Antoni Noguera i Balaguer i la seva Memoria

Antoni Noguera i Balaguer va néixer a Ciutat al 1860, fill de Honorat Noguera, també músic, i que en fou el primer mestre. Va estudiar enginyeria de camins, tot i que la seva vocació musical el va fer desatendre aquests estudis.

Antoni Noguera però, en el que destacà fou en la introducció de la música mallorquina a la modernitat, sense perdre les seues arrels. Els que ens interessa aquí, es la seva obra escrita sobre folklore, més que la seva composició musical, ben extensa i interessant per altra banda.

Entre les seves obres trobam:

  • Controversia suscitada con motivo de la publicación de mi primera mazurca
  • Música religiosa
  • La canción y las nuevas nacionalidades musicales
  • Memoria sobre cantos, bailes y tocatas populares de la isla de Mallorca

I és aquest darrer treball el que voldrem rescatar, idò l’hem de considerar el primer treball seriós sobre el folklore de la nostra terra. Publicat al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana entre els anys 1893 i 1894, i on podrem entre moltes altres coses, com la música que escoltam al segle XXI és idèntica a la que tenien al segle XIX.

El Gorg Blau, de Miquel Costa i Llobera

Adeu, tristor encastellada
del pla de Cúber i Almaluig ! .
Seguint arreu l’aigua qui fuig
d’aqueixa terra desolada,
sorprèn mos ulls 1a portalada
d’un Paradís…
L’aigua s’atura a son encís
i com que diga : reposau !
—Dolça és la calma del Gorg Blau !
Les colossals penyes bessones,
formant un freu meravellós,
sols deixen caure un raig dubtós
sobre l’estany pur i sens ones.
D’encantament blavors pregones,
com un safir,
aquest estany fan resplendir
i com que diguen : somniau !
—Dolç és el somni del Gorg Blau.

L’antic camí tot solitari
voreja l’aigua, recobert
baix del penyal, i sembla obert
per un exèrcit llegendari…
Passant del Gorg al mur contrari
pel rústic pont,
somriu la coma de la font
com un idil·li tot suau.
—Dolç és l’oasi del Gorg Blau.
Sortint del Gorg, per entre molsa,
ramatges, eures i ramells,
l’aigua jugant fa amb els aucells,
seguit, seguit, música dolça.
La neta escuma que ella espolsa
singlota o riu?
Al qui l’escolta pensatiu
com que li diga : meditau !
—Dolça és la parla del Gorg Blau.
Per entre flors, per entre espines,
lo que era estany se fa torrent,
i avall, endins, se va perdent
per un rocam com en ruïnes…
No hi troba ja murta ni alzines,
molsa ni flors,
quan allà baix, desfeta en plors,
dins la gran Fosca , l’aigua cau…
—Ai ! com la vida és el Gorg Blau !

Líriques, de Miquel Costa i Llobera

Fa uns mesos, passejava per Ciutat. Era el primer puc que passava per davant Llibres Mallorca des de que van tancar, i anava capbaix pensant on compraria jo ara les petites joies que tant m’agrada llegir. Va ser llavors quan, carrer amunt, vaig descobrir una petita tenda de figueres de plom i llibres de segona mà.
Aquesta setmana passant per allà, m’hi vaig aturar, i vaig descobrir una petita joia. Líriques, de Miquel Costa i Llobera, el meu poeta preferit. Clar que ja tinc les obres completes, però aquesta edició te una peculiaritat: És de 1922, l’any en que va morir el gran pollencí. Que te d’especial? Idò que és una edició que ben segur no esta subjecte a drets d’autor ni edició, i la puc començar a digitalitzar aquí, per domini públic, com ja vaig disposar els aigoforts de Maura i les rondalles de Mossèn Alcover.

El pi de ribera

Aquest és el títol original, segons el manuscrit, d’el pi de Formentor, la novena simfonia de la poesia mallorquina. Aquí transcric aquest manuscrit del magne Miquel Costa i Llobera, inèdit, pel que veig, a la xarxa.


El pi de ribera_

Al meu cosí y amich estimadissim P.Ll.

Electus ut cedri.

I.

Mon cor estima un arbre! | Mes bell que l’olivera,
Mes poderós que’l roure, | mes vert que’l taronjer,
Conserva de ses fulles | l’eterna primavera,
Y lluita ab les tronades | y ‘ls vents de la ribera,
Lluita com un guerrer.

II.

No guayta per ses fulles | la flor enamorada,
No va la fontanella | ses ombres á besar,
Mes Deu ungí d’aromes |la testa coronada
Y li doná per trono | l’esquerpa serralada,
Per font l’inmensa mar.

III.

Quant, lluny, damunt les ones | renaix la llum divina,
No conta per ses branques | l’aucell qu’encativam:
Lo crit sublim escolta |de l’águila marina
Ó del voltó que puja | sent l’ala gegantina
Remoure son fullam.

IV.

Del llim d’aquesta terra | sa vida no sustenta;
Revincla per les penyes |sa poderosa’rel:
té plujes i rosades | y vents y llum ardenta,
Y, com un vell profeta, | reb vida y s’alimenta
D’espes amors del Cel!

V.

Arbre sublim! Del geni | n’es ell la víva imatge.
Domina les montanyes |y guayta l’infinit;
Per ell la terra es dura, | mes besa son ramatge
Lo Cel que l’enamora, | y té’l llamp y l’oratge
Per gloria y per delit.

VI.

Oh! si: que quant alloure |bramulan les ventades
Y sembla entre l’escuma | que tombi lo penyal,
Llavors ell riu y canta |mes fort que les onades,
Y, triunfador, espolsa | damunt les nubolades
Sa cabellera real!

VII.

Arbre, mon cor t’enveja! .|.. Damunt la terra impura
Com una prenda santa | duré ton bell recort.
Lluytar, combatre y véncer, | renyar sobre l’altura
Y alimentarse y viure | de Cel y de la llum pura…….
Oh vida, oh noble sort!

VIII.

Amunt, ánima forta: | traspassa la boyrada
Y arrela dins l’altura | com l’arbre dels penyals:
Veuras caure á tes plantes | la mar del mon irada,
Y tes cançons tranquiles | ‘niran pèr la ventada
com l’au dels temporals!

-Formentor . Septembre . 1875.

L’olivera mallorquina

Des de el meu humil punt de vista, Josep Lluís Pons i Gallarza es el poeta mes rellevant de la renaixença a Mallorca. Vingut del continent, fill de pares mallorquins, exercí de docent al Institut Balear, on fou professor entre d’altres de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Maura. Casi res.

L’olivera mallorquina es probablement el seu poema mes conegut. El simbolisme del paisatge ens farà venir al cap El Pi de Formentor, i es que costa molt poc caure rendit a la inspiració del paisatge de la nostra terra. L’estrofa final es una apoteosi magnifica que donara pas a l’època mes gloriosa de la literatura mallorquina.

Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.

Ton delicat fullatge
que sota el cel blau l’embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta, pel vent l’arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa
creixes sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

L’àrab i sa mainada
respirant – ne tes flors pel maig sortien
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.

Ah, quin dol, escoltant – ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tots brots, donant – ne
empriu a l’host de la guanyada terra!

I el jorn de la conquista
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí, amb l’infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les bruies tendres
i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.

Com reposava, a l’ombra,
deslliurant lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!

I de son puny volant-ne
lo manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant-ne
i els tendres cims dels branquillons vinclava.

Quan era una alta ermita
aqueix claper de trossejada runa
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son de deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.

Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
i amb flaviol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l’ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.

Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de t’eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara,
tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Es reim del Rei-Moro amb set pams de morro

Això  era i no era una fadrineta, de nom Catalineta, etxerevida i bona al·lota ferm. Son pare era viudo, naturalment, perque sa dona sa morí.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei que hi havía, era tan esquitarell sobre viudos, que no los poría veure amb uis que tengués. Deia que no donaven passa dreta i que tots mereixíen passar a ses mines des sofre.

I s’arribá a enforiolar tant i tant contra’s viudos aqueix Rei, que feu fer unes dictes que dins un més si havíen d’embarcar tots quants n’hi havía dins tot es reinat, i que es qui tornaría a Mallorca sensa esser casat, li faría taiar es cap i es coll per compostura.

I allá hauríeu vist tot es viudim, viudam i viudum fer s’aviona a veure si trobaríen cap bergantella amb-e quí porer-se carregar la creu del sant matrimoni, i no haver d’abandonar Mallorca sensa més ni pus.

I es que veien que no’n trobaríen cap d’al·lotellota que volgués posar amb ells es coll devall es jou del sant matrimoni, ja foren partits a fer sa trocelleta per donar-ho a ses cames abans des día senyalat a ses dictes del senyor Rei.

Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis que no va tenir tranc de trobar-ne cap de tan blaia que’l volgués; i per aquest motiu, arribat es dia que ses dictes del Rei marcaven, se va haver d’embarcar amb una tracalada més de viudos que havíen tengut tan poc tranc com ell per ginyar cap dona a posar amb ells es coll devall es jou.

L’homo deixa comanada Na Catalineta a una dona véia un poc parenta seua, i an es moment de partir digué a s’al·lotona:

—¡Vaja, Catalineta! ¡a veure que vols que’t duga de fora-Mallorca, a’s día que jo’n puga tornar!

—No importa que’m dugueu res, diu Na Catalineta; lo que importa que torneu vos ben prest.

—Bono, diu ell, idò te duré un reim, es més gros que trobaré en-lloc.

Amb això ell s’embarca amb sos altres viudos, i Na Catalineta, bé hu poreu pensar, plora qui plora, tota desconsolada, que no hi havía qui la pogués aconhortar.

Aquella tracalada de viudos, com foren a fora-Mallorca, cadascú pren per son vent, uns per la dreta, altres per l’esquerra, uns cap a llevant, altres cap a ponent, uns cap a tremuntana, altres cap a mig-jorn, tots amb un cap ben viu i uis espolsats, vel·lant totes ses caigudes, perque lo que ells pensaven:

—Si noltros no miram per noltros ¿qui hi mirará? Si noltros no feim es nostros comptes, ¿qui els-e fará? Ell ja’s sab que «qui poc t’atany, poc te plany».

Aviat varen veure es desbarat que havíen fet de no casar-se a Mallorca, fos amb qui fos, per allò que diu s’adagi: val més lo dolent conegut que lo bò a conèixer.

I ¿que no sabeu quina la feren aquells viudos, amb s’anyorança de Mallorca que els-e petxucava massa fort? Se posaren a cercar dona com uns rabiosos per porer-s’hi casar i copar-li cap a «sa Roqueta».

No poríen triar gaire perque ses dones de per allá així meteix e-hi feien nassos a s’haver-se d’embarcar, pero acabaren per allargar-hi es coll, perque ¿que ha de fer una dona, si l’enviden per casar? i més si ja es empesa d’anys i encara negú l’ha escomesa sobre aquesta cosa que du tant sa gent en revolt.

I així que se casaven aquells viudos, s’aficaven amb sa seua «costella» dins sa primera barca que trobaven, i ¡cap a Mallorca falta gent!

Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis. N’arribá a trobar una de beneita que li feu bon sò; se casaren, i dins pocs dies ja prengueren barca cap aquí.

Pero heu de creure i pensar i pensar i creure que, com varen haver saupades áncores i esteses ses veles, sa barca va dir: —No’m moc.

I allá patró i mariners tot apurats perque sa barca no se bategava; i allá tot-hom: —¿Que será això? que no será? com es i com no es que ara sa barca ha posat peu fiter?

Es patró, a força de fer-se cloquetjar es cap, arribá a dir:

—¿En no esser que siga que qualcú de noltros haja fet cap descuit? Pensau-hi tots bé a veure si n’heu fet cap!

I allá mariners i passatgers tots pensa qui pensa si havíen fet cap descuit, fins que son pare de Na Catalineta, s’enverga un grandiós toc an es front, dient:

—Ja som jo que he fet es descuit! Vaig prometre a sa meua fieta que li duría un reim, es reim més gros que trobaría, i no hi havía tornat pensar pus.

—Hala idò! diu es patró. Ja poreu esser partit més que depressa que barca aturada no guanya nòlits.

—Pero ¿i aont m’en hauría d’anar, per trobarne prest de reims grossos? diu aquell.

—Aont? diu es patró. Anau a ca’l «Rei-Moro amb set pams de morro», que es allá ont n’hi ha de més grossos de reims. Es un grandiós verger que fa un cucaió a’s mig, i just an es cucaió e-hi ha ses cases del Rei-Moro i devant ses cases es parral que fa aqueis reims. Té ubert per tot, e-hi poren entrar peu pla. Si no feis gens de fressa ni trepig de res, vos ne poreu dur es reims que volgueu, i negú vos dirá com va la vida. Ara si feis gens de trepig o cap mica de fressa de res, sortirá el Rei-Moro, i vos ne fará qualcuna que vos sabrá greu, perque les té massa gelosos an aqueis reims.

I ¿que fa son pare de Na Catalineta? Se posa ses cames an es coll, i ja li ha envelat cap an es verger del «Rei-Moro amb set pams de morro». Camina caminarás i cap envant te farás, arriba aquell homonet an aquell ditxós verger. Va conèixer que hu era perque era gran gran, i feia un turó agüionat a’s mig amb unes cases an es cucaió i un grandiós parral devant, i tot ubert i esbadellat: portals, portaces, finestres i finestrons, sensa que vessen lluir cap ánima en-lloc.

Aquell homo inspeccioná una mica la cosa per veure ses entrades i ses sortides d’aquell verger a fi de porer-se’n escapar més que depressa tot-d’una que hagués cuït es reim, i que no’l poguessen haver a cames.

Badant uns uis com uns platets i anant descalç i de puntes de puntes, per no fer gens de fressa ni trepig, s’acostava s’acostava a ses cases per un caminal ben ample i ben llis que hi duia. Bé mirava a fit a fit cap envant, cap enrera, a la dreta i a l’esquerra a veure si guiparía negú nat del mon, i res.

Fent-se sempre cap envant, com s’en va tèmer se trobá baix des parral de devant ses cases des verger.

¡O quina reimada que duia aquell parral! ¡quins reimots tan grossos i tan grossos, amb uns grans com a mel·les, pero no de ses menudes, sino de ses més afavorides!

Pero, quant e-hi allargá es braç per cuir-ne un, notá que tots teníen set campanetes penjades; i uns les teníen de plata i ets altres les teníen d’or.

—Es que les tenen d’or, diu ell, serán es millors. Pero ¿i com poré cuïr cap reim d’aqueis sensa remenar aqueixes campanetes? I si en remèn cap, sonará, i ja estará fet de mí! Sortirá el Rei Moro, me posará ses mans demunt, i ja no’n cantarán pus galls ni gallines de mí!

Pensa qui pensa com en sortiría de tal enderivell, li vé una idea del dianxa. An aquella carrera hi havía pols, ell e-hi fa un roi, fa fanquet i pastat, n’umpl ses set campanetes d’un d’aquells reims més disforjos a fi de que’s batai no s’engronsás gens i no tocás. Per això agafa aquelles campanetes d’una en una, i amb una má la subjectava per que no se mogués i no engronsás ses altres, i amb s’altra má l’omplía d’aquell pastat. Així les empastissá totes, i a-les-hores, maldement s’engronsassen, ja no tocaven.

Llavò l’homo cui aquell reim disforjo, l’embarriola amb un parei de llenderines que duia aposta; i, com el tengué ben embarriolat que ja anava a donar passa per fogir més que depressa, e-hi va haver un dimoni de mosquit, que s’en anava volant volant, sensa mirar per ont prenía i zas! pega de cop descuit dins un aranell des nas d’aquell homo, i ja hu crec que li fa fer un atxem ben fort.

Fer aquell atxem i sortir tot rabent el Rei-Moro amb set pams de morro, va esser tot-u.

—¡Ah gran re-de-polissó! diu el Rei-Moro. ¿Vol dir, sensa demanar-me d’orde, te’n dus aqueix reim? ¡Ja sabrás jo qui som! ¡com tenc set pams de morro!

El Rei-Moro li embotona un braç i li ferma una cadena allá meteix; i aquell malenat se posa a dir amb un plors desfet:

—¡Amollau-me, senyor Rei! amollau-me per l’amor de Deu i per amor de sa Mare! ¡Jo vos assegur que no hu feia per mal! ¡jo vos ho jur! Es que tenc una fia a Mallorca; i, com me vaig embarcar li vaig prometre que, en tornar-hi, li duría un reim, es més gros que en-lloc trobaría… i com es reims d’aqueix parral e-hu son es més grossos que mai hagués vists en-lloc, per això es que havía cuït aquest. Pero si tan de greu vos sab, senyor Rei, jo el deixaré an aquest reim, sols que’m deixeu fogir i tornar a Mallorca.

—Ah! diu el Rei-Moro, ¿vol dir tens una fia tu?

—Sí, senyor Rei, que ha nom Catalineta, s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra! diu ell.

—I ¿que es fadrina? diu el Rei-Moro.

—Sí, senyor Rei! diu aquell. ¡Si encara corre es setze anys!

—Bono idò! diu el Rei-Moro. Ara meteix t’amoll, pero amb uns pactes: que li has de dur aquest reim, ella el s’ha de menjar tot sensa tirar cap gra, i d’aquí a un any i un dia la m’has de dur a ella aquí; i jo t’assegur que ni ella ni tu no vos queixareu de mí!

Aquell homo, per escapar-se de ses ungles del Rei-Moro, va dir que sí a tot: i carregat amb aquell reim disforjo ja li ha copat a sa barca, que estava dins es moll espera qui espera.

Arriba a sa barca, i tot-hom mira qui mira aquell reimot, i negú se’n poría avenir.

Tornen saupar áncores i estendre ses veles es mariners i aquella barca pren sa fua, i cap a Mallorca vent en popa!

Lo endemá ja hi arribaren. Com aquell ja no era viudo i venia amb sa dona, prou que no l’aturaren de desembarcar. Se presenta a ca-seua amb sa dona i aquell reim disforjo, i poreu fer comptes Na Catalineta si hi degué estar contenta de tornar veure son pare, maldement tornás casat. Pero lo que li vengué més de nou, va esser aquell reim que li duia son pare que li digué que’l duia just per ella, i que negú en poría tastar cap gra ni aixengló més que ella, que el s’havía de mejar tot.

Na Catalineta el va pendre per compte seu an aquell reim, i en menjá fins que n’hi hagué gens, i ben saborós que el trobava, com un sucre; pero poc s’ho pensava ella que aquell reim li hagués de arribar a dur sa coa que li dugué.

Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que, com Na Catalineta s’hagué acabat aquell reimarro, —lluny de la vista, lluny del pensament, —ja no hi torná pensar pus, i anava lo més xaravel·la amb son pare i sa mare manllevada, que la tractava com si fos estada sa mare propia, de bona al·lota que era aquella infanta.

No anava tan xaravel·lo son pare, sobre tot quant comença a acostar-se s’any i un dia de sa feta des verger del Rei-Moro i de sa promesa que va fer de menar-hi Na Catalineta.

L’homo se posá a anar mújol i mújol, mostii i funest.

—Mon pare, ¿que teniu? li demanava des-i-ara Na Catalineta.

—Res, deia son pare.

—No, deia s’al·lotona, vos teniu cosa. Sa vostra cara no ment! Vos teniu qualque corcor que vos roega. Es cor m’ho diu que teniu cosa; i ja hu sabeu que es cor no ment.

Tres dies abans de cumplir-se s’any i es dia que el Rei-Moro li havía donat de temps per menar-li Na Catalineta, crida aquesta dins sa cambra, s’hi tanca amb ella, i tot-d’una romp amb un plors desfet.

—¡Catalineta, fieta meua estimada des meu cor! li va dir amb un xinglot ben alt de punt. ¡Se fa precís dir-t’ho! Amb s’idea de dur-te de fora-Mallorca es reim que t’havía promès, me vaig aficar dins es verger del Rei-Moro, perque, me digueren que hi havía es reims més grossos de tot lo mon; i com en vaig haver cuït un, faç un ois, el Rei-Moro me sent, surt, me posa ses ungles demunt, i me fa benes si no li arrib a prometre que dins un any i un dia jo te menaría allá. De manera que hauría colada la vida jo si no faç aqueixa promesa. La vaig haver de fer; pero ara no’m basta cor per cumplir-la.

—No, mon pare, va dir s’al·lota. Lo promès sía atès. Jo no vui que faceu sa vostra paraula dolenta. Me vareu prometre an el Rei-Moro? Menau-m’hi, i será lo que Deu voldrá! Deu no abandona negú mai!

I son pare allá plora qui plora com un nin petit.

—¡Com jo hu veig! deia ell. ¿Aont havía d’anar jo an aquell bo de verger del Rei-Moro? ¿Aont vaig tenir es cap amb so anar a prometre aquesta fiona meua an el Rei-Moro? ¡No tenc altra cosa més que aquesta fiona, i haver-la de dur an aquest bo de Rei…!

I per aquí l’haurás. Aquell homo no hi sabía donar passada a tot allò; pero no tengué altre remei que posar-se dins una barca amb se seua fiona Na Catalineta; i es dia que feia s’any i un dia de sa promesa, arriben an es verger del Rei-Moro.

El Rei-Moro els havía vists venir, i ja les surt a l’encuantra amb sos set pams de morro; i, com veu Na Catalineta tan garrida i gaiarda, no vos dic res si li entra per s’ui dret i si li agrada a caramull!

—Escoltau, son pare! diu el Rei-Moro. Aquesta fia vostra val un mon. Jo no vos vaig dir que la’m menásseu per tenir-la per criada ni per esclava ni per cap altra cosa lletja, sino per casar-m’hi, si m’agradava. I com m’agrada massa, la vos deman per casar.

Aquell homonet i sa seua fia, com sentiren allò, romangueren sensa polsos; se pensaven somiar; e-hu veien i no hu creien, tan gros i tan gros e-hu trobaven.

—Vaja, diu el Rei-Moro, digau una paraula, un bon sí o un bon no.

—I tu que hi dius, Catalineta? s’exclama son pare.

—¡Jo faré lo que vos direu! respòn s’al·lotona, tota empegueïda.

—A un qui l’han de matar, diu aquell homo, li donen tres dies. Donau-mos-ne tres també, senyor Rei, per pensar-hi.

—Bono idò, diu el Rei-Moro, arribau, i estareu dins es meu casal, aont no vos faltará res que vulgueu. En voler res, digau: —«Ombres del Rei, tal cosa o tal altra». ¡I tot-d’una sortirá una ombra, i vos durá aquella cosa.

Dit això, el Rei-Moro va descomparèixer, i no’l veren pus blanc ni negre aquell horabaixa, ni lo endemá ni lo endemá passat.

Na Catalineta i son pare se’n entren dins es casal des mig des verger, així com el Rei-Moro les havía dit; i va esser un casal que no tenia fi de gran i de ben amoblat i de ben enllestit; no hi mancava un amèn.

I tot eren ombres que anaven i veníen des-i-ara, i totes zas! una bona capada de cortesía a Na Catalineta, com si fos el Santíssim.

¿Que me’n direu? Ell com va esser fosc que ja era hora de sopar, una ombra d’aquelles fa senya a Na Catalineta i a son pare de que la seguissen.

La seguixen, i els-e mena dins es menjador, les fa seure a sa taula que estava parada per tot-dos.

S’hi asseuen, i compareixen un estol d’ombres, una amb una greixonera de sopes ruiades amb ous, una altra amb uns escaldums, un altra amb un pollastre rostit, amb una oloreta que feia tot allò i una menjera, que no us poreu figurar.

¿Que m’en direu? Ell Na Catalineta i son pare cobraren coratge, i feren una sopada de primera, perque no havíen tastadet res en tot lo sant dia, amb so trastorn que duien.

Com varen haver sopat, aquella ombra que les havía mostrat es menjador, les mostra una cambra per-hom, dues cambres veinades, que era mal de dir quina estava més ben endiumenjada de totes ses coses que escauen a una cambra.

Cadascú entra dins sa seua, i posa ets ossos de pla damunt es llit, acluca ets uis, i fins lo endemá dematí, sol sortint, no les tornaren badar, tan a pler dormiren Na Catalineta i son pare.

Sobre-tot, ell s’aixecaren; com va esser hora de berenar, una ombra els-e fa senya d’entrar an es menjador; e-hi entren, s’asseuen en taula, altres ombres les duen una truita d’ous i sobrassada, que no la se pogueren acabar. Llavò surten a estirar-se ses cames per dins es verger; i, com va esser hora de dinar, una ombra els-e va a cercar, i els-e mena dins es menjador, les fa asseure a sa taula, i no hu volgueu sebre es dinar que aquelles ombres els-e dugueren; arròs engrogat, aufegat dolç, porcella rostida, greixonera de brossat, tota classe de fruita i un vi d’aquell més entremeliat. Redons de tot, s’alçen de sa taula, se’n tornen per dins es verger, prenen redòs dins es casal com se la hora-baixando, a hora de sopar ses ombres fan lo meteix que s’altre vespre, i després a jeure falta gent!

¿Que m’en direu? Així se passaren es tres dies, tractats Na Catalineta i son pare com a papes. No més e-hi havía que no veien lluïr cap altra persona nada més que aquelles ombres que no parlaven ni motaven i que un no sabía si eren persones o que eren.

Com se cumpliren es tres dies se presenta de bell fresc el Rei-Moro amb set pams de morro, i mirant-se de fit a fit Na Catalineta i son pare, els-e diu:

—Bono! ¿i quin pensament heu fet? Ja poreu esser partits a dir-ho!

Na Catalineta acalá es cap d’empegueïda, i son pare va dir:

—Senyor Rei, si es sa vostra voluntat de casarvos amb sa meua fia, lo que vos deman, que la me tracteu bé, que no’n tenc d’altra, i llavò que la’m deixeu venir a veure.

—Poreu venir totes ses vegades que voldreu, diu el Rei-Moro.

I llavò se gira a Na Catalineta, i li enfloca aquesta:

—Bono, ¿i tu que hi dius? ¿Que vols que mos casem o que?

—Jo no desfaç sa paraula de mon pare. Per part meua, en voler!

—Santa paraula! diu el Rei-Moro.

I a l’acte fa comparèixer totes ses ombres que hi havía dins aquell grandiós casal, i allá devant totes se casa amb Na Catalineta, i les va dir:

—Ara ja no es Na Catalineta, sino la senyora Reina, i per tal l’heu de tenir i respectar.

I totes aquelles ombres, una derrera s’altra passaren per devant Na Catalineta fent-li una gran capada de cortesía per demostrar-li que la regoneixien per reina i senyora.

Na Catalineta i son pare n’estaven com uns beneits de tot allò; no se’n poríen avenir.

Son pare, com va veure que la cosa pintava tan garrit i que ja tenía sa seua fiona casada amb el Rei d’aquell verger, aont feia tan bon estar, demana per tornar-se’n a ca-seua.

El Rei-Moro li va dir que sí, i que poría venir, totes ses vegades que voldría, a veure Na Catalineta;

Aquell homonet se despedí de sa seua fia i del Rei-Moro, que l’acompanyaren fins a sa sortida des verger, i el pobret no se poría aturar de plorar, maldement vés que Na Catalineta estaría bé allá dins, ben respectada i regositjada com una reina, pero al cap i a la fi l’havía de deixar, no se’n poría tornar amb ella a ca-seua.

Fins que ja no’l veren p’es cami, el Rei-Moro i Na Catalineta no se varen moure des portal des verger, i a Na Catalineta bé hu poreu creure que també li queien ses llágrimes d’ets uis, ancque hu fés de tot per no plorar.

Quant son pare se va esser allunyat tant p’es camí que ja no’l colombraven, el Rei-Moro amb set pams de morro diu:

—Catalineta, tornem an es casal, que t’he de confiar un secret.

Se’n tornen an es casal, totes ses ombres els esperaven a s’entrada, i les feren totes una gran capada de cortesía, el Rei mena Na Catalineta dins sa cambra principal, se tanca amb ella allá dins, i li diu:

—Escolta bé, Catalineta, lo que ara te diré: D’avui endevant aquesta es sa teua cambra i aquí dins i no a altra banda has de jeure fins altra orde. Jo som un encanteri; i, fins que m’hagen desencantat, no-més som homo una hora cada trenta dies de mitja nit a la una. Fora d’aquest temps no som més que una ombra com aquestes que hi ha aquí dins que te serveixen. Aquí dins no’t mancará res que tu vulgues, pero de mí no esperis més que aquesta hora cada trenta dies de mitja nit a la una. Fora d’aquesta hora, si t’acostes a mí i me toques, veurás que no som més que una ombra; per moltes coses que me digues, no te respondre, perque ses ombres, ja hu sabs, no parlen…

¿Que me’n direu? Ell encara el Rei-Moro amb set pams de morro no havía acabat de dir això, com se va fondre de tot i descomparegué d’ets uis de Na Catalineta.

Poreu fer comptes com degué romandre aquella al·lotona.

Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que Na Catalineta s’estava tota solina dins es grandiós casal del Rei-Moro, sensa veure negú més que aquelles ombres, que la servíen com cap reina ni emperadora del mon s’es vista mai. Si es berenar era bo, es dinar era millor i es sopar contrapassava es berenar i es dinar. No-més era que aquelles ombres no parlaven ni motaven ni s’acostava negú nat del mon an aquell casal més que el Rei-Moro amb set pams de morro cada cap de més de les dotze a la una de la nit. Na Catalineta prou que l’esperava d’aixecada, i allá comversaven i s’esplaiaven tot-dos tot sols; pero, en caure la una el Rei-Moro amb set pams de morro se fonía, i Na Catalineta no’l tornava veure fins des cap d’un altre més.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que un d’aqueis caps de més, com el Rei-Moro amb set pams de morro li va haver comparegut, va romandre cop en sec més adormit que un socot de figuera de moro. Na Catalineta el se mirava fit a fit, li repara una cadeneta d’or que duia passada p’es coll, i que d’aquesta cadeneta penjava una claveta d’or. Se posa a mirar-la-se, i al punt s’exclama:

—¡Aquesta claveta demana un panyet! ¿Aont deu esser aquest pany? ¿aont deu obrir aquesta claveta? ¿Qui es capaç d’aclarir-ho?

Mira qui mira el Rei-Moro amb set pams de morro i dormint ell ben arreu ben arreu, li afina un foradí an es pit endret, un foradí just fet aposta per aficar-hi aquella claveta d’or. Le-hi afica, prova de rodar, i zás! s’obri una porteta an es pit del Rei-Moro, i va esser un finestró dins una cambra.

Ja hu crec que na Catalineta no pogué estar que no hi guaitás, i va veure aquella cambra tota plena de filadoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fila qui fila amb una filoeta d’or i un fuset d’or, amb un bon muixell de bri com la neu de blanc: i, si una una filava molt, s’altra filava més; si una feia es fil fi, si altra le hi feia més.

Na Catalineta no pogué estar que no els-e digués:

—¡Deu vos guart, filadoretes! ¿No’m diríeu per qui es que filau? ¿per qui vos afanyau tant?

—¡Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen aquelles.

Pero varen respondre tan rebentes i resoltes, que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se desxondeix tot amb-u, cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i filadoretes tot se va fondre com una boira del cel.

Poreu fer comptes com degué romandre Na Catalineta. No se’n poría avenir de tot això ni s’ho sabía treure des cap.

I allá tornen passar dies i més dies, i Na Catalineta tota solina dins aquell grandiós casal, tan ben servida d’aquelles ombres com e-hi puga haver estada mai cap reina ni emperadora an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de més, que el Rei-Moro amb set pams de morro va comparèixer a les dotze de la nit en punt, aviat li agafá son; i ja’l me tornaren tenir més adormit que un socot de figuera de moro, i allá dorm qui dorm.

No’n tenía tanta de sòn Na Catalineta, que li tornava mirar sa claveta d’or que li penjava de sa cadeneta d’or que duia ell p’es coll. Li afina altra volta Na Catalineta aquell foradí an es pit endret, e-hi afica sa claveta d’or, roda, i zas! se torna obrir de bat en bat aquella porteta an es pit del Rei-Moro; i torna esser un finestró dins una cambra grandiosa tota plena de telessos i una teixidoreta a cada telé, i tix qui tix ben aviat i bones cantades!

Ara figurau-vos si li degué tornar venir de nou a Na Catalineta tot allò; i no pogué estar que no digués a tot aquell teixidorum:

—¡Deu vos guart, teixidoretes! ¿No’m dirieu per qui es que teixíu?

—Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendiciò! responen aquelles.

Pero respongueren tan rabentes i resoltes que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se despert, tot amb-u cau la una an es rellotge, i el Rei-Moro i teixidoretes tot se va fondre com una boira del cel.

No vos dic res si’n torná romandre ben esglaiada Na Catalineta de tot allò. No hi sabía donar passada ni treure-s’ho des cap.

I mentres tant seguí ella tota solina allá dins aquell grandiós casal servint-la aquelles ombres com cap reina ni emperadora s’es vista mai servida an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de més, que el Rei-Moro amb set pams de morro va comparèixer de bell fresc a les dotze de la nit, Na Catalineta prou que l’esperava aixecada; pero a ell aviat ja l’agarrotava una sòn rabiosa, i al punt ja el tengueren adormit com un tronc.

I Na Catalineta allá mira qui mira sa claveta d’or que el Rei-Moro duia p’es coll; pero encara se mirava més aquell foradí que tenía an es pit endret.

I ja hu crec que no pogué estar pus que no aficás aquella claveta d’or dins aquell foradí, roda clau, i zas! se torna obrir de bat en bat aquella porteta an es pit endret del Rei-Moro; i torna esser un finestró dins una cambra tota plena de cosidoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, que si una cosía depressa, s’altra hi cosía més; i si una cosia fi, s’altra cosia més fi, i totes allá ¡bones cantades!

Ara figurau-vos si li degué tornar venir de nou a Na Catalineta tot allò; i no sabé estar que no digués a tot aquell cosidorum:

—¡Deu vos guart, cosidoretes! ¿No’m diríeu per qui es que cosiu?

—¡Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen aquelles.

Pero respongueren tan rebentes i resoltes, que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se despert, tot amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i cosidoretes tot se va fondre com una boira del cel.

I ja tornaren tenir; bò es de veure, Na Catalineta tota estafaril·lada i com una beneita de tot allò. No se’n poría avenir de que li hagués tornat succeir tota aquella cosa ni aont aniría a parar.

I Mentrestant ella seguía tota soleta dins aquell grandiós casal, servida d’aquelles ombres com cap reina ni emperadora s’es vista mai servida an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de mes que el Rei-Moro amb set pams de morro torna comparèixer a les dotze de la nit, prou que la troba aixecada a Na Catalineta que: l’esperava amb bona devoció.

Conversen una estoneta i zas! ja torna romandre ell adormit com un tronc; i ¡que havía d’esser capaç Na Catalineta de desxondir-lo per més que l’estamanetjás!

I Na Catalineta allá mira qui mira sa claveta d’or passada per sa cadeneta d’or que’l Rei-Moro duia p’es Coll. Pero encara se mirava més aquell foradí que tenía ell an es pit endret.

I li vengueren unes ganes tan fortes d’aficar aquella claveta dins aquell foradí, que la hi afica, roda clau i zas! se torna obrir aquella porteta an es pit endret del Rei-Moro, i va esser un finestró dins una cambra, tota plena de calçateretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fent calça com unes desesperades que no’s donaven raó a ses mans, i era molt mal de dir quina era sa que s’afanyava més i sa qui feia sa feina més garrida, perque totes e-hu feien de tot per dur-se’n sa pauma de tot vent.

Bé hu poreu veure que Na Catalineta hi havía de guaitar per aquell finestró, i les s’havía de mirar ben arreu an aquelles calçateretes; i no pogué estar que no les digués:

—¡Deu vos guart, calçateretes! ¿No’m dirieu per qui es que feis tantes de calcetes?

—Per la Senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen totes a la una.

I respongueren tan rabentes i tan resoltes que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se desxondeix, tot-amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i calçateres tot se va fondre com una boira del cel.

—I altra volta va romandre tota estafaril·lada, sensa porer-se avenir de tota aquella cosa, i ¡que s’ho havía de porer treure des cap la pobreta!

I mentres tant seguiren dies i dies, i ella tota solina allá dins aquell grandiós casal, servida d’aquelles ombres com mai s’hi sia vista an el mon cap reina ni emperadora.

¿Que me’n direu? Ell com arriba s’altre cap de més se torna entregar en punt de les dotze de la nit el Rei-Moro amb set pams de morro.

Prou que l’esperava d’aixecada Na Catalineta. Se posen a conversar i assetsuaixí zas! ja se torna dormir ell com un tronc.

I Na Catalineta ¡hala a estamanetjar-lo! pero ca! no hi va haver remei de desxondir-lo.

I ¿que fa Na Catalineta? Se posa a mirar-se sa cadeneta d’or que el Rei-Moro duia passada, p’es coll i sa claveta d’or que’n penjava, i sobre tot aquell foradí des pit endret d’ell. A-les-hores ja no’s va porer detenir ella. Agafa sa claveta d’or, i afica an es foradí, roda clau, i zas! se torna obrir aquella porteta des pit endret del Rei-Moro, i va esser un finestrò dins una cambra tota plena de brodadoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fent s’aviona a brodar tan aviat i tan bé com sabíen, cada una amb s’idea de guanyar a totes ses altres.

Ja hu crec que Na Catalineta no pogué estar que no los digués:

—¡Deu vos guart, brodadoretes! ¿No’m diríeu per qui es que brodau?

—¡Per la Senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen totes a la una.

I respongueren tan rabentes i resoltes que amb s’estabó que varen moure, el Rei-Moro se desxondeix, tot-amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i brodadoretes tot se va fondre com una boira del cel.

I Na Catalineta tota estafaril·lada i com una beneita de tota aquella cosa que no sabía com acabaría, pero que veia que aviat hauría d’acabar d’un vent o altre.

I allá seguí ella tota solina dins aquell casal grandiós servida d’aquelles ombres com no s’esvista mai servida an el mon cap reina ni emperadora.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que a’s cap d’un any i un dia d’esser casada Na Catalineta amb el Rei-Moro amb set pams de morro, servida sempre d’aquelles ombres dins aquell grandiós casal com cap reina ni emperadora s’es vista mai an el mon, Deu li concedí fruit de bendició; una ombra d’aquelles, enrevoltada de totes ses altres, un dia sol sortint li posá dins es seus braços un ninó ros com un fil d’or amb una careta com un sol.

Poreu fer comptes quina alegría no degué tenir Na Catalineta i si el se degué cuidar a menjar de besades an aquell fió des seu cor. No sabía que li passava a Na Catalineta i totes ses ombres que li feien mil cortesíes, pero sensa badar boca com se suposa.

¿Que me’n direu? Ell assetsuaixí aquelles ombres s’arramben a uns grans mirais que hi havía per ses parets d’aquella cambra de dalt a baix, i les toquen just amb un ditet, i tot-d’una aquells mirais digueren:

—Qui es que mos toca?

Com ses ombres no poríen parlar, no respongueren, pero tornen ponyir aquells mirais, que clamaren de bell nou:

—Pero qui es que mos toca?

Ses ombres tampoc varen respondre, pero tornen ponyir es mirais, que sortiren altra volta com un pinyol de cirera, cridant:

—Pero qui es que mos toca?

Amb això compareix cop en sec el Rei-Moro amb set pams de morro, agafa aquell minyonet seu i l’estreny demunt es seu cor, llavò abraça Na Catalineta i llavò se gira an aquells mirais, i les diu:

—¿Que no ho veis ¡o miraiS! qui es que vos toca? son ses ombres que habiten dins aqueix casal i que serveixen la senyora Reina, sa meua esposa benvolguda!

—¿Que volen, idò, el senyor Rei i la senyora Reina? digueren aquells mirais.

—¿Que hem de voler sino que vos obrigueu i deixeu en mans nostres es tresor que guardau! diu el Rei-Moro amb set pams de morro.

I encara no hu hagué acabat de dir, com zas! tots aquells mirais s’obriren, i varen esser uns altres tants de guarda-robes estibats de roba sa més fina i més preciosa que vos pogueu imaginar: tot roba per Na Catalineta i p’es seu ninet.

¡O quin menudai més preciós que hi havía per aquell infantó! ¡i quina partida de vestits per Na Catalineta, vestits de devall i vestits de demunt, un bo, s’altre millor!

Tota aquella robada era lo que havíen filat, teixit, cosit i brodat aquells estols de filadoretes, teixidoretes, cosidoretes, calçateretes i brodadoretes que Na Catalineta havía sorpreses obrint es portelló des pit endret del Rei-Moro amb aquella claveta d’or; allá hi havía totes ses calces que aquelles calçateres havíen fetes, ses calçateretes que Na Catalineta havía afinades obrint amb sa claxreta d’or es pit endret del Rei-Moro. Allá hi havía calces per s’infantó i per sa mare per tots es dies de sa vida, tant visquessen un i altra.

Aquí aquelles ombres agafen Na Catalineta; i es ninet, i les lleven tota quanta roba duien i les vesten de sa roba d’aquells guarda-robes.

Pero heu de creure i pensar i pensar i creure que son pare de Na Catalineta i sa madastra, com va fer un any ¡un dia que no teníen Na Catalineta, alçen es cap, s’embarquen i s’entreguen an es-casal del Rei-Moro amb set pams de morro.

Entren dins es casal, i —«Qui hi ha aquí? qui hi ha aqui?»— no veuen negú nat del mon ni cap ombra perque totes se trobaven just llavò dins sa cambra de Na Catalineta, vestint Na Catalineta i s’infant amb sa roba millor que hi havía dins aquells guarda-robes que les havíen engarbullada aquells estols de filadoretes, teixidoretes, cosidoretes, brodadoretes i calçateretes que Na Catalineta havía afinades dins es pit endret del Rei-Moro amb Set pams de morro.

I ¿que me direu quina cosa va succeir tot-d’una que son pare i sa madastra de Na Catalineta posaren es peus dins aquella cambra?

Idò que aquells mirais, com veren aquells dos dins sa cambra, digueren:

—¿Qui son aqueis dos atrevits que se son atansats a aficar-se aquí dins, mentres vesten la Senyora Reina i es seu infantó? ¿Aont s’es vist mai tal atreviment d’entrar sensa demanar llecencia?

—Jo som son pare! diu aquell homo.

—I jo som sa mare-manllevada! diu aquella dona.

—¿Mare manllevada? diuen aquells mirais. ¡Ja no pot esser cosa bona!

I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei-Moro amb set pams de morro se gira an aquells dos, i pega crit amb tota sa força:

—Maleïts! Maleïts! M’heu redoblat s’encantament.

I encara no va haver dit això com fa un tro d’aquells més escardats i un llamp d’aquells més enlluernadors, i Rei-Moro, ombres, casal i verger tot se va fondre com una boira del cel; i se trobá Na Catalineta a’s mig d’un ermás amb una camía de drap, un gipó tot aldá i uns gonellons tot esfilagassats i s’infantó just amb uns drapets d’estopa.

¿Per ont havíen pres son pare i sa mare-manllevada? Na Catalineta no hu va sebre. Es net era que no les veien lluir en tot allò ni les torná veure pus mai.

Poreu fer comptes aquella pobre al·lota quin esglai i quin enuig no degué prendre. Es bo de veure que va rompre en plors, i allá plora qui plora sensa consol ni conhort.

Com prou va haver plorat, arriba a dir:

—Es precís veure de quin cap feim estelles. Poca cosa aclariré aquí amb aquest plant. No me queda més remei que veure si trob per aquí devora qualque caseta aont me vulguen acobitjar.

Dit i fet, se carrega s’infantó, i de d’allá camina caminarás.

Hora-baixa de tot colombra unes casetes, s’hi acosta i, com e-hi va esser devant, surt una dona d’edat demunt es portal.

Na Catalineta l’escomet, i li demana posada per aquella santa nit, i aquella dona va esser de tan bon manament que va dir:

—Pots romandre anit, i fins i tot, si vols, porás estar amb noltros. Jo som viuda i tenc dues fies que una guarda ses euveies i s’altra es porcs, i amb aqueixes guardes mos vivim; pero jo he de fer totes ses feines de la casa, i m’es un poc massa soberc. Si tu me vols aidar a fer aquestes feines porem estar totes com unes reines.

—¡O Madoneta! s’exclamá Na Catalineta, ¡prou que vos aidaré tot quant voldreu! ¡Som una pobre al·lota que he perdut mon pare i ma mare i es meu homo, i no sé per ont paren! ¡No me queda res nat del mon més que aquest infantó i sa roba que duim demunt.

La pobretano gosa dir res de tot quue li havía passat an es casal del Rei-Moro amb set pams de morro, ni que fos casada amb aquest.

Al punt s’entregaren amb ses guardes de bestiar ses dues fies d’aquella madona, totes xelestes; i com veren Na Catalineta tan garrida i amb cara de tan bona al·lota i aquell infantonet tan galanxó, i sa mare les va haver explicat tot es misteri, en varen estar ben contentes d’aquella aidadora tan agradosa que els era compareguda, li donaren una bona aferrada p’es coll i un bon raig de besades an es ninet, que a dir ver feia besera, tan galanxonet com era, i llavò que donava gust es servar-lo perque mai plorava ni feia mai cap mala endemesa com solen fer sovint ets infants d’aqueix tenor an es qui els-e serven.

Com an aquelles casetes només e-hi havía tres cambretes amb un llitet dins cada cambreta, sa madona i ses dues fies varen dir a Na Catalineta:

—Mira, jaurás amb noltros: un vespre amb una i un vespre amb una altra.

—Massa mercè me feis! Deu vos ho pac! diu Na Catalineta.

I així hu feren: un vespre Na Catalineta jeia amb sa madona, s’altre vespre amb sa fia major i s’altre vespre amb sa fia derrera.

Aviat tocaren en ses mans sa Madona i ses seues fies que Na Catalinera era lo que no hi havía de bona al·lota i fenera i bona per totes ses feines, i ja hu crec que li posaren un bé fora mida, i sobre tot a s’infantó, que ja el miraven com a seu.

¿Que m’en direu? Ell com e-hi va haver un any i un dia que Na Catalineta era an aquella casa amb aquella madona i ses dues fies, es vespre se colga amb s’infantó i sa fia major de la casa, sa me’s descansada del mon; i heu de creure i pensar i pensar i creure que a les dotze de la nit se fa una gran claredat dins aquella cambreta, i hi compareix el Rei-Moro amb set pams de morro, pren s’infant a Na Catalineta, i allá besa qui besa aquell infantó i entre besada i besada deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Amb això Na Catalineta i sa fia major de la casa que jeia amb ella, se desperten, i me veuen aquell endiumenjat del Rei Moro amb set pams de morro aferrat amb s’infantó i dient aquelles coses. Poreu fer comptes si els havía de venir de nou, i si’s retgiraren; pero ni una ni s’altra gosaren bategar-se ni badar boca, fins que el Rei-Moro amb set pams de morro va dir:

—¡O Catalineta! Si tu te volíes amollar de dalt a baix d’una torre que jo’t mostraría, me llevaríes s’encantament!

Na Catalineta no gosá respondre, i el Rei-Moro li deixá s’infantó devora, i se va fondre ell i sa claredat com una boira del cel.

Bé poreu creure que Na Catalineta ni sa fia major de la casa ja no pogueren tornar cloure ets uis tota aquella nit, des gran trastorn que duien, d’haver vist comparèixer i descomparèixer tota aquella cosa dins aquella cambreta.

Sa madona i s’altra fia lo endemá matí e-hu varen conèixer, i a força de forces les feren dir tot lo que les havía succeït, i Na Catalineta les ho va contar tot lo des reim que son pare li dugué de ca’l Rei-Moro, lo de que son pare l’hagué de menar a ca’l Rei-Moro a’s cap d’un any i un dia, i que ella se casa amb el Rei-Moro, que des cap d’un any i un dia tengué aquell infant, ¡que perque son pare i sa mare-manllevada hi comparegueren i entraren dins sa cambra sensa demanar llecencia, va fer un tro i un llamp, i tot allò va descomparèixer, i ella se va trobar tota solina amb s’infantó a’s mig d’un ermás.

—I això que vos es sortit anit passada, li digueren aquelles, es es teu homo?

—Es meteix! va dir ella.

—Idò ¿per que no li has respost? li diu s’a madona.

—¿Perque no he gosat! diu ella.

¿Que me’n direu? Ell es vespre que va venir devant, Na Catalineta i s’infantó ¿se colguen amb sa fia derrera, i totes dues no s’aturaven de dir:

—¡Veiam si anit tornará sortir allò!

Sa sòn els agarrota així meteix, però en punt de les dotze torna comparèixer dins aquella cambreta aquella gran claredat i el Rei-Moro amb set pams de morro, que tot-d’una pren s’infantó a Na Catalineta, i allá besades i més besades an aquell ninet; i entre besada i besada, que deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Amb això Na Catalineta i sa fia derrera de la casa que jeia amb ella ja estaven despertes; pero de tant retgirades no gosaven bategar-se ni badar boca.

I el Rei-Moro que no parava de dir:

—¡O Catalineta! ¡si tu te volíes amollar de dalt a baix d’una torre que jo te mostraría, me llevaríes s’encantainent!

I Na Catalineta tota retgirada, sensa gosar badar boca.

—¡O Catalineta! digué el Rei-Moro. ¿Com es que no bades boca? ¿Com es que no’m dius: sí? Mira que ja no te sortiré ni t’ho diré més que un altre vespre!

Sobre tot, Na Catalineta no tengué coratge de respondre, i cop en sec claredat i Rei-Moro se varen fondre com una boira del cel.

Lo endemá matí Na Catalineta i sa fia derrera contaren tot lo que les havía succeït, i que Na Catalineta no havía tengut pit per respondre an el Rei-Moro.

—No res, va dir sa Madona, anit jeurás amb mí; i, si mos toma sortir això i tu no respons, Catatineta, respondre jo.

¿Que me’n direu? Ell es vespre Na Catalineta i s’infantó se colguen amb sa Madona, sa son els agarrota; i en punt de les dotze torna dins aquella cambreta sa gran claredat i el Rei-Moro amb set pams de morro.

Sa Madona amb això obri ets uis, i me veu tot allò i desxondeix Na Catalineta, mentres el Rei-Moro li prenía s’infantó, i allá besades i més besades an aquell infantó; i entre besada i besada, que deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Així meteix sa Madona se trastorná una mica de veure tot allò, i no’n parlem de Na Catalinata si hi estava trastornada, i més com el Rei-Moro se posá a dir-li:

—¡O Catalíneta! si tu te ¿volíes tirar dalt-abaix d’una torre que jo te mostraría, me llevaríes s’encantament! ¿Que hi dius an això Catalineta? ¿Com es que no’m respons? Mira que si no’m respons a l’acte, ja no’t tornaré sortir ni’m tornarás veure pus mai!

Aquí sa Madona se posa a ponyir Na Catalineta, i li deia!

—¡Hala beneita! respon més que depressa! Respon-li que sí! ¡No síes beneita! ¡Fora por!

Na Catalineta aquí badá boca i va dir:

—Idò sí que m’hi vui tirar dalt-abaix de sa torre que tu me mostrarás!

—Idò bé, diu el Rei-Moro, sol sortínt serás mitja hora lluny d’assí, anant tot-dret cap a llevant.

—E-hi serem! diu sa Madona.

I encara no hu hagué acabat de dir, com claredat i Rei-Moro se varen fondre com una boira del cel.

Ni Na Catalineta ni sa Madona ja no pogueren aclucar ets uis de tota la nit; i una hora abans de s’aubar s’aixequen, criden ses dues fies, i totes cinc amb so ninet an es braç una estona per-hom, tot-dret tot-dret cap a llevant.

Poreu fer comptes Na Catalineta amb-e quin coret e-hi devía anar: que sería d’ella? que sería des seu infantó? ¿Cauría morta o que, tirant-se dalt abaix d’aquella torre? Sería alta aqueixa bona de torre? Sería baixa? Era possible que es seu homo per desencantar-se ell, volgués que morís sa seua dona, sa mare des seu fió?

Tot això anava pensant Na Catalineta p’es camí, i per un vent creia que es seu homo no voldría que en morís d’aquella, i per altra vent tenía por ferm de morir-hi, fins que a la fi digué:

—No res, será lo que Deu voldrá i no-més.

Sobre tot, com va fer una estona que caminaven, comencen a destriar dins s’entrelluu cap a llevant una cosa com una torre. Com se’n temeren, ja hi foren devora.

¿Que me’n direu? Ell e-hu va esser sa torre del Rei-Moro amb set pams de morro.

A’s cap demunt de tot els esperava ell i com les va veure arribar, els-e fa senya de que pujassen.

Pujaren totes, i veren que el Rei-Moro amb set pams de morro no era més que una ombra, pero Na Catalineta va conèixer quesera així com sortía dins aquell grandiós casal, aont ella havía passat un any i un dia.

Aquella ombra fa senya a Na Catalineta, aont s’havía de posar per tirar-se de dalt abaix, pero també li fa-senya que esper una mica.

S’ombra devalla abaix, se planta en-terra just a s’endret d’allá ont guaitava Na Catalineta; i a-leshores torná de carn i os, just així com compareixía a Na Catalineta cada cap de mes a les dotze de la nit dins aquell grandiós casal.

—¡Hala, Catalineta! diu el Rei-Moro, ¡fóra por! ¡coratge! ¡amolle’t demunt mí, t’assegur que no t’en penedirás!

Na Catalineta, plena de coratge i posada tota sa seua confiança en Deu. se senya tres vegades, i plaf! se tira de dalt abaix d’aquella torre.

I ¿aont diríeu que va anar a caure? Idò demunt es morro de set pams que el Rei-Moro tenía que li penjava.

Amb so tutup li toma aquell grandiós morro an el Rei-Moro, que an es meteix temps la va sebre abraonar de manera que no la deixa arribar a sa terra; i abraçats tots-dos quedaren asseguts demunt un sofá de plomes, sans i forts, sensa res que los fés mal, ¡aquella torra torna aquell grandiós casal aont Na Catalineta havía passat un any i un dia, i totes aquelles ombres que hi havía tornaren senyoretes i senyorets joves tots ben xelests i xaravel·los, fent la cort an el senyor Rei, desencantat i a la senyora Reina i an es seu infantó, que se mirava tot allò amb uns uis com uns salers.

I encara en feien més d’uis aquella madona i ses seues dues fies, que el senyor Rei i la senyora Reina feren quedar amb ells per estar-hi tota la vida.

I allá tots plegats, el senyor Rei i la senyora Reina amb so seu infantó i aquella madona i ses dues fies d’aquesta i tot aquell estol de senyoretes i senyorets, se passaren anys i més anys dins aquell grandiós casal, contents i alegres i xaravel·los; i encara son vius si no son morts. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Es poal florit

Això era un capitá de lladres que, allá ont queia amb sa seua companyía, feia maig.
S’en anava a confessar així meteix una volta en l’any; pero com es confés lo primer que li deia, era que no’l poría absoldre si no deixava aquella vida, se treia un punyal, i matava es confés.
Això se va estendre, i arribá que no trobava cap capellá que’l volgués admetre a confessió.
Un any, devers el Ram, se presenta a sa portería d’un convent, demanant per confessar-se.
Es llec el conegué, i s’en va correns i tot retgirat a fer-ho a sebre an es Prior.
Es Prior tot confús, crida’s frares, i los diu:
—Fiets, ara mos trobam amb aquestes.
—Si voleu que hi vaja jo, respon un, digau-ho, i veureu que de prest l’hauré enllestit.
—Pero ¿i que no veis que vos matará? diu es Prior.
—No tengueu ansia: ja m’en desfaré.
Es Prior arribá a dir que sí, i es frare ja es partit. S’en mena’s lladre an es confessionari, el fa agenoiar, i ell s’asseu i li diu:
—Vaja, tu meteix pots descapdellar.
Fins que hagué acabat, es confés no badá boca.
Llavò li demaná:
—Tens res pus de que acusar-te.
—No, pare, respòn ell; i ja tenía es punyal amb ses mans per fer-lo servir, segur com estava de que li diría: no te puc absoldre.
Es seus comptes foren errats, perque es frare no li digué més paraules que aquestes:
—Ja estás llest; t’en pots anar. Sa penitencia que te don es que lo que no vols per tu, no ha vuies per negú.
Es frare s’aixeca, i s’en va; i el me deixa tot abil·lat, sensa sebre per ont pendre; tant de nou li vengué aquella penitencia.
A la fi s’estoja’s punyal, i ja es partit cap a sa cova.
Camina caminarás, i pensa qui pensa amb aquelles paraules: lo que no vols per tu, no ha vuies per negú, no les se poría treure des cap per via nenguna; i no es que no hu provás de bon de veres.
Arriba a sa cova, i es companys ja conegueren que duia cosa.
Li demanaren si hi havía res de nou, si no estava bò; va respondre que’l deixassen fer; i no li pogueren treure altra paraula.
Aquell día no tastá res ni se mira negú de cara.
—¿I que no hem de sortir anit? li demanaren es companys, com vengué sa fosca.
—Jo no estic per res, diu ell. Feis lo que volgueu, mentres me deixeu en pau.
Era que l’homo, aont se vuia se girás, veia escrites, resplandents com a vergues de llamp, aquelles paraules: lo que no vols per tu, no hu vuies per negú; i allò el tenía acovardat de tot.
—¿Com he d’anar a pendre lo d’els altres, se deia entre sí meteix, si jo no vui que’m toquen lo meu?
Es companys s’en anaren a pegar un salt a una possessió que feia temps teníen aluiada.
Ell, tot-solet dins sa cova, arriba a estar tan mal-a-pler; tan fort li ponyíen i li roegaven sa conciencia sa mala fi de crims i atentats que havía comesos en tants d’anys d’esser capitá de lladres, que no pogué pus; i fogí més que depressa cap an aquell convent aont s’era confessat.
E-hi arriba sa dematínada, toca, li obrin. Demana aquell frare, i com el se veu devant, li diu:
—Vos me donáreu per penitencia que lo que no volgués per mí, no hu volgués per negú. Tot-d’una no vaig veure aont anava a parar això. Vaig començar a pensar-hi, i les m’he aficades tant dins es cap an aquestes paraules, que no les me puc treure, i veig que no les puc observar si no deix s’ofici que tenc, si no deix d’esser lo que som, lladre. Me som posat tan mal-a-pler, que ja sería mort si no fuig de sa cova i no deix aquest dimoni d’ofici. Ja l’he deixat; pero de tot i per a sempre; i venc a fer una confessió vertadera de tota sa meua vida, abans que la Justicia me pos ses mans demunt i me penj, que es lo que me tenc guanyat.
Es frare’l feu entrar, s’en va an es Prior a contar-le-hi; i varen compondre de tenir-lo amagat un parei de díes, per que tengués temps de repassar bé sa conciencia i de plorar es seus pecats.
E-hu feren així, i l’homo seconfessá de tota sa vida sensa deixar res.
Com es confés va veure tants de pecats i tan grossos i ferests, s’esclamá:
—Tan possible es que Deu te perdón, com que es poal des pou floresca.
An es lladre li entrá tan endins aquella paraula, que ni menjá ni begué de tot lo día.
Lo endemá, gran-diet, notaren que sa cel·leta aont jeia estava tancada.
Tocaren a sa porta; no respongué. Obriren, i el me trobaren mort dins es llit.
Es dolor que tengué d’haver ofes Deu amb tants de pecats, fonc tan viu, tan fort, que’l va matar.
¿Que m’en direu? Ell un frare llec s’en aná a treure aigo des pou, i me troba es poal tot florit, amb unes flors lo més atepides, lo més fresques, lo més fines, amb una oloreta que embalsamava, just una olor del cel.
Aquell frare que havía confessat es lladre, llavò se recorda que li havía dit: tan possible es que Deu te perdón, com que es poal des pou floresca.
Era que Deu l’havía perdonat.

Sa comptesa sense brassos

Aixó era un comte més jugador que ses cartes. No tenía cap fii, i hauría fet s’uiastre esbrancat demunt sa creueta des campanar per tenir-ne un.
Un día que havía perdut tot es cabal, i s’en tornava a ca-seua ben ala-baixa, li compareix un senyorot que duia mala ombra de tot, i li diu:
—Tendreu un infant si em promets dur-lo’m, en fer set anys, i no et faltaran doblers pus, tant juguis i tant gastis.
—¡T’ho promet! diu es comte, sensa sebre que es mentgencava, d’encallat que se veia.
—Idò el m’has de dur dins un bosc que trobarás, en haver caminat set díes cap an es ponent.
—No tengues ansia, el t’hi duré.
Sa comtessa des cap de temps tengué una nineta sa cosa més garrida. Valía uis per mirar.
Com va haver cumplits es set anys, son pare (greu de mort li sabía, pero no tengué altre remei) la se posa a ses anques des cavall, i ja es partit cap an es ponent.
Camina caminarás, passen per devant una ermita de la Puríssima, i de defora veien sa figura, que era ben polida ben polida.
Com aquella nineta la repara, diu tot-d’una:
—Mon paret, deixau-me devallar, i aniré a dir ses tres Avemaríes i sa Salve a la Purissimeta.
Son pare la devallá, i ella si en entra dins s’ermita, i diu ses tres Avemaríes i sa Salve.
Com acabava, la Puríssima obri sa boca, i li diu:
—Acoste’t, fieta meua estimada!
Sa nina s’hi acosta tremolant.
—No hages por de res, diu la Puríssima, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sies una bona al·loteta, me tendrás an es teu costat.
—Vos promet que hu seré, diu s’al·lotona.
La Puríssima se treu un rosari ben preciós, i le-hi dona, dient:
—No te cansis mai de passar-lo: amb ell arronsarás tots es teus inimics.
Aquella nineta pren es rosari, surt de s’ermita, son pare la torna posar a ses anques des cavall, i de d’allá, camina caminarás. I s’al·lotona passa qui passa el Rosari; i com més resava, més ganes li venien de resar.
—¡Veiam si no acabarás mai! deia son pare.
Des cap des set dies de caminar cap an es ponent, se trobaren dins un bosc per ont no passava ningú mai.
Al punt los compareix es senyorot, i llavò si que hu trobá es comte que en duia de mala ombra.
No hi poría consentir a haver-li de deixar aquella fieta des seu cor; pero no pogué passar per altre vent, i s’en aná plorant.
Era sang viva lo que li ratjaven els uis, i ses llágrimes li bofegaven ses galtes.
S’al·lotona també plorava, pero resant amb una bona devoció i tota aconhortada.
Es senyorot la se mirade dalt-abaix, la veu que no para de resar i de fer córrer llágrimes i gloriapatris des rosari, i llavò si que en va fer de mala cara. No eren tot berbes.
—¡Que tant de resar! diu des cap d’una estona. ¡Ja m’has fet es cuc de s’oreia malalt!
Ella abaixa més la veu, que casi no la sentíen, i hala petita, venguen Avemaríes i Parenostros i Gloriapatris.
Es senyorot, com veu allò, tot enforiolat, li pega grapada an es rosari, le-hi pren, i le-hi tira set hores lluny.
S’al·lotona, com se veu sensa rosari, en-lloc de aturar-se de resar, va pendre sa fua més forta, i llavò si que deia arreu; i comptava amb sos dits.
Es senyorot aquí cuidá a fer es tro: se treu s’espasa, i li taia es brassos fins an es colzos.
S’angelet no comptá pus amb sos dits perque no en tenía: duia es compte de cap, i li veien es morrets que se remenaven ben depressa.
Es Parenostros i ses Avemaríes li brollaven rabents des cor, i s’en anaven cap al cel com a fletxes bronint.
Es senyorot, veent que no hi tenía res que fer amb aquella al·lotona, que tot quant e-hi posaría perdría, fogí corrents, més que depressa, fent flamada i flastomant.
Ella quedá tota-solina dins aquell bosc; i passaren dies i més dies, i setmanes, i mesos, i anys; i allá vivía de ses erbetes i de sa mica de fruita que poría abastar amb ses dents.
Com no tenía més roba que sa que duia demunt, arribá anar mig despuiada.
Un día es senyor d’aquell bosc, que era un comte, encara fadrí, passa cassant.
Ella sent s’estabó, i d’empegueïda que estava de que la vessen d’aquella manera, s’amaga dins una mata.
Es criats des comte senten mica de trepig i noten que es brancons d’aquella mata se balluguen.
S’en hi van corrents amb sos cans, no sabent quina cassa poría esser aquella.
Com veuen que es una al·lota mig despuiada, s’en van corrents a dir-ho an es senyor.
Es senyor s’hi acosta, i li tira sa capa, per que la s’abric, i surta de sa mata.
Com la s’hagué abrigada, surt, i es comte s’en compatí i s’en enamorá tan fort, que la se posa a ses anques des cavall, i cap a ca-seua.
La entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses robes millors que hi havía a la casa.
Com la tengueren rentada i enllestida, tot-hom va quedar astorat de lo hermosa que era i agraciada. Corría es setze anys.
Ningú n’havía vista cap mai de més garrida i gentil.
—¡Quina llástima que no tenga braços! deien tots es qui la veien. Si’n tenía, el rei i tot sería poc per ella.
Es comte se feu trons de que li mancassen es braços, ¡diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi feu dos mots.
Se casaren i se feren unes noces de pinyol vermei, i un ball maleit, i sarau per sa mare i per sa fia.
Des cap d’una temporadeta se mou una guerra. Es comte s’en hi hagué d’anar, i deixa comanat que, en haver-hi res de nou, le-hi enviassen a dir.
Lo que hi hagué de nou des cap d’una temporadeta, que sa comtessa jove tengué un infant, un minyó com un sol; i li posaren nom Guiemet, com son pare.
Sa seua careta deixava anar tanta de resplandor, que es vespres servía per fer llum.
Allá ont el teníen, ses criades e-hi veien a cosir.
Sa comtessa véia escriu an es comte:
—Tenim un nin com un sol.
Dona sa carta a un criat, es criat parteix, i camina caminarás, cap allá ont era es senyor.
Es vespre queda a un hostal; i, mentres dormía, e-hi compareix aquell senyorot, que era el dimoni (¡Jesús, Sant Antoni!), i li gira sa carta, i li posa: —Sa teua dona ha tengut un mostro: no sabem si es animal o criatura. Tot-hom xerra, i diuen que es més clar que s’aigo que una al·lota trobada dins una mata a un bosc no pot esser més que una polissona. Si no la treim defora abans de més raons, mos camparem malament.
Es comte, com lletgeix això, s’en du un enuig ferest.
Agafa sa ploma, i escriu.
—Sía lo que sía lo que ella ha tengut, guardau-ho fins que jo venga, i a ella teniu-la tan regozitjada com si fos jo meteix.
Parteix es criat; i, la mala sort, torna romandre an aquell meteix hostal.
Com dormía, el dimoni hi compareix, i de bell nou li gira sa carta, i li posa: —Que s’en vaja més que depressa aquesta gran polissona amb s’infant o lo que sía. Si en jo venir los trob dins sa casa, a tots vos trec defora.
Es criat entrega sa carta a sa comtessa véia, que va romandre com una beneita.
E-hu veia, i no hu creia que es seu fii hagués escrit allò.
Agafa es criat, i li demana:
—¿I es comte t’ha donada aquesta carta? ¿Ell meteix la t’ha donada?
—Sí, senyora, ell meteix.
Llavò sí que hi romangué confusa la dona.
Lo que fa ella, remet an es seu fii en seguida:
—Me dius en sa carta que trega defora s’infant i sa mare; i que, si en venir los hi trobes, mos treurás defora a tots. Veig que es sa teua lletra; pero no puc creure que sies tu que hages escrit això. No mouré cap peu, que no tenga altra contestaciò teua. ¡Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! ¡No hi ha dona per fer-ho!
Entrega sa carta an es meteix criat, que partí a l’acte cap allá ont era es comte.
Camina caminarás, se fa es vespre, i román an meteix hostal.
Com dormía, e-hi compareix es senyorot, i fa sa meteixa endemesa. Gira sa carta i posa:
—Estic empagueïda de sortir an es carrer. Tota sa gent me signa amb so dit perque consent a tenir dins sa casa una polissona com sa teua dona, que Deu ja la castigá llevant-li es braços, i encara no ha bastat: l’ha haguda de castigar fent-li néixer un mostro tan ferest. Sobre tot, si ella ha d’estar pus aquí dins, no hi estaré jo: ja estic redecansada de que sa gent m’haja de posar sa llengo demunt, essent-ne ben neta, com en som.
Com es comte veu això si que s’enutjá fort.
—¡Veiam si el dimoni e-hi haura bufat! deia remenant es cap i amb més ganes de fer-ho a tocs que d’altra cosa.
Agafa sa ploma, i remet a l’acte:
—No comprenc lo que’m deis. Vaig dir que, fos lo que fos s’infant, el me guardásseu a ell i sa mare, tant bé com si fos jo meteix. Això vaig dir, i això dic. No vui sebre que es lo que es nat: lo que vui, que m’ho guardeu; i vos valga per vegada.
Es criat parteix amb sa carta, i de d’allá.
Se fa es vespre, román a s’hostal; i, cansat i mort, s’en va a jeure, Tot-duna que ronca, e-hi compareix el dimoni, i li gira sa carta, i li posa:
—He dit i torn dir que la tregueu defora a ella i s’infant. Mirau quina hora vos ho dic: si en jo venir los hi trob, a tots vos mat. I be’m coneixeu vos: som més capaç de fer-ho que de dir-ho. Som jo que comand: això man que faceu. No vos contestaré que no m’envieu a dir que hu heu fet.
Com sa mare veu aquesta carta, romp en plors, i se va haver de jeure. No hi havía qui la pogués aconhortar.
¿Com li havía de bastar cor de dir a sa nora lo que passava, si l’estimava més que si fos estada una fia propia; si veia que tot-hom estava elevat amb ella, i sobre tot amb aquell ninet seu, tan garrit, just un xerafinet, i que la gent e-hi acudía a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldement no-més fos una micoia? ¿Com li havía de bastar cor de treure defora aquell angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvolguda.
Pero se feia precís cumplir ses ordes des comte, que no poríen esser més clares i més estirades.
No sabent com dir-le-hi a sa nora, a la fi li entrega, tota plorant, aquella carta feresta, per que ella meteixa la lletgís, i s’en enterás.
—¡Jesús, ma mare, diu la pobreta com la va haver lletgida; no ploreu per això ni per altre tant! ¡Si jo mai no m’en poría avenir que un senyor tan gros i tan polent m’hagués volguda! ¡No sé com m’ha poguda sufrir tant de temps!… ¿Sabeu que farem? Posau-me una talequeta devant, i es ninet dedins, i així li poré donar mamar; i m’en tornaré an aquell bosc d’ont me va dur, i aont vaig estar una partida d’anys sa més regalada del mon.
Com la sentí sa comtessa véia, llavò si que n’hi sabía de greu de que s’en hagués d’anar; pero no li quedá altre remei que allargar-hi es coll.
Li feu una taleca amb una trencafila a’s mig: a una part li posa s’infant i a s’altre un serró de doblers, un boliquet de roba, i un parei de pans i fils de sobrassades; i li passa sa taleca p’es coll.
Carregada d’aquella manera, sortí sa mesquina de la ciutat cap an aquell bosc.
Camina caminarás, i es ninet mama qui mama, arribá á estar aixuta de tot i a tastanetjar.
Cansada i morta amb tant de pes que duia, i abrasada de set, troba un pou, amb una aigo ben clara, pero sensa corda ni poal ni ningú per allá que hi entrás a treure’n-hi un glopet per remuiar-se una mica sa boca.
—¡O si jo pogués arribar an aquesta aigo! deia ella guaitant dins es pou. ¡O si jo hi arribás! Beuría a voler, i cobraría forces per passar envant.
Tantes ganes li feia aquella aigo, i tant e-hi guaitava, que s’acalá un poc massa, i es ninet li surt de sa taleca, i li cau dins es pou.
—¡Verge Santissimeta! ¡mare meua estimadíssima! diu ella fent un crit esglaiador, i cuidant a perdre es seny. Si heu de fer un miracle per mí, ¡ara es s’hora! ¡Si sou mare meua, si jo som fia vostra, valeu-me, Reina i gran Senyora!
Encara no hu va haver dit, com s’aigo des pou, justifet una olla que pren es bull, ja es partida a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava sonrient.
Aviat s’aigo fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.
—¡O si jo ara tenía es braços sencers! digué la pobreta, i allargá es dos troços que li eren quedats.
Allargar-los i sortir-li es troços que li faltaven, ses mans, fonc tut u.
Ja hu crec que pega grapada an es nin més que depressa, l’estreny demunt es cor ben fort, i el se cuida a menjar de besades.
Feu milions de gracies an el Bon Jesús i a la Purissimeta per aquell miracle tan gros que havíen obrat per ella, i los oferí una volta més es seu fiió.
Pensá una estona quin camí havía de pendre. Amb sa malicia que es seu homo demostrava amb sa carta, cregué que lo millor sería anar-se’n ben enfora per lo que pogués esser.
Camina caminarás, arribá a una ciutat. A s’entrada hi havía un grandiós convent, i, just devant, una caseta, i an es portal una dona qui filava.
Entra a l’iglesia, oeix un enfilai de misses. Com no’n sortiren pus, sortí ella, i encara hi havía an es portal d’aquelles casetes sa meteixa dona qui filava.
An aquesta li vengué de nou aquella jova esterna, tan gentil i senyorívola, amb aquell ninet com el sol.
Ja hu crec que no pogué estar que no hi anás a demanar-li de noves per sebre qui era, d’ont venía, i que cercava per allá.
Sa jova le hi contá tot, i ella va dir:
—Fieta meua, si vols estar amb mí, me farás un bon favor. Jo rent sa roba an es frares d’aquest convent, i, com son tants, e-hi ha feina bé per totes dues. T’assegur que estaríem ben bé, plegadetes com a dues germanes.
E-hi va quedar, i com a dues germanes foren sempre. Mai tengueren mitja parauleta de res.
I es nin al punt va esser grandet, i sempre era amb sos frares, que li mostraren de lletra i de servir missa, i el feren escolanet.

Des cap de set anys es comte torna de la guerra.
Arriba a ca-seua, i no hi troba sa dona ni s’infant.
Prengué una volada feresta.
Sa mare per tota resposta li presenta ses dues cartes que havía rebudes d’ell.
—¿Escrigueres això, diu ella, i ara t’en vens amb aquestes?
Es comte les se mira, i queda sensa polsos.
—Es ver, digué que això es just sa meua lletra; pero més ver es encara que jo no he escrit tal cosa, sino tot lo contrari. Jo lo que vaig escriure per dues vegades, que la regozitjásseu a ella i s’infant, fos lo que fos. Això i no pus vaig escriure jo, com vos m’enviareu a dir que no sabíeu s’infant si era animal o criatura, i que tot-hom mal-parlava de sa mare, que deien que no poría esser més que una polissona, i que vos no volíeu estar pus amb ella.
—¿Jo enviava a dir això? clamá sa comtessa véia, tota astorada.
—Sí, això, respòn es comte.
—Jo no vaig escriure tal cosa, diu sa mare. ¿Com e-hu havía d’escriure si era tot lo contrari? ¡si es nin era com un sol, que ningú mai n’havía vist cap de tan garrit! ¡si tot-hom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora! ¡si beneíen s’hora en que t’hi eres casat! ¿Com havía d’enviar a dir jo que no volía estar amb ella, si l’estimava més que si fos estada fia propia?
Si confús estava un, més e-hi estava s’altre, i no hi sabien dar volta sobre lo que poría esse estat allò.
—¿I cap aont va pendre? diu es comte a la fi.
—Cap an es meteix bosc aont l’havíes trobada, diu sa mare.
—Idò m’en hi vaig ara meteix, i no tornaré que no torn amb ella i amb s’infant.
Pega bot demunt es cavall i parteix més que depressa cap an aquell bosc.
El tresca tot, i no va veure una ánima ni afiná rastre de res.
—Sobre tot, diu ell, trescaré fins que l’haja trobada. Si no la trob, trescaré fins que caiga mort.
I ja fonc partit tresca qui tresca camps, viles i ciutats, i camps viles i ciutats, demanant indicis a tothom que veia.
Ningú n’hi sabia donar.
No-més trobá un pastoret que li digué que se recordava d’haver-ne vista una de dona, feia molt de temps, que no’n tenía de braços, i que’n duia un de nin que resplandía de garrit que era. Pero no li va sabre dir pus.
L’homo seguí tresca qui tresca.
Des cap de temps arriba a una ciutat.
Just a s’entrada afina un grandiós convent, amb una caseta devant i dues dones, una més jova que s’altra, que filaven an es portal.
Era el dematí, sent tocar una missa, i diu an aquelles dones.
—Germanetes, ¿no me deixarieu fermar es cavall aquí, i aniría an aquesta missa que toquen?
—Sí, senyor, digueren elles.
Sa més jova li clava la vista, i el coneix.
—¡Ja estam perduts! diu entre si meteixa. ¡Es ell que mos cerca per matar-mos!… ¡No res, será lo que Deu voldrá1… ¡Purissimeta Verge, mare meua amantíssima, no mos desampareu!
Es comte s’en entra dins l’esglesia, surt sa missa, i la servía un escolanet d’una onzena d’anys, que tenía una cara com un xerafí, i era com un santet. En tot es temps de sa missa ni alsá’ls uis ni’s bategá més que per fer ses cerimonies que pertocaven.
Es comte no havía vista servir una missa tant bé mai. Més esment tengué an es servidor que an es frare qui la deia.
I en sortí una altra, i le serví es meteix escolanet; i, si bé havía servida sa primera, millor serví sa segona.
I totes ses que sortiren, les serví ell meteix, sensa desmaiar un punt.
Es comte hauría jurat que allò era un angelet del cel que Deu havía enviat perque servís ses misses així com toca servir-les.
Mentres sortiren misses, es comte no’s va moure.
Com va veure que ja no’n sortíen pus, sortí ell, amb un cap com una ferrada, sensa poder-se avenir d’aquell escolanet.
Tot-d’una que es a defora, i veu ses dues dones que li havíen deixat fermar es cavail a sa seua carrera, ja los ne parla.
—¡O germanetes, quin escolanet que hi ha en aquest convent! ¡No n’havía vist cap mai, ni es possible que n’hi haja un de consemblant! ¡Allò no es un al·lot! ¡allò es un ángel en carn humana!
—¡Ja és es teu! diu sa veia a sa jove.
En aquest entremig se presenta s’al·lotó, lo més xaravel·lo.
—¡Veltaquí! clama es comte; ¡aquest es!… ¡Ditxosa vos si sou sa mare! diu girat a sa jova.
Sa jova a l’acte agafa s’al·lotó per sa má, i li diu:
—Guiemet, besa ses mans a ton pare.
Es comte romangué sensa poisos.
—¡Això no pot esser! diu cridant. ¡Sa meua dona no tenía braços!
Aquí ella los s’arromanga fins ben amunt, i los hi mostra: teníen una costura an es colzos per tot lo redó. Se coneixía que havíen estats taiats, i los havíen confegits.
Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fii.
S’abraçaren tots tres, i cuidaren a fer ui d’alegría i de gaubansa.
Es nin volgué quedar per frare d’aquell convent, i fonc Sant Guiem.
Son pare i sa mare s’en anaren a ca-seua, i visqueren en pau i alegría anys i més anys, fins que foren morts; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Tres germans desxondits

Això era un pare que tenía tres fiis, En Pere, En Pau i En Bernat.
Se morí, i no-més deixá mig-hort de terra amb un morer.
Posá an es testament: faç mon fill hereu.
—Jo som fii, jo som s’hereu, diu es major.
—A-poc a-poc, dia es segón. Si tu ets fii, també hu som jo; i si et toca a tu esser s’hereu, també em toca a mí.
—¿I a mí que no em comptau per res? diu es derrer. ¡Veiam si em fareu bort a-poc a-poc! ¡Ell e-hi haurá d’haver més de dos doblers de raons per pendrem s’hereuatge!
Aquesta es teua, aquesta es meua, no se poríen avenir per cap vent del mon.
Bé los deien que, per no anar de plets, i fondre-hu tot derrera escrivans, micers i procuradors, fessen tres parts iguals de s’heretat, i n’hi hagués una per-hom: pero ells responíen:
—¿Fer tres parts? ¡Ja mai! Prou poc es, ¿i encara e-hu voldríau xapar? ¡Ell sería com es porc d’En Nas de Bota, que tot se va retre en llemugues[28]! ¡Benhaja un bon hereu! ¡Primer fará flamada s’heretat, que no consentirem a xapar-la! ¡Qui tendrá ungles les treurá!
Com prou se varen haver gatinyats, digueren:
—Lo millor es que anem an el rei, i ell que faça sa sentencia.
Un día dematí s’aixecaren abans d’anar en lloc, i ja foren partits un derrera s’altre.
Camina caminarás, En Pere troba un homo que havía perduda una mula, i la cercava.
—Germá, diu s’homo, ¿no hauríeu vista una mula?
—¿Que era torta? diu En Pere.
—Sí que hu era. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá segón.
—Germá, li diu; ¿no hauríeu vista una mula?
—¿Que era coixa? diu En Pau.
—Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá derrer.
—Germá, li diu; no hauríeu vista una mula?
—¿Que era curta? demana En Bernat.
—Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, tot consirós i mal-a-pler.
—¡Com es vel·la llissa! deia ell, que tan meteix es gros que aquests tres homos m’hagen endevinats es tres defectes de sa meua mula, sensa haver-la vista ni coneixer-la. Si no son ells que la m’han presa, ells saben per ont caplleva. Sobre tot, o el dimoni e-hi ballará de capoll o han de sebre perque no m’han volgut donar més claricies de sa mula. An el rei m’en vaig a contar-ho.
Gira en coa, i s’en hi va; i feu tanta via per una dressera, que hi va esser primer que aquells tres, que arribaren com ell acabava de comptar es pas an el rei.
Los conegueren, i criden es major.
—¿Com es, diu el rei, que has demanat si era torta sa mula, sensa haver-la vista?
—Jo le-hi diré, respon s’estornell: perque p’es camí, com venía, he reparat que només estava menjada una vorera, i s’altra no era coneixedor que l’haguessen tocada. I jo he pensat: això no pot esser més que una bistia torta d’un ui. Si hagués vista s’herba de ses dues voreres, no se sería contentada amb sa d’una.
—¡Aquesta et val! diu el rei, i crida es segón.
—¿Com es, li diu, que has demanat si sa mula era coixa, si no l’havíes vista?
—Jo le-hi diré, respon s’estornell: perque p’es camí havía reparades unes petjades de bistia seguides seguides, i que, en-lloc d’haver-hi ses quatre potes senyades, no-més n’hi havía tres: i jo tot-d’una he pensat: Ja devía esser coixa aquesta bistia que es passada.
—¡Aquesta et val! diu el rei, i crida es derrer.
—¿Com es, li diu, que has demanat si sa mula era curta, si no l’havíes vista?
—Jo le-hi diré, respòn s’estornell: perque p’es camí havía reparat que es sembrat de cada vorera no tenia sa roada gens espolsada, i que hi havía potades fresques; i he pensat tot-d’una: això no pot esser més que una biStia curta que es passada per aquí, i no ha pogut espolsar aquests brins.
—¡Aquesta et val! diu el rei.
I aquell de sa mula s’en hagué de tornar sensa res an es fus.
—¡Quins tres beneits! deia el rei remenant es cap, i pensa qui pensa, amb sa resposta que cada un havía feta.
Com li varen haver demanat que fes sentencia sobre es testament de son pare, e-hi volgué anar amb seny de bistia veia.
Los fa romandre, i los donen una cambra i un llit per tots tres.
Lo endemá los diu que esperen un dia més, i dos criats, d’orde seua, los posaren un paper de xigarro baix des pilars des llit, i s’amagaren dins una caixota que hi havía devora, conforme el rei los havía manat, comanant-los que escoltassen bé lo que aquells tres diríen en colgar-se.
Com varen haver passada la Corona i sopat, s’en van a jeure; i encara no varen tocar llit, com digueren tots tres a la una:
—O el cel s’es abaixat o la terra s’es alçada o mos han posada cosa devall es pilars des llit.
Peguen bot a l’acte, e-hu miren, i troben es paper de xigarro devall cada pilar.
—No-res, digueren: deixem-los-hi fer, que com los hi han posats, senyal que los hi volíen. Sobre tot, tampoc això no mos aturará gaire des dormir.
Com lo-endemá el rei sabé es pas, no hi poría donar volta, i n’estava com un beneit.
—No-res, digué: que los fassen dinar d’una porcella rostida i de bon vi, i dos escrivans, amagats, que no los puguen perdre cap paraula, que escriguen tot quant dirán.
Així se va fer. Com aquells tres veren sa porcella rostida, ja hi están abordats, i venga talabant i altre talabant, ¡no se donaven raó a ses barres. Aviat pagá la festa es vi. No havien mester tassó; li pegaven amb so brocal.
Ja feia una bona estona que enfornaven i xerumbaven, i no los havía llegut embarbollar mitja parauleta.
A la fi un diu:
—¡Bona es aquesta porcella!
—¡Bona! responen els altres dos; però té gust de cadella.
Des-cap d’una estona un altre diu:
—¡Bò es aquest vi!
—¡Bò! responen els altres dos; pero té gust de fossar.
Des cap d’un poc un altre diu:
—¡Bò es aquest rei, que mos tracta tant bé!
Els altres dos li saltaren demunt, dient:
—¡Callararum callaroro! que n’es bort i fii de moro.
Es dos escrivans escrigueren tot això, i e-hu presenten an el rei, que digué tot-d’una:
—¡Fosca d’auba! En parlar de mí, no ric. Jo hu he d’arribar a s’enfront an això; i si no en surten nets, jo los assegur que s’hi han de posar sa má.
Crida es carnicer, i li demana d’ont sortí aquella porcella.
Es carnicer fa cames, i allá ont la compra, li diuen:
—Es dia meteix que nasqué, sa mare se morí. Teníem una cadella qui alletava, li matam es quissons, i sa porcellina li mamá.
—¡Aquesta los val! diu el rei, com es carnicer li compta això.
Crida es reboster, li demana d’ont es sortit es vi que s’han begut aquells tres homos. Es reboster, a força de pensar, se recorda de qui le-hi va vendre; va a preguntar-lo, i aquell diu:
—Aquest vi es d’una vinya que es veis diuen que per temps e-hi enterraven: era fossar.
—¡Aquesta los val! diu el rei, com es reboster li compta això.
Pero encara li falta aclarir lo més gros, lo derrer que havíen dit.
Comença a cercar del llim de les olles per aclarir-ho, i aviat posá forqueta, perque aclarí massa, i e-hi va tirar terra demunt més que depressa.
No foren tot berbes sa rabiada que va pendre.
Com l’orgue torná estar trempat, crida un pintor i es tres revel·lers, i diu an aquests:
—Per fer sa sentencia que em demanau, he mester s’estampa de vostron pare. Donau quatre indicis de sa seua fesomía an aquest pintor, i el mos retratará.
Los hi donaren, i aviat sa figura estigué feta.
El rei la penja a una paret, fa venir es tres germans, i los entrega una ballesta i tres fletxes perhom, i los diu:
—¡Hala! desparau aquestes fletxes an aquesta figura. Es qui n’hi acorará una més endins su es mig des cor, aquell será s’hereu.
Es major pren sa ballesta, despará ses tres fletxes, i totes les clava ben endins, su es mig des cor de sa figura.
Pren sa ballesta es segón, despara, i tengué tan bon dret com es major.
Entrega sa ballesta en es derrer.
Es derrer, en lloc de desparar-la, la torna en el rei, i li diu:
—Senyor rei, p’es mig-hort de terra i es morer, ni per tot quant me pogués haver deixat mon pare, jo no despar a una figura, a una semblansa seua. Si per esser hereu li he de desparar ses fletxes, m’afluix de tot quant me puga tocar.
—¡Tu éts es vertader fill! diu tot-d’una el rei. ¡Tu éts s’hereu! ¡Ja no importa que despars! ¡Ja está feta sa sentencia!
En Bemadet s’en aná a ca-seua, i posseí desde aquell dia es mig-hort i es morer.
I ara creu-me, sies el qui sies que lletgeis o escoltes.
Diada de vent
pose’t a un arracer, i estarás calent.
Torra Nova, Desembre de 1896

En Gostí lladre

Això era un pare i una mare d’Artá, que no més teníen un nin, que havía nom Gostínet.
Abans des set anys son pare se mor, i deixá an es testament que havíen de donar an En Gostí sa carrera que voldría.
Sa mare, com va esser grandet, el posá a ses escoles; pero ell no n’era gens devot: molts de dies feia sa pòlissa o hi anava tard. Com es seu cosset no tenía aturai i era just una espira de foc, ponyía els altres, los desbaratava; i en haver-n’hi cap que li signás, ja li havía encivellat un quern de nesples devers es morros o es nas; i sang i plors per llarg. Es mestre e-hi acudía, li feia alçar es faldaret de derrera, i amb unes corretges de llandera de tambó, ¡hala bones cimades demunt aquelles anques! fins que eren ben vermeies; i llavò com arribava a ca-seua, sa mare, que ja hu sabía dels altres al·lots que le-hi havíen anat a dir, li refegía amb un vencis que tenía aposta, perque amb sa má se feia massa mal.
¡Vaia quin al·lot més dastre! Duia un dimoni a cada cabei; no sabía aont l’havía de pegar. Tant sa mare com es mestre bé la-hi pitjaven a sa carn de ses galtes, anques i costelies; pero ell com més ventim li donaven, més cap esflorat tornava, i manco bonda feia. Sa mare en tenía uns bons mal-de-caps; no sabía que fer-se, perque ja hu havía provat tot: si li anava en-bones, s’en emprenía; si li anava a-les-males, se posava més rebel·lo.
Com va haver fets es dotze anys, un dia l’agafa, i li diu:
—Fii meu, ja es hora que cobris coneixement; ja basta de fer cap-buitades i mal-criadeses. Ja pots veure de quin cap feim estelles: si aquest carabaçot teu no s’assanta, ¡t’ho dic devant devant! si no mudes de sol-a-rel, ¡no et venga de nou! amb un garrot te rompré una espal·la: t’estim més afollat que polissó. Ton pare deixá an es testament, que t’havía de donar sa carrera que voldríes: ¡a veure quina vols! ¿Vols esser capellá?
—No, respon ell: han d’estodiar massa per esser-ho.
—Pero veus, si e-hu fosses, ¡sabs que estaríes de bé! ¡menjaríes xicolate!
—¡No vaig de capellans ni capellanons! ¡Es cap no m’hi tira!
—Idò ¿que vols esser micer?
—¿I que son micers?
—Son uns senyors amb barba que embruten molt de paper, i embuien molt de fil, i guanyen doblers per llarg.
—¿I qué han de fer per esser micers?
—¡Ah fii meu! han d’estodiar a Ciutat i llavò a fora-Mallorca.
—¿I per embuiar fil i embrutar paper, tant de maleveig? Jo, sensa moure’m d’Artá, no me don per ningú envers d’aquestes dues coses.
—I ¿ara et penses embuiar fil i embrutar paper així com es micers?
—¡Voleu que vos diga: que de gat a gat no hi deu haver més que arpades! Sobre tot no hu vui esser micer.
—Idò ¿que t’hem de fer metge?
—Manco. ¡Bona gent me treis! Ell no-més son bons per fer pendre oli de ressino, senet, sal de Madrit i una partida de coses més, totes dolentes! que, sols que un les vegi, ja li giren es ventrei.
—Pero hu fan per curar es malalts.
—¡Bona casta de curar! An es cementeri los s’en duen ell!… ¡Ma mare, no’m vengueu amb metges ni metjons!
—Idò et farem fuster o ferrer o moliner…
—¡No m’agraden gota aquests oficis! E-hi ha massa que fer.
—Ja hu crec: ell lo que es diu sa feina per part teua la poríen estancar en voler; no hi hauría perill que et fesses contrabandista. Lo que es tu, sa vida de burgués: menjar i beure, i no fer res… més que capbuitades, bal·ladines i maig. ¡Veiam idò quina será sa carrera des teu gust! ¡veiam que t’haurem de fer!
—¿Qué m’haureu de fer? Lladre.
—¿Qué has dit, gran polissó?
—Que vui esser lladre. ¡Això es una carrera de renyó clos! ¡Ell no-més costa es pendre! ¡Vaja una carrera aviada i retent!
Com sa mare el senti, no pogué pus: s’hi aborda, i, pimplam pimplena, li feu ses galtes vermeies i blaves ses anques; pero es dimonió no s’aturava de dir, fent potadetes:
—¡Lladre vui esser! ¡lladre seré! ¡lladre, lladre, lladre!
Sa mare se cansá de bestreure, i encara el deixá cridant:
—¡Lladre vui esser! i lladre seré!
Des cap d’una temporadeta, el torna escometre, i li diu:
—Pero, Gostí, ¿encara no vols dir que has de esser, fora berbes?
—¡Ja vos ho vaig dir tan clar! respòn ell: lladre.
—Pero ¿qué vol dir lladre?
—Vol dir que hu vui esser, i foris.
—Pero ¿qui ha vist mai esser lladre?
—Ningú hi ha que no hu haja vist. Ja es més bò de fer veure lladres, que no veure’n: no hi ha altra cosa p’el mon. ¿Aont e-hi ha un altre ofici que tenga més pressa? ¡Sabeu que es de descansat!… ¡ell no-més costa es pendre!
—¡Pero los agafen, i los posen dins sa presó!
—¡No-més agafen es beneits, es qui roben poc! Robau molt, veureu com no vos aplegarán.
—Pero ¿i no pories esser capellanet?
—¡Ara es hora de capellans! ¡Tanta feina per tan pocs doblers!
—¿Idò micer?
—No vaig d’esser animal de ploma. Per plomar qui se present, no importa que m’en vaja a Ciutat i a fora-Mallorca a buidar-me es cap estudiant. ¿Tant beneit me mirau?… Sobre-tot, lladre vui esser, i ses raons sien acabades; i vos teniu obligació de fer-m’hi: mon pare vos deixá an es testament que m’havíu de donar sa carrera que jo voldría. Si no l’hem donau, sou fora de s’heretat; i mirau quina hora vos ho dic.
Li va caure tan avall a la pobreta tot això, que sentí ses ales des cor que s’acopaven, i no pogué dir res pus: va rompre en plors, i no hi havía qui l’aconsolás.
Perduda de tot, s’en va a contar-ho a un cunyat seu, que digué:
—Envie’l-me un dia d’aquests, veiam si el faré entrar p’es cavat.
Le-hi enviá des cap d’un parei de dies amb escusa de tornar un paner.
Es blonco li feu una bona escomesa, i al punt li entra d’aquesta manera:
—I tu, Gostí, ¿qué no has pensat gens gens quin ofici has de pendre? Perque no et penses poder fer sempre sa vida del canot, com fins aquí. ¡Vaja, a veure aont te tira aquest cap teu!
—Ja estic cansat de dir-ho a ma mare, respòn s’estornell. Es meu cap me tira a esser lladre.
—Pero bé, ¿que mos has enganat an es flasco de s’aigo-ardent?… ¿que estás moix? ¿Aont treu cap voler sa carrera de lladre?
—Pero ¿i que sou agafats amb cans vos i ma mare? Perque ma mare també fa aquests estufornos en sentir anomenar aquesta carrera. ¡Com si no fos sa carrera més atiranyada, sa que costa manco, sa més retent!
Es blonco, com sentía aquest raig de bataionades, ¡tenía unes ganes ferestes de rompre en galletes, batcollades i cosses! Pero, per no fer estelles tan prest i espenyar-ho tot, se va detenir.
—Pero, Gostí, digué l’homo amb tota sa calma que va poder, ¿no veus que vas malament?
—Ben bé vaig jo.
—¿Qué no veus que t’agafarán?
—¿A mí agafar-me? ¡Será massa dejorn! ¡Si no més agafen es beneits, es qui roben poc! Jo lo que dic: uis espolsats, i en posar-s’hi, que hu pac.
—Pero ¿per que dius aquestes heregíes?
—Cap heregía dic. Lladre he d’esser, anc que se bes el cel amb la terra. No, i avisau-la vos a ma mare, si li voleu bé! Ella té obligació de donar-me aquesta carrera. Si no l’hem dona, no s’en escapa: e-hu passaré an es jutge, i será fora de s’heretat: no tirará cap cossa.
Es blonco no pogué agontar-ho pus, se volá de tot, i ja hi está abordat, i cosses, i galtades, i batcollades i mormes.
I aquell dimonió d’al·lot que se defensava així com poría, i no se donava raó a ses barres cridant:
—¡I e-hu seré lladre! ¡i e-hu seré! ¡i e-hu seré!
Passa una temporadeta, s’estornell va cumplir setze anys, i agafa sa mare, i li diu:
—Ma mare, no vui estar pus amb aquestes. Sa vostra obligació es donar-me sa carrera que jo voldré. Bé sabeu quina es sa que vui. M’han dit que an es Bec de Ferrutx e-hi ha una cova de lladres aont poré fer es meus estudis de lo millor. Menau-m’hi, i estaré assaciat. No, i escoltau-me bé: vuit dies de temps vos don. Si dins aquest termini no m’hi heu menat, don part cuantra vos de que no voleu cumplir es testament de mon pare.
La pobreta, com prou hagué, plorat, s’en torna an aquell cunyat seu a veure quin cami havía de pendre.
—¿Vol dir ha demanat per anar an es Bec de Ferrutx? diu ell. Idò encara poría esser que mos digués bé. Jo el conec an es capitá d’aquesta companyía de lladres, i estic segur que, sino hu fa per mí, no hu fará per ningú. Veus, jo te donaré una carta per ell aont li diré lo que passa: que aquest al·lot es un nebot meu cap-verjo, fii d’una pobra viuda; que veja si amb sa primera l’escaliva, ¡si li fa avorrir sa vida de lladre. No hi veig altre remei per decantar-li des cap sa curolla que ha presa.
D’aquesta manera e-hu feren. Es cunyat va escriure sa carta que havía dit; i mare i fii, un dia abans de s’auba, partíren cap an es Bec de Ferrutx.
Passaren So’N Fortesa, i cap avall per Morell. Com es sol sortí eren an es peu de sa muntanya, tota reblida de mates, cárritx i paumeres, que fa de capsal an aquell penyalar grandiós en forma de bec disforjo, que s’alça esglaiedor contrapassant d’un bon troç tots es puigs veinats, i guaita tot es pla i sa muntanya de Mallorca, vermeienc, ple d’encletxes i crivells, sensa casi gens de peu de murada, tombant-se per devant, tot amenaçant sa coma d’En Fraig i ses cases de sa Devesa.
En Gostí anava fora-corda com se veia per aquells paratges, tan desolats, tan ferests, tan enfora de remeis.
—¡Viva! ¡viva! deia s’alcatraç, botant i fent es boig. ¡Si que hi deu anar bé per aquí amb una partida de lladres! ¡Aquí em poré assaciar! ¡Sí que en farem de gambades per aquests comellars, costers i ressingles! ¡Ja sabrán que cosa es, tots es qui passaran amb sa bossa plena o amb gens de concert que valga una treseta!
Sa mare, poreu fer comptes, plorava a-les-totes, com el sentía descapdellar.
—¡Ah fii meu! deia la pobreta. Tu m’has de matar amb aquest enfilai d’heregíes que dius! ¡No n’havía sentides tantes mai! ¡E-hu veig que éts tornat boig de tot! ¡no t’en es romás gens gens de seny! ¡Éts fermador! ¡O si jo te pogués fermar! No en donaríes cap pus de passa!
En Gostí casi no hi parava esment a lo que ella deia. Ses dents li pruaven com ja no havía afinada sa cova des lladres, i se cuidava a treure ets uis per veure si en colombrava cap en-lloc.
Tot-amb-ú en veu devallar tres, carrera uberta, amb un trabuc a s’esquena, cridant:
—¡Uei! ¡aturau-vos, o sino sou difunts! ¡fora caminar pus!
Aviat los foren demunt, i no s’aturaven de dir:
—¡Es doblers o la vida! ¡es doblers o la vida!
—¡Ola camarades! ¡ola companys! se posa a dir-los En Gostí. ¡Jo venc a voltros! ¡vui esser des vostros! ¡venc per esser lladre!
—¡Es doblers o la vida! deien es lladres, figurant-se que En Gostí los sortía amb aquelles per desfer-se d’ells.
—¡No en duim cap! deia sa mareta plorant. ¡Som una pobra viuda: no-més tenc aquest fii, i el vos men! ¡Tant ver com s’ha dita missa avui! ¡Maldement no hu fos tant!
—¡Ja hu poreu creure ja! deia En Gostí. ¡Es ben ver! ¡venc per esser lladre amb voltros!
Es bandetjats los varen regonèixer ses butxaques, los pauparen, veren que no en duien cap de dobler, i varen resoldre de presentar-los an es capitá, i los hi menaren.
Com los veu i llegeix sa carta, se va convèncer de que deien ver.
—No-res, pot quedar desd’ara, diu a sa viuda; i no tengueu ansia d’ell, ja li tendré esment. Vos ne poreu tornar descansada.
La pobreta, bé hu poreu considerar, plorava a-les-totes, i no s’atura va de dir:
—¡O fii meu, aont t’he hagut de veure! ¡Aont m’has feta venir! ¡O si ton paret fos viu, ell que era tan bon homonet! ¡Qui le hi hagués hagut de dir d’aquell angelet que deixá demunt la terra! ¡Com jo hu veig, haver-te de deixar aqui, fii meu! ¡Jo no arribaré viva!… ¡p’es camí cauré morta!
—¡Ja arribareu ja! deia s’animal d’En Gostí. ¡Sabeu que hi estic de content! ¡Ja som arribat allá ont volía! ¡Vaja, anau-vos-ne a ca-nostra, i tot quant era de mon pare, tot es vostro: no hi vui part ni lletgitima. Sa carrera que tenc me basta i me sobra per viure. ¡O quina carrera més bona i més devertida!
—Gostí, arribá a dir es capitá des lladres, no síes tan goranenc: no vages encara a ponyir-li ses nafres, prou enmaleídes están. I p’es teu maneig t’ho fas de present desd’ara: jo no acostum dir ses coses dues vegades. Es qui jo comand, serán lladres, serán polissons, tot lo que vulgues, pero mal-creents jo t’assegur que no hu son gota: o creuen o el dimoni los s’en du.
En Gostí va veure que anava de-bò, i posá punt en boca abans de més raons. Es capitá passá per orde que donassen berenar a sa mare, i que dos l’acompanyassen fins a Morell.
Així hu feren sensa desmandar-se un punt, i la pobreta s’en torná a la vila, tot plorant.
Es capitá, per complaure aquell amic que li havía escrita sa carta, estigué un parei de dies, pensa qui pensa com e-hu hauría de fer per escalivar fort aquell cap-esflorat, que se creia que essent lladre ja tendría la Seu plena d’ous.
Sa cova era una encletxa que es penyal feia, i per pujar-hi havíen de pendre un caminoi de cabres que donava una mala-fi de voltes, que ningú, en no esser aquells lladres, en poría treure agüier. De sa boca de sa cova poríen estendre la vista de bona manera: veien casi tota sa Roqueta. Teníen a s’entrelluu a má esquerra es puig negre i es de Calicant de Sant Llorenç des Cardessar i es de Randa; a man-dreta la mar, es cap de la Victoria i Formentor; i devant tot es serrat de ses muntanyes de sa neu fins an es Teix de Sóller i Galatzó. Destriaven de lo més bé sa torrentera de Sa Vall, es pla de Petra, Sineu, Llubí, Santa Margalida, Muro, Sa Pobla, Alcudia, Inca, i més en-llá de Binisalem.
Ja se poríen assaciar bé aquells lladres de mirar lluny, i poríen veure de lo millor si ningú hi anava a donar-los comendacions de part de la Justicia.
Un dematí devers una hora es sol alt, es capitá estava a sa boca de sa cova, estenent la vista, i colombra un homo que pujava de devers Bel·lem, camí camí, per baix de ses cases de sa Devesa. Se posa a mirar-lo-se fit-a-fit, i al-punt va veure que era un artaner que li deien En Massot, i duia un anyell an es coll.
Crida En Gostí, i li diu:
—¿Veus aquell que s’en puja p’es camí amb un anyell an es coll?
—Sí que el veig.
—Idò ja pots trompitxar a prendre-le-hi, i ¡alerta a tornar que no el dugues!
En Gostí hi pensá una mica, i llavò diu:
—No-res, una espasa amb beina he menester. S’espasa basta que lluesca un poc.
N’hi treuen una de veia. Li pega quatre fregades, la fa ben lluenta, la posa dins sa beina, i s’espitxa per avall, carrera uberta.
—¡Ja tendrá bona espasa i bona beina! deien es lladres com el veien que s’en anava tan acanalat. ¡Bò está En Massot per deixar-se pendre s’anyell! No hi ha homo dins Artá que los tenga més granats an es caps des dits i més feixucs an es jocs. ¡Ja sabrá En Gostí perque hi es anat! No hi ha vel: En Massot l’atzufa.
Mentres-tant En Gostí ja era an es camí de ferradura que puja voretjant sa muntanya per dins sa garriga cap a So’N Fortesa, per ont En Massot havía de passar. Amolla sa beina a’s mig des camí, i segueix per amunt, i amolla s’espasa més envant, i ell s’amaga dins una mata.
Al-punt En Massot amb s’anyell an es coll arriba allá ont e-hi havía sa beina en-terra; la veu, i l’aixeca.
—¡O, i es una beina! diu ell. Deu esser caiguda a qualcú. No hu pagava acalar-me per aquesta enderia. Sobre-tot, cap espasa tenc, ni en vui, si m’ha de costar una salivada; ¿qué he de reprémer, idò, sa beina tota-sola?
La tira, i seguí per amunt amb unes bones passes. Un fii seu lo en-demá se casava, i s’anyell havía d’esser per ses noces.
Quatre-centes passes més amunt veu lluir una cosa a’s mig des camí; fa més via per veure que era; i fonc s’espasa d’En Gostí, just nova de trinca, més lluenta que un llambre.
—¡Jès! diu ell, ¡una espasa!… ¡Ja es s’espasa d’aquella beina que he trobada! Ja vui jo anar a aixecar-la, i les tendré totes-dues. Lo que me convé, per fer vía, deixar s’anyell en-terra. Está fermat p’es quatre potons; no pot fogir.
Le-hi deixa, i ja es partit cap a sa beina.
En Gostí que el vel·lava, com un gat sa rata, surt de s’amagatai, pega fua a s’anyell, i ja el s’ha carregat, i per amunt cap a sa cova.
Al-punt e-hi va esser, i es capitá i els altres lladres quedaren astorats com el veren.
—¿I que el dus? deien fent espants.
—¡No vos ho deia jo que el duría!
—¿I En Massot no t’ha esbeltit?
—Ni m’ha tocat, ni s’en es temut.
—¡El dimoni éts! deien tots, i no n’hi havía cap que s’en pogués avenir.
En Massot, com va tenir sa beina, gira en-coa, i cap a s’espasa falta gent. E-hi arriba, i no veu s’anyell, blanc ni negre. Queda fret, sensa polsos.
—¡Aquesta sí que m’es bruta! diu ell: ¡quin perboc de reia nova es estat aquest! Pero ¿i qué pot esser estat això?
Mirá una bona estona per tot allò, va regonèixer una partida de mates i carritxeres, per veure sí s’animal esperonetjant se sería aficat dins qualcuna; i ancara poría mirar i regonèixer. S’anyell no hi era, i s’acabava.
—¿Qué havía de pensar ell pus en sa beina ni en s’espasa?
A la-fí diu:
—Això no pot esser més que s’animal s’es desfermat, i es fuit a sa guarda. Allá es segur que el trobaré.
Torna arrera, i no s’atura fins que es an es pastor.
—¿I no es vengut s’anyell? li diu tot-d’una que el veu.
—¿Quin anyell?
—¿Es que m’en he duit?
—¿Es que vos n’heu duit? ¿I vos no hu sabeu, que l’heu fermat, i el vos heu posat an es coll?
Aquí En Massot li compta fil-per-randa lo que li havía succeït.
—Germanet, va dir es pastor, jo no vos diré s’anyell aont es, perque no hu sé: lo que vos puc dir i jurar, que no es vengut, que jo m’en sia adonat. Per un desengán vostro, e-hu porem mirar.
E-hu miraren, i ¡que hi havía d’esser s’anyell!… ¡tant com sa coa de s’ase! Aón era ell, dins sa cova des lladres, mort i més de mig escorxat.
En Massot s’en va a l’amo a comptar-li lo que passa.
L’amo diu:
—No res, si tu necessites s’anyell per demá, du-te’n un altre, i s’anyell ja compareixerá.
—¡Bon favor me feis! respòn En Massot. Quand aquell no comparega, aquí som jo per pagar-lo.
Pren un altre anyell, el ferma per ses quatre cames ben fermat amb set nuus, per que no li fés sa meteixa endemesa que s’altre; el se carrega an es coll, i cap Artá s’ha dit p’es meteix camí.
Justament es capitá des lladres tornava atalaiar de sa boca de sa cova, i m’afina En Massot amb s’anyell an es coll, i diu:
—¡Ell ja tornam tenir En Massot que s’entrega amb un altre. ¡Gostí, hala depressa a pendre-le-hi!… ¡Ja et voldría veure aquí amb ell!
—¡Esperau un poc, i m’hi veureu! diu En Gostí, i parteix, trot trot, per avall, i fins an es camí no s’atura.
S’amaga dins una mata, i espera qui espera En Massot.
Alpunt sent es seu trepig, i ja se posa afer: ¡Meee! ¡meee! ¡meee!
—¡Jès! diu En Massot. ¡Aquesta sí que m’es fresca! ¡Bé me va! Això es s’altre anyell, aperdüat, que no deu haver poguda trobar sa guarda… A veure si l’agaf. En tornaré un, i no n’hauré de pagar dos. Ja sé que faré: posaré en-terra aquest que duc, i així poré córrer més falaguer.
Mentres el posava en-terra, En Gostí ja va esser dins una altra mata, més enfora, i no s’aturava de fer: ¡Meee! ¡meee! ¡meee!
—¡Es dimoni ara fuig! diu En Massot. ¡Ja puc trompitxar! No-res, jo faré s’euveia: —¡¡¡beo!!! ¡¡¡beo!!!
I li donava amb tot es canyó, i sempre cap allá ont sentía s’altre bel.
Assetsuaixí el sentía prop, assetsuaixí enfora; a estones el sentía que com que s’anyellet cuidás a estellar-se; llavò estava una bona estona que no el sentía. Era que En Gostí s’en anava com un coet d’una mata a s’altra, acalat acalat, perque En Massot no afinás sa manganeta:
—¡Meee! feia es traidor lo més al-víu.
—¡Beo! responía tot-d’una En Massot, i pegava fua cap allá.
—¡Ja será el dimoni aquest anyell! deia l’homo, com veia que mai el poría assolir. ¡El diantre es per anar sempre per dins ses mates! ¡Bé el sent belar; pero encara es s’hora que li haja vista gens sa llana! No ¡i aquest bel ès es seu net! ¡Que el conec de bé! ¡Tant segur tengués jo el cel!
L’homo no s’adonava de que s’era fet ben enfora. Amb tantes voltes i marrades ja no sabía aont se trobava, cansat i mort i suant tanta gota, que li hauríen poguda tòrcer sa roba.
En Gostí a-les-hores s’atura cop-en-sec de belar, i cametes me valguen cap an es camí. Troba s’altre anyellet fermat p’es quatre potons en-terra, amb una grapada ja el s’ha carregat, i s’espitxa més que depressa a sa cova.
Es lladres que se figuraven que aquest pic En Massot n’hauría fet un acop, i que ja no el tornaríen veure pus, com el veren amb si altre anyell an es coll, se feien creus, i no sabíen com diantre poría esser allò.
—¡Re-cent dimonis! deia es capitá, entre sí meteix. ¡Quin bergant que es aquest! ¡ell mos es sortit de cap de brot! ¿Qué farem? ¿Qué mos ne donará a tots amb una cuiereta? ¡Amb un dia aquestes dues proeses! ¡Ja li porem donar es títol ja en voler, i amollar-lo tot-sol!
En Massot, com prou va haver fet ¡¡¡beo!!!, que ja no el sentíen d’escanyat que estava, com va veure que passava temps i temps, i no sentía cap bel ni veia en-lloc fressa de res, va dir:
—No hi ha remei! ¡s’indigne, com ha cuidat a fer-me caure mort de córrer i de belar, ara m’ha descomparegut! i ¡anau-li derrera amb un pa calent! Sobre-tot, si no troba sa guarda, n’hauré de pagar dos, i morta. M’en torn an es camí, me carregaré s’altre, i… ¡no pensar-hi pus!
S’en hi va, i ¿com e-hi havía d’esser s’animalet, si En Gostí ja estava cansat de tenir-lo a sa cova?
Aquí l’homo queda sensa polsos: va perdre ses riaies de tot, i començá a fer gloses, verbo flastomar.
—Però ¿qué llamp tenen aquests anyells, que son tan fogissers? Deuen tenir fullet: no hi ha spiritu-tuó, n’han de tenir per-força. Sobre-tot, ell ja torn estar com un jonc de fuies. ¿I així m’he de presentar a ca-meua? No me queda altre remei que girar cap a Bel·lem, a veure si han compareguts tots-dos; i en cas de no, m’en duré un altre; que sensa anyell no vui jo noces a sa casa. Ja treurem es biaixos per un altre caire.
S’en torna tot mostii an es sementer aont pasturava sa guarda de Bel·lem, i es pastor, com el veu que s’entrega de buit per segona vegada, li diu d’un troç enfora.
—¡Re-cent dimonis! ¿I que vos ha tornat fogir?
—No m’en parleu, respòn el pobre: n’estic malalt d’aquesta passada. ¿I no han compareguts un ni s’altre?
—Jo no m’en som temut, ni hu crec que se sien acostats. ¡Jo hi tenía prou esment a veure si es primer tocaría comparició!
En Massot le-hi comptá tot, s’en anaren a comptar-ho a l’amo, i l’amo va dir:
—No-res, ¡du-te’n un altre, i no en parlem pus! E-hu seríen massa escrúes unes noces sensa gens de carn.
—Mirau, diu En Massot, tot agraït: lo que vos he dit llavò, vos torn dir ara: quant els altres dos anyells no compareguen, aquí som jo per pagarlos, fins a dobler i maia.
—Anau-vos-ne amb la pau de Deu, respòn l’amo.
Eu Massot demana una cordellina de cányom d’un parei de braces, la hi donen, s’en va a triar s’anyell, li ferma es quatre potons plegats ben estrets, i doná voltes, i va fer nuus, fins que tengué corda i desiara deia:
—¡Ja serás el dimoni si te desiermes tu també!
Com el tengué ben agarrotat, el se carrega an es coll, pren es camí, i de d’allá.
Ja no hi devia haver una hora de sol, i es capitá des lladres tornava estar a sa boca de sa cova, atalaia qui atalaia.
Prompte hagué destriat En Massot amb sa somada an es coll.
—¡Altre pic, Toni Colau! s’esclamá esclafint de riure. ¡Ell ja tornam tenir En Massot que puja amb un altre anyell!
—¿I es ver? digueren els altres, sortint a guaitar i deixant es foc i s’olla, aont ja bollía tot troços es primer.
—¡Hala, Gostí! diu es capitá. ¡Sería una llástima que mos hagués de passar per maia aquest altre! ¡Corre més que depressa a saupar-le-hi! ¡Ja hauries de tornar esser aquí!… ¡Brun com la bala!
—¡Venguen dos trossos de suro de devers un paum! diu ell tot rabent.
Los hi donen, i ja ha presa sa fua per avall, i rebotía de via que feia.
Arriba an es camí, s’amaga dins una mata, espera qui espera En Massot.
Com el sent que s’en venía tris-tras tris-tras, agafa un suro amb cada má, i se posa a fer: tutup tutup, tutup.
Aquell renou arriba a ses oreies d’En Massot.
—¿Qué diantre es això? diu l’homo, aturant-se.
I En Gostí tutup i tutup amb sos dos suros derrera sa mata.
—¡Bon re-cent raccions de guitzes! diu En Massot. ¡Ara veig que es aquest renou tan sec i tan sort que sent: son es dos anyells que me son fuits: se son trobats, i ara se baraien! ¡Sa cosa més clara del mon! Aquest pic los aplec.
I ¿qué fa ell? Posa en terra es que duia, i corrents cap aont sentía es tutup.
I En Gostí ja es partit a fogir d’una mata a una altra i a una altra, i venga tutup tutup, i de d’allá; i ara hu feia ben fort ben fort, i su-ara ben fluix ben fluix; i revolts, i marrades, i enfuites d’assí i d’allá; i assetsuaixí estava una bona estona sensa bategar-se, i llavò reprenía amb més violencia.
I En Massot que li corría derrera, fent flamada, taiant claus, flastomant a rompre, veent que eren tan mals d’assolir aquells dos repropis d’anyells.
Tan enforiolat anava que ni se va tèmer quant es sol se va pondre ni s’adoná de que venía sa fosca, fins que no hi va veure dos dits lluny, embuiat per dins aquelles mates i paumeres, sensa mè ni perdiu, i ben enfora des camí aont havía deixat s’anyell que feia tres.
Ja n’era més aprop En Gostí, que com va veure sa seua bona, tirá es suros, i si en hi aná capdret. Amb una grapada se posa s’anyell an es coll, i cap a sa cova s’ha dit; mentres En Massot potoiava per dins ses mates i carritxeres un quart lluny, un cop sopegant, un altre cop caient de folondres, tirant asperges a dreta i a esquerra.
Amb quatre bots En Gostí fou a sa cova, i me troba es capitá i els altres lladres enrevoltats d’un ribell d’arròs, amb unes taiades de carn dedins com es puny: i vos assegur que la feien navegar granat a sa cuiera, i no los capturava gens que fos un poc calent. ¡Vaja quins budoixos! ¡quina manera d’enfornar!
Com veren En Gostí que s’entregava amb s’altre anyell, així meteix se returaren una estona, i en feren d’exclamacions per llarg, i le-hi trobaven gros, i no poríen compendre com diantre aquell bigarniu era tan topadiç, i tan el dimoni per espampolar anyells a un homo forçarrut i de dolents arrambatges com En Massot.
—¿Vol dir sopau? demana En Gostí. ¡Ja m’hi vendrá bé aquesta arrossada, amb sa talent que jo duc! No hu dic per res, pero sa feixína i sa trescalamena que he haguda de fer, sols Deu del cel e-hu sab! Com vos dic que faré bon cap-de-taula, em poreu creure. No en quedarán llepaines d’aquesta ribellada orba.
I ja va tenir una cuiera, i ja está aficat a sa rollada. Pero just com anava a allargar es braç an es ribell, es capitá diu:
—¡Uei, bergant de So’N Amel·ler! ¡No t’hi atanses a pegar cuierada, si no vol sebre jo qui som!
Se gira an es qui feia de coc, i li diu:
—¿Aont tens aquelles faves que deixarem ahir?
—¡Aquelles faves! respòn es coc. Encara me pareix que hi han d’esser; pero ¿que no sabeu que foren de tan mala rel, que no volgueren coure, i que hi va haver tantes de raons per fer-les passar?
—Tu deixa anar això, diu es capitá, i no t’afiquis alla ont no et demanen. Posa ses faves en es foc, i En Gostí en sopará.
Com En Gostí sent allò, romangué fret, sensa paraula: llavò li puja una calrada feresta, ses dents li croixíen de rabia, ¡tot es seu cos li tremolava de s’enuig i de ses ganes que l’envestiren de fer-ho a tocs.
No pogué aguantar pus.
—I ¿com estam aqui? diu ell, fent flamadeta. ¿I per mí no hi ha d’haver més que quatre faves mal cuinadas?
—Sí, fiet, respòn es capitá. ¡I besa-les encara!
—¿Vol dir jo que tot lo dia he palancatjat per aglapir es tres anyells d’En Massot; jo que he duit per l’olla d’un parei de setmanes, tant mengem; jo m’he de contentar amb sos vostros roissos d’ahir?
—Sí, fiet, i no arribarás a res pus, i branquetja tot quant vulgues, diu es capitá.
—I ¿quina llei es aquesta, diu En Gostí, que voltros, que avui no heu fet més que gratar-vos sa panxa i cremar tabac de pota, vos hágeu d’enflocar s’arròs i sa carn fresca i saborosa; i jo haja de badar ses barres an es vent, si no me vui abordar a quatre faves mal cuites; quant jo he cuidat a caure mort per aquesta costa i sa marina d’aquí baix, i he duits tres anyells que el rei no en menja de millors? ¿Per voltros que no heu fet res, sa carn i s’arròs; i per mí que hu he fet tot, quatre faves mal cuites i recaufades? ¿Quina llei es aquesta?
—¿I per aqui cerques lleis? va dir es capitá. ¡Ara es hora de lleis! ¿I que no sabs aont te trobes? ¿De lleis vas tu, i ets vengut per aquí? ¿La vols sebre quina llei es aquesta? Idò jo la te diré; així com tu has robats els anyells an En Massot, noltros los t’hem robats a tu. Aquí va roba qui roba; i qui més roba manco té. ¿T’agrada es frit? Si no t’agrada, pren prim, i no et fará mal; i si tens malicia, posa es cap dins s’aufabia o ves a l’ofici: lo que t’estimis més. Pren, i no et queixarás de ningú.
—¿Així va això? diu En Gostí. ¿Vol dir va a roba qui roba; i qui més roba, manco té?
—Ni més ni pus.
—Idò mal ofici he pres: ja em basta amb aquesta. Desd’ara quet desenganat de s’ofici de lladre; no en vui fer pus; ja estic assaciat. Per amor de Deu sia de sa lliçó que m’heu donada: m’heu fet tocar amb ses mans lo que ma mare i es blonco em deien i jo no hu volía creure. Sobre-tot, voltros feis es vostro cap envant, i jo hi faré es meu. Servau-vos bons i forts; i si voleu res d’Artá, feis vía a dir-ho, que m’en hi vaig abans de pus raons. ¡A re-veure! i amb Deu siau!
Dit i fet, va pendre per avall com la bala, deixant es capitá i es demés amb sa paraula a sa boca. Dins So’N Fortesa trobá el pobre Massot, que es cap derrer havía pogut aferrar es camí, i s’en anava així com poría, més mort que viu, fent flamada des tres passos tan ferests que li havíen succeits. No pogué estar que no los hi comptás fil per randa, sensa sospitar-se gens. En Gostí feu es desintés de lo més bé; va pendre sa seua i malevetjá aconhortar-lo i dar-li coratge, dient que ets anyells per força havíen d’esser tornats a Bel·lem, i que no tengués por de res.
El deixa a s’entrada d’Artá, s’en va a tocar a sa mare; la trobá colgada, la feu aixecar, i li va dir que tornava desenganat de s’ofici de lladre, i que estava resolt a esser un homo de bé tots es dies de la seua vida.
I e-hu va esser a carta cabal.
Se posá affer feina an es camp a rompre, sabía treure es biaixos de lo més bé, aviat va tenir un reconet; restituí an En Massot es tres anyells, se casá amb una al·lota de primera, mai desampará sa mare, i doná an es seus infants una criança com poques s’en donen. I es més a-pler i satisfet del mon, servant sempre es llum dret, i fent-le-hi servar a tots es qui tenía baix d’ell, va viure… fins que se va morir.
I qui no hu creu, que hu vaja a cercar.
Torra Nova, Agost de 1896.