Això era un rei que tenia tres fiïs.
Encara eren petits, i jugaven per dins es jardí.
Los havíen agafada un águila grossa de-tot, i los ho havíen fermada per una cama amb una corda a sa soca d’un taronjer, perque e-hi jugassen.
Es dos majors la ponyíen amb canyes i garrots, i a-vegades eren a-temps a dur-se’n qualca espipellada bona i qualca arpada que treia sang. Ara es derrer, En Bernadet, era ben al-revés: l’afalagava, sempre li anava amb moixoníes, li duia coses bones, i no poría sufrir es seus germans, com veia que l’atabuixaven tant.
—¡Això no va pus digué un dia; i es vespre com veu que tot-hom ja dormía, s’en va dins es jardí, i diu a s’águila:
—Venc a desfermar-te, i així es meus germans no et farán passar pus martiri.
La desferma, i s’águila, tota agraïda, li diu:
—¡Que Deu t’ho pag lo que has fet per mi! pero jo també t’ho vui pagar. Mira, arrabasse’m sa ploma més llarga de s’ala endreta: des canó fén un siulet, i no el perdes. Si mai te veus estret i apurat, sone’l, i jo vendré a donar-te adjutori.
En Bernadet e-hu va fer així; i s’águila pega tres bots per pendre sa fúa, aixampla ses ales, i per amunt s’ha dit, no la veren pus.
Lo en-demá els altres dos fiïs del rei ploraren tot lo dia, feien potadetes i se tiraven en-terra, perque s’águila los era fuita i no sabien com.
Dins poc temps se mou una guerra, el rei s’en hi hagué d’anar; i e-hu va haver de fer de-tot, per guanyar-la.
Com era tan acorat, que no tenía por de res, i sempre volía anar devant, torná amb una partida de ferides.
Es metjes feren tot quant varen sebre per curarles-hi.
Anava bé de totes fora d’una ben grossa que en tenía a una cama, que, com més coses li posaven, més s’enmaleía.
Es metjes arribaren a dir:
—Si no li posen la flor romanial, no s’adobará mai.
—¿I aont se fa aquesta flor? demana el rei.
—Això es lo que noltros no sabem, digueren ells. No-més sabem que es una flor que tot e-hu cura, si ses nostres lletres no menten.
El rei crida es seus fiïs, i los diu:
—Fiïs meus, ja hu veis: es metjes diuen que si no em posen an aquesta ferida la flor romanial, no e-hi ha cura per mí. Aquesta flor pareix que ningú la sab: a voltros vos toca anar-la a cercar fins que l’hájau trobada. Es qui l’hem duga, aquell tendrá sa corona, en morir-me jo.
Es tres germans prenen un bossot de dobles de vint i un cavall, i ja son partits.
Troben un entreforc de tres camins i diuen:
—Prenguem-ne un per-hom, i dins un any i un dia aquí mos hem d’esperar.
Així quedaren; i cadascú per son vent, camina caminarás, i de d’allá, cerca qui cerca la flor romanial, i demanant-ne noves a tot-hom que veien; pero ningú los ne sabía donar.
I trescaven terres i més terres, i passaven setmanes i mesos, tant teníen avui com demá: en-lloc trobaven ni indicis d’aquella bona de flor.
Ja corría es mes qui feia dotze, i En Bernadet a la-fí se recordá de lo que li havía comanat s’águila: que en veure-se apurat, sonás es siulet que havía fet des canó de sa ploma de s’ala endreta.
Ell sona, i al-acte li compareix s’águila.
—¿Qué vols de mí, Bernadet?
—¡Qué he de voler! Que mon pare té una ferida a una cama, que no s’adobará mentres no li posen la flor romanial; i mos ha enviats a cercar-la a mí i an els altres dos germans; i es qui la hi duga, aquell ha de tenir sa corona. Fa onze mesos que la cerc per tot, i no l’he pugada trobar en-lloc: a veure tu si la sabs i si me dius aont es.
Eren a sa vorera de mar, i endins, a s’entrellum, veien un grandiós penyal de s’alçada de quatre o cinc campanars, en forma de bec, tot esvorellat, boirós, blavenc. Pareixía s’abre-mestre d’una nau disforja afonada.
—¿Veus aquell penyal? diu s’águila.
—Si, diu En Bernadet.
—Idò allá dalt se congría una casta de romaní, no s’en congría en-lloc pus; i aquest romaní fa la flor romanial que tu cerques.
En Bernadet va perdre es coratje de-tot, i digué:
—¿Pero quin possible es arribar-hi? Aqui no e-hi ha cap barca; i maldement n’hi hagués, ¿qui es capaç d’enfilar-se per aquell penyal i arribar al cap demunt?
—¡Ca, homo, no t’apures! ¡Qué d’aviat e-hi serem. Tu aixinque’t demunt mí i aferre’t fort, que si queies, no et veuríen pus; i no hajes por.
En Bernadet s’hi aixanca, i s’aterra ben fort.
—¿Estás? diu ella.
—Estic, respòn ell.
S’águila pega briuada, i per amunt s’ha dit, i per amunt, i de d’allá cap an es penyal.
¿Qué m’en direu? Ell no s’aturá fins que e-hi va esser demunt.
Allá dalt casi no-més e-hi havía lloc per ella i p’En Bernadet, que la tenía ben estreta, tremolant com una fuia de poll, i no la volía amollar de por que es cap no li rodás o no li llenegás un peu, perque hauría redolat cap-avall, rebotint de ressingle en ressingle, fins a pegar tot bocins un capficó en tota l’orde dins la mar, que bramulava allá avall tota alçurada. Ses ones duien tanta malicia, que amb cada sobatuda tot es penyal vimetjava.
—¡María Santíssimeta! ¡Bon Jesuset meu! deia En Bernat, plorant. ¡A bona part m’has duit! ¡ja no en faré altra!… ¡está fet de mí!
—¡Ca homo! deia s’águila, donant-li coratje: ¡no tengues por de res! ¡no t’acoquines, que no e-hi ha tant per tant!
Just devora es seus peus s’obría una encletxa, i tirava ben endins.
—Mira dins aquesta encletxa, diu s’águila, veam que e-hi afinarás an es fons.
En Bernadet e-hi mira, i des cap d’un poc diu:
—O quina cosa més guapa! ¡quina cosa més de veure que e-hi destriï! ¡Una flor!… ¡sa flor més hermosa que haja vista mai!… ¡O quina oloreta tan bona que deixa anar!… ¡de tan endins m’envest!
—Idò vet-aquí la flor romanial, diu s’águ-ila. A veure si t’afiques dins aquesta encletxa, i si li arribes.
En Bernadet s’afica amb so cap devant, fent navegar ses mans de bona manera. Ja no el veien de tant que s’era enfonyat; pero s’encletxa, com més anava, més s’estrenyía, i arribá un punt que s’al·lot no pogué passá pus envant. No-més li faltava un paumet per bastar la flor romanial.
Bé s’estirá i enforinyá; sa bona de flor era un paumet més avall.
—No li puc bastar, digué a la-fí, me falta un paum.
—Idò puja, diu s’águila.
S’al·lot puja, i ella li allarga una cama, i li enfloca aquesta:
—Mira, taiem aquesta cama devora sa cuixa; amb ella te tornes aficar fins allá ont t’éts aficat ara, i amb aquesta cama arribarás a sa flor; s’arpa l’agafará per sa soca. En tenir-la, tu estiras, i la te fas teua.
—¿Jo taiar-te aquesta cama? ¡Això sí que no e-hu faré per res del mon! deia En Bernat, ¿jo afollar-te per a-sempre?… ¡ja-mai!
—Creu, Bernat, que es creure es criança. ¿No som jo que t’ho dic? Tu deixa estar s’ansia per mí, i no tengues por de sa cama. Sa cama, en tenir la flor romanial, aviat tornará estar confegida com ara.
Tant arribá a dir s’águila, que En Bernat a la-fí se treu un trinxetó que duia, agafa aquella cama, la taia devora sa cuixa, s’afica amb ella dins s’encletxa, i per avall s’ha dit.
Com torna esser allá ont no havía pogut passar pus envant, allarga tant com pot sa má amb que tenía sa cama de s’águila: ja no li faltava un paumet per abastar la flor romanial, ja la tocava. S’arpa tot-d’una l’estreny per sa soca, En Bernat pega tirada, i la s’en va dur per amunt.
Aviat va esser defora amb sa flor dins ses mans.
¡O qué la-hi trobava de guapa i bufarella! ¡amb quin gust la se mirava i l’olorava! Com que la se hagués de menjar amb la vista, i no en sabia decantar es nas! ¡Vaja quina flor! Feia un ramellet de tres floretes color de cel, sa cosa més senyorívola, amb tres sostres de fuies ¡tan ben taiades, tan ben compostes, tan llüentes, tan fresques! totes brufades d’un polsim fí, ben fí, com a de grana.
—Arrabaça una d’aquestes tres floretes, diu s’águila; frega-le’m p’es tai, i fe-hi tocar sa cama taiada.
En Bernadet e-hu fa així, i, tot-d’una que sa cama toca es tai, queda confegida amb sa cuixa, i ja no fonc coneixedor que l’haguessen taiada mai.
En Bernadet quedá amb sos cabeis drets.
—¿E-hu veus, diu ella, com no e-hi havía que tenir ansia de sa cama? No hajes por: mentres tu me cregues, anirás bé. Ara lo que has de fer, des·separar ses dues floretes que et queden, i amagales-te ben amagades, i mai en mostres ni en dones més que una; i mira: ¡ves-hi alerta a fer-les servir! que, en haver servit una vegada, ja perden tota sa seua virtut.
—No-més les he mester per curar sa cama de mon pare.
—No hu sabem si les haurás mester per altres coses també. No-res, ara ja et pots tornar aixancar demunt mí, i espedirem, que no fasses falta.
En Bernadet des·separa ses dues floretes, les s’amaga ben amagades, s’aixanca demunt s’aucellás, que pegá bot, i aixamplá ses alotes, i de d’allá cap a terra, fins que le-hi hagué deixat.
S’águila s’en torná per amunt, i ell pren es cavall, que estava baix d’aquells pins aont l’havía fermat, i cap a s’entreforc de tres camins manca gent.
E-hi arribá una hora antes de s’auba quand feia s’any i es dia que s’hi havíen d’esperar es tres germans. No n’hi trobá cap.
Devers mig-dia arribá es major.
—Bernadet, li diu com el veu ¡vol dir ja e-hi éts! Mos has guanyat: no i jo venc de buit. Bé he trescat i demanat, bé he cuidat a caure mort cerca qui cerca i demana qui demana a tot-hom que he vist: no l’he trobada an aquesta pècora de flor, ni noves. ¿I tu qué has fet, Bernadet?
—Jo, diu s’al·lot, l’he trobada, gracies a Deu, i la duc.
—¿Qué me dius? ¿i tu la dus? Veam-la.
—Ve-la’t-aquí, diu En Bernat, i s’en treu una de ses dues.
—¡O qué es de guapa! ¡o dic! deia es major, amb uns uis que li cuidaven a botir.
I al-acte s’enveja ja el tengué agarrotat, ¡se posá a dir-li couenta i verinosa:
—¡Ja está fet de tu!… ¡ja la te porás mirar bé de lluny a sa corona! ¡La te porás mirar; pero tocar-la?… un llamp te tocará ell! ¡Fé tén un núu a sa coa, fïet, d’esser es major! ¡El mon a s’enrevés! ¡es petit comandará, i es major que el s’en duga el dimoni si el vol!
Tant s’ho posá dins es cap an això, que per sortir-nè com més prest millor, pega grapada an En Bernadet, li pren sa flor, el mata, i l’enterra dins un arenal que e-hi havía allá devora.
Hora-baixa arriba es germá segón.
—¿No la dus, èh? li diu es major d’un troç enfora.
—No, respòn aquell.
—Ja la duc jo, i me tocava a mi dur-la, perque som es major.
—¿I En Bernadet?
—Que es fassa trons. Anem, i ja mos agafará si vol, que tampoc no hem de caure morts aqui esperant-lo… ¡Hagués feta via com noltros!
S’en van cap a ca-seua, e-hi arriben, es major presenta la flor romanial, tot-d’una que la posen demunt sa ferida de son pare, sa ferida s’assecá, se clogué, i no-més va romandre sa costura.
El rei tot content va dir an es major:
—Teua será sa corona, en morir-me jo.
—¿I En Bernadet? los demanaven.
Es segón deia que no en sabía noves, que no havía comparegut a s’entreforc des tres camins es dia que pertocava.
Ara es major, mestegant fesols, responía.
—No m’en parleu. No comparegué; s’afluixá de noltros, i bellament mos porem afluixar d’ell. I sobre-tot, no el me donaren a guardar tampoc.
Aquest polissó estava ben segur de que era mort, i que no sortiría de devall s’arena; pero com En Bernadet tenía uns cabeis ben llargs ben llargs, quand l’enterrava, de desgracia, n’hi deixá un que guaitava una mica a flor d’arena.
I ¿qué m’en direu?
Ell aquell cabeiet començá a fer-se gruixat i gruixat, i torná una canya amb uns canons ben llargs, amb unes fuies ben verdes, ben llustroses, ben afuades; i, com es vent e-hi fería, feien una siuladíça sa cosa més dolça i suau. Com que parlás an es cor.
Passa un pastoret, i veu aquella canya.
—¡Jès! s’exclama, i aquí es sortida una canya tota-sola!… ¡o que hu es de garrida! ¡No, i uns canons ben llargs que ha trets! ¡Jo que vaig tan enderrer d’un fabiol, m’hi vendrá com l’anell al dit aquesta canya!
La taia, en fa un fabiol, prova si sona, i soná de lo més bé; i hala, petit, bufa qui bufa, i es fabiolet sona qui te sona; i com que s’hagués d’esquerdar de rabiu que sonava.
I heu de creure i pensar que aquell fabiolet, sonant sonant, se posa a dir:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu’m toques, i me faç mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
Es pastoret quedá tot astorat, sensa polsos.
Prova de sonar una altra vegada; e-hu prova deu, vint, cent vegades més; i totes ses vegades que hu prová, es fabiolet torná dir:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu’m toques, i me faç mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
Aquell pastoret un día passava per devant ca-el Rei, sona qui te sona.
El Rei guaitava a sa finestra, i nota que es fabiolet d’aquell pastor, an es meteix temps que sonava, deia:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu’m toques, i me faç mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
Allò li vengué molt de nou. Crida es pastoret, i li diu:
—¿Qué es això? ¿Com es que aquest fabiol parla?
—Jo no le hi sé dir, respòn s’al·lot. Jo no faç més que bufar, i surt aquesta veu.
—Veiam si hi buf jo, si fará lo meteix.
El Rei el se du a sa boca, i comença a sonar.
Sona qui te sona, es fabiolet se posa a dir:
—¡O mon pare, lo meu pare!
me tocau, i no’m feis mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
Aqui el Rei crida la Reina, i li diu:
—Veiam, sona tu aquest fabiol.
—¿I ara?
—¡Sona te dic! ¡depressa!
La Reina el pren, i encara no varen haver brollat es primers sons, com es fabiolet se posa a dir:
—¡O mare, la mía mare!
me tocau, i no’m feis mal:
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.
—Pero ¿qué diantre pot esser això? deia el Rei, tot astorat. ¿Qui ha vist mai un fabiol parlar?
Li passa p’es cap una idea feresta, i crida es seus dos fiis.
—¡Sonau, los diu, aquest fabiol!
Es major no anava d’aglans.
Es segón no hi feu dos mots: l’agafa, el se du a sa boca, sona; i es fabiolet se posa a dir:
—¡O germá, lo bon germá!
tu’m toques, i no me faç mal:
m’enterrares dins l’arena
per la flor romanial.
—Ara has de sonar tu, diu el Rei an es major.
—No tenc sonera, respòn aquell amb males retranques.
—Idò fés de tenir-ne.
—No vos ho passeu p’es cap: no sonaré.
Aquí el Rei, volat de tot, diu:
—No, ell sonarás o el dimoni t’en durá. ¡Sona més que depressa!
Es polissó no tengué altre remei que dur-se es fabiol a sa boca.
Tot-d’una que hi bufá, es fabiolet se posa a dir:
—¡O germá, lo mal germá!
tu’m toques, i me fas mal:
m’enterrares dins l’arena
per la flor romanial.
El Rei no en va taiar pus: s’en va amb tota la cort i es pastoret an aquell arenal, allá ont era sortida aquella canya; cavaren, i me troben En Bernadet devall s’arena sà i bò.
Com no-més havía mostrada una de ses dues floretes, i no-més li havíen presa aquella, li era quedada s’altra, i mentres la dugués demunt, no hi havía mal que el pogués matar; i si mil anys hagués estat devall aquella arena, mil anys sería estat viu.
Ell contá tot lo que li era passat, i demaná a son pare que per amor de Deu i per amor de sa Mare no fés matar es germá major: son pare consentí a tancar-lo dins s’olla d’un castell per tots es dies de sa vida, i a l’acte doná sa corona an En Bernadet, que fonc un Rei des millors que hi haja haguts mai.
I sa rondaia ja está acabada; i si no mos tornam veure plegats aquí, que mos hi vegem a la Gloria. Amèn.

Close Menu