La deixa del geni grec: Part II, de Miquel Costa i Llobera

Quina claror furtiva pel gran avenc baixava?
Tot just Melesigeni del somni es despertava,
quan lluny, li semblà veure com un llumenaret
qui poc a poc venia, venia al seu endret.
Se fregà els ulls plorosos, dubtant si lo que veia
seria encara un somni; i un somni més ho creia
quan més a prop mirava l’estranya aparició.
Era la Profetissa que amb ulls de compassió
serena el saludava dient: -Fill de l’aurora,
no moriràs! Allunya la pena qui t’acora.
Jo et salvaré la vida, jo t’obriré el camí…
Si jo davant mon poble vaig fer per dur-te aquí
i encadenar-te a l’ara del Déu Incògnit, era
ja amb un ocult designi d’alliberar-te… Espera! –
Així parlant, la jove desfeia el gros fermall
que unia les cadenes amb l’ara per davall.
Si el grec res comprenia d’aquella parla estranya,
pel to de veu dolcíssim i el fer que l’acompanya,
bé prou pogué conèixer la inesperada sort
amb què una dona el treia dels braços de la mort.
-O tu! -exclamà, -divina visió, si no ets deliri
sens altre engany, conforme destina el Fat cruel…
Mes no, tu no m’enganyes: ta veu, com l’hidromel,
amb sa dolçor reviva mon abatut coratge…
Series per ventura, o verge del boscatge!
la coronada Artemis que guia els caçadors?
T’envia el germà Apol·lo, que invoquen els cantors
i vers el qual volava mon càntic cada dia?
Deixa que els peus t’adori flairosos d’ambrosia,
i salva’m, o divina! -Tal deia deslligat
de la fatal cadena i en terra prosternat,
l’airós Melesigeni. Llavores Nuredduna
li féu signe d’alçar-se, prengué en la mà tot d’una
la teia lluminosa i un punyal d’os ben llis,
i li manà amb un signe resolt que la seguís.

* * *

La verge i el rapsoda sense dir mot anaven
de cap a la sortida, i a penes si miraven
les grans magnificiències d’aquell coval august.
Ella amb son cor poètic assaboria el gust
de les gentils paraules que poc abans sentides
i no compreses, duien dolçors indefinides
com veus d’una tonada perduda dins la nit…
Ell, sols amb viva pressa de veure’s ja sortit
d’aquell immens sepulcre batia fort les ales
del cor, i dins del màgic espai d’aquelles sales
davant sos ulls atònits, mirava solament
la verge misteriosa que el duia a salvament.

Sortint de la caverna llarg temps ja feia via,
i ni un sol fil encara de la claror del dia
se veia entre columnes filtrar. Potser perdut
era el camí que feien… ¿Per l’alta quietud
del prodigiós abisme tal volta s’esbarraven,
i tot cercant la porta, dins ell ja s’enterraven,
sense remei? Tal dubte terrible i angustiós
sentí Melesigeni, i ja el pas recelós
a deturar anava, quan més amunt oberta
veié la portalada, mostrant la llum incerta,
blavosa i moradenca d’un cel crepuscular.

Ell corregué a la porta, frenètic, va guaitar
vers l’horitzó vastíssim, i allà aspirant tot l’aire
que dins son pit cabia, no va mancar-li gaire
per exhalar un càntic o un crit. En aquell punt
li va imposar silenci la verge, i ja damunt
l’obert portal, tranquila, signava-li les ones
que allà a sos peus, en calma dormien… Per estones
muntava de les vores un remoreig suau,
o el plany d’una gavina que a son recó de pau
venia retratada. L’instant era propici
per intentar la fuga sense mostrar-ne indici.
A l’hora en què a distància ja tot de vista es perd,
sortir segurs podien, estant el lloc desert.
Claror tampoc manvava discreta i oportuna,
que per llevant ja es veia l’anunci de la lluna.
Bé prou la profetissa son temps hagué escollit!

D’estrelles coronada la consirosa nit
regnava i pareixia, cobrint tot l’hemisferi,
covar pel món un germen d’amor i misteri.
Oh! com en aquella hora s’hauria conversat
aquelles dues vides, si no els ho hagués vedat
el diferent llenguatge! Llavores la donzella,
alçant la mà, signava la vespertina estrella,
i el jove alçant la vista vers l’astre resplendent,
després cap a la verge signava dolçament.
Així callats, baixaren fins a la mar veïna.

Allà des d’una punta que avançava en la marina,
tornà a signar la jove, i el grec va descobrir
la nau dels seus, que estava d’espera per collir
los companyons que en terra saltaren. Per fortuna
més fausta del rapsoda, llavors Nuredduna
li va mostrar, per ella tot just aparellat,
un bot fet amb la soca d’un lladoner buidat,
guarnit amb rems d’ullastre. Davant tanta finesa
corprès Melesigeni, s’agenollà amb prestesa
besant tot just la fímbria del vel d’ella caigut.
Tantost ella el féu seure, i allà ben previngut
menjar li presentava: llegums i carn rostida
i una daurada bresca, i amb llet del jorn munyida,
per beure, una gran copa replena d’hidromel.
Calmà Melesigeni la fam i set cruel,
i mentre com a mostra de gratitud pensava
deixar sa dolça lira, sorprès ell s’adonava
que, en l’ansiosa pressa d’escapar de la mort,
ni de salvar sa lira pogué fer-ne record,
i la deixà suspesa sobre l’altar horrible.
Tornar-hi a recobrar-la no li era ja possible,
i així de Nuredduna se despedí plorant
de gratitud. Mes ella, l’afecte sufocant
que de son cor pugnava per esclafir, severa,
féu signe de partida, i en tant de la ribera
li deslligà la barca. Després dalt un escull
dreta ella el volgué veure fugir… Llavors remull
de llàgrimes ocultes l’extrem del vel tenia…
I mentre que el rapsoda se feia lluny, sortia,
passat son ple, la lluna del mar de l’orient,
pausada, gran, tenyida d’un roig sanguinolent,
mostrant dins el silenci de sa nocturna aurora
l’aspecte de Meda sinistra i venjadora.

………………….

Alè del qui recobra l’espai, la llibertat,
esforç del qui se mira de mort ressucitat
sentí Melesigeni remant cap al navili
del seus, i un tros enfora ja va cridar auxili
amb veu ben coneguda, per ésser ben rebut.
Amb ànsia allà el va rebre tothom, i a sa salut
fent libació amistosa, després que tots begueren,
voltant-lo en la coberta, contar arreu li feren
lo que en sa llarga absència li havia succeït.
Llavors amb sa paraula de magic colorit
ell tot ja ho pintava: la presa, el captiveri
la mort de tots los altres companys entre el misteri
del bosc sagrat, la seva futura immolació
dins la caverna augusta, semblant a la mansió
d’Aidés, rei de les ombres, i en fi la inesperada
ventura de sortir-ne per obra no explicada
d’una Deessa o verge de nom desconegut.
Tal resolució d’anar-se’n amb la major prestesa
i reclamar les forces del poble vencedor
per esvair la tribu que feia tal horror.

* * *

A l’hora en què sortia del mar la roja lluna,
també des de les ones pujava Nuredduna,
quan va sentir sobtada remor, remor creixent.
Volgué escapar lleugera, mes entre llums i gent,
se va trobar perduda. Qui allà feia de guia
era el mateix qui el vespre passat ja l’emprenia
contra ella amb mots malignes damunt del talaiot.
Doncs, aquell cap de cendra llavors digué: -Qui pot
manifestar l’oracle dels Déus en nit sagrada
sinó la verge altiva que d’ells és inspirada?
Un Déu, com ella deia, manà que el bell catiu
per víctima en la cova quedàs de viu en viu…
Per tant, cal que nos mostri la profetissa pura
com eix catiu se troba lligat dins la foscura,
si no és que ja invisible s’es fet com aqueix Déu…
Ton poble, o Nuredduna! vol veure lo que és seu,
vol registrar la cova! -Per l’alta portalada
en tant la profetissa se n’era ja pujada,
i des d’aquella boca sublim, sobre la mar
i la salvatge turba se veu va ressonar:

-Oberta està la porta del cau; podeu entrar-hi
sens mi, cors de geneta, qui set de sang teniu…
Mes l’home qui vos guia no hi cerca ja el catiu:
ell cerca Nuredduna, que odia el sanguinari.
Doncs, ara ma paraula darrera ja sentiu.

Jo l’he sentida clara la veu de l’Invisible,
jo l’he pogut entendre dins un batec d’amor;
i diu que no li plauen les víctimes d’horror,
que vanament vessada la sang li és avorrible,
que ell per voler carnatge no és tigre ni voltor!

Ja veig, ja veig com l’auba d’aquella edat futura
en què, segons l’enigma, la Verge infantarà.
Quan l’Invisible a l’home parlant se mostrarà,
del cel nova rosada, plourà tendresa pura,
i a son semblant cada home li sabrà dir germà.

Salut claror llunyana, perduda en les tenebres,
que en ales del meu càntic me mostres un besllum!
Ma vida a tu s’exhala com un lleuger perfum…
Enfora, armes horribles i sanguinàries febres
d’uns Déus i sacrificis de bestial ferum!

Enfora d’aqueix temple! Que aquí la gent impura
no taqui meravelles que construir no pot…
Si tant voleu, les roques tacau del talaiot,
que antics gegants bastiren, segons llur estatura…
D’aquí sols l’Invisible n’és Déu i sacerdot!-

Així la profetissa parlà, i una pedrada
brunzí de cap a ella, mentre una veu irada
cridà: -L’haveu sentida? Dels Déus ha blasfemat,
i qui dels Déus flasfema bé mor apedregat.-
Tantost una ruixada de pedres rebotia
entorn de Nuredduna, i algguna la feria,
mentre ella se n’entrava corrent dins la foscor
de la sagrada cova. Per un secret terror,
seguir-la no gosaren aquells armats. Darrera
del gran portal sentiren com amb pedra foguera
un llum ella encenia, i per l’immens coval
sols varen veure un rastre de llum com espectral.

* * *

Endins, endins seguia per l’antre solitari
la verge apedregada. La pau del santuari
amb sa besada freda li serenava el front.
Mes ai! Que feia un rastre de sang arreu, per on
ja lenta caminava. Les forces li dequeien
sos peus ja s’entorpien, sos ulls quasi no hi veien…
Per fi el seu llum en l’ara pogué clavar tot just,
i es reclinà rendida baix d’aquell bloc august.
Allà, mig desmaiada, sentí vibrar perdudes
remors en ses orelles; després les ombres mudes
a l’esperit donaren com un llenguatge clar,
i veus del gran silenci talment varen cantar:

«Reposa entre nosaltres, reposa, verge humana,
enfora de les vides que un temporal s’endû.
Dins la fondària pura que el teu gran cor demana
alabastrines verges te volem dir germana,
intactes dones d’aigua volem plorar amb tu!»

«O flor d’aqueixa terra, corpresa de misteri,
oblida tos boscatges on tot s’esfulla i cau,
oblida ta família de sang i captiveri
dins nostra eflorescència de perennal imperi,
dins nostre tabernacle de la suprema pau!»

«Aquí l’obra dels segles les roques transfigura,
i sens dolor ni obstacle tranquil·la prossegueix
polint aquest abisme la mà de la natura…
Ah! no és així entre els homes: bé ho saps, o prematura
poncella d’una raça qui sols no te coneix!»

«Mes, cal que en tota cosa la llei sia guardada.
Dins l’univers batega potent aspiració;
i així en terrers i pobles, en pau o lluita airada,
amb plors o degotissos, a poc a poc formada
creix l’obra sense fites, cercant la perfecció…»

«Sortada tu, donzella que un Déu ocult inspira:
saltant sobre ton segle, n’ets víctima sublim!
Pren de l’altar, que és teva, pren la deixada lira…
Per un batec de l’ànsia amb què ton cor expira
daríem les centúries de calma que tenim.»

«Sortada tu! Ta vida, breu com de lliri o rosa,
fins l’infinit avença pel cor i el pensament.
Mor ja, que l’Invisible son ric anell te posa.
Dormir pots a son tàlem, tot esperant, o esposa!
mentre ton astre puja vetllant pel firmament…»

«Ah! dorm entre nosaltres, reposa, verge humana,
enfora de les vides que el temporal s’endû.
Dins la fondària augusta que el teu gran cor demana
d’alabastrines verges seràs la sobirana:
intactes dones d’aigua ja plorarem per tu!»

Part III

One thought on “La deixa del geni grec: Part II, de Miquel Costa i Llobera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *