Això era i no era… Bon viatge fassa la cadarnera. Un aumut per voltros i per mí una barcella.
An aquell temps que ets animals parlaven… com ses roques ara, e-hi va haver un homo que un dia de poques feines se’n anà a estirar-se ses cames. Camina caminaràs, troba un lleó embarassat dins un romaguerat disforjo.
Es lleó va dir.
—¡Germanet, treis-me per amor de Deu d’aquí dins!
—No, que me menjaràs! digué aquell homo.
—No vos menjaré! va dir es lleó.
S’homo el se va creure, i li aidà a sortir d’aquell envitricollat, i tots dos se’n anaren conversa qui conversa.
Es lleó era estat molt de temps dins es romagueral, li quant es retgiró li va haver espassat, li comparegué sa talent. Al punt ja li varen venir ganes de pegar una clavada a s’homo.
—Mirau! li va dir, jo vos hauré de menjar. Sa talent que duc, no es sufridora.
—¿I a on ès sa teua paraula? diu s’homo. ¿No m’has promès que no me menjaríes?
—Jo lo que sé, diu es lleó, que tenc una talent que m’alsa.
Aquell homo, poreu fer comptes, si degué comensar a estar-hi mal a pler. Vos assegur que n’hi feia fer de feina an es seu cap. A la fi diu an es lleó.
—¡Vaja! perque no sia sa teua ni sa meua, anem a cercar un qualsevol, li contarem lo que ha passat; i, si troba que m’has de menjar, me menjaràs; i, si troba que no m’has de menjar, no me menjaràs.
—Ja hu has dit, s’exclama es lleó.
Al punt toparen un homo, i li contaren es pas.
Aquell homo escoltà bé, i diu girant-se an es lleó.
—Sa meua sentencia ès: que, si tu no te poríes desembarassar tot sol, no’l te pots menjar; ara si tu’t poríes desembarassar tot sol, el te pots menjar.
—Però ¿i com e-hu hem de sebre si podía o no podía? demanà es lleó.
—¿Com? diu aquell. Anant allà on estaves embarassat. Te posaràs així com estaves, i llavò podrem veure si tot sol en seríes sortit o no.
—Anem-hi en voler, diu es lleó.
E-hi van. Es beneit s’afica dins es romagueral, fent tot lo que va sebre per posar-se així com estava s’altre pic; es dos homos que li ajudaven, feren tot lo possible per embarassar-lo més fort, i llavò li digueren.
—Veam, si’n surts tot sol!
Es lleó bé va malavetjar, però no va esser capaç.
—¡No puc! va dir des cap d’una bona estona, brollant de suor, cansat i mort.
—¿No pots? Idò ¡esperonetja, tot lo que vulgues! digueren es dos homos, i se’n anaren.
—¡Això no va! deia es lleó. ¿Què vol dir, deixar-me d’aquesta manera? Això no ès pas de fer.
—¿I ès pas de fer voler-te menjar es qui t’havía tret s’altra vegada? li digueren es dos homos; i se’n anaren ben atacats.
Es lleó romangué dins es romagueral, esperonetjant i bramulant una cosa feresta, fins que va perdre ses forses de tot, i de fam aixamplà es potons
Més se’n mereixía s’animal.
Manacor, abril de 1890.