La deixa del geni grec: Part III, de Miquel Costa i Llobera

Com ampla torrentada qui remorosa avença,si troba un mur de roques qui d'ella se defensa,contra el rocam s'estrella saltant amb més furor;i si llavors arriba que un núvol tronadorespessa pedregada li llança, més s'irritai amb més terribles ones bramant s'hi precipita;així feia l'exèrcit potent de Bocken-Raupel camp d'aquella tribu negada a tota pau.Al muradal ciclòpic ja s'era encastelladatota la tribu, i des de l'altura defensadabrunzentes feia ploure les pedres dels fonersdamunt les alteroses onades d'estrangers.Fent ones se movien avall armes, senyeres,cavalls, carros i força de màquines guerreres,ostentació superba d'un gran poder temut.Com semidéus brillaven per dins la multitudguerrers amb armadures lluentes, de tons varis,i negrejar s'hi veien mig nus els sagitarisde Núbia que a l'espatlla sols duien un buiracde fletxes verinoses cobertes amb pell de drac.Com un estol sinistre qui quasi el sol oculta,volaven les sagetes. L'enorme catapulta,si no podia abatre les roques d'aquell mur,bé prou feia destroça dins aquell clos obscur.Mes lo que va causar-hi destroça més funestafou l'obra allà mai vista d'una gegant ballestaqui d'enclità i estopa llançava sos dardellsterriblement encesos damunt los arbres vellsde la sagrada selva. Per entre aquelles ramesguspirejant prenien les voladores flames...Se propagà l'incendi, i arreu pel sagrat llocplovia del ramatge fatal la pluja de focdamunt aquella tribu, qui veia aterradorestombar així contra ella les rames protectoresdels seus passats. L'incendi creixia per instants... Cremaven les alzines com a festers gegants.I vells, infants i dones, sens veure a on, corriend'ací d'allà, i en terra caient se retorciendins un braser amplíssim de cendres i calius,o bé esclafats morien sota els cimals aspriusque amb cruixidissa horrenta dequeien de l'altura.Per fi l'alzina mare de tota l'espessura,la que a sos peus tenia l'altar sanguinolent,rendí les mortes branques damunt la morta genti, símbol de la tribu, tomà l'antiga soca. Això de lluny miraven guaitant sobre una rocadel puig de les cavernes units los sacerdotsqui des d'allà clamaven als Déus i feien votsper esforçar a l'últim la tribu mai retuda.Llavors l'august jerarca, veient-la perduda,s'arrabassà frenètic la intacta majestatde sos cabells i barba, honor del cap sagrat.-O fills! -digué, -ja és hora: la tribu de l'Alzinano viu sobre una terra que l'estranger domina!Anem cap a les coves... Dins aquell sant horrordeixem els nostes ossos sustrets a l'invasor!-Anem-hi! -respongueren arreu tots els ministres. I des d'aquella altura baixant, muts i sinistres,collien rames seques i teia de pins vells,que a feixos carregaven sobre els més joves d'ells.Així junts arribaren fins a la portaladade les grandioses coves. Tot just al fer-hi entrada,a mitja veu digueren els noms, allà perduts,dels hèroes de la terra i de sos Déus vençuts.Llavors a llum de falles i amb orde funerari,en dins s'introduïren al cor del santuari,portant encara els feixos de llenya. A l'arribaren mig de la gran cova i al peu del gran altar,allí descarregaren la llenya cremadora.Ne feren una pira, i prest enlluernadorad'entre fumosa boira la flama ne…

Continueu llegintLa deixa del geni grec: Part III, de Miquel Costa i Llobera

La deixa del geni grec: Part II, de Miquel Costa i Llobera

Quina claror furtiva pel gran avenc baixava? Tot just Melesigeni del somni es despertava, quan lluny, li semblà veure com un llumenaret qui poc a poc venia, venia al seu endret. Se fregà els ulls plorosos, dubtant si lo que veia seria encara un somni; i un somni més ho creia quan més a prop mirava l'estranya aparició. Era la Profetissa que amb ulls de compassió serena el saludava dient: -Fill de l'aurora, no moriràs! Allunya la pena qui t'acora. Jo et salvaré la vida, jo t'obriré el camí... Si jo davant mon poble vaig fer per dur-te aquí i encadenar-te a l'ara del Déu Incògnit, era ja amb un ocult designi d'alliberar-te... Espera! - Així parlant, la jove desfeia el gros fermall que unia les cadenes amb l'ara per davall. Si el grec res comprenia d'aquella parla estranya, pel to de veu dolcíssim i el fer que l'acompanya, bé prou pogué conèixer la inesperada sort amb què una dona el treia dels braços de la mort. -O tu! -exclamà, -divina visió, si no ets deliri sens altre engany, conforme destina el Fat cruel... Mes no, tu no m'enganyes: ta veu, com l'hidromel, amb sa dolçor reviva mon abatut coratge... Series per ventura, o verge del boscatge! la coronada Artemis que guia els caçadors? T'envia el germà Apol·lo, que invoquen els cantors i vers el qual volava mon càntic cada dia? Deixa que els peus t'adori flairosos d'ambrosia, i salva'm, o divina! -Tal deia deslligat de la fatal cadena i en terra prosternat, l'airós Melesigeni. Llavores Nuredduna li féu signe d'alçar-se, prengué en la mà tot d'una la teia lluminosa i un punyal d'os ben llis, i li manà amb un signe resolt que la seguís. * * * La verge i el rapsoda sense dir mot anaven de cap a la sortida, i a penes si miraven les grans magnificiències d'aquell coval august. Ella amb son cor poètic assaboria el gust de les gentils paraules que poc abans sentides i no compreses, duien dolçors indefinides com veus d'una tonada perduda dins la nit... Ell, sols amb viva pressa de veure's ja sortit d'aquell immens sepulcre batia fort les ales del cor, i dins del màgic espai d'aquelles sales davant sos ulls atònits, mirava solament la verge misteriosa que el duia a salvament. Sortint de la caverna llarg temps ja feia via, i ni un sol fil encara de la claror del dia se veia entre columnes filtrar. Potser perdut era el camí que feien... ¿Per l'alta quietud del prodigiós abisme tal volta s'esbarraven, i tot cercant la porta, dins ell ja s'enterraven, sense remei? Tal dubte terrible i angustiós sentí Melesigeni, i ja el pas recelós a deturar anava, quan més amunt oberta veié la portalada, mostrant la llum incerta, blavosa i moradenca d'un cel crepuscular. Ell corregué a…

Continueu llegintLa deixa del geni grec: Part II, de Miquel Costa i Llobera

La deixa del geni grec: Part I, de Miquel Costa i Llobera

Aquesta és la primera de tres parts de la gran poesia èpica de Miquel Costa i Llobera, La deixa del geni grec. La poesia ens narra les desventures del rapsoda Melesigeni, capturat a Mallorca junt amb altres navegants grecs que feien ruta cap a la península. El seu destí, el sacrifici. Costa i Llobera construeix un personatge, Nuredduna, que ha arrelat tant dins la nostra cultura, que a alguns sorprèn que fos invenció del gran poeta pollencí. El present text, extret del llibre Liriques, de 1923, difereix lleugerament del text que apareix a Tradicions i fantasies de l'editorial Moll al igual que el que surt a la Poesia Completa publicat per El Gall Editor.    «Cabirs qui de la terra viviu en les entranyes covant tresors o saba que fa reviure el camp, arquers de les altures que desparau el llamp, genis del bosc ombrívol, del mar i les muntanyes, ombres de nostres avis, terror de gent estranyes, rebeu ja el sacrifici, que grat a tots s'escamp! «Beveu, o Déus! La tribu que a beure vos convida vos vessa sobre l'ara més rica libació... Si us plau la sang calenta del bou o del moltó, molt mes la sang humana de més costosa vida. Vostre ira s'hi sadolla, i en sacietat oblida l'ofensa i la venjança... De sang brolla perdó!» Aixi cent veus cantaven a chor sota el ramatge de la sagrada alzina; i amb majestat salvatge se dilatava el càntic pel bosc i per la nit. Per entre focs de teia, cent joves tot seguit, formant guerrera dansa, voltaven la gran soca de l'arbre antic de dies i el gran altar de roca. Colrats, fornits i àgils, vestits de rasa pell, cenyida al cos la fona de triplicat cordell, portant elms amb cimera crestada, a on domina la ploma de milana o d'àguila marina, lluïen noves llances i nous escuts d'aram, que a preu d'esclaus hagueren d'uns mercaders d'Hiram que feien proa a Tarsis. Amunt, cap a les rames, ja el foc sagrat alçava fatídiques les flames pel sacrifici, sobre l'altar del talaiot. Prop de l'altar ciclòpic estava el sacerdot de llarga cabellera i barba, que en blancura la llana li vencien de l'ampla vestidura, amb verd-obscur fullatge d'alzina coronat. Robust en sa vellesa, de l'arbre venerat tenia tot l'aspecte, hieràtic, impassible, per dominar en calma solemne tot lo horrible. Vuit sacerdots ministres servien al gran vell. Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell, a un feix d'herbes sagrades, collides a la lluna, la gran vident del poble, la verge Nuredduna. Sos ulls irradiaven entorn somni diví... Cenyia-li la testa un tany de romaní, i en rulls ne desbordava la negra cabellera, flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera. La vesta li estrenyia pel cos un cinturó de bàrbara riquesa, i un afilat falço d'argent sobre sa roba lluint, feia a la vista llambreigs de mitja-lluna serena, però…

Continueu llegintLa deixa del geni grec: Part I, de Miquel Costa i Llobera

El Gorg Blau, de Miquel Costa i Llobera

Adeu, tristor encastellada del pla de Cúber i Almaluig ! . Seguint arreu l'aigua qui fuig d'aqueixa terra desolada, sorprèn mos ulls 1a portalada d'un Paradís... L'aigua s'atura a son encís i com que diga : reposau ! —Dolça és la calma del Gorg Blau ! Les colossals penyes bessones, formant un freu meravellós, sols deixen caure un raig dubtós sobre l'estany pur i sens ones. D'encantament blavors pregones, com un safir, aquest estany fan resplendir i com que diguen : somniau ! —Dolç és el somni del Gorg Blau. L'antic camí tot solitari voreja l'aigua, recobert baix del penyal, i sembla obert per un exèrcit llegendari... Passant del Gorg al mur contrari pel rústic pont, somriu la coma de la font com un idil·li tot suau. —Dolç és l'oasi del Gorg Blau. Sortint del Gorg, per entre molsa, ramatges, eures i ramells, l'aigua jugant fa amb els aucells, seguit, seguit, música dolça. La neta escuma que ella espolsa singlota o riu? Al qui l'escolta pensatiu com que li diga : meditau ! —Dolça és la parla del Gorg Blau. Per entre flors, per entre espines, lo que era estany se fa torrent, i avall, endins, se va perdent per un rocam com en ruïnes... No hi troba ja murta ni alzines, molsa ni flors, quan allà baix, desfeta en plors, dins la gran Fosca , l'aigua cau... —Ai ! com la vida és el Gorg Blau !

Continueu llegintEl Gorg Blau, de Miquel Costa i Llobera

Líriques, de Miquel Costa i Llobera

Fa uns mesos, passejava per Ciutat. Era el primer puc que passava per davant Llibres Mallorca des de que van tancar, i anava capbaix pensant on compraria jo ara les petites joies que tant m’agrada llegir. Va ser llavors quan, carrer amunt, vaig descobrir una petita tenda de figueres de plom i llibres de segona mà. Aquesta setmana passant per allà, m’hi vaig aturar, i vaig descobrir una petita joia. Líriques, de Miquel Costa i Llobera, el meu poeta preferit. Clar que ja tinc les obres completes, però aquesta edició te una peculiaritat: És de 1922, l’any en que va morir el gran pollencí. Que te d’especial? Idò que és una edició que ben segur no esta subjecte a drets d’autor ni edició, i la puc començar a digitalitzar aquí, per domini públic, com ja vaig disposar els aigoforts de Maura i les rondalles de Mossèn Alcover.

Continueu llegintLíriques, de Miquel Costa i Llobera

El pi de ribera

Aquest és el títol original, segons el manuscrit, d'el pi de Formentor, la novena simfonia de la poesia mallorquina. Aquí transcric aquest manuscrit del magne Miquel Costa i Llobera, inèdit, pel que veig, a la xarxa. El pi de ribera_ - Al meu cosí y amich estimadissim P.Ll. - Electus ut cedri. I. Mon cor estima un arbre! | Mes bell que l'olivera, Mes poderós que'l roure, | mes vert que'l taronjer, Conserva de ses fulles | l'eterna primavera, Y lluita ab les tronades | y 'ls vents de la ribera, Lluita com un guerrer. II. No guayta per ses fulles | la flor enamorada, No va la fontanella | ses ombres á besar, Mes Deu ungí d'aromes |la testa coronada Y li doná per trono | l'esquerpa serralada, Per font l'inmensa mar. III. Quant, lluny, damunt les ones | renaix la llum divina, No conta per ses branques | l'aucell qu'encativam: Lo crit sublim escolta |de l'águila marina Ó del voltó que puja | sent l'ala gegantina Remoure son fullam. IV. Del llim d'aquesta terra | sa vida no sustenta; Revincla per les penyes |sa poderosa'rel: té plujes i rosades | y vents y llum ardenta, Y, com un vell profeta, | reb vida y s'alimenta D'espes amors del Cel! V. Arbre sublim! Del geni | n'es ell la víva imatge. Domina les montanyes |y guayta l'infinit; Per ell la terra es dura, | mes besa son ramatge Lo Cel que l'enamora, | y té'l llamp y l'oratge Per gloria y per delit. VI. Oh! si: que quant alloure |bramulan les ventades Y sembla entre l'escuma | que tombi lo penyal, Llavors ell riu y canta |mes fort que les onades, Y, triunfador, espolsa | damunt les nubolades Sa cabellera real! VII. Arbre, mon cor t'enveja! .|.. Damunt la terra impura Com una prenda santa | duré ton bell recort. Lluytar, combatre y véncer, | renyar sobre l'altura Y alimentarse y viure | de Cel y de la llum pura....... Oh vida, oh noble sort! VIII. Amunt, ánima forta: | traspassa la boyrada Y arrela dins l'altura | com l'arbre dels penyals: Veuras caure á tes plantes | la mar del mon irada, Y tes cançons tranquiles | 'niran pèr la ventada com l'au dels temporals! -Formentor . Septembre . 1875.

Continueu llegintEl pi de ribera

L’olivera mallorquina

Des de el meu humil punt de vista, Josep Lluís Pons i Gallarza es el poeta mes rellevant de la renaixença a Mallorca. Vingut del continent, fill de pares mallorquins, exercí de docent al Institut Balear, on fou professor entre d'altres de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Maura. Casi res. L'olivera mallorquina es probablement el seu poema mes conegut. El simbolisme del paisatge ens farà venir al cap El Pi de Formentor, i es que costa molt poc caure rendit a la inspiració del paisatge de la nostra terra. L'estrofa final es una apoteosi magnifica que donara pas a l'època mes gloriosa de la literatura mallorquina. Conta'm, vella olivera, mentre sec alenant sobre la roca, noves del temps d'enrera que escrites veig en ta surenca soca. Jo vinc a recolzar-me a tes nuades rels, trist d'enyorança, perquè vulles tornar-me dels béns que n'he perduts sols l'esperança. Ton delicat fullatge que sota el cel blau l'embat oreja és de la pau la imatge, de tots los goigs de la ciutat enveja. Ta rama verda i blanca com cabellera d'àngel t'emmantella; i a ta esqueixada branca falta, pel vent l'arrabassada estella. Quan jove i vincladissa creixes sobre el marge de la coma, xermava ta verdissa la falç del llaurador fill de Mahoma. L'àrab i sa mainada respirant - ne tes flors pel maig sortien i ta oliva escampada sos fills, per la tardor, la recollien. Ah, quin dol, escoltant - ne del corn aragonès lo toc de guerra, tallà tots brots, donant - ne empriu a l'host de la guanyada terra! I el jorn de la conquista amb llàgrimes del cor senyant sos passos, sense girar la vista, sortí, amb l'infant més xic estret als braços. Los cavalls trepitjaren dins lo solc sarraí les bruies tendres i els ferros enfonsaren de l'alqueria en les calentes cendres. Com reposava, a l'ombra, deslliurant lo baró dels durs arnesos, mentre els llebrers sens nombre jeien al sol assedegats i estesos! I de son puny volant-ne lo manyac esparver dalt tu es posava, les ungles encreuant-ne i els tendres cims dels branquillons vinclava. Quan era una alta ermita aqueix claper de trossejada runa lo místic cenobita aquí s'agenollava al clar de lluna. Al toc del monestiri mans plegades al pit, pregàries deia, i el cel en son de deliri per lo reixat de ton ombratge veia. Ara aquí el temps enganya lo pastoret que embadalit s'atura i amb flaviol de canya gira el ramat que al comellar pastura. Mentre l'ovella tosa amb lo clapat anyell entorn apila, la cabra delitosa tos tanys novells per rosegar s'enfila. Arbre amic del qui plora, dosser sagrat d'eternitat serena, jo et sento grat de l'hora que m'has aidat a conhortar ma pena. Tu al cor m'has donat força, tu apar que em tornes joventut perduda, com de t'eixuta…

Continueu llegintL’olivera mallorquina

Es reim del Rei-Moro amb set pams de morro

Això  era i no era una fadrineta, de nom Catalineta, etxerevida i bona al·lota ferm. Son pare era viudo, naturalment, perque sa dona sa morí. I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei que hi havía, era tan esquitarell sobre viudos, que no los poría veure amb uis que tengués. Deia que no donaven passa dreta i que tots mereixíen passar a ses mines des sofre. I s’arribá a enforiolar tant i tant contra’s viudos aqueix Rei, que feu fer unes dictes que dins un més si havíen d’embarcar tots quants n’hi havía dins tot es reinat, i que es qui tornaría a Mallorca sensa esser casat, li faría taiar es cap i es coll per compostura. I allá hauríeu vist tot es viudim, viudam i viudum fer s’aviona a veure si trobaríen cap bergantella amb-e quí porer-se carregar la creu del sant matrimoni, i no haver d’abandonar Mallorca sensa més ni pus. I es que veien que no’n trobaríen cap d’al·lotellota que volgués posar amb ells es coll devall es jou del sant matrimoni, ja foren partits a fer sa trocelleta per donar-ho a ses cames abans des día senyalat a ses dictes del senyor Rei. Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis que no va tenir tranc de trobar-ne cap de tan blaia que’l volgués; i per aquest motiu, arribat es dia que ses dictes del Rei marcaven, se va haver d’embarcar amb una tracalada més de viudos que havíen tengut tan poc tranc com ell per ginyar cap dona a posar amb ells es coll devall es jou. L’homo deixa comanada Na Catalineta a una dona véia un poc parenta seua, i an es moment de partir digué a s’al·lotona: —¡Vaja, Catalineta! ¡a veure que vols que’t duga de fora-Mallorca, a’s día que jo’n puga tornar! —No importa que’m dugueu res, diu Na Catalineta; lo que importa que torneu vos ben prest. —Bono, diu ell, idò te duré un reim, es més gros que trobaré en-lloc. Amb això ell s’embarca amb sos altres viudos, i Na Catalineta, bé hu poreu pensar, plora qui plora, tota desconsolada, que no hi havía qui la pogués aconhortar. Aquella tracalada de viudos, com foren a fora-Mallorca, cadascú pren per son vent, uns per la dreta, altres per l’esquerra, uns cap a llevant, altres cap a ponent, uns cap a tremuntana, altres cap a mig-jorn, tots amb un cap ben viu i uis espolsats, vel·lant totes ses caigudes, perque lo que ells pensaven: —Si noltros no miram per noltros ¿qui hi mirará? Si noltros no feim es nostros comptes, ¿qui els-e fará? Ell ja’s sab que «qui poc t’atany, poc te plany». Aviat varen veure es desbarat que havíen fet de no casar-se a Mallorca, fos amb qui fos, per allò que diu s’adagi: val més…

Continueu llegintEs reim del Rei-Moro amb set pams de morro

Es poal florit

Això era un capitá de lladres que, allá ont queia amb sa seua companyía, feia maig. S’en anava a confessar així meteix una volta en l’any; pero com es confés lo primer que li deia, era que no’l poría absoldre si no deixava aquella vida, se treia un punyal, i matava es confés. Això se va estendre, i arribá que no trobava cap capellá que’l volgués admetre a confessió. Un any, devers el Ram, se presenta a sa portería d’un convent, demanant per confessar-se. Es llec el conegué, i s’en va correns i tot retgirat a fer-ho a sebre an es Prior. Es Prior tot confús, crida’s frares, i los diu: —Fiets, ara mos trobam amb aquestes. —Si voleu que hi vaja jo, respon un, digau-ho, i veureu que de prest l’hauré enllestit. —Pero ¿i que no veis que vos matará? diu es Prior. —No tengueu ansia: ja m’en desfaré. Es Prior arribá a dir que sí, i es frare ja es partit. S’en mena’s lladre an es confessionari, el fa agenoiar, i ell s’asseu i li diu: —Vaja, tu meteix pots descapdellar. Fins que hagué acabat, es confés no badá boca. Llavò li demaná: —Tens res pus de que acusar-te. —No, pare, respòn ell; i ja tenía es punyal amb ses mans per fer-lo servir, segur com estava de que li diría: no te puc absoldre. Es seus comptes foren errats, perque es frare no li digué més paraules que aquestes: —Ja estás llest; t’en pots anar. Sa penitencia que te don es que lo que no vols per tu, no ha vuies per negú. Es frare s’aixeca, i s’en va; i el me deixa tot abil·lat, sensa sebre per ont pendre; tant de nou li vengué aquella penitencia. A la fi s’estoja’s punyal, i ja es partit cap a sa cova. Camina caminarás, i pensa qui pensa amb aquelles paraules: lo que no vols per tu, no ha vuies per negú, no les se poría treure des cap per via nenguna; i no es que no hu provás de bon de veres. Arriba a sa cova, i es companys ja conegueren que duia cosa. Li demanaren si hi havía res de nou, si no estava bò; va respondre que’l deixassen fer; i no li pogueren treure altra paraula. Aquell día no tastá res ni se mira negú de cara. —¿I que no hem de sortir anit? li demanaren es companys, com vengué sa fosca. —Jo no estic per res, diu ell. Feis lo que volgueu, mentres me deixeu en pau. Era que l’homo, aont se vuia se girás, veia escrites, resplandents com a vergues de llamp, aquelles paraules: lo que no vols per tu, no hu vuies per negú; i allò el tenía acovardat de tot. —¿Com he d’anar a pendre lo d’els altres, se deia entre sí…

Continueu llegintEs poal florit

Sa comptesa sense brassos

Aixó era un comte més jugador que ses cartes. No tenía cap fii, i hauría fet s’uiastre esbrancat demunt sa creueta des campanar per tenir-ne un. Un día que havía perdut tot es cabal, i s’en tornava a ca-seua ben ala-baixa, li compareix un senyorot que duia mala ombra de tot, i li diu: —Tendreu un infant si em promets dur-lo’m, en fer set anys, i no et faltaran doblers pus, tant juguis i tant gastis. —¡T’ho promet! diu es comte, sensa sebre que es mentgencava, d’encallat que se veia. —Idò el m’has de dur dins un bosc que trobarás, en haver caminat set díes cap an es ponent. —No tengues ansia, el t’hi duré. Sa comtessa des cap de temps tengué una nineta sa cosa més garrida. Valía uis per mirar. Com va haver cumplits es set anys, son pare (greu de mort li sabía, pero no tengué altre remei) la se posa a ses anques des cavall, i ja es partit cap an es ponent. Camina caminarás, passen per devant una ermita de la Puríssima, i de defora veien sa figura, que era ben polida ben polida. Com aquella nineta la repara, diu tot-d’una: —Mon paret, deixau-me devallar, i aniré a dir ses tres Avemaríes i sa Salve a la Purissimeta. Son pare la devallá, i ella si en entra dins s’ermita, i diu ses tres Avemaríes i sa Salve. Com acabava, la Puríssima obri sa boca, i li diu: —Acoste’t, fieta meua estimada! Sa nina s’hi acosta tremolant. —No hages por de res, diu la Puríssima, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sies una bona al·loteta, me tendrás an es teu costat. —Vos promet que hu seré, diu s’al·lotona. La Puríssima se treu un rosari ben preciós, i le-hi dona, dient: —No te cansis mai de passar-lo: amb ell arronsarás tots es teus inimics. Aquella nineta pren es rosari, surt de s’ermita, son pare la torna posar a ses anques des cavall, i de d’allá, camina caminarás. I s’al·lotona passa qui passa el Rosari; i com més resava, més ganes li venien de resar. —¡Veiam si no acabarás mai! deia son pare. Des cap des set dies de caminar cap an es ponent, se trobaren dins un bosc per ont no passava ningú mai. Al punt los compareix es senyorot, i llavò si que hu trobá es comte que en duia de mala ombra. No hi poría consentir a haver-li de deixar aquella fieta des seu cor; pero no pogué passar per altre vent, i s’en aná plorant. Era sang viva lo que li ratjaven els uis, i ses llágrimes li bofegaven ses galtes. S’al·lotona també plorava, pero resant amb una bona devoció i tota aconhortada. Es senyorot la se mirade dalt-abaix, la veu que no para de resar i de…

Continueu llegintSa comptesa sense brassos