Això era un homo que li deien Juanet. Ell, sa dona i set infants seus, de pobrets que eren, estaven dins una gerra.
Un dia passá un homo amb una garba de faves, i li cau una bajoca dins aquella gerra. Per agafarla, e-hi hagué tantes sempentes i grapades entre ets al·lots d’En Juanet, que l’esfloraren tota, i perderen un bassó, que va romandre tapat de terra.
Aquell bassó tregué, i sortí una favera, que se va fer tan bona i tant va créixer, que al punt arribá an el cel.
Un dia sa dona va dir an En Juanet.
—Enfile’t per sa favera, puja-te’n an el cel, i demana an el Bon Jesús que mos don una barraca, i no estaríem tan estrets dins aquesta gerra.
—Ben pensat! va dir ell.
I ja estigué enfilat per sa favera, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? va dir Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¿Què demanau? diu Sant Pere.
—Una barraqueta, diu En Juanet, perque sa dona troba que estam massa estrets dins sa gerra.
—Esperau un poc! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia! va dir En Juanet.
Quant va esser abaix, troba sa barraqueta que havía demanada; i, més content que un pasco, s’hi muda amb sa dona i ets infants.
Des cap d’una temporadeta sa dona diu:
—¡Torna-te’n an el cel, i diguès an el Bon Jesús que mos concedesca una caseta! Que aquesta barraca, per porcellins i tot, ès comuna, quant i més per cristians.
En Juan ja estigué enfilat, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¡Ja vos conec! diu St. Pere i ¿que demanau?
—Una caseta, perque aquella barraca li fa poquet a sa dona! diu En Juanet.
—Esperau una mica! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, diu En Juanet. Quant va esser baix, troba sa caseta, feta de bell nou. S’hi muda amb tota sa niarada; i no hi cabíen de satisfacció.
Des cap d’una temporadeta sa dona diu:
—¡Toma-te’n an el cel, que aquesta casa ès massa petita, i no hi ha qui hi habit! Demana una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons.
En Juanet ja estigué enfilat; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¡Altre pic! diu St. Pere. I ¿què demanau?
—Una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons! diu En Juanet.
—¡Donau-li fil a s’estel! diu St. Pere. No res, veurem el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia! s’exclama En Juanet.
Quant va esser baix, troba sa casa que sa dona volía. S’hi mudaren, botant i ballant de s’alegria que teníen.
Des cap d’una temporadeta sa dona torna dir:
—Torna-te’n an el cel, i demana que’t fassen a tu metge, a mi metgessa i an ets al·lots metjons. Perque es ver que tenim una bona casa; pero ¡sabs que’m feim de poc de paper! Tant com En Palou a Sa-Pobla.
En Juanet s’enfila per sa favera; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—No poria esser altre! diu Sant Pere. l ¿que demanau?
—Sa dona troba que feim poc paper; i demana que’m fasseu a mi metge, a ella metgessa i ets al·lots metjons, diu En Juanet.
—¿Nou metges en casa? ¡Será ferest! diu Sant Pere. No res, aniré a veure el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta, i diu:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, s’exclama En Juanet.
Quant fonc abaix, ja va esser metge, i sa dona metgessa i ets al·lots metjons.
S’escampá sa noticia per tot, i aviat aquella casa va esser com un jubileu. Tots es malalts los demanaven, i tots ets escotifats s’hi volíen mostrar; i no hi havía qui hi parás.
Sa dona aviat n’estigué fins an ets uis de tant de malaveig, i digué ben resolta an En Juanet:
—Ves-te’n an el cel, i que mos donin un altre ofici; que aquest, maldement trega qualque cosa, ès massa sobrat. Diguès que’t fassen a tu bal·le, a mi bal·lessa i an ets al·lots bal·lons.
En Juanet no tengué altre remei que enfilar-se per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¿Que ja tornau a demanar? diu St. Pere.
—Es sa dona que troba que s’ofici de metge es massa sobrat, diu En Juanet.
—Ella sí que hu ès! diu St. Pere. I ¿quin vol?
—Diu que’m fasseu a mi bal·le, a ella bal·lessa i ets al·lots bal·lons! diu En Juanet.
—¡Ai de bo! diu St. Pere. Sobre tot, si’l Bon Jesús no fos es qui ès, ja vos hauría enviats allá on no hi plou. No res, aniré a veure que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau. ¡Ara hu tenc de veure si encara tornareu a gremoletjar!
Quant En Juanet va esser abaix, ja fonc bal·le, sa dona bal·lessa i ets al·lots bal·lons; i ¡venguen retgidors i municipals i caminers! i ¡hala a sa Casa de la Víla! i ¡questions d’un vent, i assuntos de s’altre, i feines per llarc! Allá hauríeu vist navegar es bal·le, esqueinar sa bal·1essa i capbuitetjar es bal·lons.
Sa dona un dia, acabada de veure tanta trifulga, va dir:
—¡Això no ès viure! Per haver de tenir tantes de feines, ja valdría més que fosses tu rei, jo reina i ets al·lots reietons. ¡Cap al cel tens ses feines a dir an el Bon Jesús que mos hi fassa!
En Juanet, per por de sa por, s’enfila per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¡Gos messions que torna esser En Juanet de sa gerra! se va exclamar Sant Pere.
—Per ell me tenc! va respondre s’aubarcoc.
—¡El diantre sou per pujar! diu St. Pere. Veiam que demanareu aquest pic.
—Sa dona… diu En Juanet.
—¿I vos? diu St. Pere. ¿Que ja está cansada des bal·leratge…?
—¡Sols que hu hágeu endevinat! diu En Juanet. Vol que’m fassen a mi rei, a ella reina i ets al·lots reietons.
—No té mal gust, sa toixarruda! diu Sant Pere. Veiam si’l Bon Jesús será tan bo, que encara no vos pos a ca-vostra.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—¡Vos’ha concedit lo que demanau! pero m’engana que es ser tan golafres no vos surta tort.
¿Que me’n direu? Ell quant En Juanet va esser abaix, se va trobar vestit de Rei, sa dona de Reina i ets al·lots de reietons. Romp sa marxa real, i ¡venguen salves d’artillería, i tropa i més tropa, i un diluvi de gent voltant seu i cridant ¡viva! i ¡cap a palacio, i festa i altra festa, i sarau i altre sarau. Pero, com no hi ha cap-avall que no tenga el seu cap-amunt, comensaren a venir ses feines i mal-de-caps propis d’es nou estat, que pujaven, sense comparansa, molt més que ses feines i mal-de-caps que un metge i un bal·le poren tenir. I heu de creure i pensar que la Reina promte no pogué aguantar pus, i s’exclama:
—¡Quin engán de mitges! ¡Esser reis! ¡Es qui no hu ha provat, no sab que ès! ¡Si una pressona no es senyora de sí mateixa! Ca! ca! ¿Tanta de feina per tants pocs doblers? Juanet, torna-te’n an el cel, i que’t fassen a tu Bon Jesús, a mi la Puríssima i ets al·lots Bon-Jesusons; i en sortirem d’una vegada!
En Juanet va esser tan ruc, per dir-ho així com ès, que vestit de rei i tot, s’enfilá per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—Ja ès En Juanet de sa gerra! s’exclama Sant Pere.
—Si que hu som! respòn s’aubarcoc.
—¡Si sabésseu dur es calsons tant bé com enfilar-vos per sa favera…! diu St. Pere.
—Idò ès sa dona, diu En Juanet, que troba que en s’ofici de reis e-hi ha massa feina per tants pocs doblers.
—¡Ai! diu Sant Pere. ¿Que no se recorda de quant estáveu dins sa gerra.
—¡Foi! diu En Juanet: i ¿que vos tenc de dir? Es que vol que’m fassen…
—¡Veiam! diu St. Pere: ¡ara hu tenc de veure que vol que vos fassen sa toixarruda!
En Juanet, tot enfrascat, no sabia com envestir.
—¡Vaja! ¡amollau-li! torná dir Sant Pere.
En Juanet va fer un esfors suprem, i arribá a dir:
—Idò sa dona diu que, per sortir-ne d’una vegada, que’m fassen a mi Bon Jesús, a ella Puríssima, i ets al·lots Bon-Jesusons.
Quant el Bon Jesús va sentir aquell aubarcoc, d’allá on era digué tot-d’una.
—Pere, ¿i què ès aquest desenfreïment? ¡Ell com més los donen, més demanen! Que se’n tornin dins sa gerra, més que depressa, i ses raons siguen acabades!
—¡Vaja! digué Sant Pere; ¿e-hu heu vist? Vetaquí lo que heu guanyat! ¡I no ès que jo no vos avisás!
En Juanet baíxá es cap, i fets ets seus uis dues fonts, amb ses ales des cor que s’acopaven, prengué per avall per avall per sa favera.
La reina i es reietons l’esperaven abaix, i se creien que los seria sortit bé com ses altres vegades. ¡Figurau-vos si hi degueren romandre ben escaldats i sense polsos quant En Juanet los doná sa noticia!
Ell, com se’n temeren, es vestit tan polit que duien los va descomparèixer, se trobaren vestits amb quatre pelleringos, lo mateix de quant sortiren de dins sa gerra; i dins sa gerra se’n hagueren de tornar com dos i dos fan quatre; i… encara hi son si no los han trets ni son sortits.
Tots aquells que, quant més tenen més volen, i no están assaciats mai, que prenguen llum d’En juanet de sa gerra, si volen acabar la festa en pau.
Manacor, Janer de 1890.

Close Menu