Això era un rei que tenía set fiis, i anava tot morrotós perque volía una fia i no en tenía cap.
Se va tèmer de que sa comare duia intencions d’acostar-se per ca-seua amb un present des que ses comares solen fer, i diu:
—Si no es una nina, fas matar es set fiis que tenc.
La Reina hu sentí, i, com prou hagué plorat, los diu an aquells malanats:
—Lo millor serà que vos n’aneu tots, d’amagat de ton pare, per ses muntanyes d’aquí prop; i cada dia mirareu a sa torre més alta d’aquest palau. En néixer s’infant, si es una nina, hi faré posar una filoeta ben enserregada; si ès un nin; una espasa ben lluenta. Si veis sa filoeta, veniu tot-d’una; si veis s’espasa, anau-vos-ne tan lluny com sabreu.
Aquells set al·lotets se’n anaren a trenc d’auba, plorant plorant, i d’amagat de tot-hom, cap a ses muntanyes que sa mare los havía dit.
Deu va compondre que la Reina tengués una nina, i li posaren nom Aineta.
El Rei ja estava tot content.
La Reina diu a una criada:
—Puja a sa torre més alta: dins un enfony que fa sa paret, trobaràs una filoeta enserregada i una espasa ben lluenta. Pren sa filoeta, i afica-la allà damunt, ben dreta, que la puguen veure bé d’enfora.
Aquella criada que havía nom Juanota, era una cap-buit, que es cap li volava. Se’n puja corrents a sa torre, i, esburbada com era, en lloc dc prendre sa filoeta, tropell tropell, agafa s’espasa, i zas l’afica damunt sa punta més alta, i ja es partida per avall, botant ets escalons de quatre en quatre.
Es set fils del Rei, que d’aquelles muntanyes no feien sino mirar devers ca-seua, per veure si afinaríen senya de res, colombraren sa lluentor de s’espasa damunt aquella torre. Tots set esclataren en plors, i ploraren fins que tengueren alè. Llavò fogiren tan lluny com varen sebre, per que son pare no los pogués trobar ni fer tenir vera sa paraula que havía gastada.
Com foren ben enfora, trobaren un bosc que los agradà ferm per cassar-hi, i s’hi aturaren. De ses pedres que per allà hi havía, feren unes casetes; i allà va esser ca-seua. Vivíen de sa cassa que agafaven i de sa mica de fruita que se feia en tot aquel badiu.
Passaren díes i díes, i la Reina esperava d’en hora en hora es seus fions que tornassen.
Veent que no venien, crida Na Juanota i li diu:
—Escolta, ¿i tu feres lo que te vaig comanar? ¿Aficares sa filoeta enserregada damunt sa torre que’t vaig dir?
—Sí, senyora! contesta Na Juanota.
—¿A veure si hi aficares s’espasa? diu la Reina.
—No, senyora! contesta s’esburbada.
La Reina, mal a pler de tot, crida una altra criada, i l’envía a sa torre, a veure si damunt de tot e-hi ha aficada una filoeta.
Aquella criada hi va i al punt torna.
—¡Una filoeta! diu ella. ¡No hi ha cap filoeta no! ¡Una espasa ben lluenta hi ha ell!
—¡Oh gran polissona! diu la Reina a Na Juanota. ¿I així creus tu, com te manen una feina? ¡Sorti’m a l’acte d’aquí dins, i no’t torns presentar davant sa meua cara en tots es díes de sa teua vida!
Na Juanota se’n anà fent flamada i flastomant; i no s’aturava de dir:
—¡E-hu ha de sebre perque m’ha engegada! ¡Com som Juanota, que m’he de venjar!
N’Aineta, sa fia del Rei, creixia més amb una setmana que ses altres amb un any. Era com una santeta, i sa cosa més garrida i aguda que uis nats haguessen vista.
Sa mare li contava plorant que tenía set germanets, i que s’eren fets mal-bé per mal cap d’una criada esburbadota.
—¿Voleu que vaja a cercar-los? deia s’al·lotona.
—No, fieta meua, li deia sa mare. Si jo sabés a on són, ja hi sería anada mil vegades; pero ¿qui ès capaç de sebre-hu?
N’Aineta un dia se pentinava amb una pinta d’or demunt sa torre més alta del palau. Passa un corp, li pren sa pinta i ja ès partit, vola qui vola, i de d’allà. N’Aineta li pitja darrera, corre qui corre, sense perdre’l mai de vista. Es corp, ès bo de veure, feia molta més via; pero com era a s’entrellúu, se returava per que N’Aineta li reprengués. Com la se veia davora, tornava pegar fua, i N’Aineta darrera darrera, i es corp vola qui vola.
Passaren terres i més terres, i dins un bosc topen unes casetes; es corp, com ès a s’endret d’elles, amolla sa pinta, i se fa amunt i amunt, fins que’l perderen de vista. Sa pinta caigué dalt sa teulada. No hi havía escala ni estaques per on pujar-hi, i N’Aineta quedà plantada allà davant. Entra dins la casa, crida, ningú li va respondre; i repara set fogonets amb set olletes damunt, i una tauleta amb set platets i set cuieretes i set bocins de pa, i un gerrer amb set gerretes d’aigo. Destapa ses olletes, i dins una hi havía una perdiueta, dins s’altra un coniet, i dins totes o pel o ploma.
La pobreta casi no s’aguantava des cansament i de fam. I ¿què fa ella? D’una olla va prendre una aleta, de s’altra una cuíxeta, de s’altra un capet: taia una mica de cada tros de pa, s’ho menja amb una gana major, pega un glopet a cada gerreta, i diu:
—Així no serà coneixedor que haja tocat res; i, si se’n temen, no los sabrà gaire greu.
Mentres estava pensant això, se presenten set joves, alts, sans, garrits i ben taiats, encara que colrats des sol.
N’Aineta se posa a tremolar quant los veu, i ells quedaren també molt sorpresos. Li damanaren qui era, ella los diu lo que feia al cas; i se va aclarir que ella era sa seua germana, i ells es set germans seus, i s’engàn que los havíen fet de posarlos dalt sa torra més alta una espasa en lloc d’una filoa. Tot-d’una anaren a davallar-li sa pinta d’or de damunt sa teulada.
—Mira, li digueren, noltros vivim de sa cassa que agafam. Queda amb noltros, per amor de Deu, i mos aguiaràs de menjar, i mos faràs sa roba neta i la mos sarziràs.
—¿Si vui quedar, me deis? Ja es de raó que sí, fins a la mort.
Bé la necessitaven ès malanats. Poreu fer comptes com devía estar sa seua robeta. No teníen més que sa que duien posada, sa que duien com fogiren de ca-seua, i tot eren taques i pelleringos i forats.
Desde aquell dia sa casa lluía de ben adesada; i es set germans, encara que duguessen sa roba veia, la duien neta i ben encitronada, i es mig-díes i es vespres sempre menjaven calent.
N’Aineta estava lo més satisfeta amb tan bona companyía.
Na Juanota, per pore-se’n anar des seu cap, en lloc de llogar-se, pren un senaió, i hala a captar. Topa un dia a ses casetes des bosc, i damana un poc d’almoina per amor de Deu. N’Aineta li dona un tros de pa i se’n va a dur una gerra d’aigo. Na Juanota, que s’era asseguda an es portal per reposar una mica, entra, s’acosta an es set fogonets, i amb una cossa a cada olleta, les trenca totes, i fuig com un llamp.
N’Aineta torna, veu aquella trencadissa, romp en plors; i es seus germans, com vengueren es vespre, encara la trobaren que plorava. La hi feren contar tot, i li digueren:
—No ploris pus; per olles no estarem. Lo que has de fer, si torna aquesta polissona, no donar-li res.
¿Que me’n direu? Ell des cap de tres díes torna. Troba N’Aineta que sortía amb sa gerra per anar a dur aigo, i se posa a dir-li:
—¡Qualque coseta per amor de Deu!
—¡Deu vos fassa bé, qui pot! diu s’al·lotona. Es meus germanets e-hu suen, i me tenen privada de donar res.
—¡Qualque coseta! diu Na Juanota. ¡Per poc que sia! ¡No’t fasses dolenta! ¡No se’n temeràn! ¡Fa tres díes que no he tastadet res!
S’al·lotona, tota compatida, li dona un tros de pa. La deixa asseguda damunt es portal, i se’n va a dur s’aigo. Sa polissona entra, s’acosta a cada olla, i allà ¡cosses i cosses! fins que hagué rompudes totes ses olles, i fuig com un llamp.
Torna N’Aineta, veu aquella trencadissa, i romp en plors. Com vengueren es vespre’s seus germanets, encara plorava. La hi feren contar tot, i li digueren:
—No ploris pus! Per olles no estarem! ¡Deixa-la fer an aquesta polissona! ¡Si torna s’hi posarà sa mà!
Ja hu crec que va tornar des cap d’altres tres díes. Troba N’Aineta que sortía amb sa gerra per anar a dur aigo, i se posa a dir:
—¡Qualque coseta per amor de Deu! ¡qualque coseta, per poc que sia!
—Anau-vos-ne! diu N’Aineta; que, si es meus germanets vos troben, vos mataràn. No hu volen que vos don res.
—¡Tira, done’m! ¡No hu coneixeràn! ¡Maldement no més sia una espipellada!
Aviat N’Aineta, tota compatida, li dona un tros de pa. La deixa asseguda damunt es portal, i se’n va a dur s’aigo. Sa polissona entra, s’acosta an es fogons. Com acabava de pegar cossa a s’olla primera, entra un des set germans, que s’era amagat per un si acàs. Li bestreu un bon esplet de cireres, ella li pogué fogir, pero ell li pitja darrera, i l’acompanya a cosses un bon tros, fins que la va retre de tot. Com la tengué estesa, l’enterrà dins un claper.
Pero, com sa polissona tenía set vides, just es moixos, reviscolà, i a forsa de forses pogué sortí, i li va estrènyer.
Des cap de set díes se presenta an es portal de ses casetes des bosc.
—Aineta, digué tot-d’una que la veu sortir, per sa bona amor que m’ets demostrada, jès aquestes set nous. Qui les se menjarà, pus roba es seu còs no espellarà.
Li deixa ses set nous, i fuig.
—¡Que cauràn de bé, diu N’Aineta, p’es meus set germanets!
Tot-d’una que arribaren, los ho dona i los diu:
—Menjau-les-vos; que qui les se menjarà, pus roba es seu còs no espellarà.
Aquells malanats les se mengen, i heu de creure i pensar que tornaren set ceros;
¡O quin esglai, quin anuig va prendre N’Aineta, com va veure allò! Se’n cuidà morir, i va perdre tota quanta carn tenía. Llavò va veure com sería ver que no espellaríen pus roba es qui se menjassen aquelles nous. ¿Com n’havíen d’espellar, tornant lo que tomaren?
I es set ceros, que l’enrevoltaven, i li feien afalagadures i xicota, i no sabien allunyar-se d’ella.
La pobreta se va haver d’adondar an allò, i los menava a pasturar, i no los deixava mai. S’enteníen amb sa vista. Ella los parlava, i ells la se miraven, i veien lo que deia; pero no li poríen dir res, perque sa llengo que teníen no era bona ni per embarbollar.
Des cap de temps, el Rei d’aquells paratges, cassant cassant, troba un dia sa guarda des set ceros i N’Aineta que los guardava.
El Rei, com la va veure tan galanxona i etxerevida, va badar uns uis com uns salers, i romangué abillat i embadalit davant ella.
—¡O donzella gentil! li digué, ¿què fas amb aquests animals per aquí?
—Los guart, contesta ella.
El Rei se posa a damanar-li de noves. Ella acalà es cap, tota empegueïda, i no va sebre que havía de respondre.
Aviat el Rei li va haver dit que li havía robat es cor, que era fadrí, i no se casaría amb ningú més que amb ella.
A N’Aineta no li varen esser males comendassions aquelles; pero digué que no deixaría es ceros per res nat del mon.
—Això es bo d’arretglar, diu el Rei. Que venguen amb noltros; i t’assegur que no se campen tan bé per aquí, com se camparàn per dins es meus jardins.
—Idò porem partir en voler, diu N’Aineta.
Se posa a ses anques des cavall, parteixen, i es ceros darrera darrera; i cap a la Cort s’ès dit.
E-hi arriben, se fa es casament i ses noces, i venguen festes i alimares i sarau per llarc.
Na Juanota ho arriba a sebre, i ¿què fa ella? Se lloga per criada a ca’l Rei, i se posa a fer de bona al·lota i de fenera i a demostrar un gran interés i afecte a la casa. Va sebre fer sa comedia tan an el viu, que prompte va esser sa criada preferida i de més confiansa.
Des cap d’un any a ca’l Rei hi hagué gent novella. Tot-hom se’n va an es bateig de s’infant, manco Na Juanota, que anava darrera a N’Aineta. Encara no se va veure tota sola, com diu:
—Ara ès s’hora de llevar aquesta gèl·lera des mig, i de jo posar-me an es seu lloc! ¡ella acabarà ets alens i jo seré la Reina!
Dit i fet, embolica N’Aineta dins es llensols a on jeia, la se posa an es coll, i se’n va, i la tira dins es pou que hi havía a’s mig des jardí de ca’l Rei, i se colga an es llit de N’Aineta.
El Rei i es demés tornen de batiar s’infant, i se’n entren, tropell tropell, dins sa cambra real per donar s’enhorabona a la Reina.
Na Juanota, com los sent, se posa a dir, escarnint sa veu de N’Aineta:
—Anau! anau!
que m’enfadau.
Sortiu! sortiu!
que m’atordiu.
No estic per rallar!
No estic per escoltar!
No’m vengueu amb aquestes!
Tancau balcons i finestres!
El Rei com sent això, fa sortir tot-hom i tancar totes ses finestres i balcons.
S’acosta an es llit, paupa qui paupa.
—¿Que es això, Aineta? deia ell. ¿Que hi ha hagut cap denou?
I aquella respòn tot-d’una:

—Anau! anau!
que m’enfadau.
Sortiu! sortiu!
que m’atordiu.
No estic per rallar!
No estic per escoltar!
—¡Si som jo! deia el Rei. ¿Que no m’has conegut, Aineta meua estimada? ¡Díguès que vols!
¡Digne-hu tot-d’una, i se farà!
Aquí ella se posa a dir:

—No menjaré ni beuré
fins que’s fetge des set ceros veuré!
No menjaré ni beuré
fis que’s fetge des set ceros veuré!
—Pero ¡i tu los estimaves tant an es ceros! li deia el Rei, prenint-la per N’Aineta. ¿Los estimaves tant, i ara les vols fer matar?
I sa gembla que no’s treia més paraules que aquestes:

—No menjaré ni beuré
fins que’s fetge des set ceros veuré!
No menjaré ni beuré
fis que’s fetge des set ceros veuré!
El Rei estava apurat de tot. No sabía per on prendre. I la Reina que, com més anava, més fort cridava que
ni menjaría ni beuría
fins que’s fetge des set ceros veuría.
L’homo a la fi envía a damanar set carnissers, per que fassen sa pell an es ceros, i los treguen es fetge.
N’Aineta, com pegà dins es pou, se’n anà a fons, pero llavò surà; i volgué la bona sort que hi hagués una llinda d’uiastre davés tres pams més amunt que s’aigo, i s’hi pogué aferrar. A les hores es brassos ja no la volien aguantar pus: com que s’haguessen d’esqueixar. Veent-se perduda de tot, se posa a dir tan fort com poría:

—Mos germans set ceros!
veniu-me a ajudar!
que estic a dins l’aigo,
perill d’aufegar!
—Mos germans set ceros!
veniu-me a ajudar!
que estic a dins l’aigo,
perill d’aufegar!
An aquell entremig eren arribats es set carnissers. Los havíen mostrats es ceros, que pasturaven dins es jardí; i comensaren a esmolar ses guinavetes per fer-los sa pell, mentres un parei de criats los anaven a menar.
Aquells animalets sentiren que deien que los havíen de treure es fetge, i sentiren també mateix sa veu de N’Aineta. Tots set enrevoltaren es coll des pou, i s’hi abocaren, cridant:

—¡O germana Aineta!
no’s porem aidar!
guinavets esmolen
per noltros matar!
I N’Aineta que reprenía:

—Mos germans set ceros!
veniu-me a ajudar!
que estic a dins l’aigo,
perill d’aufegar!
I es ceros, abocats tots set an es pou, que responíen:

—¡O germana Aineta!
no’s porem aidar!
guinavets esmolen
per noltros matar!
Es carnissers senten aquelles veus tan dolces, tan adolorides, que xapaven es cor; i se’n van a contar-ho an el Rei.
—Que venga! li digueren; que surt una veu de dins es pou, i es ceros parlen amb ella.
La Reina, com los sent, llavò si que cridava tort:
—No menjaré ni beuré
fins que’s fetge des set ceros veuré.
¡Ai que som morta, si no’l me duen a l’acte! ¡Espòs meu, tu’m mates, si no’l me fas dur! ¡Es pols me fuig de tot! ¡Ja no’n tenc! ¿I encara no ès aquí es fetge des set ceros? ¡Feis via, que no hi sereu a temps!
El Rei no sabía per on prendre.
—Ara mateix vaig a dur-lo! diu a la fi.
Se’n va correns an es jardí, sent sa veu que sortía de dins es pou, sent es set ceros que li responien, s’hi acosta, aguaita. Veu aquella al·lota dins s’a¡go amb sos brassos per sa llinda, la fa treure tot-d’una, i veu que ès N’Aineta, sa seua esposa estimadíssima. Quedà sensa polsos, se creia que ets uis li feien dos, estava com un beneit.
N’Aineta conta lo que havía succeït. Se’n van dins sa cambra real, i ja hu crec que hu va esser Na Juanota sa que jeia dins es llit i demanava es fetge des set ceros.
El Rei no’n va taiar més, i va dir:
—¡Es carnissers que havíen d’escorxar es set ceros, que l’escorxin a ella! ¿Ella volía es fetge des set ceros? ¡Que li treguen, idò, es seu; que en fassen brou, i que el se beguen es set ceros!
Escorxaren Na Juanota, li tregueren es fetge, en feren brou, el donaren an es set ceros. I heu de creure i pensar que tot d’una que el tengueren dins el còs, aquells set ceros no foren pus ceros: tornaren lo que eren primer, es set germans de N’Aineta, uns fadrins acabats, lo més desxondits i amatents. El Rei los va casar amb ses set al·lotes més garrides i més nobles des seu reinat, i tots plegats visqueren una mala fi d’anys, contents i devertits; i encara són vius, si no són morts.