Es reim del Rei-Moro amb set pams de morro

Això  era i no era una fadrineta, de nom Catalineta, etxerevida i bona al·lota ferm. Son pare era viudo, naturalment, perque sa dona sa morí.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei que hi havía, era tan esquitarell sobre viudos, que no los poría veure amb uis que tengués. Deia que no donaven passa dreta i que tots mereixíen passar a ses mines des sofre.

I s’arribá a enforiolar tant i tant contra’s viudos aqueix Rei, que feu fer unes dictes que dins un més si havíen d’embarcar tots quants n’hi havía dins tot es reinat, i que es qui tornaría a Mallorca sensa esser casat, li faría taiar es cap i es coll per compostura.

I allá hauríeu vist tot es viudim, viudam i viudum fer s’aviona a veure si trobaríen cap bergantella amb-e quí porer-se carregar la creu del sant matrimoni, i no haver d’abandonar Mallorca sensa més ni pus.

I es que veien que no’n trobaríen cap d’al·lotellota que volgués posar amb ells es coll devall es jou del sant matrimoni, ja foren partits a fer sa trocelleta per donar-ho a ses cames abans des día senyalat a ses dictes del senyor Rei.

Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis que no va tenir tranc de trobar-ne cap de tan blaia que’l volgués; i per aquest motiu, arribat es dia que ses dictes del Rei marcaven, se va haver d’embarcar amb una tracalada més de viudos que havíen tengut tan poc tranc com ell per ginyar cap dona a posar amb ells es coll devall es jou.

L’homo deixa comanada Na Catalineta a una dona véia un poc parenta seua, i an es moment de partir digué a s’al·lotona:

—¡Vaja, Catalineta! ¡a veure que vols que’t duga de fora-Mallorca, a’s día que jo’n puga tornar!

—No importa que’m dugueu res, diu Na Catalineta; lo que importa que torneu vos ben prest.

—Bono, diu ell, idò te duré un reim, es més gros que trobaré en-lloc.

Amb això ell s’embarca amb sos altres viudos, i Na Catalineta, bé hu poreu pensar, plora qui plora, tota desconsolada, que no hi havía qui la pogués aconhortar.

Aquella tracalada de viudos, com foren a fora-Mallorca, cadascú pren per son vent, uns per la dreta, altres per l’esquerra, uns cap a llevant, altres cap a ponent, uns cap a tremuntana, altres cap a mig-jorn, tots amb un cap ben viu i uis espolsats, vel·lant totes ses caigudes, perque lo que ells pensaven:

—Si noltros no miram per noltros ¿qui hi mirará? Si noltros no feim es nostros comptes, ¿qui els-e fará? Ell ja’s sab que «qui poc t’atany, poc te plany».

Aviat varen veure es desbarat que havíen fet de no casar-se a Mallorca, fos amb qui fos, per allò que diu s’adagi: val més lo dolent conegut que lo bò a conèixer.

I ¿que no sabeu quina la feren aquells viudos, amb s’anyorança de Mallorca que els-e petxucava massa fort? Se posaren a cercar dona com uns rabiosos per porer-s’hi casar i copar-li cap a «sa Roqueta».

No poríen triar gaire perque ses dones de per allá així meteix e-hi feien nassos a s’haver-se d’embarcar, pero acabaren per allargar-hi es coll, perque ¿que ha de fer una dona, si l’enviden per casar? i més si ja es empesa d’anys i encara negú l’ha escomesa sobre aquesta cosa que du tant sa gent en revolt.

I així que se casaven aquells viudos, s’aficaven amb sa seua «costella» dins sa primera barca que trobaven, i ¡cap a Mallorca falta gent!

Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis. N’arribá a trobar una de beneita que li feu bon sò; se casaren, i dins pocs dies ja prengueren barca cap aquí.

Pero heu de creure i pensar i pensar i creure que, com varen haver saupades áncores i esteses ses veles, sa barca va dir: —No’m moc.

I allá patró i mariners tot apurats perque sa barca no se bategava; i allá tot-hom: —¿Que será això? que no será? com es i com no es que ara sa barca ha posat peu fiter?

Es patró, a força de fer-se cloquetjar es cap, arribá a dir:

—¿En no esser que siga que qualcú de noltros haja fet cap descuit? Pensau-hi tots bé a veure si n’heu fet cap!

I allá mariners i passatgers tots pensa qui pensa si havíen fet cap descuit, fins que son pare de Na Catalineta, s’enverga un grandiós toc an es front, dient:

—Ja som jo que he fet es descuit! Vaig prometre a sa meua fieta que li duría un reim, es reim més gros que trobaría, i no hi havía tornat pensar pus.

—Hala idò! diu es patró. Ja poreu esser partit més que depressa que barca aturada no guanya nòlits.

—Pero ¿i aont m’en hauría d’anar, per trobarne prest de reims grossos? diu aquell.

—Aont? diu es patró. Anau a ca’l «Rei-Moro amb set pams de morro», que es allá ont n’hi ha de més grossos de reims. Es un grandiós verger que fa un cucaió a’s mig, i just an es cucaió e-hi ha ses cases del Rei-Moro i devant ses cases es parral que fa aqueis reims. Té ubert per tot, e-hi poren entrar peu pla. Si no feis gens de fressa ni trepig de res, vos ne poreu dur es reims que volgueu, i negú vos dirá com va la vida. Ara si feis gens de trepig o cap mica de fressa de res, sortirá el Rei-Moro, i vos ne fará qualcuna que vos sabrá greu, perque les té massa gelosos an aqueis reims.

I ¿que fa son pare de Na Catalineta? Se posa ses cames an es coll, i ja li ha envelat cap an es verger del «Rei-Moro amb set pams de morro». Camina caminarás i cap envant te farás, arriba aquell homonet an aquell ditxós verger. Va conèixer que hu era perque era gran gran, i feia un turó agüionat a’s mig amb unes cases an es cucaió i un grandiós parral devant, i tot ubert i esbadellat: portals, portaces, finestres i finestrons, sensa que vessen lluir cap ánima en-lloc.

Aquell homo inspeccioná una mica la cosa per veure ses entrades i ses sortides d’aquell verger a fi de porer-se’n escapar més que depressa tot-d’una que hagués cuït es reim, i que no’l poguessen haver a cames.

Badant uns uis com uns platets i anant descalç i de puntes de puntes, per no fer gens de fressa ni trepig, s’acostava s’acostava a ses cases per un caminal ben ample i ben llis que hi duia. Bé mirava a fit a fit cap envant, cap enrera, a la dreta i a l’esquerra a veure si guiparía negú nat del mon, i res.

Fent-se sempre cap envant, com s’en va tèmer se trobá baix des parral de devant ses cases des verger.

¡O quina reimada que duia aquell parral! ¡quins reimots tan grossos i tan grossos, amb uns grans com a mel·les, pero no de ses menudes, sino de ses més afavorides!

Pero, quant e-hi allargá es braç per cuir-ne un, notá que tots teníen set campanetes penjades; i uns les teníen de plata i ets altres les teníen d’or.

—Es que les tenen d’or, diu ell, serán es millors. Pero ¿i com poré cuïr cap reim d’aqueis sensa remenar aqueixes campanetes? I si en remèn cap, sonará, i ja estará fet de mí! Sortirá el Rei Moro, me posará ses mans demunt, i ja no’n cantarán pus galls ni gallines de mí!

Pensa qui pensa com en sortiría de tal enderivell, li vé una idea del dianxa. An aquella carrera hi havía pols, ell e-hi fa un roi, fa fanquet i pastat, n’umpl ses set campanetes d’un d’aquells reims més disforjos a fi de que’s batai no s’engronsás gens i no tocás. Per això agafa aquelles campanetes d’una en una, i amb una má la subjectava per que no se mogués i no engronsás ses altres, i amb s’altra má l’omplía d’aquell pastat. Així les empastissá totes, i a-les-hores, maldement s’engronsassen, ja no tocaven.

Llavò l’homo cui aquell reim disforjo, l’embarriola amb un parei de llenderines que duia aposta; i, com el tengué ben embarriolat que ja anava a donar passa per fogir més que depressa, e-hi va haver un dimoni de mosquit, que s’en anava volant volant, sensa mirar per ont prenía i zas! pega de cop descuit dins un aranell des nas d’aquell homo, i ja hu crec que li fa fer un atxem ben fort.

Fer aquell atxem i sortir tot rabent el Rei-Moro amb set pams de morro, va esser tot-u.

—¡Ah gran re-de-polissó! diu el Rei-Moro. ¿Vol dir, sensa demanar-me d’orde, te’n dus aqueix reim? ¡Ja sabrás jo qui som! ¡com tenc set pams de morro!

El Rei-Moro li embotona un braç i li ferma una cadena allá meteix; i aquell malenat se posa a dir amb un plors desfet:

—¡Amollau-me, senyor Rei! amollau-me per l’amor de Deu i per amor de sa Mare! ¡Jo vos assegur que no hu feia per mal! ¡jo vos ho jur! Es que tenc una fia a Mallorca; i, com me vaig embarcar li vaig prometre que, en tornar-hi, li duría un reim, es més gros que en-lloc trobaría… i com es reims d’aqueix parral e-hu son es més grossos que mai hagués vists en-lloc, per això es que havía cuït aquest. Pero si tan de greu vos sab, senyor Rei, jo el deixaré an aquest reim, sols que’m deixeu fogir i tornar a Mallorca.

—Ah! diu el Rei-Moro, ¿vol dir tens una fia tu?

—Sí, senyor Rei, que ha nom Catalineta, s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra! diu ell.

—I ¿que es fadrina? diu el Rei-Moro.

—Sí, senyor Rei! diu aquell. ¡Si encara corre es setze anys!

—Bono idò! diu el Rei-Moro. Ara meteix t’amoll, pero amb uns pactes: que li has de dur aquest reim, ella el s’ha de menjar tot sensa tirar cap gra, i d’aquí a un any i un dia la m’has de dur a ella aquí; i jo t’assegur que ni ella ni tu no vos queixareu de mí!

Aquell homo, per escapar-se de ses ungles del Rei-Moro, va dir que sí a tot: i carregat amb aquell reim disforjo ja li ha copat a sa barca, que estava dins es moll espera qui espera.

Arriba a sa barca, i tot-hom mira qui mira aquell reimot, i negú se’n poría avenir.

Tornen saupar áncores i estendre ses veles es mariners i aquella barca pren sa fua, i cap a Mallorca vent en popa!

Lo endemá ja hi arribaren. Com aquell ja no era viudo i venia amb sa dona, prou que no l’aturaren de desembarcar. Se presenta a ca-seua amb sa dona i aquell reim disforjo, i poreu fer comptes Na Catalineta si hi degué estar contenta de tornar veure son pare, maldement tornás casat. Pero lo que li vengué més de nou, va esser aquell reim que li duia son pare que li digué que’l duia just per ella, i que negú en poría tastar cap gra ni aixengló més que ella, que el s’havía de mejar tot.

Na Catalineta el va pendre per compte seu an aquell reim, i en menjá fins que n’hi hagué gens, i ben saborós que el trobava, com un sucre; pero poc s’ho pensava ella que aquell reim li hagués de arribar a dur sa coa que li dugué.

Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que, com Na Catalineta s’hagué acabat aquell reimarro, —lluny de la vista, lluny del pensament, —ja no hi torná pensar pus, i anava lo més xaravel·la amb son pare i sa mare manllevada, que la tractava com si fos estada sa mare propia, de bona al·lota que era aquella infanta.

No anava tan xaravel·lo son pare, sobre tot quant comença a acostar-se s’any i un dia de sa feta des verger del Rei-Moro i de sa promesa que va fer de menar-hi Na Catalineta.

L’homo se posá a anar mújol i mújol, mostii i funest.

—Mon pare, ¿que teniu? li demanava des-i-ara Na Catalineta.

—Res, deia son pare.

—No, deia s’al·lotona, vos teniu cosa. Sa vostra cara no ment! Vos teniu qualque corcor que vos roega. Es cor m’ho diu que teniu cosa; i ja hu sabeu que es cor no ment.

Tres dies abans de cumplir-se s’any i es dia que el Rei-Moro li havía donat de temps per menar-li Na Catalineta, crida aquesta dins sa cambra, s’hi tanca amb ella, i tot-d’una romp amb un plors desfet.

—¡Catalineta, fieta meua estimada des meu cor! li va dir amb un xinglot ben alt de punt. ¡Se fa precís dir-t’ho! Amb s’idea de dur-te de fora-Mallorca es reim que t’havía promès, me vaig aficar dins es verger del Rei-Moro, perque, me digueren que hi havía es reims més grossos de tot lo mon; i com en vaig haver cuït un, faç un ois, el Rei-Moro me sent, surt, me posa ses ungles demunt, i me fa benes si no li arrib a prometre que dins un any i un dia jo te menaría allá. De manera que hauría colada la vida jo si no faç aqueixa promesa. La vaig haver de fer; pero ara no’m basta cor per cumplir-la.

—No, mon pare, va dir s’al·lota. Lo promès sía atès. Jo no vui que faceu sa vostra paraula dolenta. Me vareu prometre an el Rei-Moro? Menau-m’hi, i será lo que Deu voldrá! Deu no abandona negú mai!

I son pare allá plora qui plora com un nin petit.

—¡Com jo hu veig! deia ell. ¿Aont havía d’anar jo an aquell bo de verger del Rei-Moro? ¿Aont vaig tenir es cap amb so anar a prometre aquesta fiona meua an el Rei-Moro? ¡No tenc altra cosa més que aquesta fiona, i haver-la de dur an aquest bo de Rei…!

I per aquí l’haurás. Aquell homo no hi sabía donar passada a tot allò; pero no tengué altre remei que posar-se dins una barca amb se seua fiona Na Catalineta; i es dia que feia s’any i un dia de sa promesa, arriben an es verger del Rei-Moro.

El Rei-Moro els havía vists venir, i ja les surt a l’encuantra amb sos set pams de morro; i, com veu Na Catalineta tan garrida i gaiarda, no vos dic res si li entra per s’ui dret i si li agrada a caramull!

—Escoltau, son pare! diu el Rei-Moro. Aquesta fia vostra val un mon. Jo no vos vaig dir que la’m menásseu per tenir-la per criada ni per esclava ni per cap altra cosa lletja, sino per casar-m’hi, si m’agradava. I com m’agrada massa, la vos deman per casar.

Aquell homonet i sa seua fia, com sentiren allò, romangueren sensa polsos; se pensaven somiar; e-hu veien i no hu creien, tan gros i tan gros e-hu trobaven.

—Vaja, diu el Rei-Moro, digau una paraula, un bon sí o un bon no.

—I tu que hi dius, Catalineta? s’exclama son pare.

—¡Jo faré lo que vos direu! respòn s’al·lotona, tota empegueïda.

—A un qui l’han de matar, diu aquell homo, li donen tres dies. Donau-mos-ne tres també, senyor Rei, per pensar-hi.

—Bono idò, diu el Rei-Moro, arribau, i estareu dins es meu casal, aont no vos faltará res que vulgueu. En voler res, digau: —«Ombres del Rei, tal cosa o tal altra». ¡I tot-d’una sortirá una ombra, i vos durá aquella cosa.

Dit això, el Rei-Moro va descomparèixer, i no’l veren pus blanc ni negre aquell horabaixa, ni lo endemá ni lo endemá passat.

Na Catalineta i son pare se’n entren dins es casal des mig des verger, així com el Rei-Moro les havía dit; i va esser un casal que no tenia fi de gran i de ben amoblat i de ben enllestit; no hi mancava un amèn.

I tot eren ombres que anaven i veníen des-i-ara, i totes zas! una bona capada de cortesía a Na Catalineta, com si fos el Santíssim.

¿Que me’n direu? Ell com va esser fosc que ja era hora de sopar, una ombra d’aquelles fa senya a Na Catalineta i a son pare de que la seguissen.

La seguixen, i els-e mena dins es menjador, les fa seure a sa taula que estava parada per tot-dos.

S’hi asseuen, i compareixen un estol d’ombres, una amb una greixonera de sopes ruiades amb ous, una altra amb uns escaldums, un altra amb un pollastre rostit, amb una oloreta que feia tot allò i una menjera, que no us poreu figurar.

¿Que m’en direu? Ell Na Catalineta i son pare cobraren coratge, i feren una sopada de primera, perque no havíen tastadet res en tot lo sant dia, amb so trastorn que duien.

Com varen haver sopat, aquella ombra que les havía mostrat es menjador, les mostra una cambra per-hom, dues cambres veinades, que era mal de dir quina estava més ben endiumenjada de totes ses coses que escauen a una cambra.

Cadascú entra dins sa seua, i posa ets ossos de pla damunt es llit, acluca ets uis, i fins lo endemá dematí, sol sortint, no les tornaren badar, tan a pler dormiren Na Catalineta i son pare.

Sobre-tot, ell s’aixecaren; com va esser hora de berenar, una ombra els-e fa senya d’entrar an es menjador; e-hi entren, s’asseuen en taula, altres ombres les duen una truita d’ous i sobrassada, que no la se pogueren acabar. Llavò surten a estirar-se ses cames per dins es verger; i, com va esser hora de dinar, una ombra els-e va a cercar, i els-e mena dins es menjador, les fa asseure a sa taula, i no hu volgueu sebre es dinar que aquelles ombres els-e dugueren; arròs engrogat, aufegat dolç, porcella rostida, greixonera de brossat, tota classe de fruita i un vi d’aquell més entremeliat. Redons de tot, s’alçen de sa taula, se’n tornen per dins es verger, prenen redòs dins es casal com se la hora-baixando, a hora de sopar ses ombres fan lo meteix que s’altre vespre, i després a jeure falta gent!

¿Que m’en direu? Així se passaren es tres dies, tractats Na Catalineta i son pare com a papes. No més e-hi havía que no veien lluïr cap altra persona nada més que aquelles ombres que no parlaven ni motaven i que un no sabía si eren persones o que eren.

Com se cumpliren es tres dies se presenta de bell fresc el Rei-Moro amb set pams de morro, i mirant-se de fit a fit Na Catalineta i son pare, els-e diu:

—Bono! ¿i quin pensament heu fet? Ja poreu esser partits a dir-ho!

Na Catalineta acalá es cap d’empegueïda, i son pare va dir:

—Senyor Rei, si es sa vostra voluntat de casarvos amb sa meua fia, lo que vos deman, que la me tracteu bé, que no’n tenc d’altra, i llavò que la’m deixeu venir a veure.

—Poreu venir totes ses vegades que voldreu, diu el Rei-Moro.

I llavò se gira a Na Catalineta, i li enfloca aquesta:

—Bono, ¿i tu que hi dius? ¿Que vols que mos casem o que?

—Jo no desfaç sa paraula de mon pare. Per part meua, en voler!

—Santa paraula! diu el Rei-Moro.

I a l’acte fa comparèixer totes ses ombres que hi havía dins aquell grandiós casal, i allá devant totes se casa amb Na Catalineta, i les va dir:

—Ara ja no es Na Catalineta, sino la senyora Reina, i per tal l’heu de tenir i respectar.

I totes aquelles ombres, una derrera s’altra passaren per devant Na Catalineta fent-li una gran capada de cortesía per demostrar-li que la regoneixien per reina i senyora.

Na Catalineta i son pare n’estaven com uns beneits de tot allò; no se’n poríen avenir.

Son pare, com va veure que la cosa pintava tan garrit i que ja tenía sa seua fiona casada amb el Rei d’aquell verger, aont feia tan bon estar, demana per tornar-se’n a ca-seua.

El Rei-Moro li va dir que sí, i que poría venir, totes ses vegades que voldría, a veure Na Catalineta;

Aquell homonet se despedí de sa seua fia i del Rei-Moro, que l’acompanyaren fins a sa sortida des verger, i el pobret no se poría aturar de plorar, maldement vés que Na Catalineta estaría bé allá dins, ben respectada i regositjada com una reina, pero al cap i a la fi l’havía de deixar, no se’n poría tornar amb ella a ca-seua.

Fins que ja no’l veren p’es cami, el Rei-Moro i Na Catalineta no se varen moure des portal des verger, i a Na Catalineta bé hu poreu creure que també li queien ses llágrimes d’ets uis, ancque hu fés de tot per no plorar.

Quant son pare se va esser allunyat tant p’es camí que ja no’l colombraven, el Rei-Moro amb set pams de morro diu:

—Catalineta, tornem an es casal, que t’he de confiar un secret.

Se’n tornen an es casal, totes ses ombres els esperaven a s’entrada, i les feren totes una gran capada de cortesía, el Rei mena Na Catalineta dins sa cambra principal, se tanca amb ella allá dins, i li diu:

—Escolta bé, Catalineta, lo que ara te diré: D’avui endevant aquesta es sa teua cambra i aquí dins i no a altra banda has de jeure fins altra orde. Jo som un encanteri; i, fins que m’hagen desencantat, no-més som homo una hora cada trenta dies de mitja nit a la una. Fora d’aquest temps no som més que una ombra com aquestes que hi ha aquí dins que te serveixen. Aquí dins no’t mancará res que tu vulgues, pero de mí no esperis més que aquesta hora cada trenta dies de mitja nit a la una. Fora d’aquesta hora, si t’acostes a mí i me toques, veurás que no som més que una ombra; per moltes coses que me digues, no te respondre, perque ses ombres, ja hu sabs, no parlen…

¿Que me’n direu? Ell encara el Rei-Moro amb set pams de morro no havía acabat de dir això, com se va fondre de tot i descomparegué d’ets uis de Na Catalineta.

Poreu fer comptes com degué romandre aquella al·lotona.

Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que Na Catalineta s’estava tota solina dins es grandiós casal del Rei-Moro, sensa veure negú més que aquelles ombres, que la servíen com cap reina ni emperadora del mon s’es vista mai. Si es berenar era bo, es dinar era millor i es sopar contrapassava es berenar i es dinar. No-més era que aquelles ombres no parlaven ni motaven ni s’acostava negú nat del mon an aquell casal més que el Rei-Moro amb set pams de morro cada cap de més de les dotze a la una de la nit. Na Catalineta prou que l’esperava d’aixecada, i allá comversaven i s’esplaiaven tot-dos tot sols; pero, en caure la una el Rei-Moro amb set pams de morro se fonía, i Na Catalineta no’l tornava veure fins des cap d’un altre més.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que un d’aqueis caps de més, com el Rei-Moro amb set pams de morro li va haver comparegut, va romandre cop en sec més adormit que un socot de figuera de moro. Na Catalineta el se mirava fit a fit, li repara una cadeneta d’or que duia passada p’es coll, i que d’aquesta cadeneta penjava una claveta d’or. Se posa a mirar-la-se, i al punt s’exclama:

—¡Aquesta claveta demana un panyet! ¿Aont deu esser aquest pany? ¿aont deu obrir aquesta claveta? ¿Qui es capaç d’aclarir-ho?

Mira qui mira el Rei-Moro amb set pams de morro i dormint ell ben arreu ben arreu, li afina un foradí an es pit endret, un foradí just fet aposta per aficar-hi aquella claveta d’or. Le-hi afica, prova de rodar, i zás! s’obri una porteta an es pit del Rei-Moro, i va esser un finestró dins una cambra.

Ja hu crec que na Catalineta no pogué estar que no hi guaitás, i va veure aquella cambra tota plena de filadoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fila qui fila amb una filoeta d’or i un fuset d’or, amb un bon muixell de bri com la neu de blanc: i, si una una filava molt, s’altra filava més; si una feia es fil fi, si altra le hi feia més.

Na Catalineta no pogué estar que no els-e digués:

—¡Deu vos guart, filadoretes! ¿No’m diríeu per qui es que filau? ¿per qui vos afanyau tant?

—¡Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen aquelles.

Pero varen respondre tan rebentes i resoltes, que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se desxondeix tot amb-u, cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i filadoretes tot se va fondre com una boira del cel.

Poreu fer comptes com degué romandre Na Catalineta. No se’n poría avenir de tot això ni s’ho sabía treure des cap.

I allá tornen passar dies i més dies, i Na Catalineta tota solina dins aquell grandiós casal, tan ben servida d’aquelles ombres com e-hi puga haver estada mai cap reina ni emperadora an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de més, que el Rei-Moro amb set pams de morro va comparèixer a les dotze de la nit en punt, aviat li agafá son; i ja’l me tornaren tenir més adormit que un socot de figuera de moro, i allá dorm qui dorm.

No’n tenía tanta de sòn Na Catalineta, que li tornava mirar sa claveta d’or que li penjava de sa cadeneta d’or que duia ell p’es coll. Li afina altra volta Na Catalineta aquell foradí an es pit endret, e-hi afica sa claveta d’or, roda, i zas! se torna obrir de bat en bat aquella porteta an es pit del Rei-Moro; i torna esser un finestró dins una cambra grandiosa tota plena de telessos i una teixidoreta a cada telé, i tix qui tix ben aviat i bones cantades!

Ara figurau-vos si li degué tornar venir de nou a Na Catalineta tot allò; i no pogué estar que no digués a tot aquell teixidorum:

—¡Deu vos guart, teixidoretes! ¿No’m dirieu per qui es que teixíu?

—Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendiciò! responen aquelles.

Pero respongueren tan rabentes i resoltes que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se despert, tot amb-u cau la una an es rellotge, i el Rei-Moro i teixidoretes tot se va fondre com una boira del cel.

No vos dic res si’n torná romandre ben esglaiada Na Catalineta de tot allò. No hi sabía donar passada ni treure-s’ho des cap.

I mentres tant seguí ella tota solina allá dins aquell grandiós casal servint-la aquelles ombres com cap reina ni emperadora s’es vista mai servida an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de més, que el Rei-Moro amb set pams de morro va comparèixer de bell fresc a les dotze de la nit, Na Catalineta prou que l’esperava aixecada; pero a ell aviat ja l’agarrotava una sòn rabiosa, i al punt ja el tengueren adormit com un tronc.

I Na Catalineta allá mira qui mira sa claveta d’or que el Rei-Moro duia p’es coll; pero encara se mirava més aquell foradí que tenía an es pit endret.

I ja hu crec que no pogué estar pus que no aficás aquella claveta d’or dins aquell foradí, roda clau, i zas! se torna obrir de bat en bat aquella porteta an es pit endret del Rei-Moro; i torna esser un finestró dins una cambra tota plena de cosidoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, que si una cosía depressa, s’altra hi cosía més; i si una cosia fi, s’altra cosia més fi, i totes allá ¡bones cantades!

Ara figurau-vos si li degué tornar venir de nou a Na Catalineta tot allò; i no sabé estar que no digués a tot aquell cosidorum:

—¡Deu vos guart, cosidoretes! ¿No’m diríeu per qui es que cosiu?

—¡Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen aquelles.

Pero respongueren tan rebentes i resoltes, que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se despert, tot amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i cosidoretes tot se va fondre com una boira del cel.

I ja tornaren tenir; bò es de veure, Na Catalineta tota estafaril·lada i com una beneita de tot allò. No se’n poría avenir de que li hagués tornat succeir tota aquella cosa ni aont aniría a parar.

I Mentrestant ella seguía tota soleta dins aquell grandiós casal, servida d’aquelles ombres com cap reina ni emperadora s’es vista mai servida an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de mes que el Rei-Moro amb set pams de morro torna comparèixer a les dotze de la nit, prou que la troba aixecada a Na Catalineta que: l’esperava amb bona devoció.

Conversen una estoneta i zas! ja torna romandre ell adormit com un tronc; i ¡que havía d’esser capaç Na Catalineta de desxondir-lo per més que l’estamanetjás!

I Na Catalineta allá mira qui mira sa claveta d’or passada per sa cadeneta d’or que’l Rei-Moro duia p’es Coll. Pero encara se mirava més aquell foradí que tenía ell an es pit endret.

I li vengueren unes ganes tan fortes d’aficar aquella claveta dins aquell foradí, que la hi afica, roda clau i zas! se torna obrir aquella porteta an es pit endret del Rei-Moro, i va esser un finestró dins una cambra, tota plena de calçateretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fent calça com unes desesperades que no’s donaven raó a ses mans, i era molt mal de dir quina era sa que s’afanyava més i sa qui feia sa feina més garrida, perque totes e-hu feien de tot per dur-se’n sa pauma de tot vent.

Bé hu poreu veure que Na Catalineta hi havía de guaitar per aquell finestró, i les s’havía de mirar ben arreu an aquelles calçateretes; i no pogué estar que no les digués:

—¡Deu vos guart, calçateretes! ¿No’m dirieu per qui es que feis tantes de calcetes?

—Per la Senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen totes a la una.

I respongueren tan rabentes i tan resoltes que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se desxondeix, tot-amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i calçateres tot se va fondre com una boira del cel.

—I altra volta va romandre tota estafaril·lada, sensa porer-se avenir de tota aquella cosa, i ¡que s’ho havía de porer treure des cap la pobreta!

I mentres tant seguiren dies i dies, i ella tota solina allá dins aquell grandiós casal, servida d’aquelles ombres com mai s’hi sia vista an el mon cap reina ni emperadora.

¿Que me’n direu? Ell com arriba s’altre cap de més se torna entregar en punt de les dotze de la nit el Rei-Moro amb set pams de morro.

Prou que l’esperava d’aixecada Na Catalineta. Se posen a conversar i assetsuaixí zas! ja se torna dormir ell com un tronc.

I Na Catalineta ¡hala a estamanetjar-lo! pero ca! no hi va haver remei de desxondir-lo.

I ¿que fa Na Catalineta? Se posa a mirar-se sa cadeneta d’or que el Rei-Moro duia passada, p’es coll i sa claveta d’or que’n penjava, i sobre tot aquell foradí des pit endret d’ell. A-les-hores ja no’s va porer detenir ella. Agafa sa claveta d’or, i afica an es foradí, roda clau, i zas! se torna obrir aquella porteta des pit endret del Rei-Moro, i va esser un finestrò dins una cambra tota plena de brodadoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fent s’aviona a brodar tan aviat i tan bé com sabíen, cada una amb s’idea de guanyar a totes ses altres.

Ja hu crec que Na Catalineta no pogué estar que no los digués:

—¡Deu vos guart, brodadoretes! ¿No’m diríeu per qui es que brodau?

—¡Per la Senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen totes a la una.

I respongueren tan rabentes i resoltes que amb s’estabó que varen moure, el Rei-Moro se desxondeix, tot-amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i brodadoretes tot se va fondre com una boira del cel.

I Na Catalineta tota estafaril·lada i com una beneita de tota aquella cosa que no sabía com acabaría, pero que veia que aviat hauría d’acabar d’un vent o altre.

I allá seguí ella tota solina dins aquell casal grandiós servida d’aquelles ombres com no s’esvista mai servida an el mon cap reina ni emperadora.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que a’s cap d’un any i un dia d’esser casada Na Catalineta amb el Rei-Moro amb set pams de morro, servida sempre d’aquelles ombres dins aquell grandiós casal com cap reina ni emperadora s’es vista mai an el mon, Deu li concedí fruit de bendició; una ombra d’aquelles, enrevoltada de totes ses altres, un dia sol sortint li posá dins es seus braços un ninó ros com un fil d’or amb una careta com un sol.

Poreu fer comptes quina alegría no degué tenir Na Catalineta i si el se degué cuidar a menjar de besades an aquell fió des seu cor. No sabía que li passava a Na Catalineta i totes ses ombres que li feien mil cortesíes, pero sensa badar boca com se suposa.

¿Que me’n direu? Ell assetsuaixí aquelles ombres s’arramben a uns grans mirais que hi havía per ses parets d’aquella cambra de dalt a baix, i les toquen just amb un ditet, i tot-d’una aquells mirais digueren:

—Qui es que mos toca?

Com ses ombres no poríen parlar, no respongueren, pero tornen ponyir aquells mirais, que clamaren de bell nou:

—Pero qui es que mos toca?

Ses ombres tampoc varen respondre, pero tornen ponyir es mirais, que sortiren altra volta com un pinyol de cirera, cridant:

—Pero qui es que mos toca?

Amb això compareix cop en sec el Rei-Moro amb set pams de morro, agafa aquell minyonet seu i l’estreny demunt es seu cor, llavò abraça Na Catalineta i llavò se gira an aquells mirais, i les diu:

—¿Que no ho veis ¡o miraiS! qui es que vos toca? son ses ombres que habiten dins aqueix casal i que serveixen la senyora Reina, sa meua esposa benvolguda!

—¿Que volen, idò, el senyor Rei i la senyora Reina? digueren aquells mirais.

—¿Que hem de voler sino que vos obrigueu i deixeu en mans nostres es tresor que guardau! diu el Rei-Moro amb set pams de morro.

I encara no hu hagué acabat de dir, com zas! tots aquells mirais s’obriren, i varen esser uns altres tants de guarda-robes estibats de roba sa més fina i més preciosa que vos pogueu imaginar: tot roba per Na Catalineta i p’es seu ninet.

¡O quin menudai més preciós que hi havía per aquell infantó! ¡i quina partida de vestits per Na Catalineta, vestits de devall i vestits de demunt, un bo, s’altre millor!

Tota aquella robada era lo que havíen filat, teixit, cosit i brodat aquells estols de filadoretes, teixidoretes, cosidoretes, calçateretes i brodadoretes que Na Catalineta havía sorpreses obrint es portelló des pit endret del Rei-Moro amb aquella claveta d’or; allá hi havía totes ses calces que aquelles calçateres havíen fetes, ses calçateretes que Na Catalineta havía afinades obrint amb sa claxreta d’or es pit endret del Rei-Moro. Allá hi havía calces per s’infantó i per sa mare per tots es dies de sa vida, tant visquessen un i altra.

Aquí aquelles ombres agafen Na Catalineta; i es ninet, i les lleven tota quanta roba duien i les vesten de sa roba d’aquells guarda-robes.

Pero heu de creure i pensar i pensar i creure que son pare de Na Catalineta i sa madastra, com va fer un any ¡un dia que no teníen Na Catalineta, alçen es cap, s’embarquen i s’entreguen an es-casal del Rei-Moro amb set pams de morro.

Entren dins es casal, i —«Qui hi ha aquí? qui hi ha aqui?»— no veuen negú nat del mon ni cap ombra perque totes se trobaven just llavò dins sa cambra de Na Catalineta, vestint Na Catalineta i s’infant amb sa roba millor que hi havía dins aquells guarda-robes que les havíen engarbullada aquells estols de filadoretes, teixidoretes, cosidoretes, brodadoretes i calçateretes que Na Catalineta havía afinades dins es pit endret del Rei-Moro amb Set pams de morro.

I ¿que me direu quina cosa va succeir tot-d’una que son pare i sa madastra de Na Catalineta posaren es peus dins aquella cambra?

Idò que aquells mirais, com veren aquells dos dins sa cambra, digueren:

—¿Qui son aqueis dos atrevits que se son atansats a aficar-se aquí dins, mentres vesten la Senyora Reina i es seu infantó? ¿Aont s’es vist mai tal atreviment d’entrar sensa demanar llecencia?

—Jo som son pare! diu aquell homo.

—I jo som sa mare-manllevada! diu aquella dona.

—¿Mare manllevada? diuen aquells mirais. ¡Ja no pot esser cosa bona!

I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei-Moro amb set pams de morro se gira an aquells dos, i pega crit amb tota sa força:

—Maleïts! Maleïts! M’heu redoblat s’encantament.

I encara no va haver dit això com fa un tro d’aquells més escardats i un llamp d’aquells més enlluernadors, i Rei-Moro, ombres, casal i verger tot se va fondre com una boira del cel; i se trobá Na Catalineta a’s mig d’un ermás amb una camía de drap, un gipó tot aldá i uns gonellons tot esfilagassats i s’infantó just amb uns drapets d’estopa.

¿Per ont havíen pres son pare i sa mare-manllevada? Na Catalineta no hu va sebre. Es net era que no les veien lluir en tot allò ni les torná veure pus mai.

Poreu fer comptes aquella pobre al·lota quin esglai i quin enuig no degué prendre. Es bo de veure que va rompre en plors, i allá plora qui plora sensa consol ni conhort.

Com prou va haver plorat, arriba a dir:

—Es precís veure de quin cap feim estelles. Poca cosa aclariré aquí amb aquest plant. No me queda més remei que veure si trob per aquí devora qualque caseta aont me vulguen acobitjar.

Dit i fet, se carrega s’infantó, i de d’allá camina caminarás.

Hora-baixa de tot colombra unes casetes, s’hi acosta i, com e-hi va esser devant, surt una dona d’edat demunt es portal.

Na Catalineta l’escomet, i li demana posada per aquella santa nit, i aquella dona va esser de tan bon manament que va dir:

—Pots romandre anit, i fins i tot, si vols, porás estar amb noltros. Jo som viuda i tenc dues fies que una guarda ses euveies i s’altra es porcs, i amb aqueixes guardes mos vivim; pero jo he de fer totes ses feines de la casa, i m’es un poc massa soberc. Si tu me vols aidar a fer aquestes feines porem estar totes com unes reines.

—¡O Madoneta! s’exclamá Na Catalineta, ¡prou que vos aidaré tot quant voldreu! ¡Som una pobre al·lota que he perdut mon pare i ma mare i es meu homo, i no sé per ont paren! ¡No me queda res nat del mon més que aquest infantó i sa roba que duim demunt.

La pobretano gosa dir res de tot quue li havía passat an es casal del Rei-Moro amb set pams de morro, ni que fos casada amb aquest.

Al punt s’entregaren amb ses guardes de bestiar ses dues fies d’aquella madona, totes xelestes; i com veren Na Catalineta tan garrida i amb cara de tan bona al·lota i aquell infantonet tan galanxó, i sa mare les va haver explicat tot es misteri, en varen estar ben contentes d’aquella aidadora tan agradosa que els era compareguda, li donaren una bona aferrada p’es coll i un bon raig de besades an es ninet, que a dir ver feia besera, tan galanxonet com era, i llavò que donava gust es servar-lo perque mai plorava ni feia mai cap mala endemesa com solen fer sovint ets infants d’aqueix tenor an es qui els-e serven.

Com an aquelles casetes només e-hi havía tres cambretes amb un llitet dins cada cambreta, sa madona i ses dues fies varen dir a Na Catalineta:

—Mira, jaurás amb noltros: un vespre amb una i un vespre amb una altra.

—Massa mercè me feis! Deu vos ho pac! diu Na Catalineta.

I així hu feren: un vespre Na Catalineta jeia amb sa madona, s’altre vespre amb sa fia major i s’altre vespre amb sa fia derrera.

Aviat tocaren en ses mans sa Madona i ses seues fies que Na Catalinera era lo que no hi havía de bona al·lota i fenera i bona per totes ses feines, i ja hu crec que li posaren un bé fora mida, i sobre tot a s’infantó, que ja el miraven com a seu.

¿Que m’en direu? Ell com e-hi va haver un any i un dia que Na Catalineta era an aquella casa amb aquella madona i ses dues fies, es vespre se colga amb s’infantó i sa fia major de la casa, sa me’s descansada del mon; i heu de creure i pensar i pensar i creure que a les dotze de la nit se fa una gran claredat dins aquella cambreta, i hi compareix el Rei-Moro amb set pams de morro, pren s’infant a Na Catalineta, i allá besa qui besa aquell infantó i entre besada i besada deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Amb això Na Catalineta i sa fia major de la casa que jeia amb ella, se desperten, i me veuen aquell endiumenjat del Rei Moro amb set pams de morro aferrat amb s’infantó i dient aquelles coses. Poreu fer comptes si els havía de venir de nou, i si’s retgiraren; pero ni una ni s’altra gosaren bategar-se ni badar boca, fins que el Rei-Moro amb set pams de morro va dir:

—¡O Catalineta! Si tu te volíes amollar de dalt a baix d’una torre que jo’t mostraría, me llevaríes s’encantament!

Na Catalineta no gosá respondre, i el Rei-Moro li deixá s’infantó devora, i se va fondre ell i sa claredat com una boira del cel.

Bé poreu creure que Na Catalineta ni sa fia major de la casa ja no pogueren tornar cloure ets uis tota aquella nit, des gran trastorn que duien, d’haver vist comparèixer i descomparèixer tota aquella cosa dins aquella cambreta.

Sa madona i s’altra fia lo endemá matí e-hu varen conèixer, i a força de forces les feren dir tot lo que les havía succeït, i Na Catalineta les ho va contar tot lo des reim que son pare li dugué de ca’l Rei-Moro, lo de que son pare l’hagué de menar a ca’l Rei-Moro a’s cap d’un any i un dia, i que ella se casa amb el Rei-Moro, que des cap d’un any i un dia tengué aquell infant, ¡que perque son pare i sa mare-manllevada hi comparegueren i entraren dins sa cambra sensa demanar llecencia, va fer un tro i un llamp, i tot allò va descomparèixer, i ella se va trobar tota solina amb s’infantó a’s mig d’un ermás.

—I això que vos es sortit anit passada, li digueren aquelles, es es teu homo?

—Es meteix! va dir ella.

—Idò ¿per que no li has respost? li diu s’a madona.

—¿Perque no he gosat! diu ella.

¿Que me’n direu? Ell es vespre que va venir devant, Na Catalineta i s’infantó ¿se colguen amb sa fia derrera, i totes dues no s’aturaven de dir:

—¡Veiam si anit tornará sortir allò!

Sa sòn els agarrota així meteix, però en punt de les dotze torna comparèixer dins aquella cambreta aquella gran claredat i el Rei-Moro amb set pams de morro, que tot-d’una pren s’infantó a Na Catalineta, i allá besades i més besades an aquell ninet; i entre besada i besada, que deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Amb això Na Catalineta i sa fia derrera de la casa que jeia amb ella ja estaven despertes; pero de tant retgirades no gosaven bategar-se ni badar boca.

I el Rei-Moro que no parava de dir:

—¡O Catalineta! ¡si tu te volíes amollar de dalt a baix d’una torre que jo te mostraría, me llevaríes s’encantainent!

I Na Catalineta tota retgirada, sensa gosar badar boca.

—¡O Catalineta! digué el Rei-Moro. ¿Com es que no bades boca? ¿Com es que no’m dius: sí? Mira que ja no te sortiré ni t’ho diré més que un altre vespre!

Sobre tot, Na Catalineta no tengué coratge de respondre, i cop en sec claredat i Rei-Moro se varen fondre com una boira del cel.

Lo endemá matí Na Catalineta i sa fia derrera contaren tot lo que les havía succeït, i que Na Catalineta no havía tengut pit per respondre an el Rei-Moro.

—No res, va dir sa Madona, anit jeurás amb mí; i, si mos toma sortir això i tu no respons, Catatineta, respondre jo.

¿Que me’n direu? Ell es vespre Na Catalineta i s’infantó se colguen amb sa Madona, sa son els agarrota; i en punt de les dotze torna dins aquella cambreta sa gran claredat i el Rei-Moro amb set pams de morro.

Sa Madona amb això obri ets uis, i me veu tot allò i desxondeix Na Catalineta, mentres el Rei-Moro li prenía s’infantó, i allá besades i més besades an aquell infantó; i entre besada i besada, que deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Així meteix sa Madona se trastorná una mica de veure tot allò, i no’n parlem de Na Catalinata si hi estava trastornada, i més com el Rei-Moro se posá a dir-li:

—¡O Catalíneta! si tu te ¿volíes tirar dalt-abaix d’una torre que jo te mostraría, me llevaríes s’encantament! ¿Que hi dius an això Catalineta? ¿Com es que no’m respons? Mira que si no’m respons a l’acte, ja no’t tornaré sortir ni’m tornarás veure pus mai!

Aquí sa Madona se posa a ponyir Na Catalineta, i li deia!

—¡Hala beneita! respon més que depressa! Respon-li que sí! ¡No síes beneita! ¡Fora por!

Na Catalineta aquí badá boca i va dir:

—Idò sí que m’hi vui tirar dalt-abaix de sa torre que tu me mostrarás!

—Idò bé, diu el Rei-Moro, sol sortínt serás mitja hora lluny d’assí, anant tot-dret cap a llevant.

—E-hi serem! diu sa Madona.

I encara no hu hagué acabat de dir, com claredat i Rei-Moro se varen fondre com una boira del cel.

Ni Na Catalineta ni sa Madona ja no pogueren aclucar ets uis de tota la nit; i una hora abans de s’aubar s’aixequen, criden ses dues fies, i totes cinc amb so ninet an es braç una estona per-hom, tot-dret tot-dret cap a llevant.

Poreu fer comptes Na Catalineta amb-e quin coret e-hi devía anar: que sería d’ella? que sería des seu infantó? ¿Cauría morta o que, tirant-se dalt abaix d’aquella torre? Sería alta aqueixa bona de torre? Sería baixa? Era possible que es seu homo per desencantar-se ell, volgués que morís sa seua dona, sa mare des seu fió?

Tot això anava pensant Na Catalineta p’es camí, i per un vent creia que es seu homo no voldría que en morís d’aquella, i per altra vent tenía por ferm de morir-hi, fins que a la fi digué:

—No res, será lo que Deu voldrá i no-més.

Sobre tot, com va fer una estona que caminaven, comencen a destriar dins s’entrelluu cap a llevant una cosa com una torre. Com se’n temeren, ja hi foren devora.

¿Que me’n direu? Ell e-hu va esser sa torre del Rei-Moro amb set pams de morro.

A’s cap demunt de tot els esperava ell i com les va veure arribar, els-e fa senya de que pujassen.

Pujaren totes, i veren que el Rei-Moro amb set pams de morro no era més que una ombra, pero Na Catalineta va conèixer quesera així com sortía dins aquell grandiós casal, aont ella havía passat un any i un dia.

Aquella ombra fa senya a Na Catalineta, aont s’havía de posar per tirar-se de dalt abaix, pero també li fa-senya que esper una mica.

S’ombra devalla abaix, se planta en-terra just a s’endret d’allá ont guaitava Na Catalineta; i a-leshores torná de carn i os, just així com compareixía a Na Catalineta cada cap de mes a les dotze de la nit dins aquell grandiós casal.

—¡Hala, Catalineta! diu el Rei-Moro, ¡fóra por! ¡coratge! ¡amolle’t demunt mí, t’assegur que no t’en penedirás!

Na Catalineta, plena de coratge i posada tota sa seua confiança en Deu. se senya tres vegades, i plaf! se tira de dalt abaix d’aquella torre.

I ¿aont diríeu que va anar a caure? Idò demunt es morro de set pams que el Rei-Moro tenía que li penjava.

Amb so tutup li toma aquell grandiós morro an el Rei-Moro, que an es meteix temps la va sebre abraonar de manera que no la deixa arribar a sa terra; i abraçats tots-dos quedaren asseguts demunt un sofá de plomes, sans i forts, sensa res que los fés mal, ¡aquella torra torna aquell grandiós casal aont Na Catalineta havía passat un any i un dia, i totes aquelles ombres que hi havía tornaren senyoretes i senyorets joves tots ben xelests i xaravel·los, fent la cort an el senyor Rei, desencantat i a la senyora Reina i an es seu infantó, que se mirava tot allò amb uns uis com uns salers.

I encara en feien més d’uis aquella madona i ses seues dues fies, que el senyor Rei i la senyora Reina feren quedar amb ells per estar-hi tota la vida.

I allá tots plegats, el senyor Rei i la senyora Reina amb so seu infantó i aquella madona i ses dues fies d’aquesta i tot aquell estol de senyoretes i senyorets, se passaren anys i més anys dins aquell grandiós casal, contents i alegres i xaravel·los; i encara son vius si no son morts. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Es poal florit

Això era un capitá de lladres que, allá ont queia amb sa seua companyía, feia maig.
S’en anava a confessar així meteix una volta en l’any; pero com es confés lo primer que li deia, era que no’l poría absoldre si no deixava aquella vida, se treia un punyal, i matava es confés.
Això se va estendre, i arribá que no trobava cap capellá que’l volgués admetre a confessió.
Un any, devers el Ram, se presenta a sa portería d’un convent, demanant per confessar-se.
Es llec el conegué, i s’en va correns i tot retgirat a fer-ho a sebre an es Prior.
Es Prior tot confús, crida’s frares, i los diu:
—Fiets, ara mos trobam amb aquestes.
—Si voleu que hi vaja jo, respon un, digau-ho, i veureu que de prest l’hauré enllestit.
—Pero ¿i que no veis que vos matará? diu es Prior.
—No tengueu ansia: ja m’en desfaré.
Es Prior arribá a dir que sí, i es frare ja es partit. S’en mena’s lladre an es confessionari, el fa agenoiar, i ell s’asseu i li diu:
—Vaja, tu meteix pots descapdellar.
Fins que hagué acabat, es confés no badá boca.
Llavò li demaná:
—Tens res pus de que acusar-te.
—No, pare, respòn ell; i ja tenía es punyal amb ses mans per fer-lo servir, segur com estava de que li diría: no te puc absoldre.
Es seus comptes foren errats, perque es frare no li digué més paraules que aquestes:
—Ja estás llest; t’en pots anar. Sa penitencia que te don es que lo que no vols per tu, no ha vuies per negú.
Es frare s’aixeca, i s’en va; i el me deixa tot abil·lat, sensa sebre per ont pendre; tant de nou li vengué aquella penitencia.
A la fi s’estoja’s punyal, i ja es partit cap a sa cova.
Camina caminarás, i pensa qui pensa amb aquelles paraules: lo que no vols per tu, no ha vuies per negú, no les se poría treure des cap per via nenguna; i no es que no hu provás de bon de veres.
Arriba a sa cova, i es companys ja conegueren que duia cosa.
Li demanaren si hi havía res de nou, si no estava bò; va respondre que’l deixassen fer; i no li pogueren treure altra paraula.
Aquell día no tastá res ni se mira negú de cara.
—¿I que no hem de sortir anit? li demanaren es companys, com vengué sa fosca.
—Jo no estic per res, diu ell. Feis lo que volgueu, mentres me deixeu en pau.
Era que l’homo, aont se vuia se girás, veia escrites, resplandents com a vergues de llamp, aquelles paraules: lo que no vols per tu, no hu vuies per negú; i allò el tenía acovardat de tot.
—¿Com he d’anar a pendre lo d’els altres, se deia entre sí meteix, si jo no vui que’m toquen lo meu?
Es companys s’en anaren a pegar un salt a una possessió que feia temps teníen aluiada.
Ell, tot-solet dins sa cova, arriba a estar tan mal-a-pler; tan fort li ponyíen i li roegaven sa conciencia sa mala fi de crims i atentats que havía comesos en tants d’anys d’esser capitá de lladres, que no pogué pus; i fogí més que depressa cap an aquell convent aont s’era confessat.
E-hi arriba sa dematínada, toca, li obrin. Demana aquell frare, i com el se veu devant, li diu:
—Vos me donáreu per penitencia que lo que no volgués per mí, no hu volgués per negú. Tot-d’una no vaig veure aont anava a parar això. Vaig començar a pensar-hi, i les m’he aficades tant dins es cap an aquestes paraules, que no les me puc treure, i veig que no les puc observar si no deix s’ofici que tenc, si no deix d’esser lo que som, lladre. Me som posat tan mal-a-pler, que ja sería mort si no fuig de sa cova i no deix aquest dimoni d’ofici. Ja l’he deixat; pero de tot i per a sempre; i venc a fer una confessió vertadera de tota sa meua vida, abans que la Justicia me pos ses mans demunt i me penj, que es lo que me tenc guanyat.
Es frare’l feu entrar, s’en va an es Prior a contar-le-hi; i varen compondre de tenir-lo amagat un parei de díes, per que tengués temps de repassar bé sa conciencia i de plorar es seus pecats.
E-hu feren així, i l’homo seconfessá de tota sa vida sensa deixar res.
Com es confés va veure tants de pecats i tan grossos i ferests, s’esclamá:
—Tan possible es que Deu te perdón, com que es poal des pou floresca.
An es lladre li entrá tan endins aquella paraula, que ni menjá ni begué de tot lo día.
Lo endemá, gran-diet, notaren que sa cel·leta aont jeia estava tancada.
Tocaren a sa porta; no respongué. Obriren, i el me trobaren mort dins es llit.
Es dolor que tengué d’haver ofes Deu amb tants de pecats, fonc tan viu, tan fort, que’l va matar.
¿Que m’en direu? Ell un frare llec s’en aná a treure aigo des pou, i me troba es poal tot florit, amb unes flors lo més atepides, lo més fresques, lo més fines, amb una oloreta que embalsamava, just una olor del cel.
Aquell frare que havía confessat es lladre, llavò se recorda que li havía dit: tan possible es que Deu te perdón, com que es poal des pou floresca.
Era que Deu l’havía perdonat.

Sa comptesa sense brassos

Aixó era un comte més jugador que ses cartes. No tenía cap fii, i hauría fet s’uiastre esbrancat demunt sa creueta des campanar per tenir-ne un.
Un día que havía perdut tot es cabal, i s’en tornava a ca-seua ben ala-baixa, li compareix un senyorot que duia mala ombra de tot, i li diu:
—Tendreu un infant si em promets dur-lo’m, en fer set anys, i no et faltaran doblers pus, tant juguis i tant gastis.
—¡T’ho promet! diu es comte, sensa sebre que es mentgencava, d’encallat que se veia.
—Idò el m’has de dur dins un bosc que trobarás, en haver caminat set díes cap an es ponent.
—No tengues ansia, el t’hi duré.
Sa comtessa des cap de temps tengué una nineta sa cosa més garrida. Valía uis per mirar.
Com va haver cumplits es set anys, son pare (greu de mort li sabía, pero no tengué altre remei) la se posa a ses anques des cavall, i ja es partit cap an es ponent.
Camina caminarás, passen per devant una ermita de la Puríssima, i de defora veien sa figura, que era ben polida ben polida.
Com aquella nineta la repara, diu tot-d’una:
—Mon paret, deixau-me devallar, i aniré a dir ses tres Avemaríes i sa Salve a la Purissimeta.
Son pare la devallá, i ella si en entra dins s’ermita, i diu ses tres Avemaríes i sa Salve.
Com acabava, la Puríssima obri sa boca, i li diu:
—Acoste’t, fieta meua estimada!
Sa nina s’hi acosta tremolant.
—No hages por de res, diu la Puríssima, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sies una bona al·loteta, me tendrás an es teu costat.
—Vos promet que hu seré, diu s’al·lotona.
La Puríssima se treu un rosari ben preciós, i le-hi dona, dient:
—No te cansis mai de passar-lo: amb ell arronsarás tots es teus inimics.
Aquella nineta pren es rosari, surt de s’ermita, son pare la torna posar a ses anques des cavall, i de d’allá, camina caminarás. I s’al·lotona passa qui passa el Rosari; i com més resava, més ganes li venien de resar.
—¡Veiam si no acabarás mai! deia son pare.
Des cap des set dies de caminar cap an es ponent, se trobaren dins un bosc per ont no passava ningú mai.
Al punt los compareix es senyorot, i llavò si que hu trobá es comte que en duia de mala ombra.
No hi poría consentir a haver-li de deixar aquella fieta des seu cor; pero no pogué passar per altre vent, i s’en aná plorant.
Era sang viva lo que li ratjaven els uis, i ses llágrimes li bofegaven ses galtes.
S’al·lotona també plorava, pero resant amb una bona devoció i tota aconhortada.
Es senyorot la se mirade dalt-abaix, la veu que no para de resar i de fer córrer llágrimes i gloriapatris des rosari, i llavò si que en va fer de mala cara. No eren tot berbes.
—¡Que tant de resar! diu des cap d’una estona. ¡Ja m’has fet es cuc de s’oreia malalt!
Ella abaixa més la veu, que casi no la sentíen, i hala petita, venguen Avemaríes i Parenostros i Gloriapatris.
Es senyorot, com veu allò, tot enforiolat, li pega grapada an es rosari, le-hi pren, i le-hi tira set hores lluny.
S’al·lotona, com se veu sensa rosari, en-lloc de aturar-se de resar, va pendre sa fua més forta, i llavò si que deia arreu; i comptava amb sos dits.
Es senyorot aquí cuidá a fer es tro: se treu s’espasa, i li taia es brassos fins an es colzos.
S’angelet no comptá pus amb sos dits perque no en tenía: duia es compte de cap, i li veien es morrets que se remenaven ben depressa.
Es Parenostros i ses Avemaríes li brollaven rabents des cor, i s’en anaven cap al cel com a fletxes bronint.
Es senyorot, veent que no hi tenía res que fer amb aquella al·lotona, que tot quant e-hi posaría perdría, fogí corrents, més que depressa, fent flamada i flastomant.
Ella quedá tota-solina dins aquell bosc; i passaren dies i més dies, i setmanes, i mesos, i anys; i allá vivía de ses erbetes i de sa mica de fruita que poría abastar amb ses dents.
Com no tenía més roba que sa que duia demunt, arribá anar mig despuiada.
Un día es senyor d’aquell bosc, que era un comte, encara fadrí, passa cassant.
Ella sent s’estabó, i d’empegueïda que estava de que la vessen d’aquella manera, s’amaga dins una mata.
Es criats des comte senten mica de trepig i noten que es brancons d’aquella mata se balluguen.
S’en hi van corrents amb sos cans, no sabent quina cassa poría esser aquella.
Com veuen que es una al·lota mig despuiada, s’en van corrents a dir-ho an es senyor.
Es senyor s’hi acosta, i li tira sa capa, per que la s’abric, i surta de sa mata.
Com la s’hagué abrigada, surt, i es comte s’en compatí i s’en enamorá tan fort, que la se posa a ses anques des cavall, i cap a ca-seua.
La entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses robes millors que hi havía a la casa.
Com la tengueren rentada i enllestida, tot-hom va quedar astorat de lo hermosa que era i agraciada. Corría es setze anys.
Ningú n’havía vista cap mai de més garrida i gentil.
—¡Quina llástima que no tenga braços! deien tots es qui la veien. Si’n tenía, el rei i tot sería poc per ella.
Es comte se feu trons de que li mancassen es braços, ¡diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi feu dos mots.
Se casaren i se feren unes noces de pinyol vermei, i un ball maleit, i sarau per sa mare i per sa fia.
Des cap d’una temporadeta se mou una guerra. Es comte s’en hi hagué d’anar, i deixa comanat que, en haver-hi res de nou, le-hi enviassen a dir.
Lo que hi hagué de nou des cap d’una temporadeta, que sa comtessa jove tengué un infant, un minyó com un sol; i li posaren nom Guiemet, com son pare.
Sa seua careta deixava anar tanta de resplandor, que es vespres servía per fer llum.
Allá ont el teníen, ses criades e-hi veien a cosir.
Sa comtessa véia escriu an es comte:
—Tenim un nin com un sol.
Dona sa carta a un criat, es criat parteix, i camina caminarás, cap allá ont era es senyor.
Es vespre queda a un hostal; i, mentres dormía, e-hi compareix aquell senyorot, que era el dimoni (¡Jesús, Sant Antoni!), i li gira sa carta, i li posa: —Sa teua dona ha tengut un mostro: no sabem si es animal o criatura. Tot-hom xerra, i diuen que es més clar que s’aigo que una al·lota trobada dins una mata a un bosc no pot esser més que una polissona. Si no la treim defora abans de més raons, mos camparem malament.
Es comte, com lletgeix això, s’en du un enuig ferest.
Agafa sa ploma, i escriu.
—Sía lo que sía lo que ella ha tengut, guardau-ho fins que jo venga, i a ella teniu-la tan regozitjada com si fos jo meteix.
Parteix es criat; i, la mala sort, torna romandre an aquell meteix hostal.
Com dormía, el dimoni hi compareix, i de bell nou li gira sa carta, i li posa: —Que s’en vaja més que depressa aquesta gran polissona amb s’infant o lo que sía. Si en jo venir los trob dins sa casa, a tots vos trec defora.
Es criat entrega sa carta a sa comtessa véia, que va romandre com una beneita.
E-hu veia, i no hu creia que es seu fii hagués escrit allò.
Agafa es criat, i li demana:
—¿I es comte t’ha donada aquesta carta? ¿Ell meteix la t’ha donada?
—Sí, senyora, ell meteix.
Llavò sí que hi romangué confusa la dona.
Lo que fa ella, remet an es seu fii en seguida:
—Me dius en sa carta que trega defora s’infant i sa mare; i que, si en venir los hi trobes, mos treurás defora a tots. Veig que es sa teua lletra; pero no puc creure que sies tu que hages escrit això. No mouré cap peu, que no tenga altra contestaciò teua. ¡Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! ¡No hi ha dona per fer-ho!
Entrega sa carta an es meteix criat, que partí a l’acte cap allá ont era es comte.
Camina caminarás, se fa es vespre, i román an meteix hostal.
Com dormía, e-hi compareix es senyorot, i fa sa meteixa endemesa. Gira sa carta i posa:
—Estic empagueïda de sortir an es carrer. Tota sa gent me signa amb so dit perque consent a tenir dins sa casa una polissona com sa teua dona, que Deu ja la castigá llevant-li es braços, i encara no ha bastat: l’ha haguda de castigar fent-li néixer un mostro tan ferest. Sobre tot, si ella ha d’estar pus aquí dins, no hi estaré jo: ja estic redecansada de que sa gent m’haja de posar sa llengo demunt, essent-ne ben neta, com en som.
Com es comte veu això si que s’enutjá fort.
—¡Veiam si el dimoni e-hi haura bufat! deia remenant es cap i amb més ganes de fer-ho a tocs que d’altra cosa.
Agafa sa ploma, i remet a l’acte:
—No comprenc lo que’m deis. Vaig dir que, fos lo que fos s’infant, el me guardásseu a ell i sa mare, tant bé com si fos jo meteix. Això vaig dir, i això dic. No vui sebre que es lo que es nat: lo que vui, que m’ho guardeu; i vos valga per vegada.
Es criat parteix amb sa carta, i de d’allá.
Se fa es vespre, román a s’hostal; i, cansat i mort, s’en va a jeure, Tot-duna que ronca, e-hi compareix el dimoni, i li gira sa carta, i li posa:
—He dit i torn dir que la tregueu defora a ella i s’infant. Mirau quina hora vos ho dic: si en jo venir los hi trob, a tots vos mat. I be’m coneixeu vos: som més capaç de fer-ho que de dir-ho. Som jo que comand: això man que faceu. No vos contestaré que no m’envieu a dir que hu heu fet.
Com sa mare veu aquesta carta, romp en plors, i se va haver de jeure. No hi havía qui la pogués aconhortar.
¿Com li havía de bastar cor de dir a sa nora lo que passava, si l’estimava més que si fos estada una fia propia; si veia que tot-hom estava elevat amb ella, i sobre tot amb aquell ninet seu, tan garrit, just un xerafinet, i que la gent e-hi acudía a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldement no-més fos una micoia? ¿Com li havía de bastar cor de treure defora aquell angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvolguda.
Pero se feia precís cumplir ses ordes des comte, que no poríen esser més clares i més estirades.
No sabent com dir-le-hi a sa nora, a la fi li entrega, tota plorant, aquella carta feresta, per que ella meteixa la lletgís, i s’en enterás.
—¡Jesús, ma mare, diu la pobreta com la va haver lletgida; no ploreu per això ni per altre tant! ¡Si jo mai no m’en poría avenir que un senyor tan gros i tan polent m’hagués volguda! ¡No sé com m’ha poguda sufrir tant de temps!… ¿Sabeu que farem? Posau-me una talequeta devant, i es ninet dedins, i així li poré donar mamar; i m’en tornaré an aquell bosc d’ont me va dur, i aont vaig estar una partida d’anys sa més regalada del mon.
Com la sentí sa comtessa véia, llavò si que n’hi sabía de greu de que s’en hagués d’anar; pero no li quedá altre remei que allargar-hi es coll.
Li feu una taleca amb una trencafila a’s mig: a una part li posa s’infant i a s’altre un serró de doblers, un boliquet de roba, i un parei de pans i fils de sobrassades; i li passa sa taleca p’es coll.
Carregada d’aquella manera, sortí sa mesquina de la ciutat cap an aquell bosc.
Camina caminarás, i es ninet mama qui mama, arribá á estar aixuta de tot i a tastanetjar.
Cansada i morta amb tant de pes que duia, i abrasada de set, troba un pou, amb una aigo ben clara, pero sensa corda ni poal ni ningú per allá que hi entrás a treure’n-hi un glopet per remuiar-se una mica sa boca.
—¡O si jo pogués arribar an aquesta aigo! deia ella guaitant dins es pou. ¡O si jo hi arribás! Beuría a voler, i cobraría forces per passar envant.
Tantes ganes li feia aquella aigo, i tant e-hi guaitava, que s’acalá un poc massa, i es ninet li surt de sa taleca, i li cau dins es pou.
—¡Verge Santissimeta! ¡mare meua estimadíssima! diu ella fent un crit esglaiador, i cuidant a perdre es seny. Si heu de fer un miracle per mí, ¡ara es s’hora! ¡Si sou mare meua, si jo som fia vostra, valeu-me, Reina i gran Senyora!
Encara no hu va haver dit, com s’aigo des pou, justifet una olla que pren es bull, ja es partida a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava sonrient.
Aviat s’aigo fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.
—¡O si jo ara tenía es braços sencers! digué la pobreta, i allargá es dos troços que li eren quedats.
Allargar-los i sortir-li es troços que li faltaven, ses mans, fonc tut u.
Ja hu crec que pega grapada an es nin més que depressa, l’estreny demunt es cor ben fort, i el se cuida a menjar de besades.
Feu milions de gracies an el Bon Jesús i a la Purissimeta per aquell miracle tan gros que havíen obrat per ella, i los oferí una volta més es seu fiió.
Pensá una estona quin camí havía de pendre. Amb sa malicia que es seu homo demostrava amb sa carta, cregué que lo millor sería anar-se’n ben enfora per lo que pogués esser.
Camina caminarás, arribá a una ciutat. A s’entrada hi havía un grandiós convent, i, just devant, una caseta, i an es portal una dona qui filava.
Entra a l’iglesia, oeix un enfilai de misses. Com no’n sortiren pus, sortí ella, i encara hi havía an es portal d’aquelles casetes sa meteixa dona qui filava.
An aquesta li vengué de nou aquella jova esterna, tan gentil i senyorívola, amb aquell ninet com el sol.
Ja hu crec que no pogué estar que no hi anás a demanar-li de noves per sebre qui era, d’ont venía, i que cercava per allá.
Sa jova le hi contá tot, i ella va dir:
—Fieta meua, si vols estar amb mí, me farás un bon favor. Jo rent sa roba an es frares d’aquest convent, i, com son tants, e-hi ha feina bé per totes dues. T’assegur que estaríem ben bé, plegadetes com a dues germanes.
E-hi va quedar, i com a dues germanes foren sempre. Mai tengueren mitja parauleta de res.
I es nin al punt va esser grandet, i sempre era amb sos frares, que li mostraren de lletra i de servir missa, i el feren escolanet.

Des cap de set anys es comte torna de la guerra.
Arriba a ca-seua, i no hi troba sa dona ni s’infant.
Prengué una volada feresta.
Sa mare per tota resposta li presenta ses dues cartes que havía rebudes d’ell.
—¿Escrigueres això, diu ella, i ara t’en vens amb aquestes?
Es comte les se mira, i queda sensa polsos.
—Es ver, digué que això es just sa meua lletra; pero més ver es encara que jo no he escrit tal cosa, sino tot lo contrari. Jo lo que vaig escriure per dues vegades, que la regozitjásseu a ella i s’infant, fos lo que fos. Això i no pus vaig escriure jo, com vos m’enviareu a dir que no sabíeu s’infant si era animal o criatura, i que tot-hom mal-parlava de sa mare, que deien que no poría esser més que una polissona, i que vos no volíeu estar pus amb ella.
—¿Jo enviava a dir això? clamá sa comtessa véia, tota astorada.
—Sí, això, respòn es comte.
—Jo no vaig escriure tal cosa, diu sa mare. ¿Com e-hu havía d’escriure si era tot lo contrari? ¡si es nin era com un sol, que ningú mai n’havía vist cap de tan garrit! ¡si tot-hom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora! ¡si beneíen s’hora en que t’hi eres casat! ¿Com havía d’enviar a dir jo que no volía estar amb ella, si l’estimava més que si fos estada fia propia?
Si confús estava un, més e-hi estava s’altre, i no hi sabien dar volta sobre lo que poría esse estat allò.
—¿I cap aont va pendre? diu es comte a la fi.
—Cap an es meteix bosc aont l’havíes trobada, diu sa mare.
—Idò m’en hi vaig ara meteix, i no tornaré que no torn amb ella i amb s’infant.
Pega bot demunt es cavall i parteix més que depressa cap an aquell bosc.
El tresca tot, i no va veure una ánima ni afiná rastre de res.
—Sobre tot, diu ell, trescaré fins que l’haja trobada. Si no la trob, trescaré fins que caiga mort.
I ja fonc partit tresca qui tresca camps, viles i ciutats, i camps viles i ciutats, demanant indicis a tothom que veia.
Ningú n’hi sabia donar.
No-més trobá un pastoret que li digué que se recordava d’haver-ne vista una de dona, feia molt de temps, que no’n tenía de braços, i que’n duia un de nin que resplandía de garrit que era. Pero no li va sabre dir pus.
L’homo seguí tresca qui tresca.
Des cap de temps arriba a una ciutat.
Just a s’entrada afina un grandiós convent, amb una caseta devant i dues dones, una més jova que s’altra, que filaven an es portal.
Era el dematí, sent tocar una missa, i diu an aquelles dones.
—Germanetes, ¿no me deixarieu fermar es cavall aquí, i aniría an aquesta missa que toquen?
—Sí, senyor, digueren elles.
Sa més jova li clava la vista, i el coneix.
—¡Ja estam perduts! diu entre si meteixa. ¡Es ell que mos cerca per matar-mos!… ¡No res, será lo que Deu voldrá1… ¡Purissimeta Verge, mare meua amantíssima, no mos desampareu!
Es comte s’en entra dins l’esglesia, surt sa missa, i la servía un escolanet d’una onzena d’anys, que tenía una cara com un xerafí, i era com un santet. En tot es temps de sa missa ni alsá’ls uis ni’s bategá més que per fer ses cerimonies que pertocaven.
Es comte no havía vista servir una missa tant bé mai. Més esment tengué an es servidor que an es frare qui la deia.
I en sortí una altra, i le serví es meteix escolanet; i, si bé havía servida sa primera, millor serví sa segona.
I totes ses que sortiren, les serví ell meteix, sensa desmaiar un punt.
Es comte hauría jurat que allò era un angelet del cel que Deu havía enviat perque servís ses misses així com toca servir-les.
Mentres sortiren misses, es comte no’s va moure.
Com va veure que ja no’n sortíen pus, sortí ell, amb un cap com una ferrada, sensa poder-se avenir d’aquell escolanet.
Tot-d’una que es a defora, i veu ses dues dones que li havíen deixat fermar es cavail a sa seua carrera, ja los ne parla.
—¡O germanetes, quin escolanet que hi ha en aquest convent! ¡No n’havía vist cap mai, ni es possible que n’hi haja un de consemblant! ¡Allò no es un al·lot! ¡allò es un ángel en carn humana!
—¡Ja és es teu! diu sa veia a sa jove.
En aquest entremig se presenta s’al·lotó, lo més xaravel·lo.
—¡Veltaquí! clama es comte; ¡aquest es!… ¡Ditxosa vos si sou sa mare! diu girat a sa jova.
Sa jova a l’acte agafa s’al·lotó per sa má, i li diu:
—Guiemet, besa ses mans a ton pare.
Es comte romangué sensa poisos.
—¡Això no pot esser! diu cridant. ¡Sa meua dona no tenía braços!
Aquí ella los s’arromanga fins ben amunt, i los hi mostra: teníen una costura an es colzos per tot lo redó. Se coneixía que havíen estats taiats, i los havíen confegits.
Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fii.
S’abraçaren tots tres, i cuidaren a fer ui d’alegría i de gaubansa.
Es nin volgué quedar per frare d’aquell convent, i fonc Sant Guiem.
Son pare i sa mare s’en anaren a ca-seua, i visqueren en pau i alegría anys i més anys, fins que foren morts; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Tres germans desxondits

Això era un pare que tenía tres fiis, En Pere, En Pau i En Bernat.
Se morí, i no-més deixá mig-hort de terra amb un morer.
Posá an es testament: faç mon fill hereu.
—Jo som fii, jo som s’hereu, diu es major.
—A-poc a-poc, dia es segón. Si tu ets fii, també hu som jo; i si et toca a tu esser s’hereu, també em toca a mí.
—¿I a mí que no em comptau per res? diu es derrer. ¡Veiam si em fareu bort a-poc a-poc! ¡Ell e-hi haurá d’haver més de dos doblers de raons per pendrem s’hereuatge!
Aquesta es teua, aquesta es meua, no se poríen avenir per cap vent del mon.
Bé los deien que, per no anar de plets, i fondre-hu tot derrera escrivans, micers i procuradors, fessen tres parts iguals de s’heretat, i n’hi hagués una per-hom: pero ells responíen:
—¿Fer tres parts? ¡Ja mai! Prou poc es, ¿i encara e-hu voldríau xapar? ¡Ell sería com es porc d’En Nas de Bota, que tot se va retre en llemugues[28]! ¡Benhaja un bon hereu! ¡Primer fará flamada s’heretat, que no consentirem a xapar-la! ¡Qui tendrá ungles les treurá!
Com prou se varen haver gatinyats, digueren:
—Lo millor es que anem an el rei, i ell que faça sa sentencia.
Un día dematí s’aixecaren abans d’anar en lloc, i ja foren partits un derrera s’altre.
Camina caminarás, En Pere troba un homo que havía perduda una mula, i la cercava.
—Germá, diu s’homo, ¿no hauríeu vista una mula?
—¿Que era torta? diu En Pere.
—Sí que hu era. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá segón.
—Germá, li diu; ¿no hauríeu vista una mula?
—¿Que era coixa? diu En Pau.
—Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá derrer.
—Germá, li diu; no hauríeu vista una mula?
—¿Que era curta? demana En Bernat.
—Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, tot consirós i mal-a-pler.
—¡Com es vel·la llissa! deia ell, que tan meteix es gros que aquests tres homos m’hagen endevinats es tres defectes de sa meua mula, sensa haver-la vista ni coneixer-la. Si no son ells que la m’han presa, ells saben per ont caplleva. Sobre tot, o el dimoni e-hi ballará de capoll o han de sebre perque no m’han volgut donar més claricies de sa mula. An el rei m’en vaig a contar-ho.
Gira en coa, i s’en hi va; i feu tanta via per una dressera, que hi va esser primer que aquells tres, que arribaren com ell acabava de comptar es pas an el rei.
Los conegueren, i criden es major.
—¿Com es, diu el rei, que has demanat si era torta sa mula, sensa haver-la vista?
—Jo le-hi diré, respon s’estornell: perque p’es camí, com venía, he reparat que només estava menjada una vorera, i s’altra no era coneixedor que l’haguessen tocada. I jo he pensat: això no pot esser més que una bistia torta d’un ui. Si hagués vista s’herba de ses dues voreres, no se sería contentada amb sa d’una.
—¡Aquesta et val! diu el rei, i crida es segón.
—¿Com es, li diu, que has demanat si sa mula era coixa, si no l’havíes vista?
—Jo le-hi diré, respon s’estornell: perque p’es camí havía reparades unes petjades de bistia seguides seguides, i que, en-lloc d’haver-hi ses quatre potes senyades, no-més n’hi havía tres: i jo tot-d’una he pensat: Ja devía esser coixa aquesta bistia que es passada.
—¡Aquesta et val! diu el rei, i crida es derrer.
—¿Com es, li diu, que has demanat si sa mula era curta, si no l’havíes vista?
—Jo le-hi diré, respòn s’estornell: perque p’es camí havía reparat que es sembrat de cada vorera no tenia sa roada gens espolsada, i que hi havía potades fresques; i he pensat tot-d’una: això no pot esser més que una biStia curta que es passada per aquí, i no ha pogut espolsar aquests brins.
—¡Aquesta et val! diu el rei.
I aquell de sa mula s’en hagué de tornar sensa res an es fus.
—¡Quins tres beneits! deia el rei remenant es cap, i pensa qui pensa, amb sa resposta que cada un havía feta.
Com li varen haver demanat que fes sentencia sobre es testament de son pare, e-hi volgué anar amb seny de bistia veia.
Los fa romandre, i los donen una cambra i un llit per tots tres.
Lo endemá los diu que esperen un dia més, i dos criats, d’orde seua, los posaren un paper de xigarro baix des pilars des llit, i s’amagaren dins una caixota que hi havía devora, conforme el rei los havía manat, comanant-los que escoltassen bé lo que aquells tres diríen en colgar-se.
Com varen haver passada la Corona i sopat, s’en van a jeure; i encara no varen tocar llit, com digueren tots tres a la una:
—O el cel s’es abaixat o la terra s’es alçada o mos han posada cosa devall es pilars des llit.
Peguen bot a l’acte, e-hu miren, i troben es paper de xigarro devall cada pilar.
—No-res, digueren: deixem-los-hi fer, que com los hi han posats, senyal que los hi volíen. Sobre tot, tampoc això no mos aturará gaire des dormir.
Com lo-endemá el rei sabé es pas, no hi poría donar volta, i n’estava com un beneit.
—No-res, digué: que los fassen dinar d’una porcella rostida i de bon vi, i dos escrivans, amagats, que no los puguen perdre cap paraula, que escriguen tot quant dirán.
Així se va fer. Com aquells tres veren sa porcella rostida, ja hi están abordats, i venga talabant i altre talabant, ¡no se donaven raó a ses barres. Aviat pagá la festa es vi. No havien mester tassó; li pegaven amb so brocal.
Ja feia una bona estona que enfornaven i xerumbaven, i no los havía llegut embarbollar mitja parauleta.
A la fi un diu:
—¡Bona es aquesta porcella!
—¡Bona! responen els altres dos; però té gust de cadella.
Des-cap d’una estona un altre diu:
—¡Bò es aquest vi!
—¡Bò! responen els altres dos; pero té gust de fossar.
Des cap d’un poc un altre diu:
—¡Bò es aquest rei, que mos tracta tant bé!
Els altres dos li saltaren demunt, dient:
—¡Callararum callaroro! que n’es bort i fii de moro.
Es dos escrivans escrigueren tot això, i e-hu presenten an el rei, que digué tot-d’una:
—¡Fosca d’auba! En parlar de mí, no ric. Jo hu he d’arribar a s’enfront an això; i si no en surten nets, jo los assegur que s’hi han de posar sa má.
Crida es carnicer, i li demana d’ont sortí aquella porcella.
Es carnicer fa cames, i allá ont la compra, li diuen:
—Es dia meteix que nasqué, sa mare se morí. Teníem una cadella qui alletava, li matam es quissons, i sa porcellina li mamá.
—¡Aquesta los val! diu el rei, com es carnicer li compta això.
Crida es reboster, li demana d’ont es sortit es vi que s’han begut aquells tres homos. Es reboster, a força de pensar, se recorda de qui le-hi va vendre; va a preguntar-lo, i aquell diu:
—Aquest vi es d’una vinya que es veis diuen que per temps e-hi enterraven: era fossar.
—¡Aquesta los val! diu el rei, com es reboster li compta això.
Pero encara li falta aclarir lo més gros, lo derrer que havíen dit.
Comença a cercar del llim de les olles per aclarir-ho, i aviat posá forqueta, perque aclarí massa, i e-hi va tirar terra demunt més que depressa.
No foren tot berbes sa rabiada que va pendre.
Com l’orgue torná estar trempat, crida un pintor i es tres revel·lers, i diu an aquests:
—Per fer sa sentencia que em demanau, he mester s’estampa de vostron pare. Donau quatre indicis de sa seua fesomía an aquest pintor, i el mos retratará.
Los hi donaren, i aviat sa figura estigué feta.
El rei la penja a una paret, fa venir es tres germans, i los entrega una ballesta i tres fletxes perhom, i los diu:
—¡Hala! desparau aquestes fletxes an aquesta figura. Es qui n’hi acorará una més endins su es mig des cor, aquell será s’hereu.
Es major pren sa ballesta, despará ses tres fletxes, i totes les clava ben endins, su es mig des cor de sa figura.
Pren sa ballesta es segón, despara, i tengué tan bon dret com es major.
Entrega sa ballesta en es derrer.
Es derrer, en lloc de desparar-la, la torna en el rei, i li diu:
—Senyor rei, p’es mig-hort de terra i es morer, ni per tot quant me pogués haver deixat mon pare, jo no despar a una figura, a una semblansa seua. Si per esser hereu li he de desparar ses fletxes, m’afluix de tot quant me puga tocar.
—¡Tu éts es vertader fill! diu tot-d’una el rei. ¡Tu éts s’hereu! ¡Ja no importa que despars! ¡Ja está feta sa sentencia!
En Bemadet s’en aná a ca-seua, i posseí desde aquell dia es mig-hort i es morer.
I ara creu-me, sies el qui sies que lletgeis o escoltes.
Diada de vent
pose’t a un arracer, i estarás calent.
Torra Nova, Desembre de 1896

En Gostí lladre

Això era un pare i una mare d’Artá, que no més teníen un nin, que havía nom Gostínet.
Abans des set anys son pare se mor, i deixá an es testament que havíen de donar an En Gostí sa carrera que voldría.
Sa mare, com va esser grandet, el posá a ses escoles; pero ell no n’era gens devot: molts de dies feia sa pòlissa o hi anava tard. Com es seu cosset no tenía aturai i era just una espira de foc, ponyía els altres, los desbaratava; i en haver-n’hi cap que li signás, ja li havía encivellat un quern de nesples devers es morros o es nas; i sang i plors per llarg. Es mestre e-hi acudía, li feia alçar es faldaret de derrera, i amb unes corretges de llandera de tambó, ¡hala bones cimades demunt aquelles anques! fins que eren ben vermeies; i llavò com arribava a ca-seua, sa mare, que ja hu sabía dels altres al·lots que le-hi havíen anat a dir, li refegía amb un vencis que tenía aposta, perque amb sa má se feia massa mal.
¡Vaia quin al·lot més dastre! Duia un dimoni a cada cabei; no sabía aont l’havía de pegar. Tant sa mare com es mestre bé la-hi pitjaven a sa carn de ses galtes, anques i costelies; pero ell com més ventim li donaven, més cap esflorat tornava, i manco bonda feia. Sa mare en tenía uns bons mal-de-caps; no sabía que fer-se, perque ja hu havía provat tot: si li anava en-bones, s’en emprenía; si li anava a-les-males, se posava més rebel·lo.
Com va haver fets es dotze anys, un dia l’agafa, i li diu:
—Fii meu, ja es hora que cobris coneixement; ja basta de fer cap-buitades i mal-criadeses. Ja pots veure de quin cap feim estelles: si aquest carabaçot teu no s’assanta, ¡t’ho dic devant devant! si no mudes de sol-a-rel, ¡no et venga de nou! amb un garrot te rompré una espal·la: t’estim més afollat que polissó. Ton pare deixá an es testament, que t’havía de donar sa carrera que voldríes: ¡a veure quina vols! ¿Vols esser capellá?
—No, respon ell: han d’estodiar massa per esser-ho.
—Pero veus, si e-hu fosses, ¡sabs que estaríes de bé! ¡menjaríes xicolate!
—¡No vaig de capellans ni capellanons! ¡Es cap no m’hi tira!
—Idò ¿que vols esser micer?
—¿I que son micers?
—Son uns senyors amb barba que embruten molt de paper, i embuien molt de fil, i guanyen doblers per llarg.
—¿I qué han de fer per esser micers?
—¡Ah fii meu! han d’estodiar a Ciutat i llavò a fora-Mallorca.
—¿I per embuiar fil i embrutar paper, tant de maleveig? Jo, sensa moure’m d’Artá, no me don per ningú envers d’aquestes dues coses.
—I ¿ara et penses embuiar fil i embrutar paper així com es micers?
—¡Voleu que vos diga: que de gat a gat no hi deu haver més que arpades! Sobre tot no hu vui esser micer.
—Idò ¿que t’hem de fer metge?
—Manco. ¡Bona gent me treis! Ell no-més son bons per fer pendre oli de ressino, senet, sal de Madrit i una partida de coses més, totes dolentes! que, sols que un les vegi, ja li giren es ventrei.
—Pero hu fan per curar es malalts.
—¡Bona casta de curar! An es cementeri los s’en duen ell!… ¡Ma mare, no’m vengueu amb metges ni metjons!
—Idò et farem fuster o ferrer o moliner…
—¡No m’agraden gota aquests oficis! E-hi ha massa que fer.
—Ja hu crec: ell lo que es diu sa feina per part teua la poríen estancar en voler; no hi hauría perill que et fesses contrabandista. Lo que es tu, sa vida de burgués: menjar i beure, i no fer res… més que capbuitades, bal·ladines i maig. ¡Veiam idò quina será sa carrera des teu gust! ¡veiam que t’haurem de fer!
—¿Qué m’haureu de fer? Lladre.
—¿Qué has dit, gran polissó?
—Que vui esser lladre. ¡Això es una carrera de renyó clos! ¡Ell no-més costa es pendre! ¡Vaja una carrera aviada i retent!
Com sa mare el senti, no pogué pus: s’hi aborda, i, pimplam pimplena, li feu ses galtes vermeies i blaves ses anques; pero es dimonió no s’aturava de dir, fent potadetes:
—¡Lladre vui esser! ¡lladre seré! ¡lladre, lladre, lladre!
Sa mare se cansá de bestreure, i encara el deixá cridant:
—¡Lladre vui esser! i lladre seré!
Des cap d’una temporadeta, el torna escometre, i li diu:
—Pero, Gostí, ¿encara no vols dir que has de esser, fora berbes?
—¡Ja vos ho vaig dir tan clar! respòn ell: lladre.
—Pero ¿qué vol dir lladre?
—Vol dir que hu vui esser, i foris.
—Pero ¿qui ha vist mai esser lladre?
—Ningú hi ha que no hu haja vist. Ja es més bò de fer veure lladres, que no veure’n: no hi ha altra cosa p’el mon. ¿Aont e-hi ha un altre ofici que tenga més pressa? ¡Sabeu que es de descansat!… ¡ell no-més costa es pendre!
—¡Pero los agafen, i los posen dins sa presó!
—¡No-més agafen es beneits, es qui roben poc! Robau molt, veureu com no vos aplegarán.
—Pero ¿i no pories esser capellanet?
—¡Ara es hora de capellans! ¡Tanta feina per tan pocs doblers!
—¿Idò micer?
—No vaig d’esser animal de ploma. Per plomar qui se present, no importa que m’en vaja a Ciutat i a fora-Mallorca a buidar-me es cap estudiant. ¿Tant beneit me mirau?… Sobre-tot, lladre vui esser, i ses raons sien acabades; i vos teniu obligació de fer-m’hi: mon pare vos deixá an es testament que m’havíu de donar sa carrera que jo voldría. Si no l’hem donau, sou fora de s’heretat; i mirau quina hora vos ho dic.
Li va caure tan avall a la pobreta tot això, que sentí ses ales des cor que s’acopaven, i no pogué dir res pus: va rompre en plors, i no hi havía qui l’aconsolás.
Perduda de tot, s’en va a contar-ho a un cunyat seu, que digué:
—Envie’l-me un dia d’aquests, veiam si el faré entrar p’es cavat.
Le-hi enviá des cap d’un parei de dies amb escusa de tornar un paner.
Es blonco li feu una bona escomesa, i al punt li entra d’aquesta manera:
—I tu, Gostí, ¿qué no has pensat gens gens quin ofici has de pendre? Perque no et penses poder fer sempre sa vida del canot, com fins aquí. ¡Vaja, a veure aont te tira aquest cap teu!
—Ja estic cansat de dir-ho a ma mare, respòn s’estornell. Es meu cap me tira a esser lladre.
—Pero bé, ¿que mos has enganat an es flasco de s’aigo-ardent?… ¿que estás moix? ¿Aont treu cap voler sa carrera de lladre?
—Pero ¿i que sou agafats amb cans vos i ma mare? Perque ma mare també fa aquests estufornos en sentir anomenar aquesta carrera. ¡Com si no fos sa carrera més atiranyada, sa que costa manco, sa més retent!
Es blonco, com sentía aquest raig de bataionades, ¡tenía unes ganes ferestes de rompre en galletes, batcollades i cosses! Pero, per no fer estelles tan prest i espenyar-ho tot, se va detenir.
—Pero, Gostí, digué l’homo amb tota sa calma que va poder, ¿no veus que vas malament?
—Ben bé vaig jo.
—¿Qué no veus que t’agafarán?
—¿A mí agafar-me? ¡Será massa dejorn! ¡Si no més agafen es beneits, es qui roben poc! Jo lo que dic: uis espolsats, i en posar-s’hi, que hu pac.
—Pero ¿per que dius aquestes heregíes?
—Cap heregía dic. Lladre he d’esser, anc que se bes el cel amb la terra. No, i avisau-la vos a ma mare, si li voleu bé! Ella té obligació de donar-me aquesta carrera. Si no l’hem dona, no s’en escapa: e-hu passaré an es jutge, i será fora de s’heretat: no tirará cap cossa.
Es blonco no pogué agontar-ho pus, se volá de tot, i ja hi está abordat, i cosses, i galtades, i batcollades i mormes.
I aquell dimonió d’al·lot que se defensava així com poría, i no se donava raó a ses barres cridant:
—¡I e-hu seré lladre! ¡i e-hu seré! ¡i e-hu seré!
Passa una temporadeta, s’estornell va cumplir setze anys, i agafa sa mare, i li diu:
—Ma mare, no vui estar pus amb aquestes. Sa vostra obligació es donar-me sa carrera que jo voldré. Bé sabeu quina es sa que vui. M’han dit que an es Bec de Ferrutx e-hi ha una cova de lladres aont poré fer es meus estudis de lo millor. Menau-m’hi, i estaré assaciat. No, i escoltau-me bé: vuit dies de temps vos don. Si dins aquest termini no m’hi heu menat, don part cuantra vos de que no voleu cumplir es testament de mon pare.
La pobreta, com prou hagué, plorat, s’en torna an aquell cunyat seu a veure quin cami havía de pendre.
—¿Vol dir ha demanat per anar an es Bec de Ferrutx? diu ell. Idò encara poría esser que mos digués bé. Jo el conec an es capitá d’aquesta companyía de lladres, i estic segur que, sino hu fa per mí, no hu fará per ningú. Veus, jo te donaré una carta per ell aont li diré lo que passa: que aquest al·lot es un nebot meu cap-verjo, fii d’una pobra viuda; que veja si amb sa primera l’escaliva, ¡si li fa avorrir sa vida de lladre. No hi veig altre remei per decantar-li des cap sa curolla que ha presa.
D’aquesta manera e-hu feren. Es cunyat va escriure sa carta que havía dit; i mare i fii, un dia abans de s’auba, partíren cap an es Bec de Ferrutx.
Passaren So’N Fortesa, i cap avall per Morell. Com es sol sortí eren an es peu de sa muntanya, tota reblida de mates, cárritx i paumeres, que fa de capsal an aquell penyalar grandiós en forma de bec disforjo, que s’alça esglaiedor contrapassant d’un bon troç tots es puigs veinats, i guaita tot es pla i sa muntanya de Mallorca, vermeienc, ple d’encletxes i crivells, sensa casi gens de peu de murada, tombant-se per devant, tot amenaçant sa coma d’En Fraig i ses cases de sa Devesa.
En Gostí anava fora-corda com se veia per aquells paratges, tan desolats, tan ferests, tan enfora de remeis.
—¡Viva! ¡viva! deia s’alcatraç, botant i fent es boig. ¡Si que hi deu anar bé per aquí amb una partida de lladres! ¡Aquí em poré assaciar! ¡Sí que en farem de gambades per aquests comellars, costers i ressingles! ¡Ja sabrán que cosa es, tots es qui passaran amb sa bossa plena o amb gens de concert que valga una treseta!
Sa mare, poreu fer comptes, plorava a-les-totes, com el sentía descapdellar.
—¡Ah fii meu! deia la pobreta. Tu m’has de matar amb aquest enfilai d’heregíes que dius! ¡No n’havía sentides tantes mai! ¡E-hu veig que éts tornat boig de tot! ¡no t’en es romás gens gens de seny! ¡Éts fermador! ¡O si jo te pogués fermar! No en donaríes cap pus de passa!
En Gostí casi no hi parava esment a lo que ella deia. Ses dents li pruaven com ja no havía afinada sa cova des lladres, i se cuidava a treure ets uis per veure si en colombrava cap en-lloc.
Tot-amb-ú en veu devallar tres, carrera uberta, amb un trabuc a s’esquena, cridant:
—¡Uei! ¡aturau-vos, o sino sou difunts! ¡fora caminar pus!
Aviat los foren demunt, i no s’aturaven de dir:
—¡Es doblers o la vida! ¡es doblers o la vida!
—¡Ola camarades! ¡ola companys! se posa a dir-los En Gostí. ¡Jo venc a voltros! ¡vui esser des vostros! ¡venc per esser lladre!
—¡Es doblers o la vida! deien es lladres, figurant-se que En Gostí los sortía amb aquelles per desfer-se d’ells.
—¡No en duim cap! deia sa mareta plorant. ¡Som una pobra viuda: no-més tenc aquest fii, i el vos men! ¡Tant ver com s’ha dita missa avui! ¡Maldement no hu fos tant!
—¡Ja hu poreu creure ja! deia En Gostí. ¡Es ben ver! ¡venc per esser lladre amb voltros!
Es bandetjats los varen regonèixer ses butxaques, los pauparen, veren que no en duien cap de dobler, i varen resoldre de presentar-los an es capitá, i los hi menaren.
Com los veu i llegeix sa carta, se va convèncer de que deien ver.
—No-res, pot quedar desd’ara, diu a sa viuda; i no tengueu ansia d’ell, ja li tendré esment. Vos ne poreu tornar descansada.
La pobreta, bé hu poreu considerar, plorava a-les-totes, i no s’atura va de dir:
—¡O fii meu, aont t’he hagut de veure! ¡Aont m’has feta venir! ¡O si ton paret fos viu, ell que era tan bon homonet! ¡Qui le hi hagués hagut de dir d’aquell angelet que deixá demunt la terra! ¡Com jo hu veig, haver-te de deixar aqui, fii meu! ¡Jo no arribaré viva!… ¡p’es camí cauré morta!
—¡Ja arribareu ja! deia s’animal d’En Gostí. ¡Sabeu que hi estic de content! ¡Ja som arribat allá ont volía! ¡Vaja, anau-vos-ne a ca-nostra, i tot quant era de mon pare, tot es vostro: no hi vui part ni lletgitima. Sa carrera que tenc me basta i me sobra per viure. ¡O quina carrera més bona i més devertida!
—Gostí, arribá a dir es capitá des lladres, no síes tan goranenc: no vages encara a ponyir-li ses nafres, prou enmaleídes están. I p’es teu maneig t’ho fas de present desd’ara: jo no acostum dir ses coses dues vegades. Es qui jo comand, serán lladres, serán polissons, tot lo que vulgues, pero mal-creents jo t’assegur que no hu son gota: o creuen o el dimoni los s’en du.
En Gostí va veure que anava de-bò, i posá punt en boca abans de més raons. Es capitá passá per orde que donassen berenar a sa mare, i que dos l’acompanyassen fins a Morell.
Així hu feren sensa desmandar-se un punt, i la pobreta s’en torná a la vila, tot plorant.
Es capitá, per complaure aquell amic que li havía escrita sa carta, estigué un parei de dies, pensa qui pensa com e-hu hauría de fer per escalivar fort aquell cap-esflorat, que se creia que essent lladre ja tendría la Seu plena d’ous.
Sa cova era una encletxa que es penyal feia, i per pujar-hi havíen de pendre un caminoi de cabres que donava una mala-fi de voltes, que ningú, en no esser aquells lladres, en poría treure agüier. De sa boca de sa cova poríen estendre la vista de bona manera: veien casi tota sa Roqueta. Teníen a s’entrelluu a má esquerra es puig negre i es de Calicant de Sant Llorenç des Cardessar i es de Randa; a man-dreta la mar, es cap de la Victoria i Formentor; i devant tot es serrat de ses muntanyes de sa neu fins an es Teix de Sóller i Galatzó. Destriaven de lo més bé sa torrentera de Sa Vall, es pla de Petra, Sineu, Llubí, Santa Margalida, Muro, Sa Pobla, Alcudia, Inca, i més en-llá de Binisalem.
Ja se poríen assaciar bé aquells lladres de mirar lluny, i poríen veure de lo millor si ningú hi anava a donar-los comendacions de part de la Justicia.
Un dematí devers una hora es sol alt, es capitá estava a sa boca de sa cova, estenent la vista, i colombra un homo que pujava de devers Bel·lem, camí camí, per baix de ses cases de sa Devesa. Se posa a mirar-lo-se fit-a-fit, i al-punt va veure que era un artaner que li deien En Massot, i duia un anyell an es coll.
Crida En Gostí, i li diu:
—¿Veus aquell que s’en puja p’es camí amb un anyell an es coll?
—Sí que el veig.
—Idò ja pots trompitxar a prendre-le-hi, i ¡alerta a tornar que no el dugues!
En Gostí hi pensá una mica, i llavò diu:
—No-res, una espasa amb beina he menester. S’espasa basta que lluesca un poc.
N’hi treuen una de veia. Li pega quatre fregades, la fa ben lluenta, la posa dins sa beina, i s’espitxa per avall, carrera uberta.
—¡Ja tendrá bona espasa i bona beina! deien es lladres com el veien que s’en anava tan acanalat. ¡Bò está En Massot per deixar-se pendre s’anyell! No hi ha homo dins Artá que los tenga més granats an es caps des dits i més feixucs an es jocs. ¡Ja sabrá En Gostí perque hi es anat! No hi ha vel: En Massot l’atzufa.
Mentres-tant En Gostí ja era an es camí de ferradura que puja voretjant sa muntanya per dins sa garriga cap a So’N Fortesa, per ont En Massot havía de passar. Amolla sa beina a’s mig des camí, i segueix per amunt, i amolla s’espasa més envant, i ell s’amaga dins una mata.
Al-punt En Massot amb s’anyell an es coll arriba allá ont e-hi havía sa beina en-terra; la veu, i l’aixeca.
—¡O, i es una beina! diu ell. Deu esser caiguda a qualcú. No hu pagava acalar-me per aquesta enderia. Sobre-tot, cap espasa tenc, ni en vui, si m’ha de costar una salivada; ¿qué he de reprémer, idò, sa beina tota-sola?
La tira, i seguí per amunt amb unes bones passes. Un fii seu lo en-demá se casava, i s’anyell havía d’esser per ses noces.
Quatre-centes passes més amunt veu lluir una cosa a’s mig des camí; fa més via per veure que era; i fonc s’espasa d’En Gostí, just nova de trinca, més lluenta que un llambre.
—¡Jès! diu ell, ¡una espasa!… ¡Ja es s’espasa d’aquella beina que he trobada! Ja vui jo anar a aixecar-la, i les tendré totes-dues. Lo que me convé, per fer vía, deixar s’anyell en-terra. Está fermat p’es quatre potons; no pot fogir.
Le-hi deixa, i ja es partit cap a sa beina.
En Gostí que el vel·lava, com un gat sa rata, surt de s’amagatai, pega fua a s’anyell, i ja el s’ha carregat, i per amunt cap a sa cova.
Al-punt e-hi va esser, i es capitá i els altres lladres quedaren astorats com el veren.
—¿I que el dus? deien fent espants.
—¡No vos ho deia jo que el duría!
—¿I En Massot no t’ha esbeltit?
—Ni m’ha tocat, ni s’en es temut.
—¡El dimoni éts! deien tots, i no n’hi havía cap que s’en pogués avenir.
En Massot, com va tenir sa beina, gira en-coa, i cap a s’espasa falta gent. E-hi arriba, i no veu s’anyell, blanc ni negre. Queda fret, sensa polsos.
—¡Aquesta sí que m’es bruta! diu ell: ¡quin perboc de reia nova es estat aquest! Pero ¿i qué pot esser estat això?
Mirá una bona estona per tot allò, va regonèixer una partida de mates i carritxeres, per veure sí s’animal esperonetjant se sería aficat dins qualcuna; i ancara poría mirar i regonèixer. S’anyell no hi era, i s’acabava.
—¿Qué havía de pensar ell pus en sa beina ni en s’espasa?
A la-fí diu:
—Això no pot esser més que s’animal s’es desfermat, i es fuit a sa guarda. Allá es segur que el trobaré.
Torna arrera, i no s’atura fins que es an es pastor.
—¿I no es vengut s’anyell? li diu tot-d’una que el veu.
—¿Quin anyell?
—¿Es que m’en he duit?
—¿Es que vos n’heu duit? ¿I vos no hu sabeu, que l’heu fermat, i el vos heu posat an es coll?
Aquí En Massot li compta fil-per-randa lo que li havía succeït.
—Germanet, va dir es pastor, jo no vos diré s’anyell aont es, perque no hu sé: lo que vos puc dir i jurar, que no es vengut, que jo m’en sia adonat. Per un desengán vostro, e-hu porem mirar.
E-hu miraren, i ¡que hi havía d’esser s’anyell!… ¡tant com sa coa de s’ase! Aón era ell, dins sa cova des lladres, mort i més de mig escorxat.
En Massot s’en va a l’amo a comptar-li lo que passa.
L’amo diu:
—No res, si tu necessites s’anyell per demá, du-te’n un altre, i s’anyell ja compareixerá.
—¡Bon favor me feis! respòn En Massot. Quand aquell no comparega, aquí som jo per pagar-lo.
Pren un altre anyell, el ferma per ses quatre cames ben fermat amb set nuus, per que no li fés sa meteixa endemesa que s’altre; el se carrega an es coll, i cap Artá s’ha dit p’es meteix camí.
Justament es capitá des lladres tornava atalaiar de sa boca de sa cova, i m’afina En Massot amb s’anyell an es coll, i diu:
—¡Ell ja tornam tenir En Massot que s’entrega amb un altre. ¡Gostí, hala depressa a pendre-le-hi!… ¡Ja et voldría veure aquí amb ell!
—¡Esperau un poc, i m’hi veureu! diu En Gostí, i parteix, trot trot, per avall, i fins an es camí no s’atura.
S’amaga dins una mata, i espera qui espera En Massot.
Alpunt sent es seu trepig, i ja se posa afer: ¡Meee! ¡meee! ¡meee!
—¡Jès! diu En Massot. ¡Aquesta sí que m’es fresca! ¡Bé me va! Això es s’altre anyell, aperdüat, que no deu haver poguda trobar sa guarda… A veure si l’agaf. En tornaré un, i no n’hauré de pagar dos. Ja sé que faré: posaré en-terra aquest que duc, i així poré córrer més falaguer.
Mentres el posava en-terra, En Gostí ja va esser dins una altra mata, més enfora, i no s’aturava de fer: ¡Meee! ¡meee! ¡meee!
—¡Es dimoni ara fuig! diu En Massot. ¡Ja puc trompitxar! No-res, jo faré s’euveia: —¡¡¡beo!!! ¡¡¡beo!!!
I li donava amb tot es canyó, i sempre cap allá ont sentía s’altre bel.
Assetsuaixí el sentía prop, assetsuaixí enfora; a estones el sentía que com que s’anyellet cuidás a estellar-se; llavò estava una bona estona que no el sentía. Era que En Gostí s’en anava com un coet d’una mata a s’altra, acalat acalat, perque En Massot no afinás sa manganeta:
—¡Meee! feia es traidor lo més al-víu.
—¡Beo! responía tot-d’una En Massot, i pegava fua cap allá.
—¡Ja será el dimoni aquest anyell! deia l’homo, com veia que mai el poría assolir. ¡El diantre es per anar sempre per dins ses mates! ¡Bé el sent belar; pero encara es s’hora que li haja vista gens sa llana! No ¡i aquest bel ès es seu net! ¡Que el conec de bé! ¡Tant segur tengués jo el cel!
L’homo no s’adonava de que s’era fet ben enfora. Amb tantes voltes i marrades ja no sabía aont se trobava, cansat i mort i suant tanta gota, que li hauríen poguda tòrcer sa roba.
En Gostí a-les-hores s’atura cop-en-sec de belar, i cametes me valguen cap an es camí. Troba s’altre anyellet fermat p’es quatre potons en-terra, amb una grapada ja el s’ha carregat, i s’espitxa més que depressa a sa cova.
Es lladres que se figuraven que aquest pic En Massot n’hauría fet un acop, i que ja no el tornaríen veure pus, com el veren amb si altre anyell an es coll, se feien creus, i no sabíen com diantre poría esser allò.
—¡Re-cent dimonis! deia es capitá, entre sí meteix. ¡Quin bergant que es aquest! ¡ell mos es sortit de cap de brot! ¿Qué farem? ¿Qué mos ne donará a tots amb una cuiereta? ¡Amb un dia aquestes dues proeses! ¡Ja li porem donar es títol ja en voler, i amollar-lo tot-sol!
En Massot, com prou va haver fet ¡¡¡beo!!!, que ja no el sentíen d’escanyat que estava, com va veure que passava temps i temps, i no sentía cap bel ni veia en-lloc fressa de res, va dir:
—No hi ha remei! ¡s’indigne, com ha cuidat a fer-me caure mort de córrer i de belar, ara m’ha descomparegut! i ¡anau-li derrera amb un pa calent! Sobre-tot, si no troba sa guarda, n’hauré de pagar dos, i morta. M’en torn an es camí, me carregaré s’altre, i… ¡no pensar-hi pus!
S’en hi va, i ¿com e-hi havía d’esser s’animalet, si En Gostí ja estava cansat de tenir-lo a sa cova?
Aquí l’homo queda sensa polsos: va perdre ses riaies de tot, i començá a fer gloses, verbo flastomar.
—Però ¿qué llamp tenen aquests anyells, que son tan fogissers? Deuen tenir fullet: no hi ha spiritu-tuó, n’han de tenir per-força. Sobre-tot, ell ja torn estar com un jonc de fuies. ¿I així m’he de presentar a ca-meua? No me queda altre remei que girar cap a Bel·lem, a veure si han compareguts tots-dos; i en cas de no, m’en duré un altre; que sensa anyell no vui jo noces a sa casa. Ja treurem es biaixos per un altre caire.
S’en torna tot mostii an es sementer aont pasturava sa guarda de Bel·lem, i es pastor, com el veu que s’entrega de buit per segona vegada, li diu d’un troç enfora.
—¡Re-cent dimonis! ¿I que vos ha tornat fogir?
—No m’en parleu, respòn el pobre: n’estic malalt d’aquesta passada. ¿I no han compareguts un ni s’altre?
—Jo no m’en som temut, ni hu crec que se sien acostats. ¡Jo hi tenía prou esment a veure si es primer tocaría comparició!
En Massot le-hi comptá tot, s’en anaren a comptar-ho a l’amo, i l’amo va dir:
—No-res, ¡du-te’n un altre, i no en parlem pus! E-hu seríen massa escrúes unes noces sensa gens de carn.
—Mirau, diu En Massot, tot agraït: lo que vos he dit llavò, vos torn dir ara: quant els altres dos anyells no compareguen, aquí som jo per pagarlos, fins a dobler i maia.
—Anau-vos-ne amb la pau de Deu, respòn l’amo.
Eu Massot demana una cordellina de cányom d’un parei de braces, la hi donen, s’en va a triar s’anyell, li ferma es quatre potons plegats ben estrets, i doná voltes, i va fer nuus, fins que tengué corda i desiara deia:
—¡Ja serás el dimoni si te desiermes tu també!
Com el tengué ben agarrotat, el se carrega an es coll, pren es camí, i de d’allá.
Ja no hi devia haver una hora de sol, i es capitá des lladres tornava estar a sa boca de sa cova, atalaia qui atalaia.
Prompte hagué destriat En Massot amb sa somada an es coll.
—¡Altre pic, Toni Colau! s’esclamá esclafint de riure. ¡Ell ja tornam tenir En Massot que puja amb un altre anyell!
—¿I es ver? digueren els altres, sortint a guaitar i deixant es foc i s’olla, aont ja bollía tot troços es primer.
—¡Hala, Gostí! diu es capitá. ¡Sería una llástima que mos hagués de passar per maia aquest altre! ¡Corre més que depressa a saupar-le-hi! ¡Ja hauries de tornar esser aquí!… ¡Brun com la bala!
—¡Venguen dos trossos de suro de devers un paum! diu ell tot rabent.
Los hi donen, i ja ha presa sa fua per avall, i rebotía de via que feia.
Arriba an es camí, s’amaga dins una mata, espera qui espera En Massot.
Com el sent que s’en venía tris-tras tris-tras, agafa un suro amb cada má, i se posa a fer: tutup tutup, tutup.
Aquell renou arriba a ses oreies d’En Massot.
—¿Qué diantre es això? diu l’homo, aturant-se.
I En Gostí tutup i tutup amb sos dos suros derrera sa mata.
—¡Bon re-cent raccions de guitzes! diu En Massot. ¡Ara veig que es aquest renou tan sec i tan sort que sent: son es dos anyells que me son fuits: se son trobats, i ara se baraien! ¡Sa cosa més clara del mon! Aquest pic los aplec.
I ¿qué fa ell? Posa en terra es que duia, i corrents cap aont sentía es tutup.
I En Gostí ja es partit a fogir d’una mata a una altra i a una altra, i venga tutup tutup, i de d’allá; i ara hu feia ben fort ben fort, i su-ara ben fluix ben fluix; i revolts, i marrades, i enfuites d’assí i d’allá; i assetsuaixí estava una bona estona sensa bategar-se, i llavò reprenía amb més violencia.
I En Massot que li corría derrera, fent flamada, taiant claus, flastomant a rompre, veent que eren tan mals d’assolir aquells dos repropis d’anyells.
Tan enforiolat anava que ni se va tèmer quant es sol se va pondre ni s’adoná de que venía sa fosca, fins que no hi va veure dos dits lluny, embuiat per dins aquelles mates i paumeres, sensa mè ni perdiu, i ben enfora des camí aont havía deixat s’anyell que feia tres.
Ja n’era més aprop En Gostí, que com va veure sa seua bona, tirá es suros, i si en hi aná capdret. Amb una grapada se posa s’anyell an es coll, i cap a sa cova s’ha dit; mentres En Massot potoiava per dins ses mates i carritxeres un quart lluny, un cop sopegant, un altre cop caient de folondres, tirant asperges a dreta i a esquerra.
Amb quatre bots En Gostí fou a sa cova, i me troba es capitá i els altres lladres enrevoltats d’un ribell d’arròs, amb unes taiades de carn dedins com es puny: i vos assegur que la feien navegar granat a sa cuiera, i no los capturava gens que fos un poc calent. ¡Vaja quins budoixos! ¡quina manera d’enfornar!
Com veren En Gostí que s’entregava amb s’altre anyell, així meteix se returaren una estona, i en feren d’exclamacions per llarg, i le-hi trobaven gros, i no poríen compendre com diantre aquell bigarniu era tan topadiç, i tan el dimoni per espampolar anyells a un homo forçarrut i de dolents arrambatges com En Massot.
—¿Vol dir sopau? demana En Gostí. ¡Ja m’hi vendrá bé aquesta arrossada, amb sa talent que jo duc! No hu dic per res, pero sa feixína i sa trescalamena que he haguda de fer, sols Deu del cel e-hu sab! Com vos dic que faré bon cap-de-taula, em poreu creure. No en quedarán llepaines d’aquesta ribellada orba.
I ja va tenir una cuiera, i ja está aficat a sa rollada. Pero just com anava a allargar es braç an es ribell, es capitá diu:
—¡Uei, bergant de So’N Amel·ler! ¡No t’hi atanses a pegar cuierada, si no vol sebre jo qui som!
Se gira an es qui feia de coc, i li diu:
—¿Aont tens aquelles faves que deixarem ahir?
—¡Aquelles faves! respòn es coc. Encara me pareix que hi han d’esser; pero ¿que no sabeu que foren de tan mala rel, que no volgueren coure, i que hi va haver tantes de raons per fer-les passar?
—Tu deixa anar això, diu es capitá, i no t’afiquis alla ont no et demanen. Posa ses faves en es foc, i En Gostí en sopará.
Com En Gostí sent allò, romangué fret, sensa paraula: llavò li puja una calrada feresta, ses dents li croixíen de rabia, ¡tot es seu cos li tremolava de s’enuig i de ses ganes que l’envestiren de fer-ho a tocs.
No pogué aguantar pus.
—I ¿com estam aqui? diu ell, fent flamadeta. ¿I per mí no hi ha d’haver més que quatre faves mal cuinadas?
—Sí, fiet, respòn es capitá. ¡I besa-les encara!
—¿Vol dir jo que tot lo dia he palancatjat per aglapir es tres anyells d’En Massot; jo que he duit per l’olla d’un parei de setmanes, tant mengem; jo m’he de contentar amb sos vostros roissos d’ahir?
—Sí, fiet, i no arribarás a res pus, i branquetja tot quant vulgues, diu es capitá.
—I ¿quina llei es aquesta, diu En Gostí, que voltros, que avui no heu fet més que gratar-vos sa panxa i cremar tabac de pota, vos hágeu d’enflocar s’arròs i sa carn fresca i saborosa; i jo haja de badar ses barres an es vent, si no me vui abordar a quatre faves mal cuites; quant jo he cuidat a caure mort per aquesta costa i sa marina d’aquí baix, i he duits tres anyells que el rei no en menja de millors? ¿Per voltros que no heu fet res, sa carn i s’arròs; i per mí que hu he fet tot, quatre faves mal cuites i recaufades? ¿Quina llei es aquesta?
—¿I per aqui cerques lleis? va dir es capitá. ¡Ara es hora de lleis! ¿I que no sabs aont te trobes? ¿De lleis vas tu, i ets vengut per aquí? ¿La vols sebre quina llei es aquesta? Idò jo la te diré; així com tu has robats els anyells an En Massot, noltros los t’hem robats a tu. Aquí va roba qui roba; i qui més roba manco té. ¿T’agrada es frit? Si no t’agrada, pren prim, i no et fará mal; i si tens malicia, posa es cap dins s’aufabia o ves a l’ofici: lo que t’estimis més. Pren, i no et queixarás de ningú.
—¿Així va això? diu En Gostí. ¿Vol dir va a roba qui roba; i qui més roba, manco té?
—Ni més ni pus.
—Idò mal ofici he pres: ja em basta amb aquesta. Desd’ara quet desenganat de s’ofici de lladre; no en vui fer pus; ja estic assaciat. Per amor de Deu sia de sa lliçó que m’heu donada: m’heu fet tocar amb ses mans lo que ma mare i es blonco em deien i jo no hu volía creure. Sobre-tot, voltros feis es vostro cap envant, i jo hi faré es meu. Servau-vos bons i forts; i si voleu res d’Artá, feis vía a dir-ho, que m’en hi vaig abans de pus raons. ¡A re-veure! i amb Deu siau!
Dit i fet, va pendre per avall com la bala, deixant es capitá i es demés amb sa paraula a sa boca. Dins So’N Fortesa trobá el pobre Massot, que es cap derrer havía pogut aferrar es camí, i s’en anava així com poría, més mort que viu, fent flamada des tres passos tan ferests que li havíen succeits. No pogué estar que no los hi comptás fil per randa, sensa sospitar-se gens. En Gostí feu es desintés de lo més bé; va pendre sa seua i malevetjá aconhortar-lo i dar-li coratge, dient que ets anyells per força havíen d’esser tornats a Bel·lem, i que no tengués por de res.
El deixa a s’entrada d’Artá, s’en va a tocar a sa mare; la trobá colgada, la feu aixecar, i li va dir que tornava desenganat de s’ofici de lladre, i que estava resolt a esser un homo de bé tots es dies de la seua vida.
I e-hu va esser a carta cabal.
Se posá affer feina an es camp a rompre, sabía treure es biaixos de lo més bé, aviat va tenir un reconet; restituí an En Massot es tres anyells, se casá amb una al·lota de primera, mai desampará sa mare, i doná an es seus infants una criança com poques s’en donen. I es més a-pler i satisfet del mon, servant sempre es llum dret, i fent-le-hi servar a tots es qui tenía baix d’ell, va viure… fins que se va morir.
I qui no hu creu, que hu vaja a cercar.
Torra Nova, Agost de 1896.

La flor romanial

Això era un rei que tenia tres fiïs.
Encara eren petits, i jugaven per dins es jardí.
Los havíen agafada un águila grossa de-tot, i los ho havíen fermada per una cama amb una corda a sa soca d’un taronjer, perque e-hi jugassen.
Es dos majors la ponyíen amb canyes i garrots, i a-vegades eren a-temps a dur-se’n qualca espipellada bona i qualca arpada que treia sang. Ara es derrer, En Bernadet, era ben al-revés: l’afalagava, sempre li anava amb moixoníes, li duia coses bones, i no poría sufrir es seus germans, com veia que l’atabuixaven tant.
—¡Això no va pus digué un dia; i es vespre com veu que tot-hom ja dormía, s’en va dins es jardí, i diu a s’águila:
—Venc a desfermar-te, i així es meus germans no et farán passar pus martiri.
La desferma, i s’águila, tota agraïda, li diu:
—¡Que Deu t’ho pag lo que has fet per mi! pero jo també t’ho vui pagar. Mira, arrabasse’m sa ploma més llarga de s’ala endreta: des canó fén un siulet, i no el perdes. Si mai te veus estret i apurat, sone’l, i jo vendré a donar-te adjutori.
En Bernadet e-hu va fer així; i s’águila pega tres bots per pendre sa fúa, aixampla ses ales, i per amunt s’ha dit, no la veren pus.
Lo en-demá els altres dos fiïs del rei ploraren tot lo dia, feien potadetes i se tiraven en-terra, perque s’águila los era fuita i no sabien com.
Dins poc temps se mou una guerra, el rei s’en hi hagué d’anar; i e-hu va haver de fer de-tot, per guanyar-la.
Com era tan acorat, que no tenía por de res, i sempre volía anar devant, torná amb una partida de ferides.
Es metjes feren tot quant varen sebre per curarles-hi.
Anava bé de totes fora d’una ben grossa que en tenía a una cama, que, com més coses li posaven, més s’enmaleía.
Es metjes arribaren a dir:
—Si no li posen la flor romanial, no s’adobará mai.
—¿I aont se fa aquesta flor? demana el rei.
—Això es lo que noltros no sabem, digueren ells. No-més sabem que es una flor que tot e-hu cura, si ses nostres lletres no menten.
El rei crida es seus fiïs, i los diu:
—Fiïs meus, ja hu veis: es metjes diuen que si no em posen an aquesta ferida la flor romanial, no e-hi ha cura per mí. Aquesta flor pareix que ningú la sab: a voltros vos toca anar-la a cercar fins que l’hájau trobada. Es qui l’hem duga, aquell tendrá sa corona, en morir-me jo.
Es tres germans prenen un bossot de dobles de vint i un cavall, i ja son partits.
Troben un entreforc de tres camins i diuen:
—Prenguem-ne un per-hom, i dins un any i un dia aquí mos hem d’esperar.
Així quedaren; i cadascú per son vent, camina caminarás, i de d’allá, cerca qui cerca la flor romanial, i demanant-ne noves a tot-hom que veien; pero ningú los ne sabía donar.
I trescaven terres i més terres, i passaven setmanes i mesos, tant teníen avui com demá: en-lloc trobaven ni indicis d’aquella bona de flor.
Ja corría es mes qui feia dotze, i En Bernadet a la-fí se recordá de lo que li havía comanat s’águila: que en veure-se apurat, sonás es siulet que havía fet des canó de sa ploma de s’ala endreta.
Ell sona, i al-acte li compareix s’águila.
—¿Qué vols de mí, Bernadet?
—¡Qué he de voler! Que mon pare té una ferida a una cama, que no s’adobará mentres no li posen la flor romanial; i mos ha enviats a cercar-la a mí i an els altres dos germans; i es qui la hi duga, aquell ha de tenir sa corona. Fa onze mesos que la cerc per tot, i no l’he pugada trobar en-lloc: a veure tu si la sabs i si me dius aont es.
Eren a sa vorera de mar, i endins, a s’entrellum, veien un grandiós penyal de s’alçada de quatre o cinc campanars, en forma de bec, tot esvorellat, boirós, blavenc. Pareixía s’abre-mestre d’una nau disforja afonada.
—¿Veus aquell penyal? diu s’águila.
—Si, diu En Bernadet.
—Idò allá dalt se congría una casta de romaní, no s’en congría en-lloc pus; i aquest romaní fa la flor romanial que tu cerques.
En Bernadet va perdre es coratje de-tot, i digué:
—¿Pero quin possible es arribar-hi? Aqui no e-hi ha cap barca; i maldement n’hi hagués, ¿qui es capaç d’enfilar-se per aquell penyal i arribar al cap demunt?
—¡Ca, homo, no t’apures! ¡Qué d’aviat e-hi serem. Tu aixinque’t demunt mí i aferre’t fort, que si queies, no et veuríen pus; i no hajes por.
En Bernadet s’hi aixanca, i s’aterra ben fort.
—¿Estás? diu ella.
—Estic, respòn ell.
S’águila pega briuada, i per amunt s’ha dit, i per amunt, i de d’allá cap an es penyal.
¿Qué m’en direu? Ell no s’aturá fins que e-hi va esser demunt.
Allá dalt casi no-més e-hi havía lloc per ella i p’En Bernadet, que la tenía ben estreta, tremolant com una fuia de poll, i no la volía amollar de por que es cap no li rodás o no li llenegás un peu, perque hauría redolat cap-avall, rebotint de ressingle en ressingle, fins a pegar tot bocins un capficó en tota l’orde dins la mar, que bramulava allá avall tota alçurada. Ses ones duien tanta malicia, que amb cada sobatuda tot es penyal vimetjava.
—¡María Santíssimeta! ¡Bon Jesuset meu! deia En Bernat, plorant. ¡A bona part m’has duit! ¡ja no en faré altra!… ¡está fet de mí!
—¡Ca homo! deia s’águila, donant-li coratje: ¡no tengues por de res! ¡no t’acoquines, que no e-hi ha tant per tant!
Just devora es seus peus s’obría una encletxa, i tirava ben endins.
—Mira dins aquesta encletxa, diu s’águila, veam que e-hi afinarás an es fons.
En Bernadet e-hi mira, i des cap d’un poc diu:
—O quina cosa més guapa! ¡quina cosa més de veure que e-hi destriï! ¡Una flor!… ¡sa flor més hermosa que haja vista mai!… ¡O quina oloreta tan bona que deixa anar!… ¡de tan endins m’envest!
—Idò vet-aquí la flor romanial, diu s’águ-ila. A veure si t’afiques dins aquesta encletxa, i si li arribes.
En Bernadet s’afica amb so cap devant, fent navegar ses mans de bona manera. Ja no el veien de tant que s’era enfonyat; pero s’encletxa, com més anava, més s’estrenyía, i arribá un punt que s’al·lot no pogué passá pus envant. No-més li faltava un paumet per bastar la flor romanial.
Bé s’estirá i enforinyá; sa bona de flor era un paumet més avall.
—No li puc bastar, digué a la-fí, me falta un paum.
—Idò puja, diu s’águila.
S’al·lot puja, i ella li allarga una cama, i li enfloca aquesta:
—Mira, taiem aquesta cama devora sa cuixa; amb ella te tornes aficar fins allá ont t’éts aficat ara, i amb aquesta cama arribarás a sa flor; s’arpa l’agafará per sa soca. En tenir-la, tu estiras, i la te fas teua.
—¿Jo taiar-te aquesta cama? ¡Això sí que no e-hu faré per res del mon! deia En Bernat, ¿jo afollar-te per a-sempre?… ¡ja-mai!
—Creu, Bernat, que es creure es criança. ¿No som jo que t’ho dic? Tu deixa estar s’ansia per mí, i no tengues por de sa cama. Sa cama, en tenir la flor romanial, aviat tornará estar confegida com ara.
Tant arribá a dir s’águila, que En Bernat a la-fí se treu un trinxetó que duia, agafa aquella cama, la taia devora sa cuixa, s’afica amb ella dins s’encletxa, i per avall s’ha dit.
Com torna esser allá ont no havía pogut passar pus envant, allarga tant com pot sa má amb que tenía sa cama de s’águila: ja no li faltava un paumet per abastar la flor romanial, ja la tocava. S’arpa tot-d’una l’estreny per sa soca, En Bernat pega tirada, i la s’en va dur per amunt.
Aviat va esser defora amb sa flor dins ses mans.
¡O qué la-hi trobava de guapa i bufarella! ¡amb quin gust la se mirava i l’olorava! Com que la se hagués de menjar amb la vista, i no en sabia decantar es nas! ¡Vaja quina flor! Feia un ramellet de tres floretes color de cel, sa cosa més senyorívola, amb tres sostres de fuies ¡tan ben taiades, tan ben compostes, tan llüentes, tan fresques! totes brufades d’un polsim fí, ben fí, com a de grana.
—Arrabaça una d’aquestes tres floretes, diu s’águila; frega-le’m p’es tai, i fe-hi tocar sa cama taiada.
En Bernadet e-hu fa així, i, tot-d’una que sa cama toca es tai, queda confegida amb sa cuixa, i ja no fonc coneixedor que l’haguessen taiada mai.
En Bernadet quedá amb sos cabeis drets.
—¿E-hu veus, diu ella, com no e-hi havía que tenir ansia de sa cama? No hajes por: mentres tu me cregues, anirás bé. Ara lo que has de fer, des·separar ses dues floretes que et queden, i amagales-te ben amagades, i mai en mostres ni en dones més que una; i mira: ¡ves-hi alerta a fer-les servir! que, en haver servit una vegada, ja perden tota sa seua virtut.
—No-més les he mester per curar sa cama de mon pare.
—No hu sabem si les haurás mester per altres coses també. No-res, ara ja et pots tornar aixancar demunt mí, i espedirem, que no fasses falta.
En Bernadet des·separa ses dues floretes, les s’amaga ben amagades, s’aixanca demunt s’aucellás, que pegá bot, i aixamplá ses alotes, i de d’allá cap a terra, fins que le-hi hagué deixat.
S’águila s’en torná per amunt, i ell pren es cavall, que estava baix d’aquells pins aont l’havía fermat, i cap a s’entreforc de tres camins manca gent.
E-hi arribá una hora antes de s’auba quand feia s’any i es dia que s’hi havíen d’esperar es tres germans. No n’hi trobá cap.
Devers mig-dia arribá es major.
—Bernadet, li diu com el veu ¡vol dir ja e-hi éts! Mos has guanyat: no i jo venc de buit. Bé he trescat i demanat, bé he cuidat a caure mort cerca qui cerca i demana qui demana a tot-hom que he vist: no l’he trobada an aquesta pècora de flor, ni noves. ¿I tu qué has fet, Bernadet?
—Jo, diu s’al·lot, l’he trobada, gracies a Deu, i la duc.
—¿Qué me dius? ¿i tu la dus? Veam-la.
—Ve-la’t-aquí, diu En Bernat, i s’en treu una de ses dues.
—¡O qué es de guapa! ¡o dic! deia es major, amb uns uis que li cuidaven a botir.
I al-acte s’enveja ja el tengué agarrotat, ¡se posá a dir-li couenta i verinosa:
—¡Ja está fet de tu!… ¡ja la te porás mirar bé de lluny a sa corona! ¡La te porás mirar; pero tocar-la?… un llamp te tocará ell! ¡Fé tén un núu a sa coa, fïet, d’esser es major! ¡El mon a s’enrevés! ¡es petit comandará, i es major que el s’en duga el dimoni si el vol!
Tant s’ho posá dins es cap an això, que per sortir-nè com més prest millor, pega grapada an En Bernadet, li pren sa flor, el mata, i l’enterra dins un arenal que e-hi havía allá devora.
Hora-baixa arriba es germá segón.
—¿No la dus, èh? li diu es major d’un troç enfora.
—No, respòn aquell.
—Ja la duc jo, i me tocava a mi dur-la, perque som es major.
—¿I En Bernadet?
—Que es fassa trons. Anem, i ja mos agafará si vol, que tampoc no hem de caure morts aqui esperant-lo… ¡Hagués feta via com noltros!
S’en van cap a ca-seua, e-hi arriben, es major presenta la flor romanial, tot-d’una que la posen demunt sa ferida de son pare, sa ferida s’assecá, se clogué, i no-més va romandre sa costura.
El rei tot content va dir an es major:
—Teua será sa corona, en morir-me jo.
—¿I En Bernadet? los demanaven.
Es segón deia que no en sabía noves, que no havía comparegut a s’entreforc des tres camins es dia que pertocava.
Ara es major, mestegant fesols, responía.
—No m’en parleu. No comparegué; s’afluixá de noltros, i bellament mos porem afluixar d’ell. I sobre-tot, no el me donaren a guardar tampoc.
Aquest polissó estava ben segur de que era mort, i que no sortiría de devall s’arena; pero com En Bernadet tenía uns cabeis ben llargs ben llargs, quand l’enterrava, de desgracia, n’hi deixá un que guaitava una mica a flor d’arena.
I ¿qué m’en direu?
Ell aquell cabeiet començá a fer-se gruixat i gruixat, i torná una canya amb uns canons ben llargs, amb unes fuies ben verdes, ben llustroses, ben afuades; i, com es vent e-hi fería, feien una siuladíça sa cosa més dolça i suau. Com que parlás an es cor.
Passa un pastoret, i veu aquella canya.
—¡Jès! s’exclama, i aquí es sortida una canya tota-sola!… ¡o que hu es de garrida! ¡No, i uns canons ben llargs que ha trets! ¡Jo que vaig tan enderrer d’un fabiol, m’hi vendrá com l’anell al dit aquesta canya!
La taia, en fa un fabiol, prova si sona, i soná de lo més bé; i hala, petit, bufa qui bufa, i es fabiolet sona qui te sona; i com que s’hagués d’esquerdar de rabiu que sonava.
I heu de creure i pensar que aquell fabiolet, sonant sonant, se posa a dir:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu’m toques, i me faç mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
Es pastoret quedá tot astorat, sensa polsos.
Prova de sonar una altra vegada; e-hu prova deu, vint, cent vegades més; i totes ses vegades que hu prová, es fabiolet torná dir:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu’m toques, i me faç mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
Aquell pastoret un día passava per devant ca-el Rei, sona qui te sona.
El Rei guaitava a sa finestra, i nota que es fabiolet d’aquell pastor, an es meteix temps que sonava, deia:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu’m toques, i me faç mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
Allò li vengué molt de nou. Crida es pastoret, i li diu:
—¿Qué es això? ¿Com es que aquest fabiol parla?
—Jo no le hi sé dir, respòn s’al·lot. Jo no faç més que bufar, i surt aquesta veu.
—Veiam si hi buf jo, si fará lo meteix.
El Rei el se du a sa boca, i comença a sonar.
Sona qui te sona, es fabiolet se posa a dir:
—¡O mon pare, lo meu pare!
me tocau, i no’m feis mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
Aqui el Rei crida la Reina, i li diu:
—Veiam, sona tu aquest fabiol.
—¿I ara?
—¡Sona te dic! ¡depressa!
La Reina el pren, i encara no varen haver brollat es primers sons, com es fabiolet se posa a dir:
—¡O mare, la mía mare!
me tocau, i no’m feis mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
—Pero ¿qué diantre pot esser això? deia el Rei, tot astorat. ¿Qui ha vist mai un fabiol parlar?
Li passa p’es cap una idea feresta, i crida es seus dos fiis.
—¡Sonau, los diu, aquest fabiol!
Es major no anava d’aglans.
Es segón no hi feu dos mots: l’agafa, el se du a sa boca, sona; i es fabiolet se posa a dir:
—¡O germá, lo bon germá!
tu’m toques, i no me faç mal:
m’enterrares dins l’arena
per la flor romanial.
—Ara has de sonar tu, diu el Rei an es major.
—No tenc sonera, respòn aquell amb males retranques.
—Idò fés de tenir-ne.
—No vos ho passeu p’es cap: no sonaré.
Aquí el Rei, volat de tot, diu:
—No, ell sonarás o el dimoni t’en durá. ¡Sona més que depressa!
Es polissó no tengué altre remei que dur-se es fabiol a sa boca.
Tot-d’una que hi bufá, es fabiolet se posa a dir:
—¡O germá, lo mal germá!
tu’m toques, i me fas mal:
m’enterrares dins l’arena
per la flor romanial.
El Rei no en va taiar pus: s’en va amb tota la cort i es pastoret an aquell arenal, allá ont era sortida aquella canya; cavaren, i me troben En Bernadet devall s’arena sà i bò.
Com no-més havía mostrada una de ses dues floretes, i no-més li havíen presa aquella, li era quedada s’altra, i mentres la dugués demunt, no hi havía mal que el pogués matar; i si mil anys hagués estat devall aquella arena, mil anys sería estat viu.
Ell contá tot lo que li era passat, i demaná a son pare que per amor de Deu i per amor de sa Mare no fés matar es germá major: son pare consentí a tancar-lo dins s’olla d’un castell per tots es dies de sa vida, i a l’acte doná sa corona an En Bernadet, que fonc un Rei des millors que hi haja haguts mai.
I sa rondaia ja está acabada; i si no mos tornam veure plegats aquí, que mos hi vegem a la Gloria. Amèn.

Es fii des pescador

Això era un pescador d’Andratx que no tenía altre Deu més que es pescar, i de deu dies nou tornava així com s’en era anat, perque es peix, tot-d’una que el veia que tirava puu a sa pesquera, e-hi acudía a menjar-le-hi, fins-i-tot li saupava s’esca; i, com prou li havía fetes ses ontes i ses ganes, s’espitxava, i «bona nit si et colgues».
A ca-seua no hi havía recordança de que haguessen acabada mai sa talent primer que es pa. Si no fos estat que no-més teníen un al·lot, En Juanet, i que sa dona era de s’ui des vent per tot, i aguantava la mestra a força de palanquetjar i de tenir poca veça, se seríen morts de fam.
Sa dona retxava ses espases com veia que ella tota-sola havía de dur la casa, i que s’homo no més li aidava a sa taula a llevar concert des vent, perque tenía una barra de foc, i s’hauría acabat un llinatge. Ella bé li deia que per amor de Deu tirás canyetes, ams i ginyes an el dimoni, i fés qualque brot de feina; pero ell, més cabeçut que un forc d’ais, com més anava més vela.
Sa dona que tenía prous mal-de-caps amb so dur busques an es niu i s’al·lot amb so jugar, succeía que, en no esser una cusseta que teníen, més magre que un garrot, ningú mai li sortía a camí, com s’entregava de pescar.
Un dia de mar grossa, que ses ones, com se rebatíen a ses penyes, a voltes alçaven una torre d’aigo i sabonera de coranta i de cinquanta pams, i amb aquells cops tota sa ribera tremolava, i movíen una remor feresta, esglaiadora, que entrava dins es cervell, idò aquell dia i-tot es pescador de Andratx volgué tirar sa ginya. Se plantá a una pesquera a on ses ones no-més arribaven de rebot, i hala bones grapades de puu, i canyeta a l’aire, i amb s’am ben escat per dins aquells sabonerals.
Está qui está, esperant que li picassen, passaven hores i hores sensa veure cap llambre ni sentir fressa de res, fins que cop-en-sec, li peguen tirada. Encara que tengués fort, sa canya li salta de ses mans, li boteix més de vint passes mar endins, i guaita tot just un peixot com un bou, amb s’am enganxat a s’esquena, amb unes verducades i uns brúfols que feien més feredat que ses ones meteixes.
—¿Qui es estat aquest desenfreït que s’atança a tirar-me un am a mi que som el rei de tota aquesta mar? diu s’animalot, mirant ben arreu per aquelles penyes.
Ja hu crec que m’afina s’andritxol amb sos cabeis que s’alçaven des cap, blanc com la paret, més retgirat que un poll devant sa milana.
—¡Jo no som jo! deia es mesquí: ¡no hu he fet aposta! ¡que em tiren d’una passa si le-hi he fet! ¡Jo sé ben cert que no hi era per tu! ¡Jo no sabía que fosses per aquí!… ¡No dic cap mentida!… ¡Tan cert com s’es dita missa avui!
—¡Ah no! diu s’animalot, la m’has teta?… La m’has de pagar: ara meteix te menj, i així una altra vegada estarás més alerta a tirar ams a la babal·lana.
—¡No em mengis per amor de Deu! deia es betzol. ¡Jo et promet que no hi tornaré pus!… ¡t’ho jur! ¡t’ho jur!…
I plorava com un nin petit, amb unes llágrimes com es puny, i pregaries d’un vent i de s’altre.
—No-res, diu es peixot a la fí: no te menjaré si em promets dur-me aquí meteix d’aquí a un any i un dia lo primer que et sortirá a cami quant arribes a ca-teua.
—¡Sí que t’ho promet! diu tot rabent s’andritxol, considerant que mai li sortía ningú més que sa cusseta. ¡Si que t’ho duré!… ¡no tengues ansia, t’ho duré!… ¡com som homo!… ¡t’ho jur! ¡Jesús, creueta!
I, encrevant es dos dits grossos, besá tres o quatre vegades.
—Mira, diu es peix, no et cregues poder-hi bouetjar amb mí: si no m’ho dus, dins tres dies serás mort.
—No tengues ansia, paraula que jo don, la faç tenir vera: primer e-hi va es coll.
—Ara hu veurem, diu es peixot; i ja s’esquitxa per endins, més falaguer que un delfí.
Es pescador amb una grapada tira a la mar tots quants d’ormeigs duia: i, cap a ses cases manca gent, ben atacat. I desiara se girava derrera, de por que es peixot no se fos refet, i no hagués saltat a terra i l’encalçás; perque se figurava haver-li vistes quatre cames i unes ales i-tot per volar.
I no s’aturava de dir:
—¡De bona me som escapat! ¡Com ès vel·la vera-veu, que no sé com som viu!… ¡No i jo ja me veia dins aquella butza tan inflada que me treia!… ¡tres o quatre homos sencers e-hi deuen quebre!… ¡O quin animalot!… Sobre-tot, ¡mar torn jo, si jo torn a la mar en tots es dies de sa meua vida!… ¡Una i oli!… ¡me valdrá per vegada!
Fent aquestes solfes s’acostava s’acostava a ca-seua. E-hi devía haver mitja hora de sol: justament En Juanet jugava per defora, i s’al·lot tot-d’una que el veu, ja es partit corrents cap a ell, cridant:
—¡Mon pare!… ¡mon pare!… ¡o què veniu de prest! ¿Que tan meteix on duis cap?
Es pobre pescador queda mort, li vengueren tombs de cap, s’hagué d’asseure.
Li demanaren que tenía. No hu volgué dir. Lo que digué, que no el veuríen pescar pus, i que venía ben resolt a posar-se a sa feina lo endemá meteix, i no la deixaría mentres s’edat le-hi comportás.
I e-hu va fer tenir ver: desde aquell dia fonc un d’ets homos feners que hi havía. I li passava una cosa ben rara: es doblers li entraven, i no sabía per on, i en tenía més que no en volía; i, com més s’acostava es termini que li havía posat es peix, més n’hi venien.
Pero ell, com més doblers tenía, més trist i funest se posava, i arribá que no tastava res res.
—¿Pero què tens? deia sa dona. Ara que tenim tanta baldor, te poses trist? ¡No havíem estats tan bé mai!
Ell no responía sino que s’en anava a un lloc que ningú el vés, i rompía en plors, i es seus uis eren dues fonts.
Aviat se cumplí s’any i es dia, i no li basta cor de dir lo que feia al cas, i se va haver de jeure de malalt: ja no s’aguantava.
Bé li demanaven que tenía; no li pogueren treure paraula, fins que es dia que feia tres, veent que anava a morir-se de tot, badá boca, i digué:
—¿Voleu sebre que tenc? Idò veutaqui: aquell dia que vaig venir de pescar, i vaig dir que no em veuríen pescar pus, era que me sortí un peixot que em volía menjar; i me digué que me deixaría fer si li prometía de dur-li dins un any i un dia lo que me sortís a camí; i que, si no le hi duia, dins tres dies jo sería mort. Jo le hi vaig prometre, sabent que mai me sortía a camí ningú en no esser sa cusseta, i justament aquell dia m’hi sortí En Juanet. Despuis-ahir-s’altre se cumplí s’any i es dia, i no vaig fer lo que havía promès: per això em muir.
—Idò aviat estareu bò, diu En Juanet. Ara meteix m’en hi vaig: digau-me an-e quina pesquera vos succeí això, i veureu que d’aviat e-hi seré.
—No, Juanet, deia son pare, ja val més que em muira jo, que no he feta petjada dreta mai. Jo vaig fer es pecat, jo he de fer sa penitencia.
—Això si que no hu permetré, respòn s’al·lot: vos digau-me quina pesquera ès.
A força d’impugnes, s’al·lot le hi arribá a treure; i deixant la casa alta de plors i descapdell, ja ès partit cap an aquella pesquera. E-hi arriba, i troba es peixot que l’esperava feia tres dies.
—Ja em pensava que no vendríes, digué com el va veure. No-res, aixanque’t demunt mí, aferre’t fort, i no hages por de res.
En Juanet s’hi aixanca i s’aferra, i s’animalot pega coetjada i altra i per endins s’ha dit com un llamp.
Aviat varen haver perduda Mallorca de vista; i ells per endins i per endins.
Des cap d’un parei d’hores destriaran uns penyals dins sa calitja de s’entrelluu; i es peixot cap dret a ells. Amb una exhalació hi foren baix: era una muntanyota que feia aquell cap-serrat, i hi havía una taringa de còves, qualquna grossa ferm, a on la mar entrava i ses ones e-hi movien un renou esglaiador.
Es peix s’afica dins una d’aquelles còves, i hala per endins i per endins.
Al punt no hi veren dues passes lluny, ni dos pams, ni dos dits: sa fosca ja era tan espessa, que la poríen taiar a espasades. Ja feia una bona estona que s’era abolida de tot sa clarura de sa boca, i es peix encara s’en anava de d’allá ben acanalat.
A la fí s’atura, i diu:
—Paupa a man-dreta.
En Juanet paupá.
—¿Trobes fort?
—Si que en trob.
—Idò puje-hi, i ¡alerta a moure’t d’aquí fins altra orde!
En Juanet va creure, i sentí es peix que s’en tornava es més descansat del mon.
Es renou que feia amb ses coetjades i verducades va anar morint morint, fins que se morí de tot; i aquell al·lotó va romandre tot-solet, demunt aquella seca, dins aquella fosca corgeladora, sensa sentir res, sensa veure res, com si es sol, sa lluna i ets estels se fossen apagats, i el mon hagués fet tot ui, fora ell i sa seca que el sostenía. No gosava moure-se de por de caure dins s’aigo, i veia que es cridar era ben per de més.
Des cap d’una bona estona, com li va haver passat una mica es retgiró, va notar que sentía alens, pero tan petits i tan suaus, que per sentir-los havíen d’escoltar de tot.
No pogué distingir si eren de persona o d’animal; i per més ganes que li veníen d’acostar-s’hi o de cridar per sebre qui era aquell qui dormía tan descansat, s’en guardá com de caure, per por de sa por.
I passá un dia i un altre dia, i una setmana i una altra setmana, i un mes i un altre mes; i En Juanet sempre demunt aquella seca, no sentint res pus que aquells alens, no veent res pus que aquella fosca, tan negra, tan espessa, tan corgeladora.
I lo bò era que, en tenir talent, allargava má, i un cop trobava un plat d’arròs, un cop un ou estrellat, un cop un botifarró o un troç de sobrassada, i fins-i-tot a voltes trobava qualque talabant de porcella rostida, amb una conna ben gruixada, brèvola i cruixent; i, en tenir set, no feia més que allargar sa má, i zas! trobava ara un tassó d’aigo com un gel, i su-ara un tassó de vi, d’aquell que diu: aquí som jo.
—Sobre-tot, deia En Juanet, ja hu veurem En Gelat a on se jeurá. Es ver que estic tot-sol, i que ets uis los poría posar amb aigo sal, per lo que m’en servec; pero menj i bec com es primer senyor; i lo que no ès a un cap, ès a s’altre; i molt pitjor poría estar; i no voldría haver de mantenir tots es que hi están.
Com va fer mig any que se trobava d’aquella manera, assetsuaixí sent una veu que diu tota remolesta:
—¿Que dus pedra foguera i esca?
—Ni pedra foguera ni esca, respòn ell: jo no som fumador.
Aquella veu no va respondre, i s’al·lot torná romandre com abans, sentint aquells alens, que ni creixíen, ni mancabaven ni se descompassaven per res mai.
Passaren dies i més dies, setmanes i més setmanes, passaren mesos, passá mig any, i assetsuaixí En Juanet sent aquella meteixa veu, que li diu, tota remolesta:
—¿Que t’agradaría anar a veure ton pare i ta mare?
—Lo que m’agradaría més del mon, respòn ell.
—Idò si promets de tornar dins set dies allá on te deix es qui ara vendrá, t’en hi anirás.
—E-hu promet, i si voleu que hu jur…
—No importa.
Aviat sentí s’aigo que se movía, i bones brassetjades d’un qui s’entregava nadant ben afuat: al punt el se va tenir just devora, i sentí que li deia:
—Aixanque’t demunt mi com s’altra vegada, aferre’t fort.
Aquí va conèixer que era aquell peix. S’hi aixanca, s’aferra, i es peix ja es partit com un coet.
Aviat apuntá sa clarura de sa boca de sa còva, va créixer va créixer, torná clara de tot, la passaren, prengueren per dins la mar gran, i de d’allá. Era devers mig-dia.
¡O que hi estava de content En Juanet com veia sa claror del sol, tan viva, tan xalesta, tan saborosa; com veia la mar tan plana, tan ajogassada i etxerevida; com veia sa blavor del cel, tan nova, tan fonda, tan neta, tan riolera! ¡Ja hi xalava aquell cosset! ¡ja n’hi passava de gust!
Pero encara s’alegría i sa gaubança li revengueren tot-d’una que colombrá, dins sa boira de si entrelluu, sa Dragonera, i es puig de Galatzó, i es Major, i ets altres que los acompanyen, i ses costes d’Andratx i sa meteixa vila.
Aviat foren baix d’aquella pesquera a on s’era embarcat s’altre pic.
—¡Hala, espedeix! diu es peix: dins set dies aquí t’esper.
—No tengues ansia, diu En Juanet, dins set dies seré aquí.
Pega bot, toca a penyes, i per amunt cap a ca-seua.
Amb quatre llongos e-hi va esser; i no vos dic res son pare i sa mare, com el veren, lo que varen fer: s’aferraren per ell, plorant d’alegría com a nins petits, i el se cuidaren a menjar de besades, i acudiren es veinats, i tot-hom aferrat p’En Juanet, i crits, i renou; i tot es carrer alt.
S’al·lot va contar tot lo que li havía succeït i que dins set dies s’en havía de tornar.
Ningú s’en poría avenir, i dins Andratx no es parlava d’altra cosa.
Sa mosca que més picava sa mare, era que li haguessen demanat si duia pedra foguera i esca; i deia.
—¿Qui sab? Per ventura era aquell d’ets alens que le hi demanava per fer foc i veure-hi qualque mica. Sobre-tot ¿i quin mal e-hi pot haver de dur pedra foguera i esca? Cap: jo lo que faré será posar-n’hi d’amagat dins una butxaca; i llavò li posaré un bon grapat d’estopa, una candela i un trinxetó, per lo que puga esser.
Ja hu crec que le-hi posá a tot això dins sa butxaca i ben d’amagat.
En Juanet no es va tèmer de res: des cap des set dies se despedí de son pare i sa mare i de tothom. S’en va an aquella pesquera, e-hi hagué es peix que l’esperava, s’hi aixanca demunt, i s’animalot per endins i per endins.
Al punt destriaren es penyals de sa muntanyota, e-hi arribaren, s’enfonyen dins aquell meteix coval, i hala per endins i per endins.
Es peix el torna deixar demunt aquella seca, i gira en coa. Sa remor de ses seues coetjadas aná morint morint fins que se morí de tot, i En Juanet romanguá de bell-nou dins aquella fosca tan espessa, sensa sentir res pus que aquells alens de s’altra vegada, que eren justifet justifet.
I li succeía lo meteix: en tenir talent, allargava sa má, i venga un bon plat d’arròs o un ou estrellat o un botifarró o un troç de sobrassada, i qualque pic una bona llenca de porcella rostida, i en-çá i en-llá qualque taçonet de vi, d’aquell qui fa fer cançons a la vela, per poc que hi bovetgin.
I tornaren passar setmanes i altres setmanes i mesos i altres mesos, sempre a les fosques, sempre sentint aquells alens.
En Juanet ja en començava a tenir mal-de-ventre de bon-de-veres.
—¿Pero qui diantre pot esser que alena tan seguit i tan fi? deia ell. ¡Si la tenía tan avall com jo a sa sòn, no dormiría tan arreu!
Un dia, estirant-se es jaquet, notá que duia una butxaca plena: paupa, i toca blan i rostit. Afica sa má, i troba estopa, i un trinxetó, i un canonet de canya amb un tap, i llavò una llenca de pedra, i una cosa prima i llarga, que va esser una candela.
—¿I qui m’ha posat això aquí dins? diu ell, paupant-ho. ¡Sabs que això havía d’esser un canonet d’esca, i això una pedra foguera!
S’ho treu tot, destapa es canó, i fonc ple d’esca.
—Bon re-caspitel·lo! s’esclama ell. ¿Vol dir tenim per encendre? ¡Si que me diu bé! ¡Ja he de veure jo que hi ha per aquí dins!
Posa esca demunt s’estopa, pega unes quantes fregades a sa pedra foguera amb s’esquena des trinxetó, brollen espires, pren s’esca, fa flamada s’estopa, encén sa candela, mira en-tom seu, i… veu quatre passes lluny, una fadrineta com un sol de garrida, ajeguda a un llit de set matalassos, dormint com un peix dins l’aigo.
S’hi acosta per veure-la de prop: era s’al·lota més gentil i més ben taiada de totes ses parts des còs que vos pogueu imaginar. Devía tenir uns devuit anys.
¡Ja la s’hi mirava arreu En Juanet! Estava tot embadalit, tot empantanat; no sabía de quin mon era… Res havía vist mai que li agradás tant, que li donás tant de pler.
S’en hauría aconhortat de no fer altra cosa mai, més que contemplar aquella garridesa.
Com més embabaiat e-hi estava, cop-en-sec compareix un gigant, fent uns crits com a trons del cel. Pareixía que aquella còva s’havía d’abisar.
—¡Ah gran polissó! deia ell: ¡no la m’has feta que no la m’haja pensada!… ¿I no digueres tu que no duies pedra foguera i esca?… ¿Així em pagues es favor que te vaig fer de deixar-te anar a ca-teua?… ¿Vol dir t’agrada aquesta fadrineta?… ¡Ja hu crec!… No tens mal gust per esser andritxol. ¡Deixa fer: que t’en he de mostrar de mirar al·lotes d’aprop!
Sa fadrineta amb tants de crits se desperta exhalant un ai. Mirant-se la feta, tota astorada, clavá la vista demunt En Juanet, i rompé en plors.
En Juanet havía quedat de pedra, es cabeis li saltaven des cap, no pogué obrir boca. No sabía aont s’havía de posar.
Es gigant l’embarriola per una oreia, el se posa an es coll, pren un carrerany que ell sabía, i per amunt i per amunt, fins que sortiren dalt sa muntanyota.
Per molt que escampassen la vista, d’allá dalt no-més veien per un vent la mar i per s’altre muntanyes i més muntanyes.
Es gigant e-hi pren per demunt, i feia unes passes tan grosses, que no posava es peus dins es comellars ni tondals, ni an es costers, sino que com llevava un peu d’una cucuia, posava s’altre demunt una altra cucuia.
Figurau-vos si en devia fer de camí.
Com e-hi hagué una partida d’hores que caminava, arriba a un pinar, tria es pi més alt, i e-hi deixa En Juanet demunt, i s’en torna. Aquell pi, d’alt que era, el veien de set hores lluny, i tenía una rama com un rol·lo d’era.
En Juanet allá dalt, per bé que allargás sa má, no trobava plats d’arròs, ni botifarrons, ni troços de sobrassada, ni talabants de porcella rostida, ni tassons de vi; i aviat va veure que no li convenía gota aquella rama.
Es pi tenía una soca llisa com un fus, i, per devallar-hi aferrat, s’havía de fer benes sa roba i sa pell des braços, panxa, cuixes i cames. I ¿qué fa ell? Se posa a rompre brancons i brancons de pi, comença a cordar-los tan bé com sabía, i venguen brasses i més brasses de corda. Com en tengué que va creure que li bastava, fermá un cap ben fort a una branca, s’amolla per aquella corda, i per avall fins abaix.
—Ara lo que hem convé, diu ell, es cercar per omplir-me es gavaig, que tenc ansia de dur-lo tan ruat, que ja no se vulga desruar.
Tresca qui tresca, no trobava més que muntanya i garriga i muntanya i garriga, sensa cap abre ni planta amb gens de fruita que fos bona de menjar.
Sent rall dins un remolí d’uiastres, s’hi acosta, i me troba un lleó, un ca-llebrer, un falcó i una formiga, que teníen una euveia morta, i se gatinyaven a les-totes, i ja se deien es nom des porc.
Per por de no esser-hi demés, e-hu doná a ses cames; però aquells l’havíen reparat, i se posaren a cridar-lo: ¡germá! ¡germá!
—¡Ara estic perdut! diu ell: m’han afinat, i encara seré jo que pagaré la festa.
S’en hi va més retgirat que un poll, i ells tot-d’una li diuen:
—Germá, vos hem cridat perque, pagant i agraïnt, mos fasseu un favor.
—Digau quin, s’esclama ell, cobrant coratje.
—Idò veis: tenim aquesta euveia, i la mos hem de partir, i fa una bona estona que mos hi pegam, i per cap vent del mon mos porem avenir, perque es troç que un vol, s’altre també el vol. I vos hem cridat perque vos amb tota conciencia fasseu ses parts, i digueu quina ha de tenir cada qual; i lo que vos fareu, desd’ara tots e-hu donam per ben fet.
En Juanet e-hi pensá un poc; se mirava s’euveia, los se mirava a ells, i a la-fí diu:
—Vet-aquí com trob que la vos heu de partir: es lleó, que prenga ses popes, que es lo més saborós, ell que es el rei de tots els animals; es ca-llebrer que prenga els ossos, ell que n’es tan afectat; es falcó que prenga sa moca, i la porá roegar bé, ell que no té dents; sa formiga que prenga es cap, i, en haver-lo desnossat, s’hi porá mudar, i tendrá una casa de primera.
—¡Sí que la mos heu partida bé! clamaren tots quatre. ¡Vaja per fet! ¡vaja per fet! Vos meteix feis-mos es quatre bocins.
En Juanet agafa s’euveia; amb so trinxet, així com pogué, li taia es cap, li treu sa moca, dessepara sa popa dels ossos, i aquells varen pendre cadascú lo seu, es més satisfets del mon.
A-les-hores es lleó s’arrabaça una serra de sa pitera, i li diu:
—Jau aquesta serra. En dir: «val Deu i lleó», tornareu un lleó.
Es ca-llebrer se tala una ungla d’un peu i li diu:
—Jau aquesta ungla. En dir: «val Deu i ca-llebrer», tornareu un ca-llebrer.
Es falcó s’arrabaça sa ploma més llarga de ses ales, i li diu:
—Jau aquesta ploma. En dir: «val Deu i falcó», tornareu un falcó.
Sa formiga s’escapsa una banyeta, i li diu:
—Jau aquest capet de banya. En dir «val Deu i formiga», tornareu una formiga.
—Escoltau, diu En Juanet. ¿I en tornar lo que voltros sou, que hu he d’esser per a-sempre?
—Es temps que voldreu vos, contestaren tots quatre. En no voler esser-ho pus, no heu de fer més que dir: «val Deu i homo», i tornareu homo, com si res fos estat.
—¡Bé me va, idò! s’esclamá En Juanet. Deu vos ho pac; i si m’heu de menester pus, digau-ho.
—No, germanet; poreu fer sa vostra via.
—Idò ¡a re-veure i amb Deu siau!
—Lo meteix vos deim, noltros, respongueren tots quatre.
I ells dassa dassa es troç d’euveia que los havía tocat, i En Juanet de d’allá, més content que un Pasco, com se veia amb aquells quatre dons tan bufarells.
—¡Com es vel·la revenjoli! que si no en fas molta de carrera, deia ell, me puc taiar es nas!… ¡Sabs si ara el trobás an es gigant, quin copeo li faría ballar!… Pero hem convé més ara per ara posar unes quantes miques dins es gavaig.
Camina caminarás, mentres deia això, s’alça de devora es seus peus una llebre; ell diu tot-d’una: ¡Val Deu i ca-llebrer! Al-acte torna un ca-llebrer, i nyip nyep derrera ella. Al-punt la té, l’escorxa, fa foc, la torra, i per endins; i ben bona que va esser.
Ja no patí fam pus, perque, en veure caça, tornava falcó o ca-llebrer, l’aglapía, i aviat havía fet es val-Deu.
¿Trobava cap animal ferós? ¿cap companyia de lladres? Si no estava per una berbe, deia: ¡val Deu i formiga!, i tornava una formiga, i no el veien lluïr pus. Ara si duia sa mosca, i volía un arrap, deia: ¡val Deu i lleó! i tornava lleó. I ¡pobre animal ferós! ¡pobre companyía de lladres! Los pegava llongo, los embatonava, ¡aviat eren tots benes.
Camina caminarás, passava terres i terres, sempre en-popa, sensa que ningú el fes voltar ni tòrcer es gruix d’una ungla.
Un dia destría un castell dalt un turó molt soberc, s’hi acosta per veure’l d’aprop, i fonc un castell que feia feredat, redonenc, amb unes murades disforjes, amb una mala-fí de torres voltant voltant, ben rabaçudes i ben altes, totes guarnides de barbacanes, matacans i setjetíes.
En Juanet les se mirava d’en una en una, mig astorat. Com se mirava sa derrera, guaita a una finestra una fadrineta com un sol.
En Juanet casi va caure d’esquena, tan de-nou li vengué aquella hermosura.
Ja hu crec que li clavá la vista, que pareixía que l’havía de travessar.
—¡O Deu! digué: ¡i això es aquella meteixa fadrineta de sa cova!… ¡Vaja si e-hu es!… ¡justifet! ¡justifet!… ¡Això si que es bò, i no embafa!… No res, ja la vui jo veure més d’aprop… ¡Val Deu i falcó! va dir, i al-acte torna un falcó.
I volada d’un vent i volada de s’altre per devant aquella finestra; i, si es falcó se mirava arreu sa fadrineta, sa fadrineta se mirava més arreu es falcó, perque no s’en poría avenir que aquell jove que havía vist baix de sa torre cop-en-sec hagués descomparegut, i cop-en-sec se fos presentat aquell falcó, que com que l’hagués presa a ella per colom, tantes fúes pegava devers sa finestra, no decantant mai la vista de sa seua cara.
Ella tenía un gigantot devora que la guardava, i li diu:
—¡Jesús, quin falcó, gigant! ¿qué no el veis? ¿qué no el veis?… Mirau, mirau… ¿Pero qué deu tenir aquí dins aquest animal? ¿que deu cercar?… ¡O que m’agradaría! ¡que m’agradaría que el m’agafásseu!… ¡Provau-ho, provau-ho per un gust!… ¿Qué no hu veis que amb sa má i-tot li arribariau com passa?… ¡Agafau-lo’m per amor de Deu!
—¿Qué no veus, deia es gigant, que si el t’agaf, te fogirá, i llavò plorarás?
—¡Vos dic que no ploraré! ¡Dec esser cap nina jo!
Es gigant, per no sentir-la pus, com veu que es falcó torna passar, li pega grapada, l’agafa: ella ja tengué una gabia, le-hi tanca, i tota gojosa el s’en du dins sa seua cambra per contemplar-lo més a-pler.
Des cap d’una estona que el se mirava, cop-en-sec li descompareix de dins sa gabia.
Fonc que En Juanet digué:
—¡Vai Deu i formiga!
I torna una formiga, i sortí de sa gabia.
Llavò diu:
—¡Val Deu i homo!
I torna homo, així com era, un fadrinet acabat.
Com ella el se veu devant, queda freda, sensa polsos, anava a pegar crit.
—¡No crides per amor de Deu! diu En Juanet: ¡no tengues ansia de res!… ¡no e-hi som per ferte mal!… ¡primer cauré mort que no et tocaré!
Ella començá aquí a perdre sa temor i a cobrar coratje. Se mira bé En Juanet, i romp dient:
—¡Ah Juanet, Juanet! ¿tu éts? No hem pensava jo veure’t pus, i manco aquí dins. ¿I com éts entrat?
—No hu vulgues sebre, diu ell: lo que es cert que som aquí dins.
—¡Mira que la me feres bona amb so encendre aquella candela! Aquell gigant me tenía encantada allá dins, i tu me redoblares s’encantament, i fores causa que hem dugué aquí deçá, dins aquest fort, i m’hi tendrá per-a-sempre. Es meu encantament no s’acabará mai mai.
¡O què li va caure d’avall allò an En Juanet! ¡O quina pena que li agafá tan grossa!… Es seu coret com que hagués d’esclafir.
—Pero ¿i no e-hi haura cap remei cap remei, deia ell tot acongoixat, per jo treure’t d’aquí dins? ¿Cap remei e-hi haurá? ¿cap, cap?
—¡Qué ha d’haver! deia ella. ¿Qué no hu veus que no n’hi ha? Ses portes totes son de ferro i de set fuis, i embarrades amb barres de cent quintás; i es gigant que sempre vel·la, i, si s’en temés de res, en faria una coca de tots-dos… ¿Qué mos hem d’amollar cap-avall per sa finestra, i arribaríem abaix tots troços?… ¡No e-hu somies, fiet, de treure’m! No e-hi ha spirituó[24], aquí dins m’he de podrir!
—Pero ¿e-hu sabs cert, ben cert, diu En Juanet, que per cap vent del mon es possible que tu surtes d’aquí dins? ¿Per qué no en parlas an es gigant? ¿per què, com qui no n’ès, i sensa que ell s’en tema, anant-li de lluny de lluny, no proves de ferle-hi amollar si n’hi ha o si no n’hi ha de remei per tu sortir d’aquí dins?
A ella li agradá aquesta idea; pero de lo que tenía por, era de deixar-lo a ell dins sa seua cambra, perque, si per un cas de casos, es gigant e-hi entrava i el veia, en faría una de pópulo bárbaro.
—¡No hajes ansia d’això! diu ell. ¡Que d’aviat no hem veurás, i no tornaré que tu no tornes!
—¡Val Deu i formiga! digué, torna una formiga, i s’amaga dins un foradí de sa paret.
Figurau-vos quins uis devía badar sa fadrineta com veia aquelles coses.
Ja hu crec que se revestí de coratje, i ja es partida a veure si faría sa garangola an es gigant, si li faría amollar es remei que e-hi pogués haver per ella sortir mai d’allá dins.
Li mou conversa, i d’enfora d’enfora le hi va dur a parlar-ne.
Com li demaná a-les-clares si e-hi havía remei per ella sortir d’allá dins, es gigant feu una riaiassa, que la degueren sentir d’una hora lluny.
—¿Tu sortir d’aquí dins? deia ell, fent capades i estabetxos. ¡Ara li fan es máneg! ¡Ja e-hu pots posar an es compte vei ja! ¡Primer se besará el cel amb la terra, que tu no sortirás! Figure’t quin possible es que tu surtes, que, per tu sortir, primer m’han de haver mort a mí; i per matar-me a mí, abans han de matar un porc-singlar com un bou, que té s’amagatai dins un barranc molt fondo, i que fa bocins tots es qui s’hi acosten, i ningú mai l’ha pogut arronsar. I si arribassen a arronsar-lo qualque dia, de dins es seu ventre sortiría una llebre, sa més corredora que se sia vista mai; i si no agafassen aquesta llebre, no serviría de res haver mort es porc-singlar. Quant agafassen aquesta llebre, de dins ella sortiría un colom just un llamp; i, si no agafassen aquell colom, no serviría de res haver mort es porc-slnglar, ni haver agafada sa llebre. Ara si agafassen aquell colom, i li obrissen es ventre, li trobaríen un ou: sols esclafant-me aquell ou demunt es front, sería possible que hem matassen. De manera que no e-hi ha res an el mon que hem puga matar, en no esser aquest ou. Ara digues tu meteixa quin possible es que ningú mai afín això? I en cas de que e-hu afinassen, si ningú mai e-hu arribás a sebre ¿qui seria capaç d’atènyer aquest ou? ¿Quin possible es que hi haja ningú que amb una meteixa seguida puga matar es porc-singlar, agafar sa llebre i es colom?
Com sa tadrineta sentí allò, l’ánima li va caure an es peus.
S’en torna tota mostía dins sa seua cambra, amb una tristor que la matava, i es seu cor era lo meteix que si le hi haguessen enclòs dues moles de molí, i le hi esflorassen just un gra de blat.
Com va esser entrada, tanca de part-de-dins, i se va haver d’asseure perque no s’aguantava.
—¡Val Deu i homo! diu En Juanet, com la veu; i torna homo.
—¡Ah Juanet, diu ella, no e-hi ha res que fer! Ja t’ho deia… No m’ha enganada de res.
—¿Ai no e-hi ha res que fer? respon ell. ¡Primer e-hu de veure! Esplique’t veam.
Ella li compta fil-per-randa tot lo que es gigant li havía dit.
Com hagué acabat, En Juanet s’esclama:
—No-res: e-hu veurem si e-hi haurá ningú que e-hi puga arribar an aquest ou. Tu no tengues ansia: d’aquí a unes quantes setmanes, i per-ventura abans, ja en tornarem parlar més d’aprop.
—¡Val Deu i falcó! diu tot-d’una, i torna un falcó.
E-hi havía una mica de finestró ubert, e-hi surt com un coet, i de d’allá.
Vola qui vola per s’endret d’aquelles muntanyes i comellars, mirant fit-a-fit si destriaría cap barranc molt fondo, en trobá un parei; pero no e-hi afinava cap porc-singlar. Veu unes cases de possessió, i diu:
—Allá per-ventura me sabrán donar claricies… ¡Val Deu i homo!
Encara-no e-hu va haver acabat de dir, com ja e-hu va esser.
S’en va an aquelles cases, troba l’amo demunt es portal, i ja l’ha escomès.
—¡Alabat sia Deu!
—Per a-sempre sia alabat.
—Bon dia i bon any que Deu mos do.
—Bò será, si Deu e-hu vol.
—L’amo, si no vos dic perque veng, no e-hu sabreu.
—Si que endevinas.
—Idò venía a veure si hauríau mester cap guardiá.
—¡Bon caspi, que serás caigut de bé! t’agraden es porcs?
—Tot m’agrada a mí fora garrotades.
—Idò, si vols esser porquer, mos porem pegar de barrina.
M’agradaría més anar a prova set o vuit dies; i llavò si jo vos agrat, i vos m’agradau, ja parlarem de barrina. I si la feim, bé; i, si no la feim, tan amics com abans.
—Homo, tu parlas com un llibre. No-res, pren es porcs, i ja los pots anar a treure de dins sa pleta, que encara no havía llegut treure-los. Jo te mostraré sa pleta, i llavò ses partions des lloc, i per allá ont los pots menar.
En Juanet pren pa a taleca i unes corretjades, s’en va amb l’amo a sa pleta, treuen es porcs, los deixen dins un mitjá, i l’amo li mostra ses partions. Caminant caminant, s’acosten a dues muntanyes, que pareixía que per-temps era estada una tota-sola i l’havíen xapada p’es mig de dalt a baix: feia un freu esglaiador, un barranc que semblava que havía d’arribar dins infern, de fondo que era.
—Mira, diu l’amo an En Juanet, aquestes dues muntanyes son dins es lloc, i es barranc també, pero no e-hi pots anar amb sos porcs, ni sensa es porcs. Aposta e-hi hem feta aquesta gran paret, perque no e-hi pas ningú.
I era ver que ni hi havía una de paret, que devía tenir vint pams d’alt.
—¿I qué es matzinat es menjar d’aquest barranc, que no voleu que es porcs e-hi vajen? ¿Qué e-hi ha llop-volant?
—¡Una cosa cent voltes pitjor! respòn l’amo: e-hi surt un porc-singlar com un bou, que no deixa res per verd; si son porcs, perque son porcs; si son euveies, perque son euveies; i, si pot aplegar cap homo no el morretja gens: aviat l’ha fet benes. Aquest dimoni m’ha cuidat a destruir: ¿qui sab ses euveies i es porcs que m’ha llevats des vent, i es porquers i pastors que m’ha morts? Com per dins es barranc tot es auzinar, i e-hi ha xorrèstic per sa mare i per sa fia, i es bestiar e-hi tenía sa tirada, sensa temer-se’n se feien massa endins, s’entregava aquell dimoni cop-en-sec, no donava temps de fogir, i me feia una destroça horrorosa. A la-fi tirárem aquesta paret, i es mal va esser mort… No res ¡que te valga per avis!… ¡enfora sempre d’aquest barranc!… ¡Com més enfora, millor!
—¡Bé! ¡bé! ¡no tengueu ansia, l’amo! deia En Juanet, i cuidava a esclatar de goig, com sentía aquelles comendacions; pero se guardá prou de fer res coneixedor.
Encara no va haver perdut de vista l’amo, com ja s’en va corrents an es porcs, los aplega, i cap an es barranc s’ha dit. Troba un portell amb unes barreres tancades i fermades amb una cadena de ferro, les obri, es porcs s’hi aboquen. Ses auzines se tocaven, i totes teníen una solada d’aglans, que no veien sa terra. Figurau-vos aquells porcs que degueren fer: s’abordaren an els aglans com a rabiosos, i no se donaven raó a ses barres: no los llevía roegar-los. Al-punt estigueren com unes xeremíes.
I En Jeanet, sona qui sona es fabiol, esperant es porc-singlar que comparegués.
Assetsuaixí sent trepig i brúfols i croixits de claus, i me veu es porc-singlar, que s’en venía carrera uberta cap an es porcs; i com que ja los se menjás amb sa vista.
En Juanet li surt al enquantre, i li diu:
—¡Ei, estimat de ses col-floris! i ara aont tiram?
—A tastar aquests, respòn s’animalot signant es porcs, que ja l’havíen vist, i e-hu donaven a ses cames.
—¡Ai a tastar aquests! diu En Juanet. ¡Sabs que te serás atropellat en so rallar!
—¡Ni gens!
—Idò jo et dic que no en tocarás cap!
—Tots es que voldré i a tu es primer, diu es porc-singlar, i li pega fúa.
Pero En Juanet ja havía dit: ¡Val Deu i lleó! i antes que li arribás, ja va esser un lleó, i ja están embolicats tots-dos; i es lleó clavades i tanaiades an es porc-singlar, i es porc-singlar clavades i tanaiades an es lleó, i esclafits d’un vent i esclafits d’un altre vent, i si un espolsava fort, s’altre e-hi espolsava més, i venga sabonera i sang.
Des cap d’una bona estona de fer-ho de-tot, cansats i morts, no pogueren pus i se desferren.
Es porc-singlar, blau com la paumella, de rabia, digué:
—Si jo tengués aigo i fang,
de tu beuría la sang.
I es lleó respòn:
—I si jo tengués un pa de l’hora
una uiada de donzella i vi,
de tu veuría la fí.
Just an es meteix temps que dins es barranc succeïa això, sa fadrineta des castell va reparar que es gigant tenía sa color tota rompuda, que estava tremudat.
—¿Que teniu? li digué: ¿que no estau llatí?
—No gaire: no sé que m’ha agafat. Tenc calfrets, i m’en hauré d’anar a jeure.
S’en hi aná. Era una terciana que li entrava i fins lo en-demá dematí no l’hagué escorxada de-tot.

Es porc-singlar, com prou hagué brufat i alçada pols, deixá anar d’envestir de bell-nou es lleó, i s’en hagué de tornar per allá ont era vengut, sensa tastar cap porch; i En Juanet li va estrènyer amb sa guarda, ben redona, cap a ses cases.
—¡Al·lot! diu l’amo, com la veu: ¿i qué has fet amb aquests porcs?… ¿Qué los has inflats?… Jo no los havía vists tan redons mai!
—¡Ell segons veig devíau tenir uns porquers de pan-fonteta! respòn En Juanet.
—Pero ¿per ont los has menats?
—Per allá ont he vist que e-hi havía més menjar.
—¡Es segur que n’hi havía d’haver per força!… Pero ¿aont es que los has menats?… ¿Supòs que no es dins es barranc fondo?
—¡Qué ha d’esser, l’amo! diu s’estornell. ¡No hu cal pensar!… ¡ses derreres!
L’amo no s’en poría avenir, ni sa madona, ni sa seua fia, una pobila d’una quinzena d’anys.
Tots deien:
—Per força los ha d’haver menats dins es barranc. En-lloc los poría enredonir d’aquesta manera, en no esser allá dins.
No s’ho poríen treure des cap, i sa pobila arriba a dir:
—No-res, si hu voleu, mon pare, jo demá el vel·laré.
Així quedaren; i com En Juanet lo en-demá s’en aná amb sos porcs i amb sa comanda de no acostar-se an es barranc, sa pobila li pitja derrera, seguint-lo de lluny, de lluny.
Ja hu crec que 1’homo li envelá cap-dret an es barranc, i no tengué aturai fins que va venre es porcs abordats a ses solades d’aglans, engolint-los-se a forfollons, posant-se un ventre esclat no esclat; i ell sona qui sona es fabiol, es més descansat del mon.
Sa fia de l’amo s’enfila per sa paret, fins que els uis li contrapassaren, i pogué guaitar la feta.
No hauría tengut temps de dir set pare-nostros, com sentí un trepitx sec i vitenc, i uns brúfols ferests, i uns croixits de dents que li feren arriçar es cabeis, i me veu es porc-singlar que s’entrega, més envidat i enfurit que mai.
En Juanet l’afina, i ja li surt al enquantre, i l’escomet.
—¡Ei, estimat de ses col-floris! ¿qué ja e-hi tornam esser a bous?… ¿No t’ho vaig dir ben clar ahir: que no volía que m’en tocasses cap de porc, i que no m’en tocarías?
—Jo no veng p’es porcs, diu s’animalot: jo veng per tu.
I encara no hu va haver dit, com li pega bot; pero an es meteix temps En Juanet diu: ¡Val Deu i lleó! i ja fonc un lleó; i el va rebre amb ses barres i ses ungles. Ja tornaren estar embetonats; i es porc-singlar clavades i tanaiades an es lleó, i es lleó clavades i tanaiades an es porc-singlar, i esclafits d’un vent i esclafits d’un altre vent; i si un espolsava fort, s’altre e-hi espolsava més. Cap des dos s’en arribava a dur sa ventatja; i venga sang i sabonera, i sang i sabonera.
Des cap d’una bona estona de fer-ho de-tot, cansats i morts, no pogueren pus i se desferren.
Es porc-singlar, blau com la paumella, de rabia, digué:
—Si jo tengués aigo i fang,
de tu beuría la sang.
I es lleó respòn:
—I si jo tengués un pa de l’hora
una uiada de donzella i vi,
de tu veuría la fí.
Sa fia de l’amo, tota esglaiada, pega bot de sa paret, i cap a ses cases a contar-ho a son pare.

Just an es meteix temps, que això succeïa dins es barranc, sa fadrineta des castell repará de bell-nou que es gigant tornava tenir cosa. Havía perdudes ses colors, i estava tot tremudat.
—¿Pero què es que teniu? li demana. ¡Si vos morisseu, no mudaríau de color! ¿Qué vos torna entrar una terciana?
—¡I ben entrada! diu es gigant, i d’aquelles de pel arreveixinat!… ¡ai quin fret! ¡ai quin fret!
Així com pogué, s’en aná dins es llit. Al-punt desvarietjá a la-vela, i fins lo en-demá dematí no s’aclarí gens, i se va aixecar a la mala-hora, tot esborradot.

Ara anem a sa possessió. Sa pobila e-hi arribá amb sos cabeis alts, i comptá fil per randa tot lo que havía vist: que En Juanet s’en era anat amb sos porcs dins es barranc, que era vengut es porc-singlar, que ell era tornat un lleó, i s’eren embotonats, i no s’havíen pogut fer res. Figurau-vos quins uis devien badar l’amo i sa madona.
—Mirau, mon pare, digué sa pobila. Demá es segur que En Juanet ferá sa meteixa endemesa. Idò anit posam llevat, demá ben dematí pastam, i enfornam. Com es pa será treguedor, jo en prenc un i una carabaça de vi: vos haureu entretengut En Juanet fins llavò; i l’enviareu a treure es porcs; jo li pig derrera, s’en anirá an es barranc, jo me amag derrera sa paret, vendrá es porc-singlar, se aferrarán, i quand ell diga: si tengués un pa fet de l’hora, una uiada de donzella i vi, de tu veuría la fi; jo e-hi acudiré al-acte amb so pa i es vi i a mirar-lo’m; i estic segura, ben segura, que an es porc-singlar el se menja frit.
—¿I tu te dones amb cor d’anar-hi? diu son pare.
—¡Vaja si m’hi don!… ¡i de pressa!
—Idò així quedam.
Entradeta de fosca, s’entrega En Juanet amb sa guarda ben redona; li feren moltes exclamacions, i li varen dir:
—¿No deus esser anat an es barranc?
—¡Qué he d’esser anat! respòn ell.
Lo en demá, abans que trencás auba, ja hagueren pastat, a sortida de sol enfornaren, l’amo entretengué En Juanet per ses cases fins que es pa fonc cuit. Llavò l’envía a treure es porcs, sa pobila pren un pa de dins es forn i una carabaça de vi; i ja li ha envelat derrera En Juanet, que no se aturá fins que tengué es porcs dins es barranc, i altra volta abordats a ses solades d’aglans, cuidant a fer ui de tan aviat que s’en atepíen: i ell sona qui sona es fabiol, es més descansat del mon.
Sa fia de l’amo enfilada per sa paret, guaitava la feta. Al punt ja sent trepig i brúfols i croixits de dents, i me veu es porc-singlar que s’en vé carrera uberta.
En Juanet ja li surt a l’encuantra i l’escomet:
—¡Uei, estimat de ses cols-floris! ¿que ja’t tornam tenir per aquí? ¿Que no en sortirem?
—¡Fins que un des dos e-hi qued! respòn s’animalot, i li pega llongo.
En Juanet ja hagué dit ¡val Deu i lleó! Ja era un lleó, i el reb amb ses ungles i amb ses barres; i ja estigueren embotonats, i clavades i tenaiades d’un vent, i clavades i tenaíades d’un altre vent; i si un espolsava fort, s’altre hi espolsava més; i venga sabonera i sang, i sabonera i sang.
A la fí, cansats i morts, se desferren, i es porc-singlar, blau de rabia, diu:
Des cap d’una bona estona de fer-ho de-tot, cansats i morts, no pogueren pus i se desferren.
Es porc-singlar, blau com la paumella, de rabia, digué:
—Si jo tengués aigo i fang,
de tu beuría la sang.
I es lleó respòn:
—I si jo tengués un pa de l’hora
una uiada de donzella i vi,
de tu veuría la fí.
Aqui sa fia de l’amo pega bot de sa paret, i s’en va correns an es lleó, mirant-lo-se fit-a-fit, allargant-li es pa i sa carabaça de vi.
Es lleó, amb quatre grapades, se menja es pa i se beu es vi, i s’aborda de bell-nou tot rabent an es porc-singlar. Ja tornen estar embolicats: i clavades, i tenaiades, i esclafits, i sang i sabonera. I es porc-singlar que ja comença a afluixar i a desmaiar; i es lleó que cada volta més li reprèn i més fort li pega, fins que a la fi el safalca de tot, el se tira devall, el subjecta amb ses arpes, li aborda ses barres, i aviat el tengué tot bocins.
Encara no li obri es ventre, com surt una llebrota com un anyell, i ja es partida com un llamp de d’allá.
—¡Val Deu i ca llebrer! diu es lleó, i torna un ca llebrer com un vadell; i ja ha pitjat derrera sa llebre, tant com en poría treure, i nyip-nyep, nyip-nyep, i hala per envant; i tant un com s’altre que rebotíen, i pareixía que volaven.
Se veia que es ca llebrer era superior a sa llebre, pero sa llebre hu feia de tot de tot.
A la fi es ca li pega fitorada, i sa llebre boteix a l’aire, fent quatre o cinc voltes: ja va caure dins ses barres des ca, que tot-d’una aná a obrir-li es ventre.
Encara no le hi va haver ubert, com surt d’allá dins un colom, brunent, just la bala, i per amunt i per amunt, vola qui vola.
—¡Val Deu i falcó! diu es ca llebrer tot-d’una; i ja fonc un falcó, i derrera es colom s’es dit; i es colom de d’allá, i es falcó cap a ell, i fua i altra fua. A la fi l’enteferra, i ja no li escapá: li obri es ventre, i li troba s’ou, aquell ou ditxós, aquell ou tan sospirat.

Mentres això succeía, sa fadrineta des castell notá que es gigant, que ja estava tot escotiflat de dos dies antes, torcé es coll, i va caure estès tan llarg com era. Ses barres li prengueren es trot, i se posa a cridar:
—¡Está fet de mí!… ¡ja no en faré altra!… ¡aquesta m’en durá!… ¡no m’en escap!… ¡Ai, dic! ¡ai, dic!
—¡No tengueu por! deia sa fadrineta: ¡ja vos espassará!
—¡I aviat que m’espessará, cridava ell; pero dins sa fossa!… ¡Ai, dic! ¡ai, dic!
A força de forces, ajudant-li ella, se mig-aixecá, i aferrat per ses parets, i rossegant rossegant, pogué arribar an es llit, i s’hi estengué més mort que viu.
Sa fadrineta des castell no sabía que li passava, ni que pogués esser allò, ni que havía de fer-se.
Cop-en-sec veu es falcó que s’en vé tot afuat, se planta demunt sa finestra, i diu: ¡Val Deu i homo! i torna un homo, torna En Juanet, tot xaravel·lo, mostrant-li un ou amb sa má, cridant:
—¿Que tal? ¿que el veus an aquest? ¿Que el duc o no el duc?… He trobat es porc-singlar, i l’he mort. De dins ell es sortida una llebre, i l’he agafada. De dins sa llebra es sortit un colom, i he assolit es colom, i vetaquí s’ou que hi ha hagut dins es colom… ¿I es gigant? ¿aont es ell? ¿aont es?
—S’ha hagut de tirar demunt es llit: es més de mig-mort.
—Idò anem a matar-lo de tot.
Ella li mostra sa cambra, ell e-hi entra, veu es gigantot estès, tremolant com una fuia de poll, desvarietjant… Li apunta bé an es front, li tira s’ou, s’ou l’encivella entre ceia i ceia, s’esclafa, i el deixa sec: no tira cap cossa.
A l’acte ses barres de cent quintás que hi havía a ses portes caigueren troços, ses portes de ferro de set fuis s’obriren de pint-en-ample, i sa fadrineta, més xelesta que un Pasco, s’esclama:
—¡Ara s’es acabat es meu encantament, gracies a Deu! ¡En nom de Deu com s’es acabat!… Juanet, jo som sa fia del Rei de totes aquestes terres, aquest gigantot me prengué, i me tenía encantada, per que no arribás a esser reina. Anem a ca-mon pare a l’acte; que no sé si ja deu esser mort. Mos casarem, i mos donarán sa corona.
S’en hi van. El Rei encara fonc viu, i cuidá tornar boig de s’alegría de veure aquella fieta seua, que ja la tenía per morta i re-de-morta. Ella se casá amb En Juanet, i los donaren sa corona. En Juanet vengué a Mallorca a menar-se’n son pare, s’en aná an aquella possessió des barranc a cercar sa fia de l’amo, i la casá amb so senyor més noble de la cort; i visqueren, tots plegats, una mala fi d’anys, contents i alegres; i encara son vius, si no son morts. I… qui no hu creu, que hu vaja a cercar.

La Princesa Bella

Això era un rei que no-més tenía una fia, tendre, ben taiada, blanca com la neu i garrida com el sol.
Un dia ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havía feta fer aposta per ella; i la feien esclatar de riure, perque li ballaven l’aigo devant i eren ses al·lotes més xaravel·les i devertides que se fossen vistes mai.
Assetsuaixí passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixía es caporal pega fua, i zas! los pren sa pinteta de dins ses mans; i per amunt i per amunt, i tots ets altres derrera ell, i… ¡bona nit si’t colgues! no en veren pus la pols.
La Princesa aquí va perdre ses riaies, i se pasá trista i trista.
Lo endemá ses dames la tornaven pentinar demunt es terrat, pero amb una pinta de plata; i treien tot s’estam, i embuiaven fil a betzef, per veure si li faríen espassar aquell engronyament i tristor que la teníen tan mostía.
A força de forces li feien fer desiara sa mitja així-meteix, perque eren penjadores per una berba, i ja no en naixerán de més facetes i etxerevides.
Com la varen haver pentinada, i eren partides a fer-li es tronc de sa trunyella, estrenyent-li es cabeis amb una veta que tenía un fil de seda, un fil de plata i un fil d’or, i feia un mostretjat lo més garrit, s’en vé, volant volant, aquell meteix esbart d’aucells verds: es qui pareixía es caporal pega fua a sa veta! té sort de clavar-li es bec; ses dames, de de-nou que los vengué allò, sensa voler, aixamplaren ses mans, sa veta se despassa; i s’aucellet amb ella per amunt i per amunt, i tot s’esbart derrera ell, i… ¡bona nit si’t colgues! no en veren pus la pols.
Si es primer día la Princesa havía perdudes ses riaies i s’era posada trista i trista, més les va perdre es segón, i més trista se posá; i s’hi veren prou amb feines ses dames per aconhortar-la qualque poc; i ha varen haver de fer de tot per que li apuntás una micoia sa mitja riaia a sa boca.
Lo endemá ses dames la tornaven pentinar dalt es terrat amb sa pinteta de plata. Com estaven a mitges astes, s’entrega de bell-nou aquell diantre d’esbart d’aucellets verds, volant volant, es caporal se tira atuat com una fletxa demunt es flocs de cabeis de la Princesa, tot rossos i acaragolats, i que se ballugaven dins ses mans de ses dames; amb so bec agafa es cabeiet més llarg, l’arrabaça de rel, i ja el s’en du per amunt i per amunt, i tot s’esbart derrera ell; i ¡bona nit si’t colgues! no’n veren pus la pols.
I si trista s’era posada la Princesa ets altres dos dies, més s’hi posá aquest. Sa pena des cabeiet li reverdí ses nafres de sa pinteta i de sa veta, es seu coret s’aclucá de tot, al punt li veren redolar per ses galtes unes llágrimes com a ciurons, esclafí en plors i llaments, la varen haver de colgar, i no hi havia qui l’aconortás.
Ses seues dames varen haver de deixar es seus enginys de riure, perque, com més feien per delitar-la, era pitjor. La pobreta va perdre sa talent de tot: lo que menjava amb un día, hauría cabut dins mitja closca d’ou.
Es metges bé giraven fuies, i se cremaven ses ceies, estudía qui estudía, i se buidaven es cap, prova qui prova, a veure si trobaríen un remei per ella: pero el trobaven tant com sa coa des moix. I sa mesquina com més anava, més se fonía, i se veia ben clar que sa seua fi havía d’esser romandre amb sa pell i ets ossos i llavò fer cuiro.
Es metges lo que deien, que sa causa de tot aquell caberboni era sa tristor que la se menjava, i que si la porten fer riure, tiraría es mal a sa paret i aviat treuría faves d’olla.
El Rei apurat de tot, fa aquestes dictes: —Sia el que sia que faça riure sa meua fia, si es homo i fadrí, se casará amb ella; si es dona o casat, tendrá pa per tota la vida.
¡Bona la va haver dita el Rei! Com la gent sentí aquell sò, tot-hom volgué ballar, perque trobaven que hu pagava provar-ho. Lo que ells deien: no porem perdre res, i mos exposam a guanyar molt. Allá hi acudiren fiis d’altres reis, comtes, marquesos, cavallers, senyors grossos i de mitja má i de dobler un, amos, menestrals, mercaders, conradors, veis, joves, fadrins, casats, viudos: tot-hom e-hi volía un arrap.
N’hi anaven a bolics, a l’uf, a voltes formant flotons de vint, de trenta, de coranta. E-hi hagué dia que n’hi anaren tants, que omplíen ca’l Rei, i encara en romaníen defora una mala-fi que esperaven, i eren capaces de parar dues o tres corterades.
Es criats los feien entrar d’en un en un dins sa cambra a on jeia la Princesa, i devant ella feien o deien ses coses que duien pensades per fer-la riure.
Allá se presentaren ets homos més facetos que escaufava es sol, es més el diantre per tirar potxes i comptar coverbos i passos gustosos, que eren capaces de fer esclatar de riaies qualsevol: i feren tot quant varen sebre; pero la Princesa… ¡ben alerta a riure gens! Allá li dugueren corones, tumbagues, anells, botonades i brasseroles d’or, diamants i demés pedres precioses, vestits nous de seda, lama i tissú, garlandes i ramells de flors; panades que en xapar-les sortíen de dins elles una partida d’aucells volant; falcons ensenyats i caderneres criades que feien ses mil proeses i ses coses més rares; pero la Princesa ¡ben alerta a riure gens! Allá hi anaven homos que li feien devant s’uiastre esbrancat, que sabíen escarnir de lo millor ses veus de tots quants d’animals se coneixen; e-hi anaven dones amb bigots, homos barbuts amb rebosillos posats i un forc d’ais per coa, fent carusses i visatges; altres que menaven asets amb calçons, someres amb monyos, cans amb gavardines, endiots mocador a coll, moixos amb volant, galls de llevor amb faldetes, mostels untats d’oli que los pegaven foc i fogíen corrents fent flamada; pero la Princesa ¡ben alerta a riure gens!… més tost se posava pitjor. I se fonía una cosa espantosa, i es metges no sabíen per on pendre; i el Rei i la Reina, amb un coret com una llantía i perdudes casi totes ses esperances, que es lo derrer que se perd, a voltes s’arrabaçaven es cabeis a grapades, a voltes so pegaven amb so cap per ses parets.
No hi havía ciutat, vila ni llogaret a on se parlás d’altra cosa més que d’això de la Princesa, i ningú hi sabía donar volta com poría haver aferrat un enuig tan gros ¡que li hagués fetes ses riaies tan endins.
Lo que es diu a Capdepera n’hi havía molts que en teníen mal-de-caps, sobre-tot ses dones. Allá les hauríeu vistes fent llatra an es portal de caseua, rallant de la Princesa, just cadellets de molí, aturant i tot la gent que passava.
Un dia ses d’un carrer escometeren una jaieta que estava a un llocarró, i pujava clares vegades a la vila. Ja anava amb sos morros per sa terra, no tenía cap dent, pero si una llengo ben fresca, i una vista que travessava, i una cama de foc.
—Germaneta, li digueren aquelles dones ¿i vos que hi deis an això?
—An-e què? respon ella, posant forqueta.
—¿I que no hu sabeu?
—No sé de que em resau: explicau-vos un poc més, fietes meues dolces des meu cor.
Aquelles dones li contaren pedres-menudes tot s’enderivell de la Princesa, ses dietes que el Rei havía fetes, que per molts que n’hi anassen, cap era capaç de fer-la riure, i que el Rei i tot-hom ja havía perdut es coratge de tot.
Com sa jaieta sent allò, s’esclama:
—¿I aquesta es vera?
—Passa de vera, digueren aquelles: demanau-ho a qualsevol, i si no vos diuen que es així, que mos taïn sa coa: mos n’aconhortam.
—No, fietes meues dolces i estimades de sa meua ánima: me basta lo que voltros me deis. Tampoc no vos mir tan embuioses ni tan menes que volgueu emblanquinar una dona de bé com som jo, Deu no m’ho tenga en retret ni en vana-gloria. Sobre-tot, fietes meues dolces de sa meua anima, no vos ho poreu figurar lo contenta que m’heu feta amb aquesta nova que m’heu donada. ¿Vol dir el Rei ha fetes unes dictes que es qui faça riure sa seua fia, se casará amb ella, si es fadri; i si no, tendrá pa per la vida?
—Això meteix, germaneta, respongueren aquelles a la una.
—Idò m’en hi vaig ara meteix a veure si faré tec; que Deu sab ets anys que encara redolaré per aquí, i també es massa soberc haver-me de besquetjar a sa meua edat es pa de cada dia.
—¡O quin caduf! digueren aquelles, fent un escándol de riaies i crits com la sentiren. Pero, germaneta, deien elles enrevoltant-la, ¿que vos ha trabucat es seny? ¿I allá on molts de fiis de rei, comtes, marquesos, cavallers, amos, menestrals tots ets homos més devertits, facetos i trempats per tirar potxes i treure coverbos gustosos, han fets ets ous en-terra, vos figurau vos no fer-los-hi? ¿Vos fer riure la Princesa?… ¡Mare de Deu Santíssima! ¿que no vos sou temuda que feis plorera, per no dir una altra cosa? ¿Que no veis que vos treuran defora, en veure-vos?
—¡Jesús, fietes meus! va respondre aquí sa jaia; ¡veam si em menjareu a picades!… ¡Tampoc no crec haver dita cap heregía, ni haver fet tant de mal! Cadascú sab quin pa l’assacía, i si m’en hi vaig, no crec que voltros e-hi hágeu de posar cap bestreta, ni m’haja d’emprar de ses vostres cames. E-hi aniré, i ara meteix que hi aniré, i solquetjau tot quant volgueu!… ¡Bon re-cap-de-cotri ¡veiam si una dona de bé no porá fer lo que voldrá!
Les deixa en-porret, tenía dos doblers, s’en va a comprar un panet per passar es camí; el xapa, i hi ruia un dobler d’oli i un polset de sal, el posa dins es senaió; i lo en-demá, una hora abans de s’auba, amb sa roba més presentadora que tenía, es senaionet an es braç i es gaietet, pren es camí de Ciutat i de d’allá amb unes bones passes.
Camina caminarás i pensa qui pensa que havía de dir a la Princesa per fer-la riure, no li venía res que valgués un dobler de mac. Ja era a sa costa de So’n Comelles[22], i encara no tenía res an es fus, i ja començava a fer comptes i a estar mal a-pler.
—¡Fosca d’auba! deia sa xarruc ¿que será cosa que facem quetxa com ets altres? ¡No sería mala berba!
Assetsuaixí repara una fenoiaça molt grossa, trenta passes lluny des camí.
—¡O quina fenoiaça! diu ella: ara la tenc d’arrabaçar, i la m’en duré a la Princesa, i per-ventura la faré riure amb això… ¡Anau a fer es comptes a senyors!
S’en va a sa fenoiaça, l’agafa bé amb ses dues mans, i li pega tirada amb tota sa força: l’arrabaça de rel, i ja veren sa jaia d’esquena. ¡O quina culada que pegá!
—¡Ai! se posá a dir cridant, ¡ai! ¡som morta! ¡Jesús, bon Jesuset meu! ¡Verge Santíssima del sant Roser!… ¡ai aquestes anques!… ¡ai aquesta esquena!… ¡Ja m’he romput s’os mestre!… ¡Ja m’he feta benes s’espinada!… ¡Ja no seré dona pus!… ¡ai, dic! ¡ai!
Com prou va haver cridat i se va esser llamentada, s’exclamá:
—Sobre-tot, ell no veig ningú p’en-lloc, i si jo meteixa no m’aixec, vaig a má d’estar estesa fins a la fi del mon.
Així com pogué s’aixeca, se va asseure, s’espolsa; i a-poc a-poc veu que no tenía, gracies a Deu, cap os romput, i que no-més era estat es cop. Llavò va reparar que allá on havía arrabaçada sa fenoiaça hi havía un forat. Ja hu crec que tot-d’una li pica sa mosca d’aficar-hi ets uis, i veu que tira endins ferm. E-hi puny un poc, i se fa gran i gran: ella s’hi afica, i per endins, i per endins.
¿Que m’en direu? Ell e-hi degué estar tres o quatre hores.
Al-cap-derrer torna sortir fent unes riaies ses més fresques del mon.
—¡Ai! deia ella ¡Jesús quin panxó de riure que m’he fet! ¡No havía rigut tant mai! ¡Tenc por de esclatar de tantes riaies! Tenc por de tornar fada amb aquest tant de riure!… ¡Sobre-tot, ell mos veurem ses caretes amb la Princesa! ¡Que’m tiren d’una passa, si en contar-li lo que jo he vist, no la faç riure! ¡No s’en escapa de ses meues ungles!… No-res, no-res: lo que m’interessa es trompitxar; que ja hauría d’esser a Ciutat, no fos cosa que un altre me tregués sa carn de s’olla.
I ¿què fa ella? Tapa aquell forat amb pedres i terra, e-hi deixa sembrada sa fenoiaça de manera que no fos coneixedor, que l’haguessen tocada; li quedava mig panet, i el se menja amb una gana major; veu un pou su-allá, pega una bona tímbola d’aigo, se renta una mica; i més fresca que una cama-rotja, tris tras-tris-tras, cap a Ciutat.
¿Que m’en direu? Ell e-hi va esser dins un parei d’hores. Es sol ja era post, román a un hostal de Ses Enramades, i lo endemá se presenta a ca’l Rei, manades fetes i tota mesa.
La casa era plena, i hi devía haver, devant, dues corterades de gent: uns qui entraven, ets altres qui sortíen, i ets altres qui badocaven.
—¿I encara no ha rigut? deien, afanyant-se, es qui entraven.
—¡Ni riurá mai! deien tot esmussos, es qui sortíen.
—¡Tot es fer retxes dins s’aigo! —sentíen per un vent. —¡Tot es lladrar estels dins un bassiot! —sentíen per un altre vent.
I n’hi havía qualcún que s’havía aficat dins es carabaçot que la faría riure, i es tir li era sortit per sa culaça, que deia tot escoat.
—¡Mal no rigués mai!
I sempre n’hi havía un quern al manco de malaixamussos que responíen:
—¡¡¡Amèn!!!
Sa jaieta, com sent allò, deia:
—¡Coratge! ¡encara hi seré a-temps! ¡Animetes santes del purgatori, que no faça curt!
Comença a aficar-se de bon-de-veres dins es botí de sa gent, i, colzades d’un vent i de s’altre, no s’aturava de dir:
—¡Llecencia! ¡Deixau-me passar! ¡Deixau-me passar dic! ¡Veam si una criatura no porá passar!
Poreu fer comptes que devía dir la gent, com veren aquella veiarda tan profidiosa i aficadiça.
—¡Deixau-la passar an aquesta xarruc! deien, fent-li amples perque n’eren estugosos.
—¡Xarruc o no xarruc, som així com Deu m’ha feta! responía sa jaia.
—Pero ¿que heu d’emperiolar per aqui?
—¡Es cotri! ¿que vos he de donar sa patent jo? ses dictes del Rei ¿no criden tot-hom, sia vei, sia jove, sia homo, sia dona, sia el qui sia?
—¡Jès! ¡jès! cridava tot-hom ¿i aquesta milana retuda, tot rues i gep, més lletja que el pecat, vol fer riure la Princesa?
—¿Que no veis, li deia tot-hom, que lo que feis es oi? ¿que feis plorera? ¿que feis por? ¿que no hu veis que no sou presentadora? ¡Ell en veure-vos agafen ganes de dir: si éts bona cosa, veiès que vols!
Bé n’hi digueren per a salar; pero ella no se aturava mai d’enforinyar i de fer-se envant, i tant s’hi va fer, que arriba a sa porta de sa cambra de la Princesa, i aviat e-hi va esser de-dins, i devant la Princesa en persona.
—¡Ja poreu esser partida a descapdellar! li digueren el Rei i la Reina.
Ella s’arramba an es capsal des llit, i tota xaravel·la, romp es foc d’aquesta manera:
—¡Bon dia tenga, senyoreta mia, estel des meus uis i alegría des meu cor!
—¡Bon dia, comareta! respòn la Princesa amb una veu ben fosca.
—¡O Deu! clamaren el Rei i la Reina i ses dames: ¡i li ha contestat!
—¡Que no me taïn es vent, senyor Rei, per amor del Bon Jesuset i de Maria Santissimeta! —diu sa jaia; i girada a la Princesa, reprèn es seu cap de fil.
—Idò ha de pensar i creure senyoreta mía, que jo som una jaieta de Capdepera, que n’estava ben dejuna de tot lo que li ha passat i li passa a Vossa Altesa; i tot-d’una que m’ho han dit, som venguda a peu d’aquell altre cap de mon… ¡a peu, senyoreta mía!
—¡Contau, comareta, contau! diu la Princesa amb una veu una mica més clara.
—I ha de pensar i creure, senyoreta mía, que jo m’en venía, peu-rossec peu-rossec, amb sos morros per sa terra, amb so senaionet an es braç, pensa qui pensa que li havía de dir a Vossa Altesa que le fes riure, i no me venía res res an es cap. I a sa costa de So’n Comelles veig una fenoiaça ben grossa; i dic: Ara l’he d’arrabaçar i l’he de dur a la senyora Princesa, per ventura això la fará riure. Li enteferr tirada amb tota sa força, l’arrabaç de rel, pero jo vaig pegar-de cul… ¡Quina culada tan teresta, senyoreta mía! Creia cert haverme remput s’os mestre i s’espinada; i hu hauría donat per ben romput, sols per veure riure la senyoreta mía.
—¡Contau, comare, contau, que m’agradau! torna dir la Princesa, ja amb una veu un poc més viva; i el Rei i la Reina i ses dames, que començaven a cobrar coratge.
—I ha de creure i pensar, senyoreta mía, reprèn sa jaia, que com me vaig esser aixecada i espolsada, no hi va haver cap os romput, gracies a Deu; no més va esser es cop. Repar que allá on havía arrabaçada sa fenoiaça s’era fet un forat; e-hi puny un poc, i comença a tornar gran i gran, i vaig veure que tirava endins ferm. Com jo veig allò, no vaig poder estar que no m’hi aficás, senyoreta mía; i ha de creure i pensar que hi trob una escaleta que s’en anava per endins, amb un escalonet d’or i un de plata; i jo per avall per aquella escaleta, i per avall, i per avall. Assetsuaixí, senyoreta mía, trob un forn, que ses pales totes-soles e-hi enfornaven ensaimades, i en treien de cuites, tot estufades i colradetes, que feien mengera. I jo que duia una fam, que no sé com no queia de cara, vaig dir: ¡O que hu deuen esser de gustoses!… ¡en pendré una! I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que tot-d’una que allarg má, sent una veu que diu, tota remolesta: —¿Qui es que toca això? Jo responc: —La comare vella. —¡Bons tocs p’es morros a la comare, que això no es per ella! diu sa veu. I una pala ja s’aborda a mí, i tocs i més tocs per aquests morros meus; i si no tenc sort de pendre s’escaleta, m’hauría morta aquell diantre de pala, senyoreta mía!
—¡Contau, comare, contau, que m’agradau! torna dir la Princesa, amb una veu que ja no pareixía sa meteixa, amb uns uis que li començaven a ballar; i aquí va fer una micoia sa mitja. A-les-hores sí que en cobraren de coratge el Rei, la Reina i ses dames. Si no romperen en bots, crits i mans-belletes, fonc per por de no entrecuitar-se, i no espenyar-ho tot, com e-hu teníen tot a bon port; fonc per no taiar es vent a sa jaieta, que seguía sa seua contarella sensa desmaiar gens:
—I ha de creure, senyoreta mía, que torn esser partida per avall i per avall, per aquella escaleta, i per avall. Assetsuaixí trob una cuina ben gran, ben gran, reblits ets ollers i parets d’olles, perols, pelles, caçaroles i mol·los d’aram i d’estany; i demunt es fogons una partida d’olles que bollíen a la vela, sensa ningú que los anás derrera. M’hi acost, i dins totes e-hi havía o pel o ploma. Jo, amb aquella fam que me feia veure estels, dic: —¡O quin brou tan bò! ¡bé em vendrá, anc que no-més sia una escudelleta! En veig una de buida, destap una olla, e-hi afic sa cuiera, i tot-d’una sent una veu que diu, tota remolesta: —¿Qui es qui toca això? Jo responc: —La comare vella. —Bons tocs p’es morros a la comare, que això no es per ella! diu sa veu. I sa cuiera meteixa que jo tenía ja s’aborda a mí, i tocs i més tocs per aquests morros meus; i si no tenc sort de pendre s’escaleta, me matava aquella polissona de cuiera! no tenía remei, senyoreta mía!
—Contau, comareta, contau que m’agradau! diu aquí la Princesa, amb una veu ja ben estil·lada, amb unes colors per sa cara i es braços, que no semblava sa meteixa al·lota. Aquí ja va fer sa mitja a la descuberta, i digué:
—¡Me vui asseure! ¡me vui asseure!
El Rei i la Reina i ses dames l’assegueren demunt es llit, i li posaren un parei de coixins de plomes derrera per que estigués millor, i no pogueren pus: se posaren a fer bots de s’alegría que teníen; pero… ben alerta a obrir boca, i a taiar es vent a sa jaieta!… que ja tornava descapdellar a la vela d’aquesta manera:
—I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que jo per avall altra volta per aquella escaleta, i per avall, i per avall. Assetsuaixí trob un menjador com una esgleia, amb una taula de dalt a baix, parada de tot, a on no hi faltava un amèn: allá arròs engrogat, allá greixera, allá estufat amb fuies de llorer, allá pollastres farcits, allá porcelles rostides, allá ensaimades amb taiades, bunyols de vent, tortades, oreianes, neules de poncí, pans d’En Pou, coques-rosades i menjar-blanc: allá moscatell i melvasía i tots es sucs més esquisits, —¡O que em caurá de bé a mí, deia jo, maldement només sia una cuixeta de pollastre, amb aquest gavaig tan pansit que duc! ¡O que m’hi caurá de bé! M’acost an es pollastres, allarg má a un, i tot-d’una toma resplandir un diantre de veu, ben remolesta: —¿Qui es que toca això? Jo responc: —¡La comare vella! —¡Bons tocs p’es morros a la comare, que això no es per ella! diu sa veu. I un parei de forquetes de plata ja s’afúen a mí, i tocs i més tocs per aquests morros meus; i si no tenc. sort de pendre s’escaleta, me mataven aquells dimonis de forquetes, senyoreta mía!
—¡Contau, comareta, contau, que m’agradau! clama aquí la Princesa amb una veu argentina, amb una riaieta ben fresca a sa boca, i per sa cara i p’es coll li veien sa pell que s’estirava, que s’en anaven ses rues, i tot s’enredonía, i com que li vessen passar entre carn i cuiro glopades de llet i grana. I va dir amb sa meteixa seguida a son pare i sa mare:
—¡Que em duguen sa roba, que em vui vestir!
El Rei i la Reina i ses dames, tropell tropell, li dugueren sa roba, i sa posen a vestir-la; i s’hi havíen de mirar ben molt, perque de s’alegría que los ballava dins es còs no sabíen quin cap los anava devant. ¡O que s’en varen haver de fer de força per no rompre en crits!… pero hi anaren ben alerta a taiar es vent a sa jaieta que ja tornava descapdellar de bona manera:
—I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que jo de bell nou hala per avall per aquella escaleta, i per avall, i per avall. Assetsuaixí veig un portal, el pas, i va esser una cambra, molt més gran i molt més polida que no aquesta; no hu dic per desjectar-le-hi, perque no té res que desjectar. Dins aquella cambra hi havía un llit fet, amb set matelassos. —¡Bé em caurá aquest llit, dic jo: tan cansada com venc, jeuré una estoneta. Encara no m’hi som enfilada, com ja torna resplandir un diantre de veu, tota remolesta: —¿Qui es que toca això? Jo responc: —La comare vella. —¡Bons tocs p’es morros a la comare, que això no es per ella! diu sa veu. I ses quatre massetes des pilars des llit, gic! se desfiquen, i ja están abordades a mí, i tocs i més tocs totes quatre per aquests morros meus; i si no tenc sort de pendre escala me maten aquells dimontres de massetes, senyoreta mía!
—¡Contau, comareta, contau, que m’agradau! clama aquí le Princesa amb unes riaies ben fresques, amb una cara com si no hagués estada malalta mai, amb uns uis que n’hi havía per perdre-hi es seny; i amb sa meteixa seguida diu:
—¡Me vui aixecar! me vui asseure an es capsal des llit una estoneta!
El Rei i la Reina en sos seus braços l’aixecaren, i l’assegueren a una cadira de repòs, a on no havía segut ningú mai.
Llavò si que hu va esser com un miracle que ells dos i ses dames se poguessen detenir amb s’alegría i sa gaubanca de que esclafía es seu cor. E-hu varen haver de fer de tot, pero de tot, per no taiar es vent a sa jaieta, que seguía es seu cap de fil com tot una dona.
—I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que jo de bell nou, hala per avall per aquella escaleta, i per avall i per avall. Tant m’hi vaig fer, que arrib a baix de tot, i me trob dins un jardí, sa cosa més bella i més delitosa que enteniments nats puguen pensar: tot eren rosers reblits de roses i clavallers que es clavells se tocaven, amb unes aufabagueres i vauma-roseres que pegaven per sa cinta: tot eren tarongers carregats de taronges com es dos punys, pereres i peramenyers amb unes peres i uns peramenys més espessos que es cabeis des cap, i una mala-fi de pomeres que s’esbrancaven de pomes que duien, sanes, molsudes, lluentes. Per que no em succeís es meteix pas de ses altres vegades, ¡ben alerta que hi vaig anar a tocar cap fruita ni cap flor! M’assec baix d’una pomera, a’s mig d’un clavaller i d’una aufabaguera que tota me tapaven, i feien una oloreta sa cosa més fina i suau que haja sentida mai en la meua vida. No gaire enfora hi havía un brollador tot escabeiat, com si li bufassen des mig. Devía tirar s’aigo trenta pams amunt. Assetsuaixí sent una cantoría a l’aire, i veig un esbart d’aucellets verds que s’en venía volant. Se posen a voletetjar en-torn des brollador, i tots es qui los fería un esquitx d’aigo tornaven uns joves d’una vintena d’anys, galants i plantosos, pero amb una cara ben trista. N’afín un que pareixía es caporal: ets altres li feien la cort; era més alt i garrit que tots, galanxó, llambriner, amb una cabeiera d’or, amb una cara… ¡o quina cara més ben feta! Pero el pobret se coneixía que no tenía conhort. Si ets altres estaven trists, ell e-hi estava cent voltes més. ¡O quin enuig que duia! Plorava com un nin petit. Ets altres no li llevaven sa vista de demunt, no veien res fora d’ell: el pobret no-més veia una capseta que tenía uberta dins ses mans; tenía ets uis aficats dins aquella capseta, ¡plora qui plora. A la-fí treu allò que hi tenía de-dins, i se posa abesar-ho, i no s’ho poría llevar de sa boca. Eren tres coses que besava: uno pinteta d’or, que pareixía feta aposta per pentinar Vossa Altesa; una veteta tota mostretjada, que no vaig poder afinar bé de que era. Lo que puc dir que no n’he vista cap mai de tan preciosa, i que també pareixía feta aposta p’es tronc de sa trunyella de Vossa Altesa. Sa tercera cosa era un cabeiet ros, llarg, ben llarg. ¡Ah senyoreta mía! no voldria fer mal, i que m’ho perdón per amor de Deu i Maria Santissimeta; pero ara que li repar aquests cabeis tan rossos i tan llargs, just or filat, diría mentides, i me faría mal si no li deia que aquell cabeiet era just just arrabaçat de sa cabeiera de Vossa Altesa. I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que mentres besava un cop sa pinteta, un cop sa veteta, un cop es cabeiet, deia amb una veu que hauría xapades pedres, de llastimosa i adolorida:

—¡O pinteta mia!
¡o veteta mia!
¡o cabeiet mi,
de la senyora mia!
¿Què deu esser d’ella?
¿que deu esser morta?
¿que deu esser viva?
¡O trist de mí!
¡o llas de mí!
que jo per ella
voldría morir.
I aquell jovenet plors i descapdell, i tornava a dir ses meteixes paraules, i les va dir no sé quants de pics, sempre amb so meteix plant. Assetsuaixí s’aigo des brollador amb una bufada de vent pega demunt aquells joves, i tocar-los i tornar tots aucellets verds, va esser tot-u… ¡O quina casta de dona som jo, senyoreta mía! ¿Què se creu que vaig fer devant aquell pas? Idò esclafir de riure com un babaluet, amb unes riaies que no sé d’on me degueren sentir. I dic tot-d’una: m’en vaig a contar tot això a la senyoreta mía; i que em tiren d’una passa si, en sentir-me, no riu! Prenc s’escaleta, i per amunt; m’en venc a Ciutat, i ve-me’t aquí que ja le hi he contat tot, sensa llevar ni afegir res, tal com me succeí: i amb aquesta veritat m’en voldría anar a l’altre mon, senyoreta mía, mirai des meus uis, estel de la meua vida i alegría des meu cor!
Encara sa jaieta no havía acabat, com la Princesa, sana i bona, i més falaguera i xalesta que mai, s’aixeca dreta, i diu tota rabenta:
—¡Ja estic bona de tot, gracies a Deu! ¡Ara meteix, comareta, hem d’anar a veure tot això que heu contat! ¡Ara meteix, mon pare i ma mare! ¡Ara meteix, dames meues! ¡Ara meteix!
Ningú hi va fer dos mots; tot-hom clamava:
—¡Endevant! ¡Ja hi hauríem d’esser!
Enganxaren es cotxo: la Princesa, sa jaieta, el Rei i la Reina s’hi afiquen de dins, i de d’allá cap a sa costa de So’n Comelles; i totes ses dames i nobles dela Cort a cavall derrera derrera.
Amb quatre bots e-hi foren. Sa jaieta los mostra sa fenoiaça, la lleva des forat, decanta ses pedres i sa terra que hi havía posada, i al-punt es forat va esser com s’altre pic.
La Princesa i ella hi devallen; ja troben s’escaleta amb un escalonet d’or i un de plata, i per endins i per endins. Al punt troben es forn, i ses pales totes-soles treu qui treu ensaïmades.
—¡Que en prenga una, senyoreta mía! diu sa jaia.
La Princesa la pren, i tot-d’una resplandeix una veu tota remolesta:
—¿Qui es que toca això?
—La Princesa bella, diu sa jaia.
—¡Tot vaja per la Princesa, que tot es per ella!
La Princesa treu s’ui a s’ensaimada, el se menja, i dona la resta a sa jaia, dient:
—Hala, comareta, facem-mos més endins.
Prenen de bell nou s’escaleta, i per avall. Al punt troben sa cuina, amb sa partida d’olles an es fogons bull que bull, i un cuierot de plata devora.
—¡Que tast aquest brou, senyoreta mía! diu sa jaia.
La Princesa afica es cuierot dins una olla, i tot-d’una resplandeix una veu tota remolesta:
—¿Qui es que toca això?
—La Princesa bella, diu sa jaieta.
—¡Tot vaja per la Princesa, que tot es per ella!
La Princesa treu es cuierot, tasta es brou, i el fa tastar a sa jaia, dient-li:
—Hala, comareta, facem-mos més endins.
Prenen de bell nou s’escaleta, i per avall, i per avall. Al punt son an es portal des menjador, e-hi entren, troben aquella taula tota parada, i tampoc no hi faltava un amèn.
—¡Que prenga qualque cosa, sols que hu tast, senyoreta mia! diu sa jaia.
La Princesa s’ho mira tot per veure que triaría. Lo que més li agradá fonc una neula de poncí. E-hi allarga sa má i tot-d’una resplandeix una veu ben remolesta:
—¿Qui ès que toca això?
—La Princesa bella, diu sa jaia.
—¡Tot vaja per la Princesa, que tot es per ella!
La Princesa xapa sa neula de poncí, s’en menja un troç, i dona s’altre a sa jaieta, dient:
—Hala, comareta, facem-mos més endins.
Prenen de bell-nou s’escaleta, i per avall i per avall. A] punt foren an es portal de sa cambra; e-hi entren, i troben es llit amb sos set matalassos.
—Que repòs una estona an aquest llit, que ja deu estar casada, diu sa jaieta.
—Ni gens, respòn ella.
—No-res, sols que se puga dir que hi ha reposat, que s’assega an es capsal, i que hi tomb es capet una micoia.
La Princesa s’asseu, i a l’acte que tomba es cap, resplandeix una veu, tota remolesta:
—¿Qui es que toca això?
—La Princesa bella, diu sa jaia.
—¡Tot vaja per la Princesa, que tot es per ella!
No feia mig minut que la Princesa tenía es cap tombat an es llit, com ja s’es aixecada, i tota rabenta diu:
—Hala, comareta, facem-mos més endins.
Prenen de bell-nou s’escala, i per avall i per avall. Com s’en temeren, foren dins aquell meteix jardí, i devant aquell brollador.
—Senyoreta mía, diu sa jaia, per amor de Deu i de María Santissimeta, amaguem-mos, abans de més raons, devall aquesta pomera, que va esser allá on me vaig amagar s’altra vegada. Aquest clavaller tan alt i esponerós i aquesta aufabaguera, que du tanta toria, pararán que no mos vegen es qui no mos han de veure.
Allá s’amagaren totes-dues ben amagades, ben arrufades, sensa bategar-se gens, sensa alenar, com aquell qui diu.
No era gens coneixedor que hi fossen. Hauría pogut passar qualsevol ran ran, i no se sería temut d’elles.
¿Que m’en direu? Ell al punt sentiren sa cantoría a l’airei un renou d’ales que s’en venía, i tac! ja tengueren voletetjant per aquell endret es meteix esbart d’aucellets verds, i aquell cosset seu no tenía repòs, i fues i enfuites d’assí i d’allá.
—¡O comareta! li va dir la Princesa ben petit ben petit a cau d’oreia, ¡és just just s’esbart que em va pendre ses tres joies que em falten! ¡justifet! ¡justifet!
—¡Que call, senyoreta mia, per amor de Deu i de María Santissimeta! diu sa jaia, tan baix com pogué.
I heu de creure i pensar que ets aucellets començen a acostar-se an es raigs des brollador. Tec! los fería un esquitx, i tornaven uns joves galans i plantosos, pero amb una cara ben trista ben trista. Aviat destriaren aquell que pareixía es caporal: ets altres li feien la cort. ¡E-hu era més alt i garrit que tots, i més galanxó, i més llambriner! ¡E-hu era just or sa seua cabeiera, i sa seua cara una pintura! Pero era ver que el pobret no tenía conhort; no es pot dir s’enuig que demostrava. Ets seus uis eren com a dues fonts, i no los llevava d’aquella meteixa capseta que duia amb ses mans. Ell no feia sino mirar dins aquella capseta i ets altres no feien més que mirar-lo-se a ell. No tengueren altre lloc per anar a seure, sino just devora aquella aufabaguera i aquell clavelleret a on estaven amagades la Princesa i sa jaia; pero ¡ses derreres que varen tenir de reparar-les!
I aquell jovenet, que amb una espal·la fregava s’aufabaguera, no parava de plorar, amb sa vista clavada dins sa capseta; i entre llament i llament i singlot i singlot, no s’aturava de dir:

—¡O pinteta mia!
¡o veteta mia!
¡o cabeiet mi,
de la senyora mia!
¿Què deu esser d’ella?
¿que deu esser morta?
¿que deu esser viva?
¡O trist de mí!
¡o llas de mí!
que jo per ella
voldría morir.
Acabá aquestes paraules, pero no acabá es plors i descapdell; aumentaren es llaments i es singlots. A la fi treu aquella pinteta d’or per besar-la; pero, quant la se duia a sa boca, surt una maneta blanca d’aquella aufabaguera que tenía just devora, sa maneta de la Princesa, i li pren sa pinteta, i se torna enfonyar. Ell i es seus company, quedaren com uns encensats.
Des cap d’una estona treu aquella veteta, també per besar-la, i quant la se duia a sa boca, zas! surt de bell-nou aquella maneta blanca de s’aufabaguera, i li pren sa veteta i se torna enfonyar.
Llavò sí que hi quedaren abil·lats ell i es seus companys.
Des cap d’una estona treu es cabeiet, també per besar-lo: tot just quant el se duia a sa boca, zas! ja torna sortir sa maneta blanca de s’aufabeguera; agafa es cabei, i li pega estirada. Pero es jovenet va tenir fort, i estirá més rostit, i s’en va dur sa maneta i es braç, i tot es còs de la Princesa, que sortí de-dins s’aufabaguera, més galanxona, més gentil, més xalesta que mai, dient an aquell jove:
—Tu éts que em prengueres sa pinteta, sa veteta i es cabeiet.
—¡I tu éts que m’has desencantat a mi i tots es meus companys! diu ell. I, si hu vols sebre, jo som rei i aquests son els nobles de la meua cort. Una mala fada mos havía fadats, i sols mos poría desfadar una donzella fia de rei com tu. Ara mana-mos feines, que tots estam a ton manar.
Tant ell, com ella, com sa jaieta, com aquella partida de nobles, no hi cabíen de goig i alegría, no sabíen que los passava.
—¿Vols que mos casem? diu ell.
—Si no em cas amb tu, no em casaré amb ningú, diu ella. Aqui dalt e-hi ha mon pare i ma mare: anem a demanar-los es consentiment.
Tots prengueren s’escaleta, i per amunt i per amunt, fins que foren an es cap de dalt de tot.
Com el Rei i la Reina, ses dames i es nobles, que esperaven a sa costa de So’n Comelles, veren la Princesa i sa jaia amb aquell altre rei i sa partida de nobles que los anaven derrera, quedaren amb sos cabeis drets.
La Princesa i el rei desfadat e-hu contaren tot, demanaren per casar-se, los donaren en sí, se casaren, i se feren unes noces i unes festes mai vistes. Tengueren amb ells sa jaieta fins que se morí, varen viure sempre com Jusep i María anys i més anys, estimats des seus vasalls i respectats de tots ets altres reis; i, si no son morts, son vius; i, si no son vius, son morts; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torre Nova, Setembre de 1896.

L’amo de So-Na-Moixa

Això era un Amo de So-Na-Moixa, de s’any de sa neu, criat dins ses erasses, i que menjava faió per llarc. Qualsevol li poría donar entenent que ets ases volaven, i que la Mare de Deu havía nom Juana.
Sa madona havía de dur es calçons, i s’havía de cuidar de tot.
Un diumenge dematí que ella s’en anava a la vila per feines (ell no hi poría anar perque ets al·lots li corríen derrera i li cridaven alei), li digué:
—Mira! has de pensar aixecar sa lloca que tenim posada dins sa botiga. No sia cosa que t’en descuidis, i que s’animalet haja de fer un dejuni mascle, sensa tenir-ne cap obligació.
—Bé, bé, no tengues ansia, respongué es betzol.
Sa madona s’espitxa, i ell quedá assegut a’s mig de la casa, tot embabaiat, pensant en l’amor de les tres taronges.
Devers mig-dia comença a sentir córrer rates per dins sa panxa, i això el va treure de s’abil·lament.
—¡Es cotri! diu ell, que em pens que me convendría fregir un poc de xuia!
Fa foc, e-hi posa sa pella amb un parei de taiades de xuia, i hala frig qui frig.
—¡Es cotri! diu ell, cop-en-sec. Sa madona em mata: no he pensat a aixecar sa lloca. Ara que hi pens, me n’hi vaig.
Deixa sa pella demunt es foc, s’en va dins sa botiga; aixeca sa lloca, li posa grianses devora, dins un cul de gerra, i sa lloca no va fer menció de res.
—¿Que esperes que jo t’ho don a sa boca? diu ell. Ja menjarás com voldrás.
S’en va a sa cuina i troba es moixos que s’en anaven com a coets amb una taiada per-hom.
—¡O grans dimonis! diu ell, pitjant-los derrera: ¿i sa xuia frita em preniu? ¡Venga-la, dic!… ¡venga-la, que l’he frita per mí, i no per voltros!… ¡Per robada la tendreu!… ¡No la vos perdón!… ¡no la vos perdón, si no la deixau!
Figurau-vos es moixos si el se devíen escoltar molt, en no esser per anar-se’n més atacats.
Un va pendre per un vent, s’altre per s’altre: l’homo se detengué per veure quin havía d’encalçar. Com e-hu tengué resolt, es moixos ja eren a ca-Liorna, i ja teníen mig païda sa xuia.
S’en torna a ses cases, tot mostii, i troba sa lloca que no era coneixedor que hagués pegada cap espipellada.
—Això será que té set, diu ell: i molta que en deu tenir… Ja sé que faré: la m’en duc an es pou, i la hi tir de dins; així porá beure fins que esclat.
La se’n hi du, la hi tira, i li diu:
—Ja pegarás un crit en trobar que te basta i vendré a treure’t.
S’en va a ses cases es més descansat del mon, i li vengué aquesta idea:
—Ara si an aquesta bleda li pega per estar molt dins es pou, ets ous se refredarán, i bona nit llocada, i jo encara seré qui s’en durá ses tornes. No res, fins que ella crit, ja covaré jo.
S’en va dins sa botiga, i plaf! se seu demunt ets ous; i está qui está, esperant que sa lloca cridás: vina atreure’m, que no tenc pus set.
Bona estava sa lloca per cridar, si ja era morta i re-de-morta.
I s’aubarcoc assegut demunt ets ous cóva qui cóva, i espera qui espera.
Es vespre arriba sa madona, troba la casa a les fosques, no veu ningú, i crida:
—¡Alabat sía Deu!
—¡Per a sempre sia alabat! respòn l’amo de dins sa botiga.
—¿I a on éts? ¿Què vol dir tenir la casa d’aquesta manera? ¡Hala, si surts depressa!
—No puc: cóu.
—¿Què dius?… ¿però a on éts?
—Te dic que cóu, per que ets ous no refredin… ¡Tota s’aigo des pou s’haurá beguda aquest diantre de lloca! ¡De mig-dia ençá beu!
Com sa madona va sebre es pas, agafa unes corretges, l’envest, i ell e-hu doná a ses cames amb so pagat d’ets ous esclafats a ses anques; i encara que fés s’espès, fonc a temps a una partida de simades bones.
***
Des cap d’un parei de díes, sa madona li diu:
—T’en haurás d’anar amb s’ase an es molí a veure si tenen sa farina feta, que es pa s’acaba, i se fa precís pastar.
S’en hi va, i sa farina ja l’esperava dins es sac feia dos díes.
Prova de carregar-lo-se i casi no li pogué fer deixar sa terra.
—No res, diu ell, lo millor será treure un parei de grapades de farina.
Les treu, i es vent, que bufava ben fort cap a So-Na-Moixa, ja hu crec que les hi pren, i de d’allá.
—¿Així va això? diu ell. ¡De vent nostro! ¡Que estás tu de fener!… No, i cap a So-Na-Moixa que la t’en has duita… No res, espera un poc, i la te en durás tota. Ja la deixarás a sa madona… ¡Pense-hi per amor de Deu!
S’en puja demunt sa terrada, buida es sac, es vent bufava a-les-totes, i a l’acte veren un trebolí de farina espantós que prengué per amunt, i de d’allá. Aviat tot se va esser aspergit.
I l’amo daixo daixo, cap a So-Na-Moixa.
—¿I sa farina? diu sa madona com lo veu amb so sac buit an es coll.
—¿I que no l’ha deixada es vent? respòn ell.
—¿Què vol dir es vent?… ¿Que estás biel?
—¡Ara es hora de biels… Jo l’he entregada an es vent, que tan meteix s’en venía de buit cap aquí, i devant es meus uis l’ha presa, i la s’en ha duita més que depressa.
—Pero ¡bestia, més que bestia! ¿No t’en haíies menat s’ase per dur-la?… ¿Per que no has posat es sac demunt s’ase i fermat amb so lliga-beiasses?
—¡Ja hu sabré per un altre pic! diu ell.
—Pero ¡a veure ara d’on pastam! diu sa madona, fent sa fel.
Enfadada de tot, s’aborda a ell amb ses corretges, i l’amo ja ha girat en coa, i vos assegur que en tenía poca de peresa de remenar es galindons. Així meteix fonc a temps a un parei de simades que l’endoblaren, i li feren fer mitja volta.
Des cap d’un parei de setmanes, sa madona li diu:
—Mira, treu s’ase, i ves-te’n a dur es porc des figueral, veiam si ès matador o què.
L’amo va creure, i s’en hi va.
Treu es porc de dins sa soll, i diu:
—Lo millor que puc fer és creure sa madona. M’atupá perque no havía fermat es sac demunt s’ase: ja hi formaré es porc.
Justament passava un homo, el crida per que li aidi, i tot-dos posen es porc entrevessat demunt s’ase, i ben agarrotat amb so lliga-beiasses.
—¡Ja será el dimoni si cau! deia l’amo; i ja li ha envelat cap a So-Na-Moixa.
Es porc cuidava a fer ui de gronyits i d’esperonetjar. Abans de mitjan camí quedá esclatat i aufegat.
Com arribá, i sa madona veu allò, retxava ses espases. Manco mal si hagués tengut es pebre, i ses guinavetes, i la gent convidada; pero no tenía res enderc, perque no comptava fes ses matances fins des cap d’una mesada.
—¡Bestia, més que bestia! deia ella. ¿Qui ha vist mai dur un porc gras fermat demunt un ase! ¿Com no hu veies que no l’arribaríes viu?
—Idò ¿com e-hu havía de fer?
—L’havíes de menar derrera derrera.
—¡Ja hu sabré per un aitre pic!
¡Tant com sa coa des moix e-hu sabrás!…
Si ets una bestia!… Normés te falten ses dues potes de devant!… ¡Jo m’her d’assaciar de tu!
I ja tengué ses corretges, pero ell no l’esperá, sino que hu doná a ses cames.
Ella li pitja derrera, i encara li assetjá un vestit nou que el feu espolsar de casta forta.
Sa madona no tengué altre remei que anar a la vila a dur pebre, manllevá ses guinavetes, convidá es veinats i parents; i amb sos que hi pogueren anar, feu ses matances.
I l’amo tot content com veia que podría tastar porc fresc.
—¡Mira, li diu sa madona, treu s’ase, enselle’l i ves-te’n a So’n Fortesa a dur sa caldera i per coure es camaiots: que la mos manllevaren, i no la mos han tornada.
S’en hi va, la hi donen, i diu s’aliardo:
—Sa madona m’atupá perque no havía menat es porc derrera derrera. No res, si no hi vaig menar es porc, ja hi menaré sa caldera, veiam si encara esqueinará.
¿Què m’en direu? Ell la ferma a sa coa de s’ase, i sa caldera, rany-arrany! rossega qui rossega per demunt es sobams i reclaus des camí, com va esser a So-Na-Moixa ja no tengué cul.
Quant sa madona veu allò, se volá de tot: pega grapada a ses corretges, i l’amo ¡cametes me valguen, de d’allá! i sa madona ¡derrera ell! i, en arribar-li, ¡bones simades!
—¡Jo t’he de matar! deia ella; ¿qui ha vist mai dur una caldera rossegant de tan enfora?
—Idò ¿com e-hu havía de fer? responía s’alcatrás, sensa deixar es córrer.
—¡L’havíes de compondre amb paia dins ses beiasses, troç de corda! deia sa madona, etzibantlit tot-d’una que li arribava.
—¡Ja hu sabré per un altre pic! ¡No peguis pus!
A la fi el deixá anar, s’en torna a ses cases, i per coure es camaiots, varen haver d’anar a So’n Jusep a manllevar sa caldera.
L’amo no torná fins que feu fosca negra, i lo endemá dematí sa madona li diu:
—Mira, treu s’ase, i ja pots esser partit cap a Taiet, a veure si mos deixen ses güies per cosir ses sobrassades.
L’homo s’en hi va, li deixen ses güies, duia ses beiasses plenes de paia, i diu:
—Sa madona me tupá ahir perque no vaig compondre sa caldera amb paia dins ses beiasses: no res, ja hi compondré ses güies.
¿Qué Am’en direu? Ell afica ses güies per dins sa paia, i cap a So-Na-Moixa falta gent!
—¿I ses güies? diu sa madona, com el veu.
—Dins ses beiasses les duc, compostes amb sa pala, i ben compostes, ¡jo t’ho assegur! compartides en-çá i en-llá per que no se copetjassen ni s’esculassen com sa caldera.
—¡A troç d’animal! diu sa madona, feta una lleona. ¡Tu segons veig me vols fer morir verda! ¡Això no va pus! ¡No hi haurá més remei que fermar-te amb una cadena a sa menjadora!… que no et mereis altra cosa!
Mentres deia això, pega grapada a ses llenderes, i l’amo s’esquitxá més que depressa, i ella derrera ell, i l’encalçá un bon troç, i li doná més llenya que a un ase de llenyater.
Sa madona ja no l’enviá en lloc pus; pero un diumenge que s’en hagué d’anar la a vila, i ell quedava tot-sol, li digué menant-lo dins es rebost:
—Aquí hi ha fetge, aquí hi ha llom. En porás fregir per dinar.
—¿I es vi? ¿Que no he de xarumbar gens?
—No, perque no pensaríes a tapar sa bota.
Sa madona s’en va, i ell, com començava a estar bé de panxa amb sa fritada que s’havía engolida, diu:
—I ¿un dia a l’any que me veig a menjar fetge i llom, no he de beure vi?
S’en va a destapar sa bota, que estava dins la casa, umpl una escudella, la se cala, i no pensa a tapar.
Com s’en temé, tota la casa aná vi.
—¡Aquesta si que m’es bona! diu es marxando. ¡Ell ara sa madona, en venir, no podrá passar que no s’embrut ses sabates. No, i ella que es tan esquitarella. Es millor remei será posar-li passadores.
Com prou hi va haver pensat, tirá peçes de formatge vei, fent filera des portal de devant fins a sa cambra i a sa cuina; i, tot es formatge que hi hagué, escampá.
Com sa madona a’s vespre arriba, i veu s’endemesa, no en taiá pus: gira en-coa cap a la vila, i s’en va a donar part an es bal·le contra l’amo, que no era sofridor, ni servía p’es pla ni per sa muntanya.
—Fieta, diu es bal·le, no sé com heu tenguda tanta paciencia! No res, vos enviau-lo’m demá meteix, que jo tenc un ofici bo per ell.
Sa madona le hi enviá, i el va fer bal·le de barri.

Sa fia del sol i de la lluna

L’any tirurany el sol i la lluna tengueren una fia, garrida, gentil, resplandent com ells, viva com una centella, plena d’etcís i d’encant: robava es cor de tots es qui la veien.
Quant va esser grandeta, un dia agafa sa mare, i li diu:
—Ma mare, jo vui venir amb vos; tenc unes ganes que’m roeguen de trescar i veure coses.
—Per amor de Deu, diu sa lluna, lleve’t això des cap, fieta meua estimada. ¡Lleve’t-ho per amor de Jesucrist! ¡Sabs quin camí tan llarg que he de fer cada día, i que hi he d’anar depressa!… A ses quatre passes ja’t tendríem retuda.
—¿I tan flonja em mirau? diu sa pitxorina. No em don per cap al·lota a caminar. No hauría d’esser fia vostra i de mon pare.
—Es ver, diu sa lluna, que hu éts caminant; pero, per poder-me seguir ¡sabs que n’haurás de roegar de trossos de pa encara!
—¿Que no hu veuré jo, reprenía sa fia, que, si mos provávem, només vos veuria partir? Vos lo que heu de fer, donar-me sa má, i ¡e-hu veurem si vos seguiré o no vo-s seguiré!
Sa lluna a la fi, per no sentir-la pus, i més de mig enfadada, l’agafa per-un braç, i diu:
—¡Encaradiça que éts! ¡Hala, idò, anem!… ¡Depressa!… ¡O quina al·lota, Deu meu! ¡No, i ja pots trompitxar de casta forta i posar-los a bon lloc an aquests galindons teus!
Partiren, i hala qui hala per amunt i de d’allá, just la bala.
¡Ja s’en hi anaven ben afuades, i vos assegur que en feien de camí!
A la llego se coneixía que sa mare no s’havía de esforçar gens, i que es seu pas era natural com s’aigo qui brolla d’una eufana, pero que sa fia hu havía de fer de tot, pero de tot, i encara li venía tan just tan just es seguir.
Des cap d’un parei d’hores sa mare ja la s’en havía de dur mig rossegant. A la fi acaba es menuts de tot, ses cames se cegaren, i exhala crit:
—¡Ma mareta, no puc pus!
—¿E-hu veus? diu sa lluna: no m’has enganada de res.
—¡Ma mareta, vos dic que no puc pus! ¡Ai aqueix braç que me teniu, que se romp! ¡Ai aquestes cametes meues, aquests peuets meus! ¿Que no los veis que em ratgen sang?
—Més te’n mereis, diu sa lluna. No, i jo no’m puc aturar ni manco tornar arrera… ¡Ja m’has posada dins un bon marruell!… No res, ara mos trobam a s’endret d’una plaja; te plantaré unes casetes a sa vorera de s’aigo, t’hi deixaré; i, si tu faç bonda, no te faltará res de lo necessari, perque ton pare de día, i en sa nit jo o es nostros cosins ets estels, no te perdrem de vista mai.
—Pero ¿i si s’ennigula?
—Per niguls que passin, no s’aturarán dalt ses casetes: los arruixarem.
Era ver que se trobaven a s’endret d’una plaja, de bones taies, uberta, lluny de tot alberg d’homos, arrecerada de muntanyes vestides de pinars i de garrigues. A’s mig feia una tenaça, que ses ones, boetjant amb s’embatol, besaven lleugeres i amoroses: allá dalt plantá ses casetes sa lluna, unes casetes blanques i garrides per defora, pero més blanques i garrides per dedins. E-hi havía de tot; no hi faltava un amèn.
Allá hi deixá sa seua fieta, més regositjada que una reina.
La mar no va treure alga pus per que tengués ben clara s’aigo per nadar, i ben neta s’arena per passetjar-s’hi, i jeure-hi si hi volía jeure.
Ets embatols no duien més idea que atabuixar-li es vestit, fregar-li ses galtes i jugar amb sa seua cabeiera, que era ben llarga, i la duia amollada. Es niguls no li taparen pus sa cara de son pare i de sa mare: per molts que n’hi hagués devegades, i per gruixats que fossen, sempre li deixaven forat o retxillera per ont rebia sa seua mirada vitenca i resplandent. Ses muntanyoles, puigs i comellars li tremetien p’es vent mil flaires i remors, i li oferíen fruits seuvatges, lo més sanitosos i mangívols. No s’hi acostaren pus barrumbades, ni mai hi resplandíen trons, ni hi coetjaven vergues de llamp, ni s’hi avalotava gens la mar. Els aucells casi no dormíen per tenir més temps de fer-li cantades, ses més garrides que sabíen: es més empegueïdors la se miraven d’enfora tot embadalits i elevats; es més atrevits no teníen aturai voletetjant entorn seu, i se posaven demunt es seu cap, dalt ses seues espal·les i dins sa seua meteixa má. Es peixos, lluents i llambriners, treien es capet a flor d’aigo per contemplar-la més a-pler, i vos assegur que la s’hi miraven arreu; pegaven mil fues i enfuites; eren com a llampons anant i venint per entretenir-la i fer-la riure; se deixaven agafar d’ella, i xalaven de bo com se veien dins ses seues mans.
I allá tota-soleta, an aquella plaja riolera amb aquells puigs i muntanyoles que l’arredossaven, amb ses ones que li besaven es peus, amb tants d’abres i flors i peixos i aucells i la mar i el cel blau, que l’embadalíen, i sobre-tot amb son pare i sa mare que no li llevaven ets uis de demunt i cuidaven a perdre es seny amb ella, se passava la dona sa vida més xelesta i entretenguda que haja passada ningú mai.
I heu de creure i pensar que des cap de temps el rei d’aquells paratges, un dia de primavera, cassant, sensa voler, se feu enfora dets altres cassadors, i devers mitjan cap-vespre se troba demunt un puig d’ont se destriava de lo millor tot es badiu d’aquella plaja. Ja hi havía una partida d’anys que no hi era estat, i fonc lo mateix que si no l’hagués vista mai.
¡O que li agradaren tants de pujols, muntanyoles i comellars, que com que li rendissen homenatge, agenoiats an es seus peus, tots vestits de verdor, plens de vida, d’aromes i d’aucells.
¡Que li va venir de nou la mar, com la veia tan blava, tan riolera, tan bellugadiça, tan amatent, amb aquella entrada tan atrevida i airosa que feia dins sa terra, lo meteix que si se fos acostada per poder-li dir de més aprop: Deu lo guard, Senyor Rei.
Mira qui mira, afina aquelles casetes blanques que lluíen a’s mig de sa plaja, i que d’allá dalt pareixía que estaven dins mar.
—¿Qué diantre son aquelles casetes? digué. Mai les hi havía reparades. Ja les vui jo veure d’aprop.
Dit i fet, s’hi espitxa amb unes bones passes, i no se donava raó an ets uis mirant un cop ets abres, un cop s’herbei i ses flors, un cop la mar; pero encara lo que li robava més ses mirades eren ses casetes blanques, que, com més s’hi acostava, més veia que hu eren grans i de veure, i que per força hi havía d’estar qualcú de qui hi ha dalt.
E-hi arriba, i veu que están demunt una tenaça, amb una carrera, voltant voltant, de sis o set passes d’ample, aont arribaven ets esquits, per poc que ses ones s’alçurassen.
Encara no hi va esser, com a sa banda que hi feia ombra, surt an es portal sa Fia del sol i de la lluna, amb una filoa d’or an es costat i un fus d’or amb ses mans, fila qui fila.
Com el Rei la se va veure devant, tan bella dona, tan gentil, tota resplandent d’encant i galanía, quedá sensa polsos, abil·lat. Vos assegur que no pipelletjava, com que la si hagués de menjar amb sa vista. No li llevía fer res pus que mirar-la, i tornar-la mirar; i li pareixía que ets seus uis no n’havíen d’estar assaciats mai.
Com ella el va veure tot empantanat i ferit-l’ha, l’escomet tot-d’una:
—¡Bones tardes tenga, senyor Rei! ¿Vossa Reial Majestat per aquí? ¿I quin vent l’ha duit? ¡Que s’acost, i seurá a la fresca an aquesta ombra! ¡Que venga i dessuará!… que bé es veu que du una bona soleiada demunt.
Li treu una cadira, el Rei s’hi acosta i se va asseure, tot enlluernat, embarbollant paraules, espressant-se no-més a redols… No s’en poría avenir de sa garridesa i de sa galanía d’aquella al·lota. No n’havía vista cap mai, ni creia possible que se’n trobás una altra que li arribás de cent llegos.
Ella, per sortir d’aquells emblavins, se va treure aquesta:
—Vossa Reial Majestat ara m’ha de dir que vol pendre, que es lo que li ha de donar més gust.
—Un poc d’aigo fresca respòn el Rei, no’m vendría malament.
—Aviat en tendrá.
Allá devant e-hi havía una cisterna, amb un coll de pedra mabre tot d’una peça, amb un poal de plata demunt.
Ella difué sensa moure-se ni deixar sa filoa:
—Poalet, treu aigo p’el senyor Rei.
Encara no hu va haver dit, com es poal pega capficó dins sa cisterna, i surt ben al raset, i s’en va dins ses mans del Rei.
El Rei begué fins que va tenir set, i es poal s’en torná tot mès, demunt es coll de sa cisterna.
Llavò sí que hi estava el Rei astorat i fora de si. Se passava sa má p’es front, i se paupava per assegurar-se de que allò no era un sòmit, tan gros e-hu trobava.
—Ara que ha begut, diu ella, m’ha de dir de que vol berenar, perque ja n’es ben hora, i es segur que, potoiant per aquestes muntanyes, ha aplegada talent.
—Per amor de Deu sia, respòn ell: no som capaç de menjar res.
—Just una bocinada: sols que tast qualque cosa. No vui que se puga dir que el senyor Rei es vengut an aquesta casa, i no-més li han donada aigo fresca.
—Tot está per rebut.
—Jo no m’entenc en cumpliments; i que’m perdón. Menjará per sa talent que tendrá: diga que vol.
El Rei ses derreres que tenia amb so menjar; pero, com va veure que ella s’hi posava tan forta, no la volgué fer fellona.
—No res va dir, sols per dar-te gust, pegaré una bocinada. Treu lo que vulgues: sia lo que sia, per força hu he de trobar saborós de tot; basta i prou venga de sa teua má.
—¿Li agradaría un poc de peix frit?
—Venga peix frit, diu el Rei fent un alè ben llarg.
Aquí ella, sensa moure-se de demunt es portal i sensa deixar sa filoa, comença aquest cap de fil.
—Carbonet; pose’t dins es fogonet.
I es carbó pega enfuita de dins sa carbonera, i tric! ja está dins es fogó, i diu:
—Senyoreta, ja hi som.
—Armolletes i paleta, diu ella, descolgau es foquet, i duis ses brasetes demunt es carbonet.
I ses armolletes i pala peguen enforinyada an es foc colgat, tiren ses brases demunt es carbó, i diuen:
—Senyoreta, ja les hi té.
—Ventadoret, diu ella, venta ben depressa an escarbonet fins que estiga ben encès.
I es ventadoret, treca-trec! treca-trec! venta qui venta, que cuidava a fer ui. Aviat tengué es carbó ablamat, que feia flamaradeta, i diu:
—Senyoreta, ja está encès.
—Pelleta, diu ella, pose’t demunt es fogonet; i tu, setrieta, aboca oliet dins sa pelleta.
I sa pelleta, que estava penjada a un clau, gic! se despenja, i se planta demunt es caliu ablamat, i diu:
—Senyoreta, ja hi som.
Encara no havía uberta boca, com sa setrieta surt de dins es rebost volant fins a s’endret de sa pella, i, glec glec! e-hi ratja oli i més oli, la deixa prop de mitja, i s’en torna dient:
—Senyoreta, ja n’hi he abocat.
Al punt s’oli comença a fer xiu xiu, i fum per llarg, i aviat el sentiren, que deia:
—Senyoreta, ja bull.
Aquí ella tira sa filoa, i el Rei la veu que s’en va tot-dret an es fogons: planta una má dins sa pella, i surten cinc pagells frits, que cada un valía un sou: llavò hi planta s’altra má, i surten cinc molls, frits també, que valíen, no un sou, set sous cada un.
¡Vaja quins cinc pagells, quins cinc molls! No ponder gens: hauríen fet rompre un dejuni a un sant, si es sants no fossen tan forts an es dejunar.
—Pelleta, diu ella, lleve’t de dalt es foc; i tu, canyemet, vina aixugar-me ses manetes.
I les va treure degotant, de dins s’oli bullent, pero sensa cap cremaionada ni bofegueta, tan fresques, tan homils, tan polides, tan netes, com si les tregués de dins aigo de roses.
Sa pelleta se lleva de dalt es foc, es canyemet li aixuga ses mans, i ella diu prenint altra volta sa filoa:
—Tauleta, ves-te’n devant el senyor Rei; tovaietes, esteneu-vos demunt sa tauleta; platets, taçonet, forqueta, saleret, torca-boquets, guinaveteta, panet, olivetes, posau-vos demunt ses tovaietes an es lloc que vos pertoca.
I sa tauleta, zas! se planta devant el Rei, s’hi estenen demunt ses tovaietes, i s’en venen, volant com estels, empenyent-se, perque tots volíen arribar primer, dos platets d’obra fina, un dins s’altre, un taçonet de crestai, una forqueta de plata, un saleret d’or, un torca-boques de fil, net com les flors, plegat amb tres caires, una guinaveta que s’hi poríen mirar de lluenta que era, un panet de xeixa blanc blanc i ben estufadet, i un platet d’olives, verdes, molsudes, lluentes, com amel·lons de grosses. Cada cosa se posava an es lloc que li establía, i encara no s’hi eren posades, com deien:
—Senyoreta, ja hi som.
Llavò ella diu:
—Pelleta, aboca es peixet, i alerta a fer cap gota.
Sa pelleta pren el vol, i com es ben a s’endret des dos platets, zas! se gira en sec demunt devall, i es cinc pagells, es cinc molls i tot quant d’oli hi havía pegaren dins es plat de demunt, i no va caure defora ni una gotineua que va esser una gotineua.
—Senyoreta, ja está abocat, diu sa pella, i s’en torna an es seu clavet, i s’hi penja.
—Senyor Rei, diu ella, quant tenga gust.
El Rei estava amb sos cabeis drets de veure tot allò, tenía pell de gallina, no sabía que li passava.
Diu un pare-nostro, se senya, xapa es pa, pren sa forqueta, afitora un pagell, el tasta i no se recorda d’haver menjada cosa més saborosa mai. ¡Ja hu crec que el s’acaba! i aviat! Ell en va pendre un altre i un altre, i… fins que n’hi hagué cap. Llavò quedaven es molls; ¡es molls si que en feien de mengera! L’homo estava incorregut d’haver-los d’envestir, havent gastada aquella paraula: no tenc talent. Baubetja una mica, tot pensatívol. Ella s’en tem, i ja li diu:
—¡Hala, senyor Rei, que los tast! ¡sols que los, tast! pero més contenta me fa si los s’acaba.
L’homo cobra coratge, n’afitora un, li dona clau; i, si saborosos eren estats es pagells, molt més e-hu foren es molls.
¡O quina menja més esquisida!
I ¿que m’en direu? Ell com s’en va haver calat un, s’en cala un altre i un altre, i los se calá tots cinc.
—¡O senyor Rei! diu ella. ¡Sab que m’hi ha feta de contenta! Això es lo que m’agrada a mí, que s’ho acabin: ¡que no me venguen amb fitol·los!
Ja era hora-baixa, i el Rei va veure que no hi poría fer gaire puces per allá, perque si sa fosca l’aplegava devers aquella plaja, n’hi hauría de raons per tornar-se’n.
¡Que li sería vengut de bé que es sol, abans de pondre-se, fos quedat en-lá com sa jaia Miquela, maldement fos estat set o vuit hores, perque es temps li passava i no si en temía, contemplant aquella al·lota i rallant amb ella.
Lo que le-hi esborrossonava tot, era esser casat, i no s’aturava de dir, entre sí meteix.
—Si la Reina se moría ¡Deu li do molts d’anys de vida! no hi ha vel, me casava amb aquesta.
L’homo no poría compendre com dimontre hi havía allá aquelles casetes, com e-hi poría estar tota-solina aquella al·lota, sa més descansada del mon, i tan ben servida sensa cap criat ni criada. Ja hi estava mal-a-pler, i en tenía de mal-de-caps sobre qui poría esser, de quina nissaga devía venir, quins devíen esser es seus pares. Bé la preguntá i la torná preguntar sobre aquest punt; pero tot va esser temps perdut, perque tantes voltes com li demaná de quines gents venía, tantes voltes va respondre:
Ma mare es blanca, mon pare es ros!
No hu aclariría de qui som fia,
sía el que sía,
fos el qui fos.
I no la va poder treure d’aquí, i s’en hagué de anar… sensa res an es fus.
Es sol ja era post i re-de-post com trobá es caçadors, que ja començaven a tenir ansia d’ell de casta forta, i ja eren partits a cercar-lo.
Arriba amb ells a ca-seua, i no pogué estar que no digués a la Reina:
—¡O fieta, quina passada sa d’avui de-capvespre!
—¿Què es estat? demana la Reina.
—¡Què ha de esser estat! respòn el Rei: jo t’ho contaré.
I li conta fil per randa tot lo que li havía succeït i havía vist dins aquelles casetes blanques.
—¡Jesús! ¡jo també hi vaig a fer-ho an això! diu la Reina com el sent.
S’en va tot-d’una dins sa cuina, i se posa a dir:
—Hala, carbó, pose’t demunt es fogó; ventador, venta; pella, pose’t demunt es foc; setría, aboca oli dins sa pella… ¡Hala, espediu, fora sòn! ¡hala dic!
Bé va cridar, però ni es carbó se va, moure dins sa carbonera, ni es ventador se va bategar gens, ni sa pella ¿se despenjá des clau aont estava penjada, ni sa setría sortí des rebost, ni un fòtil mort.
—¿E-hu veus? deia el Rei: ¿e-hu veus?
La Reina, lluny de donar-se per perduda, sortí amb aquesta:
—Es que ès sa primera vegada, i no les tenc criades a ses coses. Tot vol cremar-hi oli: deixe’m-hi pegar amb temps, i veuras tu.
Crida ses criades i les diu:
—Posau-me foc an es fogó i sa pella demunt amb s’oli corresponent per fregir cinc pagells i cinc molls; i, en començar a bollir, digau-m’ho.
El Rei bé l’estirava que hu deixás anar; però ella e-hu volgué arribar a s’enfront.
Com ses criades anaren a dir-li que s’oli ja bollía, se planta devant es fogons, s’arromanga fins an es colzos, i plaf! entima ses mans dins s’oli bullent; i vos assegur que les hi va treure ben aviat, pero ja no s’escapa d’una bona cremaionada.
Bé n’hi posaren de vermei d’ou i de coques de crespinella: la cosa va pendre tan malament, i li va caure tan avall es no haver sabut fer lo que havía fet sa fadrineta de ses casetes blanques, que foren dos mals que se donaren ses mans contra ella, i dins quatre dies la s’en varen haver duita a l’altre mon, i tot-hom ¡plors i descapdell!
***
Des cap d’un any, es nobles se presentaren an el Rei, i li digueren:
—Senyor Rei, se fa precís que se torn casar, Vossa Reial Magestat ja hu veu: la Reina, al cel sía ella i tots los morts, no li deixá cap fii, que puga, dur sa corona es dia que Vossa Reial Majestat falt, Deu li do molts d’anys de vida. Perque ja es sab: o prest o tart, la mort a tots mos aplega, no en deixa cap per llevor. Ara bé, per jove que sia Vossa Reial Majestat, i per anys que visca, que mai serán tots es que noltros voldríem, vendrá un dia que tan meteix s’haurá de morir. ¿I que sería de noltros si aquest dia l’aplegava sensa cap fii an-e qui deixar sa corona? ¿Que sería de noltros i demés vasalls sensa un rei que mos comandás, que fes justicia a tot-hom, que anás ajuda an es petits, que capturás es dolents, i que mos fes fer un cos cuantra tots es nostros inimics? Vossa Reial Majestat ja hu veu: així no porem estar, se fa precís que se torn casar. Veja quina és s’al·lota que més li agrada, i que hi faça vía: lo que s’ha d’empenyorar, que se venga.
El Rei troba que tenien raó, i tot-d’una li vengué a la memoria aquella fadrineta de ses casetes blanques vora mar.
—Allò es una al·lota, deia ell, que en val de milies: val tot quant pesa i set vegades més. Cap n’hi ha que m’agrat tant ni d’un bon troç. Pero es mal és que no sé d’on ès sortida, ni a on ès nada: no-més sé que ès s’al·lota més guapa, aguda i galanxona que haja vista mai. Ja no es possible que n’hi haja una altra que m’agrat més, ni tant… ¡Si al manco sabéssem de qui es fia! però no hu sabem, ni ella hu vol dir per cap vent del mon. Bé le hi vaig demanar, però no vaig poder treure en nèt més que sa mare es blanca i son pare era ros, i fé’t si’t vols fer. Sobre tot, no hi ha que fer comptes d’ella, mentres no s’explic més clar; perque ¿què diríen ets altres reis, que diríen es meus vasalls, si me casava amb una al·lota que no saben d’on surt, ni qui es son pare i sa mare? ¡Me mouríen un renou ferest! ¡Sería una afronta per mí i per ells. Vaja ¡no hi ha res que fer amb ella; no hi ha que pensar-hi pus!
Veent el Rei que en cap manera poría casar-se: amb sa que volía, comaná an es nobles de la Cort que n’hi cercassen una: ells li varen treure sa fia d’un comte veinat, molt gran senyor. El Rei va dir que sí, i los enviá a demanar-la: es comte hi vengué a bé, tornaren amb s’al·lota, i se va fer es casament, i no en faltaren d’alimares i de sarau.
Des cap d’un parei d’anys un dia el Rei, caçant caçant, com s’en va tèmer, se torna trobar demunt aquell puig d’ont destriaven tan bé tot es badiu d’aquella plaja encantadora i aquelles traidores casetes blanques.
Estendre-hi la vista el Rei, i reverdir-li totes ses nafres de s’altre pic, fou tot-u. Se va presentar cop-en-sec dins sa seua memoria aquella fadrineta així com la va veure sa primera vegada, filant amb una filoa d’or an es portal de ses casetes blanques, amb ses ones an es seus peus que li feien festa; i aquí tots es seus bons propòsits s’en anaren en orri, es seu seny quedá térbol, i una força contra la qual va creure que no hi valía posar peu fiter, el se’n va dur per avall p’es tombant d’aquells pujols i muntanyoles tot-dret a ses casetes blanques; i no s’aturá fins que hi va esser devant, i va haver vista sa Fia del sol i de la lluna, que filava amb sa filoa d’or a sa carerra, just devora s’aigo.
Si garrida i gentil l’havía trobada s’altre pic, molt més la hi trobá ara. Tal fonc es seu astorament com la se va veure devant, que romangué ferit-l’ha, sensa poder donar passa, tot embabaiat.
Sa pitxorina s’en tem, i ja l’ha escomès.
—¡Senyor Rei! ¿Vossa Reial Majestat per aquí altra volta? ¿I quin vent l’ha duit? Com se campa? ¡Vaja, que s’acost… que s’acost, i seurá, maldement no més sia una estoneta. Això no vol dir que, si hi seu molt, no em faça més pler.
Li treu una cadira, ell s’asseu, i ella ja torna pendre es filar, rallant p’es colzos, i dreta com un fasser, just an es cantell de sa tenaça, fila qui fila, i venguen agüiers i més agüiers, tan bons i llargs, que cada pic es fus, cuidant estellar-se fent sa ballaruga, amb so tenrum fería ses ones.
Assetsuaixí, sensa voler o amb dret seny, li dona sa vogada tan forta, que li cau dins mar.
—¡Aquest beneit de fus! diu ella a on s’en ha hagut d’anar a pegar un capficó?
—¿I ara com e-hu farás? diu el Rei.
—¡Jesús, que d’aviat será fora! respòn ella, i pega crit:
—Guinaveteta, vina me taiarás sa maneta, perque m’ha d’anar a treure es fuset que m’es caigudet a la mar.
Encara no hu va haver dit, com s’en vé volant sa guinaveta, i zas! li taia sa má; sa má pega capficó dins s’aigo i al punt surt amb so fus, pren sa fua cap an es braç, tocá, i romangué confegida com si mai l’haguessen taiada, i la dona seguí filant i rallant lo meteix d’un cadellet de molí.
El Rei se mirava tot allò amb uns uis que li cuidaven a botir, com un encensat, sensa un fil de roba que li tocás sa pell.
Ella li va fer ofertes de beure i de berenar, però ell les tenía a ses soles des peus an aquestes ganes: lo que ell volía era que li digués lo que havía nom, de quines gents venía, qui era son pare i sa mare. Bé n’hi va fer de preguntes i re-de-preguntes; però no li pogué treure més paraula que aquesta:
Ma mare es blanca, mon pare es ros!
No hu aclariría de qui som fia,
sía el que sía,
fos el qui fos.
I amb aquest sò l’enterraren, vui dir, amb aquestes claricies s’en hagué de tornar el Rei hora-baixa de tot, com acabá de veure que es demanar i gremoletjar era ben per demés.
Quant arribá an es caçadors ja feia fosca negra, i los troba que el cercaven com a rabiosos. S’espitxa amb ells a ca-seua amb un cap com una ferrada.
Tot-d’una que veu la Reina, li conta sa passada que li havía succeïda.
—¿Per això tanta cosa? diu la Reina, com el sent. Jo també hi vaig a fer-ho.
—¿Tu? diu el Rei. ¡E-hu es verd es juveverd!
—¡No, ell será ben madur! respòn sa bajana.
Sa seua cambra tenía una finestra que mirava a mar: pega grapada a sa primera filoa que veu, la enserrega tropell tropell, pren es fus, se posa devora aquella finestra, i ja es partida a filar, fila que fila. No li sortía cap agüier condret, es fil tot eren primarells, regruixos i berrugues, es fus no se volía ballugar dins esseus dits. Com troba que era hora, pataplum! el tira amb tota sa força dins mar, i pega crit:
—Guinaveta, vina a taiarme sa má, que m’ha de treure es fus, que s’en es anat a fons.
Sa guinaveta no se va moure.
—¡Guinaveta dic! torna cridar la Reina, ¡vina depressa!
Sa guinaveta no la s’escoltá.
—No hi ha remei, diu la dona: tot vol cremar-hi oli. Es es primer pic que li man feines, i encara no la tenc criada.
I ¿que fa ella?
Se’n va, pren sa guinaveta, i se taia una má; pero ja no la tira dins aigo, perque va perdre el mon de vista, caigué estesa com un tronc, i sang i més sang. N’hi sortía un broll esglaiador i al punt feu una bassa que abrigava un parei de passes.
Allá dins la trobaren més de mig morta a sa mesquina. Si no la s’en duen ben depressa dins es llit i no li estanquen ses venes, colava la vida, allá meteix.
Sa ferida li prengué tan malament, i s’aficá tant dins es cap es no haver sabut fer lo que havía fet sa fadrineta de ses casetes blanques, que se posá a no tastar res, se va fondre se va fondre, i un desmai la s’en dugué, i tot-hom ¡plors i descapdell!
***
Des cap d’un any es nobles de la Cort se tornen presentar an el Rei, i li digueren:
—Senyor Rei, Vossa Reial Majestat ja hu veu, ja tornam estar enrocats. La segona senyora Reina, al cel sia ella i tots los morts, mos ha feta sa meteixa passada de sa primera; s’es morta sensa deixar-li cap fii que puga dur sa corona com a Vossa Reial Majestat, Deu li do molts d’anys de vida, li sia arribada s’hora; i que qualque dia li arribará, no hi ha que posar-hi duptes, perque ja’s sab: per llarg o per curt, mos ne toca una per-hom, i no tenim que brancatjar. Per això, que mos ho perdón si tornam a enfadar-lo: Vossa Reial Majestat ha de veure per que hu feim. Sa questió ès que se toma fer precís que se cas. Així no hi porem estar; perque la mort i la vida Deu la té, i com sempre hem de fer es comptes demunt es mal, si Vossa Reial Majestat, Deu no hu permeta, faltava, i no deixás cap infant ¿què sería de noltros, què sería de tot es reinat, sensa un rei que mos comandás, que fes justicia a tot-hom, que anás ajuda an es petits, que capturás es dolents, i mos fes fer un còs a tots cuantra es nostros inimics? Senyor Rei, e-hu faça per amor de Deu i per amor de sa Mare, que trii s’al·lota que més li agrat, i que se cas abans de mès raons, que Deu ja diu: aide’t i t’aidaré.
El Rei així meteix trobava que havien pensat bé, pero com ja estava renegat a no casar-se si no era amb aquella fadrineta de ses casetes blanques, i sa pitxorina no li volía dir qui era son pare ni sa mare, l’homo se veía estret de tot. Estava lo que se diu empenyalat: ni poría passar envant ni enrera ni per cap vent, ni poría estar aturat; si movía un peu, pegava dins un fondal esglaiador, sensa fons; si no’n movía cap, el s’en havía de dur per força un pur desaire. Es nobles l’estiraven per que se casás, i no tenía més remei que casar-se. Ell, sensa fer un desbarat que li costás perdre es viatge per a sempre, no se poría casar en no esser amb aquella fadrineta; pero sa gran traidora no li volía dir de qui era fia, i ell, que no hu hagués aclarit, per cap vent del mont s’hi poría casar, perque tothom s’alçaría contra ell, i tendría males hores ferm.
Després de pensar-hi molt, va resoldre anar-se’n a ses casetes blanques i no tornar que no hagués aclarit allò que es no sebre-hu el capturava tan fort.
Dit i fet, pren un cavall, i ja es partit cap allá, pensa qui pensa com s’en desfaría d’aquells trumfos. Quant devallava ses muntanyoles de sa plaja, va dir:
—Ja hi som demunt, i encara no sé finis finis de quin enginy m’he de valer. Tornar-le-hi demanar tot-dret, es per demés: prou m’ha fet tocar amb ses mans que no hu vol dir. Si no me valc d’altres medis, m’en hauré d’estrènyer es cap… No res, ja sé que faré: com tots ets abres i herbei de per aquí duen tanta toria, tanta esponera, m’amagaré un troç lluny de ses casetes, que jo la veia a ella i ella no’m veia a mí. En veure-la que surti se fa gens enfora, jo m’en hi entr, m’amac dins un auberjó qualsevall i allá ja traçarem es pla de batalla. De totes maneres ¿tan desgraciat seré, que no puga arribar a cap claricieta, sobre sa nissaga d’aquesta gran traidora?
Al punt va esser devora ses casetes; havía deixat es cavall, enrera, mirava ben arreu si la veia guaitar per cap finestra o portal… No la veu lluïr en lloc… s’amaga dins un remolí ben espès de pins, sibines i ciprells; i ell veia tot lo que se feia a ses casetes, i de ses casetes no el poríen veure a ell.
Allá s’estigué hores i més hores, sensa afinar fressa de res. No hi havía cap porta tancada, tot estava ben esbadellat; pero no guaitava en lloc aquell diantre de fadrineta que li torbava tan fort l’enteniment.
—¡Sabs que havía d’esser morta! pensava entre sí meteix. ¡Sabs que s’en hauría d’esser anada! Pero no, tot está ubert de pint-en-ample, just com ses altres vegades. Si hi hagués altres habitants, sempre hauríen feta mica de mudança a part o banda. No, es cor me diu que no ès morta, que ès viva, i que ès aquí…
Debanant fil d’aquesta manera, se fa mig-día, se fa mitjan cap-vespre, se fa hora-baixa… L’homo ja perdía es coratge de tot de poder entrar d’amagat dins ses casetes, quant assetsuaixí la veu que surt demunt es portal, polida i xelesta com s’auba, i que pren arenal, més lleugera que una titina, un cop ran ran de s’aigo, que ses ones, com veníen, li remuiaven es peus; un cop fent-se’n enfora per demunt aquella arena tan neta, tan blanca, tan fina, aont no se veien més petjades que ses seues i ses tavelles que es vent e-hi feia, just onetes conglaçades. Per allá la dona cercava copinyes, cornets, sipies i pedretes llises d’aquelles tan garrides que se fan per ses plajes.
Com el Rei la veu tan entretenguda amb això, surt falaguer de dins s’amagatai i ¡de puntes cap a ses casetes! S’en hi entra, i s’enfonya dins es rebost, derrera un parei d’aufabies d’oli, més arrufat que un eriçó.
Ella no es va tèmer de res. Com començava a fer fosqueta s’en torna a s’alberg: pren sa filoa i es fus, i hala fila qui fila, sensa perdre cala mai. Passa tota rabenta la Corona i un enfilai de pare-nostros a un sens-fí de sants; i el Rei que la sentía, i deia derrera, pero ben petit ben petit, que es collaret de sa camía no el sentís, quant-i-més sa fadrineta; i no es bategava, pensa qui pensa com s’ho faría per sortir-ne en bon nom de tal marruell.
Ella com se va esser senyada, diu.
—¡Verge santíssima des meu cor! ja será hora de fer es sopar. Hala si en sortim: —Carbonet, pose’t dins es fogonet.
I es carbonet pega enfuita de dins sa carbonera, i tot-dret dins es fogó, i diu:
—Senyoreta, ja hi som.
—Armolletes i palateta, diu ella, descolgau es foquet i duis ses brasetes demunt es carbonet.
I ses armolles i sa pala ja están abordades an es foc colgat, i tric! tiren ses brases demunt es carbó, i diuen:
—Senyoreta, ja les hi té.
—Ventadoret, diu ella, venta depressa an es fogonet, fins que estiga ben encès.
I es ventador ja es partit treca-trec! treca-trec! que cuidava a fer ui, venta qui venta. Al punt va tenir es carbó que feia flamaradeta, i diu:
—Senyoreta ja está.
—Greixonereta, diu ella, pose’t demunt es foquet; i tu, setrieta, aboca dins sa greixonereta oli fins que estiga bé; i tu, guinaveta, taia es grellet, es juvevertet, un parei de tomatiguetes, un pebret, estorfeia una cabeceta d’ais, i pose-hu tot dins sa greixonereta; i tu, cuiereta, remene-hu fins que haja sofregidet bé; i tu, saleret, deixe-hi caure sal abastament. ¡Alerta que no n’hi caiga massa!…, que fa tornar ximples, i no convé esser-ho.
I heu de creure i pensar que encara no hu va haver dit, com sa greixonera ja se posa demunt es foc; i s’en vé tota mesa sa setría, i hi tira un bon raig d’oli; i se presenta tot xarpat es saler, tomba un poc, i hi deixa caure sal que benetjás. Mentres-tant sa guinaveta taia es grell, es juveverd, tres tomátigues, un pebre vermei ben cruixent, pega cop amb so mánec demunt sa cabeça d’ais, l’estorfeia ben estorfeiada; i, hala viatges demunt sa fuia cap a sa greixonera! i, fins que le hi tengué tot, que sofregí; i sa cuiereta ja hi acudeix, i ¡bones remenades an es sofrit per que no se cremás!
—Senyoreta, ja está! diuen tots com e-hu han fet.
—Idò tu guinaveteta, diu la dona, torque’t, i llesca ses sopes dins un plat; i ¡alerta! primes les vui. Bé hu sabs que no som afectada de tascons.
Sa guinaveta s’aixugá bé a un cányom que hi havía ben net, penjat per un cornaló a un clau, i ja es partida a llescar sopes, i les feia que claretjaven, just neules.
—Senyoreta, diu sa cuiera, es sofrit ja está bé.
—Idò tu, gerreta, diu la dona, aboca dins sa greixonera s’aigo que s’es mester.
I a l’acte se presenta sa gerra, tota resolta, i, rrreee! aboca s’aigo que li havíen comanat, i s’en torna dient:
—Senyoreta, ja está abocada.
Aquí sa guinaveta crida:
—Senyoreta, es plat ja es ple de llesques.
—Idò tu, platet, respon ella, aboca ses sopetes dins sa greixonereta, i ¡alerta a vessar-ne cap!
I es plat, tot generós pren el vol cap a sa greixonera, i com es ben a s’en-dret zas! se gira demunt devall, i totes ses llesques, plaf! peguen dins sa greixonera; i no va fer cap esquitx ni va vessar res.
I sa cuiera que feia sa viona de tot pitjant i ationant ses llesques a fi de que se compartissen i se componguessen bé, i feia pujar es sofrit.
Mentres tant sa Senyoreta diu:
—Hala, tauleta, pose’t a’s mig; tovaietes, esteneu-vos-hi demunt; platet, cuiereta, forqueta, guinaveteta, olivetes, taçonet, capsaneta, torca-boquets, posau-vos allá on vos pertoca.
I tot-d’una sa tauleta se posa a’s mig, i ja s’hi estenen ses tovaies, i compareixen, volant com estels, es plat, sa cuiera, sa forqueta, sa guinaveta, es platet de ses olives, es taçó, sa capsana i es torca-boques; i tots se posen allá on los pertocava.
—Senyoreta, ja hi som, diuen ells, mentres sa cuiereta crida:
—Senyoreta, ses sopes ja están bé.
—¡Hala idò! diu ella, greixonereta, pose’t demunt sa capsaneta, i farem vía, que bona talent duc.
I sa greixonera, glec glec! s’alça des foc, i no s’atura fins que s’asseu demunt sa capsana, i diu:
—Senyoreta, quant tenga gust.
Aquí la dona deixa sa filoa i es fus, diu es pare-nostro a Sant Francesc, que mos don el pa de cada dia, i ses tres Ave-Maríes: se senya, se fa plat; i hala qui hala, bones bossinades.
—Poalet, diu ella des cap d’una estona, du’m aigo fresca.
I es poalet pega capficó dins sa cisterna, surt ben al raset, i se planta demunt sa taula.
Ella beu, acaba de sopar; i ja torna pendre sa filoa i es fus, i hala fila qui fila, dreta a’s mig de la casa; i venguen uns agüiers d’una braça i es fus que cuidava estellar-se fent sa ballaruga.
I el Rei que estava arrufat derrera ses aufabies, sensa sebre que s’havía de fer, tirant plans i més plans, pero tots esguerrats, que es millor no valía un gafet ni una güia escossada.
I sa senyoreta fila que fila, sa més descansada del mon, esperant que li vengués sa sòn, ¡no n’hi venía.
Sa llantieta al punt comença a fer mala cara, i exhala aquesta veu:
—Senyoreta, m’apac!
—Setrieta, diu la dona, posa oli a sa llantieta.
Aquí el Rei s’aixeca, sa setría estava demunt aquelles aufabies, i l’agafa amb ses dues mans.
—Ara hu veurem si n’hi posara! diu ell, i la tenía ben estreta. ¡Ja será el dimoni si n’hi posa!
Ja hu crec que sa setría no se va moure.
Sa llantia al punt torna dir:
—¡Senyoreta, m’apac!
—¡Setrieta! respon la dona, ¿no t’he dit que posasses oli a sa llantieta?
—Senyoreta, me tenen! va respondre sa setría.
—¿Te tenen? ¡Vaja, deixa ses berbes per una altra hora! ¡Fé via!
—Senyoreta, m’apac de tot de tot! clamá sa llantia, amb una veu que casi no la sentíen.
Com sa senyoreta veu allò, ella que tenía un genió com a foc, se crema de tot, i pega crit:
—¡Setrieta! ¿no t’he dit i re-dit que posasses oli a sa llantieta? ¡¡¡Com som FIA DEL SOL I DE LA LLUNA, que, si venc, en faré una!!!
Com el Rei sent allò, ja ha amollada sa setría, surt corrents de dins es rebost, se planta devant ella tot xaravel·lo, i diu:
—¡Aquesta paraula em basta!… ¡aquesta paraula esperava de sa teua boca!… ¡Ja sé de qui éts fia! ¡Ara em puc casar amb tu! ¡Si me vols, digue-hu: i, com més prest, millor!
Ella va dir que sí, i el Rei cuidá a perdre es seny de gojós i content.
—No res, diu ell; tu espera’m aquí, i ara meteix m’en vaig a ca-meua a enrengar la cosa, i demá vendré amb tot s’acompanyament per menar-te’n, i se fará s’esclafit.
¡Que l’havía de capturar sa fosca an el Rei! s’en anava tan peus alts, que amb cada passa feia un destre: arriba an es cavall, hi pega bot, i de d’allá cap a ses cases. Va fer aixecar tot-hom, va cridar tots es nobles de la Cort, los diu que ja té s’al·lota que li agrada; que es… sa Fia del sol i de la lluna, sa cosa més garrida, aguda i gentil que enteniments d’homos se puguen imaginar; ¡que se facen tots es preparatius per anar-la a cercar i fer ses noces lo endemá meteix.
Així hu feren. Lo endemá el Rei i tota la Cort s’en anaren a ses casetes blanques d’aquella plaja. Trobaren sa Fia del sol i de la lluna demunt es portal, i, com la veren tots quedaren amb un peu alt. Tots deien que no n’havíen vista cap mai de tan garrida, ni era possible que n’hi hagués una altra que li arribás de cent llegos.
Menaven un cavall blanc per ella, amb tot s’ensellament de plata, or i seda. Amb un bots hi posá demunt; i, costat per costat del Rei, partiren amb tota s’acompanyada, que cuidaven a treure-se ets uis, mirant-la-se i fent exclamacions. Per allá ont passaven, com ja havía corregut per tot sa notícia de sa galania i gentilesa mai vista de la Reina novella, se despoblaven ses viles i ciutats, i tot-hom s’abocava, i si empenyíen, i feien ones per poder-la veure bé i contemplar-li d’aprop totes ses perfeccions. I la se cuidaven a menjar amb sa vista, i li tancaven es pas, i no hi havía que dir-los res ni comanar-los que fessen amples; i tot-hom clamava:
—¡O que hu es de garrida! ¡O que hu es de bella dona! ¡Gros mos ho havíen fet, pero encara no havíen dit la mitat de lo que es ella! ¡Quin possible es no embabaiar-s’hi devant aquesta cara seua! ¡Bon gust té es nostro Rei!
Tanta era sa gent que s’abocá, i tan poca via pogué fer s’acompanyada, que, com arribaren a ca-el Rei, ja feia fosca negra; i hu trobaren tot encès, que es llums se tocaven per tot, i aquell grandiós casal com que hagués de fer flamada.
Idò bé: tot-d’una que hi entrá sa Fia del sol i de la lluna, costat per costat del Rei, tanta claredat deixava anar sa seua cara, que tots els llums que hi havía s’aturaren cop-en-sec de fer claror, lo meteix que si los haguessen trets defora al fi del mig-día.
No vos dic res el Rei com devía estar, i es crits de ¡visca!, i es bots i ses mans-belletes que tot-hom feia: cuidaren a tornar boigs.
Tot ja estava a punt de pastora mia, i lo en demá dematí se va fer es casament, i llavò ses noces. El Rei convidá tot-hom, i menjaren i begueren fins que se pogueren aguantar. A-les-hores s’armá un ball d’allò més vitenc, i sa ballera fou un mal que se prengué, ballaren fins a la mala-hora.
El Rei y la Reina arribaren a tenir una partida de fiis, lo més avenguts i galanxons, visqueren anys i més anys lo més a-pler i amb santa pau amb tothom; i, si no se moriren, encara son vius. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torre Nova, Janer 1896.