Això era un rei que no-més tenía una fia, tendre, ben taiada, blanca com la neu i garrida com el sol.
Un dia ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havía feta fer aposta per ella; i la feien esclatar de riure, perque li ballaven l’aigo devant i eren ses al·lotes més xaravel·les i devertides que se fossen vistes mai.
Assetsuaixí passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixía es caporal pega fua, i zas! los pren sa pinteta de dins ses mans; i per amunt i per amunt, i tots ets altres derrera ell, i… ¡bona nit si’t colgues! no en veren pus la pols.
La Princesa aquí va perdre ses riaies, i se pasá trista i trista.
Lo endemá ses dames la tornaven pentinar demunt es terrat, pero amb una pinta de plata; i treien tot s’estam, i embuiaven fil a betzef, per veure si li faríen espassar aquell engronyament i tristor que la teníen tan mostía.
A força de forces li feien fer desiara sa mitja així-meteix, perque eren penjadores per una berba, i ja no en naixerán de més facetes i etxerevides.
Com la varen haver pentinada, i eren partides a fer-li es tronc de sa trunyella, estrenyent-li es cabeis amb una veta que tenía un fil de seda, un fil de plata i un fil d’or, i feia un mostretjat lo més garrit, s’en vé, volant volant, aquell meteix esbart d’aucells verds: es qui pareixía es caporal pega fua a sa veta! té sort de clavar-li es bec; ses dames, de de-nou que los vengué allò, sensa voler, aixamplaren ses mans, sa veta se despassa; i s’aucellet amb ella per amunt i per amunt, i tot s’esbart derrera ell, i… ¡bona nit si’t colgues! no en veren pus la pols.
Si es primer día la Princesa havía perdudes ses riaies i s’era posada trista i trista, més les va perdre es segón, i més trista se posá; i s’hi veren prou amb feines ses dames per aconhortar-la qualque poc; i ha varen haver de fer de tot per que li apuntás una micoia sa mitja riaia a sa boca.
Lo endemá ses dames la tornaven pentinar dalt es terrat amb sa pinteta de plata. Com estaven a mitges astes, s’entrega de bell-nou aquell diantre d’esbart d’aucellets verds, volant volant, es caporal se tira atuat com una fletxa demunt es flocs de cabeis de la Princesa, tot rossos i acaragolats, i que se ballugaven dins ses mans de ses dames; amb so bec agafa es cabeiet més llarg, l’arrabaça de rel, i ja el s’en du per amunt i per amunt, i tot s’esbart derrera ell; i ¡bona nit si’t colgues! no’n veren pus la pols.
I si trista s’era posada la Princesa ets altres dos dies, més s’hi posá aquest. Sa pena des cabeiet li reverdí ses nafres de sa pinteta i de sa veta, es seu coret s’aclucá de tot, al punt li veren redolar per ses galtes unes llágrimes com a ciurons, esclafí en plors i llaments, la varen haver de colgar, i no hi havia qui l’aconortás.
Ses seues dames varen haver de deixar es seus enginys de riure, perque, com més feien per delitar-la, era pitjor. La pobreta va perdre sa talent de tot: lo que menjava amb un día, hauría cabut dins mitja closca d’ou.
Es metges bé giraven fuies, i se cremaven ses ceies, estudía qui estudía, i se buidaven es cap, prova qui prova, a veure si trobaríen un remei per ella: pero el trobaven tant com sa coa des moix. I sa mesquina com més anava, més se fonía, i se veia ben clar que sa seua fi havía d’esser romandre amb sa pell i ets ossos i llavò fer cuiro.
Es metges lo que deien, que sa causa de tot aquell caberboni era sa tristor que la se menjava, i que si la porten fer riure, tiraría es mal a sa paret i aviat treuría faves d’olla.
El Rei apurat de tot, fa aquestes dictes: —Sia el que sia que faça riure sa meua fia, si es homo i fadrí, se casará amb ella; si es dona o casat, tendrá pa per tota la vida.
¡Bona la va haver dita el Rei! Com la gent sentí aquell sò, tot-hom volgué ballar, perque trobaven que hu pagava provar-ho. Lo que ells deien: no porem perdre res, i mos exposam a guanyar molt. Allá hi acudiren fiis d’altres reis, comtes, marquesos, cavallers, senyors grossos i de mitja má i de dobler un, amos, menestrals, mercaders, conradors, veis, joves, fadrins, casats, viudos: tot-hom e-hi volía un arrap.
N’hi anaven a bolics, a l’uf, a voltes formant flotons de vint, de trenta, de coranta. E-hi hagué dia que n’hi anaren tants, que omplíen ca’l Rei, i encara en romaníen defora una mala-fi que esperaven, i eren capaces de parar dues o tres corterades.
Es criats los feien entrar d’en un en un dins sa cambra a on jeia la Princesa, i devant ella feien o deien ses coses que duien pensades per fer-la riure.
Allá se presentaren ets homos més facetos que escaufava es sol, es més el diantre per tirar potxes i comptar coverbos i passos gustosos, que eren capaces de fer esclatar de riaies qualsevol: i feren tot quant varen sebre; pero la Princesa… ¡ben alerta a riure gens! Allá li dugueren corones, tumbagues, anells, botonades i brasseroles d’or, diamants i demés pedres precioses, vestits nous de seda, lama i tissú, garlandes i ramells de flors; panades que en xapar-les sortíen de dins elles una partida d’aucells volant; falcons ensenyats i caderneres criades que feien ses mil proeses i ses coses més rares; pero la Princesa ¡ben alerta a riure gens! Allá hi anaven homos que li feien devant s’uiastre esbrancat, que sabíen escarnir de lo millor ses veus de tots quants d’animals se coneixen; e-hi anaven dones amb bigots, homos barbuts amb rebosillos posats i un forc d’ais per coa, fent carusses i visatges; altres que menaven asets amb calçons, someres amb monyos, cans amb gavardines, endiots mocador a coll, moixos amb volant, galls de llevor amb faldetes, mostels untats d’oli que los pegaven foc i fogíen corrents fent flamada; pero la Princesa ¡ben alerta a riure gens!… més tost se posava pitjor. I se fonía una cosa espantosa, i es metges no sabíen per on pendre; i el Rei i la Reina, amb un coret com una llantía i perdudes casi totes ses esperances, que es lo derrer que se perd, a voltes s’arrabaçaven es cabeis a grapades, a voltes so pegaven amb so cap per ses parets.
No hi havía ciutat, vila ni llogaret a on se parlás d’altra cosa més que d’això de la Princesa, i ningú hi sabía donar volta com poría haver aferrat un enuig tan gros ¡que li hagués fetes ses riaies tan endins.
Lo que es diu a Capdepera n’hi havía molts que en teníen mal-de-caps, sobre-tot ses dones. Allá les hauríeu vistes fent llatra an es portal de caseua, rallant de la Princesa, just cadellets de molí, aturant i tot la gent que passava.
Un dia ses d’un carrer escometeren una jaieta que estava a un llocarró, i pujava clares vegades a la vila. Ja anava amb sos morros per sa terra, no tenía cap dent, pero si una llengo ben fresca, i una vista que travessava, i una cama de foc.
—Germaneta, li digueren aquelles dones ¿i vos que hi deis an això?
—An-e què? respon ella, posant forqueta.
—¿I que no hu sabeu?
—No sé de que em resau: explicau-vos un poc més, fietes meues dolces des meu cor.
Aquelles dones li contaren pedres-menudes tot s’enderivell de la Princesa, ses dietes que el Rei havía fetes, que per molts que n’hi anassen, cap era capaç de fer-la riure, i que el Rei i tot-hom ja havía perdut es coratge de tot.
Com sa jaieta sent allò, s’esclama:
—¿I aquesta es vera?
—Passa de vera, digueren aquelles: demanau-ho a qualsevol, i si no vos diuen que es així, que mos taïn sa coa: mos n’aconhortam.
—No, fietes meues dolces i estimades de sa meua ánima: me basta lo que voltros me deis. Tampoc no vos mir tan embuioses ni tan menes que volgueu emblanquinar una dona de bé com som jo, Deu no m’ho tenga en retret ni en vana-gloria. Sobre-tot, fietes meues dolces de sa meua anima, no vos ho poreu figurar lo contenta que m’heu feta amb aquesta nova que m’heu donada. ¿Vol dir el Rei ha fetes unes dictes que es qui faça riure sa seua fia, se casará amb ella, si es fadri; i si no, tendrá pa per la vida?
—Això meteix, germaneta, respongueren aquelles a la una.
—Idò m’en hi vaig ara meteix a veure si faré tec; que Deu sab ets anys que encara redolaré per aquí, i també es massa soberc haver-me de besquetjar a sa meua edat es pa de cada dia.
—¡O quin caduf! digueren aquelles, fent un escándol de riaies i crits com la sentiren. Pero, germaneta, deien elles enrevoltant-la, ¿que vos ha trabucat es seny? ¿I allá on molts de fiis de rei, comtes, marquesos, cavallers, amos, menestrals tots ets homos més devertits, facetos i trempats per tirar potxes i treure coverbos gustosos, han fets ets ous en-terra, vos figurau vos no fer-los-hi? ¿Vos fer riure la Princesa?… ¡Mare de Deu Santíssima! ¿que no vos sou temuda que feis plorera, per no dir una altra cosa? ¿Que no veis que vos treuran defora, en veure-vos?
—¡Jesús, fietes meus! va respondre aquí sa jaia; ¡veam si em menjareu a picades!… ¡Tampoc no crec haver dita cap heregía, ni haver fet tant de mal! Cadascú sab quin pa l’assacía, i si m’en hi vaig, no crec que voltros e-hi hágeu de posar cap bestreta, ni m’haja d’emprar de ses vostres cames. E-hi aniré, i ara meteix que hi aniré, i solquetjau tot quant volgueu!… ¡Bon re-cap-de-cotri ¡veiam si una dona de bé no porá fer lo que voldrá!
Les deixa en-porret, tenía dos doblers, s’en va a comprar un panet per passar es camí; el xapa, i hi ruia un dobler d’oli i un polset de sal, el posa dins es senaió; i lo en-demá, una hora abans de s’auba, amb sa roba més presentadora que tenía, es senaionet an es braç i es gaietet, pren es camí de Ciutat i de d’allá amb unes bones passes.
Camina caminarás i pensa qui pensa que havía de dir a la Princesa per fer-la riure, no li venía res que valgués un dobler de mac. Ja era a sa costa de So’n Comelles[22], i encara no tenía res an es fus, i ja començava a fer comptes i a estar mal a-pler.
—¡Fosca d’auba! deia sa xarruc ¿que será cosa que facem quetxa com ets altres? ¡No sería mala berba!
Assetsuaixí repara una fenoiaça molt grossa, trenta passes lluny des camí.
—¡O quina fenoiaça! diu ella: ara la tenc d’arrabaçar, i la m’en duré a la Princesa, i per-ventura la faré riure amb això… ¡Anau a fer es comptes a senyors!
S’en va a sa fenoiaça, l’agafa bé amb ses dues mans, i li pega tirada amb tota sa força: l’arrabaça de rel, i ja veren sa jaia d’esquena. ¡O quina culada que pegá!
—¡Ai! se posá a dir cridant, ¡ai! ¡som morta! ¡Jesús, bon Jesuset meu! ¡Verge Santíssima del sant Roser!… ¡ai aquestes anques!… ¡ai aquesta esquena!… ¡Ja m’he romput s’os mestre!… ¡Ja m’he feta benes s’espinada!… ¡Ja no seré dona pus!… ¡ai, dic! ¡ai!
Com prou va haver cridat i se va esser llamentada, s’exclamá:
—Sobre-tot, ell no veig ningú p’en-lloc, i si jo meteixa no m’aixec, vaig a má d’estar estesa fins a la fi del mon.
Així com pogué s’aixeca, se va asseure, s’espolsa; i a-poc a-poc veu que no tenía, gracies a Deu, cap os romput, i que no-més era estat es cop. Llavò va reparar que allá on havía arrabaçada sa fenoiaça hi havía un forat. Ja hu crec que tot-d’una li pica sa mosca d’aficar-hi ets uis, i veu que tira endins ferm. E-hi puny un poc, i se fa gran i gran: ella s’hi afica, i per endins, i per endins.
¿Que m’en direu? Ell e-hi degué estar tres o quatre hores.
Al-cap-derrer torna sortir fent unes riaies ses més fresques del mon.
—¡Ai! deia ella ¡Jesús quin panxó de riure que m’he fet! ¡No havía rigut tant mai! ¡Tenc por de esclatar de tantes riaies! Tenc por de tornar fada amb aquest tant de riure!… ¡Sobre-tot, ell mos veurem ses caretes amb la Princesa! ¡Que’m tiren d’una passa, si en contar-li lo que jo he vist, no la faç riure! ¡No s’en escapa de ses meues ungles!… No-res, no-res: lo que m’interessa es trompitxar; que ja hauría d’esser a Ciutat, no fos cosa que un altre me tregués sa carn de s’olla.
I ¿què fa ella? Tapa aquell forat amb pedres i terra, e-hi deixa sembrada sa fenoiaça de manera que no fos coneixedor, que l’haguessen tocada; li quedava mig panet, i el se menja amb una gana major; veu un pou su-allá, pega una bona tímbola d’aigo, se renta una mica; i més fresca que una cama-rotja, tris tras-tris-tras, cap a Ciutat.
¿Que m’en direu? Ell e-hi va esser dins un parei d’hores. Es sol ja era post, román a un hostal de Ses Enramades, i lo endemá se presenta a ca’l Rei, manades fetes i tota mesa.
La casa era plena, i hi devía haver, devant, dues corterades de gent: uns qui entraven, ets altres qui sortíen, i ets altres qui badocaven.
—¿I encara no ha rigut? deien, afanyant-se, es qui entraven.
—¡Ni riurá mai! deien tot esmussos, es qui sortíen.
—¡Tot es fer retxes dins s’aigo! —sentíen per un vent. —¡Tot es lladrar estels dins un bassiot! —sentíen per un altre vent.
I n’hi havía qualcún que s’havía aficat dins es carabaçot que la faría riure, i es tir li era sortit per sa culaça, que deia tot escoat.
—¡Mal no rigués mai!
I sempre n’hi havía un quern al manco de malaixamussos que responíen:
—¡¡¡Amèn!!!
Sa jaieta, com sent allò, deia:
—¡Coratge! ¡encara hi seré a-temps! ¡Animetes santes del purgatori, que no faça curt!
Comença a aficar-se de bon-de-veres dins es botí de sa gent, i, colzades d’un vent i de s’altre, no s’aturava de dir:
—¡Llecencia! ¡Deixau-me passar! ¡Deixau-me passar dic! ¡Veam si una criatura no porá passar!
Poreu fer comptes que devía dir la gent, com veren aquella veiarda tan profidiosa i aficadiça.
—¡Deixau-la passar an aquesta xarruc! deien, fent-li amples perque n’eren estugosos.
—¡Xarruc o no xarruc, som així com Deu m’ha feta! responía sa jaia.
—Pero ¿que heu d’emperiolar per aqui?
—¡Es cotri! ¿que vos he de donar sa patent jo? ses dictes del Rei ¿no criden tot-hom, sia vei, sia jove, sia homo, sia dona, sia el qui sia?
—¡Jès! ¡jès! cridava tot-hom ¿i aquesta milana retuda, tot rues i gep, més lletja que el pecat, vol fer riure la Princesa?
—¿Que no veis, li deia tot-hom, que lo que feis es oi? ¿que feis plorera? ¿que feis por? ¿que no hu veis que no sou presentadora? ¡Ell en veure-vos agafen ganes de dir: si éts bona cosa, veiès que vols!
Bé n’hi digueren per a salar; pero ella no se aturava mai d’enforinyar i de fer-se envant, i tant s’hi va fer, que arriba a sa porta de sa cambra de la Princesa, i aviat e-hi va esser de-dins, i devant la Princesa en persona.
—¡Ja poreu esser partida a descapdellar! li digueren el Rei i la Reina.
Ella s’arramba an es capsal des llit, i tota xaravel·la, romp es foc d’aquesta manera:
—¡Bon dia tenga, senyoreta mia, estel des meus uis i alegría des meu cor!
—¡Bon dia, comareta! respòn la Princesa amb una veu ben fosca.
—¡O Deu! clamaren el Rei i la Reina i ses dames: ¡i li ha contestat!
—¡Que no me taïn es vent, senyor Rei, per amor del Bon Jesuset i de Maria Santissimeta! —diu sa jaia; i girada a la Princesa, reprèn es seu cap de fil.
—Idò ha de pensar i creure senyoreta mía, que jo som una jaieta de Capdepera, que n’estava ben dejuna de tot lo que li ha passat i li passa a Vossa Altesa; i tot-d’una que m’ho han dit, som venguda a peu d’aquell altre cap de mon… ¡a peu, senyoreta mía!
—¡Contau, comareta, contau! diu la Princesa amb una veu una mica més clara.
—I ha de pensar i creure, senyoreta mía, que jo m’en venía, peu-rossec peu-rossec, amb sos morros per sa terra, amb so senaionet an es braç, pensa qui pensa que li havía de dir a Vossa Altesa que le fes riure, i no me venía res res an es cap. I a sa costa de So’n Comelles veig una fenoiaça ben grossa; i dic: Ara l’he d’arrabaçar i l’he de dur a la senyora Princesa, per ventura això la fará riure. Li enteferr tirada amb tota sa força, l’arrabaç de rel, pero jo vaig pegar-de cul… ¡Quina culada tan teresta, senyoreta mía! Creia cert haverme remput s’os mestre i s’espinada; i hu hauría donat per ben romput, sols per veure riure la senyoreta mía.
—¡Contau, comare, contau, que m’agradau! torna dir la Princesa, ja amb una veu un poc més viva; i el Rei i la Reina i ses dames, que començaven a cobrar coratge.
—I ha de creure i pensar, senyoreta mía, reprèn sa jaia, que com me vaig esser aixecada i espolsada, no hi va haver cap os romput, gracies a Deu; no més va esser es cop. Repar que allá on havía arrabaçada sa fenoiaça s’era fet un forat; e-hi puny un poc, i comença a tornar gran i gran, i vaig veure que tirava endins ferm. Com jo veig allò, no vaig poder estar que no m’hi aficás, senyoreta mía; i ha de creure i pensar que hi trob una escaleta que s’en anava per endins, amb un escalonet d’or i un de plata; i jo per avall per aquella escaleta, i per avall, i per avall. Assetsuaixí, senyoreta mía, trob un forn, que ses pales totes-soles e-hi enfornaven ensaimades, i en treien de cuites, tot estufades i colradetes, que feien mengera. I jo que duia una fam, que no sé com no queia de cara, vaig dir: ¡O que hu deuen esser de gustoses!… ¡en pendré una! I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que tot-d’una que allarg má, sent una veu que diu, tota remolesta: —¿Qui es que toca això? Jo responc: —La comare vella. —¡Bons tocs p’es morros a la comare, que això no es per ella! diu sa veu. I una pala ja s’aborda a mí, i tocs i més tocs per aquests morros meus; i si no tenc sort de pendre s’escaleta, m’hauría morta aquell diantre de pala, senyoreta mía!
—¡Contau, comare, contau, que m’agradau! torna dir la Princesa, amb una veu que ja no pareixía sa meteixa, amb uns uis que li començaven a ballar; i aquí va fer una micoia sa mitja. A-les-hores sí que en cobraren de coratge el Rei, la Reina i ses dames. Si no romperen en bots, crits i mans-belletes, fonc per por de no entrecuitar-se, i no espenyar-ho tot, com e-hu teníen tot a bon port; fonc per no taiar es vent a sa jaieta, que seguía sa seua contarella sensa desmaiar gens:
—I ha de creure, senyoreta mía, que torn esser partida per avall i per avall, per aquella escaleta, i per avall. Assetsuaixí trob una cuina ben gran, ben gran, reblits ets ollers i parets d’olles, perols, pelles, caçaroles i mol·los d’aram i d’estany; i demunt es fogons una partida d’olles que bollíen a la vela, sensa ningú que los anás derrera. M’hi acost, i dins totes e-hi havía o pel o ploma. Jo, amb aquella fam que me feia veure estels, dic: —¡O quin brou tan bò! ¡bé em vendrá, anc que no-més sia una escudelleta! En veig una de buida, destap una olla, e-hi afic sa cuiera, i tot-d’una sent una veu que diu, tota remolesta: —¿Qui es qui toca això? Jo responc: —La comare vella. —Bons tocs p’es morros a la comare, que això no es per ella! diu sa veu. I sa cuiera meteixa que jo tenía ja s’aborda a mí, i tocs i més tocs per aquests morros meus; i si no tenc sort de pendre s’escaleta, me matava aquella polissona de cuiera! no tenía remei, senyoreta mía!
—Contau, comareta, contau que m’agradau! diu aquí la Princesa, amb una veu ja ben estil·lada, amb unes colors per sa cara i es braços, que no semblava sa meteixa al·lota. Aquí ja va fer sa mitja a la descuberta, i digué:
—¡Me vui asseure! ¡me vui asseure!
El Rei i la Reina i ses dames l’assegueren demunt es llit, i li posaren un parei de coixins de plomes derrera per que estigués millor, i no pogueren pus: se posaren a fer bots de s’alegría que teníen; pero… ben alerta a obrir boca, i a taiar es vent a sa jaieta!… que ja tornava descapdellar a la vela d’aquesta manera:
—I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que jo per avall altra volta per aquella escaleta, i per avall, i per avall. Assetsuaixí trob un menjador com una esgleia, amb una taula de dalt a baix, parada de tot, a on no hi faltava un amèn: allá arròs engrogat, allá greixera, allá estufat amb fuies de llorer, allá pollastres farcits, allá porcelles rostides, allá ensaimades amb taiades, bunyols de vent, tortades, oreianes, neules de poncí, pans d’En Pou, coques-rosades i menjar-blanc: allá moscatell i melvasía i tots es sucs més esquisits, —¡O que em caurá de bé a mí, deia jo, maldement només sia una cuixeta de pollastre, amb aquest gavaig tan pansit que duc! ¡O que m’hi caurá de bé! M’acost an es pollastres, allarg má a un, i tot-d’una toma resplandir un diantre de veu, ben remolesta: —¿Qui es que toca això? Jo responc: —¡La comare vella! —¡Bons tocs p’es morros a la comare, que això no es per ella! diu sa veu. I un parei de forquetes de plata ja s’afúen a mí, i tocs i més tocs per aquests morros meus; i si no tenc. sort de pendre s’escaleta, me mataven aquells dimonis de forquetes, senyoreta mía!
—¡Contau, comareta, contau, que m’agradau! clama aquí la Princesa amb una veu argentina, amb una riaieta ben fresca a sa boca, i per sa cara i p’es coll li veien sa pell que s’estirava, que s’en anaven ses rues, i tot s’enredonía, i com que li vessen passar entre carn i cuiro glopades de llet i grana. I va dir amb sa meteixa seguida a son pare i sa mare:
—¡Que em duguen sa roba, que em vui vestir!
El Rei i la Reina i ses dames, tropell tropell, li dugueren sa roba, i sa posen a vestir-la; i s’hi havíen de mirar ben molt, perque de s’alegría que los ballava dins es còs no sabíen quin cap los anava devant. ¡O que s’en varen haver de fer de força per no rompre en crits!… pero hi anaren ben alerta a taiar es vent a sa jaieta que ja tornava descapdellar de bona manera:
—I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que jo de bell nou hala per avall per aquella escaleta, i per avall, i per avall. Assetsuaixí veig un portal, el pas, i va esser una cambra, molt més gran i molt més polida que no aquesta; no hu dic per desjectar-le-hi, perque no té res que desjectar. Dins aquella cambra hi havía un llit fet, amb set matelassos. —¡Bé em caurá aquest llit, dic jo: tan cansada com venc, jeuré una estoneta. Encara no m’hi som enfilada, com ja torna resplandir un diantre de veu, tota remolesta: —¿Qui es que toca això? Jo responc: —La comare vella. —¡Bons tocs p’es morros a la comare, que això no es per ella! diu sa veu. I ses quatre massetes des pilars des llit, gic! se desfiquen, i ja están abordades a mí, i tocs i més tocs totes quatre per aquests morros meus; i si no tenc sort de pendre escala me maten aquells dimontres de massetes, senyoreta mía!
—¡Contau, comareta, contau, que m’agradau! clama aquí le Princesa amb unes riaies ben fresques, amb una cara com si no hagués estada malalta mai, amb uns uis que n’hi havía per perdre-hi es seny; i amb sa meteixa seguida diu:
—¡Me vui aixecar! me vui asseure an es capsal des llit una estoneta!
El Rei i la Reina en sos seus braços l’aixecaren, i l’assegueren a una cadira de repòs, a on no havía segut ningú mai.
Llavò si que hu va esser com un miracle que ells dos i ses dames se poguessen detenir amb s’alegría i sa gaubanca de que esclafía es seu cor. E-hu varen haver de fer de tot, pero de tot, per no taiar es vent a sa jaieta, que seguía es seu cap de fil com tot una dona.
—I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que jo de bell nou, hala per avall per aquella escaleta, i per avall i per avall. Tant m’hi vaig fer, que arrib a baix de tot, i me trob dins un jardí, sa cosa més bella i més delitosa que enteniments nats puguen pensar: tot eren rosers reblits de roses i clavallers que es clavells se tocaven, amb unes aufabagueres i vauma-roseres que pegaven per sa cinta: tot eren tarongers carregats de taronges com es dos punys, pereres i peramenyers amb unes peres i uns peramenys més espessos que es cabeis des cap, i una mala-fi de pomeres que s’esbrancaven de pomes que duien, sanes, molsudes, lluentes. Per que no em succeís es meteix pas de ses altres vegades, ¡ben alerta que hi vaig anar a tocar cap fruita ni cap flor! M’assec baix d’una pomera, a’s mig d’un clavaller i d’una aufabaguera que tota me tapaven, i feien una oloreta sa cosa més fina i suau que haja sentida mai en la meua vida. No gaire enfora hi havía un brollador tot escabeiat, com si li bufassen des mig. Devía tirar s’aigo trenta pams amunt. Assetsuaixí sent una cantoría a l’aire, i veig un esbart d’aucellets verds que s’en venía volant. Se posen a voletetjar en-torn des brollador, i tots es qui los fería un esquitx d’aigo tornaven uns joves d’una vintena d’anys, galants i plantosos, pero amb una cara ben trista. N’afín un que pareixía es caporal: ets altres li feien la cort; era més alt i garrit que tots, galanxó, llambriner, amb una cabeiera d’or, amb una cara… ¡o quina cara més ben feta! Pero el pobret se coneixía que no tenía conhort. Si ets altres estaven trists, ell e-hi estava cent voltes més. ¡O quin enuig que duia! Plorava com un nin petit. Ets altres no li llevaven sa vista de demunt, no veien res fora d’ell: el pobret no-més veia una capseta que tenía uberta dins ses mans; tenía ets uis aficats dins aquella capseta, ¡plora qui plora. A la-fí treu allò que hi tenía de-dins, i se posa abesar-ho, i no s’ho poría llevar de sa boca. Eren tres coses que besava: uno pinteta d’or, que pareixía feta aposta per pentinar Vossa Altesa; una veteta tota mostretjada, que no vaig poder afinar bé de que era. Lo que puc dir que no n’he vista cap mai de tan preciosa, i que també pareixía feta aposta p’es tronc de sa trunyella de Vossa Altesa. Sa tercera cosa era un cabeiet ros, llarg, ben llarg. ¡Ah senyoreta mía! no voldria fer mal, i que m’ho perdón per amor de Deu i Maria Santissimeta; pero ara que li repar aquests cabeis tan rossos i tan llargs, just or filat, diría mentides, i me faría mal si no li deia que aquell cabeiet era just just arrabaçat de sa cabeiera de Vossa Altesa. I ha de creure i pensar, senyoreta mía, que mentres besava un cop sa pinteta, un cop sa veteta, un cop es cabeiet, deia amb una veu que hauría xapades pedres, de llastimosa i adolorida:

—¡O pinteta mia!
¡o veteta mia!
¡o cabeiet mi,
de la senyora mia!
¿Què deu esser d’ella?
¿que deu esser morta?
¿que deu esser viva?
¡O trist de mí!
¡o llas de mí!
que jo per ella
voldría morir.
I aquell jovenet plors i descapdell, i tornava a dir ses meteixes paraules, i les va dir no sé quants de pics, sempre amb so meteix plant. Assetsuaixí s’aigo des brollador amb una bufada de vent pega demunt aquells joves, i tocar-los i tornar tots aucellets verds, va esser tot-u… ¡O quina casta de dona som jo, senyoreta mía! ¿Què se creu que vaig fer devant aquell pas? Idò esclafir de riure com un babaluet, amb unes riaies que no sé d’on me degueren sentir. I dic tot-d’una: m’en vaig a contar tot això a la senyoreta mía; i que em tiren d’una passa si, en sentir-me, no riu! Prenc s’escaleta, i per amunt; m’en venc a Ciutat, i ve-me’t aquí que ja le hi he contat tot, sensa llevar ni afegir res, tal com me succeí: i amb aquesta veritat m’en voldría anar a l’altre mon, senyoreta mía, mirai des meus uis, estel de la meua vida i alegría des meu cor!
Encara sa jaieta no havía acabat, com la Princesa, sana i bona, i més falaguera i xalesta que mai, s’aixeca dreta, i diu tota rabenta:
—¡Ja estic bona de tot, gracies a Deu! ¡Ara meteix, comareta, hem d’anar a veure tot això que heu contat! ¡Ara meteix, mon pare i ma mare! ¡Ara meteix, dames meues! ¡Ara meteix!
Ningú hi va fer dos mots; tot-hom clamava:
—¡Endevant! ¡Ja hi hauríem d’esser!
Enganxaren es cotxo: la Princesa, sa jaieta, el Rei i la Reina s’hi afiquen de dins, i de d’allá cap a sa costa de So’n Comelles; i totes ses dames i nobles dela Cort a cavall derrera derrera.
Amb quatre bots e-hi foren. Sa jaieta los mostra sa fenoiaça, la lleva des forat, decanta ses pedres i sa terra que hi havía posada, i al-punt es forat va esser com s’altre pic.
La Princesa i ella hi devallen; ja troben s’escaleta amb un escalonet d’or i un de plata, i per endins i per endins. Al punt troben es forn, i ses pales totes-soles treu qui treu ensaïmades.
—¡Que en prenga una, senyoreta mía! diu sa jaia.
La Princesa la pren, i tot-d’una resplandeix una veu tota remolesta:
—¿Qui es que toca això?
—La Princesa bella, diu sa jaia.
—¡Tot vaja per la Princesa, que tot es per ella!
La Princesa treu s’ui a s’ensaimada, el se menja, i dona la resta a sa jaia, dient:
—Hala, comareta, facem-mos més endins.
Prenen de bell nou s’escaleta, i per avall. Al punt troben sa cuina, amb sa partida d’olles an es fogons bull que bull, i un cuierot de plata devora.
—¡Que tast aquest brou, senyoreta mía! diu sa jaia.
La Princesa afica es cuierot dins una olla, i tot-d’una resplandeix una veu tota remolesta:
—¿Qui es que toca això?
—La Princesa bella, diu sa jaieta.
—¡Tot vaja per la Princesa, que tot es per ella!
La Princesa treu es cuierot, tasta es brou, i el fa tastar a sa jaia, dient-li:
—Hala, comareta, facem-mos més endins.
Prenen de bell nou s’escaleta, i per avall, i per avall. Al punt son an es portal des menjador, e-hi entren, troben aquella taula tota parada, i tampoc no hi faltava un amèn.
—¡Que prenga qualque cosa, sols que hu tast, senyoreta mia! diu sa jaia.
La Princesa s’ho mira tot per veure que triaría. Lo que més li agradá fonc una neula de poncí. E-hi allarga sa má i tot-d’una resplandeix una veu ben remolesta:
—¿Qui ès que toca això?
—La Princesa bella, diu sa jaia.
—¡Tot vaja per la Princesa, que tot es per ella!
La Princesa xapa sa neula de poncí, s’en menja un troç, i dona s’altre a sa jaieta, dient:
—Hala, comareta, facem-mos més endins.
Prenen de bell-nou s’escaleta, i per avall i per avall. A] punt foren an es portal de sa cambra; e-hi entren, i troben es llit amb sos set matalassos.
—Que repòs una estona an aquest llit, que ja deu estar casada, diu sa jaieta.
—Ni gens, respòn ella.
—No-res, sols que se puga dir que hi ha reposat, que s’assega an es capsal, i que hi tomb es capet una micoia.
La Princesa s’asseu, i a l’acte que tomba es cap, resplandeix una veu, tota remolesta:
—¿Qui es que toca això?
—La Princesa bella, diu sa jaia.
—¡Tot vaja per la Princesa, que tot es per ella!
No feia mig minut que la Princesa tenía es cap tombat an es llit, com ja s’es aixecada, i tota rabenta diu:
—Hala, comareta, facem-mos més endins.
Prenen de bell-nou s’escala, i per avall i per avall. Com s’en temeren, foren dins aquell meteix jardí, i devant aquell brollador.
—Senyoreta mía, diu sa jaia, per amor de Deu i de María Santissimeta, amaguem-mos, abans de més raons, devall aquesta pomera, que va esser allá on me vaig amagar s’altra vegada. Aquest clavaller tan alt i esponerós i aquesta aufabaguera, que du tanta toria, pararán que no mos vegen es qui no mos han de veure.
Allá s’amagaren totes-dues ben amagades, ben arrufades, sensa bategar-se gens, sensa alenar, com aquell qui diu.
No era gens coneixedor que hi fossen. Hauría pogut passar qualsevol ran ran, i no se sería temut d’elles.
¿Que m’en direu? Ell al punt sentiren sa cantoría a l’airei un renou d’ales que s’en venía, i tac! ja tengueren voletetjant per aquell endret es meteix esbart d’aucellets verds, i aquell cosset seu no tenía repòs, i fues i enfuites d’assí i d’allá.
—¡O comareta! li va dir la Princesa ben petit ben petit a cau d’oreia, ¡és just just s’esbart que em va pendre ses tres joies que em falten! ¡justifet! ¡justifet!
—¡Que call, senyoreta mia, per amor de Deu i de María Santissimeta! diu sa jaia, tan baix com pogué.
I heu de creure i pensar que ets aucellets començen a acostar-se an es raigs des brollador. Tec! los fería un esquitx, i tornaven uns joves galans i plantosos, pero amb una cara ben trista ben trista. Aviat destriaren aquell que pareixía es caporal: ets altres li feien la cort. ¡E-hu era més alt i garrit que tots, i més galanxó, i més llambriner! ¡E-hu era just or sa seua cabeiera, i sa seua cara una pintura! Pero era ver que el pobret no tenía conhort; no es pot dir s’enuig que demostrava. Ets seus uis eren com a dues fonts, i no los llevava d’aquella meteixa capseta que duia amb ses mans. Ell no feia sino mirar dins aquella capseta i ets altres no feien més que mirar-lo-se a ell. No tengueren altre lloc per anar a seure, sino just devora aquella aufabaguera i aquell clavelleret a on estaven amagades la Princesa i sa jaia; pero ¡ses derreres que varen tenir de reparar-les!
I aquell jovenet, que amb una espal·la fregava s’aufabaguera, no parava de plorar, amb sa vista clavada dins sa capseta; i entre llament i llament i singlot i singlot, no s’aturava de dir:

—¡O pinteta mia!
¡o veteta mia!
¡o cabeiet mi,
de la senyora mia!
¿Què deu esser d’ella?
¿que deu esser morta?
¿que deu esser viva?
¡O trist de mí!
¡o llas de mí!
que jo per ella
voldría morir.
Acabá aquestes paraules, pero no acabá es plors i descapdell; aumentaren es llaments i es singlots. A la fi treu aquella pinteta d’or per besar-la; pero, quant la se duia a sa boca, surt una maneta blanca d’aquella aufabaguera que tenía just devora, sa maneta de la Princesa, i li pren sa pinteta, i se torna enfonyar. Ell i es seus company, quedaren com uns encensats.
Des cap d’una estona treu aquella veteta, també per besar-la, i quant la se duia a sa boca, zas! surt de bell-nou aquella maneta blanca de s’aufabaguera, i li pren sa veteta i se torna enfonyar.
Llavò sí que hi quedaren abil·lats ell i es seus companys.
Des cap d’una estona treu es cabeiet, també per besar-lo: tot just quant el se duia a sa boca, zas! ja torna sortir sa maneta blanca de s’aufabeguera; agafa es cabei, i li pega estirada. Pero es jovenet va tenir fort, i estirá més rostit, i s’en va dur sa maneta i es braç, i tot es còs de la Princesa, que sortí de-dins s’aufabaguera, més galanxona, més gentil, més xalesta que mai, dient an aquell jove:
—Tu éts que em prengueres sa pinteta, sa veteta i es cabeiet.
—¡I tu éts que m’has desencantat a mi i tots es meus companys! diu ell. I, si hu vols sebre, jo som rei i aquests son els nobles de la meua cort. Una mala fada mos havía fadats, i sols mos poría desfadar una donzella fia de rei com tu. Ara mana-mos feines, que tots estam a ton manar.
Tant ell, com ella, com sa jaieta, com aquella partida de nobles, no hi cabíen de goig i alegría, no sabíen que los passava.
—¿Vols que mos casem? diu ell.
—Si no em cas amb tu, no em casaré amb ningú, diu ella. Aqui dalt e-hi ha mon pare i ma mare: anem a demanar-los es consentiment.
Tots prengueren s’escaleta, i per amunt i per amunt, fins que foren an es cap de dalt de tot.
Com el Rei i la Reina, ses dames i es nobles, que esperaven a sa costa de So’n Comelles, veren la Princesa i sa jaia amb aquell altre rei i sa partida de nobles que los anaven derrera, quedaren amb sos cabeis drets.
La Princesa i el rei desfadat e-hu contaren tot, demanaren per casar-se, los donaren en sí, se casaren, i se feren unes noces i unes festes mai vistes. Tengueren amb ells sa jaieta fins que se morí, varen viure sempre com Jusep i María anys i més anys, estimats des seus vasalls i respectats de tots ets altres reis; i, si no son morts, son vius; i, si no son vius, son morts; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torre Nova, Setembre de 1896.

Close Menu