Es reim del Rei-Moro amb set pams de morro

Això  era i no era una fadrineta, de nom Catalineta, etxerevida i bona al·lota ferm. Son pare era viudo, naturalment, perque sa dona sa morí.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei que hi havía, era tan esquitarell sobre viudos, que no los poría veure amb uis que tengués. Deia que no donaven passa dreta i que tots mereixíen passar a ses mines des sofre.

I s’arribá a enforiolar tant i tant contra’s viudos aqueix Rei, que feu fer unes dictes que dins un més si havíen d’embarcar tots quants n’hi havía dins tot es reinat, i que es qui tornaría a Mallorca sensa esser casat, li faría taiar es cap i es coll per compostura.

I allá hauríeu vist tot es viudim, viudam i viudum fer s’aviona a veure si trobaríen cap bergantella amb-e quí porer-se carregar la creu del sant matrimoni, i no haver d’abandonar Mallorca sensa més ni pus.

I es que veien que no’n trobaríen cap d’al·lotellota que volgués posar amb ells es coll devall es jou del sant matrimoni, ja foren partits a fer sa trocelleta per donar-ho a ses cames abans des día senyalat a ses dictes del senyor Rei.

Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis que no va tenir tranc de trobar-ne cap de tan blaia que’l volgués; i per aquest motiu, arribat es dia que ses dictes del Rei marcaven, se va haver d’embarcar amb una tracalada més de viudos que havíen tengut tan poc tranc com ell per ginyar cap dona a posar amb ells es coll devall es jou.

L’homo deixa comanada Na Catalineta a una dona véia un poc parenta seua, i an es moment de partir digué a s’al·lotona:

—¡Vaja, Catalineta! ¡a veure que vols que’t duga de fora-Mallorca, a’s día que jo’n puga tornar!

—No importa que’m dugueu res, diu Na Catalineta; lo que importa que torneu vos ben prest.

—Bono, diu ell, idò te duré un reim, es més gros que trobaré en-lloc.

Amb això ell s’embarca amb sos altres viudos, i Na Catalineta, bé hu poreu pensar, plora qui plora, tota desconsolada, que no hi havía qui la pogués aconhortar.

Aquella tracalada de viudos, com foren a fora-Mallorca, cadascú pren per son vent, uns per la dreta, altres per l’esquerra, uns cap a llevant, altres cap a ponent, uns cap a tremuntana, altres cap a mig-jorn, tots amb un cap ben viu i uis espolsats, vel·lant totes ses caigudes, perque lo que ells pensaven:

—Si noltros no miram per noltros ¿qui hi mirará? Si noltros no feim es nostros comptes, ¿qui els-e fará? Ell ja’s sab que «qui poc t’atany, poc te plany».

Aviat varen veure es desbarat que havíen fet de no casar-se a Mallorca, fos amb qui fos, per allò que diu s’adagi: val més lo dolent conegut que lo bò a conèixer.

I ¿que no sabeu quina la feren aquells viudos, amb s’anyorança de Mallorca que els-e petxucava massa fort? Se posaren a cercar dona com uns rabiosos per porer-s’hi casar i copar-li cap a «sa Roqueta».

No poríen triar gaire perque ses dones de per allá així meteix e-hi feien nassos a s’haver-se d’embarcar, pero acabaren per allargar-hi es coll, perque ¿que ha de fer una dona, si l’enviden per casar? i més si ja es empesa d’anys i encara negú l’ha escomesa sobre aquesta cosa que du tant sa gent en revolt.

I així que se casaven aquells viudos, s’aficaven amb sa seua «costella» dins sa primera barca que trobaven, i ¡cap a Mallorca falta gent!

Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis. N’arribá a trobar una de beneita que li feu bon sò; se casaren, i dins pocs dies ja prengueren barca cap aquí.

Pero heu de creure i pensar i pensar i creure que, com varen haver saupades áncores i esteses ses veles, sa barca va dir: —No’m moc.

I allá patró i mariners tot apurats perque sa barca no se bategava; i allá tot-hom: —¿Que será això? que no será? com es i com no es que ara sa barca ha posat peu fiter?

Es patró, a força de fer-se cloquetjar es cap, arribá a dir:

—¿En no esser que siga que qualcú de noltros haja fet cap descuit? Pensau-hi tots bé a veure si n’heu fet cap!

I allá mariners i passatgers tots pensa qui pensa si havíen fet cap descuit, fins que son pare de Na Catalineta, s’enverga un grandiós toc an es front, dient:

—Ja som jo que he fet es descuit! Vaig prometre a sa meua fieta que li duría un reim, es reim més gros que trobaría, i no hi havía tornat pensar pus.

—Hala idò! diu es patró. Ja poreu esser partit més que depressa que barca aturada no guanya nòlits.

—Pero ¿i aont m’en hauría d’anar, per trobarne prest de reims grossos? diu aquell.

—Aont? diu es patró. Anau a ca’l «Rei-Moro amb set pams de morro», que es allá ont n’hi ha de més grossos de reims. Es un grandiós verger que fa un cucaió a’s mig, i just an es cucaió e-hi ha ses cases del Rei-Moro i devant ses cases es parral que fa aqueis reims. Té ubert per tot, e-hi poren entrar peu pla. Si no feis gens de fressa ni trepig de res, vos ne poreu dur es reims que volgueu, i negú vos dirá com va la vida. Ara si feis gens de trepig o cap mica de fressa de res, sortirá el Rei-Moro, i vos ne fará qualcuna que vos sabrá greu, perque les té massa gelosos an aqueis reims.

I ¿que fa son pare de Na Catalineta? Se posa ses cames an es coll, i ja li ha envelat cap an es verger del «Rei-Moro amb set pams de morro». Camina caminarás i cap envant te farás, arriba aquell homonet an aquell ditxós verger. Va conèixer que hu era perque era gran gran, i feia un turó agüionat a’s mig amb unes cases an es cucaió i un grandiós parral devant, i tot ubert i esbadellat: portals, portaces, finestres i finestrons, sensa que vessen lluir cap ánima en-lloc.

Aquell homo inspeccioná una mica la cosa per veure ses entrades i ses sortides d’aquell verger a fi de porer-se’n escapar més que depressa tot-d’una que hagués cuït es reim, i que no’l poguessen haver a cames.

Badant uns uis com uns platets i anant descalç i de puntes de puntes, per no fer gens de fressa ni trepig, s’acostava s’acostava a ses cases per un caminal ben ample i ben llis que hi duia. Bé mirava a fit a fit cap envant, cap enrera, a la dreta i a l’esquerra a veure si guiparía negú nat del mon, i res.

Fent-se sempre cap envant, com s’en va tèmer se trobá baix des parral de devant ses cases des verger.

¡O quina reimada que duia aquell parral! ¡quins reimots tan grossos i tan grossos, amb uns grans com a mel·les, pero no de ses menudes, sino de ses més afavorides!

Pero, quant e-hi allargá es braç per cuir-ne un, notá que tots teníen set campanetes penjades; i uns les teníen de plata i ets altres les teníen d’or.

—Es que les tenen d’or, diu ell, serán es millors. Pero ¿i com poré cuïr cap reim d’aqueis sensa remenar aqueixes campanetes? I si en remèn cap, sonará, i ja estará fet de mí! Sortirá el Rei Moro, me posará ses mans demunt, i ja no’n cantarán pus galls ni gallines de mí!

Pensa qui pensa com en sortiría de tal enderivell, li vé una idea del dianxa. An aquella carrera hi havía pols, ell e-hi fa un roi, fa fanquet i pastat, n’umpl ses set campanetes d’un d’aquells reims més disforjos a fi de que’s batai no s’engronsás gens i no tocás. Per això agafa aquelles campanetes d’una en una, i amb una má la subjectava per que no se mogués i no engronsás ses altres, i amb s’altra má l’omplía d’aquell pastat. Així les empastissá totes, i a-les-hores, maldement s’engronsassen, ja no tocaven.

Llavò l’homo cui aquell reim disforjo, l’embarriola amb un parei de llenderines que duia aposta; i, com el tengué ben embarriolat que ja anava a donar passa per fogir més que depressa, e-hi va haver un dimoni de mosquit, que s’en anava volant volant, sensa mirar per ont prenía i zas! pega de cop descuit dins un aranell des nas d’aquell homo, i ja hu crec que li fa fer un atxem ben fort.

Fer aquell atxem i sortir tot rabent el Rei-Moro amb set pams de morro, va esser tot-u.

—¡Ah gran re-de-polissó! diu el Rei-Moro. ¿Vol dir, sensa demanar-me d’orde, te’n dus aqueix reim? ¡Ja sabrás jo qui som! ¡com tenc set pams de morro!

El Rei-Moro li embotona un braç i li ferma una cadena allá meteix; i aquell malenat se posa a dir amb un plors desfet:

—¡Amollau-me, senyor Rei! amollau-me per l’amor de Deu i per amor de sa Mare! ¡Jo vos assegur que no hu feia per mal! ¡jo vos ho jur! Es que tenc una fia a Mallorca; i, com me vaig embarcar li vaig prometre que, en tornar-hi, li duría un reim, es més gros que en-lloc trobaría… i com es reims d’aqueix parral e-hu son es més grossos que mai hagués vists en-lloc, per això es que havía cuït aquest. Pero si tan de greu vos sab, senyor Rei, jo el deixaré an aquest reim, sols que’m deixeu fogir i tornar a Mallorca.

—Ah! diu el Rei-Moro, ¿vol dir tens una fia tu?

—Sí, senyor Rei, que ha nom Catalineta, s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra! diu ell.

—I ¿que es fadrina? diu el Rei-Moro.

—Sí, senyor Rei! diu aquell. ¡Si encara corre es setze anys!

—Bono idò! diu el Rei-Moro. Ara meteix t’amoll, pero amb uns pactes: que li has de dur aquest reim, ella el s’ha de menjar tot sensa tirar cap gra, i d’aquí a un any i un dia la m’has de dur a ella aquí; i jo t’assegur que ni ella ni tu no vos queixareu de mí!

Aquell homo, per escapar-se de ses ungles del Rei-Moro, va dir que sí a tot: i carregat amb aquell reim disforjo ja li ha copat a sa barca, que estava dins es moll espera qui espera.

Arriba a sa barca, i tot-hom mira qui mira aquell reimot, i negú se’n poría avenir.

Tornen saupar áncores i estendre ses veles es mariners i aquella barca pren sa fua, i cap a Mallorca vent en popa!

Lo endemá ja hi arribaren. Com aquell ja no era viudo i venia amb sa dona, prou que no l’aturaren de desembarcar. Se presenta a ca-seua amb sa dona i aquell reim disforjo, i poreu fer comptes Na Catalineta si hi degué estar contenta de tornar veure son pare, maldement tornás casat. Pero lo que li vengué més de nou, va esser aquell reim que li duia son pare que li digué que’l duia just per ella, i que negú en poría tastar cap gra ni aixengló més que ella, que el s’havía de mejar tot.

Na Catalineta el va pendre per compte seu an aquell reim, i en menjá fins que n’hi hagué gens, i ben saborós que el trobava, com un sucre; pero poc s’ho pensava ella que aquell reim li hagués de arribar a dur sa coa que li dugué.

Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que, com Na Catalineta s’hagué acabat aquell reimarro, —lluny de la vista, lluny del pensament, —ja no hi torná pensar pus, i anava lo més xaravel·la amb son pare i sa mare manllevada, que la tractava com si fos estada sa mare propia, de bona al·lota que era aquella infanta.

No anava tan xaravel·lo son pare, sobre tot quant comença a acostar-se s’any i un dia de sa feta des verger del Rei-Moro i de sa promesa que va fer de menar-hi Na Catalineta.

L’homo se posá a anar mújol i mújol, mostii i funest.

—Mon pare, ¿que teniu? li demanava des-i-ara Na Catalineta.

—Res, deia son pare.

—No, deia s’al·lotona, vos teniu cosa. Sa vostra cara no ment! Vos teniu qualque corcor que vos roega. Es cor m’ho diu que teniu cosa; i ja hu sabeu que es cor no ment.

Tres dies abans de cumplir-se s’any i es dia que el Rei-Moro li havía donat de temps per menar-li Na Catalineta, crida aquesta dins sa cambra, s’hi tanca amb ella, i tot-d’una romp amb un plors desfet.

—¡Catalineta, fieta meua estimada des meu cor! li va dir amb un xinglot ben alt de punt. ¡Se fa precís dir-t’ho! Amb s’idea de dur-te de fora-Mallorca es reim que t’havía promès, me vaig aficar dins es verger del Rei-Moro, perque, me digueren que hi havía es reims més grossos de tot lo mon; i com en vaig haver cuït un, faç un ois, el Rei-Moro me sent, surt, me posa ses ungles demunt, i me fa benes si no li arrib a prometre que dins un any i un dia jo te menaría allá. De manera que hauría colada la vida jo si no faç aqueixa promesa. La vaig haver de fer; pero ara no’m basta cor per cumplir-la.

—No, mon pare, va dir s’al·lota. Lo promès sía atès. Jo no vui que faceu sa vostra paraula dolenta. Me vareu prometre an el Rei-Moro? Menau-m’hi, i será lo que Deu voldrá! Deu no abandona negú mai!

I son pare allá plora qui plora com un nin petit.

—¡Com jo hu veig! deia ell. ¿Aont havía d’anar jo an aquell bo de verger del Rei-Moro? ¿Aont vaig tenir es cap amb so anar a prometre aquesta fiona meua an el Rei-Moro? ¡No tenc altra cosa més que aquesta fiona, i haver-la de dur an aquest bo de Rei…!

I per aquí l’haurás. Aquell homo no hi sabía donar passada a tot allò; pero no tengué altre remei que posar-se dins una barca amb se seua fiona Na Catalineta; i es dia que feia s’any i un dia de sa promesa, arriben an es verger del Rei-Moro.

El Rei-Moro els havía vists venir, i ja les surt a l’encuantra amb sos set pams de morro; i, com veu Na Catalineta tan garrida i gaiarda, no vos dic res si li entra per s’ui dret i si li agrada a caramull!

—Escoltau, son pare! diu el Rei-Moro. Aquesta fia vostra val un mon. Jo no vos vaig dir que la’m menásseu per tenir-la per criada ni per esclava ni per cap altra cosa lletja, sino per casar-m’hi, si m’agradava. I com m’agrada massa, la vos deman per casar.

Aquell homonet i sa seua fia, com sentiren allò, romangueren sensa polsos; se pensaven somiar; e-hu veien i no hu creien, tan gros i tan gros e-hu trobaven.

—Vaja, diu el Rei-Moro, digau una paraula, un bon sí o un bon no.

—I tu que hi dius, Catalineta? s’exclama son pare.

—¡Jo faré lo que vos direu! respòn s’al·lotona, tota empegueïda.

—A un qui l’han de matar, diu aquell homo, li donen tres dies. Donau-mos-ne tres també, senyor Rei, per pensar-hi.

—Bono idò, diu el Rei-Moro, arribau, i estareu dins es meu casal, aont no vos faltará res que vulgueu. En voler res, digau: —«Ombres del Rei, tal cosa o tal altra». ¡I tot-d’una sortirá una ombra, i vos durá aquella cosa.

Dit això, el Rei-Moro va descomparèixer, i no’l veren pus blanc ni negre aquell horabaixa, ni lo endemá ni lo endemá passat.

Na Catalineta i son pare se’n entren dins es casal des mig des verger, així com el Rei-Moro les havía dit; i va esser un casal que no tenia fi de gran i de ben amoblat i de ben enllestit; no hi mancava un amèn.

I tot eren ombres que anaven i veníen des-i-ara, i totes zas! una bona capada de cortesía a Na Catalineta, com si fos el Santíssim.

¿Que me’n direu? Ell com va esser fosc que ja era hora de sopar, una ombra d’aquelles fa senya a Na Catalineta i a son pare de que la seguissen.

La seguixen, i els-e mena dins es menjador, les fa seure a sa taula que estava parada per tot-dos.

S’hi asseuen, i compareixen un estol d’ombres, una amb una greixonera de sopes ruiades amb ous, una altra amb uns escaldums, un altra amb un pollastre rostit, amb una oloreta que feia tot allò i una menjera, que no us poreu figurar.

¿Que m’en direu? Ell Na Catalineta i son pare cobraren coratge, i feren una sopada de primera, perque no havíen tastadet res en tot lo sant dia, amb so trastorn que duien.

Com varen haver sopat, aquella ombra que les havía mostrat es menjador, les mostra una cambra per-hom, dues cambres veinades, que era mal de dir quina estava més ben endiumenjada de totes ses coses que escauen a una cambra.

Cadascú entra dins sa seua, i posa ets ossos de pla damunt es llit, acluca ets uis, i fins lo endemá dematí, sol sortint, no les tornaren badar, tan a pler dormiren Na Catalineta i son pare.

Sobre-tot, ell s’aixecaren; com va esser hora de berenar, una ombra els-e fa senya d’entrar an es menjador; e-hi entren, s’asseuen en taula, altres ombres les duen una truita d’ous i sobrassada, que no la se pogueren acabar. Llavò surten a estirar-se ses cames per dins es verger; i, com va esser hora de dinar, una ombra els-e va a cercar, i els-e mena dins es menjador, les fa asseure a sa taula, i no hu volgueu sebre es dinar que aquelles ombres els-e dugueren; arròs engrogat, aufegat dolç, porcella rostida, greixonera de brossat, tota classe de fruita i un vi d’aquell més entremeliat. Redons de tot, s’alçen de sa taula, se’n tornen per dins es verger, prenen redòs dins es casal com se la hora-baixando, a hora de sopar ses ombres fan lo meteix que s’altre vespre, i després a jeure falta gent!

¿Que m’en direu? Així se passaren es tres dies, tractats Na Catalineta i son pare com a papes. No més e-hi havía que no veien lluïr cap altra persona nada més que aquelles ombres que no parlaven ni motaven i que un no sabía si eren persones o que eren.

Com se cumpliren es tres dies se presenta de bell fresc el Rei-Moro amb set pams de morro, i mirant-se de fit a fit Na Catalineta i son pare, els-e diu:

—Bono! ¿i quin pensament heu fet? Ja poreu esser partits a dir-ho!

Na Catalineta acalá es cap d’empegueïda, i son pare va dir:

—Senyor Rei, si es sa vostra voluntat de casarvos amb sa meua fia, lo que vos deman, que la me tracteu bé, que no’n tenc d’altra, i llavò que la’m deixeu venir a veure.

—Poreu venir totes ses vegades que voldreu, diu el Rei-Moro.

I llavò se gira a Na Catalineta, i li enfloca aquesta:

—Bono, ¿i tu que hi dius? ¿Que vols que mos casem o que?

—Jo no desfaç sa paraula de mon pare. Per part meua, en voler!

—Santa paraula! diu el Rei-Moro.

I a l’acte fa comparèixer totes ses ombres que hi havía dins aquell grandiós casal, i allá devant totes se casa amb Na Catalineta, i les va dir:

—Ara ja no es Na Catalineta, sino la senyora Reina, i per tal l’heu de tenir i respectar.

I totes aquelles ombres, una derrera s’altra passaren per devant Na Catalineta fent-li una gran capada de cortesía per demostrar-li que la regoneixien per reina i senyora.

Na Catalineta i son pare n’estaven com uns beneits de tot allò; no se’n poríen avenir.

Son pare, com va veure que la cosa pintava tan garrit i que ja tenía sa seua fiona casada amb el Rei d’aquell verger, aont feia tan bon estar, demana per tornar-se’n a ca-seua.

El Rei-Moro li va dir que sí, i que poría venir, totes ses vegades que voldría, a veure Na Catalineta;

Aquell homonet se despedí de sa seua fia i del Rei-Moro, que l’acompanyaren fins a sa sortida des verger, i el pobret no se poría aturar de plorar, maldement vés que Na Catalineta estaría bé allá dins, ben respectada i regositjada com una reina, pero al cap i a la fi l’havía de deixar, no se’n poría tornar amb ella a ca-seua.

Fins que ja no’l veren p’es cami, el Rei-Moro i Na Catalineta no se varen moure des portal des verger, i a Na Catalineta bé hu poreu creure que també li queien ses llágrimes d’ets uis, ancque hu fés de tot per no plorar.

Quant son pare se va esser allunyat tant p’es camí que ja no’l colombraven, el Rei-Moro amb set pams de morro diu:

—Catalineta, tornem an es casal, que t’he de confiar un secret.

Se’n tornen an es casal, totes ses ombres els esperaven a s’entrada, i les feren totes una gran capada de cortesía, el Rei mena Na Catalineta dins sa cambra principal, se tanca amb ella allá dins, i li diu:

—Escolta bé, Catalineta, lo que ara te diré: D’avui endevant aquesta es sa teua cambra i aquí dins i no a altra banda has de jeure fins altra orde. Jo som un encanteri; i, fins que m’hagen desencantat, no-més som homo una hora cada trenta dies de mitja nit a la una. Fora d’aquest temps no som més que una ombra com aquestes que hi ha aquí dins que te serveixen. Aquí dins no’t mancará res que tu vulgues, pero de mí no esperis més que aquesta hora cada trenta dies de mitja nit a la una. Fora d’aquesta hora, si t’acostes a mí i me toques, veurás que no som més que una ombra; per moltes coses que me digues, no te respondre, perque ses ombres, ja hu sabs, no parlen…

¿Que me’n direu? Ell encara el Rei-Moro amb set pams de morro no havía acabat de dir això, com se va fondre de tot i descomparegué d’ets uis de Na Catalineta.

Poreu fer comptes com degué romandre aquella al·lotona.

Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que Na Catalineta s’estava tota solina dins es grandiós casal del Rei-Moro, sensa veure negú més que aquelles ombres, que la servíen com cap reina ni emperadora del mon s’es vista mai. Si es berenar era bo, es dinar era millor i es sopar contrapassava es berenar i es dinar. No-més era que aquelles ombres no parlaven ni motaven ni s’acostava negú nat del mon an aquell casal més que el Rei-Moro amb set pams de morro cada cap de més de les dotze a la una de la nit. Na Catalineta prou que l’esperava d’aixecada, i allá comversaven i s’esplaiaven tot-dos tot sols; pero, en caure la una el Rei-Moro amb set pams de morro se fonía, i Na Catalineta no’l tornava veure fins des cap d’un altre més.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que un d’aqueis caps de més, com el Rei-Moro amb set pams de morro li va haver comparegut, va romandre cop en sec més adormit que un socot de figuera de moro. Na Catalineta el se mirava fit a fit, li repara una cadeneta d’or que duia passada p’es coll, i que d’aquesta cadeneta penjava una claveta d’or. Se posa a mirar-la-se, i al punt s’exclama:

—¡Aquesta claveta demana un panyet! ¿Aont deu esser aquest pany? ¿aont deu obrir aquesta claveta? ¿Qui es capaç d’aclarir-ho?

Mira qui mira el Rei-Moro amb set pams de morro i dormint ell ben arreu ben arreu, li afina un foradí an es pit endret, un foradí just fet aposta per aficar-hi aquella claveta d’or. Le-hi afica, prova de rodar, i zás! s’obri una porteta an es pit del Rei-Moro, i va esser un finestró dins una cambra.

Ja hu crec que na Catalineta no pogué estar que no hi guaitás, i va veure aquella cambra tota plena de filadoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fila qui fila amb una filoeta d’or i un fuset d’or, amb un bon muixell de bri com la neu de blanc: i, si una una filava molt, s’altra filava més; si una feia es fil fi, si altra le hi feia més.

Na Catalineta no pogué estar que no els-e digués:

—¡Deu vos guart, filadoretes! ¿No’m diríeu per qui es que filau? ¿per qui vos afanyau tant?

—¡Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen aquelles.

Pero varen respondre tan rebentes i resoltes, que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se desxondeix tot amb-u, cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i filadoretes tot se va fondre com una boira del cel.

Poreu fer comptes com degué romandre Na Catalineta. No se’n poría avenir de tot això ni s’ho sabía treure des cap.

I allá tornen passar dies i més dies, i Na Catalineta tota solina dins aquell grandiós casal, tan ben servida d’aquelles ombres com e-hi puga haver estada mai cap reina ni emperadora an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de més, que el Rei-Moro amb set pams de morro va comparèixer a les dotze de la nit en punt, aviat li agafá son; i ja’l me tornaren tenir més adormit que un socot de figuera de moro, i allá dorm qui dorm.

No’n tenía tanta de sòn Na Catalineta, que li tornava mirar sa claveta d’or que li penjava de sa cadeneta d’or que duia ell p’es coll. Li afina altra volta Na Catalineta aquell foradí an es pit endret, e-hi afica sa claveta d’or, roda, i zas! se torna obrir de bat en bat aquella porteta an es pit del Rei-Moro; i torna esser un finestró dins una cambra grandiosa tota plena de telessos i una teixidoreta a cada telé, i tix qui tix ben aviat i bones cantades!

Ara figurau-vos si li degué tornar venir de nou a Na Catalineta tot allò; i no pogué estar que no digués a tot aquell teixidorum:

—¡Deu vos guart, teixidoretes! ¿No’m dirieu per qui es que teixíu?

—Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendiciò! responen aquelles.

Pero respongueren tan rabentes i resoltes que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se despert, tot amb-u cau la una an es rellotge, i el Rei-Moro i teixidoretes tot se va fondre com una boira del cel.

No vos dic res si’n torná romandre ben esglaiada Na Catalineta de tot allò. No hi sabía donar passada ni treure-s’ho des cap.

I mentres tant seguí ella tota solina allá dins aquell grandiós casal servint-la aquelles ombres com cap reina ni emperadora s’es vista mai servida an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de més, que el Rei-Moro amb set pams de morro va comparèixer de bell fresc a les dotze de la nit, Na Catalineta prou que l’esperava aixecada; pero a ell aviat ja l’agarrotava una sòn rabiosa, i al punt ja el tengueren adormit com un tronc.

I Na Catalineta allá mira qui mira sa claveta d’or que el Rei-Moro duia p’es coll; pero encara se mirava més aquell foradí que tenía an es pit endret.

I ja hu crec que no pogué estar pus que no aficás aquella claveta d’or dins aquell foradí, roda clau, i zas! se torna obrir de bat en bat aquella porteta an es pit endret del Rei-Moro; i torna esser un finestró dins una cambra tota plena de cosidoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, que si una cosía depressa, s’altra hi cosía més; i si una cosia fi, s’altra cosia més fi, i totes allá ¡bones cantades!

Ara figurau-vos si li degué tornar venir de nou a Na Catalineta tot allò; i no sabé estar que no digués a tot aquell cosidorum:

—¡Deu vos guart, cosidoretes! ¿No’m diríeu per qui es que cosiu?

—¡Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen aquelles.

Pero respongueren tan rebentes i resoltes, que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se despert, tot amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i cosidoretes tot se va fondre com una boira del cel.

I ja tornaren tenir; bò es de veure, Na Catalineta tota estafaril·lada i com una beneita de tot allò. No se’n poría avenir de que li hagués tornat succeir tota aquella cosa ni aont aniría a parar.

I Mentrestant ella seguía tota soleta dins aquell grandiós casal, servida d’aquelles ombres com cap reina ni emperadora s’es vista mai servida an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de mes que el Rei-Moro amb set pams de morro torna comparèixer a les dotze de la nit, prou que la troba aixecada a Na Catalineta que: l’esperava amb bona devoció.

Conversen una estoneta i zas! ja torna romandre ell adormit com un tronc; i ¡que havía d’esser capaç Na Catalineta de desxondir-lo per més que l’estamanetjás!

I Na Catalineta allá mira qui mira sa claveta d’or passada per sa cadeneta d’or que’l Rei-Moro duia p’es Coll. Pero encara se mirava més aquell foradí que tenía ell an es pit endret.

I li vengueren unes ganes tan fortes d’aficar aquella claveta dins aquell foradí, que la hi afica, roda clau i zas! se torna obrir aquella porteta an es pit endret del Rei-Moro, i va esser un finestró dins una cambra, tota plena de calçateretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fent calça com unes desesperades que no’s donaven raó a ses mans, i era molt mal de dir quina era sa que s’afanyava més i sa qui feia sa feina més garrida, perque totes e-hu feien de tot per dur-se’n sa pauma de tot vent.

Bé hu poreu veure que Na Catalineta hi havía de guaitar per aquell finestró, i les s’havía de mirar ben arreu an aquelles calçateretes; i no pogué estar que no les digués:

—¡Deu vos guart, calçateretes! ¿No’m dirieu per qui es que feis tantes de calcetes?

—Per la Senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen totes a la una.

I respongueren tan rabentes i tan resoltes que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se desxondeix, tot-amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i calçateres tot se va fondre com una boira del cel.

—I altra volta va romandre tota estafaril·lada, sensa porer-se avenir de tota aquella cosa, i ¡que s’ho havía de porer treure des cap la pobreta!

I mentres tant seguiren dies i dies, i ella tota solina allá dins aquell grandiós casal, servida d’aquelles ombres com mai s’hi sia vista an el mon cap reina ni emperadora.

¿Que me’n direu? Ell com arriba s’altre cap de més se torna entregar en punt de les dotze de la nit el Rei-Moro amb set pams de morro.

Prou que l’esperava d’aixecada Na Catalineta. Se posen a conversar i assetsuaixí zas! ja se torna dormir ell com un tronc.

I Na Catalineta ¡hala a estamanetjar-lo! pero ca! no hi va haver remei de desxondir-lo.

I ¿que fa Na Catalineta? Se posa a mirar-se sa cadeneta d’or que el Rei-Moro duia passada, p’es coll i sa claveta d’or que’n penjava, i sobre tot aquell foradí des pit endret d’ell. A-les-hores ja no’s va porer detenir ella. Agafa sa claveta d’or, i afica an es foradí, roda clau, i zas! se torna obrir aquella porteta des pit endret del Rei-Moro, i va esser un finestrò dins una cambra tota plena de brodadoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fent s’aviona a brodar tan aviat i tan bé com sabíen, cada una amb s’idea de guanyar a totes ses altres.

Ja hu crec que Na Catalineta no pogué estar que no los digués:

—¡Deu vos guart, brodadoretes! ¿No’m diríeu per qui es que brodau?

—¡Per la Senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen totes a la una.

I respongueren tan rabentes i resoltes que amb s’estabó que varen moure, el Rei-Moro se desxondeix, tot-amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i brodadoretes tot se va fondre com una boira del cel.

I Na Catalineta tota estafaril·lada i com una beneita de tota aquella cosa que no sabía com acabaría, pero que veia que aviat hauría d’acabar d’un vent o altre.

I allá seguí ella tota solina dins aquell casal grandiós servida d’aquelles ombres com no s’esvista mai servida an el mon cap reina ni emperadora.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que a’s cap d’un any i un dia d’esser casada Na Catalineta amb el Rei-Moro amb set pams de morro, servida sempre d’aquelles ombres dins aquell grandiós casal com cap reina ni emperadora s’es vista mai an el mon, Deu li concedí fruit de bendició; una ombra d’aquelles, enrevoltada de totes ses altres, un dia sol sortint li posá dins es seus braços un ninó ros com un fil d’or amb una careta com un sol.

Poreu fer comptes quina alegría no degué tenir Na Catalineta i si el se degué cuidar a menjar de besades an aquell fió des seu cor. No sabía que li passava a Na Catalineta i totes ses ombres que li feien mil cortesíes, pero sensa badar boca com se suposa.

¿Que me’n direu? Ell assetsuaixí aquelles ombres s’arramben a uns grans mirais que hi havía per ses parets d’aquella cambra de dalt a baix, i les toquen just amb un ditet, i tot-d’una aquells mirais digueren:

—Qui es que mos toca?

Com ses ombres no poríen parlar, no respongueren, pero tornen ponyir aquells mirais, que clamaren de bell nou:

—Pero qui es que mos toca?

Ses ombres tampoc varen respondre, pero tornen ponyir es mirais, que sortiren altra volta com un pinyol de cirera, cridant:

—Pero qui es que mos toca?

Amb això compareix cop en sec el Rei-Moro amb set pams de morro, agafa aquell minyonet seu i l’estreny demunt es seu cor, llavò abraça Na Catalineta i llavò se gira an aquells mirais, i les diu:

—¿Que no ho veis ¡o miraiS! qui es que vos toca? son ses ombres que habiten dins aqueix casal i que serveixen la senyora Reina, sa meua esposa benvolguda!

—¿Que volen, idò, el senyor Rei i la senyora Reina? digueren aquells mirais.

—¿Que hem de voler sino que vos obrigueu i deixeu en mans nostres es tresor que guardau! diu el Rei-Moro amb set pams de morro.

I encara no hu hagué acabat de dir, com zas! tots aquells mirais s’obriren, i varen esser uns altres tants de guarda-robes estibats de roba sa més fina i més preciosa que vos pogueu imaginar: tot roba per Na Catalineta i p’es seu ninet.

¡O quin menudai més preciós que hi havía per aquell infantó! ¡i quina partida de vestits per Na Catalineta, vestits de devall i vestits de demunt, un bo, s’altre millor!

Tota aquella robada era lo que havíen filat, teixit, cosit i brodat aquells estols de filadoretes, teixidoretes, cosidoretes, calçateretes i brodadoretes que Na Catalineta havía sorpreses obrint es portelló des pit endret del Rei-Moro amb aquella claveta d’or; allá hi havía totes ses calces que aquelles calçateres havíen fetes, ses calçateretes que Na Catalineta havía afinades obrint amb sa claxreta d’or es pit endret del Rei-Moro. Allá hi havía calces per s’infantó i per sa mare per tots es dies de sa vida, tant visquessen un i altra.

Aquí aquelles ombres agafen Na Catalineta; i es ninet, i les lleven tota quanta roba duien i les vesten de sa roba d’aquells guarda-robes.

Pero heu de creure i pensar i pensar i creure que son pare de Na Catalineta i sa madastra, com va fer un any ¡un dia que no teníen Na Catalineta, alçen es cap, s’embarquen i s’entreguen an es-casal del Rei-Moro amb set pams de morro.

Entren dins es casal, i —«Qui hi ha aquí? qui hi ha aqui?»— no veuen negú nat del mon ni cap ombra perque totes se trobaven just llavò dins sa cambra de Na Catalineta, vestint Na Catalineta i s’infant amb sa roba millor que hi havía dins aquells guarda-robes que les havíen engarbullada aquells estols de filadoretes, teixidoretes, cosidoretes, brodadoretes i calçateretes que Na Catalineta havía afinades dins es pit endret del Rei-Moro amb Set pams de morro.

I ¿que me direu quina cosa va succeir tot-d’una que son pare i sa madastra de Na Catalineta posaren es peus dins aquella cambra?

Idò que aquells mirais, com veren aquells dos dins sa cambra, digueren:

—¿Qui son aqueis dos atrevits que se son atansats a aficar-se aquí dins, mentres vesten la Senyora Reina i es seu infantó? ¿Aont s’es vist mai tal atreviment d’entrar sensa demanar llecencia?

—Jo som son pare! diu aquell homo.

—I jo som sa mare-manllevada! diu aquella dona.

—¿Mare manllevada? diuen aquells mirais. ¡Ja no pot esser cosa bona!

I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei-Moro amb set pams de morro se gira an aquells dos, i pega crit amb tota sa força:

—Maleïts! Maleïts! M’heu redoblat s’encantament.

I encara no va haver dit això com fa un tro d’aquells més escardats i un llamp d’aquells més enlluernadors, i Rei-Moro, ombres, casal i verger tot se va fondre com una boira del cel; i se trobá Na Catalineta a’s mig d’un ermás amb una camía de drap, un gipó tot aldá i uns gonellons tot esfilagassats i s’infantó just amb uns drapets d’estopa.

¿Per ont havíen pres son pare i sa mare-manllevada? Na Catalineta no hu va sebre. Es net era que no les veien lluir en tot allò ni les torná veure pus mai.

Poreu fer comptes aquella pobre al·lota quin esglai i quin enuig no degué prendre. Es bo de veure que va rompre en plors, i allá plora qui plora sensa consol ni conhort.

Com prou va haver plorat, arriba a dir:

—Es precís veure de quin cap feim estelles. Poca cosa aclariré aquí amb aquest plant. No me queda més remei que veure si trob per aquí devora qualque caseta aont me vulguen acobitjar.

Dit i fet, se carrega s’infantó, i de d’allá camina caminarás.

Hora-baixa de tot colombra unes casetes, s’hi acosta i, com e-hi va esser devant, surt una dona d’edat demunt es portal.

Na Catalineta l’escomet, i li demana posada per aquella santa nit, i aquella dona va esser de tan bon manament que va dir:

—Pots romandre anit, i fins i tot, si vols, porás estar amb noltros. Jo som viuda i tenc dues fies que una guarda ses euveies i s’altra es porcs, i amb aqueixes guardes mos vivim; pero jo he de fer totes ses feines de la casa, i m’es un poc massa soberc. Si tu me vols aidar a fer aquestes feines porem estar totes com unes reines.

—¡O Madoneta! s’exclamá Na Catalineta, ¡prou que vos aidaré tot quant voldreu! ¡Som una pobre al·lota que he perdut mon pare i ma mare i es meu homo, i no sé per ont paren! ¡No me queda res nat del mon més que aquest infantó i sa roba que duim demunt.

La pobretano gosa dir res de tot quue li havía passat an es casal del Rei-Moro amb set pams de morro, ni que fos casada amb aquest.

Al punt s’entregaren amb ses guardes de bestiar ses dues fies d’aquella madona, totes xelestes; i com veren Na Catalineta tan garrida i amb cara de tan bona al·lota i aquell infantonet tan galanxó, i sa mare les va haver explicat tot es misteri, en varen estar ben contentes d’aquella aidadora tan agradosa que els era compareguda, li donaren una bona aferrada p’es coll i un bon raig de besades an es ninet, que a dir ver feia besera, tan galanxonet com era, i llavò que donava gust es servar-lo perque mai plorava ni feia mai cap mala endemesa com solen fer sovint ets infants d’aqueix tenor an es qui els-e serven.

Com an aquelles casetes només e-hi havía tres cambretes amb un llitet dins cada cambreta, sa madona i ses dues fies varen dir a Na Catalineta:

—Mira, jaurás amb noltros: un vespre amb una i un vespre amb una altra.

—Massa mercè me feis! Deu vos ho pac! diu Na Catalineta.

I així hu feren: un vespre Na Catalineta jeia amb sa madona, s’altre vespre amb sa fia major i s’altre vespre amb sa fia derrera.

Aviat tocaren en ses mans sa Madona i ses seues fies que Na Catalinera era lo que no hi havía de bona al·lota i fenera i bona per totes ses feines, i ja hu crec que li posaren un bé fora mida, i sobre tot a s’infantó, que ja el miraven com a seu.

¿Que m’en direu? Ell com e-hi va haver un any i un dia que Na Catalineta era an aquella casa amb aquella madona i ses dues fies, es vespre se colga amb s’infantó i sa fia major de la casa, sa me’s descansada del mon; i heu de creure i pensar i pensar i creure que a les dotze de la nit se fa una gran claredat dins aquella cambreta, i hi compareix el Rei-Moro amb set pams de morro, pren s’infant a Na Catalineta, i allá besa qui besa aquell infantó i entre besada i besada deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Amb això Na Catalineta i sa fia major de la casa que jeia amb ella, se desperten, i me veuen aquell endiumenjat del Rei Moro amb set pams de morro aferrat amb s’infantó i dient aquelles coses. Poreu fer comptes si els havía de venir de nou, i si’s retgiraren; pero ni una ni s’altra gosaren bategar-se ni badar boca, fins que el Rei-Moro amb set pams de morro va dir:

—¡O Catalineta! Si tu te volíes amollar de dalt a baix d’una torre que jo’t mostraría, me llevaríes s’encantament!

Na Catalineta no gosá respondre, i el Rei-Moro li deixá s’infantó devora, i se va fondre ell i sa claredat com una boira del cel.

Bé poreu creure que Na Catalineta ni sa fia major de la casa ja no pogueren tornar cloure ets uis tota aquella nit, des gran trastorn que duien, d’haver vist comparèixer i descomparèixer tota aquella cosa dins aquella cambreta.

Sa madona i s’altra fia lo endemá matí e-hu varen conèixer, i a força de forces les feren dir tot lo que les havía succeït, i Na Catalineta les ho va contar tot lo des reim que son pare li dugué de ca’l Rei-Moro, lo de que son pare l’hagué de menar a ca’l Rei-Moro a’s cap d’un any i un dia, i que ella se casa amb el Rei-Moro, que des cap d’un any i un dia tengué aquell infant, ¡que perque son pare i sa mare-manllevada hi comparegueren i entraren dins sa cambra sensa demanar llecencia, va fer un tro i un llamp, i tot allò va descomparèixer, i ella se va trobar tota solina amb s’infantó a’s mig d’un ermás.

—I això que vos es sortit anit passada, li digueren aquelles, es es teu homo?

—Es meteix! va dir ella.

—Idò ¿per que no li has respost? li diu s’a madona.

—¿Perque no he gosat! diu ella.

¿Que me’n direu? Ell es vespre que va venir devant, Na Catalineta i s’infantó ¿se colguen amb sa fia derrera, i totes dues no s’aturaven de dir:

—¡Veiam si anit tornará sortir allò!

Sa sòn els agarrota així meteix, però en punt de les dotze torna comparèixer dins aquella cambreta aquella gran claredat i el Rei-Moro amb set pams de morro, que tot-d’una pren s’infantó a Na Catalineta, i allá besades i més besades an aquell ninet; i entre besada i besada, que deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Amb això Na Catalineta i sa fia derrera de la casa que jeia amb ella ja estaven despertes; pero de tant retgirades no gosaven bategar-se ni badar boca.

I el Rei-Moro que no parava de dir:

—¡O Catalineta! ¡si tu te volíes amollar de dalt a baix d’una torre que jo te mostraría, me llevaríes s’encantainent!

I Na Catalineta tota retgirada, sensa gosar badar boca.

—¡O Catalineta! digué el Rei-Moro. ¿Com es que no bades boca? ¿Com es que no’m dius: sí? Mira que ja no te sortiré ni t’ho diré més que un altre vespre!

Sobre tot, Na Catalineta no tengué coratge de respondre, i cop en sec claredat i Rei-Moro se varen fondre com una boira del cel.

Lo endemá matí Na Catalineta i sa fia derrera contaren tot lo que les havía succeït, i que Na Catalineta no havía tengut pit per respondre an el Rei-Moro.

—No res, va dir sa Madona, anit jeurás amb mí; i, si mos toma sortir això i tu no respons, Catatineta, respondre jo.

¿Que me’n direu? Ell es vespre Na Catalineta i s’infantó se colguen amb sa Madona, sa son els agarrota; i en punt de les dotze torna dins aquella cambreta sa gran claredat i el Rei-Moro amb set pams de morro.

Sa Madona amb això obri ets uis, i me veu tot allò i desxondeix Na Catalineta, mentres el Rei-Moro li prenía s’infantó, i allá besades i més besades an aquell infantó; i entre besada i besada, que deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Així meteix sa Madona se trastorná una mica de veure tot allò, i no’n parlem de Na Catalinata si hi estava trastornada, i més com el Rei-Moro se posá a dir-li:

—¡O Catalíneta! si tu te ¿volíes tirar dalt-abaix d’una torre que jo te mostraría, me llevaríes s’encantament! ¿Que hi dius an això Catalineta? ¿Com es que no’m respons? Mira que si no’m respons a l’acte, ja no’t tornaré sortir ni’m tornarás veure pus mai!

Aquí sa Madona se posa a ponyir Na Catalineta, i li deia!

—¡Hala beneita! respon més que depressa! Respon-li que sí! ¡No síes beneita! ¡Fora por!

Na Catalineta aquí badá boca i va dir:

—Idò sí que m’hi vui tirar dalt-abaix de sa torre que tu me mostrarás!

—Idò bé, diu el Rei-Moro, sol sortínt serás mitja hora lluny d’assí, anant tot-dret cap a llevant.

—E-hi serem! diu sa Madona.

I encara no hu hagué acabat de dir, com claredat i Rei-Moro se varen fondre com una boira del cel.

Ni Na Catalineta ni sa Madona ja no pogueren aclucar ets uis de tota la nit; i una hora abans de s’aubar s’aixequen, criden ses dues fies, i totes cinc amb so ninet an es braç una estona per-hom, tot-dret tot-dret cap a llevant.

Poreu fer comptes Na Catalineta amb-e quin coret e-hi devía anar: que sería d’ella? que sería des seu infantó? ¿Cauría morta o que, tirant-se dalt abaix d’aquella torre? Sería alta aqueixa bona de torre? Sería baixa? Era possible que es seu homo per desencantar-se ell, volgués que morís sa seua dona, sa mare des seu fió?

Tot això anava pensant Na Catalineta p’es camí, i per un vent creia que es seu homo no voldría que en morís d’aquella, i per altra vent tenía por ferm de morir-hi, fins que a la fi digué:

—No res, será lo que Deu voldrá i no-més.

Sobre tot, com va fer una estona que caminaven, comencen a destriar dins s’entrelluu cap a llevant una cosa com una torre. Com se’n temeren, ja hi foren devora.

¿Que me’n direu? Ell e-hu va esser sa torre del Rei-Moro amb set pams de morro.

A’s cap demunt de tot els esperava ell i com les va veure arribar, els-e fa senya de que pujassen.

Pujaren totes, i veren que el Rei-Moro amb set pams de morro no era més que una ombra, pero Na Catalineta va conèixer quesera així com sortía dins aquell grandiós casal, aont ella havía passat un any i un dia.

Aquella ombra fa senya a Na Catalineta, aont s’havía de posar per tirar-se de dalt abaix, pero també li fa-senya que esper una mica.

S’ombra devalla abaix, se planta en-terra just a s’endret d’allá ont guaitava Na Catalineta; i a-leshores torná de carn i os, just així com compareixía a Na Catalineta cada cap de mes a les dotze de la nit dins aquell grandiós casal.

—¡Hala, Catalineta! diu el Rei-Moro, ¡fóra por! ¡coratge! ¡amolle’t demunt mí, t’assegur que no t’en penedirás!

Na Catalineta, plena de coratge i posada tota sa seua confiança en Deu. se senya tres vegades, i plaf! se tira de dalt abaix d’aquella torre.

I ¿aont diríeu que va anar a caure? Idò demunt es morro de set pams que el Rei-Moro tenía que li penjava.

Amb so tutup li toma aquell grandiós morro an el Rei-Moro, que an es meteix temps la va sebre abraonar de manera que no la deixa arribar a sa terra; i abraçats tots-dos quedaren asseguts demunt un sofá de plomes, sans i forts, sensa res que los fés mal, ¡aquella torra torna aquell grandiós casal aont Na Catalineta havía passat un any i un dia, i totes aquelles ombres que hi havía tornaren senyoretes i senyorets joves tots ben xelests i xaravel·los, fent la cort an el senyor Rei, desencantat i a la senyora Reina i an es seu infantó, que se mirava tot allò amb uns uis com uns salers.

I encara en feien més d’uis aquella madona i ses seues dues fies, que el senyor Rei i la senyora Reina feren quedar amb ells per estar-hi tota la vida.

I allá tots plegats, el senyor Rei i la senyora Reina amb so seu infantó i aquella madona i ses dues fies d’aquesta i tot aquell estol de senyoretes i senyorets, se passaren anys i més anys dins aquell grandiós casal, contents i alegres i xaravel·los; i encara son vius si no son morts. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *