S’homo i es lleó

Això era i no era… Bon viatge fassa la cadarnera. Un aumut per voltros i per mí una barcella.
An aquell temps que ets animals parlaven… com ses roques ara, e-hi va haver un homo que un dia de poques feines se’n anà a estirar-se ses cames. Camina caminaràs, troba un lleó embarassat dins un romaguerat disforjo.
Es lleó va dir.
—¡Germanet, treis-me per amor de Deu d’aquí dins!
—No, que me menjaràs! digué aquell homo.
—No vos menjaré! va dir es lleó.
S’homo el se va creure, i li aidà a sortir d’aquell envitricollat, i tots dos se’n anaren conversa qui conversa.
Es lleó era estat molt de temps dins es romagueral, li quant es retgiró li va haver espassat, li comparegué sa talent. Al punt ja li varen venir ganes de pegar una clavada a s’homo.
—Mirau! li va dir, jo vos hauré de menjar. Sa talent que duc, no es sufridora.
—¿I a on ès sa teua paraula? diu s’homo. ¿No m’has promès que no me menjaríes?
—Jo lo que sé, diu es lleó, que tenc una talent que m’alsa.
Aquell homo, poreu fer comptes, si degué comensar a estar-hi mal a pler. Vos assegur que n’hi feia fer de feina an es seu cap. A la fi diu an es lleó.
—¡Vaja! perque no sia sa teua ni sa meua, anem a cercar un qualsevol, li contarem lo que ha passat; i, si troba que m’has de menjar, me menjaràs; i, si troba que no m’has de menjar, no me menjaràs.
—Ja hu has dit, s’exclama es lleó.
Al punt toparen un homo, i li contaren es pas.
Aquell homo escoltà bé, i diu girant-se an es lleó.
—Sa meua sentencia ès: que, si tu no te poríes desembarassar tot sol, no’l te pots menjar; ara si tu’t poríes desembarassar tot sol, el te pots menjar.
—Però ¿i com e-hu hem de sebre si podía o no podía? demanà es lleó.
—¿Com? diu aquell. Anant allà on estaves embarassat. Te posaràs així com estaves, i llavò podrem veure si tot sol en seríes sortit o no.
—Anem-hi en voler, diu es lleó.
E-hi van. Es beneit s’afica dins es romagueral, fent tot lo que va sebre per posar-se així com estava s’altre pic; es dos homos que li ajudaven, feren tot lo possible per embarassar-lo més fort, i llavò li digueren.
—Veam, si’n surts tot sol!
Es lleó bé va malavetjar, però no va esser capaç.
—¡No puc! va dir des cap d’una bona estona, brollant de suor, cansat i mort.
—¿No pots? Idò ¡esperonetja, tot lo que vulgues! digueren es dos homos, i se’n anaren.
—¡Això no va! deia es lleó. ¿Què vol dir, deixar-me d’aquesta manera? Això no ès pas de fer.
—¿I ès pas de fer voler-te menjar es qui t’havía tret s’altra vegada? li digueren es dos homos; i se’n anaren ben atacats.
Es lleó romangué dins es romagueral, esperonetjant i bramulant una cosa feresta, fins que va perdre ses forses de tot, i de fam aixamplà es potons
Més se’n mereixía s’animal.
Manacor, abril de 1890.

Continue Reading

Es quatre germans

Això era un pare que tenía quatre fiis, que havíen nom Bernat, Antoni, Miquel i Juan.
Quant se morí no més los deixà un corp, un gall, un moix i una faus. Es major s’aferrà amb so corp, es según amb so gall, es tercer amb so moix i es darrer amb sa faus.
En Bernadet un dia alsa es cap, i diu:
—Me’n vaig a cercar el mon.
Pren es corp, i de d’allà.
Camina caminaràs, des cap de set dies, devers mitjan cap vespre, arriba a unes cases de possessió. E-hi havía un lledoner davant, que parava mig cortó, i sa soca era buida i plena de retxilleres.
—Dins aquesta soca estaré bé per reposar una estona, va dir.
S’hi afica, i des cap d’un poc mirant-se aquelles retxilleres que claretjaven, diu:
—¡Mal estar e-hi deu fer aquí dins, amb tants de forats, un dia d’ivern! Per lo que ha d’esser bo, es per vel·lar. Ell deuen poder veure per tot.
¿I que fa ell? Se posa mira qui mira per ses retxilleres. Es portal de ses cases era just allà davant, i l’homo veia casi tant bé dins la casa, com si hi fos estat. I reparà que sa senyora i sa criada duien un trafec lo més alt de punt. Assetsuaixí sa criada surt de sa cuina amb un plat de bunyols de vent, i los tanca dins un rebost; i surt sa senyora amb un plat d’oreianes, i les tanca dins un altre rebost. Les veu que arreconen ets ormetjos, que agrenen, i adesen, i prenen altra feina, com si res fos estat.
Se fa vespre, arriba es senyor, i entra.
Com ja feia fosca negre, En Bernat surt de s’amagatai. Se’n va a ses portes, i toc! toc!
—¿Qui ès? diuen de dadins.
—Un pobret que damana posada per aquesta santa nit, diu En Bernat.
Li obrin, li diuen que sí. Com reparen es corp, li damanen:
—¿I això que duis, què ès?
—Un endevinador, contesta En Bernadet.
—¿Un endevinador? I endevina tam meteix? digué aquella gent, que com que no’l cregués.
—No’m mancaría altra que no endevinàs! deia En Bernadet.
No l’acabaven de creure. Es senyor se’n entre-sent, se presenta, i diu:
—¿I això endevina?
—Sí, senyor! contesta En Bernat.
—Veiam, feis-li endevinar qualque cosa? diu es senyor.
—Ell costarà poc, diu En Bernat.
—Vaja idò, diu es senyor, no sabent com aquell aucellot negre pogués fer res de bo.
Sa senyora i sa criada sí que s’ho creien poc que endevinàs.
—¿I què voleu que endevin? diu En Bernat.
—Qualsevol cosa, diu es senyor.
—¿Voleu que endevin que hi ha dins aquest rebost? diu En Bernat apuntant a un des dos que havía vists de dins sa soca des lledoner.
—Si fa, diu es senyor.
En Bernat tot-d’una diu an es corp:
—Ascolta, revel·ler, ¿que hi ha dins aquest rebost?
I li pega amb so puny estret damunt es cap, i es corp fa ¡¡¡op!!!
—¿Què ha dit? diu es senyor.
—Que hi ha bunyols de vent, diu En Bernat.
Sa senyora i sa criada tornaren més blanques que sa paret.
—¡Bunyols de vent! diu es senyor. ¡Sí que l’ha bollada! ¡Bon endevinador mos dus! ¡Bunyols de vent! ¡Ell jo no tenc recort de quant no se’n han fets an aquesta casa!
—Bunyols de vent ha dit! diu En Bernat, i bunyols de vent e-hi ha. Que hi vaja a mirar-ho.
—Per un desengàn teu hi aniré, diu es senyor. Se’n hi va, i ja hu crec que le hi trobà an es plat de bunyols de vent que sa senyora i sa criada havíen fets d’amagat d’ell.
Es senyor quedà amb sos cabeis drets.
—¡El dimoni es aquest animal! digué l’homo a la fi.
—¡No! i encara endevínaria una altra cosa! diu En Bernat.
—¿Quina? diu es senyor.
—Me pareix que endevinaría lo que hi ha dins aquest altre rebost! diu En Bernat, i apuntà a s’altre que també havía vist obrir, de dins sa soca.
—¡O quina pudor que fa aquest brut! diu sa senyora, com sent En Bernat. ¡Treis-lo defora, que m’acub!
—¡Una pudor que amarina! diu sa criada. ¡Ai que m’atura s’alè.
—¡Treis-lo defora, depressa dic! tornà cridar sa senyora, amb una cara més vermeia, que hi hauríen pogut encendre un lluquet.
—A poc a poc! diu es senyor. Ell no hi ha tant per tant. ¡E-hi ha coses que puden més! ¡Que endevin primer, i llavò ja’n parlarem!
Mentres sa senyora i sa criada feien estabetxos, En Bernat diu an es corp:
—Escolta, revel·ler, ¿que hi ha dins aquell altre rebost?
I li pega també amb so puny estret damunt es cap; i ja hu crec que s’animal va tornar fer ¡¡¡op!!!
—¿Què ha dit? diu es senyor.
—¡Que hi ha oreianes! diu En Bernat.
—¡Oreianes! digué es senyor tot astorat.
I ja no pogué estar que no se’n anàs a pegar rodada a sa clau. Obrí sa porta; i ja hu crec que hi va esser es plat d’oreianes que sa senyora hi havía tancat.
Sa senyora i sa criada, com veren allò, quedaren sensa paraula, tremolant com una fuia de poll. No sabíen a on s’havíen de posar.
Es senyor los donà un arrambatge, que les se cuidà a menjar; i no sé amb quin sant tengueren bo, que no los arrambà un venable d’uiastre que tenía a un recó per un cas de casos.
Ni elles ni ell tengueren talent de sopar; ara En Bernat pegà una panxada feresta.
Es senyor, lo endemà matí l’agafa i li diu:
—Mira, cost lo que cost, s’endevinador m’has de vendre.
—No pot esser, senyoret! deia En Bernat. No pot esser. No tenc altre tros de pa.
—Te dic que el m’has de vendre! deia es senyor. ¡Sabs que’l necessit de molt! Jo som un homo ric i ple; pero ses coses me falten, i no sé per on me prenen. Amb aquest endevinador poría esser que alsàs xella.
En Bernat deia que no poría esser, pero a la fi es senyor diu:
—No res, el te pesaré d’or, i no’m parlem pus.
En Bernat e-hi consentí. Dugueren unes balanses; dins una hi posaren es corp i dins s’altra durets d’or, i dobletes de sis lliures i de dotze, i dobles de vint, fins que es corp pega per amunt.
En Bernat aplega aquella doblerada, i toca el dos cap a ca-seua.
Es senyor lo endemà agafa es corp, i diu:
—Ja sé a on el posaré; fermat damunt sa culassa de sa campana de sa capella. Li comanaré que en veure fressa de res, la fassa remenar; jo sentiré ses bataiades d’allà on sia, i vendré amb quatre bots.
E-hu va fer així; i se’n anà a veure es tais de feina que tenía.
No era cent passet lluny, i sa senyora i sa criada ja teníen aquestes:
—¡Ah endevinador del dimoni! ¡El dimoni te’n ha de dur! ¡No n’has de fer altre!
—¡Vaja, si prens sa guinaveta, i si t’hi enfiles, abans de més remor! deia se senyora.
—¿Que no seria millor un trinxet? deia sa criada.
—No, una altra cosa, diu sa senyora. L’agafes amb una mà p’es còs i amb s’altra p’es cap, i li pegues torsuda de coll i altra, fins que el tengues escapollat.
—¡Sí, que ha pensat bé! diu sa criada.
Tota rebenta, ja es damunt se teulada, s’enfila p’es campanaret, agafa es corp p’es còs amb una mà; pero quant amb s’altra anava a pegar-li grapada an es cap, es corp zas! li entaferra espipellada an es nas, li clava es bec ben endins i tanca.
¡O quin bel tan fort i quins crits tan esglaiadors li escaparen a sa criada tot-d’una que se va veure d’aquella manera!
Es senyor ja era enforet, pero la va sentir de lo millor, i sentí també mateix ses bataiades que es corp i sa criada feien fer, estirant cada u p’es seu vent.
—¡Ja hi ha cosa! s’exclama ell, i gira en cova.
Com més s’acostava a ses cases, més fortes eren ses bataiades i més esglaiosos es remeulos de sa criada.
L’homo quedà amb sos cabeis drets, quant l’afinà encastellada damunt es campanaret de sa capella, i com d’aprop va veure que es corp la tenía amb so bec p’es nas.
I sa senyora, que de baix feia espants, i crits, i sabonereta per sa boca.
—¡Senyor! deia aquella. ¡Que venga per amor de Deu! ¡que venga, senyoret! que s’endevinador m’ha agafada p’es nas, i no me vol amollar! ¡Pobre nas meu! ¡Ja no serà pus lo que era! ¡Senyor, fassa vía, que’m matarà aquest dimoni!
—¿Però com ès que t’ha agafada? deia ell.
—Que jo som pujada a demanar-li si volia berenar? i zas, ja m’ha tenguda! ¡Ai! ¡ai, dic! ¡Que fassa via, senyoret!
Es senyor hi puja, i a forsa de forses arriba a obrir es bec an es corp.
Es nas de sa criada, tot capolat, ratjava sanc a la vela. No tenía figura de nas. Feia por.
Sobre tot, ell no tornaren tenir ganes senyora ni criada de demanar pus de noves a s’endevinador. Ben cregudes que endevinava i deu més, sa posaren a fer bonda, i le hi servaren ben dret an es llum.
Es senyor aviat va conèixer que ses coses ja no li faltaven, i beneía s’hora que havía comprat s’endevinador.
En Bernat arribà a ca-seua ric i ple.
Poreu fer comptes quins uis devien badar es seus germans.
***
¿Què me’n direu? Ell En Toni un día agafa es gall, i diu:
—Ja hi vui jo anar a cercar el mon, a veure si me dirà tant bé com an En Bernat!
I ja ès partit. Camina camínaràs, des cap de set díes arriba a una terra, que com que no fos just ses altres.
Ja feia fosqueta i afina un llumet. S’hi acosta, i foren unes cases de possessió.
A sa carrera hi havía un parei d’homos que envelaven un carro, dos tocadors de guiterra i guiterró que trampaven i dos cantadors que provaven tonades.
—¡Alabat sia Deu! digué.
—¡Per a sempre sia alabat!
—¿No’m donariau posada per aquesta santa nit? digué En Toni.
—Si-fa! li contestaren aquells homos.
An aquella terra no s’hi feien galls; i, com veren es que ell duia, los va venir molt de nou.
—¿I que cercau amb aquest animaló? li demanaren.
—Ventura! diu ell.
—¡Ventura! s’exclamaren tots. Ja vos ne poreu tornar en voler! que no’n trobareu. No n’hi ha poca ni gens en tot es badiu de per aquí!
—Sempre n’hi haurá qualque mica, diu En Toni. I si no es massa preguntar, ¿què heu de fer amb aquest carro i aquests sons?
—¿Que vol dir que hem de fer? Hem d’anar a sortir a camí a s’auba! digueren aquells homos.
—¡A s’auba! s’exclama En Toni.
—¿Idò? ¿Ell com que sieu nat d’avui i batiat d’ahir? li respongueren. ¿I com vendría, si no li sortissem a camí, i si no hi anássem amb tot aquest carroportal?
En Toni, quant los sent, se’n pensa una de bona i los ho enfloca.
—¿Vol dir tot això que duis mogut, es per sortir a camí a s’auba?
—¡De manera que sí! li contestaren.
—Idò jo duc aquest animaló, que la crida, i ve ben aviada! diu ell.
—¡Ca! deien aquells. Anireu de berbes! ¡S’auba venir perque aquesta mica d’animal la crit! Fa massa riaies! Creis-ho!
—Voltros sí que’n feis, diu En Toni. Sobre-tot anit mos porem treure es gat des sac.
—I ¿què voleu perdre, si no vé? li demanaren.
—Qualsevol cosa! Me fareu córrer ses vergades! los contesta En Toni.
—Feta està sa barrina! digueren tots.
—I deixaren es carro en banda, i ni tremparen pus sa guitarra ni es guiterró, ni provaren pus tonades.
Passaren la corona, soparen i se’n anaren a jeure.
Passada mitja nit; es gallet fa quec-quere-quec!
Tot-hom se despert, surten a defora, a veure si era ver que s’auba se’n vengués perque es gallet la cridàs.
No destriaren senya de res, i ja volíen partir amb so carro, es sonadors i es cantadors.
—No sieu tan guixes! diu En Toni. No tengueu ansia. S’auba vendrá. Vos ho assegur.
Des cap d’un parei d’hores es gall torna fer quec-quere-quec! quec-quere-quec!
Surt tot-hom a defora, i ja veren an es llevant una micoia de clarura.
—¿Que tal? deia En Toni. ¿No vos ho deia jo que aquest animaló la cridava? Ell ja l’ha sentit, s’ès enllestida, i se’n vé ben resolta.
Aquells encara com que no hu acabassen de creure; pero com es gall comensa a cantar de bon de veres, i se va fer auba clara clara, i sortí es sol, e-hu varen haver de creure per forsa. E-hu tocaren amb ses mans.
—Aquest animaló, digueren an En Toni, el mos heu de vendre, valga lo que valga. Demanau! Sa vostra boca serà mesura.
—Això sí que no hu faré, diu En Toni. Primer consentiría anar a captar de porta en porta.
—No res, li digueren, el vos pesarem d’or no’m parlem pus.
En Toni feu com que pensar-hi un poc, i a la fi s’exclama:
—No res, perque sou voltros, e-hi consent.
Dugueren unes balanses, dins una hi posen es gall i dins s’altre durets d’or, dobletes de sis i de dotze lliures, i dobles de vint, fins que es gall se’n anà per amunt.
En Toni los deixa es gall, i amb aquella doblerada se’n anà ben xalest a ca-seua; i no importà que fes feina pus.
***
Com es seu germà Miquel va sebre es pas, pren es moix, i ja es partit a cercar ventura.
Camina caminaràs, arriba un dia a una terra ben enfora. Afina unes casetes blanques; era hora baixet, i, quant e-hi va esser, ja feia fosca negre.
S’acosta a sesportes, i toc! toc!
—¿Qui ès? digué una veu.
—Un criat vostro! contesta En Miquel. ¿No’m donaríeu posada per aquesta santa nit?
Li obriren, i entrà.
—¿De que anau, germanet? li demanaren.
—Cerc ventura! contesta ell.
—¡Ventura! li digueren. ¡Que’n trobareu de poca per aquí! ¡Ell no n’hi ha gens!
En Miquel reparà una filera de carabassots? penjats a sa paret.
—¿Que son tants de carabassots? demanà.
—¡Ah germanet! contestaren. Es que hi ha per aquí uns animalons que se diuen rates, i tot e-hu roeguen. Porque no mos roeguen ses oreies en sa nit, mos posam es cap dins aqueis carabassots, quant mos n’anam a jeure.
—¡Que de prompte no n’hi haurà cap d’aqueis roegadors, s’exclama En Miquel.
—¿I que fareu, germanet? li deien. ¡Sabeu que hi anau de calsat per aigo, si vos creis haver-los a cames! ¡Ell no més envesten quant vos dormiu!
—¡Jo! contestava En Miquel. Ell no fas comptes de tocar-ne cap! Es qui los farà s’ebré, serà aquest animaló que duc.
I los mostrà es moix.
—¿I sou tan criatura, li digueren, que vos creis que això los ha de fer res?
—Ja hu veureu idò! Com a taiades de llom torrat, les se menjarà! deia En Miquel.
—¡A ell el se menjaràn elles! li contestaven.
—No res, anit se veurà! acabà per dir En Miquel.
Passaren la Corona, soparen, se’n anaren a jeure, i tots se posaren es cap dins un carabassot. Fort i no’t mogues, volgueren que En Miquel le hi s’hi posàs també.
Apagaren es llum, al punt tot-hom roncà. Es moixet estava ben uis espolsats. Se posen a comparèixer rates i rates; i ell fua an aquesta, fua an aquella altra. N’agafava tantes com en volía, i no li tocaven voreres. Se’n posà un ventre com unes xeremíes. Per paga duia fam d’enrera.
Quant no n’hi volgueren passar pus p’es canyó, no més les matava.
N’enllestí tantes, que lo en demà matí, n’hi va haver una solada que feia feredat.
Com es de la casa hu veren, se’n feien creus.
—Mirau, digueren an En Miquel, aquest animaló mos heu de vendre, cost lo que cost. Amb tantes de rates aquí no se pot viure. Digau que voleu de s’animal.
—S’animal no es venal a cap preu, deia En Miquel. Primer consentiría haver d’anar a captar de porta en porta que vendre’l.
—Demanau preu! sa vostra boca serà mesura! li deia aquella gent.
—¡No pot esser! exclamava En Miquel.
—No res! digueren a la fi: el vos pesarem d’or, i es mal serà mort.
En Miquel feu com que pensar-hi un poc, fins que arribà a dir:
—No res, perque sou voltros e-hi consent.
Varen dur unes balanses; a una part posaren es moix i a s’altra durets d’or, dobletes de sis i de dotze lliures i dobles de vint, fins que es moix prengué per amunt.
En Miquel deixa es moix, i amb aquella doblerada ja li va haver estret cap a ca-seua, i no importà que fes feina pus.
***
Quant es seu germà Juan va sebre es pas, pren sa faus, i ja es partit a cercar ventura.
Camina caminaràs, arriba a una terra ben enfora. Era mitjàn juny, i trobà un tai d’escaraders dins un sementer de blat alt, granat i espès; i el tomaven, tirant fletxes an es brins.
Figurau-vos si’n devíen fer de bretxa.
En Juan digué a l’amo.
—¿Que voleu que’n tom jo de brins amb aquesta arma?
I li mostrà sa faus.
—¿I que se diu això? demana l’amo.
—Una segadora, contesta ell.
—¿I toma brins? torna demanar l’amo.
—Esperau, i hu voreu, diu En Juan.
L’homo s’arromanga, se posa es cuixals, es manegots i es didals de canya; pren sa fans, i ja està acalat, i safalcada vé! salfalcada va! amb una exhalació va haver feta una estesa de brins més grossa que sa que havíen feta tots aquells homos amb tots es dies que hi havía que s’hi pegaven.
Tot-hom va romandre de pedra.
L’amo digué:
—Germanet, m’heu de vendre sa segadora.
—Això sí que no hu faré, digué En Juan.
—Dígau què en voleu, deia l’amo.
—No teniu que cansar-vos! deia En Juan.
—Anc que el diantre en pas, la m’heu de vendre! s’exclamava l’amo. Mirau, la vos pesarem d’or.
En Juan feu com que pensar-hi un poc i, a la fi diu:
—No res, perque sou vos e-hi consent.
Duen unes balanses. Dins una posen sa faus; dins s’altra comensen a posar-hi durets d’or, dobletes de sis i de dotze lliures i dobles de vint.
N’hi posaren fins que sa faus va prendre per amunt.
En Juan la deixa; i amb aquella doblerada s’espitxa cap a ca-seua. Casi no tocava en-terra de xalest que se’n anava.
Tant content com ell estava l’amo.
Després de contemplar sa faus una bona estona diu an ets escaraders.
—¡Vaja! ¡A veure qui la pren!
Es més agosarat l’agafa; se posa a segar. Encara que no fos molt práctic, de brins en tomà una cosa major.
Quant estigué cansat, se posa sa faus demunt s’espal·la.
Se perpensa, i diu.
—Millor es que estiga en terra.
Per posar-le-hi, estira en lloc d’alsar; i sa faus, ja hu crec, s’afica dins s’espal·la.
Aquell homo pega un crit escarrufador.
—¡Ai! ¡ai dic! ¡Sa segadora…! ¡Sa segadora s’ès afuada a mí! ¡ajuda que s’ès mester! deia aquell beneit, cridant i plorant com un desesperat, de pena que passava.
E-hi van, corrents, dos homos; i en lloc d’alsar sa faus, li peguen tirada amb tota sa forsa; i s’espal·la d’aquell malanat davallà per avall.
Com veren s’espal·la taiada, tots quedaren aborronats.
Sa faus los caigué de ses mans; en fogiren com el dimoni de la creu; i no s’hi volgueren acostar pus.
—Anau a donar part a sa Justicia, diu l’amo.
E-hi anaren; i vengué es Bal·le amb dos homos armats de passetges.
Los mostraren sa segadora d’un tros enfora. Aquells homos posen mac dins sa passetja; li donen volta i altra, i plam.
Feren sa segadora just a sa punta i li fan pegar tal bot, que s’alsa més de trenta pams.
—¡Ja se torna afuar! digué tot-hom amb nou esglai, fent amples tant com pogueren. Es qui varen tenir camp per córrer, e-hu donaren a ses cames, i se pegaven amb sos talons per ses anques.
Sa segadora, ja hu crec, tornà caure en terra.
Després de tirar junta una bona estona sobre lo que convenia fer, es bal·le amb una corda fermada an es cap d’una canya ben llarga, feu passar un nuu corredor per sa faus malfactora.
Quant la tengueren ben fermada, la penjaren a una figuera.
Are farem venir es botxí i l’aufegarà, diu es Bal·le.
Es botxí se presenta; se mira la cosa de prim compte; pensa qui pensa, a la fi se pega un toc a’s mig des front i una gratada an es clotell, i diu:
—Ja sé que faré. M’enfil per sa figuera, m’amoll per s’acorda, m’aixanc damunt sa malfactora, i l’aufec a’s temps de dir Jesús. No hi ha vèl.
Es betzol des botxí s’enfila per sa figuera, s’amolla per sa corda, i amb tot es seu pes cau demunt sa faus; i, ja hu crec, sa faus li entrà p’es mig de ses cames, i l’obrí de dalt a baix. D’un botxí en va fer dos.
Allà romangué penjada sa segadora, i ningú pus s’acosta an aquella figuera.
I encara hi ès, si no la se’n han duita.
¡Bons doblers varen valer an aqueis quatre germans es corp, es gall, es moix i sa faus que son pare los deixà, com se morí!

I sa rondaia ja està acabada.
Si vos agrada,
menjau-la-vos frita,
menjau-la-vos torrada.
Si no vos ha agradat,
anau damunt es Puig-pelat;
i agafau un gatovell,
i ¡bones fregades per sa pell!
Torra Nova, desembre de 1895.

Continue Reading

Es castell d’iràs i no tornaràs

Això era un Comte, molt gran senyor, que anava perdut perdut darrera es joc.
No més tenía un fii, En Bernadet.
Un dia que jugant, era quedat sensa una creu, li compareix un personatge d’un aspecte molt ferest, i li diu:
—Si’m promets durme’s teu fii, com farà desset anys, an es Castell d’iràs i no tornaràs, tendràs tots es doblers que vuies, i no perdràs mai.
—Feta està sa barrina, diu es Comte, de perdut que se veia.
Desde aquell dia sempre va guanyar, i manetjava ses dobles de vint a palades; pero sempre que arribava an es seu castell i En Bernadet li plegava mans, sentía una ponyida dins es cor, com si un punyal le hi atravessàs de part a part.
En Bernadet fa desset anys, i son pare un dia l’agafa i li diu, rompent en plors.
—Fii meu, se fa precís dir-t’ho. Un dia que havía perdut tot quant tenía, me sortí un homo i me digué que, si li prometía dur-te, en fer desset anys, an es Castell d’iràs i no tornaràs, jo tendría més doblers que no voldría, i per molt que jugàs, no perdría mai. Le hi vaig prometre. Ell va cumplir sa seua paraula, i ara me toca a mí cumplir sa meua.
—¿Per això tant de plors? diu En Bernadet, tot rabent. Demà meteix me pos en camí.
Pren un cavall i un serró de dobles de vint, i ja ès partit. Camina caminarás, a tot-hom que veia damanava on era es Castell d’iràs i no tornaràs. Ningú n’hi sabía donar noves.
Des cap de set dies, a entradeta de fosca, destría un llumeneret blau.
—¡Oh! digué. ¡Un llumenaret blau! E-hi arribarem, si a Deu plau!
E-hi arriba, i va esser una ermita.
S’acosta a ses portes, i toc toc.
—¿Qui ès? diu una veu.
—Amics, diu En Bernadet. Obriu per amor de Deu.
S’obrí sa porta, i sortí un ermitanet, amb una barba que li pegava per sa cinta.
—¡Benvingut sies, o jovenet! digué. I ¿quin senyal per aquí?
—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs. ¿No’m diríeu a on cau?
—¿Es Castell d’iràs i no tornaràs? Mai l’havía sentit anomenar, diu s’ermitanet. I no ès que no sia vei jo i que no fassa molts d’anys que som an aquesta ermita. Ja n’hi ha mil. La primería passava gent, pero ja feia trecents anys que no era passat ningú.
—¡Sant Cristo gloriós! ¿Que me deis? diu En Bernadet.
—Lo que sents! diu s’ermità. Tu deus estar cansat.
—Ja deis ver! diu En Bernadet.
—Idò romàn, farem sa vel·la plegats. Jo som el Rei dets animals de la terra. Demà, sol sortint, los cridarem tots; i per ventura n’hi haurà qualcún que mos sabrà donar noves d’aquest castell que cerques.
En Bernadet va romandre; passaren la corona, soparen, feren la pretxa fins que sa sòn los guanyà de tot, i se’n anaren a jeure.
Lo endemà a trenc d’auba s’ermità crida En Bernadet, passaren un enfilai ben llarc de pare-nostros, i barenaren. Sol sortint, s’ermità surt defora, i se posa a tocar un fabiolet, ti-tu-tí ti-tu-tí ti-tu-tí.
Comensen a comparèixer animals i més animals. Al punt e-hi foren tots. Paraven més de cent corterades; i, per molt que la vista s’estengués, no veien més que caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinois i caparrinoiets, i tots ben vius i uis espolsats.
S’ermitá amb tota quanta veu pogué treure, va dir:
—¿N’hi ha cap de voltros que sapia a on cau es Castell d’iràs i no tornaràs?
Cap n’hi hagué que hu sabés.
En Bernadet hagué de tornar prendre els atapins, i de d’allà.
Camina caminaràs, des cap d’altres set dies, a entradeta de fosca, veu un llumenaret blau.
E-hi arriba, i va esser una ermita damunt uns penyals devora mar.
S’acosta a ses portes, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu una veu.
—Amics, diu En Bernadet. Obriu per amor de Deu!
S’obri sa porta, i sortí un ermitanet amb una barba que li pegava p’es genois.
—¡Benvingut sies, o jovenet! digué. I ¿quin senyal per aquí?
—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs. ¿No’m diríeu a on cau? diu En Bernadet.
—¡Es Castell d’iràs i no tornaràs! diu s’ermità. ¡Mai havía sentit anomenar tal castell! I no ès que no sia vei i que no fassa molt de temps que som an aquesta ermita. Conta que ja hi ha mil anys. La primería passava gent així mateix; pero ara en feia sicents que no era passat ningú.
—¡Mare meua! ¿què me deis? diu En Bernat.
—Lo que sents. Res, tu vens cansat! diu s’ermità.
—Sí que deis ver! diu En Bernadet.
—Idò romàn! diu s’ermità: farem sa vel·la plegats. Jo som el Rei dels peixos de la mar; i demà, sol sortint, los cridarem tots, i per ventura n’hi haurà qualcún que mos sabrà donar noves d’aquest castell que cerques.
—¡Ben pensat! diu En Bernadet, i va romandre.
Passaren la Corona, soparen, feren la pretxa fins que sa sòn los va guanyar de tot, i se’n anaren a jeure.
Lo endemà a trenc d’auba, s’ermità crida En Bernadet, passaren un enfilai ben llarc de Pare-nostros, berenaren; i, sol sortint, se’n van devora s’aigo. S’ermità pega siulo, i hala siula qui siula!
Comensen a comparèixer peixos i més peixos; aviat e-hi foren tots… I paraven es redol de més de docentes corterades; i, per molt que un estengués la vista, no veia més que caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinois i caparrinoiets que guaitaven a flor d’aigo, tots ben vius i uis espolsats.
S’ermità, amb tota quanta veu pogué treure, diu:
—¿N’hi ha cap de voltros que sapia a on cau es Castell d’iràs i no tornaràs?
Cap n’hi hagué que hu sabés.
En Bernadet no tengué altre remei que prendre de bell nou ets atapins, i de d’allà.
Camina caminaràs, des cap de set dies, a entradeta de fosca, destría un llumenaret blau.
—¡Un llumenaret blau! digué tot content. E-hi arribarem, si a Deu plau.
E-hi arriba, i va esser una ermita damunt un puig molt agüionat.
S’acosta a ses portes, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu una veu.
—Amics, diu En Bernat. Obriu per amor de Deu!
S’obrin ses portes, i sortí un ermitanet, amb sa barba tan llarga que li fregava’s peus i es turmells; i, si s’acalava una mica, la se trepitjava.
—¡Benvingut sies, o jovenet! digué. I ¿quin senyal per aquí?
—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs. ¿No’m diríeu a on cau?
—¡Es Castell d’iràs i no tornaràs! diu s’ermità. Mai havía sentit anomenar tal castell. I no ès que no sia vei jo i que no’n fassa molts d’anys que som an aquesta ermita. Conta que ja’n fa mil. La primería passava gent; pero ja feia nou cents anys que no era passat ningú.
—¡Mare meua! diu En Bernadet ¿què me deis?
—Lo que sents. Res, tu vens cansat! diu s’ermitá.
—Sí que deis ver! diu En Bernadet.
—Idò romàn, i farem sa vel·la plegats. Jo som el Rei d’ets aucells del cel, i demà, sol sortint, los cridarem tots. Per ventura n’hi haurà qualcún que el sapia an aquest castell que cerques.
—Bon favor me feis, diu En Bernadet, i va romandre.
Passaren la Corona, separen, feren la pretxa fins que sa sòn los guanya de tot, i se’n anaren a jeure.
Lo endemà a trenc d’auba s’ermità crida En Bernadet, passaren un enfilai ben llarc de, Pare-nostros, i berenaren. S’ermità surt defora, pega siulo i altre siulo; i siulava tan fort, que tot allò resplandía.
Comensen a comparèixer aucells i més aucells, grossos, petits, mitjansers i de totes quantes classes vos pogueu imaginar. Al punt e-hi foren tots, paraven més de trecentes corterades; i tot lo que que sa vista poría destriar, tot eran caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinois i caparrinoiets, i tots ben vius i uis espolsats.
S’ermità, amb tota quanta veu pogué treure, diu:
—¿N’hi ha cap de voltros que sapia a on cau es Castell d’iràs i no tornaràs?
Tots deien que no hu sabien, fins que una áliga, sa més grossa i més véia, que ja tenía es cap i es coll tot pelat, obrí boca i diu:
—Jo hu sé.
En Beinadet tot d’una s’hi acosta, i ja li diu:
—¿Com e-hu he de fer per anar-hi?
—Jo t’hi duré, si me vols creure, diu s’àliga.
—Estic a ton manar! diu En Bernadet.
—¿Veus aquell bou? diu s’áliga, mostrant-n’hi un que pasturava per allà devora. Ves-hi, escorxe’l, fes-ne quatre corters, los dus, los me poses damunt i tu també, i partirem.
En Bernadet se’n va an es bou, el mata, l’escorxa, en fa quatre corters, los se carrega, torna a s’áliga, i s’hi aixanca damunt. S’aucellot aixampla ses ales, pega briuada, s’alsa lo mateix d’un còdol que un barrobí, quant esclata, fa botir a l’aire; i àliga i Bernadet per amunt s’ès dit, i per amunt, i per amunt. Ses muntanyes s’aplanaven, ses valls i comallars s’omplien, la mar ja no més era una taca blavenca; ja no’s destriava res que es bategás, ni fes gens de renou ni mica de remor ni mudansa; i ells sempre per amunt, i de d’allà, vola qui vola per s’endret de sa taca blavenca.
Passen tres dies i s’àliga diu:
—Bernadet da’m un corter, que ses ales s’acopen.
Le hi dona, recobra ses forses, i torna volar tan aviat com primer, i de d’allà.
Passen tres dies més, i diu altra vegada:
—Bernadet, da’m un corter, que ses ales s’acopen.
Le hi dona, recobra ses forses, i torna volar tan aviat com primer, i de d’allà.
Passen tres dies més, i diu altra vegada:
—Bernadet, da’m un corter, que ses ales s’acopen.
Le hi dona, recobra ses forses i toma volar tan aviat com primer, i de d’allà.
Passen tres dies més, i diu altra vegada:
—Bernadet, da’m un corter, quesesales s’acopen.
Le hi dona, recobra ses forses, i torna volar tan aviat com primer, i de d’allà.
Passen tres dies més, i diu altra vegada:
—Bernadet da’m un corter! que ses ales s’acopen.
—Quatre n’hi havía, diu En Bernadet, quatre
te’n he dats, diu s’al·lot, tot rabent. No res, jas un bras! i le hi allarga.
—No’l vui, l’has de mester per tu. Ja som aprop i me pareix que així meteix podré arribar.
Ses penyes no eren gaire lluny. Amb tota quanta forsa li quedava, pega fua cap avall i fent escunsa; i li va venir tan just tan just no caure dins s’aigo.
De damunt penyes veien a s’entrellúu unes casetes blanques.
—¿Veus aquelles casetes? diu s’àliga. Idò allà has d’anar. E-hi trobaràs una jaia de cinc cents anys. Per amor de Deu fé lo que’t dirà, i trobaràs es castell que cerques. Tots es que hi son venguts, i no l’han creguda, no los han vists pus.
En Bernadet se’n hi va, i troba sa jaia an es portal.
—¡Ola, jovenet! diu ella. ¿Quin vent t’ha duit? Cent anys feia que no era vengut ningú.
—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs, diu En Bernadet.
—Idò vina, diu sa jaia, i te diré que has de fer.
El mena devora un riu ben ample i d’una aigo com un crestai.
—Aquí, diu sa jaia, vendràn a rentar un covonet de roba perhom ses tres fies del Rei des Castell d’iràs i no tornaràs: Na Margalida, Na Rosa i Na Fadeta; si una garrida, s’altra més; pero encara sa darrera se’n du sa ventatge. ¡Mira si hu deu esser garrida i galanxona! Idò encara ès molt més llesta i sabuda. Tu meteix e-hu veuràs per lo que ara’t diré. De llest que ès son pare, el dimoni fa a mitges amb ell; i sa dona, la Reina, sab encara set vegades més que el Rei. Idò bé, Na Fadeta sab set vegades més que sa mare.
—¡O quina al·lota més bufarella que deu esser! s’exclama En Bernadet, fent uns uis com uns salers.
—¡Jo t’ho assegur! digué sa jaia. Pos messions que ja n’estàs més de mig enamorat!
—¡Sí que teniu raó! diu En Bernadet.
—¿Ara? En veure-la! en veure-la! exclama sa jaia; i sobre tot quant n’hi veges fer de ses seues. No res, ara tu t’amagues dins aquestes mates. Vendrà Na Margalida amb so covonet a damunt es cap i se post davall xella. Es covonet serà d’esquerdes i verducs de plata; sa post serà tota d’or. Se llevarà ses faldetes de damunt i s’anell; se posarà a rentar sa roba fins que la tenga més blanca que la neu; pero tu, ¡ben alerta a badar boca ni a bategar-te! Vendrà llavò Na Rosa, també amb so covonet d’esquerdes i verducs de plata damunt es cap i sa post d’or davall xella. Se llevarà ses faldetes de damunt i se posarà renta qui renta sa roba fins que la tendrà més blanca que la neu. Vendrà llavò Na Fadeta, també amb so covonet d’esquerdes i verducs de plata damunt es cap i sa post d’or davall xella. Se llevarà ses faldetes de damunt, se treurà s’anell, i el deixarà dalt una roca. Se posarà a rentar, renta qui renta i canta qui canta. Tu a-les-hores surts de puntes de puntes i que ella no se’n tema, li prens s’anell, te tornes amagar. Quant ella tendrà sa roba més blanca que la neu, i l’haurà composta dins es covonet, se’n anirà a posar-se ses faldetes i llavò s’anell. No’l trobarà, i dirà tota impacientada: —¿I per on deu haver pres? Tu llavò surts, i dius: —Veltaquí! Le hi dones, li contes lo que te passa; i ella ja’t dirà lo que has de fer. I ¡creu-la per amor de Deu! que tots es qui son venguts i no l’han creguda, no los han vists pus.
En Bernadet s’amaga dins aquelles mates. Dins una estoneta veu Na Margalida que se’n vé, amb so covonet de plata dalt es cap i sa post d’or davall xella. Se lleva ses faldetes de damunt i s’anell; i ¡hala renta qui renta i canta qui canta! fins que té sa roba més blanca que la neu.
¡Si l’haguésseu vist an En Bernadet quins uis que feia, veent Na Margalida tan garrida i tan ben taiada! pero anà molt alerta a motar ni a bategar-se.
Se’n vé llavò Na Rosa, també amb so covonet de plata dalt es cap i sa post d’or davall xella. Se lleva ses faldetes de damunti s’anell; i ¡hala renta qui renta i canta qui canta! fins que té sa roba més blanca que la neu.
¡Si l’haguésseu vist an En Bernadet quins uis que feia, veent Na Rosa tan garrida i tan ben taiada! pero anà ben alerta a motar ni a bategar-se.
Se’n vé llavò Na Fadeta, també amb so covonet de plata dalt es cap i sa post d’or davall xella. Se lleva ses faldetes de damunt, se treu s’anell, el deixa dalt una roca, i ¡hala renta qui renta i canta qui canta!
¡An aquesta sí que la hi trobava garrida i ben taiada En Bernadet! Na Margalida i Na Rosa no eren res devora ella!
L’homo no se poría assaciar de mirar-la-se.
Com la creu més descuidada, surt de ses mates, de puntes de puntes, pega grapada a s’anell, i ja torna esser dins s’amagatai.
Na Fadeta no se temé de res.
Com va tenir sa roba més blanca que la neu, la compòn ben composta dins es covonet; se posa ses faldetes, repara que s’anell no es dalt aquella roca. Mira si ha llenegat o si es vent l’ha fet redolar. Mira ben arreu per tot aquell endret. No’l veu lluïr en lloc.
—¿Pero a on serà aquest bo d’anell? Diu tota enfadada.
En Bernadet pega llongo, se planta tot xaravel·lo davant ella, i diu:
—Veltaquí!
—¡O que’m fas de contenta, jovenet! diu ella, prenent s’anell. Ja’m pensava no veure’l pus. I ¿què cerques per aquí, si no es massa preguntar?
—Es Castell d’iràs t’no tornaràs.
—Jo’n som, diu Na Fadeta. Mon pare es el Rei. Mira, si’l vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No’l deixis, i aviat e-hi seràs. Mon pare se passetjarà per sa carrera. L’escomets, te farà entrar, te posaràn taula, te diràn que menges. Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no’t sentin: —¿Fadeta, que’n puc menjar? Perque si no hu deies i en menjaves, podria esser que t’hi haguessen posades metzines, i batríes es peus. Llavò te menaràn dins una cambra, a on e-hi haurà un llit de set matalassos. Abans de jeure’t-hi, demanaràs, petit, que no’t sentin: —¿Fadeta, que hi puc jeure? Perque si no hu damanaves i t’hi jeguesses, podría esser que’s matalassos fossen de foc, maldement paresquessen de plomes, i quedaríes com un caliu d’ablamat. ¿Tendràs present això que’t dic?
—¡Massa que le hi tendré! respòn En Bernadet.
—No res, reprèn Na Fadeta. A Deu siau! que hauré de fer via, per que mon pare no se temi que me som entretenguda.
—¡Val Deu i àliga! digué, i torna una àliga; pega volada, i de d’allà.
En Bernadet parteix, camí camí. Al punt a s’entrellúu destrià ses torres des castell i aviat e-hi va esser davant.
El Rei se passetjava per devora sa portassa, cap baix i amb una cara ben sarracena.
—Alabat sia Deu, diu En Bernadet.
El Rei no tornà resposta, ni alsà es cap.
—Bones tardes tenga, senyor Rei, diu s’al·lot.
—Ses mateixes, jovenet, va respondre. Ja hu sabía que havíes de venir! ¡Ai de tu, si no fosses vengut! No res; tu deus estar cansat, i tendràs talent.
L’entrà dins un gran menjador, a on e-hi havía una taula parada de tota classe de menjar.
—Menja, menja, li digueren.
Ell, petit, que no’l sentissen, damana.
—Fadeta ¿que’n puc menjar?
I va sentir sa veu de Na Fadeta, fina i fonda, que deia:
—Menge’n.
En Bernadet se posà bé de panxa.
El menaren dins una cambra, a on e-hi havía un llit amb set matalassos.
—Vet-aquí es teu llit, li digueren.
Ell, petit, que no’l sentissen, damana:
—Fadeta ¿que hi puc jeure?
I sentí sa veu, fina i fonda, de Na Fadeta que deia:
—Jeu-hi.
En Bernat se colgà, i al punt dormí com un peix dins l’aigo.
Lo endamà matí a les set el criden:
—Aixeque’t, que es hora de berenar i d’anar a sa feina.
S’aixeca, berena, i el Rei el se’n mena a un camp de cinquanta corterades, més llis que es call de sa mà, sense un macolí, quant i més una pedra.
—¿Veus aqueix camp? diu el Rei. Idò a’s véspre el m’has d’haver voltat de paret, sembrat de vinya, vermat, trepitjats es reims i fet vi per beure jo i tots es meus amics que he de tenir a sopar. Si’s vespre no hu tens llest, de tu en faràn quatre corters.
El Rei se’n va. En Bernadet queda de pedra. Com pogué tornar alè, romp en plors.
Li compareix Na Fadeta.
—¿Què tens? li damana.
—¡Què he de tenir! diu ell. ¡Ton pare que m’ha dit que, si es vespre no he voltat aquest camp de paret, sembrat de vinya, vermat, trapitjats es reims i fet vi per beure ell i es seus amics que ha de tenir a sopar, de mí en faràn quatre corters!
—¿D’això estàs embarassat? diu ella.
—¡Massa que hi estic! exclama ell.
—Idò, mira, diu ella. Del bon fat i del mal fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més; que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que se volt aquest camp de paret.
I tot-d’una se sentí una remor com d’una caldera de tafona que bull. Sa cara de sa terra, lo mateix que s’aigo bullenta, tot eren bambolles que alsava, i de cada bambolla sortía una pedra. Se mou un vent fort que se resol en trebolins, i se posa a arremolinar aquelles pedres voltant es camp. Ses pedres comensen a botar; i, cop vé cop va, se posen unes damunt ses altres, fent filades i filades…
¿Que me’n direu? A’s temps de dir set Pare-nostros sa paret estigué feta voltant tot es camp.
Na Fadeta pega siulo, i compareixen set estols d’homonets i donetes de colzada, i los diu:
—Homonetsi donetes, hala tots a treballar: heu de fer aqueix camp vinya, i avui mateix e-hi heu de cuir es reims i heu de fer es vi.
Aquella tracalada d’homonets i donetes ja son partits: uns senya qui senya ses tires; altres amb xadetes cava qui cava, i hala gavetes fetes! i ses dones a dur sarments. Al punt en tornen carregades; les sembren, les tapen de terra; i venguen gerretes d’aigo, i rega qui rega. Quant ses gavetes s’acabaven i sa vinya casi estava sembrada, venía un estol d’un pinar amb una partida de feixos de politxons. E-hu esbanquen i e-hu politxonen tot. Arriba un altre estol d’un olivar, fent redolar una partida de soques d’olivera. Amb serres, aixes i destraletes les serren, les entaulen, fan congrenys, dogues i fons. Mentres uns ja comensen a vestir botes congrenyades, altres ja tenen es clot des cup llest, i altres ses pedres vives picades per forrar-lo, es manobres sa mescla feta i es ciment pastat; i es picapedrers amb quatre grapades fan sa volta, i posen i clouen ses pedres. Quant posen sa darrera palada, es fusters peguen es darrer cop a sa postissada des cup, i la tiren damunt sa boca. Mentres tant, ets altres estols no s’aturen de regar sa vinya i de bufar-hi per fer-hi fresca. Ell ses sarments comensen a inflar, se vesten de pámpol, se carreguen de borrons. Amb caliuets de foc ses donetes los encalenteixen, i tornen reims, amb una rapa d’un forc i mig, amb uns grans com a mel·les. Un estol d’esparteretes ha fetes senaies per tot-hom. Cadascú pren sa seua, i ja son partits a vermar; i en tenir sa senaia plena, ¡hala an es cup! I es trapitjadors, ben arromangats, trapitja qui trapitja, i bones cantades! Tot-d’una que es cup es ple, amollen a sa xeta, i se posen a omplir botes. Fan una partida de cupades; trascolen, umplen tot es botam.
¿Que me’n direu? Com comensava a fer fosqueta i sortía s’estel des porquers, es vi ja havía bollit i s’era estil·lat.
Na Fadeta obrí un parei de xetes, i sortí brunent un suc escumós, negre, llampant, i d’un bevent lo més esquisit.
Ets homonets i donetes begueren fins que es seu còs en volgué; i amb un realet de plata que Na Fadeta los posà a tots dins sa mà, fogiren fent bots i esqueravits, i desaparegueren com s’ànima de Robert.
Na Fadeta també se’n anà, comanant an En Bernadet que no digués a ningú que se fossen vists ni que li hagués aidat!
—¡No hages por! ¡no hu diré no! s’exclama ell.
Al punt el Rei se presenta. Veu sa paret feta sa vinya plantada i vermada, i tot aquell botam, nou flamant i ple de vi. Queda tot astorat, sensa paraula.
—¡Ja ès Na Fadeta que t’ha aidat! digué a la fi. En Bernadet negà, i era ver: no li havía aidat; le hi havía fet tot.
Lo endamá de matí tornen cridar En Bernadet a les set.
—Aixeque’t, que es hora de berenar i d’anar a sa feina.
S’aixeca, berena, i el Rei el se’n mena dins un bosc ben espès d’auzines, uiastres, llampúdols, mates, argelagues i romaguers.
—¿Veus aquest bosc? li diu. Idò es vespre l’has d’haver tret, llaurat i sembrat de xeixa, entrecavat, xercolat, segat, batut, mòlt es gra, i has de tenir pa fet, per menjar jo i es meus amics que he de tenir a sopar. Si es vespre no hu tens tot llest, de tu en faràn quatre corters.
El Rei se’n va. En’Bernadet quedà de pedra. Com pogué tornar en si, rompé en plors.
Li compareix Na Fadeta.
—¿Què tens? li diu.
—¡Què he detenir! diu ell. ¡Ton pare que m’ha dit que de mí’n faràn quatre corters, si es vespre no he tret aquest bosc, llaurat i sembrat de xeixa, entrecavat, xercolat, segat, batut, mòlt es gra, i si no tenc pa fet, per menjar ell i es seus amics que ha de tenir a sopar!
—D’això estàs embarassat? diu ella.
I heu de creure i pensar que se posa sa ma a sa butxaca, se treu un canonet d’or, el destapa, i en sortí un esbart de dimonis boiets tan gros; que ningú era capaç de contar-los. I no tenien repòs: i bots, i xecalines, i corregudes, i sempentes.
—A poc a poc! diu Na Fadeta. Ja botareu i folgareu en lleure! Vos he trets per fer sa tasca d’En Bernadet, i ja poreu esser partits.
—¡A veure què hem de fer! digueren tots a la una.
—¿Què heu de fer? diu Na Fadeta. Avui mateix heu de treure aquest! bosc, heu de llaurar i sembrar xeixa, heu d’entrecavar, xercolar, segar, batre, moldre es gra, i es vespre hi ha d’haver una fornada de pa fet.
Com es dimonis boiets varen haver sentida Na Fadeta, formen una partida d’estols. Uns ja estàn aferrats a ses auzines, uiastres i llampúdols; i tirada vé i tirada va, ta-trac! ses soquesrompudes; i en tocar mata, ja la veuen amb so rabassó per amunt. I altres s’aborden a ses branques, en fan trossos i munts, i les feixen; mentres una partida amb parpals i picasses ja peguen a ses roques i sobams; i esclafits, i còdols i llenques a l’aire. Ja n’hi ha que fiquen ses banyes dins sa terra; empenyen, i llaura qui llaura, i bons terrossos, que una partida posen damunt es feixos de llenya, compartits en filera per tot; i al punt ja estàn fets es formiguers. Los peguen foc; i fum i més fum. Ja son cremats, ja los escampen; ja fan goret, ja giren, ja sembren. Una partida prenen el vol, i menen nigulets que se posen a ploure. Sa llevor neix; tot ja verdetja, i creix una cosa mai vista. Mentres es dimonis boiets amb ses ungles entrecaven i xercolen, sa xeixa pren un blau lo més garrit, posa canya, treu espiga, tomba es coll de lo bé que grana; i es dimonions amb ses dents ben esmolades, clavada i altra an es brins, com los veuen ben granets. Ja han feta una era, ja garbetgen ja estenen, ja baten, ja venten, ja traspelen, ja han arerat. Un estol acaba un molí de vent, i mol es gra; un altre acaba un forn, i li peguen foc. Una partida, brassos arromangats, esperen sa farina. Los ho duen, pasten, fenyen, ja ès tou, ja enfornen…
¿Que me’n direu? Quant comensava a fer fosqueta, que sortía s’estel des porquers, e-hi havía una fornada de pa lo més avengut, estufat, colradet, que feia mengera, amb una oloreta que deixava anar lo més bona.
Na Fadeta se va veure en feines per tancar dins es canonet d’or es dimonis boiets, que anaven desbaratats de tot. Quant los hi tengué, tocá soletes, dient:
—¡Per amor de Deu, Bernadet, no digues a ningú que sia jo que t’he aidat!
—¡No hages por! ¡no hu diré no! s’exclama ell.
Se presentà el Rei. Veu es bosc tret, veu que han llaurat, sembrat, entrecavat, xercolat, segat, batut, i mòlt es gra; veu es pa fet i cuit dins es forn. L’homo romàn amb sos cabeis drets, sensa paraula.
—¡Ja és Na Fadeta qui t’ha aidat! s’exclama a la fi.
—No m’ha aidat no, digué En Bernadet.
I tenía raó: no li havía aidat, le hi havía fet tot.
Lo endemà matí tornen cridar En Bernadet a les set.
—Hala! aixeque’t! que ès hora de berenar i d’anar a sa feina.
S’aixeca, berena, i el Rei el se’n mena a sa vorera de mar, i li diu:
—Fa cent anys que allà endins vaig tenir un combat amb un altre rei, i hi vaig perdre una tumbaga que duia a un dit. Cerca-le’m. Si es vespre no la m’has trobada, de tu en faràn quatre corters.
El Rei se’n va; i En Bernadet, tot apurat, plora qui plora.
Li compareix Na Fadeta.
—¿Que tens tant de plorar? li diu.
—¡Que he de tenir! respon ell. Que ton pare m’ha dit que cerc una tumbaga que va perdre, fa cent anys, dins aquesta mar; i que, si es vespre no la hi he trobada, de mí en faràn quatre corters.
—¿D’això estàs embarassat? diu ella. Espere’t un poc.
Se’n va, i al punt torna amb un ribell i una guinaveta, i diu:
—Si’m promets de fer lo que’t diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga a mon pare.
—Si que t’ho promet! diu En Bernadet.
—Idò mira! diu ella: m’acores aquesta guinaveta, me fas tota trossos, me capoles ben capolada, fins que’s tros més gros sia com una llentía; e-hu poses tot dins es ribell, e-hu tires a la mar; i ¡alerta que no te’n caiga gens damunt ses penyes ni dins cap encletxa! Jo m’escamparé per dins s’aigo fins arribar an es fons, i hu rastretjaré tot fins que haja trobada sa tumbaga.
Quant En Bernadet sent això, sentí ses ales des cor que s’acopaven. Llavò se revest de coratge i diu:
—Primer que tocar, ni permetre que’t toquin, un fil de sa teua roba, quant i més aficar-te aquesta guineveta i capolar-te, més tost m’escorteraràn i me capolaràn a mí.
—Pero ¡si, en trobar sa tumbaga, diu ella, tot-d’una quedaré confegida, i sortiré més garrida i més galanxona que mai!
I Na Fadeta prega qui prega En Bernadet que li acoràs sa guinaveta i la capolàs, i En Bernadet que deia que no li bastava cor per fer-ho. A la fi, davant tantes pregaries com ella li feia, i confiat de que succeïría tot així com li havía dit, agafa sa guinaveta, la hi acora, la capola ben capolada, fins que es tros més gros va esser com una llentía; i tira sa gran ribellada dins mar, tot lo endins que pogué, perque no n’hi caigués gens damunt ses penyes, ni dins cap encletxa. Justament n’hi va caure un trosset; i bé va fer, pero no’l va poder afinar.
Quant sa ribellada pegà dins mar, s’alsa una bollidissa sa cosa més feresta. ¡O quines ones se mogueren tan grosses i tan furioses! Com que s’haguessen d’engolir tota la terra.
Des cap d’un quart, la mar cop en sec se posa com una bassa d’oli… Na Fadeta treu es cap, i alsa un bras mostrant sa tumbaga an En Bernadet. Com era una gran nadadora, al punt ès a penyes: i surt sense una costureta, més gentil i garrida que mai. Repara que’s dit petit de sa man dreta estava una mica escapollat.
Se’n va an En Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga.
—¿E-hu veus com la t’he treta i me som tornada confegir lo meteix que abans? ¿Es gens coneixedor que m’hagen capolada?
—No, deia En Bernadet, mirant-la-se, tot esglaiat, sense sebre que li passava, com la se veia davant, tan ben confegida, sensa cap senya en tot es seu còs de que mai l’haguessen capolada, i tan gentil, tan galanxona.
—Bé ès anat, diu ella, encara que aquest dit petit estiga escapollat.
I el mostrà an En Bernadet.
—¿I això què ès?
—¡Que ha d’esser! diu ella. Aquella micoia que t’es caiguda dins una encletxa, com me tiraves a la mar.
—¿I que mos pot esser mal això? diu En Bernat.
—No, si tu me vols creure, diu Na Fadeta.
—Massa que te creuré! diu ell. Digues coses!
—Idò ara te’n vas a mon pare i li entregues sa tumbaga. No li dius que jo l’haja treta, i ell te dirá: —¡O valent jove, no hi ha homo per tu! ¡te vui per gendre! ¡t’has de casar amb una fia meua! Digués quina vols. —Alerta tu a dir que’n vols a mí. Si hu deies, així coneixería que som jo que t’he aidat, i mos faría matar a tots dos.
—No tengues ansia! diu En Bernadet. Massa que’t creuré.
Se’n va an el Rei.
—Senyor Rei, diu, vetaquí sa tumbaga.
—¡O valent jove! s’exclama’l Rei. ¡Vol dir la dus! Ja m’hi fas content. Veig que no hi ha homo per tu; te vui per gendre. Tres fies tenc; ara les te mostraré, i prendràs sa que vuies.
Se’n va, i al punt torna amb ses tres fies, totes tres tan garrides, que era imposible mirar-les i no embadalir-s’hi. Fins que les s’havíen mirades una bona estona i de prim compte, no se veia sa ventatge que se’n duia Na Fadeta damunt Na Margalida i Na Rosa.
En Bernadet se cuidava a treure ets uis de mirar, pero amb sa boca ben closa.
—¿Que no’n sortirem? digué el Rei des cap d’una estona. ¡Vaja! diguès quina vols! i lo que s’ha d’empenyorar, que se venga!
—Totes tres m’agraden, diu En Bernat.
—¡Ja hu crec que t’agraden! diu el Rei. ¡Ell no n’hi ha cap de tiradora, en que m’estiga lleig dir-ho!
—¡E-hu son ben prenidores totes tres! deia En Bernadet, fent es beneit.
—¡Veiam idò quina prens! diu el Rei, més de mig cremat.
—Prendré sa que Vostra Reial Majestat me dirà.
—Pero ¡si has de ser tu que has de triar! diu el Rei.
—Idò trii… sa que Vostra Reial Majestat s’estima més que prenga.
Bé va fer el Rei, pero no’l pogué treure d’aquí. Quant va veure que era impossible dur-lo a dir quina volía, desesperat de no poder-li fer sa garangola, s’exclama.
—No res: les tancarem dins una cambra; farem tres foradins a sa porta; elles treuràn un ditet per hom. Tu n’agafaràs un, es que vulgues. Mirarem de quina ès i aquella será sa venturosa.
E-hu feren aixi. Les hi tancaren, tregueren es ditet per hom p’es foradins de sa porta, i Na Fadeta va treure aquell dit petit escapollat.
En Bernadet el coneix, i l’agafa. Obrin sa porta, veren que era de Na Fadeta, i ella va ser sa venturosa.
Posaren fil a la güia. Quant tot estigué enrangat, se feren ses nosses; i n’hi va haver de sarau tot lo que va esser bo.
El Rei, tot cremat de veure que En Bernadet l’havía treta llarga, i ben convençut de que era Na Fadeta qui li havía aidat, va dir:
—No res, les me pagaran totes plegades! No hi ha vèl! Anit, com estaràn ben adormits, me’n hi vaig de puntes de puntes, i los acor s’espasa a tots-dos, i en sortirem d’una vegada!
Sobre tot, des cap d’una bona estona d’estar colgats En Bernadet i Na Fadeta, el Rei, per veure si ja dormien, se posa a cridar de dins sa seua cambra:
—¡Fadeta!
—¡Que mana, mon pare! respòn ella tot-duna.
—Encara no dormiu? diu el Rei.
—No encara! diu ella.
—Vaja idò, que ja ès hora, deia’l Rei.
Des cap d’una altra estona, torna cridar:
—¡Fadeta!
—¡Que mana, mon pare! respòn ella tota rabenta.
I sempre que la cridava, li responía.
—¡Ja no se dormiràn mai! deia’l Rei, tot impacient.
Ell la tenien ben lluny a sa sòn.
Na Fadeta, com va sentir son pare que la cridava tant, se malpensà.
—Bernadet, digué, aquest cridar de mon pare no m’agrada gota. Es segur que mos ne vol fer qualcuna. ¡Sabs que el conec de bé! Me sab greu haver-ho de dir, perque es mon pare; pero se fa precís. Bé que tu massa hu has experimentat. Es s’homo més dolent que negú haja vist. Figure’t que’l dimoni fa a mitges amb ell. Ara, com veu que no t’ha pogut safalcar, està fet un Nero. Deu haver col·legít que som jo que t’he aidat, i la du tant de mí com de tu. Posaría messions que ja’n té una de pensada per llevar-mos des mig.
—Veies idò què hem de fer! diu En Bernadet.
—¿Què hem de fer? Ves a sa botiga. Veuràs dos odres; entra dins es celler, ompli-los de vin blanc d’una boteta que afinaràs a un recó, demunt un carretell.
En Bernadet se’n va a sa botiga, troba ets odres; se’n va dins es celler, afina sa boteta. Umpl, i se’n torna amb sos odres plens a Na Fadeta. Los posen dins es llit, un an es costat de s’altre, los tapen ben tapats. Pareixien d’un tros enfora just homo i dona colgats.
—No res, diu Na Fadeta, jas aquesta gonella, veste’n depressa a s’estable. E-hi ha tres cavalls, un gras, un de mitges carns, i un que no més té sa pell i ets ossos. Per lloc fort es primer fa tanta de via com es vent, es segón tanta com sa vista i es tercer tanta com es pensament. Posa sa brilla i sa sella an aquest, embolica-li per ses potes sa gonella, per que mon pare no senta es trepig, i jo mentres tant faré sa trosselleta.
I el Rei que cada mitja hora cridava:
—¡Fadeta!
—Que mana, mon pare, responía ella tota rabenta.
En Bernadet se’n va a s’estable; troba’s tres cavalls, i los se mira de dalt a baix, i diu:
—Aquest més gras no mos convé, i aquest més magre ¿quin possible ès que mos puga duri arribar a ca-nostra? Prendré aquest de mitges carns.
Li posa sa brilla i sa sella, li embolida per ses potes sa gonella, i se’n va, i diu a Na Fadeta:
—En voler.
—Idò en davant, diu ella.
—Fadeta! crida el Rei altra volta.
—Que mana, mon pare, respòn ella.
—Pero ¿a on treu cap tant de cridar? deia la Reina, tota enfadada. ¡Com han de poder dormit, pobres criatures!
—Jo ja sé que fas, deia ell.
Na Fadeta a-les-hores deixa tres salivadetes en terra, per que responguen per ella quant son pare la crit. I davalla amb En Bernadet cap an es cavall. Quant veu que ès aquell de mitges carns i no es més magre, diu:
—¿Què has fet, Bernadet? ¿No t’havía dit jo que ensellasses es més magre?
—Es ver! diu En Bernadet: pero no més té sa pell i ets ossos, i no es capaç de dur-mos tots dos i arribar a ca-nostra.
—¡Bona la m’has feta amb aquest no creure! diu ella.
—¡Jesús! ¡No t’enfadis! diu ell. ¡Costarà poc baratar-lo!
—No! diu ella: que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n temi, i mos hi trob. Endavant, i ja hu veurem! Serà lo que Deu voldrà!
S’hi posen damunt, allarguen la vista tant com poren, per paga feia una lluneta ben clara; peguen cimada, es cavall ja ès partit de quatres, i llongo i altre llongo. I com feia tanta de vía com sa vista, amb cada llongo se tirava a s’entrellúu.
Figurau-vos si’n devíen fer de camí.
Des cap de mitja hora el Rei crida.
—¡Fadeta!
—¡Què mana, mon pare! va dir sa primera salivadeta, i se va esbaltir, i va fer una veu just sa de Na Fadeta.
—¡Ja no s’adormiràn mai aqueis dimonis! deia el Rei.
Des cap de mitja hora més, torna cridar:
—¡Fadeta!
—¡Què mana, mon pare! digué sa segona Salivadeta, pero ja més petit perque ja estava mig assecada. Així meteix va fer una veu just sa de Na Fadeta.
—Aquest pic ja no ha cridat tan fort, diu el Rei. ¡A’s cap darrer, com sa sòn los comensa a agarrotar!
Des cap de mitja hora torna cridar:
—¡Fadeta!
—¡Què mana, mon pare! digué sa tercera salivadeta, pero petit, ben petit, que casi no la sentíen, perque ja s’era assecada casi de tot. Així meteix va fer una veu just sa de Na Fadeta.
—¡Sí que s’adormen aquesta vegada! diu el Rei. ¡Ja no los ne queden gaire d’alens que fer! Totes les me pagaràn amb una vegada! No res, esperem mitja hora més, i ja dormiràn com a troncs.
Des cap de mitja hora torna cridar.
—¡Fadeta!
Escolta qui escolta, no sent ningú que responga.
—¡Ara ès s’hora! diu ell.
Pega bot des llit, pren s’espasa, se’n va a sa cambra de Na Fadeta. Empeny sa porta a poc a poc. S’atura; escolta una estoneta. No’s sent una mosca. Entra de puntes de puntes, topa an es llit, paupa es dos embalums d’ets odres, i alsa es tapament per que s’estocada fos més segura.
—¡Beute aquesta tu, i tu aquesta altra! diu, i, zas! zas! acora s’espasa a tots dos tai de manec.
I ja hu crec que d’ets odres, amb sa premuda que se’n dugueren, sortíren brunents, dos raigs de vi que pegaren per sa cara del Rei i el deixaren xop.
N’hi entrà per dins sa boca, i sentí una dolsor fora mida.
—¡Que dimoni ès aquesta sang tan dolsa! s’exclama tot esglaiat.
Se’n va corrents a dur un llum… I en lloc d’En Bernadet i Na Fadeta, me troba es dos odres foradats i tot es llit i es trispol que anava vi.
L’homo quedà de pedra. Llavò se posà a cridar com un desesperat.
—¡Aquests polissons! ¡Ja son fuits! ¡No la m’han feta que no la m’haja pensada! ¡Aquesta Fadeta del dimoni! ¡Mal no fos estada naixent!
Com estigué escanyat de cridar i de flastomar, diu a la Reina.
—Veiam tu que sabs set vegades més que jo, quin camí me dones? ¿per on tenc de prendre? Perque no m’he d’aturar que no los haja agafats i fets trossos amb ses meues mans.
—Vés, diu ella, a veure dins s’estable quin cavall falta.
E-hi va a mirar-ho i torna, i diu:
—Es de mitges carns.
—No res, diu ella, encara los agafaràs. Pren es més magre, que fa tanta de vía com es pensament.
El Rei el pren i ja es partit, de d’allá.
En Bernadet i Na Fadeta ja eren milenars de milenars de llegos lluny; pero, com es cavall de son pare feia tanta via com es pensament, al punt los va tenir.
Na Fadeta anava a ses anques, i mirava darrera d’en tant en tant, per temer-se tot-d’una que hi hagués fressa de res. Tot-d’una que’l va veure diu:
—¡Ah Bernadet! vet-aquí mon pare que se’n vé com un llamp. Estam perduts.
—A veure idò com te’n desfàs d’aquests trunfos.
—No res, diu ella. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que jo torn un carboner, En Bernadet una sitja de carbó i es cavall un auzinar.
I al acte ella tornà un carboner, ben ravascós, tot mascarat, amb un mocador de daus p’es cap i una bona pipa an es morros; i En Bernadet una sitja de carbó com un rol·lo d’era, que treia fum per tots es vents, i deixava anar un tuf de cremat, que casi aturava s’alè; i es cavall tornà un auzinar ben gran, amb unes auzines que feien por de grosses que eren. N’hi havía que paraven mig cortó.
El Rei, que ja se creia tenir-los dins ses mans, se tem que li han descomparegut. Mira i mira per tot ben arreu, i no afina res més que aquell auzinar i aquella sitja de carbó i aquell carboneret.
—¡Aquesta si que m’ès bona! diu ell. ¿I per on m’han pres?
Com prou va haver mirat, s’acosta an es carboneret.
—Carboneret, diu, ¿no hauríeu vist passar un jovenet i una joveneta damunt un cavall?
—Veniu, diu es carboner, dins sis dies, i vos ne poreu dur tot es que voldreu. No fa mitja hora que se’n han duita sa darrera sarria que’m quedava.
—¡Vos dic si heu vist passar un jovenet i una joveneta damunt un cavall! diu el Rei tot impacient.
—¡No vos dic que l’he acabat, no fa mitja hora! diu es carboner. ¿O voleu que descarabut sa sitja per vos? ¿I que vos figurau que n’hi trobarieu de carbó dadins? ¿Com sou tan carabassenc?
Sobre-tot, bé va damanar el Rei i tornà damanar; pero an es carboneret no’l va porer treure de sa sitja, i des carbó, i de que se’n acabaven de dur sa darrera sarria.
Apurat de tot, el deixa, i se’n torna an es Castell.
—¿Que no los menes? diu la Reina.
—¡Que he de menar? ja los tenía, i assetsuaixí m’han descomparegut. He vista una sitja de carbó dins un auzinar, som anat a damanar an es carboneret si los havía vists, i m’es sortit a una altra part i no n’he pogut treure agüier.
—¡Ah beneit! diu la Reina. ¡Com t’han enganat! Aquell carboner era ella, sa sitja En Bernadet, s’auzinar es cavall.
—¿Què me dius? exclama el Rei.
—Lo que sents, diu la Reina. ¡ja pots tornar esser partit de pressa!
El Rei gira’s cavall, li pega esperonada, i es cavall llongo i altre llongo.
Per més que En Bernadet i Na Fadeta s’eren fets enfora, al punt los tornà tenir.
Na Fadeta, que cada instant se girava darrera per temer-se tot-d’una que hi hagués fressa de res, el destría i diu:
—Bernadet, ja tornam tenir mon pare damunt. Just un llamp se’n vé.
—A veure idò com te’n desfàs d’aquests trunfos, diu ell.
—No res, diu ella. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comenat i un punt més, lo que ara diré que sia ver i veritat: que jo torn un pastor, En Bernat es ca, i es cavall una guarda de set centes euveies.
Encara no hu va haver dit, com ella tornà un pastor amb una pellissa i una taleca de pell de cabra, i sona qui sona un fabiol; En Bernadet, un ca de bestiar ben alt i gras, assegut davant es pastor, mirant-lo-se fit a fit; i es cavall una guarda de set centes euveies que pasturaven a la vela.
El Rei, que ja se creia tenir-los dins ses ungles, se tem que li han desaparegut. Mira i mira per tot ben arreu, i no afinà res més que aquell pastor qui toca’s fabiol, i sa guarda qui pastura i es ca qui seu, pero que aviat pega bot cap a ell, i lladra qui lladra. Es pastor li crida ¡fora!, i s’animal gruny qui gruny.
El Rei s’acosta, i diu:
—Pastoret, ¿no haurieu vist passar un jovenet i una joveneta damunt un cavall?
—Bona la faríem, si jo venía ses euveies! diu es pastor. Anau a l’Amo, si’n voleu cap!
—¡Vos dic si hauríeu vist passar un jovenet i una joveneta damunt un cavall! diu el Rei.
—¡O quin homo tan bobià! diu es pastor. ¿Pero com les vos tenc de vendre, si no son meues? ¿I vos sou mercader ni’n feis olor? ¿O veniu de ses Arasses?
Sobre tot, bé va fer el Rei, pero no poguè treure es pastor de que ses euveies no eren seues, i que, si les volía comprar, que se’n anàs a l’Amo.
A la fi, apurat de tot, el deixa, i se’n torna tot rabiós an es Castell.
—¿I encara no los menes? diu la Reina, com el veu.
—Què he de menar! diu ell. Ja los tornava tenir, i cop en sec m’han descomparegut. He vista una guarda d’euveies, es pastor i es ca; m’hi acost, i demàn si los havíen vists passar, i es pastor m’ha sortit a una altra part, i no n’he pogut treure agüier.
—¡Ah beneit! diu la Reina. ¡Com t’han tornat enganar! Es pastor era ella, es ca ell, sa guarda d’euveies es cavall.
—¡Què me dius! exclama ell.
—Lo que sents! diu la Reina. ¡Torne-hi, depressa!
El Rei gira es cavall, li pega esperonada, i s’animal llongo i altre llongo.
Molt enfora s’eren fets Na Fadeta i En Bernadet; però al punt los torna tenir.
Na Fadeta que cada instant se girava darrera per temer-se tot-d’una que hi hauría fressa de res, el colombra i diu:
—Bernadet, ja tornam tenir mon pare damunt. Just un llamp se’n vé.
—A veure, idò, diu ell, com te’n desfàs d’aquests trunfos.
—Ja no més me queda una cosa! diu ella.
—¿I encara no l’has feta? diu ell.
—Es que li costarà la vida! diu Na Fadeta.
—¿I que no la mos costarà a noltros, si no li costa a ell? diu En Bernadet.
—Es ver! diu ella.
—Idò ¡endavant! diu ell.
—No res, diu Na Fadeta: tu i es cavall fareu lo que jo faré. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que jo torn una lleona, En Bernadet un tigre i es cavall un onso!
A l’acte Na Fadeta va esser una lleona, En Bernadet un tigre i es cavall un onso. Feien por de grossos i de ferests, tiraven foc p’ets uis, treien unes arpes com a ganxos de romana, i es renou que feien amb ses dents, hauría arrissats es cabeis a qualsevol.
Arriba’l Rei: sa lleona, es tigre i s’onso s’hi afúen; se sent un crit aufegat i un croixit d’ossos aborronador…
El Rei i es cavall ja eren trossos, i trossos quedaren dins una bassa de sanc, negra i que alsava fumet.
Ja havía trobada sabata de son peu el Rei des Castell d’iràs i no tornaràs.
Ja era hora de que anàs a fer companyía an En Barrufet dins sa foganya de l’infern.
E-hi va caure tan emplomat, que no s’aturà fins a lo més endins de tot.
No vos dic res si’s dimonis en feren una de ses festes més grosses que hagen fetes mai.
Ja estaven salvats En Bernadet i Na Fadeta. Caminaren uns quants dies més, i destriaren blavencs, damunt un puig, es castell i la ciutat des Comte, son pare.
Com ja no n’eren mitja hora lluny, troben un pou, i s’aturen a beure.
—Mira, Fadeta, diu ell; per cap vent del mon te vui arribar damunt ses anques des cavall. Estaría lleig per un senyor com som jo i per una senyora com éts tu. Sobre tot, mon pare i ma mare hu prendríen molt tort. Espere’m aquí, jo arribaré tot-sol, i vendrem amb so cotxo i tota la nostra gent per fer-te sa rebuda que’t mereis.
—¡Bernadet, no’m deixes! deia Na Fadeta. ¡No’m deixes! Que, si me deixes, com som Fadeta, que no pensaràs pus amb mí.
—¡Ja hi vas errada! deia ell.
—¡Te dic que no pensaràs pus amb mí! diu ella.
—Això no ès possible, Fadeta! deia ell.
—T’assegur que no hi pensaràs pus, i mira quina hora t’ho dic! deia Na Fadeta.
—No sies beneita! contestava En Bernadet.
Sobre tot, com Na Fadeta el veu tan encarat, li arriba a dir:
—No res, si tan encapirronat e-hi estàs, ves-te’n; pero no vulgues que ningú et toc. Si’t toquen, no pensaràs pus amb mí. Serà lo meteix que si no m’haguesses vista mai.
—Si ès així, no hages por! diu En Bernadet; no hi haurà cap de-nou. No’m tocarà ningú.
I va partir. Amb una exhalació va esser a ca-seua. Son pare i sa mare, com el veren, ja hi estàn abordats per abrassarlo; i ell que se feia enrera cridant:
—¡No’m toqueu per amor de Deu! ¡per amor de Deu no’m toqueu! ¡ja vos explicaré es misteri! ¡Que enganxin ses mules an es cotxo més que depressa!
Son pare i sa mare no poríen estar que no s’hi aferrassen, pero ell los fogía, i no s’aturava de dir que fessen enganxar ses mules.
Mentres feia lo que poría per defensar-se des brassos de son pare i sa mare, i es criats enganxaven, surt una cusseta que havía jugat més vegades amb ell que pels no tenía damunt el cos, i zas! ja està enfilada per ell, cuidant a estellar-se de xicota que li feia.
A l’acte En Bernadet va romandre com un beneit, com un que surt d’un desmai o’s despert d’un sò molt llarc.
Son pare i sa mare l’abrassaren i el besaren tot lo que volgueren…
Ja no’s recordava ni’s recordà pus de Na Fadeta, com si no l’hagués vista ni sentida anomenar mai.
Tot-d’una que es criats tengueren enganxat, van a dir-le-hi, i no va sebre de que li parlaven.
Bé li digueren que era ell que los havía fet enganxar. No li varen poder treure de sa boca més paraules que aquestes:
—No sé de que’m parlau. Deixau-me fer. No m’enfadeu.
I seguí tot embebeiat, com un beneit.
Bé li damanaven son pare i sa mare a on era estat, que li havía succeït, què havía vist, per on era vengut, com s’era campat; pero no foren capaces de treure-li, més paraules que aquelles:
—No sé de que’m parlau. Deixau-me anar. No m’enfadeu.
I passaren dies i més dies, i setmanes i més setmanes, i mesos i anys; i En Bernadet seguía en so seu embadaliment, i menjava i bevía es més descansat del mon, sensa cap mal-de-cap.
Na Fadeta, veent que En Bernadet no tornava amb cotxo ni sensa cotxo, se cansà d’esperar. Entra dins la ciutat, se’n puja fins an es Castell des Comte, s’hi planta davant. Veu trafegar criats i criades, entrar i sortir gent, guaitar per finestres i terrades es Comte i sa Comtessa i En Bernadet i tot; pero no provà de dir qui era ni va fer cap passa per donar-se a conèixer, perque bé veia que, no recordant-se de res En Bernadet, sería de bades tot quant faría per que la creguessen i l’admetessen tal quina era.
—¡A veure de quin cap feim estelles! digué, veent-se dins aquell marruell.
Pensa qui pensa que faría, que no faría, a la fi davalla a la ciutat; i com tenía unes mans beneïdes per qualsevol feina de dona i no hi havía res que l’embarassàs, se posa a fer de cosidora i brodadora.
Cosía i brodava bé, i guanyava de tan bon tros a ses altres, que al punt va esser sa qui tenía més anomenada; i li donaven tota sa feina ses cases millors i fins i tot Ca’s Comte, que era sa principal.
En Bernadet continuava tan embadalit com an es moment mateix que sa cusseta s’era enfilada per ell. Si no li damanaven de noves, no deia res mai; no movía conversa a ningú, ni se mirava cap al·lota, i feia tant de cas de ses moltes que li treien i li presentaven, com des moix.
I el passetjaven per viles i ciutats, i el menaven a festes i bauxes, i feien per ell balls i saraus a rompre; pero tot era rentar es cap a s’ase, perdre es temps i es lleixiu.
Son pare i sa mare arribaren a dir:
—Això no pot passar pus. Li deuen haver donats encanteris an aquest al·lot nostro. Lo millor es casar-lo. Si així no li espassa aquest abil·lament, si això no’l desxondeix, al manco no se porá dir que no hu hàgem provat tot.
—T’hem de casar, li digueren.
—Bé, digué ell, i va fer tan poca menció com si hu haguessen dit a sa paret.
Li cercaren una al·lota, una fia d’un Comte veinat, que, encara que no se perdés per garrida, era xalesta i devertida.
—Te casaràs amb aquesta, li digueren.
—Bé, digué ell, i no’n resà pus.
Posaŕen fil a la güia per enrangar tot es carro portal que establía, tractant-se de dos senyors tan rics i tan nobles.
Na Fadeta va cosir ses novianses, figurau-vos amb-e quin coret.
Arribà es dia senyalat per fer-se es casament, i se va fer.
E-hi va haver unes nosses lo més alt de punt.
Tota la ciutat e-hi va prendre part.
¡Vaja quina partida de taules que varen haver de fer! Sa gentada que hi posà es peus davall, feia por.
Varen haver d’encendre’s llum per acabar de dinar.
Quant varen haver acabat, digueren que cadascú havía de contar un pas que fes riure.
Se’n contaren molts, i la gent cuidà a esclatar-se de riaies.
Na Fadeta hi era còme convidada; i li tocà contar.
I ¿què fa sa pitxorina? Se treu una capsa. E-hi va haver una tórtora i un tórt. Posa sa tórtora a un cap de taula i es tórt a s’altre cap.
Sa tórtora se posa a dir:
—¿No’t recordes, tórt, de quant cercaves un castell, i no’l poríes trobar en manera ninguna, i davora un riu hi va haver qui te digué a on era, i què havies de fer en esser-hi?
—A mí no me recorda, digué es tórt, cap baix.
—¿I no’t recordes tampoc, tornà dir sa tórtora, d’aquella vegada que, per que no’t matassen, e-hi hagué qui amb un sol dia va voltar un camp de paret, e-hi planta una vinya, e-hi va cuïr es reims i va fer es vi?
—A mí no me recorda, deia es tórt, més cap baix encara.
—¿I no’t recordes tampoc, torna dir sa tórtora, d’una altra vegada que, per que no’t matassen, e-hi hagué qui amb un sol dia va treure un bosc, el sembrà de xeixa, la hi va cuïr i en va fer pa?
—A mí no me recorda, deia es tórt, encara més cap baix.
—¿I no’t recordes tampoc, toma dir sa tórtora, d’una altra vegada que, per que no’t matassen, e-hi hagué qui va treure des fons de la mar gran una tumbaga que feia cent anys e-hi havíen perduda?
—A mí no me recorda, deia es tórt; i, com més anava, més capficat estava.
—¿I no’t recordes tampoc, torna dir sa tórtora, de quant per tres foradins d’una porta te varen treure tres ditets, i n’hi va haver un d’escapollat, i tu l’agafares, i te casares amb sa qui’l t’havía tret, i fogíreu es mateix vespre, i vos encalsaren, i no vos pogueren agafar?
Aquí es tórt quedà boca closa, i se posa a mirar sa tórtora fit a fit.
En Bernadet, que mentres sa tórtora feia aquell enfilai de preguntes an es tórt, també estava ben cap baix, l’alsà an es meteix temps que es tórt, i se posa a mirar Na Fadeta, mira qui te mira. Li pegava unes uiades que l’atravessava. Com que la s’hagués de menjar amb sa vista… Ella estava dreta, tota airosa, amb ses mans damunt sa taula, pegant una uiada an En Bernadet, una a sa tórtora, una altra an es tórt, llavò una a tota la gent, i tornava an En Bernadet. Estava la dona a la flor del mon, an es ple de sa seua garridesa i galanía. S’era enllestida i endiumenjada tant com havía pogut. Mai havía feta tanta de planta. Al punt to-thom li va tenir ets uis damunt, veent que En Bernat la se mirava tan arreu, i que sa tórtora i es tórt que havía trets de dins sa capsa, feien aquelles coses.
Perque sa tórtora, com reparà que es tórt havi alsat es cap i la se mirava d’aquella manera, se posà a mirar-lo a ell. Mira qui mira, va reprendre s’enfilai de preguntes, dient:
—¿I no’t recordes tampoc de qui deixares davora un pou i lo que li prometeres que no succeiría i t’ha succeït; i t’ha succeït fins an es punt de que ja no’t recordes de qui’t mostrà es castell, te va plantar sa vinya i te va fer es vi; te va treure es bosc i te va coure sa fornada de pa, te va trobar sa tumbaga, te va treure es dit escapollat, i se va casar amb tu, i t’ha salvada set voltes sa vida? ¿Això no’t recorda? Mire’m bé; veuràs quí som. ¿No sabs tu que, mentres jo sia viva, no’t pots casar amb una altra? ¿No sabs tu que, mentres jo sia viva, ningú més que que jo pot esser sa teua esposa de bon-de-veres? ¿Això no sabs? ¿Això no’t recorda? ¿Això no veus?
Aquí es tórt va mudar de vert en blau, i pega crit.
—¡Sí que me recorda, tórtoreta meua! ¡Sí que ès ver tot quant has dit! ¡Sí que hu éts sa meua esposa!
I ja ha aixamplades ses ales, i ja ès partit tot xaravel·lo cap a sa tórtora.
An aquell moment meteix, En Bernadet sortí tot amb u d’aquell embadaliment que li havía fet perdre es Kirieleyson i el tenía fet un beneit; i com si li hagués caiguda una bena de davant ets uis, e-hu va veure tot; li tornà a sa memoria tot lo que li havía passat, va conèixer Na Fadeta.
I no pogué estar pus. S’aixeca, deixa en porret sa novía, que seia an es seu costat, i se’n va correns a donar un abràs a Na Fadeta, tot clamant:
—¡Tu éts sa meua amor! ¡Tu éts sa meua esposa! Mentres tu sies viva, ningú e-hu pot esser més que tu!
Tot-hom quedà amb sos cabeis drets davant aquell pas. Ningú se’n podía avenir.
En Bernadet i Na Fadeta contaren fil per randa tot lo que los havía succeït. No hi hagué ningú que no los cregués; sa novía i es parents se’n anaren tot atxul·lats, veent que feien nosa; es Comte i sa Comtessa abrassaren Na Fadeta, i la regonegueren còme vertadera muller d’En Bernadet; i continuà es sarau comensat. Tot-hom cridava i botava d’alegría, donant mil enhoresbones an En Bernadet i Na Fadeta, a son pare i sa mare. I heu de creure i pensar que a tots es qui hi havía allà a plegats, es fadrins perque eren fadrins i es casats perque encara no havíen perduts es jocs, a tots los entrà una ballera, que no teníen repòs a ses cames, i se va encendre un ball vitenc de tot, que durà fins devers mitja nit.
Com estigueren cansats i morts de riure i de a folgar, se’n anà cadascú a ca-seua, fent-se creus tot-hom des pas d’En Bernadet i Na Fadeta, que visqueren contents i alegres una mala fi d’anys. I… si no son morts, son vius; i, si no son vius, son morts. I al cel mos vegem tots plegats. Amen.

Continue Reading

N’Agraciat

Això era un al·lotet que havía nom Agraciat.
Quant corría tretze anys, va caure en mans de bandetjats, que el se’n dugueren a sa seua cova, i li feien comensar foc, agrenar i escurar.
Un dia el Rei sortí a fer una cassada. Un parei de cassadors pegaren an aquella cova, es lladres eren a córrer la gandaina, i N’Agraciat s’assoleiava.
Es cassadors s’hi acostaren i li digueren:
—Al·lotet, ¿què fas per aqui?
—Som es criadet d’una partida de lladres que estàn an aquesta cova. Me varen prendre, i m’he de cuidar d’enllestir-los ses coses.
Aquells homos se compatiren d’ell, i li varen dir:
—¿Vols venir amb noltros, que som cassadors del Rei?
—¿Si vui venir? Més que de pressa! diu ell.
Se’n hi anà, i el presentaren an el Rei.
Quant el Rei el va veure tan galanxonet, li va dir:
—¿Vols esser paje meu?
—Si, senyor, contesta N’Agraciat.
—Idò hu seràs, diu el Rei.
Des cap d’un parei d’anys, el Rei se volgué casar. Reuneix es nobles de la Cort, i diu:
—A veure qui ès que me vol anar a menar la Princesa des cabeis d’or, que me tenc de casar amb ella.
—I ¿a on ès? li damanaren.
—Cercau-la, i la trobareu, diu el Rei. Vetaquí ses senyes que vos puc dar: ès sa dona més garrida que hàgeu vista mai.
—Jo no’m don amb cor, digué un.
—I jo tampoc, digué un altre.
I no n’ hi va haver cap que no fes sa meteixa resposta.
Quant N’Agraciat veu tal endemesa, s’exclama:
—Senyor Rei, sempre’m teniu a mí.
—¿Que vol dir? diu el Rei. ¿I tu hi aniries a menar-le’m?
—En voler, puc esser partit, contesta N’Agraciat.
—Are mateix! diu el Rei.
—¡Idò endavant! digué es paje.
Damana un cavall, una espasa, una ballesta i fletxes. Les hi donen, i ja ès partit.
Camina camínaràs, des cap de set dies troba un riu, i veu dins un bassiot de sa vorera un peixet que verduquetjava fort ferm, perque s’aigo li comensava a faltar.
N’Agraciat, tot compatit, davalla des cavall, agafa es peixet per sa coua, i el tira dins es riu. Es peix, ja hu crec, va romandre a pler tot-d’una que tocá aigo bona. Tregué es capet, i diu:
—¡Ah Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat!
N’Agraciat seguí, camina caminaràs.
Des cap de set dies troba un mussol que tenía es niu dins sa soca un d’uiastre, i una serpetota que s’hi enfilava, per engolir-se es mussolets.
N’Agraciat, compatit d’aquells animalons, apunta amb sa ballesta an es cap de sa serp, despara, i sa fletxa le hi passa de part a part: sa serp pega revinglada, cau lo mateix d’un rest de corda, i, quant va esser enterra, ja va haver badaiat.
Es mussol llavò digué:
—¡Ah, Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat!
N’Agraciat torna a fer sa seua via, camina caminaràs.
Des cap de set dies, veu un falcó aficat a un corp, que ja feia ses derreres.
Tot compatit des corp, apunta amb sa ballesta an es falcó; despara, i es falcó va caure sec.
Poreu fer comptes aquell corp si se’n hi va anar ben content i agraït.
I li va dir:
—¡Ah Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat!
N’Agraciat seguí cap envant.
Des cap de set dies troba un pastor i li diu:
—Germà, ¿no’m diríeu per on ès la Princesa des cabeis d’or?
—Ja sé jo on ès, contesta es pastor; pero…
—Digau-m’ho per amor de Deu! digué N’Agraciat, que la me’n tenc de menar, perque mon Rei i Senyor se vol casar amb ella.
—Pero ¿i veniu tot-sol? li damana es pastor.
—Amb l’àngel de la Guarda, respòn N’Agraciat.
—Ja hi beureu fresc! diu es pastoret. Contau que hi son anats exèrcits i tot, per menar-la-se’n, i no los han vists pus. Si no voleu acabar els alens, no hi aneu.
—Es que hi vui anar, surta des llevant, surta des ponent, diu N’Agraciat.
—No res, diu es pastoret, si tan encapirronat e-hi estau, seguiu es camí que duis. Trobareu un barranc molt fondo. Anau barranc barranc. Endins de tot veureu dos ciprers ben alts, dues garberes d’ossos i una cova. Dins aquella cova es la Princesa des cabeis d’or. Dos gegantots guarden sa boca; i, en acostar-s’hi ningú, el s’engoleixen com si fos un mosquit. En anar molt farts, tiren ets ossos; i des que han tirats, se son formades aquelles dues garberes.
—Bon pastoret, diu N’Agraciat, per amor de Deu sia de lo que m’heu dit. Deu vos ho pac. Me’n hi vaig, venga lo que venga. Me comanaré an el Bon Jesús, i serà lo que ell voldrà. Dec la vida an el Rei, i bellament per Ell la puc perdre.
N’Agraciat s’espitxá, i hala envant. Troba’s barranc, i el pren. Endins de tot, destría es dos ciprers i ses dues garberes d’ossos, que esglaiaven. Ell també s’esglaiá, pero no tornà cap peu arrera. Tant bon punt li compareix un corp, i li diu:
—Som aquell que alliberares des falcó. Ara venc a pagarte es favor que llavò’m feres. Tu t’acostes an es ciprers; es gigants, en veure’t, se riuràn de tu. T’hi arrambes; i, quant sentes op-op, envesti-los amb s’espasa; i no haies por!
N’Agraciat s’acosta an es ciprers; es gigants, així que el veren, ja’l se menjaven amb sa vista. I com teníen talent, i no hi havía bossinada per cap des dos, cadascú el volia per ell. Tants sols no los passá p’es cap que haguessen de fer més esfors que es necessari per engolir-lo-se.
N’Agraciat s’hi arrambava, s’hi arrambava. Al punt sent op-op; alça es cap, i, veu es corp que cau afuat demunt es dos gigants, i amb dues espipellades a cada un, los treu els uis. N’Agraciat s’hi aborda, i a espassades los taia es cap.
La Princesa d’es cabeis d’or se tem des talabastaix; surt, veu es dos gigants fora cap i coll, veu N’Agraciat tan prasent, gentil i agradós… No sab que li passa, ¡cau agenoiada, plorant d’alegría i de agraïment.
N’Agraciat quedà tot sorprès, abil·lat, fora de sí, quant la se va veure devant i an es seus peus.
¡O que la hi trobava de garrida, de gentil i de bufarella!
Tenia raó’l Rei. E-hu era sa dona més bella que uis de persones nades haguessen vista mai.
—Jovenet, no’m deixis! deia ella. ¡No’m deixis per amor de Deu!
—¿Com vos he de deixar? deia N’Agraciat, tot embadalit davant tanta gracia i galanía. ¿Com vos he de deixar, si venc a cercar-vos de part del Rei? si venc per menar-vos-ne, perque vos heu de casar amb ell? Primer me faràn trossos, que no consentiré que ningú vos toc ni un filet de roba, quant i més la resta, fins i tant que sieu a ca’l Rei.
—¡Ah jovenet! Jo per anar-hi, com aquests gigants no me deixaven sortir mai, i no tenía aigo bona per fer-me neta, necessit rentar-me de cap a peus.
—Idò rentau-vos! diu N’Agraciat.
—Ès que per fer-me neta, diu ella, no basta s’aigo que hi ha aquí, si no n’hi mescl una altra.
—¿Quina ha d’esser aquesta altra? diu ell.
—Aigo de sa Font de la bona salut, diu ella.
—¿Que n’heu de mester molta? diu ell.
—Una ampolleta’m bastaria, diu ella: sols que en pogués tirar un raig dins es ribell a on m’he de rentar.
—Venga una ampolleta, diu ell: veureu com aviat la vos duré plena.
—¿I que sabs a on ès aquesta font? diu ella
—Així com vos he trobada a vos, diu ell, la trobaré a ella.
La Princesa li dona una ampolleta; la pren, i ja ès partit.
Demana qui demana sa Font de la bona salut a tot-hom que trobava, ningú n’hi sabia donar noves. A la fi troba un pastor, i ja li diu:
—¿No Sabríeu, pastoret, a on ès sa Font de la bona salut?
—Sí, ja hu sé jo! diu es pastoret ¿I què volíeu?
—Anar-hi més que de pressa! diu N’Agraciat.
—No hi aneu, per amor de Deu! diu es Pastor. E-hi ha unes serpetotes a l’entorn, que s’engoleixen un homo a cavall. Tots es qui s’hi son acostats, han acabats ets alens.
—No m’empatx de raons! diu N’Agraciat. Digau-me a on ès, si voleu.
—Si tant encarat hi estau, diu es pastoret, preniu per avall i no estareu gaire a trobar-ho.
Pren per avall per avall; i al punt ja va destriar es cap i es coll de ses serpetotes, que teníen una fam qui les alsava.
No vos cregueu que no sentís feredat devant aquella serpenteria. S’aturà per por de sa por. Assetsuaixí li compareix un mussol, i li diu:
—Som aquell mussol de s’uiastre, i venc a pagar-te es favor que llavò’m feres. Dassa s’ampolleta.
La hi dona, es mussol l’agafa amb ses arpes. Aquella font feia una gran embassada; s’animal, volant volant, arriba a s’endret des mig; davalla a poc poc, afica s’ampolleta, l’umpl ben plena; i ja ha pres per amunt, i l’entrega a N’Agraciat.
N’Agraciat ja l’ha presa, s’espitxa cap a sa cova, e-hi arriba amb quatre llongos, i dona s’ampolleta a la Princesa. La dòna la se mira una bona estona, i a la fi diu:
—¡Si que hu ès de sa Font de la bona salut!
Tira dins un ribell un parei de gerres d’aigo, e-hi aboca s’ampolleta, i se posa a rentar-se.
Com s’hagué rentada ben rentada, com s’hagué enllestida ben enllestida, que embellía i ecsisava de garrida que era i gallarda, va dir:
—¡Ah jovenet! Ara me falta s’anell, i no puc sortir sensa de dins aquesta cova.
—¿I a on ès aquest anell? diu N’Agraciat.
—Quant me robaren, que me duien aquí dins, passarem un riu, i m’hi va caure.
—Me’n vaig a dur-lo, diu ell.
—Pero ¿i que sabs quin riu ès aquest? Jo mateixa no hu sé.
—Aixi com vos he trobada a vos i sa Font de la bona salut trobaré s’anell, si Deu ho vol i María.
N’Agraciat ja va haver tocades soletes, sensa sebre camí ni carrera.
Camina caminaráss, topa an aquell riu que ell havía passat, i se’n va vorera vorera, i mira qui mira.
I ¡què havía de veure s’anell, Bon Jesús!
Des cap d’una estona veu un peixet, tot llambriner, que pegava fues i fues; i amb cada revinglada sortia sortia fora de s’aigo.
El se mira de prim conte, i repara que duia ¡qui s’ho havía d’esperar! un anell amb sa boqueta.
Es peixet s’acosta i diu:
—Agraciat, vetaquí s’anell que tu cerques. Som aquell peix que dins un bassiot ja feia ses derreres, quant tu vares passar, i me tirares dins es riu. Ara t’he pagat es favor que llavò me feres. N’Agraciat pren s’anell. Amb quatre bots va esser a sa cova.
—Veltaquí, diu a la Princesa.
Ella el se mira, el se prova i diu:
—¡Sí que hu ès ell! Ja porem partir en voler.
—Ara mateix, diu N’Agraciat.
Partiren, i de d’allá.
Camina caminaràs, arribaren a la Cort.
Tot-d’una se presenten an el Rei, i N’Agraciat diu:
—Senyor Rei, vetaquí la Princesa des cabeis d’or. A veure que més té que manar-me.
El Rei no sabia que li passava. Estigué una bona estona embadalit davant la Princesa, contemplant-la de cap a peus, com la veia tan agraciada, tan garrida, tan ecsisadora.
Cridà tots es nobles des seu reinat, per que li fessen la Cort; se casà amb ella, i se feren unes nosses de primera i un sarau lo més alt de punt.
—Agraciat, digué’l Rei, acabades ses nosses. En premi de lo que per mi has fet, damane’m qualsevol cosa, maldement sia la mitat des meu reine, i te serà accedit.
N’Agraciat digué que no volía més paga que servir-lo tots ets anys que li quedaven de vida.
El Rei el va fer sa segona persona, i el casà amb sa dama més bona, més garrida, més discreta, més noble i més rica de tot es seu reinat.
I ell amb ella i el Rei amb la Princesa des cabeis d’or, visqueren en molta pau i concordia. I encara son vius, si no son morts.

Continue Reading

En Salom i es bal·le

Això era un homo que li deien En Salom, més pobre que un ropit i més afavorit d’infants que un ase magre de mosques; pero era més viu que una centella, i taiava un cabei a l’aire.
Un dia que dins ca-seua no hi havía cap roagó de pa ni d’on fer-ne, se’n va a Ca’s Bal·le.
—Senyor Bal·le, li digué, ¡qualque coseta per amor de Deu! Tres díes fa que a ca-meua tots tenim ses barres girades an es vent, i no hi entra res, en no esser qualque mosquit descuidat.
—¿I un homo com tu, amb una brassa d’espalles, diu es Bal·le, tendrá cara d’anar a demanar res?
—Idò que he de fer? diu En Salom.
—Ves a robar, que ja tens s’edat, diu es Bal·le.
En Salom se perpensà una mica, i diu:
—Ja hi aniré idò.
Es Bal·le havía enviat un pareier de bous a llaurar una terra seua.
Davora aquella terra hi havía un pínar molt gran i molt espès.
En Salom, se’n hi va, i s’hi amaga.
Era un gran sonador de fabiol, i se posa sona qui sona, ti-tu-ti ti-tu-ti; i, com més anava, més reprenía, i més vius i xalests eren es sons.
Es pareier, com sent aquelles sonades tan garrides, s’atura per sentir-les i ensaborir-les millor.
—¿Qui dimoni deu esser aquest fabioler? s’esclamá fora de sí. Ara hi tenc d’anar a veure-hu.
Deixa es bous en banda. Se’n entra dins es pinar. En Salom se’n tem, i llavò sí que hu feia de tot, sona qui sona. I comensa a fer-se en fora i en fora, i es pareier darrera ell; i ell revolts d’aquí i d’allá; i assetsuaixí sonava a rompre, i assetsuaixí ben petit ben petit, i llavò callava, i d’es cap d’una estona tornava reprendre. Al punt tengué es pareier cansat i mort i embuiat per dins aquells pins i pinotells.
—¡Que’s fassa trons es fabiol i es qui’l sona! digué a la fi aquell beneit.
Se tirà en terra, brollant de suor i amb un pantaix que’l sentíen de trecentes passes lluny, flastomant s’idea que havía tenguda d’encalsar aquell des fabiol.
Mentres tant En Salom se’n va com un coet cap an es parei, el desjuny; i amb ses corretjades mateixes des pareier, bones cimades an es bous, i cap a la vila falta gent.
Es pareier, com va haver des·suat un poc, diu:
—¡Es cobrombos! ¡que he deixats es bous en banda, i si es Bal·le vé i no m’hi troba, me farà xeroi!
S’aixeca, se’n torna a sa llaurada, i no més e-hi troba s’arada i es jou.
—¡Aquesta sí que m’ès bruta! Pero ¿i es bous? ¿i es bous? deia cridant i més blanc que sa paret.
Parteix correns a veure si los trobaría. Demanava a tot-hom que veia; ningú los havía vists blancs ni negres. A la fi troba un homonet vei que li diu:
—En Salom he vist que se’n manava dos.
Se’n va a Ca’n Salom, i’l troba que n’escorxava un.
—¡Ah gran polissó! li diu tot-d’una. ¡Lladre més que lladre!
—Així mateix podríes tenir un poc més de criansa amb so rallar, diu En Salom.
—¡Lladre més que lladre! diu es pareier. M’has robats es bous, i son des Bal·le.
—¡Com no son del Rei! diu En Salom.
—¡Ja’t costarà des pebre! ¡ja sabràs que cosa ès robar an es Bal·le! exclama es pareier.
—Jo tenía orde d’ell! diu tan fresquet En Salom.
—¿De robar? demana tot sorprès es pareier.
—De robar! contesta En Salom. E-hi som anat, i li he demanat qualque coseta per amor de Deu, que feia tres dies que no hi havía un roagó dins sa casa, i m’ha dit: ves a robar, que ja tens s’edat d’anar-hi. E-hi som anat, i allà on he pegat primer, ès estat an es seus bous. Ja le hi diràs.
Es pareier va quedar sensa paraula.
—Sobre tot, diu En Salom. ¡Sabs que’m pens que hu será de bo aquest bou! ¡vaja quines popes! En tendrem per més d’una setmana. I si no frisses molt, no te’n vages, i el podràs tastar, que sa dona i ets al·lots ja’n frigen una pellada que fa por.
Es pareier se’n va a contar-ho an es Bal·le.
—¡Ai quin homo tan grosser! digué aquest com va sentir sa passada, i amollà un enfilai de flastomíes que socorraven.
Se’n va a ca’n Salom. i el troba en taula, que s’atepía de bou amb tota sa seua llocada.
—¡Bon dia tenga, senyor Bal·le! li va dir En Salom. ¿Vostè per aquí? Si’n vol, que s’arramb. ¡Sab que hu ès de saborós!
—Pero no’m diríes com éts tan ase? diu es Bal·le, més cremat que un cabo de realistes.
—¡Sab que n’hi ha d’ases! diu En Salom. ¡I lo pitjor que’s més grossos i es qui duen més genoieres, van sensa dogal ni cabreste!
—Pero ¿a on tens sa vergoya? li diu es Bal·le.
—Prou que hu sé on la tenc! respòn En Salom. Altres n’hi ha que no hu saben ni demostren sabre-hu. ¿Què té que dir de mí?
—Homo! s’exclama es Bal·le. ¿Això me demanes i t’enfloques un bou meu, i tens s’altre no sé on?
—¿I que té que veure això? demana En Salom.
—¿Vol dir no té que veure haver-me robats dos bous? torna exclamar es Bal·le tot fora corda.
—Per un altre, sí; per vostè, no! diu En Salom, ¿Que no se recorda que m’ha dit, com som anat a damanar-li llimosna? M’ha dit que anàs a robar; i hi som anat. No he fet més que lo que vostè m’ha dit.
—¡Ell no poren fer una berba amb tu, segons veig! diu es Bal·le.
—¡Ara ès hora de berbes! exclama En Salom!
—Sobre-tot, diu es Bal·le, després de molt d’escobletjar-se: venga s’altre bou abans de més raons.
—Ara li fan es mànec! diu En Salom. No’l veurà pus, no! L’he enviat a una part que jo sé, i ja no tornarà en no esser escorxat i trossos fets, quant haurem desnossat bé aquest que hem comensat avui.
—¡No la’m fasses an aquesta! diu es Bal·le, aspergiant.
—¡Vaja si la hi faré! contesta En Salom.
—¡Jo’t posaré a sa presó! li diu es Bal·le.
—¡Ell no hu provarà! s’exclama En Salom. An es qui creu es Bal·le, no’l posen dins sa presó. I vostè bé hu sab, jo no he fet més que creure’l.
Es Bal·le a la fi diu:
—No res, la m’has feta; però fassegur que t’has de recordar de mi.
—¡Vaja si me’n recordaré! diu En Salom. ¡Sab quina llissó tan bona que m’ha donada! Jo li he de treure tota sa sustancia, pero de damunt sa seua esquena.
—¿Que dius que faràs? diu es Bal·le.
—Que així com li he presos es bous, li prendré es serró des doblers. I le hi dic davant davant.
Com es Bal·le sent aquestes comendacions, se posà fet un Nero.
—¡Un quern de dobles de vint te regal, va dir, si’l me prens an es serró!
—Feta està sa barrina! diu En Salom. Idò d’avui a vuit dies estiga preparat que li pegaré es salt.
Es Bal·le se’n va a ca-seua, i no se poría treure En Salom des cap.
—¡Aquest homo m’ha de dur a les ètigues! deia. ¡Ja será el dimoni, si’l me pren an es serró.
Compra dos cans de bou ben grossos, esporga una partida de garrots d’uiastre ben llarcs i revenguts, i trassà es pla de batalla d’aquesta manera.
—Jo li assegur an En Salom, deia ell, que si té la mala sort de venir, no se’n ha de tornar viu. Com es cans l’hauràn embotonat, li he de rompre tots aquests garrots damunt ses costelles. N’hi donaràn de fer de porcell curt i de venir-me a retreure tant si li vaig dir que anàs a robar… I per porer-me assaciar d’ell, m’he d’asseure a’s mig de la casa, amb un ca de bou a cada part, i es serró a’s mig de ses cames, i ses portes ben esbadellades. Podrà entrar peu pla, i sa seua confiansa i desenfreïment l’ha de dur a perdre. Com se creurá tenir es serró dins ses mans, tendrà es cans de bou abordats i tots es garrots, que li plouràn un ruixat de garrotades. ¡Serà ferest!
Sobre-tot, arriba es dia que feia vuit. Es vespre es Bal·le va dispondre la cosa així com havía dit.
En Salom sofregeix ben sofregides ses banyes des bou en saim; i feien una oloreta lo més bona. Les agafa, i, quant es rellotge de la vila donava les dotze, ja es partit cap a Ca’s Bal·le. Veu la casa esbadellada i es Bal·le assegut a’s mig. Rondetja una estona, s’hi acosta de puntes de puntes. Ell repara que beca a la vela. Com el veu ben adormit, entra, tira ses dues banyes an es cans, afina es serró a’s mig de ses cames des Bal·le, li pega grapada, i fuig com cent mil llamps.
Es cans de bou estaven ben afamagats, perque es Bal·le no los havía donat res de tot lo dia, a fi de que, tot-d’una que vessen En Salom, s’hi abordassen. Ja hu crec que, com veren caure ses banyes i que feien tan bona olor, ja hi estàn aficats, i roega qui roega.
Un se cansa de roegar i de no trobar gens de popa, i, cregut de que s’altre en devía trobar més, s’hi afúa per prendre-le-hi; i tots dos ja estàn embolicats, i nyip nyop.
Es Bal·le, amb aquells lladrs, tot amb u se despert. Se creu que ès En Salom que ès entrat, i que es cans ja’l tenen en-terra; i seposa a cridar:
—¡¡¡Ua, mosso!!! ¡¡¡ua, moro!!! ¡¡¡ua, mosso!!! ¡¡¡ua, petit!!! ¡¡¡adu’l!!! ¡¡¡dasse’l!!!
I ja ha agafat un parei de garrots; i garrotades a’s mig des cans, cridant:
—¡Ah gran polissó! ¡ja no’n faràs pus! ¡Ara t’hi tenc!
Es cans, com el senten, se creuen que ès que han de pitjar darrera qualcú qui fuig; i ja han pegat llongo cap a defora, corrents tant com poríen, lladrant just si tenguessen un dimoni dins el còs.
Es Bal·le bé mirà, pero ni va veure cap homo estès ni que fogís.
—¿I es serró? diu ell, mirant ben arreu allà on seia.
Mira qui mira i cerca qui cerca, pero tot va esser debades.
¿Com l’havía de veure, si En Salom ja’l tenia tancat dins sa seua caixa i sa clau dins es jaquet?
Es Bal·le se posa a cridar com un boig, alsà tot es carrer, se tira en terra, i venga sabonera per sa bocai bons croixits de dents.
—¿Què ès estat? ¿què ès estat? deien uns.
—¿Que ha d’esser estat? responien ets altres. ¡En Salom que ha pres es serró an es Bal·le!
—¡El dimoni ès ell! exclamava es qui hu sentia.
Lo en demà En Salom fa de trobar-lo, i li diu:
—¿Què tal? que le hi he pres o què?
—Salom, no siguem al·lots, diu es Bal·le: que això acabarà malament.
—Per vostè es ben segur, diu En Salom; ara per mí seràn altres cinc centes. ¡Sab que li costarà de molt es consei que’m donà! ¿O se figura que no hi ha més que donar conseis? Vostè s’ho ha cercat. No m’hagués dit: ves a robar.
—Salom, no’m vengues amb perendengues, diu es Bal·le. Torne’m es serró, i es mal será mort.
—¡Tornar-1o! ¡Ell me’n gordaré com de caure! No i encara me falta robar-li una cosa que li sabrà més greu.
—¿Què ès això? diu es Bal·le.
—Que li robaré sa dona, li contesta En Salom.
—¡Sa dona! ¿Que seràs el dimoni per robar? exclama es Bal·le.
—No m’hi hagués enviat, diu En Salom.
—¡Fe’t trons tu i s’enviar! diu tot cremat es Bal·le. Sobre-tot: tu no la’m robaràs a sa dona.
—D’aquí a vuit dies no més, i le hi dic davant davant! diu En Sàlòm.
—No res, idò. A ca-meua t’esper, i ¡com som Bal·le! que, si vens, no te’n tornaràs viu!
—Això se veurà, diu En Salom. Per fer-li aquest robo, basta que me deix uberta aquella finestra que mira damunt sa cisterna, per on ses criades treuen s’aigo.
—Uberta estarà, diu es Bal·le, i anirà bé, perque, si per allà has d’entrar, ja no entraràs. Jo mateix t’agafaré p’es carcabòs, i, anc que’l dimoni’n pas, t’he d’enviar a grufar dins es llot des cul de sa cisterna.
—No res, allà en parlarem, diu En Salom.
Se’n va, i umpl uns calsons i una camía de paia, fa un homo de bulto. I es vespre qui feia vuit, quant es rellotge de la vila donava les dotze, ja ès partit cap a ca’s Bal·le.
Veu sa finestra uberta. Es Bal·le estava dedins, i tenía dos missatges amb una destral per-hom, un darrera cada rebranca de sa finestra. Tot-d’una que En Salom guaitaría, li havíen d’entaferrar destralada.
En Salom s’hi acosta de puntes de puntes; agafa s’homo de bulto per ses cames, i a poc a poc li enfonya es cap dins sa finestra.
—Veltaquí! diu es Bal·le.
I els homos zas! una bona destralada.
No més el fregaren una mica, perque En Salom va esser ben aviat de retirar-lo.
—¡Fosca, Salom! digueren ells, ¡amb un poc més t’exceiam!
—¡Callau! diu es Bal·le: per ventura tornarà.
Des cap d’una estoneta En Salom torna enfonyar s’homo; i aquells dos zas! una bona destrelada. Pero si promptes eren ells de pegar, més prompte era En Salom de retirar s’homo de bulto.
Los va fer aquest pas sis o set vegades; i sa darrera, tot-d’una que los ho va haver retirat, el tira dins sa cisterna, i fuig a amagar-se un tros enfora.
S’homo de bulto, com pegá damunt s’aigo, va fer un renou ferest. Tot va resplandir. Es Bal·le i es missatges surten corrents, cridant com a bòtxos. S’aboquen tots an es coll de sa cisterna.
—¡Aquest pic el tenim! deien fent estabetxos. ¡Sí que hi beurà fresc! ¿que ès bona, Salom? ¡Beu, homo, ara que hi éts! ¡Beu, no temes! ¿No havíes de robar sa Bal·lessa? ¡Hala, du-la-te’n! ¡Espedeix! ¡No fasses més pusses!
Es Bal·le i es missatges varen prendre aquest cap de fil, i en digueren de bajanades fins que se varen haver desengavatxats. Llavò anaren a dur cordes i uns llévets, per treure lo que ells se figuraven que era En Salom. I allà pesca qui pesca. A forsa de malavetjar, així mateix el trobaven. Qualque pic arribaven a enganxar-lo, i pegaven tirada; pero amb so pes de sa paia remui, i sa roba, que no era gens nova, se feia un esqueix, i pataplum ja havía pegat capficó.
—¡Fosca, Salom! deien ells. ¡Ja t’amereràs bé aquesta vegada! ¡i t’hi faràs ben net! ¡No importarà que vages a mar a rentar-te, s’estiu qui vé!
Sobre-tot, aquells homos pesca qui pesca En Salom, arribaren a no veure-hi de cap bolla. Tots tres aficats i abocats an es coll de sa cisterna, los hauríen pogut pendre i dur-se’n an es coll ses cases, i no se’n serien temuts.
En Salom, com los va veure d’aquella manera i que teníen es portal de davant ben esbadellat, se’n hi entra, s’afica dins sa cambra des Bal·le, sa Bal·lessa dormia ben arreu, l’embolica amb so tapament, la se posa amb una grapada an es coll, i toca soletes.
I ¡que s’havíen de temer de res es Bal·le i es dos missatges. A lo que teníen compte era a veure si treuríen En Salom.
A la fi l’arriben a pescar bé, tiren, el treuen… i varen veure que no era En Salom, sino un homo de bulto.
Tots tres quedaren de pedra. Se miraven ells amb ells, i no se sabíen treure paraula de sa boca.
—I que será el dimoni aquest Salom? diu es Bal·le a la fi. ¿Com pot esser això? ¿Que deu tenir fullet?
—¿I que no hu veu que’n té es dimoni? digueren a la una es dos missatges, fora de sí.
—Perque bé! diu es Bal·le. ¿No l’hem sentit caure tots tres aquí dins? ¿No feia es bategot per dins s’aigo? ¿I ara mos resulta que es un homo de bulto?
—Pero que no hu veu, senyor Bal·le, que té fullet es dimoni? tornaven dir es missatges, tot esglaiats.
Estant amb aquestes, an es Bal·le li passa una idea feresta per dins es cap.
—¡Sabeu, va dir, que’s polissó, per art del dimoni, mentres noltros pescávem, m’havía d’haver presa sa dona!
Se’n va correns dins sa cambra, i ja hu crec que hu va esser buit es llit, i ben buit!
Bé miraren es Bal·le i es missatges per tot; pero sa Bal·lessa no la varen veure en vert ni en sec.
An es Bal·le li haurien pogut encendre un lluquet a sa cara.
Se’n va de quatres a Ca’n Salom, i el troba damunt es portal, més xelest i rioler que unes castanyetes.
—Salom, li digué, així mateix has fet llarc aquest pic! Això no ès pas de fer! diu es Bal·le.
—Manco son de dir ses paraules que me digué vostè, quant m’envià a robar.
—¡Fet trons tu i ses paraules!
—Així una altra vegada s’hi mirará més en so rallar.
—Sobre tot, ses raons sien acabades! sa dona vui!
—¡Sa dona! ¡Mal será de fer que la hi torn!
—¿I per que? diu es Bal·le.
—Per que ja no la tenc, diu En Salom.
—¿I que n’has fet? diu es Bal·le.
—L’he venuda, diu En Salom.
—¡L’has venuda! diu Es Bal·le.
—Idò ¿que l’havía de fer? diu En Salom.
—¿I an-e qui l’has venuda? diu es Bal·le.
—Quant la me’n duia, diu En Salom, he trobat el dimoni, i m’ha dit: —¿Que dus? —Sa dona d’es Bal·le, he dit jo. —La’t compr, ha dit ell. —La’t venc, he dit jo. I hem feta barrina.
Es Bal·le cuidá a fer es tro. Com prou va haver cridat i aspergiat, diu:
—Salom, ten compassió de mí. Fe-hu per Deu, si no hu vols fer per mí; Ves an el dimoni, a veure si vol tornar sa barrina arrera!
—¡Tornar arrera’l dimoni! diu En Salom.
—Es provar-ho no costa res! diu Es Bal·le. ¿Que te’n ha donat?
—Trecentes lliures, diu En Salom.
—Ventaquí sicentes! diu Es Bal·le. Ves-hi a l’acte, i du-le’m per amor de Deu, Salomet.
—Perque es vostè, e-hi aniré.
En Salom ja es partit cap a s’avenc per on solía sortir el dimoni. Arriba i se posa a cridar:
—¡Barrufet! ¡O Barrufet! ¡Barrufet, dic!
—¿Que dimoni tens, tant de cridar? diu En Barrufet de ben endins.
—¡Puja de pressa! diu En Salom.
—¡Deixe’m pegar un parei de tionades abans!
—Vaja, idò, espedeix! diu En Salom.
Al punt ja guaitaren per s’avenc ses banyes i llavò es cap i llavò tot es còs d’En Barrufet, que digué:
—¡Salom! ¿tu éts? ¿Quin sanyal?
—Hem, de tornar sa barrina arrera, diu En Salom.
—¿De sa Bal·lessa? diu En Barrufet
—Si fa! diu En Salom. Li sab massa greu an es Bal·le.
—Millor si n’hi sab, diu En Barrufet. Pero ¿i per això éts vengut? ¡Quines passes més perdudes! ¡Jo tornar barrines arrera! ¿Què no m’has mirat bé? Jo no compr per tornar vendre, no. Qui cau dins ses meues ungles, ja no’n surt.
—Te donaré el doble des preu! diu En Salom.
—¡Ni que el me doblasses set vegades! diu En Barrufet. ¡A mí no’m tapen la vista no es doblers!
En Salom, veent que no hi havía res que fer, se’n va an es Bal·le, i li conta lo que passa.
Es Bal·le se pegava amb so cap per ses parets.
—No res, digué a la fí. Vetaquí trecentes lliures més. Torna-hi; i, si no basten, promet-li tot quant tenc. Si la’m dus, per tu hi haurá un bon regalet.
En Salom e-hi pensa un poc, i diu:
—No res, e-hi vaig; i, si jo no la duc, que no hi vaja un altre.
Agafa una aixada, un cávec i una senaia. Se’n va a s’avenc del dimoni; i se posa pica qui pica devora sa boca; i bones cavegades, i venguen cansons i més cansons.
El dimoni sent aquell estabeig de dins l’infern, i surt a veure que ès allò. Com se veu En Salom davant, diu:
—¿I ara?
—Me’n som anat a confessar… diu En Salom.
—¡A tros de banc, quant e-hu éts! ¿Ja no has tengudes altres feines? diu En Barrufet.
—¿Te pica? ¿no ès ver? diu En Salom. ¡Idò grate’t, que bones ungles tens!
—¡Confessar-se! ¡Ja’n posarás un tros a s’olla!
—A on no’m posaràs tu cap tros serà dins l’infern, si sa confessió ès bona! ¡Ja’t conec erbeta! Periol te dius!
—Mira! deixe’m anar això… diu En Barrufet.
—I ¿qui ho ha comensat? diu En Salom. I sobretot, ¿qui t’ha enviat a demanar?
—Es que he sentit tan de picar i cavegar, i he dit: veam que será això! diu En Barrufet.
—Idò ès que m’ha donat la real gana de venir a fer aquí sa penitencia que’s confés m’ha imposada, diu En Salom.
—¿Que vol dir, sa penitencia? diu En Barrufet.
—Vol dir que la fas, diu En Salom. ¿O te penses que jo vaja de perllongues? Prou clar e-hu diu sa Doctrina que s’ha de fer tan prompte com se puga.
—¿I quina penitencia es això? diu En Barrufet.
—Que he de posar unes estacions per fer els Passos, diu En Salom: i aquí serà sa 1.ª estació.
—¿Què ès lo que dius? s’exclama En Barrufet. ¿I aquí has de plantar la creu?
—¡Ja hu crec que sí! diu En Salom. ¡I ben grossa que ha d’esser! L’han de veure d’una hora lluny.
—¿I Ja no hi ha altre lloc per posar-la més que aquest?
—Aquí he comensat a picar, diu En Salom, i aquí la posaré; i esperonetja tant com vulgues. No’m faltaría més que hagués fet ara tot aquest clot en va!
—Pero, homo, ¿que no veus que me taies ses cames? diu En Barrufet.
—Ja les te confegiràs, diu En Salom.
—Pero, ¿com he de poder sortir, si tu’m plantes aquí la creu? diu En Barrufet.
—¡Bella basca si no surts pus! diu En Salom. Espera que t’enviem a demanar.
El dimoni, com veu es joc tan mal parat, e-hi pensa una estona, i acaba per dir:
—No res, demane’m qualsevol cosa, i t’ho faré, si puc, ¡sols que no’m posis aquí cap estació!
—¿Que vui? diu en Salom. Sa dona des Bal·le.
—¿Això no més? diu En Barrufet. Espere’t un poc.
Pega capficó dins l’infern, i des cap d’una estoneta torna en sa Bal·lessa. La dóna an En Salom, i En Salom amb ella ¡cap a ca’s Bal·le falta gent!
Com es Bal·le los va veure, sortí correns a donar-los una aferrada p’es coll per-hom.
L’homo no hi cabía d’alegría i satisfacció. Tirà es capell a l’aire, saltava i ballava. No sabia que’s feia, i digué an En Salom.
—Mira, es doblers que t’havía donats, es que me prengueres, es parei de bous,… tot t’ho don, tot t’ho perdón, per que bé t’ho has guanyat. Tu m’has fet tocar amb ses mas lo mal que ès donar mals conseis i parlar malament. Jo t’assegur qu’estaré més alerta d’avui en devant.
En Salom se’n tornà a ca-seua, ric i plè i més i content que un Pasco. I amb sa dona i els infants va viure amb molta pau i concordia una mala fi d’anys fins que va esser mort; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Continue Reading

Es segador i sa beata

Això era una beata que tenía un tros de blat segador. Va llogar un homo per que le hi segás; li dona es dinar i es càrritx, i li digué:
—No sé si’m lleurà venir.
—Veniu, mentres pogueu, va dir ell, de boca, perque de cor s’estimava més que no hi anàs.
Quant es segador va arribar an es tros de blat, ja va esser es sol alt, i diu;
—Casi’m convendría berenar, i ja segaría llavò.
Berena, i, berenat, encén sa pipa, i li entra un xubec d’allò d’allò, i diu:
—Casi’m convendría dormir una estona, i ja segaría llavò.
S’ajeu, se dorm, i bons roncos.
Devers mig dia se despert, se mira es sol, s’asseu, i diu:
—Casi’m convendría dinar, i ja segaría llavò.
Dina, s’atepeix fort, i ja hu crec que sa vessa l’agarrotà de casta granada, i se pensà aquesta:
—Casi’m convendría posar ets ossos de pla un poc, i ja segaría llavò.
Torna fer la tómbola, i dorm qui dorm.
Devés mitjàn capvespre se despert, pega foc a sa pipa, i xuclada vé i xuclada va, pero no veníen ses ganes d’agafar sa faus.
Se passetja una mica per estirar-se ses cames, i darrera una mata va trobar una gran cosa, un munt d’escaravats com una cofa de capell, que feien lo que voltros mateixos poreu pensar.
¿Que fa es segador? Se’n va a dur sa gerra, e-hi posa tota s’escaravatada dedins, i s’exclama:
—Diré a sa beata que es un aixam.
Després va dir:
—Casi’m convendría berenar, i ja segaría llavò.
Va berenar, torna encendre sa pipa, i está qui està.
Se fa hora-baixenc, es segadors d’aquell contorn ja havíen acabat i se’n tornaven a la vila cansats i morts; i l’homo comensa a dir:
—¡Es cobrombos! tot-sol per aquí m’agafarà por. ¡Que es fassa prendre sa beata i es blat, que me’n vaig i foris!
Aplega es trastets, agafa sa gerreta, i de d’allà cap a la vila.
I arriba a ca-sa beata.
—Bon vespre, diu es segador.
—Bo será, si Deu ho vol, contesta sa beata.
—¿I per que no sou venguda? damana ell.
—No m’ha llegut, diu ella. ¿Que no ès anat bé?
—Pero de tot! Dos jornals he’guanyats! s’exclama es jornaler.
—¿Que me deis? diu sa beata tota retgirada.
—Lo que sentiu! diu es segador. He guanyat es jornal de sa segada, i llavò he trobat un aixam.
—¿Dins sa meua terra? damana sa beata.
—Si fa, contesta ell.
—Idò s’aixam ès meu, s’exclama ella.
—¿Vostro? diu es segador. Meu será ell. No’m mancaría més, jo que l’he trobat…
—Pero jo vos tenía llogat, diu ella. Sobre-tot, això se veurà.
—Se pot veure en voler, diu ell. Anem a ca’s Bal·le.
—Anem-hi! pero abans vos vui pagar lo que heu guanyat.
I sa beata pagà es jornal an es segador; i tots dos s’espitxen a ca’s Bal·le.
El me trobaren que prenía la fresca en cosset de camía i despitellat. Quant l’homo se va veure davant aquells dos subjectes, endevinant que duien cosa, més serio que el P. Bestart, diu:
—¿Que demanau?
—Jo, va dir es segador, he trobat un aixam, i trob que ha d’esser meu, i aquesta dona el vol per ella.
—¿I vos que hi deis? pregunta es Bal·le a sa beata.
—¡Que hi he de dir! contesta ella. Que s’aixam ha d’esser meu. ]o tenía aquest homo llogat, havía de fer feina per mí, ha trobat s’aixam i llavò dins terra meua; idò s’aixam ès meu.
—Trob que aquesta dona té raó, s’exclama es Bal·le. Dona-li s’aixam, diu an es segador.
—¡Ben parlat! va dir sa beata.
Es segador, fent com que tenir molta de malicia, s’exclama:
—¡Mal s’aixam tonràs d’escaravats!
—Callau, mala boca! diu sa beata.
—¿Callau? ¡Mal no hi hagués un bri segat a sa vostra terra! va dir es sagador; i se’n va anar amb so jornal dins sa butxaca ben content.
També se’n hi anà sa beata; pero quant va esser a ca-seua, mirà dins sa jerra, i ja hu crec que hu varen esser escaravats lo que hi va haver dedins. Des trastorn no dormí de tota sa nit, i lo en demà, antes de s’auba, ja li ha estret cap an es seu bossí de terra, i… no hi hagué un bri segat.
Llavò si que hi va romandre com una beneita, creguda de que s’aixam era des segador, ¡que per axò el bon Jesús l’havía castigada.
Pero aviat va haver aclarit que es segador, en lloc de segar, havia jegut tot lo dia. ¿Que me’n direu? Ell l’any qui vengué devant i tots els anys que li quedaren de vida, es dia que li havien de segar lo seu, se’n anava a missa ben de matí, i era primer a sa segada que es segador mateix.
Axi no la pogueren enganar pus. ¿Ai idò?
Qui té barquera, que li vaja darrera.
Sa Punta, Agost de 1895.

Continue Reading

Es set ceros

Això era un rei que tenía set fiis, i anava tot morrotós perque volía una fia i no en tenía cap.
Se va tèmer de que sa comare duia intencions d’acostar-se per ca-seua amb un present des que ses comares solen fer, i diu:
—Si no es una nina, fas matar es set fiis que tenc.
La Reina hu sentí, i, com prou hagué plorat, los diu an aquells malanats:
—Lo millor serà que vos n’aneu tots, d’amagat de ton pare, per ses muntanyes d’aquí prop; i cada dia mirareu a sa torre més alta d’aquest palau. En néixer s’infant, si es una nina, hi faré posar una filoeta ben enserregada; si ès un nin; una espasa ben lluenta. Si veis sa filoeta, veniu tot-d’una; si veis s’espasa, anau-vos-ne tan lluny com sabreu.
Aquells set al·lotets se’n anaren a trenc d’auba, plorant plorant, i d’amagat de tot-hom, cap a ses muntanyes que sa mare los havía dit.
Deu va compondre que la Reina tengués una nina, i li posaren nom Aineta.
El Rei ja estava tot content.
La Reina diu a una criada:
—Puja a sa torre més alta: dins un enfony que fa sa paret, trobaràs una filoeta enserregada i una espasa ben lluenta. Pren sa filoeta, i afica-la allà damunt, ben dreta, que la puguen veure bé d’enfora.
Aquella criada que havía nom Juanota, era una cap-buit, que es cap li volava. Se’n puja corrents a sa torre, i, esburbada com era, en lloc dc prendre sa filoeta, tropell tropell, agafa s’espasa, i zas l’afica damunt sa punta més alta, i ja es partida per avall, botant ets escalons de quatre en quatre.
Es set fils del Rei, que d’aquelles muntanyes no feien sino mirar devers ca-seua, per veure si afinaríen senya de res, colombraren sa lluentor de s’espasa damunt aquella torre. Tots set esclataren en plors, i ploraren fins que tengueren alè. Llavò fogiren tan lluny com varen sebre, per que son pare no los pogués trobar ni fer tenir vera sa paraula que havía gastada.
Com foren ben enfora, trobaren un bosc que los agradà ferm per cassar-hi, i s’hi aturaren. De ses pedres que per allà hi havía, feren unes casetes; i allà va esser ca-seua. Vivíen de sa cassa que agafaven i de sa mica de fruita que se feia en tot aquel badiu.
Passaren díes i díes, i la Reina esperava d’en hora en hora es seus fions que tornassen.
Veent que no venien, crida Na Juanota i li diu:
—Escolta, ¿i tu feres lo que te vaig comanar? ¿Aficares sa filoeta enserregada damunt sa torre que’t vaig dir?
—Sí, senyora! contesta Na Juanota.
—¿A veure si hi aficares s’espasa? diu la Reina.
—No, senyora! contesta s’esburbada.
La Reina, mal a pler de tot, crida una altra criada, i l’envía a sa torre, a veure si damunt de tot e-hi ha aficada una filoeta.
Aquella criada hi va i al punt torna.
—¡Una filoeta! diu ella. ¡No hi ha cap filoeta no! ¡Una espasa ben lluenta hi ha ell!
—¡Oh gran polissona! diu la Reina a Na Juanota. ¿I així creus tu, com te manen una feina? ¡Sorti’m a l’acte d’aquí dins, i no’t torns presentar davant sa meua cara en tots es díes de sa teua vida!
Na Juanota se’n anà fent flamada i flastomant; i no s’aturava de dir:
—¡E-hu ha de sebre perque m’ha engegada! ¡Com som Juanota, que m’he de venjar!
N’Aineta, sa fia del Rei, creixia més amb una setmana que ses altres amb un any. Era com una santeta, i sa cosa més garrida i aguda que uis nats haguessen vista.
Sa mare li contava plorant que tenía set germanets, i que s’eren fets mal-bé per mal cap d’una criada esburbadota.
—¿Voleu que vaja a cercar-los? deia s’al·lotona.
—No, fieta meua, li deia sa mare. Si jo sabés a on són, ja hi sería anada mil vegades; pero ¿qui ès capaç de sebre-hu?
N’Aineta un dia se pentinava amb una pinta d’or demunt sa torre més alta del palau. Passa un corp, li pren sa pinta i ja ès partit, vola qui vola, i de d’allà. N’Aineta li pitja darrera, corre qui corre, sense perdre’l mai de vista. Es corp, ès bo de veure, feia molta més via; pero com era a s’entrellúu, se returava per que N’Aineta li reprengués. Com la se veia davora, tornava pegar fua, i N’Aineta darrera darrera, i es corp vola qui vola.
Passaren terres i més terres, i dins un bosc topen unes casetes; es corp, com ès a s’endret d’elles, amolla sa pinta, i se fa amunt i amunt, fins que’l perderen de vista. Sa pinta caigué dalt sa teulada. No hi havía escala ni estaques per on pujar-hi, i N’Aineta quedà plantada allà davant. Entra dins la casa, crida, ningú li va respondre; i repara set fogonets amb set olletes damunt, i una tauleta amb set platets i set cuieretes i set bocins de pa, i un gerrer amb set gerretes d’aigo. Destapa ses olletes, i dins una hi havía una perdiueta, dins s’altra un coniet, i dins totes o pel o ploma.
La pobreta casi no s’aguantava des cansament i de fam. I ¿què fa ella? D’una olla va prendre una aleta, de s’altra una cuíxeta, de s’altra un capet: taia una mica de cada tros de pa, s’ho menja amb una gana major, pega un glopet a cada gerreta, i diu:
—Així no serà coneixedor que haja tocat res; i, si se’n temen, no los sabrà gaire greu.
Mentres estava pensant això, se presenten set joves, alts, sans, garrits i ben taiats, encara que colrats des sol.
N’Aineta se posa a tremolar quant los veu, i ells quedaren també molt sorpresos. Li damanaren qui era, ella los diu lo que feia al cas; i se va aclarir que ella era sa seua germana, i ells es set germans seus, i s’engàn que los havíen fet de posarlos dalt sa torra més alta una espasa en lloc d’una filoa. Tot-d’una anaren a davallar-li sa pinta d’or de damunt sa teulada.
—Mira, li digueren, noltros vivim de sa cassa que agafam. Queda amb noltros, per amor de Deu, i mos aguiaràs de menjar, i mos faràs sa roba neta i la mos sarziràs.
—¿Si vui quedar, me deis? Ja es de raó que sí, fins a la mort.
Bé la necessitaven ès malanats. Poreu fer comptes com devía estar sa seua robeta. No teníen més que sa que duien posada, sa que duien com fogiren de ca-seua, i tot eren taques i pelleringos i forats.
Desde aquell dia sa casa lluía de ben adesada; i es set germans, encara que duguessen sa roba veia, la duien neta i ben encitronada, i es mig-díes i es vespres sempre menjaven calent.
N’Aineta estava lo més satisfeta amb tan bona companyía.
Na Juanota, per pore-se’n anar des seu cap, en lloc de llogar-se, pren un senaió, i hala a captar. Topa un dia a ses casetes des bosc, i damana un poc d’almoina per amor de Deu. N’Aineta li dona un tros de pa i se’n va a dur una gerra d’aigo. Na Juanota, que s’era asseguda an es portal per reposar una mica, entra, s’acosta an es set fogonets, i amb una cossa a cada olleta, les trenca totes, i fuig com un llamp.
N’Aineta torna, veu aquella trencadissa, romp en plors; i es seus germans, com vengueren es vespre, encara la trobaren que plorava. La hi feren contar tot, i li digueren:
—No ploris pus; per olles no estarem. Lo que has de fer, si torna aquesta polissona, no donar-li res.
¿Que me’n direu? Ell des cap de tres díes torna. Troba N’Aineta que sortía amb sa gerra per anar a dur aigo, i se posa a dir-li:
—¡Qualque coseta per amor de Deu!
—¡Deu vos fassa bé, qui pot! diu s’al·lotona. Es meus germanets e-hu suen, i me tenen privada de donar res.
—¡Qualque coseta! diu Na Juanota. ¡Per poc que sia! ¡No’t fasses dolenta! ¡No se’n temeràn! ¡Fa tres díes que no he tastadet res!
S’al·lotona, tota compatida, li dona un tros de pa. La deixa asseguda damunt es portal, i se’n va a dur s’aigo. Sa polissona entra, s’acosta a cada olla, i allà ¡cosses i cosses! fins que hagué rompudes totes ses olles, i fuig com un llamp.
Torna N’Aineta, veu aquella trencadissa, i romp en plors. Com vengueren es vespre’s seus germanets, encara plorava. La hi feren contar tot, i li digueren:
—No ploris pus! Per olles no estarem! ¡Deixa-la fer an aquesta polissona! ¡Si torna s’hi posarà sa mà!
Ja hu crec que va tornar des cap d’altres tres díes. Troba N’Aineta que sortía amb sa gerra per anar a dur aigo, i se posa a dir:
—¡Qualque coseta per amor de Deu! ¡qualque coseta, per poc que sia!
—Anau-vos-ne! diu N’Aineta; que, si es meus germanets vos troben, vos mataràn. No hu volen que vos don res.
—¡Tira, done’m! ¡No hu coneixeràn! ¡Maldement no més sia una espipellada!
Aviat N’Aineta, tota compatida, li dona un tros de pa. La deixa asseguda damunt es portal, i se’n va a dur s’aigo. Sa polissona entra, s’acosta an es fogons. Com acabava de pegar cossa a s’olla primera, entra un des set germans, que s’era amagat per un si acàs. Li bestreu un bon esplet de cireres, ella li pogué fogir, pero ell li pitja darrera, i l’acompanya a cosses un bon tros, fins que la va retre de tot. Com la tengué estesa, l’enterrà dins un claper.
Pero, com sa polissona tenía set vides, just es moixos, reviscolà, i a forsa de forses pogué sortí, i li va estrènyer.
Des cap de set díes se presenta an es portal de ses casetes des bosc.
—Aineta, digué tot-d’una que la veu sortir, per sa bona amor que m’ets demostrada, jès aquestes set nous. Qui les se menjarà, pus roba es seu còs no espellarà.
Li deixa ses set nous, i fuig.
—¡Que cauràn de bé, diu N’Aineta, p’es meus set germanets!
Tot-d’una que arribaren, los ho dona i los diu:
—Menjau-les-vos; que qui les se menjarà, pus roba es seu còs no espellarà.
Aquells malanats les se mengen, i heu de creure i pensar que tornaren set ceros;
¡O quin esglai, quin anuig va prendre N’Aineta, com va veure allò! Se’n cuidà morir, i va perdre tota quanta carn tenía. Llavò va veure com sería ver que no espellaríen pus roba es qui se menjassen aquelles nous. ¿Com n’havíen d’espellar, tornant lo que tomaren?
I es set ceros, que l’enrevoltaven, i li feien afalagadures i xicota, i no sabien allunyar-se d’ella.
La pobreta se va haver d’adondar an allò, i los menava a pasturar, i no los deixava mai. S’enteníen amb sa vista. Ella los parlava, i ells la se miraven, i veien lo que deia; pero no li poríen dir res, perque sa llengo que teníen no era bona ni per embarbollar.
Des cap de temps, el Rei d’aquells paratges, cassant cassant, troba un dia sa guarda des set ceros i N’Aineta que los guardava.
El Rei, com la va veure tan galanxona i etxerevida, va badar uns uis com uns salers, i romangué abillat i embadalit davant ella.
—¡O donzella gentil! li digué, ¿què fas amb aquests animals per aquí?
—Los guart, contesta ella.
El Rei se posa a damanar-li de noves. Ella acalà es cap, tota empegueïda, i no va sebre que havía de respondre.
Aviat el Rei li va haver dit que li havía robat es cor, que era fadrí, i no se casaría amb ningú més que amb ella.
A N’Aineta no li varen esser males comendassions aquelles; pero digué que no deixaría es ceros per res nat del mon.
—Això es bo d’arretglar, diu el Rei. Que venguen amb noltros; i t’assegur que no se campen tan bé per aquí, com se camparàn per dins es meus jardins.
—Idò porem partir en voler, diu N’Aineta.
Se posa a ses anques des cavall, parteixen, i es ceros darrera darrera; i cap a la Cort s’ès dit.
E-hi arriben, se fa es casament i ses noces, i venguen festes i alimares i sarau per llarc.
Na Juanota ho arriba a sebre, i ¿què fa ella? Se lloga per criada a ca’l Rei, i se posa a fer de bona al·lota i de fenera i a demostrar un gran interés i afecte a la casa. Va sebre fer sa comedia tan an el viu, que prompte va esser sa criada preferida i de més confiansa.
Des cap d’un any a ca’l Rei hi hagué gent novella. Tot-hom se’n va an es bateig de s’infant, manco Na Juanota, que anava darrera a N’Aineta. Encara no se va veure tota sola, com diu:
—Ara ès s’hora de llevar aquesta gèl·lera des mig, i de jo posar-me an es seu lloc! ¡ella acabarà ets alens i jo seré la Reina!
Dit i fet, embolica N’Aineta dins es llensols a on jeia, la se posa an es coll, i se’n va, i la tira dins es pou que hi havía a’s mig des jardí de ca’l Rei, i se colga an es llit de N’Aineta.
El Rei i es demés tornen de batiar s’infant, i se’n entren, tropell tropell, dins sa cambra real per donar s’enhorabona a la Reina.
Na Juanota, com los sent, se posa a dir, escarnint sa veu de N’Aineta:
—Anau! anau!
que m’enfadau.
Sortiu! sortiu!
que m’atordiu.
No estic per rallar!
No estic per escoltar!
No’m vengueu amb aquestes!
Tancau balcons i finestres!
El Rei com sent això, fa sortir tot-hom i tancar totes ses finestres i balcons.
S’acosta an es llit, paupa qui paupa.
—¿Que es això, Aineta? deia ell. ¿Que hi ha hagut cap denou?
I aquella respòn tot-d’una:

—Anau! anau!
que m’enfadau.
Sortiu! sortiu!
que m’atordiu.
No estic per rallar!
No estic per escoltar!
—¡Si som jo! deia el Rei. ¿Que no m’has conegut, Aineta meua estimada? ¡Díguès que vols!
¡Digne-hu tot-d’una, i se farà!
Aquí ella se posa a dir:

—No menjaré ni beuré
fins que’s fetge des set ceros veuré!
No menjaré ni beuré
fis que’s fetge des set ceros veuré!
—Pero ¡i tu los estimaves tant an es ceros! li deia el Rei, prenint-la per N’Aineta. ¿Los estimaves tant, i ara les vols fer matar?
I sa gembla que no’s treia més paraules que aquestes:

—No menjaré ni beuré
fins que’s fetge des set ceros veuré!
No menjaré ni beuré
fis que’s fetge des set ceros veuré!
El Rei estava apurat de tot. No sabía per on prendre. I la Reina que, com més anava, més fort cridava que
ni menjaría ni beuría
fins que’s fetge des set ceros veuría.
L’homo a la fi envía a damanar set carnissers, per que fassen sa pell an es ceros, i los treguen es fetge.
N’Aineta, com pegà dins es pou, se’n anà a fons, pero llavò surà; i volgué la bona sort que hi hagués una llinda d’uiastre davés tres pams més amunt que s’aigo, i s’hi pogué aferrar. A les hores es brassos ja no la volien aguantar pus: com que s’haguessen d’esqueixar. Veent-se perduda de tot, se posa a dir tan fort com poría:

—Mos germans set ceros!
veniu-me a ajudar!
que estic a dins l’aigo,
perill d’aufegar!
—Mos germans set ceros!
veniu-me a ajudar!
que estic a dins l’aigo,
perill d’aufegar!
An aquell entremig eren arribats es set carnissers. Los havíen mostrats es ceros, que pasturaven dins es jardí; i comensaren a esmolar ses guinavetes per fer-los sa pell, mentres un parei de criats los anaven a menar.
Aquells animalets sentiren que deien que los havíen de treure es fetge, i sentiren també mateix sa veu de N’Aineta. Tots set enrevoltaren es coll des pou, i s’hi abocaren, cridant:

—¡O germana Aineta!
no’s porem aidar!
guinavets esmolen
per noltros matar!
I N’Aineta que reprenía:

—Mos germans set ceros!
veniu-me a ajudar!
que estic a dins l’aigo,
perill d’aufegar!
I es ceros, abocats tots set an es pou, que responíen:

—¡O germana Aineta!
no’s porem aidar!
guinavets esmolen
per noltros matar!
Es carnissers senten aquelles veus tan dolces, tan adolorides, que xapaven es cor; i se’n van a contar-ho an el Rei.
—Que venga! li digueren; que surt una veu de dins es pou, i es ceros parlen amb ella.
La Reina, com los sent, llavò si que cridava tort:
—No menjaré ni beuré
fins que’s fetge des set ceros veuré.
¡Ai que som morta, si no’l me duen a l’acte! ¡Espòs meu, tu’m mates, si no’l me fas dur! ¡Es pols me fuig de tot! ¡Ja no’n tenc! ¿I encara no ès aquí es fetge des set ceros? ¡Feis via, que no hi sereu a temps!
El Rei no sabía per on prendre.
—Ara mateix vaig a dur-lo! diu a la fi.
Se’n va correns an es jardí, sent sa veu que sortía de dins es pou, sent es set ceros que li responien, s’hi acosta, aguaita. Veu aquella al·lota dins s’a¡go amb sos brassos per sa llinda, la fa treure tot-d’una, i veu que ès N’Aineta, sa seua esposa estimadíssima. Quedà sensa polsos, se creia que ets uis li feien dos, estava com un beneit.
N’Aineta conta lo que havía succeït. Se’n van dins sa cambra real, i ja hu crec que hu va esser Na Juanota sa que jeia dins es llit i demanava es fetge des set ceros.
El Rei no’n va taiar més, i va dir:
—¡Es carnissers que havíen d’escorxar es set ceros, que l’escorxin a ella! ¿Ella volía es fetge des set ceros? ¡Que li treguen, idò, es seu; que en fassen brou, i que el se beguen es set ceros!
Escorxaren Na Juanota, li tregueren es fetge, en feren brou, el donaren an es set ceros. I heu de creure i pensar que tot d’una que el tengueren dins el còs, aquells set ceros no foren pus ceros: tornaren lo que eren primer, es set germans de N’Aineta, uns fadrins acabats, lo més desxondits i amatents. El Rei los va casar amb ses set al·lotes més garrides i més nobles des seu reinat, i tots plegats visqueren una mala fi d’anys, contents i devertits; i encara són vius, si no són morts.

Continue Reading

En Pere de sa butza

Això era un pollastrellot que havía nom Pere.
Un dia sa mare li diu:
—Ves-me a comprar carn sensa ossos. Vet-aquí un sou. No’n vulgues donar més.
En Pere se’n va a Ca’s Carnisser i diu:
—Ma mare ha dit que’m doneu carn sensa ossos.
—¡Carn sensa ossos! diu es carnisser. Una butza no’n té cap.
—¿I que val? diu En Pere.
—Quatre doblers, diu es carnisser.
—¡Quatre doblers! diu En Pere. Ja vos bastarà un sou. Ma mare no vol que vos ne don més.
—¿Pero no’t diuen que no més val quatre doblers?
—Pero, si ma mare no més vol que’n don un sou, ¿que hi puc fer jo? diu En Pere.
—¿Que hi pots fer? No esser tan carabassenc! diu es carnisser.
A la fi es carnisser pren es sou, i li dona una butza plena, com se suposa.
En Pere l’agafa, i la du a sa mare.
—¡Una butza! diu sa mare, com el veu. ¡Ah tros de banc! ¿Què ès lo que dus?
—Carn sensa ossos, diu ell. Ni cap que no’n té. Paupau-la veureu.
Sa mare, com prou va haver esqueinat, diu:
—No res, tu l’has duita; tu l’hauràs de fer neta. Ves-te’n a mar a fer-le-hi.
En Pere se’n hi va. Arriba, i frega qui frega, pero per defora no més.
Mentres tant, una barca saupà àncores, issà veles, i se’n anava ben atacada per endins.
En Pere, cansat de fregar, se posa a cridar amb tota sa forsa.
—¡Mariners de la barca, tornau a terra! ¡Mariners de la barca, tomau a terra!
Tant va cridar, que es mariners, creent-se que aquell homo tenía un denou, giren sa proa cap a terra. Quant foren a sa vorera, En Pere, mostrantlos sa butza, digué:
—¿Que ès neta, vos pareix?
Los va caure tan tort aquesta sortida, que un parei salten a terra, i li donaren una ablanida, que se pensaven haver fet llarc.
—Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere.
—Deu vos do bon vent, li contestaren.
Se posa sa butza dins sa faldriguera, i ja ès partit cap a la vila. Comensa a moure-se vent. Troba dos picapedrers que enteulaven una casa nova, i es vent los prenia ses teules. En Pere los afina, i com passava per baix d’ells, los enfloca:
—¡Deu vos do bon vent!
—¡Bon vent, i si’n feia un poc més, pegariem abaix! s’exclamen ells; i ja davallen i n’hi donaren de galletes més que no’n volgué.
—Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere.
—Deu vos aferr, li contesten es picapedrers.
L’homo seguí cap envant, i en troba dos que se baraiaven.
—¡Deu vos aferr! los diu per tota escomesa.
—¡Ja estam aferrats demés! i, en lloc de departir-mos, te’n vens amb aquestes? digueren.
I ja se varen esser desferrats, s’aborden a ell, i xisclet vé xisclet va, fins que s’hagueren espassada tota sa rabia que duien.
—Idò ¿què havia de dir? los damanà s’aubarcoc.
—Deu vos departesca! digueren aquells dos.
L’homo seguí cap envant, i en troba dos que venien de casar-se.
—¡Deu vos departesca! los diu tot remolest.
—¡Ara mateix venim de casar-nos, i ja damanes que mos departem! digueren ells.
S’hi afuaren novii i novia, i n’hi donaren de bescuit tot lo que va esser bo:
—Idò ¿què havia de dir? demana En Pere tot atzufat.
—Que pogueu estar molts d’anys plegats, digueren es noviis.
L’homo seguí cap envant, i en troba dos que eren romasos sembrats dins un encallador, i un acabava de sortir i aidava a s’altre, pero no’l poria treure en via ninguna.
—¡Que pogueu estar molts d’anys plegats! diu En Pere, com los ès devora.
—¿En lloc d’aidar-mos a sortir diu es quiera fora, te’n vendràs amb aquestes?
Deixa s’encallat, i pega fua an En Pere; i matalofada vé i matalofada va, amb un poc més l’esbalteix.
—Idò ¿què havia de dir? demana s’atupat.
—Que així com ès sortit un, que surta s’altre, diu aquell.
En Pere seguí cap envant. Troba un tort, i ja li diu:
—¡Així com ès sortit un, que surta s’altre!
—¡Un que’n tenc, encara’l me planys! s’exclama aquell; i ja li ha entaferrada mansiula iaitra, i n’hi deixa un bon esplet damunt ses costelles.
—Idò ¿què havia de dir? demana En Pere.
—Deu el vos conserv! diu es tort.
L’homo seguí cap envant, i com entrava dins la vila, en troba un amb un bony com es dos punys su’s mig des front.
—¡Deu el vos conserv! li digué ben rabent.
Li va caure tan avall an es bonyarrut, que l’agafa p’es coll, i, si no le hi prenen, l’aufegava.
En Pere com se va veure llibert, ja no volgué demanar pus: ¿Idò què havia de dir? Se trobava aprop de l’esglesia, i anant de la banda de la banda, així com pogué, s’hi aficà, per que no li arribassen pus.
Va caure que feien es sermó de la santa bul·la; i es predicador, bul·la d’un vent, bul·la de s’altre; sempre tenía la bul·la dins sa boca.
En Pere, que, amb tantes de planissades com se’n havia duites, ni hi sentia ni hi veia de cap bolla, sempre que es predicador deia bul·la, se creia que deia butza.
—Ja la me deu haver afinada! deia ell; i s’agotzonava tant com poría, i no decantava ses mans d’allà on tenía sa butza.
I es predicador, que, com més anava, més anomenava la bul·la, i En Pere que més se creia que la hi havia afinada. A la fi, no pogué suportar-ho pus, i cridà ben fort:
—¡Malangra sa butza i qui prega per sa butza! ¡Velataquí, si la voleu!
La tira en mig de sa gent, pegà damunt es cap d’una dona, s’esclata tota, n’aixumorà una partida, i foren com a picades d’aranya. S’aubarcoc fuig, li pitgen totes darrera, l’assoliren una passa allà dessà’s portal, i amb sa primera fitorada el fan anar de copès; s’hi tiren totes damunt, i el se cuidaren a menjar a picades.
El deixaren per mort. I un parei de bones persones el se carregaren i el se’n dugueren a sa mare, que l’esperava que vengués amb sa carn sensa ossos neta, per fer una vega d’aquelles d’aquelles.
Sa mare, com va veure allò, no tengué més remei que colgar-lo; i de rabia el feu jeure amb sos talons darrera. I encara hi jeu, si no s’ès aixecat.
Sa Punta, Agost de 1895.

Continue Reading

En Juanet de sa gerra

Això era un homo que li deien Juanet. Ell, sa dona i set infants seus, de pobrets que eren, estaven dins una gerra.
Un dia passá un homo amb una garba de faves, i li cau una bajoca dins aquella gerra. Per agafarla, e-hi hagué tantes sempentes i grapades entre ets al·lots d’En Juanet, que l’esfloraren tota, i perderen un bassó, que va romandre tapat de terra.
Aquell bassó tregué, i sortí una favera, que se va fer tan bona i tant va créixer, que al punt arribá an el cel.
Un dia sa dona va dir an En Juanet.
—Enfile’t per sa favera, puja-te’n an el cel, i demana an el Bon Jesús que mos don una barraca, i no estaríem tan estrets dins aquesta gerra.
—Ben pensat! va dir ell.
I ja estigué enfilat per sa favera, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? va dir Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¿Què demanau? diu Sant Pere.
—Una barraqueta, diu En Juanet, perque sa dona troba que estam massa estrets dins sa gerra.
—Esperau un poc! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia! va dir En Juanet.
Quant va esser abaix, troba sa barraqueta que havía demanada; i, més content que un pasco, s’hi muda amb sa dona i ets infants.
Des cap d’una temporadeta sa dona diu:
—¡Torna-te’n an el cel, i diguès an el Bon Jesús que mos concedesca una caseta! Que aquesta barraca, per porcellins i tot, ès comuna, quant i més per cristians.
En Juan ja estigué enfilat, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¡Ja vos conec! diu St. Pere i ¿que demanau?
—Una caseta, perque aquella barraca li fa poquet a sa dona! diu En Juanet.
—Esperau una mica! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, diu En Juanet. Quant va esser baix, troba sa caseta, feta de bell nou. S’hi muda amb tota sa niarada; i no hi cabíen de satisfacció.
Des cap d’una temporadeta sa dona diu:
—¡Toma-te’n an el cel, que aquesta casa ès massa petita, i no hi ha qui hi habit! Demana una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons.
En Juanet ja estigué enfilat; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¡Altre pic! diu St. Pere. I ¿què demanau?
—Una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons! diu En Juanet.
—¡Donau-li fil a s’estel! diu St. Pere. No res, veurem el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia! s’exclama En Juanet.
Quant va esser baix, troba sa casa que sa dona volía. S’hi mudaren, botant i ballant de s’alegria que teníen.
Des cap d’una temporadeta sa dona torna dir:
—Torna-te’n an el cel, i demana que’t fassen a tu metge, a mi metgessa i an ets al·lots metjons. Perque es ver que tenim una bona casa; pero ¡sabs que’m feim de poc de paper! Tant com En Palou a Sa-Pobla.
En Juanet s’enfila per sa favera; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—No poria esser altre! diu Sant Pere. l ¿que demanau?
—Sa dona troba que feim poc paper; i demana que’m fasseu a mi metge, a ella metgessa i ets al·lots metjons, diu En Juanet.
—¿Nou metges en casa? ¡Será ferest! diu Sant Pere. No res, aniré a veure el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta, i diu:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, s’exclama En Juanet.
Quant fonc abaix, ja va esser metge, i sa dona metgessa i ets al·lots metjons.
S’escampá sa noticia per tot, i aviat aquella casa va esser com un jubileu. Tots es malalts los demanaven, i tots ets escotifats s’hi volíen mostrar; i no hi havía qui hi parás.
Sa dona aviat n’estigué fins an ets uis de tant de malaveig, i digué ben resolta an En Juanet:
—Ves-te’n an el cel, i que mos donin un altre ofici; que aquest, maldement trega qualque cosa, ès massa sobrat. Diguès que’t fassen a tu bal·le, a mi bal·lessa i an ets al·lots bal·lons.
En Juanet no tengué altre remei que enfilar-se per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¿Que ja tornau a demanar? diu St. Pere.
—Es sa dona que troba que s’ofici de metge es massa sobrat, diu En Juanet.
—Ella sí que hu ès! diu St. Pere. I ¿quin vol?
—Diu que’m fasseu a mi bal·le, a ella bal·lessa i ets al·lots bal·lons! diu En Juanet.
—¡Ai de bo! diu St. Pere. Sobre tot, si’l Bon Jesús no fos es qui ès, ja vos hauría enviats allá on no hi plou. No res, aniré a veure que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau. ¡Ara hu tenc de veure si encara tornareu a gremoletjar!
Quant En Juanet va esser abaix, ja fonc bal·le, sa dona bal·lessa i ets al·lots bal·lons; i ¡venguen retgidors i municipals i caminers! i ¡hala a sa Casa de la Víla! i ¡questions d’un vent, i assuntos de s’altre, i feines per llarc! Allá hauríeu vist navegar es bal·le, esqueinar sa bal·1essa i capbuitetjar es bal·lons.
Sa dona un dia, acabada de veure tanta trifulga, va dir:
—¡Això no ès viure! Per haver de tenir tantes de feines, ja valdría més que fosses tu rei, jo reina i ets al·lots reietons. ¡Cap al cel tens ses feines a dir an el Bon Jesús que mos hi fassa!
En Juanet, per por de sa por, s’enfila per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¡Gos messions que torna esser En Juanet de sa gerra! se va exclamar Sant Pere.
—Per ell me tenc! va respondre s’aubarcoc.
—¡El diantre sou per pujar! diu St. Pere. Veiam que demanareu aquest pic.
—Sa dona… diu En Juanet.
—¿I vos? diu St. Pere. ¿Que ja está cansada des bal·leratge…?
—¡Sols que hu hágeu endevinat! diu En Juanet. Vol que’m fassen a mi rei, a ella reina i ets al·lots reietons.
—No té mal gust, sa toixarruda! diu Sant Pere. Veiam si’l Bon Jesús será tan bo, que encara no vos pos a ca-vostra.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—¡Vos’ha concedit lo que demanau! pero m’engana que es ser tan golafres no vos surta tort.
¿Que me’n direu? Ell quant En Juanet va esser abaix, se va trobar vestit de Rei, sa dona de Reina i ets al·lots de reietons. Romp sa marxa real, i ¡venguen salves d’artillería, i tropa i més tropa, i un diluvi de gent voltant seu i cridant ¡viva! i ¡cap a palacio, i festa i altra festa, i sarau i altre sarau. Pero, com no hi ha cap-avall que no tenga el seu cap-amunt, comensaren a venir ses feines i mal-de-caps propis d’es nou estat, que pujaven, sense comparansa, molt més que ses feines i mal-de-caps que un metge i un bal·le poren tenir. I heu de creure i pensar que la Reina promte no pogué aguantar pus, i s’exclama:
—¡Quin engán de mitges! ¡Esser reis! ¡Es qui no hu ha provat, no sab que ès! ¡Si una pressona no es senyora de sí mateixa! Ca! ca! ¿Tanta de feina per tants pocs doblers? Juanet, torna-te’n an el cel, i que’t fassen a tu Bon Jesús, a mi la Puríssima i ets al·lots Bon-Jesusons; i en sortirem d’una vegada!
En Juanet va esser tan ruc, per dir-ho així com ès, que vestit de rei i tot, s’enfilá per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—Ja ès En Juanet de sa gerra! s’exclama Sant Pere.
—Si que hu som! respòn s’aubarcoc.
—¡Si sabésseu dur es calsons tant bé com enfilar-vos per sa favera…! diu St. Pere.
—Idò ès sa dona, diu En Juanet, que troba que en s’ofici de reis e-hi ha massa feina per tants pocs doblers.
—¡Ai! diu Sant Pere. ¿Que no se recorda de quant estáveu dins sa gerra.
—¡Foi! diu En Juanet: i ¿que vos tenc de dir? Es que vol que’m fassen…
—¡Veiam! diu St. Pere: ¡ara hu tenc de veure que vol que vos fassen sa toixarruda!
En Juanet, tot enfrascat, no sabia com envestir.
—¡Vaja! ¡amollau-li! torná dir Sant Pere.
En Juanet va fer un esfors suprem, i arribá a dir:
—Idò sa dona diu que, per sortir-ne d’una vegada, que’m fassen a mi Bon Jesús, a ella Puríssima, i ets al·lots Bon-Jesusons.
Quant el Bon Jesús va sentir aquell aubarcoc, d’allá on era digué tot-d’una.
—Pere, ¿i què ès aquest desenfreïment? ¡Ell com més los donen, més demanen! Que se’n tornin dins sa gerra, més que depressa, i ses raons siguen acabades!
—¡Vaja! digué Sant Pere; ¿e-hu heu vist? Vetaquí lo que heu guanyat! ¡I no ès que jo no vos avisás!
En Juanet baíxá es cap, i fets ets seus uis dues fonts, amb ses ales des cor que s’acopaven, prengué per avall per avall per sa favera.
La reina i es reietons l’esperaven abaix, i se creien que los seria sortit bé com ses altres vegades. ¡Figurau-vos si hi degueren romandre ben escaldats i sense polsos quant En Juanet los doná sa noticia!
Ell, com se’n temeren, es vestit tan polit que duien los va descomparèixer, se trobaren vestits amb quatre pelleringos, lo mateix de quant sortiren de dins sa gerra; i dins sa gerra se’n hagueren de tornar com dos i dos fan quatre; i… encara hi son si no los han trets ni son sortits.
Tots aquells que, quant més tenen més volen, i no están assaciats mai, que prenguen llum d’En juanet de sa gerra, si volen acabar la festa en pau.
Manacor, Janer de 1890.

Continue Reading

Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot

Això eran dues fadrines veiardes que havíen nom sa Jaia Xeloc i sa Jaia Bigalot.
Casera sempre n’havíen tenguda per vendre: lo que mai havíen tengut era estat un homo que amb cap d’elles hagués volgut posar es coll devall es jou del sant matrimoni.
Eren tan lletges, que a negú li havía bastat cor.
Na Xeloc comandava Na Bigalot, que era tan biduïna que sempre se xuclava dos dits, i ja hu crec que los arribá a tenir ben blancs i fins.
I heu de creure i pensar que el Rei se cansá d’esser fadrí, i fa fer unes dictes que havía determinat de casar-se; i per això, que li acusassen totes ses al·lotes más fines que n’haguessen fets tretze i no haguessen doblegats es vint i un; i prendría sa més fina de totes.
N’hi acusaren una mala fi; pero era tan prim cernut, bufava tant an es brou, que totes les trobava comunes.
Bè n’hi presentaven, però cap n’hi havia que li entrás per s’ui dret.
Al cap i a la fi, sa Jaia Xeloc s’hi presenta.
—Senyor Rei, digué, tenc una fadrineta, sa cosa més fina i purificada del mon.
—¡Ai de bo! diu el Rei. ¿I que no la podríem veure?
—Li diré, senyor Rei: ella per res del mon surt de ca-nostra.
—¿I, per venir aquí, no voldría sortir? diu el Rei.
—No senyor, diu Na Xeloc. ¡Si no s’ho pot figurar lo fina i empegueïdora que ès!
—No res idò, vendrem a ca-vostra, diu el Rei, i pensá amb ell mateix: —¡Ja hu deu esser bufarella! quant n’están tan gelosos es de ca-seua. ¡Ja hu veurem que será sa pessa!
Sobre tot el Rei se presenta a la casa, i Na Xeloc diu:
—Vostra Real Majestat deu venir a veure sa nostra fadrineta.
—Sols que m’hágeu entès! digué el Rei. ¿A on ès ella?
—Senyor Rei, dins sa seua cambra, diu Na Xeloc.
—Idò que surta! diu el Rei.
—Es que no vol sortir! diu Na Xeloc. ¡Sab que hu ès d’empegueïdora! i llavò que es tan fina, que sa cosa més mònica basta per ofendre-la.
—Però ¿com he de sebre jo si es tan fina com vos deis? s’exclamá el Rei, més de mig enfadat.
—¿Sabeu que farem? diu Na Xeloc. Per una retxillera de sa porta treurá dos dits, i Vostra Real Majestat los hi podrá veure. I així, si acás no li fa, no se podrá dir que ningú l’haja vista.
El Rei e-hi va consentir. Se’n van a sa porta de sa cambra, i Na Bigalot treu per una retxillera es dos dits que sempre se xuclava, única part des seu còs que fos blanca i fina.
El Rei se mirá bé aquells dos dits i s’exclama:
—¡O que hu són de blancs! ¡que hú són de fins!
—¡I si vésseu la resta! deia Na Xeloc. ¡Si vésseu la resta! ¡Jo vos ho assegur! Ell aqueis dos dits encara son lo més negre i més raspallós des seu còs.
El Rei s’ho va beure.
—Ella será sa venturosa! digué. Dins vuit dies mos casam.
Se prepara tot p’es casament, i per unes nosses amb tota l’orde.
Arribat es dia de fer-se s’esclafit, se presenta a ca’l Rei Na Xeloc menant Na Bigalot ben tapada amb un vel gruixat que li pegava fins abaix.
S’era escampada sa veu que sa novía era sa cosa més fina, i tot-hom e-hi acudía per treure-se es gat des sac.
—¡O que hu deu esser de fina! deien com la veien tant tapada.
Arribá s’hora de fer-se es matrimoni, i tot-hom que damanava:
—¿I que no s’ha de destapar?
El Rei també era d’aquest parer; pero sa jaia Xeloc contestava:
—¡Per amor de Deu no parleu d’això! ¿Quemo veis que s’empegueïria massa davant tanta gernació? ¡Si no ha mostrada cara mai! Sobre-tot; primer no se casará, si s’ha de destapar!
Quant veien que no la volíen destapar, més se creia la gent que hu sería fina, i més ganes teníen de veure-la; pero es qui les tenía més fortes era el Rei.
Se va fer es casament, comensá es sarau, i Na Bigalot ¡ben alerta a destapar-se!
Arribá s’hora de anar-se’n a colgar; i, com el Rei se va veure tot-sol amb ella, diu tot rabent:
—¡Vaja! ¡fora vel!
—Ja’l m’alsaré demá, digué ella.
—¿Demá? digué el Rei: anit! anit!
—¡Demá! torná a dir ella, tota llastimosa.
—¡No, ell ha d’esser ara mateix! digué el Rei fet tot un Nero.
I encara no hu va haver dit, com pega tirada an es vel, es vel quedá dins ses seues mans tot esbenat, i aparegué davant es seus uis… sa jaia Bigalot.
Com el Rei va veure aquella por, aquella cara tan negre, tan ruada, sense cap dent, sense cabeis, va romandre fret. Llavò li pujá tal rabiada, que encivella cossa i sempenta an aquella bruixa, i la tirá per sa finestra dalt abaix.
Aquella finestra becava dins es jardi, i Na Bigalot pega damunt una llimonera.
Tota se va omplir de pues; es seu còs brollava sang viva de cap a peus; i li escapaven uns ais i uns gemecs lo més esglaiosos.
Sa dematinada passaren tres fades; la veuen d’aquella manera, i li damanaren que feia allá.
Los ho digué, i elles s’exclamaren:
—Noltros la podríem fer feliç an aquesta malanada. Vaja idò.
Sa primera diu:
—Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, lo que ara diré, que sia ver i veritat: que aquesta jaia torn de denou anys.
I Na Bigalot torná de denou anys.
Sa segona digué:
—Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, lo que ara diré, que sia ver i veritat: que aquesta fadrineta torn sa més garrida i sa més fina que hagen vista mai.
I Na Bigalot torná a l’acte sa fadrineta més garrida i més fina que haguessen vista mai.
Sa tercera digué:
—Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, lo que ara diré, que sia ver i veritat: que sempre que parl aquesta al·lota, sa música toc i fassa una tonada ben polida.
I així va succeïr tot-d’una que Na Bigalot, no quebent-hi d’alegria, digué a ses fades:
—¡Deu vos pac la caritat, fietes meues dolses!
Badar boca i tocar sa música, va esser tot u. Allá hauríeu sentida una tonada d’aquelles d’aquelles d’aquelles!
El Rei, sol sortint, pega bot des llit, i diu:
—Veiam que será estat d’aquella mellenga, d’aquella fantasma de nit passada!
Obri sa finestra, escampa la vista p’es jardí, i afina damunt sa llimonera una fadrineta com un sol, que no era possible mirar-la-se, sense quedar-ne ecsisats.
Era Na Bigalot.
El Rei la se mirá una bona estona ben arreu; i com més anava, manco se’n poría avenir.
A la fi digué:
—¿I això es aquella que jo vaig tirar anit passada per aquesta finestra? O jo estava gat o no es ella!
I se posa a cridar-la.
—Escolta, garrideta: ¿i tu éts sa dona que jo vaig tirar anit passada per aquesta finestra?
—¡Sí que hu som! digué Na Bigalot, i sa música se posa a tocar, amb uns sons lo més dolsos i purificats.
El Rei llavò si que hi va romandre astorat, i continuá damanant:
—¿I amb tu va esser que’m vaig casar jo ahir?
—Amb mí! amb mí! contestá aquella.
I sa música toca qui toca; i cada volta que Na Bigalot parlava, sa música cuidava a fer ui de tocar, i treia uns sons que embadalíen.
—¡Criatsi criades! digué el Rei, ¡anau-me a pujar a l’acte aquella vida meua!
E-hi anaren; la hi pujaren; pero l’hagueren de colgar, perque sa serena de sa damatinada l’havía presa, i tota tremclava de fret, i no s’agontava de són.
Na Bigalot ja era la Reina.
I tenia un sens fi de dames i cambreres que li anaven darrera i no la deixaven tocar amb sos peus en-terra.
Na Xeloc e-hu sab, i pica de talons cap a ca’l Rei a veure-la.
Digué que era germana de la Reina, negú hi donava fe, ella jurava i perjurava que hu era, i va moure un escándol.
Tant va sucar ets ais, que per llevar-la-se de davant, la hi deixaren entrar.
S’afica dins s’alcova, se planta davant es llit, i acosta ets uis a sa cara de sa seua germana, fins que la ferí amb so nas, que era ben afavorit.
Quant la va veure tan jove i tan bella, s’exclama: _
—O es meus uis me fan dos o tu no éts sa meua germana!
—No te fan dos no ets uis! digué la Reina. Som sa teua germana!
—Pero ¡si tu eres més véia i més lletja que jo mateixa, i ara no pareis de vint anys, i embelleis de garrida que éts! s’exclama Na Xeloc.
—Es que hi som tornada! va dir Na Bigalot.
—¿I com? damana Na Xeloc.
—M’he feta planetjar! respòn Na Bigalot.
—¿I qui t’ha planetjada? li damana Na Xeloc.
—Un fuster que hi ha aquí davant! contesta Na Bigalot.
—¡Ja hi vui anar jo! exclama Na Xeloc.
—Sí que has pensat bé! diu la Reina. Te llevarán, com a mí, sa crosta ruada; i romandrá sa pell ben llisa, atesada, blanca i vermeia.
—No res; me’n hi vaig a l’acte, diu Na Xeloc.
—Ves-hi! diu la Reina. Digues que jo t’hi envii.
Na Xeloc, lo mateix que si hagués tengut foc dins ses sabates, deixa en porret sa germana dins es llit, i ja li ha estret cap a ca’s fuster. I no s’aturá fins que hi va esser.
—Ave María Puríssima! digué tota rabenta. ¿No sabeu per que venc?
—Si no vos explicau, germaneta! diu es fuster.
—Idò venc de part de la Reina per que me planetgeu! diu Na Xeloc.
—¿A vos? diu es fuster.
—A mí! a mí! diu ella. ¿Com que fasseu es desentès!
—Germaneta, diu es fuster: jo no vos entenc.
—No, i jo parl ben clar, gracies a Deu! diu Na Xeloc.
Com es fuster la va veure tan encarada, i la sentí que deia i tornava dir que venía de part de la Reina, acabá per dir-li:
—No res, ¿voleu que vos planetgem?
—A posta som venguda! diu Na Xeloc.
—Idò, allargau-vos damunt aquest banc! diu es fuster.
Ell Na Xeloc s’hi allargá.
Es fuster agafa sa plana més grossa que tenía, i se posa a passar-le-hi per damunt, i hala qui hala.
I aquí li arregussava un tros de galta i allá se’n duia una oreia, i ara li desxobría qualque costella; i suara li feia botir una llenca des ventre de sa cama.
I Na Xeloc que, entre gemec i gemec, no més deia:
—¡Sufrir per embellir! ¡suportar per jove tornar!
Tantes eren ses ganes que tenía de tornar jove i garrida, que sufrífins que no pogué aguantar pus.
S’havia fet dur un mirai, i s’hi mirava desiara per veure si se’n anaven gens ses rues i si li comensava a comparèixer rastre de bellesa; pero com més anava, més por feia.
Arribá que ja no tenía figura de criatura humana. Era un mostro de lo més ferest.
A la fi digué que no planetjassen pus, i va batre es peus.
Deu l’haja perdonada.
Amen.

Continue Reading
Close Menu