N’Estel d’or

Això era una al·lota pobila, garrida ferm, que havía nom Catalineta.
Anava a costura, i sa Mestra sempre li deia:
—¡O fieta meua, que t’estim! ¡Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare!
—Pero no hu sou, deia s’al·lota.
—E-hu sería, deia sa Mestra, si matasses sa que tens. Jo me casaría amb ton pare, i cada dia per berenar te donaria pa amb mel.
—¡Pa amb fel me donaríeu vos! deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat.
I heu de creure i pensar que un día, arribant de costura, damaná pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havía a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenía allá dins; Na Catalineta, jugant jugant, s’enfila a una cadira, posa sa má a sa tortuga, que tenía travada sa cuberta; sense temer-se’n, li dona mitja volta; sa cuberta escapa i, plam! cau damunt es cap de sa mare, i li va rompre s’ansa des coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat.
Na Catalineta, tot-d’una queda freda, llavò va rompre amb un plors que cuidava a estellar-se. Sense sebre que’s feia, fuig de ca-seua com una bòtxa, troba sa Mestra, le hi conta, i sa Mestra li diu:
—Mira, si no’m creus a mí, está fet de tu: dirán que l’has morta aposta.
—Digau-me que tenc de fer, s’exclamá sa malanada.
—¿Que has de fer? digué sa Mestra. Anar-te’n a ca-teua, posar-li un tros de botifarró dins sa boca i un tros de pa amb ses mans, i surts a’s mig des carrer i te poses cridar: ¡O mesquina de mí, que ma mareta s’ès aufegadeta menjant pa i botifarronet. La gent s’ho creurá; ton pare sa podrá casar amb mí, i jo seré ta mare.
Na Catalineta va fer lo que sa Mestra li havía comanat; i tot-hom se va beure que sa mareta s’era aufagadeta menjant pa i botifarronet.
Des cap d’una temporada, son pare se casa amb sa Mestra, que tenía una fia que havía nom Juanota, sa més grossera, malfenta i gropelluda que haguessen vista mai, i an el mateix temps sa més entonada i sa més superbiosa que es sol escaufava.
Com veia Na Catalineta tan garrida i agudona, no hu poria sufrir i sa mare per lo mateix.
Es primers dies li donaven, per berenar, pa amb mel; pero no s’estorbaren molt a donar-li pa amb fel i moltes ofertes de verdanc.
Un dia dematí, sa Mestra li entrega una vedella i un muixell de llana ben gros.
—¡Hala, li va dir, a pasturar aquesta vedella i a filar aquest muixell! Si’s vespre sa vedella no vé ben redona i no’m dus set fuades de fil, sabras jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell, i amb sa vedelleta davant davant, de d’allá ben atacada.
Quant fonc a fora-vila rompé amb plors, i sa vedelleta li damana:
—¿Què tens, Catalineta?
—¡Que he de tenir! diu ella. Que ma mare m’ha dit que, si’s vespre no t’he enredonida i no he filades set fuades, sabré qui ès ella.
—Si això ès tot, diu s’animaló, no ploris, fieta meua. Ponxi’m es muixell a ses banyes i que penj per davant de manera que jo li puga arribar amb sa boca; tu cerque’m erbeta, i veurás que promte t’hauré fetes ses set fuades.
Na Catalineta li ponxí es vell a ses banyes, le hi feu penjar així com li havía dit; i sa vedelleta zas! zas! amb sa boqueta estirava’s muixell; i, remugant remugant, al punt va haver fetes ses set fuades.
Na Catalineta li cercá una erbada fora mida, i sa vedelleta va pegar una panxada de primera.
Com es vespre sa Mestra va veure ses set fuades de fil que li entregá Na Catalineta i sa vedella tan redona, es feia creus, i no se’n poría avenir.
Lo endemá matí li torna entregar sa vedella i un muixell, més gros encara que’s des dia abans, i li diu:
—Ves-te’n a pasturar sa vedella; i, si es vespre no la’m menes ben redona i no has filades set fuades d’aquest muixell i no les me dus espiades i tot, sabrás jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell; i amb sa vedella davant davant, de d’allá s’ès dit.
Quant va esser a fora-vila, romp en plors, i sa vedella li damana:
—¿Que tens, Catalineta?
—¡Que he de tenir! diu ella. ¡Que ma mare m’ha dit que, si es vespre no te men ben redona, i no he fetes set fuades des muixell i no les hi duc espiades, sabré qui es ella!
—Si això es tot, diu sa vedelleta, no ploris, fieta meua. Ponxi’m es muixell a ses banyes com ahir; jo t’ho filaré; llavò me passarás ses fuades per ses banyes, i t’ho espiaré. Mentres tant, me cercarás erbeta com ahir, i me podrás tornar ben redona.
Na Catalineta li embolicá per ses banyes es muixell, penjant per davant; i sa vedella, amb sa boqueta zas! zas! l’estirava, remugant remugant. Amb una exhalacíó va haver fetes ses set fuades; i quant les va tenir passades per ses banyes, les aspiá de lo millor. Mentres tant Na Catalineta li cercá una erbada fora mida, i va poder pegar una panxada d’aquelles d’aquelles.
Sobre-tot, quant a’s vespre sa Mestra va veure sa vedella tan redona i ses set fuades filades i aspiades, no se pogué espassar ses ganes que tenía d’amassolar Na Catalineta.
Na Juanota, envejosa que era, digué aquell vespre mateix:
—Jo també hi vui anar a fer lo que ha fet aquesta.
—Si que hi anirás, digué sa mare.
Ell lo endemá dematí pren sa filoa i un muixell; i, amb sa vedelleta davant davant, cap a fora-vila.
Malfeneranda i desmanyotada que era, prová de filar un poc, i li sortía un fil ple de nuus i berrugues; tirá sa filoa i es muixell an el dimoni i se posá a jugar. Se guardá prou de cercar un brinet d’erba a sa vedelleta, i aquesta ¡ben alerta a fer-li ofertes de filar-li ni aspiar-li!
A’s vespre Na Juanota s’entregá a ca-seua amb un pam de morros, sense cap fuada filada ni aspiada i amb sa vedelleta que tastanetjava de prima.
Lo endamá sa Mestra torna enviar Na Catalineta a pasturar sa vedella i a fer set fuades i aspiar-les. Na Catalineta va partir; Na Juanota la vel·lá; va veure que era sa vedella que filava i aspiava; aná a contar-ho a sa mare; i a’s vespre de rabia totes dues, quant veren sa vedella, l’agafen, la maten; i lo endemá dematí manaren a Na Catalineta que se’n anás a fer es budells nets a un riu que passava per allá davora.
S’al·lotona los posá dins un garbellet, pren una guinaveta; i ja es partida.
Arriba an es riu; es riu duia molt de rost an aquell endret, i li prengué es budells, es garbell i sa guinaveta.
Na Catalinons, plora qui plora, parteix correns, vora vora, riu avall.
Troba una doneta veia.
—Germaneta, li diu, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?
—Si, fieta! diu sa jaia. Segueix riu avall i los trobarás; pero escolta: passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—¿Que has trobat? li damana sa veia.
—Perles i diamants! diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.
Sa jaia set treu una vellaneta, i diu:
—Jas, fieta meua. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha dada. No l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; i pren sa vellaneta, la s’amaga, i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia, i li diu:
—Germaneta, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que’s riu m’ha robadets.
—Sí, fieta meua! diu sa jaia. Segueix riu avall i los trobarás; pero ascolta: passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—¿Que has trobat? li damana sa jaia.
—Perles i diamants! diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.
Sa jaia se treu una mel·leta, i diu:
—Jas, fieta meua, aquesta mel·leta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. No l’has’de xapar fins que te veges ben apurada.
—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; s’amaga sa mel·leta, i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia, i li diu:
—Germaneta, ¿no haurieu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que’s riu m’ha robadets.
—Los he vists i los tenc! diu sa jaia.
—¿Los me voleu donar, per amor de Deu, que ma mare no m’atup? diu s’al·lotona.
—Sí, fieta meua estimada! diu sa jaia. Jo los te vui donar; pero abans m’has de passar sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Catalineta la hi passá.
—¿Que hi has trobat? li damana sa jaia.
—Perlesi diamants! diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.
Sa jaia se treu una noueta, i li diu:
—Jès, fieta meua aquesta noueta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. Mira, no l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; i pren sa noueta i la s’amaga.
Agafa sa guinaveteta i es garbellet amb sos budellets, que, de tant de rossegar per dins es riu, s’eren fets més nets que la plata.
Com sa veieta la va veure partir, no pogué estar que no li donás una aferrada p’es coll i una besada.
—Deu te guart, fieta meua, li digué. Ara p’es camí sentirás bramar un ase i cantar un gall. En bramar s’ase, no te girs darrera; en cantar es gall, giret.
Na Catalineta tocá soletes, i de d’allá.
Al punt sent un ase bramar; i ella ¡ben alerta a girar-se darrera!
Més envant sent cantar un gall.
Se gira, i li surt un estel d’or an es front.
Arriba a ca-seua. Sa madastra i Na Juanota la veuen amb aquella resplandor a sa cara, vermeia com la grana; més garrida que mai.
Se posaren fetes unes lleones; l’agafen, i li diuen:
—Si no mos contes tot lo que t’ha succeït, no en farás altra: te matarem.
—M’ha succeït, digué ella, que’s riu m’ha pres es garbellet, es budellets i sa guinaveteta. Corre qui corre, vora vora, riu avall, encuantr una veieta i me diu: Corre més i hu trobarás, que es riu se’n ho du. Encuantr una altra veieta, i me diu lo meteix: -Corre més, i hu trobarás, que es riu se’n ho du. Encuantr una altra veieta, i m’ha dit: Jo hu tenc, veutaquí. M’ho ha donat, e-hu he pres i hu he duit.
—¿I que més? digué sa Mestra, treguent foc p’ets uis.
—No res pus, digué Na Catalineta, més fresca que unes flors.
—Tira, idò, ves-te’n a rentar aquest front, diu sa madrasta.
—¿Que me som mascarada? ¿que hi tenc? digué s’ángel; i s’hi va dur sa má, i la se mirava, per veure si hi tenía gens de brutor.
—Ves-lo-te a rentar més que depressa! si no vols un quern de galtades! digué sa Mestra.
S’al·lotona aná a rentar-se es front, i renta qui renta, com més el se rentava, més li resplandía.
Quant Na Juanota veu allò, diu:
—Ma mare, jo també vui anar a fer uns budells nets an es riu. A Na Catalina li es sortit un estel an es front, i jo també n’hi vui un, surta d’on surta.
—Ben pensat, fieta meua dolsa, digué sa Mestra. Li aná a comprar uns budells, los hi posa dius un garbell, li doná una guinaveta, i diu:
—Hala fieta meua, espedeix. I si pots tornar amb dos estels, no torns amb un, i si pots tornar amb tres, no torns amb dos.
—No tengueu ansia: duré tots es que podré, exclama Na Juanota; i li estreny cap an es riu, carregada amb sa guinaveta, es garbell i es budells.
Feu aposta que sa corrent le hi prengués tot, i arranca de córrer, vora vora, riu avall.
Troba una doneta véia, i li diu;
—Mala veiota, ¿no hauriau vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que es riu m’ha presos?
—Sí que los he vists! diu sa jaia: i ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer vía; pero abans passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Juanota la hi passá.
—¿Què has trobat? li damana sa jaia.
—Pois i xinxes! diu Na Juanota.
—Idò pois i xinxes tendrás! diu sa jaia.
Na Juanota, tota esmussa davant tals comendassions, segueix vora vora, riu avall.
Troba una altra doneta véia, i li diu:
—Mala veiota, ¿no hauríeu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que’s riu m’ha presos?
—Si que los he vists! diu sa jaia i ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer vía; pero abans passem sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Juanota la hi passa.
—¿Què has trobat? diu sa jaia.
—Pois i xinxes! diu Na Juanota.
—Idò pois i xinxes tendrás! diu sa jaia.
Tota esmussa davant tals comendassions, Na Juanota segueix vora vora, riu avall.
Troba una altra doneta véia, li diu:
—Mala veiota, ¿no haurieu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que’s riu m’ha presos?
—Si que los he vists! diu sa jaia: i los he aplegats, per que no’s fessen mal bè.
—Vengau-los idò! diu Na Juanota.
—Vaja una manera de damanar ses coses que tens! diu sa veieta. M’engana que no sies ben malambrosa. No tengues ansia que me’n estoig cap d’aquestes enderies teues; pero abans passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Juanota la hi passa.
—¿Què hi has trobat? damana sa jaia.
—Pois i xínxes! diu Na Juanota.
—Idò pois i xinxes tendrás! diu sa jaia.
Esmussa de tot, Na Juanota davant tals comendassions, agafa sa guinavetota, es garbellot i es budellots, i ja li ha estret sense dir per amor de Deu sia ni amb Deu siau.
—Ascolta, dona, diu sa jaia: així mateix poríes esser un poc més considerada amb ses pressones. Ascolta bé aquesta comanda que ara et faré: p’es cami sentirás bramar un ase i cantar un gall. En cantar es gall, no’t girs darrera! en bramar s’ase, gire-t’hi.
Na Juanota pica de talons, més alisa que un que que ha venut a espera.
Camina caminarás, sent es gall cantar, i ella ¡ben alerta a girar-se darrera!
Més envant sent bramar s’ase, se gira ben rabenta, i li sortí una cóva d’ase en mig des front.
Quant se va veure sa covota, tot-d’una quedá de pedra, sense paraula. Llavò va rompre amb un raig de flastomíes; digué totes ses que li venagueren a sa boca; se tirá en terra; se bolcá una bona estona per dins sa pols; s’omplí sa cara d’unglades; s’arrabassava es cabeis. Prová d’arrabassar-se sa covota, i estirava tan fort com poría; pero no li pogué fer res. Va acabar per esclatar en plors i quedá feta un mar de llágrimes. Jurá i perjurá que no tornaria a ca-seua mentres dugués aquell penjaroi an es front; pero va venir es vespre, comensá a fer-se fosc, li agafá por, i envestí cap a ca-seua.
Poreu fer comptes que degué dir i que degué fer sa mare quant la se va veure davant amb aquell creixull part damunt ses ceies.
Totes dues cuidaren a tornar bòtxes, i qui pagá la festa va esser Na Catalineta. Com a lleones s’hi abordaren, i li varen dar llenya fins que tengueren alè. La vestiren de quatre pelleringos, li passaren un dogal p’es coll i per sa cinta i la fermaren davall sa pastera. Allá estava nit i dia, fora de s’estona que l’amollaven per fer-li fer ses feines de la casa més feixugues; i no més arribava a quatre roagons que li tiraven; i havía de beure dins un cul de gerra, això quant pensaven a abocar-li aigo. No hi havía qui s’hi acostás ni li fés cap moixonía en no esser un canet que hi havía a la casa, que s’enfilava per ella, i li feia mil xicotines i afalagadures; i això li valía moltes cosses i poc pa de Na Juanota i de sa Mestra.
En aquell temps el Rei, que encara era fadrí, se cansá d’esser-ho; i va fer unes dictes que se faría un ball que duraría tres díes; que hi convidava totes ses al·lotes des seu reinat; i volía que no hi fessen falta, a fi de que pogués triar sa més garrida, sa que més li agradaria per casar-se.
Es dia que aquest ditxós ball comensá, gran era ca’l Rei, pero tot se va omplir.
Vos assegur que n’hi havía d’al·lotes per llarc.
Poques foren ses qui no s’hi presentassen; i cap n’hi havía que no hi anás ben convençuda de que havía d’esser sa preferida.
Na Juanota en tenía unes ganes d’anar-hi, que l’alsaven, pero no gosava dir-ho.
A la fi no poguépus, i li amollá.
—Anem-hi, ma mare! anem-hi! digué sa toixarruda.
—¡Si! ¡ja faries bona planta amb sa covota d’ase! va dir sa mare, tota enfadada.
—Jo la m’afeitaré, digué sa jembla.
Ell com dos i dos fan quatre, la s’afeitá; s’embolicá un mocador p’es front per que no li vessen s’afeitadura; i mare i fia rodaren clau, i tocaren soletes cap an es ball.
Com se suposa, deixaren Na Catalineta fermada davall sa pastera. Poreu pensar si’n devia tenir de pena de veure-se allá davall i tancada. La pobreta se va posar tan funesta, li va envestir una por tan gran i una tristor tan aclucadora, se sentí tan acongoixada, que se creia acabar la vida.
Li vengué s’acudit de xapar sa vellaneta que sa primera doneta véia li havía donada davora es riu.
La xapa; i de dins e-hi va haver un cotxo d’or i plata amb quatre cavalls i quatre cotxers, i un vestit per ella de satí groc a on e-hi havía pintats tots es peixos de la mar, i uns tapinets sa cosa més preciosa del mon.
Es cotxers la desfermen, se posa’s vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i ¡cap a ca’l Rei!
Tot-d’u-na que va entrar dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan aixerida, amb aquell estel d’or an es front, tot-hom va romandre amb un peu alt, sobre tot el Rei, que se plantá davant ella, i se cuidá a treure ets uis mirant-la-se fit a fit. Volgué ballar amb ella, i ja no li va lleure mirar-se’n altra.
—Ma mare, això es Na Catalineta, deia Na Juanota, des recó a on s’havía haguda de posar, per que tot-hom li feia amples, com la veien tan gropelluda.
—¡Què ha d’esser Na Catalina! deia sa mare. ¡Davall sa pastera es ella!
Quant Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el Rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera, i de d’allá.
—¡Criats i criades! digué el Rei amb uns grans crits, ¡correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades pitgen darrera’s cotxo d’or i plata, corrents tant com en poríen treure.
¿Que fa Na Catalineta quant veu allò? Enfonya sa má dins sa butxaca, i se posa a tirar dobles de vint i dobles de vint.
Es criats i criades, com les veren tan grosses i tan grogues, s’acalaren a aplegar-les; i vos assegur que n’hi va haver de sempentes i estirades, perque cada un volía aquelles patenes per ell.
Quant alsaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
Se’n tornen a ca’l Rei, més empegueïts que no sé que’m diga i contaren es pas.
El Rei va prendre una rabiada feresta, pero ben feresta: los se cuidá a menjar.
Quant Na Juanota i sa mare arribaren a ca-seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
Lo endamá per tota la ciutat no es parlava més que de sa dama des vestit de satí groc amb so cotxo d’or i plata, de quatre cavalls i quatre cotxers, que era sa qui havía agradat més an el Rei, sa qui se’n havía duita la pauma de sa garridesa i galanía; i ningú sabía qui era, ni per on havía pres, ni on parava.
Es vespre continuá es ball; i, si moltes d’al·lotes e-hi havía hagudes es vespre abans, més n’hi hagué aquell.
Na Juanota aná ben alerta a fer-hi falta. S’hagué d’afeitar altra vegada es front perque sa covota amb ses vinticuatre hores li havía crescut tant com si mai la s’hagués escapsada.
Na Catalineta, com se torná veure tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordá de s’amel·leta que sa segona doneta véia li havía donada davora’s riu.
La xapa; i de dins e-hi va haver un cotxo d’or i plata amb vuit cavalls i vuit cotxers, i un vestit de satí verd amb tots ets animals de la terra i ets aucells de l’aire pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa del mon.
Es cotxers la desfermen; se posa aquell vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i ¡cap a ca’l Rei s’ès dit!
Tot-d’una que entrá dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan aixerida, amb aquell estel d’or an es front, tot-hom va romandre amb un peu alt, sobre-tot el Rei, que se plantá davant ella; i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sos uis. Ja hu crec que volgué ballar amb ella, i ja no li va lleure mirar-se’n cap altra pus.
—Ma mare, deia Na Juanota, des recó d’on miraven la feta; vos dic que això es Na Catalina.
—No sies bajana! deia sa Mestra. ¡Davall sa pastera es ella!
Quant Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el Rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzía, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera, i de d’allá.
—¡Criats i criades! digué el Rei amb grans crits, ¡correu de pressa! ¡correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades ja han pitjat darrera es cotxo d’or i plata, i vos assegur que los hi remenaven ben aviats an es galindons.
¿Que fa Na Catalineta com veu allò? Enfonya sa má dins sa butxaca, i se posa a tirar perles i diamants.
Es criats i criades, com veren caure aquell ruixat de pedres precioses, ja estigueren de grapes; i grapada vé grapada va, qui més en poría aplegar, més n’aplegava.
Sobre-tot, quant alsaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
Se’n tornen a ca’l Rei, més empegueïts que no sé que’m diga; i no tengueren més remei que contar es pas.
El Rei va prendre una rabiada com no n’havía presa cap mai. No hi hagué nom lleig que no los digués; i los va prometre que, si lo endemá aquella senyora tornava i los feia sa mateixa endemesa, los faria penjar tots.
Quan Na Juanota i sa mare arribaren a ca-seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada davall sa pastera, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
I lo endemá per tota la ciutat no se parlava d’altra cosa més que de sa dama des vestit de satí verd amb so cotxo d’or i plata, de vuit cavalls i vuit cotxers, que era sa qui havía agradat més an el Rei, sa qui se’n havía duita la pauma en garridesa i galanía; i negú sabía qui era ni per on havía pres, ni per on parava.
Es vespre continuá es ball; i si molta de gent e-hi havía haguda es dos primers dies, moltissima més n’hi va haver es tercer, amb s’idea de veure en que pararía allò.
Com se suposa, no hi faltá sa Mestra amb Na Juanota, front embenat i tot ple de tais; perque sa covota, cada volta que la s’afeitava, tornava treure ses cerres més revengudes i granades; i no hi havía raor qui les volgués prendre. Eren com a rebrolls d’uiastre i d’una creixensa mai vista.
Comensá es ball, pero se coneixía prou que ses al·lotes ja comensaven a perdre’s coratge; i encare que los costás un greu de l’ánima, no poríen deixar de regonèixer que, si aquella dama desconeguda tornava, i no fogía de sa manera que fins llavò havía sabut fogir, elles no hi tendrien res que fer a ca’l Rei, s’hi seríen deixades veure i ballat debades.
Na Catalineta, com se torná trobar tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordá de sa noueta que sa tercera doneta véia li havía donada davora’s riu.
La xapa; i de dins e-hi va haver un cotxo d’or i plata amb dotze cavalls i dotze cotxers, i un vestit per ella de satí blau amb tots els estels del cel pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa.
Es cotxers la desfermen, se posa’s vestit i es tapinets, s’afica dins es cotxo, i ¡cap a ca’l Rei!
Quant entrá dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan aixerida, amb aquell estel d’or an es front, tot-hom va romandre amb un peu alt, sobre-tot el Rei, que se plantá davant ella, i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sa vista. Ja hu crec que volgué ballar amb ella, i ¿com li havía de lleure mirar-seh cap altra pus? si no li bastaven es dos uis, i deu més que n’hagués tenguts, per Na Catalineta.
Sa pitxorina, quant hagué ballat una bona estona amb el Rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzía, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allá.
—¡Criats i criades! digué’l Rei amb grans crits, ¡correu depressa! ¡correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades ja son partits darrera es cotxo d’or i plata, i vos asegur que debanaven de casta forta.
Pero si ells feien via, molta més en feiaes cotxo, i sempre los reprenía una cosa de no dir.
Na Catalineta, com los va veure que ja no poríen pus, se treu un tapineti los ho tira.
Es dotze cavalls pegaren una fua lo mateix de falcons que se tiren damunt un esbart de coloms, i es cotxo aviat hagué desaparegut.
Es criats i criades aplegaren es tapinet, se presenten an el Rei, le hi entreguen, li conten lo que ha passat, i li va venir molt de nou.
S’aconseiá amb sos nobles de la Cort, i tots li digueren que aquell tapinet no poría esser més que de sa que l’havía tirat; i que, per aclarir qui era ella, lo més avengut sería assetjar es tapinet a totes ses al·lotes de la ciutat; i que aquella an-e qui li vengués bé, sería sa dama que es tres vespres des ball havía guanyat a totes en garridesa i gallardia i que s’era demostrada sa més digna de portar corona i de seure amb ell an es trono.
An el Rei li agradá aquesta idea, i va fer unes dictes que aniríen de casa en casa a assetjar a totes ses al·lotes aquell tapinet; i que aquella an-e qui vendría bé, seria, sa qui sa casaría amb ell.
I hu va fer tenir ver. Ja va esser partit amb sos criats de casa en casa. Entraven allá on e-hi havía al·lotes, i los assetjaven es tapinet; pero cap en trobaven que li estigués bé.
Ja estaven cansats de tantes provatures, i ja hu volien deixar anar, quant arribaren davant ca-sa Mestra.
—¿Que entram aqui? damanaren es criats.
—No res, diu el Rei, entrem-hi; que sa pell ja ès des llop.
Hi entren.
—¿Quantes d’al·lotes teniu? diu el Rei.
—Una, diu sa Mestra.
I sorti Na Juanota.
—Hala, treu es peu, li digueren.
I sa biduina el tregué, i va esser un peu tan gros, tan disforjo, tan lleig, que ja no provaren si hi cabía dins es tapí.
No hi hauria cabut maldament l’haguessen escapsat un pam.
—¿Teniu altra al·lota? damana el Rei.
—No senyor, diu sa Mestra, mastegant fesols.
El Rei va conèixer que aquell no era un sí que no volíen que fos sí.
Estrengué de passos sa Mestra; i la dona no va tenir més remei que fer sortir de davall sa pastera Na Catalineta.
Quant la veren amb s’estel an es front, tota resplandent de bellesa i galania, el Rei i tots es qui l’acompanyaven s’embadaliren contemplant-la de cap a peus.
Li assetjaren es tapinet, i li va venir tan ben ajustat i avengut, que no era possible que l’haguessen fet per un altre peu.
—¡Ja ès ella! ¡ja ès ella! s’exclamá tot-hom, i el Rei es primer de tots.
El Rei va dir a Na Catalineta:
—No res, no’t mogues, i jo me’n vaig a menar tot s’acompanyament que’t correspòn com a esposa meua que has d’esser i al punt som aquí. Prepara lo que has de preparar.
¡Bon preparar tengué s’al·lotona!
Tot-d’una que el Rei se’n va esser anat, sa Mestra la torna fermar a sa pastera.
Enllestí i endiumenjá Na Juanota lo millor que va sebre; pero no va esser possible afeitar-li sa covota d’ase, perque de sa darrera vegada tenía es front ple de crosteres, i ses serres eren tan gruixades, que no hi hagué cap estisores a la casa que les volguessen taiar.
Lo que feren va esser encambuixar-li un vel ben espès, que li tapava sa cara i casi tot es còs.
Dins una estona se presenta’l Rei amb tot s’acompanyament, amb tota la Cort.
Sa Mestra pren per sa má Na Juanota, que pareixía, ni més ni pus, un bolic de pedassos, i diu:
—Senyor Rei, velat-aqui! en voler!
Vengué molt de nou a la Cort i sobre tot an el Rei que sa novía anás tan tapada.
—¿De què fretura aquest vel? damanava tot-hom.
—Ah! deia sa Mestra, fent estabetxos, ¡sabeu que es d’empegueïdora sa meua fieta! ¡No sería capaç de suportar ses mirades de tanta gernació! A l’hora d’ara ja li hauria agafat baticor. ¡Per amor de Deu no parleu de destapar-la!
El Rei, tan enamorat estava de sa que ell se creia tenir davant, que doná fe a sa Mestra.
Feu pujar sa tapada damunt sa mula que havíen menada aposta, amb un ensellament tot de plata i seda, ell se posá an es seu costat; i, acompanyats de tota la Cort, ja foren partits.
Aquell canet de ca-sa Mestra, que no trobava negú dins aquella casa que’l se mirás amb bon ui, en no esser Na Catalineta, i s’enfilarva per ella, i un amb s’altre se feien xicotines i afalagadures, quant va veure que’l Rei i la Cort partíen, i se creien dur-se’n Na Catalineta, i se’n duien Na Juanota, se posa a lladrar com un desesperat, correns darrera darrera: i, entre llatr i llatr, no s’aturava de dir:
—¡N’Estel d’or davall pastera! i ¡Na Cóva d’ase cualca en sella! ¡N’Estel d’or davall pastera! i ¡Na Cóva d’ase cualca en sella!
—¡Aquest dimoni de ca! deia sa Mestra. ¡Pegau-li!
—¡Pegau-li! deia sa tapada de damunt sa mula.
—¡Pegau-li! repetíen el Rei i es demés per seguir la voga.
Bé li pegaven i li deien ¡fora! pero ell, com més anava, més fort i més clar deia:
—¡N’Estel d’or davall pastera! i ¡Na Cóva d’ase cualca en sella!
Tant arribá a lladrar i acridar, que la gent posá atenció an aquelles paraules, i van a dir an el Rei lo que passa.
El Rei se malpensa, i diu:
—¡Que s’atur tot-hom!
I tot-hom s’aturá.
—¡Alse’t es vel! digué a sa tapada.
Sa tapada no’s bategava.
—¡Alse’t es vel, dic! cridá’l Rei, malpensant-se més i més, i treguent espires p’ets uis.
—¡Estic massa empegueïda! va dir ella amb una veu més llastimosa.
—¡Ja el t’alsaré jo! cridá’l Rei tot cremat.
Li pega tirada, es vel va caure en terra, i va aparèixer damunt sa mula, a la vista de tot-hom, Na Juanota, lletja i malfenta, amb sa covota d’ase, amb aquell esplet de serres tan reblides, tan goixades, tan llargarudes, tan enravanades, lo mateix de pues de porc singlar.
El Rei, davant aquell pas tan ferest, no’n va taiar pus. Enviá Na Juanota i sa mare a mal viatge, i torná arrera a cercar N’Estel d’or.
Es canet los mostrá a on era.
La desfermaren i tot-hom cridá:
—¡Això ès ella! ¡això ès ella!
La fan pujar damunt sa mula, el Rei se posa an es seu costat, partiren amb tota la Cort; arribaren an es palau real, la cosa ja estava a punt de pastora mía, i secasaren.
¿I que havía de succeïr?
Que se feren unes nosses de pinyol vermei i unes festes mai vistes i un ball vitenc de tot. I el Rei i N’Estel d’or visqueren una mala fi d’anys amb pau i alegría; i encara son vius si no son morts.
Manacor, juny de 1895.

Continue Reading

Es ca d’en Bua i es moix de’n Pejuli

Un dia, hora-baixet, es ca d’En Bua, sortí a fer quatre passes.
Passa per davora s’era d’En Pejuli, e-hi veu es moix i li diu:
—¡Hala, si anam a estirar-mos ses cames qualque poc!
—No hu haguesses dit! diu aquell. ¡Au!
Piquen de talons, i de d’allá.
—¿Que tant mateix tocarem pel? diu es moix.
—No hu sé que mos farem, diu es ca.
I encara no hu va haver dit, com zas! mou un coní; i ja li ha pitjat darrera, i nyip-nyep! nyip-nyep!
Es coní afina una soca d’uiastre que feia com una lloriguera, i s’hi afica com un llamp.
Es ca romangué empantanat.
Es moix pega enforinyada derrera es coní i ja hu crec que l’aplegá, i el va treure.
—Ja tenc per sopar, va dir.
—A, poc a poc, estimat! va dir es ca. En tot cas seré jo que en soparé. Es coní es meu!
—¿Teu, i que jo l’haja agafat? diu es moix. ¡Ca, homo! ¡Ja hi beurás fresc!
—Sabs que tens tu? Molta xerrera! diu es ca. ¿I tu éts cassador, ni’n fas olor? ¿No sabs tu que es coní es des qui’l mou i sa llebra des qui l’agafa?
—Jo lo que sé, diu es moix, que, si jo no trec es cuní, encara seria dins sa lloriguera.
Es ca, com veu allò, cremat de tot diu:
—Tu no vols amollar ni jo tampoc? Es tribunal mos ho haurá d’aclarir. Anem a Manacor!
—Ara mateix, respòn es moix! i ja son partits cap a Manacor.
Devers Ca-s’Ueu[14] troben un xot.
—Xot, diu es moix, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo?
—Perque éts tu, vendre! diu es xot.
I tots tres, camina camínarás.
Davora es Collet de Sa Punta troben un gall.
—Gall, li diu es ca, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo?
—Perque éts tu, vendre! diu es gall.
I tots quatre, hala qui hala, camí camí.
Quant foren devora Ca’n Vicens, ja comensava a fer fosca.
—Cavallers, diu es gall, jo no hi veig ja; no pas més envant.
Bé’l pregaren ets altres, pero no’l pogueren tòrser.
A la fi digueren:
—No res idò, anem a Ca’n Vicens a romandre, i demá ben damatí prendrem ets atapins.
Arriben a Ca’n Vicens, i senten que de dins deien:
—Jo’n tenc nou.
—Jo’n tenc deu.
—Jo’n tenc deu.
—Jo’n tenc nou.
Es ca va dir:
—Això son lladres que es reparteixen es doblers que han robats. Veureu quin retgiró se’n durán.
S’acosta a ses portes, toca i crida:
—¡Obriu p’el Rei!
Es lladres, quant sentiren allò, peguen bot, i, fent-se trons des doblers i de tot, fogiren com cent mil llamps; i ¡que s’havíen de girar darrera! Corregueren fins que pogueren tornar alè.
Mentres tant, es ca, es moix, es gall i es xot s’esclataven de riure de veure aquell pas.
Se’n entren dins la casa, troben damunt una taula un caramull d’or i plata, i dins sa cuina, damunt es fogons, una olla plena de carn i arròs que bollía a la vela.
—¡Quen diantre! diu es moix. Es ca pretén que es coní es seu, jo pretenc que es meu. Si’l duim an es tribunal, ni será meu ni seu, sinó d’ets animals de ploma que caplleven per allá. ¡Sabeu que val de més que’l tirem dins s’olla, i el mos menjarem tots plegats; i lo que ès estat, sia estat!
—Ben pensat! ¡ben pensat! s’exclamaren tots.
I ¿que fan ells? Escolen sa carn i s’arròs perque ja era cuit, tiren es coní dins s’olla amb so brou, e-hu tornen posar damunt es foc, i amb una exhalació va coure. Mesclaren arròs, carn i coní, s’hi abordaren, i se varen posar com tudons.
Llavò se repartiren es doblers, i se’n anaren a jeure.
Es moix se colgá dins es fogó, es gall damunt una represa que hi havia davora, es ca darrera sa porta, i es xot a la fresca a sa carrera.
Es lladres, cansats i morts de córrer, s’arribaren a aturar.
Quant varen haver reposat, un diu:
—¿I hem d’esser tap covarts, que no hem d’anar a veure si recuperam lo que hem perdut?
—No hu haguesses dit! s’exclamaren ets altres, i partiren.
Quant foren aprop de Ca’n Vicens, s’aturen tots.
Era que sa por los era tornada i no gosaven pasar envant.
A la fi un se revest de coratge, i diu:
—No res; voltros esperau-me, i jo aniré a pegar un aguait.
Fent tant poc renou com sabía, s’acosta a Ca’n Vicens. E-hi arriba; no repara es xot, empeny ses portes, veu que están en pes; obrí a poc a poc, entra. No senten una mosca, tot está a les fosques, no hi veuen dos dits lluny. Paupa qui paupa, entra dins sa cuina; per prendre un lluquet, s’acosta a sa represa, e-hi posa sa má. Encara no la hi va tenir, com es gall zas! amb una picada li treu un ui. Per no fer renou, va sufrir sense dir res, resolt a passar envant. Com ja tenía es lluquet, s’arramba an es fogó: veu dues cosetes que lluíen, se creu que son dues brasetes, e-hi afica es lluquet; i varen esser ets uis des moix, que va fer ¡¡¡fuu!!! i li clava a sa cara totes ses ungles de ses cames de davant i de darrera. L’homo no pogué aguantar pus, i hu dona a ses cames. Es ca s’hi aborda, i li devalla una anca, i a sa carrera es xot s’hi afua, i li pega una sucada tan feresta que li va rompre es budell cular.
Aquell malanat, ja hu crec, va caure de folondres més de mig mort, amb uns ais i uns gemecs lo més llastimosos. Així com pogué, se torna aixecar, i a estones de grapes, a estones coixetjant, s’acostá un poc an es seus compayons, que sentiren es gemecs i es sospirs, i s’hi arrambaren.
—¡Ai! deia ell. ¡Ai! ¡ai! ¡Som mort! ¡ja no’n faré pus!
—Pero ¿què ès estat? deien ets altres. Diga-mos què ès estat.
—¡Ai! deia ell. ¡Ai! Vos dic que som mort.
—¡Que has d’esser mort! ¡Massa tu meules granat encara! deien aquells. ¡Vaja! digue-mos que ès estat.
—¡Què ha d’esser estat! va dir ell. Som entrat; la casa estava a les fosques. M’acost a sa represa a veure si hi havia un lluquet, i n’hi he trobat un; pero també hi ha hagut un sabater, i amb sa lena m’ha tret un ui. Volía encendre es lluquet a dues brasetes que he vistes dins es fogó, i hi ha hagut un pentinador que m’ha posada sa cara com un llatze. Som fuit, per no colar la vida, i darrera sa porta hi hagut un ferrer, i m’encivella tal tenaiada, que m’ha davallada una anca; i per acabar-me d’aclotellar, a’s mig de sa carrera s’aborda un barber, xeringa amb ma, i m’ha enflocada tal xeringada, que m’ha romput es budell cular… ¡Ai! ¡ai! ¡ai! ¿No vos ho dic jo? Som mort, som mort.
Ets altres el se carregaren, i el se’n varen dur dins una còva d’una muntanya de per allá
Es gall ben damatí ja va haver acabada sa son; crida es moix, es ca i es xot, i bé de panxa i millor de bossa sén tornaren cadascú a ca-seua.
I jo me’n vaig venir amb un retalonet de formatge, i es moixos p’es camí, meu! meu! m’hi arribaren, i no me’n deixaran bocí.
Torre Nova, Joriol de 1895.

Continue Reading

En Martí Tacó

Això era un taconer que fogia de fam i de feina, i s’estimava més quatre festes seguides que un dia fener.
Havia nom Martí. Una vegada taconava defora, an es sol, i repará un bolic de mosques aficades a un capoll de figa seca que havía tirat.
Amb sa forma los encivella mansiula, i va veure que n’havía mortes quatre i baldades vuit.
—¿Així va això? diu ell. ¿Es a dir que amb un cop n’he morts quatre i baldats vuit? No vui jo fer pus feina. An el Rei vui anar a contar-ho.
Va vendre ses formes, sa sola, tots ets ormetjos de l’ofici; se compra un vestit nou, i tot mudat, ja va esser partit cap a ca’l Rei.
E-hi arriba, s’hi presenta, i li diu:
—Senyor Rei, vemet-aqui. Venc a fer-li a sebre que som un homo que m’anomèn Don Martín Tacón, que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho.
—¿Aquesta m’és vera? diu el Rei.
—Passa de vera! diu En Tacó.
—Idò a tu t’havía mester! diu el Rei.
—Estic a son manar! diu En Tacó.
El Rei lo endemá dematí el crida, el fa berenar, i li diu:
—E-hi ha un animalot com tres bous, que d’en tant en tant se’n entra dins la Ciutat; i no’s pot dir sa destrossa que’m fa. No sé es compte de gent que’m mata cad’any. Tot es meu poder no ha bastat per llevar-lo des mig; i, des que som rei, m’hi pec. Tu idò que éts tan valent, quedes encarregat da matar-lo; amb so ben entés que, si a’s vespre no l’has mort, te matarern a tu. Pren sa forsa que vulgues, i ja pots esser partit.
Vos assegur que En Tacó no’n tenia cap de riaia; pero no s’atreví a recapitolar, per por de sa por.
Després de pensar-hi bé, s’exclama:
—Morir per morir, m’estim més provar-me amb s’animal, i será lo que Deu voldrá.
Pren coranta soldats, i diu:
—¡En davant ses atxes!… ¡Allá on caplleva s’animalot tenim ses feines!
—Hala idò, digueren es soldats i partiren.
P’es camí li contaren ses proeses de s’animal, que amb cada brúfol tomava un homo d’esquena; i, en estar cansat d’engolir-se gent, com tenia una banyota de dues brasses a’s mig desfront, se’n hi duia ponxits nou o deu, per etzibar-los-se, en revenir-li sa talent.
En Tacó no hi veia de cap bolla des retgiró que duia.
Quant varen haver caminat un bon tros, entraren dins un pinar molt gran, que feia un pujol lluny; i digueren an En Tacó.
—Don Martín, veis aquell pujol?
—Si-fa! diu ell.
—Idò allá es s’animal! diuen es soldats.
Cop en sec senten uns bramuls lo més forts i esglaiadors.
—¡Ès ell! ¡ès ell! cridaren es soldats, i giraren en coa; i tots, ¡cametes me valguen!
Don Martín fogia amb ells tot-d’una. Llavò se returá, i diu:
—Pero ¡bestia de mí! ¿a on me’n vaig? A ca’l Rei per que’m matin? Ja vaI més esperar s’animal, i será lo que Deu voldrá!
S’animal havía sentida s’olor; duia rusca ferm, i havía arrancat de córrer cap an En Tacó. Se’n venía ben acanalat, amb set pams de boca uberta, i amb cada estravada, si feria un pi, el rompía en sec.
Don Martín, quant el se va veure damunt, prová de fogir; pero com més anava, més li reprenía s’animal. L’homo, perdut de tot, se posa darrera sa soca d’un pi. S’animal amb sa fua que duia, no’s pogué returar; amb sa banyota pega an aquella soca, i la s’hi aficá un forc i míg, i va romandre enrocat.
Don Martín se treu un guinavet, i ¡guinavetades a s’animal p’es pits i per sa panxa! Al punt el va tenir mort; li va rompre sa banyota amb una pedra.
Es soldats s’eren aturats damunt un turó, i se creien que es taconer ja era roegat i mig paït.
Assetsuaixí senten crits i crits. Tot-d’una no sabíen qui era. Des cap d’un poc, un diu:
—Que’m tiren d’una passa, si això no es Don Martín que mos crida!
Ell e-hu va esser.
Era partit correns, cridant-los com un desesperat.
—¡Veniu, veureu! deia ell. Veniu! que l’he mort! Veniu, i el veureu!
—¡Això no pot esser! deien es soldats, ¡no pot esser, Don Martín!
Tornaren arrera i anaren amb ell an es lloc de la feta, i trobaren s’animalot amb sa banyota rompuda, i tot guinavetetjat, dins una bassa de sang.
—¡Pero, Don Martín! s’exclamaven es soldats, ¿i com dimoni l’heu mort?
—L’he agafat per sa banyota, i bones ¡guinavetades! deia ell; i es soldats que s’exclamaven:
—¿I com dianxa teniu tant de pit i tant de braó?
—Si voltros no’m coneixeu! deia ell. ¡Si som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho.
Taiaren es caparrot a s’animal, per que el Rei el ves.
Don Martín el volgué dur, i el duia p’es tros de banyota que era quedat.
El Rei, quant el va veure, quedá amb sos cabeis drets.
Sa noticia s’escampá per tota la ciutat, tot-hom botava d’alegria, tots volien veure Don Martín, i el passetjaren amb triumf per plasses i per carrers.
I tot-hom que li deia:
—¡Pero, Don Martín! ¿i que sou vos que l’heu mort?
—¡Veiam, deia ell, si sereu voltros, cuques molles! ¡Ell no’m coneixeu no! ¡Si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
El Rei el carregá de dobles de vint.
Tant gros era es viatge, que li vengué ben just arribar a ca-seua.
Se posá a fer vida de senyor, i feia raig i roi per allá on passava.
—¡Es doblers! (deia ell, quant qualcú li aconseiava que no gastás tant). Ell les feren redons a posta per que redolin.
I no feia més que anar de festes i bauxes.
Així passá un parei d’anys.
I heu de creure i pensar que a sa ciutat a on el Rei estava, e-hi va comparèixer un altre animalot, més ferest que aquell primer, i que tenía set caps.
Es seu amagatai era un barranc molt fondo; i, en tenir fam, sortia, i se’n anava allá on veia que havía de fer més maig, i tot e-hu arregussava: homos, dones, al·lots, bestiar. No deixava res per vert. Cuantra ell no hi valíen armes, ni tropes, ni forces humanes.
Tota la ciutat era un dol.
El Rei, apurat de tot, fa fer unes dictes que es qui matás aquell drac, sa casaria amb sa seua fia.
Es drac feia tanta de feredat a tot-hom, que negú tengué pit per sortir a combatre amb ell.
Cap n’hi hagué que no s’afluixás de sa fia del Rei.
El Rei, veent que negú’s presentava, i de cada dia es drac feia més destrossa, s’esclama:
—No hi ha més remei que enviar a demanar Don Martín Tacón. Ell que ès tant valent, ell que matá s’altre, que mat aquest.
Dit i fet, envía un parei de criats a cercar-lo.
—Partiu ara mateix, digué, i no torneu que no’l meneu.
Es criats partiren, i cerca qui cerca Don Martín Tacón. A la fi l’arribaren a trobar.
—Don Martín, li digueren: el Rei vos envía a demanar.
—¿Que dimoni vol? diu ell.
—Anem amb noltros, i hu sabreu de sa seua boca, digueren es criats.
E-hi va; i el Rei, que l’esperava amb prou devoció, li digué:
—Si no te dic per que t’he enviat a demanar, no hu sabrás.
I li contá des drac, de sa molta de gent que matava, de tot lo que havíen provat per llevar-lo des mig, ses dictes que havíen fetes, que negú s’era presentat; i acabá per dir-li:
—T’he enviat a damanar per que tu que éts tan acorat, tu que matares s’altre, matis aquest. Si’l mates, te cases amb sa meua fia; si no’l mates a ell, ell ja se cuidará de matar-te a tu. Pren idò es soldats que vulgues, i parteix ara mateix.
En Tacó, quant senti aquestes comendassions, poreu pensar, romangué sense polsos. Llavò va rompre en flastomíes, i se posa a dir:
—¡Oh! ¡Mal no haguessen trobat es camí es criats que vengueren a cercar-me! ¡Mal no l’hagués trobat jo, quant vaig venir s’altra vegada! I ¿qui m’ha fet a mí matador d’animals ferosos? ¡Que vaig matar s’altre! ¡I com no l’havía de matar, si va quedar amb sa banyota aficada dins sa soca des pi? I si no té sa desgracia d’aficar-la-s’hi, ¿què n’hauría fet de sa meua còrpora? Lo que’n fará aquest drac… No, i diuen que té set caps per falta d’un.
I l’homo va prendre aquest cap de fil, i no hi va haver flastomía que no se tirás, fins que a la fi s’exclamá:
—Es conversar es per demés. No han d’esser ses paraules, sino ses obres que m’han de treure de dins es fanc. Qui té es ball, balla, i foris. Mal camí passar-lo prest, i lo que s’ha d’empenyorar, que se venga.
L’homo pren coranta soldats.
—¡Hala cap an es drac! digué, i es soldats, de males retranques ferm, partiren amb ell.
Quant foren un quartet lluny des barranc a on solía capllevar es drac, es soldats digueren:
—Don Martín! vet-allá es barranc. Seguiu camí camí, i no vos poreu perdre. A veure si tornau gendre del Rei.
—A poc a poc! diu En Tacó. Ell m’heu d’acompanyar!
—No será ver! diuen ells. Ja hem fet prou i massa de mostrar-vos es barranc.
—En que’l dimoni en pas, m’acompanyareu! s’exclamá En Tacó.
Mentres estaven amb aquestes, sentiren uns bramuls lo més esquerdats i aixordadors per sa part des barranc.
—¡Es drac! ¡es drac! cridaren es soldats, i giraren en coa, i fogiren carrera uberta.
En Tacó, sense sebre que’s feia, fogia també. Llavò se returá, i va dir:
—¡Pero bestia de mí! que he de fer de fogir? Si fuig des foc, m’he de tirar dins ses brases. Més en meresc; no m’ho hagués cercat. I sobre tot, d’homos covardos no se’n canten romansos. Cap an es drac s’ès dit! i será lo que Deu voldrá!
Encara no havía acabades aquestes paraules, quant li resplandiren dins es cap un parei de bramuls més forts i més aborronadors que’s primers.
Era que’s drac l’havía aglapit de dins es barranc, i se’n venía com la bala. Treia foc p’es caixals, i pegava uns brúfols que feien arrissar es cabeis.
En Tacó hu doná a ses cames; i vos assegur que, si no los remenava més aviat an es galindons, era perque no poria pus; pero es drac li reprenía cada vegada més.
L’homo, perdut de tot, afina un grandiós forn de cals, buit i ubert, i se posá a voltar-lo, i volta qui volta. Es drac desiara li arribava a sa roba i per ses anques, pero no’l poria aturar perque En Tacó feia s’espès tot quant sabía. Enrabiat de tot es drac, per trencar-li el devant i sortir-ne d’una vegada, pega fua i llongo tot dret. No pogué arribar a s’altra vorera, i cau dins es fondal.
En Tacó tot-d’una ja es partit a tirar-li pedres i pedres i més pedres; es drac s’enfilava per sa paret, pero era tan closa que no poria aferrar; i, sí aferrava qualque mica, tornava a caure, porque En Tacó no parava de fer-li ploure una calabruixada de pedres damunt. Tantes n’hi tirá, que l’arribá a estormeïr, i li va esclatar tot quants de caps tenía.
Parteix correns a veure si agafaria es coranta soldats, per donar-los sa bona nova.
Los va veure que fogien, i se posa a cridar-los com un desesperat.
Es soldats el sentiren, s’aturaren, i l’esperaren, dient:
—¡El dimoni ès Don Martín! ¡Ell ès ell que se’n vé! ¡Ja l’haurá mort! ¡ja hu veureu!
Quant Don Martín arribá i los ho digué, no s’ho poríen creure.
Per treure-se es gat des sac, se’n anaren an es forn de cals, i veren es drac estès i fet una coca.
Quedaren en sos cabeis drets.
En Tacó ja tornava esser tan fanfarró com sempre, i prou se guardá de dir que es drac fos caigut de desgracia dins es forn de cals.
—Pero, ¿que dimoni heu fet? deien es soldats.
—¿Que he fet? ¡L’he mort! diu En Tacó.
—Pero ¿com e-hu heu fet? li damanen es soldats.
—Ell m’ha envestit, diu En Tacó, i jo me som posat a tirar-li pedres, i n’hi he tirades fins que ha haguts aixamplats es potons.
—¡El dimoni sou! s’exclamaven es soldats tots admirats.
—Si voltros no’m coneixeu! tornava dir En Tacó. ¡Si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
Taiaren es set caps an es drac, los enfilaren a una corda, i En Tacó volgué presentar-se carregat amb s’enfilai an el Rei! i s’hi presentá.
El Rei no se’n poría avenir; no se’n poría avenir negú. Al punt la ciutat estigué alta, i tot-hom volía veure Don Martín, i no hi havía boca que no cridás ¡viva Don Martín!, i el passetjaren en triumf per totes ses plasses i carrers.
—¿I vos sou que heu mort es drac? li deien.
—¡Idò, veiès qui será si no som jo! deia ell. I ¡si no’m coneixeu! ¿Sabeu que sou voltros, tots plegats, per molt que vos arromangueu? ¡Quatre quigolles! ¡quatre paparrers! ¡quatre galines orbes! ¿Sabeu que’m pareixen? Formigues. Si vos posava ses mans damunt, no vos veurien pus. ¿I que no m’heu mirat bé? ¡Aquí hi ha pit qui no recula! ¡Si jo amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho! I si no, ¡que en venguen d’animalots amb banyotes a’s mig des front! ¡que en venguen de dracs amb set caps! ¡veiam si es temps de dir un pare nostro no serán tots benes!
I la gent que com el sentien parlar tan granat, no hi posaven cap dupte de que era més capaç de fer-ho que de dir-ho, i no s’aturaven de cridar ¡¡¡viva Don Martín!!! ¡¡¡vivaaa!!!
El Rei li digué:
—Paraula de Rei no pot mentir. Has mort es drac: t’has de casar amb sa meua fia.
—¡Ell que hu véssem! va dir En Tacó.
Lo endemá se casaren, se feren unes grans nosses i sarau per llarc; i tot-hom: Don Martín per aquí, i Don Martín per allá, i Don Martín per allá-dassá, i tot era Don Martín.
El Rei i sa seua fia no eren res devora ell.
Pero Don Martín era un homo tan estrambòtic, que fumava amb pipa, i treia foc amb una pedra foguera i esca; i dins es llit li pegava per fumar, i tot anava esca, i soiava es llansols, ses coixineres, i hu soiava tot.
Sa fia del Rei estava ben apurada, i no hi havía que dir-li res, perque sempre sortia amb aquestes:
—I a on me veniu? ¡I si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
Sa fia del Rei aguantà un parei de mesos, fins que no pogué pus, i hu conta a son pare que no hi havía qui hi habitás amb Don Martín.
—No res, va dir el Rei, després de pensar-hi una estoneta; el matarem. Anit mateix faré posar quatre soldats devall es llit, i quant roncará, sortirán, i l’enllestirán.
El Rei passa aquesta orde a quatre soldats.
Don Martín aquell dia se passetjava més inflat que un lleu amb ceba, i vos assegur que en duia de vent a sa flauta. Una doneta veia s’hi acosta i diu:
—¡Don Martín, escoltau! ¡escoltau, Don Martín!
Don Martín tant sols no s’hi girá.
Des cap d’una estona sa veieta, que li anava sogueu sogueu, li torna dir:
—¡Don Martín, escoltau per amor de Deu! ¡No hi som per mi! ¡E-hi som per vos, Don Martín!
—¡Que tant de martinetjar! diu ell. ¡Si no’m das compte a Deu, amb una cossa vos esbudellava! ¿No sabeu que jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho?
Aquella doneta calla, pren per un altre carrer, i fa de topar-lo, i se posa a dir-li:
—¡Don Martín, jo hi som p’es vostro bé! No vos enfadeu; ascoltau-me, per amor de Deu. Vos ne penedireu, si no m’escoltau; ¡mírau quina hora vos ho dic, Don Martín!
—¡Veiam que llamp voldrá aquest dimoni de dona! s’esclamá ell, i s’atura.
Aquella doneta li diu:
—Anit vos han de matar en estar adormit. E-hu sé des quatre soldats que d’orde del Rei s’han de posar davall es vostro llit; i, en sentir-vos roncar, vos han de fer botir es cap de damunt es coll!
Don Martín va prendre sa seua, i en lloc d’ajeure-se, s’asseu damunt es llit, i fuma qui fuma, i bones pipades; i venga esca i més esca.
—¿I ara no t’ajeurás? deia sa dona.
—¡Sabs que’n tenc de poca de jeguera! diu ell.
—Idò fes de tenir-ne, que ja ès ben hora! diu ella.
—¡Ell ès prest ferm! diu ell. ¡I si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
—Ja hu saben! contestava ella ben enfadada.
I ell xucla qui xucla, i venga esca i més esca, i crits i renou.
—Pero ¿i no veus que no deixes dormir una criatura? deia sa fia del Rei.
—¡I si jo m’anomèn Don Martín! deia ell.
—¿Don Martín? ¡Don carabassenc! diu ella.
—¿Que dius que farás? ¡Amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho, ¡alerta mosques! s’exclama En Tacó.
I no’l treien d’aquí, i com més anava, més estabeig movía.
Des cap d’un parei d’hores diu:
—Aqui dins e-hi qualcú. Jo sent alens.
—Deus sentir es teus i es meus, digué sa dona.
—Sent es teus i es meus i es d’altri! diu ell.
—¡Som noltros dos tot-sols, beneit! diu ella. ¡Es que somíes!
—Te dic que aquí dins e-hi ha qualcú! diu ell. ¿I ara no sents aquests alens?
Aquí un soldat digué an ets altres:
—No aleneu tan fort! que mos sent.
I alenaren tot lo més petit que saberen, per que no les sentissen poc ni gens.
Don Martín torná a sucar ets ais sobre que sentia alens, i sa fia del Rei que le hi negava.
A’s cap derrer ell diu:
—Encén es llum, i mirarem devall es llit.
—Jo no’m moc, digué ella.
—Ja’m mouré jo, diu ell.
Volta cama, encén es llum, alsa sa davantera, i me troba aquells quatre malanats, qui tremolaven com una fuia de poll.
—¡Re-cent mil llamps! digué ell. ¿I que feim aquí davall, no-ninguns, més que no-ninguns? ¿No hu deia jo que aquí dins e-hi havía qualcú?
—¡Don Martinet, misericordia! ¡misericordia, Don Martinet! li deien es soldats, plorant com a nins petits.
—¡No! deia ell. ¡No hi ha misericordia que hi valga! ¡Tots sou difunts!
—¡Don Martinet! deien ells. ¡Si no mos ho haguessen manat, no hu hauriem fet!
—¡Ah no! deia Don Martín. ¡Qui la’m fa, la’m paga! ¡De mí no s’escapen ni ses rates! ¡I si amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
A forsa de pregaries i més pregaries, de súpliques i més súpliques, per amor de Deu i per amor de sa Mare, deixa fugir aquells quatre malanats, que fogiren com cent mil diables.
El Rei, quant va sebre es pas, digué a sa seua fia:
—Fieta meua, aquest homo teu es el reverent dimoni. ¿Soia es llensols d’esca? Paciencia! ¿No hi ha qui li vaja en torn? Paciencia! ¿Li pega per fumar tota la santa nit? Paciencia! que tal quin ès l’haurem de sofrir.
Sa fia del Rei hu va fer aixi, i de llavò ensá va viure de lo més a pler amb Don Martín; i com son pare va esser mort, reinaren ells dos una mala fi d’anys amb molta de pau i concordia i alegría des seus vasalls; i encara son vius, si no son morts.
Palma, Maig de 1895.

Continue Reading

Sa fia des carboneret

Això era un carboner que tenia un fii, una fia casada i dues fadrines.
Un dia el Rei, cassant cassant, passa per davant sa barraca des carboner, i troba sa seua fia darrera, una fadrineta de setze anys, sa més galanxona, que havía nom Catalineta.
El Rei, com la va veure, va romandre embadatit, i li digué:
—Alabat sía Deu.
—Pera sempre, senyor Rei! diu s’al·lotona.
—¿Quina la fas? diu el Rei.
—Cuin damunt davall són, diu ella.
—¡Damunt davall són! s’esclama el Rei, i repará una sarria que feia embalum.
—¿Que hi ha dins aquella sarria? demaná.
—Xerrim baix, digué Na Catalineta.
—¡Xerrim baix! s’esclamá el Rei, sense que li ocorregués que poría esser allò i va dir:
—¿A on ès ton pare?
—A treure gent de ca-seua, diu ella.
—¿I ta mare? diu el Rei.
—A plorar es pler de l’any passat, respòn s’al·lota.
—¿I es teu germá? diu el Rei.
—A cassar. Deixa sa cassa que ha agafada, i du sa que no ha poguda agafar, diu ella.
El Rei quedá tot confús amb aquesta partida de coses que aquella pitxorina li havía enflocades.
—Dirás a ton pare que venga es vespre a veure’m, li digué i se’n aná.
Es vespre es carboner se presenta a ca’l Rei, i diu:
—Bona nit temga senyor Rei. ¿Está bonet? ¿Que vol de mí?
—Bo estic, gracies a Deu, diu el Rei. Som passat avui per sa teua barraca, i tens una fia més viva que una centena. Li he fetes un parei de preguntes, i m’ha respost d’una manera que m’ha deixat confús. M’ha dit que cuinava damunt davall són.
—Tenía raó, diu es carboner. Eren ciurons, que, quant s’olla bull, pugen i davallen, i un cop són damunt i un cop davall.
—¡El diantre ès aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit també que dins una sarria hi havía xerrim baix.
—Es ver! diu es carboner: e-hi havía s’altra fia despuiada, perque totes dues no més tenen un vesit; el duen un dia per hom; i sa qui no’l du, está dins sa sarria; i, en venir ningú estern, xerra baix, porque no se temin d’ella.
—¡El diantte es aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit llavò que tu eres a treure gent de ca-seua.
—Es ver, diu es carboner: era a treure rabassons.
—¡Sí que endevinava idò! diu el Rei. I llavò m’ha dit que sa mare era a plorar es pler de l’any passat.
—I massa que hi era! diu es carboner. Entany casárem una fia, i despuisahir se morí, al cel sía ella i tots los morts; i sa dona hi era, ja hu veu, per donar cap. I ella i noltros plorávem i ploram, es pler que l’any passat tenguérem des casament.
I es carboner va rompre en plors.
—No plores, digué el Rei. Deu ho ha fet, i ell sab que fa, i no pot errar. Una altra cosa que m’ha dita aquella polisseta, i ès sa que m’ha deixat més confús. M’ha dit que es seu germá era a cassar; i que deixava sa cassa que havía agafada, i duia sa que no havía poguda agafar… ¡A veure qui hu entén an això!
—Jo le hi diré, diu es carboner: era esplugar-se: deixava morts es pois que agafava, i duia damunt el còs tots es qui no havía poguts agafar.
—¡El diantre es aquesta al·lota! digué el Rei tot admirat. Mira, si no la puc confondre, m’he de casar amb ella.
I ¿que fa ell? Agafa tres ous, lo trenca dins un plat, los rebat una bona estona i diu an es carboneret:
—Jès! du aquests ous a sa teua fia. Que les pos, i tendrem aviram en casar-mos.
—¡Pobre fieta meua! ¿com n’ha de sortir d’aquesta? deia es carboneret quant se’n tornava a sa barraca.
E-hi arriba, conta es pas a sa fia, i ella s’exclama:
—D’això estau embarassat? Esperau, vereu.
Agafa unes quantes grapades de civada, la mol ben mòlta, i li diu:
—Jau aquesta farina. Duis-la an el Rei. Que la sembr, i tendrem civada per dar a s’aviram en casar-mos.
Es carboneret se’n hi va, va fer sa comanda de Na Catalina, i el Rei va quedar sense paraula.
Després de pensar-hi molt, pren un tros de roba, el fa bocins menuts menuts, com una ungla.
—Jès, li digué. Du-los a sa teua fia; que fassa es menudai per quant mos casem i tenguem cap infant.
—Pobre fieta meua! ¿com n’ha de sortir d’aquesta! deia es carboneret tot enfadat, quant se’n tornava a sa barraca.
E-hi arriba, dona a Na Catalineta sa comanda del Rei, i ella s’exclama:
—¿Això ès tot?
Agafa un parei d’ensenais, los esmenuca tot lo que pot, los dona a son pare, i li diu:
—Jau, duis-los an el Rei, i que’n fassa’s bres per un si a cas.
Ell ja ès partit cap a ca’l Rei, li dona sa comanda de Na Catalina, i el Rei ¡què havía de sebre respondre! Se posa pensa qui pensa, per veure com l’apuraría; i a la fi, pren un paner, i diu:
—Jès, du’l a sa teua fia, que l’umpli de riaies.
—¡Pobre fia meua! ¡aquesta vegada no’n surt! deia es carboneret, tornant-se’n a sa barraca. I amb so cap dins es paner se posava a fer ¡ja ja ja! riu que riu amb unes riaies lo més forsades; i ¡que havía d’omplir es paner! ¡Tant com es moix!
Tot-d’una que arriba i Na Catalineta el sent, li diu:
—¿D’això estau embarassat? Anau a agafar tres dotzenes d’aucellons. Los posau dins aquest paner, tapau damunt amb un pedás, vos n’anau a ca’l Rei, esperau que estiga entaula; li, entregau es paner de part meua, i que’l destap.
Es carboneret e-hu va fer així. Justament el Rei tenía una bona partida de convidats. Fa destapar es paner, surt aquell esbart d’aucellons, i uns, se tiren per dalt ses gerretes de s’aigo i es garrafs de ví, altres voletetjant feren plats i tassons; altres peguen per demunt es cap i ses espal·les des convidats; altres los freguen amb ses ales, front, galtes i oreies, i hi hagué qualque nas afavorit que se’n va dur més d’un quern de fitorades; i venguen esquitxos, i raigs, i rois, taques, i crits, i renou; i tot-hom no pogué estar que no esclafís de riure, i cuidaden a fer ui de riaies.
El Rei, apurat de tot, veent que sempre quedava davall, a forsa de sucar ets ais, se’n va treure una que se creia que havía de capturar sa carbonereta.
—No res, va dir a son pare. Diga-li que venga ni vestida ni sensa vestir, ni p’es camí ni fora camí, ni cualcant ni a peu.
—¡Pobre fia meua! ¡Aquesta vegada no’n surts! deia es carboneret, tot enfadat, tornant-se’n a sa barraca.
Quant e-hi va esser, i Na Catalina el sentí, li diu:
—¿D’això estau embarassat? Anau a Ses Planes[11], menau un boc muntanyenc, ben seuvatgí.
Son pare hi va, compra es boc, i le hi mena. Ella se desmuda, s’embolica un filacs, se posa damunt s’animal; i ja es partida cap a ca’l Rei.
Es boc, ja hu crec, feia bots i escaravits, i tot eren fues i xecalines. Assetsuaixí servava camí, assetsuaixí no’n servava; la tomava, ella s’hi tornava posar damunt; i la tornava tomar, i ella s’hi tornava posar.
De manera que ni anava vestida ni sensa vestir, ni p’es camí ni fora camí, ni cualcant ni a peu.
El Rei, com la va veure, digué:
—Paraula de Rei no pot mentir. No t’he poguda confondre; mos hem de casar.
—Ell que hu véssem, va dir ella.
—Aviat ho veurem, si Deu ho vol, diu el Rei. Però va amb uns pactes.
—¿Quins pactes son aquests? diu ella.
—Que no pots donar conseis a negú, diu el Rei.
Si’n dones cap, te’n haurás de tornar a sa barraca de ton pare.
—¿I no me’n he de porer dur res? diu ella.
—Vaja, per que no’t pugues queixar, te’n podrás dur una joia, diu el Rei.
—¿Una no més? ¿grossa o petita? diu ella.
—No res; sa que tu voldrás, diu el Rei.
Ella hi pensá una estoneta, i s’exclama:
—Feta está sa barrina.
Se casaren; el Rei tirá sa casa per sa finestra; e-hi hagué un ast i olla de lo més alt de punt, i es sarau que’s va fer no hu poren dir persones nades.
Des cap d’una mesada, aná a romandre a ca’l Rei un mahonès amb una ego.
—¿A on pos aquesta bistieta? digué.
—Dins s’estable, li varen respondre.
E-hi guaita, i hi veu un cavall, i diu:
—¿Que l’he de posar devora es cavall?
—Posau-le-hi, li varen dir.
I la hi posá.
Lo en demá matí s’ego va haver feta una pollina.
El Rei la volía, perque deia que, essent nada dins s’estable a on no hi havía altra bistia seua més que es cavall, per forsa l’havía d’haver feta es cavall.
—Pero ¡si hi havía s’ego des mahonès! li deien.
—No m’empatx de raons, deia ell. No m’heu de dir voltros a on ès el Carme ni el Sant Esperit. Jo no tenía altra bístia dins s’estable; ¿ès nada una pollina? Idò ès des cavall.
Es criats, com el veren tan encabotat, el dixaren anar.
Es mahonès aná també ben alerta a fer-li cuantra.
La Reina hu va sebre, i li mostra una bassa seca que hi havía allá aprop, i li diu:
—Anau-hi amb una canyeta i una ginya, i feis com que pescar. El Rei, en anar-se’n a sa cassada, en passará, i vos dirá: —¿Que feis? I heu de dir: —Pesc. —¿Que pescau? dirá ell. —Sardines, heu de dir vos. —¿Quin possible ès, dirá ell, sensa aigo a sa bassa, pescar-hi sardines? I vos: heu de dir: —Tant possible ès, sensa haver-hi aigo, agafar-hi sardines, com que un cavall fassa pollines.
Es mahonès seguí es consei de la Reina.
Passá el Rei per devora sa bassa, el veu amb sa canyeta i sa ginya lo mateix d’un pescador que espera una gran peixetada, i li diu:
—¿I ara que fas?
—Pesc! diu es mahonès.
—¿Que pesques? diu el Rei.
—Sardines! diu es mahonès.
—¡De tros de banc! diu el Rei. ¡No hi ha una gota d’aigo dins sa bassa, i hi vols agafar sardines! ¿quin possible ès que n’agafis cap?
—Tant possible ès, digué es mahonès, sensa haver-hi aigo agafar-hi sardines, com que un cavall fassa pollines.
El Rei va quedar taiat davant aquesta sortida, i per desfer-se d’aquells trumfos, digué:
—Anau a ca-meua, i menau-vos-ne s’ego i sa pollina i espitxau-vos més que de pressa cap a ca-vostra.
Es mahonès e-hu va fer així; i el Rei pensa entre sí mateix:
—Ja ès la Reina que li ha aconseiat que’m fés aquesta.
Gira en redó cap a ca-seua, i li diu:
—Ets tu. Negú pot esser més que tu.
—¿I ara? diu la Reina.
—Suara! diu el Rei. Has donat un consei an es mahonès: no hu pots negar.
—Le hi he donat per que no fesses s’injusticia de prendre-li sa pollina! diu la Reina.
—No m’empatx de raons! diu el Rei. L’has donat i no’l poríes donar. ¿Sabs quins son es pactes que’t vaig posar quant mos casarem?
—Sí! diu la Reina.
—Idò te’n pots anar en voler! diu el Rei.
—¿Que no porem dinar abans? diu la Reina.
—No res idò, diu el Rei: dinarem, i llavò te’n anirás.
Dinaren, i sa traidora li dona dormissons.
Quant el tengué ben adormit, fa enganxar es cotxo, le hi posa de dins, i dona orde de partir cap a sa barraca de son pare.
Al punt e-hi foren; i feu posar el Rei damunt es caramull de sa carbonissa.
Ses teranyines de sa canyissada li pegaven per sa cara.
El Rei se despert, i quant se va veure allá davall, se creia somiar.
—¿A on me trob? digué ¿Que somii o estic despert?
—No somíes no, digué Na Catalineta. Ets a ca mon pare. Es pactes eren que, si me’n havía d’anar de tu, me’n podría dur sa joia que volgués. I bé he mirat, però cap joia he vista dins ca-teua com tu; cap n’he vista que m’agradás tant. Per això te’n he duit.
Quant el Rei la sentí, digué:
—Lo que ès estat, siga estat: tornem-mos-ne a ca-meua, i dona tots es conseis que vuies, mentres sien bons.
E-hu feren així, i visqueren amb molta pau i concordia una mala fi d’any; i encara son vius, si no son morts.
Santa Sirga, Setembre de 1889.

Continue Reading

S’hermosura del mon

Això era un rei cristiá i un senyor moro, amics corals ferm.
Un dia se’n anaren a cassar.
uant tornaven, a’s vespre, veuen una d’oneta veia que filava, amb un llum penjat an es nas.
—¿Que li tir? digué el Rei.
—No li tireu, digué es moro.
El Rei era d’un geni, que, en pensar-la, l’havia de fer, i no pogué estar pus: apunta a sa véia, li despara sa fletxa, li toma mig pam de nas, i es llum li va caure, i tots es copinyats li soiá.
Aquella véia era fada, i més maleïda que foc, i tot-d’una digué:
—Per fat i fat, que la mía mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sía ver i veritat: que es qui m’ha tirada aquesta fletxa, no tenga conort fins que haja trobada s’Hermosura del mon.
El Rei tot-d’una se posá trist i funest i engronyat. Res e-hi havía que li das pler.
—Si no anam a cercar s’Hermosura del mon, está fet de mí, digué lo endemá an es senyor moro.
—Ara mateix, s’esclama aquest; i partiren totd’una.
Camina caminarás, sa nit los agafa devora un pinar.
Veren un pi molt gros, i resolgueren ajocar-s’hi devall.
Per no tenir un denou, varen compondre que mitja nit per hom un vel·laría i s’altre dormiría.
Es moro vel·la primer, i sentí, quant el Rei ja dormía com un tió, una áliga que demunt es pi feia unes riaies sa cosa més fresca, i ets aligatons que deien:
—Ma mare, ¿que teniu?
—No hu heu mester sebre!
—Digau-mos-ho!
—Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem.
—Idò reia perque aquí baix e-hi ha un rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon.
—¿Que la trobarán?
—Jo no hu sé.
—¿I qui hu sab?
—Una germana meua que está dins un altre pinar.
Es senyor moro les se posá bé dins es cap an aquestes paraules. A mitja nit crida el Rei, fa sa seua dormida, i lo en dema dematí partiren altra volta de d’allá.
Camina caminanás, sa nit los agafa baix d’unes muntanyes molt aspres, devora un pinar. Veren aprop un pi molt gros.
—¿Que mos hi ajocam? dígué es senyor moro.
—Ajoquem-mos-hi digué el Rei.
I així hu varen fer.
Es moro s’oferí a vel·lar fins a mitja nit, i el Rei se’n alegrá molt perque estava cansat i mort, i tenía una sòn que el roegava. S’ajegué, i al punt dormí més arreu que un seuló.
Dins una estona es senyor moro sentí unes riaies sa cosa més fresca damunt aquell pi.
Era una áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li:
—Ma mare, ¿que teniu, tant de riure?
—No hu heu mester sebre!
—Digau-mos-ho!
—Qui parlará o motará un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem n i motarem!
—Idò reia tant perque aquí baix e-hi ha el Rei cristiá i un senyor moro amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon. Per trobar-la, han de passar aquestes muntanyes; i menen un cavall per hom; i per passar-les, no hi valen cavalls, sino unes bones cames.
—I en haver-les passades ¿que la trobarán?
—Jo no hu sé.
—I ¿qui hu sab?
—Una germana meua que está dins un altre pinar.
També les se posá bé dins es cap an aquestes paraules es senyor moro. A les dotze cridá el Rei, i va fer sa seua dormida fins a sortida de sol.
Se desxondí, i digué:
—An es meu entendre, s’Hermosura ha d’esser derrera aquestes muntanyes.
—Pero ¡n’hauríem de deixar es cavalls!
—Los fermarem a un pi.
Los hi fermaren, i tot-d’una partiren costa amunt. Aquesta es teua, aquesta es meua, enfilant-se per penyals i timbes, aferrats per mates i carritxeres, arribaren a sa cucuia, i devallaren s’altre tombant.
Ja va esser fosc com foren abaix, i tot era pinar.
Es moro afina un pi gros, i diu an el Rei.
—¿Que hi feim sa nit devall?
—Si-fa.
—Vel·laré jo primer, ¿no es ver?
—Ja hu has dit s’exclamá el Rei, i tutup s’ajeu; i al punt va fer uns roncos que el sentíen d’un quart lluny.
Es moro no’n tenía tanta de sòn.
Esperava cosa d’aquell pi.
Dins una estona comesá a sentir riaies i més riaies, fresques de tot.
Era un áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li:
—Pero, ma mare, ¿que teniu, tant de riure?
—No es conte vostro!
—Digau-mos-ho!
—Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem!
—Idò reia tant perque aquí baix e-hi ha el Rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hemosura del mon, que es dins aquell castell de s’entrelluu.
—¿I qui es s’Hermosura del mon?
—¡Ah fiis meus!, Es una fadrineta de setze anys, sa cosa més hermosa, garrida i agraciada que s’haja vista mai. Es senyor d’aquest castell es son pare, i n’está tan gelós, que, per que no la hi prenguen, la té tancada dins sa torre més alta i més forta. An aquesta torre hi entren per un portalet que se tanca amb una porta de ferro amb set forraiats; i no té més que un parei de finestres amunt de tot i llavò sa terrada, voltada d’un empit ben alt.
—¿No hi pot guaitar per demunt aquest empit s’Hermosura del mon?
—¡Que ha de poder guaitar, en no esser el cel!
—Idò ¿com l’han de trobar aquest Rei cristiá i aquest senyor moro?
—Per trobar-la no hi ha més que un camí; fer un canti d’or; que el Rei s’hi pos de dins, i es senyor moro, que’l passeig per devora es castell, cridant: —¡Qui’m compra aquest canti d’or! ¡qui’m compra aquest canti d’or! Si ella el sent, voldrá es canti. Demanará a son pare que le hi compr. Son pare le hi comprará, per tenir-la contenta i le hi fará pujar. Ella, en esser tota sola, el destapará, i hi afinará el Rei. Si vol fogir amb ell, se podrán amollar nuant llensols amb llensols, i fermant un cap a una de ses puntes que té sa torre demunt de tot.
—¿I que fará el Rei, si s’Hermosura del mon vol fogir amb ell?
—Fogirán, i se casarán.
—¿Que tendraán infants?
—Sí, una partida; però es primer…
—¿Que fará es primer?
—Tendrá una serpent dins es cap. Es cap comensará a inflar-se; i, si no le hi taien, sortirá sa serpent, i se menjará el Rei, la Reina i tot-hom qui trobará.
Podeu fer comptes quins uis devía badar es senyor moro com sentía tot allò. Lo que més l’apurava era haver de tornar un tros de pedra mabre, si parlava ni motava a ningú de totes aquelles coses.
A mitja nit crida el Rei, i ell va fer sa seua dormida.
Se despertá sol sortint, i diu:
—¿Voleu que trobem s’Hermosura del mon?
—Com més prest, millor.
—Idò jurau-me que no’m demanareu es per que de res que vos diga, i la trobarem.
—T’ho jur.
—Idò mirau, anem a ca un argenter a comanar un canti d’or.
E-hi anaren. Es senyor moro doná ses mides, va dir així com havía d’estar.
S’argenter los ho va fer.
Quant tengueren es canti, se’n van cap an es castell. No n’eren gaire enfora, i es senyor moro diu an el Rei.
—S’Hermosura del mon es dins una torre d’aquest castell. Per entrar-hi i dur-la-vos-ne, vos heu de posar dins aquest canti, i deixau-me fer a mí. Ses vostres feines serán no badar boca ni moure-vos per res, fins que vos trobeu dins aquella torre tot sol amb s’Hermosura del mon.
El Rei se posa dins es canti, es senyor moro el tapa ben tapat; el se carrega, s’acosta an es castell i ja es partit a voltar-lo, crida qui crida:
—¡Qui’m compra aquest canti d’or! ¡hala qui’l me compra!
S’Hermosura del mon sent aquesta veu una i una altra vegada.
—¡Un canti d’or! diu ella. ¡O que deu esser de preciós! ¡O que m’agradaría!
Crida una criada i li diu:
—¡Ves a dir a mon pare que per amor de Deu me compr aquest canti d’or que passetgen!
Sa criada hi va; son pare, per no fer fellona aquella fia seua tan volguda, el compra, i le hi fa pujar.
—¡O que ès de feixuc deien es criats quant le hi pujaven. ¡Quina joia més bufarella!
Es canti estava tapat, ningú’s sospita de res.
L’entraren dins sa cambra a on era s’Hermosura del mon, i le hi deixaren.
I ella se posá a mirar-lo-se de prim compte.
¡O que le hi trobava de garrit i preciós!
No sabía que li passava. I el se mirava, i el se tornava mirar, i se cuidava a treure ets uis.
Li afiná sa tapadora, que clovía de lo millor, i destapa.
Mira de dins, i hi troba… el Rei cristiá.
Poreu fer comptes quin retgiró se’n degué dur.
La pobreta queda sensa polsos, i se va haver de seure.
El Rei pegá bot, i ja va esser fora des canti.
—No tengues ansia de res, li digué ell. No tengues por jo no’t vui fer res que’t desagrat. Te dic que no tengues por de res.
La dona veentlo tant admetent, tan compost i tan remirat, se va tranquilisar, i aviat es retgiró li va esser espassat.
El Rei com la veia tan jove, tan atxaravida, tan gallarda, tota resplandent de gracia i d’hermosura, ¡sabeu que hi estava d’embabaiat, contemplant-la de cap a peus! Ell no pipelletjava ni alenava casi casi.
Tot-dos llavò s’explicaren, i resultá que, si cotent estava el Rei de haver-la trobada dins sa torre, més contenta estava ella d’haver-lo trobat dins es canti.
Pensaren a veure com s’ho faríen per fogir, i digueren:
—Lo millor será nuar llensols amb llensols fins que mos bastin per arribar a baix de sa torre, i anit, quant tot-hom des castell dormirá, mos amollarem.
Arribá es vespre, se va fer mitja nit. Tot-hom ja dormia dins es castell.
El Rei i s’Hermosura del mon ja teníen es llensols nuats, miraren si arribaven en terra, n’hi varen haver d’afegir un parei més; fermaren un cap a una de ses puntes més gruixades que feia sa torre a lo més amunt de tot; i per-avall s’ha dit. A’s temps de dir tres pare-nostros ja foren a baix.
Es senyor moro los hi esperava, i tots tres e-hu donaren a ses cames.
Lo endemá de matí, es sol alt, varen esser a s’altra banda d’aquelles muntanyes, trobaren es cavalls fermats, s’hi posaren demunt, i de d’allá cap a ca’l Rei.
El Rei ja tenía alegría; ja havía trobada s’Hermosura del mon.
Arribaren, se varen casar, se feren unes nosses de pinyol vermei; i unes festes mai vistes.
Des cap d’un any i un dia la Reina tengué un nin.
A’s primer diumenge que vengué, es senyor moro, que encara no s’era mogut de la Cort de ses nosses ensá, digué an el Rei i a tots es demés:
—Anau a missa, i jo ja guardaré s’infant i sa mare.
Se’n hi anaren. S’infant estava dins es bres, i es senyor moro li nota que’s cap s’inflava, i que ja era partit a crivellar-se.
Recordant-se de ses paraules de s’áliga, se destira de s’espasa, i li taia es cap que redolá p’en terra.
La Reina el va veure de dins es llit, i podeu fer comptes quin crit degué pegar, quin esglai degué prendre i quin plors degué fer.
Al punt el Rei torna de missa, i troba s’infant sensa cap i coll, i la Reina que no la podíen retornar.
Es senyor moro confessá que era ell que havía taiat aquell cap, i el Rei digué:
—Qui mata, ha de morir.
I condamná a mort es senyor moro.
El pugen a la forca, i d’allá dalt demana una gracia, sa gracia de poder contar es com i es perque havía taiat es cap de s’infant.
El Rei la hi concedí, i comensá aquest cap de fil.
—A cercar s’Hermosura del mon mos n’anárem el Rei i jo. Romanguérem es primer vespre devall un pi; i mentres el Rei dormía, i jo vel·lava, vaig sentir riure una áliga dalt es pi i que contava an es seus aligatons lo que noltros dos anavem a cercar.
Quant va haver dit això, es peus i ses cames li tornaren de pedra mabre.
El Rei se’n va temer, i diu:
—No contis pus.
Pero ell no pogué aturar-se, i continuá:
—Es segon vespre romanguérem devall un altre pi; i, quant el Rei dormía i jo vel·lava, vaig sentir riure una altra áliga, i que contava an ets seus aligatons que noltros, per trobar s’Hermosura del mon, hauríem de passar unes muntanyes que hi havia allá devora.
Quant va haver dit això, li tornaren de pedra mabre ses cuixes i sa cinta.
—No contis pus! deia el Rei, veent allò.
—Que no coi pus! cridava tot-hom.
Pero ell no podía aturar-se, i continuá:
—Es tercer vespre romanguérem devall un altre pi, i jo vel·lava; vaig sentir una altra áliga riure i que contava an es seus aligatons que s’Hermosura del mon estava tancada dins un castell; que, per trobar-la, s’havía de fer un canti d’or, i el Rei s’hi havía de posar de dins; i que, si es senyor des castell comprava es canti per s’Hermosura, aquesta hi trobaría el Rei, i el Rei hi se’n podría dur i casar-se amb ella; i des cap d’un any tendríen un infant; i que es cap de s’infant s’inflaria; i si no le hi taiaven, sortiría una serpent, i se menjaría el Rei, la Reina i tothom de la Ciutat. Amb lo que aquella áliga va dir; trobarem s’Hermosura del mon; el Rei s’hi casa, tengueren un infant.
Tot-hom era a missa i jo’l guardava, i vaig veure que es seu capet s’inflava i anava a crivellar-se. Per salvar-vos sa vida a tots, li vaig taiar aquest cap, i per això m’han condamnat a mort.
Quant va esser aquí, no pogué dir res pus, ja tenía de pedra mabre es ventre i es pits, es brassos, es coll i es cap.
No més li quedava viva sa llengo, i de pedra torná també mateix tot-d’una que va haver acabada sa derrera paraula.
Havía parlat i motat sobre lo que ses tres áligues havien dit damunt es pi an es seus aligatons, i per això era tornat un tros de pedra mabre.
El Rei, la Reina i tot es poble romperen en plors devant aquell cas tan aborronador, i no hi havia qui los pogués aconhortar.
Tot amb u se sent una veu que crida:
—¡Ah idò! Ja hi tornarán a tomar mig pam de nas a una dona de bé! ¡Més se’n mereixen!
Era una jaia ruada i mostatxuda i amb sa pinya escapsada; era aquella véia fada que’l Rei li havia feta s’endemesa de desparar-li an es nas.
La gent l’enrevoltá, se posaren a preguntar-la, li varen treure una partida de paraules que li hauría valgut més no dir, van a contar-ho tot an el Rei, el Rei la fa comparèixer, i li diu:
—Tu que has pres aqueix greix de veure-mos plorar a tots, fé que aquest malanat no sía pus un tros de pedra mabre. Si no hu fas, te fermarán a ses coues de quatre cavalls i cadascú prendrá p’es seu vent, rossegant es tros que se’n duga de sa teua còrpora.
Quant sa jaia sentí allò, va perdre ses riaies de tot.
Se posa cabila qui cabila, i des cap d’una estona diu:
—Que fassen un caramull de llenya fins a tapar es tròs de pedra mabre i que li peguin foc. Al punt som aquí.
—¡Uei! digué el Rei. Tu no’t mourás d’aquí que’s meu amic no sía tornat de carn i os. Digués què ès i a on e-hu tens i t’ho durán.
—Idò, digué sa jáia, que vagen a ca-meua, que òbriguen sa caixa: e-hi ha una redoma, i que la duguen.
Mentres e-hi anaven, es caramull de llenya ja era alt ferm, i li pegaren foc.
Al punt va fer una flamada com un campanar.
Dugueren sa redoma a sa jaia.
De dins e-hi havía es tros de nas que’l Rei li havía tomat, i se conservava fresc, com si fos tomat de l’hora.
Sa jaia demana:
—¿Están ablamats ja es tions?
E-hu miraren i hi varen estar.
I que fa ella? Tira sa redoma dins aquella foqueteria, i va fer un tro que tirá tot-hom d’esquena i va rompre tots es vidres de la ciutat.
De sa gran calivera no més queda un munt de cendra; i es senyor moro, sá i bo, com si res fos estat, en sortí, i se’n aná a donar un abrás an el Rei.
No’s pot dir s’alegría que tengué tot-hom, i se va armar un sarau de los cent mil diantres per celebrar aquella feta.
I el Rei i s’Hermosura del mon volgueren donar an es senyor moro un premi ben gros per tant i tant com havia fet per ells i per tots es seus vasalls. Conseguiren que se convertís, el feren sa segona persona de tot es reinat, i el casaren amb una de ses al·lotes més avengudes, més garrides, nobles i riques que se porien trobar; i tots plegats varen viure contents i alegres fins que se moriren.
I al cel mos vegem tots plegats. Amen.
Torre Nova, abril de 1895.

Continue Reading

Un festetjador

Això era una mare que tenía un fii, bajoca de tot, que havía nom Pere.
Ja havía doblegats es trenta, i no era estat capaç mai d’escometre cap al·lota.
Sa mare li arribá a dir.
—¡Hauríes de veure si vas a festetjar, qualque poc!
—¡Si jo no sé que tenc de dir! va respondre ell.
—Mira, digué sa mare des cap d’un parei de dies, ses raons sien acabades; a festetjar has d’anar, surta d’allá on surta!
—¿I a on voleu que vaja? diu ell.
—¡Bon re-cotri! diu ella. Ves a Na María-Aina des fil.
Na María-Aina des fil era fia d’una que per temps era estada veinada seua.
—¿I que li he de dir? demana En Pere.
—¡Foi, que li has de dir! diu sa mare. Tot-d’una convé que digues: ¿com va? ¿que li pegau a seure?
En Pere se’n va a ca-Na María-Aina un diumenge a’s cap vespre, i la troba an es portal amb sa mare, que se’n anaven a l’esglesia.
—¿Com va? digué s’aubarcoc. ¿Que li pegau a seure?
—¿No hu veus tu si seim o si estam dretes? digué Na María-Aina, i li girá s’esquena, i partiren totes dues, rodaren clau, i se’n anaren cap a l’esglesia. En Pere va quedar a’s mig des carrer com es gat d’En Para-canyes, fins que a la fi se’n torná a ca-seua.
—¿Com ès anat? li demaná sa mare.
—Malament, digué ell; i li contá es pas.
—Idò en tornar-hi, digué ella, has de dir: festgem, festgem.
—Ja hu diré idò, s’esclama En Pere.
Des cap d’un parei de dies, se’n hi va; i justament Na María-Aina tengué son pare mort, i trobá sa casa plena de gent, plorant o fent una cara ben trista.
Afina Na María-Aina asseguda a una cadira, que tenía ets uis com a tomátigues de plorar.
S’hi acosta i li diu:
—Festetgem, festetgem.
—¡Ah tros de bestia! se va esclamar tot-hom. ¿Amb so mort còs present, amb sa pena i trastorn d’aquesta casa, vens a cercar festetjaments? ¡Treislo defora! ¡treis-lo defora!
I le hi varen treure amb caixes destrempades.
L’homo se’n torna a ca-seua i sa mare li demana:
—¿Com ès anat?
—Malarnent, digué ell; i li contá es pas.
Sa mare, quant el sent, li diu:
—Idò havíes de dir: al cel lo vegem.
—Ja hu sabré per un altre pic, va respondre ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament los troba que feien matanses, i comensaven a desxuiar es porc.
—Ave María Puríssima! diu En Pere de damumt es portal.
—Concebuda sens mácula! li varen respondre.
L’homo se mira una mica es porc, i diu:
—Al cel lo vegem.
—¡Es porc vols veure‚ al cel, tros de banc? s’ excrema tota cremada sa mare de Na María-Aina. Si no’n dus més de fresques, te’n pots tornar per allá on éts vengut.
En Pere no tengué més remei que fer-ho així.
—¿Com ès anat? li demaná sa mare.
—Malament, va respondre ell; i conta es pas.
Sa mare li digué:
—Havías de dir ¡molts i grossos!
—Ja hu sabré per un altre pic; va dir ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament troba Na Maria-Aina! que li curaven un bony que li era sortit an es clotell.
—Ave María Puríssima! digué, i entrá.
—Concebuda sens mácula! li contestaren.
—¡Molts i grossos! digué ell, mirant-se la feta.
—¡Un tot sol casi m’ha morta, s’exclama ella, i tu demanarás que me’n venguen molts i grossos? ¡Bestia més que bestia! ¡sortim d’aquí dins, abans de més raons!
En Pere, se’n va haver d’anar com un ca atupat, amb sa coa a’s mig de ses cames.
—¿Com ès anat? li demaná sa mare.
—¿Com ha d’esser anat? ¡Malament! digué ell; i contá es pas.
Sa mare, quant el sent, se va treure aquesta:
—Idò havíes de dir: que s’assec i no reverdesca.
—Ja hu sabré per un altre pic, s’exclamá ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament troba Na María-Aina que sembrava un claveller.
—Que s’assec, i no reverdesca! digué En Pere, tot-d’una que la veu.
—¿Que ja el tornam tenir a s’alicorn a dir bajanades i a fer nosa? digué ella tota plena de malicia. ¡Arruix! ¡passa fora, ca pelut!
I En Pere no tengué més remei que anar-se’n.
—¿Com ès anat? li demaná sa mare, quant el va veure.
—Malament, digué ell; i li contá es pas.
Sa mare se destirá d’aquesta:
—Idò havíes de dir: brui per defora i rel per de dins.
—Ja hu sabré per un altre pic, s’exclamá ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament troba Na María-Aina que li treien una espina de garanyoner que s’havia aficada ben endins a un peu, i li feien un mal que no era suftidor.
—Brui per defora i rel per dedins! digué En Pere tot-d’una que entrá, i va haver vista la feta.
Quant el sentiren, s’afuaren a ell; li varen dir ses mil llástimes, li feren ses galtes vermeies de galtades i l’acompanyaren fins devora ca-seua amb dues vergues de bou, i amb cada cimada li feien fer volta redona.
De s’atupada va haver de jeure vuit dies, i li espassaren de tot ses ganes de tornar a festetjar; i, en veure casa d’al·lotes, voltava.
Gat escaldat d’aigo freda tem.
Manacor, desembre de 1889.

Continue Reading

En Juanet i es set missatges

Això era un Rei que no més tenía una fia. Era molt desxondida; i, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella, se presentassen, i es qui li guanyaría a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaría; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyaríen amb una verga de bou llarga, i los pegaríen fins que los arribassen.
N’hi anaren una mala fi; pero tots acabaven per haver de córrer ses vergades, i es criats del Rei ja estaven cansats d’encalsar fadrins dant-los a tastar sa verga de bou.
Sa fia del Rei donava set voltes a tots, i no hi havía que dir tornau.
Se’n arriba a tèmer un pollastrell d’una possessió de Manacor, que havía nom juanet, un poc geperut i que caminava a la xisclera. I ¿que fa ell?
Pren un pa i una sobrassada, se posa ses cames an es coll, i ja es partit cap a Ciutat per veure si amb una mentida grossa se feia gendre del Rei.
Camina caminaras, com va esser a ses basses de Vilafranca[6], en troba un qui se travava.
—¡Alabat sia Deu!
—Per a sempre.
—¿I ara que fas, si no es massa preguntar?
—Me trau.
—¿I a on treu cap travar-te?
—Perque su aquí hi ha una llebre an es jas, i la vui agafar; i, si no’m travas, li guanyaría de massa a córrer.
—¿I aquesta es vera?
—Ara mateix e-hu veurás.
Acaba de travar-se; botant botant, s’acosta an es jas, i fa:
—¡Xo!
Sa llebre s’alsa, i de d’allá, com la bala; pero aquell travat pega un parei de llongos, i ja la tengué.
—El dimoni éts, s’exclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?
—En Corrim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Fe ta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
A sa costa de So’n Comelles en troben un que estava tombat, amb una oreia a sa terra.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I que fas, si no es massa preguntar?
—Escolt; amb una oreia sent lo que diuen fins i tot es condamnats de l’infern i amb s’altra ets angels del cel, que canten Sant Sant! Sant!
—¿I que’t diuen a tu? li demana En Juanet.
—N’Escoltim.
—¿Que’t vols llogar amb mi?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Quant foren an es pla de Montuïri, en troben un que feia una gaveta voltant sa torre d’un molí de vent.
—Alabat sia Deu, digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I ara que feim, si no es massa preguntar?
—Aquest molí té es vents xerecs, i li fas aquesta gaveta per desllorigar-lo i dur-lo-me’n demunt aquell puig.
I apunta an es Coll de sa grava.
Ell amb quatre xadades va haver acabada sa gaveta; tira s’eina, abraona sa torre des molí, li pega estreta, l’alsa en pes, i, tris-tras tris-tras, la se’n du demunt es puig que havia dit.
—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?
—En Forsim, va respondre ell.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que has de guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Qüant foren devora Algaira, en troben un amb un arc i una grapada de fletxes, i en tenia una a s’arc, apunta qui apunta.
—Alabat sia Deu, li digueren.
—Per a sempre.
—¿I que fas, si no es massa preguntar?
—Apunt a ún mosquit posat a un uiastrell demunt es puig de Randa.
—¿I el ferinís?
—Me pareix que no picara ningú pus.
Ell li despara, pugen an es puig, s’en van a s’uiastrell, i trobaren es mosquit en terra, xapat p’es mig i sa fletxa devora amb una mica de sang a sa punta.
—¡El dimoni éts! s’exclama En Juanet ¿I què’t diuen a tu?
—En Fletxim.
—¿Que’t voldries llogar amb mi?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren cap envant.
Quant foren baix de Costes, devant s’Hostal des pla, en troben un abordat a una paret d’esquena d’á[7], ben gruixada, que roegava ses pedres que feien gens de regruix.
—¡Alabat sia Deu! Li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—I ¿que fas, si no’s massa preguntar?
—M’esmol ses dents un poc.
—¿I quin es s’ofici teu?
—Llavorar parets.
—¡Ai de bo!
—Ara mateix e-hu veureu, digué aquell homo.
I se posa amb ses barres rac-a-rac rac-a-rac an aquella paret, i al punt li va haver fet un forat que hi podíen passar tres homos.
—¡El dimoni éts! va dir En Juanet. I ¿que’t diuen a tu?
—En Llavorim.
—¿Que’t voldríes llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.
I seguiren per evant.
Quant foren an es torrent de Bárbara, notaren que a l’en-dreta des camí venía ben ple, i a l’esquerra no duia gens d’aigo.
—¿Que seá això? s’exclamaren tots. Aquí hi ha cosa de lo alto.
Se posen a mirar arreu, a veure si afinarien es per què d’aquella cosa tan estranya; i afinaren devall es pont un homo agotzonat i boca badada que se bevia tota s’aigo que duia es torrent. Tots quedaren amb sos cabeis drets.
—¡Alabat sia Deu! digueren quant los va haver espassat s’esglai.
—Per a sempre, va respondre ell.
—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I a on te poses tota aquesta aigo?
—Jo la m’envií, i no m’importa sebre a on se en va.
—¿I que’t diuen a tu?
—En Bevim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿I que vols guanyar?
—Cinquanta ll iures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manan feines.
Tot-d’una que En Bevim no pará pus amb sa boca, conversant amb En Juanet, s’aigo des torrent va pendre sa fua cap a mar, i al punt e-hi va esser.
Es missatge nou i ets altres seguiren derrera l’amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un qui bufava cap an es Molinar, més encès que un pebre de cirereta, amb unes galtes més inflades que unes xeremíes, i amb uns pits tan estufats i un pantaix tan fort que era, lo meteix d’unes manxes d’un ferrer.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Per a sempre, va respondre.
—¿I que fas, tant de bufar, si’s pot sebre?
—Fas moldre aquesta partida de molins de vent. ¿Que no los veis? N’hi ha més de cinquanta, tots afilarats.
Tot-d’una que aquell homo s’atura de bufar, es molins, un després s’altre, s’aturaren de moldre.
Figurau-vos quins uis devien badar, quant e-hu veren, En Juanet i es seus missatges.
—Per que vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poc.
I se torna inflar, i bufa qui bufa; i veren que tots es molins des Molinar tornaren a moldre tan depressa, que era l o mateix que si haguessen perduda sa nadía.
—¡El dimoni éts! digué En Juanet. ¿I a tu que’t diuen?
—En Bufim.
—¿Que’t vols llogar amb mí?
—Si’ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cinquanta lliures i un vestit.
—Feta esta sa barrina.
—Feta esta idò, i manau feines.
—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. M’engana que a noltros vuit ningú la mos fassa, que no la mos pac.
Arribaren a Ses Enramades.
—Al·lots, va dir En Juanet, un sac buit no’s serva. Aturem-mos a un hostal d’aquests, i pegarem una bocinada.
—Bé parla l’amo, digueren tots.
I posaren forqueta devant Ses Enramades.
Una hostalera los enllestí dinar amb quatre grapades, i pegaren tots lo que es diu una panxada de voltor.
Capell alt, bras sonant i oreia fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, i la gent los feia amples, i no s’aturaven de mirarlos-se.
—¿A on anau, valents joves? los demanaven.
—A veure si guanyarem a sa fia del Rei a dir una mentida grossa, responía En Juanet.
—No hi aneu, los deien, que vos faran córrer ses vergades. Així los ne pren a tots es que hi van.
—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure, deia En Juanet, i no s’aturava mai de passar envant.
Arriba a la fi a ca’l Rei, i demana per parlar amb sa seua fia.
Ella surt, i se troba devant s’estampa d’En Juanet i En Corrim, En Forsim, En Fletxim, n’Escoltim, En Llavorim, En Bevim i En Bufim, que l’enrevoltaven.
—¿Tots vuit vos voleu provar amb mí? los demamá.
—No senyora, va dir En Juanet, no més som jo: aquests son es meus missatges.
Quant ella el se va haver mirat bé, i el va veure tan revescós i geperut, encara que’s creia que el safalcaría, com ets altres; li va fer mals averanys, i los deixa en banda.
En Juanet se presenta an el Rei, i li conta es desaire que li havía fet sa seua fia, i el Rei diu:
—Paraula de Rei no pot mentir. Ses dictes se son fetes, ses dictes s’han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.
Reuneix tota la cort i fa venir sa seua fia.
—Hala! va dir, ¡a veure qui guanya!
—Que comens ell! va dir la Princesa.
—Això sí que no hu faré, diu En juanet, rodetjat des set missatges ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Altesa! ¡Per cap vent del mon! No’m toca!
—Aqueix homo té raó, va dir tot-hom, i el Rei trobà lo mateix.
La Princesa no tengué més remei que comensar, i greu ferm que li sabía.
—A l’hort del meu pare, digué; e-hi ha una col tan grossa que dins el gost a punt de mig dia fa tanta d’ombra, que hi sesten setcents moltons i no se senten ni’s veuen.
—¿I no son sords ni cegos? va dir una veu.
—Senten es trapitx d’una formiga i veuen es vent volar, va respondre ella.
—¡Si que hu es grossa aquesta! va dir tot-hom. ¡Pobre geperut! ¡No’l se’n tornará an es gep! ¡Apareiau ses vergues!
—A poc a poc, va dir En juanet. No passeu s’arada davant es bous. Deixau-me dir primer, i llavò ja xerrareu.
—¡Amolla-li! digué el Rei, tot impacient.
I En Juanet se destirá d’aquesta.
—Si a l’hort de Vostra Real Altesa e-hi ha una col tan grossa, vos fas a sebre que a ca-nostra hi ha una caldera tan gran, que s’altre día la varem haver d’estanyar, i varen haver d’esser setcents calderers, i cada un picava amb so seu martell, i per fort que picassen, no se sentíen ni’s veien un amb altre.
El Rei, sa seua fia, tots es de la Cort romangueren com abil· lats, sensa sebre que dir davant aquella sortida d’En Juanet.
Sa fia del Rei, perque era un pebre allò que li feia coure ets uis de casta forta, arriba a obrir boca, demanant a mitja veu.
—¿I per que es aquesta calderassa?
—Per cuinar aquella colassa, respongué tot xetest En Juanet.
Tot-hom va quedar de pedra.
Des cap d’una estona, de totes ses boques sortí aquesta veu:
—No h i ha apel·lació, sa calderassa per forsa ha d’esser més gran que sa colassa.
I el Rei que digué:
—Paraula de Rei no pot mentir. Fieta meua, t’ha guanyat, t’haurás de casar amb ell.
La pobreta va rompre en plors; i cuidava a fer u i de pensar no més que havfa de caure amb aquella faristea, corbo i geperut.
Se va haver d’ajeure des sentiment, i no li treien altra paraula de sa boca si no que estava fet d’ella.
Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tots ets emperons que pogués an es casament.
En Juanet i es set m issatges li donaren un aferratai; perque no hi havia qui los anas entorn: maltractaven tots es qui los feien un poc es perque, i es éarrers i ses plasses los eren estrets per passar.
El Rei dona orde que los prenguen. Però ningú s’hi atrevía, tanta de por los menaven.
A la fi, un vespre, quant tots dormíen, los agafen i los tanquen dins s’olla d’un castell.
Des cap d’una estona que hi eren, los envest un brant d’aigo com es cos d’un homo.
Al punt s’aigo los arriba per sa cinta; i com més anava, més aigo venía.
—Bevim, diu En Juanet, fes lo que sabs fer.
En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, i se va beure tota s’aigo que hi havía, i amb sa mateixa seguida posa se boca baix des brant, i no’n deixava caure una gota en terra.
Així pàssaren tot un día, sensa que hi anás ningú a veure que feien, ni a dar-los res.
—¿I que mos hem de podrir aquí dins? digué a la fi En Juanet. Llavorim, fes lo que sabs fer.
En Llavorim s’aborda a sa paret amb ses barres; i clavada vé, clavada va; i venguen mitjans p’en terra i pols per llarc.
¿Que me’n direu? Amb una estoneta va haver fet un forat ben gros, i pogueren sortir peu pla.
I En Juanet davant davant, i es set missatges derrera derrera, cap a ca’l Rei falta gent.
—Senyor Rei, digué En Juanet, tot-d’una que el va veure. Pactes son pactes; he guanyat a sa seua fia, m’he de casar amb ella. Es meua i l a vui, cadascú que tenga lo que es seu.
—Homo, digué el Rei, tot apurat, no sies guixa. Ja s’arreglara tot. Demá en parlarem de prop.
El Rei, sa seua fia i es de la Cort se posaren pensa qui pensa, a veure com se desfarien d’aquells trumfos.
¡Vaja quina: una que se’n pensaren! La Princesa era moU corredora: es dies que hi havía corregudes, solía sortir an es cós, i guanyava an ets homos i tot. Casi totes ses joies se’n duia ella.
—En Juanet, varen dir, corbo i geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo m i llor es dir-li que aquí hi ha sa costum de que dos, per casar-se, s’han de provar a córrer abans; i que, si s’homo no guanya a sa dona, no’s pot fer es casament.
Lo en dema matí el Rei crida En Juanet, i li diu:
—Mira, aquí hi ha una costum: que, en haver-se de casar dos, s’han de provar a córrer, i si ell no guanya, no’s pot fer es casament. Vos provareu idò tu i sa meua fia.
—En voler, diu En Juanet.
—Idò no res, digué el Rei. Partireu de Ses Enramades, es cós sera es camí de Manacor fins a sa font de Xorrigo. Tu te’n duras una carabasseta, i l’has de tornar plena de s’aiga de sa font. Ella durá un brot de s’eura que hi ha devora. Si tu arribes primer, vos casau; si no, te’n haurás d’estrènyer es cap.
Se’n va tota la Cort a Ses Enramades. En Juanet e-hi compareix amb sos set missatges. Se posa un bal·le de cós, es bal·le senya una retxa en terra, i hi fa posar es peu de davant a sa fia del Rei i an en Juanet.
—¿Estau? va dir.
—Estam, digueren tot dos.
—A la una, a les dues, a les tres, i sus! va dir es bal·le.
I ells dos de d’alla, tant com ne podíen treure.
Al punt los varen haver perduts de vista.
Vos assegur que tant un com s’altra se’n anaven tan atacats com podíen; e-hu feien de tot, un per casar-se, s’altra, per no haver-se de casar.
I heu de creure i pensar que En Juanet comensa a prendre ventatge i més ventatge. Ell quant sa fia del Rei arribá a sa font de Xorrigo i abastá a s’eura, En Juanet ja tenia sa carabasseta plena i ja tornava cap a Ciutat.
La dona, quant se va veure perduda, se posa a cridar:
—¡Juanet, Juanet, Juanet!
—¡Que tant de juanetjar! digué ell, girant-se derrera.
—Escolta, digué ella. Tampoc no es cosa de que hagem de caure morts. Si tu me guanyes, mos casarem, i es mal sera mort. Al cap i a la fi, tu éts un homo de bé i desxondit, i me pareix que en més males mans podría caure.
An En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.
—Acoste’t, homo, li digué ella. Ara que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t’esplugaré.
S’aubarooc e-hi consentí, per dar-li gust.
Li posa es cap damunt sa falda, i ella espluga qui espluga, i al punt el tengué més adormit que un tronc.
A poc a poc li posa’s cap en terra, li pren sa carabasseta, i la hi buida dins sa font.
Es set missatges estaven allà a Ses Enramades ben uis espolsats, perque no los fessen cap engallada.
N’Escoltim s’era posat amb una oreia en-terra, escolta qui escolta.
Cap petjada havía perduda a sa fia del Rei ni an En Juanet. Havía conegut quant arribaven a Xorrigo, quant En Juanet omplía sa carabasseta, i fins i tot es glec-glec que feu s’aigo, quant sa fia del Rei la hi buidá.
—Al·lots, digué an ets altres. Aquí hi ha cosa. No es possible que l’amo nostro buit sa carabasseta després d’haver-la omplida. Corrim, ves a veure que ès això.
En Corrim al acte pega llongo, i cap a Xorrigo s’ha dit.
Tanta de via va fer, que, quant e-hi va esser, sa fia del Rei no més havia tengut temps de partir i pegar set o vuit passes. Despertá En Juanet, ompliren sa carabasseta, i cap a Ciutat tot dos, camèetes me valguen.
Sa fia del Rei a tin tròs curt guanyava a molts, i s’havía figurat que a un tros llarc seria lo meteix. Lo que li succeí fonc que, si de molt li havía guanyat En Juanet a s’anada, de més li guanya a sa venguda.
Quant ell arribava a Ses Enramades, ella encara era devers La Soledat.
—Senyor Rei, digué l’homo, aquí no h i ha sperite tuó: mos hem de casar, i s’ès acabat.
El Rei no sabia per on prendre.
—Aqueix homo parla bé, deia tot-hom. Lo que es seu, donar-te-hi.
El Rei, per llevar-lo-se de devant, diu:
—Anem an es Tresor, i te’n durás tots es doblers que vulgues.
—Tots es que se’n podra dur aquest, digué, apuntant an En Forsim.
—Corrent, s’esdama el Rei, figurant-se que En Juanet amb aquells doblers se donaria per satisfet.
En Forsim agafa un llensol ben gruixat, en fa un sac, e-hi cus una partida de cordes per que fos més fort; i amb En Juanet i es demés missatges, cap a ca’l Rei.
El Rei los mena an es Tresor, i los mostra un caramull de dobles de vint que feia por.
—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; i crida un criat per que mesurás.
En Forsim para es sac; es criat sa posa a tirar-hi senaies de dobles de vint.
Ell es caramull ja havía minvat l a mitat, i es sac encara no era ple, i En Forsim que sempre deia:
—¡Venguen més senaies!
—Pero que no veus, deia el Rei, que no te’n ho podras dur? Ses cames te faran figa.
—Deixau estar s’ansia per mí, deia En Forsim.
—A la fi es sac arriba a esser ple. En Fonsim el ferma ben fort, l’abraona, i el se carrega.
En Juanet i ets altres missatges, que ja estaven convenguts, tot amb u, peguen grapada a sa fia del Rei, l’asseuen demunt es sac, i la hi subjecten, i ja li han estret derrera En Forsim.
El Rei i tots es de la Cort quedaren de pedra davant tal atreviment. Va durar una bona estona que no’s donaven compte de lo que los passava.
Quant el Rei torna en sí, se pegava amb so cap per ses parets; ses criades de sa seua fia s’arrebassaven es cabeis, i feien uns plors i uns crits que entraven dins es cervell; alsaren ca’l Rei, sortiren per plasses i carrers, i posaren tota la Ciutat en revolt.
El Rei crida totes ses tropes, fa armar tot-hom, i surt a veure si agafaría aquells desenfreïts que li havíen presa sa fia.
Los destriaren devora s’Hostal des pla.
Quant En Juanet va colombra tanta de gernació i tanta de tropa que ja los era demunt, va dir:
—Al·lots, estam perduts, si no feim de la guerra pota. Fletxim, treu sa teua habilidat; i tu, Forsim, fes lo meteix, posa es sac i sa fia del Rei en-terra; i voltros, Bevim i Llavorim, teniu-hi compte. Hala, Bufim, tu que feies moldre es molins des Molinar, a veure si atures aquest delobí de gent!
Allá devora hi havía un gran pinar.
En Forsim s’arromanga, s’aporda an es pins, i grapada vé i grapada va, amb cada grapada en tirava un en-terra.
Al punt n’hi va haver una estesa fora mida.
Arriben ses tropes, s’afiquen per dins aquells pins; es cavalls no podíen donar passa, ets soldats de peu quedaven com a sembrats. En Fletxim se posa a desparar-los fletxes, i no n’hi falla cap: amb cada una deixa un soldat estès. En Forsim agafa un pi per sa rama, i pega qui pega amb sa soca; i allá a on fería, no més quedava la pols. Sa tropa així com pogué, deixa es pinar; pero comensa a pegar-los pe’sa cara un vent tan fort, que no los deixava avansar una passa; los prenía ses berretines, los aturava s’alè, los tomava d’esquena.
Era En Bufim que bufava a les totes.
El Rei no tengué més remei que tornar-se’n a Ciutat amb ses poques tropes que li quedaven.
En Forsim se torna carregar es sac de ses dobles de vint i sa fia del Rei; i amb En Juanet i es demés missatges, hala qui hala cap a Manacor.
Quant e-hi arribaren, foren ses bones.
Tots volien sa fia del Rei, perque cada un deia que, si no fos estat per ell, hauríen fets ets ous en-terra.
—Si jo no’m bec s’aigo que mos queia dins s’olla des castell, deia En Bevim, tots mos seríem aufegats.
—I si jo no atur ses tropes, deia En Bufim, en cara mos agafaven i en feien una coca.
—I si jo, no llavor i forat sa paret des castell, deia En Llavorim, ¿com en sortíem? Tot mos hi seríem morts de fam.
—I si jo, deia N’Escoltim, no me tem de quant sa fia del Rei buidava sa carabasseta, ¿com li hauría guanyat l’amo nostro?
—I si jo, deia En Corrim, no hi vaig correns a despertar-lo; ¿de que hauría servit es teu escoltar?
—I si jo, responía En Forsim, no hagués duit es sac d’unces i sa fia del Rei, i no hagués feta aquella solada de pins i de soldats, ¿que seria estat de tots noltros?
—I si jo, deia En Fletxim, no hagués tengut tan bon dret amb ses fletxes que he tirades, ¿com mos ne desfèiem de tanta de tropa?
A la fi En Juanet va pendre sa paraula.
—Al·lots, va dir: tots vos sou tractats bé; heu fet Jo que vos pertocava; pero teniu present que sou missatges meus, i que vos tenc llogats, no perque fasseu feina per vol tros, si no per mf. Mentres sieu missatges meus, sa feina que feis es meva; i, en haver-vos pagada sa soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vui pagar. Vos havia de dar cinquanta lliures i un vestit: vos donaré cinquanta dobles de vint, i una dobla més p’es vestit.
—L’amo parla bé, i sa raó livessa per demunt es cap, digueren tots.
En Juanet los paga així com havfa dit, i cadascú va prendre p’es seu vent.
Sa fia del Rei va veure que no s’escaparia d’haver-se de casar amb En Juanet; que ell era un homo de bé i ben desxondit; i que, si era corbo i geperut de còs, no hu era d’anima; i acaba per donar-li es sí.
I se casaren.
El Rei, com no ten fa altra cosa més que aquella fia, veent que ella hi havía allargat es coll i que estava ja tota elevada amb En Juanet, perque era s’homo més desxonqit, més comportívol i més considerat que se pogués trobar, i llavò que no tenía mal dia mai, i feia riure per ses butxaques tot-hom, deixá tota sa betzerria, li espassá tota sa malicia, feren ses paus; i visqueren molts d’anys plegats amb salut i alegría; i encara son vius, si no son morts.
Manacor, Janer de 1890.

Continue Reading

Es tres germans i es nou gegants

Això era un pare i una mare que teníen tres fiis, En Pere, En Bernat i En Juanet.
Sempre acabaven primer es pa que sa talent, de pobres que eren.
Un dia En Pere, cansat de patir fam, alsa es cap i diu.
—Me’n vaig a descubrir mon.
Pren un tros de pa i formatge i li estreny.
Camina caminaràs, troba una doneta amb un al·lotó, i ja l’ha escomesa i li diu:
—¿No’m diríau, germaneta, a on trobaría lo que cerc?
—I ¿que cerques? li demana sa doneta.
—Ventura, respòn En Pere.
—Idò mira, li diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa i llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. A un coster veuràs una covota paredada, amb un portal i unes portes tancades i un pi davant. Allò ès s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles per aquell pi, i fins an es cap d’amunt. Quant fassa fosca negra, sentiràs una veu que dirà: Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc! I ses portes s’obriràn. Serà que es nou gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es derrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! I ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà es pi, i li pegarà un parei d’engronsades per veure si hi ha negú de dalt que los puga traïr. Tu aferre’t fort, que si no t’hi aferres, botiràs; i abans d’arribar en terra, ja t’hauràn menjat. Si tu no caus, se’n aniràn de d’allà. Tu llavò davalles, dius davant ses portes ses paraules que per obrirles i per tancar-les hauràn dites es gegants, ses portes s’obriràn i se tancaràn, i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues.
—¿Això ès tot lo que he de fer? digué En Pere, veent que sa doneta s’era aturada.
—Això ès tot, digué ella.
En Pere sensa dir-li per amor de Deu sia! ni a reveure! parteix amb unes bones passes.
—Espera un poc, bon jove, diu sa dona. Mira aquest al·lotó que men. Fa un dia que no ha menjadet res. Dona-li, per amor de Deu, una espipellada d’aquest pa i formatge que dus.
—No lleu, digué En Pere. L’he mester per mi. I, deixant-la amb sa paraula a sa boca, se’n va. Camina caminaràs, arriba a sa garriga rasa, i l’atravessa; troba’s barranc, i de d’allà. Afina sa covota paredada, veu ses portes tancades i es pi davant. S’enfila p’es pi; i fins a’s cap d’amunt. Aviat va esser fosca negra. Comensa a sentir trapig i rall per dins sa còva; i escolta qui escolta, sent una veu que diu:
—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!
I s’obrin ses portes i surten es nou gegants.
—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! digué es qui anava darrera; i ses portes se tancaren.
Se gira an es pi i diu:
—¿E-hi ha negú aquí dalt?
I ja l’ha abraonat, i espolsada vé i espolsada va.
Si fort s’era aferrat En Pere, més fort espolsà es gegant, i el feu botir cinquanta passes lluny. Tots nou s’hi abocaren, li clavaren ungles i dents; i estirada vé i estirada va, un se’n va dur una cuixa, s’altre una cama, s’altre es cap, s’altre una banda de costellam, s’altre un peu; i n’hi hagué que no més arribaren a una oreia.
D’En Pere no se’n resà pus.
***
En Bernat, es germà segón, cansat també d’anar panxa pansida, des cap d’uns quants dies alsa’s cap, pren un tros de pa i formatge, ¡i a cercar ventura s’ès dit!
Camina caminaràs, troba aquella mateixa dona amb s’al·lotó, i ja l’ha escomesa dient-li:
—Germaneta, ¿no’m diríeu a on trobaria lo que cerc?
—I ¿que cerques? li demana ella.
—Ventura, respòn En Bernat.
—Idò mira, li diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa, i llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. A un coster veuràs una covota amb sa boca paredada i un portal amb unes portes tancades, i un pi davant molt alt. Allò ès s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles p’es pi, i fins a’s cap d’amunt s’ès dit. En fer fosca negra, sentiràs una veu que dirà; Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!; i ses portes s’obriràn. Serà que es gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es darrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc!; i ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà sa soca des pi i li ferà pegar un parei d’engronsades fortes per veure si hi ha negú damunt. Tu aferre’t fort, perque si caus amb aquelles engronsades, encara no seràs en-terra, com ja t’hauràn menjat. En esser lluny es gegants, tu devalles; dius davant ses portes ses paraules que per obrir-les i tancar-les hauràn dites es gegants; ses portes s’obriràn i se tancaràn, i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues.
—¿Així hu he de fer? s’exclama En Bernat.
—Així, respòn sa véia.
I l’homo, sense dir per amor de Dea sia! ni a reveure! parteix de d’allà.
—Espera un poc, bon jove, crida aquella doneta.
—¿Què voleu? demana En Bernat.
—Compati’t d’aquest al·lotó que men! diu sa véia: fa un dia que no ha menjadet res nat del mon. Dona-li una espipellada de pa i formatge.
—¡Donar, m’heu dit? s’exclama En Bernat. ¡No vaig de res: l’he mester per mi!
I ja li ha estret, i de d’allà.
Troba sa garriga i la passa. Arriba an es barranc i s’hi afica. Afina sa covota paredada, ses portes tancades i es pi davant. S’enfila p’es pi com una taranta p’es seu fil, i fins que ès an es cap d’amunt no s’atura. Aviat va esser fosc: comensa a sentir trepig i rall per dins sa còva i una veu que diu:
—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!
I s’obrin ses portes, i surten es nou gegants.
—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! digué es qui anava darrera, i ses portes se tancaren.
Se gira an es pi, i diu:
—¿Que hi ha negú aquí dalt?
I ja’l té abraonat, i espolsada ve i espolsada va; pero En Bernat s’era aferrat ben fort, i no va caure.
—No hi ha negú no, digueren es gegants, i feren sa seua vía.
Quant foren ben enfora, En Bernat davalla, se planta davant ses portes, i diu:
—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!
I ses portes s’obriren.
Entra i diu:
—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc!
I ses portes se tancaren.
Allà dins e-hi havía nou caramulls de dobles de vint, i nou taules amb una bota de vi, un ribell d’arròs i un boc rostit damunt cada taula.
L’homo duia molta rusca, i pega un parei de cuierades a cada ribell, una espipellada a cada boc i un glop a cada bota. Com estigué bé de panxa, s’afica a ses dobles de vint; se’n umpl ses butxaques, es mocador, es faldar de sa camía. Res d’això l’assacía. Se treu es calsons, los nua abaix i los umpl; se treu sa camia, i hi posa ses que pot. Se’n afica una partida dins sa boca.
—Sobre tot, s’exclama. Estic ric i ple. Si encuantr negú, me’n regal que’m vegen tot nuu. Jo que vaja carregat de dobles de vint, i que riga la gent.
Se planta davant ses portes, obri sa boca per dir ses paraules que les feien obrir, i ses paraules no li vengueren a sa llengo ni a sa memoria.
Bé va fer, pero-no n’hi recordà mitja, ni’n pogué dir cap.
I sempenta va i sempenta vé a ses portes, i ses portes ¡que s’havíen d’obrir!
Passaren hores i hores; i davora s’auba sentí es trepig des gegants que se’n venien.
Sense sebre que’s feia, tira es calsons i sa camía i tot quant duia, i se posa a cercar qualque enfony per amagar-se.
Veu una garbera d’ossos. Els ossos eren d’ets homos qui eren entrats per la mateix que ell, i es gegants los hi havíen trobats, i n’havíen feta una vega.
S’aficà davall aquells ossos tot lo endins que pogué.
Aviat l’aixordà una veu que digué lo que ell no era estat capaç de dir.
—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!
I ses portes s’obriren, i es gegants entraren, ensuma qui ensuma.
—Sent olor de carn humana! deien tots.
Se giren a ses taules, i se posen a cridar:
—A mi’m falta vino!
—I a mi arrosso!
—I a mi boco!
—¿Qui hi ha per aquí? ¿qui hi ha per aquí?
Cerca qui cerca per tot, no trobaven negú, fins que un diu:
—¡Sabeu que hauria d’esser davall sa garbera d’ossos!
La giraren tota, i ja hu crec que le hi trobaren an En Bernat.
—¡Ja tenim es lladre! ¡Ja’l tenim! cridaren tots.
I el ponxiren a un burjó, el farciren i el rostiren, i no hi hagué bocinada per-hom.
I no se’n resà pus des marxando.
***
Des tres germans ja no més quedava En Juanet, que també se cansà de sentir córrer ses rates per dins sa panxa.
Un dia alsa’s cap, pren un tros de pa i formatge, i li estreny.
Camina caminaràs, troba aquella mateixa dona amb s’al·lotó, i ja l’ha escomesa dient-li:
—No’m diríeu, germaneta, a on trobaría lo que cerc.
—I ¿què cerques? li demana ella.
—Ventura! respòn En Juanet.
—Idò mira, diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa i llavò un comallar molt fondo. Fe’t sempre cap envant. Veuràs una covota amb sa boca paredada, un portal amb unes portes tancades i un pi davant. Allò es s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles p’es pi, i fins an es cap d’amunt s’ès dit. En fer fosca negra, sentiràs una veu que dirà: Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc! i ses portes s’obriràn. Serà que es nou gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es darrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! i ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà es pi, i li pegarà unes quantes espolsades fortes, per veure si hi ha negú damunt. Tu aferre’t fort; que si no t’aferres, botiràs; i abans d’esser en-terra ja t’hauràn menjat. Si no caus, se’n aniràn de d’allà. Tu llavò davalles; dius davant ses portes ses paraules que per obrir-les i tancar-les hauràn dites es gegants, i ses portes s’obriràn i se tancaràn; i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues.
—Això ès lo que he de fer? diu En Juanet, veent que aquella dona s’era returada.
—Això ès tot, digué ella.
—Germaneta, diu En Juanet. Deu vos pac es favor que m’heu fet, i ell vos guard com a mi mateix, i manau-me feines que vos puga fer.
—Lo que’t demàn, diguè ella, que donis una espipellada de pa i formatge an aquest infantó, que fa un dia que no ha tastadet res.
—Velt-aquí tot, digué En Juanet, i li donà tot es pa i formatge que duia, i pica de talons ben aviat.
Arriba a sa garriga, i la passa. Troba’s barranc, i de d’allà. Afina sa covota paredada, amb so portal i ses portes tancades i es pi davant.
S’enfila p’es pi com un verderol que se’n puja an es niu. Se posa lo millor que sab per poder-se aferrar fort. Quant ès fosca negra, comensa a sentir trepig i rall per dins sa còva, i una veu que diu:
—Mar-i-mon obri! obri, bitzoc!
S’obrin ses portes i surten es nou gegants.
—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! diu es darrer. Ses portes se tanquen, i un d’ells se’n va cap an es pi, remugant, remugant.
—¿Que hi ha negú aquí dalt?
I ja’l té abraonat, i bones espolsades.
Sa rama des pi casi besava sa terra amb ses anades i vengudes; pero En Juanet, més aferrat que una pegellida, no caigué mai.
—No hi ha negú no, s’exclamaren es gegants; i li varen estrenyer.
Quant foren lluny, En Juanet davalla; se planta davant ses portes, i diu:
—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!
Ses portes s’obrin, ell entra i diu:
—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc!
I ses portes se tanquen.
L’homo veu ses nou taules amb un boc rostit, un ribell d’arròs i una bota de vi damunt cada una, i es nou caramulls de dobles de vint.
Deixà anà ses taules; carrega de dobles de vint fins que trobà que li bastaven; i diu davant ses portes.
—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!
I ses portes s’obrin amb tota sa seua majestat. En Juanet surt ben depressa, i diu:
—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc!
I ses portes se tanquen, i En Juanet amb aquell viatge de dobles de vint ¡cap a ca-seua ben atacat!
Figurau-vos son pare i sa mare, com veren tantes dobles de vint, si hi degueren estar contents.
Des cap d’una temporadeta En Juanet tornà a fer un pareí de viatges a sa còva des gegants, i sempre li digué de lo millor.
Al punt ca-seua fonc sa casa més adinerada de tot aquell contorn.
I la gent no se’n poría avenir, i mermulaven per llarc.
Pero encara anaven més morrotosos es gegants; que se varen tèmer des petgells que los pegaven, pero mai poríen afinar qui era s’atrevit que los entrava d’aquella manera.
Enrabiats de tot, surten un dia per veure si aclariríen res.
Troben un pastoret, i com los se va veure davant i que l’enrevoltaren, se posa a tremolar com una fuia de poll, i a plorar com un nin petit.
—No ploris, li digueren; no tengues ansia de res, no hi som per tu. Es que mos entren dins sa còva i se’n duen ses dobles de vint tai seguit, i no sabem qui ès. Sia es qui sia, per pobre que fos abans, a l’hora d’ara, amb lo que mos ha pres, per forsa ha de manetjar es doblers a palades. Lo que noltros volem de tu, que mos digues si saps que per aquí devora hi haja negú que dins poc temps se sia fet ric.
Es pastoret, per por de sa pell i per llevar-se aquells nou llocifers de davant, los anomena Ca’n Juanet, i los mostrà a on era.
—Aquest Juanet, digueren es gegants, no pot esser cap gallina banyada ni cap escaravat botetxo. Per forsa ha d’esser de s’ui des vent. Es precís jugar d’astucia amb ell, si’l volem haver.
Sobre tot, tiraren junta i vet-aquí lo que resolgueren: varen prendre nou bous d’una guarda que trobaren; en feren nou odres; llogaren nou pareiers de cós amb sos carros i es pareis, i los varen dir:
—Noltros mos posam dins ets odres, voltros mos duis a Ca’n Juanet, figurant que sou oliers i ets odres plens d’oli que anau a vendre, i que el voleu vendre a qualsevol preu. En Juanet ès segur que el vos voldrà comprar, i sortirà. Tot-d’una que’l vegeu, mos heu de pegar ponyida amb un clau que vos donarem per-hom, i heu de dir: ja ès hora. Si hu feis així, no vos queixareu de noltros: vos omplirem a tots sa taleca de dobles de vint,
Ja hu crec que aquells pareiers en foren.
Es gegants los donaren es claus, los mostraren es camí per anar a Ca’n Juanet; se posaren dins ets odres. Amb sos odres damunt es carros, partiren es pareiers; i tengueren tan poca sòn, que arribaren a Ca’n Juanet tres hores antes de s’auba, i trobaren tancat.
Digueren ou, desxingueraren: i espera qui espera, los agarrota un xubec tan maleit, que los doblegà tots, vulgues no vulgues, i se dormiren com a troncs.
En Juanet era un homo que tenía poca vessa ferm, i sempre solía esser més dematiner que s’auba.
Antes que aquesta comensàs a riure, ell guaita per sa finestra, i veu aquells nou carros davant.
—¿Que serà tant de carratum? digué; i surt a veure-hu d’aprop.
Mira dins es nou carros, i veu aquells odrots i es pareiers adormits.
—M’engana, s’exclama, que sien cosa bona aquests odres.
Com es pareiers estaven adormits cada un dins sa sarrieta des seu carro i duien sa taleca p’es coll, i sortia de dins ella es clau que havía de servir de ponyidor, En Juanet té s’acudit d’agafar un clau d’aquells i ponyir un odre. I tot-d’una sortí de dins s’odre una veu que digué:
—¿Que ja ès hora?
En Juanet, com sent allò, queda de pedra. Pensa una mica que hi havía que fer, i a la fi diu:
—No ès hora.
—Idò ¿per que te’n vens a ponyir? digueren de dins s’odre.
—No hu havía fet a posta, respòn ell.
L’homo aquí se malpensà, i digué:
—Ja son es nou gegants que se’n venen a ferme’n una. M’engana que no se’n vagen ben tosos.
Se’n va a Ca’l Rei, troba tancat i tot-hom davall es llensol, i cuida a esbucar ses portes toca qui toca; los fa aixecar, conta lo que passa. El Rei li dona tota sa tropa que tenia en peu, i amb ella ja ès partit cap a Ca-seua.
Es nou pareiers, un poc antes de sortir es sol, s’eren despertats; havíen vist Ca’n Juanet ubert, havíen demanat l’amo de la casa, per veure si los voldría comprar s’oli que duien; i es dos veis los havíen dit, quant veren que En Juanet no hi era.
—Noltros no mos cuidam de res; es un fii nostro qui se’n cuida, i ara justament no hi ès. Esperau-lo, que no’s pot estorbar gaire.
—¡Ja estam ben arregiats! digueren es pareiers. ¿I ara que feim?
Varen resoldre d’esperar.
Espera qui espera, se feu gran dia, i gran dia i En Juanet que no venía.
Pero ja arribà a venir, i un poc massa.
Com es pareiers se’n temeren, ses tropes los eren damunt.
Se presenta En Juanet, amb una espasa ben afilada, i, amb un tanca i obri d’uis, ses tropes los tengueren enrevoltats.
¿I què fa En Juanet amb aquella espasa tan ben afilada? Se’n va de carro en carro, i ¡bones ponyides a cada odre!
—¡Ai! deia es de dins. ¿Que ja ès hora?
—Passa d’hora, deia En Juanet.
I es gegants pegaven bot, sortint d’ets odres. Quant se veren enrevoltats de tanta tropa, cuidaren a fer es tro de rabia, i s’hi abordaren com a lleons, amb uns brúfols i uns bramuls que feien arrissar es cabeis; i en arribar a un homo, ja era bocins. Pero es soldats eren de pel arreveixinat; i, si en queia un, ja n’hi havía un altre an es seu lloc; i feien ploure damunt es gegants un ruixat de fletxes i una calabruixada de pedres, i amb ses llanses i ses espases los devertíen de casta forta, i los feien ses pessigoies ben endins.
Bé varen fer es gegants; pero un després s’altre acabaren per caure, massells de ferides, i aixamplaren es potons.
Quant los se’n duien a enterrar, a qualcún li trobaren un homo sencer dins es canyó de ses sopes.
En Juanet contà an el Rei tot lo que havía passat.
El Rei i tota la Cort anaren a sa còva des gegants, i veren aquella partida de caramulls de dobles de vint. Tiraren junta sobre lo que s’havía de fer, i se va resoldre que En Juanet se quedàs amb lo que se’n havía duit, en recompensa d’haver destapats aquells lladres i esser estat causa de que los matassen, i que ses altres dobles de vint, com se judicava que eren robades i no se poría sebre an-e quí, que el Rei se quedàs amb elles, i fins i tant que les hagués gastades totes, no fes pagar a negú taia ni contribució de cap classe.
Quant la gent e-hu va sebre, tots botaven d’alegría, i feren unes festes que duraren un parei de setmanes. I En Juanet amb son pare i sa mare, rics i plens, i el Rei amb sos seus vasalls, francs de taies i contribucions, visqueren xalests i devertits.
I encara són vius si no són morts.

Continue Reading

Aygo-forts: Ses Peparrines

I

Apunta, Pepita: un ebanico… tant; una piesa de pecho de oro… tant; un reloj de tres capsas… tant:

Axó dictava, ajupida demunt una tauleta iluminada amb un quinqueret set-mesó, la senyora Jusepa á sa seua nora Na Pepita. Aquesta escrivía ses notes, casi taquigráfiques, á un llibret de contes cerolós y escantellat, que per espay de vint anys va essé es confident econòmich manetjat p’ el senyó Pepe, un ex-sargent andalús amansat per la senyora Jusepa, y refredat á Mallorca fins á quedarse baldat á una cadira de repós, més de vuyt ó déu anys seguits.

Antes de passá endevant, será lo milló establí sa personalidad més ó menos civil, des qu’ han de figurá, de present ó per referencia, en aquesta pobre historieta.

La senyora Jusepa, de qual jovintut no convé parlarne molt, va posá ses mans demunt un sargent, estirat y fiero y andalús, que va prende sa llecencia poch després d’ acabada sa guerra d’ Africa. Va dexá de serví el rey per vení á essè esclau de la senyora Jusepa,

Penjá, el senyó Pepe, com á recordansa des centenars de moros escabetxats, es sabre, es ros, es poncho y es demés trastos de matá; pero regalá es calsons, com á regalo de casament, á sa novia.

A molts d’aquests homos forts, per andalusos y per guerreros que sian, los ne pren com á n’ es vi de fogoneu. quant está dins es cup, en es plè des bull, mata sa gent que sols s’ hi arramba; pero una vegada trascolat… no res: brou de llántia.

Axí n’ hi prengué á n’el senyó Pepe; encara qu’ estava á la flò del mon, passá molt poch temps de trascolat desde es cup de sa milicia y des bull des fadrinatje á dins es tonell des matrimoni; y ja no tenía forsa, no solament per matá una mosca, sino que sempre parexía que tenía pò de que ‘l matassen á ell. ¡A ell, que deya molt serio, que tots es peixos y taques de ranxo des séu uniforme, eran esquits de cervell de moro y de sanch de biduí!…

La senyora Jusepa se posá es calsons, y no ‘l dexava piulá. Fins y tot li doná orde de parlá en mallorquí, si volia que l’ entengués, y que dexás aná ses forasterades que no més servían per darse tò.

D’ aquesta exigencia resultá un mestay d’ andalús y pollensí, (ella nasqué á Pollensa,) que era cosa de llogarhi cadiretes.

A pesá de s’ apocament y d’ haverse esbravehit tan aviat el senyó Pepe, el cel enviá á n’es matrimoni un ínfant qu’era com un moxet escorxat; y que surá, gracies á n’es viveró y á sa cabra, que manetjava y pasturava es papay nou, convertit de Marte lletós en didot sech.

La senyora Jusepa tenia altres feynes; y com ja havía consentit á no tení sucessió, perque era granadeta, li va caure tòrt que vengués aquell reborday, y solía di quant el mirava:
—¡Ja se coneix que heu ests, fet de llepadures!!

Tal vegada en s’ única cosa qu’el senyó Pepe tragué sa llarga va essè en so lográ qu’ á n’ es nin li posassen per nom Leopoldo. No hi valguéren rahons ni rabietes, ni tampoch que la senyora Jusepa digués qu’ era un sant raro y que no ‘l tenía tractat. Més que tot axó, pesava demunt sa voluntat y sa memoria des veterano d’ Africa, es recort y sa veneració p’ es general O’Donnell.

Cresqué magre y anyívol s’ infantó, y perque comensá á pintá amb carbó ninots y cases y abres y velzíes y vapors amb so fum enrevoltillat, demunt ses parets que trobava, sos pares determinaren que fos artista. Arribá á fé d’ escultó á ca un tallista, y sempre dèbil y malaltís, sa mare el va casá amb na Pepita, qu’ ella li triá de cama á cama y qu’ era sana com un gra d’ ay.

Com en aquella casa no hi havía més voluntat que sa de la senyora Jusepa, digué un día:
—«Leopoldo, casèt.»

Y en Leopoldo allargá es coll, y s’ en va aná á casá, lo mateix qu’ hauría anat á prende una entrada p’ es toros.

Al cap d’ un any, una tossineta seca y ses oreyes transparents com á plegamins deyan ben clá ahont aniría á passá s’ hivern; y es dissapte dels Morts l’enterraren.

El senyó Pepe va aná ben prest á ferli companyía; perque es reumátich va prende cartes, y á pesá de tots es curanderos qu’ en passaren, no va fé més qu’aumentá de cada dia es patiments. Encara no havían vengut en carro triunfal ses untures ni es licor de la Sabana, y per axò li durá tant sa malaltía.

Casi es ben segú que allá, á dins sa tomba, costat per costat, pare y fill, amb sa tranquilidat de sebre que la senyora Jusepa no mouría escándol, devían fé bones xerrades, contantse moltes cosas qu’ aqui, demunt la terra, haguéren de callá per forsa.

( R. I. P. )

II

Ja sent ara qualque estèlich rectilíneo que se pregunta á ell mateix:—«Y bé, ¿que ténen que veure ets apuntes des comensament, amb tota aquesta historia mal pintada?»…— A n’ axò anam.

Viudes, no pensaren la senyora Jusepa ni na Pepita en mudá de modo de viure, sino en disfrutá de tots es medis de llibertat qu’ es nou estat y es no havé de cuydá es malalts, los donavan.

Una viuda es, en certes ocasions, una barca sospitosa; y tant pot issá gayardet de guerra, com bandera negra de pirata, com pavelló de comèrs, axí com més li convenga, segons ses aygos per hont navega y ses embarcacions á la vista que se propós abordà; axò si no cassa escotes de firme, per passà qualque bulto de contrabando.

En ses séues juventuts, havia estat la senyora Jusepa una dona agradable sense essè guapa; pero á les hores en que la vaig conexe viuda, no conservava res de tal agrado. Morena y fumada, de boca y baxos de cara, tenia, tota sa importancia de fisonomía en aquell joch d’uys que no eran fets per cara humana. Jo crech qu’ ets angelets esburbats, qu’ ajudan per divertiment á Deu nostro Senyor á pastá gent novella, se degueren equivocá de capsa, posant á sa futura senyora Jusepa uns bessons d’ uy des qu’ allá dalt ténen reservats p’es tigres.

Aquella mirada sèua donava cal-frets quant la desparava contra es qui ella volía trastorná. Amb aquella vista felina havia acovardat, després d’ etcisarlo, á n’es soldat d’ Africa, que sense pipelletjá havia vist vení es fiblons de sa cavalleria del Desert; y s’infelís no tengué mès remey qu’ usá sempre, després des matrimoni, unes uyeres de quatre vidres verts, perque deya, per amagá sa veritat, que «aci lo veia tóo más alegre y á zu mujé menoz clara.»

Na Pepita era un’ altra cosa. Tenía un ayre d’ innocencia y una cara d’ángel gòtich astorat, que ben observada, sempre dexava es dupte de si tenia llástima de sa gent ó de si feya befa, de part de dins, del mon y la bolla.

Casi es per demés dí que sa sogra vestía, feya ja molts d’ anys, d’ hábit morat de la Sanch, y sa nora d’ hábit del Carme, amb corretja de xarol y escutets de plata.

Poques vegades s’havia vist una unió més perfecta entre sogra y nora, com aquella que ‘n feya de ses dues Pepas, si no una sola personalídat, à lo menos una sola idea, un sol fi y una voluntat única.

Qualsevol pensament, per pervèrs que fos, nascut dins es front d’ una d’elles, trobava totduna que brollava en forma de paraules per una boca, sa conformitat amb sa mitja riaya de s’altra boca. De carácter oposat, d’ edat diferent, de gusts contraris, jamay havían tengut una disputa; perque na Pepita se doblegava com una canya, y ses furies de la senyora Jusepa, no tenguent ahont fé destrossa, no arribavan á sortí de dins sa gabia d’òssos des séu pit.

III

Ningú en aquesta terra mallorquina, ahont tothom sab quina sopa menja cada dia tothom y de quants de punts se calsan es vehinats y es que no ‘u son, conegué jamay cap finca ni cap renda á la senyora Jusepa. Sempre havia viscut amb s’orgull girat á s’enrevés, que consisteix en aparentá pobresa, pero en realidat no privarse de res; menjant molt y bò, á estil de sauvatgina: á dins es cau y amagant ets òssos.

No li faltaren comodidats, ja que li faltava respecte y consideracions, á n’ aquell pobre senyó Pepe, que assegut á sa cadira de la paciencia, sèrio, acartonat, coló d’oliva sabatera y amb ses vidrieres verdes devant la vista y en es costat des polsos, no tenía més entreteniment que pitjarse ses bolletes de cotó que li tapavan ses oreyes y que no dexava may de dú, segons ell deya, por un zuzurro cogido allà baix ab ses homitats dez campaments, pero en realidat, per ferse un poch sord, axí com se feya un poch cego amb ses uyeres, tot en obsequi de sa seua zeñora.

Aquestes obres de defensa, y sa famosa de n’ Alarcón, «Diario de un testigo de la guerra de Africa,» eran ses úniques distraccions que solían alterná amb so fuyetjá es llibret de contes y anotarhi ses partides qu’ ella li dictava y qu’ ell escrivia, amb sa lletra clara, llampant, espanyola y molt rasgueada propia de ses plomes de sargents.

Pero, ¿d’ hont sortían ses misses?

IV

Poques eran ses cases de senyó ahont no tengués entrada y fos ben rebuda la senyora Jusepa. Era una especie de Providencia inevitable, perque no hi havia matrimoni, naxement, malaltia, mort ò altre fet ò circunstancia extraordinaria, (sense contarne d’ altres de que parlarèm,) en que no se trobás, casi per art d’ encantament.

Si un ninet d’ aquelles cases de qui fa fè se feya un trench encara no l’ havian axecat y ja la trobavan. à ella, amb un papé d’ estrassa empapat en ví y sucre; y no hi havía cap senyora que ‘u fos per tení un flato ò cosa des nirvis, sense trobarse sa retjola de sal, calenta, enrevoltada amb franèl·la, ó sa tassa de camamit·la ó tilo amb flò de tarongí, ó s’ ampolleta d’ éter, en mans de sa Peparrina.

Aquest mal nom ley havian posat ses dònes de qualque casa, y es ben segú que vé derivat, y dret en candela, de paparra.

Pero ses séues especialitats visibles eran ses de matrimonis, naxements ó morts. Se passava de sol a sol trescant botigues y botiguetes, maretjant, cercant mostres, regatetjant, desplegant pèsses, y fent torná locos argentés y modistes y brodadores.

Encara no s’ havia trèt n’ Adela sa manta, y ja se trobava sa Peparrina que li feya senyes y escolts; encara es capellá més acostat á la casa no comensava á di còses á un malalt més ó menos agonisant, y Ella ja ho esquítava tot d’ aygo-beneyta, encenía sa candela, s’ ajonoyava, sortia, comanava veta negra per sa coxinera d’ es baul, medicina per mal de có (de ses dònes), corría per tendes y convents per comaná roba per s’ hábit, ó perque comensássen es ramellet de plata, ó sa corona de roses blanques, ó es vestidet de Bon-Jesus, si se tractava d’ un aubatet.

Conexia tots es recons de dèu ó dotze cases de senyó; y encara que sempre sol haverhi en tals cases una dona véya, qu’ es es factótum, v que se sol posá gelosa fins y tot de qualsevol iniciativa de sa senyora, no tenía cap de elles res que di de ses culetjadorades de sa Peparrina, perque elles eran ses primeres en aprofitarse de sa gran influencia que demunt es senyós tenia.

Perque axò sí: no ‘s posible trobà res més dols, més complacent, més amable y més amerengat qu’ es carácte que la senyora Josepa gastava á fora-casa. Es clá; com havia tirat tant de verí y fèl y vinagre dins ca-sèua, ja no li quedava dins el cos, quant posava pèu á carré, més qu’ es baxos de melassa d’ hont havia sortit abans s’ esperit de… contradicció y es geni repròpi de mula ressabiada.

Es séu manto protectó y es séus servicis devallavan desde dalt es cap des senyós fins á ses sabates de sa derrera mossa de cuyna de ses cases ahont tenia lado y vara alta.

Axi se compren es vot universal, s’ aclamació continua, que l’ arribaren á fé necessaria per tals cases, y que duyen á n’ es senyós de ses matexes á no podè moure un pèu sense la senyora Jusepa.

Si una dóna patía de mal de cap, li posava es dos pegadets a n’ es polsos; si hi havia enamorat de cuynera, Ella passava recados, y no se feya dolenta perque se véssen un instant á part ó banda; si sa senyoreta jove tenia qualque oficialet que no agradás á sa senyora vèya, ses cartes anavan y venían entre ses séues mans, y á dins s’ estudiet de ca-sèua sa Peparrina los donava á ells noticies, conseys, esperanses y seguritats, qu’ eran sempre agrahits á preu d’or.

A devall sa matexa manta ahont amagava una beguda per una cambrera capet, s’ en duya, de part de sa senyora, un ciri de mitja lliura á San Ramón de la Mercé; y apenes una novia comensava á avorrí sa sopa de carn, y ja á la senyora Jusepa li faltavan cames per escampá sa noticia per llevant y per ponent, y no se torbava molts de dies á comparexe amb un ciriet escrit, un papé plè de defensiuets y evangelis brodats d’ or y platayons, y á anuncià sa llista de relliquies que, á convents y á cases conegudes, tenia compromeses per quant fos hora.

Per aquest camí no acabaríam may sa relació de servicis qu’ abans he anomenat visibles, en comparació amb altres qu’ eran absolutament secrets, y en realitat es principals, es grossos y es productius, ademés d’ essè aquells en que na Pepita feya més papé.

V

Cada vegada qu’ un barco de guerra, d’ aspecte formidable y més net y cuydat qu’ una copeta d’ or, dona fondo á sa nostra badia, no puch dexá de pensá en quants de recons mal adesats, rovey per sa cala, y rates y altres miseries deuen está amagats á bordo, á pesá des gran esment y disciplina may descuidada. Idò bé: hey ha cases, de ses que parexen més ben muntades y conservades, que tenen es seus recons misteriosos, necessitats no sospitades, miseries morals y materials, ó vicis y debilitats, que costan menos d’ amagá que de combatre y desterrá pera sempre.

Circunstancies hey ha també, nascudes de vicis que duen coua y que qualque dia vènen á no tení espera ni consideració ni respecte a noms, á classes ni á categoría.

Per aquests glops amarchs ó verinosos, eran salseres de mèl ses Peparrines.

Fins aquí ha fet poca vasa na Pepita; pero ara veurèm si amb aquella cara d’ esperitada, era es bras dret de sa sèua sogreta y de qualcú més.

A na Pepita no la veyan p’es carré de dia. Era com ses òlibes, que no surten més que amb sa fosca, y no podían mirarla sense pensà que tenia cosa d’ ave nocturna, per mor d’ aquells uys redons y esglayats.

Mentres sa sogra corría y feya sa rata traginera per cuynes, cambres, alcoves, sacristíes, convents y botiguetes, ella guardava la casa. La casa estava á un carreró arreconat, y ademés d’ una botigueta adesada y petita, qu’ estava á la vista de tothom, tenía uns estudiets fondos, que travessavan á un piset amb sortida á un altre carré bastant enfora.

A s’ enfront de sa botiga, hey havía una ménsula de fusta aguantant un llantó, que cremava nit y día devant una estampa de Sant Cayetano; y ademés des retrato des general O’ Donnell á cavall, fet en litografía, es des dos morts de la casa, pintats al òli per un aficionat.

Es per demés di qu’ el senyó Pepe estava mapat de uniforme y demunt un fondo de moros destrossats, per entre figueres de moro.

Sa matexa cadira de repòs demunt sa que tantes vegades va tremolá de pó aquell león de las batallas, estava allá mateix; sols qu’ á les hores l’ ocupava, enrevoltillada y mitx adormida, una cusseta d’ aygo, amb so nas lluent y homit y amb un regalim de xocolate á cada uy, y amb ses llanes des devants dexades á modo de lleó amb manquitos y borleta á sa coua.

Res havia canviat en aquella casa desde trenta anys enrera, y tenia tot s’ aspecte de donà cobro à una familia de menestrals honrats, retirats de sa feyna.

Les servía á ses Peparrines una vèya, de tota confiansa, muda de naxement y parenta de sa sogra; y encara que cuynás, cuynava per ella casi sempre; perque ses dues senyores, encara que pobres, se menjavan lo milloret, que d’ amagat los duyan d’ una fonda.

A hora d’ encendre es llums, no faltava may la senyora Jusepa á ca-sèua. Fos allà ‘hont fos, feya una escapada, si no podía dexá del tot, y amb sa nora donava conte de tot lo qu’ havia fet y dexat de fé, passantse ses faldes de dú per dins la casa y ses sabatilles de canyamás, si no havia de torná sortí, com casi may sortia.

Tancava sa botiga, tornava á pujá dalt s’ estudiet, y dictava á na Pepita aquelles notes, per ses qu’ hem comensat, ó altres consemblants, que deyan: —Apunta, Pepita: dose cubiertos de plata, tant; una piqueta antiga, tant, una miniatura en diamantes, tant.

VI

Totduna que quedavan fets ets asientos, na Pepita se vestía amb gran esment, y mentres se passava s’ aclaridó y se donava quatre cops de borla, y amb unes quantes guyes de cap negre á sa boca se posava sa manta y s’ arreglava es flequillo devant es miray des tocadoret, sa sogra li dava ses noticies precises, que eran instruccions per lo que importava fé, aclarí, averiguá ó impedí aquell mateix vespre.

Cap general ha donat may ordes més clares amb més poques paraules, ni cap gefe d’ Estat-majó les ha enteses tampoch més aviat y amb més inteligencia.

Partia s’ estiu tota sola, y s’ hivern, acompanyada de sa tia (sa criada).

¿Ahont anava? Si l’ haguèssem de seguí passa per passa, podriam omplí un llibre, sols descriguent ses visites d’ una sola vetlada.

Solia entrá à ca’ una mestresseta véya, encarregada d’ aná per ses cases de préstamos à trèure ó empenyorá alhaques, á ca’ una pagesa alta y grossa com una torre de molí, amb sa cara de formatje de Gruyère, que tenía comissió de dides, que criavan à la vila. Pochs vespres dexava d’ aná á ca’ una senyora que l’ apreciava molt y li feya vèrbes, y allá hi trobava senyós de certa edat, estat y posició, y dels quals necessitava noticies y ells alguna informació, y ademés, qualque alhaca que, per evità vertadés conflictes, havían de rescatá de entre mans foradades.

Aquells personatjes que en es sigle parexían la capseta del bon seny, li comanavan unturesy begudes, qu’ eran especialidats de sa sogra.

Qualque vespre, partia amb un carril, y s’ en anava devés Son Rapiña, á veure si en es casull qu’ allá tenía per dexarlo á ses amigues y fé un favó en cas d’ extrema necessitat, hey havia res de nou; y dexava menjá per alguns dies á n’ es mussol y á n’ es moix negre, ó feya sa prova de ses candeles verdes… en combinació amb altres experiments trascendentals, que preparava la senyora Jusepa á ca-sèua.

Tenia entrevistes llargues, á una algorfeta de devés es Puig, amb un patró que feya es tráfech á Algé; y mentres algunes vegades ella li duya bultos que pesavan molt, s’ en duya altres vegades, quant aquell havia tornat de viatje, qualque rodill de papés francesos.

Pujava una escaleta que no tenia fí, á un carreró no molt lluny de sa Ferreria; y allá dalt, á un porxo fosch y arreconat, dins un rebost interió, hey trobava, després d’ havè fet moltes senyes y contrasenyes perque li obrissen, un jove magre, bisco y escabeyat, de pel coló d’ aram, que tenia vista d’ águila pexetera per conexe s’ or fi y unes ungles d’ acé per desmuntá pedres fines y muntarne de falses á qualsevol pessa, y qu’ era capás á retorce y á forjá un grilló de ferro de presidiari, y ferlo passá per pectoral històrich d’ un arcabisbe.

Tenía daus de tres o quatre pisets buyts…

Pero axò no tendría acabament, y me pareix que lo apuntat ja basta.

VII

Sempre entrava à ca-sèua per sa botiga. Si no hey havia llum á s’ estudiet, era senyal de que sa sogra tenia visita; y axò era lo acostumat.

Sense fé renou, perque tenía derrera sa porta unes sabates de goma, s’ en pujava, y per un foradet ubert á derrera un quadro, penjat en es quarto des piset vehinat, ahont tenia la senyora Jusepa es sèu xibiu, ella veya ó escoltava lo que li convenía; y poch després, se presentava, diguent sempre que venia de fé ses séues devocions.

Se fa imposible detallá ses entrevistes que allá dalt hi tenían persones respectables, y ses escenes que s’ hi desplegavan. Lo que més ressaltava era s’ importancia principal que na Pepita allá representava, fins á n’ es punt, que antes d’ arribá ella, sa sogra jamay se comprometía ni determinava res.

No queda més remey que parlá de tals escenes y entrevistes en forma de sumari.

Hi anava una mare honradíssima, de familia principal, per demanarlos un remey segú, per rompre s’ etcís d’ una polissona, qu’ havia servit á ca-séua, y que duya es seny begut á n’ es séu fiy majó.

Hi anava una fadrina veyarda, tan rica de bens com despossehida de gràcies, que volia que li féssen ses cartes, costás lo que costás, per veure si era cert lo que li deya es cap y havia somiat tres vespres seguits, respecte de una persona que tenía interés per ella.

No hi faltava qualque viuda, cap de casa, que li duya, perque ho venés per sotamá, una dotzena de cuberts amb sa cifra mitx llimada y un medalló ó ventay ó retrato de miniatura y de gran mèrit, que dexavan anà, quant los treyan des papès descolorits y d’ ets estuches picats, s’ aroma d’ antiguedat que no ‘s pot falsificá.

Alguna xòrca orgullosa, pero lletja, los demanava uns polvos per fé parlá, d’ adormit y somiant, es sèu espòs, perque ella tenia algunes sospites… y volia sorti de duptes… per está tranquila.

Una viuda, jove y plantosa, hi anava, feta un mar de llágrimes, y los contava pedres menudes, sa traició d’ un subjecte mal ánima, que l’ havia enganada per massa bona y per massa bon cò; y ja qu’ ell no li volia torná s’ honor, volia que ley proporcionássen, pero prest, ses Peparrines.

Una criada vèya, de s’ absoluta confiansa des sèus senyós, hi anava perque aquests tenían necessitat d’ una dobla de vint, per fé callá per ara sa botiguera, es fariné, es sabaté y demés genteta, que ja los perdían es respecte, y tenían sa desvergonya, —perque avuy en día no hey ha criansa,— de entregarshi á demaná es contes…

Una mare, que no tenía bé a la memoria si es día abans li havían dit ellas si per assegurá s’ enamorat de sa fia, (un bon partit de Porto-Rico), havía de fermá, devall sa cadira des novio, un dragó per sa coua, ó pes coll, ó per ses cames… amb un cabey d’ ella.

Una senyora, que flastomava, y era tota una senyora, —segons deya,— hi anava per durlos un saquet de nit plè d’ alhaques, perque les fèssen corre, ja que ‘s duenyos que les davan per perdudes, perque la jostici hi havía posat ma, tant mateix no ‘n tendrían profit, y no volia que la comprometéssen á ella… perque eran de varies pressones… (que les havían robades).

VIII

Quedavan totes soles sas Peparrines.

Antes d’ aná á n’ es llit, y en poques paraules, tenían resolta sa manera més profitosa (per elles) d’ arreglá cada un d’ ets assuntos qu’ aquell vespre havían cayguts en ses sèues mans. ¡Tantes eran ses bones relacions, sa sèua práctica y es sèus medis!

Compresa sa naturalesa de tals assuntos y ses poques maníes y escrúpols de ses dues viudes, es cosa fácil endeviná que desprès de ferse d’ or, tenían assegurada, per sa complicidat, cada dia més estesa, ab moltes famílies, sa bona correspondencia y s’ estimació (á lo menos externa) de tots es qui s’ havían servit d’ elles, ó se podían veure en es cas d’ haversen de serví…

Sortia es sol, (perquè surt per tothom), y altre pich la senyora Jusepa vestida de morat y amb so rosari en sa ma y sa cara trista, tornava á fé de Providencia p’ es qui la conexian menos ó la necesitaran més.

Se ponía es sol… y altra vegada, á encesa de llums, tornava á ajupirse demunt sa tauleta iluminada p’ es quinqueret nanell, y dictava:

—Apunta, Pepita; un ebanico… tant; una piesa de pecho de oro… tant; un reloj de tres capsas… tant.

IX

Fa pochs dies que la vaig veure a la senyora Jusepa. Está feta una jaya, y apart d’ algunes taques negres que li han sortit desde sa conciencia á sa cara, y de lo ruat des polsos y galtes, té s’ aspecte respectable, perque á forsa d’ havè duyt, per espay de tants d’ anys, ben fermada sa máscara de s’ hipocresia, ha arribat á soldá amb sa pell viva; y ara aquell caramull d’ infamies passetja una cara de santa de cartó… encara que tacada.

Pero aquells uys de tigre tenen més brillo que may, y no es possible mirarlos sense calfrets.

Anava amb una crosseta y es rosari; sa manta molt endevant, y acompanyava dues jovenetes de bona casa.

M’ agafà d’ apart, y ma va di que na Pepita havia fuyta amb un senyó, cap a Barcelona, y que li havían fet casa-santa (?) Y fent sabonereta p’ es recons de sa boca, morada y humida, y espiretjant ets uys felinos, me deya:

—¡No sé qu’ hauria fet aquella descarada, si jo no li hagués dat bons exemples!… Hey ha faltat poch per desacreditarme devant es señorío.,.

Continue Reading

Aygo-forts: Escola práctica

I

La senyora Rosa acabava d’ apagá sa candela de sèu amb una sabatilla. Pero es cremayó, que dins aquella oscurítat de s’ alcova malsana parexía s’ uy de la Providencia vetlant demunt ses misèries del mon, dexava veure tots ets objectes blanchs y lo que demunt ells resaltava per oscur.

Axí es que en es capsal des llit s’ hi veya un Ecce Homo núu de còs, amb so dogal en es coll y molta sanch per sa cara; abaix d’ ell, una piqueta (que per forsa havia d’ essè sa piqueta de sa sanch), y en es peus des llit, penjats á claus ganxos, sa roba de la senyora Rosa y sa mudada del senyó Toni, qu era es sèu espòs, y que á son costat tossía.

Aquells bultos negres penjats á sa paret, vists casi á les fosques, parexían víctimes convertides en penjoys, ó pelleròfes de persones qu’ havían perdut es bessó.

Axò de que fossen pellerenques sense bessó, no hauria estat cosa rara; perque aquell matrimoni xupava un senyó de bona casa, axí com un llimpia-botes xupa una nespla madura; y lo cert es qu’ es joves (y qualque vèy) qu’ aquella santa pareya protegia, encara qu’ haguessen nascut á casa que pot, se quedavan ben prest á la fresca, si no entravan á la Misericordia ó á las Hermanitas.

Acaba de tossí el senyó Toni; la senyora Rosa, lo mateix qu’ una fragata qu’ ha dat fondo, va desvaporá per totes ses vàlvules, y desprès d’ havè cercat, marit y muller, cadascú es sèu jayent, comensáren sa xerrada de capsal.

—Creume. Toni, (deya la senyora Rosa), creume; pero axí com anam, ja som á mitjan costa des Camp-Roig. Sè cèrt que no has cobrat res de D. Cuanito; sé cert que á D. Duardo li dexarás es docents duros amb un trist pagaré de cinchcents… ¡y axò qu’ haurás d’ esperá tres mesos per tornarlos á posá ses mans demunt!… si les hi pòsas; perqué si ara té un empleo des que vessunyan, demá pot essè un pèrdis cessant… Ja sé que es forasté y que té sa senyora plantosa… ¡M’ haurías de sortí llibertino!…

—Calla, Rosa, calla, si pots… Ja sé que ‘m pèrt per massa noble; pero axó deu essè per allò que diu: dime con quien tratas… y que m’ arruin per massa generós… y axò deu essè de resultes de tant d’ habitá amb tu… perque s’ exemple, Rosa, hey fa molt.

—Toni, Toni, no ‘m vengues amb xinites.

—Cap xinita, Rosa; pero quant mos casárem, no teníam per capital més que fe y esperansa, y no me recort que tú ‘m duguèsses per dot cap mica de caritat.

—¡Bona l’ hauríam feta, Toni! Aquesta virtut, en el dia, no serveix mès que per fé nials ses altres dues.

—Bé; idò per lo mateix te vuy dí que á forsa de fè favós de trenta en amunt, per cent, y de protegí fiys de familia (amb sòques) desgraciats per un cavall…..

—O per una sota…

—O per un rey… de copes… hem feta una lladriola…

—No m’ agrada aquesta paraula…

—¡Idó, hem fet un capitalet y un fiy missè; y tot ha sortit d’ aquí!

—Vaja, Toni; no t’ exaltis; ¡m’ has rapat un bras!…

—Pitjó seria que m’ hagués romput un’ ungla.

—¿Que téns negoci per demá?

—Tench un aucell enlluernat; pero per posarli es cinch dits demunt y penjarlo ‘m á sa bandolera, he menesté qu’ En Pepito, es nostro missè, mos ajudi; perque se tracta d’ un sebatlí escalivat.

—Idò demà dematí, li esplicas s’ assunto, y crech qu’ es nostro hereu no quedará malament; á la fi no es bort… pero no t’ asembla cap pel…

—Rosa, dexem aná aquests pels: encara el té rucá ¡y passa des vinticinch!…..deu essè en es Teatro. L’ he enviat á sa cassola perqué estás á l’ aguayt de quins parroquians hey havia, y perque vés quines pubiles marruquetjan D. Paquito y D. Lekandro. L!avó havia de fé una passada per un parey de sociedats-xibius, per veure quins torts hey cauen, y per sebre quin pols ténen; perque si tènen sòrt y van farts, vomitan, y si tènen sèt, prenen á qualsevol prèu. Pero no crech qu’ haja fet res á son endret.

—¿No l’ has enviat á s’ encierro?

—Hey ha temps per tot.

—Ara que parlam d’ encierro: aquell senyó…

—¿Quín?

—Aquell qu’ executárem.

—¡N’ hem volgut executá tants. Rosa!

—Bono, aquell que sempre conta lo que li costá un elican á Barcelona.

—¡Ah! es pagès.

—Pagès ó ciutadá, té bon’ ombra. Mos ha duyt un animal.

—¿Un altre?

—Un gallet de lo mès maco. Per mí, té flato.

—¿Es gallet?

—No, ei senyó Silvestre, perque he reparat que feya sa torniola y estava més blan qu’ un guant de retgidó.

—Bono; per ara ja ha comensat á dexá plomes… més envant mos quedarèm amb la resta. Mira, Rosa; se fa tart y me pareix que ja basta de predicá. Rosa ses téues devocions y no remuguis fort, que estich cansat. Bona nit, y no fasses oratge amb so tapament. Arrambèm s’ escopidó, que de tant de tossí, pens que me trauré sa frexura.

—O sa verinada.

—Vaja, Rosa, creume; resa y no me provoques. ¡Ah! mira; demà dematí, ja que te axecas primé que jó, fé devallá En Pepito; digalí que entr’, perque trob que s’ atlot no surt tan fi com jo voldria… No du curolla en so negoci.

—¿Que vols que fassa, més de lo que fa?… Enseñèl.

—Pèrt es temps pe’ ses bardisses, y ja no es hora de que se contenti amb cassá llagosts. Ja hauria de sebre aprofità ses caygudes, y esperá es conís derrera ses mates, y conexe ses que fan llentrisca.

—Bono, bono; dòrm y dexém resá. ¡Bona nit!

Axí va acabá, per aquell vespre, es balans de sa diada. Aquella pareya duya en es pensament s’ idea clara de lo qu’ ha d’ essé, per dedins, un cau ahont una còlla de genetes descansa, llepant y cruxint ets òssos des llebretons y coniets de canonge qu’ han atrapat, es dia abans, en es jás.

¡Aquella alcova feya tufo de seuvatginal

La senyora Rosa va mastegá fasòls una estona; el senyó Toni va tossí algunes vegades; y es cap de mitja hora, aquells dos exemplars de sa rassa felina batiada roncavan com á dos benaventurats.

¡Lo que pot una conciencia tranquila!


L’ endemá dematí, y molt abans de que fos de dia, la senyora Rosa botá des llit, pegá una uyada de llástima á n’ es sèu homo, se posá sa roba d’ aná á misseta y á plassa, á cercá s’ escayola, y seguida de sa servitut (una cucaratxa de Campos,) ja va essè partida, després de dí dues paraules, p’ es forat de sa clau des cuarto des sèu fiy y d’ havé pres un satriet d’ oli pe’ sa llantia de sa capella de s’ Ecce Homo.

En lo físich, era la senyora Rosa una venadera mestresseta, d’ aquelles que per amunt que se fassen y per molt qu’ arribin á aplegá, heu aplegan tot y prenen á ses victimes tot quant tènen, fora sa bona educació, ses bones formes y sa delicadesa, circunstancies que per lo mateix que qui les té no les pèrt may, qui no les té, may les pot aplegá.

Era d’ aquelles senyores qu’ encara que tengan roba, quant més enllestides van, més mostran sa filassa; y que si duen túnica de vellut amb aplicacions, un, sense volé, los cerca per baix sa sabata en tapinada, vulgo xoquí.

Naturalment, que la senyora Rosa solía aná de trapillo: y aquella cara cotiflada, peluda, fosca y amb so nas vermey d’ escaldó de fetge, acompanyava la resta de sa figura, baxa, gruxada, afavorída d’ espatles y més que afavorída de muya.

Tenía es brassos curts y ses arpes llargues, y recordava s’ ayre d’ una foca ó vey-marí.

Patía un poch de romátich y de flatos y de estèrich.

S’ oló de tabach l’ acubava; posava canya á n’ es café (que li agradava claret, á ca-sèua) pe’ ses festes anyals; duya guants coló de llimona p’ es Dijous-Sant y anava á ca ‘n Solé es vespre del Corpus.

A forsa d’ influencia, havía arribat á fé devot de la Sanch es séu Toni; y cada divèndres horabaxa hey anavan á resá un credo y á ferli una llimosna de quatre cèntims.

Dexem aná la senyora Rosa que fassa sa sèua vía y se pas unes quantes hores observant lo que gasta cada criada de cada deutor séu, y disputant amb ses placeres y ses pescadores y es carnicés, que quant la sentían, quedavan convensuts de que les havían d’ havé amb qui entenía, més qu’ ells matexos, sa manera de descorterá un anyell, y fins y tot un moltó.

II

Per ses retxilleres des finestró de s’ alcova del senyó Toni comensá á entrarhi sa claró de Deu; y tossint y remugant, cercá es xoquins aquell sant homo.

Ara que sa claró heu permet, y ja qu’he presentat es croquis de sa dolsa esposa, no puch passá sense pintarlo á ell amb quatre cops de làpis.

Alt, sech, carregat d’ espatles (y de males intencions), el senyó Toni tenía á les hores una sexantena d’ anys.

Cara xupada, ceyes que li penjavan com á fenás p’ es cantell de ses còves d’ ets uys, que allá dins parexían dos botonets de vidre coló de cél, embotonats á dos traus vermeys, y tota sa fesomía afeytada.

Amb sa cara sense pel, li resaltava y sortía més es nas de béch de falcó, y se veyan al descubèrt totes ses rúes, contorns, reconets y mistéris d’ aquella boca de sátiro volteriá, de llabis coló de vinagre, y que per un moviment nerviós, nascut de sa práctica y des pensament, feyan de tant en quant s’ acció de pegá una xupada.

El senyó Toni no havía fumat may; pero havía xupat sempre entranyes ó canyellons ó artèries, d’ hont pogués trèure sustancia ó popes ó sanch. Era un homo de rapiña.

Quant se llevá es barret de cotó blanch y el passá á un des poms des llit, va descubrí una calva de voltó, que bastava per doná idea de lo verinós qu’ era es such d’ aquell cervell, que, travessant sa closca, matava ses rèls des cabeys.

Es nostro personatge se vestía remugant y pensant sa manera com aprofitaría milló aquell jornal, quant sonaren dos toquets a sa porta, y entrá En Pepito.

—¡Bon día tenga, papay!

—Bon día y bon any que Deu mos dó.

—¿Com ha passat sa nit?

—Renegant; pero no tant com renèch de día, de part de dins.

—¿Que té res de nou?

—¡Ojalá! ¡Lo pitjó es que se fa véy! Sèu, sèu, qu’ hem de parlá una estona d’ asseguts. Mira, Jusep; no sé d’ hont has sortit…

—Madò Clara heu sab…

—No sé de quina rél véns…

—Sa mamay…

—Mira, Pepe, jo no som ta mare. A mi no ‘m taparás la vista amb quatre gracies ni amb quatre moxoníes, ¿estás tu?… perque jo conech es coxos d’asseguts, y no ‘t figures que perque sies missè, m’ hajas de dá gat per llebra, ¿estás tu? ¡Missè!! Vaja: vat’ aquí un missè nou… un missè casi calent de sa derrera fornada. Ha vengut de Barcelona, es cap de sis anys de fé es vago per allá, amb un quadro que me costa més que si tengués ses lletres de diamants. ¡Ja tenim es titol de missè penjat dins sa quadreta!! ¡Ja tenim s’ atlot missè!! ¡Ja té carrera!! ¡Ja tenim la Sèu plena d’ ous!!
¿Qu’ has fet, d’ ensá que venguéres? ¿En que m’ has ajudat? ¿En que he conegut que fosses missè? ¿Quins deutós renegats has trèt des cau per una oreya? ¿Qui has executat?

—¡Pero, papay!…

—No hey ha papay que hi valga, ¿estás tu? Te vaig entregá un pagaré, un poch carregat d’ espicies; te vaig dí «fén sòus»… y fa quinze dies, y no has tengut manya per embragá sa respiració á Don Llorens. Ahí mos topárem, y com té per costum, me va dí á s’ oreya «¡lladre!» ¿De que vos ensenyan? Te vaig dá una plagueta de llogué: te vaig di: «trèume aquell pèrdis des piset»… fa un mes; y ahí, quant jo passava per baix, me tirá unes ganyes de llampuga, y sa criada me cantá cansons de picat.

Més bé saben estrenye es corbatí á un secrestat, es pixatinteros y es bergantells qui traginan processos y ets esgotzins, que voltros. ¿Que vos ensenyan á s’ Uníversitat?

Vos deuen ensenyá d’ aná ben estirats, de dú bones robes, de dú colls drets, de dú corbates vermeyes amb dragonets d’or, de dú es cabeys demunt es front, com ets hermanos des Miots, y ses botxeres á lo pinxo… pan y toros il·lustrat… y sabates del rey En Jaume, y es dit petit encercolat d’anells…

Quant estudiavas, quant encara no tenías una posició, al manco me podía vestí amb ses téues despuyes; ara no puch aprofitá cap pessa teua, perqué les t’ has de passá en dejú, si hey vols entrá dedins.

¡Y jo, torpe de mí, que confiava amb ses tèues y amb moltes altres!… ¡Ja tench un fiy missé!…

No fasses s’astorat ni siulis sa marsellesa, ¿estás tu? Mirèm de cara, y respòn: ¿Com tens es secresto del senyó. Mirèm de cara, y respòn: ¿Com tens es secresto del senyó Rafèl? ¿Com tens s’execució del senyó Silvestre?

—Pero, papay, ¿vosté que se creu qu’he estudiat d’ abogat ó de mata-rates? ¡Qualsevol se pensaría qu’ á s’ Universitat estudiam de tòrce colls en lloch d’ aprendre de tòrce lleys, y que aprenim de tirá dret en lloch d’ aprendre dret… y que mos fa cátedra es botxí… y qu’ es quadro des títol es un nombrament de verdugo!… Vostè no pensa més qu’ amb execucions…

—Que sols no sabs per hont les comènsan, perque es reo, vench á dí, es deutó, no s’ escap, ni sisquera puga anguiletjá. Ja veig que t’ en hauré d’ ensenyá…

—¿De qué?

—De procehiments…

—¡Pero, sant homo!…

—Mira, no ‘m faltis, ¿estás tu? ¡no ‘m faltís! y diguès com pensas arreglarte per fermos nostro lo que li queda á D. Silvestre Tenim armes y dret.

—D’ axó de ferse séu tot quant té un homo, no mos n’han ensenyat, francament; perque qui paga lo que deu. queda cabal.

—¡Bon cabal tendríam! ¿Pagá lo que deu? ¡Ara veig qu’ hey ha ases amb lletres! Pero si jo no vuy que D. Silvestre me pach; si jo, ¿estás tu? cobrás y hagués cobrat sempre lo que ‘m deuen, sería un pelat, y tu no durías molt de pel. Jo lo que vuy es que me deguin lo que no poden pagá; pero qu’ es deute no sia bestrèt per mí.  Vuy,  d’ una cantidat petita donada á panxons, ferne un deute gros, demanat quant manco s’ ho esperan: vuy que s’ acumulin amb sos interessos, es perills, es maldecaps, sa mala cara que ‘m fan, s’ òdi que ‘m ténen, ses calumnies que ‘m posan, sa pobresa qu’ he de figurá, sa saliva que m’ he d’ enviá, y fins y tot es saludos que ‘m négan. ¿Com t’arreglas per cobrá tot axó de D. Silvestre? ¿Quins procehiments vos ensenyan per fé aqüestes liquidacions?

—Ja heu he dit antes, papay: mos ensenyan de defensarmos amb ses Ileys contra sa mala fé; pero no mos ensenyan de ferles serví de dogal, ni di capitalisá òdis, ni de fé axó que vosté, per un excés de modestia, ne diu liquidacions.

—Vaja, vaja; molta parola, molta legalidat… y menjá y vestí y trunfá amb sa suó d’ets altres. Avuy t’ he tapat es cap… Pero, perque vejas qu’ un pare sempre es pare, te vuy doná amb un’ hora més instrucció, més escola y més ensenyansa profitosa, que no t’ han donat aquells farsantes de Barcelona en sos sis anys de predicá.

—Pero, papay…

— ¡Calla, y ascolta y aprèn y fe ‘t creus y dona gracies! Lo qu’ ara t’ensenyaré, ben aplicat, es una fortuna… es sa méua… es sa téua, si ‘t portas bé… perque axí he fet es capitalet y axí t’ hem pogut sostení á Barcelona… Puja á n’es porxo, y devalla es gallet que ahí va dú el senyó Silvestre. Devalla també una grapada d’ ordi.

—Pero, papay…

—Calla, creu y espolsèt… ¡Nonèns! ¡Missè de panfonteta!

III

Mentres En Pepe, (qu’ era un infelis amb títol, segons son pare), pujava á debaxá es gallet, el senyó Toni, qu’ al mateix temps que feya cátedra teòrica s’ havía vestit, s’ arromangá ses mánegues de sa levita coló de plom y se posá ses uyeres de plata, que no més solía usá quant tractava cara á cara qualque negoci pelut, quant cobrava y quant menjava peix bollit.

Entrá En Pepito amb s’ animal devall xella; y encara que conexia ses rareses de son pare, tenía molta curiositat per veure en que paravan aquelles misses.

El senyó Toni li prengué es gall, el posá dret demunt una tauleta de llenya blanca, y vá obligá á n’ es fiy y dexeble y missé á que segués, recordantli antes que ni amb sanch de ses venes podría ell ni ningú pagá may es favó que li anava á fé… sols per amor paternal.

S’ assegué en Pepe: es catedrátich amollá es gall, qu’ era sá y bo y polit, y naturalment, s’animal fugí tot d’ una, botant cap á n’ es llit.

El torna agafá el senyó Toni, el posá altra volta demunt sa taula, y digué molt sèrio, aguantantlo p’ es coll:

—Ja ‘u has vist!… Aquest animal representa el senyó Silvestre… ó qualsevol altre. S’ ha posat á tir: li hem posat ses mans demunt; pero tot d’ una que s’ ha sospitat (tan animal com es) que no li convenia está demunt sa taula, ha fuyt. ¿Que s’ ha de fé per subjectá un homo antes d’escalivarlo, y fins y tot antes de que se pugá perpensá?

—¡Que sé jo!

—Fermarlo curt. Y encara es milló clavarlo, si es possible.

Amb axó, tregüé dues puntes de París y un martellet, de dins es calaix de sa tauleta, y clavá es gall p’ es tel d’ entre es dits.

Es pobre animal esperonetjava, pero s’arribá á aquietá.

— Mirèl!… qualsevol se creuría qu’ está aqui per gust; perque lo principal es tenirlo clavat sense qu’ es públich, ni ell mateix, sápian com. Ni una gota de sanch. Aquest animal du molta fam. Degué menjá es derré pich, dins es corral del senyó Silvestre.

¿Veus? Ara li podría dá tot s’ ordi que tench, y el se passaría… ¡May, á un que necessita una cantidat, li has de dá lo que demana! Y sobre tot, may has de dá á un homo lo suficient per treurel d’apuros. Una necessitat ne du un’ altra, y sa necessitat no té lley… Y aquí comensan es negocis… fora de sa lley.

Si li don tot s’ ordi, no ‘m tornará mirá de cara… Li don uns quants granets… Mirèl, mirél si ‘n du de rusca. Axó li serveix per ferli més gana.

Si sabés firmá y pogués fé tractos, ara aquest animal, per s’ ordi que queda y que li fas satsá devant la vista, no miraría amb un vint, ni amb un trenta, ni amb un coranta per cent.

Per aquesta grapadeta, firmaría un pagaré d’un aumut ó d’ una barcella. Axí com ley don, no li fa profit, ni ‘l pot assaciá, y sempre el tench cap baix y cresta torta devant mí.

¿Comensas á entendre es modo de fé préstamos?

—Me pareix que sí; pero támbé me pareix una tiranía.

— ¡Tiranía!… Tots es qui ténen enveja, diuen aquesta paraula. Tench pó que á Barcelona, primé t’ haurán fet torpe, y llavó lliberal.

¡Tiranía!… Tractant de negocis, sa caritat dú cap dret á l’ Hospital, ó  á  la  Misericordia;   que  per axó mateix ja se diuen cases de caritat.

¡Tiranía!… Miréu: ara el desclavaré y me vendrá derrera. Si fos deutó, no ‘m podría veure, just p’es favor que li he fet: ¿estás tu?

Ara, fés contes que ja s’ ha menjat tot lo que vuy que menj’. Com més menjá li don, més magre está: vench á dí, com més cantidats li donas á un deutó, més pobre torna.

Ja ha passat es temps de ses contemplacions. Ja ha arribat s’ hora de rematá es negoci. Cauen interessos, véns un pagaré… acaba un plasso… No pot pagá. ¿Com t’ ha de torná aquest gall lo que s’ ha menjat? Ell haurá posat, perque es gall, popes; haurá aumentat de carn, tendrá mes sanch… Pero heu té ell; y es cosa clara que de qualque manera has de cobrá, si no vols havé perdut tot lo qu’ ell ha guanyat.

Aquí pensava que m’ haurías ajudat, y per axó t’ he fet missè; pero ara veig que no puch dexá ses carreres véyes per ses novelles.

Si li arrancas una ploma, mòu un escándol á forsa  d’escayná. Si n’ hi arrancas dèu… lo mateix!… y ses plomes ténen poca llecó.

Encara qu’ el plomes tot, no tendrás més qu’ es renou que fará y s’ òdi que demunt tu cridarás,

No hey ha ningú que no s’aborronás y tregués pell de gallina, si’l veya á n’ aquest animal, p’ es carré, plomat de viu en viu; pero es matexos cors tèndres veuen cada dia pares morts á disgusts, infants que mòren á forse de maltractos, y diuen amb molta tranquilitat: «Hey ha d’ havé de tot en aquest mon».

Un deutó que duga pintada sa miseria demunt ell, te fa més mal que sa miseria de quatre deutós; perque ses animes sensibles se fan trossos per dí que l’ has plomat, que li has treta sa frexura. ¡Bons estaríam si passavam es temps treguent frexures!

¡Vaja, missé, vaja! ¿Com t’arreglarías per recobrá lo téu, sense escándol y sense fé llástima á ses conciències justes?

—Papay, axò me repugna…

—¡Te repugna!… pero d’axò vius y d’ axò has flocat, d’ ensá qu’ alenas.

Ja deus sebre qu’ un gall se pot aprofítá de dues maneres: una escandalosa, y s’ altra prudent. S’ escandalosa, es ferli un tayet, un través de dit baix de s’oreya esquerra, y tirá ses plomes p’ es balcó. Sa prudent es sa milló: torcerli es coll, y plomarlo demunt un ribell d’ aygo. Es vé que sa sanch li queda dins el còs; pero á dins el còs la hi trobas.

Lo mateix passa amb un deutó. A n’ el senyó Silvestre no li podèm fé lo que farèm á n’ es gallet; pero vé á essè lo mateix; amb sa gran diferencia, que per aprofitá un homo, se pot emprá es sistema mixto, qu’ es es méu. Arrambarli sa guinaveta de la Curia (¡que taya!) y li fa sanch, que may se pèrd, y llavò salvarlo, decantantli aquella arma, perque no don tota sa sanch, y torcerli es coll depressa.

¿No m’has entès?… T’ ho esplicaré més clá, ¿estás tu?

Haurás notat que abans de fé es tay en es coll d’ un animal, el ploman un poch, perque sa vena sia més bona d’afíná. Idò, abans d’ entregá el senyó Silvestre á n’ es tribunal, li aniré arrancant es plomissó des coll; vench á dí, ses quatre alhaquetes, cubèrts, anells, medallons y cordoncillos que solen tení, es jugadós més qu’ ets altres.

Tallant á una timba, un brillant á un dit enlluèrna es punts de llet y es pipiolis.

Llevò, quant no hey ha res que plomá, y que ses alhaques franques de mans no han valgut casi res, se li obri s’ execució.

Ell se trastorna; perque axò qu’ es vulgo coneix per la Justicia es una ratera amb sos gats dedins. S’en vé; fa promeses, fa ofèrtes, du garantíes (sempre més dolentes que sa séua); y á la fi me durá s’ acta, (ara el veig) de s’ única pessa de terra que sa séua dona dugué per llegítima, y qu’ ha volgut conservá sempre (perque may ha volgut firmá), per podè doná pa á  n’ es cinch gavinons, quant D. Silvestre haurá perdut es derré duro á n’ es derré elican que fassa.

Ja he fet estimá sa terra per sota-má. Val tres vegades més que lo que resulta de sa liquidació, encara que sia feta méua.

Y per llástima, y perque no l’ hajan de veure rossegá p’ es tribunal, y perque no l’ acaben de destruhí, li cercaré un bon compradó (que tench comprat) per sa pessa de terra. Falta que sa senyora vulga firmá. Pero firmará; perque per no doná un escándol tan gros, y amb s’ argument d’ una pistola que figura á un cuento que li contaré y li ensenyaré á D. Silvestre, quant sia s’hora, ella no tendrá mes remey que firmá. ¡Vaja si firmará! y lo qu’es en havè posat sa firma… ¡mirèt el senyó Silvestre!

Y tot entusiasmat, agafá es gall, y sense pipelletjá, li dá dues voltes en es coll. dexant es pobre animal estès y estirant es pèus demunt sa taula.

—Ara, aprèn, recorda y tresca, perque es tart, y tench fam… y vèla.


Amb sa febre de sa llissó, no havía notat el senyó Toni qu’ En Pepe perdía es colós per moments, com sa cresta des gallet… y encara tenía aquell pobre animal ets esperits vius, quant tota sofocada entrá la senyora Rosa, més encela qu’ un lléu y pegant uyades de hiena á n’ es séu nin es missé.

Sense di bon dia, anava á agafá es séu espòs per un bras, per durlosèn á dins es menjadó y parlá amb ell; quant reparant amb sa primera víctima, que se refredava demunt sa tauleta, s’ exclama:
—¡Jas, jas! ¡may vé una desgracia tota sola!… ¿L’heu trobat mort?… ¡Avina, avina, Toni!… avina, que jo esclat…

¡Mirèl, mirèl á n’ es gran endigno!… ¡Mirèl, quina cara de divènres sant! Jo vuy que ‘u sápies… ¡Ay, ay!… aviat tendré s’ hestèrich… jo…  jo, que quant era fadrina, venía frexures de xòt. y he arribat á forsa de deligencia, á cómprarne de propietaris!… tú… tú, Toniet… Toniet méu, que comensáres per afeytá y vestí morts de casa pobre, y has arribat, á forsa d’ homonia de bé, á afeytá y despuyá vius de casa rica…

—Pero, dona, ¿que téns?… ¡Rebenta, dona, rebenta, si pòts!…

Amb axó, y antes que la senyora Rosa de ses frexures rebentás, se presentá D. Silvestre. L’ homo venía més fresch qu’ una cama-rotja, y procurá posá pau y tranquilisá aquella gent, qu’ á dins tal alcova presentava un quadro vertaderament pintoresch y digne d’ essè fotografiat.

Asseguts tots; entregat es gall á na Francinayna (amb orde reservada de la senyora Rosa perque li fés dá sa sanch), D. Silvestre va trèure una cartera, y preguntá molt serio:

—Senyó Toni, ¿me vol dí que li dech, segons sa séua liquidació?

—Avuy no estich per axó. De totes maneres, vosté no m’ ha de pagá per ara.

—Idò bé: jo duch sa liquidació feta… y segons aquest altre document, vosté me deu dos mil duros, rebaxat es méu deute.

Aquí el senyó Toni quedá de pedra. La senyora Rosa mirava á s’ Ecce-Homo y á D. Silvestre… En Pepe era més mort que viu, perque estava desmayat.

A la fí, el senyó Toni pogué parlá, y preguntá á don Silvestre:

—¿Qu’ es aquesta farsa de document? ¿Que diu de document? ¿estás tu?

—Un recibo en tota regla. Per un excés de confiansa, no duch més qu’ una copia. Es séu fiy me regoneix es deute que li he dit, á més de sa liquidació, com á apoderat de vosté.

—¿Es meu fiy?… ¿Aquest?… ¿En Pepe?… ¿Es missè?… Ni té podè, ni ‘n tendrá may, ¿estás tu?

—Idò, tendrá presili. O podè ó presili. ¡Elican!

—Pero, Don Silvestre… vosté, ¿com l’ha pagat?

—Amb un entrés, una sota patas-arriba y varios cavalls desbocats… ¡Bon día tengan! ¡Otro talla!

—¿Estás… tu…?


La senyora Rosa havia tombat demunt es llit, graponetjant amb s’ estèrich; y entre gemech y gemech de cabra empenyalada, que feyan tremolá la casa, deya xinglotant:

—M’ ho ha dit ara, á plassa, una pressona de cara y uys y de qui fa fé. Aquest polissó… ha armat una corista grassa… li ha comprat una pessa de pit de diamants… li ha mort una senadeta… ¡polissóóó!!… ¡Axó, Toni… axó ha aprés es téu fiy á Barcelonal No m’assembla cap pel: tira sa rèl dels téus. ¡Mala rèl! ¡Mala rèl!… ¡una corista grassa!!… ¡Llibertino!!…

***

Al cap de tres dies, després d’ aquestes escenes, dues files de pobres de la Misericordia y d’ orfanetes de ses Minyones y d’ acullits á ses Hermanitas, s’ esperavan á baix de s’ escaleta del senyó Toni, per acompanyarlo á n’ es cementeri.

Molts d’ aquells malanats l’ havían tractat, y ara li tornavan es favó, acompanyantlo á Son Tril·lo, ja qu’ ell n’ havía acompanyats tants des matexos á ses santes cases que representavan…

Dins un parey d’ anys, no s’ en cantá gall ni galina de la senyora Rosa ni des capitalet.

Es missè pará á presili.

¡Sa rèl del senyó Toni havia aferrat!

Continue Reading
Close Menu