Es fii des pescador

Això era un pescador d’Andratx que no tenía altre Deu més que es pescar, i de deu dies nou tornava així com s’en era anat, perque es peix, tot-d’una que el veia que tirava puu a sa pesquera, e-hi acudía a menjar-le-hi, fins-i-tot li saupava s’esca; i, com prou li havía fetes ses ontes i ses ganes, s’espitxava, i «bona nit si et colgues».
A ca-seua no hi havía recordança de que haguessen acabada mai sa talent primer que es pa. Si no fos estat que no-més teníen un al·lot, En Juanet, i que sa dona era de s’ui des vent per tot, i aguantava la mestra a força de palanquetjar i de tenir poca veça, se seríen morts de fam.
Sa dona retxava ses espases com veia que ella tota-sola havía de dur la casa, i que s’homo no més li aidava a sa taula a llevar concert des vent, perque tenía una barra de foc, i s’hauría acabat un llinatge. Ella bé li deia que per amor de Deu tirás canyetes, ams i ginyes an el dimoni, i fés qualque brot de feina; pero ell, més cabeçut que un forc d’ais, com més anava més vela.
Sa dona que tenía prous mal-de-caps amb so dur busques an es niu i s’al·lot amb so jugar, succeía que, en no esser una cusseta que teníen, més magre que un garrot, ningú mai li sortía a camí, com s’entregava de pescar.
Un dia de mar grossa, que ses ones, com se rebatíen a ses penyes, a voltes alçaven una torre d’aigo i sabonera de coranta i de cinquanta pams, i amb aquells cops tota sa ribera tremolava, i movíen una remor feresta, esglaiadora, que entrava dins es cervell, idò aquell dia i-tot es pescador de Andratx volgué tirar sa ginya. Se plantá a una pesquera a on ses ones no-més arribaven de rebot, i hala bones grapades de puu, i canyeta a l’aire, i amb s’am ben escat per dins aquells sabonerals.
Está qui está, esperant que li picassen, passaven hores i hores sensa veure cap llambre ni sentir fressa de res, fins que cop-en-sec, li peguen tirada. Encara que tengués fort, sa canya li salta de ses mans, li boteix més de vint passes mar endins, i guaita tot just un peixot com un bou, amb s’am enganxat a s’esquena, amb unes verducades i uns brúfols que feien més feredat que ses ones meteixes.
—¿Qui es estat aquest desenfreït que s’atança a tirar-me un am a mi que som el rei de tota aquesta mar? diu s’animalot, mirant ben arreu per aquelles penyes.
Ja hu crec que m’afina s’andritxol amb sos cabeis que s’alçaven des cap, blanc com la paret, més retgirat que un poll devant sa milana.
—¡Jo no som jo! deia es mesquí: ¡no hu he fet aposta! ¡que em tiren d’una passa si le-hi he fet! ¡Jo sé ben cert que no hi era per tu! ¡Jo no sabía que fosses per aquí!… ¡No dic cap mentida!… ¡Tan cert com s’es dita missa avui!
—¡Ah no! diu s’animalot, la m’has teta?… La m’has de pagar: ara meteix te menj, i així una altra vegada estarás més alerta a tirar ams a la babal·lana.
—¡No em mengis per amor de Deu! deia es betzol. ¡Jo et promet que no hi tornaré pus!… ¡t’ho jur! ¡t’ho jur!…
I plorava com un nin petit, amb unes llágrimes com es puny, i pregaries d’un vent i de s’altre.
—No-res, diu es peixot a la fí: no te menjaré si em promets dur-me aquí meteix d’aquí a un any i un dia lo primer que et sortirá a cami quant arribes a ca-teua.
—¡Sí que t’ho promet! diu tot rabent s’andritxol, considerant que mai li sortía ningú més que sa cusseta. ¡Si que t’ho duré!… ¡no tengues ansia, t’ho duré!… ¡com som homo!… ¡t’ho jur! ¡Jesús, creueta!
I, encrevant es dos dits grossos, besá tres o quatre vegades.
—Mira, diu es peix, no et cregues poder-hi bouetjar amb mí: si no m’ho dus, dins tres dies serás mort.
—No tengues ansia, paraula que jo don, la faç tenir vera: primer e-hi va es coll.
—Ara hu veurem, diu es peixot; i ja s’esquitxa per endins, més falaguer que un delfí.
Es pescador amb una grapada tira a la mar tots quants d’ormeigs duia: i, cap a ses cases manca gent, ben atacat. I desiara se girava derrera, de por que es peixot no se fos refet, i no hagués saltat a terra i l’encalçás; perque se figurava haver-li vistes quatre cames i unes ales i-tot per volar.
I no s’aturava de dir:
—¡De bona me som escapat! ¡Com ès vel·la vera-veu, que no sé com som viu!… ¡No i jo ja me veia dins aquella butza tan inflada que me treia!… ¡tres o quatre homos sencers e-hi deuen quebre!… ¡O quin animalot!… Sobre-tot, ¡mar torn jo, si jo torn a la mar en tots es dies de sa meua vida!… ¡Una i oli!… ¡me valdrá per vegada!
Fent aquestes solfes s’acostava s’acostava a ca-seua. E-hi devía haver mitja hora de sol: justament En Juanet jugava per defora, i s’al·lot tot-d’una que el veu, ja es partit corrents cap a ell, cridant:
—¡Mon pare!… ¡mon pare!… ¡o què veniu de prest! ¿Que tan meteix on duis cap?
Es pobre pescador queda mort, li vengueren tombs de cap, s’hagué d’asseure.
Li demanaren que tenía. No hu volgué dir. Lo que digué, que no el veuríen pescar pus, i que venía ben resolt a posar-se a sa feina lo endemá meteix, i no la deixaría mentres s’edat le-hi comportás.
I e-hu va fer tenir ver: desde aquell dia fonc un d’ets homos feners que hi havía. I li passava una cosa ben rara: es doblers li entraven, i no sabía per on, i en tenía més que no en volía; i, com més s’acostava es termini que li havía posat es peix, més n’hi venien.
Pero ell, com més doblers tenía, més trist i funest se posava, i arribá que no tastava res res.
—¿Pero què tens? deia sa dona. Ara que tenim tanta baldor, te poses trist? ¡No havíem estats tan bé mai!
Ell no responía sino que s’en anava a un lloc que ningú el vés, i rompía en plors, i es seus uis eren dues fonts.
Aviat se cumplí s’any i es dia, i no li basta cor de dir lo que feia al cas, i se va haver de jeure de malalt: ja no s’aguantava.
Bé li demanaven que tenía; no li pogueren treure paraula, fins que es dia que feia tres, veent que anava a morir-se de tot, badá boca, i digué:
—¿Voleu sebre que tenc? Idò veutaqui: aquell dia que vaig venir de pescar, i vaig dir que no em veuríen pescar pus, era que me sortí un peixot que em volía menjar; i me digué que me deixaría fer si li prometía de dur-li dins un any i un dia lo que me sortís a camí; i que, si no le hi duia, dins tres dies jo sería mort. Jo le hi vaig prometre, sabent que mai me sortía a camí ningú en no esser sa cusseta, i justament aquell dia m’hi sortí En Juanet. Despuis-ahir-s’altre se cumplí s’any i es dia, i no vaig fer lo que havía promès: per això em muir.
—Idò aviat estareu bò, diu En Juanet. Ara meteix m’en hi vaig: digau-me an-e quina pesquera vos succeí això, i veureu que d’aviat e-hi seré.
—No, Juanet, deia son pare, ja val més que em muira jo, que no he feta petjada dreta mai. Jo vaig fer es pecat, jo he de fer sa penitencia.
—Això si que no hu permetré, respòn s’al·lot: vos digau-me quina pesquera ès.
A força d’impugnes, s’al·lot le hi arribá a treure; i deixant la casa alta de plors i descapdell, ja ès partit cap an aquella pesquera. E-hi arriba, i troba es peixot que l’esperava feia tres dies.
—Ja em pensava que no vendríes, digué com el va veure. No-res, aixanque’t demunt mí, aferre’t fort, i no hages por de res.
En Juanet s’hi aixanca i s’aferra, i s’animalot pega coetjada i altra i per endins s’ha dit com un llamp.
Aviat varen haver perduda Mallorca de vista; i ells per endins i per endins.
Des cap d’un parei d’hores destriaran uns penyals dins sa calitja de s’entrelluu; i es peixot cap dret a ells. Amb una exhalació hi foren baix: era una muntanyota que feia aquell cap-serrat, i hi havía una taringa de còves, qualquna grossa ferm, a on la mar entrava i ses ones e-hi movien un renou esglaiador.
Es peix s’afica dins una d’aquelles còves, i hala per endins i per endins.
Al punt no hi veren dues passes lluny, ni dos pams, ni dos dits: sa fosca ja era tan espessa, que la poríen taiar a espasades. Ja feia una bona estona que s’era abolida de tot sa clarura de sa boca, i es peix encara s’en anava de d’allá ben acanalat.
A la fí s’atura, i diu:
—Paupa a man-dreta.
En Juanet paupá.
—¿Trobes fort?
—Si que en trob.
—Idò puje-hi, i ¡alerta a moure’t d’aquí fins altra orde!
En Juanet va creure, i sentí es peix que s’en tornava es més descansat del mon.
Es renou que feia amb ses coetjades i verducades va anar morint morint, fins que se morí de tot; i aquell al·lotó va romandre tot-solet, demunt aquella seca, dins aquella fosca corgeladora, sensa sentir res, sensa veure res, com si es sol, sa lluna i ets estels se fossen apagats, i el mon hagués fet tot ui, fora ell i sa seca que el sostenía. No gosava moure-se de por de caure dins s’aigo, i veia que es cridar era ben per de més.
Des cap d’una bona estona, com li va haver passat una mica es retgiró, va notar que sentía alens, pero tan petits i tan suaus, que per sentir-los havíen d’escoltar de tot.
No pogué distingir si eren de persona o d’animal; i per més ganes que li veníen d’acostar-s’hi o de cridar per sebre qui era aquell qui dormía tan descansat, s’en guardá com de caure, per por de sa por.
I passá un dia i un altre dia, i una setmana i una altra setmana, i un mes i un altre mes; i En Juanet sempre demunt aquella seca, no sentint res pus que aquells alens, no veent res pus que aquella fosca, tan negra, tan espessa, tan corgeladora.
I lo bò era que, en tenir talent, allargava má, i un cop trobava un plat d’arròs, un cop un ou estrellat, un cop un botifarró o un troç de sobrassada, i fins-i-tot a voltes trobava qualque talabant de porcella rostida, amb una conna ben gruixada, brèvola i cruixent; i, en tenir set, no feia més que allargar sa má, i zas! trobava ara un tassó d’aigo com un gel, i su-ara un tassó de vi, d’aquell que diu: aquí som jo.
—Sobre-tot, deia En Juanet, ja hu veurem En Gelat a on se jeurá. Es ver que estic tot-sol, i que ets uis los poría posar amb aigo sal, per lo que m’en servec; pero menj i bec com es primer senyor; i lo que no ès a un cap, ès a s’altre; i molt pitjor poría estar; i no voldría haver de mantenir tots es que hi están.
Com va fer mig any que se trobava d’aquella manera, assetsuaixí sent una veu que diu tota remolesta:
—¿Que dus pedra foguera i esca?
—Ni pedra foguera ni esca, respòn ell: jo no som fumador.
Aquella veu no va respondre, i s’al·lot torná romandre com abans, sentint aquells alens, que ni creixíen, ni mancabaven ni se descompassaven per res mai.
Passaren dies i més dies, setmanes i més setmanes, passaren mesos, passá mig any, i assetsuaixí En Juanet sent aquella meteixa veu, que li diu, tota remolesta:
—¿Que t’agradaría anar a veure ton pare i ta mare?
—Lo que m’agradaría més del mon, respòn ell.
—Idò si promets de tornar dins set dies allá on te deix es qui ara vendrá, t’en hi anirás.
—E-hu promet, i si voleu que hu jur…
—No importa.
Aviat sentí s’aigo que se movía, i bones brassetjades d’un qui s’entregava nadant ben afuat: al punt el se va tenir just devora, i sentí que li deia:
—Aixanque’t demunt mi com s’altra vegada, aferre’t fort.
Aquí va conèixer que era aquell peix. S’hi aixanca, s’aferra, i es peix ja es partit com un coet.
Aviat apuntá sa clarura de sa boca de sa còva, va créixer va créixer, torná clara de tot, la passaren, prengueren per dins la mar gran, i de d’allá. Era devers mig-dia.
¡O que hi estava de content En Juanet com veia sa claror del sol, tan viva, tan xalesta, tan saborosa; com veia la mar tan plana, tan ajogassada i etxerevida; com veia sa blavor del cel, tan nova, tan fonda, tan neta, tan riolera! ¡Ja hi xalava aquell cosset! ¡ja n’hi passava de gust!
Pero encara s’alegría i sa gaubança li revengueren tot-d’una que colombrá, dins sa boira de si entrelluu, sa Dragonera, i es puig de Galatzó, i es Major, i ets altres que los acompanyen, i ses costes d’Andratx i sa meteixa vila.
Aviat foren baix d’aquella pesquera a on s’era embarcat s’altre pic.
—¡Hala, espedeix! diu es peix: dins set dies aquí t’esper.
—No tengues ansia, diu En Juanet, dins set dies seré aquí.
Pega bot, toca a penyes, i per amunt cap a ca-seua.
Amb quatre llongos e-hi va esser; i no vos dic res son pare i sa mare, com el veren, lo que varen fer: s’aferraren per ell, plorant d’alegría com a nins petits, i el se cuidaren a menjar de besades, i acudiren es veinats, i tot-hom aferrat p’En Juanet, i crits, i renou; i tot es carrer alt.
S’al·lot va contar tot lo que li havía succeït i que dins set dies s’en havía de tornar.
Ningú s’en poría avenir, i dins Andratx no es parlava d’altra cosa.
Sa mosca que més picava sa mare, era que li haguessen demanat si duia pedra foguera i esca; i deia.
—¿Qui sab? Per ventura era aquell d’ets alens que le hi demanava per fer foc i veure-hi qualque mica. Sobre-tot ¿i quin mal e-hi pot haver de dur pedra foguera i esca? Cap: jo lo que faré será posar-n’hi d’amagat dins una butxaca; i llavò li posaré un bon grapat d’estopa, una candela i un trinxetó, per lo que puga esser.
Ja hu crec que le-hi posá a tot això dins sa butxaca i ben d’amagat.
En Juanet no es va tèmer de res: des cap des set dies se despedí de son pare i sa mare i de tothom. S’en va an aquella pesquera, e-hi hagué es peix que l’esperava, s’hi aixanca demunt, i s’animalot per endins i per endins.
Al punt destriaren es penyals de sa muntanyota, e-hi arribaren, s’enfonyen dins aquell meteix coval, i hala per endins i per endins.
Es peix el torna deixar demunt aquella seca, i gira en coa. Sa remor de ses seues coetjadas aná morint morint fins que se morí de tot, i En Juanet romanguá de bell-nou dins aquella fosca tan espessa, sensa sentir res pus que aquells alens de s’altra vegada, que eren justifet justifet.
I li succeía lo meteix: en tenir talent, allargava sa má, i venga un bon plat d’arròs o un ou estrellat o un botifarró o un troç de sobrassada, i qualque pic una bona llenca de porcella rostida, i en-çá i en-llá qualque taçonet de vi, d’aquell qui fa fer cançons a la vela, per poc que hi bovetgin.
I tornaren passar setmanes i altres setmanes i mesos i altres mesos, sempre a les fosques, sempre sentint aquells alens.
En Juanet ja en començava a tenir mal-de-ventre de bon-de-veres.
—¿Pero qui diantre pot esser que alena tan seguit i tan fi? deia ell. ¡Si la tenía tan avall com jo a sa sòn, no dormiría tan arreu!
Un dia, estirant-se es jaquet, notá que duia una butxaca plena: paupa, i toca blan i rostit. Afica sa má, i troba estopa, i un trinxetó, i un canonet de canya amb un tap, i llavò una llenca de pedra, i una cosa prima i llarga, que va esser una candela.
—¿I qui m’ha posat això aquí dins? diu ell, paupant-ho. ¡Sabs que això havía d’esser un canonet d’esca, i això una pedra foguera!
S’ho treu tot, destapa es canó, i fonc ple d’esca.
—Bon re-caspitel·lo! s’esclama ell. ¿Vol dir tenim per encendre? ¡Si que me diu bé! ¡Ja he de veure jo que hi ha per aquí dins!
Posa esca demunt s’estopa, pega unes quantes fregades a sa pedra foguera amb s’esquena des trinxetó, brollen espires, pren s’esca, fa flamada s’estopa, encén sa candela, mira en-tom seu, i… veu quatre passes lluny, una fadrineta com un sol de garrida, ajeguda a un llit de set matalassos, dormint com un peix dins l’aigo.
S’hi acosta per veure-la de prop: era s’al·lota més gentil i més ben taiada de totes ses parts des còs que vos pogueu imaginar. Devía tenir uns devuit anys.
¡Ja la s’hi mirava arreu En Juanet! Estava tot embadalit, tot empantanat; no sabía de quin mon era… Res havía vist mai que li agradás tant, que li donás tant de pler.
S’en hauría aconhortat de no fer altra cosa mai, més que contemplar aquella garridesa.
Com més embabaiat e-hi estava, cop-en-sec compareix un gigant, fent uns crits com a trons del cel. Pareixía que aquella còva s’havía d’abisar.
—¡Ah gran polissó! deia ell: ¡no la m’has feta que no la m’haja pensada!… ¿I no digueres tu que no duies pedra foguera i esca?… ¿Així em pagues es favor que te vaig fer de deixar-te anar a ca-teua?… ¿Vol dir t’agrada aquesta fadrineta?… ¡Ja hu crec!… No tens mal gust per esser andritxol. ¡Deixa fer: que t’en he de mostrar de mirar al·lotes d’aprop!
Sa fadrineta amb tants de crits se desperta exhalant un ai. Mirant-se la feta, tota astorada, clavá la vista demunt En Juanet, i rompé en plors.
En Juanet havía quedat de pedra, es cabeis li saltaven des cap, no pogué obrir boca. No sabía aont s’havía de posar.
Es gigant l’embarriola per una oreia, el se posa an es coll, pren un carrerany que ell sabía, i per amunt i per amunt, fins que sortiren dalt sa muntanyota.
Per molt que escampassen la vista, d’allá dalt no-més veien per un vent la mar i per s’altre muntanyes i més muntanyes.
Es gigant e-hi pren per demunt, i feia unes passes tan grosses, que no posava es peus dins es comellars ni tondals, ni an es costers, sino que com llevava un peu d’una cucuia, posava s’altre demunt una altra cucuia.
Figurau-vos si en devia fer de camí.
Com e-hi hagué una partida d’hores que caminava, arriba a un pinar, tria es pi més alt, i e-hi deixa En Juanet demunt, i s’en torna. Aquell pi, d’alt que era, el veien de set hores lluny, i tenía una rama com un rol·lo d’era.
En Juanet allá dalt, per bé que allargás sa má, no trobava plats d’arròs, ni botifarrons, ni troços de sobrassada, ni talabants de porcella rostida, ni tassons de vi; i aviat va veure que no li convenía gota aquella rama.
Es pi tenía una soca llisa com un fus, i, per devallar-hi aferrat, s’havía de fer benes sa roba i sa pell des braços, panxa, cuixes i cames. I ¿qué fa ell? Se posa a rompre brancons i brancons de pi, comença a cordar-los tan bé com sabía, i venguen brasses i més brasses de corda. Com en tengué que va creure que li bastava, fermá un cap ben fort a una branca, s’amolla per aquella corda, i per avall fins abaix.
—Ara lo que hem convé, diu ell, es cercar per omplir-me es gavaig, que tenc ansia de dur-lo tan ruat, que ja no se vulga desruar.
Tresca qui tresca, no trobava més que muntanya i garriga i muntanya i garriga, sensa cap abre ni planta amb gens de fruita que fos bona de menjar.
Sent rall dins un remolí d’uiastres, s’hi acosta, i me troba un lleó, un ca-llebrer, un falcó i una formiga, que teníen una euveia morta, i se gatinyaven a les-totes, i ja se deien es nom des porc.
Per por de no esser-hi demés, e-hu doná a ses cames; però aquells l’havíen reparat, i se posaren a cridar-lo: ¡germá! ¡germá!
—¡Ara estic perdut! diu ell: m’han afinat, i encara seré jo que pagaré la festa.
S’en hi va més retgirat que un poll, i ells tot-d’una li diuen:
—Germá, vos hem cridat perque, pagant i agraïnt, mos fasseu un favor.
—Digau quin, s’esclama ell, cobrant coratje.
—Idò veis: tenim aquesta euveia, i la mos hem de partir, i fa una bona estona que mos hi pegam, i per cap vent del mon mos porem avenir, perque es troç que un vol, s’altre també el vol. I vos hem cridat perque vos amb tota conciencia fasseu ses parts, i digueu quina ha de tenir cada qual; i lo que vos fareu, desd’ara tots e-hu donam per ben fet.
En Juanet e-hi pensá un poc; se mirava s’euveia, los se mirava a ells, i a la-fí diu:
—Vet-aquí com trob que la vos heu de partir: es lleó, que prenga ses popes, que es lo més saborós, ell que es el rei de tots els animals; es ca-llebrer que prenga els ossos, ell que n’es tan afectat; es falcó que prenga sa moca, i la porá roegar bé, ell que no té dents; sa formiga que prenga es cap, i, en haver-lo desnossat, s’hi porá mudar, i tendrá una casa de primera.
—¡Sí que la mos heu partida bé! clamaren tots quatre. ¡Vaja per fet! ¡vaja per fet! Vos meteix feis-mos es quatre bocins.
En Juanet agafa s’euveia; amb so trinxet, així com pogué, li taia es cap, li treu sa moca, dessepara sa popa dels ossos, i aquells varen pendre cadascú lo seu, es més satisfets del mon.
A-les-hores es lleó s’arrabaça una serra de sa pitera, i li diu:
—Jau aquesta serra. En dir: «val Deu i lleó», tornareu un lleó.
Es ca-llebrer se tala una ungla d’un peu i li diu:
—Jau aquesta ungla. En dir: «val Deu i ca-llebrer», tornareu un ca-llebrer.
Es falcó s’arrabaça sa ploma més llarga de ses ales, i li diu:
—Jau aquesta ploma. En dir: «val Deu i falcó», tornareu un falcó.
Sa formiga s’escapsa una banyeta, i li diu:
—Jau aquest capet de banya. En dir «val Deu i formiga», tornareu una formiga.
—Escoltau, diu En Juanet. ¿I en tornar lo que voltros sou, que hu he d’esser per a-sempre?
—Es temps que voldreu vos, contestaren tots quatre. En no voler esser-ho pus, no heu de fer més que dir: «val Deu i homo», i tornareu homo, com si res fos estat.
—¡Bé me va, idò! s’esclamá En Juanet. Deu vos ho pac; i si m’heu de menester pus, digau-ho.
—No, germanet; poreu fer sa vostra via.
—Idò ¡a re-veure i amb Deu siau!
—Lo meteix vos deim, noltros, respongueren tots quatre.
I ells dassa dassa es troç d’euveia que los havía tocat, i En Juanet de d’allá, més content que un Pasco, com se veia amb aquells quatre dons tan bufarells.
—¡Com es vel·la revenjoli! que si no en fas molta de carrera, deia ell, me puc taiar es nas!… ¡Sabs si ara el trobás an es gigant, quin copeo li faría ballar!… Pero hem convé més ara per ara posar unes quantes miques dins es gavaig.
Camina caminarás, mentres deia això, s’alça de devora es seus peus una llebre; ell diu tot-d’una: ¡Val Deu i ca-llebrer! Al-acte torna un ca-llebrer, i nyip nyep derrera ella. Al-punt la té, l’escorxa, fa foc, la torra, i per endins; i ben bona que va esser.
Ja no patí fam pus, perque, en veure caça, tornava falcó o ca-llebrer, l’aglapía, i aviat havía fet es val-Deu.
¿Trobava cap animal ferós? ¿cap companyia de lladres? Si no estava per una berbe, deia: ¡val Deu i formiga!, i tornava una formiga, i no el veien lluïr pus. Ara si duia sa mosca, i volía un arrap, deia: ¡val Deu i lleó! i tornava lleó. I ¡pobre animal ferós! ¡pobre companyía de lladres! Los pegava llongo, los embatonava, ¡aviat eren tots benes.
Camina caminarás, passava terres i terres, sempre en-popa, sensa que ningú el fes voltar ni tòrcer es gruix d’una ungla.
Un dia destría un castell dalt un turó molt soberc, s’hi acosta per veure’l d’aprop, i fonc un castell que feia feredat, redonenc, amb unes murades disforjes, amb una mala-fí de torres voltant voltant, ben rabaçudes i ben altes, totes guarnides de barbacanes, matacans i setjetíes.
En Juanet les se mirava d’en una en una, mig astorat. Com se mirava sa derrera, guaita a una finestra una fadrineta com un sol.
En Juanet casi va caure d’esquena, tan de-nou li vengué aquella hermosura.
Ja hu crec que li clavá la vista, que pareixía que l’havía de travessar.
—¡O Deu! digué: ¡i això es aquella meteixa fadrineta de sa cova!… ¡Vaja si e-hu es!… ¡justifet! ¡justifet!… ¡Això si que es bò, i no embafa!… No res, ja la vui jo veure més d’aprop… ¡Val Deu i falcó! va dir, i al-acte torna un falcó.
I volada d’un vent i volada de s’altre per devant aquella finestra; i, si es falcó se mirava arreu sa fadrineta, sa fadrineta se mirava més arreu es falcó, perque no s’en poría avenir que aquell jove que havía vist baix de sa torre cop-en-sec hagués descomparegut, i cop-en-sec se fos presentat aquell falcó, que com que l’hagués presa a ella per colom, tantes fúes pegava devers sa finestra, no decantant mai la vista de sa seua cara.
Ella tenía un gigantot devora que la guardava, i li diu:
—¡Jesús, quin falcó, gigant! ¿qué no el veis? ¿qué no el veis?… Mirau, mirau… ¿Pero qué deu tenir aquí dins aquest animal? ¿que deu cercar?… ¡O que m’agradaría! ¡que m’agradaría que el m’agafásseu!… ¡Provau-ho, provau-ho per un gust!… ¿Qué no hu veis que amb sa má i-tot li arribariau com passa?… ¡Agafau-lo’m per amor de Deu!
—¿Qué no veus, deia es gigant, que si el t’agaf, te fogirá, i llavò plorarás?
—¡Vos dic que no ploraré! ¡Dec esser cap nina jo!
Es gigant, per no sentir-la pus, com veu que es falcó torna passar, li pega grapada, l’agafa: ella ja tengué una gabia, le-hi tanca, i tota gojosa el s’en du dins sa seua cambra per contemplar-lo més a-pler.
Des cap d’una estona que el se mirava, cop-en-sec li descompareix de dins sa gabia.
Fonc que En Juanet digué:
—¡Vai Deu i formiga!
I torna una formiga, i sortí de sa gabia.
Llavò diu:
—¡Val Deu i homo!
I torna homo, així com era, un fadrinet acabat.
Com ella el se veu devant, queda freda, sensa polsos, anava a pegar crit.
—¡No crides per amor de Deu! diu En Juanet: ¡no tengues ansia de res!… ¡no e-hi som per ferte mal!… ¡primer cauré mort que no et tocaré!
Ella començá aquí a perdre sa temor i a cobrar coratje. Se mira bé En Juanet, i romp dient:
—¡Ah Juanet, Juanet! ¿tu éts? No hem pensava jo veure’t pus, i manco aquí dins. ¿I com éts entrat?
—No hu vulgues sebre, diu ell: lo que es cert que som aquí dins.
—¡Mira que la me feres bona amb so encendre aquella candela! Aquell gigant me tenía encantada allá dins, i tu me redoblares s’encantament, i fores causa que hem dugué aquí deçá, dins aquest fort, i m’hi tendrá per-a-sempre. Es meu encantament no s’acabará mai mai.
¡O què li va caure d’avall allò an En Juanet! ¡O quina pena que li agafá tan grossa!… Es seu coret com que hagués d’esclafir.
—Pero ¿i no e-hi haura cap remei cap remei, deia ell tot acongoixat, per jo treure’t d’aquí dins? ¿Cap remei e-hi haurá? ¿cap, cap?
—¡Qué ha d’haver! deia ella. ¿Qué no hu veus que no n’hi ha? Ses portes totes son de ferro i de set fuis, i embarrades amb barres de cent quintás; i es gigant que sempre vel·la, i, si s’en temés de res, en faria una coca de tots-dos… ¿Qué mos hem d’amollar cap-avall per sa finestra, i arribaríem abaix tots troços?… ¡No e-hu somies, fiet, de treure’m! No e-hi ha spirituó[24], aquí dins m’he de podrir!
—Pero ¿e-hu sabs cert, ben cert, diu En Juanet, que per cap vent del mon es possible que tu surtes d’aquí dins? ¿Per qué no en parlas an es gigant? ¿per què, com qui no n’ès, i sensa que ell s’en tema, anant-li de lluny de lluny, no proves de ferle-hi amollar si n’hi ha o si no n’hi ha de remei per tu sortir d’aquí dins?
A ella li agradá aquesta idea; pero de lo que tenía por, era de deixar-lo a ell dins sa seua cambra, perque, si per un cas de casos, es gigant e-hi entrava i el veia, en faría una de pópulo bárbaro.
—¡No hajes ansia d’això! diu ell. ¡Que d’aviat no hem veurás, i no tornaré que tu no tornes!
—¡Val Deu i formiga! digué, torna una formiga, i s’amaga dins un foradí de sa paret.
Figurau-vos quins uis devía badar sa fadrineta com veia aquelles coses.
Ja hu crec que se revestí de coratje, i ja es partida a veure si faría sa garangola an es gigant, si li faría amollar es remei que e-hi pogués haver per ella sortir mai d’allá dins.
Li mou conversa, i d’enfora d’enfora le hi va dur a parlar-ne.
Com li demaná a-les-clares si e-hi havía remei per ella sortir d’allá dins, es gigant feu una riaiassa, que la degueren sentir d’una hora lluny.
—¿Tu sortir d’aquí dins? deia ell, fent capades i estabetxos. ¡Ara li fan es máneg! ¡Ja e-hu pots posar an es compte vei ja! ¡Primer se besará el cel amb la terra, que tu no sortirás! Figure’t quin possible es que tu surtes, que, per tu sortir, primer m’han de haver mort a mí; i per matar-me a mí, abans han de matar un porc-singlar com un bou, que té s’amagatai dins un barranc molt fondo, i que fa bocins tots es qui s’hi acosten, i ningú mai l’ha pogut arronsar. I si arribassen a arronsar-lo qualque dia, de dins es seu ventre sortiría una llebre, sa més corredora que se sia vista mai; i si no agafassen aquesta llebre, no serviría de res haver mort es porc-singlar. Quant agafassen aquesta llebre, de dins ella sortiría un colom just un llamp; i, si no agafassen aquell colom, no serviría de res haver mort es porc-slnglar, ni haver agafada sa llebre. Ara si agafassen aquell colom, i li obrissen es ventre, li trobaríen un ou: sols esclafant-me aquell ou demunt es front, sería possible que hem matassen. De manera que no e-hi ha res an el mon que hem puga matar, en no esser aquest ou. Ara digues tu meteixa quin possible es que ningú mai afín això? I en cas de que e-hu afinassen, si ningú mai e-hu arribás a sebre ¿qui seria capaç d’atènyer aquest ou? ¿Quin possible es que hi haja ningú que amb una meteixa seguida puga matar es porc-singlar, agafar sa llebre i es colom?
Com sa tadrineta sentí allò, l’ánima li va caure an es peus.
S’en torna tota mostía dins sa seua cambra, amb una tristor que la matava, i es seu cor era lo meteix que si le hi haguessen enclòs dues moles de molí, i le hi esflorassen just un gra de blat.
Com va esser entrada, tanca de part-de-dins, i se va haver d’asseure perque no s’aguantava.
—¡Val Deu i homo! diu En Juanet, com la veu; i torna homo.
—¡Ah Juanet, diu ella, no e-hi ha res que fer! Ja t’ho deia… No m’ha enganada de res.
—¿Ai no e-hi ha res que fer? respon ell. ¡Primer e-hu de veure! Esplique’t veam.
Ella li compta fil-per-randa tot lo que es gigant li havía dit.
Com hagué acabat, En Juanet s’esclama:
—No-res: e-hu veurem si e-hi haurá ningú que e-hi puga arribar an aquest ou. Tu no tengues ansia: d’aquí a unes quantes setmanes, i per-ventura abans, ja en tornarem parlar més d’aprop.
—¡Val Deu i falcó! diu tot-d’una, i torna un falcó.
E-hi havía una mica de finestró ubert, e-hi surt com un coet, i de d’allá.
Vola qui vola per s’endret d’aquelles muntanyes i comellars, mirant fit-a-fit si destriaría cap barranc molt fondo, en trobá un parei; pero no e-hi afinava cap porc-singlar. Veu unes cases de possessió, i diu:
—Allá per-ventura me sabrán donar claricies… ¡Val Deu i homo!
Encara-no e-hu va haver acabat de dir, com ja e-hu va esser.
S’en va an aquelles cases, troba l’amo demunt es portal, i ja l’ha escomès.
—¡Alabat sia Deu!
—Per a-sempre sia alabat.
—Bon dia i bon any que Deu mos do.
—Bò será, si Deu e-hu vol.
—L’amo, si no vos dic perque veng, no e-hu sabreu.
—Si que endevinas.
—Idò venía a veure si hauríau mester cap guardiá.
—¡Bon caspi, que serás caigut de bé! t’agraden es porcs?
—Tot m’agrada a mí fora garrotades.
—Idò, si vols esser porquer, mos porem pegar de barrina.
M’agradaría més anar a prova set o vuit dies; i llavò si jo vos agrat, i vos m’agradau, ja parlarem de barrina. I si la feim, bé; i, si no la feim, tan amics com abans.
—Homo, tu parlas com un llibre. No-res, pren es porcs, i ja los pots anar a treure de dins sa pleta, que encara no havía llegut treure-los. Jo te mostraré sa pleta, i llavò ses partions des lloc, i per allá ont los pots menar.
En Juanet pren pa a taleca i unes corretjades, s’en va amb l’amo a sa pleta, treuen es porcs, los deixen dins un mitjá, i l’amo li mostra ses partions. Caminant caminant, s’acosten a dues muntanyes, que pareixía que per-temps era estada una tota-sola i l’havíen xapada p’es mig de dalt a baix: feia un freu esglaiador, un barranc que semblava que havía d’arribar dins infern, de fondo que era.
—Mira, diu l’amo an En Juanet, aquestes dues muntanyes son dins es lloc, i es barranc també, pero no e-hi pots anar amb sos porcs, ni sensa es porcs. Aposta e-hi hem feta aquesta gran paret, perque no e-hi pas ningú.
I era ver que ni hi havía una de paret, que devía tenir vint pams d’alt.
—¿I qué es matzinat es menjar d’aquest barranc, que no voleu que es porcs e-hi vajen? ¿Qué e-hi ha llop-volant?
—¡Una cosa cent voltes pitjor! respòn l’amo: e-hi surt un porc-singlar com un bou, que no deixa res per verd; si son porcs, perque son porcs; si son euveies, perque son euveies; i, si pot aplegar cap homo no el morretja gens: aviat l’ha fet benes. Aquest dimoni m’ha cuidat a destruir: ¿qui sab ses euveies i es porcs que m’ha llevats des vent, i es porquers i pastors que m’ha morts? Com per dins es barranc tot es auzinar, i e-hi ha xorrèstic per sa mare i per sa fia, i es bestiar e-hi tenía sa tirada, sensa temer-se’n se feien massa endins, s’entregava aquell dimoni cop-en-sec, no donava temps de fogir, i me feia una destroça horrorosa. A la-fi tirárem aquesta paret, i es mal va esser mort… No res ¡que te valga per avis!… ¡enfora sempre d’aquest barranc!… ¡Com més enfora, millor!
—¡Bé! ¡bé! ¡no tengueu ansia, l’amo! deia En Juanet, i cuidava a esclatar de goig, com sentía aquelles comendacions; pero se guardá prou de fer res coneixedor.
Encara no va haver perdut de vista l’amo, com ja s’en va corrents an es porcs, los aplega, i cap an es barranc s’ha dit. Troba un portell amb unes barreres tancades i fermades amb una cadena de ferro, les obri, es porcs s’hi aboquen. Ses auzines se tocaven, i totes teníen una solada d’aglans, que no veien sa terra. Figurau-vos aquells porcs que degueren fer: s’abordaren an els aglans com a rabiosos, i no se donaven raó a ses barres: no los llevía roegar-los. Al-punt estigueren com unes xeremíes.
I En Jeanet, sona qui sona es fabiol, esperant es porc-singlar que comparegués.
Assetsuaixí sent trepig i brúfols i croixits de claus, i me veu es porc-singlar, que s’en venía carrera uberta cap an es porcs; i com que ja los se menjás amb sa vista.
En Juanet li surt al enquantre, i li diu:
—¡Ei, estimat de ses col-floris! i ara aont tiram?
—A tastar aquests, respòn s’animalot signant es porcs, que ja l’havíen vist, i e-hu donaven a ses cames.
—¡Ai a tastar aquests! diu En Juanet. ¡Sabs que te serás atropellat en so rallar!
—¡Ni gens!
—Idò jo et dic que no en tocarás cap!
—Tots es que voldré i a tu es primer, diu es porc-singlar, i li pega fúa.
Pero En Juanet ja havía dit: ¡Val Deu i lleó! i antes que li arribás, ja va esser un lleó, i ja están embolicats tots-dos; i es lleó clavades i tanaiades an es porc-singlar, i es porc-singlar clavades i tanaiades an es lleó, i esclafits d’un vent i esclafits d’un altre vent, i si un espolsava fort, s’altre e-hi espolsava més, i venga sabonera i sang.
Des cap d’una bona estona de fer-ho de-tot, cansats i morts, no pogueren pus i se desferren.
Es porc-singlar, blau com la paumella, de rabia, digué:
—Si jo tengués aigo i fang,
de tu beuría la sang.
I es lleó respòn:
—I si jo tengués un pa de l’hora
una uiada de donzella i vi,
de tu veuría la fí.
Just an es meteix temps que dins es barranc succeïa això, sa fadrineta des castell va reparar que es gigant tenía sa color tota rompuda, que estava tremudat.
—¿Que teniu? li digué: ¿que no estau llatí?
—No gaire: no sé que m’ha agafat. Tenc calfrets, i m’en hauré d’anar a jeure.
S’en hi aná. Era una terciana que li entrava i fins lo en-demá dematí no l’hagué escorxada de-tot.

Es porc-singlar, com prou hagué brufat i alçada pols, deixá anar d’envestir de bell-nou es lleó, i s’en hagué de tornar per allá ont era vengut, sensa tastar cap porch; i En Juanet li va estrènyer amb sa guarda, ben redona, cap a ses cases.
—¡Al·lot! diu l’amo, com la veu: ¿i qué has fet amb aquests porcs?… ¿Qué los has inflats?… Jo no los havía vists tan redons mai!
—¡Ell segons veig devíau tenir uns porquers de pan-fonteta! respòn En Juanet.
—Pero ¿per ont los has menats?
—Per allá ont he vist que e-hi havía més menjar.
—¡Es segur que n’hi havía d’haver per força!… Pero ¿aont es que los has menats?… ¿Supòs que no es dins es barranc fondo?
—¡Qué ha d’esser, l’amo! diu s’estornell. ¡No hu cal pensar!… ¡ses derreres!
L’amo no s’en poría avenir, ni sa madona, ni sa seua fia, una pobila d’una quinzena d’anys.
Tots deien:
—Per força los ha d’haver menats dins es barranc. En-lloc los poría enredonir d’aquesta manera, en no esser allá dins.
No s’ho poríen treure des cap, i sa pobila arriba a dir:
—No-res, si hu voleu, mon pare, jo demá el vel·laré.
Així quedaren; i com En Juanet lo en-demá s’en aná amb sos porcs i amb sa comanda de no acostar-se an es barranc, sa pobila li pitja derrera, seguint-lo de lluny, de lluny.
Ja hu crec que 1’homo li envelá cap-dret an es barranc, i no tengué aturai fins que va venre es porcs abordats a ses solades d’aglans, engolint-los-se a forfollons, posant-se un ventre esclat no esclat; i ell sona qui sona es fabiol, es més descansat del mon.
Sa fia de l’amo s’enfila per sa paret, fins que els uis li contrapassaren, i pogué guaitar la feta.
No hauría tengut temps de dir set pare-nostros, com sentí un trepitx sec i vitenc, i uns brúfols ferests, i uns croixits de dents que li feren arriçar es cabeis, i me veu es porc-singlar que s’entrega, més envidat i enfurit que mai.
En Juanet l’afina, i ja li surt al enquantre, i l’escomet.
—¡Ei, estimat de ses col-floris! ¿qué ja e-hi tornam esser a bous?… ¿No t’ho vaig dir ben clar ahir: que no volía que m’en tocasses cap de porc, i que no m’en tocarías?
—Jo no veng p’es porcs, diu s’animalot: jo veng per tu.
I encara no hu va haver dit, com li pega bot; pero an es meteix temps En Juanet diu: ¡Val Deu i lleó! i ja fonc un lleó; i el va rebre amb ses barres i ses ungles. Ja tornaren estar embetonats; i es porc-singlar clavades i tanaiades an es lleó, i es lleó clavades i tanaiades an es porc-singlar, i esclafits d’un vent i esclafits d’un altre vent; i si un espolsava fort, s’altre e-hi espolsava més. Cap des dos s’en arribava a dur sa ventatja; i venga sang i sabonera, i sang i sabonera.
Des cap d’una bona estona de fer-ho de-tot, cansats i morts, no pogueren pus i se desferren.
Es porc-singlar, blau com la paumella, de rabia, digué:
—Si jo tengués aigo i fang,
de tu beuría la sang.
I es lleó respòn:
—I si jo tengués un pa de l’hora
una uiada de donzella i vi,
de tu veuría la fí.
Sa fia de l’amo, tota esglaiada, pega bot de sa paret, i cap a ses cases a contar-ho a son pare.

Just an es meteix temps, que això succeïa dins es barranc, sa fadrineta des castell repará de bell-nou que es gigant tornava tenir cosa. Havía perdudes ses colors, i estava tot tremudat.
—¿Pero què es que teniu? li demana. ¡Si vos morisseu, no mudaríau de color! ¿Qué vos torna entrar una terciana?
—¡I ben entrada! diu es gigant, i d’aquelles de pel arreveixinat!… ¡ai quin fret! ¡ai quin fret!
Així com pogué, s’en aná dins es llit. Al-punt desvarietjá a la-vela, i fins lo en-demá dematí no s’aclarí gens, i se va aixecar a la mala-hora, tot esborradot.

Ara anem a sa possessió. Sa pobila e-hi arribá amb sos cabeis alts, i comptá fil per randa tot lo que havía vist: que En Juanet s’en era anat amb sos porcs dins es barranc, que era vengut es porc-singlar, que ell era tornat un lleó, i s’eren embotonats, i no s’havíen pogut fer res. Figurau-vos quins uis devien badar l’amo i sa madona.
—Mirau, mon pare, digué sa pobila. Demá es segur que En Juanet ferá sa meteixa endemesa. Idò anit posam llevat, demá ben dematí pastam, i enfornam. Com es pa será treguedor, jo en prenc un i una carabaça de vi: vos haureu entretengut En Juanet fins llavò; i l’enviareu a treure es porcs; jo li pig derrera, s’en anirá an es barranc, jo me amag derrera sa paret, vendrá es porc-singlar, se aferrarán, i quand ell diga: si tengués un pa fet de l’hora, una uiada de donzella i vi, de tu veuría la fi; jo e-hi acudiré al-acte amb so pa i es vi i a mirar-lo’m; i estic segura, ben segura, que an es porc-singlar el se menja frit.
—¿I tu te dones amb cor d’anar-hi? diu son pare.
—¡Vaja si m’hi don!… ¡i de pressa!
—Idò així quedam.
Entradeta de fosca, s’entrega En Juanet amb sa guarda ben redona; li feren moltes exclamacions, i li varen dir:
—¿No deus esser anat an es barranc?
—¡Qué he d’esser anat! respòn ell.
Lo en demá, abans que trencás auba, ja hagueren pastat, a sortida de sol enfornaren, l’amo entretengué En Juanet per ses cases fins que es pa fonc cuit. Llavò l’envía a treure es porcs, sa pobila pren un pa de dins es forn i una carabaça de vi; i ja li ha envelat derrera En Juanet, que no se aturá fins que tengué es porcs dins es barranc, i altra volta abordats a ses solades d’aglans, cuidant a fer ui de tan aviat que s’en atepíen: i ell sona qui sona es fabiol, es més descansat del mon.
Sa fia de l’amo enfilada per sa paret, guaitava la feta. Al punt ja sent trepig i brúfols i croixits de dents, i me veu es porc-singlar que s’en vé carrera uberta.
En Juanet ja li surt a l’encuantra i l’escomet:
—¡Uei, estimat de ses cols-floris! ¿que ja’t tornam tenir per aquí? ¿Que no en sortirem?
—¡Fins que un des dos e-hi qued! respòn s’animalot, i li pega llongo.
En Juanet ja hagué dit ¡val Deu i lleó! Ja era un lleó, i el reb amb ses ungles i amb ses barres; i ja estigueren embotonats, i clavades i tenaiades d’un vent, i clavades i tenaíades d’un altre vent; i si un espolsava fort, s’altre hi espolsava més; i venga sabonera i sang, i sabonera i sang.
A la fí, cansats i morts, se desferren, i es porc-singlar, blau de rabia, diu:
Des cap d’una bona estona de fer-ho de-tot, cansats i morts, no pogueren pus i se desferren.
Es porc-singlar, blau com la paumella, de rabia, digué:
—Si jo tengués aigo i fang,
de tu beuría la sang.
I es lleó respòn:
—I si jo tengués un pa de l’hora
una uiada de donzella i vi,
de tu veuría la fí.
Aqui sa fia de l’amo pega bot de sa paret, i s’en va correns an es lleó, mirant-lo-se fit-a-fit, allargant-li es pa i sa carabaça de vi.
Es lleó, amb quatre grapades, se menja es pa i se beu es vi, i s’aborda de bell-nou tot rabent an es porc-singlar. Ja tornen estar embolicats: i clavades, i tenaiades, i esclafits, i sang i sabonera. I es porc-singlar que ja comença a afluixar i a desmaiar; i es lleó que cada volta més li reprèn i més fort li pega, fins que a la fi el safalca de tot, el se tira devall, el subjecta amb ses arpes, li aborda ses barres, i aviat el tengué tot bocins.
Encara no li obri es ventre, com surt una llebrota com un anyell, i ja es partida com un llamp de d’allá.
—¡Val Deu i ca llebrer! diu es lleó, i torna un ca llebrer com un vadell; i ja ha pitjat derrera sa llebre, tant com en poría treure, i nyip-nyep, nyip-nyep, i hala per envant; i tant un com s’altre que rebotíen, i pareixía que volaven.
Se veia que es ca llebrer era superior a sa llebre, pero sa llebre hu feia de tot de tot.
A la fi es ca li pega fitorada, i sa llebre boteix a l’aire, fent quatre o cinc voltes: ja va caure dins ses barres des ca, que tot-d’una aná a obrir-li es ventre.
Encara no le hi va haver ubert, com surt d’allá dins un colom, brunent, just la bala, i per amunt i per amunt, vola qui vola.
—¡Val Deu i falcó! diu es ca llebrer tot-d’una; i ja fonc un falcó, i derrera es colom s’es dit; i es colom de d’allá, i es falcó cap a ell, i fua i altra fua. A la fi l’enteferra, i ja no li escapá: li obri es ventre, i li troba s’ou, aquell ou ditxós, aquell ou tan sospirat.

Mentres això succeía, sa fadrineta des castell notá que es gigant, que ja estava tot escotiflat de dos dies antes, torcé es coll, i va caure estès tan llarg com era. Ses barres li prengueren es trot, i se posa a cridar:
—¡Está fet de mí!… ¡ja no en faré altra!… ¡aquesta m’en durá!… ¡no m’en escap!… ¡Ai, dic! ¡ai, dic!
—¡No tengueu por! deia sa fadrineta: ¡ja vos espassará!
—¡I aviat que m’espessará, cridava ell; pero dins sa fossa!… ¡Ai, dic! ¡ai, dic!
A força de forces, ajudant-li ella, se mig-aixecá, i aferrat per ses parets, i rossegant rossegant, pogué arribar an es llit, i s’hi estengué més mort que viu.
Sa fadrineta des castell no sabía que li passava, ni que pogués esser allò, ni que havía de fer-se.
Cop-en-sec veu es falcó que s’en vé tot afuat, se planta demunt sa finestra, i diu: ¡Val Deu i homo! i torna un homo, torna En Juanet, tot xaravel·lo, mostrant-li un ou amb sa má, cridant:
—¿Que tal? ¿que el veus an aquest? ¿Que el duc o no el duc?… He trobat es porc-singlar, i l’he mort. De dins ell es sortida una llebre, i l’he agafada. De dins sa llebra es sortit un colom, i he assolit es colom, i vetaquí s’ou que hi ha hagut dins es colom… ¿I es gigant? ¿aont es ell? ¿aont es?
—S’ha hagut de tirar demunt es llit: es més de mig-mort.
—Idò anem a matar-lo de tot.
Ella li mostra sa cambra, ell e-hi entra, veu es gigantot estès, tremolant com una fuia de poll, desvarietjant… Li apunta bé an es front, li tira s’ou, s’ou l’encivella entre ceia i ceia, s’esclafa, i el deixa sec: no tira cap cossa.
A l’acte ses barres de cent quintás que hi havía a ses portes caigueren troços, ses portes de ferro de set fuis s’obriren de pint-en-ample, i sa fadrineta, més xelesta que un Pasco, s’esclama:
—¡Ara s’es acabat es meu encantament, gracies a Deu! ¡En nom de Deu com s’es acabat!… Juanet, jo som sa fia del Rei de totes aquestes terres, aquest gigantot me prengué, i me tenía encantada, per que no arribás a esser reina. Anem a ca-mon pare a l’acte; que no sé si ja deu esser mort. Mos casarem, i mos donarán sa corona.
S’en hi van. El Rei encara fonc viu, i cuidá tornar boig de s’alegría de veure aquella fieta seua, que ja la tenía per morta i re-de-morta. Ella se casá amb En Juanet, i los donaren sa corona. En Juanet vengué a Mallorca a menar-se’n son pare, s’en aná an aquella possessió des barranc a cercar sa fia de l’amo, i la casá amb so senyor més noble de la cort; i visqueren, tots plegats, una mala fi d’anys, contents i alegres; i encara son vius, si no son morts. I… qui no hu creu, que hu vaja a cercar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada