Això era un patró molt ric que tenía un fii que havía nom Robert.
Son pare un dia li va dir:
—Ja som tornat vei, els anys me pesen massa: vat-aquá sa barca, i navega tu que éts jove. Lo que te comán, que no toques may an es port de sa cibolla blanca, perque s’hi campen malament.
—No tengueu ansia, mon pare, diu En Robert. Sa mare li digué:
—Fii meu, tén aquesta de mí: sempre i aont sevuia sies fes bé i no mires an a qui; qui bé fa, bé trobará.
En Robert un dia, abans de s’auba, amb sa barca al tip de concert, saupá áncores, i, vent an popa, de d’allá:
Troba un port topadís, ven sa barcada, i n’hi donaren més doblers que no volía.
I’home tornava ric i ple, i un dia demana an es mariners:
—Escoltau: ¿i es port de sa cibolla blanca aont es?
—No’n som molt enfora.
—Idò anem-hi, veam si s’hi campen tan malament com diu mon pare.
—Amb ell no mos hi aturárem mai.
—¡Vaja, no sieu coquins! ¡allá s’ha dit!
Es mariners varen haver de creure, per greu que los sabés.
Al punt e-hi foren devant: entraren, i veren que hi havía una gran ciutat.
Donen fondo, i En Robert, com si hagués tengut foc dins ses sabates, ja salta a terra, i a trescar s’ha dit.
Com se’n tem, se troba as mig d’una plassa ben gran, aont e-hi havía una cibolla blanca, tan grossa, que tenía ses fuies com entenes de molí, i s’ui com un abre de barca des més gruixats. Abaix de sa cibolla e-hi havía un remolí de gent. S’hi arramba, i veu que tenien un mort enrevoltat, i una partida li escopíen.
Com s’ho va haver mirat una estona, no pogué pus, i romp:
—¿Pero que diantre es això que feis?
—¿Que feim? responen aquells. ¿I això demanau? ¿Que sou nat d’avui i batiat d’ahir, o veniu de ses Erasses.
—Som un homo que no era estat mai an aquesta terra, i veig ara una cosa que no havía vista en sa meua vida.
—Idò heu de sebre, li digueren, que aqui e-hi ha sa costum de que, si un se mor amb deutes, el posen devall aquesta cibolla, i no’l poren enterrar que no estiga cabal, i tots aquells an a qui devía tenen dret d’escopir-li fins que estiguen pagats i satisfets. Aquest mort va fer s’endemesa de morirse amb més deutes que cobrances: per això está així com está, i li fan lo que li fan. ¡Fort! ¡més se’n mereix! hagués pagat allá aont devía! Perque ¿quina llei es aquesta de manllevar i endeutar-se i fondre sa suor dels altres, i que llavò es qui han fet es favor de deixar, es qui han feta sa somereta, s’hágen de pegar un cop a sa barra? Per això, ¿no vols que’t duguen devall sa cibolla en esser mort? Paga, com un dimoni, allá ont deus.
Com En Robert sent tot aquell manifest, recordant-se de ses paraules de sa mare: fes bé i no mires an a qui, s’esclama:
—¿I si n’hi hagués un qui pagás per ell, no’l poríen enterrar an aquest mort?
—Ja hu crec que sí! ¡i ben aviat! pero, ¿qui será es beneit que vaja d’aquestes merques?
—Jo, diu En Robert.
Haver gastada aquesta paraula ell, i deixar-se d’escopir es qui escopien, va esser tot-u.
—¿Que deis? ¿que deis, germá? cridaven tots enrevoltant-lo. Pagau, pagau fins a dobler i maia, i veureu que de prest hi estará tapat de terra aquest polissó.
—¡Uei! no insulteu es morts, que Deu ja los ha judicats.
—No res, pagau, i si’l mos tornam passar per sa garrova ¡que mos tiren d’una passa!
En Robert se va treure un serronot de dobles de vint, que feia por, i dany dany va monyir fins que va haver pagats tots es deutes d’aquell mort; i foren tants, que’l deixaren més aixut que una pellissa. An es pobre serró el va poder girar lo meteix d’una calça, i no hi hagué perill que’n caigués cap de duret d’or, dobleta, ni doble de vint: totes havíen volat… per enterrar aquell diantre de mort.
Així meteix l’homo va perdre ses riaies, i se’n torná a sa barca, tot mostii i consirós, pensa qui pensa:
—¡No es estada mala berba aquesta! ¡Tan meteix tenía raó mon pare de fer-me de present que no m’aturás an es port de sa cibolla blanca! Pero també e-hi ha que ma mare me va comanar que sempre fes bé i no’mirás an a qui. No res, ja hu veurem que será en esser cuit. ¿E-hu he fet? ¡Vaja per ben fet! i ¡fora engronyaments ni funestedats per això ni per altre tant!
Arriba a sa barca tot xaravel·lo, i es mariners no conegueren res.
—¿Que es anat bé, patró? li demanaren.
—Bé de tot, respòn ell.
I partiren, i no s’aturaren fins a ca-seua.
Com En Robert saltá a terra, son pare i sa mare ja l’esperaven, i poreu fer contes s’abraç i ses besades que li degueren donar i s’alegría que tengueren, veent-lo més sá que un gra d’ai i més xalest que una novía.
Pero com los contá sa passada des port de sa cibolla blanca, perderen ses riaies i quedaren de pedra. Son pare li doná un dalt-a-baix, que el se cuidá menjar, perque deia que ja le-hi havía advertit devant que no’n passás, i que per sa seua caparrudeça se’n havía duit tan gros perboc: ara sa mare, considerant que en so pagar es deutes d’aquell mort no havía fet més que observar lo que ella li havía comanat, torcía es coll, i deia:
—Un poc salat mos es sortit es fer bé aquesta vegada, fii meu; pero no e-hi ha remei: qui bé fa, bé trobará; i desgracies més grosses mos poríen haver succeïdes. ¡Deu mos n’alliber, si convé!
Des cap d’una mesada En Robert un dia agafa son pare, i li diu:
—Mon pare, ¿i que no hem de fer un altre viatje?
—Sí, pero no sia cosa que tornes passar p’es port de sa cibolla blanca. ¡Ara e-hu tenc de veu re si t’haurás escalivat de no creure! ¡Si’n passes, no et tornes presentar dins aquesta casa; que’t treuré defora!
—¡Jesús, Robert! deia sa mare; ¡no’n passes per amor de Deu! ¡creu ton pare! ¡pero creu també ta mare: fes bí i no mires an a quí, fii meu!
—¡No tengueu ansia! deia ell; tot anirá bé si Deu e-hu vol i María.
Se posa dins sa barca, ben carregada de pertret, seuparen áncores, i vent en popa i vela plena, de d’allá. Cerca que cerca un port topadís, volgué Deu que en trobás un; despatxá tot es carragament, i n’hi donaren més doblers que no volía: li ompliren un serronot que feia por, tot de durets, dobles de sis lliures, de dotze i de vint.
Ja se’n tornava a ca-seua ric i plè, i heu de creure i pensar que li envestiren unes ganes tan fortes de passar p’es port de sa cibolla blanca, i varen créixer tant i tant, que no pogué pus, i diu an es mariners:
—¡Cap an es port de sa cibolla blanca tenim ses feines!
—Pero, ¿i que dirá vostro’n pare? ¡Ell que era tan entès, tan avengut, no’n volía passar mai!
—¡Cap an es port de sa cibolla blanca dic! ¡Allá aont e-hi ha patró, no manden mariners!
Ells acalaren es cap, i varen creure.
Dins set o vuit hores, ja foren dins aquell port ditxós, donen fondo, i En Robert ja salta a terra, i a trescar la ciutat s’ha dit.
Com se’n tem, se troha dins sa meteixa plassa de s’altre pic, devant aquella cibolla disforja, i ara sí que era gros es remolí de gent que e-hi havia.
—¿Que farem? diu En Robert. ¿Que será un altre mort carregat de deutes?
S’hi arramba, i va veure que no era un mort que tenía enrevoltat, sinó una fadrineta que cuidava a fer ui de plorar, i que, encara que no tragués fesomía i dugués pintada demunt s’angunia aclucadora que roegava es seu cor, se veia que era sa cosa més garrida i gentil que s’hagués vista mai. Estava atracada a sa soca de sa cibolla per aguantar-se; devora ella e-hi havía un senyorot boca closa i que feia uis ferm. Un esgotzí, que s’arrabassava una cara de Caifás lo més al viu, anava i venía per dins es rol·lo que la gent deixava buit, i deia amb una veu que esquerrinxava ses oreies i resplandía dins es cervell:
—¡Mil lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Hala, qui e-hi diu més! que sa pessa e-hu paga. ¡Mil lliures, a la una!…
—Pero, ¿que dimonxe es això? diu En Robert, com va haver vista la feta.
—¡Que ha d’esser! li respòn un devora. ¿Que no badau els uis? Encanten aquesta fadrineta, i si e-hi voleu dir, afanyau-vos; que per-ventura no hi sereu atemps. Es corsaris han arribada avui una barcada de catius i catives, i han tenguda tanta pressa que ja només queda aquesta al·lota. L’han estojada per lo derrer perque e-hi hagués més temps de veure-la i fossen més es qui la volguesen comprar.
Encara aquell no havía acabat es seu cap de fil, com se sent una veu que crida:
—¡Mil lliures més!
I s’esgotzí llavò sí que va cobrar coratje, i cuidava afer ui cridant:
—¡Dos milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Depressa! que, com voldreu, no hi sereu a temps. ¿Que no hu veis que aquesta al·lota val tots els doblers del mon? ¡N’hi ha per tornar-hi locos! ¡Dos milia lliures a la una! ¡Hala qui e-hi diu més!
—Patró, digué aquell an En Robert; ja el sentiu an es rossinyol. Si e-hi heu de dir, espediu, que això va a má de fer-se amunt. En treurán més doblers que no voldrán. ¡Ell, si va a dir ver, no n’havía vista cap mai d’al·lota més prenidora!
En aquest entre-mig tornen sentir una veu que diu:
—¡Mil lliures més!
I s’esgotzí, ja hu crec, just un rabiós, cuidant a esgargamellar-se, ananti venint com una llançadora, no s’aturava de cridar:
—¡Tres milia lliures a la una! ¡Hala qui e-hi diu més! ¡fora sòn! ¡fora vessa! ¡qui té doblers, que los trega! que ara es s’hora. ¿Que no la veis tan gentil, tan bella dona, maldement ara tenga pena? ¿Que no hu veis que no es pagada a qualsevol preu? ¡Tres milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més!
—No hi ha remei, torna dir aquell an En Robert: aquests cossaris avui se fan sa barba d’or. ¡Vaja quina pressa! ¡Hala, patró! Si’n teniu ganes, no fasseu pus s’orbet, que poría esser que la cosa se fes amunt ferm, i vos costaría des pebre.
En Robert no va respondre: estava cap-ficat, tot pensatívol. Li havía agafada tal compassió d’aquella fadrineta, e-hu trobava tan lleig que s’hagués de veure dins una esclavitut per tota la vida, i que son pare i sa mare l’haguessen de plorar perduda per a-sempre; li feríen tant es cor ses llágrimes i es plant que ella feia; que s’aficá dins es cap que no tendría perdó de Deu si amb sos doblers que duia i que havía tenguts tan bons de guanyar no la treia d’aquell enderivell tan ferest.
I li acabaven de donar sa sempenta ses paraules de sa mare: fes bé i no mires an a qui; pero llavò li veníen a sa memoria ses amenasses de son pare i ses ateses que li faría si se tornava presentar bossa buida. Estava el pobre entre s’espasa i sa paret: si prenía per un vent, mal; si prenía per s’altre, mal també.
A-les-hores se sentí una altra veu cridar:
—¡Mil lliures més!
S’esgotzí aquí se desbaratá de tot, aixordant tot-hom amb sos seus crits i estufornos:
—¡Quatre milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Hala, depressa! que qui voldrá, no hi será a-temps si bada un poc. ¡Hala, que ja está a la crema! ¡S’al·lota més garrida que es passeig, que banya s’oreia de saliva a totes! ¡Quatre milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més!
Aquí En Robert no pogué pus.
—¡La fas, i venga lo que venga! digué ben fort.
S’afica p’es mig de sa gent, i a força de colzades a dreta i esquerra, se planta devant s’esgotzí, se treu es serronot, que duia es forjo d’una poltrú de ses més grosses, i amb sos uis que li espiretjaven i tot el còs que li tremolava, diu:
—¡Aquest serró, tot ple d’or, tenc per aquesta al·lota!
S’esgotzí va romandre ferit-l’a; es cossari, boca badada; es qui estaven en revoltats, amb sos cabeis drets; es qui e-hi havíen dit sensa polsos; i començaren a fer-se enrera, i si no amb sa llengo, amb sos uis i sa cara deien:
—¡Mos han arronçats amb aquesta!
—Lliura! diu es cossari a s’esgotzí.
—¡Aquest serró ple d’or, a la una! digué s’esgotzí, signant es d’En Robert. ¡Hala, qui e-hi diu més? a la una! ¡a les dues! ¡Hala, qui e-hi diu! ¡a les tres!… Vostra es, diu des cap d’un poc, girant-se an En Robert.
Es cossari s’aixeca, En Robert li buida es serró dins un mocadorot estès, i e-hi va haver un caramull d’or que feia feredat.
En Robert se gira a sa fadrineta i li diu:
—No plores pus: sapies que no éts cativa ni esclava. Es ver que t’he comprada, que he donat tot quant duia per comprar-te; pero no hu he fet perque fosses meua, sino per tornar-te a ton pare i a ta mare. Digues-me aont son i ara meteix porem partir.
Aquella al·lota se creia somiar: havía sentides ses paraules d’En Robert, el veia a ell que no feia cara d’anar de berbes; però no s’ho poría aficar dins es cap que allò fos ver.
Prou li costá an En Robert fer-le-hi creure: li va haver de parlar ben fort.
La dona no-hi cabía de goig; plorava d’alegría; una gaubança que no era de dir l’envestía per tots es vents; estava com una beneita.
—¿Éts fadrio casat? va dir cop en sec.
—Fadrí, diu ell.
—Sapies, idò, que jo som fia de rei, que es cossaris me varen pendre i m’han duita aquí. Som fadrina, i, si me vols, mos porem casar, i, com més prest, millor: som teua, i cadascú que tenga lo quees seu.
No vos dic res si li agradá aquet sò an En Robert, i si hu va trobar que hi estava ben pensat.
—Fieta meua, digué ell, tu ja hu veus: per treure’t de ses ungles des cossaris he donats tots es doblers que duia; tot es meu cabal. Men una barca, pero es de mon pare, i com veurá que torn sensa una creu, no sé que’m fará. Això es lo que hi ha: si te’n aconhortes, t’assegur que no estarás per mí.
—¡Tu m’has rescatada, diu ella, t’éts esposat a tot per tomar-me sa llibertat! Bellament me puc esposar jo: vui córrer sa teua sòrt, sia bona, sia mala. Casem-mos, i no anem a aclarir pus raons.
Se casaren, s’embarquen, i els mariners feren uiots ferm com veren aquella al·lota que s’entregava amb so patró i que era tan garrida i ben carada.
—Es sa meua dona, los va dir En Robert: respectau-la per tal.
—¿Vol dir vos sou casat?
—Sí-fa, ¿que no trobau que he tengut bon gust?
—¡Bò de tot! ¡pero de tot! deien ells sensa poder-se’n avenir.
—Fieta, diu En Robert a sa dona, ara tu mos has de dir es reinat de ton pare aont devers mos cau.
—No me’n parles, respòn ella: com es cossaris me prengueren vaig perdre l’aluiar, i amb tant com he plorat i sa pena que he passada, que sols Deu del cel e-hu pot dir, ni sé per on venguerem, ni aont me trob, i manco per aont hem de pendre.
—Lo millor será, diu ell, que mos n’anem a ca-nostra, i d’allá ja farem cames per afinar-ho. Ella va trobar que havía pensat bé, i partiren cap a ca’n Robert.
E-hi arriben, i, com son pare los veu tots dos i sab es manifest, com veu que es seu fii se’n vé sensa una treseta i amb aquella dona per afegitó, li va caure tan avall i-hu va pendre tan tort, que no se volgué entendre de si ella era fia de rei ni reietó, ni si era caiguda en mans de cossaris, ni si e-hi havía deixat de caure: los va treure defora a tots dos amb caixes destrempades, i los digué que no s’hi tornassen presentar en tots es dies de la seua vida.
En Robert hagué de sortir de ca-seua amb ses mans demunt es cap, poreu fer contes amb quin coret:
—No mos queda altre camí, digué ell, que anar-mos-ne p’el mon pelegrinant, i no aturar-mos fins que hájam trobat ca-ton pare.
Camina caminarás, passaven terres i més terres, demanant a tot-hom noves de lo que cercaven.
Molts no havíen sentit anomenar mai tal rei ni tal reinat. Es qui’n tenien indicis, tots los deien que era tan enfora i tan enfora, i que abans d’arribar-hi, serien morts de caminar.
Ells per res del mon perdien es coratje i sempre de d’allá cap aont los deien qu’era.
El pobre rei que havía perduda sa fia, que no’n tenía altra, com prou va haver plorat, que es pensaven que se moriría de pena, enviá nobles de la seua Cort a cercar-la per tots els vents fins que l’haguessen trobada, i los va fer aquest pla devant devant:
—No heu de dir a les-clares que es sa meua fia que cercau, perque això vos poría dur molts d’emperons i embrutar-vos sa pesquera, pero de tot. Vat-aquí lo que he pensat per fogir d’aquest mal: sa meua fieta, com bé sabeu, es sa millor brodadora que s’haja vista mai: allá aont ella posa ses mans, que no e-hi vaja un’altre a posar-les-hi, perque fará els ous en terra. Jo vos donaré una bandera brodada seua; voltros la vos ne duis, i vos n’anau de vila en vila i de ciutat en ciutat, i només heu de fer això: heu de mostrar sa bandera a tot-hom, i heu de dir: A s’al·lota que’n brod una com aquesta es nostro rei li donará sa corona. Sa qui mos ne present una d’igual, no té més que venir amb noltros, i tot-d’una que arrib, ja tendrá sa corona demunt es cap, ja será la reina. Com ningú, en no esser sa meua fia, es capaç de brodar-ne una d’igual, no vos poreu errar. Si e-hu trescau tot i ella es viva, quant passeu per allá aont ella es, la trobareu tot-d’una. ¡Vaja, idò; ja poreu esser partits, i no torneu sensa ella!
Los dona sa bandera, que era una maravella, sa cosa més preciosa que vos pogueu imaginar, i partiren al-acte.
Camina caminarás, se’n anaven tresca qui tresca terres i més terres, reinats i més reinats: mostraven a tot-hom sa bandera i deien lo que feia al cas; ses al·lotes de per tot no feien més que brodar banderes, i vos assegur que hi posaven bé es cinc sentits, i que treien tot s’estam; pero totes se quedaven amb ses ganes, totes feien quetxa: ses banderes que brodaven eren morques devora sa que es nobles duien.
Ja feia set anys que ells corrien p’el mon cercant qui los ne presentás una que fos just igual, i no los ne presentaven cap que li retirás gens: sempre feien calada buida; no la porien trobar a sa mata llentisclera.
Ja havíen perdut es coratje de tot, quant Deu va compondre que passasen per sa meteixa ciutat aont En Robert i sa seua dona se trobaven a-les-hores seguint sa seua pelegrinació.
Varen caure a veure aquells nobles, i ella los va conèixer; pero no digué res, sino que va pendre sa seua.
—¿Vols que hu prou de fer-ne una de bandera com aquesta? diu an En Robert.
—¿I que’t dones amb coratje tu? respòn ell.
—¡Vaja si m’hi don!
—Idò endevant.
Trobaren una bona ánima que los deixás sa roba i es fil que se necessitava, ella se’n va a mirar-se bé sa bandera, demana quinze díes de temps, los hi donen, posa fil a sa güia, i dins es quinze dies la tengué llesta. La du an aquells nobles, es nobles la posen as costat de sa que el rei los havía donada, i va esser just just aquesta, ni més ni pus. Des cap d’una estona que les se varen haver passades totes dues per ses mans mirant-les-se, ja no saberen distinguir quina era una i quina era s’altra.
Es nobles feren esplicar aquella dona i es seu homo, i llavò si que veren ben clar que havíen trobat lo que cercaven: sa fia del rei.
Poreu pensar quina alegría més grossa no havíen de tenir uns i altres.
Es nobles digueren:
—Es camí més curt es posar-mos dins una barca, que ja hi hauríem d’esser a ca’l rei. Se posaren dins sa barca, i, vent en popa, de d’allá.
Com feia un parei de díes que navegaven, el dimoni de s’enveja, que no deixa res per verd, i que, allá aont no s’afica ningú, s’afica ell, començá a pegar enforinyades an aqueis nobles; i, com se’n temeren, ja los va haver entrat, i no s’aturava de dir-los:
—¿I ara consentireu que aquest papalomeo d’En Robert, pobre i retut, que fins ara per tenir p’es bec, havía de córrer la gandaina de porta en porta captant qualque coseta per amor de Deu, consentireu que un així haja de esser es vostro rei? ¿I que no e-hu veis que e-hu será? Tot-d’una que arribeu, el rei los donará sa corona: no vos n’escapau. ¿I sereu tan poca cosa que allargareu es coll a passar per tal afronta?
An aquells nobles los entraren tant aquestes impugnes que tots s’ensumaren, i varen dir:
—Lo millor será entretenir-lo un parei conversant a un lloc perillós, i que dos o tres, de cop-descuit, amb una senpenta el tirem a la mar, i així, matant sa vaca, desmamarem es vadell. Direm que hi es caigut de desgracia; un de noltros se casará amb ella, i tot mos dirá en candela.
¿Que me’n direu? Ell les feren tenir veres an aquelles paraules. Aquell dia meteix mouen conversa an En Robert; ralla qui ralla, el duen a un costat de sa barca, i, tot-d’una que’l veuen una mica descuidat, li enverguen sempenta, i el pobret va caure emplomat dins mar, i no’l veren pus.
—¡En Robert que mos es caigut a la mar! se posaren a dir aquells polissons, fent crits i renou. ¡O quina desgracia! ¡quina desgracia!
Sa fia del rei los sent; surt corrents, mira per tot, se mira aquells, escampa la vista tant com pot, afica ets uis per tots ets endrets… en lloc veu En Robert: li ve baticor, tors es coll, i cau estesa lo meteix de morta.
Bé li banyaren es polsos d’aigordent, bé la ventaren: no la pogueren retornar.
Llavò si que s’hi trobaven enfangats i endidalats es nobles.
Arriben a la Cort, el rei los surt a camí, veu sa seua fieta d’aquella manera, i no sabía que li passava. Per una part tenía una alegría grossa de veure-la, quant ja la creia perduda per a-sempre; per altra part sa pena el croixía i l’estrangolava, veent-la allargada, sensa sentits, sensa polsos, que casi no es coneixía que alenás.
Senyor rei, deien es nobles, es estada s’alegría de veure que ja arribava, que li ha fet venir aquest desmai. No tenga ansia, ja li espassará si Deu ho vol.
Pero no li espassava gens, i el rei i tota la Cort estaven amb un coret com una llantía, no sabíen per ont pendre, i tot era plors i descapdell.
A la pobreta la posaren demunt un llit, tots es metjes que teníen un poc de fama e-hi acudiren, i no s’aturaven de tirar consulta i de provar coses per retornar-la; pero tot era debades.
En Robert, tot-d’una que pegá dins s’aigo, sentí uns brassos que el varen pendre i que el se’n duien per endins, fent més via que un delfí.
Des cap de tres díes surt a una plaja.
Tot-d’una que toca s’arena, se tem que es brassos que’l duien s’aferren a un còs, i se troba dins es brassos d’un homo. Aquell homo li diu:
—¿Que no’m coneis?
—Ni tenc record d’haver-vos vist mai, respòn En Robert.
—Idò jo som aquell homo que tu trobares mort dins es port de sa cibolla blanca, i que li pagares es deutes, perque el poguessen enterrar. Aquí som per tornar-te es favor que llavò em feres. Com pegares dins s’aigo, es meus brassos foren que te reberen, i que t’han portat aquests tres díes. Te tiraren a la mar per enveja, perque no fosses el rei; sa teua dona caigué esmortida i encara e-hi está. Ja es a ca-son pare, i tots es metjes plegats no saben com retornar-la.
Aquell homo se posa sa má dins es pits i se treu una guiterra.
—Jas aquesta guiterra, i, sona qui sona, ves-te’n per devant ca’l rei.
Se’n hi va, i vos assegur que cuidava a fer ui sonant. ¡O que hi sonava de bé, i quins sons que treia més fins i puriticats!
La reina sent aquells sons, guaita, veu En Robert amb sa guiterra, i diu:
—Feis-lo pujar: ja que ningú troba remei per sa meua fieta, per ventura es sò d’aquesta guiterra li sería bò.
Fan pujar En Robert, el menen dins sa cambra aont estava ajeguda sa fia del rei, i ja se posa a tocar, i-hu feia de tot.
Romp a cantar, i se destira d’aquesta:

—La tonada del patró,
que cativa vos trobá;
la tonada del patró,
que amb bons doblers vos comprá.
Aquí sa fia del rei comença a cobrar colors i colors.
—¡No t’atures de tocar! ¡toca més! digueren el rei i la reina cobrant coratje.
I En Robert, ja hu crec, toca qui toca.
—Canta, canta, li digueren.
Ell torna a cantar:

—La tonada del patró,
que amb ell vos vareu casar;
la tonada del patró.
¡set anys de pelegrinar!
Aquí sa fia del rei ja obrí ets uis i mirava i mirava, sobre-tot devers En Robert, i son pare i sa mare.
El rei i la reina anaven a tirar-s’hi demunt per abrassar-la i tapar-la de besades.
—¡Que no la toc negú per amor de Deu! diu En Robert, ¡deixau-me acabar!
El rei i lareina se varen detenir, i li digueren:
—¡Hala, idò, fes la teua via! ¡Depressa!
En Robert, sona qui sona, continuá es seu cap de fil, refilant se veu tant com poría:

—La tonada del patró,
que a fons el varen tirar;
la tonada del patró,
Deu del cel li da sa má.
Aquí sa fia del rei obrí sa boca, i va dir sospirant:
—¡Ai, estimadet de la meua ánima!
—¡Per amor de Deu que no diga res ningú! clama en Robert. ¡Que no’s moga ningú!
Ningú motá ni’s bategá, i ell, com un desespetat, se destira d’aquesta, endolcint sa veu tot lo que va sebre:

—La tonada del patró
que vé per fer-vos cobrar;
vet-aquí los vostros pares,
vet-aquí el qui vos salvá.
Encara no va haver acabat es derrer mot, sa fia del rei amb una rebel·lada s’aixeca asseguda, pega bot des llit, sana i bona i atxerevida, i se tira dins es brassos d’En Robert; el rei i la reina los abrassaren a tots dos, plorant d’alegría com a nins petits; i no sabíen que’s feien ni quin cap los anava devant.
Se seua fia i En Robert comptaren tot lo que els havía passat. Tot-hom quedá amb sos cabeis drets; no se’n porien avenir.
An aquells nobles que havíen comès es crim, perque el confessaren i el ploraven amb llágrimes de sang, los perdonaren sa vida, pero los tancaren dins s’olla d’un castell, i no veren pus sol ni lluna.
El rei maná que se fessen tres dies de festa grossa, i un dinar cada dia per tots els seus vasalls, pero un dinar d’aquells que tiren d’esquena ets homos. I vos assegur que tots se’n aprofitaren bé, i que n’hi va haver de trui i de sarau tot lo que va esser bò.
El rei doná sa corona a sa seua fia i an En Robert, que foren uns reis de primera, i varen viure anys i més anys a-pler ells amb ells i amb tot-hom, i encara son vius si no son morts. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torra Nova, agost 1896.

Close Menu