Això era un homo que havía nom Pere, i un any va dir: —Si tenc bon any a sa rota, he de fer una coca amb taiades com una roda de carro. Va tenir una anyada orbe, i va fer sa coca amb taiades de sa mida que havía dit. Com estava dos per tres per donar-li clau, passen el Bon Jesús i Sant Pere, que en aquell temps anaven p’el mon. —Alabat sía Deu! digueren. —Alabem-lo per a sempre! diu En Pere. Si voleu seure, vet-aquí cadires. —¡Quina coca tan grossa! ¿Tota la t’acabaràs? —I més n’hi hagués. —Dona-mos-ne un poc, diu el Bon Jesús. —No, diu En Pere, perque feis parts i quarts: a uns los voleu an el cel, i als altres no. —¡I si an el cel només hi póden entrar es bons! —No m’empatx de raons. No vos ne vui donar de coca, i no suqueu pus els ais. El Bon Jesús i Sant Pere se’n van, i des cap d’una estona passa el Dimoni. —¿Que no n’hi haurá per tots? va dir, veent En Pere que no se donava raó a ses barres, menja qui menja coca. —Pero no n’hi haurá per tu, diu s’estornell. —¿I per quines cinc-centes? diu el Dimoni. —Fas parts i quarts: a uns los te’n dus, i alsiaitres no. —¡Ah cap de porc! ¿Que es pert per mí, si no los me’n’duc tots? ¿Que’t fas contes que per durlos-me’n no hi haja més que pegar grapada, i per avall? ¿I no sabs tu de sa manera que me taiá ses cames es meu contrari més gros? Ell per dur-me’n cap, primer l’he de ginyar a venir; i per ginyar-lo, m’he de valer de mil enginys i embuis, i ha d’esser a força de dur-lo enganat i de donar-li figues per llenternes, i gat per llebre, i fer-li veure es blanc negre, i donar-li entenent que la Mare de Deu havia nom Juana. I com prou m’he rompudes ses banyes, i-hu he fet de tot, llavò encara molta volta el me saupen. —¿Sabs que son això? diu En Pere. Raons foradades: per dematí que t’aixeques, fas parts i quarts. ¡I no te’n donaré de coca! ¡e-hu sapies! El Dimoni se va haver de pegar un toc a sa barra. No e-hi hagué perill que li fés gens de mal-de-ventre sa coca d’En Pere. Des cap d’una estona passa la Mort. Veu En Pere aferrat a sa coca, i que ja l’havía feta més ge mitja, i diu: —¡Re-quemiscle, Pere! ¡quin troç de coca! ¿I com era antes d’ensatar-la? —Com una roda de carro. —E-hi pensares, idò a fer-ne. ¿I que no la’m deixaràs tastar? —A tu sí, perque no fas parts i quarts: a tots los te’n dus; no’n deixes cap per llevor. Jas, fieta. I n’hi dona més de…

Això era i no era… Bon viatge faça la cadernera. Un aumut per voltros, i per mi una barcella… Heu de creure i pensar que una vegada hi hagué un pare que tenía dos fiis, i era tan pobret que, com estava per a morir, los crida, i los diu: —Fiis meus, voltros e-hu veis, no vos puc deixar doblers ni terres, perque no’n tenc; però així meteix vui fer testament, i vet-aquí lo que vos deix: vos deix aquest consei: guardau-vos sempre de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig. Aquell homonet se va morir (al cel sía ell i tots los morts); i En Juan, es fii major, cansat de patir fam, un dia arriba a dir: —Me’n vaig a córrer mon, a veure si trobaré gens de ventura; que es massa sobrat haver d’anar sempre gavatx buit. Se posa ses cames an es coll, i ja es partit. Camina caminarás, arriba a un torrent que venia ben gros. Afina una filera de passadores, i pren per demunt elles. N’hi va haver una que, en lloc de quadradenca com ses altres, va esser redona; e-hi posa es peu demunt, sensa recordar-se gens des consei de son pare; es peu li llenega, sa pedra redola, i ja me tengueren En Juan de copes dins es torrent, graponetjant per dins s’aigo, bevent a la vela. Gracies que va sebre nadar; si no’n sab, es torrent el se’n hauría duit. —¡Mal viatge sa pedra redona! digué com va esser sortit. I no es que mon pare no m’ho deixás ben estirat an es testament que’m guardás d’aquesta casta de pedres. Estava tot xop, se treu sa roba, l’estén an es sol, i aixuta la se torna posar, i e-hu dona a ses cames de bell nou i de d’allá. Camina caminarás, des cap d’un parei de dies passa per devant ses cases d’una possessió. E-hi havía a’s mig de sa carrera un canot, boca closa i d’un aspecte ben dolent. Es ca comença a acostar-se, cap baix cap baix. Es beneit d’En Juan li pegá una uiada i seguí es més descansat del mon; i deia entre si meteix: ¡Vaja quin animalot! ¡Ell e-hi ha ca i mig! Però té ses ombres mortes ferm. Per mi no més deu esser bo per esbutzar pans i buidar niarons. Com acabava de dir això, sent tot-amb-u un renou d’ungles i una tenaiada feresta an es ventre de sa cama. Era es canot, que li havía pitjat derrera; i com va veure sa seua bona, li pegá fua i clavada, i gira en redó cap a ses cases, com si res fos estat. —¡Ai! cridá tot-d’una s’aubarcoc d’En Juan, girant-se derrera, i passant la vista des ca qui fogía a sa ferida qui ratjava; i de sa ferida qui ratjava, an…

Quant el Bon Jesús anava p’el mon amb St. Pere i ets altres Apòstols, s’estrevengué una vegada que feia tres dies que no’ls era passat res p’es canyó més que sa mica de saliva, i, com poreu pensar, sa talent los comensava a petxucar de casta forta. El Bon Jesús assetsuaixí pren muntanya i ¡per amunt s’ès dit! i diu an ets Apòstols: —Agafau una pedra perhom, carregau-la-vos i veniu-me darrera. Així hu feren ets Apòstols; pero es qui trià sa pedra més menuda fonc St. Pere, amb s’idea de tenir-la més bona de dur. Quant foren a sa cucuia d’aquella muntanya, el Bon Jesús ¿què fa? Dona la bendició an aquelles pedres, i totes tornaren pa; i ets Apòstols ¡ja hu crec! ¡nyama! ¡nyama! an aquell pa amb sa talent rabiosa que me duien. An es que li digué tort, fonc St. Pere, perque com era tan petita sa pedra que s’havía carregada per no cansar-se, es bossí de pa també va esser es més menut. L’homo, com se va veure tan nafrat, s’exclama: —Ja’m valdrà per vegada! —¿Què me’n direu? Ell dins un parei de dies el Bon Jesús amb sos Apòstols i St. Pere pren muntanya de bell fresc, i diu an ets Apòstols: —¡Hala si agafau una altra pedra, i pitjau-me a darrera! Ets altres Apòstols agafen una pedra perhom per l’estil de s’altra vegada: ara St. Pere, per no tornar romandre atxul·lat i amb so pa més petit que ets altres, s’aferra a una pedra tres o quatre tants més grossa que ses d’ets altres. Pero ses raons foren a arribar aquella pedrassa an es cucaió d’aquella muntanya. Com e-hi arribaren, St. Pere suava tanta de gota, i casi no poría tornar alè. I ¿què vos figurau que digué an ets Apòstols el Bon Jesús a-les-hores? Les digué: —Posau aqueixes pedres en-terra! i asseis-vos-hi damunt! Ets altres Apòstols, sensa recapitoletjar gens, s’asseuen damunt aquelles pedres i ben bon seure que hi feia, tan cansats com anaven des pujar sa muntanya carregadots amb sa pedra. Es cap-turat va esser St. Pere, que confiava de que el Bon Jesús tornaría pa aquella grandiosa pedra que li havía costat tant de pujar; pero l’homo ¡ben alerta a badar boca! perque el Bon Jesús no n’hi tiràs qualcuna d’aquelles que deixaven ets homos sensa polsos.

Això era una mare que tenía un fii i una fia: En Vit i Na Catalineta. En Vit era ben dormidor i poc afectat d’anar a escola, i es dematins no hi havía qui l’aixecàs. Un dilluns, abans de s’auba, se’n va sa mare a espigolar, i deixa dit a Na Catalineta: —En tocar Ave María, ja cridaràs En Vit, i que se’n vaja a escola; Cride’l ben fort fins que se sia aixecat. Damunt sa cadira des capsal des llit té sa robeta que s’ha de posar. Com tocaren ses Ave Maríes, Na Catalineta les va dir, i se’n va a sa cambra d’En Vit, i sa posa a cridar ben fort. —Vit, aixeque’t, que ma mare hu ha dit. —Jo no m’aixec! diu ell. —Mira, jo aniré a fer venir la vergueta, i t’atuparà. —Ves-hi! diu En Vit. Se’n hi va, i diu: —Vergueta, ves a atupar En Vit! perque no vol fer lo que ma mare ha dit. —Jo no hi vaig, diu sa vergueta. Ell me rompría, tan prima com som; i es mancabs serien meus. —Jo aniré a fer venir el foc, i te cremará! diu Na Catalineta. —Ves-hi! diu sa vergueta. Na Catalineta se’n hi va, i diu: —Foc, ves a cremar la vergueta, perque la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit. —Jo no hi vaig, diu es foc. ¿I ara no veus que per una mica de vergà, que no hu paga es parlarne, no deixaré aquesta partida de tions que tenc dins es fogó? —Jo aniré a fer venir l’aigo, i t’apagarà! diu Na Catalineta. —Ves-hi! diu es foc. Na Catalineta se’n hi va i diu: —Aigo, ves a apagar el foc, perque el foc no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit. —Jo no hi vaig, diu l’aigo. Ell amb sa foría que du es foc, tota me beuría, i no’n cantaríen pus galls ni gallines de mí. —Jo aniré a fer venir el bou, i te beurà! diu Na Catalineta. —Ves-hi! diu l’aigo. Na Catalineta se’n hi va i diu: —Bou, ves a beure l’aigo, perque l’aigo no vol apagar el foc, el foc no vol cremar la vergueta, la vergueta no vol atupar En Vit, i En Vit no vol fer lo que ma mare ha dit. —Jo no hi vaig! diu el bou. Sobre-tot, ¡no sé com no veus que tan dematí sa set per forsa l’he de tenir an es clotell! Si tu me diguesses: ves a tal sementer segat de fresc, que ses espigoleres encara no’n son passades; així ja t’escoltaría més! —Jo aniré a fer venir la trava, i te travarà! diu Na Catalineta. —Ves-hi! diu el…

Això era un homo que tenía una pollina, una cusseta i un jardinet. Era molt afectat de pescar; però sempre duia es frare, vui dir, no tocava escata mai. Un dia agafà un peixet lo més airós i garrit; i, quant li treia s’am, sentí que deia: —¡No’m menges, si vols estar bé! ¡No’m menjes, si vols estar bé! —¡Ves si’t tiraré, tant com m’has costat! digué aquell homo. —No m’has de tirar; diu es peix. M’has de rentar amb aigo dolsa, ben rentat. La mitat d’aquesta aigo l’has de tirar a ses rebranques des portal de ca-teua; s’altre mitat l’has de posar dins dues ampolletes, i guarda-les ben guardades. De mí n’has de fer tres bocins: es cap done’l a sa dòna, es còs a sa pollina, i sa cova a sa cussa. Aquell homo hu va fer així; i heu de creure i pensar que de cada rebranca des portal va sortir una espasa de tan bon trempe, que taiava un cabei a l’aire, i s’hi poríen mirar de tan lluenta que era; i des cap d’una temporadeta sa dòna tengué dos bessonets; tant consemblants, que qui’n veia un, veia s’altre; i sa pollina dos cavallets rotjos, tant consemblants també, que qui’n veia un, veia s’altre, tant s’assemblaven; i sa cussa dos quissons, i també qui en veia un, veia s’altre, de tan que s’assemblaven. Es dos bessons se feren grans, i eren lo més ben plantats i més vius que una centella. Un havía nom Juan, s’altre Bernat. Es dos cavallets i es dos quissons se feren grossos de tot. Valíen uis per mirar; i tant per córrer, com a forsa com a brega, no hi havía qui los fés arreconar. En Juan i En Bernat en teníen un per-hom. Son pare estava tot alabat amb tan bona nescia. Un dia treu ses dues ampolletes d’aquella aigo, i diu an En Juan i an En Bernat: —Jau això. A ningú pot pertocar millor que a voltros. Mentres estiguen estil·lades, com ara, serà senya que vos duis bé; tot-d’una que s’embuiaràn, serà que vos diu malament. En Juan un dia alsa es cap, i diu an En Bernat. —Me’n vaig a cercar el món; Te’deix sa meua ampolleta. Quant la veges que s’embui, ja sabràs que significa. A reveure! Pren sa seua espasa, se posa damunt es seu cavall, crida’s seu ca, i toca soletes. Camina caminaràs, des cap d’una partida de díes se’n entra dins un barranc molt fondo i estret, i assetsuaixí sent un plant tendre i viu, que xapava es cor. Camina un poc més, i troba fermada a un uiastre, una fadrineta d’una quinzena d’anys, gallardíssima, amb una cara com un sol, amb uns cabeis rossos, que li pegaven més avall des genois. L’homo va romandre sense polsos, boca closa, però amb sos uis…

Això eren tres germanes fadrines, sense pare ni mare. Sa major havía nom Margalida, sa segona Antonina, sa darrera Espardenyeta, que anava encara a costura. Per anar-hi, havía de passar per davant ca’l Rei; i sempre el trobava guaitant p’es balcó. —Bon dia tenga, senyor Rei, deia ella. —Bon dia, Espardenyeta, deia ell. I a on vas? —A costureta! li contestava. Com s’al·lotona era una pintura, blanca i vermeia, amb uns cabeis rossos rossos, que li pegaven casi p’es talons, i era més viva que una centella, ja hu crec qne el Rei la se mirava ben arreu, com a fadrí que era i ben casador que anava. Se va entre-sentir quina era sa seua costura, i fa de veure sa Mestra. —Senyora Mestra, li diu, vui fer por an Espardanyeta, perque sempre que passa per davant sa casa i me veu, com que se’n riga de mí. Me pareix més pòlissa que una geneta. —E-hu ès molt, digué sa Mestra. —No res, diu el Rei. Jo m’amagaré un dia damunt es vostro sòtil. La hi enviareu amb una escusa o s’altra; i veureu quin retgiró se’n durà, i si los hi davallarà an els escalons de quatre en quatre. —¿Justament li ha de fer aquesta? diu sa Mestra. —Justament! Paraula de Rei no pot mentir! contestà ell. Sa Mestra, perque era el Rei, no li gosà contradir. Ell un dia s’hi presenta ben dematinet. Se’n puja dalt es sòtil, se vest de negre, s’emmascara bé sa cara, se posa a un recó; i espera qui espera. Arriba N’Espardenyeta a costura. —Ves allà dalt, diu sa Mestra, a davaliar ses tisores. Son damunt sa caixa. Ella hi puja, botant botant. Tot just quant agafa ses tisores, el Rei li pega fua; però sa polisseta gira en redó, pren escala, i amb quatre bots ja ès abaix. —¡Senyora mestra, aquí dalt e-hi ha negres! digué alenant ben espès i tota retgirada. Sa Mestra va fer en desintès. Lo en demà dematí, quant anava a costura, el Rei estava an es balcó. —Bon dia tenga, senyor Rei, digué ella. —Bon dia Espardenyeta, diu ell. I, com la va veure que ja era un tros enfora, se posa a cridar: ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres! ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres! —Ja era ell es negre que me sortí damunt es sòtil. ¡La m’ha de pagar! digué N’Espardenyeta. I heu de creure i pensar que es vespre va tenir manyes per amagar-se dins ca’l Rei. A la mala hora de la nit se’n entra dins sa cambra, a on ell dormía. Anava desfressada de la mort; amb una mà duia un llumet i amb s’altra un plat amb set cagaions de ca, per dir-ho aixi com ès. S’acosta an es llit, i se posa a dir amb una veu de…

Això era i no era… Bon viatge fassa la cadarnera. Un aumut per voltros i per mí una barcella. An aquell temps que ets animals parlaven… com ses roques ara, e-hi va haver un homo que un dia de poques feines se’n anà a estirar-se ses cames. Camina caminaràs, troba un lleó embarassat dins un romaguerat disforjo. Es lleó va dir. —¡Germanet, treis-me per amor de Deu d’aquí dins! —No, que me menjaràs! digué aquell homo. —No vos menjaré! va dir es lleó. S’homo el se va creure, i li aidà a sortir d’aquell envitricollat, i tots dos se’n anaren conversa qui conversa. Es lleó era estat molt de temps dins es romagueral, li quant es retgiró li va haver espassat, li comparegué sa talent. Al punt ja li varen venir ganes de pegar una clavada a s’homo. —Mirau! li va dir, jo vos hauré de menjar. Sa talent que duc, no es sufridora. —¿I a on ès sa teua paraula? diu s’homo. ¿No m’has promès que no me menjaríes? —Jo lo que sé, diu es lleó, que tenc una talent que m’alsa. Aquell homo, poreu fer comptes, si degué comensar a estar-hi mal a pler. Vos assegur que n’hi feia fer de feina an es seu cap. A la fi diu an es lleó. —¡Vaja! perque no sia sa teua ni sa meua, anem a cercar un qualsevol, li contarem lo que ha passat; i, si troba que m’has de menjar, me menjaràs; i, si troba que no m’has de menjar, no me menjaràs. —Ja hu has dit, s’exclama es lleó. Al punt toparen un homo, i li contaren es pas. Aquell homo escoltà bé, i diu girant-se an es lleó. —Sa meua sentencia ès: que, si tu no te poríes desembarassar tot sol, no’l te pots menjar; ara si tu’t poríes desembarassar tot sol, el te pots menjar. —Però ¿i com e-hu hem de sebre si podía o no podía? demanà es lleó. —¿Com? diu aquell. Anant allà on estaves embarassat. Te posaràs així com estaves, i llavò podrem veure si tot sol en seríes sortit o no. —Anem-hi en voler, diu es lleó. E-hi van. Es beneit s’afica dins es romagueral, fent tot lo que va sebre per posar-se així com estava s’altre pic; es dos homos que li ajudaven, feren tot lo possible per embarassar-lo més fort, i llavò li digueren. —Veam, si’n surts tot sol! Es lleó bé va malavetjar, però no va esser capaç. —¡No puc! va dir des cap d’una bona estona, brollant de suor, cansat i mort. —¿No pots? Idò ¡esperonetja, tot lo que vulgues! digueren es dos homos, i se’n anaren. —¡Això no va! deia es lleó. ¿Què vol dir, deixar-me d’aquesta manera? Això no ès pas de fer. —¿I ès pas de fer voler-te menjar es qui t’havía tret s’altra…