Això era un al·lotet que havía nom Agraciat.
Quant corría tretze anys, va caure en mans de bandetjats, que el se’n dugueren a sa seua cova, i li feien comensar foc, agrenar i escurar.
Un dia el Rei sortí a fer una cassada. Un parei de cassadors pegaren an aquella cova, es lladres eren a córrer la gandaina, i N’Agraciat s’assoleiava.
Es cassadors s’hi acostaren i li digueren:
—Al·lotet, ¿què fas per aqui?
—Som es criadet d’una partida de lladres que estàn an aquesta cova. Me varen prendre, i m’he de cuidar d’enllestir-los ses coses.
Aquells homos se compatiren d’ell, i li varen dir:
—¿Vols venir amb noltros, que som cassadors del Rei?
—¿Si vui venir? Més que de pressa! diu ell.
Se’n hi anà, i el presentaren an el Rei.
Quant el Rei el va veure tan galanxonet, li va dir:
—¿Vols esser paje meu?
—Si, senyor, contesta N’Agraciat.
—Idò hu seràs, diu el Rei.
Des cap d’un parei d’anys, el Rei se volgué casar. Reuneix es nobles de la Cort, i diu:
—A veure qui ès que me vol anar a menar la Princesa des cabeis d’or, que me tenc de casar amb ella.
—I ¿a on ès? li damanaren.
—Cercau-la, i la trobareu, diu el Rei. Vetaquí ses senyes que vos puc dar: ès sa dona més garrida que hàgeu vista mai.
—Jo no’m don amb cor, digué un.
—I jo tampoc, digué un altre.
I no n’ hi va haver cap que no fes sa meteixa resposta.
Quant N’Agraciat veu tal endemesa, s’exclama:
—Senyor Rei, sempre’m teniu a mí.
—¿Que vol dir? diu el Rei. ¿I tu hi aniries a menar-le’m?
—En voler, puc esser partit, contesta N’Agraciat.
—Are mateix! diu el Rei.
—¡Idò endavant! digué es paje.
Damana un cavall, una espasa, una ballesta i fletxes. Les hi donen, i ja ès partit.
Camina camínaràs, des cap de set dies troba un riu, i veu dins un bassiot de sa vorera un peixet que verduquetjava fort ferm, perque s’aigo li comensava a faltar.
N’Agraciat, tot compatit, davalla des cavall, agafa es peixet per sa coua, i el tira dins es riu. Es peix, ja hu crec, va romandre a pler tot-d’una que tocá aigo bona. Tregué es capet, i diu:
—¡Ah Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat!
N’Agraciat seguí, camina caminaràs.
Des cap de set dies troba un mussol que tenía es niu dins sa soca un d’uiastre, i una serpetota que s’hi enfilava, per engolir-se es mussolets.
N’Agraciat, compatit d’aquells animalons, apunta amb sa ballesta an es cap de sa serp, despara, i sa fletxa le hi passa de part a part: sa serp pega revinglada, cau lo mateix d’un rest de corda, i, quant va esser enterra, ja va haver badaiat.
Es mussol llavò digué:
—¡Ah, Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat!
N’Agraciat torna a fer sa seua via, camina caminaràs.
Des cap de set dies, veu un falcó aficat a un corp, que ja feia ses derreres.
Tot compatit des corp, apunta amb sa ballesta an es falcó; despara, i es falcó va caure sec.
Poreu fer comptes aquell corp si se’n hi va anar ben content i agraït.
I li va dir:
—¡Ah Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat!
N’Agraciat seguí cap envant.
Des cap de set dies troba un pastor i li diu:
—Germà, ¿no’m diríeu per on ès la Princesa des cabeis d’or?
—Ja sé jo on ès, contesta es pastor; pero…
—Digau-m’ho per amor de Deu! digué N’Agraciat, que la me’n tenc de menar, perque mon Rei i Senyor se vol casar amb ella.
—Pero ¿i veniu tot-sol? li damana es pastor.
—Amb l’àngel de la Guarda, respòn N’Agraciat.
—Ja hi beureu fresc! diu es pastoret. Contau que hi son anats exèrcits i tot, per menar-la-se’n, i no los han vists pus. Si no voleu acabar els alens, no hi aneu.
—Es que hi vui anar, surta des llevant, surta des ponent, diu N’Agraciat.
—No res, diu es pastoret, si tan encapirronat e-hi estau, seguiu es camí que duis. Trobareu un barranc molt fondo. Anau barranc barranc. Endins de tot veureu dos ciprers ben alts, dues garberes d’ossos i una cova. Dins aquella cova es la Princesa des cabeis d’or. Dos gegantots guarden sa boca; i, en acostar-s’hi ningú, el s’engoleixen com si fos un mosquit. En anar molt farts, tiren ets ossos; i des que han tirats, se son formades aquelles dues garberes.
—Bon pastoret, diu N’Agraciat, per amor de Deu sia de lo que m’heu dit. Deu vos ho pac. Me’n hi vaig, venga lo que venga. Me comanaré an el Bon Jesús, i serà lo que ell voldrà. Dec la vida an el Rei, i bellament per Ell la puc perdre.
N’Agraciat s’espitxá, i hala envant. Troba’s barranc, i el pren. Endins de tot, destría es dos ciprers i ses dues garberes d’ossos, que esglaiaven. Ell també s’esglaiá, pero no tornà cap peu arrera. Tant bon punt li compareix un corp, i li diu:
—Som aquell que alliberares des falcó. Ara venc a pagarte es favor que llavò’m feres. Tu t’acostes an es ciprers; es gigants, en veure’t, se riuràn de tu. T’hi arrambes; i, quant sentes op-op, envesti-los amb s’espasa; i no haies por!
N’Agraciat s’acosta an es ciprers; es gigants, així que el veren, ja’l se menjaven amb sa vista. I com teníen talent, i no hi havía bossinada per cap des dos, cadascú el volia per ell. Tants sols no los passá p’es cap que haguessen de fer més esfors que es necessari per engolir-lo-se.
N’Agraciat s’hi arrambava, s’hi arrambava. Al punt sent op-op; alça es cap, i, veu es corp que cau afuat demunt es dos gigants, i amb dues espipellades a cada un, los treu els uis. N’Agraciat s’hi aborda, i a espassades los taia es cap.
La Princesa d’es cabeis d’or se tem des talabastaix; surt, veu es dos gigants fora cap i coll, veu N’Agraciat tan prasent, gentil i agradós… No sab que li passa, ¡cau agenoiada, plorant d’alegría i de agraïment.
N’Agraciat quedà tot sorprès, abil·lat, fora de sí, quant la se va veure devant i an es seus peus.
¡O que la hi trobava de garrida, de gentil i de bufarella!
Tenia raó’l Rei. E-hu era sa dona més bella que uis de persones nades haguessen vista mai.
—Jovenet, no’m deixis! deia ella. ¡No’m deixis per amor de Deu!
—¿Com vos he de deixar? deia N’Agraciat, tot embadalit davant tanta gracia i galanía. ¿Com vos he de deixar, si venc a cercar-vos de part del Rei? si venc per menar-vos-ne, perque vos heu de casar amb ell? Primer me faràn trossos, que no consentiré que ningú vos toc ni un filet de roba, quant i més la resta, fins i tant que sieu a ca’l Rei.
—¡Ah jovenet! Jo per anar-hi, com aquests gigants no me deixaven sortir mai, i no tenía aigo bona per fer-me neta, necessit rentar-me de cap a peus.
—Idò rentau-vos! diu N’Agraciat.
—Ès que per fer-me neta, diu ella, no basta s’aigo que hi ha aquí, si no n’hi mescl una altra.
—¿Quina ha d’esser aquesta altra? diu ell.
—Aigo de sa Font de la bona salut, diu ella.
—¿Que n’heu de mester molta? diu ell.
—Una ampolleta’m bastaria, diu ella: sols que en pogués tirar un raig dins es ribell a on m’he de rentar.
—Venga una ampolleta, diu ell: veureu com aviat la vos duré plena.
—¿I que sabs a on ès aquesta font? diu ella
—Així com vos he trobada a vos, diu ell, la trobaré a ella.
La Princesa li dona una ampolleta; la pren, i ja ès partit.
Demana qui demana sa Font de la bona salut a tot-hom que trobava, ningú n’hi sabia donar noves. A la fi troba un pastor, i ja li diu:
—¿No Sabríeu, pastoret, a on ès sa Font de la bona salut?
—Sí, ja hu sé jo! diu es pastoret ¿I què volíeu?
—Anar-hi més que de pressa! diu N’Agraciat.
—No hi aneu, per amor de Deu! diu es Pastor. E-hi ha unes serpetotes a l’entorn, que s’engoleixen un homo a cavall. Tots es qui s’hi son acostats, han acabats ets alens.
—No m’empatx de raons! diu N’Agraciat. Digau-me a on ès, si voleu.
—Si tant encarat hi estau, diu es pastoret, preniu per avall i no estareu gaire a trobar-ho.
Pren per avall per avall; i al punt ja va destriar es cap i es coll de ses serpetotes, que teníen una fam qui les alsava.
No vos cregueu que no sentís feredat devant aquella serpenteria. S’aturà per por de sa por. Assetsuaixí li compareix un mussol, i li diu:
—Som aquell mussol de s’uiastre, i venc a pagar-te es favor que llavò’m feres. Dassa s’ampolleta.
La hi dona, es mussol l’agafa amb ses arpes. Aquella font feia una gran embassada; s’animal, volant volant, arriba a s’endret des mig; davalla a poc poc, afica s’ampolleta, l’umpl ben plena; i ja ha pres per amunt, i l’entrega a N’Agraciat.
N’Agraciat ja l’ha presa, s’espitxa cap a sa cova, e-hi arriba amb quatre llongos, i dona s’ampolleta a la Princesa. La dòna la se mira una bona estona, i a la fi diu:
—¡Si que hu ès de sa Font de la bona salut!
Tira dins un ribell un parei de gerres d’aigo, e-hi aboca s’ampolleta, i se posa a rentar-se.
Com s’hagué rentada ben rentada, com s’hagué enllestida ben enllestida, que embellía i ecsisava de garrida que era i gallarda, va dir:
—¡Ah jovenet! Ara me falta s’anell, i no puc sortir sensa de dins aquesta cova.
—¿I a on ès aquest anell? diu N’Agraciat.
—Quant me robaren, que me duien aquí dins, passarem un riu, i m’hi va caure.
—Me’n vaig a dur-lo, diu ell.
—Pero ¿i que sabs quin riu ès aquest? Jo mateixa no hu sé.
—Aixi com vos he trobada a vos i sa Font de la bona salut trobaré s’anell, si Deu ho vol i María.
N’Agraciat ja va haver tocades soletes, sensa sebre camí ni carrera.
Camina caminaráss, topa an aquell riu que ell havía passat, i se’n va vorera vorera, i mira qui mira.
I ¡què havía de veure s’anell, Bon Jesús!
Des cap d’una estona veu un peixet, tot llambriner, que pegava fues i fues; i amb cada revinglada sortia sortia fora de s’aigo.
El se mira de prim conte, i repara que duia ¡qui s’ho havía d’esperar! un anell amb sa boqueta.
Es peixet s’acosta i diu:
—Agraciat, vetaquí s’anell que tu cerques. Som aquell peix que dins un bassiot ja feia ses derreres, quant tu vares passar, i me tirares dins es riu. Ara t’he pagat es favor que llavò me feres. N’Agraciat pren s’anell. Amb quatre bots va esser a sa cova.
—Veltaquí, diu a la Princesa.
Ella el se mira, el se prova i diu:
—¡Sí que hu ès ell! Ja porem partir en voler.
—Ara mateix, diu N’Agraciat.
Partiren, i de d’allá.
Camina caminaràs, arribaren a la Cort.
Tot-d’una se presenten an el Rei, i N’Agraciat diu:
—Senyor Rei, vetaquí la Princesa des cabeis d’or. A veure que més té que manar-me.
El Rei no sabia que li passava. Estigué una bona estona embadalit davant la Princesa, contemplant-la de cap a peus, com la veia tan agraciada, tan garrida, tan ecsisadora.
Cridà tots es nobles des seu reinat, per que li fessen la Cort; se casà amb ella, i se feren unes nosses de primera i un sarau lo més alt de punt.
—Agraciat, digué’l Rei, acabades ses nosses. En premi de lo que per mi has fet, damane’m qualsevol cosa, maldement sia la mitat des meu reine, i te serà accedit.
N’Agraciat digué que no volía més paga que servir-lo tots ets anys que li quedaven de vida.
El Rei el va fer sa segona persona, i el casà amb sa dama més bona, més garrida, més discreta, més noble i més rica de tot es seu reinat.
I ell amb ella i el Rei amb la Princesa des cabeis d’or, visqueren en molta pau i concordia. I encara son vius, si no son morts.

Close Menu