Es poal florit

Això era un capitá de lladres que, allá ont queia amb sa seua companyía, feia maig.
S’en anava a confessar així meteix una volta en l’any; pero com es confés lo primer que li deia, era que no’l poría absoldre si no deixava aquella vida, se treia un punyal, i matava es confés.
Això se va estendre, i arribá que no trobava cap capellá que’l volgués admetre a confessió.
Un any, devers el Ram, se presenta a sa portería d’un convent, demanant per confessar-se.
Es llec el conegué, i s’en va correns i tot retgirat a fer-ho a sebre an es Prior.
Es Prior tot confús, crida’s frares, i los diu:
—Fiets, ara mos trobam amb aquestes.
—Si voleu que hi vaja jo, respon un, digau-ho, i veureu que de prest l’hauré enllestit.
—Pero ¿i que no veis que vos matará? diu es Prior.
—No tengueu ansia: ja m’en desfaré.
Es Prior arribá a dir que sí, i es frare ja es partit. S’en mena’s lladre an es confessionari, el fa agenoiar, i ell s’asseu i li diu:
—Vaja, tu meteix pots descapdellar.
Fins que hagué acabat, es confés no badá boca.
Llavò li demaná:
—Tens res pus de que acusar-te.
—No, pare, respòn ell; i ja tenía es punyal amb ses mans per fer-lo servir, segur com estava de que li diría: no te puc absoldre.
Es seus comptes foren errats, perque es frare no li digué més paraules que aquestes:
—Ja estás llest; t’en pots anar. Sa penitencia que te don es que lo que no vols per tu, no ha vuies per negú.
Es frare s’aixeca, i s’en va; i el me deixa tot abil·lat, sensa sebre per ont pendre; tant de nou li vengué aquella penitencia.
A la fi s’estoja’s punyal, i ja es partit cap a sa cova.
Camina caminarás, i pensa qui pensa amb aquelles paraules: lo que no vols per tu, no ha vuies per negú, no les se poría treure des cap per via nenguna; i no es que no hu provás de bon de veres.
Arriba a sa cova, i es companys ja conegueren que duia cosa.
Li demanaren si hi havía res de nou, si no estava bò; va respondre que’l deixassen fer; i no li pogueren treure altra paraula.
Aquell día no tastá res ni se mira negú de cara.
—¿I que no hem de sortir anit? li demanaren es companys, com vengué sa fosca.
—Jo no estic per res, diu ell. Feis lo que volgueu, mentres me deixeu en pau.
Era que l’homo, aont se vuia se girás, veia escrites, resplandents com a vergues de llamp, aquelles paraules: lo que no vols per tu, no hu vuies per negú; i allò el tenía acovardat de tot.
—¿Com he d’anar a pendre lo d’els altres, se deia entre sí meteix, si jo no vui que’m toquen lo meu?
Es companys s’en anaren a pegar un salt a una possessió que feia temps teníen aluiada.
Ell, tot-solet dins sa cova, arriba a estar tan mal-a-pler; tan fort li ponyíen i li roegaven sa conciencia sa mala fi de crims i atentats que havía comesos en tants d’anys d’esser capitá de lladres, que no pogué pus; i fogí més que depressa cap an aquell convent aont s’era confessat.
E-hi arriba sa dematínada, toca, li obrin. Demana aquell frare, i com el se veu devant, li diu:
—Vos me donáreu per penitencia que lo que no volgués per mí, no hu volgués per negú. Tot-d’una no vaig veure aont anava a parar això. Vaig començar a pensar-hi, i les m’he aficades tant dins es cap an aquestes paraules, que no les me puc treure, i veig que no les puc observar si no deix s’ofici que tenc, si no deix d’esser lo que som, lladre. Me som posat tan mal-a-pler, que ja sería mort si no fuig de sa cova i no deix aquest dimoni d’ofici. Ja l’he deixat; pero de tot i per a sempre; i venc a fer una confessió vertadera de tota sa meua vida, abans que la Justicia me pos ses mans demunt i me penj, que es lo que me tenc guanyat.
Es frare’l feu entrar, s’en va an es Prior a contar-le-hi; i varen compondre de tenir-lo amagat un parei de díes, per que tengués temps de repassar bé sa conciencia i de plorar es seus pecats.
E-hu feren així, i l’homo seconfessá de tota sa vida sensa deixar res.
Com es confés va veure tants de pecats i tan grossos i ferests, s’esclamá:
—Tan possible es que Deu te perdón, com que es poal des pou floresca.
An es lladre li entrá tan endins aquella paraula, que ni menjá ni begué de tot lo día.
Lo endemá, gran-diet, notaren que sa cel·leta aont jeia estava tancada.
Tocaren a sa porta; no respongué. Obriren, i el me trobaren mort dins es llit.
Es dolor que tengué d’haver ofes Deu amb tants de pecats, fonc tan viu, tan fort, que’l va matar.
¿Que m’en direu? Ell un frare llec s’en aná a treure aigo des pou, i me troba es poal tot florit, amb unes flors lo més atepides, lo més fresques, lo més fines, amb una oloreta que embalsamava, just una olor del cel.
Aquell frare que havía confessat es lladre, llavò se recorda que li havía dit: tan possible es que Deu te perdón, com que es poal des pou floresca.
Era que Deu l’havía perdonat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *