Això era un pare que tenía quatre fiis, que havíen nom Bernat, Antoni, Miquel i Juan. Quant se morí no més los deixà un corp, un gall, un moix i una faus. Es major s’aferrà amb so corp, es según amb so gall, es tercer amb so moix i es darrer amb sa faus. En Bernadet un dia alsa es cap, i diu: —Me’n vaig a cercar el mon. Pren es corp, i de d’allà. Camina caminaràs, des cap de set dies, devers mitjan cap vespre, arriba a unes cases de possessió. E-hi havía un lledoner davant, que parava mig cortó, i sa soca era buida i plena de retxilleres. —Dins aquesta soca estaré bé per reposar una estona, va dir. S’hi afica, i des cap d’un poc mirant-se aquelles retxilleres que claretjaven, diu: —¡Mal estar e-hi deu fer aquí dins, amb tants de forats, un dia d’ivern! Per lo que ha d’esser bo, es per vel·lar. Ell deuen poder veure per tot. ¿I que fa ell? Se posa mira qui mira per ses retxilleres. Es portal de ses cases era just allà davant, i l’homo veia casi tant bé dins la casa, com si hi fos estat. I reparà que sa senyora i sa criada duien un trafec lo més alt de punt. Assetsuaixí sa criada surt de sa cuina amb un plat de bunyols de vent, i los tanca dins un rebost; i surt sa senyora amb un plat d’oreianes, i les tanca dins un altre rebost. Les veu que arreconen ets ormetjos, que agrenen, i adesen, i prenen altra feina, com si res fos estat. Se fa vespre, arriba es senyor, i entra. Com ja feia fosca negre, En Bernat surt de s’amagatai. Se’n va a ses portes, i toc! toc! —¿Qui ès? diuen de dadins. —Un pobret que damana posada per aquesta santa nit, diu En Bernat. Li obrin, li diuen que sí. Com reparen es corp, li damanen: —¿I això que duis, què ès? —Un endevinador, contesta En Bernadet. —¿Un endevinador? I endevina tam meteix? digué aquella gent, que com que no’l cregués. —No’m mancaría altra que no endevinàs! deia En Bernadet. No l’acabaven de creure. Es senyor se’n entre-sent, se presenta, i diu: —¿I això endevina? —Sí, senyor! contesta En Bernat. —Veiam, feis-li endevinar qualque cosa? diu es senyor. —Ell costarà poc, diu En Bernat. —Vaja idò, diu es senyor, no sabent com aquell aucellot negre pogués fer res de bo. Sa senyora i sa criada sí que s’ho creien poc que endevinàs. —¿I què voleu que endevin? diu En Bernat. —Qualsevol cosa, diu es senyor. —¿Voleu que endevin que hi ha dins aquest rebost? diu En Bernat apuntant a un des dos que havía vists de dins sa soca des lledoner. —Si fa, diu es senyor. En Bernat tot-d’una diu an es corp:…

Això era un al·lotet que havía nom Agraciat. Quant corría tretze anys, va caure en mans de bandetjats, que el se’n dugueren a sa seua cova, i li feien comensar foc, agrenar i escurar. Un dia el Rei sortí a fer una cassada. Un parei de cassadors pegaren an aquella cova, es lladres eren a córrer la gandaina, i N’Agraciat s’assoleiava. Es cassadors s’hi acostaren i li digueren: —Al·lotet, ¿què fas per aqui? —Som es criadet d’una partida de lladres que estàn an aquesta cova. Me varen prendre, i m’he de cuidar d’enllestir-los ses coses. Aquells homos se compatiren d’ell, i li varen dir: —¿Vols venir amb noltros, que som cassadors del Rei? —¿Si vui venir? Més que de pressa! diu ell. Se’n hi anà, i el presentaren an el Rei. Quant el Rei el va veure tan galanxonet, li va dir: —¿Vols esser paje meu? —Si, senyor, contesta N’Agraciat. —Idò hu seràs, diu el Rei. Des cap d’un parei d’anys, el Rei se volgué casar. Reuneix es nobles de la Cort, i diu: —A veure qui ès que me vol anar a menar la Princesa des cabeis d’or, que me tenc de casar amb ella. —I ¿a on ès? li damanaren. —Cercau-la, i la trobareu, diu el Rei. Vetaquí ses senyes que vos puc dar: ès sa dona més garrida que hàgeu vista mai. —Jo no’m don amb cor, digué un. —I jo tampoc, digué un altre. I no n’ hi va haver cap que no fes sa meteixa resposta. Quant N’Agraciat veu tal endemesa, s’exclama: —Senyor Rei, sempre’m teniu a mí. —¿Que vol dir? diu el Rei. ¿I tu hi aniries a menar-le’m? —En voler, puc esser partit, contesta N’Agraciat. —Are mateix! diu el Rei. —¡Idò endavant! digué es paje. Damana un cavall, una espasa, una ballesta i fletxes. Les hi donen, i ja ès partit. Camina camínaràs, des cap de set dies troba un riu, i veu dins un bassiot de sa vorera un peixet que verduquetjava fort ferm, perque s’aigo li comensava a faltar. N’Agraciat, tot compatit, davalla des cavall, agafa es peixet per sa coua, i el tira dins es riu. Es peix, ja hu crec, va romandre a pler tot-d’una que tocá aigo bona. Tregué es capet, i diu: —¡Ah Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat! N’Agraciat seguí, camina caminaràs. Des cap de set dies troba un mussol que tenía es niu dins sa soca un d’uiastre, i una serpetota que s’hi enfilava, per engolir-se es mussolets. N’Agraciat, compatit d’aquells animalons, apunta amb sa ballesta an es cap de sa serp, despara, i sa fletxa le hi passa de part a part: sa serp pega revinglada, cau lo mateix d’un rest de corda, i, quant va esser enterra, ja va haver badaiat. Es mussol llavò digué: —¡Ah,…

Això era un homo que li deien En Salom, més pobre que un ropit i més afavorit d’infants que un ase magre de mosques; pero era més viu que una centella, i taiava un cabei a l’aire. Un dia que dins ca-seua no hi havía cap roagó de pa ni d’on fer-ne, se’n va a Ca’s Bal·le. —Senyor Bal·le, li digué, ¡qualque coseta per amor de Deu! Tres díes fa que a ca-meua tots tenim ses barres girades an es vent, i no hi entra res, en no esser qualque mosquit descuidat. —¿I un homo com tu, amb una brassa d’espalles, diu es Bal·le, tendrá cara d’anar a demanar res? —Idò que he de fer? diu En Salom. —Ves a robar, que ja tens s’edat, diu es Bal·le. En Salom se perpensà una mica, i diu: —Ja hi aniré idò. Es Bal·le havía enviat un pareier de bous a llaurar una terra seua. Davora aquella terra hi havía un pínar molt gran i molt espès. En Salom, se’n hi va, i s’hi amaga. Era un gran sonador de fabiol, i se posa sona qui sona, ti-tu-ti ti-tu-ti; i, com més anava, més reprenía, i més vius i xalests eren es sons. Es pareier, com sent aquelles sonades tan garrides, s’atura per sentir-les i ensaborir-les millor. —¿Qui dimoni deu esser aquest fabioler? s’esclamá fora de sí. Ara hi tenc d’anar a veure-hu. Deixa es bous en banda. Se’n entra dins es pinar. En Salom se’n tem, i llavò sí que hu feia de tot, sona qui sona. I comensa a fer-se en fora i en fora, i es pareier darrera ell; i ell revolts d’aquí i d’allá; i assetsuaixí sonava a rompre, i assetsuaixí ben petit ben petit, i llavò callava, i d’es cap d’una estona tornava reprendre. Al punt tengué es pareier cansat i mort i embuiat per dins aquells pins i pinotells. —¡Que’s fassa trons es fabiol i es qui’l sona! digué a la fi aquell beneit. Se tirà en terra, brollant de suor i amb un pantaix que’l sentíen de trecentes passes lluny, flastomant s’idea que havía tenguda d’encalsar aquell des fabiol. Mentres tant En Salom se’n va com un coet cap an es parei, el desjuny; i amb ses corretjades mateixes des pareier, bones cimades an es bous, i cap a la vila falta gent. Es pareier, com va haver des·suat un poc, diu: —¡Es cobrombos! ¡que he deixats es bous en banda, i si es Bal·le vé i no m’hi troba, me farà xeroi! S’aixeca, se’n torna a sa llaurada, i no més e-hi troba s’arada i es jou. —¡Aquesta sí que m’ès bruta! Pero ¿i es bous? ¿i es bous? deia cridant i més blanc que sa paret. Parteix correns a veure si los trobaría. Demanava a tot-hom que veia; ningú los havía vists blancs…

Això era una beata que tenía un tros de blat segador. Va llogar un homo per que le hi segás; li dona es dinar i es càrritx, i li digué: —No sé si’m lleurà venir. —Veniu, mentres pogueu, va dir ell, de boca, perque de cor s’estimava més que no hi anàs. Quant es segador va arribar an es tros de blat, ja va esser es sol alt, i diu; —Casi’m convendría berenar, i ja segaría llavò. Berena, i, berenat, encén sa pipa, i li entra un xubec d’allò d’allò, i diu: —Casi’m convendría dormir una estona, i ja segaría llavò. S’ajeu, se dorm, i bons roncos. Devers mig dia se despert, se mira es sol, s’asseu, i diu: —Casi’m convendría dinar, i ja segaría llavò. Dina, s’atepeix fort, i ja hu crec que sa vessa l’agarrotà de casta granada, i se pensà aquesta: —Casi’m convendría posar ets ossos de pla un poc, i ja segaría llavò. Torna fer la tómbola, i dorm qui dorm. Devés mitjàn capvespre se despert, pega foc a sa pipa, i xuclada vé i xuclada va, pero no veníen ses ganes d’agafar sa faus. Se passetja una mica per estirar-se ses cames, i darrera una mata va trobar una gran cosa, un munt d’escaravats com una cofa de capell, que feien lo que voltros mateixos poreu pensar. ¿Que fa es segador? Se’n va a dur sa gerra, e-hi posa tota s’escaravatada dedins, i s’exclama: —Diré a sa beata que es un aixam. Després va dir: —Casi’m convendría berenar, i ja segaría llavò. Va berenar, torna encendre sa pipa, i está qui està. Se fa hora-baixenc, es segadors d’aquell contorn ja havíen acabat i se’n tornaven a la vila cansats i morts; i l’homo comensa a dir: —¡Es cobrombos! tot-sol per aquí m’agafarà por. ¡Que es fassa prendre sa beata i es blat, que me’n vaig i foris! Aplega es trastets, agafa sa gerreta, i de d’allà cap a la vila. I arriba a ca-sa beata. —Bon vespre, diu es segador. —Bo será, si Deu ho vol, contesta sa beata. —¿I per que no sou venguda? damana ell. —No m’ha llegut, diu ella. ¿Que no ès anat bé? —Pero de tot! Dos jornals he’guanyats! s’exclama es jornaler. —¿Que me deis? diu sa beata tota retgirada. —Lo que sentiu! diu es segador. He guanyat es jornal de sa segada, i llavò he trobat un aixam. —¿Dins sa meua terra? damana sa beata. —Si fa, contesta ell. —Idò s’aixam ès meu, s’exclama ella. —¿Vostro? diu es segador. Meu será ell. No’m mancaría més, jo que l’he trobat… —Pero jo vos tenía llogat, diu ella. Sobre-tot, això se veurà. —Se pot veure en voler, diu ell. Anem a ca’s Bal·le. —Anem-hi! pero abans vos vui pagar lo que heu guanyat. I sa beata pagà es jornal an es segador;…

Això era un rei que tenía set fiis, i anava tot morrotós perque volía una fia i no en tenía cap. Se va tèmer de que sa comare duia intencions d’acostar-se per ca-seua amb un present des que ses comares solen fer, i diu: —Si no es una nina, fas matar es set fiis que tenc. La Reina hu sentí, i, com prou hagué plorat, los diu an aquells malanats: —Lo millor serà que vos n’aneu tots, d’amagat de ton pare, per ses muntanyes d’aquí prop; i cada dia mirareu a sa torre més alta d’aquest palau. En néixer s’infant, si es una nina, hi faré posar una filoeta ben enserregada; si ès un nin; una espasa ben lluenta. Si veis sa filoeta, veniu tot-d’una; si veis s’espasa, anau-vos-ne tan lluny com sabreu. Aquells set al·lotets se’n anaren a trenc d’auba, plorant plorant, i d’amagat de tot-hom, cap a ses muntanyes que sa mare los havía dit. Deu va compondre que la Reina tengués una nina, i li posaren nom Aineta. El Rei ja estava tot content. La Reina diu a una criada: —Puja a sa torre més alta: dins un enfony que fa sa paret, trobaràs una filoeta enserregada i una espasa ben lluenta. Pren sa filoeta, i afica-la allà damunt, ben dreta, que la puguen veure bé d’enfora. Aquella criada que havía nom Juanota, era una cap-buit, que es cap li volava. Se’n puja corrents a sa torre, i, esburbada com era, en lloc dc prendre sa filoeta, tropell tropell, agafa s’espasa, i zas l’afica damunt sa punta més alta, i ja es partida per avall, botant ets escalons de quatre en quatre. Es set fils del Rei, que d’aquelles muntanyes no feien sino mirar devers ca-seua, per veure si afinaríen senya de res, colombraren sa lluentor de s’espasa damunt aquella torre. Tots set esclataren en plors, i ploraren fins que tengueren alè. Llavò fogiren tan lluny com varen sebre, per que son pare no los pogués trobar ni fer tenir vera sa paraula que havía gastada. Com foren ben enfora, trobaren un bosc que los agradà ferm per cassar-hi, i s’hi aturaren. De ses pedres que per allà hi havía, feren unes casetes; i allà va esser ca-seua. Vivíen de sa cassa que agafaven i de sa mica de fruita que se feia en tot aquel badiu. Passaren díes i díes, i la Reina esperava d’en hora en hora es seus fions que tornassen. Veent que no venien, crida Na Juanota i li diu: —Escolta, ¿i tu feres lo que te vaig comanar? ¿Aficares sa filoeta enserregada damunt sa torre que’t vaig dir? —Sí, senyora! contesta Na Juanota. —¿A veure si hi aficares s’espasa? diu la Reina. —No, senyora! contesta s’esburbada. La Reina, mal a pler de tot, crida una altra criada, i l’envía a sa torre,…

Això era un pollastrellot que havía nom Pere. Un dia sa mare li diu: —Ves-me a comprar carn sensa ossos. Vet-aquí un sou. No’n vulgues donar més. En Pere se’n va a Ca’s Carnisser i diu: —Ma mare ha dit que’m doneu carn sensa ossos. —¡Carn sensa ossos! diu es carnisser. Una butza no’n té cap. —¿I que val? diu En Pere. —Quatre doblers, diu es carnisser. —¡Quatre doblers! diu En Pere. Ja vos bastarà un sou. Ma mare no vol que vos ne don més. —¿Pero no’t diuen que no més val quatre doblers? —Pero, si ma mare no més vol que’n don un sou, ¿que hi puc fer jo? diu En Pere. —¿Que hi pots fer? No esser tan carabassenc! diu es carnisser. A la fi es carnisser pren es sou, i li dona una butza plena, com se suposa. En Pere l’agafa, i la du a sa mare. —¡Una butza! diu sa mare, com el veu. ¡Ah tros de banc! ¿Què ès lo que dus? —Carn sensa ossos, diu ell. Ni cap que no’n té. Paupau-la veureu. Sa mare, com prou va haver esqueinat, diu: —No res, tu l’has duita; tu l’hauràs de fer neta. Ves-te’n a mar a fer-le-hi. En Pere se’n hi va. Arriba, i frega qui frega, pero per defora no més. Mentres tant, una barca saupà àncores, issà veles, i se’n anava ben atacada per endins. En Pere, cansat de fregar, se posa a cridar amb tota sa forsa. —¡Mariners de la barca, tornau a terra! ¡Mariners de la barca, tomau a terra! Tant va cridar, que es mariners, creent-se que aquell homo tenía un denou, giren sa proa cap a terra. Quant foren a sa vorera, En Pere, mostrantlos sa butza, digué: —¿Que ès neta, vos pareix? Los va caure tan tort aquesta sortida, que un parei salten a terra, i li donaren una ablanida, que se pensaven haver fet llarc. —Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere. —Deu vos do bon vent, li contestaren. Se posa sa butza dins sa faldriguera, i ja ès partit cap a la vila. Comensa a moure-se vent. Troba dos picapedrers que enteulaven una casa nova, i es vent los prenia ses teules. En Pere los afina, i com passava per baix d’ells, los enfloca: —¡Deu vos do bon vent! —¡Bon vent, i si’n feia un poc més, pegariem abaix! s’exclamen ells; i ja davallen i n’hi donaren de galletes més que no’n volgué. —Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere. —Deu vos aferr, li contesten es picapedrers. L’homo seguí cap envant, i en troba dos que se baraiaven. —¡Deu vos aferr! los diu per tota escomesa. —¡Ja estam aferrats demés! i, en lloc de departir-mos, te’n vens amb aquestes? digueren. I ja se varen esser desferrats, s’aborden a ell, i xisclet vé xisclet…

Això era un homo que li deien Juanet. Ell, sa dona i set infants seus, de pobrets que eren, estaven dins una gerra. Un dia passá un homo amb una garba de faves, i li cau una bajoca dins aquella gerra. Per agafarla, e-hi hagué tantes sempentes i grapades entre ets al·lots d’En Juanet, que l’esfloraren tota, i perderen un bassó, que va romandre tapat de terra. Aquell bassó tregué, i sortí una favera, que se va fer tan bona i tant va créixer, que al punt arribá an el cel. Un dia sa dona va dir an En Juanet. —Enfile’t per sa favera, puja-te’n an el cel, i demana an el Bon Jesús que mos don una barraca, i no estaríem tan estrets dins aquesta gerra. —Ben pensat! va dir ell. I ja estigué enfilat per sa favera, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc! —¿Qui ès? va dir Sant Pere. —En Juanet de sa gerra! diu ell. —¿Què demanau? diu Sant Pere. —Una barraqueta, diu En Juanet, perque sa dona troba que estam massa estrets dins sa gerra. —Esperau un poc! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu. Sant Pere al punt torna amb sa resposta: —Está concedit lo que demanau. —Per amor de Deu sia! va dir En Juanet. Quant va esser abaix, troba sa barraqueta que havía demanada; i, més content que un pasco, s’hi muda amb sa dona i ets infants. Des cap d’una temporadeta sa dona diu: —¡Torna-te’n an el cel, i diguès an el Bon Jesús que mos concedesca una caseta! Que aquesta barraca, per porcellins i tot, ès comuna, quant i més per cristians. En Juan ja estigué enfilat, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc! —¿Qui ès? diu Sant Pere. —En Juanet de sa gerra! diu ell. —¡Ja vos conec! diu St. Pere i ¿que demanau? —Una caseta, perque aquella barraca li fa poquet a sa dona! diu En Juanet. —Esperau una mica! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu. Sant Pere al punt torna amb sa resposta: —Está concedit lo que demanau. —Per amor de Deu sia, diu En Juanet. Quant va esser baix, troba sa caseta, feta de bell nou. S’hi muda amb tota sa niarada; i no hi cabíen de satisfacció. Des cap d’una temporadeta sa dona diu: —¡Toma-te’n an el cel, que aquesta casa ès massa petita, i no hi ha qui hi habit! Demana una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons. En Juanet ja estigué enfilat; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc! —¿Qui ès? diu Sant Pere. —En Juanet de sa gerra! diu ell. —¡Altre pic! diu St. Pere. I ¿què demanau? —Una…

Això eran dues fadrines veiardes que havíen nom sa Jaia Xeloc i sa Jaia Bigalot. Casera sempre n’havíen tenguda per vendre: lo que mai havíen tengut era estat un homo que amb cap d’elles hagués volgut posar es coll devall es jou del sant matrimoni. Eren tan lletges, que a negú li havía bastat cor. Na Xeloc comandava Na Bigalot, que era tan biduïna que sempre se xuclava dos dits, i ja hu crec que los arribá a tenir ben blancs i fins. I heu de creure i pensar que el Rei se cansá d’esser fadrí, i fa fer unes dictes que havía determinat de casar-se; i per això, que li acusassen totes ses al·lotes más fines que n’haguessen fets tretze i no haguessen doblegats es vint i un; i prendría sa més fina de totes. N’hi acusaren una mala fi; pero era tan prim cernut, bufava tant an es brou, que totes les trobava comunes. Bè n’hi presentaven, però cap n’hi havia que li entrás per s’ui dret. Al cap i a la fi, sa Jaia Xeloc s’hi presenta. —Senyor Rei, digué, tenc una fadrineta, sa cosa més fina i purificada del mon. —¡Ai de bo! diu el Rei. ¿I que no la podríem veure? —Li diré, senyor Rei: ella per res del mon surt de ca-nostra. —¿I, per venir aquí, no voldría sortir? diu el Rei. —No senyor, diu Na Xeloc. ¡Si no s’ho pot figurar lo fina i empegueïdora que ès! —No res idò, vendrem a ca-vostra, diu el Rei, i pensá amb ell mateix: —¡Ja hu deu esser bufarella! quant n’están tan gelosos es de ca-seua. ¡Ja hu veurem que será sa pessa! Sobre tot el Rei se presenta a la casa, i Na Xeloc diu: —Vostra Real Majestat deu venir a veure sa nostra fadrineta. —Sols que m’hágeu entès! digué el Rei. ¿A on ès ella? —Senyor Rei, dins sa seua cambra, diu Na Xeloc. —Idò que surta! diu el Rei. —Es que no vol sortir! diu Na Xeloc. ¡Sab que hu ès d’empegueïdora! i llavò que es tan fina, que sa cosa més mònica basta per ofendre-la. —Però ¿com he de sebre jo si es tan fina com vos deis? s’exclamá el Rei, més de mig enfadat. —¿Sabeu que farem? diu Na Xeloc. Per una retxillera de sa porta treurá dos dits, i Vostra Real Majestat los hi podrá veure. I així, si acás no li fa, no se podrá dir que ningú l’haja vista. El Rei e-hi va consentir. Se’n van a sa porta de sa cambra, i Na Bigalot treu per una retxillera es dos dits que sempre se xuclava, única part des seu còs que fos blanca i fina. El Rei se mirá bé aquells dos dits i s’exclama: —¡O que hu són de blancs! ¡que hú són de fins! —¡I…

Això era un rei i una reina que no teníen gens de bo amb sa comare, i n’estaven ben fellons! ¿Qui sab lo que hauríen donat per un nin o una nina? La Reina era sa dona més garrida que se fos vista; pero encara se figurava esser-ho més que no hu era. Sempre la teníen davant es mirai, contemplant-se a sí mateixa; i desiara que deia: —Mirai, ¿som bella? —Si, senyora Reina! deia es mirai. —¿N’hi ha d’altra de més bella? demanava ella. —No, senyora Reina! deia es mirai. I la dona quedava més satisfeta que un ca amb un os. Un dia menjava una magrana a sa finestra, i li cau un gra en-terra. —¡Criats i criades! digué, correu! que me ès caigut un gra en-terra. Es criats i criades corregueren, le hi troben, le hi duen, i llavò s’exclama: —Tant m’agrada aquesta magrana, que, si tenía una fia, li posaría nom Magraneta. Aquella paraula no va caure en terra. No sé si la degué sentir sa comare. Lo cert es que la Reina des cap de nou mesos tengué una ninona, sa cosa més fina i purificada; i li posaren nom Magraneta. I heu de creu i pensar que va créixer; i se va fer tant i tant, que aviat cuantrapassá, pero d’un bon tros totes ses dones d’aquell temps, en vivor i gracia, en galania i garridesa. No vos dic res, es fiis de rei, quant se’n varen témer, si la demanaven a son pare. La Reina continuava cada dia contemplant-se dins es mirai i fent-li ses mateixes preguntes: —Mirai, ¿som bella? —Sí, senyora Reina! deia es mirai. Pero un dia com li demaná: —¿N’hi ha d’altra de més bella? Es mirai va respondre: —Si, senyora Reina. —¿I qui ès aquesta poca vergonya? digué ella tota enfabiolada. —La vostra fia Magraneta, va respondre es mirai. —¿Si? digué ella. Idò la faré matar. Quant se va esser calmada, des cap d’un parei de díes, així mateix va trobar que havía fet gros; pero s’idea no més de que hi hagués d’haver una altra dona més garrida que ella, maldament fos sa seua fia, la treia des solc, i li feia perdre sa tramuntana de vista, i cridar com una desesperada: —¡Una dona més garrida que jo! ¿Quin possible ès suportar-ho?… ¡Que muira! ¡que muira! I quant notava que Na Magraneta, com més anava, més garrida era, i tot-hom parlava de Na Magraneta, i no més parlaven de sa mare per dir que, davora sa fia ja no era miradora, sa rabia l’alsava en pes; fins que un dia agafa dos negrets, pages seus, i los diu, posant-los dins ses mans una capsa: —Mirau, menau-vos-ne ma fia Magraneta dins es cotxo; i, en esser ben enfora, matau-la i duis-me es seu cor dins aquesta capsa. Si no hu…