Això era un rei i una reina que no teníen gens de bo amb sa comare, i n’estaven ben fellons! ¿Qui sab lo que hauríen donat per un nin o una nina? La Reina era sa dona més garrida que se fos vista; pero encara se figurava esser-ho més que no hu era. Sempre la teníen davant es mirai, contemplant-se a sí mateixa; i desiara que deia: —Mirai, ¿som bella? —Si, senyora Reina! deia es mirai. —¿N’hi ha d’altra de més bella? demanava ella. —No, senyora Reina! deia es mirai. I la dona quedava més satisfeta que un ca amb un os. Un dia menjava una magrana a sa finestra, i li cau un gra en-terra. —¡Criats i criades! digué, correu! que me ès caigut un gra en-terra. Es criats i criades corregueren, le hi troben, le hi duen, i llavò s’exclama: —Tant m’agrada aquesta magrana, que, si tenía una fia, li posaría nom Magraneta. Aquella paraula no va caure en terra. No sé si la degué sentir sa comare. Lo cert es que la Reina des cap de nou mesos tengué una ninona, sa cosa més fina i purificada; i li posaren nom Magraneta. I heu de creu i pensar que va créixer; i se va fer tant i tant, que aviat cuantrapassá, pero d’un bon tros totes ses dones d’aquell temps, en vivor i gracia, en galania i garridesa. No vos dic res, es fiis de rei, quant se’n varen témer, si la demanaven a son pare. La Reina continuava cada dia contemplant-se dins es mirai i fent-li ses mateixes preguntes: —Mirai, ¿som bella? —Sí, senyora Reina! deia es mirai. Pero un dia com li demaná: —¿N’hi ha d’altra de més bella? Es mirai va respondre: —Si, senyora Reina. —¿I qui ès aquesta poca vergonya? digué ella tota enfabiolada. —La vostra fia Magraneta, va respondre es mirai. —¿Si? digué ella. Idò la faré matar. Quant se va esser calmada, des cap d’un parei de díes, així mateix va trobar que havía fet gros; pero s’idea no més de que hi hagués d’haver una altra dona més garrida que ella, maldament fos sa seua fia, la treia des solc, i li feia perdre sa tramuntana de vista, i cridar com una desesperada: —¡Una dona més garrida que jo! ¿Quin possible ès suportar-ho?… ¡Que muira! ¡que muira! I quant notava que Na Magraneta, com més anava, més garrida era, i tot-hom parlava de Na Magraneta, i no més parlaven de sa mare per dir que, davora sa fia ja no era miradora, sa rabia l’alsava en pes; fins que un dia agafa dos negrets, pages seus, i los diu, posant-los dins ses mans una capsa: —Mirau, menau-vos-ne ma fia Magraneta dins es cotxo; i, en esser ben enfora, matau-la i duis-me es seu cor dins aquesta capsa. Si no hu…

Això era una al·lota pobila, garrida ferm, que havía nom Catalineta. Anava a costura, i sa Mestra sempre li deia: —¡O fieta meua, que t’estim! ¡Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare! —Pero no hu sou, deia s’al·lota. —E-hu sería, deia sa Mestra, si matasses sa que tens. Jo me casaría amb ton pare, i cada dia per berenar te donaria pa amb mel. —¡Pa amb fel me donaríeu vos! deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat. I heu de creure i pensar que un día, arribant de costura, damaná pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havía a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenía allá dins; Na Catalineta, jugant jugant, s’enfila a una cadira, posa sa má a sa tortuga, que tenía travada sa cuberta; sense temer-se’n, li dona mitja volta; sa cuberta escapa i, plam! cau damunt es cap de sa mare, i li va rompre s’ansa des coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat. Na Catalineta, tot-d’una queda freda, llavò va rompre amb un plors que cuidava a estellar-se. Sense sebre que’s feia, fuig de ca-seua com una bòtxa, troba sa Mestra, le hi conta, i sa Mestra li diu: —Mira, si no’m creus a mí, está fet de tu: dirán que l’has morta aposta. —Digau-me que tenc de fer, s’exclamá sa malanada. —¿Que has de fer? digué sa Mestra. Anar-te’n a ca-teua, posar-li un tros de botifarró dins sa boca i un tros de pa amb ses mans, i surts a’s mig des carrer i te poses cridar: ¡O mesquina de mí, que ma mareta s’ès aufegadeta menjant pa i botifarronet. La gent s’ho creurá; ton pare sa podrá casar amb mí, i jo seré ta mare. Na Catalineta va fer lo que sa Mestra li havía comanat; i tot-hom se va beure que sa mareta s’era aufagadeta menjant pa i botifarronet. Des cap d’una temporada, son pare se casa amb sa Mestra, que tenía una fia que havía nom Juanota, sa més grossera, malfenta i gropelluda que haguessen vista mai, i an el mateix temps sa més entonada i sa més superbiosa que es sol escaufava. Com veia Na Catalineta tan garrida i agudona, no hu poria sufrir i sa mare per lo mateix. Es primers dies li donaven, per berenar, pa amb mel; pero no s’estorbaren molt a donar-li pa amb fel i moltes ofertes de verdanc. Un dia dematí, sa Mestra li entrega una vedella i un muixell de llana ben gros. —¡Hala, li va dir, a pasturar aquesta vedella i a filar aquest muixell! Si’s vespre sa vedella no vé ben redona i no’m dus set fuades de fil, sabras jo qui som. Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell,…

Un dia, hora-baixet, es ca d’En Bua, sortí a fer quatre passes. Passa per davora s’era d’En Pejuli, e-hi veu es moix i li diu: —¡Hala, si anam a estirar-mos ses cames qualque poc! —No hu haguesses dit! diu aquell. ¡Au! Piquen de talons, i de d’allá. —¿Que tant mateix tocarem pel? diu es moix. —No hu sé que mos farem, diu es ca. I encara no hu va haver dit, com zas! mou un coní; i ja li ha pitjat darrera, i nyip-nyep! nyip-nyep! Es coní afina una soca d’uiastre que feia com una lloriguera, i s’hi afica com un llamp. Es ca romangué empantanat. Es moix pega enforinyada derrera es coní i ja hu crec que l’aplegá, i el va treure. —Ja tenc per sopar, va dir. —A, poc a poc, estimat! va dir es ca. En tot cas seré jo que en soparé. Es coní es meu! —¿Teu, i que jo l’haja agafat? diu es moix. ¡Ca, homo! ¡Ja hi beurás fresc! —Sabs que tens tu? Molta xerrera! diu es ca. ¿I tu éts cassador, ni’n fas olor? ¿No sabs tu que es coní es des qui’l mou i sa llebra des qui l’agafa? —Jo lo que sé, diu es moix, que, si jo no trec es cuní, encara seria dins sa lloriguera. Es ca, com veu allò, cremat de tot diu: —Tu no vols amollar ni jo tampoc? Es tribunal mos ho haurá d’aclarir. Anem a Manacor! —Ara mateix, respòn es moix! i ja son partits cap a Manacor. Devers Ca-s’Ueu[14] troben un xot. —Xot, diu es moix, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo? —Perque éts tu, vendre! diu es xot. I tots tres, camina camínarás. Davora es Collet de Sa Punta troben un gall. —Gall, li diu es ca, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo? —Perque éts tu, vendre! diu es gall. I tots quatre, hala qui hala, camí camí. Quant foren devora Ca’n Vicens, ja comensava a fer fosca. —Cavallers, diu es gall, jo no hi veig ja; no pas més envant. Bé’l pregaren ets altres, pero no’l pogueren tòrser. A la fi digueren: —No res idò, anem a Ca’n Vicens a romandre, i demá ben damatí prendrem ets atapins. Arriben a Ca’n Vicens, i senten que de dins deien: —Jo’n tenc nou. —Jo’n tenc deu. —Jo’n tenc deu. —Jo’n tenc nou. Es ca va dir: —Això son lladres que es reparteixen es doblers que han robats. Veureu quin retgiró se’n durán. S’acosta a ses portes, toca i crida: —¡Obriu p’el Rei! Es lladres, quant sentiren allò, peguen bot, i, fent-se trons des doblers i de tot, fogiren com cent mil llamps; i ¡que s’havíen de girar darrera! Corregueren fins que pogueren tornar alè. Mentres tant, es ca,…

Això era un taconer que fogia de fam i de feina, i s’estimava més quatre festes seguides que un dia fener. Havia nom Martí. Una vegada taconava defora, an es sol, i repará un bolic de mosques aficades a un capoll de figa seca que havía tirat. Amb sa forma los encivella mansiula, i va veure que n’havía mortes quatre i baldades vuit. —¿Així va això? diu ell. ¿Es a dir que amb un cop n’he morts quatre i baldats vuit? No vui jo fer pus feina. An el Rei vui anar a contar-ho. Va vendre ses formes, sa sola, tots ets ormetjos de l’ofici; se compra un vestit nou, i tot mudat, ja va esser partit cap a ca’l Rei. E-hi arriba, s’hi presenta, i li diu: —Senyor Rei, vemet-aqui. Venc a fer-li a sebre que som un homo que m’anomèn Don Martín Tacón, que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho. —¿Aquesta m’és vera? diu el Rei. —Passa de vera! diu En Tacó. —Idò a tu t’havía mester! diu el Rei. —Estic a son manar! diu En Tacó. El Rei lo endemá dematí el crida, el fa berenar, i li diu: —E-hi ha un animalot com tres bous, que d’en tant en tant se’n entra dins la Ciutat; i no’s pot dir sa destrossa que’m fa. No sé es compte de gent que’m mata cad’any. Tot es meu poder no ha bastat per llevar-lo des mig; i, des que som rei, m’hi pec. Tu idò que éts tan valent, quedes encarregat da matar-lo; amb so ben entés que, si a’s vespre no l’has mort, te matarern a tu. Pren sa forsa que vulgues, i ja pots esser partit. Vos assegur que En Tacó no’n tenia cap de riaia; pero no s’atreví a recapitolar, per por de sa por. Després de pensar-hi bé, s’exclama: —Morir per morir, m’estim més provar-me amb s’animal, i será lo que Deu voldrá. Pren coranta soldats, i diu: —¡En davant ses atxes!… ¡Allá on caplleva s’animalot tenim ses feines! —Hala idò, digueren es soldats i partiren. P’es camí li contaren ses proeses de s’animal, que amb cada brúfol tomava un homo d’esquena; i, en estar cansat d’engolir-se gent, com tenia una banyota de dues brasses a’s mig desfront, se’n hi duia ponxits nou o deu, per etzibar-los-se, en revenir-li sa talent. En Tacó no hi veia de cap bolla des retgiró que duia. Quant varen haver caminat un bon tros, entraren dins un pinar molt gran, que feia un pujol lluny; i digueren an En Tacó. —Don Martín, veis aquell pujol? —Si-fa! diu ell. —Idò allá es s’animal! diuen es soldats. Cop en sec senten uns bramuls lo més forts i esglaiadors. —¡Ès ell! ¡ès ell! cridaren es soldats, i giraren en coa; i tots, ¡cametes me valguen! Don Martín fogia…

Això era un carboner que tenia un fii, una fia casada i dues fadrines. Un dia el Rei, cassant cassant, passa per davant sa barraca des carboner, i troba sa seua fia darrera, una fadrineta de setze anys, sa més galanxona, que havía nom Catalineta. El Rei, com la va veure, va romandre embadatit, i li digué: —Alabat sía Deu. —Pera sempre, senyor Rei! diu s’al·lotona. —¿Quina la fas? diu el Rei. —Cuin damunt davall són, diu ella. —¡Damunt davall són! s’esclama el Rei, i repará una sarria que feia embalum. —¿Que hi ha dins aquella sarria? demaná. —Xerrim baix, digué Na Catalineta. —¡Xerrim baix! s’esclamá el Rei, sense que li ocorregués que poría esser allò i va dir: —¿A on ès ton pare? —A treure gent de ca-seua, diu ella. —¿I ta mare? diu el Rei. —A plorar es pler de l’any passat, respòn s’al·lota. —¿I es teu germá? diu el Rei. —A cassar. Deixa sa cassa que ha agafada, i du sa que no ha poguda agafar, diu ella. El Rei quedá tot confús amb aquesta partida de coses que aquella pitxorina li havía enflocades. —Dirás a ton pare que venga es vespre a veure’m, li digué i se’n aná. Es vespre es carboner se presenta a ca’l Rei, i diu: —Bona nit temga senyor Rei. ¿Está bonet? ¿Que vol de mí? —Bo estic, gracies a Deu, diu el Rei. Som passat avui per sa teua barraca, i tens una fia més viva que una centena. Li he fetes un parei de preguntes, i m’ha respost d’una manera que m’ha deixat confús. M’ha dit que cuinava damunt davall són. —Tenía raó, diu es carboner. Eren ciurons, que, quant s’olla bull, pugen i davallen, i un cop són damunt i un cop davall. —¡El diantre ès aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit també que dins una sarria hi havía xerrim baix. —Es ver! diu es carboner: e-hi havía s’altra fia despuiada, perque totes dues no més tenen un vesit; el duen un dia per hom; i sa qui no’l du, está dins sa sarria; i, en venir ningú estern, xerra baix, porque no se temin d’ella. —¡El diantte es aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit llavò que tu eres a treure gent de ca-seua. —Es ver, diu es carboner: era a treure rabassons. —¡Sí que endevinava idò! diu el Rei. I llavò m’ha dit que sa mare era a plorar es pler de l’any passat. —I massa que hi era! diu es carboner. Entany casárem una fia, i despuisahir se morí, al cel sía ella i tots los morts; i sa dona hi era, ja hu veu, per donar cap. I ella i noltros plorávem i ploram, es pler que l’any passat tenguérem des casament. I es carboner va rompre en plors. —No plores, digué…

Això era un rei cristiá i un senyor moro, amics corals ferm. Un dia se’n anaren a cassar. uant tornaven, a’s vespre, veuen una d’oneta veia que filava, amb un llum penjat an es nas. —¿Que li tir? digué el Rei. —No li tireu, digué es moro. El Rei era d’un geni, que, en pensar-la, l’havia de fer, i no pogué estar pus: apunta a sa véia, li despara sa fletxa, li toma mig pam de nas, i es llum li va caure, i tots es copinyats li soiá. Aquella véia era fada, i més maleïda que foc, i tot-d’una digué: —Per fat i fat, que la mía mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sía ver i veritat: que es qui m’ha tirada aquesta fletxa, no tenga conort fins que haja trobada s’Hermosura del mon. El Rei tot-d’una se posá trist i funest i engronyat. Res e-hi havía que li das pler. —Si no anam a cercar s’Hermosura del mon, está fet de mí, digué lo endemá an es senyor moro. —Ara mateix, s’esclama aquest; i partiren totd’una. Camina caminarás, sa nit los agafa devora un pinar. Veren un pi molt gros, i resolgueren ajocar-s’hi devall. Per no tenir un denou, varen compondre que mitja nit per hom un vel·laría i s’altre dormiría. Es moro vel·la primer, i sentí, quant el Rei ja dormía com un tió, una áliga que demunt es pi feia unes riaies sa cosa més fresca, i ets aligatons que deien: —Ma mare, ¿que teniu? —No hu heu mester sebre! —Digau-mos-ho! —Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará. —No parlarem ni motarem. —Idò reia perque aquí baix e-hi ha un rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon. —¿Que la trobarán? —Jo no hu sé. —¿I qui hu sab? —Una germana meua que está dins un altre pinar. Es senyor moro les se posá bé dins es cap an aquestes paraules. A mitja nit crida el Rei, fa sa seua dormida, i lo en dema dematí partiren altra volta de d’allá. Camina caminanás, sa nit los agafa baix d’unes muntanyes molt aspres, devora un pinar. Veren aprop un pi molt gros. —¿Que mos hi ajocam? dígué es senyor moro. —Ajoquem-mos-hi digué el Rei. I així hu varen fer. Es moro s’oferí a vel·lar fins a mitja nit, i el Rei se’n alegrá molt perque estava cansat i mort, i tenía una sòn que el roegava. S’ajegué, i al punt dormí més arreu que un seuló. Dins una estona es senyor moro sentí unes riaies sa cosa més fresca damunt aquell pi. Era una áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li: —Ma mare, ¿que teniu, tant de riure? —No hu heu mester sebre! —Digau-mos-ho! —Qui parlará o…

Això era una mare que tenía un fii, bajoca de tot, que havía nom Pere. Ja havía doblegats es trenta, i no era estat capaç mai d’escometre cap al·lota. Sa mare li arribá a dir. —¡Hauríes de veure si vas a festetjar, qualque poc! —¡Si jo no sé que tenc de dir! va respondre ell. —Mira, digué sa mare des cap d’un parei de dies, ses raons sien acabades; a festetjar has d’anar, surta d’allá on surta! —¿I a on voleu que vaja? diu ell. —¡Bon re-cotri! diu ella. Ves a Na María-Aina des fil. Na María-Aina des fil era fia d’una que per temps era estada veinada seua. —¿I que li he de dir? demana En Pere. —¡Foi, que li has de dir! diu sa mare. Tot-d’una convé que digues: ¿com va? ¿que li pegau a seure? En Pere se’n va a ca-Na María-Aina un diumenge a’s cap vespre, i la troba an es portal amb sa mare, que se’n anaven a l’esglesia. —¿Com va? digué s’aubarcoc. ¿Que li pegau a seure? —¿No hu veus tu si seim o si estam dretes? digué Na María-Aina, i li girá s’esquena, i partiren totes dues, rodaren clau, i se’n anaren cap a l’esglesia. En Pere va quedar a’s mig des carrer com es gat d’En Para-canyes, fins que a la fi se’n torná a ca-seua. —¿Com ès anat? li demaná sa mare. —Malament, digué ell; i li contá es pas. —Idò en tornar-hi, digué ella, has de dir: festgem, festgem. —Ja hu diré idò, s’esclama En Pere. Des cap d’un parei de dies, se’n hi va; i justament Na María-Aina tengué son pare mort, i trobá sa casa plena de gent, plorant o fent una cara ben trista. Afina Na María-Aina asseguda a una cadira, que tenía ets uis com a tomátigues de plorar. S’hi acosta i li diu: —Festetgem, festetgem. —¡Ah tros de bestia! se va esclamar tot-hom. ¿Amb so mort còs present, amb sa pena i trastorn d’aquesta casa, vens a cercar festetjaments? ¡Treislo defora! ¡treis-lo defora! I le hi varen treure amb caixes destrempades. L’homo se’n torna a ca-seua i sa mare li demana: —¿Com ès anat? —Malarnent, digué ell; i li contá es pas. Sa mare, quant el sent, li diu: —Idò havíes de dir: al cel lo vegem. —Ja hu sabré per un altre pic, va respondre ell. Des cap d’una mesada hi torna. Justament los troba que feien matanses, i comensaven a desxuiar es porc. —Ave María Puríssima! diu En Pere de damumt es portal. —Concebuda sens mácula! li varen respondre. L’homo se mira una mica es porc, i diu: —Al cel lo vegem. —¡Es porc vols veure‚ al cel, tros de banc? s’ excrema tota cremada sa mare de Na María-Aina. Si no’n dus més de fresques, te’n pots tornar per allá on éts…

Això era un Rei que no més tenía una fia. Era molt desxondida; i, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella, se presentassen, i es qui li guanyaría a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaría; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyaríen amb una verga de bou llarga, i los pegaríen fins que los arribassen. N’hi anaren una mala fi; pero tots acabaven per haver de córrer ses vergades, i es criats del Rei ja estaven cansats d’encalsar fadrins dant-los a tastar sa verga de bou. Sa fia del Rei donava set voltes a tots, i no hi havía que dir tornau. Se’n arriba a tèmer un pollastrell d’una possessió de Manacor, que havía nom juanet, un poc geperut i que caminava a la xisclera. I ¿que fa ell? Pren un pa i una sobrassada, se posa ses cames an es coll, i ja es partit cap a Ciutat per veure si amb una mentida grossa se feia gendre del Rei. Camina caminaras, com va esser a ses basses de Vilafranca[6], en troba un qui se travava. —¡Alabat sia Deu! —Per a sempre. —¿I ara que fas, si no es massa preguntar? —Me trau. —¿I a on treu cap travar-te? —Perque su aquí hi ha una llebre an es jas, i la vui agafar; i, si no’m travas, li guanyaría de massa a córrer. —¿I aquesta es vera? —Ara mateix e-hu veurás. Acaba de travar-se; botant botant, s’acosta an es jas, i fa: —¡Xo! Sa llebre s’alsa, i de d’allá, com la bala; pero aquell travat pega un parei de llongos, i ja la tengué. —El dimoni éts, s’exclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu? —En Corrim. —¿Que’t vols llogar amb mí? —Si’ns avenim des preu. —¿Que has de guanyar? —Cinquanta lliures i un vestit. —Fe ta esta sa barrina. —Feta esta idò, i manau feines. —Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. I seguiren cap envant. A sa costa de So’n Comelles en troben un que estava tombat, amb una oreia a sa terra. —¡Alabat sia Deu! li digueren. —Per a sempre, va respondre. —¿I que fas, si no es massa preguntar? —Escolt; amb una oreia sent lo que diuen fins i tot es condamnats de l’infern i amb s’altra ets angels del cel, que canten Sant Sant! Sant! —¿I que’t diuen a tu? li demana En Juanet. —N’Escoltim. —¿Que’t vols llogar amb mi? —Si’ns avenim des preu. —¿Que has de guanyar? —Cinquanta lliures i un vestit. —Feta esta sa barrina. —Feta esta idò, i manau feines. —Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. I seguiren cap envant. Quant foren an es pla de Montuïri, en troben un que feia una gaveta voltant sa torre d’un molí de vent. —Alabat…

Això era un pare i una mare que teníen tres fiis, En Pere, En Bernat i En Juanet. Sempre acabaven primer es pa que sa talent, de pobres que eren. Un dia En Pere, cansat de patir fam, alsa es cap i diu. —Me’n vaig a descubrir mon. Pren un tros de pa i formatge i li estreny. Camina caminaràs, troba una doneta amb un al·lotó, i ja l’ha escomesa i li diu: —¿No’m diríau, germaneta, a on trobaría lo que cerc? —I ¿que cerques? li demana sa doneta. —Ventura, respòn En Pere. —Idò mira, li diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa i llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. A un coster veuràs una covota paredada, amb un portal i unes portes tancades i un pi davant. Allò ès s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles per aquell pi, i fins an es cap d’amunt. Quant fassa fosca negra, sentiràs una veu que dirà: Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc! I ses portes s’obriràn. Serà que es nou gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es derrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! I ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà es pi, i li pegarà un parei d’engronsades per veure si hi ha negú de dalt que los puga traïr. Tu aferre’t fort, que si no t’hi aferres, botiràs; i abans d’arribar en terra, ja t’hauràn menjat. Si tu no caus, se’n aniràn de d’allà. Tu llavò davalles, dius davant ses portes ses paraules que per obrirles i per tancar-les hauràn dites es gegants, ses portes s’obriràn i se tancaràn, i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues. —¿Això ès tot lo que he de fer? digué En Pere, veent que sa doneta s’era aturada. —Això ès tot, digué ella. En Pere sensa dir-li per amor de Deu sia! ni a reveure! parteix amb unes bones passes. —Espera un poc, bon jove, diu sa dona. Mira aquest al·lotó que men. Fa un dia que no ha menjadet res. Dona-li, per amor de Deu, una espipellada d’aquest pa i formatge que dus. —No lleu, digué En Pere. L’he mester per mi. I, deixant-la amb sa paraula a sa boca, se’n va. Camina caminaràs, arriba a sa garriga rasa, i l’atravessa; troba’s barranc, i de d’allà. Afina sa covota paredada, veu ses portes tancades i es pi davant. S’enfila p’es pi; i fins a’s cap d’amunt. Aviat va esser fosca negra. Comensa a sentir trapig i rall per dins sa còva; i escolta qui escolta, sent una veu que diu: —Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc! I s’obrin ses portes i surten es nou gegants. —Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! digué es qui anava darrera; i ses portes se…