Això era un homo que havía nom Pere, i un any va dir:
—Si tenc bon any a sa rota, he de fer una coca amb taiades com una roda de carro.
Va tenir una anyada orbe, i va fer sa coca amb taiades de sa mida que havía dit.
Com estava dos per tres per donar-li clau, passen el Bon Jesús i Sant Pere, que en aquell temps anaven p’el mon.
—Alabat sía Deu! digueren.
—Alabem-lo per a sempre! diu En Pere. Si voleu seure, vet-aquí cadires.
—¡Quina coca tan grossa! ¿Tota la t’acabaràs?
—I més n’hi hagués.
—Dona-mos-ne un poc, diu el Bon Jesús.
—No, diu En Pere, perque feis parts i quarts: a uns los voleu an el cel, i als altres no.
—¡I si an el cel només hi póden entrar es bons!
—No m’empatx de raons. No vos ne vui donar de coca, i no suqueu pus els ais.
El Bon Jesús i Sant Pere se’n van, i des cap d’una estona passa el Dimoni.
—¿Que no n’hi haurá per tots? va dir, veent En Pere que no se donava raó a ses barres, menja qui menja coca.
—Pero no n’hi haurá per tu, diu s’estornell.
—¿I per quines cinc-centes? diu el Dimoni.
—Fas parts i quarts: a uns los te’n dus, i alsiaitres no.
—¡Ah cap de porc! ¿Que es pert per mí, si no los me’n’duc tots? ¿Que’t fas contes que per durlos-me’n no hi haja més que pegar grapada, i per avall? ¿I no sabs tu de sa manera que me taiá ses cames es meu contrari més gros? Ell per dur-me’n cap, primer l’he de ginyar a venir; i per ginyar-lo, m’he de valer de mil enginys i embuis, i ha d’esser a força de dur-lo enganat i de donar-li figues per llenternes, i gat per llebre, i fer-li veure es blanc negre, i donar-li entenent que la Mare de Deu havia nom Juana. I com prou m’he rompudes ses banyes, i-hu he fet de tot, llavò encara molta volta el me saupen.
—¿Sabs que son això? diu En Pere. Raons foradades: per dematí que t’aixeques, fas parts i quarts. ¡I no te’n donaré de coca! ¡e-hu sapies!
El Dimoni se va haver de pegar un toc a sa barra. No e-hi hagué perill que li fés gens de mal-de-ventre sa coca d’En Pere.
Des cap d’una estona passa la Mort.
Veu En Pere aferrat a sa coca, i que ja l’havía feta més ge mitja, i diu:
—¡Re-quemiscle, Pere! ¡quin troç de coca! ¿I com era antes d’ensatar-la?
—Com una roda de carro.
—E-hi pensares, idò a fer-ne. ¿I que no la’m deixaràs tastar?
—A tu sí, perque no fas parts i quarts: a tots los te’n dus; no’n deixes cap per llevor. Jas, fieta.
I n’hi dona més de la mitat de sa que li quedava.
La Mort, tan afamagada com sempre, amb quatre xuclades la se va passar.
—Mira, li va dir com se torcava, te vui pagar es favor que m’has fet: en veure un malalt, repàra si li brun una mosca devora es cap o devora es peus. Si li brun devora es cap, dins tres díes estará bò. Si li brun devora es peus, dins tres díes será mort.
Com En Pere sent això, esclama:
—¡Que’m tiren d’una passa, si torn agafar cap eina en tots es díes de sa meua vida!
Va vendre es blat que havía tengut a sa rota, se compra un vestit de metje, se’n va a Ciutat i hala passetja qui passetja carrers, més estirat que un parpal i més inflat que un lleu en ceba.
La gent ja e-hu crec que’l repará, i tot-hom:
—¡Un metje nou! ¡un metje nou!
—¿Aont es? aont? deien es que teníen malalt a ca-seua.
—Vamet-aquí, deia En Pere. ¿Que voleu?
—Senyor doctor, li deien, per amor de Deu i per amor de sa Mare, veniu veureu un malaltet, veam si li trobareu remei.
En Pere entrava dins sa cambra, s’acostava an es llit, més serio que una patata. Escometía es malalt, feia com que polsar-lo, deia que no volía sentir gens d’estabeig; i tot-hom boca closa, que casi no alenaven. En Pere, escolta qui escolta i mira qui mira, reparava aont li bronía cap mosca an es malalt.
Si li bronía an es peus, deia:
—No hi ha res que fer; dins tres díes será mort.
Ara si li bronía an es cap, deia:
—Això no es res; dins tres díes estará bò.
I se treia un bocí de paper, e-hi feia quatre burots amb un carbó, i deia a la casa:
—Jau això. Anau a ca es potecari. Vos fará unes cuierades, i que les prenga.
—Senyor doctor, ¿que importa súu?
—Per part meua; pot suar fins que tenga suera.
—¿I que pot menjar gens?
—¡Que menj, si té talent!
—¿Qualsevol cosa pot menjar?
—Un llamp forcat i tot, si se’n agrada.
Sensa més cumpliments, En Pere se’n anava; i per ofertes de doblers que li fessen, no prenía res.
—Ja tornaré d’aquí a tres díes, deia ell; i si es malalt no ha feta sa via que he dita, estarem cabals; i si l’ha feta, me donareu lo que voldreu.
Si sa mosca havía bronit, a su es peus, dins tres díes es malalt era mort; i com es metje nou se presentava, en no esser que fos una gent ferrassa de tot, sempre li donaven qui més qui manco, una pesseta. Ara si sa mosca havia bronit su es cap, dins tres díes es malalt estava sá i bò; i com se presentava es metje nou, tot-hom s’aferrava per ell, i no los se poría desllepissar; i qui més poria, més li donava. Si era una casa un poc polent, li omplíen ses butxaques de doblers.
—Una cosa e-hi ha, senyor doctor, li solien dir com la cosa ja s’era apassivada.
—Digau quina es, deia ell.
—Que es malalt no ha preses ses cuierades. No hi va haver cap potecari que entengués aquella recepta. A tots anarem.
¿Com l’havíen d’entendre, si En Pere sabía tant d’escriure com s’ase d’ensafranar?
—¿I que son agafats amb cans aquests potecaris de per aqui? deia s’estorneil. ¡Veam si a-poc a-poc jo m’hauré de fer potecari també!
La gent, com veien que es metje nou endevinava tots es malalts i no n’hi fallava cap, estaven ben segurs que se perdía p’es potecaris, que no sabíen desllatigar ses receptes, de fondes que eren.
—¡Vaja, quin metje! deia tot-hom. Basta que los veia an es malalts per curar-los, si tenen cura. ¡Veiés que sería si es nostros potecaris no fossen tan bancs, i li sabessen deslletigar ses receptes!
Al punt dins Ciutat no hi va haver cap metje amés que En Pere que tengués cap visita.
L’homo no se poría seure de tot lo dia, i havía d’anar a buidar es doblers a s’hostal un parei de vegades es matí i un parei es cap-vespre: tants eren es que li posaven dins ses butxaques.
Des cap de mig any va trobar que ja’n tenía que li bastaven per tota la vida, tant gastás.
Se lleva es vestit de metje, i se’n torna a la vila. Va haver de llogar un carro per dur-se’n sa gran doblerada que havía feta. Com arribá, tot-hom li feia la bona, tot-hom volía esser amic seu; i ell que cuidava esclatar d’inflat i d’entonat que anava, i se feia respectar una cosa de no dir. Va comprar un parei de possessions, i vivia com un sí senyor.
Tenía un jardí sa cosa més de veure i més alegrívola del mon, i e-hi solía anar tots els hora-baixes a prendre-hi la fresca.
Passaren anys i més anys, i En Pere no duia altre nat més que atepir-se bé, i donar tots es guts an es seu còs, i lo de-més anava com anava.
Un dia seia a la fresca dins es jardí i s’hi presenta la Mort.
—¡Alabat sia Deu! diu ella. ¿Que li pegam a seure?
—Sí fa, diu En Pere. I si n’éts, arrambe’t. I tu no’l devíes haver vist an aquest jardí meu? Mal m’está dir-ho però es un jardí de primera: no-hi falta un amèn.
—E-hu es hermosot; pero jo’n tenc un que li guanya.
—¡Un poc ne llevarem! ¿I tu vols posar amb mí? ¿Que no t’éts mirada bé? ¡Sabs que en dus poca de popa!
—No res, diu la Mort, mos podem treure es gat des sac. El te puc mostrar.
—Ara mateix, diu en Pere; i ja estigué aixacat.
—No síes tan cuitor, diu ella. Aquest jardí meu quant fa més bon veure es en sa nit.
—¡Vaja quina vista deu esse!
—Tu mateix me’n tornarás resposta.
Feren la pretxa fins que va esse fosca negre.
—¿En cara no? arribá a dir En Pere tot impacient.
—No-hu haguesses dit, repòn la Mort, anem.
Parteixen, i el se’n mená devers una hora en-fora. Troben un tancat de paret: e-hi havía un portell, obri ses barreres, i li diu:
—Hala, ja hi som: entra.
—Pero ¿i això es tot es jardí? diu ell com un beneit.
—Això, diu la Mort. Entra depressa.
En Pere passa es portell, i, mira qui mira, no afiná més que una llumenaria devers es mig des tancat.
—Pero, dona de Deu, diu ell ¿no’m diríes aón son ses plantes i els arbres d’aquest jardí?
—Ell només n’hi ha un d’arbre. PEo ¡sabs quin abre que es! No n’has vist cap mai de consemblan. Acostem-mos-hi, el veuràs d’aprop.
S’acostaren a sa llumenaria, i va esser un abre disforjo, sensa cap fuia, ben reblit de bracam, i a cada cap de brancó e-hi tenía una candela encesa. Ses candeles eres primes, altres mitjanceres, altres ben gruixades; unes llargues llargues, que com que tot just haguessen enceses, altres ja eren més de mitjes, altres que ja preníen es blau, i altres que ja l’acabaven de tot, i només hi havía una micoia de cremaió.
An En Pere aquell abre i aquelles candeles li feren mals averanys, i casi ja se penedóía d’esser-hi anat.
Per engegar sa funestedat que li començava a entrar, diu a la Mort:
—I ¿que dimoni son tantes candeles?
—Jo t’ho diré, respòn ella. Això son ses vides d’els homos. Ses primes son des qui han de viure poc temps; ses gruixades, des qui han de viure molt. Ses qui comensen, son des qui naixen; ses qui acaben, des qui se moren.
En Pere sentí un cal-fret per tot es seu còs.
—¿I sa meua també e-hi es? demanà tot acongoixat.
—Ja e-hi es ja, diu la Mort. ¿Veus aquella tan curta?
I agafa un macolí, el tira, i en fer una que ja cremava es verd.
—¿La veus an aquesta? li torna dir la Mort.
—Sí, diu En Pere.
—Idò, es sa teua.
En Pere sentí que es cap li rodava i que ses cames li feien figa. Se va haver d’asseure.
Estava més blanc que la paret, obría uns uis com un salers; badava sa boca, ¡no li sortía cap paraula. Li agafa un tremolor per tot el còs, ses barres li prengueren es trot, i rompé en suor i amb altres coses que voltros meteixos poreu pensar.
—¡Barata-la’m a sa candela per amor de Deu! pogué dir a la fi, plorant com un nin petit. ¡Barata-la’m amb una de ses més llargues!
—No pot esser, digué la Mort.
—¿Per que no la m’has de baratar? ¡Tan amics com som!
—¿No’m convidares tu a menjar coca, perque no feia parts i quarts? Hala, hala, ves-te’n a ca-teua a fer sa trocelleta; i espedeix, que com te’n temerás ja hi seré.
En Pere cop en sec se va trobar tot-sol dins es seu jardí.
¿Per on havía pres la Mort, s’abre de ses candeles i es tancat de paret?
No e-hu va sebre, i va esser tan aubercoc, que com e-hi va haver pensat una estona, va dir:
—Això devía esser un sòmit: posem-ho an es conte vei. ¿Sa meua vida esser tan curta, i estic més sá que un gra d’ai? Ell per dur-me’n Na Magre, e-hi haurà d’haver més de dos doblers de raons.
Arriba a ca-seua, ja li teníen es sopar demunt sa taula, i per acabar de fer-se fogir aquelles idees tristes, va pegar una panxada feresta.
—¡Si esclatam, ja va! deia s’animal, mentres s’atepía.
Més redó que un porc que ha escapat dins un favar, se’n va a jeure. Encara no tocá llit com sent bronir un dimoni de mosca an es peus.
—¡Aquesta sí que m’es bruta! diu ell.
Crida es criat, i li diu:
—Vés a fer venir quatre homos al-acte.
Es criat los hi mena, i En Pere los diu:
—¿Girau-me de cap a peus.
E-hu feia per enganar sa mosca.
El giraren; pero tot-d’una que va tenir es cap allá aont primer tenía es peus, sa mosca ja no hi broní pus, sino que se’n aná tot dret an es peus, i allá brun qui brun.
—¡Tornau-me girar! diu En Pere an ets homos.
El giren, ¡encara no’l varen haver girat, com tornaren tenir es diantre de mosca bronint an es peus.
Bé feren i malevetjaren; pero mai la pogueren fer bronir an es cap, sempre volgué fer es saluet an es potons d’aquell aubercoc. ¿Que me’n direu? Ell En Pere va fondre tot es temps que li quedava, malevetja qui malevetja per enganar sa mosca, i s’enganat va esser ell. Com se’n va tèmer, la Mort li fonc demunt, i ja li va haver encivellat ventai amb sa faus, i el deixá sec: no tirá cap cossa.
De sa faus de la Mort pegá dins ses arpes dEn Barrufet, que vel·lava per allá i digué com el va haver assolit:
—¡Ja sabrás ara perque no’m volgueres donar coca!
Ell li va fer pegar un capficó ferest dins sa foganya del infern, i, com le-hi tengué, se posa adonar-li tionades i tionades, i encara n’hi dona si no s’es aturat.
Deu no permete un tal de ningú de noltros, i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Close Menu