Això era una viuda que només tenía un fii, que havía nom Pere: un al·lotell galanxó, desxondit, sá com un gra d’ai, agoserat, que no l’espantava vent ni aigo.
Un dia agafa sa mare, i li diu;
—Ma mare, fa molt de temps que vaig enderrer de sebre que es por: en voldría veure de prop, veam quina cara treu. Jo bé demán que me’n mostren, que me diguen per ont caplleva; pero aquesta es s’hora que sia estat senyor de trobar-ne en lloc una mica que es una mica. I son tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt anar-me’n a trescar mon, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta.
—Pero, fii meu; deia sa mare. ¿Que has tornat loco? ¿Qui ha vist mai anar a cercar por? ¿Que no sabs tu que es una cosa que vé sensa que la cerquen?
—Ma mare, responía ell, no teniu que predicarme: me som passat això p’es cap, i e-hu he d’arribara s’enfront, surta des llevant, surta des ponent. ¡O es coll e-hi anirá o jo aclariré que es por!
—No hi ha remei: caparrut com ton pare, deia la pobre, llagrimetjant.
—Qui sembla a los seus, no fa tort a ningú.
Sa mareta, com prou va haver pregat i plorat, li digué:
—Fii meu, ja que no’m vols creure, una cosa te comán: que, allá ont se ponga es sol, t’has d’aturar i allá meteix has de fer sa nit.
—No tengueu ansia, diu ell, lo que es en vers d’això vos creuré.
Pren un cavall i doblers, i ja es partit.
Camina caminarás, passá terres i terres, i mirava ben a dreta i a esquerra per veure si afinaría a a part o banda sa por ditxosa; i a tot-hom qui veia demanava si en sabíen gens en lloc. Sa gent com el sentía, no se’n poría avenir, i uns el donaven per loco, i ets altres per beneit.
Com se’n va tèmer, es sol se va pondre.
—Es sol s’es post, diu ell; vui fer lo que ma mare m’ha comanat: fora caminar pus.
Veu su-llá un abre de molta rama, i diu:
—E-hi farem sa nit devall.
S’hi acosta, i repara que hi ha tres homos penjats amb un pam de llengo defora.
—¡Fosca d’auba! diu ell, ¡jo que tenía ansia de jeure rostit anit! ja tenc per fer es jaç, i el faré tot d’una, que estic cansat, i així podré acabar sa son.
Taia sa corda an aquells, i caigueren com a troncs. En posa dos un as costat de s’altre i es tercer entrevessat demunt es cap d’aquells dos, i zas s’hi ajeu, i al punt estigué més adormit que un sauló.
¿Que m’en direu? Aquells tres encara no s’eren aufegats de tot com En Pere los desfermá; i, amb sa calentor d’ell i amb so jeure en-terra, des cap d’un parei d’hores comensen a cobrar, i a bategar-se un poc i a exhalar qualque gemec. Sobre tot, tant arribaren a fer, que desperten En Pere.
—¿I ara? diu ell, badant els uis i mirant-los-se fit a fit, es més descansat del mon, fins que los arriba a dir:
—¡Aquesta si que m’es blaua! ¡i voltros sou vius! ¡Cap com aquesta! Lo que no sé com no vos he acabats d’aufegar amb so pes de sa meua còrpora.
Aquells homos cobraren de tot, i podeu pensar, quedaren tan agraïts, que li hauríen donada sang des seu cor.
Eren tres senyors ben rics que eren, caiguts en mans d’un contrari seu molt gros, i n’havía fets tres penjerois an aquell abre. Se’n menaren En Pere a ca-seua, le hi tengueren una partida de díes, el volíen carregar de dobles de vint; pero ell no’n volgué cap, sino que li diguessen aont devers trobaría por.
—I com mos veres penjats, li digueren, no’n trobares gens?
—Ni cap mica, va dir ell.
—Idò no sabem aont en pugues trobar.
L’homo torná pendre els atapins, i de d’allá.
Camina caminarás, passa terres i terres, demana qui demana a tot-hom qui veia: per aont trobaría por.
—¿Por cerques tu? li deien. ¿I qui ha vist mai cercar-ne, i tot-hom en fuig tant com pot? ¡Deu te’n alliber, fiet!
Sobre-tot, arribá es vespre, i no tenía res an es fus. Com es sol se ponía, se trobava devora unes cases de possessió.
—Es sol s’es post, diu ell: fora caminar pus. Vui observar sa paraula de ma mare.
No molt lluny e-hi havía dos pareiers qui ja desjonyíen. S’hi acosta i los escomet.
—Que sou d’aquestes cases.
—Sí-fa.
—¿Que no poré romandre anit?
—Ell aquí no hi román ningú perque e-hi surt por es vespres.
—¡Que me deis! esclama En Pere. ¿I aquesta es vera? ¿Aquí e-hi surt por?
—Vaja si n’hi surt. Figurau-vos que l’amo ha hagut de llogar un’altra possessió no gaire lluny, perque ni ell ni gent seua ni cap missatje per res del mon e-hi volen romandre. Ell heu de pensar que, tot-d’una que vé sa fosca, se posen a retronar cuecs, bels, remeulos, brams, bramuls, que pareixen trons del cel, ses bigues cruixen, ses parets tremolen, i com que tot se’n haja d’entrar.
Així es que aquí no-més e-hi venim i e-hi estam de dia per fer ses feines, e-hi barenam i dinam; pero, en pondre-se es sol, aplegam es trastets, i cap a s’altra possessió falta gent. Lo que es a l’hora d’ara, en treure noltros, ja no e-hi ha una ánima dins es lloc. Tots en som anyívols de sa por, i en fogim com el dimoni de la creu.
—¿I que vos pareix! diu En Pere, que li sabrá greu a l’amo si jo fas sa nit aquí, dins ses cases?
—¡Que ha de sebre greu a l’amo! diuen es pareiers. ¡A vos pot esser que vos ne sapia esser-hi romás!
—No-res, deixau estar s’ansia per mí. Ara meteix me’n hi vaig.
—No e-hi aneu si no teniu sa vida avorrida; que de més acorats que vos n’hi son anats, i han perduts es cabeis des cap, i no son estats homos pus.
—¡Bones gèl·leres devíen esser ells! diu En Pere. Sobre-tot, vaig deixar ma mare per trescar el mon fins que trobás por, i ara que’n som tan aprop, ¿no voleu que m’hi esquitx? ¡Ni un retgiment de soldats m’aturaría!
—¡O sou loco o beneit! deien es pareiers. ¡No e-hi aneu per amor de Deu!
En Pere ja havía girat es cavall, i no los sentí. Arriba a ses cases, e-hi havía sa clau an es pany: obri, entra, mira per tot per veure si sa por estava a amagada dins cap auberjó o enfony; no veu gens de fressa en-lloc.
—No res, diu ell, vendrá amb sa fosca. Esperem-la, que no es pot torbar gaire: ja m’atabacaría fort si anit justament tenía peresa de venir. Perque anau a fer es comptes a locos: i que ella deu esser loquença no hi pos dupte. Tot-hom me diu que vé sensa que l’envíen a demanar; i no es venguda a mí que fa tant de temps que la cerc. Pero no passem s’arada devant es bous, ¡no diguem bé ni mal del dia fins que passat sia.
L’homo entrá es cavall dins una boaleta, li dona recapte, amb tot espai fa foc, treu de dins es rebost xuia i sobrassada i un parei d’ous, fa una bona truita; i, encara no la tengué demunt sa taula, com ja li pega clavada i altra, i fins que n’hi hagué gens.
—Sobre-tot, digué torcant-se, ell sa fosca ja es aquí, pero no e-hi ha sa por. No m’ha enganat de res. Deu esser loca fermadora. Anit que e-hi ha qui l’espera amb tan bona devoció, anit no es venguda. No; i sa son me doblega de tot. No-res, anem a jeure; i si acás sa polissona vé més tart, si es tan renovera com diuen, ja mos desxondirá.
Dit i fet, se’n va dins una cambra, troba un llit fet, s’hi tira demunt i apaga es llum.
I heu de pensar i creure que al-acte esclatá dins aquelles cases, un telabastaix aborranador; tot eren cadenes que rossegaven, bigues que croixíen com sí se rompessen a set bandes, parets que tremolaven i feien bots com si volguessen ballar un copeo, giscos ferests, cuecs esglaiadors, remeulos que resplandíen dins es cervell, brams que aixordaven, i bramuls tan escardats que pareixíen trons del cel d’aquells que fan més feredat.
—¿Que dimoni es tant de renou? digué En Pere asseguent-se demunt es llit. ¿Qui es, dic? ¡Acostau-vos, i mos veurem ses caretes! ¿O sou cans nanells, que no-més lladrau d’enfora? ¿Qui sou, dic?
—¡Dimonis, respon una veu.
—¡Dimonis! ¿I ja no teniu altra lloc aont pegar-la? ¿Justament ara que jo havía de dormir, heu hagut de moure aquest rebumbori aquí dins?
—Es que tenim un deute demunt aquesta casa, digué sa veu, i no el mos paguen.
—¿I que en som jo de sa mort d’En Berga? ¿Que l’he fet jo an aquest deute?
—Pero el tenim demunt aquesta casa, i aqui venim a cobrar.
—Pero ¿i que heu de reprémer aquí, si es qui vos deu no e-hi es? Anau allá aont caplleva; i, si no paga, feis-li renou fins que esclat ell o esclateu voltros.
—Pero ¡si es qui va fer es deute ja el tenim que cou dins una caldera d’aigo de foc!
—¿El teniu a ell, i veniu a moure alguer per aquí? ¡Si que hu sou el dimoni!
—¡Volem cobrar es deute de sa casa!
—Idò esperau que ella vos pag.
—¡E-hi farem renou mentres no mos paguen fins a dobler i maia!
—No hi ha remei: vos donau a coneixer per lo que sou, i e-hu demostrau que en duis un de banyam farest demunt es carabassot; i en aficar-lo a part o banda ¡hala, petits, fins que feis ui!… Pero bé ¿quin es aquest deute, si es pot sebre?
—Que, quant feien aquesta casa, havien de posar una pedra, i de feixuga que era, no poríen, i varen dir: —«¡Que la pos el dimoni!». Noltros venguérem, i la posárem; i es s’hora que encara no ha llegut es pagar-mos.
—¿I amb aquestes estau? respòn En Pere. ¡Mai m’ho hauría cregut que fosseu tan aturats! ¡ell, segons veig, vos negau dins un bassiot! ¿No vos paguen sa pedra que posáreu? Tornau-la-vos-ne allá aont la vareu trobar, i si sa casa arriba a caure, ja l’aixicará son amo. ¡Hala! ¡Depressa a durla-vos-ne! ¡Com es vel·la llissa, si no feis via! ¡Una mosca pus no vui sentir, que ja es la mala hora, i no hi veig de son, i bona marxa m’espera demá! ¡Com jo hu veig!: ¡Tresc el mon per veure si trobaré por en-lloc; m’havíen promès per cosa certa que aquí dins en sortía cada vespre, i ara resulta que sou voltros que sortiu i no ella! ¡Quin engán de mitjes!
Com es dimonis sentiren aquelles comandassions, pensaren entre sí meteixos:
—¿Cerca por, i diu que no n’ha trobada? ¿Qui deu esser ell si noltros no n’hi hem feta? ¡Donem-ho a ses cames abans de més raons!
Tots a la una pegaren grapada an aquella pedra, la treuen de sa paret, la se’n duen, la tiren allá meteix aont l’havíen aplegada; i, amb sa coa devall ses cames, tocaren el corn més que depresa cap a l’infern.
Tots de rabia s’abordaren an aquell que teniín dins sa caldera d’aigo de foc, que havía fet es deute, i n’hi pegaren de fitorades i banyades fins que tengueren alè.
En Pere lo-en-demá s’aixeca ben de-matí, i diu:
—Sobre-tot: ell sa por no es venguda. No m’ha enganat de res. No’m queda altre remei que fer sa meteixa via dels altres díes; que barca aturada no guanya nòlits, i qui espera se desespera.
Com se posava demunt es cavall, que es sol acabava de sortir, arriben aquells dos pareiers que se’n eren anats es vespre antes. Com el veren tan fresc i xalest, no se’n poríen avenir.
—¿I éts viu? li digueren. ¿I no has perduts es cabeis des cap?
—¡Com es vernedíssim! digué En Pere. ¿Veam si encara vos afisconareu? ¿No déieu que aqui hi sortía por, i que venía amb sa fosca?
—¿I que no en sortí?
—Tanta com en surt ara.
—Pero ¿i no sortí tot-d’una que s’acabá sa claror del dia?
—Pot esser que sortís, pero jo no la vaig porer guipar. I vaig estar fins a la mala-hora, espera qui espera. Encarara puc esperar…
—¡Veam si mos farás tornar beneits a-poc a-poc! ¿I tu no sentires giscos, i cuecs, i bramuls, i rossegar cadenes, i tremolar ses parets i croixir ses bigues?
—¡Vaja si’n vaig sentir i bé! Pero ¿que en farem si no va sortir sa por? Sobre-tot, una altra vegada mirau-vos’hi més en so xarrar i en so dir: aquí hi surt això aquí hi surt allò; que amb bona conciencia no hu poreu fer d’enganar un homo, i per pitjor sa primera vegada que parlau amb ell.
Es pareiers se miraven un amb s’altre, sensa sebre per ont pendre devant aquelles sortides de En Pere, que pegá cimada an es cavall, i ja va esser partit de d’allá.
Camina caminarás tot lo sant dia, i demana qui demana de sa pora tot-hom qui topava, no va aclarir res. Es sol comença a fer-se avall i avall, fins que se va enramar de-tot.
En Pere se trobava devora un castell.
—Ja n’hi ha prou per avui, digué: es sol s’es post; vui fer bona sa paraula de ma mare.
S’acosta an es castell, veu sa portassa uberta: entra, crida, ningú li respon. Tresca sales i corredors, topa a sa cuina, afina tres olles grans demunt es foc amb un moltó dins cada una, i tres ribells d’arròs engrogat i tres pans disforjos demunt sa taula, i tres gerres somerals devora, plenes d’aigo.
¿I que fa ell? Pren un parei de cuiarades acada ribell, esvorella una mica cada pa, pega una espipellada a cada moltó i un glop a cada gerra, amb quatre grapades passa el Rosari, i se’n va a veure si troba cap llit. En troba tres de fets dins una cambra molt gran; i, panxa plena; s’ajeu dins un, i al punt va fer uns roncos que tot allò retronava.
Aquest castell era de tres gigants que batallaven p’el Rei cristiá contra el Rei moro, i se’n anaven el matí i no tornaven fins el vespre.
Si hu deixaven tot esbadellat, era perque tenien mals arrambatjes ferm, tot-hom los menava una por que no es de dir, i no hi havía perill de que ningú sensa orde seua s’atrevís a acostar-s’hi d’un quart lluny, quant-i-més passar es portal.
Figurau-vos lo denou que los havía de venir an es tres gigants com arribaren, fosca negra, i s’acostaren a sa taula i an es fogons, i notaren que los havíen espipellats es moltons, i esvorellats es pans, i que faltaven un parei de cuierades a cada ribell i que s’aigo de ses gerres s’era feta avall. No se’n poríen avenir.
—Pero ¿qui pot esser s’atrevit que mos haja feta aquesta? deien ells. ¡Tant meteix se necessita tenir coratje i sa vida ben avorrida!
Ja son partits cerca qui cerca, per veure si afinaríen es lladre, i no el poríen afinar en-lloc.
A la fi digueren:
—Si no es dins un llit nostro, mos n’haurem de estrènyer es cap.
Se’n van dins sa cambra, i ja hu crec que le hi trobaren an En Pere, colgat i dormint com un peix.
—¡Ja el tenim! ¡Ja el tenim! digueren cridant i fent lulea.
En Pere tot-amb-ú obri els’uis, i, com los se veu enrevoltats, diu, més fresc que una cama-rotja:
—¿I ara que cercam?
—¿Que cercam, demanes? Ara e-hu sabrás, diuen ells.
I ja hi están abordats com a llocifers.
—¡Uei! diu En Pere sensa bategar-se: ¡Deixau-me fer, que no estic per moixoníes! ¡Tenc son per vendre, i necessit dormir! Si voleu res, ja en parlarem demá.
Es gigants, com el sentiren, com notaren que li venía tan poc de-nou veure-los-se devant, com si fossen estats tres ropits, i que no era gens coneixedor que li haguessen feta gota de por, se varen acovardar, perque pensaren: ¡Com no l’hem retgirat, es que té més força que noltros! ¡Alerta, mosques!
Ell recularen abans de més raons, i sortiren de sa cambra amb sos cabeis drets, de veure que un homo tot-sol, dins es seu castell, per més burla i afronta, los havía feta aquella passada. No hi poríen pendre peu.
A la fi soparen i se’n anaren a jeure.
No tengueren altre remei que acostar es dos llits que los quedaven, i s’hi varen haver de compondre per por de ventim, tan acoquinats estaven.
Lo en-demá dematí com s’aixicaren, varen trobar En Pere vestit i amb uns uis ben espolsats.
Los va fer una escomesa lo més xalesta, com si fossen estats amics veis corals; i ells, cada vegada més sorpresos, li demanaren qui era, d’ont venia i que cercava.
—Jo vos ho diré, respòn ell. Jo som un al·ltot que vaig enderrer de sebre que es por. Per veure si’n trobaré gens en-lloc, me passeig d’assí i d’allá; pero fins al present me som passetjat debades: no tenc res an es fus. I lo pitjor, que tot-hom me diu que sa por es una cosa que vé sensa que l’envíen a demanar, i que surt sensa que la cerquen. De manera que ja comens a estar més de mig empipat perque tresc i tresc, i tant tenc avui com demá. ¿I voltros no me’n donariau noves d’aquesta bona de por? ¿No’m diríau per aont caplleva?
—¡Vaja quina casta d’homo que es aquest! deien es gigants, com el sentien. ¿I d’aont mos deu sortir?
Llevò li feren aquest pla:
—Mira, si estás tan enderrer de sebre que es por, vina amb noltros, i t’asseguram que hu porás tocar amb ses mans.
—¿Aquesta es vera? respòn En Pere. ¿I no anau de berbes que la’m mostrareu a sa por.
—¡Ara es hora de berbes! diuen es gigants. Figure’t que noltros e-hi ha una mala fi d’anys que batallam p’el Rei cristiá contra el Rei moro, i guardam aquets paratjes perque es contraris no fassen de ses seues per aquí. I hu hem de fer de-tot per capturar-los…! que de moretons n’hi ha més que mosques, i com més en mates, més en surten. Perque això es lo més gros: avui en deixes una estesa, que dins es redol de trenta o coranta corterades no pots posar peu que no’n trepitjes un de mort o mal-ferit; i lo en-demá dematí ja no en trobes cap d’estès i te tornen envestir tan rabents i acorats com sempre. Sobre-tot: o tenen set vides com es moixos o crien més que ses coníes.
En Pere los s’escoltava tot xalest, i encara no varen haver acabat, con ja los diu:
—¡Vaja, idò! ¡Anem depressa que no fassem curt!
—No temes, homo, li digueren. Ja hi serás a temps ja. ¿I que no dus cap arma?
—Cap n’he mester. En haver vista sa por, ja puc girar en voler.
—¡Ai de bò! ¡Ell per-ventura no’t deixaran fogir! ¿Que et penses que no hi haja més que dir fogírem? i sobre-tot ¿a la guerra te’n vols anar tu amb ses mans buides?
L’arribaren a ginyar a pendre una espasa, una llança i un escut; es tres gigats s’armaren de cap a peus, i partiren, berenant p’es camí, perque En Pere tenía foc dins ses sabates, i los dava més pressa que el dianxa.
Camina caminarás, quant foren demunt un coll, que pogueren estendre la vista allá deçá, colombraren una taca negrenca que parava una partida de planiols, comallars i turons; i s’hi alçava una polsaguera que tapava es sol, i s’hi sentía un rebumbori de giscos, remeulos i eguins que aixordaven, pero de-tot. Era s’exèrcit del Rei moro que se’n venía manades fetes i ben peus-alts. Devía dur una hora d’orde.
—¿Això son es moros? demaná En Pere tot xalest. ¿Ells menen sa por?
—Això son, ells la menen, responen es gigants. No, i ja et pots posar demunt sa sella i prepare’t per sa primera sobatuda, que es sa més perillosa.
—Deixau estar s’ansia per mi, diu ell.
I se posa a cridar com un loco:
—¡Viva! ¡viva! ¡ara va de-bò! ¡ara va de-bò! Es moros ja los eren demunt, i se posen a tirar pedres i fletxes, i començá es foc. Tot allò resplandía de crits i estabeig, s’armá un aiguer de los cent mil dianxes, sa cosa més faresta i aborronadora.
Es gigants i En Pere no recularen una passa, enrevoltats de moros per tots els vents, vos assegur que’n feien de destrossa: tomaven caps com un que toma aubons ventant un garrot dins un aubonar ben espès devers es Març.
Tot-d’una es moros los estrenyíen i les feien ses pessigoies ben endins; pero, com veren que finis, finis queien a sostres i feien una solada demunt s’altra, començaren a recular devant es cristians i a fer-los amples. Pero, com eren tants, com estaven més espessos que es cabeis des cap, uns amb altres s’embarassaven i s’ambuiaven. I es gigants i En Pere que mai s’aturaven de fer-se envant i sempre envant, i com més avansaven, més caps feien botir: ¡estaven ja tots remuis de sang, no més dels esquits que botíen des que natraven o mataven.
I En Pere que cridava com un desesperat:
—¡O gran polissona de por! ¡aont éts! ¿aont t’éts amagada? que no et veig en-lloc blanca ni negra. ¡Surt, gran traïdora, i mos veurem ses caretes!
—¿Aont es, dic? cridava girat an es moros. ¿Que estau per besties, que no responeu?
I ja los havía encivellat ventai i altre ventai, i ja veien botir al-aire set o vuit caps de moro.
Sobre-tot, es sol se feu tan avall, que se va pondre: aquella moretada tan faresta del dematí tota havía fet ui: o eren morts o estaven mal ferits o e-hu havíen donat a ses cames.
I En Pere tot cansat i rabiós perque sa por no havía comparegut, ni l’havía poguda afinar en-lloc; i deia an es gigants que una altra pic anassen a enganar negres, i no l’enganassen a ell.
Es gigants, tot astorats, no sabíen quina resposta donar-li.
—No res, digueren, anem a romandre an es castell.
—Això si que no hu faré, respòn En Pere. Ma mare me comaná que sempre passás sa nit allá aont veuría pondre es sol: així e-hu he fet sempre, i així e-hu faré anit, si Deu ho vol i María.
—¡Vaja, anem! digueren ells.
—Deixau-me fer, que es per demés es sucar ets ais, va respondre En Pere.
Se’n anaren i ell quedá tot-sol es mig de tants de milenars de morts i ferits que badaiaven; i va dir:
—A veure aont mos ajassam anit, que no m’aguant de son.
¿I que fa ell? Ja es partit a posar morts i morts, un demunt s’altre, pujant tres parets redonenques, que se teníen, en forma de barraca, i n’entravessa uns quants demunt, per fer sa teginada.
—Ja tenc redòs per anit, diu tot xalest: ni el rei dins sa seua cambra dormirá tan a la regalada com jo. Aixi no hi haurá perill que sa serena hem prenga.
Passá el Rosari amb quatre grapades, pegá un parei de roecs des concert que duia, i en nom del Pare, del Fill i del Esperit Sant se senya i tu-tup! ja está allargat demunt es sol rònec de sa barraqueta, i quedá adormit en sec, i bons roncos.
Com va haver fet es primer sò, devers mitjamit, se despert, s’aixeca i surt a mirar els estels per sebre quina hora era poc sa poc lla: i heu de creure que afina un llumet no gaire lluny que assetsuaixí caminava i assetsuaixí estava aturat.
—¿Que diantre pot esser aquest llumet? diu ell. ¡Sabs que havía d’esser sa por, que d’amagat anás de ses seues per aquí! ¡Fiau-vos de gent loca! Sobre-tot, me’n hi vaig a tocar-ho amb ses mans.
Amb quatre bots va esser devora es llumet, i va veure que era una jaia que se’n anava de mort en mort, i de ferit en ferit. S’hi acostava, los tocava una mica, i tot-d’una ells amb una rebel·lada ja estaven drets, i fogíen com la bala.
—¡Uei, vos! ¿que vos diuen? cridá En Pere plantant-s’hi devant amb un llongo. ¿I ara quina la feim?
Sa jaia, com el sent i el veu, queda astorada. Tot-d’una no podía parlar; pero arriba a rompre i diu:
—¡O germanet, no me digueu res, per amor de Deu! ¡Som una pobre jaia, que no fas mal a ningú! Pos un poc de bálsam d’aquesta ampolleta an aquests germanets meus, i es qui están ferits queden bons i es morts reviscolen.
—Mostrau com, diu En Pere.
Sa jaia tira unes quantes gotes demunt dos o tres moros estesos amb so cap fet una coca, i encara ses gotes no los tocaren, com peguen bot tots sencers, i cametes me valguen per avall.
—¡Re-cent mil raccions de dimonis boiets! diu En Pere devant aquell pas. ¿Vol dir noltros los matam, i tu los fas reviscolar? ¡O gran dimoniera!
Mentres deia això, ja li ha pegada grapada a s’ampolleta, i ventai amb s’espasa a cau d’oreia, i li feu botir es cap set passes enfora.
—¡Cap com aquesta! deia l’homo sensa poderse’n avenir. ¡Veiés com es gigants los havien d’esveïr an es moros, si com eren a dormir en es castell aquesta mala bruixa los feia reviscolar! ¡Com no se’n havíen de regalar es moracos si ios feien acabar els alens, quant teníen qui los ho tornava es temps de dir Jesús! ¡Com no s’havíen d’aficar just beies! Així s’ase i-tot e-hi va a fer valentíes… Pero ¿qui havía d’anar a creure que era aquesta jaia qui posava terra tan fort a s’escudella des gigants? Sobre-tot: ¡beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de ma mare!
L’homo s’en torna amb s’ampolleta a sa barraca, s’ajeu, pogué agafar es sò altra volta, i no se despertá fins que es sol li pegá per sa cara.
Arriben es gigants, i veuen casi sa meteixa estesa de morts que havíen deixada es dia antes.
—¿Que será estat això? se deien tots atordits. ¡En no esser que els uis mos fassen dos!
—¡Bona casta de fer dos! va respondre En Pere, sortint de sa barraqueta. ¡Acostau-vos’hi, i e-hu veureu com son ben morts! ¡No es mourán, pus, no tengueu ansia! Pero ¡vaja quins papalomeos que sou! ¡Ell com que hageu menjat faió ¡Rompre-vos ses banyes aquí matant moros de sol a sol, díes, setmanes, mesos i anys, sensa avançar una passa sempre aferrats amb sos meteixos! ¡Com es vel·lallissa! ¿I que no vos ne serviu gens gens des carabassot? ¿I no filáveu que per força hi havía d’haver cosa aquí, quant per moros que deixásseu morts s’hora-baixa, lo en-demá se’n presentaven altres tants de vius? ¡I voltros es més descansats del mon tot-d’una que veieu en vermei que s’enfonyava, hala anem an es castell a posar els ossos de pla i dormir a la regalada, i es moros per aquí que fassen trucs i baldufes!
—¡Pero bé! que es estat això? ¿que ha succeït? deien es gigants, tot confusos, sensa sebre que pensar-se.
—Matem primer es qui queden, respòn En Pere, i llavò ja vos ho contaré fil per randa.
Així meteix n’hi havía un bon raig de vius encara, i paraven una partida de corterades, pero anaven més ala baixa, i no movíen tant d’estabeig: s’estesa de germans seus que hi havía per en-terra los feia feredat. Estaven armats i en orde de batalla, pero no envestíen com solien fer sempre.
—Si voltros no envestiu, digueren es gigants i En Pere, ja vos envestirem noltros.
Dit i fet, s’hi tiren demunt com a cans de bou.
Es moros tot-d’una així meteix pararen clot, i feren de la guerra pota per aguantar sa sobatuda, i l’aguantaren una estona; pero com veren que no feien més que anar de copes i grufar per llarc, es qui pogueren e-hu donaren a ses cames, i qui en tengué les va treure.
Es gigants i En Pere los encalçaren fins que tengueren alè, i si no los poríen aspidar amb sa llança, los adormíen amb un còdol.
Vos assegur que’n romangueren pocs que hu poguessen contar.
Es gigants s’arribaren a aturar, brollant de suor i tots remuis de sang. Com pogueren tornar alè, que se miraven aquella estesa esglaiadora de morts, i veien esveïda tota sa morería, varen dir:
—Hala, Pere, conta-mos fil per randa que es estat això d’anit.
I los comptá de com s’era aixecat a la mala-hora, i havía afinat es llumet qui corría, i que e-hi aná, i va esser sa jaia que amb so bálsam de s’ampolleta curava es ferits i reviscolava es morts, i va acabar amb aquestes:
—¡Veiès com los havíau d’esveïr, si aquella bruixa vos feia aquella endemesa! I mentres-tant voltros ¡bons roncos dins es castell! ¡I ben alerta a vel·lar mai si ningú en sa-nit vos traía!
Es gigants estaven amb sos cabeis drets, feien uns uis com uns salers, i no sabíen que los passava.
Esperaren lo en-demá per veure si e-hi hauría sa meteixa estesa de morts, i si en vendríen altres de vius; i ja hu crec que lo en-demá des morts no n’hi va haver cap que se fos mogut, e-hi va haver just es meteixos. A s’entrellum, demunt es turons, destriaren una partida de moros que guaitaven. Bé los varen esperar, i bons estaven ells per acostar-se. Com veren que tots es que havíen deixats estesos, estesos estaven, no volgueren sebre qui l’havía encalçada, i fogiren com la pols.
Es gigants estaven com a beneits, e-hu veien i no hu creien.
—¡Vaja quina passada que es aquesta! s’esclamaven. ¡N’hi ha per perdre es corbam! Pero ¿quin possible es que es bálsam de s’ampolleta tenga tal virtut?
—¡Vaja si la té! respòn En Pere. I sobre-tot, ara meteix porem fer ses proves. ¡A veure quin es que vol que li taiem es coll, veureu que d’aviat el tornará tenir confegit!
—¡Jo no hu vui! respòn un, i els altres dos feren es meteix cantet.
—¡Amb aquestes estam! diu En Pere. ¡Fassem-la amb mi a sa prova?
—¿I e-hu dius de-bò?
—I ben de-bò. Hala, depressa.
¿Que me’n direu? Ell un gigant ja li venta s’espasa i li fa botir es cap, un altre le hi agafa, i s’altre le hi unta de bálsam amb quatre grapades, i zas le hi planten demunt es coll, i al-acte quedá tan ben confegit, com si en la vida e-hi hagués hagut tai; pero llavò se temeren que havien posada sa cara derrera i es clotell devant…
Quedaren sensa polsos, blancs com la paret, aborronats: qui e-hi quedá més que ells va esser En Pere com se va veure d’aquella manera, com notá que tenía sa cara girada. Se posa a tremolar com una fuia de poll, va perdre totes ses colors, no treia fesomia d’homo, ses cames li feren figa, no sabía aont s’havía de posar: era lo meteix que si hagués vist el mal-esperit.
Ala fi va poder rompre, i digué amb una veu lo més esglaíada i planyent:
—¡Per amor de Deu tornau-me taiar es coll, i posau-me bé aquesta cara, si no voleu que sa por me mat! ¡Ara l’he trobada a sa por que cercava! ¡Ara veig que es por! ¡Ara veig que es lo que fa por: un homo amb sa cara girada!
Es gigants li tornaren taiar es cap, le hi untaren de bálsam, le hi planten demunt ses espal·les amb sa cara devant i es clotell derrera, queda tot ben confegit; i aquí En Pere se despedí des gigants i se’n torná a ca-seua dient:
—Prou m’ha costat, pero e-hu he aclarit que es por, que es lo que’n fa més de tot: un homo amb sa cara girada.
Deu n’alliber a tota criatura. Amèn.

Close Menu