Sa comptesa sense brassos

Aixó era un comte més jugador que ses cartes. No tenía cap fii, i hauría fet s’uiastre esbrancat demunt sa creueta des campanar per tenir-ne un.
Un día que havía perdut tot es cabal, i s’en tornava a ca-seua ben ala-baixa, li compareix un senyorot que duia mala ombra de tot, i li diu:
—Tendreu un infant si em promets dur-lo’m, en fer set anys, i no et faltaran doblers pus, tant juguis i tant gastis.
—¡T’ho promet! diu es comte, sensa sebre que es mentgencava, d’encallat que se veia.
—Idò el m’has de dur dins un bosc que trobarás, en haver caminat set díes cap an es ponent.
—No tengues ansia, el t’hi duré.
Sa comtessa des cap de temps tengué una nineta sa cosa més garrida. Valía uis per mirar.
Com va haver cumplits es set anys, son pare (greu de mort li sabía, pero no tengué altre remei) la se posa a ses anques des cavall, i ja es partit cap an es ponent.
Camina caminarás, passen per devant una ermita de la Puríssima, i de defora veien sa figura, que era ben polida ben polida.
Com aquella nineta la repara, diu tot-d’una:
—Mon paret, deixau-me devallar, i aniré a dir ses tres Avemaríes i sa Salve a la Purissimeta.
Son pare la devallá, i ella si en entra dins s’ermita, i diu ses tres Avemaríes i sa Salve.
Com acabava, la Puríssima obri sa boca, i li diu:
—Acoste’t, fieta meua estimada!
Sa nina s’hi acosta tremolant.
—No hages por de res, diu la Puríssima, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sies una bona al·loteta, me tendrás an es teu costat.
—Vos promet que hu seré, diu s’al·lotona.
La Puríssima se treu un rosari ben preciós, i le-hi dona, dient:
—No te cansis mai de passar-lo: amb ell arronsarás tots es teus inimics.
Aquella nineta pren es rosari, surt de s’ermita, son pare la torna posar a ses anques des cavall, i de d’allá, camina caminarás. I s’al·lotona passa qui passa el Rosari; i com més resava, més ganes li venien de resar.
—¡Veiam si no acabarás mai! deia son pare.
Des cap des set dies de caminar cap an es ponent, se trobaren dins un bosc per ont no passava ningú mai.
Al punt los compareix es senyorot, i llavò si que hu trobá es comte que en duia de mala ombra.
No hi poría consentir a haver-li de deixar aquella fieta des seu cor; pero no pogué passar per altre vent, i s’en aná plorant.
Era sang viva lo que li ratjaven els uis, i ses llágrimes li bofegaven ses galtes.
S’al·lotona també plorava, pero resant amb una bona devoció i tota aconhortada.
Es senyorot la se mirade dalt-abaix, la veu que no para de resar i de fer córrer llágrimes i gloriapatris des rosari, i llavò si que en va fer de mala cara. No eren tot berbes.
—¡Que tant de resar! diu des cap d’una estona. ¡Ja m’has fet es cuc de s’oreia malalt!
Ella abaixa més la veu, que casi no la sentíen, i hala petita, venguen Avemaríes i Parenostros i Gloriapatris.
Es senyorot, com veu allò, tot enforiolat, li pega grapada an es rosari, le-hi pren, i le-hi tira set hores lluny.
S’al·lotona, com se veu sensa rosari, en-lloc de aturar-se de resar, va pendre sa fua més forta, i llavò si que deia arreu; i comptava amb sos dits.
Es senyorot aquí cuidá a fer es tro: se treu s’espasa, i li taia es brassos fins an es colzos.
S’angelet no comptá pus amb sos dits perque no en tenía: duia es compte de cap, i li veien es morrets que se remenaven ben depressa.
Es Parenostros i ses Avemaríes li brollaven rabents des cor, i s’en anaven cap al cel com a fletxes bronint.
Es senyorot, veent que no hi tenía res que fer amb aquella al·lotona, que tot quant e-hi posaría perdría, fogí corrents, més que depressa, fent flamada i flastomant.
Ella quedá tota-solina dins aquell bosc; i passaren dies i més dies, i setmanes, i mesos, i anys; i allá vivía de ses erbetes i de sa mica de fruita que poría abastar amb ses dents.
Com no tenía més roba que sa que duia demunt, arribá anar mig despuiada.
Un día es senyor d’aquell bosc, que era un comte, encara fadrí, passa cassant.
Ella sent s’estabó, i d’empegueïda que estava de que la vessen d’aquella manera, s’amaga dins una mata.
Es criats des comte senten mica de trepig i noten que es brancons d’aquella mata se balluguen.
S’en hi van corrents amb sos cans, no sabent quina cassa poría esser aquella.
Com veuen que es una al·lota mig despuiada, s’en van corrents a dir-ho an es senyor.
Es senyor s’hi acosta, i li tira sa capa, per que la s’abric, i surta de sa mata.
Com la s’hagué abrigada, surt, i es comte s’en compatí i s’en enamorá tan fort, que la se posa a ses anques des cavall, i cap a ca-seua.
La entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses robes millors que hi havía a la casa.
Com la tengueren rentada i enllestida, tot-hom va quedar astorat de lo hermosa que era i agraciada. Corría es setze anys.
Ningú n’havía vista cap mai de més garrida i gentil.
—¡Quina llástima que no tenga braços! deien tots es qui la veien. Si’n tenía, el rei i tot sería poc per ella.
Es comte se feu trons de que li mancassen es braços, ¡diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi feu dos mots.
Se casaren i se feren unes noces de pinyol vermei, i un ball maleit, i sarau per sa mare i per sa fia.
Des cap d’una temporadeta se mou una guerra. Es comte s’en hi hagué d’anar, i deixa comanat que, en haver-hi res de nou, le-hi enviassen a dir.
Lo que hi hagué de nou des cap d’una temporadeta, que sa comtessa jove tengué un infant, un minyó com un sol; i li posaren nom Guiemet, com son pare.
Sa seua careta deixava anar tanta de resplandor, que es vespres servía per fer llum.
Allá ont el teníen, ses criades e-hi veien a cosir.
Sa comtessa véia escriu an es comte:
—Tenim un nin com un sol.
Dona sa carta a un criat, es criat parteix, i camina caminarás, cap allá ont era es senyor.
Es vespre queda a un hostal; i, mentres dormía, e-hi compareix aquell senyorot, que era el dimoni (¡Jesús, Sant Antoni!), i li gira sa carta, i li posa: —Sa teua dona ha tengut un mostro: no sabem si es animal o criatura. Tot-hom xerra, i diuen que es més clar que s’aigo que una al·lota trobada dins una mata a un bosc no pot esser més que una polissona. Si no la treim defora abans de més raons, mos camparem malament.
Es comte, com lletgeix això, s’en du un enuig ferest.
Agafa sa ploma, i escriu.
—Sía lo que sía lo que ella ha tengut, guardau-ho fins que jo venga, i a ella teniu-la tan regozitjada com si fos jo meteix.
Parteix es criat; i, la mala sort, torna romandre an aquell meteix hostal.
Com dormía, el dimoni hi compareix, i de bell nou li gira sa carta, i li posa: —Que s’en vaja més que depressa aquesta gran polissona amb s’infant o lo que sía. Si en jo venir los trob dins sa casa, a tots vos trec defora.
Es criat entrega sa carta a sa comtessa véia, que va romandre com una beneita.
E-hu veia, i no hu creia que es seu fii hagués escrit allò.
Agafa es criat, i li demana:
—¿I es comte t’ha donada aquesta carta? ¿Ell meteix la t’ha donada?
—Sí, senyora, ell meteix.
Llavò sí que hi romangué confusa la dona.
Lo que fa ella, remet an es seu fii en seguida:
—Me dius en sa carta que trega defora s’infant i sa mare; i que, si en venir los hi trobes, mos treurás defora a tots. Veig que es sa teua lletra; pero no puc creure que sies tu que hages escrit això. No mouré cap peu, que no tenga altra contestaciò teua. ¡Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! ¡No hi ha dona per fer-ho!
Entrega sa carta an es meteix criat, que partí a l’acte cap allá ont era es comte.
Camina caminarás, se fa es vespre, i román an meteix hostal.
Com dormía, e-hi compareix es senyorot, i fa sa meteixa endemesa. Gira sa carta i posa:
—Estic empagueïda de sortir an es carrer. Tota sa gent me signa amb so dit perque consent a tenir dins sa casa una polissona com sa teua dona, que Deu ja la castigá llevant-li es braços, i encara no ha bastat: l’ha haguda de castigar fent-li néixer un mostro tan ferest. Sobre tot, si ella ha d’estar pus aquí dins, no hi estaré jo: ja estic redecansada de que sa gent m’haja de posar sa llengo demunt, essent-ne ben neta, com en som.
Com es comte veu això si que s’enutjá fort.
—¡Veiam si el dimoni e-hi haura bufat! deia remenant es cap i amb més ganes de fer-ho a tocs que d’altra cosa.
Agafa sa ploma, i remet a l’acte:
—No comprenc lo que’m deis. Vaig dir que, fos lo que fos s’infant, el me guardásseu a ell i sa mare, tant bé com si fos jo meteix. Això vaig dir, i això dic. No vui sebre que es lo que es nat: lo que vui, que m’ho guardeu; i vos valga per vegada.
Es criat parteix amb sa carta, i de d’allá.
Se fa es vespre, román a s’hostal; i, cansat i mort, s’en va a jeure, Tot-duna que ronca, e-hi compareix el dimoni, i li gira sa carta, i li posa:
—He dit i torn dir que la tregueu defora a ella i s’infant. Mirau quina hora vos ho dic: si en jo venir los hi trob, a tots vos mat. I be’m coneixeu vos: som més capaç de fer-ho que de dir-ho. Som jo que comand: això man que faceu. No vos contestaré que no m’envieu a dir que hu heu fet.
Com sa mare veu aquesta carta, romp en plors, i se va haver de jeure. No hi havía qui la pogués aconhortar.
¿Com li havía de bastar cor de dir a sa nora lo que passava, si l’estimava més que si fos estada una fia propia; si veia que tot-hom estava elevat amb ella, i sobre tot amb aquell ninet seu, tan garrit, just un xerafinet, i que la gent e-hi acudía a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldement no-més fos una micoia? ¿Com li havía de bastar cor de treure defora aquell angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvolguda.
Pero se feia precís cumplir ses ordes des comte, que no poríen esser més clares i més estirades.
No sabent com dir-le-hi a sa nora, a la fi li entrega, tota plorant, aquella carta feresta, per que ella meteixa la lletgís, i s’en enterás.
—¡Jesús, ma mare, diu la pobreta com la va haver lletgida; no ploreu per això ni per altre tant! ¡Si jo mai no m’en poría avenir que un senyor tan gros i tan polent m’hagués volguda! ¡No sé com m’ha poguda sufrir tant de temps!… ¿Sabeu que farem? Posau-me una talequeta devant, i es ninet dedins, i així li poré donar mamar; i m’en tornaré an aquell bosc d’ont me va dur, i aont vaig estar una partida d’anys sa més regalada del mon.
Com la sentí sa comtessa véia, llavò si que n’hi sabía de greu de que s’en hagués d’anar; pero no li quedá altre remei que allargar-hi es coll.
Li feu una taleca amb una trencafila a’s mig: a una part li posa s’infant i a s’altre un serró de doblers, un boliquet de roba, i un parei de pans i fils de sobrassades; i li passa sa taleca p’es coll.
Carregada d’aquella manera, sortí sa mesquina de la ciutat cap an aquell bosc.
Camina caminarás, i es ninet mama qui mama, arribá á estar aixuta de tot i a tastanetjar.
Cansada i morta amb tant de pes que duia, i abrasada de set, troba un pou, amb una aigo ben clara, pero sensa corda ni poal ni ningú per allá que hi entrás a treure’n-hi un glopet per remuiar-se una mica sa boca.
—¡O si jo pogués arribar an aquesta aigo! deia ella guaitant dins es pou. ¡O si jo hi arribás! Beuría a voler, i cobraría forces per passar envant.
Tantes ganes li feia aquella aigo, i tant e-hi guaitava, que s’acalá un poc massa, i es ninet li surt de sa taleca, i li cau dins es pou.
—¡Verge Santissimeta! ¡mare meua estimadíssima! diu ella fent un crit esglaiador, i cuidant a perdre es seny. Si heu de fer un miracle per mí, ¡ara es s’hora! ¡Si sou mare meua, si jo som fia vostra, valeu-me, Reina i gran Senyora!
Encara no hu va haver dit, com s’aigo des pou, justifet una olla que pren es bull, ja es partida a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava sonrient.
Aviat s’aigo fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.
—¡O si jo ara tenía es braços sencers! digué la pobreta, i allargá es dos troços que li eren quedats.
Allargar-los i sortir-li es troços que li faltaven, ses mans, fonc tut u.
Ja hu crec que pega grapada an es nin més que depressa, l’estreny demunt es cor ben fort, i el se cuida a menjar de besades.
Feu milions de gracies an el Bon Jesús i a la Purissimeta per aquell miracle tan gros que havíen obrat per ella, i los oferí una volta més es seu fiió.
Pensá una estona quin camí havía de pendre. Amb sa malicia que es seu homo demostrava amb sa carta, cregué que lo millor sería anar-se’n ben enfora per lo que pogués esser.
Camina caminarás, arribá a una ciutat. A s’entrada hi havía un grandiós convent, i, just devant, una caseta, i an es portal una dona qui filava.
Entra a l’iglesia, oeix un enfilai de misses. Com no’n sortiren pus, sortí ella, i encara hi havía an es portal d’aquelles casetes sa meteixa dona qui filava.
An aquesta li vengué de nou aquella jova esterna, tan gentil i senyorívola, amb aquell ninet com el sol.
Ja hu crec que no pogué estar que no hi anás a demanar-li de noves per sebre qui era, d’ont venía, i que cercava per allá.
Sa jova le hi contá tot, i ella va dir:
—Fieta meua, si vols estar amb mí, me farás un bon favor. Jo rent sa roba an es frares d’aquest convent, i, com son tants, e-hi ha feina bé per totes dues. T’assegur que estaríem ben bé, plegadetes com a dues germanes.
E-hi va quedar, i com a dues germanes foren sempre. Mai tengueren mitja parauleta de res.
I es nin al punt va esser grandet, i sempre era amb sos frares, que li mostraren de lletra i de servir missa, i el feren escolanet.

Des cap de set anys es comte torna de la guerra.
Arriba a ca-seua, i no hi troba sa dona ni s’infant.
Prengué una volada feresta.
Sa mare per tota resposta li presenta ses dues cartes que havía rebudes d’ell.
—¿Escrigueres això, diu ella, i ara t’en vens amb aquestes?
Es comte les se mira, i queda sensa polsos.
—Es ver, digué que això es just sa meua lletra; pero més ver es encara que jo no he escrit tal cosa, sino tot lo contrari. Jo lo que vaig escriure per dues vegades, que la regozitjásseu a ella i s’infant, fos lo que fos. Això i no pus vaig escriure jo, com vos m’enviareu a dir que no sabíeu s’infant si era animal o criatura, i que tot-hom mal-parlava de sa mare, que deien que no poría esser més que una polissona, i que vos no volíeu estar pus amb ella.
—¿Jo enviava a dir això? clamá sa comtessa véia, tota astorada.
—Sí, això, respòn es comte.
—Jo no vaig escriure tal cosa, diu sa mare. ¿Com e-hu havía d’escriure si era tot lo contrari? ¡si es nin era com un sol, que ningú mai n’havía vist cap de tan garrit! ¡si tot-hom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora! ¡si beneíen s’hora en que t’hi eres casat! ¿Com havía d’enviar a dir jo que no volía estar amb ella, si l’estimava més que si fos estada fia propia?
Si confús estava un, més e-hi estava s’altre, i no hi sabien dar volta sobre lo que poría esse estat allò.
—¿I cap aont va pendre? diu es comte a la fi.
—Cap an es meteix bosc aont l’havíes trobada, diu sa mare.
—Idò m’en hi vaig ara meteix, i no tornaré que no torn amb ella i amb s’infant.
Pega bot demunt es cavall i parteix més que depressa cap an aquell bosc.
El tresca tot, i no va veure una ánima ni afiná rastre de res.
—Sobre tot, diu ell, trescaré fins que l’haja trobada. Si no la trob, trescaré fins que caiga mort.
I ja fonc partit tresca qui tresca camps, viles i ciutats, i camps viles i ciutats, demanant indicis a tothom que veia.
Ningú n’hi sabia donar.
No-més trobá un pastoret que li digué que se recordava d’haver-ne vista una de dona, feia molt de temps, que no’n tenía de braços, i que’n duia un de nin que resplandía de garrit que era. Pero no li va sabre dir pus.
L’homo seguí tresca qui tresca.
Des cap de temps arriba a una ciutat.
Just a s’entrada afina un grandiós convent, amb una caseta devant i dues dones, una més jova que s’altra, que filaven an es portal.
Era el dematí, sent tocar una missa, i diu an aquelles dones.
—Germanetes, ¿no me deixarieu fermar es cavall aquí, i aniría an aquesta missa que toquen?
—Sí, senyor, digueren elles.
Sa més jova li clava la vista, i el coneix.
—¡Ja estam perduts! diu entre si meteixa. ¡Es ell que mos cerca per matar-mos!… ¡No res, será lo que Deu voldrá1… ¡Purissimeta Verge, mare meua amantíssima, no mos desampareu!
Es comte s’en entra dins l’esglesia, surt sa missa, i la servía un escolanet d’una onzena d’anys, que tenía una cara com un xerafí, i era com un santet. En tot es temps de sa missa ni alsá’ls uis ni’s bategá més que per fer ses cerimonies que pertocaven.
Es comte no havía vista servir una missa tant bé mai. Més esment tengué an es servidor que an es frare qui la deia.
I en sortí una altra, i le serví es meteix escolanet; i, si bé havía servida sa primera, millor serví sa segona.
I totes ses que sortiren, les serví ell meteix, sensa desmaiar un punt.
Es comte hauría jurat que allò era un angelet del cel que Deu havía enviat perque servís ses misses així com toca servir-les.
Mentres sortiren misses, es comte no’s va moure.
Com va veure que ja no’n sortíen pus, sortí ell, amb un cap com una ferrada, sensa poder-se avenir d’aquell escolanet.
Tot-d’una que es a defora, i veu ses dues dones que li havíen deixat fermar es cavail a sa seua carrera, ja los ne parla.
—¡O germanetes, quin escolanet que hi ha en aquest convent! ¡No n’havía vist cap mai, ni es possible que n’hi haja un de consemblant! ¡Allò no es un al·lot! ¡allò es un ángel en carn humana!
—¡Ja és es teu! diu sa veia a sa jove.
En aquest entremig se presenta s’al·lotó, lo més xaravel·lo.
—¡Veltaquí! clama es comte; ¡aquest es!… ¡Ditxosa vos si sou sa mare! diu girat a sa jova.
Sa jova a l’acte agafa s’al·lotó per sa má, i li diu:
—Guiemet, besa ses mans a ton pare.
Es comte romangué sensa poisos.
—¡Això no pot esser! diu cridant. ¡Sa meua dona no tenía braços!
Aquí ella los s’arromanga fins ben amunt, i los hi mostra: teníen una costura an es colzos per tot lo redó. Se coneixía que havíen estats taiats, i los havíen confegits.
Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fii.
S’abraçaren tots tres, i cuidaren a fer ui d’alegría i de gaubansa.
Es nin volgué quedar per frare d’aquell convent, i fonc Sant Guiem.
Son pare i sa mare s’en anaren a ca-seua, i visqueren en pau i alegría anys i més anys, fins que foren morts; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *