Això era un Amo de So-Na-Moixa, de s’any de sa neu, criat dins ses erasses, i que menjava faió per llarc. Qualsevol li poría donar entenent que ets ases volaven, i que la Mare de Deu havía nom Juana.
Sa madona havía de dur es calçons, i s’havía de cuidar de tot.
Un diumenge dematí que ella s’en anava a la vila per feines (ell no hi poría anar perque ets al·lots li corríen derrera i li cridaven alei), li digué:
—Mira! has de pensar aixecar sa lloca que tenim posada dins sa botiga. No sia cosa que t’en descuidis, i que s’animalet haja de fer un dejuni mascle, sensa tenir-ne cap obligació.
—Bé, bé, no tengues ansia, respongué es betzol.
Sa madona s’espitxa, i ell quedá assegut a’s mig de la casa, tot embabaiat, pensant en l’amor de les tres taronges.
Devers mig-dia comença a sentir córrer rates per dins sa panxa, i això el va treure de s’abil·lament.
—¡Es cotri! diu ell, que em pens que me convendría fregir un poc de xuia!
Fa foc, e-hi posa sa pella amb un parei de taiades de xuia, i hala frig qui frig.
—¡Es cotri! diu ell, cop-en-sec. Sa madona em mata: no he pensat a aixecar sa lloca. Ara que hi pens, me n’hi vaig.
Deixa sa pella demunt es foc, s’en va dins sa botiga; aixeca sa lloca, li posa grianses devora, dins un cul de gerra, i sa lloca no va fer menció de res.
—¿Que esperes que jo t’ho don a sa boca? diu ell. Ja menjarás com voldrás.
S’en va a sa cuina i troba es moixos que s’en anaven com a coets amb una taiada per-hom.
—¡O grans dimonis! diu ell, pitjant-los derrera: ¿i sa xuia frita em preniu? ¡Venga-la, dic!… ¡venga-la, que l’he frita per mí, i no per voltros!… ¡Per robada la tendreu!… ¡No la vos perdón!… ¡no la vos perdón, si no la deixau!
Figurau-vos es moixos si el se devíen escoltar molt, en no esser per anar-se’n més atacats.
Un va pendre per un vent, s’altre per s’altre: l’homo se detengué per veure quin havía d’encalçar. Com e-hu tengué resolt, es moixos ja eren a ca-Liorna, i ja teníen mig païda sa xuia.
S’en torna a ses cases, tot mostii, i troba sa lloca que no era coneixedor que hagués pegada cap espipellada.
—Això será que té set, diu ell: i molta que en deu tenir… Ja sé que faré: la m’en duc an es pou, i la hi tir de dins; així porá beure fins que esclat.
La se’n hi du, la hi tira, i li diu:
—Ja pegarás un crit en trobar que te basta i vendré a treure’t.
S’en va a ses cases es més descansat del mon, i li vengué aquesta idea:
—Ara si an aquesta bleda li pega per estar molt dins es pou, ets ous se refredarán, i bona nit llocada, i jo encara seré qui s’en durá ses tornes. No res, fins que ella crit, ja covaré jo.
S’en va dins sa botiga, i plaf! se seu demunt ets ous; i está qui está, esperant que sa lloca cridás: vina atreure’m, que no tenc pus set.
Bona estava sa lloca per cridar, si ja era morta i re-de-morta.
I s’aubarcoc assegut demunt ets ous cóva qui cóva, i espera qui espera.
Es vespre arriba sa madona, troba la casa a les fosques, no veu ningú, i crida:
—¡Alabat sía Deu!
—¡Per a sempre sia alabat! respòn l’amo de dins sa botiga.
—¿I a on éts? ¿Què vol dir tenir la casa d’aquesta manera? ¡Hala, si surts depressa!
—No puc: cóu.
—¿Què dius?… ¿però a on éts?
—Te dic que cóu, per que ets ous no refredin… ¡Tota s’aigo des pou s’haurá beguda aquest diantre de lloca! ¡De mig-dia ençá beu!
Com sa madona va sebre es pas, agafa unes corretges, l’envest, i ell e-hu doná a ses cames amb so pagat d’ets ous esclafats a ses anques; i encara que fés s’espès, fonc a temps a una partida de simades bones.
***
Des cap d’un parei de díes, sa madona li diu:
—T’en haurás d’anar amb s’ase an es molí a veure si tenen sa farina feta, que es pa s’acaba, i se fa precís pastar.
S’en hi va, i sa farina ja l’esperava dins es sac feia dos díes.
Prova de carregar-lo-se i casi no li pogué fer deixar sa terra.
—No res, diu ell, lo millor será treure un parei de grapades de farina.
Les treu, i es vent, que bufava ben fort cap a So-Na-Moixa, ja hu crec que les hi pren, i de d’allá.
—¿Així va això? diu ell. ¡De vent nostro! ¡Que estás tu de fener!… No, i cap a So-Na-Moixa que la t’en has duita… No res, espera un poc, i la te en durás tota. Ja la deixarás a sa madona… ¡Pense-hi per amor de Deu!
S’en puja demunt sa terrada, buida es sac, es vent bufava a-les-totes, i a l’acte veren un trebolí de farina espantós que prengué per amunt, i de d’allá. Aviat tot se va esser aspergit.
I l’amo daixo daixo, cap a So-Na-Moixa.
—¿I sa farina? diu sa madona com lo veu amb so sac buit an es coll.
—¿I que no l’ha deixada es vent? respòn ell.
—¿Què vol dir es vent?… ¿Que estás biel?
—¡Ara es hora de biels… Jo l’he entregada an es vent, que tan meteix s’en venía de buit cap aquí, i devant es meus uis l’ha presa, i la s’en ha duita més que depressa.
—Pero ¡bestia, més que bestia! ¿No t’en haíies menat s’ase per dur-la?… ¿Per que no has posat es sac demunt s’ase i fermat amb so lliga-beiasses?
—¡Ja hu sabré per un altre pic! diu ell.
—Pero ¡a veure ara d’on pastam! diu sa madona, fent sa fel.
Enfadada de tot, s’aborda a ell amb ses corretges, i l’amo ja ha girat en coa, i vos assegur que en tenía poca de peresa de remenar es galindons. Així meteix fonc a temps a un parei de simades que l’endoblaren, i li feren fer mitja volta.
Des cap d’un parei de setmanes, sa madona li diu:
—Mira, treu s’ase, i ves-te’n a dur es porc des figueral, veiam si ès matador o què.
L’amo va creure, i s’en hi va.
Treu es porc de dins sa soll, i diu:
—Lo millor que puc fer és creure sa madona. M’atupá perque no havía fermat es sac demunt s’ase: ja hi formaré es porc.
Justament passava un homo, el crida per que li aidi, i tot-dos posen es porc entrevessat demunt s’ase, i ben agarrotat amb so lliga-beiasses.
—¡Ja será el dimoni si cau! deia l’amo; i ja li ha envelat cap a So-Na-Moixa.
Es porc cuidava a fer ui de gronyits i d’esperonetjar. Abans de mitjan camí quedá esclatat i aufegat.
Com arribá, i sa madona veu allò, retxava ses espases. Manco mal si hagués tengut es pebre, i ses guinavetes, i la gent convidada; pero no tenía res enderc, perque no comptava fes ses matances fins des cap d’una mesada.
—¡Bestia, més que bestia! deia ella. ¿Qui ha vist mai dur un porc gras fermat demunt un ase! ¿Com no hu veies que no l’arribaríes viu?
—Idò ¿com e-hu havía de fer?
—L’havíes de menar derrera derrera.
—¡Ja hu sabré per un aitre pic!
¡Tant com sa coa des moix e-hu sabrás!…
Si ets una bestia!… Normés te falten ses dues potes de devant!… ¡Jo m’her d’assaciar de tu!
I ja tengué ses corretges, pero ell no l’esperá, sino que hu doná a ses cames.
Ella li pitja derrera, i encara li assetjá un vestit nou que el feu espolsar de casta forta.
Sa madona no tengué altre remei que anar a la vila a dur pebre, manllevá ses guinavetes, convidá es veinats i parents; i amb sos que hi pogueren anar, feu ses matances.
I l’amo tot content com veia que podría tastar porc fresc.
—¡Mira, li diu sa madona, treu s’ase, enselle’l i ves-te’n a So’n Fortesa a dur sa caldera i per coure es camaiots: que la mos manllevaren, i no la mos han tornada.
S’en hi va, la hi donen, i diu s’aliardo:
—Sa madona m’atupá perque no havía menat es porc derrera derrera. No res, si no hi vaig menar es porc, ja hi menaré sa caldera, veiam si encara esqueinará.
¿Què m’en direu? Ell la ferma a sa coa de s’ase, i sa caldera, rany-arrany! rossega qui rossega per demunt es sobams i reclaus des camí, com va esser a So-Na-Moixa ja no tengué cul.
Quant sa madona veu allò, se volá de tot: pega grapada a ses corretges, i l’amo ¡cametes me valguen, de d’allá! i sa madona ¡derrera ell! i, en arribar-li, ¡bones simades!
—¡Jo t’he de matar! deia ella; ¿qui ha vist mai dur una caldera rossegant de tan enfora?
—Idò ¿com e-hu havía de fer? responía s’alcatrás, sensa deixar es córrer.
—¡L’havíes de compondre amb paia dins ses beiasses, troç de corda! deia sa madona, etzibantlit tot-d’una que li arribava.
—¡Ja hu sabré per un altre pic! ¡No peguis pus!
A la fi el deixá anar, s’en torna a ses cases, i per coure es camaiots, varen haver d’anar a So’n Jusep a manllevar sa caldera.
L’amo no torná fins que feu fosca negra, i lo endemá dematí sa madona li diu:
—Mira, treu s’ase, i ja pots esser partit cap a Taiet, a veure si mos deixen ses güies per cosir ses sobrassades.
L’homo s’en hi va, li deixen ses güies, duia ses beiasses plenes de paia, i diu:
—Sa madona me tupá ahir perque no vaig compondre sa caldera amb paia dins ses beiasses: no res, ja hi compondré ses güies.
¿Qué Am’en direu? Ell afica ses güies per dins sa paia, i cap a So-Na-Moixa falta gent!
—¿I ses güies? diu sa madona, com el veu.
—Dins ses beiasses les duc, compostes amb sa pala, i ben compostes, ¡jo t’ho assegur! compartides en-çá i en-llá per que no se copetjassen ni s’esculassen com sa caldera.
—¡A troç d’animal! diu sa madona, feta una lleona. ¡Tu segons veig me vols fer morir verda! ¡Això no va pus! ¡No hi haurá més remei que fermar-te amb una cadena a sa menjadora!… que no et mereis altra cosa!
Mentres deia això, pega grapada a ses llenderes, i l’amo s’esquitxá més que depressa, i ella derrera ell, i l’encalçá un bon troç, i li doná més llenya que a un ase de llenyater.
Sa madona ja no l’enviá en lloc pus; pero un diumenge que s’en hagué d’anar la a vila, i ell quedava tot-sol, li digué menant-lo dins es rebost:
—Aquí hi ha fetge, aquí hi ha llom. En porás fregir per dinar.
—¿I es vi? ¿Que no he de xarumbar gens?
—No, perque no pensaríes a tapar sa bota.
Sa madona s’en va, i ell, com començava a estar bé de panxa amb sa fritada que s’havía engolida, diu:
—I ¿un dia a l’any que me veig a menjar fetge i llom, no he de beure vi?
S’en va a destapar sa bota, que estava dins la casa, umpl una escudella, la se cala, i no pensa a tapar.
Com s’en temé, tota la casa aná vi.
—¡Aquesta si que m’es bona! diu es marxando. ¡Ell ara sa madona, en venir, no podrá passar que no s’embrut ses sabates. No, i ella que es tan esquitarella. Es millor remei será posar-li passadores.
Com prou hi va haver pensat, tirá peçes de formatge vei, fent filera des portal de devant fins a sa cambra i a sa cuina; i, tot es formatge que hi hagué, escampá.
Com sa madona a’s vespre arriba, i veu s’endemesa, no en taiá pus: gira en-coa cap a la vila, i s’en va a donar part an es bal·le contra l’amo, que no era sofridor, ni servía p’es pla ni per sa muntanya.
—Fieta, diu es bal·le, no sé com heu tenguda tanta paciencia! No res, vos enviau-lo’m demá meteix, que jo tenc un ofici bo per ell.
Sa madona le hi enviá, i el va fer bal·le de barri.

Close Menu