Això era un homo que tenía una pollina, una cusseta i un jardinet.
Era molt afectat de pescar; però sempre duia es frare, vui dir, no tocava escata mai.
Un dia agafà un peixet lo més airós i garrit; i, quant li treia s’am, sentí que deia:
—¡No’m menges, si vols estar bé! ¡No’m menjes, si vols estar bé!
—¡Ves si’t tiraré, tant com m’has costat! digué aquell homo.
—No m’has de tirar; diu es peix. M’has de rentar amb aigo dolsa, ben rentat. La mitat d’aquesta aigo l’has de tirar a ses rebranques des portal de ca-teua; s’altre mitat l’has de posar dins dues ampolletes, i guarda-les ben guardades. De mí n’has de fer tres bocins: es cap done’l a sa dòna, es còs a sa pollina, i sa cova a sa cussa.
Aquell homo hu va fer així; i heu de creure i pensar que de cada rebranca des portal va sortir una espasa de tan bon trempe, que taiava un cabei a l’aire, i s’hi poríen mirar de tan lluenta que era; i des cap d’una temporadeta sa dòna tengué dos bessonets; tant consemblants, que qui’n veia un, veia s’altre; i sa pollina dos cavallets rotjos, tant consemblants també, que qui’n veia un, veia s’altre, tant s’assemblaven; i sa cussa dos quissons, i també qui en veia un, veia s’altre, de tan que s’assemblaven.
Es dos bessons se feren grans, i eren lo més ben plantats i més vius que una centella. Un havía nom Juan, s’altre Bernat.
Es dos cavallets i es dos quissons se feren grossos de tot. Valíen uis per mirar; i tant per córrer, com a forsa com a brega, no hi havía qui los fés arreconar.
En Juan i En Bernat en teníen un per-hom.
Son pare estava tot alabat amb tan bona nescia. Un dia treu ses dues ampolletes d’aquella aigo, i diu an En Juan i an En Bernat:
—Jau això. A ningú pot pertocar millor que a voltros. Mentres estiguen estil·lades, com ara, serà senya que vos duis bé; tot-d’una que s’embuiaràn, serà que vos diu malament.
En Juan un dia alsa es cap, i diu an En Bernat.
—Me’n vaig a cercar el món; Te’deix sa meua ampolleta. Quant la veges que s’embui, ja sabràs que significa. A reveure!
Pren sa seua espasa, se posa damunt es seu cavall, crida’s seu ca, i toca soletes.
Camina caminaràs, des cap d’una partida de díes se’n entra dins un barranc molt fondo i estret, i assetsuaixí sent un plant tendre i viu, que xapava es cor. Camina un poc més, i troba fermada a un uiastre, una fadrineta d’una quinzena d’anys, gallardíssima, amb una cara com un sol, amb uns cabeis rossos, que li pegaven més avall des genois.
L’homo va romandre sense polsos, boca closa, però amb sos uis ben badats.
Lo que no li venía a sa llengo, li sortía p’ets uis.
A la fi romp dient:
—¿Però què fas aquí, bella jove? ¿qui t’ha fermada? ¿què ès tant de plorar? Parla per amor de Deu; que aquí me tens, prompte a donar sa meua vida i tot, si ès necessari, per salvar-te!
—¡Ah, bon jove! respòn ella. Som sa més desgraciada de baix de la capa de Deu. Aqui estic esperant la mort, esperant que venga un drac de set caps a engolir-me. Es seu amagatai es una còva d’aquest barranc; surt cada setmana i se menjaría tota sa gent d’aquesta nació, si no li duguessen una fadrina de quinze a vint anys. Cada setmana treuen sòrts entre ses que som d’aquesta edat; i sa que li toca, la duen aquí, i la deixen fermada. Avui m’ha tocat a mí, i no m’ha valgut esser fia del Rei. Ja hu sabs ara perque estic així i perque plor.
Aquí la pobreta va refermar es seu plant, i es singlot i ets espaumes com que l’haguessen d’acabar de tot.
—¡Ves-te’n, ves-te’n de pressa! pogué dir a la fi an En Juan. Ves-te’n per amor de Deu! que’s drac no’s pot estorbar!… Tu que pots fogir, fuig! que no fassa dues morts en lloc d’una.
—¡Jo fugir! digué En Juan. ¡Jamai… mentres no pugues fogir tu davant! O tu te salvaràs o tots e-hi romandrem.
—¡Ah bon jove! deia ella. ¡Com se coneix que tens tan bon cor com poca noticia d’aquest drac que m’ha d’engolir! No t’ho cregues poder combatre amb ell. Ademés des set caps, en lloc de pell, té una closca tan gruixada i tan closa, que no hi ha ames que li puguen fer res, mentres no li afinin una junteta que té davall es pits. Si allà li poguessen clavar sa punta d’una espasa, al acte cauría sec. Però ¡ai! que es cavallers més valents i esforsagats que son sortits a combatre amb ell, no los han vists pus; tots los ha fets benes.
Encara sa fia del Rei estava amb sa paraula a sa boca, quant se comensa a sentir un trepig i retronar uns bramuls, que, com més anava, més aprop i més vius eren. Feien arrissar es cabeis i tremolar tot aquell barranc. Era es drac de set caps, que se’n venía com la bala, amb totes ses boques ubertes, tirant foc p’ets uis, pegant tals verducades amb sa coa, que, si fería cap soca, maldament fos d’auzina o d’uiastre, la capdevallava.
En Juan, lluny de fugir, comanant-se a Deu de tot cor, posant-se bé damunt sa sella, aficant fort es peus dins els estreps, cridant ¡coratge! ¡coratge! an es cavall roig i an es ca, amb s’espasa amb una mà i s’escut amb s’altra, envest es drac, pagant-li una mala fua. Tant forta va esser, que el feu recular; però s’animal amb un bot forest s’hi aborda i ja estigueren embolicats. I es drac, clavades i més clavades amb totes ses seues barramentes; i En Juan, espasades a dreta i esquerra; i es cavall roig, que se tornava amb ses dents i amb ses potes; i es ca, que hu feia de tot claus i amb ses ungles. Cap n’hi havía que no fes tot quan sabía i podía, cap que flaquetjàs un punt; però no se coneixía gens qui sortiría triumfant.
Podeu fer comptes sa fia del Rei si devía clamar de bon-de-veres a Deu i a tots es sants, per que hi sortís es seu defensor.
En Juan, a la fi, jugant es tot p’es tot, pega esperonada an es cavall, s’afica per entre es set caps des drac, mirant ben arreu si li afinaría sa junta que tenía baix des pits; arriba a afinar-le-hi; i amb tota quanta forsa li quedava, acora allà s’espasa, i hi aficà tota sa fuia.
Es drac se sent ferit de mort; exhala un bramul aborronador, pega una revinglada espantosa, i cau sec dins una bassa de sanc negra, que li brollava de sa ferida siulant. Teniaiu es cor xapat de mig a mig.
En Juan tot-d’una li taia ses llengos des set caps, les s’amaga, i se’n va i desferma sa fia del Rei.
—Ja te’n pots anar en voler, li digué quant li hagué desfermada.
La pobreta, podeu pensar, no sabía que fer-se d’agraïda i contenta. Li donà milions i milions de gracies; volía fort i no’t mogues, que l’acompanyàs a ca-son pare; però no’l pogué treure d’aquestes:
—Ja no m’has de mester. T’he salvada amb s’ajuda de Deu. Tu tens ses feines a ca-teua, i jo a fer mon cap envant.
Bé va pregar i tornà a pregar. No’l pogué tòser.
Despedint-se d’ella, se’n anà barranc endins.
Sa fia del Rei, corrents i botant, bòtxa d’alegria, arriba a la ciutat.
Arribar-hi i temer-se’n tot-hom, va esser tot u. I tots l’enrevoltaven, fent crits i bots, i no la deixaren fins que la tengueren dins es brassos del Rei i de la Reina, que cuidaren a fer ui de contents que estigueren.
El Rei tot-d’una fa fer unes dictes: que es present es qui ha mort es drac, i se casarà amb sa seua fia.
Passaren dies i més dies, i ningú se presentava; fins que n’hi hagué un d’arriscat, que se’n anà dins es barranc, troba es drac mort i estès devora aquell arbre a on fermaven ses fadrinetes de quinze a vint anys, i diu:
—Ja sé que faré: li tai es set caps, los present an el Rey, i diré que som jo qui l’he mort.
Dit i fet, taia es set caps, i se presenta amb ells a la cort, cridant:
—¡Jo som qui he mort es drac! ¡jo som qui l’he mort!
Al punt un avalot de gent el tengué enrevoltat, i tots li cridaven ¡viva!, i l’abrassaven, i el besaven. L’acompanyaren en triumf a ca’l Rei.
El Rei, així que veu es set caps, diu:
—Paraula de Rei no pot mentir: tu seràs el meu gendre.
La Princesa, quant li presentaren aquell arriscat, el se mirà bé, i no’l va conèixer.
—Això no ès es cavaller que matà es drac! deia.
—Però ¡si ha duit es set caps! li, deien.
—Maldament; no ès ell, vos dic! responía ella.
—Paraula de Rei no pot mentir, se va esclamar son pare. Ell ha presentats es set caps, es ell qui l’ha mort.
Se prepararen ses nosses i sarautper llarc.
I sa fia del Rei, que no feia sino plorar, perque deia que aquell no era es qui havía mort es drac.
Arriba es dia de fer-se es, casament; i quant ja estava tot-hom endiumenjat i anaven a comensar, se presenta un cavaller amb un cavall roig i un ca. Era En Juan, que havía tenguda noticia de ses dictes del Rei, i se’n venía per que li donassen lo que s’havía guanyat.
La princesa el veu, i pega un crit esglaiador.
—¡¡¡Es ell!!! diu, i cau desmaiada.
No varen entendre los circunstants aquelles paraules, i deixaren conversar aquell cavaller, que va dir:
—Senyor Rei, ¿se conté veritat que ha fetes fer unes dictes: que es qui ha mort es drac, se casarà amb sa fia de Vossa Reial Majestat?
—Sí, que ès ver! diu el Rei.
—Idò, jo som qui l’he mort! diu En Juan.
—Proves! proves! exclama el Rei.
—En tenc que ningú es capaç de desfer-les-me! diu En Juan.
—¡Mal ès de creure! diu El Rei ¡si n’hi ha un que ha presentats es meteixos caps des drac!
Es cavaller feu un poc de returada. Tot-hom se creia que havía romàs confús.
—Senyor Rei, digué, tots ets animals ¿que no solen tenir llengo dins sa boca?
—De manera que sí! diu el Rei.
—Idò anau a mirar aquells set caps veiam si n’hi tenen! diu En Juan.
E-hi anaren a mirar-ho, i no n’hi trobaren: los ho havíen taiada.
Aquí aquell cavaller contà lo que havía passat; se treu ses set llengos, anaren a provar-les an es set caps; i ja hu crec que hu varen esser ses llengos des drac.
A-les-hores sa fia del Rei tornà en sí; i se troba en mig de ses mansbelletes i crits de triumf que tot-hom feia an el cavaller des cavall roig i des ca.
—Aquest ès qui’l matà! se posa a dir ella, ¡aquest i ningú més que aquest!
Tot-hom, i el Rei més que ningú, va creure que era així; i manà a l’acte que aquell qui havía volgut fer la trempe des ses caps, el fermassen a ses coes de quatre cavalls i el fessen trossos, i així una altra vegada aniría més alerta a enganar la gent.
I es cavaller de ses set llengos se casà amb sa fia del Rei.
I no vos dic si hu varen esser mai vistes ses nosses i ses festes que s’armaren.
I heu de creure i pensar que es dos noviis se’n pujaven sovint damunt una torre molt alta, per estendre la vista, i ell li feia esplicar a ella tot lo que destriaven.
Un dia que el cel estava ben clar, ell afina un, casal que blanquetjava lluny, ben lluny.
—¿Què es allò tan enfora i que blanquetja tant? diu ell.
—Allò ès, diu ella, es Castell de Liorna que qui hi va, no torna.
—Ja hu voldría jo veure que jo hi anàs i no tornàs! diu ell.
—Per amor de Deu, diu ella, no’t passes aquesta p’es cap. Pots estar ben segur que no tornaríes. De tots es cavallers que hi son anats, que son molts, però ben molts, cap n’ès tornat.
En Juan va moure altra conversa, dient entre sí mateix:
—¡E-hu veurem idò si tomaré!
¿Què me’n direu? Ell un dia, amb excuses d’anar a cassar, pren es cavall, crida es ca, i ¡per avall s’ès dit! tot dret an es Castell de Liorna.
Arriba, veu una partida de batiports p’en terra, no sab què ès allò; i se planta damunt es portal una jaia més lletja que el pecat.
—¡Ferma aquest cus! diu ella, ¡ferma aquest cus, que’m vol mossegar! ¡Ferme’l! Si no tens fermai, jas aquest cabei!
Se’n arrabassa un; i En Juan, botant des cavall, sense cap mala sospita, el pren; i per no sentir pus sa jaia, ferma es ca.
Encara no havía acabat de fermar-lo, com sa terra s’obri, i s’engoleix ca, cavall i cavaller.
Sa jaia va fer una riaia escandalosa.
An aquell moment mateix, En Bernat mirava s’ampolleta que En Juan li havía deixada, per veure si s’embuiava gens; i notà que s’aigo cop en sec torna térbola, lo mateix que sa d’un bassiot, que la remolquen.
—ES meu germà, diu, està en perill. Me’n vaig a ajudar-li.
Ensella es seu cavall roig, pren sa seua espasa, crida es seu ca; i ja ès partit.
Camina carninaràs, tengué la bona sort d’arribar a la Cort.
Sa fia del Rei, vestida de dol, se passava gran part del dia damunt sa torre més alta per veure si destriaría p’en lloc es seu marit que tornàs.
Ja hu crec que colombrà En Bernat amb so cavall i es ca; i se va creure que era, En Juan.
Davalla botant ets escalons de tres en tres, amb quatre grapades se lleva es vestit negre i se’n posa un de festa, i se’n va corrents a rebre aquell qui venía.
Tot-d’una que li arriba, s’aferra per ell, tota plorant d’alegría.
—¡Ja’m pensava no tornar-te veure pus, espòs meu éstimat! li deia. ¿I què ès estat aquesta tardansa? ¡Digue’m-ho tot! ¡conte’m-ho tot!
En Bernat, vos ho podeu figurar, estava com un beneit. Ni entenía sa fia del Rei, ni comprenía com era que feia allò, ni sabía per on prendre.
—Senyora Princesa, li digué a la fi, estic segur que m’ha errat.
—No t’he errat no, deia ella.
—Li dic, Senyora Altesa, que m’ha errat! deia ell. Me dona es nom d’espòs i jo desgraciadament no tenc sa ditxa d’esser-ho de Vossa Altesa.
—Ja hu éts! deia ella. ¡Jo no sé per què fas això!
D’una paraula vengueren a una altra, i arribaren a aclarir qui era un i qui era s’altre.
En Bernat contà es pas de s’ampolleta, i sa fia del Rei ses ganes que En Juan havía demostrades d’anar an es Castell de Liorna que qui hi va; no torna.
—Ja hi digué anar ell, digué En Bernat. Idó ara hi aniré jo. O tornarem tots dos o hi quedarem tots-dos.
Be’l pregaren que no hi anàs, que era debades.
No’l pogueren aturar.
Parteix; arriba an es Castell de Lioma, veu aquella partida de batiports p’en-terra; no sab que puga esser allò. Se planta damunt es portal aquella meteixa jaia, més lletja que el pecat.
—¡Ferma aquest cus! diu ella, ¡ferma aquest cus, que’m vol mossegar! ¡Ferme’l! Si no tens fermai, vataquí aquest cabei.
Se’n arrabassa un des cap, i le hi dona.
—No l’he mester, diu En Bernat. Es ca no mossega.
—¡O sí, que ja arreveixina es pel! ¡ja s’afúa! cridava sa mala veia.
—¡Com no vos ha feta bossins! diu En Bernat, pegant bot des cavall i agafant-la p’es coll.
—¡Si no’m treis es meu germà! li diu, ¡si no’l me treis a ell, es cavall i es ca aquí meteix el dimoni vos ne du!
—¡Jo no sé a on son! ¡no sé a on son! diu ella.
—¡Si no los me treis, vos aufec! diu En Bernat.
I li pega tal estreta que li feu treure un pam de llengo.
—¡Amollau-me! ¡amollau-me idò! deia sa bruixa.
L’amolla; i, amollada, s’arrabassa un altre cabei, el ferma a un batiport, pega tirada, i sortí En Juan a cavall i amb so ca, que se cuidava estellar de xacota que feia.
Es dos germans se donaren un abràs d’aquells d’aquells.
Llavò se recordaren de lo que los havíen dit, que hi eren anats tants i tants de cavallers i no’n tornava cap mai.
—Tots deuen esser davall aqueis batiports, digueren ells.
En Bernat torna agafar sa jaia p’es coll.
—¡Si no alsau tots aqueis batiports, vos trec es carcabòs!
Com ella va veure que anava de bo, així com pogué, diu que sí; i se’n va de batiport en batiport. Passava es cabei per una baula, tirava, i de cada un sortíen un enfilai de cavallers, lo més plantosos i ben tractats. Tots eren fiis de reis o comtes o marquesos.
Com tots foren defora i se veren i se parlaren i cadascú esplicà lo que li havía succeit, varen veure ben clar que aquella mala veia era estada sa causa de sa dissort i enterrament de tots.
—¿Què li hem de fer? clamaren tots.
—Ara hu veureu, diu En Bernat, i acabussa es dos cans a sa jaia.
S’hi afuaren es dos cans; i, darrera aqueis es dos cavalls roigs; i, darrera es dos cavalls roigs, es cavalls de tots ets altres cavallers; i de sa mala bruixa no’n quedà ni la pols. En Barrufet en va fer festa.
An es cavallers los va caure molt de toc aquell pas.
Com se veien sans i bons i lliberts, després de tant de temps d’estar encantats, no hi cabíen de goig i gaubansa.
Volgueren tots acompanyar En Juan a la seua cort, i podeu fer comptes quina rebuda los degueren fer.
¿Què me’n direu? Ell a ca’l Rei enrangaren unes festes mai vistes, perque no hi cabíen d’alegría de veure que En Juan era tornat sà i salf.
Acabades ses festes, aquells altres cavallers se’n anaren cadascú a ca-seua, i an En Bernat el casaren amb una neboda del Rei, el feren sa Segona Persona de tot es reinat; I aquells dos germans amb ses seues dones i amb tota s’altra familia visqueren anys i més anys amb salut i alegría. I encara son vius si no son morts, i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torre Nova, joriol de 1895.

Close Menu