Tres germans desxondits

Això era un pare que tenía tres fiis, En Pere, En Pau i En Bernat.
Se morí, i no-més deixá mig-hort de terra amb un morer.
Posá an es testament: faç mon fill hereu.
—Jo som fii, jo som s’hereu, diu es major.
—A-poc a-poc, dia es segón. Si tu ets fii, també hu som jo; i si et toca a tu esser s’hereu, també em toca a mí.
—¿I a mí que no em comptau per res? diu es derrer. ¡Veiam si em fareu bort a-poc a-poc! ¡Ell e-hi haurá d’haver més de dos doblers de raons per pendrem s’hereuatge!
Aquesta es teua, aquesta es meua, no se poríen avenir per cap vent del mon.
Bé los deien que, per no anar de plets, i fondre-hu tot derrera escrivans, micers i procuradors, fessen tres parts iguals de s’heretat, i n’hi hagués una per-hom: pero ells responíen:
—¿Fer tres parts? ¡Ja mai! Prou poc es, ¿i encara e-hu voldríau xapar? ¡Ell sería com es porc d’En Nas de Bota, que tot se va retre en llemugues[28]! ¡Benhaja un bon hereu! ¡Primer fará flamada s’heretat, que no consentirem a xapar-la! ¡Qui tendrá ungles les treurá!
Com prou se varen haver gatinyats, digueren:
—Lo millor es que anem an el rei, i ell que faça sa sentencia.
Un día dematí s’aixecaren abans d’anar en lloc, i ja foren partits un derrera s’altre.
Camina caminarás, En Pere troba un homo que havía perduda una mula, i la cercava.
—Germá, diu s’homo, ¿no hauríeu vista una mula?
—¿Que era torta? diu En Pere.
—Sí que hu era. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá segón.
—Germá, li diu; ¿no hauríeu vista una mula?
—¿Que era coixa? diu En Pau.
—Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá derrer.
—Germá, li diu; no hauríeu vista una mula?
—¿Que era curta? demana En Bernat.
—Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, tot consirós i mal-a-pler.
—¡Com es vel·la llissa! deia ell, que tan meteix es gros que aquests tres homos m’hagen endevinats es tres defectes de sa meua mula, sensa haver-la vista ni coneixer-la. Si no son ells que la m’han presa, ells saben per ont caplleva. Sobre tot, o el dimoni e-hi ballará de capoll o han de sebre perque no m’han volgut donar més claricies de sa mula. An el rei m’en vaig a contar-ho.
Gira en coa, i s’en hi va; i feu tanta via per una dressera, que hi va esser primer que aquells tres, que arribaren com ell acabava de comptar es pas an el rei.
Los conegueren, i criden es major.
—¿Com es, diu el rei, que has demanat si era torta sa mula, sensa haver-la vista?
—Jo le-hi diré, respon s’estornell: perque p’es camí, com venía, he reparat que només estava menjada una vorera, i s’altra no era coneixedor que l’haguessen tocada. I jo he pensat: això no pot esser més que una bistia torta d’un ui. Si hagués vista s’herba de ses dues voreres, no se sería contentada amb sa d’una.
—¡Aquesta et val! diu el rei, i crida es segón.
—¿Com es, li diu, que has demanat si sa mula era coixa, si no l’havíes vista?
—Jo le-hi diré, respon s’estornell: perque p’es camí havía reparades unes petjades de bistia seguides seguides, i que, en-lloc d’haver-hi ses quatre potes senyades, no-més n’hi havía tres: i jo tot-d’una he pensat: Ja devía esser coixa aquesta bistia que es passada.
—¡Aquesta et val! diu el rei, i crida es derrer.
—¿Com es, li diu, que has demanat si sa mula era curta, si no l’havíes vista?
—Jo le-hi diré, respòn s’estornell: perque p’es camí havía reparat que es sembrat de cada vorera no tenia sa roada gens espolsada, i que hi havía potades fresques; i he pensat tot-d’una: això no pot esser més que una biStia curta que es passada per aquí, i no ha pogut espolsar aquests brins.
—¡Aquesta et val! diu el rei.
I aquell de sa mula s’en hagué de tornar sensa res an es fus.
—¡Quins tres beneits! deia el rei remenant es cap, i pensa qui pensa, amb sa resposta que cada un havía feta.
Com li varen haver demanat que fes sentencia sobre es testament de son pare, e-hi volgué anar amb seny de bistia veia.
Los fa romandre, i los donen una cambra i un llit per tots tres.
Lo endemá los diu que esperen un dia més, i dos criats, d’orde seua, los posaren un paper de xigarro baix des pilars des llit, i s’amagaren dins una caixota que hi havía devora, conforme el rei los havía manat, comanant-los que escoltassen bé lo que aquells tres diríen en colgar-se.
Com varen haver passada la Corona i sopat, s’en van a jeure; i encara no varen tocar llit, com digueren tots tres a la una:
—O el cel s’es abaixat o la terra s’es alçada o mos han posada cosa devall es pilars des llit.
Peguen bot a l’acte, e-hu miren, i troben es paper de xigarro devall cada pilar.
—No-res, digueren: deixem-los-hi fer, que com los hi han posats, senyal que los hi volíen. Sobre tot, tampoc això no mos aturará gaire des dormir.
Com lo-endemá el rei sabé es pas, no hi poría donar volta, i n’estava com un beneit.
—No-res, digué: que los fassen dinar d’una porcella rostida i de bon vi, i dos escrivans, amagats, que no los puguen perdre cap paraula, que escriguen tot quant dirán.
Així se va fer. Com aquells tres veren sa porcella rostida, ja hi están abordats, i venga talabant i altre talabant, ¡no se donaven raó a ses barres. Aviat pagá la festa es vi. No havien mester tassó; li pegaven amb so brocal.
Ja feia una bona estona que enfornaven i xerumbaven, i no los havía llegut embarbollar mitja parauleta.
A la fi un diu:
—¡Bona es aquesta porcella!
—¡Bona! responen els altres dos; però té gust de cadella.
Des-cap d’una estona un altre diu:
—¡Bò es aquest vi!
—¡Bò! responen els altres dos; pero té gust de fossar.
Des cap d’un poc un altre diu:
—¡Bò es aquest rei, que mos tracta tant bé!
Els altres dos li saltaren demunt, dient:
—¡Callararum callaroro! que n’es bort i fii de moro.
Es dos escrivans escrigueren tot això, i e-hu presenten an el rei, que digué tot-d’una:
—¡Fosca d’auba! En parlar de mí, no ric. Jo hu he d’arribar a s’enfront an això; i si no en surten nets, jo los assegur que s’hi han de posar sa má.
Crida es carnicer, i li demana d’ont sortí aquella porcella.
Es carnicer fa cames, i allá ont la compra, li diuen:
—Es dia meteix que nasqué, sa mare se morí. Teníem una cadella qui alletava, li matam es quissons, i sa porcellina li mamá.
—¡Aquesta los val! diu el rei, com es carnicer li compta això.
Crida es reboster, li demana d’ont es sortit es vi que s’han begut aquells tres homos. Es reboster, a força de pensar, se recorda de qui le-hi va vendre; va a preguntar-lo, i aquell diu:
—Aquest vi es d’una vinya que es veis diuen que per temps e-hi enterraven: era fossar.
—¡Aquesta los val! diu el rei, com es reboster li compta això.
Pero encara li falta aclarir lo més gros, lo derrer que havíen dit.
Comença a cercar del llim de les olles per aclarir-ho, i aviat posá forqueta, perque aclarí massa, i e-hi va tirar terra demunt més que depressa.
No foren tot berbes sa rabiada que va pendre.
Com l’orgue torná estar trempat, crida un pintor i es tres revel·lers, i diu an aquests:
—Per fer sa sentencia que em demanau, he mester s’estampa de vostron pare. Donau quatre indicis de sa seua fesomía an aquest pintor, i el mos retratará.
Los hi donaren, i aviat sa figura estigué feta.
El rei la penja a una paret, fa venir es tres germans, i los entrega una ballesta i tres fletxes perhom, i los diu:
—¡Hala! desparau aquestes fletxes an aquesta figura. Es qui n’hi acorará una més endins su es mig des cor, aquell será s’hereu.
Es major pren sa ballesta, despará ses tres fletxes, i totes les clava ben endins, su es mig des cor de sa figura.
Pren sa ballesta es segón, despara, i tengué tan bon dret com es major.
Entrega sa ballesta en es derrer.
Es derrer, en lloc de desparar-la, la torna en el rei, i li diu:
—Senyor rei, p’es mig-hort de terra i es morer, ni per tot quant me pogués haver deixat mon pare, jo no despar a una figura, a una semblansa seua. Si per esser hereu li he de desparar ses fletxes, m’afluix de tot quant me puga tocar.
—¡Tu éts es vertader fill! diu tot-d’una el rei. ¡Tu éts s’hereu! ¡Ja no importa que despars! ¡Ja está feta sa sentencia!
En Bemadet s’en aná a ca-seua, i posseí desde aquell dia es mig-hort i es morer.
I ara creu-me, sies el qui sies que lletgeis o escoltes.
Diada de vent
pose’t a un arracer, i estarás calent.
Torra Nova, Desembre de 1896

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *