Això  era i no era una fadrineta, de nom Catalineta, etxerevida i bona al·lota ferm. Son pare era viudo, naturalment, perque sa dona sa morí. I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei que hi havía, era tan esquitarell sobre viudos, que no los poría veure amb uis que tengués. Deia que no donaven passa dreta i que tots mereixíen passar a ses mines des sofre. I s’arribá a enforiolar tant i tant contra’s viudos aqueix Rei, que feu fer unes dictes que dins un més si havíen d’embarcar tots quants n’hi havía dins tot es reinat, i que es qui tornaría a Mallorca sensa esser casat, li faría taiar es cap i es coll per compostura. I allá hauríeu vist tot es viudim, viudam i viudum fer s’aviona a veure si trobaríen cap bergantella amb-e quí porer-se carregar la creu del sant matrimoni, i no haver d’abandonar Mallorca sensa més ni pus. I es que veien que no’n trobaríen cap d’al·lotellota que volgués posar amb ells es coll devall es jou del sant matrimoni, ja foren partits a fer sa trocelleta per donar-ho a ses cames abans des día senyalat a ses dictes del senyor Rei. Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis que no va tenir tranc de trobar-ne cap de tan blaia que’l volgués; i per aquest motiu, arribat es dia que ses dictes del Rei marcaven, se va haver d’embarcar amb una tracalada més de viudos que havíen tengut tan poc tranc com ell per ginyar cap dona a posar amb ells es coll devall es jou. L’homo deixa comanada Na Catalineta a una dona véia un poc parenta seua, i an es moment de partir digué a s’al·lotona: —¡Vaja, Catalineta! ¡a veure que vols que’t duga de fora-Mallorca, a’s día que jo’n puga tornar! —No importa que’m dugueu res, diu Na Catalineta; lo que importa que torneu vos ben prest. —Bono, diu ell, idò te duré un reim, es més gros que trobaré en-lloc. Amb això ell s’embarca amb sos altres viudos, i Na Catalineta, bé hu poreu pensar, plora qui plora, tota desconsolada, que no hi havía qui la pogués aconhortar. Aquella tracalada de viudos, com foren a fora-Mallorca, cadascú pren per son vent, uns per la dreta, altres per l’esquerra, uns cap a llevant, altres cap a ponent, uns cap a tremuntana, altres cap a mig-jorn, tots amb un cap ben viu i uis espolsats, vel·lant totes ses caigudes, perque lo que ells pensaven: —Si noltros no miram per noltros ¿qui hi mirará? Si noltros no feim es nostros comptes, ¿qui els-e fará? Ell ja’s sab que «qui poc t’atany, poc te plany». Aviat varen veure es desbarat que havíen fet de no casar-se a Mallorca, fos amb qui fos, per allò que diu s’adagi: val més…

Això era un capitá de lladres que, allá ont queia amb sa seua companyía, feia maig. S’en anava a confessar així meteix una volta en l’any; pero com es confés lo primer que li deia, era que no’l poría absoldre si no deixava aquella vida, se treia un punyal, i matava es confés. Això se va estendre, i arribá que no trobava cap capellá que’l volgués admetre a confessió. Un any, devers el Ram, se presenta a sa portería d’un convent, demanant per confessar-se. Es llec el conegué, i s’en va correns i tot retgirat a fer-ho a sebre an es Prior. Es Prior tot confús, crida’s frares, i los diu: —Fiets, ara mos trobam amb aquestes. —Si voleu que hi vaja jo, respon un, digau-ho, i veureu que de prest l’hauré enllestit. —Pero ¿i que no veis que vos matará? diu es Prior. —No tengueu ansia: ja m’en desfaré. Es Prior arribá a dir que sí, i es frare ja es partit. S’en mena’s lladre an es confessionari, el fa agenoiar, i ell s’asseu i li diu: —Vaja, tu meteix pots descapdellar. Fins que hagué acabat, es confés no badá boca. Llavò li demaná: —Tens res pus de que acusar-te. —No, pare, respòn ell; i ja tenía es punyal amb ses mans per fer-lo servir, segur com estava de que li diría: no te puc absoldre. Es seus comptes foren errats, perque es frare no li digué més paraules que aquestes: —Ja estás llest; t’en pots anar. Sa penitencia que te don es que lo que no vols per tu, no ha vuies per negú. Es frare s’aixeca, i s’en va; i el me deixa tot abil·lat, sensa sebre per ont pendre; tant de nou li vengué aquella penitencia. A la fi s’estoja’s punyal, i ja es partit cap a sa cova. Camina caminarás, i pensa qui pensa amb aquelles paraules: lo que no vols per tu, no ha vuies per negú, no les se poría treure des cap per via nenguna; i no es que no hu provás de bon de veres. Arriba a sa cova, i es companys ja conegueren que duia cosa. Li demanaren si hi havía res de nou, si no estava bò; va respondre que’l deixassen fer; i no li pogueren treure altra paraula. Aquell día no tastá res ni se mira negú de cara. —¿I que no hem de sortir anit? li demanaren es companys, com vengué sa fosca. —Jo no estic per res, diu ell. Feis lo que volgueu, mentres me deixeu en pau. Era que l’homo, aont se vuia se girás, veia escrites, resplandents com a vergues de llamp, aquelles paraules: lo que no vols per tu, no hu vuies per negú; i allò el tenía acovardat de tot. —¿Com he d’anar a pendre lo d’els altres, se deia entre sí…

Aixó era un comte més jugador que ses cartes. No tenía cap fii, i hauría fet s’uiastre esbrancat demunt sa creueta des campanar per tenir-ne un. Un día que havía perdut tot es cabal, i s’en tornava a ca-seua ben ala-baixa, li compareix un senyorot que duia mala ombra de tot, i li diu: —Tendreu un infant si em promets dur-lo’m, en fer set anys, i no et faltaran doblers pus, tant juguis i tant gastis. —¡T’ho promet! diu es comte, sensa sebre que es mentgencava, d’encallat que se veia. —Idò el m’has de dur dins un bosc que trobarás, en haver caminat set díes cap an es ponent. —No tengues ansia, el t’hi duré. Sa comtessa des cap de temps tengué una nineta sa cosa més garrida. Valía uis per mirar. Com va haver cumplits es set anys, son pare (greu de mort li sabía, pero no tengué altre remei) la se posa a ses anques des cavall, i ja es partit cap an es ponent. Camina caminarás, passen per devant una ermita de la Puríssima, i de defora veien sa figura, que era ben polida ben polida. Com aquella nineta la repara, diu tot-d’una: —Mon paret, deixau-me devallar, i aniré a dir ses tres Avemaríes i sa Salve a la Purissimeta. Son pare la devallá, i ella si en entra dins s’ermita, i diu ses tres Avemaríes i sa Salve. Com acabava, la Puríssima obri sa boca, i li diu: —Acoste’t, fieta meua estimada! Sa nina s’hi acosta tremolant. —No hages por de res, diu la Puríssima, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sies una bona al·loteta, me tendrás an es teu costat. —Vos promet que hu seré, diu s’al·lotona. La Puríssima se treu un rosari ben preciós, i le-hi dona, dient: —No te cansis mai de passar-lo: amb ell arronsarás tots es teus inimics. Aquella nineta pren es rosari, surt de s’ermita, son pare la torna posar a ses anques des cavall, i de d’allá, camina caminarás. I s’al·lotona passa qui passa el Rosari; i com més resava, més ganes li venien de resar. —¡Veiam si no acabarás mai! deia son pare. Des cap des set dies de caminar cap an es ponent, se trobaren dins un bosc per ont no passava ningú mai. Al punt los compareix es senyorot, i llavò si que hu trobá es comte que en duia de mala ombra. No hi poría consentir a haver-li de deixar aquella fieta des seu cor; pero no pogué passar per altre vent, i s’en aná plorant. Era sang viva lo que li ratjaven els uis, i ses llágrimes li bofegaven ses galtes. S’al·lotona també plorava, pero resant amb una bona devoció i tota aconhortada. Es senyorot la se mirade dalt-abaix, la veu que no para de resar i de…

Això era un pare que tenía tres fiis, En Pere, En Pau i En Bernat. Se morí, i no-més deixá mig-hort de terra amb un morer. Posá an es testament: faç mon fill hereu. —Jo som fii, jo som s’hereu, diu es major. —A-poc a-poc, dia es segón. Si tu ets fii, també hu som jo; i si et toca a tu esser s’hereu, també em toca a mí. —¿I a mí que no em comptau per res? diu es derrer. ¡Veiam si em fareu bort a-poc a-poc! ¡Ell e-hi haurá d’haver més de dos doblers de raons per pendrem s’hereuatge! Aquesta es teua, aquesta es meua, no se poríen avenir per cap vent del mon. Bé los deien que, per no anar de plets, i fondre-hu tot derrera escrivans, micers i procuradors, fessen tres parts iguals de s’heretat, i n’hi hagués una per-hom: pero ells responíen: —¿Fer tres parts? ¡Ja mai! Prou poc es, ¿i encara e-hu voldríau xapar? ¡Ell sería com es porc d’En Nas de Bota, que tot se va retre en llemugues[28]! ¡Benhaja un bon hereu! ¡Primer fará flamada s’heretat, que no consentirem a xapar-la! ¡Qui tendrá ungles les treurá! Com prou se varen haver gatinyats, digueren: —Lo millor es que anem an el rei, i ell que faça sa sentencia. Un día dematí s’aixecaren abans d’anar en lloc, i ja foren partits un derrera s’altre. Camina caminarás, En Pere troba un homo que havía perduda una mula, i la cercava. —Germá, diu s’homo, ¿no hauríeu vista una mula? —¿Que era torta? diu En Pere. —Sí que hu era. ¿Vol dir l’heu vista? —Jo tampoc no he dit tant. Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá segón. —Germá, li diu; ¿no hauríeu vista una mula? —¿Que era coixa? diu En Pau. —Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista? —Jo tampoc no he dit tant. Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá derrer. —Germá, li diu; no hauríeu vista una mula? —¿Que era curta? demana En Bernat. —Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista? —Jo tampoc no he dit tant. Aquell de sa mula seguí sa seua vía, tot consirós i mal-a-pler. —¡Com es vel·la llissa! deia ell, que tan meteix es gros que aquests tres homos m’hagen endevinats es tres defectes de sa meua mula, sensa haver-la vista ni coneixer-la. Si no son ells que la m’han presa, ells saben per ont caplleva. Sobre tot, o el dimoni e-hi ballará de capoll o han de sebre perque no m’han volgut donar més claricies de sa mula. An el rei m’en vaig a contar-ho. Gira en coa, i s’en hi va; i feu tanta via per una dressera, que hi va esser primer que aquells tres, que arribaren com ell acabava…

Això era un pare i una mare d’Artá, que no més teníen un nin, que havía nom Gostínet. Abans des set anys son pare se mor, i deixá an es testament que havíen de donar an En Gostí sa carrera que voldría. Sa mare, com va esser grandet, el posá a ses escoles; pero ell no n’era gens devot: molts de dies feia sa pòlissa o hi anava tard. Com es seu cosset no tenía aturai i era just una espira de foc, ponyía els altres, los desbaratava; i en haver-n’hi cap que li signás, ja li havía encivellat un quern de nesples devers es morros o es nas; i sang i plors per llarg. Es mestre e-hi acudía, li feia alçar es faldaret de derrera, i amb unes corretges de llandera de tambó, ¡hala bones cimades demunt aquelles anques! fins que eren ben vermeies; i llavò com arribava a ca-seua, sa mare, que ja hu sabía dels altres al·lots que le-hi havíen anat a dir, li refegía amb un vencis que tenía aposta, perque amb sa má se feia massa mal. ¡Vaia quin al·lot més dastre! Duia un dimoni a cada cabei; no sabía aont l’havía de pegar. Tant sa mare com es mestre bé la-hi pitjaven a sa carn de ses galtes, anques i costelies; pero ell com més ventim li donaven, més cap esflorat tornava, i manco bonda feia. Sa mare en tenía uns bons mal-de-caps; no sabía que fer-se, perque ja hu havía provat tot: si li anava en-bones, s’en emprenía; si li anava a-les-males, se posava més rebel·lo. Com va haver fets es dotze anys, un dia l’agafa, i li diu: —Fii meu, ja es hora que cobris coneixement; ja basta de fer cap-buitades i mal-criadeses. Ja pots veure de quin cap feim estelles: si aquest carabaçot teu no s’assanta, ¡t’ho dic devant devant! si no mudes de sol-a-rel, ¡no et venga de nou! amb un garrot te rompré una espal·la: t’estim més afollat que polissó. Ton pare deixá an es testament, que t’havía de donar sa carrera que voldríes: ¡a veure quina vols! ¿Vols esser capellá? —No, respon ell: han d’estodiar massa per esser-ho. —Pero veus, si e-hu fosses, ¡sabs que estaríes de bé! ¡menjaríes xicolate! —¡No vaig de capellans ni capellanons! ¡Es cap no m’hi tira! —Idò ¿que vols esser micer? —¿I que son micers? —Son uns senyors amb barba que embruten molt de paper, i embuien molt de fil, i guanyen doblers per llarg. —¿I qué han de fer per esser micers? —¡Ah fii meu! han d’estodiar a Ciutat i llavò a fora-Mallorca. —¿I per embuiar fil i embrutar paper, tant de maleveig? Jo, sensa moure’m d’Artá, no me don per ningú envers d’aquestes dues coses. —I ¿ara et penses embuiar fil i embrutar paper així com es micers? —¡Voleu que vos…

Això era un rei que tenia tres fiïs. Encara eren petits, i jugaven per dins es jardí. Los havíen agafada un águila grossa de-tot, i los ho havíen fermada per una cama amb una corda a sa soca d’un taronjer, perque e-hi jugassen. Es dos majors la ponyíen amb canyes i garrots, i a-vegades eren a-temps a dur-se’n qualca espipellada bona i qualca arpada que treia sang. Ara es derrer, En Bernadet, era ben al-revés: l’afalagava, sempre li anava amb moixoníes, li duia coses bones, i no poría sufrir es seus germans, com veia que l’atabuixaven tant. —¡Això no va pus digué un dia; i es vespre com veu que tot-hom ja dormía, s’en va dins es jardí, i diu a s’águila: —Venc a desfermar-te, i així es meus germans no et farán passar pus martiri. La desferma, i s’águila, tota agraïda, li diu: —¡Que Deu t’ho pag lo que has fet per mi! pero jo també t’ho vui pagar. Mira, arrabasse’m sa ploma més llarga de s’ala endreta: des canó fén un siulet, i no el perdes. Si mai te veus estret i apurat, sone’l, i jo vendré a donar-te adjutori. En Bernadet e-hu va fer així; i s’águila pega tres bots per pendre sa fúa, aixampla ses ales, i per amunt s’ha dit, no la veren pus. Lo en-demá els altres dos fiïs del rei ploraren tot lo dia, feien potadetes i se tiraven en-terra, perque s’águila los era fuita i no sabien com. Dins poc temps se mou una guerra, el rei s’en hi hagué d’anar; i e-hu va haver de fer de-tot, per guanyar-la. Com era tan acorat, que no tenía por de res, i sempre volía anar devant, torná amb una partida de ferides. Es metjes feren tot quant varen sebre per curarles-hi. Anava bé de totes fora d’una ben grossa que en tenía a una cama, que, com més coses li posaven, més s’enmaleía. Es metjes arribaren a dir: —Si no li posen la flor romanial, no s’adobará mai. —¿I aont se fa aquesta flor? demana el rei. —Això es lo que noltros no sabem, digueren ells. No-més sabem que es una flor que tot e-hu cura, si ses nostres lletres no menten. El rei crida es seus fiïs, i los diu: —Fiïs meus, ja hu veis: es metjes diuen que si no em posen an aquesta ferida la flor romanial, no e-hi ha cura per mí. Aquesta flor pareix que ningú la sab: a voltros vos toca anar-la a cercar fins que l’hájau trobada. Es qui l’hem duga, aquell tendrá sa corona, en morir-me jo. Es tres germans prenen un bossot de dobles de vint i un cavall, i ja son partits. Troben un entreforc de tres camins i diuen: —Prenguem-ne un per-hom, i dins un any i un dia aquí mos hem…

Això era un pescador d’Andratx que no tenía altre Deu més que es pescar, i de deu dies nou tornava així com s’en era anat, perque es peix, tot-d’una que el veia que tirava puu a sa pesquera, e-hi acudía a menjar-le-hi, fins-i-tot li saupava s’esca; i, com prou li havía fetes ses ontes i ses ganes, s’espitxava, i «bona nit si et colgues». A ca-seua no hi havía recordança de que haguessen acabada mai sa talent primer que es pa. Si no fos estat que no-més teníen un al·lot, En Juanet, i que sa dona era de s’ui des vent per tot, i aguantava la mestra a força de palanquetjar i de tenir poca veça, se seríen morts de fam. Sa dona retxava ses espases com veia que ella tota-sola havía de dur la casa, i que s’homo no més li aidava a sa taula a llevar concert des vent, perque tenía una barra de foc, i s’hauría acabat un llinatge. Ella bé li deia que per amor de Deu tirás canyetes, ams i ginyes an el dimoni, i fés qualque brot de feina; pero ell, més cabeçut que un forc d’ais, com més anava més vela. Sa dona que tenía prous mal-de-caps amb so dur busques an es niu i s’al·lot amb so jugar, succeía que, en no esser una cusseta que teníen, més magre que un garrot, ningú mai li sortía a camí, com s’entregava de pescar. Un dia de mar grossa, que ses ones, com se rebatíen a ses penyes, a voltes alçaven una torre d’aigo i sabonera de coranta i de cinquanta pams, i amb aquells cops tota sa ribera tremolava, i movíen una remor feresta, esglaiadora, que entrava dins es cervell, idò aquell dia i-tot es pescador de Andratx volgué tirar sa ginya. Se plantá a una pesquera a on ses ones no-més arribaven de rebot, i hala bones grapades de puu, i canyeta a l’aire, i amb s’am ben escat per dins aquells sabonerals. Está qui está, esperant que li picassen, passaven hores i hores sensa veure cap llambre ni sentir fressa de res, fins que cop-en-sec, li peguen tirada. Encara que tengués fort, sa canya li salta de ses mans, li boteix més de vint passes mar endins, i guaita tot just un peixot com un bou, amb s’am enganxat a s’esquena, amb unes verducades i uns brúfols que feien més feredat que ses ones meteixes. —¿Qui es estat aquest desenfreït que s’atança a tirar-me un am a mi que som el rei de tota aquesta mar? diu s’animalot, mirant ben arreu per aquelles penyes. Ja hu crec que m’afina s’andritxol amb sos cabeis que s’alçaven des cap, blanc com la paret, més retgirat que un poll devant sa milana. —¡Jo no som jo! deia es mesquí: ¡no hu he fet aposta!…

Això era un rei que no-més tenía una fia, tendre, ben taiada, blanca com la neu i garrida com el sol. Un dia ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havía feta fer aposta per ella; i la feien esclatar de riure, perque li ballaven l’aigo devant i eren ses al·lotes més xaravel·les i devertides que se fossen vistes mai. Assetsuaixí passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixía es caporal pega fua, i zas! los pren sa pinteta de dins ses mans; i per amunt i per amunt, i tots ets altres derrera ell, i… ¡bona nit si’t colgues! no en veren pus la pols. La Princesa aquí va perdre ses riaies, i se pasá trista i trista. Lo endemá ses dames la tornaven pentinar demunt es terrat, pero amb una pinta de plata; i treien tot s’estam, i embuiaven fil a betzef, per veure si li faríen espassar aquell engronyament i tristor que la teníen tan mostía. A força de forces li feien fer desiara sa mitja així-meteix, perque eren penjadores per una berba, i ja no en naixerán de més facetes i etxerevides. Com la varen haver pentinada, i eren partides a fer-li es tronc de sa trunyella, estrenyent-li es cabeis amb una veta que tenía un fil de seda, un fil de plata i un fil d’or, i feia un mostretjat lo més garrit, s’en vé, volant volant, aquell meteix esbart d’aucells verds: es qui pareixía es caporal pega fua a sa veta! té sort de clavar-li es bec; ses dames, de de-nou que los vengué allò, sensa voler, aixamplaren ses mans, sa veta se despassa; i s’aucellet amb ella per amunt i per amunt, i tot s’esbart derrera ell, i… ¡bona nit si’t colgues! no en veren pus la pols. Si es primer día la Princesa havía perdudes ses riaies i s’era posada trista i trista, més les va perdre es segón, i més trista se posá; i s’hi veren prou amb feines ses dames per aconhortar-la qualque poc; i ha varen haver de fer de tot per que li apuntás una micoia sa mitja riaia a sa boca. Lo endemá ses dames la tornaven pentinar dalt es terrat amb sa pinteta de plata. Com estaven a mitges astes, s’entrega de bell-nou aquell diantre d’esbart d’aucellets verds, volant volant, es caporal se tira atuat com una fletxa demunt es flocs de cabeis de la Princesa, tot rossos i acaragolats, i que se ballugaven dins ses mans de ses dames; amb so bec agafa es cabeiet més llarg, l’arrabaça de rel, i ja el s’en du per amunt i per amunt, i tot s’esbart derrera ell; i ¡bona nit si’t colgues! no’n veren pus la pols. I si trista s’era posada la Princesa ets altres dos dies, més…

Això era un Amo de So-Na-Moixa, de s’any de sa neu, criat dins ses erasses, i que menjava faió per llarc. Qualsevol li poría donar entenent que ets ases volaven, i que la Mare de Deu havía nom Juana. Sa madona havía de dur es calçons, i s’havía de cuidar de tot. Un diumenge dematí que ella s’en anava a la vila per feines (ell no hi poría anar perque ets al·lots li corríen derrera i li cridaven alei), li digué: —Mira! has de pensar aixecar sa lloca que tenim posada dins sa botiga. No sia cosa que t’en descuidis, i que s’animalet haja de fer un dejuni mascle, sensa tenir-ne cap obligació. —Bé, bé, no tengues ansia, respongué es betzol. Sa madona s’espitxa, i ell quedá assegut a’s mig de la casa, tot embabaiat, pensant en l’amor de les tres taronges. Devers mig-dia comença a sentir córrer rates per dins sa panxa, i això el va treure de s’abil·lament. —¡Es cotri! diu ell, que em pens que me convendría fregir un poc de xuia! Fa foc, e-hi posa sa pella amb un parei de taiades de xuia, i hala frig qui frig. —¡Es cotri! diu ell, cop-en-sec. Sa madona em mata: no he pensat a aixecar sa lloca. Ara que hi pens, me n’hi vaig. Deixa sa pella demunt es foc, s’en va dins sa botiga; aixeca sa lloca, li posa grianses devora, dins un cul de gerra, i sa lloca no va fer menció de res. —¿Que esperes que jo t’ho don a sa boca? diu ell. Ja menjarás com voldrás. S’en va a sa cuina i troba es moixos que s’en anaven com a coets amb una taiada per-hom. —¡O grans dimonis! diu ell, pitjant-los derrera: ¿i sa xuia frita em preniu? ¡Venga-la, dic!… ¡venga-la, que l’he frita per mí, i no per voltros!… ¡Per robada la tendreu!… ¡No la vos perdón!… ¡no la vos perdón, si no la deixau! Figurau-vos es moixos si el se devíen escoltar molt, en no esser per anar-se’n més atacats. Un va pendre per un vent, s’altre per s’altre: l’homo se detengué per veure quin havía d’encalçar. Com e-hu tengué resolt, es moixos ja eren a ca-Liorna, i ja teníen mig païda sa xuia. S’en torna a ses cases, tot mostii, i troba sa lloca que no era coneixedor que hagués pegada cap espipellada. —Això será que té set, diu ell: i molta que en deu tenir… Ja sé que faré: la m’en duc an es pou, i la hi tir de dins; així porá beure fins que esclat. La se’n hi du, la hi tira, i li diu: —Ja pegarás un crit en trobar que te basta i vendré a treure’t. S’en va a ses cases es més descansat del mon, i li vengué aquesta idea: —Ara si an aquesta…

L'any tirurany el sol i la lluna tengueren una fia, garrida, gentil, resplandent com ells, viva com una centella, plena d’etcís i d’encant: robava es cor de tots es qui la veien. Quant va esser grandeta, un dia agafa sa mare, i li diu: —Ma mare, jo vui venir amb vos; tenc unes ganes que’m roeguen de trescar i veure coses. —Per amor de Deu, diu sa lluna, lleve’t això des cap, fieta meua estimada. ¡Lleve’t-ho per amor de Jesucrist! ¡Sabs quin camí tan llarg que he de fer cada día, i que hi he d’anar depressa!… A ses quatre passes ja’t tendríem retuda. —¿I tan flonja em mirau? diu sa pitxorina. No em don per cap al·lota a caminar. No hauría d’esser fia vostra i de mon pare. —Es ver, diu sa lluna, que hu éts caminant; pero, per poder-me seguir ¡sabs que n’haurás de roegar de trossos de pa encara! —¿Que no hu veuré jo, reprenía sa fia, que, si mos provávem, només vos veuria partir? Vos lo que heu de fer, donar-me sa má, i ¡e-hu veurem si vos seguiré o no vo-s seguiré! Sa lluna a la fi, per no sentir-la pus, i més de mig enfadada, l’agafa per-un braç, i diu: —¡Encaradiça que éts! ¡Hala, idò, anem!… ¡Depressa!… ¡O quina al·lota, Deu meu! ¡No, i ja pots trompitxar de casta forta i posar-los a bon lloc an aquests galindons teus! Partiren, i hala qui hala per amunt i de d’allá, just la bala. ¡Ja s’en hi anaven ben afuades, i vos assegur que en feien de camí! A la llego se coneixía que sa mare no s’havía de esforçar gens, i que es seu pas era natural com s’aigo qui brolla d’una eufana, pero que sa fia hu havía de fer de tot, pero de tot, i encara li venía tan just tan just es seguir. Des cap d’un parei d’hores sa mare ja la s’en havía de dur mig rossegant. A la fi acaba es menuts de tot, ses cames se cegaren, i exhala crit: —¡Ma mareta, no puc pus! —¿E-hu veus? diu sa lluna: no m’has enganada de res. —¡Ma mareta, vos dic que no puc pus! ¡Ai aqueix braç que me teniu, que se romp! ¡Ai aquestes cametes meues, aquests peuets meus! ¿Que no los veis que em ratgen sang? —Més te’n mereis, diu sa lluna. No, i jo no’m puc aturar ni manco tornar arrera… ¡Ja m’has posada dins un bon marruell!… No res, ara mos trobam a s’endret d’una plaja; te plantaré unes casetes a sa vorera de s’aigo, t’hi deixaré; i, si tu faç bonda, no te faltará res de lo necessari, perque ton pare de día, i en sa nit jo o es nostros cosins ets estels, no te perdrem de vista mai. —Pero ¿i si s’ennigula? —Per…