Es soldadet de sa motxilla

Això era un al·lotellot, fiï d’una pobre viuda, que li pegá per fer-se soldat. Bé plora sa mare, pero ell, fort i no’t mogues, cap a servir el Rei. Acabat es servici, l’enviaren a ca-seua amb un pa i tres doblers per passar es camí; i amb aquest cabal l’homo toca el dos. En aquell temps el Bon Jesús, i els Apòstols anaven p’el mon. Estaven asseguts dins un pinar, que reposaven, i es soldadet, sensa temer-se d’ells, los passá per devora. El Bon Jesús, com el va veure si-centes o set-centes passes enfora, diu al apòstol Sant Juan: —Juan, ves a demanar almoina an aquest soldadet. Sant Juan s’en hi va, cridant amb tota sa força: —¡Qualque coseta, soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta! —¿Que dius? cridá es soldat, com el sentí. —¡Un poc de caritat per amor de Deu! —Jo només tenc un pa i tres doblers, i encara poría anar a combregar, diu es soldat; pero no res, acoste’t, i mos ho partirem com a bons germans. Ell xapa es pa i n’hi dona mitx. —Jas aquest dobler, li va dir llavò, i n’hi dona un. Te’n toca mitx més: com no’l porem xapar, el boleierem. ¡Vaja! digués: ¿cara o creu? —Deixau-ho anar, diu Sant Juan; ja’m basta lo que m’heu donat. Per amor de Deu sia, i que Deu vos guard. —¡Amèn! això es que hem mester, diu es soldat, i seguí cap envant i Sant Juan cap enrera: —¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿Ho veis com té bon cor aquest soldadet? Mira tu, Jaume, ves-hi també, i demana-li qualque cosa més per amor de Deu. Sant Jaume ja es partit. Com es soldadet s’en anava ben acanalat, hagué de trompitxar ferm per agafar-lo. D’un troç enfora se posa a cridar: —¡Qualque coseta soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta! —¿Que ja torna esser un altre? digué es soldat. ¡Ell venen espessos ferm! ¡I per paga jo puc fer moltes llargueses! No-res, faré vía i per ventura no m’agafará. I allargá més es pas. Sant Jaume s’en tem, i arranca de córrer, crida qui crida: —Per amor de Deu qualque coseta! —¡Ja t’he sentit i re-de-sentit! deia es soldadet. ¡Ja he donat a un altre la mitat de tot quant duia! ¡I he de passar un camí ben llarg, i encara no he tastat res! Com veu que aquell no s’atura de cridar i que ja li es ben aprop, l’homo, ja més de mig cremat, pega tirada a un rebroll d’un uiastre que hi havia su es camí, i diu brandant es venable: —¡Acoste’t, veurás si t’en donaré qualcuna de coseta amb aquest! Sant Jaume no s’aturá fins que li va esser just devant; i heu de creure i pensar que es soldadet en va…

Continue Reading Es soldadet de sa motxilla

En Pere Poca Por

Això era una viuda que només tenía un fii, que havía nom Pere: un al·lotell galanxó, desxondit, sá com un gra d’ai, agoserat, que no l’espantava vent ni aigo. Un dia agafa sa mare, i li diu; —Ma mare, fa molt de temps que vaig enderrer de sebre que es por: en voldría veure de prop, veam quina cara treu. Jo bé demán que me’n mostren, que me diguen per ont caplleva; pero aquesta es s’hora que sia estat senyor de trobar-ne en lloc una mica que es una mica. I son tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt anar-me’n a trescar mon, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta. —Pero, fii meu; deia sa mare. ¿Que has tornat loco? ¿Qui ha vist mai anar a cercar por? ¿Que no sabs tu que es una cosa que vé sensa que la cerquen? —Ma mare, responía ell, no teniu que predicarme: me som passat això p’es cap, i e-hu he d’arribara s’enfront, surta des llevant, surta des ponent. ¡O es coll e-hi anirá o jo aclariré que es por! —No hi ha remei: caparrut com ton pare, deia la pobre, llagrimetjant. —Qui sembla a los seus, no fa tort a ningú. Sa mareta, com prou va haver pregat i plorat, li digué: —Fii meu, ja que no’m vols creure, una cosa te comán: que, allá ont se ponga es sol, t’has d’aturar i allá meteix has de fer sa nit. —No tengueu ansia, diu ell, lo que es en vers d’això vos creuré. Pren un cavall i doblers, i ja es partit. Camina caminarás, passá terres i terres, i mirava ben a dreta i a esquerra per veure si afinaría a a part o banda sa por ditxosa; i a tot-hom qui veia demanava si en sabíen gens en lloc. Sa gent com el sentía, no se’n poría avenir, i uns el donaven per loco, i ets altres per beneit. Com se’n va tèmer, es sol se va pondre. —Es sol s’es post, diu ell; vui fer lo que ma mare m’ha comanat: fora caminar pus. Veu su-llá un abre de molta rama, i diu: —E-hi farem sa nit devall. S’hi acosta, i repara que hi ha tres homos penjats amb un pam de llengo defora. —¡Fosca d’auba! diu ell, ¡jo que tenía ansia de jeure rostit anit! ja tenc per fer es jaç, i el faré tot d’una, que estic cansat, i així podré acabar sa son. Taia sa corda an aquells, i caigueren com a troncs. En posa dos un as costat de s’altre i es tercer entrevessat demunt es cap d’aquells dos, i zas s’hi ajeu, i al punt estigué més adormit que un sauló. ¿Que m’en direu? Aquells tres encara no s’eren aufegats de tot com En Pere los desfermá;…

Continue Reading En Pere Poca Por

Es port de sa cibolla blanca

Això era un patró molt ric que tenía un fii que havía nom Robert. Son pare un dia li va dir: —Ja som tornat vei, els anys me pesen massa: vat-aquá sa barca, i navega tu que éts jove. Lo que te comán, que no toques may an es port de sa cibolla blanca, perque s’hi campen malament. —No tengueu ansia, mon pare, diu En Robert. Sa mare li digué: —Fii meu, tén aquesta de mí: sempre i aont sevuia sies fes bé i no mires an a qui; qui bé fa, bé trobará. En Robert un dia, abans de s’auba, amb sa barca al tip de concert, saupá áncores, i, vent an popa, de d’allá: Troba un port topadís, ven sa barcada, i n’hi donaren més doblers que no volía. I’home tornava ric i ple, i un dia demana an es mariners: —Escoltau: ¿i es port de sa cibolla blanca aont es? —No’n som molt enfora. —Idò anem-hi, veam si s’hi campen tan malament com diu mon pare. —Amb ell no mos hi aturárem mai. —¡Vaja, no sieu coquins! ¡allá s’ha dit! Es mariners varen haver de creure, per greu que los sabés. Al punt e-hi foren devant: entraren, i veren que hi havía una gran ciutat. Donen fondo, i En Robert, com si hagués tengut foc dins ses sabates, ja salta a terra, i a trescar s’ha dit. Com se’n tem, se troba as mig d’una plassa ben gran, aont e-hi havía una cibolla blanca, tan grossa, que tenía ses fuies com entenes de molí, i s’ui com un abre de barca des més gruixats. Abaix de sa cibolla e-hi havía un remolí de gent. S’hi arramba, i veu que tenien un mort enrevoltat, i una partida li escopíen. Com s’ho va haver mirat una estona, no pogué pus, i romp: —¿Pero que diantre es això que feis? —¿Que feim? responen aquells. ¿I això demanau? ¿Que sou nat d’avui i batiat d’ahir, o veniu de ses Erasses. —Som un homo que no era estat mai an aquesta terra, i veig ara una cosa que no havía vista en sa meua vida. —Idò heu de sebre, li digueren, que aqui e-hi ha sa costum de que, si un se mor amb deutes, el posen devall aquesta cibolla, i no’l poren enterrar que no estiga cabal, i tots aquells an a qui devía tenen dret d’escopir-li fins que estiguen pagats i satisfets. Aquest mort va fer s’endemesa de morirse amb més deutes que cobrances: per això está així com está, i li fan lo que li fan. ¡Fort! ¡més se’n mereix! hagués pagat allá aont devía! Perque ¿quina llei es aquesta de manllevar i endeutar-se i fondre sa suor dels altres, i que llavò es qui han fet es favor de deixar, es qui han feta sa somereta, s’hágen de…

Continue Reading Es port de sa cibolla blanca

En Pere de sa coca

Això era un homo que havía nom Pere, i un any va dir: —Si tenc bon any a sa rota, he de fer una coca amb taiades com una roda de carro. Va tenir una anyada orbe, i va fer sa coca amb taiades de sa mida que havía dit. Com estava dos per tres per donar-li clau, passen el Bon Jesús i Sant Pere, que en aquell temps anaven p’el mon. —Alabat sía Deu! digueren. —Alabem-lo per a sempre! diu En Pere. Si voleu seure, vet-aquí cadires. —¡Quina coca tan grossa! ¿Tota la t’acabaràs? —I més n’hi hagués. —Dona-mos-ne un poc, diu el Bon Jesús. —No, diu En Pere, perque feis parts i quarts: a uns los voleu an el cel, i als altres no. —¡I si an el cel només hi póden entrar es bons! —No m’empatx de raons. No vos ne vui donar de coca, i no suqueu pus els ais. El Bon Jesús i Sant Pere se’n van, i des cap d’una estona passa el Dimoni. —¿Que no n’hi haurá per tots? va dir, veent En Pere que no se donava raó a ses barres, menja qui menja coca. —Pero no n’hi haurá per tu, diu s’estornell. —¿I per quines cinc-centes? diu el Dimoni. —Fas parts i quarts: a uns los te’n dus, i alsiaitres no. —¡Ah cap de porc! ¿Que es pert per mí, si no los me’n’duc tots? ¿Que’t fas contes que per durlos-me’n no hi haja més que pegar grapada, i per avall? ¿I no sabs tu de sa manera que me taiá ses cames es meu contrari més gros? Ell per dur-me’n cap, primer l’he de ginyar a venir; i per ginyar-lo, m’he de valer de mil enginys i embuis, i ha d’esser a força de dur-lo enganat i de donar-li figues per llenternes, i gat per llebre, i fer-li veure es blanc negre, i donar-li entenent que la Mare de Deu havia nom Juana. I com prou m’he rompudes ses banyes, i-hu he fet de tot, llavò encara molta volta el me saupen. —¿Sabs que son això? diu En Pere. Raons foradades: per dematí que t’aixeques, fas parts i quarts. ¡I no te’n donaré de coca! ¡e-hu sapies! El Dimoni se va haver de pegar un toc a sa barra. No e-hi hagué perill que li fés gens de mal-de-ventre sa coca d’En Pere. Des cap d’una estona passa la Mort. Veu En Pere aferrat a sa coca, i que ja l’havía feta més ge mitja, i diu: —¡Re-quemiscle, Pere! ¡quin troç de coca! ¿I com era antes d’ensatar-la? —Com una roda de carro. —E-hi pensares, idò a fer-ne. ¿I que no la’m deixaràs tastar? —A tu sí, perque no fas parts i quarts: a tots los te’n dus; no’n deixes cap per llevor. Jas, fieta. I n’hi dona més de…

Continue Reading En Pere de sa coca

Guardau-vos de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig

Això era i no era… Bon viatge faça la cadernera. Un aumut per voltros, i per mi una barcella… Heu de creure i pensar que una vegada hi hagué un pare que tenía dos fiis, i era tan pobret que, com estava per a morir, los crida, i los diu: —Fiis meus, voltros e-hu veis, no vos puc deixar doblers ni terres, perque no’n tenc; però així meteix vui fer testament, i vet-aquí lo que vos deix: vos deix aquest consei: guardau-vos sempre de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig. Aquell homonet se va morir (al cel sía ell i tots los morts); i En Juan, es fii major, cansat de patir fam, un dia arriba a dir: —Me’n vaig a córrer mon, a veure si trobaré gens de ventura; que es massa sobrat haver d’anar sempre gavatx buit. Se posa ses cames an es coll, i ja es partit. Camina caminarás, arriba a un torrent que venia ben gros. Afina una filera de passadores, i pren per demunt elles. N’hi va haver una que, en lloc de quadradenca com ses altres, va esser redona; e-hi posa es peu demunt, sensa recordar-se gens des consei de son pare; es peu li llenega, sa pedra redola, i ja me tengueren En Juan de copes dins es torrent, graponetjant per dins s’aigo, bevent a la vela. Gracies que va sebre nadar; si no’n sab, es torrent el se’n hauría duit. —¡Mal viatge sa pedra redona! digué com va esser sortit. I no es que mon pare no m’ho deixás ben estirat an es testament que’m guardás d’aquesta casta de pedres. Estava tot xop, se treu sa roba, l’estén an es sol, i aixuta la se torna posar, i e-hu dona a ses cames de bell nou i de d’allá. Camina caminarás, des cap d’un parei de dies passa per devant ses cases d’una possessió. E-hi havía a’s mig de sa carrera un canot, boca closa i d’un aspecte ben dolent. Es ca comença a acostar-se, cap baix cap baix. Es beneit d’En Juan li pegá una uiada i seguí es més descansat del mon; i deia entre si meteix: ¡Vaja quin animalot! ¡Ell e-hi ha ca i mig! Però té ses ombres mortes ferm. Per mi no més deu esser bo per esbutzar pans i buidar niarons. Com acabava de dir això, sent tot-amb-u un renou d’ungles i una tenaiada feresta an es ventre de sa cama. Era es canot, que li havía pitjat derrera; i com va veure sa seua bona, li pegá fua i clavada, i gira en redó cap a ses cases, com si res fos estat. —¡Ai! cridá tot-d’una s’aubarcoc d’En Juan, girant-se derrera, i passant la vista des ca qui fogía a sa ferida qui ratjava; i de sa ferida qui ratjava, an…

Continue Reading Guardau-vos de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig

Un pas que li succeí a Sant Pere amb El Bon Jesus i ets altres apostols

Quant el Bon Jesús anava p’el mon amb St. Pere i ets altres Apòstols, s’estrevengué una vegada que feia tres dies que no’ls era passat res p’es canyó més que sa mica de saliva, i, com poreu pensar, sa talent los comensava a petxucar de casta forta. El Bon Jesús assetsuaixí pren muntanya i ¡per amunt s’ès dit! i diu an ets Apòstols: —Agafau una pedra perhom, carregau-la-vos i veniu-me darrera. Així hu feren ets Apòstols; pero es qui trià sa pedra més menuda fonc St. Pere, amb s’idea de tenir-la més bona de dur. Quant foren a sa cucuia d’aquella muntanya, el Bon Jesús ¿què fa? Dona la bendició an aquelles pedres, i totes tornaren pa; i ets Apòstols ¡ja hu crec! ¡nyama! ¡nyama! an aquell pa amb sa talent rabiosa que me duien. An es que li digué tort, fonc St. Pere, perque com era tan petita sa pedra que s’havía carregada per no cansar-se, es bossí de pa també va esser es més menut. L’homo, com se va veure tan nafrat, s’exclama: —Ja’m valdrà per vegada! —¿Què me’n direu? Ell dins un parei de dies el Bon Jesús amb sos Apòstols i St. Pere pren muntanya de bell fresc, i diu an ets Apòstols: —¡Hala si agafau una altra pedra, i pitjau-me a darrera! Ets altres Apòstols agafen una pedra perhom per l’estil de s’altra vegada: ara St. Pere, per no tornar romandre atxul·lat i amb so pa més petit que ets altres, s’aferra a una pedra tres o quatre tants més grossa que ses d’ets altres. Pero ses raons foren a arribar aquella pedrassa an es cucaió d’aquella muntanya. Com e-hi arribaren, St. Pere suava tanta de gota, i casi no poría tornar alè. I ¿què vos figurau que digué an ets Apòstols el Bon Jesús a-les-hores? Les digué: —Posau aqueixes pedres en-terra! i asseis-vos-hi damunt! Ets altres Apòstols, sensa recapitoletjar gens, s’asseuen damunt aquelles pedres i ben bon seure que hi feia, tan cansats com anaven des pujar sa muntanya carregadots amb sa pedra. Es cap-turat va esser St. Pere, que confiava de que el Bon Jesús tornaría pa aquella grandiosa pedra que li havía costat tant de pujar; pero l’homo ¡ben alerta a badar boca! perque el Bon Jesús no n’hi tiràs qualcuna d’aquelles que deixaven ets homos sensa polsos.

Continue Reading Un pas que li succeí a Sant Pere amb El Bon Jesus i ets altres apostols

Sa rondaia d’en Vit

Això era una mare que tenía un fii i una fia: En Vit i Na Catalineta. En Vit era ben dormidor i poc afectat d’anar a escola, i es dematins no hi havía qui l’aixecàs. Un dilluns, abans de s’auba, se’n va sa mare a espigolar, i deixa dit a Na Catalineta: —En tocar Ave María, ja cridaràs En Vit, i que se’n vaja a escola; Cride’l ben fort fins que se sia aixecat. Damunt sa cadira des capsal des llit té sa robeta que s’ha de posar. Com tocaren ses Ave Maríes, Na Catalineta les va dir, i se’n va a sa cambra d’En Vit, i sa posa a cridar ben fort. —Vit, aixeque’t, que ma mare hu ha dit. —Jo no m’aixec! diu ell. —Mira, jo aniré a fer venir la vergueta, i t’atuparà. —Ves-hi! diu En Vit. Se’n hi va, i diu: —Vergueta, ves a atupar En Vit! perque no vol fer lo que ma mare ha dit. —Jo no hi vaig, diu sa vergueta. Ell me rompría, tan prima com som; i es mancabs serien meus. —Jo aniré a fer venir el foc, i te cremará! diu Na Catalineta. —Ves-hi! diu sa vergueta. Na Catalineta se’n hi va, i diu: —Foc, ves a cremar la vergueta, perque la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit. —Jo no hi vaig, diu es foc. ¿I ara no veus que per una mica de vergà, que no hu paga es parlarne, no deixaré aquesta partida de tions que tenc dins es fogó? —Jo aniré a fer venir l’aigo, i t’apagarà! diu Na Catalineta. —Ves-hi! diu es foc. Na Catalineta se’n hi va i diu: —Aigo, ves a apagar el foc, perque el foc no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit. —Jo no hi vaig, diu l’aigo. Ell amb sa foría que du es foc, tota me beuría, i no’n cantaríen pus galls ni gallines de mí. —Jo aniré a fer venir el bou, i te beurà! diu Na Catalineta. —Ves-hi! diu l’aigo. Na Catalineta se’n hi va i diu: —Bou, ves a beure l’aigo, perque l’aigo no vol apagar el foc, el foc no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit. —Jo no hi vaig! diu el bou. Sobre-tot, ¡no sé com no veus que tan dematí sa set per forsa l’he de tenir an es clotell! Si tu me diguesses: ves a tal sementer segat de fresc, que ses espigoleres encara no’n son passades; així ja t’escoltaría més! —Jo aniré a fer venir la trava, i te travarà! diu Na Catalineta. —Ves-hi! diu el…

Continue Reading Sa rondaia d’en Vit

Sa raboa i s’eriço

An aquell temps que ets animals parlaven… com ses roques ara, una raboa i un erissó varen prendre plegats una escarada de taiar carts. Varen cloure sa barrina per quinze lliures, sensa altra agatge que una gerreta de mel, que los ho havíen de donar tot-d’una. Los ho donaren, i s’erissó digué: —¿Sabs què havía pensat? Que l’estojássem p’es dia de ses acabaies. Vas malement, diu sa raboa. Peguem-li ara que ès fresca, no fos cosa que llavò rancietjàs! —¿Com ha de rancietjar, si s’escarada no més son quatre díes? diu s’erissó. I sobre-tot, si la mos menjam ara, ¿què menjarem es dia de ses acabaies? —No res, diu sa raboa, després de pensar-hi una mica. ¿Vols que l’estogem? Estogem-la, ¡no’n rallem pus. L’estojaren dins una soca d’uiastre, i lo endemà a punta d’auba se’n van an es carts, i se posen en feina. S’erissó feia s’aviona ferm, però lo que es diu ella s’hi penjava tant com poría. Dues hores es sol alt, li entrà una vessa d’allò més maleit. Assetsuaixí se fa un poc enfora, i se posa a cridar: —¡Què mana! ¡què mana! ¿què voleu? ¿què teniu? ¿què hi ha de nou? —¿Què ès això? diu s’erissó. —¡Què ha d’esser! diu sa raboa. Una veinada d’una germana meua, que me crida. M’hi acostaré, veiam que vol. Camina unes quatrecentes passes, i torna. —¡Fiet, diu a s’erissó, sa meua germana que ha tengut un infant! i ara m’envía a damanar, per que fassa es fiol! Jo li deia a sa veinada que no hi poría anar per amor de s’escarada, que estava empegueïda de tu; i ella m’ha dit: Mira-t’hi bé! ¡no li fasses aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Desda ara’t dic que hu prendrà ben tort! —¡Toca! diu s’erissó. Ves-hi ben descansada! Jo no mir tan prim tampoc. I sobre-tot, jo’m poría trobar an es mateix cas, i no crec que’t sabés gens de greu a tu si jo hi anava. —¡Vols callar! diu sa raboa. Ben contenta que me faríes! No res, e-hi aniré idò. Allà on se’n anà sa polissona, tot-dret, va esser a sa gerreta de sa mel. La se posa an es morros, i, xucla qui xucla, li pega un mal entretoc. Trià una ombra que li agradava, s’hi ajassa, i va jeure fins que es sol se ponía de tot. Llavò s’aixeca, fa uns quants d’estiraments, i cap a s’erissó s’ès dit. El va trobar que no se donava raó a ses barres, taia qui taia carts, i n’havía feta una estesa fora mida. —¿Fins ara? li va dir s’erissó, com la va veure. —¡O fiet, no me’n parls! diu ella. Venc amb sa fel sofregida! ¡No’m fii de no tirar malaltía llarga de sa rabiada que he presa! ¡O quina gent més enfadosa! Jo bé los deia…

Continue Reading Sa raboa i s’eriço

Es dos bessons

Això era un homo que tenía una pollina, una cusseta i un jardinet. Era molt afectat de pescar; però sempre duia es frare, vui dir, no tocava escata mai. Un dia agafà un peixet lo més airós i garrit; i, quant li treia s’am, sentí que deia: —¡No’m menges, si vols estar bé! ¡No’m menjes, si vols estar bé! —¡Ves si’t tiraré, tant com m’has costat! digué aquell homo. —No m’has de tirar; diu es peix. M’has de rentar amb aigo dolsa, ben rentat. La mitat d’aquesta aigo l’has de tirar a ses rebranques des portal de ca-teua; s’altre mitat l’has de posar dins dues ampolletes, i guarda-les ben guardades. De mí n’has de fer tres bocins: es cap done’l a sa dòna, es còs a sa pollina, i sa cova a sa cussa. Aquell homo hu va fer així; i heu de creure i pensar que de cada rebranca des portal va sortir una espasa de tan bon trempe, que taiava un cabei a l’aire, i s’hi poríen mirar de tan lluenta que era; i des cap d’una temporadeta sa dòna tengué dos bessonets; tant consemblants, que qui’n veia un, veia s’altre; i sa pollina dos cavallets rotjos, tant consemblants també, que qui’n veia un, veia s’altre, tant s’assemblaven; i sa cussa dos quissons, i també qui en veia un, veia s’altre, de tan que s’assemblaven. Es dos bessons se feren grans, i eren lo més ben plantats i més vius que una centella. Un havía nom Juan, s’altre Bernat. Es dos cavallets i es dos quissons se feren grossos de tot. Valíen uis per mirar; i tant per córrer, com a forsa com a brega, no hi havía qui los fés arreconar. En Juan i En Bernat en teníen un per-hom. Son pare estava tot alabat amb tan bona nescia. Un dia treu ses dues ampolletes d’aquella aigo, i diu an En Juan i an En Bernat: —Jau això. A ningú pot pertocar millor que a voltros. Mentres estiguen estil·lades, com ara, serà senya que vos duis bé; tot-d’una que s’embuiaràn, serà que vos diu malament. En Juan un dia alsa es cap, i diu an En Bernat. —Me’n vaig a cercar el món; Te’deix sa meua ampolleta. Quant la veges que s’embui, ja sabràs que significa. A reveure! Pren sa seua espasa, se posa damunt es seu cavall, crida’s seu ca, i toca soletes. Camina caminaràs, des cap d’una partida de díes se’n entra dins un barranc molt fondo i estret, i assetsuaixí sent un plant tendre i viu, que xapava es cor. Camina un poc més, i troba fermada a un uiastre, una fadrineta d’una quinzena d’anys, gallardíssima, amb una cara com un sol, amb uns cabeis rossos, que li pegaven més avall des genois. L’homo va romandre sense polsos, boca closa, però amb sos uis…

Continue Reading Es dos bessons

N’Espardenyeta

Això eren tres germanes fadrines, sense pare ni mare. Sa major havía nom Margalida, sa segona Antonina, sa darrera Espardenyeta, que anava encara a costura. Per anar-hi, havía de passar per davant ca’l Rei; i sempre el trobava guaitant p’es balcó. —Bon dia tenga, senyor Rei, deia ella. —Bon dia, Espardenyeta, deia ell. I a on vas? —A costureta! li contestava. Com s’al·lotona era una pintura, blanca i vermeia, amb uns cabeis rossos rossos, que li pegaven casi p’es talons, i era més viva que una centella, ja hu crec qne el Rei la se mirava ben arreu, com a fadrí que era i ben casador que anava. Se va entre-sentir quina era sa seua costura, i fa de veure sa Mestra. —Senyora Mestra, li diu, vui fer por an Espardanyeta, perque sempre que passa per davant sa casa i me veu, com que se’n riga de mí. Me pareix més pòlissa que una geneta. —E-hu ès molt, digué sa Mestra. —No res, diu el Rei. Jo m’amagaré un dia damunt es vostro sòtil. La hi enviareu amb una escusa o s’altra; i veureu quin retgiró se’n durà, i si los hi davallarà an els escalons de quatre en quatre. —¿Justament li ha de fer aquesta? diu sa Mestra. —Justament! Paraula de Rei no pot mentir! contestà ell. Sa Mestra, perque era el Rei, no li gosà contradir. Ell un dia s’hi presenta ben dematinet. Se’n puja dalt es sòtil, se vest de negre, s’emmascara bé sa cara, se posa a un recó; i espera qui espera. Arriba N’Espardenyeta a costura. —Ves allà dalt, diu sa Mestra, a davaliar ses tisores. Son damunt sa caixa. Ella hi puja, botant botant. Tot just quant agafa ses tisores, el Rei li pega fua; però sa polisseta gira en redó, pren escala, i amb quatre bots ja ès abaix. —¡Senyora mestra, aquí dalt e-hi ha negres! digué alenant ben espès i tota retgirada. Sa Mestra va fer en desintès. Lo en demà dematí, quant anava a costura, el Rei estava an es balcó. —Bon dia tenga, senyor Rei, digué ella. —Bon dia Espardenyeta, diu ell. I, com la va veure que ja era un tros enfora, se posa a cridar: ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres! ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres! —Ja era ell es negre que me sortí damunt es sòtil. ¡La m’ha de pagar! digué N’Espardenyeta. I heu de creure i pensar que es vespre va tenir manyes per amagar-se dins ca’l Rei. A la mala hora de la nit se’n entra dins sa cambra, a on ell dormía. Anava desfressada de la mort; amb una mà duia un llumet i amb s’altra un plat amb set cagaions de ca, per dir-ho aixi com ès. S’acosta an es llit, i se posa a dir amb una veu de…

Continue Reading N’Espardenyeta