Es soldadet de sa motxilla

Això era un al·lotellot, fiï d’una pobre viuda, que li pegá per fer-se soldat.
Bé plora sa mare, pero ell, fort i no’t mogues, cap a servir el Rei. Acabat es servici, l’enviaren a ca-seua amb un pa i tres doblers per passar es camí; i amb aquest cabal l’homo toca el dos.
En aquell temps el Bon Jesús, i els Apòstols anaven p’el mon.
Estaven asseguts dins un pinar, que reposaven, i es soldadet, sensa temer-se d’ells, los passá per devora.
El Bon Jesús, com el va veure si-centes o set-centes passes enfora, diu al apòstol Sant Juan:
—Juan, ves a demanar almoina an aquest soldadet.
Sant Juan s’en hi va, cridant amb tota sa força:
—¡Qualque coseta, soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta!
—¿Que dius? cridá es soldat, com el sentí.
—¡Un poc de caritat per amor de Deu!
—Jo només tenc un pa i tres doblers, i encara poría anar a combregar, diu es soldat; pero no res, acoste’t, i mos ho partirem com a bons germans.
Ell xapa es pa i n’hi dona mitx.
—Jas aquest dobler, li va dir llavò, i n’hi dona un. Te’n toca mitx més: com no’l porem xapar, el boleierem. ¡Vaja! digués: ¿cara o creu?
—Deixau-ho anar, diu Sant Juan; ja’m basta lo que m’heu donat. Per amor de Deu sia, i que Deu vos guard.
—¡Amèn! això es que hem mester, diu es soldat, i seguí cap envant i Sant Juan cap enrera:
—¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿Ho veis com té bon cor aquest soldadet? Mira tu, Jaume, ves-hi també, i demana-li qualque cosa més per amor de Deu.
Sant Jaume ja es partit. Com es soldadet s’en anava ben acanalat, hagué de trompitxar ferm per agafar-lo.
D’un troç enfora se posa a cridar:
—¡Qualque coseta soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta!
—¿Que ja torna esser un altre? digué es soldat. ¡Ell venen espessos ferm! ¡I per paga jo puc fer moltes llargueses! No-res, faré vía i per ventura no m’agafará.
I allargá més es pas. Sant Jaume s’en tem, i arranca de córrer, crida qui crida:
—Per amor de Deu qualque coseta!
—¡Ja t’he sentit i re-de-sentit! deia es soldadet. ¡Ja he donat a un altre la mitat de tot quant duia! ¡I he de passar un camí ben llarg, i encara no he tastat res!
Com veu que aquell no s’atura de cridar i que ja li es ben aprop, l’homo, ja més de mig cremat, pega tirada a un rebroll d’un uiastre que hi havia su es camí, i diu brandant es venable:
—¡Acoste’t, veurás si t’en donaré qualcuna de coseta amb aquest!
Sant Jaume no s’aturá fins que li va esser just devant; i heu de creure i pensar que es soldadet en va tenir tal compasió, que sa verga li cau de ses mans, fa dos trossos des mig pa i n’hi dona un.
—Jas, li diu llavò, en tendrem un per-hom.
I li doná un dobler.
—¡Deu vos pag la caritat! digué Sant Jaume, i se’n torná correns a comptar la feta.
—¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿E-hu veis si té cor aquest soldadet? No-res, ves-hi tu ara, Bartomeu a demanar-li també qualque coseta.
Sant Bartomeu pren es bobiot, i de d’allá corre qui corre. Destría es soldadet, i se posa a cridar amb tota sa força:
—¡Soldadet! ¡o soldadet! ¡qualque coseta per amor de Deu! ¡per amor de Deu qualque coseta!
—¡Altre bony m’ha eixit! digué ell quant el sentí, i el va veure que s’en venía tan atacat. ¿Qué se deuen esser pactats? ¡No; i estic bò jo per donar, i encara no ha passat res avui p’es meu canyó! No res, arrancaré de córrer, i per ventura no m’agafará.
I ja li va haver estret, i de d’allá, tant com en poría treure.
Sant Bartomeu s’en tem, i si es soldadet corría molt, ell corria més, i hala qui hala tot dos, aquesta es teua aquesta es meua; i com més anava, més viva i més forta resplendía sa veu de Sant Bartomeu cridant: ¡Qualque coseta per amor de Deu! ¡per amor de Deu qualque coseta!
Es soldadet, veent-se perdut de tot, pega tirada a un altre rebroll d’uiastre que, afina su es camí, s’ atura per esporgar-lo, i fent uns alens ben grossos, se posa a dir:
—¡Aquí t’esper, gran traïdor! Arrambe’t, per un gust… i veurás si te’n donaré de cosetes més que no’n voldrás. ¡Grans balitres! ¿Un roagó de pa que me queda, el me voleu espampolar? ¿Que sereu el dimoni per esser molts i per demanar? ¡Vos dec haver de mantenir tots jo, quant necessit que’m mantenguen a mí!
Pero ¿que me’n direu? Ell com se va veure Sant Bartomeu devant, que ja el poría tocar amb sa má, torna sentir dins es cor una compassió tan viva, tan fonda, que sa verga li cau de ses mans; i diu:
—¡Vaja! vau-t-aquí tot, tot quant duc, i Deu ja proveïrá, i en sortirem d’una vegada!
I li dona es troç de pa i es dobler que li quedaven.
—¡Deu vos pag la caritat! diu Sant Bartomeu, i se’n torna correns cap an el Bon Jesús a contar-li la feta.
—¡Qué tal! digué el Bon Jesús: ¿E-hu veis si té bon cor aquest soldadet? Sobre-tot, s’ha guanyat bé un premi, i le-hi hem de donar. Jas tu, Felip, aquesta motxilla. Dula-hi, i fes-li a sebre que en dir a qualsevol cosa: —¡hala tu dins sa motxilla!— no tendrá més remei que haver-hi d’entrar.
Sant Felip pren sa motxilla, i ja es partit.
A força de córrer molt, arriba a colombrar es soldatet, i se posa a cridar ben fort:
—¡Soldadet! ¡o soldadet! ¡Escoltau un poc! ¡aturau-vos una mica! ¡Esperau-me, per amor de Deu! ¡Aturau-vos!
—¿Que ja hi tornam esser? digué es soldat, com el sentí. Sobre-tot ¡ell será mal de fer que jo don res!
I Sant Felip que no s’aturava de cridar com un desesperat:
—¡Uei! ¡aturau-vos! ¡aturau-vos! per amor de Deu!
—¿Que dimoni voleu, tant de cridar? arribá a dir es soldadet. Ja hu he donat tot; ja estic com un jonc de fuyes.
—¡Aturau-vos dic, si voleu estar bé! diu Sant Felip.
—¿Que deis que fareu? digué tot cremat es soldadet, i s’aturá.
—¿Que faré? Vet-aquí aquesta motxilla.
—¡Buida?
—Sí-fa.
—¡Vaja quin present! ¿i que l’he de reprémer?
—Mirau, en dir a qualsevol cosa; —¡hala tu dins sa motxilla! aquella cosa no tendrá més remei que haver-hi d’entrar.
—Dassau idò, i per amor de Deu sia, diu es soldadet.
—Tot sia per amor de Deu, diu Sant Felip.
I cadascú pren per sont vent.
Es soldadet, camina caminarás, arriba a una ciutat, i no vos dic res si en duia de rusca i de rues an es gavaig.
Passa per devant un forn, veu una postada de pa, tret de l’hora, que feia menjera:
—¡Hala un pa d’aquets dins sa motxilla! digué tot remolest.
I un pa d’aquells zas s’en aná dins sa motxilla.
—Bé me va, diu es soldadet.
Afiná més envant una botiga de porquim, farcida de sobressades, cuixots, corters de xuia i botifarrons. Ja hu crec que digué:
—¡Hala un fil de sobrassades i un fil de botifarrons dins sa motxilla!
I un fil de sobrassades i un fil de botifarrons zas s’en anaren dins sa motxilla.
—No-res, digué ell, ja tenim per dinar i sopar.
S’asseu as mig d’una plaça, devora una font, xapa es pa i una sobrassada i un botifarró, i venga una bocinada de cada cosa, i ben espesses que les pegava, i amb una gana mai vista.
Se posa una panxa com unes xeremíes, i ja es partit a passetjar la ciutat.
Tresca qui tresca carrers, topa un flotó de gent. S’hi acosta, i va veure que enrevoltaven una senyora que demostrava estar tota afligida i acongoixada.
—¿Que hi ha res de nou? digué l’homo, tot rabent.
—¡Maldement no hi hagués tant! digué sa senyora. ¿Que sou estern vos?
—Si, senyora, per servir-vos.
—Idò mirau si e-hi ha de nou… o de vei; que jo som senyora d’aquesta gran casa que teniu devant, i fa una partida de setmanes que m’en he haguda d’anar perque e-hi surt por, i fins ¡tot els homos més valents i acorats no hi volen jeure, quant i més estar-hi.
—¿No e-hi volen jeure? Ell los basta poc, segons veig.
—I vos ¿que hi jauríau?
—Anit meteix, i un bon favor que’m fareu si m’hi deixau jeure, que no hauré d’anar a cap hostal.
—Vos sou qui em feis es favor, diu sa senyora. Jau sa clau.
Es soldadet la pren, l’afica dins es pany, obri, entra, tresca tota la casa, no veu fressa de res. Vengué sa fosca, encén es llum, fa foc, se senya per passar el Rosari, i, resa qui resa, frig una pellada de taiades de xuia, sobrassada i botifarrons.
Quant llevava sa pella des foc i trabucava, sent una veu per sa xemenea, que deia:
—¡Jo caic! ¡jo caic!
—¡Cau! diu es soldadet. ¡Com no éts en-terra ja!
I tutup, caigué un dimoni. ¡Jesús Sant Antoni! i ja es partit a enrevoltar sa taula.
Es soldadet, com si res fos estat, se posa es plat devant, diu es Pare-nostro, se senya i venguen taiades; i vos assegur que totes ses dents, claus i caixals feien feina per llarg.
Al punt torna sentir una altra veu que devallava per sa xemenea, i deia:
—¡Jo caic! ¡jo caic!
—¡Cau! diu es soldadet. ¡Ja hauries d’esser enterra!
I tutup, cau un altre dimoni ¡Jesús Sant Antoni! i ja es partit derrera es primer, enrevolta qui enrevolta sa taula.
I es soldadet, dassa qui dassa, bones bocinades, lo més xalest, sensa fer gens de cas d’aquells enrevoltadors banyarruts.
¿Que m’en direu? Ell en caigueren fins a nou de dimonis per sa xemenea i tots enrevolta qui enrevolta sa taula.
Un que era més alt que tots, i tenía més bon banyam i sa cova més enrevoltada, diu an els altres:
—¡Vaja, preníu-li una taiada an aquest revel·ler, que menja tant descansat!
—¡A-poc a-poc! diu es soldadet; ¡fins aqui serem amics!
_¡Preníu-n’hi una, vos dic! torna cridar aquell.
—¡Veam idò, qui será s’estirat que s’hi atanç, s’esclama es soldadet. Les he frites per mí, i no per voltros.
Es dimonis petits no gosaven cumplir ses ordes des gros, que com més anava, més fort cridava:
—¡Preníu-n’hi dic! ¡depressa!
Es soldadet al punt digué:
—¡Ja m’heu fet mal-de-cap amb tant d’estabeig! ¿Veam si no’m deixareu sopar a-pler, fòtils morts?
Llavò se perpensa, i diu:
—¿I amb aquestes he d’estar?
Pega grapada a sa motxilla, l’obri, i crida amb tota sa força:
—¡Hala, tots dins sa motxilla!
Ell aquells dimonis e-hi hagueren d’entrar com dos i dos fan quatre.
Tot-d’una que los hi tengué, ferma sa boca ben estreta, i ca’s ferrer falta gent.
E-hi arriba, i diu:
—¡Mestre, una calda depressa an aquesta motxilla!
Es mestre crida es fadrins, posen sa motxilla demunt s’encruia: agafen es martell i es mais, i hala petits tum-tatam, tum-tatam, tutatatam, fins que tot esseu cos brollá de suor.
—Ja li valdrá, diu es soldadet.
Obri sa motxilla; i vos hauría fetes moltes riaies veure aquells dimonis, un amb ses banyes rompudes, s’altre sensa, aquest amb sa cova capolada, aquell amb so cap esflorat, tots caminant a la biorxa, traguent foc p’es queixals i espires p’els uis, amb sa coa a’s mitg de ses cames, i fogint així com poríen.
Es soldadet aná a contar es pas a sa senyora de la casa, ¡estigué amb ella una quinzena de dies, ben menjat i ben begut.
An aquella casa no hi torná sortir por.
Sa senyora, tota agraïda, volía carregar de dobles de vint es soldadet, pero només n’hi pogué fer pendre un quern.
I parti, més xalest que un passarell.
Camina caminarás, arriba a una altra ciutat, i la troba tota alçada, que no hi havia qui s’hi oís.
—¡Que es això? demana ell.
—¡Qué ha d’esser, soldadet! li contestaren. Que es nostro Rei tenía una guerra amb un altre, no guanyava mai; i, perdut de tot, va invocar el dimoni. El dimoni li surt, i li diu: Te faré guanyar, pero dins un any i un dia hem de passar contes, i m’has de donar lo que’t demanaré. I ell va dir: Feta está sa barrina. Va guanyar sa guerra. Demá fa un any i un dia, i el Rei veu segur que’l dimoni lo que li demanará, será s’ánima. Per escaparse’n, ha enrevoltat ca-seua de centinel·les: en té una bona partidaa cada portal, i ell diuen que está dins sa cambra de més endins, voltat de tot es senyoriu i de tots es majors, i es lo meteix d’un sentenciat a mort.
—¿I això es tot? diu es soldadet.
—¿Que trobau que no basta?
—¡Ell no hu paga es parlar-ne!
I lo en-demá matí se presenta a ca’l Rei.
Ses centinel·les des primer portal no el volíen deixar passar; pero ell parlá tan granat i va moure tal alguer, que a la fi el deixaren passar.
Encara li costá més passar es segón portal, i sobre tot es tercer. No tengué aturai fins que posá es peus dins sa meteixa cambra del Rei.
Tots el se miraren de cap a peus; ningú e-hi va haver que el conegués.
—¿Será cas que sia el dimoni aquest? pensaren tots, i ja estigueren drets amb s’espasa desenveinada.
El Rei no sabia aont posar-se. Duia sa corona i es soldadet el va conèixer.
—¡Senyor Rei, li diu, no haja por de res! ¡Mentres me tenga a mí, estiga descansat! Bé en poren venir de dimonis, pero ¡desgraciat des qui s’atans a tocar-ii ni un fil de sa roba!
Com el Rei i es demés el sentiren i el veren tan resolt i determinat, cobraren una mica de coratje. Des cap d’un poc, tac, compareix un escabotell de dimonis, dient:
—Senyor Rei, tractes son tractes. Li férem guanyar sa guerra; avui fa un any i un dia: venim a passar comptes. Es comptes son que ha de venir amb noltros.
—¡Vos sereu atropellats un poc massa amb so xarrar! ¿Ai anem amb noltros? ¿I que no e-hi ha més?
—Tractes son tractes, deien es dimonis. ¡Que mos donen lo que es nostro! ¡Lo que mos importa es s’ánima del Rei!
—S’ánima del Rei, diu es soldadet, bé está allá aont es; i no es amb ell que les heu d’haver, es amb mí: i m’engana que en sortigueu amb bon nom.
Es dimonis el se miraren bé, quant el sentiren parlar tan estirat, i tots a la una cridaren:
—¡Ja es es soldadet de sa motxilla! ¡qui es pot salvar, que es salv!
I hu donaren a ses cames, i no s’aturaren fins an es recó més endins del infern.
Era que dins s’escabotell hi havia aquells nou de sa calda.
El Rei i los seus feren un alè ben gros; i anaren a donar una aferrada p’es coll an es soldadet.
Pero estant amb aquestes, tac, se presenta un altre escabotell de dimonis, i ben envidats i xarpats que anaven, xarrant p’es colzos, i dient:
—Senyor Rei, pactes son pactes, li ferem guanyar sa guerra. Avui fa un any i un dia. Venim a aclarir comptes. Es comptes son que ha de venir amb noltros.
—¡Altre pic, Toni Colau! s’esclama, tot cremat, es soldadet. ¡Mirau que’n teniu poca de criança! ¡Quin marinatje, senyor! No res; ¡acostau-vos, paparrers, no-ninguns, taianassos! ¡Veam qui es s’atrevit de voltros que’l toca an el Rei!
Es dimonis venien tan comptes fets, i tan poc se fixaren en so soldadet, que s’aborden a sa presa, i ja anaven a clavar-li ses ungles.
Pero es soldadet obri sa motxilla, i los pega crit:
—¡Hala, tots dins sa motxilla!
Bé esperonetjaren, bé en feren de potadetes; pero tots, un derrera s’altre, s’hagueren de aficar dins sa motxilla.
Es soldadet, com los hi tengué, ferma sa boca ben estreta, i diu:
—¡Senyor Rei, a ca un ferrer tenim ses feines!
Se’n hi van i diuen:
—Mestre, una calda an aquesta motxilla.
La posen demunt s’encruia; es mestre i es fadrins ja han agafats es martell i es mais, i hala qui hala amb tota sa força tum-tatam, tum-tatam, tutatatam, fins que pogueren tornar alè.
Es soldadet obri sa motxilla, i aquells dimonis tot esconrats, arrenyonats, ablanits i afollats, així com pogueren, cametes me valguen cap al infem abans de més raons, i no varen voler sebre res pus del Rei ni de qui pregava per ell.
El Rei carregá de dobles de vint es soldadet de sa motxilla, que se’n aná a ca-seua, i trobá encara sa mareta viva, i fadrina s’al·lota que festetjava abans d’anar-se’n an es servici. Se casaren i va viure amb elles ben a-pler una mala fi d’anys; i sempre que volgué tirar un quem de dobles de vint, el tengué dins sa butxaca. Així e-hu veiem de tots noltros si convé; i Deu no mos deix morir que no mos haja perdonats. Amèn.
Torre Nova, Janer 1896.

Continue Reading

En Pere Poca Por

Això era una viuda que només tenía un fii, que havía nom Pere: un al·lotell galanxó, desxondit, sá com un gra d’ai, agoserat, que no l’espantava vent ni aigo.
Un dia agafa sa mare, i li diu;
—Ma mare, fa molt de temps que vaig enderrer de sebre que es por: en voldría veure de prop, veam quina cara treu. Jo bé demán que me’n mostren, que me diguen per ont caplleva; pero aquesta es s’hora que sia estat senyor de trobar-ne en lloc una mica que es una mica. I son tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt anar-me’n a trescar mon, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta.
—Pero, fii meu; deia sa mare. ¿Que has tornat loco? ¿Qui ha vist mai anar a cercar por? ¿Que no sabs tu que es una cosa que vé sensa que la cerquen?
—Ma mare, responía ell, no teniu que predicarme: me som passat això p’es cap, i e-hu he d’arribara s’enfront, surta des llevant, surta des ponent. ¡O es coll e-hi anirá o jo aclariré que es por!
—No hi ha remei: caparrut com ton pare, deia la pobre, llagrimetjant.
—Qui sembla a los seus, no fa tort a ningú.
Sa mareta, com prou va haver pregat i plorat, li digué:
—Fii meu, ja que no’m vols creure, una cosa te comán: que, allá ont se ponga es sol, t’has d’aturar i allá meteix has de fer sa nit.
—No tengueu ansia, diu ell, lo que es en vers d’això vos creuré.
Pren un cavall i doblers, i ja es partit.
Camina caminarás, passá terres i terres, i mirava ben a dreta i a esquerra per veure si afinaría a a part o banda sa por ditxosa; i a tot-hom qui veia demanava si en sabíen gens en lloc. Sa gent com el sentía, no se’n poría avenir, i uns el donaven per loco, i ets altres per beneit.
Com se’n va tèmer, es sol se va pondre.
—Es sol s’es post, diu ell; vui fer lo que ma mare m’ha comanat: fora caminar pus.
Veu su-llá un abre de molta rama, i diu:
—E-hi farem sa nit devall.
S’hi acosta, i repara que hi ha tres homos penjats amb un pam de llengo defora.
—¡Fosca d’auba! diu ell, ¡jo que tenía ansia de jeure rostit anit! ja tenc per fer es jaç, i el faré tot d’una, que estic cansat, i així podré acabar sa son.
Taia sa corda an aquells, i caigueren com a troncs. En posa dos un as costat de s’altre i es tercer entrevessat demunt es cap d’aquells dos, i zas s’hi ajeu, i al punt estigué més adormit que un sauló.
¿Que m’en direu? Aquells tres encara no s’eren aufegats de tot com En Pere los desfermá; i, amb sa calentor d’ell i amb so jeure en-terra, des cap d’un parei d’hores comensen a cobrar, i a bategar-se un poc i a exhalar qualque gemec. Sobre tot, tant arribaren a fer, que desperten En Pere.
—¿I ara? diu ell, badant els uis i mirant-los-se fit a fit, es més descansat del mon, fins que los arriba a dir:
—¡Aquesta si que m’es blaua! ¡i voltros sou vius! ¡Cap com aquesta! Lo que no sé com no vos he acabats d’aufegar amb so pes de sa meua còrpora.
Aquells homos cobraren de tot, i podeu pensar, quedaren tan agraïts, que li hauríen donada sang des seu cor.
Eren tres senyors ben rics que eren, caiguts en mans d’un contrari seu molt gros, i n’havía fets tres penjerois an aquell abre. Se’n menaren En Pere a ca-seua, le hi tengueren una partida de díes, el volíen carregar de dobles de vint; pero ell no’n volgué cap, sino que li diguessen aont devers trobaría por.
—I com mos veres penjats, li digueren, no’n trobares gens?
—Ni cap mica, va dir ell.
—Idò no sabem aont en pugues trobar.
L’homo torná pendre els atapins, i de d’allá.
Camina caminarás, passa terres i terres, demana qui demana a tot-hom qui veia: per aont trobaría por.
—¿Por cerques tu? li deien. ¿I qui ha vist mai cercar-ne, i tot-hom en fuig tant com pot? ¡Deu te’n alliber, fiet!
Sobre-tot, arribá es vespre, i no tenía res an es fus. Com es sol se ponía, se trobava devora unes cases de possessió.
—Es sol s’es post, diu ell: fora caminar pus. Vui observar sa paraula de ma mare.
No molt lluny e-hi havía dos pareiers qui ja desjonyíen. S’hi acosta i los escomet.
—Que sou d’aquestes cases.
—Sí-fa.
—¿Que no poré romandre anit?
—Ell aquí no hi román ningú perque e-hi surt por es vespres.
—¡Que me deis! esclama En Pere. ¿I aquesta es vera? ¿Aquí e-hi surt por?
—Vaja si n’hi surt. Figurau-vos que l’amo ha hagut de llogar un’altra possessió no gaire lluny, perque ni ell ni gent seua ni cap missatje per res del mon e-hi volen romandre. Ell heu de pensar que, tot-d’una que vé sa fosca, se posen a retronar cuecs, bels, remeulos, brams, bramuls, que pareixen trons del cel, ses bigues cruixen, ses parets tremolen, i com que tot se’n haja d’entrar.
Així es que aquí no-més e-hi venim i e-hi estam de dia per fer ses feines, e-hi barenam i dinam; pero, en pondre-se es sol, aplegam es trastets, i cap a s’altra possessió falta gent. Lo que es a l’hora d’ara, en treure noltros, ja no e-hi ha una ánima dins es lloc. Tots en som anyívols de sa por, i en fogim com el dimoni de la creu.
—¿I que vos pareix! diu En Pere, que li sabrá greu a l’amo si jo fas sa nit aquí, dins ses cases?
—¡Que ha de sebre greu a l’amo! diuen es pareiers. ¡A vos pot esser que vos ne sapia esser-hi romás!
—No-res, deixau estar s’ansia per mí. Ara meteix me’n hi vaig.
—No e-hi aneu si no teniu sa vida avorrida; que de més acorats que vos n’hi son anats, i han perduts es cabeis des cap, i no son estats homos pus.
—¡Bones gèl·leres devíen esser ells! diu En Pere. Sobre-tot, vaig deixar ma mare per trescar el mon fins que trobás por, i ara que’n som tan aprop, ¿no voleu que m’hi esquitx? ¡Ni un retgiment de soldats m’aturaría!
—¡O sou loco o beneit! deien es pareiers. ¡No e-hi aneu per amor de Deu!
En Pere ja havía girat es cavall, i no los sentí. Arriba a ses cases, e-hi havía sa clau an es pany: obri, entra, mira per tot per veure si sa por estava a amagada dins cap auberjó o enfony; no veu gens de fressa en-lloc.
—No res, diu ell, vendrá amb sa fosca. Esperem-la, que no es pot torbar gaire: ja m’atabacaría fort si anit justament tenía peresa de venir. Perque anau a fer es comptes a locos: i que ella deu esser loquença no hi pos dupte. Tot-hom me diu que vé sensa que l’envíen a demanar; i no es venguda a mí que fa tant de temps que la cerc. Pero no passem s’arada devant es bous, ¡no diguem bé ni mal del dia fins que passat sia.
L’homo entrá es cavall dins una boaleta, li dona recapte, amb tot espai fa foc, treu de dins es rebost xuia i sobrassada i un parei d’ous, fa una bona truita; i, encara no la tengué demunt sa taula, com ja li pega clavada i altra, i fins que n’hi hagué gens.
—Sobre-tot, digué torcant-se, ell sa fosca ja es aquí, pero no e-hi ha sa por. No m’ha enganat de res. Deu esser loca fermadora. Anit que e-hi ha qui l’espera amb tan bona devoció, anit no es venguda. No; i sa son me doblega de tot. No-res, anem a jeure; i si acás sa polissona vé més tart, si es tan renovera com diuen, ja mos desxondirá.
Dit i fet, se’n va dins una cambra, troba un llit fet, s’hi tira demunt i apaga es llum.
I heu de pensar i creure que al-acte esclatá dins aquelles cases, un telabastaix aborranador; tot eren cadenes que rossegaven, bigues que croixíen com sí se rompessen a set bandes, parets que tremolaven i feien bots com si volguessen ballar un copeo, giscos ferests, cuecs esglaiadors, remeulos que resplandíen dins es cervell, brams que aixordaven, i bramuls tan escardats que pareixíen trons del cel d’aquells que fan més feredat.
—¿Que dimoni es tant de renou? digué En Pere asseguent-se demunt es llit. ¿Qui es, dic? ¡Acostau-vos, i mos veurem ses caretes! ¿O sou cans nanells, que no-més lladrau d’enfora? ¿Qui sou, dic?
—¡Dimonis, respon una veu.
—¡Dimonis! ¿I ja no teniu altra lloc aont pegar-la? ¿Justament ara que jo havía de dormir, heu hagut de moure aquest rebumbori aquí dins?
—Es que tenim un deute demunt aquesta casa, digué sa veu, i no el mos paguen.
—¿I que en som jo de sa mort d’En Berga? ¿Que l’he fet jo an aquest deute?
—Pero el tenim demunt aquesta casa, i aqui venim a cobrar.
—Pero ¿i que heu de reprémer aquí, si es qui vos deu no e-hi es? Anau allá aont caplleva; i, si no paga, feis-li renou fins que esclat ell o esclateu voltros.
—Pero ¡si es qui va fer es deute ja el tenim que cou dins una caldera d’aigo de foc!
—¿El teniu a ell, i veniu a moure alguer per aquí? ¡Si que hu sou el dimoni!
—¡Volem cobrar es deute de sa casa!
—Idò esperau que ella vos pag.
—¡E-hi farem renou mentres no mos paguen fins a dobler i maia!
—No hi ha remei: vos donau a coneixer per lo que sou, i e-hu demostrau que en duis un de banyam farest demunt es carabassot; i en aficar-lo a part o banda ¡hala, petits, fins que feis ui!… Pero bé ¿quin es aquest deute, si es pot sebre?
—Que, quant feien aquesta casa, havien de posar una pedra, i de feixuga que era, no poríen, i varen dir: —«¡Que la pos el dimoni!». Noltros venguérem, i la posárem; i es s’hora que encara no ha llegut es pagar-mos.
—¿I amb aquestes estau? respòn En Pere. ¡Mai m’ho hauría cregut que fosseu tan aturats! ¡ell, segons veig, vos negau dins un bassiot! ¿No vos paguen sa pedra que posáreu? Tornau-la-vos-ne allá aont la vareu trobar, i si sa casa arriba a caure, ja l’aixicará son amo. ¡Hala! ¡Depressa a durla-vos-ne! ¡Com es vel·la llissa, si no feis via! ¡Una mosca pus no vui sentir, que ja es la mala hora, i no hi veig de son, i bona marxa m’espera demá! ¡Com jo hu veig!: ¡Tresc el mon per veure si trobaré por en-lloc; m’havíen promès per cosa certa que aquí dins en sortía cada vespre, i ara resulta que sou voltros que sortiu i no ella! ¡Quin engán de mitjes!
Com es dimonis sentiren aquelles comandassions, pensaren entre sí meteixos:
—¿Cerca por, i diu que no n’ha trobada? ¿Qui deu esser ell si noltros no n’hi hem feta? ¡Donem-ho a ses cames abans de més raons!
Tots a la una pegaren grapada an aquella pedra, la treuen de sa paret, la se’n duen, la tiren allá meteix aont l’havíen aplegada; i, amb sa coa devall ses cames, tocaren el corn més que depresa cap a l’infern.
Tots de rabia s’abordaren an aquell que teniín dins sa caldera d’aigo de foc, que havía fet es deute, i n’hi pegaren de fitorades i banyades fins que tengueren alè.
En Pere lo-en-demá s’aixeca ben de-matí, i diu:
—Sobre-tot: ell sa por no es venguda. No m’ha enganat de res. No’m queda altre remei que fer sa meteixa via dels altres díes; que barca aturada no guanya nòlits, i qui espera se desespera.
Com se posava demunt es cavall, que es sol acabava de sortir, arriben aquells dos pareiers que se’n eren anats es vespre antes. Com el veren tan fresc i xalest, no se’n poríen avenir.
—¿I éts viu? li digueren. ¿I no has perduts es cabeis des cap?
—¡Com es vernedíssim! digué En Pere. ¿Veam si encara vos afisconareu? ¿No déieu que aqui hi sortía por, i que venía amb sa fosca?
—¿I que no en sortí?
—Tanta com en surt ara.
—Pero ¿i no sortí tot-d’una que s’acabá sa claror del dia?
—Pot esser que sortís, pero jo no la vaig porer guipar. I vaig estar fins a la mala-hora, espera qui espera. Encarara puc esperar…
—¡Veam si mos farás tornar beneits a-poc a-poc! ¿I tu no sentires giscos, i cuecs, i bramuls, i rossegar cadenes, i tremolar ses parets i croixir ses bigues?
—¡Vaja si’n vaig sentir i bé! Pero ¿que en farem si no va sortir sa por? Sobre-tot, una altra vegada mirau-vos’hi més en so xarrar i en so dir: aquí hi surt això aquí hi surt allò; que amb bona conciencia no hu poreu fer d’enganar un homo, i per pitjor sa primera vegada que parlau amb ell.
Es pareiers se miraven un amb s’altre, sensa sebre per ont pendre devant aquelles sortides de En Pere, que pegá cimada an es cavall, i ja va esser partit de d’allá.
Camina caminarás tot lo sant dia, i demana qui demana de sa pora tot-hom qui topava, no va aclarir res. Es sol comença a fer-se avall i avall, fins que se va enramar de-tot.
En Pere se trobava devora un castell.
—Ja n’hi ha prou per avui, digué: es sol s’es post; vui fer bona sa paraula de ma mare.
S’acosta an es castell, veu sa portassa uberta: entra, crida, ningú li respon. Tresca sales i corredors, topa a sa cuina, afina tres olles grans demunt es foc amb un moltó dins cada una, i tres ribells d’arròs engrogat i tres pans disforjos demunt sa taula, i tres gerres somerals devora, plenes d’aigo.
¿I que fa ell? Pren un parei de cuiarades acada ribell, esvorella una mica cada pa, pega una espipellada a cada moltó i un glop a cada gerra, amb quatre grapades passa el Rosari, i se’n va a veure si troba cap llit. En troba tres de fets dins una cambra molt gran; i, panxa plena; s’ajeu dins un, i al punt va fer uns roncos que tot allò retronava.
Aquest castell era de tres gigants que batallaven p’el Rei cristiá contra el Rei moro, i se’n anaven el matí i no tornaven fins el vespre.
Si hu deixaven tot esbadellat, era perque tenien mals arrambatjes ferm, tot-hom los menava una por que no es de dir, i no hi havía perill de que ningú sensa orde seua s’atrevís a acostar-s’hi d’un quart lluny, quant-i-més passar es portal.
Figurau-vos lo denou que los havía de venir an es tres gigants com arribaren, fosca negra, i s’acostaren a sa taula i an es fogons, i notaren que los havíen espipellats es moltons, i esvorellats es pans, i que faltaven un parei de cuierades a cada ribell i que s’aigo de ses gerres s’era feta avall. No se’n poríen avenir.
—Pero ¿qui pot esser s’atrevit que mos haja feta aquesta? deien ells. ¡Tant meteix se necessita tenir coratje i sa vida ben avorrida!
Ja son partits cerca qui cerca, per veure si afinaríen es lladre, i no el poríen afinar en-lloc.
A la fi digueren:
—Si no es dins un llit nostro, mos n’haurem de estrènyer es cap.
Se’n van dins sa cambra, i ja hu crec que le hi trobaren an En Pere, colgat i dormint com un peix.
—¡Ja el tenim! ¡Ja el tenim! digueren cridant i fent lulea.
En Pere tot-amb-ú obri els’uis, i, com los se veu enrevoltats, diu, més fresc que una cama-rotja:
—¿I ara que cercam?
—¿Que cercam, demanes? Ara e-hu sabrás, diuen ells.
I ja hi están abordats com a llocifers.
—¡Uei! diu En Pere sensa bategar-se: ¡Deixau-me fer, que no estic per moixoníes! ¡Tenc son per vendre, i necessit dormir! Si voleu res, ja en parlarem demá.
Es gigants, com el sentiren, com notaren que li venía tan poc de-nou veure-los-se devant, com si fossen estats tres ropits, i que no era gens coneixedor que li haguessen feta gota de por, se varen acovardar, perque pensaren: ¡Com no l’hem retgirat, es que té més força que noltros! ¡Alerta, mosques!
Ell recularen abans de més raons, i sortiren de sa cambra amb sos cabeis drets, de veure que un homo tot-sol, dins es seu castell, per més burla i afronta, los havía feta aquella passada. No hi poríen pendre peu.
A la fi soparen i se’n anaren a jeure.
No tengueren altre remei que acostar es dos llits que los quedaven, i s’hi varen haver de compondre per por de ventim, tan acoquinats estaven.
Lo en-demá dematí com s’aixicaren, varen trobar En Pere vestit i amb uns uis ben espolsats.
Los va fer una escomesa lo més xalesta, com si fossen estats amics veis corals; i ells, cada vegada més sorpresos, li demanaren qui era, d’ont venia i que cercava.
—Jo vos ho diré, respòn ell. Jo som un al·ltot que vaig enderrer de sebre que es por. Per veure si’n trobaré gens en-lloc, me passeig d’assí i d’allá; pero fins al present me som passetjat debades: no tenc res an es fus. I lo pitjor, que tot-hom me diu que sa por es una cosa que vé sensa que l’envíen a demanar, i que surt sensa que la cerquen. De manera que ja comens a estar més de mig empipat perque tresc i tresc, i tant tenc avui com demá. ¿I voltros no me’n donariau noves d’aquesta bona de por? ¿No’m diríau per aont caplleva?
—¡Vaja quina casta d’homo que es aquest! deien es gigants, com el sentien. ¿I d’aont mos deu sortir?
Llevò li feren aquest pla:
—Mira, si estás tan enderrer de sebre que es por, vina amb noltros, i t’asseguram que hu porás tocar amb ses mans.
—¿Aquesta es vera? respòn En Pere. ¿I no anau de berbes que la’m mostrareu a sa por.
—¡Ara es hora de berbes! diuen es gigants. Figure’t que noltros e-hi ha una mala fi d’anys que batallam p’el Rei cristiá contra el Rei moro, i guardam aquets paratjes perque es contraris no fassen de ses seues per aquí. I hu hem de fer de-tot per capturar-los…! que de moretons n’hi ha més que mosques, i com més en mates, més en surten. Perque això es lo més gros: avui en deixes una estesa, que dins es redol de trenta o coranta corterades no pots posar peu que no’n trepitjes un de mort o mal-ferit; i lo en-demá dematí ja no en trobes cap d’estès i te tornen envestir tan rabents i acorats com sempre. Sobre-tot: o tenen set vides com es moixos o crien més que ses coníes.
En Pere los s’escoltava tot xalest, i encara no varen haver acabat, con ja los diu:
—¡Vaja, idò! ¡Anem depressa que no fassem curt!
—No temes, homo, li digueren. Ja hi serás a temps ja. ¿I que no dus cap arma?
—Cap n’he mester. En haver vista sa por, ja puc girar en voler.
—¡Ai de bò! ¡Ell per-ventura no’t deixaran fogir! ¿Que et penses que no hi haja més que dir fogírem? i sobre-tot ¿a la guerra te’n vols anar tu amb ses mans buides?
L’arribaren a ginyar a pendre una espasa, una llança i un escut; es tres gigats s’armaren de cap a peus, i partiren, berenant p’es camí, perque En Pere tenía foc dins ses sabates, i los dava més pressa que el dianxa.
Camina caminarás, quant foren demunt un coll, que pogueren estendre la vista allá deçá, colombraren una taca negrenca que parava una partida de planiols, comallars i turons; i s’hi alçava una polsaguera que tapava es sol, i s’hi sentía un rebumbori de giscos, remeulos i eguins que aixordaven, pero de-tot. Era s’exèrcit del Rei moro que se’n venía manades fetes i ben peus-alts. Devía dur una hora d’orde.
—¿Això son es moros? demaná En Pere tot xalest. ¿Ells menen sa por?
—Això son, ells la menen, responen es gigants. No, i ja et pots posar demunt sa sella i prepare’t per sa primera sobatuda, que es sa més perillosa.
—Deixau estar s’ansia per mi, diu ell.
I se posa a cridar com un loco:
—¡Viva! ¡viva! ¡ara va de-bò! ¡ara va de-bò! Es moros ja los eren demunt, i se posen a tirar pedres i fletxes, i començá es foc. Tot allò resplandía de crits i estabeig, s’armá un aiguer de los cent mil dianxes, sa cosa més faresta i aborronadora.
Es gigants i En Pere no recularen una passa, enrevoltats de moros per tots els vents, vos assegur que’n feien de destrossa: tomaven caps com un que toma aubons ventant un garrot dins un aubonar ben espès devers es Març.
Tot-d’una es moros los estrenyíen i les feien ses pessigoies ben endins; pero, com veren que finis, finis queien a sostres i feien una solada demunt s’altra, començaren a recular devant es cristians i a fer-los amples. Pero, com eren tants, com estaven més espessos que es cabeis des cap, uns amb altres s’embarassaven i s’ambuiaven. I es gigants i En Pere que mai s’aturaven de fer-se envant i sempre envant, i com més avansaven, més caps feien botir: ¡estaven ja tots remuis de sang, no més dels esquits que botíen des que natraven o mataven.
I En Pere que cridava com un desesperat:
—¡O gran polissona de por! ¡aont éts! ¿aont t’éts amagada? que no et veig en-lloc blanca ni negra. ¡Surt, gran traïdora, i mos veurem ses caretes!
—¿Aont es, dic? cridava girat an es moros. ¿Que estau per besties, que no responeu?
I ja los havía encivellat ventai i altre ventai, i ja veien botir al-aire set o vuit caps de moro.
Sobre-tot, es sol se feu tan avall, que se va pondre: aquella moretada tan faresta del dematí tota havía fet ui: o eren morts o estaven mal ferits o e-hu havíen donat a ses cames.
I En Pere tot cansat i rabiós perque sa por no havía comparegut, ni l’havía poguda afinar en-lloc; i deia an es gigants que una altra pic anassen a enganar negres, i no l’enganassen a ell.
Es gigants, tot astorats, no sabíen quina resposta donar-li.
—No res, digueren, anem a romandre an es castell.
—Això si que no hu faré, respòn En Pere. Ma mare me comaná que sempre passás sa nit allá aont veuría pondre es sol: així e-hu he fet sempre, i així e-hu faré anit, si Deu ho vol i María.
—¡Vaja, anem! digueren ells.
—Deixau-me fer, que es per demés es sucar ets ais, va respondre En Pere.
Se’n anaren i ell quedá tot-sol es mig de tants de milenars de morts i ferits que badaiaven; i va dir:
—A veure aont mos ajassam anit, que no m’aguant de son.
¿I que fa ell? Ja es partit a posar morts i morts, un demunt s’altre, pujant tres parets redonenques, que se teníen, en forma de barraca, i n’entravessa uns quants demunt, per fer sa teginada.
—Ja tenc redòs per anit, diu tot xalest: ni el rei dins sa seua cambra dormirá tan a la regalada com jo. Aixi no hi haurá perill que sa serena hem prenga.
Passá el Rosari amb quatre grapades, pegá un parei de roecs des concert que duia, i en nom del Pare, del Fill i del Esperit Sant se senya i tu-tup! ja está allargat demunt es sol rònec de sa barraqueta, i quedá adormit en sec, i bons roncos.
Com va haver fet es primer sò, devers mitjamit, se despert, s’aixeca i surt a mirar els estels per sebre quina hora era poc sa poc lla: i heu de creure que afina un llumet no gaire lluny que assetsuaixí caminava i assetsuaixí estava aturat.
—¿Que diantre pot esser aquest llumet? diu ell. ¡Sabs que havía d’esser sa por, que d’amagat anás de ses seues per aquí! ¡Fiau-vos de gent loca! Sobre-tot, me’n hi vaig a tocar-ho amb ses mans.
Amb quatre bots va esser devora es llumet, i va veure que era una jaia que se’n anava de mort en mort, i de ferit en ferit. S’hi acostava, los tocava una mica, i tot-d’una ells amb una rebel·lada ja estaven drets, i fogíen com la bala.
—¡Uei, vos! ¿que vos diuen? cridá En Pere plantant-s’hi devant amb un llongo. ¿I ara quina la feim?
Sa jaia, com el sent i el veu, queda astorada. Tot-d’una no podía parlar; pero arriba a rompre i diu:
—¡O germanet, no me digueu res, per amor de Deu! ¡Som una pobre jaia, que no fas mal a ningú! Pos un poc de bálsam d’aquesta ampolleta an aquests germanets meus, i es qui están ferits queden bons i es morts reviscolen.
—Mostrau com, diu En Pere.
Sa jaia tira unes quantes gotes demunt dos o tres moros estesos amb so cap fet una coca, i encara ses gotes no los tocaren, com peguen bot tots sencers, i cametes me valguen per avall.
—¡Re-cent mil raccions de dimonis boiets! diu En Pere devant aquell pas. ¿Vol dir noltros los matam, i tu los fas reviscolar? ¡O gran dimoniera!
Mentres deia això, ja li ha pegada grapada a s’ampolleta, i ventai amb s’espasa a cau d’oreia, i li feu botir es cap set passes enfora.
—¡Cap com aquesta! deia l’homo sensa poderse’n avenir. ¡Veiés com es gigants los havien d’esveïr an es moros, si com eren a dormir en es castell aquesta mala bruixa los feia reviscolar! ¡Com no se’n havíen de regalar es moracos si ios feien acabar els alens, quant teníen qui los ho tornava es temps de dir Jesús! ¡Com no s’havíen d’aficar just beies! Així s’ase i-tot e-hi va a fer valentíes… Pero ¿qui havía d’anar a creure que era aquesta jaia qui posava terra tan fort a s’escudella des gigants? Sobre-tot: ¡beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de ma mare!
L’homo s’en torna amb s’ampolleta a sa barraca, s’ajeu, pogué agafar es sò altra volta, i no se despertá fins que es sol li pegá per sa cara.
Arriben es gigants, i veuen casi sa meteixa estesa de morts que havíen deixada es dia antes.
—¿Que será estat això? se deien tots atordits. ¡En no esser que els uis mos fassen dos!
—¡Bona casta de fer dos! va respondre En Pere, sortint de sa barraqueta. ¡Acostau-vos’hi, i e-hu veureu com son ben morts! ¡No es mourán, pus, no tengueu ansia! Pero ¡vaja quins papalomeos que sou! ¡Ell com que hageu menjat faió ¡Rompre-vos ses banyes aquí matant moros de sol a sol, díes, setmanes, mesos i anys, sensa avançar una passa sempre aferrats amb sos meteixos! ¡Com es vel·lallissa! ¿I que no vos ne serviu gens gens des carabassot? ¿I no filáveu que per força hi havía d’haver cosa aquí, quant per moros que deixásseu morts s’hora-baixa, lo en-demá se’n presentaven altres tants de vius? ¡I voltros es més descansats del mon tot-d’una que veieu en vermei que s’enfonyava, hala anem an es castell a posar els ossos de pla i dormir a la regalada, i es moros per aquí que fassen trucs i baldufes!
—¡Pero bé! que es estat això? ¿que ha succeït? deien es gigants, tot confusos, sensa sebre que pensar-se.
—Matem primer es qui queden, respòn En Pere, i llavò ja vos ho contaré fil per randa.
Així meteix n’hi havía un bon raig de vius encara, i paraven una partida de corterades, pero anaven més ala baixa, i no movíen tant d’estabeig: s’estesa de germans seus que hi havía per en-terra los feia feredat. Estaven armats i en orde de batalla, pero no envestíen com solien fer sempre.
—Si voltros no envestiu, digueren es gigants i En Pere, ja vos envestirem noltros.
Dit i fet, s’hi tiren demunt com a cans de bou.
Es moros tot-d’una així meteix pararen clot, i feren de la guerra pota per aguantar sa sobatuda, i l’aguantaren una estona; pero com veren que no feien més que anar de copes i grufar per llarc, es qui pogueren e-hu donaren a ses cames, i qui en tengué les va treure.
Es gigants i En Pere los encalçaren fins que tengueren alè, i si no los poríen aspidar amb sa llança, los adormíen amb un còdol.
Vos assegur que’n romangueren pocs que hu poguessen contar.
Es gigants s’arribaren a aturar, brollant de suor i tots remuis de sang. Com pogueren tornar alè, que se miraven aquella estesa esglaiadora de morts, i veien esveïda tota sa morería, varen dir:
—Hala, Pere, conta-mos fil per randa que es estat això d’anit.
I los comptá de com s’era aixecat a la mala-hora, i havía afinat es llumet qui corría, i que e-hi aná, i va esser sa jaia que amb so bálsam de s’ampolleta curava es ferits i reviscolava es morts, i va acabar amb aquestes:
—¡Veiès com los havíau d’esveïr, si aquella bruixa vos feia aquella endemesa! I mentres-tant voltros ¡bons roncos dins es castell! ¡I ben alerta a vel·lar mai si ningú en sa-nit vos traía!
Es gigants estaven amb sos cabeis drets, feien uns uis com uns salers, i no sabíen que los passava.
Esperaren lo en-demá per veure si e-hi hauría sa meteixa estesa de morts, i si en vendríen altres de vius; i ja hu crec que lo en-demá des morts no n’hi va haver cap que se fos mogut, e-hi va haver just es meteixos. A s’entrellum, demunt es turons, destriaren una partida de moros que guaitaven. Bé los varen esperar, i bons estaven ells per acostar-se. Com veren que tots es que havíen deixats estesos, estesos estaven, no volgueren sebre qui l’havía encalçada, i fogiren com la pols.
Es gigants estaven com a beneits, e-hu veien i no hu creien.
—¡Vaja quina passada que es aquesta! s’esclamaven. ¡N’hi ha per perdre es corbam! Pero ¿quin possible es que es bálsam de s’ampolleta tenga tal virtut?
—¡Vaja si la té! respòn En Pere. I sobre-tot, ara meteix porem fer ses proves. ¡A veure quin es que vol que li taiem es coll, veureu que d’aviat el tornará tenir confegit!
—¡Jo no hu vui! respòn un, i els altres dos feren es meteix cantet.
—¡Amb aquestes estam! diu En Pere. ¡Fassem-la amb mi a sa prova?
—¿I e-hu dius de-bò?
—I ben de-bò. Hala, depressa.
¿Que me’n direu? Ell un gigant ja li venta s’espasa i li fa botir es cap, un altre le hi agafa, i s’altre le hi unta de bálsam amb quatre grapades, i zas le hi planten demunt es coll, i al-acte quedá tan ben confegit, com si en la vida e-hi hagués hagut tai; pero llavò se temeren que havien posada sa cara derrera i es clotell devant…
Quedaren sensa polsos, blancs com la paret, aborronats: qui e-hi quedá més que ells va esser En Pere com se va veure d’aquella manera, com notá que tenía sa cara girada. Se posa a tremolar com una fuia de poll, va perdre totes ses colors, no treia fesomia d’homo, ses cames li feren figa, no sabía aont s’havía de posar: era lo meteix que si hagués vist el mal-esperit.
Ala fi va poder rompre, i digué amb una veu lo més esglaíada i planyent:
—¡Per amor de Deu tornau-me taiar es coll, i posau-me bé aquesta cara, si no voleu que sa por me mat! ¡Ara l’he trobada a sa por que cercava! ¡Ara veig que es por! ¡Ara veig que es lo que fa por: un homo amb sa cara girada!
Es gigants li tornaren taiar es cap, le hi untaren de bálsam, le hi planten demunt ses espal·les amb sa cara devant i es clotell derrera, queda tot ben confegit; i aquí En Pere se despedí des gigants i se’n torná a ca-seua dient:
—Prou m’ha costat, pero e-hu he aclarit que es por, que es lo que’n fa més de tot: un homo amb sa cara girada.
Deu n’alliber a tota criatura. Amèn.

Continue Reading

Es port de sa cibolla blanca

Això era un patró molt ric que tenía un fii que havía nom Robert.
Son pare un dia li va dir:
—Ja som tornat vei, els anys me pesen massa: vat-aquá sa barca, i navega tu que éts jove. Lo que te comán, que no toques may an es port de sa cibolla blanca, perque s’hi campen malament.
—No tengueu ansia, mon pare, diu En Robert. Sa mare li digué:
—Fii meu, tén aquesta de mí: sempre i aont sevuia sies fes bé i no mires an a qui; qui bé fa, bé trobará.
En Robert un dia, abans de s’auba, amb sa barca al tip de concert, saupá áncores, i, vent an popa, de d’allá:
Troba un port topadís, ven sa barcada, i n’hi donaren més doblers que no volía.
I’home tornava ric i ple, i un dia demana an es mariners:
—Escoltau: ¿i es port de sa cibolla blanca aont es?
—No’n som molt enfora.
—Idò anem-hi, veam si s’hi campen tan malament com diu mon pare.
—Amb ell no mos hi aturárem mai.
—¡Vaja, no sieu coquins! ¡allá s’ha dit!
Es mariners varen haver de creure, per greu que los sabés.
Al punt e-hi foren devant: entraren, i veren que hi havía una gran ciutat.
Donen fondo, i En Robert, com si hagués tengut foc dins ses sabates, ja salta a terra, i a trescar s’ha dit.
Com se’n tem, se troba as mig d’una plassa ben gran, aont e-hi havía una cibolla blanca, tan grossa, que tenía ses fuies com entenes de molí, i s’ui com un abre de barca des més gruixats. Abaix de sa cibolla e-hi havía un remolí de gent. S’hi arramba, i veu que tenien un mort enrevoltat, i una partida li escopíen.
Com s’ho va haver mirat una estona, no pogué pus, i romp:
—¿Pero que diantre es això que feis?
—¿Que feim? responen aquells. ¿I això demanau? ¿Que sou nat d’avui i batiat d’ahir, o veniu de ses Erasses.
—Som un homo que no era estat mai an aquesta terra, i veig ara una cosa que no havía vista en sa meua vida.
—Idò heu de sebre, li digueren, que aqui e-hi ha sa costum de que, si un se mor amb deutes, el posen devall aquesta cibolla, i no’l poren enterrar que no estiga cabal, i tots aquells an a qui devía tenen dret d’escopir-li fins que estiguen pagats i satisfets. Aquest mort va fer s’endemesa de morirse amb més deutes que cobrances: per això está així com está, i li fan lo que li fan. ¡Fort! ¡més se’n mereix! hagués pagat allá aont devía! Perque ¿quina llei es aquesta de manllevar i endeutar-se i fondre sa suor dels altres, i que llavò es qui han fet es favor de deixar, es qui han feta sa somereta, s’hágen de pegar un cop a sa barra? Per això, ¿no vols que’t duguen devall sa cibolla en esser mort? Paga, com un dimoni, allá ont deus.
Com En Robert sent tot aquell manifest, recordant-se de ses paraules de sa mare: fes bé i no mires an a qui, s’esclama:
—¿I si n’hi hagués un qui pagás per ell, no’l poríen enterrar an aquest mort?
—Ja hu crec que sí! ¡i ben aviat! pero, ¿qui será es beneit que vaja d’aquestes merques?
—Jo, diu En Robert.
Haver gastada aquesta paraula ell, i deixar-se d’escopir es qui escopien, va esser tot-u.
—¿Que deis? ¿que deis, germá? cridaven tots enrevoltant-lo. Pagau, pagau fins a dobler i maia, i veureu que de prest hi estará tapat de terra aquest polissó.
—¡Uei! no insulteu es morts, que Deu ja los ha judicats.
—No res, pagau, i si’l mos tornam passar per sa garrova ¡que mos tiren d’una passa!
En Robert se va treure un serronot de dobles de vint, que feia por, i dany dany va monyir fins que va haver pagats tots es deutes d’aquell mort; i foren tants, que’l deixaren més aixut que una pellissa. An es pobre serró el va poder girar lo meteix d’una calça, i no hi hagué perill que’n caigués cap de duret d’or, dobleta, ni doble de vint: totes havíen volat… per enterrar aquell diantre de mort.
Així meteix l’homo va perdre ses riaies, i se’n torná a sa barca, tot mostii i consirós, pensa qui pensa:
—¡No es estada mala berba aquesta! ¡Tan meteix tenía raó mon pare de fer-me de present que no m’aturás an es port de sa cibolla blanca! Pero també e-hi ha que ma mare me va comanar que sempre fes bé i no’mirás an a qui. No res, ja hu veurem que será en esser cuit. ¿E-hu he fet? ¡Vaja per ben fet! i ¡fora engronyaments ni funestedats per això ni per altre tant!
Arriba a sa barca tot xaravel·lo, i es mariners no conegueren res.
—¿Que es anat bé, patró? li demanaren.
—Bé de tot, respòn ell.
I partiren, i no s’aturaren fins a ca-seua.
Com En Robert saltá a terra, son pare i sa mare ja l’esperaven, i poreu fer contes s’abraç i ses besades que li degueren donar i s’alegría que tengueren, veent-lo més sá que un gra d’ai i més xalest que una novía.
Pero com los contá sa passada des port de sa cibolla blanca, perderen ses riaies i quedaren de pedra. Son pare li doná un dalt-a-baix, que el se cuidá menjar, perque deia que ja le-hi havía advertit devant que no’n passás, i que per sa seua caparrudeça se’n havía duit tan gros perboc: ara sa mare, considerant que en so pagar es deutes d’aquell mort no havía fet més que observar lo que ella li havía comanat, torcía es coll, i deia:
—Un poc salat mos es sortit es fer bé aquesta vegada, fii meu; pero no e-hi ha remei: qui bé fa, bé trobará; i desgracies més grosses mos poríen haver succeïdes. ¡Deu mos n’alliber, si convé!
Des cap d’una mesada En Robert un dia agafa son pare, i li diu:
—Mon pare, ¿i que no hem de fer un altre viatje?
—Sí, pero no sia cosa que tornes passar p’es port de sa cibolla blanca. ¡Ara e-hu tenc de veu re si t’haurás escalivat de no creure! ¡Si’n passes, no et tornes presentar dins aquesta casa; que’t treuré defora!
—¡Jesús, Robert! deia sa mare; ¡no’n passes per amor de Deu! ¡creu ton pare! ¡pero creu també ta mare: fes bí i no mires an a quí, fii meu!
—¡No tengueu ansia! deia ell; tot anirá bé si Deu e-hu vol i María.
Se posa dins sa barca, ben carregada de pertret, seuparen áncores, i vent en popa i vela plena, de d’allá. Cerca que cerca un port topadís, volgué Deu que en trobás un; despatxá tot es carragament, i n’hi donaren més doblers que no volía: li ompliren un serronot que feia por, tot de durets, dobles de sis lliures, de dotze i de vint.
Ja se’n tornava a ca-seua ric i plè, i heu de creure i pensar que li envestiren unes ganes tan fortes de passar p’es port de sa cibolla blanca, i varen créixer tant i tant, que no pogué pus, i diu an es mariners:
—¡Cap an es port de sa cibolla blanca tenim ses feines!
—Pero, ¿i que dirá vostro’n pare? ¡Ell que era tan entès, tan avengut, no’n volía passar mai!
—¡Cap an es port de sa cibolla blanca dic! ¡Allá aont e-hi ha patró, no manden mariners!
Ells acalaren es cap, i varen creure.
Dins set o vuit hores, ja foren dins aquell port ditxós, donen fondo, i En Robert ja salta a terra, i a trescar la ciutat s’ha dit.
Com se’n tem, se troha dins sa meteixa plassa de s’altre pic, devant aquella cibolla disforja, i ara sí que era gros es remolí de gent que e-hi havia.
—¿Que farem? diu En Robert. ¿Que será un altre mort carregat de deutes?
S’hi arramba, i va veure que no era un mort que tenía enrevoltat, sinó una fadrineta que cuidava a fer ui de plorar, i que, encara que no tragués fesomía i dugués pintada demunt s’angunia aclucadora que roegava es seu cor, se veia que era sa cosa més garrida i gentil que s’hagués vista mai. Estava atracada a sa soca de sa cibolla per aguantar-se; devora ella e-hi havía un senyorot boca closa i que feia uis ferm. Un esgotzí, que s’arrabassava una cara de Caifás lo més al viu, anava i venía per dins es rol·lo que la gent deixava buit, i deia amb una veu que esquerrinxava ses oreies i resplandía dins es cervell:
—¡Mil lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Hala, qui e-hi diu més! que sa pessa e-hu paga. ¡Mil lliures, a la una!…
—Pero, ¿que dimonxe es això? diu En Robert, com va haver vista la feta.
—¡Que ha d’esser! li respòn un devora. ¿Que no badau els uis? Encanten aquesta fadrineta, i si e-hi voleu dir, afanyau-vos; que per-ventura no hi sereu atemps. Es corsaris han arribada avui una barcada de catius i catives, i han tenguda tanta pressa que ja només queda aquesta al·lota. L’han estojada per lo derrer perque e-hi hagués més temps de veure-la i fossen més es qui la volguesen comprar.
Encara aquell no havía acabat es seu cap de fil, com se sent una veu que crida:
—¡Mil lliures més!
I s’esgotzí llavò sí que va cobrar coratje, i cuidava afer ui cridant:
—¡Dos milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Depressa! que, com voldreu, no hi sereu a temps. ¿Que no hu veis que aquesta al·lota val tots els doblers del mon? ¡N’hi ha per tornar-hi locos! ¡Dos milia lliures a la una! ¡Hala qui e-hi diu més!
—Patró, digué aquell an En Robert; ja el sentiu an es rossinyol. Si e-hi heu de dir, espediu, que això va a má de fer-se amunt. En treurán més doblers que no voldrán. ¡Ell, si va a dir ver, no n’havía vista cap mai d’al·lota més prenidora!
En aquest entre-mig tornen sentir una veu que diu:
—¡Mil lliures més!
I s’esgotzí, ja hu crec, just un rabiós, cuidant a esgargamellar-se, ananti venint com una llançadora, no s’aturava de cridar:
—¡Tres milia lliures a la una! ¡Hala qui e-hi diu més! ¡fora sòn! ¡fora vessa! ¡qui té doblers, que los trega! que ara es s’hora. ¿Que no la veis tan gentil, tan bella dona, maldement ara tenga pena? ¿Que no hu veis que no es pagada a qualsevol preu? ¡Tres milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més!
—No hi ha remei, torna dir aquell an En Robert: aquests cossaris avui se fan sa barba d’or. ¡Vaja quina pressa! ¡Hala, patró! Si’n teniu ganes, no fasseu pus s’orbet, que poría esser que la cosa se fes amunt ferm, i vos costaría des pebre.
En Robert no va respondre: estava cap-ficat, tot pensatívol. Li havía agafada tal compassió d’aquella fadrineta, e-hu trobava tan lleig que s’hagués de veure dins una esclavitut per tota la vida, i que son pare i sa mare l’haguessen de plorar perduda per a-sempre; li feríen tant es cor ses llágrimes i es plant que ella feia; que s’aficá dins es cap que no tendría perdó de Deu si amb sos doblers que duia i que havía tenguts tan bons de guanyar no la treia d’aquell enderivell tan ferest.
I li acabaven de donar sa sempenta ses paraules de sa mare: fes bé i no mires an a qui; pero llavò li veníen a sa memoria ses amenasses de son pare i ses ateses que li faría si se tornava presentar bossa buida. Estava el pobre entre s’espasa i sa paret: si prenía per un vent, mal; si prenía per s’altre, mal també.
A-les-hores se sentí una altra veu cridar:
—¡Mil lliures més!
S’esgotzí aquí se desbaratá de tot, aixordant tot-hom amb sos seus crits i estufornos:
—¡Quatre milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Hala, depressa! que qui voldrá, no hi será a-temps si bada un poc. ¡Hala, que ja está a la crema! ¡S’al·lota més garrida que es passeig, que banya s’oreia de saliva a totes! ¡Quatre milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més!
Aquí En Robert no pogué pus.
—¡La fas, i venga lo que venga! digué ben fort.
S’afica p’es mig de sa gent, i a força de colzades a dreta i esquerra, se planta devant s’esgotzí, se treu es serronot, que duia es forjo d’una poltrú de ses més grosses, i amb sos uis que li espiretjaven i tot el còs que li tremolava, diu:
—¡Aquest serró, tot ple d’or, tenc per aquesta al·lota!
S’esgotzí va romandre ferit-l’a; es cossari, boca badada; es qui estaven en revoltats, amb sos cabeis drets; es qui e-hi havíen dit sensa polsos; i començaren a fer-se enrera, i si no amb sa llengo, amb sos uis i sa cara deien:
—¡Mos han arronçats amb aquesta!
—Lliura! diu es cossari a s’esgotzí.
—¡Aquest serró ple d’or, a la una! digué s’esgotzí, signant es d’En Robert. ¡Hala, qui e-hi diu més? a la una! ¡a les dues! ¡Hala, qui e-hi diu! ¡a les tres!… Vostra es, diu des cap d’un poc, girant-se an En Robert.
Es cossari s’aixeca, En Robert li buida es serró dins un mocadorot estès, i e-hi va haver un caramull d’or que feia feredat.
En Robert se gira a sa fadrineta i li diu:
—No plores pus: sapies que no éts cativa ni esclava. Es ver que t’he comprada, que he donat tot quant duia per comprar-te; pero no hu he fet perque fosses meua, sino per tornar-te a ton pare i a ta mare. Digues-me aont son i ara meteix porem partir.
Aquella al·lota se creia somiar: havía sentides ses paraules d’En Robert, el veia a ell que no feia cara d’anar de berbes; però no s’ho poría aficar dins es cap que allò fos ver.
Prou li costá an En Robert fer-le-hi creure: li va haver de parlar ben fort.
La dona no-hi cabía de goig; plorava d’alegría; una gaubança que no era de dir l’envestía per tots es vents; estava com una beneita.
—¿Éts fadrio casat? va dir cop en sec.
—Fadrí, diu ell.
—Sapies, idò, que jo som fia de rei, que es cossaris me varen pendre i m’han duita aquí. Som fadrina, i, si me vols, mos porem casar, i, com més prest, millor: som teua, i cadascú que tenga lo quees seu.
No vos dic res si li agradá aquet sò an En Robert, i si hu va trobar que hi estava ben pensat.
—Fieta meua, digué ell, tu ja hu veus: per treure’t de ses ungles des cossaris he donats tots es doblers que duia; tot es meu cabal. Men una barca, pero es de mon pare, i com veurá que torn sensa una creu, no sé que’m fará. Això es lo que hi ha: si te’n aconhortes, t’assegur que no estarás per mí.
—¡Tu m’has rescatada, diu ella, t’éts esposat a tot per tomar-me sa llibertat! Bellament me puc esposar jo: vui córrer sa teua sòrt, sia bona, sia mala. Casem-mos, i no anem a aclarir pus raons.
Se casaren, s’embarquen, i els mariners feren uiots ferm com veren aquella al·lota que s’entregava amb so patró i que era tan garrida i ben carada.
—Es sa meua dona, los va dir En Robert: respectau-la per tal.
—¿Vol dir vos sou casat?
—Sí-fa, ¿que no trobau que he tengut bon gust?
—¡Bò de tot! ¡pero de tot! deien ells sensa poder-se’n avenir.
—Fieta, diu En Robert a sa dona, ara tu mos has de dir es reinat de ton pare aont devers mos cau.
—No me’n parles, respòn ella: com es cossaris me prengueren vaig perdre l’aluiar, i amb tant com he plorat i sa pena que he passada, que sols Deu del cel e-hu pot dir, ni sé per on venguerem, ni aont me trob, i manco per aont hem de pendre.
—Lo millor será, diu ell, que mos n’anem a ca-nostra, i d’allá ja farem cames per afinar-ho. Ella va trobar que havía pensat bé, i partiren cap a ca’n Robert.
E-hi arriben, i, com son pare los veu tots dos i sab es manifest, com veu que es seu fii se’n vé sensa una treseta i amb aquella dona per afegitó, li va caure tan avall i-hu va pendre tan tort, que no se volgué entendre de si ella era fia de rei ni reietó, ni si era caiguda en mans de cossaris, ni si e-hi havía deixat de caure: los va treure defora a tots dos amb caixes destrempades, i los digué que no s’hi tornassen presentar en tots es dies de la seua vida.
En Robert hagué de sortir de ca-seua amb ses mans demunt es cap, poreu fer contes amb quin coret:
—No mos queda altre camí, digué ell, que anar-mos-ne p’el mon pelegrinant, i no aturar-mos fins que hájam trobat ca-ton pare.
Camina caminarás, passaven terres i més terres, demanant a tot-hom noves de lo que cercaven.
Molts no havíen sentit anomenar mai tal rei ni tal reinat. Es qui’n tenien indicis, tots los deien que era tan enfora i tan enfora, i que abans d’arribar-hi, serien morts de caminar.
Ells per res del mon perdien es coratje i sempre de d’allá cap aont los deien qu’era.
El pobre rei que havía perduda sa fia, que no’n tenía altra, com prou va haver plorat, que es pensaven que se moriría de pena, enviá nobles de la seua Cort a cercar-la per tots els vents fins que l’haguessen trobada, i los va fer aquest pla devant devant:
—No heu de dir a les-clares que es sa meua fia que cercau, perque això vos poría dur molts d’emperons i embrutar-vos sa pesquera, pero de tot. Vat-aquí lo que he pensat per fogir d’aquest mal: sa meua fieta, com bé sabeu, es sa millor brodadora que s’haja vista mai: allá aont ella posa ses mans, que no e-hi vaja un’altre a posar-les-hi, perque fará els ous en terra. Jo vos donaré una bandera brodada seua; voltros la vos ne duis, i vos n’anau de vila en vila i de ciutat en ciutat, i només heu de fer això: heu de mostrar sa bandera a tot-hom, i heu de dir: A s’al·lota que’n brod una com aquesta es nostro rei li donará sa corona. Sa qui mos ne present una d’igual, no té més que venir amb noltros, i tot-d’una que arrib, ja tendrá sa corona demunt es cap, ja será la reina. Com ningú, en no esser sa meua fia, es capaç de brodar-ne una d’igual, no vos poreu errar. Si e-hu trescau tot i ella es viva, quant passeu per allá aont ella es, la trobareu tot-d’una. ¡Vaja, idò; ja poreu esser partits, i no torneu sensa ella!
Los dona sa bandera, que era una maravella, sa cosa més preciosa que vos pogueu imaginar, i partiren al-acte.
Camina caminarás, se’n anaven tresca qui tresca terres i més terres, reinats i més reinats: mostraven a tot-hom sa bandera i deien lo que feia al cas; ses al·lotes de per tot no feien més que brodar banderes, i vos assegur que hi posaven bé es cinc sentits, i que treien tot s’estam; pero totes se quedaven amb ses ganes, totes feien quetxa: ses banderes que brodaven eren morques devora sa que es nobles duien.
Ja feia set anys que ells corrien p’el mon cercant qui los ne presentás una que fos just igual, i no los ne presentaven cap que li retirás gens: sempre feien calada buida; no la porien trobar a sa mata llentisclera.
Ja havíen perdut es coratje de tot, quant Deu va compondre que passasen per sa meteixa ciutat aont En Robert i sa seua dona se trobaven a-les-hores seguint sa seua pelegrinació.
Varen caure a veure aquells nobles, i ella los va conèixer; pero no digué res, sino que va pendre sa seua.
—¿Vols que hu prou de fer-ne una de bandera com aquesta? diu an En Robert.
—¿I que’t dones amb coratje tu? respòn ell.
—¡Vaja si m’hi don!
—Idò endevant.
Trobaren una bona ánima que los deixás sa roba i es fil que se necessitava, ella se’n va a mirar-se bé sa bandera, demana quinze díes de temps, los hi donen, posa fil a sa güia, i dins es quinze dies la tengué llesta. La du an aquells nobles, es nobles la posen as costat de sa que el rei los havía donada, i va esser just just aquesta, ni més ni pus. Des cap d’una estona que les se varen haver passades totes dues per ses mans mirant-les-se, ja no saberen distinguir quina era una i quina era s’altra.
Es nobles feren esplicar aquella dona i es seu homo, i llavò si que veren ben clar que havíen trobat lo que cercaven: sa fia del rei.
Poreu pensar quina alegría més grossa no havíen de tenir uns i altres.
Es nobles digueren:
—Es camí més curt es posar-mos dins una barca, que ja hi hauríem d’esser a ca’l rei. Se posaren dins sa barca, i, vent en popa, de d’allá.
Com feia un parei de díes que navegaven, el dimoni de s’enveja, que no deixa res per verd, i que, allá aont no s’afica ningú, s’afica ell, començá a pegar enforinyades an aqueis nobles; i, com se’n temeren, ja los va haver entrat, i no s’aturava de dir-los:
—¿I ara consentireu que aquest papalomeo d’En Robert, pobre i retut, que fins ara per tenir p’es bec, havía de córrer la gandaina de porta en porta captant qualque coseta per amor de Deu, consentireu que un així haja de esser es vostro rei? ¿I que no e-hu veis que e-hu será? Tot-d’una que arribeu, el rei los donará sa corona: no vos n’escapau. ¿I sereu tan poca cosa que allargareu es coll a passar per tal afronta?
An aquells nobles los entraren tant aquestes impugnes que tots s’ensumaren, i varen dir:
—Lo millor será entretenir-lo un parei conversant a un lloc perillós, i que dos o tres, de cop-descuit, amb una senpenta el tirem a la mar, i així, matant sa vaca, desmamarem es vadell. Direm que hi es caigut de desgracia; un de noltros se casará amb ella, i tot mos dirá en candela.
¿Que me’n direu? Ell les feren tenir veres an aquelles paraules. Aquell dia meteix mouen conversa an En Robert; ralla qui ralla, el duen a un costat de sa barca, i, tot-d’una que’l veuen una mica descuidat, li enverguen sempenta, i el pobret va caure emplomat dins mar, i no’l veren pus.
—¡En Robert que mos es caigut a la mar! se posaren a dir aquells polissons, fent crits i renou. ¡O quina desgracia! ¡quina desgracia!
Sa fia del rei los sent; surt corrents, mira per tot, se mira aquells, escampa la vista tant com pot, afica ets uis per tots ets endrets… en lloc veu En Robert: li ve baticor, tors es coll, i cau estesa lo meteix de morta.
Bé li banyaren es polsos d’aigordent, bé la ventaren: no la pogueren retornar.
Llavò si que s’hi trobaven enfangats i endidalats es nobles.
Arriben a la Cort, el rei los surt a camí, veu sa seua fieta d’aquella manera, i no sabía que li passava. Per una part tenía una alegría grossa de veure-la, quant ja la creia perduda per a-sempre; per altra part sa pena el croixía i l’estrangolava, veent-la allargada, sensa sentits, sensa polsos, que casi no es coneixía que alenás.
Senyor rei, deien es nobles, es estada s’alegría de veure que ja arribava, que li ha fet venir aquest desmai. No tenga ansia, ja li espassará si Deu ho vol.
Pero no li espassava gens, i el rei i tota la Cort estaven amb un coret com una llantía, no sabíen per ont pendre, i tot era plors i descapdell.
A la pobreta la posaren demunt un llit, tots es metjes que teníen un poc de fama e-hi acudiren, i no s’aturaven de tirar consulta i de provar coses per retornar-la; pero tot era debades.
En Robert, tot-d’una que pegá dins s’aigo, sentí uns brassos que el varen pendre i que el se’n duien per endins, fent més via que un delfí.
Des cap de tres díes surt a una plaja.
Tot-d’una que toca s’arena, se tem que es brassos que’l duien s’aferren a un còs, i se troba dins es brassos d’un homo. Aquell homo li diu:
—¿Que no’m coneis?
—Ni tenc record d’haver-vos vist mai, respòn En Robert.
—Idò jo som aquell homo que tu trobares mort dins es port de sa cibolla blanca, i que li pagares es deutes, perque el poguessen enterrar. Aquí som per tornar-te es favor que llavò em feres. Com pegares dins s’aigo, es meus brassos foren que te reberen, i que t’han portat aquests tres díes. Te tiraren a la mar per enveja, perque no fosses el rei; sa teua dona caigué esmortida i encara e-hi está. Ja es a ca-son pare, i tots es metjes plegats no saben com retornar-la.
Aquell homo se posa sa má dins es pits i se treu una guiterra.
—Jas aquesta guiterra, i, sona qui sona, ves-te’n per devant ca’l rei.
Se’n hi va, i vos assegur que cuidava a fer ui sonant. ¡O que hi sonava de bé, i quins sons que treia més fins i puriticats!
La reina sent aquells sons, guaita, veu En Robert amb sa guiterra, i diu:
—Feis-lo pujar: ja que ningú troba remei per sa meua fieta, per ventura es sò d’aquesta guiterra li sería bò.
Fan pujar En Robert, el menen dins sa cambra aont estava ajeguda sa fia del rei, i ja se posa a tocar, i-hu feia de tot.
Romp a cantar, i se destira d’aquesta:

—La tonada del patró,
que cativa vos trobá;
la tonada del patró,
que amb bons doblers vos comprá.
Aquí sa fia del rei comença a cobrar colors i colors.
—¡No t’atures de tocar! ¡toca més! digueren el rei i la reina cobrant coratje.
I En Robert, ja hu crec, toca qui toca.
—Canta, canta, li digueren.
Ell torna a cantar:

—La tonada del patró,
que amb ell vos vareu casar;
la tonada del patró.
¡set anys de pelegrinar!
Aquí sa fia del rei ja obrí ets uis i mirava i mirava, sobre-tot devers En Robert, i son pare i sa mare.
El rei i la reina anaven a tirar-s’hi demunt per abrassar-la i tapar-la de besades.
—¡Que no la toc negú per amor de Deu! diu En Robert, ¡deixau-me acabar!
El rei i lareina se varen detenir, i li digueren:
—¡Hala, idò, fes la teua via! ¡Depressa!
En Robert, sona qui sona, continuá es seu cap de fil, refilant se veu tant com poría:

—La tonada del patró,
que a fons el varen tirar;
la tonada del patró,
Deu del cel li da sa má.
Aquí sa fia del rei obrí sa boca, i va dir sospirant:
—¡Ai, estimadet de la meua ánima!
—¡Per amor de Deu que no diga res ningú! clama en Robert. ¡Que no’s moga ningú!
Ningú motá ni’s bategá, i ell, com un desespetat, se destira d’aquesta, endolcint sa veu tot lo que va sebre:

—La tonada del patró
que vé per fer-vos cobrar;
vet-aquí los vostros pares,
vet-aquí el qui vos salvá.
Encara no va haver acabat es derrer mot, sa fia del rei amb una rebel·lada s’aixeca asseguda, pega bot des llit, sana i bona i atxerevida, i se tira dins es brassos d’En Robert; el rei i la reina los abrassaren a tots dos, plorant d’alegría com a nins petits; i no sabíen que’s feien ni quin cap los anava devant.
Se seua fia i En Robert comptaren tot lo que els havía passat. Tot-hom quedá amb sos cabeis drets; no se’n porien avenir.
An aquells nobles que havíen comès es crim, perque el confessaren i el ploraven amb llágrimes de sang, los perdonaren sa vida, pero los tancaren dins s’olla d’un castell, i no veren pus sol ni lluna.
El rei maná que se fessen tres dies de festa grossa, i un dinar cada dia per tots els seus vasalls, pero un dinar d’aquells que tiren d’esquena ets homos. I vos assegur que tots se’n aprofitaren bé, i que n’hi va haver de trui i de sarau tot lo que va esser bò.
El rei doná sa corona a sa seua fia i an En Robert, que foren uns reis de primera, i varen viure anys i més anys a-pler ells amb ells i amb tot-hom, i encara son vius si no son morts. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torra Nova, agost 1896.

Continue Reading

En Pere de sa coca

Això era un homo que havía nom Pere, i un any va dir:
—Si tenc bon any a sa rota, he de fer una coca amb taiades com una roda de carro.
Va tenir una anyada orbe, i va fer sa coca amb taiades de sa mida que havía dit.
Com estava dos per tres per donar-li clau, passen el Bon Jesús i Sant Pere, que en aquell temps anaven p’el mon.
—Alabat sía Deu! digueren.
—Alabem-lo per a sempre! diu En Pere. Si voleu seure, vet-aquí cadires.
—¡Quina coca tan grossa! ¿Tota la t’acabaràs?
—I més n’hi hagués.
—Dona-mos-ne un poc, diu el Bon Jesús.
—No, diu En Pere, perque feis parts i quarts: a uns los voleu an el cel, i als altres no.
—¡I si an el cel només hi póden entrar es bons!
—No m’empatx de raons. No vos ne vui donar de coca, i no suqueu pus els ais.
El Bon Jesús i Sant Pere se’n van, i des cap d’una estona passa el Dimoni.
—¿Que no n’hi haurá per tots? va dir, veent En Pere que no se donava raó a ses barres, menja qui menja coca.
—Pero no n’hi haurá per tu, diu s’estornell.
—¿I per quines cinc-centes? diu el Dimoni.
—Fas parts i quarts: a uns los te’n dus, i alsiaitres no.
—¡Ah cap de porc! ¿Que es pert per mí, si no los me’n’duc tots? ¿Que’t fas contes que per durlos-me’n no hi haja més que pegar grapada, i per avall? ¿I no sabs tu de sa manera que me taiá ses cames es meu contrari més gros? Ell per dur-me’n cap, primer l’he de ginyar a venir; i per ginyar-lo, m’he de valer de mil enginys i embuis, i ha d’esser a força de dur-lo enganat i de donar-li figues per llenternes, i gat per llebre, i fer-li veure es blanc negre, i donar-li entenent que la Mare de Deu havia nom Juana. I com prou m’he rompudes ses banyes, i-hu he fet de tot, llavò encara molta volta el me saupen.
—¿Sabs que son això? diu En Pere. Raons foradades: per dematí que t’aixeques, fas parts i quarts. ¡I no te’n donaré de coca! ¡e-hu sapies!
El Dimoni se va haver de pegar un toc a sa barra. No e-hi hagué perill que li fés gens de mal-de-ventre sa coca d’En Pere.
Des cap d’una estona passa la Mort.
Veu En Pere aferrat a sa coca, i que ja l’havía feta més ge mitja, i diu:
—¡Re-quemiscle, Pere! ¡quin troç de coca! ¿I com era antes d’ensatar-la?
—Com una roda de carro.
—E-hi pensares, idò a fer-ne. ¿I que no la’m deixaràs tastar?
—A tu sí, perque no fas parts i quarts: a tots los te’n dus; no’n deixes cap per llevor. Jas, fieta.
I n’hi dona més de la mitat de sa que li quedava.
La Mort, tan afamagada com sempre, amb quatre xuclades la se va passar.
—Mira, li va dir com se torcava, te vui pagar es favor que m’has fet: en veure un malalt, repàra si li brun una mosca devora es cap o devora es peus. Si li brun devora es cap, dins tres díes estará bò. Si li brun devora es peus, dins tres díes será mort.
Com En Pere sent això, esclama:
—¡Que’m tiren d’una passa, si torn agafar cap eina en tots es díes de sa meua vida!
Va vendre es blat que havía tengut a sa rota, se compra un vestit de metje, se’n va a Ciutat i hala passetja qui passetja carrers, més estirat que un parpal i més inflat que un lleu en ceba.
La gent ja e-hu crec que’l repará, i tot-hom:
—¡Un metje nou! ¡un metje nou!
—¿Aont es? aont? deien es que teníen malalt a ca-seua.
—Vamet-aquí, deia En Pere. ¿Que voleu?
—Senyor doctor, li deien, per amor de Deu i per amor de sa Mare, veniu veureu un malaltet, veam si li trobareu remei.
En Pere entrava dins sa cambra, s’acostava an es llit, més serio que una patata. Escometía es malalt, feia com que polsar-lo, deia que no volía sentir gens d’estabeig; i tot-hom boca closa, que casi no alenaven. En Pere, escolta qui escolta i mira qui mira, reparava aont li bronía cap mosca an es malalt.
Si li bronía an es peus, deia:
—No hi ha res que fer; dins tres díes será mort.
Ara si li bronía an es cap, deia:
—Això no es res; dins tres díes estará bò.
I se treia un bocí de paper, e-hi feia quatre burots amb un carbó, i deia a la casa:
—Jau això. Anau a ca es potecari. Vos fará unes cuierades, i que les prenga.
—Senyor doctor, ¿que importa súu?
—Per part meua; pot suar fins que tenga suera.
—¿I que pot menjar gens?
—¡Que menj, si té talent!
—¿Qualsevol cosa pot menjar?
—Un llamp forcat i tot, si se’n agrada.
Sensa més cumpliments, En Pere se’n anava; i per ofertes de doblers que li fessen, no prenía res.
—Ja tornaré d’aquí a tres díes, deia ell; i si es malalt no ha feta sa via que he dita, estarem cabals; i si l’ha feta, me donareu lo que voldreu.
Si sa mosca havía bronit, a su es peus, dins tres díes es malalt era mort; i com es metje nou se presentava, en no esser que fos una gent ferrassa de tot, sempre li donaven qui més qui manco, una pesseta. Ara si sa mosca havia bronit su es cap, dins tres díes es malalt estava sá i bò; i com se presentava es metje nou, tot-hom s’aferrava per ell, i no los se poría desllepissar; i qui més poria, més li donava. Si era una casa un poc polent, li omplíen ses butxaques de doblers.
—Una cosa e-hi ha, senyor doctor, li solien dir com la cosa ja s’era apassivada.
—Digau quina es, deia ell.
—Que es malalt no ha preses ses cuierades. No hi va haver cap potecari que entengués aquella recepta. A tots anarem.
¿Com l’havíen d’entendre, si En Pere sabía tant d’escriure com s’ase d’ensafranar?
—¿I que son agafats amb cans aquests potecaris de per aqui? deia s’estorneil. ¡Veam si a-poc a-poc jo m’hauré de fer potecari també!
La gent, com veien que es metje nou endevinava tots es malalts i no n’hi fallava cap, estaven ben segurs que se perdía p’es potecaris, que no sabíen desllatigar ses receptes, de fondes que eren.
—¡Vaja, quin metje! deia tot-hom. Basta que los veia an es malalts per curar-los, si tenen cura. ¡Veiés que sería si es nostros potecaris no fossen tan bancs, i li sabessen deslletigar ses receptes!
Al punt dins Ciutat no hi va haver cap metje amés que En Pere que tengués cap visita.
L’homo no se poría seure de tot lo dia, i havía d’anar a buidar es doblers a s’hostal un parei de vegades es matí i un parei es cap-vespre: tants eren es que li posaven dins ses butxaques.
Des cap de mig any va trobar que ja’n tenía que li bastaven per tota la vida, tant gastás.
Se lleva es vestit de metje, i se’n torna a la vila. Va haver de llogar un carro per dur-se’n sa gran doblerada que havía feta. Com arribá, tot-hom li feia la bona, tot-hom volía esser amic seu; i ell que cuidava esclatar d’inflat i d’entonat que anava, i se feia respectar una cosa de no dir. Va comprar un parei de possessions, i vivia com un sí senyor.
Tenía un jardí sa cosa més de veure i més alegrívola del mon, i e-hi solía anar tots els hora-baixes a prendre-hi la fresca.
Passaren anys i més anys, i En Pere no duia altre nat més que atepir-se bé, i donar tots es guts an es seu còs, i lo de-més anava com anava.
Un dia seia a la fresca dins es jardí i s’hi presenta la Mort.
—¡Alabat sia Deu! diu ella. ¿Que li pegam a seure?
—Sí fa, diu En Pere. I si n’éts, arrambe’t. I tu no’l devíes haver vist an aquest jardí meu? Mal m’está dir-ho però es un jardí de primera: no-hi falta un amèn.
—E-hu es hermosot; pero jo’n tenc un que li guanya.
—¡Un poc ne llevarem! ¿I tu vols posar amb mí? ¿Que no t’éts mirada bé? ¡Sabs que en dus poca de popa!
—No res, diu la Mort, mos podem treure es gat des sac. El te puc mostrar.
—Ara mateix, diu en Pere; i ja estigué aixacat.
—No síes tan cuitor, diu ella. Aquest jardí meu quant fa més bon veure es en sa nit.
—¡Vaja quina vista deu esse!
—Tu mateix me’n tornarás resposta.
Feren la pretxa fins que va esse fosca negre.
—¿En cara no? arribá a dir En Pere tot impacient.
—No-hu haguesses dit, repòn la Mort, anem.
Parteixen, i el se’n mená devers una hora en-fora. Troben un tancat de paret: e-hi havía un portell, obri ses barreres, i li diu:
—Hala, ja hi som: entra.
—Pero ¿i això es tot es jardí? diu ell com un beneit.
—Això, diu la Mort. Entra depressa.
En Pere passa es portell, i, mira qui mira, no afiná més que una llumenaria devers es mig des tancat.
—Pero, dona de Deu, diu ell ¿no’m diríes aón son ses plantes i els arbres d’aquest jardí?
—Ell només n’hi ha un d’arbre. PEo ¡sabs quin abre que es! No n’has vist cap mai de consemblan. Acostem-mos-hi, el veuràs d’aprop.
S’acostaren a sa llumenaria, i va esser un abre disforjo, sensa cap fuia, ben reblit de bracam, i a cada cap de brancó e-hi tenía una candela encesa. Ses candeles eres primes, altres mitjanceres, altres ben gruixades; unes llargues llargues, que com que tot just haguessen enceses, altres ja eren més de mitjes, altres que ja preníen es blau, i altres que ja l’acabaven de tot, i només hi havía una micoia de cremaió.
An En Pere aquell abre i aquelles candeles li feren mals averanys, i casi ja se penedóía d’esser-hi anat.
Per engegar sa funestedat que li començava a entrar, diu a la Mort:
—I ¿que dimoni son tantes candeles?
—Jo t’ho diré, respòn ella. Això son ses vides d’els homos. Ses primes son des qui han de viure poc temps; ses gruixades, des qui han de viure molt. Ses qui comensen, son des qui naixen; ses qui acaben, des qui se moren.
En Pere sentí un cal-fret per tot es seu còs.
—¿I sa meua també e-hi es? demanà tot acongoixat.
—Ja e-hi es ja, diu la Mort. ¿Veus aquella tan curta?
I agafa un macolí, el tira, i en fer una que ja cremava es verd.
—¿La veus an aquesta? li torna dir la Mort.
—Sí, diu En Pere.
—Idò, es sa teua.
En Pere sentí que es cap li rodava i que ses cames li feien figa. Se va haver d’asseure.
Estava més blanc que la paret, obría uns uis com un salers; badava sa boca, ¡no li sortía cap paraula. Li agafa un tremolor per tot el còs, ses barres li prengueren es trot, i rompé en suor i amb altres coses que voltros meteixos poreu pensar.
—¡Barata-la’m a sa candela per amor de Deu! pogué dir a la fi, plorant com un nin petit. ¡Barata-la’m amb una de ses més llargues!
—No pot esser, digué la Mort.
—¿Per que no la m’has de baratar? ¡Tan amics com som!
—¿No’m convidares tu a menjar coca, perque no feia parts i quarts? Hala, hala, ves-te’n a ca-teua a fer sa trocelleta; i espedeix, que com te’n temerás ja hi seré.
En Pere cop en sec se va trobar tot-sol dins es seu jardí.
¿Per on havía pres la Mort, s’abre de ses candeles i es tancat de paret?
No e-hu va sebre, i va esser tan aubercoc, que com e-hi va haver pensat una estona, va dir:
—Això devía esser un sòmit: posem-ho an es conte vei. ¿Sa meua vida esser tan curta, i estic més sá que un gra d’ai? Ell per dur-me’n Na Magre, e-hi haurà d’haver més de dos doblers de raons.
Arriba a ca-seua, ja li teníen es sopar demunt sa taula, i per acabar de fer-se fogir aquelles idees tristes, va pegar una panxada feresta.
—¡Si esclatam, ja va! deia s’animal, mentres s’atepía.
Més redó que un porc que ha escapat dins un favar, se’n va a jeure. Encara no tocá llit com sent bronir un dimoni de mosca an es peus.
—¡Aquesta sí que m’es bruta! diu ell.
Crida es criat, i li diu:
—Vés a fer venir quatre homos al-acte.
Es criat los hi mena, i En Pere los diu:
—¿Girau-me de cap a peus.
E-hu feia per enganar sa mosca.
El giraren; pero tot-d’una que va tenir es cap allá aont primer tenía es peus, sa mosca ja no hi broní pus, sino que se’n aná tot dret an es peus, i allá brun qui brun.
—¡Tornau-me girar! diu En Pere an ets homos.
El giren, ¡encara no’l varen haver girat, com tornaren tenir es diantre de mosca bronint an es peus.
Bé feren i malevetjaren; pero mai la pogueren fer bronir an es cap, sempre volgué fer es saluet an es potons d’aquell aubercoc. ¿Que me’n direu? Ell En Pere va fondre tot es temps que li quedava, malevetja qui malevetja per enganar sa mosca, i s’enganat va esser ell. Com se’n va tèmer, la Mort li fonc demunt, i ja li va haver encivellat ventai amb sa faus, i el deixá sec: no tirá cap cossa.
De sa faus de la Mort pegá dins ses arpes dEn Barrufet, que vel·lava per allá i digué com el va haver assolit:
—¡Ja sabrás ara perque no’m volgueres donar coca!
Ell li va fer pegar un capficó ferest dins sa foganya del infern, i, com le-hi tengué, se posa adonar-li tionades i tionades, i encara n’hi dona si no s’es aturat.
Deu no permete un tal de ningú de noltros, i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Continue Reading

Guardau-vos de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig

Això era i no era… Bon viatge faça la cadernera. Un aumut per voltros, i per mi una barcella…
Heu de creure i pensar que una vegada hi hagué un pare que tenía dos fiis, i era tan pobret que, com estava per a morir, los crida, i los diu:
—Fiis meus, voltros e-hu veis, no vos puc deixar doblers ni terres, perque no’n tenc; però així meteix vui fer testament, i vet-aquí lo que vos deix: vos deix aquest consei: guardau-vos sempre de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig.
Aquell homonet se va morir (al cel sía ell i tots los morts); i En Juan, es fii major, cansat de patir fam, un dia arriba a dir:
—Me’n vaig a córrer mon, a veure si trobaré gens de ventura; que es massa sobrat haver d’anar sempre gavatx buit.
Se posa ses cames an es coll, i ja es partit.
Camina caminarás, arriba a un torrent que venia ben gros. Afina una filera de passadores, i pren per demunt elles. N’hi va haver una que, en lloc de quadradenca com ses altres, va esser redona; e-hi posa es peu demunt, sensa recordar-se gens des consei de son pare; es peu li llenega, sa pedra redola, i ja me tengueren En Juan de copes dins es torrent, graponetjant per dins s’aigo, bevent a la vela. Gracies que va sebre nadar; si no’n sab, es torrent el se’n hauría duit.
—¡Mal viatge sa pedra redona! digué com va esser sortit. I no es que mon pare no m’ho deixás ben estirat an es testament que’m guardás d’aquesta casta de pedres.
Estava tot xop, se treu sa roba, l’estén an es sol, i aixuta la se torna posar, i e-hu dona a ses cames de bell nou i de d’allá.
Camina caminarás, des cap d’un parei de dies passa per devant ses cases d’una possessió.
E-hi havía a’s mig de sa carrera un canot, boca closa i d’un aspecte ben dolent. Es ca comença a acostar-se, cap baix cap baix. Es beneit d’En Juan li pegá una uiada i seguí es més descansat del mon; i deia entre si meteix:
¡Vaja quin animalot! ¡Ell e-hi ha ca i mig! Però té ses ombres mortes ferm. Per mi no més deu esser bo per esbutzar pans i buidar niarons.
Com acabava de dir això, sent tot-amb-u un renou d’ungles i una tenaiada feresta an es ventre de sa cama.
Era es canot, que li havía pitjat derrera; i com va veure sa seua bona, li pegá fua i clavada, i gira en redó cap a ses cases, com si res fos estat.
—¡Ai! cridá tot-d’una s’aubarcoc d’En Juan, girant-se derrera, i passant la vista des ca qui fogía a sa ferida qui ratjava; i de sa ferida qui ratjava, an es ca qui fogía. ¡Ai dic! I e-hu es estat aqueix dimoni que m’ha mossegat! ¡Mai li hagués pegat un llamp! ¡Ai dic! ¡Ai, que’m fa de mal! ¡Ai que la m’ha capolada! ¡Ja no caminaré pus! ¡Ai, Bon Jesuset meu i tots es Sants del cel! ¡Aí!
Ell se va haver de seure. Tenía es calçons esquixats i plens de sang; sa sang li regalimava raig seguit, i sa varca tota n’estava remui.
I li veien es forats des claus, i se sentia unes ponyides que li feien veure estels, i això que ja era prop de mig-día.
Afina un pou un troç lluny, i se’n hi aná, així com pogué, a rentar-se sa ferida. Dins un forat des coll des pou veu un niu d’aranya, se posa terenyina demunt ses clavades, s’ho ferma amb un troç de faldar de sa camía que se va esqueixar; i coixeu, coixeu torná prendre es bobiot.
—¡Ja es estada una bona passada aquesta! deia, fent sa llagrimeta. ¡I es dimoni feia es santo baixo! ¡Això que jo’l m’havía mirat, i hu’via reparat que no lladrava! Però ¿aont m’havía de creure que a les sordes me pegás tal estreta? I no es que mon pare no m’ho deixás ben estirat an es testament que me guardás de ca qui no lladra! No hi ha remei! ¡planetes que hem de córrer!
Camina caminarás, passava terres i més terres sensa veure ningú. Feia sa nit allá aont li agafava sa fosca, i manjava lo que trobava p’es camp. A la fi un día, hora baixet, colombrá unes cases de possessió.
—Aquí m’aturaré, diu ell, veiam si me donarán cobri per anit.
Com e-hi arribava, surt demunt es portal l’amo d’allá, que era un roig mal-pel, que, es veure’l no més, ja afartava.
—¡Alabat sia Deu! diu En Juan.
—¡Per a sempre! diu l’amo. ¿I aont tirau, germá?
—Me’n vaig a descubrir mon.
—I ¿que heu d’emperiolar?
—¡Fosca! Ja-hu veis. Som un pobre que no tenc aont caure mort, i he dit: me’n vaig a veure si trobaré cap ventura.
L’amo el se mirá bé, i tot-d’una ja va veure de quants de punts se calçava; i li diu:
—¿Que vos voleu llogar amb mi?
—Ja que hu heu dit, peguem-mos de barrina.
—Mos hi porem pegar; però abans te vui fer de present una cosa.
—Digau.
—¿Se conté veritat que es tractes son així com los fan?
—Sí que es ver.
—Idò si clovem sa barrina, ha d’anar amb aquests pactes; que has de fer tot quant te manaré, i just així com t’ho manaré; que es qui primer se penedirá de sa barrina, li han de treure un aixinguer[2] de s’esquena; i que, en cantar es mussol, sa lloga ha d’haver acabat.
—Bé, bé, va dir En Juan sensa pensar-hi gens.
Ell se pegaren de barrina, la feren i va quedar. Bé li costá des pebre. Aquell amo era es més polissó que es sol escaufava, i sa madona per lo meteix. Llogaven missatges amb aquests pactes, los mataven de feina, ells se’n volien anar; sols que no los haguessen de treure s’aixinguer de s’esquena s’afluixaven de sa saldada; en haver-n’hi qualcún de pel arreveixinat i que no se deixava cualcar, sa madona se’n pujava demunt es lledoner de devant ses cases, sabía escarnir es mussol de lo millor, l’escarnía, i l’amo tot-d’una deia:
—¡Ei, estornell! ¿Sents es mussol? Sa lloga ha acabat. Entregue’m es llençol, i si no te’n vas més que de-pressa, te prenc penyora.
I es missatge no tenía més remei que prendre ets atapins.
¡En bon amo era caigut En Juan!
Eren ses messes des sembrar. Lo endemá ben dematí l’amo el crida, li entrega es parei i dos sacs, de cortera cada un, i li diu:
—¡Hala’ veste’n an es sementer, i ja hi hauríes d’esser. I mira bé lo que’t dic. Has de tirar tota aquesta llevor sensa desfermar es sacs. I bé sabs quins son es nostros pactes: que has de fer tot quant te diga.
—Bé, bé, diu En Juan. ¿I que no hem de pegar una roegada així mateix?
—Pren un tasco de pa i una grapada de figues seques, diu l’amo, i no vengues a mig-día. Sa criada ja’t durá es dinar.
En Juan se posa demunt es parei; i menja qui menja, se’n aná cap allá ont li digueren que era es sementer.
E-hi arriba, descarrega es sacs, i diu:
—Però bé, ¿quin possible es fer lo que l’amo m’ha comanat? ¿Com he de sembrar? ¿Com he d’escampar sa llevor, si no puc desfermar es sacs? ¿Que se deu fer comptes l’amo que jo sia cap bruixot? Sobre tot, que sembr el dimoni, si no va a desfermar es sacs.
—¿Sabs que faré jo? digué, des cap d’una bona estona de sucar ets ais, per veure com se’n desfería d’aquells trunfos. Encendré sa pipa, i fumarem; i qui ha fet avui, fará demá.
Així hu va fer, i ben passat mitg-día s’entrega sa criada.
—¿I que dinau tart ferm an aquesta terra? li digué com la va veure.
—¿Tan tart trobes que es? respòn ella, i encara no veig que hages tirada gens de llevor ni hages fet cap solc? ¿O no més penses en s’enfornar?
—¿I com he de tirar llevor, diu En Juan, si l’amo m’ha comanat que no desfermás es sacs? Veiam tu que éts tan llesta, tire’n sensa desfermar-los! Sa lloga’t juc si la faç an aquesta proesa.
—Això no es feina meua. I sobre tot, te fosses mirat amb-e qui te llogaves i quins pactes te posaven a sa lloga. ¿Tirar sa llevor sensa desfermar es sacs, trobes gros? Escolta, idò, ses comendacions que l’amo t’envía; i m’ha dit que, si no el creus, sabrás qui es ell.
—¿Quines son aquestes comendacions?
—Ara les sentirás. Vet-aquí s’olla des cuinat, sa carabaça des vi i es pa. Idò l’amo ha dit que t’has de menjar es cuinat sensa destapar s’olla, i es pa sensa ensatar-lo per ses voreres, i t’has de beure es vi sensa treure es tap a sa carabaceta.
Com En Juan la sentí, badá uns uis com uns salers.
—¿Però quin possible es fer això? digué tot cremat.
—¡Arretgle’t! digué sa criada, i pren cap a ses cases.
—¡Te’n ho pots tornar, així com e-heu has duít! diu En Juan. ¡Te dic que te’n ho pots tornar!
Ell sa criada se’n torná, i En Juan que ja començasa a tirar asperges de bon de veres.
—¡Bona lloga hauré feta! deia tirant llamps i pestes. ¡Mal no hi hagués pensat a fer-la!
Es sol se va pondre, començá a venir sa fosca, i no tengué més remei que tornar posar es sacs demunt ses mules, i se’n aná tot mostii a ses cases[3].
Com l’amo el va veure, li diu:
—¿I que me tornes tota sa llevor? ¿No t’havía comanat que la tirasses?
—¿Però quin possible era tirar-la sensa desfermar es sacs? diu En Juan ¡Vaja quines coses que teniu! ¡Ell, segons veig, no hi ha qui habit amb vos! I ¿aont treu cap manar aquesta casta de feines? I ¿qui ha vist mai també, voler que me menjás ses faves sensa destapar s’olla, i es pa sensa ensatar-lo per ses voreres, i beure es vi sensa llevar es tap a sa carabaceta?
—Escolta, estimat, ¿i que no sabs quins son es nostros pactes? ¿No sabs tu que has de fer tot quant te diga?
—¡Idò manau coses fedores! ¡coses possibles!
—No res, no res, diu l’amo, com prou se varen esser escobletjats. Això vol dir que te’n penets d’haver-te llogat amb mi.
—¡De manera que me’n penet! I ¿qui no se’n penediría? diu En Juan.
—¡Ja’t tenim idò! ¡Ja’t pots llevar sa camia i ajeure’t de panxa, que t’hem de treure s’aixinguer de s’esquena!
—¡Això hu veurem! diu En Juan.
—¡Ara meteix! diu l’amo. Fa una senya an ets altres missatges, i ja hu crec que l’agarrotaren an En Juan, vulgues no vulgues, l’ajegueren de panxa dalt una banqueta, i zas! zas! amb una guinaveta de desxuiar porcs ben esmolada, se posen a treure-li trinxes de pell de demunt s’esquena.
—¡Ai! deia ell. ¡Ai dic! ¡Som mort! Ja no’n faré pus! ¡Més ne meresc per bestia que som! ¿Aont havía d’anar jo a llogar-me amb un homo roig? ¡Prou m’havía encarregat mon pare an es testament que me’n guardás!
—¡Calla! deia l’amo. ¡Si no calles, te desxuiam de tot!
—¡Fet a comptes, deien es missatges; ja que hi som, no hu deixem a mitges astes!
I En Juan que feia un escándol de crits, ais i remeulos; i un cop demanava misericordia, iun cop tirava raigs de flastomíes an aquells llocifers que l’escorxaven, i un altre cop les se tirava a sí meteix.
—¡Som mort! deia s’aubarcoc. ¡Ben guanyat m’ho tenc! ¡M’hagués guardat d’homo roig! ¡Som un ase! ¡som un porc!
—¡Per això t’escorxam! deien uns.
—I si no te desxuiam de tot, deien altres, será que tendrás bo amb qualque sant.
¿Que me’n direu? Ell n’hi tregueren de trinxes de pell fins que’n tengué gens demunt s’esquena.
Li posaren sal i vinagre per que s’assecás, i l’amollaren.
Pareixía que no s’havía de poder moure; però hu va fer de tot de tot, i se’n aná abans de pus raons, bufant com es moixos, i ben peus alts, per por de que no’l tornassen aplegar i li fessen seuvatge sa pell que encara li quedava.

En Bernat se cansá també de fer dijunis per força. Un dia alça es cap, i ja es partit, hala qui hala.
Camina caminarás, troba aquell meteix torrent, que també venía ben gros. Pren per demunt ses passadores; però, com afina aquella redona, diu:
—A poc a poc! Per qualque cosa m’he de servir des testament de mon pare. Me deixá dit que me guardás de pedra redona. Ven-taquí una. ¡Alerta idò!
Torna arrera, se posa a tirar pedres i pedres a s’en-dret de sa passadora redonenca, i aviat e-hi va tenir un claper que sortia a flor d’aigo.
Llavò passá casi peu aixut, i que havía de llenegar ell!
Camina camirás sempre cap envant, arriba an aquelles meteixes cases de possessió, i e-hi havía també defora es canot, que se mirava la feta, boca closa.
—¿Qué farem? diu En Bernat. Com no lladra aquest revel·ler, no pot esser cosa bona.
Veu un uiastre su allá, pega tirada a una tanyada ben revenguda, l’esporga ben esporgada, i ja es partit cap an es ca.
S’animal va veure es joc mal parat, i se’n entra ben depressa dins ses cases.
—¿I ara que és? diu es pastor, sortint demunt es portal.
—¡Que será, que será! diu En Bernat. Aquest ca, que pareix que s’agrada tant de garrotades com jo meteix.
—¿I que havía fet s’animal, per haver-li de pegar?
—¿I qui li ha pegat?
—¿Idò per que duis aquest venable?
—Per fer xicotines an es qui me’n vulga fer a mi. ¿Que no sabeu vos que val més sa qui guarda que sa qui cura?
Es pastor, com senti aquell rossinyol, s’enfonyá dins ses cases, i En Bernat va fer es seu cap envant, ben xelest i uis espolsats.
Camina caminarás, volgué la bona sort que topás a ses altres cases de possesió que havía topades En Juan, i que també sortís l’amo demunt es portal a veure qui era.
Com En Bernat el colombra, diu:
—¡Re cent nius! ¡Un homo roig! ¡I ben roig que és! Però ¡ell s’haurá d’enravanar fort, que’m safalc a mi! ¡Es testament de mon pare és que m’¡nteressa tenir bé dins es cap!
Mentres tant, s’acostava, s’acostava a l’amo.
—¡Alabat sia Deu! digué d’un troç en-fora.
—¡Per a sempre! diu l’amo. ¿I de qué anau, germanet, si no es massa preguntar?
—¿De que vaig? diu En Bernat. De veure si trobaré cap ventura. ¿No hauríeu mester cap missatge?
—Si-fa. S’altre diaça se’n aná un, i encara no n’he trobat cap que m’agradás. ¿Que te voldríes llogar tu?
—Si mos aveníem des preu.
—Idò peguem-mos de barrina.
S’hi pegaren, i la varen fer.
L’amo llavò va dir:
—Una cosa m’es passada per alt.
—Digau quina es.
—Idò que sa barrina ha d’anar amb uns pactes: que has de fer tot quant te manaré, i just així com t’ho manaré; i an es primer qui s’en penedirá, li han de treure un aixinguer de s’esquena, i llavò que sa lloga ha d’haver acabat en cantar es mussol.
En Bernat e-hi pensá una estoneta, i a la fi diu:
—Per sa meua part vaja per fet.
—Idò ja pots romandre, i començarás ara meteix.
—Idò sí, diu En Bernat.
Entrá dins ses cases, mirá bé tots es passos, portals i finestres, se posá a fer preguntes de mil coses a l’amo, a sa madona, a tothom qui veia.
Al punt los hagué sospesats a tots, i ja va sebre quants de graus feia s’aigordent de cada un.
Lo endemá dematí, l’amo el crida, i li sortí tot-d’una vestit de dins es sostre, i més xelest que un reietó.
—Mira, li diu l’amo. Vetaquí es parei i dos sacs de cortera de llevor. Veste’n an es sementer, i l’has de tirar tota, amb so ben intès que no pots desfermar es sacs.
—Bé, bé, diu En Bernat. Escoltau, l’amo, ¿I que vos sab greu si faç un poc espès?
—A mí lo que m’interessa es que me tirs tota sa llevor, però sensa desfer es sacs.
—No tengueu ansia idò. Sereu servit. ¿I que he de venir a dinar o el me durán?
—El te durán.
—Idò fins es vespre, diu s’estornell, i ja es partit.
Arriba an es sementer, posa es parei a sa arada; en lloc de llevar es sacs de dalt s’esquena de ses mules, los hi ferma ben fort, que no poguessen tombar, obr es trinxet que duia dins sa colga des calçons amb un correig, pega trinxotada a cada sac i cimada a cada mula, pren es mantí amb una má i ses corretjades amb s’altra, i ja es partit, canta qui canta, derrera es parei, que se’n anava de d’allá casi trot trot.
Havía fet un trau a cada sac, que hi poria passar sa má, i ja hu crec que de cada un queia un roi seguit de blat.
Com va haver fets set o vuit solcs, es sacs varen esser buits, però ben buits.
A força de solcs arribá a tapar un poc aquella blatada, i encara no eren les onze com ja va desjonyir, i se posa fuma qui fuma, es més descansat del mon.
Devers mig-dia s’entrega sa criada. Veu es sacs buits, i de dalt a baix des solcs clapes de blat ençá i enllá.
—¿I que has fet? diu ella, mirant-se es tu-autern.
—¿Que he fet? diu En Bernat. Lo que l’amo m’ha dit. He tirada tota sa llevor.
—¿I no has desfermats es sacs?
—E-hi som anat ben alerta. Mira-los-te; tu meteixa te’n convencerás.
Sa criada los se mira, i hu va veure que estaven sensa desfermar. No se’n poría avenir.
Per sortir des pas, se destira d’aquesta;
—No hu sé que dirá l’amo, en veure aquests solcs i aquesta sembrada.
—Bella basca’m dona lo que dirá o deixará de dir. Jo no he fet més que cumplir lo que m’ha comanat. Si no li acomoda, que s’hi mir més una altra vegada amb so manar feines. Però bé ¿i es dinar? ¿Encara no el m’has tret? ¡Vaja si el me treus, que ja sent córrer per dins sa panxa una partida de rates i ratolins.
—Veltaquí, diu sa criada.
I li treu una olla de faves, un pa i una carabaça de vi.
—Mira, diu ella: Lo que l’amo m’ha comanat que’t digués, que t’has de menjar ses faves sensa destapar s’olla, i es pa sensa ensatarlo per ses voreres, i t’has de beure es vi sensa llevar es tap a sa carabaça.
—¿T’ha comanat res pus? diu ell.
—No, diu ella.
—Idò, espera un poc i tu meteixa li porás dir si l’he cregut o no.
¿I que fa ell? Agafa es pa, amb sa punta des trinxet li lleva un poc de crosta de devall; a brancó se posa a ponyir-hi; i puny qui puny, començaren a caure miques i miques, i les feia pegar dins s’escudella, que era com un ribellet. Ell tant va arribar a ponyir amb so brancó i tantes miques va fer caure, que buidá tot es pa, deixant sa crosta rònega.
—Jas, al·lota, digué a sa criada, tirant-ii es pa buit, du’l a l’amo; que es segur que té bones dents, i fa vega de ses crostes, com no més vol que peguem a sa molla.
—Ara que tenim ses sopes fetes, diu ell, abocarem es cuinat.
Agafa s’olla per una ansa, la posa a s’endret de s’escudella, i amb una pedra, tac! an es cul, li fa un bon forat; i ja hu crec que tot quant de cuinat hi hagué de-dins, glec-glec, pegá demunt ses miques dins s’escudella.
—Jas, al·lota, li diu, allargant-li s’olla. Estoja-la p’es derrers dies[4] i porás fer un present a qualcú.
Sa criada no la volgué.
La posa en terra, passa un Pare-nostro, se senya, i, dassa bones cuierades; i vos assegur que no’n feia cap de llobada[5]. E-hu duia tot ben arreu.
Aviat dins aquella escudellaça no hi va haver més que unes quantes llepaines.
—Al·lota digué tot xaravel·lo, m’ho has fet un poc salat an això. No res, amb una tímbola de vi me pareix que així meteix se porá compondre.
Agafa sa carabaça, li clava sa punta des trinxet a un costat, li fa un foradí, i ja hu crec que començá a ratjar vi, i ratja qui ratja, i En Bernat qui parava amb sa boca. I va parar tan bé, que no n’hi escapá ni una gotineua que va esser una gotineua.
Sa criada, com veia allò, estava com astorada, i ets uis com que li haguessen de botir, de badats que los tenía.
—¡Ell faç uiots ferm! diu En Bernat, mirant-la-se de coa d’ui. Tu meteixa hu has vist que no me som desmandat un punt de lo que l’amo m’ha comanat. M’he menjat es pa sensa ensatar-lo per ses voreres.
—Però l’has buidat.
—Però té ses voreres ben senceres. M’he menjat es cuinat sensa destapar s’olla.
—Però l’has esculada.
—Però no li he llevada sa cubertora. I llavò m’he begut es vi sensa treure es tap a sa carabaça.
—Però l’has foradada.
—Però no li he tret es tap. Al·lota, creu-me, torna-te’n a ses cases, i diga-le-hi a l’amo que l’he cregut, i que el comán molt, i que li pos unes messionetes que no n’ha tenguts gaire de missatges més ben creents que jo.
Sa criada, tota enmorronxada, no li torná resposta; aplegá es trastets, i tocá el corn cap a ses cases.
—L’amo, digué com hi va esser. Me pens que haureu mal comprat amb aquest missatge nou.
I li contá fil per randa tot es bugat.
L’homo, com la sentí, va perdre ses riaies. Ja se penedía d’haver-lo llogat; però aná ben alerta a fer res coneixedor devant En Bernat, que, post es sol, s’entregá demunt es parei, cantant copeos i meteixes amb tota quanta veu poría treure i fent uns bons esclafits amb ses mans.
Quant arribá, alçá tot allò a crits. Movía tot-hom que veia.
Entra es parei dins sa boal, li dona recapte, se’n va dins ses cases, i me troba l’amo dins sa cuina, devora es foc, cap-baix, mostii.
—Bon vespre, l’amo! digué. ¿Com campau? Jo vos esperava allá baix. Me creia que vendríau a veure sa sembrada.
—He tengudes altres feines, digué l’amo.
—¡Sabeu que es anat de bé! Un poc espès será, i llavò que no me fii de no havervos fet un poc d’escandalari[6]; però lo que és sa llavor l’he tirada tota, i sensa desfermar es sacs. Velostaquí. Vos meteix mirau-los-vos per un desengán vostro.
I los hi presenta.
L’amo los se mira un poc, i hu va veure ben clar que es fermai no estava tocat.
No va badar boca de tota sa vetlada, i no dormí de tota sa nit, pensa qui pensa sa feina que havía de donar lo endemá an En Bernat, que l’apurás de bon de veres. S’aixeca ben dematí, se’n va an es sostres, i com cridá: —¡Bernat! —En Bernat ja li compareix vestit i amb uns uis ben espolsats, fent-li una escomesa lo més xalesta.
—Mira, li digué, te’n anirás a dur una carretada de llenya dreta.
—I ¿que ja está taiada?
—No; du-te’n una destral, i ja la taiarás tu.
—¿I aón he de taiar?
—Allá on será taiador.
—Corrent, diu En Bernat. ¿Vol dir ha d’esser llenya dreta?
—Sí fa, diu l’amo. I si la dus torta no la rebré.
—¿E-hi ha res pus que advertir?
—No, diu l’amo; i se’n torna dins ses cases.
En Bernat entre derrera ell; pren berenar i dinar, una destral, una aixada i cordes; posa sa bastimenta an es carro, juny, amb un bot se tira demunt es capcional de devant, pega cimada a ses mules, i aqueixes perteixen trot trot per avall, per unes ginyes que teníen molt atiranyades.
En Bernat badava bé ets uis per veure si afinaría en lloc llenya dreta, sa que l’amo volía.
Seguint ses ginyes, passa es camp de sa pastura, i no’n veu; atravessa un mitjá de matul·los, esparagueres de gat i estepes, i bé mirá, però no en va veure gens de llenya dreta; passa s’uiastrar i tot s’olivar, i en va veure manco. A la fi arriba a un comallar molt llarc, tot plè d’ametlers mudats de dos anys, tots amb so palo corresponent, que havíen aferrat de lo millor, i que donaven goig de mirar.
—¡Ou! diu En Bernat a ses mules. Aquí haurem topat. Ja’m pensava no trobar-la an aquesta dimonia de llenya dreta. ¡I ben dreta que es! ¡com un fus! ¡Aquesta será bona! Ja n’hi mostraran an En Roig de manar feines virollenques. Es una llástima haver-los de taiar an aquests ametlerets; però se’n mereix més. Si ell se figura capturar-me ¡e-hi beurá fresc!
¿Que me’n direu?
Ell En Bernat pega bot des carro; i amb sa destral, destralada vé ¡destralada va, i amb cada destralada un ametler abaix. Com en va tenir un parei de centenars d’estesos, diu:
—Aquesta ja es fumadora.
S’asseu, posa tabac i esca a sa pipa, treu foc amb sa pedra foguera, i, hala bones xuclades i fum i més fum p’els oronells, que pareixíen dos fumerals.
Com prou va haver fumat i xuclat, s’aixeca, i ja es partit a replegar els ametlers i es palos taiats, i hala dins es carro.
En va tenir una carretada ben grossa. La va fermar amb ses cordes ben fermada, s’encamella demunt es nas, pega cimada, i ses mules partiren daixo daixo, perque’s viatje los era soberc, i n’hi havía de croixits de camella per llarc.
—¡Ou! diu En Bernat, com foren devant ses cases.
L’amo sent es renou des carro, i surt demunt es portal.
—¡Alabat sia Deu! diu En Bernat. ¿Que tal, l’amo? ¿que no estau trempadet? Molt m’ha costat, però n’he trobada de llenya dreta; i ¡ben dreta que es! Veniu, la vos mirareu, veam si la trobareu rebredora.
Com l’amo va reparar que sa carretada tota era d’ametlers joves i de palos, quedá de pedra. Si l’haguessen sainat, no n’hi haurien treta gota. Aquelles fisconades d’En Bernat eran pitjors que galtades per ell.
Sa rabiada que li pujá faresta i que li feia tremolar es morros i espiretjar ets uis, anava a esclatar en paraules; però l’homo pensá en s’aixinguer que havíen de treure de s’esquena de’s primer que se penediría de sa lloga, i va estrènyer ses barres, i se va beure es cop just sa figuera.
—¿Que vos ne penediu, l’amo, d’haver-me llogat? digué En Bernat, com el va veure que’l dimoni el se’n duia de rabia.
—¡No me’n penet! digué En Roig, i se’n entrá dins ses cases, i no li veren pus alçar els uis ni badar boca de tota sa vel·lada.
—¿Aont voleu que pos sa llenya? aná a demanar-li En Bernat.
—¡Posa-la a ca’l dimoni! digué; i li girá s’esquena.
En Bernat descarrega, du es carro devall sa porxada, entra es parei, li dona recapte, i se’n va dins ses cases a moure la gent i a fer lulea.
L’amo no torná dormir de tota sa nit, pensa qui pensa quina feina hi hauría que pogués apurar aquell dimoni d’homo.
Lo en-demá abans de s’auba se’n va dins es sostre, i crida:
—¡Bernat!
—¡Que mana, l’amo! diu s’estornell, i li bota devant, vestit i amb uns uis ben espolsats.
—¿Quina tasca m’heu de donar avui, l’amo?
—Anirás a dur una carretada de llenya torta, diu ell amb una cara ben sarracena.
—Que ha d’esser ben torta, ben torta? demana En Bernat.
—Si no-hu es, no la dugues, perque no la’t rebré.
—¿E-hi ha res més que dir?
—Ja está dit tot, diu l’amo, i gira en coa.
En Bernat pren pa a taleca, una destral i una aixada, posa es coixins i ses cadenes a ses mules, juny, aixinguera[7], se tira amb un bot demunt sa sola des carro, pega cimada i ses mules de d’allá.
Si es dia abans havíen près per l’en-dreta, aquest dia prengueren per l’esquerra, cap avall per unes ginyes.
L’homo mirava ben arreu per veure si afinaría en-lloc sa llenya torta que l’amo li havía comanada.
Passa per s’ermás, i no’n veu gens; atravessa es figueral, i va trobar que ses soques ni es brancatjes tampoc no eren d’allò més tort més tort. A la fi troba una vinya d’una quinzena de corterades, que no l’havíen politxonada mai, i estava a la flor del mon!
—¡Re cent mil carretades de sanaies de sanaíons de nius! diu En Bernat. Ara l’haurem trobada a sa llenya torta que l’amo vol! ¡Sí que hu son ben tortes aquestes soquetes! ¡més tortes que sa josticia! ¡Ell d’enrevoltillades que están, son com a cabeis reülls! ¡Es coll juc que dins tot es lloc, per bé que tresquen, no trobarán llenya més torta que aquesta!… ¡Vaja idò, si feim carretada!
Dit i fet, agafa s’aixada, se posa a un cap de tira, i venga una bona xadada a cada soca, i ja veuen es ceps amb ses rels per amunt. Com es a s’altre cap de tira, se posa a un altra i no s’atura fins que’n tengué una partida passades an el dimoni.
—¡Fumem! digué des cap d’una bona estona, i pega foc a sa pipa.
Com prou hagué xuclat, treu de dins sa taleca es recapte que duia; el s’empessola, i ja’l tornaren tenir amb sa pipa an es morros.
Sobre-tot, a mitján cap-vespre, ja es partit a replegar es ceps arrabassats, fa sa carretada; i vos assegur que hu era grossa.
La ferma ben fermada, s’encamella demunt es nas, pega cimada a ses mules, i cap a ses cases falta gent.
Com e-hi arribá, l’amo, que havía sentit s’estabeig, era sortit demunt es portal per veure quina era sa llenya torta que duría.
—¡Alabat sia Deu! crida En Bernat tot-d’una que’l veu. ¡Bon vespre, l’amo! ¿Que no estau ben trempat? Homo sant de Deu, molt m’ha costat; però l’he arribada a trobar a sa llenya que volíeu. Mirau-la-vos, veureu que hu es de torta. ¡Que’m taien es collaret si no es més torta que una tafarra, i més que ses banyes d’En Barrufet, si m’apurau un poc. Sobre-tot, Deu no m’ho tenga en retret ni en vana-gloria, i lleig m’está es dir-ho; però vos gòs unes massionetes que no n’heu tenguts gaire de missatjes que vos creguessen com jo.
A l’amo el dianxa el se’n duia com sentía aquelles fisconades d’En Bernat, i veia aquella carretada de ceps a la flor del mon taiats, i que ja no li farien pus reims. Tenía una embaçada de flastomíes, llamps i pestes i paraulotes lletjes que ja li sortien p’els uis, i, forti no’t mogues, volíen esbroncar per sa boca; però va esser a temps a estrènyer ses barres. Amb s’estreta se mossegá sa llengo. ¿Com no se’n havía de regalar de sa mossegada, si se veia devant s’aixinguer, aquell aixinguer aborronador, que havíen de treure de s’esquena des primer que se penediría de sa lloga?
I lo que’s diu En Roig s’estimá més quedar-se amb totes aquelles flastomíes, llamps i pestes i paraulotes lletjes dins el còs, que haver de quedar sense cuiro desde es clotell fins a s’os mestre, i desxuiat d’en viu en viu.
En Bernat ho va conèixer, i li digué:
—¿Qué vos ne penediu, l’amo, de sa lloga?
—¡No me’n penet! digué, i girá en-coa cap a dins ses cases.
—¿Aont l’he de posar a sa llenya torta? li va dir En Bernat.
—¡Posa-la a ca’l dimoni! respòn ell.
I ja no’l veren pus de tota sa vel·lada. Se tancá dins sa seua cambra, que ningú’l ves, i no dormí tampoc de tota sa nit, pensa qui pensa com trobaría una feina que apurás En Bernat. Com prou va haver sucats els ais, se pega un toc a’s mig des front, i bota des llit, clamant:
—¡Ara n’he trobada una, que será’l dimoni si la’m fa!
Se’n va a cridar-lo, i ja’l trobá vestit i an es portal des sostre, que sortía.
—¡Bon dia, l’amo! diu En Bernat. ¿Quina l’hem de fer avui? ¿que hem d’anar de llenya també?
—No, diu l’amo. Haurás de guardar ses euveies, perque he mester es pastor per altra feina.
—|Bé, bé! ¡tendré més bona vida! diu ell. ¡Ja m’hi feis ben content!
—Però e-hí ha una til·la que afegir, diu l’amo.
—¡Afegiu til·les, no temeu! diu En Bernat.
—Idò a sa partió des cap de-vall de s’ametlerar, hi ha unes coranta passes sensa paret, i no vui que estiga pus així. Per això te’n hi menes ara tot-d’una ses euveies; dona-los una vorera, que no les perdes de vista, i mentres tant farás es troç de paret que hi falta. I per mig-dia ha d’estar llesta.
—¿Que ja hi ha ses pedres acostades?
—¿Ai ses pedres acostades voldries? Ja les acostarás tu. I mira, no han d’esser unes pedres qualsevols.
—Veam quines han d’esser, idò.
—Unes negres i ses altres blanques. I si hi ha cap pessa d’altra color, no te rebré sa paret.
—Hi ha més til·les que posar? diu En Bernat.
—Ja’t bastarán aquestes, diu l’amo.
—¡Ca, homo! ni altres tantes, diu En Bernat.
I se’n va, pren pa a taleca, un martell i una senaia; treu ses euveies, les se passa devant; i cap a s’ametlerar falta gent.
No s’atura fins que va esser a sa partió aont faltaven ses coranta passes de paret. Se mira un poc la cosa, i cop-en-sec diu:
—¡Fosca, Roig! ¡t’hi posarás sa má! Vols que tap això de paret aquest dematí, i no m’has donat ningú que m’acost ses pedres, i no n’hi vols cap que no sia negra o blanca? ¡Que d’aviat me’n hauré desfet d’aquests trumfos! A mi tota herba me fa feix. Ses euveies unes son negres, ses altres blanques. Ja tenc, idò, ses pesses per sa paret. I-hu será així com En Roig la vol!
Obri es trinxet, se’n va a una euveia, i ¡zas! una trinxetada a sa gargamella, i aquella euveia en terra, derramant tota sa sang. Se’n va a una altra; i a una altra, fins que n’hi hagué de vives, i a totes los taia es carcabòs. Les se’n du a sa partió, i ja es partit a posar-les una an es costat de s’altra, fent filada. Com la té que arribava de cap a cap des portell que havía de tancar de paret, comença una filada de bell-nou demunt; i va fer filades fins que tengué euveies, i en va tenir per fer una paret de sa meteixa mida de s’altra que feia partió. No devien esser les deu com va haver feta tota aquesta faixina.
—¡Com es Vel·la-llissa, diu ell, que m’ha sortida una paret guapa de tot! En Roig es segur que s’hi embadalirá. No n’hi ha cap de pessa que no hu sía negra o blanca. ¡Val uis per mirar!
Pega foc a sa pipa, des·sua una estona, s’espitxa a ses cases, i p’es camí troba l’amo, i li diu d’un troç en-fòra:
—¡Ola, que ja vos entregaveu?
—Sí fá. ¿Que la tens llesta?
—¡De manera que si, homo! ¡Vaja, idò, anem, la rebreu.
—A l’amo li varen caure molt avall aquelles paraules d’En Bernat.
—Veam quina l’haurá feta, deia entre si meteix.
Estava de lo més mal-a-pler. En Bernat rallava p’es colzos, però no li poria treure una paraula de sa boca.
Com la varen destriar bé a sa paret, se posa a dir-li:
—¿Que no la veis, l’amo? ¡Vaja quina paret més garrida! No me’n puc avenir que sia tan bon paredador. ¡I no havía paredat mai! Mirau-la-vos bé, ¿veam si n’hi veureu cap de pessa que no sia blanca o negra. ¡Si vésseu lo que m’ha costat triar-les!
A l’amo sa cara li torná de mil colors: treia espires p’els uis, ses dents li croixien com veia totes ses seues euveies mortes i acaramullades i sentía ses fisconades d’En Bernat.
¡O, si no fos estat per sa por de s’aixinguer, que n’hi hauría tirades de flastomíes, que n’hi hauría dites de paraulotes lletjes; però torná estrènyer ses dents, se mossegá sa llengo, no digué res!
I En Bernat, que veia massa bé sa força que se feia i sa rabia que l’alsava en pes, li demaná:
—¿Que vos ne penedíu, l’amo, de sa lloga?
No li torná resposta, el deixá en-porret, i tocá el dos cap a ses cases.
No va dinar ni sopar.
Tancat dins sa seua cambra, obrí sa boca, i sortiren a reina-solta, a bolics, a forfollons totes ses flastomíes, tots es llamps i pestes i paraulotes que sa por de s’aixinguer havía aturades de sortir devant En Bernat. Va esser farest.
—Sobre-tot, va dir a sa madona. Això no pot durar pus. Aquest polissó es el reverent dimoni. El dimoni no més li guanya de banyes. Ha d’esser sa meua mort i sa meua destrucció si no’l me lleu de devant. No-hi tenim res que fer noltros amb ell; hem mester menar per sa má, mos dona set voltes. Lo millor será posar-lo en mans d’aquell gigant amic nostro i comanar-li que’n fassa un acop, i en sortirem d’una vegada.
—¡Ben pensat! ¡ben pensat! va dir sa madona; i així quedaren.
Lo en-demá abans de s’auba l’amo se’n va an es sostre, i crida:
—¡Bernat!
—¡Ola, l’amo! ¡bon dia i bon any que Deu mos dó! diu En Bernat, sortint ja vestit i amb uns uis ben espolsats. ¿Que no heu passada bona nit? ¿I aont l’hem de pegar avui? ¿Que hem d’anar de llenya dreta o de llenya torta o de parets? Manau feines aquí; no temeu.
A l’amo li hauría caigut millor un quern de bots demunt sa butza, que aquella escomesa d’En Bernat.
—Mira, li va dir, signant una muntanya que se colombrava a s’entrellum ¿veus aquella muntanya?
—Sí fá, l’amo.
—Idò allò es d’un gigant amic meu. Es una muntanya molt alegrívola p’es bestiar, i ell no més té porcs; i he pensat que te’n hi vajes amb sos porcs i amb ses egos. Un altre t’aidará a menar-los-hi, i tu tot-sol ja te’n avendrás per allá, perque com tot es muntanya i está voltat de paret, basta i sobra un guardiá per un parei de guardes.
I aont he de fer cap? diu En Bernat.
—A ca’s gigant. Tu li dius que éts missatje meu i perque t’hi envii, i t’admetrá al-acte. Dins un parei de dies ja vendré.
—¿Teniu res més que comanar-me? diu En Bernat.
—No; pren berenar, i veiés quin company vols per menar-te’n ses guardes.
—Tots me son bons, diu En Bernat.
Un s’oferí, berenaren, treuen ses egos i es porcs, i ja son partits hala qui hala cap a sa muntanya des gigant.
Com varen haver caminat un bon troç, zas! de devant ells s’alça un esbart de perdius.
En Bernat ja les ha pitjat de-rrera. Tenía unes cames ben falagueres i un alè ben llarc, i a córrer en volía amb qual-se-vol. Tant los s’estirá an es galíndons, que n’agafa una de perdiu. La se posa dins sa taleca, i se’n torna a ses guardes.
—¿Que n’has aplegada cap? li demana s’altre.
—¿Com les han d’aplegar, si volen més que el dimoni? diu En Bernat, i seguiren cap envant.
Dins un parei d’hores caigueren a passar per de-vora un forn de calç.
En Bernat afina una pedra tot calç viva, que es segur que era caiguda de desgracia a qualque traginer; i ¿que fa ell? La se posa també dins sa taleca.
—¿I ara? diu s’altre. ¿Que has de reprémer sa pedra?
—No convé deixar perdre res, diu En Bernat.
Més envant troba un barrobí de fusta, i ja l’ha cuït, i dins sa taleca.
—¿Que serás el dimoni per trobar-ho i aplegar-ho tot? diu s’altre.
—No bades ets uis tu i no aprofites ses caigudes, i fé es roïssos grossos, veurás que’t succeirá.
A la fi, hora-baixa de tot arribaren a sa muntanya.
Veuen ses cases, s’hi acosten, i trobaren es gigant demunt es portal.
Li varen dir qui los enviava i perque hi anaven, i es gigant no-hi va fer dos mots, los va admetre a ells i ses guardes.
S’altre missatje se’n aná lo en-demá ben dematí, i hora-baixenc arribá l’amo.
En Bernat repará bé s’escomesa que se feren, i que conversaren de petites per llarc, i va dir:
—M’engana que tots dos no dugueu mala ombra: però, si’m voleu haver a cames, vos haureu d’enravanar fort. Poca es sa por que vos men, per dematí que vos aixequeu.
L’amo digué an es gigant que En Bernat era un polissó, que no feia tracto bo, i que le-hi havía enviat amb s’escusa des porcs i ses egos perque li fes acabar els alens com més prest millor.
—Ell això será bo de fer, diu es gigant.
En Bernat li vel·lava es batuts una cosa de no dir, i des cap d’uns quants dies, com veníen de pegar un aguait an es bestiar, li digué, mirant-lo-se fit a fit.
—¡Re-cent nius! ¡que hu sou de gran i gros, i que en feis d’ambelum! Però m’engana que no sieu gran esglesia i pocs perdons. Jo, en que sia petit i roí, hi voldría un arrap amb vos.
—¿I ara no veus, diu es gigant, que si jo’t posava una má demunt, no’t veuríen pus?
—Llengo teniu vos, diu En Bernat amb una cara de poca vergonya.
—¿Que mos sortirás llenguerut ferm? diu es gigant.
—Vos dic, respòn En Bernat, que tenc més fets que paraules. No’m don per vos: en voler mos podem provar.
—¿An-a que?
—A qual-se-vol passada.
Es gigant aqui acabá sa paciencia, i digué:
—¡Vaja idò! provem-mos; i t’assegur que te’n has de penedir d’esser anat a ponyir es vesprer.
—¡Sabeu que hi anau de calçat per aigo!
—¡Vaja! ¿an-a que mos hem de provar?
—¿An-a que? diu En Bernat. Tirarem una pedra en-terra, veam qui la fará més miques.
—¡Sí que’n som! diu es gigant. Hala idò, qui tira primer.
—Tant m’es tirar primer com derrer.
A la fi resolgueren que es gigant tirás devant.
Agafa una roca com una barcella, i amb tota quanta força tengué, pataplum la tira en-terra. Sa roca va fer un clot, quedá xapada en creu i se’n anaren una partida de llenques de ses voreres.
—Ara’m toca a mi, diu En Bernat; i ja es partit a fer com que cercar una pedra p’en-terra, acalat acalat.
De cop descuit se treu aquella de calç que duia dins sa taleca, i fa com que aixicar-la.
—Ara n’he trobada una de bona, diu ell.
Pega un parei d’engronsades per donar-li més força, i, pataplum, la tira.
Sa pedra pega en-terra, i se va fer mil benes. ¿Com no s’hi havía de fer, si era calç viva?
Es gigant quant va veure que es bocí més gros no feia es comú d’una avellana, quedá amb sos cabeis alts.
—¿Que-tal? va dir En Bernat. ¿Qué vos guany o no vos guany? ¿No-us ho deia jo que ereu gran-esglesia i pocs-perdons?
Es gigant de rabia que tenía i de confús que estava d’aquella feta, que no sabía com esplicar-la-se deixá En Bernat amb sa paraula a sa boca, i se’n aná coa baixa, pensant entre sí meteix:
—¡Fosca d’auba! ¡quin revetler que es aquest! ¡no hu sé si será tan bó d’enllestir com mos pensavem! Convé pensar-hi bé abans.
En Bernat havía estat ben alerta que es gigant no li vés aquell barrobí que va trobar.
Des cap d’un parei de dies, d’amagat d’ell, l’agafa, i se’n va a s’auzinar. Tria una soca ben gruixada i ben closa; hi afica sa punta des barrobí, i, rodada va i rodade ve, pronte va tenir un forat fet que se’n entrava més de mig pam. El tapa amb una mica d’escorxa, que no fos gens coneixedor que le-hi haguessen fet.
Lo en-demá veníen de deixar es bestiar dins sa muntanya, i passaven, conversa tirada, per dins s’auzinar. Aquella auzina que tenía es forat de barrobí a sa soca, los venía de passada, i En Bernat romp en sec sa conversa que duien, i diu:
—¡Com es vernedíssim! que m’han envestit suara unes ganes de provar-me, que me roeguen. Amb qui’s present me voldría provar; i que me tiren d’una passa, si no guany.
—Ell éts com-a loco, diu es gigant. ¡Mira que te peguen unes idees!
—Unes idees que vos guany. I sinó, provem-mos, i se veurá.
—¡Fet trons tu i es provar-se!
—¿Sabeu que son això? Escuses de mal pagador.
—¿No veus que no’t sent? diu es gigant, més de mig empipat.
—¡Maldement no’m sentísseu tant! diu En Bernat. Sobre-tot, vos dic que sou una cuca molla, que sou manco que allò que put, si no vos voleu provar amb mi.
Es gigant ja tenía totes ses formigues an es cap des tió. Estava blau de rabia.
—Vaja, idò, provem-mos, i ¡com som gigant! que t’he d’escalivar. ¡Vaja, per que vejes sa poca por que’t men, tu meteix diguès al-acte an-a que mos hem de provar. Digue-hu; que si no hu dius; el dimoni te’n du.
—¡No vos enfadeu! respòn En Bernat més fresc que una cama rotja; que tendreu ses feines d’haver-vos de desenfadar. Ja hu diré ja, i aviat. Mos hem de provar a veure qui fará un forat més endins a una soca d’auzina pegant-li fitorada amb un dit.
—¡Vaja, idò! diu es gigant. ¿Qui pega primer?
—Ja pegaré jo, diu En Bernat.
A-les-hores se trobaven devora aquella auzina que tenía es forat de barrobí.
—¿Veis aquesta soca tan gruixada, tan closa, tan llisa? diu En Bernat. ¿Estau conforme que li pec?
—Pega-hi, ¡hala! ¡depressa! cridá’s gigant.
En Bernat s’hi acosta, se mira bé allá aont hi havía es forat tapat, i pega fitorada amb so dit just demunt aquella mica d’escorxa; s’escorxa passa per en-dins, i es dit s’enfonyá tot, i, si més dit hi hagués hagut, més dit se sería enfonyat.
Figurau-vos En Bernat si hu devia esser de sentir.
—¡Vaja! deia ell, ¡acostau-vos, grandolás de l’engán! ¡acostau-vos, i e-hu veureu si hu es en-dins es forat que he fet!
Es gigant s’acosta, veu tot es dit enfonyat dins sa soca, i queda sensa paraula.
—¡Vaja! li diu En Bernat, llevant es dit des forat, mirau-vos-ho; i, si no vos ne serviu dels uis, posau-los-vos allá aont no dic!
Es gigant se mirá es forat una bona estona, i arriba a dir:
—No hi ha remei, es fet de l’hora.
—No res, ara vos toca a vos, diu En Bernat.
Es gigant no tenía gens de ganes de pegar sa fïtorada; però no’n pogué defogir.
Aluia una soca, se fa enrera una partida de passes per etzibar-l’hi més fort, pren sa fúa, i li enteterra tal ponyida, que soca, brancatje i rama, tot va fer sentiment; però no més tomá una mica d’escorxa, i va fer un poc de resquillada an es viu.
Qui se’n dugué ses tornes va esser es pobre dit, que se va rompre, s’ungla se xapá i quedá girada, i tot esclatá en sang.
—¡A¡! digué es gigant, amb uns crits i uns remeulos lo més esglaiosos. ¡Ai dic! ¡Pobre dit, afollat per-a sempre! ¡O mal no e-hi hagués pensat mai a fer tals provatures! ¡Ai dic!
—¿Per un dit tants d’espants? diu En Bernat. Ell no hu paga es parlar-ne. Però no’m diríau de que vos serveix sa grandaria? ¿que’n teniu de ser gigant? Segons veig, no més serviu per fer embalum, per fer por d’en-fora.
Es gigant s’acovardá de tot, i va trobar que estava bé sa llengo dins sa boca, i s’estimá més gemegar, que tornar ses pilotes an es joc.
—¡Re-cent dimonis! deia ell tot-sol. ¡Dos ja’n duim de perbocs! ¡Bò estic jo per fer-li acabar ets alens an aquest! A mi les me fará acabar, si’m descuit un poc. ¡Mal fos vengut girat com els odres En Roig, quant vengué a fer-me s’encárrec! ¡Amèn que hi fos vengut!
En Bernat deixa passar un quants dies sensa demanar de noves an es gigant. Un dia que acabaven de dinar, i estaven tots dos pipa encesa demunt es portal, conversa a té qui té, as-set-su-així En Bernat diu:
—¡O quin mal-de-ventre que m’ha pegat su-ara! ¡quin mal-de-ventre tan fort!
—Homo, diu es gigant, ¡si tu t’atepeis massa! ¡Ell te menjaríes un am per sa punta!
—Però si menj, al manco me’n aprofit. No som com vos que no sóu bò a res a res; ara, per llevar concert des vent, en voleu amb qui alena.
—¿I ara aont treu cap tot això? ¿No deies que teníes mal-de-ventre?
—De manera que’n tenc, i fort; i no’l m’ha fet es dinar, sinó ses ganes que tenc de provar-me amb vos.
—Torna-m’hi, Tonina. Ja t’assegura…
—Vos he d’escopir a sa cara, si no e-hi voleu tornar.
—¡Re cent dimonis, Bernat! que això acabará malement. Tu, segons veig, t’has passat per s’escudeller d’acabar-me sa paciencia i fer-me fer un desbarat.
—Lo que jo m’he passat per s’escudeller es demostrar-vos que, com més grans, més besties, i que vos guany a tota passada.
—¿Que no veus que m’ho tenc a manco es provar-me amb tu?
—¡Bon tenir a manco! i de dues vegades que mos hem provats, dues vegades vos ha tocat es perdre. Sobre-tot, vos dic que vos guany a tirar en-fora. I si no vos voleu provar, ja vos ho he dit, vos he d’escupir a sa cara.
Es gigant, cremat de tot, diu:
—¡Au!
—¡Idò au! diu En Bernat. I vos toca esser es primer aquesta vegada.
Es gigant pega grapada a una pedra com sa cofa d’un capell i amb tota quanta força tengué la tira.
Tan fort la tirá i tan brunent, que degué caure dos mil passes lluny.
E-hí van, i allá aont la troben, e-hi fan un claperet per sebre aont era.
Es gigant estava ben segur de guanyar s’acció.
—¡Hala, tira tu! diu tot impacient an En Bernat.
—¡Massa que tiraré! diu aquest.
I ja es partit, acalat acalat, fent com que cercar una pedra bona. De cop-descuit posa sa má dins sa taleca i treu sa perdiu, aquella perdiu que havia agafada p’es camí i que havía anat ben alerta a mostrar an es gigant!
—¡Ara va! diu ell, i se posa a voltar es braç amb sa perdiu dins sa má ben estreta, volta qui volta lo meteix que una entena de molí, per donar-li més força i arribar més en-fora, fins que, ¡zas!, obri sa má, fent com que tirar sa pedra; sa perdiu, com se veu lliberta, ja ha aixamplades ses ales, pega fúa, i de d’allá, com la bala. Bronía de via que feia.
Es gigant, males quimeres poques que allò no fos una pedra, ben segur de que hu era, la seguia amb sa vista, li tenía ets uis clavats, i esperava de moment en moment veure-la caure. Mai va poder conèixer que prengués gens cap-avall, i la va perdre de vista, i encara se’n anava tan dreta que com sortí de ses mans d’En Bernat…
Es gigant, devant aquella passada, quedá sensa polsos: es cap li rodá, ses cames se cegaren, li agafaren cal-frets i un tremolor per tot el cos. Se va haver de seure.
Mentres-tant En Bernat se destirava d’aquestes:
—¿Que tal, Pascual? ¿E-hu veis com amb vos no n’hi ha per començar? ¿E-hu veis que no vos hi podeu posar amb mí? ¿E-hu veis com aquesta còrpora vostra disforja no vos serveix més que per fer embalum? Ja poreu veure si la baratau a sa primera fira que venga! I desd’ara vos dic que si no topau un beneit, en no esser amb ferro vei, no la vos baratarán, si no feis moltes tornes… ¡Vaja! ja el m’he espassat an es mal-de-ventre que tenía; i gòs de messions que sou vos que el teniu ara, però redoblat.
Es gigant, fent sa fel i taiant claus, se’n entra dins ses cases, sensa badar boca, per por d’esser-hi de més.
En Bernat s’espitxa an es bestiar, i no torná fins que va fer fosca negra.
Es gigant, com prou va haver maleída s’hora que l’havía admès i es qui le-hi havía enviat; resolgué aquell vespre meteix sortir-ne d’una vegada.
—En no esser jugant amb traïdoría, digué, no hi tenc res que fer amb aquest dimoni. No res; es vespre, com dormirá, agaf un espigó d’arada[8] i li enteferr espigonada, i en fas una coca i llavò ja s’afisconará tot lo que vulga.
Tots dos jeien dins es sostre. Se’n van a colgar, i apaguen es llum.
Es gigant tenia s’espigó amagat devall sa paia; però En Bernat ja desde es primer dia que se provaren i li va guanyar, per por de sa por, amaga una caera[9] devall sa paia; i cada vespre, com havíen apagat es llum i sentía es gigant roncar, a poc a poc destapava sa caera, la posava dins es seu jaç, i se’n anava de-puntes de-puntes a s’altre cap de sostre, i s’hi ajeia.
Aquest vespre també ho va fer així, i això el salvá; perque es gigant, que no se’n va tèmer de res, tan segur i tan tapat anava, com va creure que En Bernat dormía com un sauló, s’hi acosta sensa fer gens de renou, paupa; troba s’embalum de sa caera, i cregut de que era En Bernat, alça s’espigonot i enteferra espigonada amb tota sa força.
Sa caera va quedar feta benes, i En Bernat pega crit de s’altre cap de sostre.
—¡Uep! va dir. ¡Això es manera de pegar, troç d’animal? Si pegau un poc més fort, me croxiu sa post despits. Ell vos, segons veig, fort-i-no’t-mogues, voleu tastar es meus caps de dits. Aviat sabreu quin gust tenen.
Es gigant, que se creia haver-ne fet una coca, com el sentí tan remolest, se doná per perdut de tot, i s’estimá més tocar soletes que esperar-lo gens. Tira s’espigó, pren portal i camp; i cametes me valguen, i de d’allá.
D’atacat que se’n anava, se fería amb sos talons per ses anques.
En Bernat li pitja derrera, i li doná un encalç de los cent mil dimonis.
I li deia cridant:
—¡Ai, cames-llargues, si t’arrib!… m’he de fer unes xeremíes des teu cuiro!
Com prou el va haver encalçat, el deixa fer, i se’n torná a jeure.
Es gigant no s’aturá fins a ca-l’amo Roig. Ja era dia clar com hi va esser.
—¿Que hi ha de nou? li diu aquest, com el veu que se’n venía trot trot, amb un pam de llengo de-fora, brollant de suor, amb un pantaix farest.
—Maldement no-hi hagués tant, diu es gigant. Aquest missatje que m’enviares es el dimoni. El m’enviares perque li fés acabar els alens, i poc hi ha faltat per ell fer-los-me acabar a mi.
—¿Que me dius? s’esclama l’amo, tot esglaiat.
—Lo que sents, diu es gigant. Te dic que es el dimoni. Ell me defiá a qui faría més bocins d’una pedra tirant-la en-terra; mos provárem, i me guanyá. Llavò me defiá a qui faría un forat més endins a una soca d’auzina, pegant-li fitorada amb un dit, i es dimoni me torná guanyar. Llavò me defiá a tirar en-fora; mos provárem, i ja-hu crec que me torná guanyar, com dos i dos fan quatre. Per sortir-ne d’una vegada, anit passada, com estiguérem colgats, que ell ja dormía, tenía jo un espigó d’arada, m’has d’escoltar bé: no era una caramutxa ni un jonc: un espigó d’arada. Idò bé, li enteferr espigonada, sent es croixit que es seus ossos feren; jo el me figurava engrunat, fet benes. Idò bé, llavò es dimoni me surt dient: —Si’m pegau més fort, me croixiu sa post des pits. I amb sa meteixa seguida me fa amanasses de puny. Jo m’ he vista la mort derrera s’oreia, i he dit: —Si no-hu dón a ses cames, está fet de mi, me desxuia. Espitxar-me jo, i ell pitjar-me derrera, es estat tot-u; i m’ha vengut tan rinxo-rinxo esser escápol de ses seues ungles. No sé amb quin sant he tengut bò.
L’amo, com sentía allò, es cabeis no li tocaven demunt es cap. A-set-su-així estava boca badada, tremolant-li es morros, sensa poder dir res; a-setsu-així rompía en llamps i pestes i gotes corals i demés enciam. El dimoni hi ballava de capoll.
Es gigant a la fi diu:
—Tu fes es contes que vulgues, però aquest homo no’l vui pus dins terra meua. Dins un parei de díes, que ja li haurá espassada un poc sa malicia, hi aniré a veure si a-les-bones el puc dur a que se’n vaja. I qualsevol cosa me demán per anarse’n, le-hi donaré més que de-pressa. Sobre-tot, sa vida es bona i no estic per haver-la de colar s’hora menos pensada.
—¿I ses guardes? deia l’amo tot congoixat.
—Que’s fassen trons totes, deia es gigant, que jo m’estim més es meu collaret.
Se passaren tres díes pensa qui pensa com se’n desfaríen d’aquells trumfos, fins que resolgueren que lo millor era oferir an En Bernat sa soldada de tot l’any, i a-les-bones abreviar-lo cap a ca-seua a fi d’esser escápols d’ell.
L’homo estava es més tranquil i xalest devers sa muntanya, sensa ningú que li digués: fet ensá ni fet enllá, i deia.
—¡Sabs que no hauría de tornar aquest beneit de gigant! No res, per ara estic bé. Ja-hu veurem aont se jeurá En Gelat.
Dins un parei de dies es gigant se presenta.
—¡Ola! diu En Bernat. ¿Vos sou? ¿Com vos sou campat aquests dies?
Es gigant no estava per solfes, i allisant-li es pel tan bé com va sebre, li arribá a dir:
—Vaig veure l’amo teu, i parlárem de ses guardes, i hem pensat que jo tot-sol bellament puc guardar ses meues i ses seues, i que es ben escusador d’haver de tenir guardiá. Però com ja et té a tu i t’está molt agraït p’es bon servici que li fas, m’ha encarregat que te digués si vols cobrar avui meteix tota sa soldada, i te’n poríes anar al-acte a ca-teua o allá aont bé vulgues.
—¡Ca, homo! diu En Bernat, com el sent. Jo no som cap al·lot de mamella. A mí ni vos ni l’amo m’heu de rentar sa cara amb un pedás aixut, ni m’heu de dar cresta per ballesta. Si vos no’m voleu aquí, res que dir e-hi tenc, perque cadascú a ca-seua fa lo que vol, i cap tracto tenc amb vos. Ara amb l’amo ja son altres cinc-centes. Es amb ell que tenc es tracto, i jo i ell mos hem de veure ses caretes.
Es gigant com sentí es rossinyol, va perdre es coní, i no sabía que havía de respondre.
—Homo sant de Deu, digué En Bernat, per això ni per altre tant no mos hem d’apurar. ¿Sabeu que farem? Triarem ses guardes, i jo me’n tornaré ses que vaig menar, i no tengueu mal-de-caps d’elles.
Es gigant e-hi pensá una estona, va dir que hi convenía, i lo en-demá sol sortint se’n van a s’auzinar a triar es porcs.
—Lo primer de tot, diu En Bernat, hem de sebre quin senyal tenen es vostros porcs. ¿Es una fè, una oreneta, una escapsada, una guinxa, una osca, un forat, dos forats[10]?
—Una fè no més, diu es gigant. ¿I es teus quin tenen?
—¿Es meus? diu En Bernat. Ses oreies pándoles[11].
—¿Ses oreies pándoles? diu es gigant. ¡Vaja quin senyal!
—Un senyal de primera, diu En Bernat.
Se posen a replegar es porcs, i aquí foren ses bones.
Trobaven un porc amb una oreia xapada.
—Aquestes meu, deia es gigant.
—¿Vostro? deia En Bernat. Meu es ell. Té ses oreies pándoles.
—Però e-hi té una fè.
—¿Una fè? un xap fet de desgracia es ell.
—O no-hu es. Me recorda es dia i tot que la-hi vaig fer: es dia de Cap-d’any.
—¿No veis que somiau? deia En Bernat. Sobre-tot, té ses oreies pándoles, té es meu senyal, i n’hájam parlat prou.
Es gigant, per por de sa por, perque tenía En Bernat més mal-a-pler que una busca dins un ui, i per sortir-ne com més prest millor, encara que s’hagués de deixar taiar un troç de capa, maldement fos grosset, baixava bandera, i allargava es coll a perdre aquell porc.
Llavò succeía que’n trobaven un altre, també amb s’oreia xapada; i En Bernat tornava aficar bolenga que allò no era senyal, que era fet de desgracia, i que, com tenía ses oreies pándoles no se poría negar que es porc era seu. I com més anava més crits feia i més baledretjava; i es gigant tot acoquinat, que finis finis allargava es coll a tot, sols que En Bernat se’n anás.
I d’un porc vengué s’altre, i d’en un en un vengueren tots, i no hi valgueren xaps ni fens, no hi valgué res. Com tant es porcs d’En Bernat com es des gigant teníen ses oreis pándoles, com les hi tenen i les hi han tengudes sempre tots es porcs, En Bernat feu passar per seus tots es que hi va haver dins aquella muntanya.
Amb ses dues guardes de porcs i amb sa de ses egos, devant devant, i amb un «a re-veure, amb Deu siau», i «en coses que siem bons manau i disponeu», se despedí des gigant, i ja es partit de d’allá, camina caminarás.
Podeu pensar com va romandre es gigant.
Feia es fetje per sa boca, taiava claus, torná més blau que la paumella, se tirá en-terra, i se bolcava per dins sa pols, i tirava cosses, i feia sabonereta, cridant i flastomant, fins que arribá a dir:
—I tan ase e d’esser, que he de consentir que un polissó, que una bréndola que no val ses paies d’allá aont jeu, se’n haja de riure d’un homo de bé com som jo, i m’haja de deixar despuiat com un Sant-Cristo? Ja hi he d’anar jo a veure si l’aplec i jugarem es tot p’es tot. Qui tendrá ungles, les treurá.
Dit i fet, ja es partit correns per allá aont se’n era anat es revetler.
En Bernat ja era en-foret, i desiara es girava derrera, per veure si es gigant l’encalçava; perque no se’n poría avenir que fos estat tan beneit que s’hagués deixat despuiar d’aquella manera, i deia:
—Si se refá, i se revest de coratje, estic perdut. Vendrá, i me menja frit.
Tenía una vista llarga ferm, i ja-hu crec que prest el va haver destriat que se’n venía com un cavall an es cos.
¿I que fa En Bernat? Se treu es trinxet, pega trinxetada a una trutja, li treu sa butza, i la se posa dins sa faldriguera; i ja es partit ben depressa de d’allá, cuidant a fer ui, arruixant es porcs i ses egos.
Topa un pastor.
—Germanet, h’diu, ¿no’m faríau un favor per amor de Deu?
—Si puc, sí.
—¡No heu de poder! Jau aquest trinxet, i pegaume trinxetada a sa butza: que la tenc massa grossa, i m’embarassa per córrer.
Es pastor tot-d’una quedá astorat; llavò va dir:
—Això sí que no-hu faré. Jo vos mataría.
—Deixau fer s’ansia per mí. Un gigant m’encalça; si m’agafa, me matará; i si no deix aquesta butzota, es ben segur que pronte m’haura agafat. ¡Vaja! depressa! Jau es trinxet: pegau-me trinxetada.
—No’m basta cor.
—Mirau, si no la’m voleu treure a mí a sa butza, ja vos treuré jo sa vostra.
I mentres deia això envest es pastor amb so trinxet ubert.
—¡Esperau! ¡esperau! diu es pastor. Ja la vos treuré, si tan encarat e-hi estau.
Pren es trinxet, li pega trinxetada, li xapa sa camía, sa butza de sa trutja cau; i En Bernat se’n aná com la bala per avall.
Es pastor va romandre tot astorat devant aquella passada, se’n feia creus, no se’n poría avenir.
Des cap d’una estona passa es gigant ben acanalat, que amb cada passa feia un destre.
—Germanet, diu an es pastor, ¿no hauríau vist passar un homo amb una guarda de porcs i una guarda d’egos?
—Sí que es passat, i me’n ha feta una que’n estic com un beneit.
—¿I que vos ha fet?
—Que m’ha dit que fogía de vos, perque no’l matásseu; i fort-i-no’t-mogues, ha volgut que amb una trinxetada li tregués sa butza, perque ha dit que l’embarassava per córrer. La-hi he treta; i en lloc de caure ell i sa butza en terra, no més es caiguda sa butza, i ell se’n es anat com cent mil llamps de d’allá.
—¿I aquesta es vera? diu es gigant.
—Passa de vera. Ve-la’t-aquí a sa butza; miraula-vos.
I li mostrava sa que havía quedada allá en-terra, que encara era ben calenta.
Es gigant s’ho va beure que allò era d’En Bernat, i pensá entre si meteix:
—No e-hi ha remei: si no me fas treure sa meua, no l’aplegaré an es dimoni. Ell se’n deu anar com es vent, sensa butza.
I diu an es pastor:
—No res, trais-la’m a mí també; perque, en que el dimoni en pas, l’he d’agafar.
—¿I e-hu deis de bò? demana es pastor.
—Tant de bò, que si no la me treis vos menj.
Ell es pastor no tengué més remei que creure. Pega trinxetada a sa butza des gigant. La-hi xapa, i la-hi obri tota; es gigant pegá un crit esglaiador, cau en terra tan llarc com era; i allá colá la vida s’aubercoc.
Bò estava ell per assolir En Bernat.
En Bernat, a força d’atropellar, se va fer ben lluny, i tac, troba dos mercaders.
—¿Que sou mercaders de bestiar gros voltros? los digué.
—I de bestiar petit, digueren ells.
—Vos vènc ses dues guardes.
—Les vos compram. Demanau preu, i demanau bé.
—Es meu demanar no será gens lleig. Però devant devant vos fas de present que des porcs me vui aturar ses coes i llavò una trutja, i de ses egos sa més veia i llavò ses esquelles.
—Conformes, diuen es mercaders. Tretes aquestes minves, pegau ara una dita.
Demana, li prometeren, s’escobletjaren una estona, i clouen sa barrina.
En Bernat taia ses coes an es porcs i s’atura sa trutja i s’ego més veia, i lleva ses esquelles a ses altres; i es mercaders, dany dany, monyiren fins a dobler i maia.
Ells se’n anaren amb sos porcs i ses egos; i ell amb ses coes i ses esquelles, i es dos animals, cap a ca’n Roig falta gent.
Mig quartet lluny de ses cases e-hi havía una bassa amb molt de llot. E-hi soterra sa trutja, i e-hi afica ses coes des porcs, que no més los vessen sa punta. Mata s’ego, la buida, i s’hi amaga dedins.
Comensen a comparèixer corps i voltors. Se posaven demunt s’ego i bones espipellades. Com se’n temien, En Bernat los havía agafats per ses cames i los fermava. Com en tengué una partida, los penja ses esquelles, los desferma, i los amolla.
Es corps i voltors, ja-hu crec, se’n anaren al-aire, volant com a dimonis, i ses esquelles dony-a-dony, dony-a-dony.
En Bernat parteix correns cap a ses cases cridant com un dessesperat:
—¡L’amo! ¡L’amo! ¡Sortiu! ¡veniu per amor de Deu! ¡L’amo, dic!
Tant s’acosta a ses cases i tan fort cridava, que l’amo l’arribá a sentir, i surt de-fora a veure que será allò.
—¡L’amo! deia En Bernat. ¡Veníu, depressa, que el dimoni se’n du es porcs al infern, i ses egos han pres el vol! ¡Veniu, que no-hi seréu a temps.
L’amo alça es cap, i sentí es renou de ses esquelles al-aire.
—¡Però bé! deia ell tot confús, tot esglaiat. ¿I qui ha vist mai ses egos volar?
—Mai s’havía vist, però se veu ara. ¿Que no sentiu ses esquelles? ¿o sóu sort?
—¡Però no veig ses egos!
—¡Si son tan amunt, que casi ja no les destrien! ¡Ja no més pareixen com a corps. Reparau-ho bé.
—¡Re-cent mil dimonis! deia l’amo cap-alt. ¡Sí que tens raó! ¡O mal s’hi pegás…!
—¡No flastomeu, l’amo, per amor de Deu!…
—¿No flastomeu, i he quedat sensa cap ego?
—¡Idò anau-les a córrer derrera amb un pa calent!… No res, anem an es porcs, a veure si en salvam cap. ¡Anem an es porcs!
L’amo no sabía quin cap li anava devant, no sabía per ont pendre.
—¡Anem an es porcs dic! cridava En Bernat, ¡Anem-hi vos dic, que no-hi serem a temps!
—¿I aont son?
—An aquesta bassa de su-qui.
S’hi esquitxen, i En Bernat anava devant devant, i arriba cinquanta passes primer.
—¡Feis via, l’amo! deia es traïdor. ¡Feis via, que ja no més los veuen ses coes! Feis via, per ventura encara en podrem aturar qualcún… ¡Alerta a estirar massa fort, que no los ho arrabasseu!
En Bernat agafa ses coes, i casi no estirava gens.
L’amo arriba, i ja está aferrat a una; pega estirada, i caigué, d’esquena. Va romandre just amb sa coa dins ses mans. S’afúa a una altra, i li succeieix lo meteix.
—¿No vos ho deia jo, cridava En Bernat, que no estirásseu tan fort? Vet-aquí lo que heu guanyat de no creure’m.
Mentres deia això, se’n va a sa trutja soterrada, li pega estirada a sa coa, i ja-hu crec que va treure coa i trutja.
—¡Una n’hem salvada, l’amo! No crec que en salvem altra, va dir aquella pòlissa.
—Bé estiraren, però no més arribaren a ses coes.
¿Com havíen de treure es porcs, si es dimonis des mercaders Deu sab aont los teníen ja?
Poreu fer comptes l’amo com se’n degué tornar a ses cases. No treia figura d’homo.
—¿Que vos ne penediu de sa lloga? li demana En Bernat.
No li torná resposta, i se tancá amb sa dona dins sa cambra.
—Aquest polissó, digué com prou va haver flastomat, mos ha de fer fer ui de tot: no mos n’escapam; son faves comptades. Mos va tudar sa llavor, mos va passar an el dimoni els amel·lers joves, i sa vinya, i ses euveies; ara mos hi ha passades ses egos i es porcs. Ara no més falta que mos hi pas a noltros. Si no l’abreviam, mos hi passará. Però, ¡veam qui es capás de fer-lo fogir…!
—Però bé, diu sa madona. ¿Es pactes no son que en cantar es mussol, sa lloga ha d’haver acabat?
—Sí.
—Idò, jo d’amagat d’ell d’aquí una estona me’n puig demunt es lledoner, fas es mussol, i es mal será mort.
Començava a fer fosqueta, i sa madona, com qui no n’ès, surt a de-fora, s’enfila an es lledoner. Se posa a fer es mussol, i canta qui canta. El feia de lo més bé.
—Bernat, diu l’amo, ¿sents es mussol? Pactes son pactes. Sa lloga ha acabat. Vina, te pagaré, i te’n anirás, que no’t vui pus dins terra meua.
—Esperau un poc, l’amo, diu En Bernat, veam si es mussola o mussol això que canta.
Encara no-hu va haver dit, com ja va essera de-fora; agafa una pedra com es puny, la tira cap allá hont sentía sa veu; i va tenir tan bon dret, que endeviná su mussola su’s mig des front. Li xapa sa closca, li botí es cervell, i va caure seca.
En Bernat quedá tret. No volía fer tan llarc.
Llavò va pensar, i va dir:
—¡Més se’n mereixia per polissona qu’era!
—¡Veniu! li deia, ¡veniu per amor de Deu! ¿No déieu que era mussol qui cantava? ¡Mussola es estada ell!
L’amo surt correns, i veu sa madona estesa i morta…
Figurau-vos lo que degué dir i degué fer.
—¡Oh! deia ell, ¡mal no haguesses trobat es camí, com vengueres! ¡mal no e-hi hagués pensat mai a llogar-te!…
I se posaatirar-li llamps i pestes i gotes corals i totes ses coses més dolentes que puguen venir a criatures; i no les hi tirava d’en una en una, sinó a cents, a mils, a milions de senaiades i de carretades, i tan espesses i atapides com poría.
En Bernat el deixá esbravar una bona estona fins que a la fi digué:
—¿Vol dir vos ne penediu d’haver-me llogat?
—¿I encara tendrás sa poca alatxa de demanar-ho si me’n penet? va dir l’amo volat de tot ¿I qui sería sa bestia que no se’n penediría d’esser posat amb un animal, amb un polissó, amb un no-níngú com éts tu?
—¡Ola! Ara vos tenc, va dir En Bernat. Pactes son pactes. Es pactes son que an es primer que es penedirá de sa lloga li han de treure un aixinguer de s’esquena. Jo no me’n penet gens; vos sóu que vos ne penediu. Vos meteix ho heu confessat… Al·lots, va dir, girant-se an els altres missatjes, ara es sa nostra.
Tots la duien de l’amo una cosa de no dir, tots s’hi abordaren; l’ajegueren demunt una banqueta, li esquixaren sa camía, i amb una guinaveta de desxuiar porcs En Bernat meteix ja va esser partit a treure-li s’aixinguer; i li va treure trinxes i correigs fins que n’hi tengué gens de pell demunt s’esquena.
El deixaren fer demunt sa banqueta cridant com un desesperat. De tant que s’estamanetjava, va caure en-terra; i des mal que li havíen fet desxuiant-lo, i de sa rabiada que va prendre va batre es peus, i el dimoni el se’n va dur en cos i ánima.
En Bernat quedá l’amo d’aquella possessió; tots es missatjes volgueren seguir amb ell, i no se penediren gens. Va sortir un dels amos més avenguts, alegres i comportívols. S’arribá a casar; i ric i plè, amb salut i alegría, amb sa dona, els infants i es missatjes va viure… fins que se va morir; i al cel mos veiem tots plegats. Amèn.

Continue Reading

Un pas que li succeí a Sant Pere amb El Bon Jesus i ets altres apostols

Quant el Bon Jesús anava p’el mon amb St. Pere i ets altres Apòstols, s’estrevengué una vegada que feia tres dies que no’ls era passat res p’es canyó més que sa mica de saliva, i, com poreu pensar, sa talent los comensava a petxucar de casta forta.
El Bon Jesús assetsuaixí pren muntanya i ¡per amunt s’ès dit! i diu an ets Apòstols:
—Agafau una pedra perhom, carregau-la-vos i veniu-me darrera.
Així hu feren ets Apòstols; pero es qui trià sa pedra més menuda fonc St. Pere, amb s’idea de tenir-la més bona de dur.
Quant foren a sa cucuia d’aquella muntanya, el Bon Jesús ¿què fa? Dona la bendició an aquelles pedres, i totes tornaren pa; i ets Apòstols ¡ja hu crec! ¡nyama! ¡nyama! an aquell pa amb sa talent rabiosa que me duien.
An es que li digué tort, fonc St. Pere, perque com era tan petita sa pedra que s’havía carregada per no cansar-se, es bossí de pa també va esser es més menut.
L’homo, com se va veure tan nafrat, s’exclama:
—Ja’m valdrà per vegada!
—¿Què me’n direu? Ell dins un parei de dies el Bon Jesús amb sos Apòstols i St. Pere pren muntanya de bell fresc, i diu an ets Apòstols:
—¡Hala si agafau una altra pedra, i pitjau-me a darrera!
Ets altres Apòstols agafen una pedra perhom per l’estil de s’altra vegada: ara St. Pere, per no tornar romandre atxul·lat i amb so pa més petit que ets altres, s’aferra a una pedra tres o quatre tants més grossa que ses d’ets altres.
Pero ses raons foren a arribar aquella pedrassa an es cucaió d’aquella muntanya. Com e-hi arribaren, St. Pere suava tanta de gota, i casi no poría tornar alè.
I ¿què vos figurau que digué an ets Apòstols el Bon Jesús a-les-hores? Les digué:
—Posau aqueixes pedres en-terra! i asseis-vos-hi damunt!
Ets altres Apòstols, sensa recapitoletjar gens, s’asseuen damunt aquelles pedres i ben bon seure que hi feia, tan cansats com anaven des pujar sa muntanya carregadots amb sa pedra.
Es cap-turat va esser St. Pere, que confiava de que el Bon Jesús tornaría pa aquella grandiosa pedra que li havía costat tant de pujar; pero l’homo ¡ben alerta a badar boca! perque el Bon Jesús no n’hi tiràs qualcuna d’aquelles que deixaven ets homos sensa polsos.

Continue Reading

Sa rondaia d’en Vit

Això era una mare que tenía un fii i una fia: En Vit i Na Catalineta.
En Vit era ben dormidor i poc afectat d’anar a escola, i es dematins no hi havía qui l’aixecàs.
Un dilluns, abans de s’auba, se’n va sa mare a espigolar, i deixa dit a Na Catalineta:
—En tocar Ave María, ja cridaràs En Vit, i que se’n vaja a escola; Cride’l ben fort fins que se sia aixecat. Damunt sa cadira des capsal des llit té sa robeta que s’ha de posar.
Com tocaren ses Ave Maríes, Na Catalineta les va dir, i se’n va a sa cambra d’En Vit, i sa posa a cridar ben fort.
—Vit, aixeque’t, que ma mare hu ha dit.
—Jo no m’aixec! diu ell.
—Mira, jo aniré a fer venir la vergueta, i t’atuparà.
—Ves-hi! diu En Vit.
Se’n hi va, i diu:
—Vergueta, ves a atupar En Vit! perque no vol fer lo que ma mare ha dit.
—Jo no hi vaig, diu sa vergueta. Ell me rompría, tan prima com som; i es mancabs serien meus.
—Jo aniré a fer venir el foc, i te cremará! diu Na Catalineta.
—Ves-hi! diu sa vergueta.
Na Catalineta se’n hi va, i diu:
—Foc, ves a cremar la vergueta, perque la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.
—Jo no hi vaig, diu es foc. ¿I ara no veus que per una mica de vergà, que no hu paga es parlarne, no deixaré aquesta partida de tions que tenc dins es fogó?
—Jo aniré a fer venir l’aigo, i t’apagarà! diu Na Catalineta.
—Ves-hi! diu es foc.
Na Catalineta se’n hi va i diu:
—Aigo, ves a apagar el foc, perque el foc no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.
—Jo no hi vaig, diu l’aigo. Ell amb sa foría que du es foc, tota me beuría, i no’n cantaríen pus galls ni gallines de mí.
—Jo aniré a fer venir el bou, i te beurà! diu Na Catalineta.
—Ves-hi! diu l’aigo.
Na Catalineta se’n hi va i diu:
—Bou, ves a beure l’aigo, perque l’aigo no vol apagar el foc, el foc no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.
—Jo no hi vaig! diu el bou. Sobre-tot, ¡no sé com no veus que tan dematí sa set per forsa l’he de tenir an es clotell! Si tu me diguesses: ves a tal sementer segat de fresc, que ses espigoleres encara no’n son passades; així ja t’escoltaría més!
—Jo aniré a fer venir la trava, i te travarà! diu Na Catalineta.
—Ves-hi! diu el bou.
—Na Catalineta se’n hi va, i diu:
—Trava, ves a travar el bou, perque el bou no vol beure l’aigo, l’aigo no vol apagar el foc, el foc no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.
—Jo no hi vaig, diu la trava. ¡Sabs que té de forsa el bou! ¡i poc devot que ès de mí! Ell amb una estrevada me faría benes!
—Jo aniré a fer venir la rata, i te taiarà! diu Na Catalineta.
—Ves-hi! diu la trava.
Na Catalineta se’n hi va i diu:
—Rata, ves a taiar la trava, perque la trava no vol travar el bou, el bou no vol beure l’aigo, l’aigo no vol apagar el foc, el foc no vol cremar la vergueta, i la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.
—Jo no hi vaig, diu la rata. Si tu me diguesses: a tal part e-hi ha un niu de gorrions o mel·leretes o altres erbes, me faríes escoltar. Pero ¡una trava! ¡Ell sabs que’n té de poca de llecor!
—Jo aniré a fer venir el moix, i te menjarà! diu Na Catalineta.
—Ves-hi! diu la rata.
Na Catalineta se’n hi va, i diu:
—Moix, ves a menjar la rata, perque la rata no vol taiar la trava, la trava no vol travar el bou, el bou no vol beure l’aigo, l’aigo no vol apagar el foc no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit.
Com es moix sent Na Catalineta, ja ha pegat llongo cap a la rata, i la rata cap a la trava, i la trava cap an el bou, i el bou cap a l’aigo, i l’aigo cap an el foc, i el foc cap a la vergueta, i la vergueta cap an En Vit, i En Vit pega bot des llit, se vest amb una grapada, i capa escola, falta gent; i Na Catalineta que se va haver de tirar p’en terra de riaies que tenía.

I jo me’n vaig venir
amb un capellet de vidre,
i ets al·lots p’es camí,
¡maquets i maquets!
tot el me romperen
i no’n vaig arribar bossí.

Continue Reading

Sa raboa i s’eriço

An aquell temps que ets animals parlaven… com ses roques ara, una raboa i un erissó varen prendre plegats una escarada de taiar carts. Varen cloure sa barrina per quinze lliures, sensa altra agatge que una gerreta de mel, que los ho havíen de donar tot-d’una.
Los ho donaren, i s’erissó digué:
—¿Sabs què havía pensat? Que l’estojássem p’es dia de ses acabaies.
Vas malement, diu sa raboa. Peguem-li ara que ès fresca, no fos cosa que llavò rancietjàs!
—¿Com ha de rancietjar, si s’escarada no més son quatre díes? diu s’erissó. I sobre-tot, si la mos menjam ara, ¿què menjarem es dia de ses acabaies?
—No res, diu sa raboa, després de pensar-hi una mica. ¿Vols que l’estogem? Estogem-la, ¡no’n rallem pus.
L’estojaren dins una soca d’uiastre, i lo endemà a punta d’auba se’n van an es carts, i se posen en feina.
S’erissó feia s’aviona ferm, però lo que es diu ella s’hi penjava tant com poría. Dues hores es sol alt, li entrà una vessa d’allò més maleit. Assetsuaixí se fa un poc enfora, i se posa a cridar:
—¡Què mana! ¡què mana! ¿què voleu? ¿què teniu? ¿què hi ha de nou?
—¿Què ès això? diu s’erissó.
—¡Què ha d’esser! diu sa raboa. Una veinada d’una germana meua, que me crida. M’hi acostaré, veiam que vol.
Camina unes quatrecentes passes, i torna.
—¡Fiet, diu a s’erissó, sa meua germana que ha tengut un infant! i ara m’envía a damanar, per que fassa es fiol! Jo li deia a sa veinada que no hi poría anar per amor de s’escarada, que estava empegueïda de tu; i ella m’ha dit: Mira-t’hi bé! ¡no li fasses aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Desda ara’t dic que hu prendrà ben tort!
—¡Toca! diu s’erissó. Ves-hi ben descansada! Jo no mir tan prim tampoc. I sobre-tot, jo’m poría trobar an es mateix cas, i no crec que’t sabés gens de greu a tu si jo hi anava.
—¡Vols callar! diu sa raboa. Ben contenta que me faríes! No res, e-hi aniré idò.
Allà on se’n anà sa polissona, tot-dret, va esser a sa gerreta de sa mel. La se posa an es morros, i, xucla qui xucla, li pega un mal entretoc.
Trià una ombra que li agradava, s’hi ajassa, i va jeure fins que es sol se ponía de tot.
Llavò s’aixeca, fa uns quants d’estiraments, i cap a s’erissó s’ès dit.
El va trobar que no se donava raó a ses barres, taia qui taia carts, i n’havía feta una estesa fora mida.
—¿Fins ara? li va dir s’erissó, com la va veure.
—¡O fiet, no me’n parls! diu ella. Venc amb sa fel sofregida! ¡No’m fii de no tirar malaltía llarga de sa rabiada que he presa! ¡O quina gent més enfadosa! Jo bé los deia que frissava, que feia falta, que no poría estar pus; però ells: —Tira, no sies guixa, un dia a l’any que vens! ¡I jo que me fonía! A la fi, he dit: Feis-vos trons! i som fuita. ¡Com som raboa, que no m’hi tornaràn traginar a fer un fiol!
—¿I quin nom li han posat? diu s’erissó.
—Na Comenselis, diu sa raboa. Es una femelleta.
—¡Vaja quin nom més esquerrà! diu s’erissó.
—¡Un nom que li escau de lo miller! contesta sa raboa.
—¡Na Comenselis! deia s’erissó entre ell mateix. ¡No li veig es demble!
¡Quin rebumbori hauría mogut si se tem que lo que havía comensat era sa gerreta de sa mel a fer-se avall!
Lo endemà se’n tornen a s’escarada. Se posen en feina; i, si poc fenera estava sa raboa es primer dia, manco hi estigué es segón.
S’erissó cuidava a fer ui de tant poc que se planyía; ara ella los menava por ferm an es carts, i li sabía un greu de l’ànima haver-los de fer gens de mal. Dues hores es sol alt, sa vessa la doblegà de tot; i va dir petit, que s’erissó no la sentís:
—¡Que’n fassen es beneits de feina, que jo no’n som pus!
Cop en sec se posa a cridar!
—¿Què mana? ¿O què mana? ¿Què teniu, tant de cridar? ¡Ja vos sent!
—¿I ara? diu s’erissó.
—Una veinada d’una cosina meua, que me crida! diu sa raboa. M’hi acostaré veiam que vol.
Se fa unes quatrecentes passes enfora i torna.
—¿Què es estat? diu s’erissó.
—¡Què ha d’esser estat! diu ella. Un altre enganx: una cosina meua que s’ès casada, i me convida a noces. Jo he dit a sa veinada: Ja li diràs que tot està per rebut; que no hu prenga tòrt si no hi vaig. Es que no pot esser per cap vent del mon! Tenc una escarada, i no puc deixar. Ja he abusat massa des companyó; i ¡bona som jo per fer fer sa somereta a ningú, i per menjar-me ses flors i no voler ses agostenques! Però, fiet meu dols, sa veinada s’ès posada a dir: —¡Mira, no li fasses aquest despreci a sa teua cosina, que no’l se mereix! I ¡quina ès ella! Prou que hu ha dit: ¡Que venga! Si no vé, que no’m torn mirar pus a sa cara! Ja la hi diràs!
—No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! diu s’erissó.
—Però, diu sa raboa ¿i que ès just que tu hages de palancatjar aquí com un negre amb sos carts, i jo me’n haja d’anar de ses meues?
—Però es una cosina, i an es parents los han de fer obsequi! diu s’erissó. Sobre-tot, ja hu rescabalaràs un altre dia.
—No res, si no’t sab greu, e-hi aniría idò! diu sa raboa.
—Ves-hi descansada! diu s’erissó.
Allà on se’n anà sa polissona va esser a sa gerreta de sa mel. La se posa an es morros, i, xucla qui xucla, la va fer més de mitja. Sa torca, s’ajassa a una ombra, i jeu qui jeu, no li bastava cor per aixecar-se. Hora baixa de tot, diu:
—¡Es cotri! que es sol s’enrama de tot, i s’erissó me menjarà.
S’aixeca, fa un parei d’estiraments, i cap a s’erissó s’ès dit.
El va trobar suant tanta gota, taia qui taia carts, cansat i mort.
—¿Fins ara? diu s’erissó com la veu.
—¡O fii meu dols! no me’n parls! diu ella. No havía presa cap rabiada tan grossa mai! No m’escap d’una encòliga! Per forsa m’ha d’esser caigut còme plom lo poc que he menjat. No hi tornaré pus a nosses. ¡Vaja quina mort! ¡I venguen príncipis i més principis, un bo i s’altre millor! ¡I allà te movíen un renou, si no preníes de tots! I tasta això, pren això altre, una espipelladeta no més; veuràs que es de gustós. I hala, no fasses s’empegueït! Tu no hu deus trobar bo! ¡I jo que deia: ¿I això que ha d’esser un mai acabar? ¿Que vos feis comptes que es meu ventre es un avenc? I llavò venguen nous, i mel·les torrades, i oreianes, i bunyols amb mel, i llavò es ball. I no ballis tu! i ja la tendreu armada! I jo que me fonía! Sobre tot, e-hi ha hagut d’haver un estira-muixell ferest, per poder-me’n desllapissar.
—¿I que li diuen an aquesta cosina teua, tan enfadosa? diu s’erissó.
—Na Mitgelis.
—¡Vaja quin nom més desivers! deia s’erissó entre ell mateix.
¡O quin rebumbori hauría mogut, si se tem que era sa gerreta de sa mel que s’era feta mitja!
Lo endemà se’n tornen an es tai des carts, i se posen en feina.
Qui s’hi posà de bon de veres va esser s’erissó; ara sa raboa li pegava amb tota calma. Havía mester mitja hora en cada cart. I cada instant la veien aturada per treure-se ses espines.
Encara es sol no era dues hores alt, com digué entre ella meteixa:
—Això no va pus. ¡Cart torn jo, si torn prendre una escarada de taiar carts! ¡Ja los taiarà s’erissó! o el dimoni, si los hi vol!
I ja se posa a cridar ben fort:
—¿Què mana? ¿Què mana, dic? ¿Què voleu? ¡Ja vos sent! ¡no som sorda!
—Y ara? diu s’erissó.
—Me criden, i me pareix que es una veinada d’una fia d’una cosina germana meua…
—Ja t’assegure, diu s’erissó, que aquestes veinades i cosines mos posen terra a s’escudella fort!
—¡No me’n parls, que ses dents me’n prúen! diu sa raboa. No res, m’hi acostaré veiam que vol.
Se fa devers quatrecentes passes lluny i torna, ¡Vaja quina passada! diu sa raboa. ¡Ell com que se sien pactades!
—¿I què ès estat? demana s’erissó.
—¡Què ha d’esser estat! diu ella. Una tia d’una cosina germana meua que s’ès morta, i una veinada ès venguda a fer-m’ho a sebre i a dir que m’esperen per fer-li s’enterro.
—¡Aquesta si que mos ès bruta! diu s’erissó. ¿I te’n hauràs de tornar?
—I no hi vages tu! diu sa raboa, i sa primera que diràn, que me som feta dolenta. I ben clar que m’ho ha dit sa veinada: —Hala! anem! que tot-hom t’espera, ¡no la se’n duràn, ni Penterraràn que tu no hi sies! I jo que li he dits: —Pero si tenc una escarada de carts amb un altre, i ha tres dies que no he fet brot de feina per enganxos que són sortits. —No la fasses an aquesta de no venir! ha dit sa veinada. No la fasses! si no vols que tot-hom te pos sa llengo damunt!
—No hi ha remei, diu s’erissó; e-hi hauràs d’anar! i
—A mi’m sab greu anar-hi i no anar-hi! diu sa polissarda.
—Toca! ves-hi descansada! i ja hu rescabalaràs un altre dia! diu s’erissó. Torna, tant prest com pugues.
—D’això no tengues ansia! diu sa raboa.
I ja li ha estret cap a sa gerreta de sa mel. Encara no li va haver arribat, com ja la tengué an es morros, i xuclà fins que n’hi hagué gens. No més quedà un poc de solam, quatre remelsos.
Veu una ombra bona, e-hi posa ets ossos de pla, i va jeure fins que es sol s’enramava de tot. Llavò s’aixeca i se’n va a s’erissó. El va trobar que no havía desmaiat un punt del dematí ensà, i ja tenía tots es carts abaix.
—¿Fins ara? digué ell, més de mig cremat.
—¡Fins ara! digué ella. ¡Que’m tiren d’una passa, si torn pus a cap enterro! Ja’m pensava que no acabaríen mai! ¡Si n’haguessen tenguda tanta de cantera com jo es qui cantaven, aviat hauríem estat llests! Pero ell li amollaven gorga plena, i com que no se poguessen aturar. I anada d’assí i d’allà; i ara drets, i ara asseguts, i ara a la gotzó. I jo que no sé quantes vegades ja volía pegar grapada a sa morta, i tirar-la dins es vas; i així en seríem sortits amb un aixec! ¡O quin greu que’m sab de no haver-ho fet!
—¡Vols callar! diu s’erissó. ¡Això no es pas de fer!
—¿I es pas de fer, acabar sa paciencia d’una pressona? diu sa raboa, espiretjant-li ets uis.
—Fieta! diu s’erissó. A un cas d’aqueis, no hi ha més que sofrir, i punt en boca.
—Pero sabs que hu té de mal de fer una pressona tan prima de conciencia! s’exclama ella. Tant de fe per sa feina com som jo, que no ès p’es meu geni estar aturada ni veure ningú que hi estiga! Sols Deu ho sab sa pena que he passada, sa rabiada que he presa! Sobre tot, estic ben segura que me sortiràn ses rabiades que he preses aqueis tres dies, me faràn tirar malaltia!
—¿I què li deien an aquesta tia de sa teua cosina que heu soterrada? demana s’erissó.
—¿Què li deien? N’Acabelis, diu sa raboa.
Es pobre erissó tampoc afinà es demble an aquell diantre de nom.
—¡N’Acabelis! deia ell. ¡Vaja quina casta de noms! Mai n’havía sentits de consemblants.
Lo endemà demati s’erissó se’n hagué d’anar tot-sol an es carts.
Sa raboa havía passada una nit de perros. No més havía pogut dormir de com se’n anà a colgar, una horeta post es sol, fins lo endemà a trenc d’auba. No hi havía cap part des cos que bé li digués, tenía febre i tot. Eren ses tres rabiades que havía preses d’haver hagut d’anar a fer es fiol de Na Comenselis, a ses noces de Na Mitgelis i a s’enterro de N’Acabelis, i no haver pogut taiar casi cap cart.
S’erissó s’ho va beure, i li va dir:
—No te mogues, fieta, a veure si sues! i t’espassarà. Treu-t’ho des cap an això de ses rabiades! I no tengues ansia! ja los acabaré an es carts jo tot-sol. Lo que importa que estigues bona per ses acabaies.
I se’n hi va anar an es carts; i encara hi havía mitja hora de sol, i ja los tenía tots amb so rabassell per amunt.
Se’n va tot satisfet a contar-ho a sa raboa; que en va estar tan contenta, aquella noticia li va donar tant de gust, la va compondre tant, que va esser lo meteix d’un llum que s’apaga de tot de tot perque no té oli, i cop en sec li umplen ses encruies.
—Erissonet des meu cor, va dir ella, fii meu dols estimat, crec que demà mateix porem fer ses acabaies. Has de creure i pensar que he suadet prou! som una dona nova! ¡No me’n puc avenir, fiet! ¡Avui dematí tan abacuada, i anit tan xalesta!
—Idò demà, diu s’erissó, anirem ben dematí a donar a rebre s’escarada.
Lo endemà hi anaren tots dos; l’amo los ho va rebre, i los dona ses quinze lliures; i més xalests que un Pasco se’n van a fer ses acabaies, a menjar-se sa gerreta de mel.
Sa raboa la sospesa, i diu:
—¡Ell no pesa serrines! ¿Què deu haver tengut aquesta mel?
S’erissó hi guaita, i va perdre totes ses colors.
—¡Aquesta sí que m’ès bruta! va dir. ¡Ell ès buida!
—¡Buida! diu sa raboa. ¿Vol dir no més era de boca que la volíes per ses acabaies?
—De boca i de cor! exclama s’erissó.
—Ja se veu! diu sa raboa. ¡Jo, si fos tu, callaría! ¿Això ès passada de fer, empassolar-te tota sa mel?
—Que’m tirin d’una passa, diu s’erissó, si som jo que la m’he menjada! ¡Tu deu esser ell!
—¡Aíxí m’has d’acabar de jeure! deia sa raboa, fent estabetxos.
Després de molt d’escobletjar-se, sa raboa diu:
—Mira, serà bo de fer aclarir qui es quela s’ha menjada.
—Mostrau com! diu ell.
—Mos ajeurem d’esquena, amb sa panxa an es sol, diu ella. Es qui tenga sa panxa que li lluï, aquell serà que la s’haurà menjada.
—Sí que m’agrada s’idea! diu s’erissó. Ara mateix mos hi porem posar.
S’aiegueren d’esquena amb sa panxa an es sol. Es pobre erissó amb so cansament des dies passats queda a l’acte més adormit que un tronc. Sa raboa no’n tenía tanta de sòn. Com el veu tan adormit, s’aixeca agafa sa gerreta, la gira amb sa boca per avall demunt sa panxa de s’erissó, en cau sa mica de solam, amb sa ma le hi escampa bé per tot, i ja hu crec que aquella panxa lluïa una cosa de no dir.
Torna sa gerreta an es mateix lloc, i se posa a estamenetjar s’erissó.
—¡Hala, marxando! li deia. ¡Mira-le’t an aquesta panxa teua! ¡Obri ets uis ¡mira-le’t bé, i hu veuràs si’t lluu o si no’t lluu.
S’erissó se despert, la se mira, i com la se veu tan lluenta, va quedar sensa polsos.
—¡Es ver que me lluu sa panxa, va dir; però més ver ès encara que jo no he tocada sa mel!
—¡Ell negaríes que no hi ha Deu! deia sa raboa i per afegitó li va tirar ses mil llàstimes.
S’erissó estava fet un Nero; i se’n pensà una de bona.
—Mira, diu a sa raboa, no som romàs assaciat amb aquesta prova que hem feta. Tu dius que som jo que m’he menjada sa mel; jo dic que éts tu. Deu del cel ja hu sab qui ès, i no’m parlem pus. Ara per ara, provem-mos a correr, i es qui guanyarà, aixecarà ses quinze lliures de s’escarada.
—¿Tu corredor? diu sa raboa. Pot esser que hu sies, pero no’n tens ses trasses.
—¿Sabs que són això? diu s’erissó. Escuses de mal pagador, por de perdre.
—Es teu mentider! exclama ella. Mos porem provar en voler.
—Idò demà demati! contesta ell.
Allà davora hi havía una paret ben dreta, que feia partió a dos sementers, i devía tirar mil passes de llarc.
—Es cós serà aquesta paret, diu s’erissó. Partirem d’aquest cap, un per cada banda. Com serem a s’altre cap, giram; i qui primer tornarà esser aquí, aquell haurà guanyada s’acció.
—Bé! bé! diu sa raboa, ben segura de guanyar.
No se’n poría avenir que s’erissó se volgués provar amb ella a córrer. Aquesta confiansa la Va dur a perdre.
S’erissó en sa nit se’n anà a cercar una partida de parents seus, i en feu posar un cada cinquanta passes ran ran paret, amagats dins es romaguers i matul·los que hi havía ensà i enllà a sa vorera. A sortida de sol s’erissó era an es cap de paret d’on havía de partir. Compareix sa raboa, i diu:
—¡Hala! Lo que s’ha d’empenyorar, que se venga! Sortiguem-ne! que fris.
—Vaja idò! diu s’erissó.
S’erissó se posa a sa part que hi tenía ets seus parents amagats, sa raboa se posa a s’altra; i a la la una! a les dues! a les tres! sus!!! parteixen; i de d’allà.
Sa raboa se’n anava ben atacada; i d’en tant en tant cridava:
—Erissó, a on éts?
—¡Aquí som! responía s’erissó que hi havía amagat un poc més envant.
—¡El dimoni éts! deia sa raboa, com el se sentía davant.
I ella ataca qui ataca, i tornava cridar:
—Erissó, a on éts?
—¡Aquí som! responía un altre erissó més envant.
—¡El dimoni éts! deia sa raboa, debanant més espès.
Arribà a fer ui de córrer pero, com sempre que cridava —Erissó, on ets?, li responía es qui estava amagat més envant de s’endret a on ella se trobava, sempre sentí que li responíen de davant, i no va conéixer que fosiaen veus diferents.
Sobre-tot, cent passes abans d’arribar an es cap d’on eren partits, s’erissó, que no s’era mogut d’allà, guaita i se posa a dir-li:
—¡Hala, cul feixuc! ¡Ell com que vages a la mort! ¡Ell com mous un peu, s’altre ja ha posada rel! ¡Meues son ses quinze lliures!
Sa raboa ja no va arribar. Girà en coa, i fogí fent flamada i tirant un enfilai de flastomíes, que com que tot allò s’hagués d’encendre.
S’erissó regalà un real mallorquí a cada un des parents que li havíen aidat, i ell amb sos altres doblers va viure ric i ple fins que va esser mort.

I jo me’n vaig venir
amb un retalonet de formatge;
i es moixos p’es camí
mèu! mèu! m’hi arribaren
i no me’n deixaren bossí.

Continue Reading

Es dos bessons

Això era un homo que tenía una pollina, una cusseta i un jardinet.
Era molt afectat de pescar; però sempre duia es frare, vui dir, no tocava escata mai.
Un dia agafà un peixet lo més airós i garrit; i, quant li treia s’am, sentí que deia:
—¡No’m menges, si vols estar bé! ¡No’m menjes, si vols estar bé!
—¡Ves si’t tiraré, tant com m’has costat! digué aquell homo.
—No m’has de tirar; diu es peix. M’has de rentar amb aigo dolsa, ben rentat. La mitat d’aquesta aigo l’has de tirar a ses rebranques des portal de ca-teua; s’altre mitat l’has de posar dins dues ampolletes, i guarda-les ben guardades. De mí n’has de fer tres bocins: es cap done’l a sa dòna, es còs a sa pollina, i sa cova a sa cussa.
Aquell homo hu va fer així; i heu de creure i pensar que de cada rebranca des portal va sortir una espasa de tan bon trempe, que taiava un cabei a l’aire, i s’hi poríen mirar de tan lluenta que era; i des cap d’una temporadeta sa dòna tengué dos bessonets; tant consemblants, que qui’n veia un, veia s’altre; i sa pollina dos cavallets rotjos, tant consemblants també, que qui’n veia un, veia s’altre, tant s’assemblaven; i sa cussa dos quissons, i també qui en veia un, veia s’altre, de tan que s’assemblaven.
Es dos bessons se feren grans, i eren lo més ben plantats i més vius que una centella. Un havía nom Juan, s’altre Bernat.
Es dos cavallets i es dos quissons se feren grossos de tot. Valíen uis per mirar; i tant per córrer, com a forsa com a brega, no hi havía qui los fés arreconar.
En Juan i En Bernat en teníen un per-hom.
Son pare estava tot alabat amb tan bona nescia. Un dia treu ses dues ampolletes d’aquella aigo, i diu an En Juan i an En Bernat:
—Jau això. A ningú pot pertocar millor que a voltros. Mentres estiguen estil·lades, com ara, serà senya que vos duis bé; tot-d’una que s’embuiaràn, serà que vos diu malament.
En Juan un dia alsa es cap, i diu an En Bernat.
—Me’n vaig a cercar el món; Te’deix sa meua ampolleta. Quant la veges que s’embui, ja sabràs que significa. A reveure!
Pren sa seua espasa, se posa damunt es seu cavall, crida’s seu ca, i toca soletes.
Camina caminaràs, des cap d’una partida de díes se’n entra dins un barranc molt fondo i estret, i assetsuaixí sent un plant tendre i viu, que xapava es cor. Camina un poc més, i troba fermada a un uiastre, una fadrineta d’una quinzena d’anys, gallardíssima, amb una cara com un sol, amb uns cabeis rossos, que li pegaven més avall des genois.
L’homo va romandre sense polsos, boca closa, però amb sos uis ben badats.
Lo que no li venía a sa llengo, li sortía p’ets uis.
A la fi romp dient:
—¿Però què fas aquí, bella jove? ¿qui t’ha fermada? ¿què ès tant de plorar? Parla per amor de Deu; que aquí me tens, prompte a donar sa meua vida i tot, si ès necessari, per salvar-te!
—¡Ah, bon jove! respòn ella. Som sa més desgraciada de baix de la capa de Deu. Aqui estic esperant la mort, esperant que venga un drac de set caps a engolir-me. Es seu amagatai es una còva d’aquest barranc; surt cada setmana i se menjaría tota sa gent d’aquesta nació, si no li duguessen una fadrina de quinze a vint anys. Cada setmana treuen sòrts entre ses que som d’aquesta edat; i sa que li toca, la duen aquí, i la deixen fermada. Avui m’ha tocat a mí, i no m’ha valgut esser fia del Rei. Ja hu sabs ara perque estic així i perque plor.
Aquí la pobreta va refermar es seu plant, i es singlot i ets espaumes com que l’haguessen d’acabar de tot.
—¡Ves-te’n, ves-te’n de pressa! pogué dir a la fi an En Juan. Ves-te’n per amor de Deu! que’s drac no’s pot estorbar!… Tu que pots fogir, fuig! que no fassa dues morts en lloc d’una.
—¡Jo fugir! digué En Juan. ¡Jamai… mentres no pugues fogir tu davant! O tu te salvaràs o tots e-hi romandrem.
—¡Ah bon jove! deia ella. ¡Com se coneix que tens tan bon cor com poca noticia d’aquest drac que m’ha d’engolir! No t’ho cregues poder combatre amb ell. Ademés des set caps, en lloc de pell, té una closca tan gruixada i tan closa, que no hi ha ames que li puguen fer res, mentres no li afinin una junteta que té davall es pits. Si allà li poguessen clavar sa punta d’una espasa, al acte cauría sec. Però ¡ai! que es cavallers més valents i esforsagats que son sortits a combatre amb ell, no los han vists pus; tots los ha fets benes.
Encara sa fia del Rei estava amb sa paraula a sa boca, quant se comensa a sentir un trepig i retronar uns bramuls, que, com més anava, més aprop i més vius eren. Feien arrissar es cabeis i tremolar tot aquell barranc. Era es drac de set caps, que se’n venía com la bala, amb totes ses boques ubertes, tirant foc p’ets uis, pegant tals verducades amb sa coa, que, si fería cap soca, maldament fos d’auzina o d’uiastre, la capdevallava.
En Juan, lluny de fugir, comanant-se a Deu de tot cor, posant-se bé damunt sa sella, aficant fort es peus dins els estreps, cridant ¡coratge! ¡coratge! an es cavall roig i an es ca, amb s’espasa amb una mà i s’escut amb s’altra, envest es drac, pagant-li una mala fua. Tant forta va esser, que el feu recular; però s’animal amb un bot forest s’hi aborda i ja estigueren embolicats. I es drac, clavades i més clavades amb totes ses seues barramentes; i En Juan, espasades a dreta i esquerra; i es cavall roig, que se tornava amb ses dents i amb ses potes; i es ca, que hu feia de tot claus i amb ses ungles. Cap n’hi havía que no fes tot quan sabía i podía, cap que flaquetjàs un punt; però no se coneixía gens qui sortiría triumfant.
Podeu fer comptes sa fia del Rei si devía clamar de bon-de-veres a Deu i a tots es sants, per que hi sortís es seu defensor.
En Juan, a la fi, jugant es tot p’es tot, pega esperonada an es cavall, s’afica per entre es set caps des drac, mirant ben arreu si li afinaría sa junta que tenía baix des pits; arriba a afinar-le-hi; i amb tota quanta forsa li quedava, acora allà s’espasa, i hi aficà tota sa fuia.
Es drac se sent ferit de mort; exhala un bramul aborronador, pega una revinglada espantosa, i cau sec dins una bassa de sanc negra, que li brollava de sa ferida siulant. Teniaiu es cor xapat de mig a mig.
En Juan tot-d’una li taia ses llengos des set caps, les s’amaga, i se’n va i desferma sa fia del Rei.
—Ja te’n pots anar en voler, li digué quant li hagué desfermada.
La pobreta, podeu pensar, no sabía que fer-se d’agraïda i contenta. Li donà milions i milions de gracies; volía fort i no’t mogues, que l’acompanyàs a ca-son pare; però no’l pogué treure d’aquestes:
—Ja no m’has de mester. T’he salvada amb s’ajuda de Deu. Tu tens ses feines a ca-teua, i jo a fer mon cap envant.
Bé va pregar i tornà a pregar. No’l pogué tòser.
Despedint-se d’ella, se’n anà barranc endins.
Sa fia del Rei, corrents i botant, bòtxa d’alegria, arriba a la ciutat.
Arribar-hi i temer-se’n tot-hom, va esser tot u. I tots l’enrevoltaven, fent crits i bots, i no la deixaren fins que la tengueren dins es brassos del Rei i de la Reina, que cuidaren a fer ui de contents que estigueren.
El Rei tot-d’una fa fer unes dictes: que es present es qui ha mort es drac, i se casarà amb sa seua fia.
Passaren dies i més dies, i ningú se presentava; fins que n’hi hagué un d’arriscat, que se’n anà dins es barranc, troba es drac mort i estès devora aquell arbre a on fermaven ses fadrinetes de quinze a vint anys, i diu:
—Ja sé que faré: li tai es set caps, los present an el Rey, i diré que som jo qui l’he mort.
Dit i fet, taia es set caps, i se presenta amb ells a la cort, cridant:
—¡Jo som qui he mort es drac! ¡jo som qui l’he mort!
Al punt un avalot de gent el tengué enrevoltat, i tots li cridaven ¡viva!, i l’abrassaven, i el besaven. L’acompanyaren en triumf a ca’l Rei.
El Rei, així que veu es set caps, diu:
—Paraula de Rei no pot mentir: tu seràs el meu gendre.
La Princesa, quant li presentaren aquell arriscat, el se mirà bé, i no’l va conèixer.
—Això no ès es cavaller que matà es drac! deia.
—Però ¡si ha duit es set caps! li, deien.
—Maldament; no ès ell, vos dic! responía ella.
—Paraula de Rei no pot mentir, se va esclamar son pare. Ell ha presentats es set caps, es ell qui l’ha mort.
Se prepararen ses nosses i sarautper llarc.
I sa fia del Rei, que no feia sino plorar, perque deia que aquell no era es qui havía mort es drac.
Arriba es dia de fer-se es, casament; i quant ja estava tot-hom endiumenjat i anaven a comensar, se presenta un cavaller amb un cavall roig i un ca. Era En Juan, que havía tenguda noticia de ses dictes del Rei, i se’n venía per que li donassen lo que s’havía guanyat.
La princesa el veu, i pega un crit esglaiador.
—¡¡¡Es ell!!! diu, i cau desmaiada.
No varen entendre los circunstants aquelles paraules, i deixaren conversar aquell cavaller, que va dir:
—Senyor Rei, ¿se conté veritat que ha fetes fer unes dictes: que es qui ha mort es drac, se casarà amb sa fia de Vossa Reial Majestat?
—Sí, que ès ver! diu el Rei.
—Idò, jo som qui l’he mort! diu En Juan.
—Proves! proves! exclama el Rei.
—En tenc que ningú es capaç de desfer-les-me! diu En Juan.
—¡Mal ès de creure! diu El Rei ¡si n’hi ha un que ha presentats es meteixos caps des drac!
Es cavaller feu un poc de returada. Tot-hom se creia que havía romàs confús.
—Senyor Rei, digué, tots ets animals ¿que no solen tenir llengo dins sa boca?
—De manera que sí! diu el Rei.
—Idò anau a mirar aquells set caps veiam si n’hi tenen! diu En Juan.
E-hi anaren a mirar-ho, i no n’hi trobaren: los ho havíen taiada.
Aquí aquell cavaller contà lo que havía passat; se treu ses set llengos, anaren a provar-les an es set caps; i ja hu crec que hu varen esser ses llengos des drac.
A-les-hores sa fia del Rei tornà en sí; i se troba en mig de ses mansbelletes i crits de triumf que tot-hom feia an el cavaller des cavall roig i des ca.
—Aquest ès qui’l matà! se posa a dir ella, ¡aquest i ningú més que aquest!
Tot-hom, i el Rei més que ningú, va creure que era així; i manà a l’acte que aquell qui havía volgut fer la trempe des ses caps, el fermassen a ses coes de quatre cavalls i el fessen trossos, i així una altra vegada aniría més alerta a enganar la gent.
I es cavaller de ses set llengos se casà amb sa fia del Rei.
I no vos dic si hu varen esser mai vistes ses nosses i ses festes que s’armaren.
I heu de creure i pensar que es dos noviis se’n pujaven sovint damunt una torre molt alta, per estendre la vista, i ell li feia esplicar a ella tot lo que destriaven.
Un dia que el cel estava ben clar, ell afina un, casal que blanquetjava lluny, ben lluny.
—¿Què es allò tan enfora i que blanquetja tant? diu ell.
—Allò ès, diu ella, es Castell de Liorna que qui hi va, no torna.
—Ja hu voldría jo veure que jo hi anàs i no tornàs! diu ell.
—Per amor de Deu, diu ella, no’t passes aquesta p’es cap. Pots estar ben segur que no tornaríes. De tots es cavallers que hi son anats, que son molts, però ben molts, cap n’ès tornat.
En Juan va moure altra conversa, dient entre sí mateix:
—¡E-hu veurem idò si tomaré!
¿Què me’n direu? Ell un dia, amb excuses d’anar a cassar, pren es cavall, crida es ca, i ¡per avall s’ès dit! tot dret an es Castell de Liorna.
Arriba, veu una partida de batiports p’en terra, no sab què ès allò; i se planta damunt es portal una jaia més lletja que el pecat.
—¡Ferma aquest cus! diu ella, ¡ferma aquest cus, que’m vol mossegar! ¡Ferme’l! Si no tens fermai, jas aquest cabei!
Se’n arrabassa un; i En Juan, botant des cavall, sense cap mala sospita, el pren; i per no sentir pus sa jaia, ferma es ca.
Encara no havía acabat de fermar-lo, com sa terra s’obri, i s’engoleix ca, cavall i cavaller.
Sa jaia va fer una riaia escandalosa.
An aquell moment mateix, En Bernat mirava s’ampolleta que En Juan li havía deixada, per veure si s’embuiava gens; i notà que s’aigo cop en sec torna térbola, lo mateix que sa d’un bassiot, que la remolquen.
—ES meu germà, diu, està en perill. Me’n vaig a ajudar-li.
Ensella es seu cavall roig, pren sa seua espasa, crida es seu ca; i ja ès partit.
Camina carninaràs, tengué la bona sort d’arribar a la Cort.
Sa fia del Rei, vestida de dol, se passava gran part del dia damunt sa torre més alta per veure si destriaría p’en lloc es seu marit que tornàs.
Ja hu crec que colombrà En Bernat amb so cavall i es ca; i se va creure que era, En Juan.
Davalla botant ets escalons de tres en tres, amb quatre grapades se lleva es vestit negre i se’n posa un de festa, i se’n va corrents a rebre aquell qui venía.
Tot-d’una que li arriba, s’aferra per ell, tota plorant d’alegría.
—¡Ja’m pensava no tornar-te veure pus, espòs meu éstimat! li deia. ¿I què ès estat aquesta tardansa? ¡Digue’m-ho tot! ¡conte’m-ho tot!
En Bernat, vos ho podeu figurar, estava com un beneit. Ni entenía sa fia del Rei, ni comprenía com era que feia allò, ni sabía per on prendre.
—Senyora Princesa, li digué a la fi, estic segur que m’ha errat.
—No t’he errat no, deia ella.
—Li dic, Senyora Altesa, que m’ha errat! deia ell. Me dona es nom d’espòs i jo desgraciadament no tenc sa ditxa d’esser-ho de Vossa Altesa.
—Ja hu éts! deia ella. ¡Jo no sé per què fas això!
D’una paraula vengueren a una altra, i arribaren a aclarir qui era un i qui era s’altre.
En Bernat contà es pas de s’ampolleta, i sa fia del Rei ses ganes que En Juan havía demostrades d’anar an es Castell de Liorna que qui hi va; no torna.
—Ja hi digué anar ell, digué En Bernat. Idó ara hi aniré jo. O tornarem tots dos o hi quedarem tots-dos.
Be’l pregaren que no hi anàs, que era debades.
No’l pogueren aturar.
Parteix; arriba an es Castell de Lioma, veu aquella partida de batiports p’en-terra; no sab que puga esser allò. Se planta damunt es portal aquella meteixa jaia, més lletja que el pecat.
—¡Ferma aquest cus! diu ella, ¡ferma aquest cus, que’m vol mossegar! ¡Ferme’l! Si no tens fermai, vataquí aquest cabei.
Se’n arrabassa un des cap, i le hi dona.
—No l’he mester, diu En Bernat. Es ca no mossega.
—¡O sí, que ja arreveixina es pel! ¡ja s’afúa! cridava sa mala veia.
—¡Com no vos ha feta bossins! diu En Bernat, pegant bot des cavall i agafant-la p’es coll.
—¡Si no’m treis es meu germà! li diu, ¡si no’l me treis a ell, es cavall i es ca aquí meteix el dimoni vos ne du!
—¡Jo no sé a on son! ¡no sé a on son! diu ella.
—¡Si no los me treis, vos aufec! diu En Bernat.
I li pega tal estreta que li feu treure un pam de llengo.
—¡Amollau-me! ¡amollau-me idò! deia sa bruixa.
L’amolla; i, amollada, s’arrabassa un altre cabei, el ferma a un batiport, pega tirada, i sortí En Juan a cavall i amb so ca, que se cuidava estellar de xacota que feia.
Es dos germans se donaren un abràs d’aquells d’aquells.
Llavò se recordaren de lo que los havíen dit, que hi eren anats tants i tants de cavallers i no’n tornava cap mai.
—Tots deuen esser davall aqueis batiports, digueren ells.
En Bernat torna agafar sa jaia p’es coll.
—¡Si no alsau tots aqueis batiports, vos trec es carcabòs!
Com ella va veure que anava de bo, així com pogué, diu que sí; i se’n va de batiport en batiport. Passava es cabei per una baula, tirava, i de cada un sortíen un enfilai de cavallers, lo més plantosos i ben tractats. Tots eren fiis de reis o comtes o marquesos.
Com tots foren defora i se veren i se parlaren i cadascú esplicà lo que li havía succeit, varen veure ben clar que aquella mala veia era estada sa causa de sa dissort i enterrament de tots.
—¿Què li hem de fer? clamaren tots.
—Ara hu veureu, diu En Bernat, i acabussa es dos cans a sa jaia.
S’hi afuaren es dos cans; i, darrera aqueis es dos cavalls roigs; i, darrera es dos cavalls roigs, es cavalls de tots ets altres cavallers; i de sa mala bruixa no’n quedà ni la pols. En Barrufet en va fer festa.
An es cavallers los va caure molt de toc aquell pas.
Com se veien sans i bons i lliberts, després de tant de temps d’estar encantats, no hi cabíen de goig i gaubansa.
Volgueren tots acompanyar En Juan a la seua cort, i podeu fer comptes quina rebuda los degueren fer.
¿Què me’n direu? Ell a ca’l Rei enrangaren unes festes mai vistes, perque no hi cabíen d’alegría de veure que En Juan era tornat sà i salf.
Acabades ses festes, aquells altres cavallers se’n anaren cadascú a ca-seua, i an En Bernat el casaren amb una neboda del Rei, el feren sa Segona Persona de tot es reinat; I aquells dos germans amb ses seues dones i amb tota s’altra familia visqueren anys i més anys amb salut i alegría. I encara son vius si no son morts, i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torre Nova, joriol de 1895.

Continue Reading

N’Espardenyeta

Això eren tres germanes fadrines, sense pare ni mare. Sa major havía nom Margalida, sa segona Antonina, sa darrera Espardenyeta, que anava encara a costura.
Per anar-hi, havía de passar per davant ca’l Rei; i sempre el trobava guaitant p’es balcó.
—Bon dia tenga, senyor Rei, deia ella.
—Bon dia, Espardenyeta, deia ell. I a on vas?
—A costureta! li contestava.
Com s’al·lotona era una pintura, blanca i vermeia, amb uns cabeis rossos rossos, que li pegaven casi p’es talons, i era més viva que una centella, ja hu crec qne el Rei la se mirava ben arreu, com a fadrí que era i ben casador que anava.
Se va entre-sentir quina era sa seua costura, i fa de veure sa Mestra.
—Senyora Mestra, li diu, vui fer por an Espardanyeta, perque sempre que passa per davant sa casa i me veu, com que se’n riga de mí. Me pareix més pòlissa que una geneta.
—E-hu ès molt, digué sa Mestra.
—No res, diu el Rei. Jo m’amagaré un dia damunt es vostro sòtil. La hi enviareu amb una escusa o s’altra; i veureu quin retgiró se’n durà, i si los hi davallarà an els escalons de quatre en quatre.
—¿Justament li ha de fer aquesta? diu sa Mestra.
—Justament! Paraula de Rei no pot mentir! contestà ell.
Sa Mestra, perque era el Rei, no li gosà contradir.
Ell un dia s’hi presenta ben dematinet. Se’n puja dalt es sòtil, se vest de negre, s’emmascara bé sa cara, se posa a un recó; i espera qui espera.
Arriba N’Espardenyeta a costura.
—Ves allà dalt, diu sa Mestra, a davaliar ses tisores. Son damunt sa caixa.
Ella hi puja, botant botant. Tot just quant agafa ses tisores, el Rei li pega fua; però sa polisseta gira en redó, pren escala, i amb quatre bots ja ès abaix.
—¡Senyora mestra, aquí dalt e-hi ha negres! digué alenant ben espès i tota retgirada.
Sa Mestra va fer en desintès.
Lo en demà dematí, quant anava a costura, el Rei estava an es balcó.
—Bon dia tenga, senyor Rei, digué ella.
—Bon dia Espardenyeta, diu ell.
I, com la va veure que ja era un tros enfora, se posa a cridar: ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres! ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres!
—Ja era ell es negre que me sortí damunt es sòtil. ¡La m’ha de pagar! digué N’Espardenyeta.
I heu de creure i pensar que es vespre va tenir manyes per amagar-se dins ca’l Rei. A la mala hora de la nit se’n entra dins sa cambra, a on ell dormía.
Anava desfressada de la mort; amb una mà duia un llumet i amb s’altra un plat amb set cagaions de ca, per dir-ho aixi com ès. S’acosta an es llit, i se posa a dir amb una veu de l’altre mon:
—¡Jo som la mort que’t venc a matar, si no te menges aqueis set cagaions de ca! ¡Jo som la mort que’t venc a matar, si no te menges aqueis set cagaions de ca!
El Rei se despert, se veu davant aquella fantasma, sent aquella veu, i li agafa un tremolor ben alt de punt per tot el còs, i… qualque cosa més que no dic. I amb unes llàgrimes com a ciurons, se posa a cridar:
—¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí! ¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí!
Bé va suplicar i pregar; pero sa fantasma, com més anava, més s’acostava, i més fort deia:
—¡Jo som la mort que’t venc a matar, si no te menges aqueis set cagaions de ca!
El Rei no tengué més remei que menjar-los-se, per escapar de ses ungles d’aquella por.
N’Espardenyeta fogí com la vista cap a ca-seua. Se lleva es desfrès, se colga.
Lo endemà dematí, a s’hora d’ets altres dies, se’n anà a costura.
El Rei no estigué an es balcó.
A on estava ell era dins es llit, vomitant i fent es tro.
Un dia, quant se va esser adobat, passava N’Espardenyeta, i el veu.
Li dona es bon dia, i, després d’haver caminades una cinquantena de passes, se posa a dir:
—¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí! ¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí!
—¡Ah polissona! diu el Rei. ¡Ja eres tu que’m feres es pas! ¡La m’has de pagar! ¡T’ho assegur!
Se’n va a sa costura, i diu a sa Mestra:
—Ja enviareu N’Espardenyeta an es meu jardí, a dur una panera de pomes.
—Bé, senyor Rei, diu sa Mestra. Ja hi anirà.
E-hi anà; però es jardiner, com la va veure damunt una pomera, que cuía pomes, va fer lo que el Rei li havía comanat que fes, en veure una fadrineta així i així: la fermà dalt sa pomera.
Des cap d’un poc, una veia que passava, l’afina, i li diu:
—¿Què fas aqui dalt, xerafí?
—¡Oh! ¿què rías? contesta sa gran traidora. ¿E-hu voldríeu sebre: no ès ver?
—De manera que sí! diu sa jaia.
—Idò heu de creure i pensar que jo era més veia i més lletja que vos; i tot-d’una que m’han haguda fermada aquí dalt, som tornada, ja me veis, de quinze anys i que fas goig de mirar.
—¿Que me dius, fieta meua doisa estimada? diu sa jaia. ¿I no m’enganes?
—¡Bones tretes tendría d’enganar-vos! diu N’Espardenyeta.
—¿I com e-hu hauríem de fer per fermar-m’hi a mí? diu sa jaia.
—Sa cosa més bona de fer del mon! contesta N’Espardenyeta. Pujau, desfermau-me a mí, i veureu que d’aviat estareu fermada vos.
Aquella veia, ja hu crec, s’aborda a l’acte a sa pomera, i a forsa d’estrevades i premudes arriba a pujar. Desferma N’Espardenyeta, N’Espardenyeta la ferma a ella, davalla, i amb sa panera de pomes an es bras, cametes me valguen, cap a ca-sa Mestra.
Pero se’n guardà com de caure de dir lo que li havía succeït.
Al punt s’entrega el Rei an es jardí, ben peus alts.
—¿Que ès venguda? digué d’un tros enfora.
—Sí, senyor, diu es jardiner. I ben fermada que la tenc.
—¿De bo? diu el Rei.
—Venga, i la veurà! contesta es criat.
Se’n van a sa pomera, i m’hi troben aquella veiarda damunt, que ja flastomava a la vela, perque, per bé que se mirava, no se temía que tornàs gens jove ni gens garrida.
Com la veren i la sentiren, i tots tres se varen esser esplicats, tocaren amb ses mans es pòrro que los havía pegat N’Espardenyeta.
El Rei se va posar fet un Nèro, i hauría esclatat un rè amb ses dents.
N’Espardenyeta des cap d’un parei de dies s’exclama:
—Ja ès hora de tornar es jornal an el Rei.
Se vest de jardinera, i ben enllestida, i endiumenjada, i amb una canastra de flors i una lliure de sabò fluix, passa per davant ca’l Rei, cridant:
—¡Qui’m compra flors! ¡Hala qui les me compra!
El Rei la sent, guaita p’es balcó, la veu, la fa pujar, i li compra totes ses flors.
S’estornella, com davallava s’escala de ca’l Rei, unta de sabó ets escalons.
Des cap d’una estona torna passar amb una altra canastra de flors, cridant amb tota sa forsa:
—¡Qui’m compra flors! ¡Hala qui les me cornpra!
El Rei la torna sentir, treu es cap an es balcó, la veu, i li crida que puig.
—¡Que davall Vossa Reial Majestat, respòn ella, si les vol a ses flors! ¡No estic jo per pujar tantes d’escales!
An el Rei li va fer tanta de gracia aquesta sortida, que ja ès partit, pegant fua cap avall per s’escala.
I va fer més via que no volgué.
Amb so sabó que N’Espardenyeta li havía posat, llenegà, i redolant redolant, com un tronc, no s’aturà fins abaix.
Va tenir un breverol a sa closca, un bras tret des lloc, un peu torsut, un genoi plomat i un parei de peladures i cops blaus.
Li escapaven uns crits i uns bels que resplandien dins es cervell, i los devíen sentir d’un quart lluny.
Quant va sebre que era que li havien untada s’escala de sabó, digué:
—¡No pot esser ningú més que sa gran polissona de N’Espardenyeta! Deixau-la-me fer! ¡les m’ha de pagar totes plegades!
Quant estigué bo, un vespre se desfressa de pelegrí, i se’n va a ca N’Espardenyeta, i toc! toc!
—¿Qui ès? digueren de dedins.
—Un pobre pelegrí qui demana posada per aquesta santa nit, digué el Rei.
—¡A una altra porta en donen dos! va respondre N’Espardenyeta.
—¡Jesús! diu Na Margalida, ¡quin mal cor que tens! ¿T’agradaria que t’ho diguessen a tu, si anaves pelegrinant p’el mon?
—Però ¡si no més tenim tres llits! digué N’Espardenyeta.
—Ja sortiré jo des meu, digué Na Margalida.
—I a on has de jeure tu? li demana N’Espardenyeta.
—Damunt s’estorí, davora sa porta des corral! contesta Na Margalida.
—No res, no res; des teu pa faràs sopes, digué N’Espardenyeta.
Na Margalida se’n va, i obri an es pelegrí. Li dona sopar, i el fa colgar dins es seu llit.
Ella va jeure damunt s’estorí, davora sa porta des corral.
N’Espardenyeta, sospitant que aquell pelegrí no era cosa bona, tancà sa seua cambra en fort de part dedins.
Ell el Rei se’n hagué de tornar així com e-hi era anat. No se pogué venjar.
Tot atxul·lat, li va estrènyer abans de s’auba, perque no el coneguessen.
A’s vespre que vengué devant, se’n hi torna, desfressat de pelegrí també; i toc! toc!
—¿Qui ès? cridaren elles.
Un pobre pelegrí que demana posada per aquesta santa nit! diu el Rei.
—Ai de bo! diu N’Espardenyeta, que va conèixer aquella veu. ¿Vol dir es un altre pelegrí? ¡Anit passada ja’n venguè un! ¡Deu esser cap hostal aquí!
—¡Jesús! s’exclama N’Antonina, ¡quin mal cor que tens! Si obrírem an es de nit passada, bellement porem obrir an aquest.
—Jo me’n gordaré com de caure! exclama N’Espardenyeta.
—Ja li obriré jo! diu N’Antonina.
—¿I que també consentiràs a jeure damunt s’estorí, davora sa porta des corral, per que ell puga jeure dins es teu llit? diu N’Espardenyeta.
—Sí que hi consent! diu N’Antonina.
—Idò endavant ses atxes! diu N’Espardenyeta.
N’Antonina se’n va, obri an es pelegrí, li dona sopar, el fa colgar dins es seu llit, i ella se jeu damunt s’estorí, davora sa porta des corral.
N’Espardenyeta, que ja veia massa clar que allò era el Rei, que n’hi cercava fer una de grossa, se tanca dins sa seua cambreta en fort: i a jeure s’ès dit.
Ell el Rei se’n hagué de tornar altra volta així com e-hi era anat. No se pogué venjar.
Tot axul·lat, li va estrènyer abans de s’auba, per que no’l coneguessen.
Es vespre que vengué davant, e-hi torna, resolt a fer estelles.
Desfressat de pelegrí, s’acosta a ses portes; i toc! toc!
—¿Qui ès? cridaren elles.
—Un pobre pelegrí que demana posada per aquesta santa nit! digué el Rei.
N’Espardenyeta tot-d’una el va conèixer, i no pogué aguantar pus.
—¡Qui fa tres, ase ès! digué ben rebenta, però que ses altres no la sentissen. ¡L’he d’escalivar a s’alicorn anit, com som dòna!
¿I que fa ella? Se guardà prou de fer ets estufornos dels altres vespres, i diu a Na Margalida i a N’Antonina:
—Ja me’n encarrec jo anit d’obrir-li, donar-li sopar i colgar-lo.
Se’n va i li obri. El fa seure a sa taula, li treu un sopar de primera i un vi d’aquell que diu: aquí som jo.
Ell n’era molt devot, i venga tímbola i altra tímbola, i al punt estigué més gat que una sopa. No s’aguantà pus a sa cadira, i quedà estès en terra, tan llarc com era.
¿Que fa N’Espardenyeta? Se’n va a dur s’estorí que tenía baix des llit, e-hi posa el Rei damunt; i, estira qui estira, l’arrossega fins davora
una finestra que mirava dins es jardí real.
Amb tota quanta forsa pogué treure, l’alsa p’es dos caps de s’estorí; el posa, així com pot, damunt sa finestra uberta de pint en ample; pega tirada a un cap per amunt, i amolla s’altre cap a defora; i el pobre Rei, ja hu crec, va prendre es cap-avall més que depressa.
Su abaix e-hi havía uns rosers tan alts i tan grossos, que ses soques eren com sa cama d’un homo, i hi va caure com un tronc.
Sa seua roba se va fer benes, i es seu cosset, podeu pensar, quedà fet un llatze, tot cops blaus, peladures i escarrinxades, i amb moltes de pues dins sa carn viva.
Amb sa tomversa i amb sa sanc que li ratjaven ses ubertes, prompte hagué escorxat es moix.
Veent-se d’aquella manera, que no hi havía part del seu còs que no li fés mal, se posa a cridar com un desesperat; i li escapaven uns gemecs i uns remeulos lo més esglaiosos.
Es criats senten allò; e-hi acudeixen correns, el me troben dins es roser, d’aquella manera.
L’agafen, el duen dins es llit. Es metges l’embenen de cap a peus; i va haver mester un bon grapat de dies per curar-se.
Ajegut dins es llit, jurava i perjurava que s’havía de venjar de N’Espardenyeta; jurava i perjurava que havía de beure de sa seua sanc.
Ella ja hu crec que hu va sebre. S’entres-sentí de quant es metges el donaren per bo; i la dòna se preparà.
Fa una nina de pedàs, la colga dins es llit, li ferma an es coll un budell ple d’arrop i an es cap una cordellina que per davall es tapament anava davall es llit.
Aquell mateix dia guaitava per sa finestra, i veu el Rei venir tot xarpat.
—Mirau, diu a ses germanes, no estic gaire fina. Si vé ningú a cercar-me, digau que me’n som anada un poc a colgar.
Se’n entra dins sa cambreta; i, en lloc de colgar-se, s’afica davall es llit.
Al punt tac! vataquí el Rei.
—¿Que hi ha res de nou, senyor Rei? digueren Na Margalida i N’Antonina.
—¿A on ès N’Espardenyeta? demanà ell, amb uns uis que li espiratjaven.
—¿Creurà que no estava gaire fina, i se’n ès anada un poc a colgar? li contestaren.
El Rei, sense mesclar cerimonies, se’n entra tot remolest dins sa cambra, resolt a fer-ne una d’ase i seca.
Afina sa nina de pedàs colgada, i se creu que és N’Espardenyeta.
I homo no hi veia de rabia.
—¡Ah polissona! s’exclama. ¡Ja no me’n faràs pus! ¡Ara t’hi tenc! ¿Que no te recordes d’aquell pic que te’n vengueres a la mala hora de la nit, desfressada de la mort, i me feres menjar allò… aquells set…
Aqui N’Espardenyeta pega tirada a sa cordellína, i sa nina de pedàs ¡capadeta que sí!
El Rei, com e-hu veu, se cremà més encara.
—¡Ja hu crec, va dir, que te’n recordes! ¡Jo si que me’n recort! ¿I també te’n deus recordar de quant m’untares s’escala de sabó, i hi vaig redolar, i me vaig xapar es cap, me vaig treure un bras des lloc, me vaig tòrser un peu, me vaig plomar un genoi, i vaig quedar ple de cops blaus?
N’Espardenyeta torna pegar tirada a sa cordellina, i sa nina de pedàs ¡capadeta que sí!
A-les-hores si que se cremà fort el Rei.
—¡Ja hu crec, va dir, que te’n recordes! ¡Jo si que me’n recort! ¿I també’t deus recordar de quant m’engatares, i me vares tirar per sa finestra, damunt aquells rosers, i vaig romandre casi aspidat?
N’Espardenyeta pega altra tirada a sa cordellina, i sa nina de pedàs ¡capadeta que sí!
El Rei aqui cuidà a fer es tro.
—¡Ja hu crec, va dir, que te’n recordes! ¡Jo sí que me’n recort! ¡I tens desvergonya per dir que sí, sa més fresca del mon! ¡Ara les me pagaràs totes!
Mentres deia això, venta s’espasa, encivella ventai a sa nina de pedàs, li taia es cap i es coll, es budell se romp, i s’arrop se posa a ratjar.
Al punt tot es llit anà arrop.
El Rei, cregut de que allò era sanc, i per cumplir es jurament que havía fet de beure de sa de N’Espardenyeta, e-hi muia es dit, el se du a sa boca; i, quant veu que aquella sanc era tan dolsa i tan dolsa, torna muiar i a xuclar.
Muia qui muia i xucla qui xucla, li espassà tota sa rabiada que duia; i se comensà a recordar de sa gran garridesa, galania i agudesa de N’Espardenyeta, i mudà de vert en blau.
—¿Quina l’he feta? ¿Quina l’he feta? se posà a pensar. Però ¿quina l’he feta?
¿Que me’n direu?
Ell li envestí tal pena i tal esclator de cor, que rom en plors, com un nin petit.
—¡Mesquinet de mí! deia s’aubercoc. ¡Som un ase! ¡som un porc! ¡meresc fermar! Però ¿què he fet? ¿què he fet? ¡He morta N’Espardenyeta, s’al·lota més garrida i més viva i més aguda que se fos vista mai! ¡I robava es cor de tots ese qui la veien! ¡I no n’hi havía cap que m’agradàs tant! ¡O quina al·lota que era aquella! ¡Fins i tot sa sanc tenía més dolsa que la mel! Es ver que jo havía jurat beure de sa seua sanc; però, per cumplir es jurament, m’hauría bastat fer-li un taiet a un dit, sols que’n fos sortida una gotineua i que la hi hagués llepada amb sa llengo! ¡Som una bistia! ¡Meresc fermar! ¡A on e-hi ha un dogal? i jo meteix me fermaré, si no hi ha ningú que me ferm! ¡Haver morta N’Espardenyeta, s’al·1ota que més m’agradava per casar-m’hi! ¿Què he de fer de viure, si ella ès morta? ¿Què he de fer de viure? ¡Cap feina hi tenc p’el mon! ¡cap! ¡cap! Aquesta espasa que li ha taiat es coll a ella, ¡que s’acor dins es meu pit, i que tassa ui tot!
Dient això, el Rei se posa sa punta de s’espasa demunt sa post des pits, i anava ja a acorar-la-se; però tot amb u N’Espardenyeta surt de davall es llit, i s’hi planta davant, tota xaravel·la.
—Que tir s’espasa, senyor Rei, diu ella. ¿Es a mí que’m vol? Vemetaquí.
El Rei, com la se veu davant viva i sana i més xalesta i galanxona que mai, tot-d’una quedà de pedra, però aviat li pujà una alegría i una gaubansa que se pensava tornar boig.
—¡Mos hem de casar! digué ell.
—¡Ja hu hauriem d’esser! digué ella.
El Rei se’n anà a ca-seua a fer enrengar tot es tu autem per ses nosses; i donà tanta pressa i tot-hom va fer tant s’aviona, que dins tres dies tot estigué a punt de pastora mía. No hi ha que dir que no estigueren per N’Espardenyeta, perque es mateix dia ja va haver enllestit tot lo que havía d’enllestir.
I arribà es dia de fer-se s’esclafit, i se va fer, se casaren, i n’hi va haver d’ast i olla i sarau i festes i balls i alimares, tot lo que va esser bo.
I el Rei i N’Espardenyeta, governant es seus vasalls, visqueren i gaudiren amb molta de pau i concordia anys i més anys; i encara son vius, si no son morts.
La Punta, agost de 1892.

Continue Reading
Close Menu