Això era un pare i una mare que teníen tres fiis, En Pere, En Bernat i En Juanet. Sempre acabaven primer es pa que sa talent, de pobres que eren. Un dia En Pere, cansat de patir fam, alsa es cap i diu. —Me’n vaig a descubrir mon. Pren un tros de pa i formatge i li estreny. Camina caminaràs, troba una doneta amb un al·lotó, i ja l’ha escomesa i li diu: —¿No’m diríau, germaneta, a on trobaría lo que cerc? —I ¿que cerques? li demana sa doneta. —Ventura, respòn En Pere. —Idò mira, li diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa i llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. A un coster veuràs una covota paredada, amb un portal i unes portes tancades i un pi davant. Allò ès s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles per aquell pi, i fins an es cap d’amunt. Quant fassa fosca negra, sentiràs una veu que dirà: Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc! I ses portes s’obriràn. Serà que es nou gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es derrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! I ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà es pi, i li pegarà un parei d’engronsades per veure si hi ha negú de dalt que los puga traïr. Tu aferre’t fort, que si no t’hi aferres, botiràs; i abans d’arribar en terra, ja t’hauràn menjat. Si tu no caus, se’n aniràn de d’allà. Tu llavò davalles, dius davant ses portes ses paraules que per obrirles i per tancar-les hauràn dites es gegants, ses portes s’obriràn i se tancaràn, i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues. —¿Això ès tot lo que he de fer? digué En Pere, veent que sa doneta s’era aturada. —Això ès tot, digué ella. En Pere sensa dir-li per amor de Deu sia! ni a reveure! parteix amb unes bones passes. —Espera un poc, bon jove, diu sa dona. Mira aquest al·lotó que men. Fa un dia que no ha menjadet res. Dona-li, per amor de Deu, una espipellada d’aquest pa i formatge que dus. —No lleu, digué En Pere. L’he mester per mi. I, deixant-la amb sa paraula a sa boca, se’n va. Camina caminaràs, arriba a sa garriga rasa, i l’atravessa; troba’s barranc, i de d’allà. Afina sa covota paredada, veu ses portes tancades i es pi davant. S’enfila p’es pi; i fins a’s cap d’amunt. Aviat va esser fosca negra. Comensa a sentir trapig i rall per dins sa còva; i escolta qui escolta, sent una veu que diu: —Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc! I s’obrin ses portes i surten es nou gegants. —Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! digué es qui anava darrera; i ses portes se…