Això eran dues fadrines veiardes que havíen nom sa Jaia Xeloc i sa Jaia Bigalot.
Casera sempre n’havíen tenguda per vendre: lo que mai havíen tengut era estat un homo que amb cap d’elles hagués volgut posar es coll devall es jou del sant matrimoni.
Eren tan lletges, que a negú li havía bastat cor.
Na Xeloc comandava Na Bigalot, que era tan biduïna que sempre se xuclava dos dits, i ja hu crec que los arribá a tenir ben blancs i fins.
I heu de creure i pensar que el Rei se cansá d’esser fadrí, i fa fer unes dictes que havía determinat de casar-se; i per això, que li acusassen totes ses al·lotes más fines que n’haguessen fets tretze i no haguessen doblegats es vint i un; i prendría sa més fina de totes.
N’hi acusaren una mala fi; pero era tan prim cernut, bufava tant an es brou, que totes les trobava comunes.
Bè n’hi presentaven, però cap n’hi havia que li entrás per s’ui dret.
Al cap i a la fi, sa Jaia Xeloc s’hi presenta.
—Senyor Rei, digué, tenc una fadrineta, sa cosa més fina i purificada del mon.
—¡Ai de bo! diu el Rei. ¿I que no la podríem veure?
—Li diré, senyor Rei: ella per res del mon surt de ca-nostra.
—¿I, per venir aquí, no voldría sortir? diu el Rei.
—No senyor, diu Na Xeloc. ¡Si no s’ho pot figurar lo fina i empegueïdora que ès!
—No res idò, vendrem a ca-vostra, diu el Rei, i pensá amb ell mateix: —¡Ja hu deu esser bufarella! quant n’están tan gelosos es de ca-seua. ¡Ja hu veurem que será sa pessa!
Sobre tot el Rei se presenta a la casa, i Na Xeloc diu:
—Vostra Real Majestat deu venir a veure sa nostra fadrineta.
—Sols que m’hágeu entès! digué el Rei. ¿A on ès ella?
—Senyor Rei, dins sa seua cambra, diu Na Xeloc.
—Idò que surta! diu el Rei.
—Es que no vol sortir! diu Na Xeloc. ¡Sab que hu ès d’empegueïdora! i llavò que es tan fina, que sa cosa més mònica basta per ofendre-la.
—Però ¿com he de sebre jo si es tan fina com vos deis? s’exclamá el Rei, més de mig enfadat.
—¿Sabeu que farem? diu Na Xeloc. Per una retxillera de sa porta treurá dos dits, i Vostra Real Majestat los hi podrá veure. I així, si acás no li fa, no se podrá dir que ningú l’haja vista.
El Rei e-hi va consentir. Se’n van a sa porta de sa cambra, i Na Bigalot treu per una retxillera es dos dits que sempre se xuclava, única part des seu còs que fos blanca i fina.
El Rei se mirá bé aquells dos dits i s’exclama:
—¡O que hu són de blancs! ¡que hú són de fins!
—¡I si vésseu la resta! deia Na Xeloc. ¡Si vésseu la resta! ¡Jo vos ho assegur! Ell aqueis dos dits encara son lo més negre i més raspallós des seu còs.
El Rei s’ho va beure.
—Ella será sa venturosa! digué. Dins vuit dies mos casam.
Se prepara tot p’es casament, i per unes nosses amb tota l’orde.
Arribat es dia de fer-se s’esclafit, se presenta a ca’l Rei Na Xeloc menant Na Bigalot ben tapada amb un vel gruixat que li pegava fins abaix.
S’era escampada sa veu que sa novía era sa cosa més fina, i tot-hom e-hi acudía per treure-se es gat des sac.
—¡O que hu deu esser de fina! deien com la veien tant tapada.
Arribá s’hora de fer-se es matrimoni, i tot-hom que damanava:
—¿I que no s’ha de destapar?
El Rei també era d’aquest parer; pero sa jaia Xeloc contestava:
—¡Per amor de Deu no parleu d’això! ¿Quemo veis que s’empegueïria massa davant tanta gernació? ¡Si no ha mostrada cara mai! Sobre-tot; primer no se casará, si s’ha de destapar!
Quant veien que no la volíen destapar, més se creia la gent que hu sería fina, i més ganes teníen de veure-la; pero es qui les tenía més fortes era el Rei.
Se va fer es casament, comensá es sarau, i Na Bigalot ¡ben alerta a destapar-se!
Arribá s’hora de anar-se’n a colgar; i, com el Rei se va veure tot-sol amb ella, diu tot rabent:
—¡Vaja! ¡fora vel!
—Ja’l m’alsaré demá, digué ella.
—¿Demá? digué el Rei: anit! anit!
—¡Demá! torná a dir ella, tota llastimosa.
—¡No, ell ha d’esser ara mateix! digué el Rei fet tot un Nero.
I encara no hu va haver dit, com pega tirada an es vel, es vel quedá dins ses seues mans tot esbenat, i aparegué davant es seus uis… sa jaia Bigalot.
Com el Rei va veure aquella por, aquella cara tan negre, tan ruada, sense cap dent, sense cabeis, va romandre fret. Llavò li pujá tal rabiada, que encivella cossa i sempenta an aquella bruixa, i la tirá per sa finestra dalt abaix.
Aquella finestra becava dins es jardi, i Na Bigalot pega damunt una llimonera.
Tota se va omplir de pues; es seu còs brollava sang viva de cap a peus; i li escapaven uns ais i uns gemecs lo més esglaiosos.
Sa dematinada passaren tres fades; la veuen d’aquella manera, i li damanaren que feia allá.
Los ho digué, i elles s’exclamaren:
—Noltros la podríem fer feliç an aquesta malanada. Vaja idò.
Sa primera diu:
—Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, lo que ara diré, que sia ver i veritat: que aquesta jaia torn de denou anys.
I Na Bigalot torná de denou anys.
Sa segona digué:
—Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, lo que ara diré, que sia ver i veritat: que aquesta fadrineta torn sa més garrida i sa més fina que hagen vista mai.
I Na Bigalot torná a l’acte sa fadrineta més garrida i més fina que haguessen vista mai.
Sa tercera digué:
—Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, lo que ara diré, que sia ver i veritat: que sempre que parl aquesta al·lota, sa música toc i fassa una tonada ben polida.
I així va succeïr tot-d’una que Na Bigalot, no quebent-hi d’alegria, digué a ses fades:
—¡Deu vos pac la caritat, fietes meues dolses!
Badar boca i tocar sa música, va esser tot u. Allá hauríeu sentida una tonada d’aquelles d’aquelles d’aquelles!
El Rei, sol sortint, pega bot des llit, i diu:
—Veiam que será estat d’aquella mellenga, d’aquella fantasma de nit passada!
Obri sa finestra, escampa la vista p’es jardí, i afina damunt sa llimonera una fadrineta com un sol, que no era possible mirar-la-se, sense quedar-ne ecsisats.
Era Na Bigalot.
El Rei la se mirá una bona estona ben arreu; i com més anava, manco se’n poría avenir.
A la fi digué:
—¿I això es aquella que jo vaig tirar anit passada per aquesta finestra? O jo estava gat o no es ella!
I se posa a cridar-la.
—Escolta, garrideta: ¿i tu éts sa dona que jo vaig tirar anit passada per aquesta finestra?
—¡Sí que hu som! digué Na Bigalot, i sa música se posa a tocar, amb uns sons lo més dolsos i purificats.
El Rei llavò si que hi va romandre astorat, i continuá damanant:
—¿I amb tu va esser que’m vaig casar jo ahir?
—Amb mí! amb mí! contestá aquella.
I sa música toca qui toca; i cada volta que Na Bigalot parlava, sa música cuidava a fer ui de tocar, i treia uns sons que embadalíen.
—¡Criatsi criades! digué el Rei, ¡anau-me a pujar a l’acte aquella vida meua!
E-hi anaren; la hi pujaren; pero l’hagueren de colgar, perque sa serena de sa damatinada l’havía presa, i tota tremclava de fret, i no s’agontava de són.
Na Bigalot ja era la Reina.
I tenia un sens fi de dames i cambreres que li anaven darrera i no la deixaven tocar amb sos peus en-terra.
Na Xeloc e-hu sab, i pica de talons cap a ca’l Rei a veure-la.
Digué que era germana de la Reina, negú hi donava fe, ella jurava i perjurava que hu era, i va moure un escándol.
Tant va sucar ets ais, que per llevar-la-se de davant, la hi deixaren entrar.
S’afica dins s’alcova, se planta davant es llit, i acosta ets uis a sa cara de sa seua germana, fins que la ferí amb so nas, que era ben afavorit.
Quant la va veure tan jove i tan bella, s’exclama: _
—O es meus uis me fan dos o tu no éts sa meua germana!
—No te fan dos no ets uis! digué la Reina. Som sa teua germana!
—Pero ¡si tu eres més véia i més lletja que jo mateixa, i ara no pareis de vint anys, i embelleis de garrida que éts! s’exclama Na Xeloc.
—Es que hi som tornada! va dir Na Bigalot.
—¿I com? damana Na Xeloc.
—M’he feta planetjar! respòn Na Bigalot.
—¿I qui t’ha planetjada? li damana Na Xeloc.
—Un fuster que hi ha aquí davant! contesta Na Bigalot.
—¡Ja hi vui anar jo! exclama Na Xeloc.
—Sí que has pensat bé! diu la Reina. Te llevarán, com a mí, sa crosta ruada; i romandrá sa pell ben llisa, atesada, blanca i vermeia.
—No res; me’n hi vaig a l’acte, diu Na Xeloc.
—Ves-hi! diu la Reina. Digues que jo t’hi envii.
Na Xeloc, lo mateix que si hagués tengut foc dins ses sabates, deixa en porret sa germana dins es llit, i ja li ha estret cap a ca’s fuster. I no s’aturá fins que hi va esser.
—Ave María Puríssima! digué tota rabenta. ¿No sabeu per que venc?
—Si no vos explicau, germaneta! diu es fuster.
—Idò venc de part de la Reina per que me planetgeu! diu Na Xeloc.
—¿A vos? diu es fuster.
—A mí! a mí! diu ella. ¿Com que fasseu es desentès!
—Germaneta, diu es fuster: jo no vos entenc.
—No, i jo parl ben clar, gracies a Deu! diu Na Xeloc.
Com es fuster la va veure tan encarada, i la sentí que deia i tornava dir que venía de part de la Reina, acabá per dir-li:
—No res, ¿voleu que vos planetgem?
—A posta som venguda! diu Na Xeloc.
—Idò, allargau-vos damunt aquest banc! diu es fuster.
Ell Na Xeloc s’hi allargá.
Es fuster agafa sa plana més grossa que tenía, i se posa a passar-le-hi per damunt, i hala qui hala.
I aquí li arregussava un tros de galta i allá se’n duia una oreia, i ara li desxobría qualque costella; i suara li feia botir una llenca des ventre de sa cama.
I Na Xeloc que, entre gemec i gemec, no més deia:
—¡Sufrir per embellir! ¡suportar per jove tornar!
Tantes eren ses ganes que tenía de tornar jove i garrida, que sufrífins que no pogué aguantar pus.
S’havia fet dur un mirai, i s’hi mirava desiara per veure si se’n anaven gens ses rues i si li comensava a comparèixer rastre de bellesa; pero com més anava, més por feia.
Arribá que ja no tenía figura de criatura humana. Era un mostro de lo més ferest.
A la fi digué que no planetjassen pus, i va batre es peus.
Deu l’haja perdonada.
Amen.

Close Menu