Cossiers de Manacor al pregó de les Fires

El dia 27 de maig, amb motiu del pregó de les Fires i Festes de maig, els Cossiers de Manacor van sortir a ballar pel poble, ben escoltats pel dimoni. És el primer dia que surten despres que el Consell de Mallorca els declaràs Festa d’Interès Cultural.

Antoni Noguera i Balaguer i la seva Memoria

Antoni Noguera i Balaguer va néixer a Ciutat al 1860, fill de Honorat Noguera, també músic, i que en fou el primer mestre. Va estudiar enginyeria de camins, tot i que la seva vocació musical el va fer desatendre aquests estudis.

Antoni Noguera però, en el que destacà fou en la introducció de la música mallorquina a la modernitat, sense perdre les seues arrels. Els que ens interessa aquí, es la seva obra escrita sobre folklore, més que la seva composició musical, ben extensa i interessant per altra banda.

Entre les seves obres trobam:

  • Controversia suscitada con motivo de la publicación de mi primera mazurca
  • Música religiosa
  • La canción y las nuevas nacionalidades musicales
  • Memoria sobre cantos, bailes y tocatas populares de la isla de Mallorca

I és aquest darrer treball el que voldrem rescatar, idò l’hem de considerar el primer treball seriós sobre el folklore de la nostra terra. Publicat al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana entre els anys 1893 i 1894, i on podrem entre moltes altres coses, com la música que escoltam al segle XXI és idèntica a la que tenien al segle XIX.

El nom del ball

El President Cañellas contava que un any, entre els actes del dia de les Illes Balears, va voler organitzar un concurs de ball, i donar premis al millor bolero, a la millor jota i a la millor mateixa. Llavors un grapat de representants de les diverses associacions  li demanaren una reunió per anunciar-li que no hi anirien. Que qui podia dir si està mes ben ballada una mateixa de Sencelles o una de Valldemossa quan son dues coses diferents.

No mos posam d’acord per ballar una mateixa, ni ens posam d’acord per donar nom al conjunt de mateixes, jotes, fandangos, boleros i copeos que formen el nostro patrimoni mes preuat. Xerrant amb Madò Llucia discrepàrem sobre el tema del nom, i mes concretament d’aquell ball que te una coreografia en front d’aquell que es improvisat. Ella, que havia escrit un excel·lent article titulat Boleros, ball de bot o ball de pagès i que en ma opinió no treia conclusions clares, així que vaig decidir aprofundir un poc mes. Vaig ficar la plagueta dins la taleca i cap a la biblioteca.


 

Allà vaig poder consultar una serie de llibres, i aquí en mostraré els extractes que ens interessen:

A la magnifica Gran Enciclopèdia de Mallorca, com a referencia a ball, l’únic que trobam es el següent:

Ball de bot Qualificatiu genèric col·loquial, aplicat a les danses de ritme ternari, que inclou els boleros, les jotes, els fandangos i els copeos. Per anunciar una festa de ball, s’empraven els termes de ball de xeremies, ball de boleros, ball regional o ball típic. És antònim de ball de marxa, de ritme binari.

Poques conclusions hi podem treure donat que especifica que el terme Ball de bot es col·loquial, de les altres opcions que dona, pot ser ball de boleros sigui el mes usat.

Al primer volum del Cançoner Popular de Catalunya hi trobam la següent definició:

Pagès, Ball. Nom genèric donat als balls de parelles que es fan a la pagesia mallorquina, tals com Mateixes, Copeo, Jota, etcètera. Els balls de figures, com Cossiers i Cavallets, no entren en aquest gènere de Balls de pagès.

És, pot ser aquí, on es té una intenció mes evident de posar nom al ball ordenat de totes les que he trobat.

A Etnología y tradiciones de las Illes Balears l’únic que ens diu es:

Pero aquí y en éste sólo se quiere dejar constancia con breves apuntes de la gran diferencia existente entre aquellos bailes rituales que han ocuapdo la primera parte de este fascículo, y el llamado ball de bot o, mejor, ball de pagès, que jamas hay que confundir.

Al Cançoner musical de Mallorca de Josep Massot i Planes el capítol I es titula Balls a l’estil del país, anomenats balls de pageses però no torna a fer menció al nom comú del ball mallorquí.

Antoni Bibiloni de Sarau Alcudienc publicà un articule titulat Els balls populars a Mallorca: Una evolució insòlita a la mediterrània que comença aixi:

A la nostra illa els balls tradicionals que s’han mantingut vius fins a la actualitat són el bolero, la jota, el fandango i la mateixa, tots inclosos dins la denominació genèrica de ball de bot.

Més envant diu:

A partir d’ara les ballades populars obertes començaran a disputar l’espai a les mostres de ball (actuacions) que executen els grups folklòrics, situació no exempta de polèmica entre els partidaris de moure’s essencialment en un o altre sentit, vist que la gent estava acostumada a fer de simples espectadors en comptes de participar de la festa.

Entenent d’aquí que per una banda el ball improvisat es diu ballades populars obertes mentre que els balls coreografiats es diuen mostres de ball. Ball obert i ball de mostra, es un progres.

A Història i Manual per Aprendre els Balls Mallorquins directament no es volen mullar i com a l’anterior llibre fan referencia als noms dels balls.

 

Al primer volum de Cultura Popular Mallorquina, d’Antoni Galmés Riera fa referencia genèrica a balls populars, balls mallorquins, però amb un evident anim de no posar-hi un nom. Com a Història i Manual per Aprendre els Balls Mallorquins que esta dedicat precisament a Antoni Galmés, l’autor pareix que no es vol mullar.

En canvi, al volum segon de Cultura Popular Mallorquina, podem trobar un capítol titulat Nom dels nostros balls populars i aculturació en ells avui on molt al final hi trobam el següent:

En els balls de pagès i de bot d’alguns pobles i viles, on encara se feien, sense influències benèfiques o malèfiques dels molts de grups folklòrics que ja hi havia, se seguia ballant, per moltes de parelles que fossin les que sortissen a rotlo, cadascuna per ella mateixa, sense tenir més en compte que les traves, voltes i revoltes que la dona imposava al seu ballador

Entenem d’aquí que balls de pagès i ball de bot fan referencia a balls fora coreografia.


 

Com els balladors que es plantaren al nostre president feren notar, no ens posam d’acord sobre com ballar una mateixa. Els nostres autors tampoc es posen d’acord sobre la nomenclatura. Al meu poble es diu boleros al ball amb coreografia i ball de bot al que no, tanmateix no faig contes imposar el meu criteri a ningú.

Ball obert, primeres sensacions

Hi ha dues maneres de conèixer el ball obert: Aprenent-lo des de el naixement o veient-lo ja d’adult. A mi em va tocar lo darrer. Vull escriure idò un descobriment d’una cultura que he tengut davant tota la vida, i que tampoc m’es estranya, ja que jo soc ballador, però de ball de mostra. Soc hereu d’una llarga tradició de ball perfecte.


 

El ball de mostra s’ha forjat durant segles, i a cada lloc te les seves particularitats que cada poble defensa com les mes autentiques, i de tots els pobles, el meu es el que mes les defensa i mes defenestra a les altres. El dia del patró, a la nit, tenim un lloc construït especialment per aquest dia, per aquest moment, per aquesta hora i mitja de celebració ancestral on rendim culte als nostres avantpassats que van decidir que, a un ball especific, quan sonàs una nota concreta, els homes havien de moure el peu dret i les dones el peu esquerra.

Aquelles nits de Sant Llorenç toca agafar el millor vestit, no el de cada setmana, cal tenir-ne un d’específic, un d’especial, un vestit vistos i que provoqui comentaris del estil “quin al·lot mes curro”. Guardapit i calçons de colors lluents, faixa i mocador vermells sang, una camisa blanca impol·luta, i unes sabates negres acabades de fer ben netes.

Els xeremiers anuncien que arriba el moment mes important de les festes, estendard en alt, els musics i balladors arriben a l’explanada i agafen posicions dalt del cadafal: els guitarristes comproven els micròfons, els cantadors afinen la veu, i els balladors son objecte de desenes de fotografies, fins que arriba el moment. El batle presenta la vetllada, i anuncia el primer ball, com sempre, un copeo de muntanya.

Tres balladors formen fila davant tres balladores. Hi ha nirvis, duen ballant tota la vida, duen ballant aquest mateix ball cada setmana durant tot l’any, però es igual, avui vespre es especial. Mirades tímides, cares series i qualque rialla també, fins que sona una guitarra, tot ha començat; però fins que no sonin les veus dient tira-li cosetes, ningú es bategara.

Peu dret envant i començam. Sempre es comença amb el peu dret, per qualque raó. Tot ha de ser perfecte. Els sis balladors han de començar amb el mateix peu al mateix instant precís, no pot ser d’altra manera, i si per algun acte de nerviosisme, un pobre ballador ho fes amb el peu mengo, o un poc després, o un poc abans, o amb l’esquena ben perpendicular al terra, les madones del poble que han ballat davant reis i emperadors, a pobles i ciutats llunyanes, que han estat dignes de les màximes distincions; idò aqueixes madones, sense pietat, destorçaran amb les seves mirades a aquell pobre al·lot innocent que avui no s’hauria d’haver aixecat del llit.

Es la perfecció màxima feta ball, esmolada durant dècades, immòbil dins una vitrina perquè res n’alteri les propietats. Tot ha de ser com als anys 40 quan dues dones van fixar com s’havia de ballar ad æternum.


Fa uns dies vaig tenir el plaer d’anar a una ballada popular aquí, al Port d’Alcúdia. Havia vist altres ballades, sense anar molt enfora, per la revetlla de Sant Sebastià a Ciutat; però pot ser mai m’hi havia fixat d’aquella manera, o pot ser no tenia ningú al meu costat que em donàs les respostes que necessitava.

Era una nit calenta, impròpia de finals de juny. Varem arribar al passeig marítim, on havien deixat una explanada envoltada de un cadafal i un centenar de cadires. Ballar damunt la mar en honor del patró dels pescadors, molt millor que davall el foc de Sant Llorenç en tot cas.

Jo, tot ignorant del que vendria a continuació, vaig quedar a un racó mirant el que vendria, fora gaires expectatives la veritat. M’han inculcat tanmateix que als altres pobles ballen pitjor. Com hi vaig anar amb bona companyia i em consider persona educada, em vaig guardar tota casta de reprovació. La balladora que m’havia acompanyat fins llavors, es va col·locar enmig, confonent-se entre la multitud, tot i que no s’estorbaria a destacar.

La musica començà. Hi havia mig centenar de balladors. Per jo eren persones vestides de carrer, amb avarques i domes pensava en que dirien al meu poble si ho vessin. Dues fileres i tres rotllades mes o manco, no tenia gaire sentit. Es balla en fila o en cercle? Tampoc era tan estrany, els boleros es ballen en quadre per als adults i en cercle per als infants. Clar que primer uns i després els altres.

Els rotlles no ballaven el mateix. Tots anaven des-sincronitzats. Venien de pobles distints i no hi ha criteris únics per ballar, però allò era, en una paraula, caòtic. Gent que no es prenia el ball seriosament, era un insult cap a tot allò que havia conegut. Venc de una escola de balladors que ho podríem fer amb els ulls embenats i quedaria igual de be, i ho feim com ho feien els nostres pradins, perquè ho duim a la sang, perquè ho estimam i perquè es nostro; i tot això era un despropòsit, un agravi, un insult cap a tot lo que es sagrat.

Això era ma primera impressió. Durant el vespre, la balladora a qui havia acompanyat va ser molt atenta cap a jo. Em va explicar el secrets d’allò que no sabia veure. Jo no entenia molt be, que quan venia la tornada de la cançó, el ball seguis fora immutar-se amb els mateixos passos que durant la cobla, fora el trencament que imposa el canvi de ritme de la peça. No hi havia una coreografia.  La resposta em va escarrufar: Tot era improvisat.

I aquí no em vaig poder estar de fer-li la pregunta, i, incrèdul jo, la vaig haver repetir: Nomes una persona sap que vendrà a continuació? Així és. No m’ho crec. Senzillament no encaixa dins els meus pensaments que tota aquella rotllada seguesqui a una única persona que s’inventa sobre la marxa el que passara poc després. Llavors a on veia des-coordinació, a on veia caos, hi vaig començar a apreciar la bellesa.

Mig centenar de persones, pot ser mes, allà a la plaça seguint unes directrius desconegudes, fent un ball únic que mai mes serà igual. No son els balls dels seus pradins, ni dels seus pares, no son tan sols els seus propis balls, son exclusivament d’aquell instant i es perdran dins el temps per no ser iguals pus mai.

Com el temps de la nostra terra, que sabem com va ser fa un any, i ahir, i avui dematí, però no sabem com serà d’aquí un poc, aquells balladors seguien sense aturar, guiats per un lider invisible que marcava si tocava sol, aigua, calabruix, vent, fred, no importava, tots el seguien, i poc a poc, anava veient que en dècimes de segon, tots sabien quin pas venia a continuació.

Vaig veure jotes, i copeos, i boleros i mateixes. Peró lo millor esperava al final: Una bullanguera. La balladora em va indicar que l’acompanyàs, fins llavors jo esperava al marge, observant ja meravellat, tot el que estava passant. M’hi vaig arrambar tímidament. Llavors tothom va fer un rotllo mirant cap a l’interior, i va començar a sonar la musica dalt de l’escenari. Tenia una lleugera idea del que esperava veure, però mai ho havia vist de tan a prop. Com en una dansa tribal, una parella surt enmig i es posen a ballar al so de aquella musica que surt, per art dels musics, de la nostra terra, com un arbre de arrels profundes, sembrades en temps immemorial. Aquí el ballador es sotmet a la voluntat de la dona, que el fa anar allà on vol, però no durara molt. Un nou ballador desplaçara a l’anterior per guanyar-se, pot ser, la gracia d’aquella dona; idò això tampoc durara, una balladora nova desplaçara aqueixa darrera per ballar amb aquest ballador, i així successivament, el ball obert es absolutament efímer en tots els sentits. Al cap de poc surt una balladora talentosa però no li surt un nou ballador, n’hi compareixen dos,  i vaig comprendre an aquell moment que allò era el ball popular, no fer una figura perfecte, no clavar un punt que et faci sentir orgullós, sinó barallar-te, ballant s’entén, amb una altre home just per ballar amb la dona que t’agrada. I és potser aquesta la essència del ball.