La deixa del geni grec: Part II, de Miquel Costa i Llobera

Quina claror furtiva pel gran avenc baixava?
Tot just Melesigeni del somni es despertava,
quan lluny, li semblà veure com un llumenaret
qui poc a poc venia, venia al seu endret.
Se fregà els ulls plorosos, dubtant si lo que veia
seria encara un somni; i un somni més ho creia
quan més a prop mirava l’estranya aparició.
Era la Profetissa que amb ulls de compassió
serena el saludava dient: -Fill de l’aurora,
no moriràs! Allunya la pena qui t’acora.
Jo et salvaré la vida, jo t’obriré el camí…
Si jo davant mon poble vaig fer per dur-te aquí
i encadenar-te a l’ara del Déu Incògnit, era
ja amb un ocult designi d’alliberar-te… Espera! –
Així parlant, la jove desfeia el gros fermall
que unia les cadenes amb l’ara per davall.
Si el grec res comprenia d’aquella parla estranya,
pel to de veu dolcíssim i el fer que l’acompanya,
bé prou pogué conèixer la inesperada sort
amb què una dona el treia dels braços de la mort.
-O tu! -exclamà, -divina visió, si no ets deliri
sens altre engany, conforme destina el Fat cruel…
Mes no, tu no m’enganyes: ta veu, com l’hidromel,
amb sa dolçor reviva mon abatut coratge…
Series per ventura, o verge del boscatge!
la coronada Artemis que guia els caçadors?
T’envia el germà Apol·lo, que invoquen els cantors
i vers el qual volava mon càntic cada dia?
Deixa que els peus t’adori flairosos d’ambrosia,
i salva’m, o divina! -Tal deia deslligat
de la fatal cadena i en terra prosternat,
l’airós Melesigeni. Llavores Nuredduna
li féu signe d’alçar-se, prengué en la mà tot d’una
la teia lluminosa i un punyal d’os ben llis,
i li manà amb un signe resolt que la seguís.

* * *

La verge i el rapsoda sense dir mot anaven
de cap a la sortida, i a penes si miraven
les grans magnificiències d’aquell coval august.
Ella amb son cor poètic assaboria el gust
de les gentils paraules que poc abans sentides
i no compreses, duien dolçors indefinides
com veus d’una tonada perduda dins la nit…
Ell, sols amb viva pressa de veure’s ja sortit
d’aquell immens sepulcre batia fort les ales
del cor, i dins del màgic espai d’aquelles sales
davant sos ulls atònits, mirava solament
la verge misteriosa que el duia a salvament.

Sortint de la caverna llarg temps ja feia via,
i ni un sol fil encara de la claror del dia
se veia entre columnes filtrar. Potser perdut
era el camí que feien… ¿Per l’alta quietud
del prodigiós abisme tal volta s’esbarraven,
i tot cercant la porta, dins ell ja s’enterraven,
sense remei? Tal dubte terrible i angustiós
sentí Melesigeni, i ja el pas recelós
a deturar anava, quan més amunt oberta
veié la portalada, mostrant la llum incerta,
blavosa i moradenca d’un cel crepuscular.

Ell corregué a la porta, frenètic, va guaitar
vers l’horitzó vastíssim, i allà aspirant tot l’aire
que dins son pit cabia, no va mancar-li gaire
per exhalar un càntic o un crit. En aquell punt
li va imposar silenci la verge, i ja damunt
l’obert portal, tranquila, signava-li les ones
que allà a sos peus, en calma dormien… Per estones
muntava de les vores un remoreig suau,
o el plany d’una gavina que a son recó de pau
venia retratada. L’instant era propici
per intentar la fuga sense mostrar-ne indici.
A l’hora en què a distància ja tot de vista es perd,
sortir segurs podien, estant el lloc desert.
Claror tampoc manvava discreta i oportuna,
que per llevant ja es veia l’anunci de la lluna.
Bé prou la profetissa son temps hagué escollit!

D’estrelles coronada la consirosa nit
regnava i pareixia, cobrint tot l’hemisferi,
covar pel món un germen d’amor i misteri.
Oh! com en aquella hora s’hauria conversat
aquelles dues vides, si no els ho hagués vedat
el diferent llenguatge! Llavores la donzella,
alçant la mà, signava la vespertina estrella,
i el jove alçant la vista vers l’astre resplendent,
després cap a la verge signava dolçament.
Així callats, baixaren fins a la mar veïna.

Allà des d’una punta que avançava en la marina,
tornà a signar la jove, i el grec va descobrir
la nau dels seus, que estava d’espera per collir
los companyons que en terra saltaren. Per fortuna
més fausta del rapsoda, llavors Nuredduna
li va mostrar, per ella tot just aparellat,
un bot fet amb la soca d’un lladoner buidat,
guarnit amb rems d’ullastre. Davant tanta finesa
corprès Melesigeni, s’agenollà amb prestesa
besant tot just la fímbria del vel d’ella caigut.
Tantost ella el féu seure, i allà ben previngut
menjar li presentava: llegums i carn rostida
i una daurada bresca, i amb llet del jorn munyida,
per beure, una gran copa replena d’hidromel.
Calmà Melesigeni la fam i set cruel,
i mentre com a mostra de gratitud pensava
deixar sa dolça lira, sorprès ell s’adonava
que, en l’ansiosa pressa d’escapar de la mort,
ni de salvar sa lira pogué fer-ne record,
i la deixà suspesa sobre l’altar horrible.
Tornar-hi a recobrar-la no li era ja possible,
i així de Nuredduna se despedí plorant
de gratitud. Mes ella, l’afecte sufocant
que de son cor pugnava per esclafir, severa,
féu signe de partida, i en tant de la ribera
li deslligà la barca. Després dalt un escull
dreta ella el volgué veure fugir… Llavors remull
de llàgrimes ocultes l’extrem del vel tenia…
I mentre que el rapsoda se feia lluny, sortia,
passat son ple, la lluna del mar de l’orient,
pausada, gran, tenyida d’un roig sanguinolent,
mostrant dins el silenci de sa nocturna aurora
l’aspecte de Meda sinistra i venjadora.

………………….

Alè del qui recobra l’espai, la llibertat,
esforç del qui se mira de mort ressucitat
sentí Melesigeni remant cap al navili
del seus, i un tros enfora ja va cridar auxili
amb veu ben coneguda, per ésser ben rebut.
Amb ànsia allà el va rebre tothom, i a sa salut
fent libació amistosa, després que tots begueren,
voltant-lo en la coberta, contar arreu li feren
lo que en sa llarga absència li havia succeït.
Llavors amb sa paraula de magic colorit
ell tot ja ho pintava: la presa, el captiveri
la mort de tots los altres companys entre el misteri
del bosc sagrat, la seva futura immolació
dins la caverna augusta, semblant a la mansió
d’Aidés, rei de les ombres, i en fi la inesperada
ventura de sortir-ne per obra no explicada
d’una Deessa o verge de nom desconegut.
Tal resolució d’anar-se’n amb la major prestesa
i reclamar les forces del poble vencedor
per esvair la tribu que feia tal horror.

* * *

A l’hora en què sortia del mar la roja lluna,
també des de les ones pujava Nuredduna,
quan va sentir sobtada remor, remor creixent.
Volgué escapar lleugera, mes entre llums i gent,
se va trobar perduda. Qui allà feia de guia
era el mateix qui el vespre passat ja l’emprenia
contra ella amb mots malignes damunt del talaiot.
Doncs, aquell cap de cendra llavors digué: -Qui pot
manifestar l’oracle dels Déus en nit sagrada
sinó la verge altiva que d’ells és inspirada?
Un Déu, com ella deia, manà que el bell catiu
per víctima en la cova quedàs de viu en viu…
Per tant, cal que nos mostri la profetissa pura
com eix catiu se troba lligat dins la foscura,
si no és que ja invisible s’es fet com aqueix Déu…
Ton poble, o Nuredduna! vol veure lo que és seu,
vol registrar la cova! -Per l’alta portalada
en tant la profetissa se n’era ja pujada,
i des d’aquella boca sublim, sobre la mar
i la salvatge turba se veu va ressonar:

-Oberta està la porta del cau; podeu entrar-hi
sens mi, cors de geneta, qui set de sang teniu…
Mes l’home qui vos guia no hi cerca ja el catiu:
ell cerca Nuredduna, que odia el sanguinari.
Doncs, ara ma paraula darrera ja sentiu.

Jo l’he sentida clara la veu de l’Invisible,
jo l’he pogut entendre dins un batec d’amor;
i diu que no li plauen les víctimes d’horror,
que vanament vessada la sang li és avorrible,
que ell per voler carnatge no és tigre ni voltor!

Ja veig, ja veig com l’auba d’aquella edat futura
en què, segons l’enigma, la Verge infantarà.
Quan l’Invisible a l’home parlant se mostrarà,
del cel nova rosada, plourà tendresa pura,
i a son semblant cada home li sabrà dir germà.

Salut claror llunyana, perduda en les tenebres,
que en ales del meu càntic me mostres un besllum!
Ma vida a tu s’exhala com un lleuger perfum…
Enfora, armes horribles i sanguinàries febres
d’uns Déus i sacrificis de bestial ferum!

Enfora d’aqueix temple! Que aquí la gent impura
no taqui meravelles que construir no pot…
Si tant voleu, les roques tacau del talaiot,
que antics gegants bastiren, segons llur estatura…
D’aquí sols l’Invisible n’és Déu i sacerdot!-

Així la profetissa parlà, i una pedrada
brunzí de cap a ella, mentre una veu irada
cridà: -L’haveu sentida? Dels Déus ha blasfemat,
i qui dels Déus flasfema bé mor apedregat.-
Tantost una ruixada de pedres rebotia
entorn de Nuredduna, i algguna la feria,
mentre ella se n’entrava corrent dins la foscor
de la sagrada cova. Per un secret terror,
seguir-la no gosaren aquells armats. Darrera
del gran portal sentiren com amb pedra foguera
un llum ella encenia, i per l’immens coval
sols varen veure un rastre de llum com espectral.

* * *

Endins, endins seguia per l’antre solitari
la verge apedregada. La pau del santuari
amb sa besada freda li serenava el front.
Mes ai! Que feia un rastre de sang arreu, per on
ja lenta caminava. Les forces li dequeien
sos peus ja s’entorpien, sos ulls quasi no hi veien…
Per fi el seu llum en l’ara pogué clavar tot just,
i es reclinà rendida baix d’aquell bloc august.
Allà, mig desmaiada, sentí vibrar perdudes
remors en ses orelles; després les ombres mudes
a l’esperit donaren com un llenguatge clar,
i veus del gran silenci talment varen cantar:

«Reposa entre nosaltres, reposa, verge humana,
enfora de les vides que un temporal s’endû.
Dins la fondària pura que el teu gran cor demana
alabastrines verges te volem dir germana,
intactes dones d’aigua volem plorar amb tu!»

«O flor d’aqueixa terra, corpresa de misteri,
oblida tos boscatges on tot s’esfulla i cau,
oblida ta família de sang i captiveri
dins nostra eflorescència de perennal imperi,
dins nostre tabernacle de la suprema pau!»

«Aquí l’obra dels segles les roques transfigura,
i sens dolor ni obstacle tranquil·la prossegueix
polint aquest abisme la mà de la natura…
Ah! no és així entre els homes: bé ho saps, o prematura
poncella d’una raça qui sols no te coneix!»

«Mes, cal que en tota cosa la llei sia guardada.
Dins l’univers batega potent aspiració;
i així en terrers i pobles, en pau o lluita airada,
amb plors o degotissos, a poc a poc formada
creix l’obra sense fites, cercant la perfecció…»

«Sortada tu, donzella que un Déu ocult inspira:
saltant sobre ton segle, n’ets víctima sublim!
Pren de l’altar, que és teva, pren la deixada lira…
Per un batec de l’ànsia amb què ton cor expira
daríem les centúries de calma que tenim.»

«Sortada tu! Ta vida, breu com de lliri o rosa,
fins l’infinit avença pel cor i el pensament.
Mor ja, que l’Invisible son ric anell te posa.
Dormir pots a son tàlem, tot esperant, o esposa!
mentre ton astre puja vetllant pel firmament…»

«Ah! dorm entre nosaltres, reposa, verge humana,
enfora de les vides que el temporal s’endû.
Dins la fondària augusta que el teu gran cor demana
d’alabastrines verges seràs la sobirana:
intactes dones d’aigua ja plorarem per tu!»

Part III

La deixa del geni grec: Part I, de Miquel Costa i Llobera

Aquesta és la primera de tres parts de la gran poesia èpica de Miquel Costa i Llobera, La deixa del geni grec. La poesia ens narra les desventures del rapsoda Melesigeni, capturat a Mallorca junt amb altres navegants grecs que feien ruta cap a la península. El seu destí, el sacrifici.

Costa i Llobera construeix un personatge, Nuredduna, que ha arrelat tant dins la nostra cultura, que a alguns sorprèn que fos invenció del gran poeta pollencí.

El present text, extret del llibre Liriques, de 1923, difereix lleugerament del text que apareix a Tradicions i fantasies de l’editorial Moll al igual que el que surt a la Poesia Completa publicat per El Gall Editor. 


 

«Cabirs qui de la terra viviu en les entranyes
covant tresors o saba que fa reviure el camp,
arquers de les altures que desparau el llamp,
genis del bosc ombrívol, del mar i les muntanyes,
ombres de nostres avis, terror de gent estranyes,
rebeu ja el sacrifici, que grat a tots s’escamp!

«Beveu, o Déus! La tribu que a beure vos convida
vos vessa sobre l’ara més rica libació…
Si us plau la sang calenta del bou o del moltó,
molt mes la sang humana de més costosa vida.
Vostre ira s’hi sadolla, i en sacietat oblida
l’ofensa i la venjança… De sang brolla perdó!»

Aixi cent veus cantaven a chor sota el ramatge
de la sagrada alzina; i amb majestat salvatge
se dilatava el càntic pel bosc i per la nit.
Per entre focs de teia, cent joves tot seguit,
formant guerrera dansa, voltaven la gran soca
de l’arbre antic de dies i el gran altar de roca.
Colrats, fornits i àgils, vestits de rasa pell,
cenyida al cos la fona de triplicat cordell,
portant elms amb cimera crestada, a on domina
la ploma de milana o d’àguila marina,
lluïen noves llances i nous escuts d’aram,
que a preu d’esclaus hagueren d’uns mercaders d’Hiram
que feien proa a Tarsis. Amunt, cap a les rames,
ja el foc sagrat alçava fatídiques les flames
pel sacrifici, sobre l’altar del talaiot.
Prop de l’altar ciclòpic estava el sacerdot
de llarga cabellera i barba, que en blancura
la llana li vencien de l’ampla vestidura,
amb verd-obscur fullatge d’alzina coronat.
Robust en sa vellesa, de l’arbre venerat
tenia tot l’aspecte, hieràtic, impassible,
per dominar en calma solemne tot lo horrible.
Vuit sacerdots ministres servien al gran vell.

Gentil i consirosa s’asseia davant d’ell,
a un feix d’herbes sagrades, collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví…
Cenyia-li la testa un tany de romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera,
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
La vesta li estrenyia pel cos un cinturó
de bàrbara riquesa, i un afilat falço
d’argent sobre sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja-lluna serena, però trista.
Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres
dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après
de les antigues Sagues tot l’art dels sacrificis
i d’herbes remeieres, de somnis i d’auspicis.
Ella guardava els himnes, i les tradicions
del poble, i en nous càntics li deia visions
a on una llum nova pels cors apareixia…
Flor de sa raça, n’era la verge poesia!

Al peu de la gran soca lligats, immòbils, muts,
dotze catius estaven en tristes actitutds
de víctimes futures. Amb llur vestit i traça
del bell país hel·lenic mostraven bé la raça.
Grecs eren de les illes airoses de llevant
qui, cap a l’ampla costa d’Hespèria navegant,
havient fet escala vora la platja bella
de Bócchoris, colònia de Boken-Rau novella,
des d’on sa llei donava d’Egipte vencedor
a les tribus de Clumba, la Balear major.
Tot just aquella tribu, no encara dominada,
allà els havia presos enmig d’una emboscada
quan ells, costejant l’illa, d’un cap al bell abric
eren vinguts en terra com en país amic,
deixant sobre el navili llur forta companyia.
Així ells, ja en l’espera cruel de l’agonia,
ulls baixos, fora queixes, com a valents escau,
giraven vers la pàtria record trist i suau
i de la llar sentien més forta l’enyorança.

Entre ells hi havia un jove gallard, com a semblança
del Déu fill de Latona, l’Arquer amb lira d’or.
Melesigeni es diea, i estant ell a la flor
dels anys, duia amb les armes, tot just allà rompudes,
la lira dels rapsodes. Sobre les cordes mudes
crispava ell per estones la mà forta i gentil.
Veient-ho un d’aquells presos, més vell i més tranquil,
llavors li va fer seya, dient: –Melesigeni,
si tu de l’alta musa retens encara el geni,
per què no cantes ara nostre mortal adéu?–
S’incorporà el rapsoda, i present a l’entorn seu
vibraren d’un preludi les notes encantades.
En va tronaren contra les veus avalotades
de tota aquella tribu, puix des del talaiot
la verge Profetissa, manant-ho el Sacerdot,
féu signe de silenci. Callà tothom, i pura
la veu de l’alt rapsoda sonà per l’espessura.

«Adéu, pàtria dels hèroes, país de l’harmonia!
Adéu, casal i pares, germans, amics, parents!
Adéu, llum viva d’Hèlios, esplèndid rei del dia,
terres on tota raça d’homes parlants se cria,
mar de remors sens nombre, dolç aire dels vivents!»

«Adéu!… Per mars i terres, seguint carreres vanes,
aquí a trobar vinguérem nostre final prescrit,
segons la trama fosca d’aquelles tres germanes
qui los destins cantussen filant vides humanes,
les velles Moires, filles de l’Èreb i la nit”.

“O Clumba! en tu no crèiem trobar-hi sort tan dura,
al veure ocm sorties d’un mar i un cel tan blau
com els de nostra pàtria, i en roques i verdura
com una de les Cíclades mostraves ta figura,
ai! com la santa Delos somrient a nostra nau.”

“Tes ones me semblaven deport de les sirenes,
tos camps com els de la illa on el diví Odisseu
dins un alberg de nimfes quasi oblidà ses penes;
i veia ja en tes costes asprives i serenes
l’ocult palau de Tetis, les coves de Proteu.”

“A Bòcchoris, la vila dels Keptes ben fundada,
d’una colònia nostra somniava ja el nou mur…
Mes, ai! sort ben diversa nos era aquí guardada
en mas d’aquesta tribu, de Cíclops engendrada,
que habita munts de roques per dins del bosc obscur.”

“I veu’s aquí que enfora dels himnes de victòria
avui nos precipita la Mòira més cruel
al regne de les ombres, sense deixar memòria…
Almenys allà poguéssem cantar l’antiga glòria
dels hèroes morts, qui vaguen pel camp de l’Asfodel!”

Així cantà el poeta. La tribu allà, escoltant
sens entendre, bevia les ones d’aquell cant,
com l’herba seca i aspra que beu pluja novella.
Mes, com la tendra rosa boscana, que en poncella
patia set, queixant-se’n al cor del sec estiu,
per fi, banyada en pluja, inclina el cap i viu;
així també llavores la verge Nuredduna,
caigut lo front bellíssim de cabellera bruna,
un nou encant bevia del càntic no comprès…
I sobre la figura tan noble d’aquell pres
fixant ella la vista, pietosa i admirada,
d’un novell món esplèndid sentia revelada
la vida, del rapsoda semblant a un immortal.

De sobte el vell jerarca va fer una senyal,
i alçant-se Nuredduna brandà la falç lluenta.
Llavores començava la immolació cruenta.
Sonava un corn sinistre. Parelles de guerrers
de peus i mans lligaven a terra els presoners,
portant-los a la per fatal del sacrifici.
Ja el vell deia amb misteri breus mots, i llur servici
prestaven sos ministres, i ja el primer catiu,
dada la sang, cremava sobre el sagrat caliu.
Llavors la profetissa, que amb el seu vel de llana
solia el cap cobrir-se davant la mort humana,
se descobrí, i al caire més alt del talaiot,
amb l’actitud resolta de qui callar no pot,
alçant al cel los braços desnús i la mirada
d’uns ulls a on llampega l’encant d’una inspirada,
axí parlà: –Sentiu-me, ministres i guerrers!
Precís és que aquest jove cantor dels estrangers
aqui la sang no vessi. Per víctima escollida
el Déu Ignot vol ara que l’entreguem en vida
allà dins la gran cova, son temple misteriós.
Allà en dies d’angústies un poble temerós
penetra per dexar-hi sa víctima més pura…
Deixem viu aquest jove dins la caverna obscura–

No bé acabà la verge, que un home malaltís,
d’ulls fondos, que li lluen entre pelatge gris
com a calius de brasa dins carbonissa i cendra,
digué: –La profetissa tal volta és massa tendra,
i el Déu que l’ha inspirada pot ser la compassió.
Les tribus no se troben en temps de dar perdó
avui que tota l’illa sotmeten gents estranyes,
avui que sols ja resten en mig d’eixes muntanyes
aquestes roques lliures per nostre foc sagrat.
O tribu de l’Alzina, no vulles pietat!–

Al so de tals paraules, sorgí el gran vell: –Qui posa
sospites en la verge sagrada, que ha descolsa
la voluntat divina? Jo vull que aqueix catiu
per Déu de les cavernes reservat sia viu…
Bé prou allà li espera més espantós suplici,
i així més acceptable serà aqueix sacrifici.
Honor a la donzella, que flor és de ma sang!
Qui diu un mot contra ella, m’escup al cabell blanc!–
Regnà dins la gentada silenci de respecte,
i baix del vell altívol de venerable aspecte
les testes inclinaren ministres i guerrers.
Mentres arreu finien els onze presoners,
tot sol Melesigeni quedava, i no sabia
ni entendre lo que deien, ni veure qual seria
la sort que li esperava; més esperà la mort.
En tant, l’horrible càntic se repetí més fort,
se féu entorn de l’arbre l’aspersió feresta
i amb lo foc de la pira finí també la festa
quan de la mar pujava l’estrella del matí.

* * *

No encara era de dia i feien ja camí
per bosc, cap a les coves, al raig d’incerta lluna,
els sacerdots, les sagues entorn de Nuredduna,
els caps d’aquella tribu i, entre guerrers lligat,
l’harmoniós rapsoda, que anava desarmat,
però portant encara sa lira prestigiosa.
Vora la mar sortiren quan l’aigua remorosa
al primer bes de l’auba somreia amb sa blavor,
i somnioses boires, vestint-se de color,
a poc a poc s’alçaven, celístia matinera.
Seguien en silenci, seguien la ribera
per un camí de roques, passant per entre pins
i fent de pas alçar-se l’estol de corbs marins.
Quan el sol, roig i enorme, damunt la mar guaitava,
davant la comitiva sorgí la penya brava
del Cap Vermell, coberta de púrpura oriental.
Com un alberg titànic, al flanc d’aquell penyal
s’obria horrenda arcada que, oberta, pareixia
la gola d’algun monstre que riu engoliria.

Aquella gent cansada, pujant un aspre rost,
entrà per la gran boca, perdent allà tantost
la llum del cel i el vari renou de mar i terra.
Eterna nit callada… silenci fosc que aterra…!
L’espant com una llosa cobrí el jove abatut
quan de la llum del dia un últim raig perdut,
blavós, somort, tristíssim, per l’ombra se fonia
com la besllum darrera que un moridor destria…

* * *

En tant, enceses falles de roja resplendor
per graus ja descobrien aquell interior
de temple, qui demostra, replè de meravelles,
la mateixa art divina que el buit omplí d’estrelles.
Columnes d’alabastre de prodigiós bosell,
com mai sobre la terra n’esculpirà el cistell,
s’apleguen, formen pòrtics i vastes galeries
i sembla que allà esperen, com exornades vies,
un triomfal passatge de mítiques legions…
Majors altres columnes, sorgint de l’ample fons,
s’aixequen solitàries a tan suprema altura
que amunt se perd de vista llur pròdiga escultura
a on la llum no arriba de falles ni festers.
Riquíssims tabernacles i trones amb dossers
de filigrana, tendes d’esplèndid cortinatge,
estàtues revestides de pleguejant ropatge,
sepulcres, ares, ídols i monstres ideals;
tot quant inventarien deliris immortals
de més sublim bellesa i encisador misteri,
davall superbes voltes que el poder d’un imperi
tan sols no imitaria, tot forma una visió
que amb força sobirana rendeix l’admiració.
Allà té cort secreta la majestat augusta
de l’Invisible, i sembla que per idea justa
del seu poder, exposa trofeus sobre aquells murs,
dels enemics qui foren, dels enemics futurs.
Així per les cornises s’hi veuen en fileres,
teixides d’alabastre, les màgiques banderes
que cent i cent victòries pareixen pregonar.

* * *

En mig d’aquella cova sorgia un gran altar
sens ídol ni altre emblema, trossam d’estalacmita
sagrat al Déu Incògnit. Aquella era la fita
a on s’encaminava la llarga processó.
Davant l’altar caigueren en muda adoració
els sacerdots i sagues. Llavores Nuredduna
d’un ram de flors que duia collides a la lluna
ne féu una corona i en coronà el catiu
per víctima escollida, segons la llei prescriu
del Déu ocult. Un calze després li donà a beure
del poderós narcòtic que fa dormir i creure
visions consoladores, calmant el patiment.
Begué Melesigeni, com qui ja a tot consent,
rendit a l’infortuni fatal, i res espera.
Llavors l’encadenaren a l’ara, de manera
que no se’n pogués moure i, havent-lo assegurat,
deixaren-lo amb la lira suspesa a son costat.

En tant que Nuredduna la libació vessava,
la processó terrible de bell nou s’ordenava,
i a l’entonar un càntic, prenia son camí
cap a la llum oberta ia a l’horitzó sens fi…
I allà Melesigeni tot sol ja romania,
tot sol amb el silenci, la fosca i l’agonia,
tot sol, un plaç de vida més trist que tota mort.
A cada instant més fosca la veu del càntic fort,
a cada instant més pàl·lids aquells festers que teia…
En fugitives ratxes, ja es veia, ja no es veia
la processó, perdent-se per aquell bosc sagrat
de troncs de pedra viva… La mòbil claredat,
fugint, dava a les ombres un moviment de vida,
i monstres figurava que en negre estol sens mida
volant aletejassen entorn del jovencell.
Així les meravelles del lloc eren per ell
com una immensa tromba d’horror que l’abismava.
I quan, perdent-se enfora, per fi se dissipava
fins aquell últim rastre de veus i de claror,
sentí Melesigeni l’impuls d’extrem furor:
saltà, mes va aturar-lo dringant l’aspra cadena
que els peus li engrillonava. Llavors amb sa veu plena
llançà a les ombres mudes un crit, horrible crit,
que fou amb veu d’escarni per l’eco repetit.
Després tancà ssa boca desesperat mutisme,
i sols pogué sentir-se pel fons d’aquell abisme
l’eterna gota d’aigua del degotís plorós,
qui compta el pas dels segles i el fa més esglaiós.

Part II
Part III

El Gorg Blau, de Miquel Costa i Llobera

Adeu, tristor encastellada
del pla de Cúber i Almaluig ! .
Seguint arreu l’aigua qui fuig
d’aqueixa terra desolada,
sorprèn mos ulls 1a portalada
d’un Paradís…
L’aigua s’atura a son encís
i com que diga : reposau !
—Dolça és la calma del Gorg Blau !
Les colossals penyes bessones,
formant un freu meravellós,
sols deixen caure un raig dubtós
sobre l’estany pur i sens ones.
D’encantament blavors pregones,
com un safir,
aquest estany fan resplendir
i com que diguen : somniau !
—Dolç és el somni del Gorg Blau.

L’antic camí tot solitari
voreja l’aigua, recobert
baix del penyal, i sembla obert
per un exèrcit llegendari…
Passant del Gorg al mur contrari
pel rústic pont,
somriu la coma de la font
com un idil·li tot suau.
—Dolç és l’oasi del Gorg Blau.
Sortint del Gorg, per entre molsa,
ramatges, eures i ramells,
l’aigua jugant fa amb els aucells,
seguit, seguit, música dolça.
La neta escuma que ella espolsa
singlota o riu?
Al qui l’escolta pensatiu
com que li diga : meditau !
—Dolça és la parla del Gorg Blau.
Per entre flors, per entre espines,
lo que era estany se fa torrent,
i avall, endins, se va perdent
per un rocam com en ruïnes…
No hi troba ja murta ni alzines,
molsa ni flors,
quan allà baix, desfeta en plors,
dins la gran Fosca , l’aigua cau…
—Ai ! com la vida és el Gorg Blau !

Desolació

Dels quatre grans autors mallorquins de 1900, Mossen Alcover, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver i Joan Alcover, és aquest darrer per qui manco simpaties profes, i així i tot, no puc negar la seva grandesa. Un home que va sofrir molt en vida, va escriure l’equivalent poètic al Lacrimosa de Mozart.


 

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
oberts i sens entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

El pi de ribera

Aquest és el títol original, segons el manuscrit, d’el pi de Formentor, la novena simfonia de la poesia mallorquina. Aquí transcric aquest manuscrit del magne Miquel Costa i Llobera, inèdit, pel que veig, a la xarxa.


El pi de ribera_

Al meu cosí y amich estimadissim P.Ll.

Electus ut cedri.

I.

Mon cor estima un arbre! | Mes bell que l’olivera,
Mes poderós que’l roure, | mes vert que’l taronjer,
Conserva de ses fulles | l’eterna primavera,
Y lluita ab les tronades | y ‘ls vents de la ribera,
Lluita com un guerrer.

II.

No guayta per ses fulles | la flor enamorada,
No va la fontanella | ses ombres á besar,
Mes Deu ungí d’aromes |la testa coronada
Y li doná per trono | l’esquerpa serralada,
Per font l’inmensa mar.

III.

Quant, lluny, damunt les ones | renaix la llum divina,
No conta per ses branques | l’aucell qu’encativam:
Lo crit sublim escolta |de l’águila marina
Ó del voltó que puja | sent l’ala gegantina
Remoure son fullam.

IV.

Del llim d’aquesta terra | sa vida no sustenta;
Revincla per les penyes |sa poderosa’rel:
té plujes i rosades | y vents y llum ardenta,
Y, com un vell profeta, | reb vida y s’alimenta
D’espes amors del Cel!

V.

Arbre sublim! Del geni | n’es ell la víva imatge.
Domina les montanyes |y guayta l’infinit;
Per ell la terra es dura, | mes besa son ramatge
Lo Cel que l’enamora, | y té’l llamp y l’oratge
Per gloria y per delit.

VI.

Oh! si: que quant alloure |bramulan les ventades
Y sembla entre l’escuma | que tombi lo penyal,
Llavors ell riu y canta |mes fort que les onades,
Y, triunfador, espolsa | damunt les nubolades
Sa cabellera real!

VII.

Arbre, mon cor t’enveja! .|.. Damunt la terra impura
Com una prenda santa | duré ton bell recort.
Lluytar, combatre y véncer, | renyar sobre l’altura
Y alimentarse y viure | de Cel y de la llum pura…….
Oh vida, oh noble sort!

VIII.

Amunt, ánima forta: | traspassa la boyrada
Y arrela dins l’altura | com l’arbre dels penyals:
Veuras caure á tes plantes | la mar del mon irada,
Y tes cançons tranquiles | ‘niran pèr la ventada
com l’au dels temporals!

-Formentor . Septembre . 1875.

L’olivera mallorquina

Des de el meu humil punt de vista, Josep Lluís Pons i Gallarza es el poeta mes rellevant de la renaixença a Mallorca. Vingut del continent, fill de pares mallorquins, exercí de docent al Institut Balear, on fou professor entre d’altres de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Maura. Casi res.

L’olivera mallorquina es probablement el seu poema mes conegut. El simbolisme del paisatge ens farà venir al cap El Pi de Formentor, i es que costa molt poc caure rendit a la inspiració del paisatge de la nostra terra. L’estrofa final es una apoteosi magnifica que donara pas a l’època mes gloriosa de la literatura mallorquina.

Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.

Ton delicat fullatge
que sota el cel blau l’embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta, pel vent l’arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa
creixes sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

L’àrab i sa mainada
respirant – ne tes flors pel maig sortien
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.

Ah, quin dol, escoltant – ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tots brots, donant – ne
empriu a l’host de la guanyada terra!

I el jorn de la conquista
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí, amb l’infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les bruies tendres
i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.

Com reposava, a l’ombra,
deslliurant lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!

I de son puny volant-ne
lo manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant-ne
i els tendres cims dels branquillons vinclava.

Quan era una alta ermita
aqueix claper de trossejada runa
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son de deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.

Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
i amb flaviol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l’ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.

Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de t’eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara,
tu sobre el blau penyal romandràs viva.