Sa comptesa sense brassos
Aixó era un comte més jugador que ses cartes. No tenía cap fii, i hauría fet s’uiastre esbrancat demunt sa creueta des campanar per tenir-ne un. Un día que havía perdut tot es cabal, i s’en tornava a ca-seua ben ala-baixa, li compareix un senyorot que duia mala ombra de tot, i li diu: —Tendreu un infant si em promets dur-lo’m, en fer set anys, i no et faltaran doblers pus, tant juguis i tant gastis. —¡T’ho promet! diu es comte, sensa sebre que es mentgencava, d’encallat que se veia. —Idò el m’has de dur dins un bosc que trobarás, en haver caminat set díes cap an es ponent. —No tengues ansia, el t’hi duré. Sa comtessa des cap de temps tengué una nineta sa cosa més garrida. Valía uis per mirar. Com va haver cumplits es set anys, son pare (greu de mort li sabía, pero no tengué altre remei) la se posa a ses anques des cavall, i ja es partit cap an es ponent. Camina caminarás, passen per devant una ermita de la Puríssima, i de defora veien sa figura, que era ben polida ben polida. Com aquella nineta la repara, diu tot-d’una: —Mon paret, deixau-me devallar, i aniré a dir ses tres Avemaríes i sa Salve a la Purissimeta. Son pare la devallá, i ella si en entra dins s’ermita, i diu ses tres Avemaríes i sa Salve. Com acabava, la Puríssima obri sa boca, i li diu: —Acoste’t, fieta meua estimada! Sa nina s’hi acosta tremolant. —No hages por de res, diu la Puríssima, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sies una bona al·loteta, me tendrás an es teu costat. —Vos promet que hu seré, diu s’al·lotona. La Puríssima se treu un rosari ben preciós, i le-hi dona, dient: —No te cansis mai de passar-lo: amb ell arronsarás tots es teus inimics. Aquella nineta pren es rosari, surt de s’ermita, son pare la torna posar a ses anques des cavall, i de d’allá, camina caminarás. I s’al·lotona passa qui passa el Rosari; i com més resava, més ganes li venien de resar. —¡Veiam si no acabarás mai! deia son pare. Des cap des set dies de caminar cap an es ponent, se trobaren dins un bosc per ont no passava ningú mai. Al punt los compareix es senyorot, i llavò si que hu trobá es comte que en duia de mala ombra. No hi poría consentir a haver-li de deixar aquella fieta des seu cor; pero no pogué passar per altre vent, i s’en aná plorant. Era sang viva lo que li ratjaven els uis, i ses llágrimes li bofegaven ses galtes. S’al·lotona també plorava, pero resant amb una bona devoció i tota aconhortada. Es senyorot la se mirade dalt-abaix, la veu que no para de resar i de…