La deixa del geni grec: Part III, de Miquel Costa i Llobera

Com ampla torrentada qui remorosa avença,
si troba un mur de roques qui d’ella se defensa,
contra el rocam s’estrella saltant amb més furor;
i si llavors arriba que un núvol tronador
espessa pedregada li llança, més s’irrita
i amb més terribles ones bramant s’hi precipita;
així feia l’exèrcit potent de Bocken-Rau
pel camp d’aquella tribu negada a tota pau.
Al muradal ciclòpic ja s’era encastellada
tota la tribu, i des de l’altura defensada
brunzentes feia ploure les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
Fent ones se movien avall armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.
Com semidéus brillaven per dins la multitud
guerrers amb armadures lluentes, de tons varis,
i negrejar s’hi veien mig nus els sagitaris
de Núbia que a l’espatlla sols duien un buirac
de fletxes verinoses cobertes amb pell de drac.
Com un estol sinistre qui quasi el sol oculta,
volaven les sagetes. L’enorme catapulta,
si no podia abatre les roques d’aquell mur,
bé prou feia destroça dins aquell clos obscur.
Mes lo que va causar-hi destroça més funesta
fou l’obra allà mai vista d’una gegant ballesta
qui d’enclità i estopa llançava sos dardells
terriblement encesos damunt los arbres vells
de la sagrada selva. Per entre aquelles rames
guspirejant prenien les voladores flames…
Se propagà l’incendi, i arreu pel sagrat lloc
plovia del ramatge fatal la pluja de foc
damunt aquella tribu, qui veia aterradores
tombar així contra ella les rames protectores
dels seus passats. L’incendi creixia per instants…

Cremaven les alzines com a festers gegants.
I vells, infants i dones, sens veure a on, corrien
d’ací d’allà, i en terra caient se retorcien
dins un braser amplíssim de cendres i calius,
o bé esclafats morien sota els cimals asprius
que amb cruixidissa horrenta dequeien de l’altura.
Per fi l’alzina mare de tota l’espessura,
la que a sos peus tenia l’altar sanguinolent,
rendí les mortes branques damunt la morta gent
i, símbol de la tribu, tomà l’antiga soca.

Això de lluny miraven guaitant sobre una roca
del puig de les cavernes units los sacerdots
qui des d’allà clamaven als Déus i feien vots
per esforçar a l’últim la tribu mai retuda.
Llavors l’august jerarca, veient-la perduda,
s’arrabassà frenètic la intacta majestat
de sos cabells i barba, honor del cap sagrat.
-O fills! -digué, -ja és hora: la tribu de l’Alzina
no viu sobre una terra que l’estranger domina!
Anem cap a les coves… Dins aquell sant horror
deixem els nostes ossos sustrets a l’invasor!
-Anem-hi! -respongueren arreu tots els ministres.

I des d’aquella altura baixant, muts i sinistres,
collien rames seques i teia de pins vells,
que a feixos carregaven sobre els més joves d’ells.
Així junts arribaren fins a la portalada
de les grandioses coves. Tot just al fer-hi entrada,
a mitja veu digueren els noms, allà perduts,
dels hèroes de la terra i de sos Déus vençuts.
Llavors a llum de falles i amb orde funerari,
en dins s’introduïren al cor del santuari,
portant encara els feixos de llenya. A l’arribar
en mig de la gran cova i al peu del gran altar,
allí descarregaren la llenya cremadora.
Ne feren una pira, i prest enlluernadora
d’entre fumosa boira la flama ne sortí.

Pujà la fogatera, pujà com terbolí
de serps de l’infern, unides en lluita formidable.
-Comenci l’holocauste!- cridà el vell implacable
ple de serena força i desesperació…
I sacerdots i sagues amb muda submissió,
voltant la fogatera, les mans arreu uniren:
set voltes en silenci dansant la circuïren,
i a la setena volta, llançant un crit mortal,
dins la tremenda pira saltaren per igual.

Ja l’últim, el jerarca, quan a tirar-s’hi anava,
volgué mirar si indòcil algú se n’escapava,
i a l’allargar la vista, veié a la llum del foc
sa néta sobre el trone de l’augustíssim lloc…
Era ella, Nuredduna, qui seia allà impassible,
immòbil, bella, pàl·lida, com si l’Invisible
sentís desvanescuda l’oracle més secret.
Son cap se reclinava del trone en la paret,
mostrant una ferida, rogenca fontanella
que al front li degotava rastre de sang novella.
Sos braços estrenyien, com en suprem transport
la lira del rapsoda dins un abraç de mort…
Veient-la així son avi, retrocedí tot d’una,
i amb sa paraula extrema dient: -Ai Nuredduna!
saltà dins la flamada d’aquell fondal ardent.

***

Llarg temps aquella pira silenciosament
cremà, com holocauste del temple solitari,
i el fum de tal incendi, omplint l’alt santuari,
ses voltes d’alabastre per sempre entenebrà.

Així de dol vestides estau, Coves d’Artà!
Així dins tes entranyes retens, Illa daurada,
l’eterna lira grega, dels savis envejada,
do de l’antic monarca dels ideals cantors
a ta inspirada filla, capaç de ses amors.
Mes, ai! ta filla augusta, qui la gran lira porta,
dins son fondal poètic roman immòbil, morta.

One thought on “La deixa del geni grec: Part III, de Miquel Costa i Llobera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *