Això era una beata que tenía un tros de blat segador. Va llogar un homo per que le hi segás; li dona es dinar i es càrritx, i li digué:
—No sé si’m lleurà venir.
—Veniu, mentres pogueu, va dir ell, de boca, perque de cor s’estimava més que no hi anàs.
Quant es segador va arribar an es tros de blat, ja va esser es sol alt, i diu;
—Casi’m convendría berenar, i ja segaría llavò.
Berena, i, berenat, encén sa pipa, i li entra un xubec d’allò d’allò, i diu:
—Casi’m convendría dormir una estona, i ja segaría llavò.
S’ajeu, se dorm, i bons roncos.
Devers mig dia se despert, se mira es sol, s’asseu, i diu:
—Casi’m convendría dinar, i ja segaría llavò.
Dina, s’atepeix fort, i ja hu crec que sa vessa l’agarrotà de casta granada, i se pensà aquesta:
—Casi’m convendría posar ets ossos de pla un poc, i ja segaría llavò.
Torna fer la tómbola, i dorm qui dorm.
Devés mitjàn capvespre se despert, pega foc a sa pipa, i xuclada vé i xuclada va, pero no veníen ses ganes d’agafar sa faus.
Se passetja una mica per estirar-se ses cames, i darrera una mata va trobar una gran cosa, un munt d’escaravats com una cofa de capell, que feien lo que voltros mateixos poreu pensar.
¿Que fa es segador? Se’n va a dur sa gerra, e-hi posa tota s’escaravatada dedins, i s’exclama:
—Diré a sa beata que es un aixam.
Després va dir:
—Casi’m convendría berenar, i ja segaría llavò.
Va berenar, torna encendre sa pipa, i está qui està.
Se fa hora-baixenc, es segadors d’aquell contorn ja havíen acabat i se’n tornaven a la vila cansats i morts; i l’homo comensa a dir:
—¡Es cobrombos! tot-sol per aquí m’agafarà por. ¡Que es fassa prendre sa beata i es blat, que me’n vaig i foris!
Aplega es trastets, agafa sa gerreta, i de d’allà cap a la vila.
I arriba a ca-sa beata.
—Bon vespre, diu es segador.
—Bo será, si Deu ho vol, contesta sa beata.
—¿I per que no sou venguda? damana ell.
—No m’ha llegut, diu ella. ¿Que no ès anat bé?
—Pero de tot! Dos jornals he’guanyats! s’exclama es jornaler.
—¿Que me deis? diu sa beata tota retgirada.
—Lo que sentiu! diu es segador. He guanyat es jornal de sa segada, i llavò he trobat un aixam.
—¿Dins sa meua terra? damana sa beata.
—Si fa, contesta ell.
—Idò s’aixam ès meu, s’exclama ella.
—¿Vostro? diu es segador. Meu será ell. No’m mancaría més, jo que l’he trobat…
—Pero jo vos tenía llogat, diu ella. Sobre-tot, això se veurà.
—Se pot veure en voler, diu ell. Anem a ca’s Bal·le.
—Anem-hi! pero abans vos vui pagar lo que heu guanyat.
I sa beata pagà es jornal an es segador; i tots dos s’espitxen a ca’s Bal·le.
El me trobaren que prenía la fresca en cosset de camía i despitellat. Quant l’homo se va veure davant aquells dos subjectes, endevinant que duien cosa, més serio que el P. Bestart, diu:
—¿Que demanau?
—Jo, va dir es segador, he trobat un aixam, i trob que ha d’esser meu, i aquesta dona el vol per ella.
—¿I vos que hi deis? pregunta es Bal·le a sa beata.
—¡Que hi he de dir! contesta ella. Que s’aixam ha d’esser meu. ]o tenía aquest homo llogat, havía de fer feina per mí, ha trobat s’aixam i llavò dins terra meua; idò s’aixam ès meu.
—Trob que aquesta dona té raó, s’exclama es Bal·le. Dona-li s’aixam, diu an es segador.
—¡Ben parlat! va dir sa beata.
Es segador, fent com que tenir molta de malicia, s’exclama:
—¡Mal s’aixam tonràs d’escaravats!
—Callau, mala boca! diu sa beata.
—¿Callau? ¡Mal no hi hagués un bri segat a sa vostra terra! va dir es sagador; i se’n va anar amb so jornal dins sa butxaca ben content.
També se’n hi anà sa beata; pero quant va esser a ca-seua, mirà dins sa jerra, i ja hu crec que hu varen esser escaravats lo que hi va haver dedins. Des trastorn no dormí de tota sa nit, i lo en demà, antes de s’auba, ja li ha estret cap an es seu bossí de terra, i… no hi hagué un bri segat.
Llavò si que hi va romandre com una beneita, creguda de que s’aixam era des segador, ¡que per axò el bon Jesús l’havía castigada.
Pero aviat va haver aclarit que es segador, en lloc de segar, havia jegut tot lo dia. ¿Que me’n direu? Ell l’any qui vengué devant i tots els anys que li quedaren de vida, es dia que li havien de segar lo seu, se’n anava a missa ben de matí, i era primer a sa segada que es segador mateix.
Axi no la pogueren enganar pus. ¿Ai idò?
Qui té barquera, que li vaja darrera.
Sa Punta, Agost de 1895.