En Gostí lladre

Això era un pare i una mare d’Artá, que no més teníen un nin, que havía nom Gostínet.
Abans des set anys son pare se mor, i deixá an es testament que havíen de donar an En Gostí sa carrera que voldría.
Sa mare, com va esser grandet, el posá a ses escoles; pero ell no n’era gens devot: molts de dies feia sa pòlissa o hi anava tard. Com es seu cosset no tenía aturai i era just una espira de foc, ponyía els altres, los desbaratava; i en haver-n’hi cap que li signás, ja li havía encivellat un quern de nesples devers es morros o es nas; i sang i plors per llarg. Es mestre e-hi acudía, li feia alçar es faldaret de derrera, i amb unes corretges de llandera de tambó, ¡hala bones cimades demunt aquelles anques! fins que eren ben vermeies; i llavò com arribava a ca-seua, sa mare, que ja hu sabía dels altres al·lots que le-hi havíen anat a dir, li refegía amb un vencis que tenía aposta, perque amb sa má se feia massa mal.
¡Vaia quin al·lot més dastre! Duia un dimoni a cada cabei; no sabía aont l’havía de pegar. Tant sa mare com es mestre bé la-hi pitjaven a sa carn de ses galtes, anques i costelies; pero ell com més ventim li donaven, més cap esflorat tornava, i manco bonda feia. Sa mare en tenía uns bons mal-de-caps; no sabía que fer-se, perque ja hu havía provat tot: si li anava en-bones, s’en emprenía; si li anava a-les-males, se posava més rebel·lo.
Com va haver fets es dotze anys, un dia l’agafa, i li diu:
—Fii meu, ja es hora que cobris coneixement; ja basta de fer cap-buitades i mal-criadeses. Ja pots veure de quin cap feim estelles: si aquest carabaçot teu no s’assanta, ¡t’ho dic devant devant! si no mudes de sol-a-rel, ¡no et venga de nou! amb un garrot te rompré una espal·la: t’estim més afollat que polissó. Ton pare deixá an es testament, que t’havía de donar sa carrera que voldríes: ¡a veure quina vols! ¿Vols esser capellá?
—No, respon ell: han d’estodiar massa per esser-ho.
—Pero veus, si e-hu fosses, ¡sabs que estaríes de bé! ¡menjaríes xicolate!
—¡No vaig de capellans ni capellanons! ¡Es cap no m’hi tira!
—Idò ¿que vols esser micer?
—¿I que son micers?
—Son uns senyors amb barba que embruten molt de paper, i embuien molt de fil, i guanyen doblers per llarg.
—¿I qué han de fer per esser micers?
—¡Ah fii meu! han d’estodiar a Ciutat i llavò a fora-Mallorca.
—¿I per embuiar fil i embrutar paper, tant de maleveig? Jo, sensa moure’m d’Artá, no me don per ningú envers d’aquestes dues coses.
—I ¿ara et penses embuiar fil i embrutar paper així com es micers?
—¡Voleu que vos diga: que de gat a gat no hi deu haver més que arpades! Sobre tot no hu vui esser micer.
—Idò ¿que t’hem de fer metge?
—Manco. ¡Bona gent me treis! Ell no-més son bons per fer pendre oli de ressino, senet, sal de Madrit i una partida de coses més, totes dolentes! que, sols que un les vegi, ja li giren es ventrei.
—Pero hu fan per curar es malalts.
—¡Bona casta de curar! An es cementeri los s’en duen ell!… ¡Ma mare, no’m vengueu amb metges ni metjons!
—Idò et farem fuster o ferrer o moliner…
—¡No m’agraden gota aquests oficis! E-hi ha massa que fer.
—Ja hu crec: ell lo que es diu sa feina per part teua la poríen estancar en voler; no hi hauría perill que et fesses contrabandista. Lo que es tu, sa vida de burgués: menjar i beure, i no fer res… més que capbuitades, bal·ladines i maig. ¡Veiam idò quina será sa carrera des teu gust! ¡veiam que t’haurem de fer!
—¿Qué m’haureu de fer? Lladre.
—¿Qué has dit, gran polissó?
—Que vui esser lladre. ¡Això es una carrera de renyó clos! ¡Ell no-més costa es pendre! ¡Vaja una carrera aviada i retent!
Com sa mare el senti, no pogué pus: s’hi aborda, i, pimplam pimplena, li feu ses galtes vermeies i blaves ses anques; pero es dimonió no s’aturava de dir, fent potadetes:
—¡Lladre vui esser! ¡lladre seré! ¡lladre, lladre, lladre!
Sa mare se cansá de bestreure, i encara el deixá cridant:
—¡Lladre vui esser! i lladre seré!
Des cap d’una temporadeta, el torna escometre, i li diu:
—Pero, Gostí, ¿encara no vols dir que has de esser, fora berbes?
—¡Ja vos ho vaig dir tan clar! respòn ell: lladre.
—Pero ¿qué vol dir lladre?
—Vol dir que hu vui esser, i foris.
—Pero ¿qui ha vist mai esser lladre?
—Ningú hi ha que no hu haja vist. Ja es més bò de fer veure lladres, que no veure’n: no hi ha altra cosa p’el mon. ¿Aont e-hi ha un altre ofici que tenga més pressa? ¡Sabeu que es de descansat!… ¡ell no-més costa es pendre!
—¡Pero los agafen, i los posen dins sa presó!
—¡No-més agafen es beneits, es qui roben poc! Robau molt, veureu com no vos aplegarán.
—Pero ¿i no pories esser capellanet?
—¡Ara es hora de capellans! ¡Tanta feina per tan pocs doblers!
—¿Idò micer?
—No vaig d’esser animal de ploma. Per plomar qui se present, no importa que m’en vaja a Ciutat i a fora-Mallorca a buidar-me es cap estudiant. ¿Tant beneit me mirau?… Sobre-tot, lladre vui esser, i ses raons sien acabades; i vos teniu obligació de fer-m’hi: mon pare vos deixá an es testament que m’havíu de donar sa carrera que jo voldría. Si no l’hem donau, sou fora de s’heretat; i mirau quina hora vos ho dic.
Li va caure tan avall a la pobreta tot això, que sentí ses ales des cor que s’acopaven, i no pogué dir res pus: va rompre en plors, i no hi havía qui l’aconsolás.
Perduda de tot, s’en va a contar-ho a un cunyat seu, que digué:
—Envie’l-me un dia d’aquests, veiam si el faré entrar p’es cavat.
Le-hi enviá des cap d’un parei de dies amb escusa de tornar un paner.
Es blonco li feu una bona escomesa, i al punt li entra d’aquesta manera:
—I tu, Gostí, ¿qué no has pensat gens gens quin ofici has de pendre? Perque no et penses poder fer sempre sa vida del canot, com fins aquí. ¡Vaja, a veure aont te tira aquest cap teu!
—Ja estic cansat de dir-ho a ma mare, respòn s’estornell. Es meu cap me tira a esser lladre.
—Pero bé, ¿que mos has enganat an es flasco de s’aigo-ardent?… ¿que estás moix? ¿Aont treu cap voler sa carrera de lladre?
—Pero ¿i que sou agafats amb cans vos i ma mare? Perque ma mare també fa aquests estufornos en sentir anomenar aquesta carrera. ¡Com si no fos sa carrera més atiranyada, sa que costa manco, sa més retent!
Es blonco, com sentía aquest raig de bataionades, ¡tenía unes ganes ferestes de rompre en galletes, batcollades i cosses! Pero, per no fer estelles tan prest i espenyar-ho tot, se va detenir.
—Pero, Gostí, digué l’homo amb tota sa calma que va poder, ¿no veus que vas malament?
—Ben bé vaig jo.
—¿Qué no veus que t’agafarán?
—¿A mí agafar-me? ¡Será massa dejorn! ¡Si no més agafen es beneits, es qui roben poc! Jo lo que dic: uis espolsats, i en posar-s’hi, que hu pac.
—Pero ¿per que dius aquestes heregíes?
—Cap heregía dic. Lladre he d’esser, anc que se bes el cel amb la terra. No, i avisau-la vos a ma mare, si li voleu bé! Ella té obligació de donar-me aquesta carrera. Si no l’hem dona, no s’en escapa: e-hu passaré an es jutge, i será fora de s’heretat: no tirará cap cossa.
Es blonco no pogué agontar-ho pus, se volá de tot, i ja hi está abordat, i cosses, i galtades, i batcollades i mormes.
I aquell dimonió d’al·lot que se defensava així com poría, i no se donava raó a ses barres cridant:
—¡I e-hu seré lladre! ¡i e-hu seré! ¡i e-hu seré!
Passa una temporadeta, s’estornell va cumplir setze anys, i agafa sa mare, i li diu:
—Ma mare, no vui estar pus amb aquestes. Sa vostra obligació es donar-me sa carrera que jo voldré. Bé sabeu quina es sa que vui. M’han dit que an es Bec de Ferrutx e-hi ha una cova de lladres aont poré fer es meus estudis de lo millor. Menau-m’hi, i estaré assaciat. No, i escoltau-me bé: vuit dies de temps vos don. Si dins aquest termini no m’hi heu menat, don part cuantra vos de que no voleu cumplir es testament de mon pare.
La pobreta, com prou hagué, plorat, s’en torna an aquell cunyat seu a veure quin cami havía de pendre.
—¿Vol dir ha demanat per anar an es Bec de Ferrutx? diu ell. Idò encara poría esser que mos digués bé. Jo el conec an es capitá d’aquesta companyía de lladres, i estic segur que, sino hu fa per mí, no hu fará per ningú. Veus, jo te donaré una carta per ell aont li diré lo que passa: que aquest al·lot es un nebot meu cap-verjo, fii d’una pobra viuda; que veja si amb sa primera l’escaliva, ¡si li fa avorrir sa vida de lladre. No hi veig altre remei per decantar-li des cap sa curolla que ha presa.
D’aquesta manera e-hu feren. Es cunyat va escriure sa carta que havía dit; i mare i fii, un dia abans de s’auba, partíren cap an es Bec de Ferrutx.
Passaren So’N Fortesa, i cap avall per Morell. Com es sol sortí eren an es peu de sa muntanya, tota reblida de mates, cárritx i paumeres, que fa de capsal an aquell penyalar grandiós en forma de bec disforjo, que s’alça esglaiedor contrapassant d’un bon troç tots es puigs veinats, i guaita tot es pla i sa muntanya de Mallorca, vermeienc, ple d’encletxes i crivells, sensa casi gens de peu de murada, tombant-se per devant, tot amenaçant sa coma d’En Fraig i ses cases de sa Devesa.
En Gostí anava fora-corda com se veia per aquells paratges, tan desolats, tan ferests, tan enfora de remeis.
—¡Viva! ¡viva! deia s’alcatraç, botant i fent es boig. ¡Si que hi deu anar bé per aquí amb una partida de lladres! ¡Aquí em poré assaciar! ¡Sí que en farem de gambades per aquests comellars, costers i ressingles! ¡Ja sabrán que cosa es, tots es qui passaran amb sa bossa plena o amb gens de concert que valga una treseta!
Sa mare, poreu fer comptes, plorava a-les-totes, com el sentía descapdellar.
—¡Ah fii meu! deia la pobreta. Tu m’has de matar amb aquest enfilai d’heregíes que dius! ¡No n’havía sentides tantes mai! ¡E-hu veig que éts tornat boig de tot! ¡no t’en es romás gens gens de seny! ¡Éts fermador! ¡O si jo te pogués fermar! No en donaríes cap pus de passa!
En Gostí casi no hi parava esment a lo que ella deia. Ses dents li pruaven com ja no havía afinada sa cova des lladres, i se cuidava a treure ets uis per veure si en colombrava cap en-lloc.
Tot-amb-ú en veu devallar tres, carrera uberta, amb un trabuc a s’esquena, cridant:
—¡Uei! ¡aturau-vos, o sino sou difunts! ¡fora caminar pus!
Aviat los foren demunt, i no s’aturaven de dir:
—¡Es doblers o la vida! ¡es doblers o la vida!
—¡Ola camarades! ¡ola companys! se posa a dir-los En Gostí. ¡Jo venc a voltros! ¡vui esser des vostros! ¡venc per esser lladre!
—¡Es doblers o la vida! deien es lladres, figurant-se que En Gostí los sortía amb aquelles per desfer-se d’ells.
—¡No en duim cap! deia sa mareta plorant. ¡Som una pobra viuda: no-més tenc aquest fii, i el vos men! ¡Tant ver com s’ha dita missa avui! ¡Maldement no hu fos tant!
—¡Ja hu poreu creure ja! deia En Gostí. ¡Es ben ver! ¡venc per esser lladre amb voltros!
Es bandetjats los varen regonèixer ses butxaques, los pauparen, veren que no en duien cap de dobler, i varen resoldre de presentar-los an es capitá, i los hi menaren.
Com los veu i llegeix sa carta, se va convèncer de que deien ver.
—No-res, pot quedar desd’ara, diu a sa viuda; i no tengueu ansia d’ell, ja li tendré esment. Vos ne poreu tornar descansada.
La pobreta, bé hu poreu considerar, plorava a-les-totes, i no s’atura va de dir:
—¡O fii meu, aont t’he hagut de veure! ¡Aont m’has feta venir! ¡O si ton paret fos viu, ell que era tan bon homonet! ¡Qui le hi hagués hagut de dir d’aquell angelet que deixá demunt la terra! ¡Com jo hu veig, haver-te de deixar aqui, fii meu! ¡Jo no arribaré viva!… ¡p’es camí cauré morta!
—¡Ja arribareu ja! deia s’animal d’En Gostí. ¡Sabeu que hi estic de content! ¡Ja som arribat allá ont volía! ¡Vaja, anau-vos-ne a ca-nostra, i tot quant era de mon pare, tot es vostro: no hi vui part ni lletgitima. Sa carrera que tenc me basta i me sobra per viure. ¡O quina carrera més bona i més devertida!
—Gostí, arribá a dir es capitá des lladres, no síes tan goranenc: no vages encara a ponyir-li ses nafres, prou enmaleídes están. I p’es teu maneig t’ho fas de present desd’ara: jo no acostum dir ses coses dues vegades. Es qui jo comand, serán lladres, serán polissons, tot lo que vulgues, pero mal-creents jo t’assegur que no hu son gota: o creuen o el dimoni los s’en du.
En Gostí va veure que anava de-bò, i posá punt en boca abans de més raons. Es capitá passá per orde que donassen berenar a sa mare, i que dos l’acompanyassen fins a Morell.
Així hu feren sensa desmandar-se un punt, i la pobreta s’en torná a la vila, tot plorant.
Es capitá, per complaure aquell amic que li havía escrita sa carta, estigué un parei de dies, pensa qui pensa com e-hu hauría de fer per escalivar fort aquell cap-esflorat, que se creia que essent lladre ja tendría la Seu plena d’ous.
Sa cova era una encletxa que es penyal feia, i per pujar-hi havíen de pendre un caminoi de cabres que donava una mala-fi de voltes, que ningú, en no esser aquells lladres, en poría treure agüier. De sa boca de sa cova poríen estendre la vista de bona manera: veien casi tota sa Roqueta. Teníen a s’entrelluu a má esquerra es puig negre i es de Calicant de Sant Llorenç des Cardessar i es de Randa; a man-dreta la mar, es cap de la Victoria i Formentor; i devant tot es serrat de ses muntanyes de sa neu fins an es Teix de Sóller i Galatzó. Destriaven de lo més bé sa torrentera de Sa Vall, es pla de Petra, Sineu, Llubí, Santa Margalida, Muro, Sa Pobla, Alcudia, Inca, i més en-llá de Binisalem.
Ja se poríen assaciar bé aquells lladres de mirar lluny, i poríen veure de lo millor si ningú hi anava a donar-los comendacions de part de la Justicia.
Un dematí devers una hora es sol alt, es capitá estava a sa boca de sa cova, estenent la vista, i colombra un homo que pujava de devers Bel·lem, camí camí, per baix de ses cases de sa Devesa. Se posa a mirar-lo-se fit-a-fit, i al-punt va veure que era un artaner que li deien En Massot, i duia un anyell an es coll.
Crida En Gostí, i li diu:
—¿Veus aquell que s’en puja p’es camí amb un anyell an es coll?
—Sí que el veig.
—Idò ja pots trompitxar a prendre-le-hi, i ¡alerta a tornar que no el dugues!
En Gostí hi pensá una mica, i llavò diu:
—No-res, una espasa amb beina he menester. S’espasa basta que lluesca un poc.
N’hi treuen una de veia. Li pega quatre fregades, la fa ben lluenta, la posa dins sa beina, i s’espitxa per avall, carrera uberta.
—¡Ja tendrá bona espasa i bona beina! deien es lladres com el veien que s’en anava tan acanalat. ¡Bò está En Massot per deixar-se pendre s’anyell! No hi ha homo dins Artá que los tenga més granats an es caps des dits i més feixucs an es jocs. ¡Ja sabrá En Gostí perque hi es anat! No hi ha vel: En Massot l’atzufa.
Mentres-tant En Gostí ja era an es camí de ferradura que puja voretjant sa muntanya per dins sa garriga cap a So’N Fortesa, per ont En Massot havía de passar. Amolla sa beina a’s mig des camí, i segueix per amunt, i amolla s’espasa més envant, i ell s’amaga dins una mata.
Al-punt En Massot amb s’anyell an es coll arriba allá ont e-hi havía sa beina en-terra; la veu, i l’aixeca.
—¡O, i es una beina! diu ell. Deu esser caiguda a qualcú. No hu pagava acalar-me per aquesta enderia. Sobre-tot, cap espasa tenc, ni en vui, si m’ha de costar una salivada; ¿qué he de reprémer, idò, sa beina tota-sola?
La tira, i seguí per amunt amb unes bones passes. Un fii seu lo en-demá se casava, i s’anyell havía d’esser per ses noces.
Quatre-centes passes més amunt veu lluir una cosa a’s mig des camí; fa més via per veure que era; i fonc s’espasa d’En Gostí, just nova de trinca, més lluenta que un llambre.
—¡Jès! diu ell, ¡una espasa!… ¡Ja es s’espasa d’aquella beina que he trobada! Ja vui jo anar a aixecar-la, i les tendré totes-dues. Lo que me convé, per fer vía, deixar s’anyell en-terra. Está fermat p’es quatre potons; no pot fogir.
Le-hi deixa, i ja es partit cap a sa beina.
En Gostí que el vel·lava, com un gat sa rata, surt de s’amagatai, pega fua a s’anyell, i ja el s’ha carregat, i per amunt cap a sa cova.
Al-punt e-hi va esser, i es capitá i els altres lladres quedaren astorats com el veren.
—¿I que el dus? deien fent espants.
—¡No vos ho deia jo que el duría!
—¿I En Massot no t’ha esbeltit?
—Ni m’ha tocat, ni s’en es temut.
—¡El dimoni éts! deien tots, i no n’hi havía cap que s’en pogués avenir.
En Massot, com va tenir sa beina, gira en-coa, i cap a s’espasa falta gent. E-hi arriba, i no veu s’anyell, blanc ni negre. Queda fret, sensa polsos.
—¡Aquesta sí que m’es bruta! diu ell: ¡quin perboc de reia nova es estat aquest! Pero ¿i qué pot esser estat això?
Mirá una bona estona per tot allò, va regonèixer una partida de mates i carritxeres, per veure sí s’animal esperonetjant se sería aficat dins qualcuna; i ancara poría mirar i regonèixer. S’anyell no hi era, i s’acabava.
—¿Qué havía de pensar ell pus en sa beina ni en s’espasa?
A la-fí diu:
—Això no pot esser més que s’animal s’es desfermat, i es fuit a sa guarda. Allá es segur que el trobaré.
Torna arrera, i no s’atura fins que es an es pastor.
—¿I no es vengut s’anyell? li diu tot-d’una que el veu.
—¿Quin anyell?
—¿Es que m’en he duit?
—¿Es que vos n’heu duit? ¿I vos no hu sabeu, que l’heu fermat, i el vos heu posat an es coll?
Aquí En Massot li compta fil-per-randa lo que li havía succeït.
—Germanet, va dir es pastor, jo no vos diré s’anyell aont es, perque no hu sé: lo que vos puc dir i jurar, que no es vengut, que jo m’en sia adonat. Per un desengán vostro, e-hu porem mirar.
E-hu miraren, i ¡que hi havía d’esser s’anyell!… ¡tant com sa coa de s’ase! Aón era ell, dins sa cova des lladres, mort i més de mig escorxat.
En Massot s’en va a l’amo a comptar-li lo que passa.
L’amo diu:
—No res, si tu necessites s’anyell per demá, du-te’n un altre, i s’anyell ja compareixerá.
—¡Bon favor me feis! respòn En Massot. Quand aquell no comparega, aquí som jo per pagar-lo.
Pren un altre anyell, el ferma per ses quatre cames ben fermat amb set nuus, per que no li fés sa meteixa endemesa que s’altre; el se carrega an es coll, i cap Artá s’ha dit p’es meteix camí.
Justament es capitá des lladres tornava atalaiar de sa boca de sa cova, i m’afina En Massot amb s’anyell an es coll, i diu:
—¡Ell ja tornam tenir En Massot que s’entrega amb un altre. ¡Gostí, hala depressa a pendre-le-hi!… ¡Ja et voldría veure aquí amb ell!
—¡Esperau un poc, i m’hi veureu! diu En Gostí, i parteix, trot trot, per avall, i fins an es camí no s’atura.
S’amaga dins una mata, i espera qui espera En Massot.
Alpunt sent es seu trepig, i ja se posa afer: ¡Meee! ¡meee! ¡meee!
—¡Jès! diu En Massot. ¡Aquesta sí que m’es fresca! ¡Bé me va! Això es s’altre anyell, aperdüat, que no deu haver poguda trobar sa guarda… A veure si l’agaf. En tornaré un, i no n’hauré de pagar dos. Ja sé que faré: posaré en-terra aquest que duc, i així poré córrer més falaguer.
Mentres el posava en-terra, En Gostí ja va esser dins una altra mata, més enfora, i no s’aturava de fer: ¡Meee! ¡meee! ¡meee!
—¡Es dimoni ara fuig! diu En Massot. ¡Ja puc trompitxar! No-res, jo faré s’euveia: —¡¡¡beo!!! ¡¡¡beo!!!
I li donava amb tot es canyó, i sempre cap allá ont sentía s’altre bel.
Assetsuaixí el sentía prop, assetsuaixí enfora; a estones el sentía que com que s’anyellet cuidás a estellar-se; llavò estava una bona estona que no el sentía. Era que En Gostí s’en anava com un coet d’una mata a s’altra, acalat acalat, perque En Massot no afinás sa manganeta:
—¡Meee! feia es traidor lo més al-víu.
—¡Beo! responía tot-d’una En Massot, i pegava fua cap allá.
—¡Ja será el dimoni aquest anyell! deia l’homo, com veia que mai el poría assolir. ¡El diantre es per anar sempre per dins ses mates! ¡Bé el sent belar; pero encara es s’hora que li haja vista gens sa llana! No ¡i aquest bel ès es seu net! ¡Que el conec de bé! ¡Tant segur tengués jo el cel!
L’homo no s’adonava de que s’era fet ben enfora. Amb tantes voltes i marrades ja no sabía aont se trobava, cansat i mort i suant tanta gota, que li hauríen poguda tòrcer sa roba.
En Gostí a-les-hores s’atura cop-en-sec de belar, i cametes me valguen cap an es camí. Troba s’altre anyellet fermat p’es quatre potons en-terra, amb una grapada ja el s’ha carregat, i s’espitxa més que depressa a sa cova.
Es lladres que se figuraven que aquest pic En Massot n’hauría fet un acop, i que ja no el tornaríen veure pus, com el veren amb si altre anyell an es coll, se feien creus, i no sabíen com diantre poría esser allò.
—¡Re-cent dimonis! deia es capitá, entre sí meteix. ¡Quin bergant que es aquest! ¡ell mos es sortit de cap de brot! ¿Qué farem? ¿Qué mos ne donará a tots amb una cuiereta? ¡Amb un dia aquestes dues proeses! ¡Ja li porem donar es títol ja en voler, i amollar-lo tot-sol!
En Massot, com prou va haver fet ¡¡¡beo!!!, que ja no el sentíen d’escanyat que estava, com va veure que passava temps i temps, i no sentía cap bel ni veia en-lloc fressa de res, va dir:
—No hi ha remei! ¡s’indigne, com ha cuidat a fer-me caure mort de córrer i de belar, ara m’ha descomparegut! i ¡anau-li derrera amb un pa calent! Sobre-tot, si no troba sa guarda, n’hauré de pagar dos, i morta. M’en torn an es camí, me carregaré s’altre, i… ¡no pensar-hi pus!
S’en hi va, i ¿com e-hi havía d’esser s’animalet, si En Gostí ja estava cansat de tenir-lo a sa cova?
Aquí l’homo queda sensa polsos: va perdre ses riaies de tot, i començá a fer gloses, verbo flastomar.
—Però ¿qué llamp tenen aquests anyells, que son tan fogissers? Deuen tenir fullet: no hi ha spiritu-tuó, n’han de tenir per-força. Sobre-tot, ell ja torn estar com un jonc de fuies. ¿I així m’he de presentar a ca-meua? No me queda altre remei que girar cap a Bel·lem, a veure si han compareguts tots-dos; i en cas de no, m’en duré un altre; que sensa anyell no vui jo noces a sa casa. Ja treurem es biaixos per un altre caire.
S’en torna tot mostii an es sementer aont pasturava sa guarda de Bel·lem, i es pastor, com el veu que s’entrega de buit per segona vegada, li diu d’un troç enfora.
—¡Re-cent dimonis! ¿I que vos ha tornat fogir?
—No m’en parleu, respòn el pobre: n’estic malalt d’aquesta passada. ¿I no han compareguts un ni s’altre?
—Jo no m’en som temut, ni hu crec que se sien acostats. ¡Jo hi tenía prou esment a veure si es primer tocaría comparició!
En Massot le-hi comptá tot, s’en anaren a comptar-ho a l’amo, i l’amo va dir:
—No-res, ¡du-te’n un altre, i no en parlem pus! E-hu seríen massa escrúes unes noces sensa gens de carn.
—Mirau, diu En Massot, tot agraït: lo que vos he dit llavò, vos torn dir ara: quant els altres dos anyells no compareguen, aquí som jo per pagarlos, fins a dobler i maia.
—Anau-vos-ne amb la pau de Deu, respòn l’amo.
Eu Massot demana una cordellina de cányom d’un parei de braces, la hi donen, s’en va a triar s’anyell, li ferma es quatre potons plegats ben estrets, i doná voltes, i va fer nuus, fins que tengué corda i desiara deia:
—¡Ja serás el dimoni si te desiermes tu també!
Com el tengué ben agarrotat, el se carrega an es coll, pren es camí, i de d’allá.
Ja no hi devia haver una hora de sol, i es capitá des lladres tornava estar a sa boca de sa cova, atalaia qui atalaia.
Prompte hagué destriat En Massot amb sa somada an es coll.
—¡Altre pic, Toni Colau! s’esclamá esclafint de riure. ¡Ell ja tornam tenir En Massot que puja amb un altre anyell!
—¿I es ver? digueren els altres, sortint a guaitar i deixant es foc i s’olla, aont ja bollía tot troços es primer.
—¡Hala, Gostí! diu es capitá. ¡Sería una llástima que mos hagués de passar per maia aquest altre! ¡Corre més que depressa a saupar-le-hi! ¡Ja hauries de tornar esser aquí!… ¡Brun com la bala!
—¡Venguen dos trossos de suro de devers un paum! diu ell tot rabent.
Los hi donen, i ja ha presa sa fua per avall, i rebotía de via que feia.
Arriba an es camí, s’amaga dins una mata, espera qui espera En Massot.
Com el sent que s’en venía tris-tras tris-tras, agafa un suro amb cada má, i se posa a fer: tutup tutup, tutup.
Aquell renou arriba a ses oreies d’En Massot.
—¿Qué diantre es això? diu l’homo, aturant-se.
I En Gostí tutup i tutup amb sos dos suros derrera sa mata.
—¡Bon re-cent raccions de guitzes! diu En Massot. ¡Ara veig que es aquest renou tan sec i tan sort que sent: son es dos anyells que me son fuits: se son trobats, i ara se baraien! ¡Sa cosa més clara del mon! Aquest pic los aplec.
I ¿qué fa ell? Posa en terra es que duia, i corrents cap aont sentía es tutup.
I En Gostí ja es partit a fogir d’una mata a una altra i a una altra, i venga tutup tutup, i de d’allá; i ara hu feia ben fort ben fort, i su-ara ben fluix ben fluix; i revolts, i marrades, i enfuites d’assí i d’allá; i assetsuaixí estava una bona estona sensa bategar-se, i llavò reprenía amb més violencia.
I En Massot que li corría derrera, fent flamada, taiant claus, flastomant a rompre, veent que eren tan mals d’assolir aquells dos repropis d’anyells.
Tan enforiolat anava que ni se va tèmer quant es sol se va pondre ni s’adoná de que venía sa fosca, fins que no hi va veure dos dits lluny, embuiat per dins aquelles mates i paumeres, sensa mè ni perdiu, i ben enfora des camí aont havía deixat s’anyell que feia tres.
Ja n’era més aprop En Gostí, que com va veure sa seua bona, tirá es suros, i si en hi aná capdret. Amb una grapada se posa s’anyell an es coll, i cap a sa cova s’ha dit; mentres En Massot potoiava per dins ses mates i carritxeres un quart lluny, un cop sopegant, un altre cop caient de folondres, tirant asperges a dreta i a esquerra.
Amb quatre bots En Gostí fou a sa cova, i me troba es capitá i els altres lladres enrevoltats d’un ribell d’arròs, amb unes taiades de carn dedins com es puny: i vos assegur que la feien navegar granat a sa cuiera, i no los capturava gens que fos un poc calent. ¡Vaja quins budoixos! ¡quina manera d’enfornar!
Com veren En Gostí que s’entregava amb s’altre anyell, així meteix se returaren una estona, i en feren d’exclamacions per llarg, i le-hi trobaven gros, i no poríen compendre com diantre aquell bigarniu era tan topadiç, i tan el dimoni per espampolar anyells a un homo forçarrut i de dolents arrambatges com En Massot.
—¿Vol dir sopau? demana En Gostí. ¡Ja m’hi vendrá bé aquesta arrossada, amb sa talent que jo duc! No hu dic per res, pero sa feixína i sa trescalamena que he haguda de fer, sols Deu del cel e-hu sab! Com vos dic que faré bon cap-de-taula, em poreu creure. No en quedarán llepaines d’aquesta ribellada orba.
I ja va tenir una cuiera, i ja está aficat a sa rollada. Pero just com anava a allargar es braç an es ribell, es capitá diu:
—¡Uei, bergant de So’N Amel·ler! ¡No t’hi atanses a pegar cuierada, si no vol sebre jo qui som!
Se gira an es qui feia de coc, i li diu:
—¿Aont tens aquelles faves que deixarem ahir?
—¡Aquelles faves! respòn es coc. Encara me pareix que hi han d’esser; pero ¿que no sabeu que foren de tan mala rel, que no volgueren coure, i que hi va haver tantes de raons per fer-les passar?
—Tu deixa anar això, diu es capitá, i no t’afiquis alla ont no et demanen. Posa ses faves en es foc, i En Gostí en sopará.
Com En Gostí sent allò, romangué fret, sensa paraula: llavò li puja una calrada feresta, ses dents li croixíen de rabia, ¡tot es seu cos li tremolava de s’enuig i de ses ganes que l’envestiren de fer-ho a tocs.
No pogué aguantar pus.
—I ¿com estam aqui? diu ell, fent flamadeta. ¿I per mí no hi ha d’haver més que quatre faves mal cuinadas?
—Sí, fiet, respòn es capitá. ¡I besa-les encara!
—¿Vol dir jo que tot lo dia he palancatjat per aglapir es tres anyells d’En Massot; jo que he duit per l’olla d’un parei de setmanes, tant mengem; jo m’he de contentar amb sos vostros roissos d’ahir?
—Sí, fiet, i no arribarás a res pus, i branquetja tot quant vulgues, diu es capitá.
—I ¿quina llei es aquesta, diu En Gostí, que voltros, que avui no heu fet més que gratar-vos sa panxa i cremar tabac de pota, vos hágeu d’enflocar s’arròs i sa carn fresca i saborosa; i jo haja de badar ses barres an es vent, si no me vui abordar a quatre faves mal cuites; quant jo he cuidat a caure mort per aquesta costa i sa marina d’aquí baix, i he duits tres anyells que el rei no en menja de millors? ¿Per voltros que no heu fet res, sa carn i s’arròs; i per mí que hu he fet tot, quatre faves mal cuites i recaufades? ¿Quina llei es aquesta?
—¿I per aqui cerques lleis? va dir es capitá. ¡Ara es hora de lleis! ¿I que no sabs aont te trobes? ¿De lleis vas tu, i ets vengut per aquí? ¿La vols sebre quina llei es aquesta? Idò jo la te diré; així com tu has robats els anyells an En Massot, noltros los t’hem robats a tu. Aquí va roba qui roba; i qui més roba manco té. ¿T’agrada es frit? Si no t’agrada, pren prim, i no et fará mal; i si tens malicia, posa es cap dins s’aufabia o ves a l’ofici: lo que t’estimis més. Pren, i no et queixarás de ningú.
—¿Així va això? diu En Gostí. ¿Vol dir va a roba qui roba; i qui més roba, manco té?
—Ni més ni pus.
—Idò mal ofici he pres: ja em basta amb aquesta. Desd’ara quet desenganat de s’ofici de lladre; no en vui fer pus; ja estic assaciat. Per amor de Deu sia de sa lliçó que m’heu donada: m’heu fet tocar amb ses mans lo que ma mare i es blonco em deien i jo no hu volía creure. Sobre-tot, voltros feis es vostro cap envant, i jo hi faré es meu. Servau-vos bons i forts; i si voleu res d’Artá, feis vía a dir-ho, que m’en hi vaig abans de pus raons. ¡A re-veure! i amb Deu siau!
Dit i fet, va pendre per avall com la bala, deixant es capitá i es demés amb sa paraula a sa boca. Dins So’N Fortesa trobá el pobre Massot, que es cap derrer havía pogut aferrar es camí, i s’en anava així com poría, més mort que viu, fent flamada des tres passos tan ferests que li havíen succeits. No pogué estar que no los hi comptás fil per randa, sensa sospitar-se gens. En Gostí feu es desintés de lo més bé; va pendre sa seua i malevetjá aconhortar-lo i dar-li coratge, dient que ets anyells per força havíen d’esser tornats a Bel·lem, i que no tengués por de res.
El deixa a s’entrada d’Artá, s’en va a tocar a sa mare; la trobá colgada, la feu aixecar, i li va dir que tornava desenganat de s’ofici de lladre, i que estava resolt a esser un homo de bé tots es dies de la seua vida.
I e-hu va esser a carta cabal.
Se posá affer feina an es camp a rompre, sabía treure es biaixos de lo més bé, aviat va tenir un reconet; restituí an En Massot es tres anyells, se casá amb una al·lota de primera, mai desampará sa mare, i doná an es seus infants una criança com poques s’en donen. I es més a-pler i satisfet del mon, servant sempre es llum dret, i fent-le-hi servar a tots es qui tenía baix d’ell, va viure… fins que se va morir.
I qui no hu creu, que hu vaja a cercar.
Torra Nova, Agost de 1896.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *