An aquell temps que ets animals parlaven… com ses roques ara, una raboa i un erissó varen prendre plegats una escarada de taiar carts. Varen cloure sa barrina per quinze lliures, sensa altra agatge que una gerreta de mel, que los ho havíen de donar tot-d’una.
Los ho donaren, i s’erissó digué:
—¿Sabs què havía pensat? Que l’estojássem p’es dia de ses acabaies.
Vas malement, diu sa raboa. Peguem-li ara que ès fresca, no fos cosa que llavò rancietjàs!
—¿Com ha de rancietjar, si s’escarada no més son quatre díes? diu s’erissó. I sobre-tot, si la mos menjam ara, ¿què menjarem es dia de ses acabaies?
—No res, diu sa raboa, després de pensar-hi una mica. ¿Vols que l’estogem? Estogem-la, ¡no’n rallem pus.
L’estojaren dins una soca d’uiastre, i lo endemà a punta d’auba se’n van an es carts, i se posen en feina.
S’erissó feia s’aviona ferm, però lo que es diu ella s’hi penjava tant com poría. Dues hores es sol alt, li entrà una vessa d’allò més maleit. Assetsuaixí se fa un poc enfora, i se posa a cridar:
—¡Què mana! ¡què mana! ¿què voleu? ¿què teniu? ¿què hi ha de nou?
—¿Què ès això? diu s’erissó.
—¡Què ha d’esser! diu sa raboa. Una veinada d’una germana meua, que me crida. M’hi acostaré, veiam que vol.
Camina unes quatrecentes passes, i torna.
—¡Fiet, diu a s’erissó, sa meua germana que ha tengut un infant! i ara m’envía a damanar, per que fassa es fiol! Jo li deia a sa veinada que no hi poría anar per amor de s’escarada, que estava empegueïda de tu; i ella m’ha dit: Mira-t’hi bé! ¡no li fasses aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Desda ara’t dic que hu prendrà ben tort!
—¡Toca! diu s’erissó. Ves-hi ben descansada! Jo no mir tan prim tampoc. I sobre-tot, jo’m poría trobar an es mateix cas, i no crec que’t sabés gens de greu a tu si jo hi anava.
—¡Vols callar! diu sa raboa. Ben contenta que me faríes! No res, e-hi aniré idò.
Allà on se’n anà sa polissona, tot-dret, va esser a sa gerreta de sa mel. La se posa an es morros, i, xucla qui xucla, li pega un mal entretoc.
Trià una ombra que li agradava, s’hi ajassa, i va jeure fins que es sol se ponía de tot.
Llavò s’aixeca, fa uns quants d’estiraments, i cap a s’erissó s’ès dit.
El va trobar que no se donava raó a ses barres, taia qui taia carts, i n’havía feta una estesa fora mida.
—¿Fins ara? li va dir s’erissó, com la va veure.
—¡O fiet, no me’n parls! diu ella. Venc amb sa fel sofregida! ¡No’m fii de no tirar malaltía llarga de sa rabiada que he presa! ¡O quina gent més enfadosa! Jo bé los deia que frissava, que feia falta, que no poría estar pus; però ells: —Tira, no sies guixa, un dia a l’any que vens! ¡I jo que me fonía! A la fi, he dit: Feis-vos trons! i som fuita. ¡Com som raboa, que no m’hi tornaràn traginar a fer un fiol!
—¿I quin nom li han posat? diu s’erissó.
—Na Comenselis, diu sa raboa. Es una femelleta.
—¡Vaja quin nom més esquerrà! diu s’erissó.
—¡Un nom que li escau de lo miller! contesta sa raboa.
—¡Na Comenselis! deia s’erissó entre ell mateix. ¡No li veig es demble!
¡Quin rebumbori hauría mogut si se tem que lo que havía comensat era sa gerreta de sa mel a fer-se avall!
Lo endemà se’n tornen a s’escarada. Se posen en feina; i, si poc fenera estava sa raboa es primer dia, manco hi estigué es segón.
S’erissó cuidava a fer ui de tant poc que se planyía; ara ella los menava por ferm an es carts, i li sabía un greu de l’ànima haver-los de fer gens de mal. Dues hores es sol alt, sa vessa la doblegà de tot; i va dir petit, que s’erissó no la sentís:
—¡Que’n fassen es beneits de feina, que jo no’n som pus!
Cop en sec se posa a cridar!
—¿Què mana? ¿O què mana? ¿Què teniu, tant de cridar? ¡Ja vos sent!
—¿I ara? diu s’erissó.
—Una veinada d’una cosina meua, que me crida! diu sa raboa. M’hi acostaré veiam que vol.
Se fa unes quatrecentes passes enfora i torna.
—¿Què es estat? diu s’erissó.
—¡Què ha d’esser estat! diu ella. Un altre enganx: una cosina meua que s’ès casada, i me convida a noces. Jo he dit a sa veinada: Ja li diràs que tot està per rebut; que no hu prenga tòrt si no hi vaig. Es que no pot esser per cap vent del mon! Tenc una escarada, i no puc deixar. Ja he abusat massa des companyó; i ¡bona som jo per fer fer sa somereta a ningú, i per menjar-me ses flors i no voler ses agostenques! Però, fiet meu dols, sa veinada s’ès posada a dir: —¡Mira, no li fasses aquest despreci a sa teua cosina, que no’l se mereix! I ¡quina ès ella! Prou que hu ha dit: ¡Que venga! Si no vé, que no’m torn mirar pus a sa cara! Ja la hi diràs!
—No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! diu s’erissó.
—Però, diu sa raboa ¿i que ès just que tu hages de palancatjar aquí com un negre amb sos carts, i jo me’n haja d’anar de ses meues?
—Però es una cosina, i an es parents los han de fer obsequi! diu s’erissó. Sobre-tot, ja hu rescabalaràs un altre dia.
—No res, si no’t sab greu, e-hi aniría idò! diu sa raboa.
—Ves-hi descansada! diu s’erissó.
Allà on se’n anà sa polissona va esser a sa gerreta de sa mel. La se posa an es morros, i, xucla qui xucla, la va fer més de mitja. Sa torca, s’ajassa a una ombra, i jeu qui jeu, no li bastava cor per aixecar-se. Hora baixa de tot, diu:
—¡Es cotri! que es sol s’enrama de tot, i s’erissó me menjarà.
S’aixeca, fa un parei d’estiraments, i cap a s’erissó s’ès dit.
El va trobar suant tanta gota, taia qui taia carts, cansat i mort.
—¿Fins ara? diu s’erissó com la veu.
—¡O fii meu dols! no me’n parls! diu ella. No havía presa cap rabiada tan grossa mai! No m’escap d’una encòliga! Per forsa m’ha d’esser caigut còme plom lo poc que he menjat. No hi tornaré pus a nosses. ¡Vaja quina mort! ¡I venguen príncipis i més principis, un bo i s’altre millor! ¡I allà te movíen un renou, si no preníes de tots! I tasta això, pren això altre, una espipelladeta no més; veuràs que es de gustós. I hala, no fasses s’empegueït! Tu no hu deus trobar bo! ¡I jo que deia: ¿I això que ha d’esser un mai acabar? ¿Que vos feis comptes que es meu ventre es un avenc? I llavò venguen nous, i mel·les torrades, i oreianes, i bunyols amb mel, i llavò es ball. I no ballis tu! i ja la tendreu armada! I jo que me fonía! Sobre tot, e-hi ha hagut d’haver un estira-muixell ferest, per poder-me’n desllapissar.
—¿I que li diuen an aquesta cosina teua, tan enfadosa? diu s’erissó.
—Na Mitgelis.
—¡Vaja quin nom més desivers! deia s’erissó entre ell mateix.
¡O quin rebumbori hauría mogut, si se tem que era sa gerreta de sa mel que s’era feta mitja!
Lo endemà se’n tornen an es tai des carts, i se posen en feina.
Qui s’hi posà de bon de veres va esser s’erissó; ara sa raboa li pegava amb tota calma. Havía mester mitja hora en cada cart. I cada instant la veien aturada per treure-se ses espines.
Encara es sol no era dues hores alt, com digué entre ella meteixa:
—Això no va pus. ¡Cart torn jo, si torn prendre una escarada de taiar carts! ¡Ja los taiarà s’erissó! o el dimoni, si los hi vol!
I ja se posa a cridar ben fort:
—¿Què mana? ¿Què mana, dic? ¿Què voleu? ¡Ja vos sent! ¡no som sorda!
—Y ara? diu s’erissó.
—Me criden, i me pareix que es una veinada d’una fia d’una cosina germana meua…
—Ja t’assegure, diu s’erissó, que aquestes veinades i cosines mos posen terra a s’escudella fort!
—¡No me’n parls, que ses dents me’n prúen! diu sa raboa. No res, m’hi acostaré veiam que vol.
Se fa devers quatrecentes passes lluny i torna, ¡Vaja quina passada! diu sa raboa. ¡Ell com que se sien pactades!
—¿I què ès estat? demana s’erissó.
—¡Què ha d’esser estat! diu ella. Una tia d’una cosina germana meua que s’ès morta, i una veinada ès venguda a fer-m’ho a sebre i a dir que m’esperen per fer-li s’enterro.
—¡Aquesta si que mos ès bruta! diu s’erissó. ¿I te’n hauràs de tornar?
—I no hi vages tu! diu sa raboa, i sa primera que diràn, que me som feta dolenta. I ben clar que m’ho ha dit sa veinada: —Hala! anem! que tot-hom t’espera, ¡no la se’n duràn, ni Penterraràn que tu no hi sies! I jo que li he dits: —Pero si tenc una escarada de carts amb un altre, i ha tres dies que no he fet brot de feina per enganxos que són sortits. —No la fasses an aquesta de no venir! ha dit sa veinada. No la fasses! si no vols que tot-hom te pos sa llengo damunt!
—No hi ha remei, diu s’erissó; e-hi hauràs d’anar! i
—A mi’m sab greu anar-hi i no anar-hi! diu sa polissarda.
—Toca! ves-hi descansada! i ja hu rescabalaràs un altre dia! diu s’erissó. Torna, tant prest com pugues.
—D’això no tengues ansia! diu sa raboa.
I ja li ha estret cap a sa gerreta de sa mel. Encara no li va haver arribat, com ja la tengué an es morros, i xuclà fins que n’hi hagué gens. No més quedà un poc de solam, quatre remelsos.
Veu una ombra bona, e-hi posa ets ossos de pla, i va jeure fins que es sol s’enramava de tot. Llavò s’aixeca i se’n va a s’erissó. El va trobar que no havía desmaiat un punt del dematí ensà, i ja tenía tots es carts abaix.
—¿Fins ara? digué ell, més de mig cremat.
—¡Fins ara! digué ella. ¡Que’m tiren d’una passa, si torn pus a cap enterro! Ja’m pensava que no acabaríen mai! ¡Si n’haguessen tenguda tanta de cantera com jo es qui cantaven, aviat hauríem estat llests! Pero ell li amollaven gorga plena, i com que no se poguessen aturar. I anada d’assí i d’allà; i ara drets, i ara asseguts, i ara a la gotzó. I jo que no sé quantes vegades ja volía pegar grapada a sa morta, i tirar-la dins es vas; i així en seríem sortits amb un aixec! ¡O quin greu que’m sab de no haver-ho fet!
—¡Vols callar! diu s’erissó. ¡Això no es pas de fer!
—¿I es pas de fer, acabar sa paciencia d’una pressona? diu sa raboa, espiretjant-li ets uis.
—Fieta! diu s’erissó. A un cas d’aqueis, no hi ha més que sofrir, i punt en boca.
—Pero sabs que hu té de mal de fer una pressona tan prima de conciencia! s’exclama ella. Tant de fe per sa feina com som jo, que no ès p’es meu geni estar aturada ni veure ningú que hi estiga! Sols Deu ho sab sa pena que he passada, sa rabiada que he presa! Sobre tot, estic ben segura que me sortiràn ses rabiades que he preses aqueis tres dies, me faràn tirar malaltia!
—¿I què li deien an aquesta tia de sa teua cosina que heu soterrada? demana s’erissó.
—¿Què li deien? N’Acabelis, diu sa raboa.
Es pobre erissó tampoc afinà es demble an aquell diantre de nom.
—¡N’Acabelis! deia ell. ¡Vaja quina casta de noms! Mai n’havía sentits de consemblants.
Lo endemà demati s’erissó se’n hagué d’anar tot-sol an es carts.
Sa raboa havía passada una nit de perros. No més havía pogut dormir de com se’n anà a colgar, una horeta post es sol, fins lo endemà a trenc d’auba. No hi havía cap part des cos que bé li digués, tenía febre i tot. Eren ses tres rabiades que havía preses d’haver hagut d’anar a fer es fiol de Na Comenselis, a ses noces de Na Mitgelis i a s’enterro de N’Acabelis, i no haver pogut taiar casi cap cart.
S’erissó s’ho va beure, i li va dir:
—No te mogues, fieta, a veure si sues! i t’espassarà. Treu-t’ho des cap an això de ses rabiades! I no tengues ansia! ja los acabaré an es carts jo tot-sol. Lo que importa que estigues bona per ses acabaies.
I se’n hi va anar an es carts; i encara hi havía mitja hora de sol, i ja los tenía tots amb so rabassell per amunt.
Se’n va tot satisfet a contar-ho a sa raboa; que en va estar tan contenta, aquella noticia li va donar tant de gust, la va compondre tant, que va esser lo meteix d’un llum que s’apaga de tot de tot perque no té oli, i cop en sec li umplen ses encruies.
—Erissonet des meu cor, va dir ella, fii meu dols estimat, crec que demà mateix porem fer ses acabaies. Has de creure i pensar que he suadet prou! som una dona nova! ¡No me’n puc avenir, fiet! ¡Avui dematí tan abacuada, i anit tan xalesta!
—Idò demà, diu s’erissó, anirem ben dematí a donar a rebre s’escarada.
Lo endemà hi anaren tots dos; l’amo los ho va rebre, i los dona ses quinze lliures; i més xalests que un Pasco se’n van a fer ses acabaies, a menjar-se sa gerreta de mel.
Sa raboa la sospesa, i diu:
—¡Ell no pesa serrines! ¿Què deu haver tengut aquesta mel?
S’erissó hi guaita, i va perdre totes ses colors.
—¡Aquesta sí que m’ès bruta! va dir. ¡Ell ès buida!
—¡Buida! diu sa raboa. ¿Vol dir no més era de boca que la volíes per ses acabaies?
—De boca i de cor! exclama s’erissó.
—Ja se veu! diu sa raboa. ¡Jo, si fos tu, callaría! ¿Això ès passada de fer, empassolar-te tota sa mel?
—Que’m tirin d’una passa, diu s’erissó, si som jo que la m’he menjada! ¡Tu deu esser ell!
—¡Aíxí m’has d’acabar de jeure! deia sa raboa, fent estabetxos.
Després de molt d’escobletjar-se, sa raboa diu:
—Mira, serà bo de fer aclarir qui es quela s’ha menjada.
—Mostrau com! diu ell.
—Mos ajeurem d’esquena, amb sa panxa an es sol, diu ella. Es qui tenga sa panxa que li lluï, aquell serà que la s’haurà menjada.
—Sí que m’agrada s’idea! diu s’erissó. Ara mateix mos hi porem posar.
S’aiegueren d’esquena amb sa panxa an es sol. Es pobre erissó amb so cansament des dies passats queda a l’acte més adormit que un tronc. Sa raboa no’n tenía tanta de sòn. Com el veu tan adormit, s’aixeca agafa sa gerreta, la gira amb sa boca per avall demunt sa panxa de s’erissó, en cau sa mica de solam, amb sa ma le hi escampa bé per tot, i ja hu crec que aquella panxa lluïa una cosa de no dir.
Torna sa gerreta an es mateix lloc, i se posa a estamenetjar s’erissó.
—¡Hala, marxando! li deia. ¡Mira-le’t an aquesta panxa teua! ¡Obri ets uis ¡mira-le’t bé, i hu veuràs si’t lluu o si no’t lluu.
S’erissó se despert, la se mira, i com la se veu tan lluenta, va quedar sensa polsos.
—¡Es ver que me lluu sa panxa, va dir; però més ver ès encara que jo no he tocada sa mel!
—¡Ell negaríes que no hi ha Deu! deia sa raboa i per afegitó li va tirar ses mil llàstimes.
S’erissó estava fet un Nero; i se’n pensà una de bona.
—Mira, diu a sa raboa, no som romàs assaciat amb aquesta prova que hem feta. Tu dius que som jo que m’he menjada sa mel; jo dic que éts tu. Deu del cel ja hu sab qui ès, i no’m parlem pus. Ara per ara, provem-mos a correr, i es qui guanyarà, aixecarà ses quinze lliures de s’escarada.
—¿Tu corredor? diu sa raboa. Pot esser que hu sies, pero no’n tens ses trasses.
—¿Sabs que són això? diu s’erissó. Escuses de mal pagador, por de perdre.
—Es teu mentider! exclama ella. Mos porem provar en voler.
—Idò demà demati! contesta ell.
Allà davora hi havía una paret ben dreta, que feia partió a dos sementers, i devía tirar mil passes de llarc.
—Es cós serà aquesta paret, diu s’erissó. Partirem d’aquest cap, un per cada banda. Com serem a s’altre cap, giram; i qui primer tornarà esser aquí, aquell haurà guanyada s’acció.
—Bé! bé! diu sa raboa, ben segura de guanyar.
No se’n poría avenir que s’erissó se volgués provar amb ella a córrer. Aquesta confiansa la Va dur a perdre.
S’erissó en sa nit se’n anà a cercar una partida de parents seus, i en feu posar un cada cinquanta passes ran ran paret, amagats dins es romaguers i matul·los que hi havía ensà i enllà a sa vorera. A sortida de sol s’erissó era an es cap de paret d’on havía de partir. Compareix sa raboa, i diu:
—¡Hala! Lo que s’ha d’empenyorar, que se venga! Sortiguem-ne! que fris.
—Vaja idò! diu s’erissó.
S’erissó se posa a sa part que hi tenía ets seus parents amagats, sa raboa se posa a s’altra; i a la la una! a les dues! a les tres! sus!!! parteixen; i de d’allà.
Sa raboa se’n anava ben atacada; i d’en tant en tant cridava:
—Erissó, a on éts?
—¡Aquí som! responía s’erissó que hi havía amagat un poc més envant.
—¡El dimoni éts! deia sa raboa, com el se sentía davant.
I ella ataca qui ataca, i tornava cridar:
—Erissó, a on éts?
—¡Aquí som! responía un altre erissó més envant.
—¡El dimoni éts! deia sa raboa, debanant més espès.
Arribà a fer ui de córrer pero, com sempre que cridava —Erissó, on ets?, li responía es qui estava amagat més envant de s’endret a on ella se trobava, sempre sentí que li responíen de davant, i no va conéixer que fosiaen veus diferents.
Sobre-tot, cent passes abans d’arribar an es cap d’on eren partits, s’erissó, que no s’era mogut d’allà, guaita i se posa a dir-li:
—¡Hala, cul feixuc! ¡Ell com que vages a la mort! ¡Ell com mous un peu, s’altre ja ha posada rel! ¡Meues son ses quinze lliures!
Sa raboa ja no va arribar. Girà en coa, i fogí fent flamada i tirant un enfilai de flastomíes, que com que tot allò s’hagués d’encendre.
S’erissó regalà un real mallorquí a cada un des parents que li havíen aidat, i ell amb sos altres doblers va viure ric i ple fins que va esser mort.

I jo me’n vaig venir
amb un retalonet de formatge;
i es moixos p’es camí
mèu! mèu! m’hi arribaren
i no me’n deixaren bossí.

Close Menu