Es soldadet de sa motxilla
Això era un al·lotellot, fiï d’una pobre viuda, que li pegá per fer-se soldat. Bé plora sa mare, pero ell, fort i no’t mogues, cap a servir el Rei. Acabat es servici, l’enviaren a ca-seua amb un pa i tres doblers per passar es camí; i amb aquest cabal l’homo toca el dos. En aquell temps el Bon Jesús, i els Apòstols anaven p’el mon. Estaven asseguts dins un pinar, que reposaven, i es soldadet, sensa temer-se d’ells, los passá per devora. El Bon Jesús, com el va veure si-centes o set-centes passes enfora, diu al apòstol Sant Juan: —Juan, ves a demanar almoina an aquest soldadet. Sant Juan s’en hi va, cridant amb tota sa força: —¡Qualque coseta, soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta! —¿Que dius? cridá es soldat, com el sentí. —¡Un poc de caritat per amor de Deu! —Jo només tenc un pa i tres doblers, i encara poría anar a combregar, diu es soldat; pero no res, acoste’t, i mos ho partirem com a bons germans. Ell xapa es pa i n’hi dona mitx. —Jas aquest dobler, li va dir llavò, i n’hi dona un. Te’n toca mitx més: com no’l porem xapar, el boleierem. ¡Vaja! digués: ¿cara o creu? —Deixau-ho anar, diu Sant Juan; ja’m basta lo que m’heu donat. Per amor de Deu sia, i que Deu vos guard. —¡Amèn! això es que hem mester, diu es soldat, i seguí cap envant i Sant Juan cap enrera: —¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿Ho veis com té bon cor aquest soldadet? Mira tu, Jaume, ves-hi també, i demana-li qualque cosa més per amor de Deu. Sant Jaume ja es partit. Com es soldadet s’en anava ben acanalat, hagué de trompitxar ferm per agafar-lo. D’un troç enfora se posa a cridar: —¡Qualque coseta soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta! —¿Que ja torna esser un altre? digué es soldat. ¡Ell venen espessos ferm! ¡I per paga jo puc fer moltes llargueses! No-res, faré vía i per ventura no m’agafará. I allargá més es pas. Sant Jaume s’en tem, i arranca de córrer, crida qui crida: —Per amor de Deu qualque coseta! —¡Ja t’he sentit i re-de-sentit! deia es soldadet. ¡Ja he donat a un altre la mitat de tot quant duia! ¡I he de passar un camí ben llarg, i encara no he tastat res! Com veu que aquell no s’atura de cridar i que ja li es ben aprop, l’homo, ja més de mig cremat, pega tirada a un rebroll d’un uiastre que hi havia su es camí, i diu brandant es venable: —¡Acoste’t, veurás si t’en donaré qualcuna de coseta amb aquest! Sant Jaume no s’aturá fins que li va esser just devant; i heu de creure i pensar que es soldadet en va…