La deixa del geni grec: Part II, de Miquel Costa i Llobera

Quina claror furtiva pel gran avenc baixava?
Tot just Melesigeni del somni es despertava,
quan lluny, li semblà veure com un llumenaret
qui poc a poc venia, venia al seu endret.
Se fregà els ulls plorosos, dubtant si lo que veia
seria encara un somni; i un somni més ho creia
quan més a prop mirava l’estranya aparició.
Era la Profetissa que amb ulls de compassió
serena el saludava dient: -Fill de l’aurora,
no moriràs! Allunya la pena qui t’acora.
Jo et salvaré la vida, jo t’obriré el camí…
Si jo davant mon poble vaig fer per dur-te aquí
i encadenar-te a l’ara del Déu Incògnit, era
ja amb un ocult designi d’alliberar-te… Espera! –
Així parlant, la jove desfeia el gros fermall
que unia les cadenes amb l’ara per davall.
Si el grec res comprenia d’aquella parla estranya,
pel to de veu dolcíssim i el fer que l’acompanya,
bé prou pogué conèixer la inesperada sort
amb què una dona el treia dels braços de la mort.
-O tu! -exclamà, -divina visió, si no ets deliri
sens altre engany, conforme destina el Fat cruel…
Mes no, tu no m’enganyes: ta veu, com l’hidromel,
amb sa dolçor reviva mon abatut coratge…
Series per ventura, o verge del boscatge!
la coronada Artemis que guia els caçadors?
T’envia el germà Apol·lo, que invoquen els cantors
i vers el qual volava mon càntic cada dia?
Deixa que els peus t’adori flairosos d’ambrosia,
i salva’m, o divina! -Tal deia deslligat
de la fatal cadena i en terra prosternat,
l’airós Melesigeni. Llavores Nuredduna
li féu signe d’alçar-se, prengué en la mà tot d’una
la teia lluminosa i un punyal d’os ben llis,
i li manà amb un signe resolt que la seguís.

* * *

La verge i el rapsoda sense dir mot anaven
de cap a la sortida, i a penes si miraven
les grans magnificiències d’aquell coval august.
Ella amb son cor poètic assaboria el gust
de les gentils paraules que poc abans sentides
i no compreses, duien dolçors indefinides
com veus d’una tonada perduda dins la nit…
Ell, sols amb viva pressa de veure’s ja sortit
d’aquell immens sepulcre batia fort les ales
del cor, i dins del màgic espai d’aquelles sales
davant sos ulls atònits, mirava solament
la verge misteriosa que el duia a salvament.

Sortint de la caverna llarg temps ja feia via,
i ni un sol fil encara de la claror del dia
se veia entre columnes filtrar. Potser perdut
era el camí que feien… ¿Per l’alta quietud
del prodigiós abisme tal volta s’esbarraven,
i tot cercant la porta, dins ell ja s’enterraven,
sense remei? Tal dubte terrible i angustiós
sentí Melesigeni, i ja el pas recelós
a deturar anava, quan més amunt oberta
veié la portalada, mostrant la llum incerta,
blavosa i moradenca d’un cel crepuscular.

Ell corregué a la porta, frenètic, va guaitar
vers l’horitzó vastíssim, i allà aspirant tot l’aire
que dins son pit cabia, no va mancar-li gaire
per exhalar un càntic o un crit. En aquell punt
li va imposar silenci la verge, i ja damunt
l’obert portal, tranquila, signava-li les ones
que allà a sos peus, en calma dormien… Per estones
muntava de les vores un remoreig suau,
o el plany d’una gavina que a son recó de pau
venia retratada. L’instant era propici
per intentar la fuga sense mostrar-ne indici.
A l’hora en què a distància ja tot de vista es perd,
sortir segurs podien, estant el lloc desert.
Claror tampoc manvava discreta i oportuna,
que per llevant ja es veia l’anunci de la lluna.
Bé prou la profetissa son temps hagué escollit!

D’estrelles coronada la consirosa nit
regnava i pareixia, cobrint tot l’hemisferi,
covar pel món un germen d’amor i misteri.
Oh! com en aquella hora s’hauria conversat
aquelles dues vides, si no els ho hagués vedat
el diferent llenguatge! Llavores la donzella,
alçant la mà, signava la vespertina estrella,
i el jove alçant la vista vers l’astre resplendent,
després cap a la verge signava dolçament.
Així callats, baixaren fins a la mar veïna.

Allà des d’una punta que avançava en la marina,
tornà a signar la jove, i el grec va descobrir
la nau dels seus, que estava d’espera per collir
los companyons que en terra saltaren. Per fortuna
més fausta del rapsoda, llavors Nuredduna
li va mostrar, per ella tot just aparellat,
un bot fet amb la soca d’un lladoner buidat,
guarnit amb rems d’ullastre. Davant tanta finesa
corprès Melesigeni, s’agenollà amb prestesa
besant tot just la fímbria del vel d’ella caigut.
Tantost ella el féu seure, i allà ben previngut
menjar li presentava: llegums i carn rostida
i una daurada bresca, i amb llet del jorn munyida,
per beure, una gran copa replena d’hidromel.
Calmà Melesigeni la fam i set cruel,
i mentre com a mostra de gratitud pensava
deixar sa dolça lira, sorprès ell s’adonava
que, en l’ansiosa pressa d’escapar de la mort,
ni de salvar sa lira pogué fer-ne record,
i la deixà suspesa sobre l’altar horrible.
Tornar-hi a recobrar-la no li era ja possible,
i així de Nuredduna se despedí plorant
de gratitud. Mes ella, l’afecte sufocant
que de son cor pugnava per esclafir, severa,
féu signe de partida, i en tant de la ribera
li deslligà la barca. Després dalt un escull
dreta ella el volgué veure fugir… Llavors remull
de llàgrimes ocultes l’extrem del vel tenia…
I mentre que el rapsoda se feia lluny, sortia,
passat son ple, la lluna del mar de l’orient,
pausada, gran, tenyida d’un roig sanguinolent,
mostrant dins el silenci de sa nocturna aurora
l’aspecte de Meda sinistra i venjadora.

………………….

Alè del qui recobra l’espai, la llibertat,
esforç del qui se mira de mort ressucitat
sentí Melesigeni remant cap al navili
del seus, i un tros enfora ja va cridar auxili
amb veu ben coneguda, per ésser ben rebut.
Amb ànsia allà el va rebre tothom, i a sa salut
fent libació amistosa, després que tots begueren,
voltant-lo en la coberta, contar arreu li feren
lo que en sa llarga absència li havia succeït.
Llavors amb sa paraula de magic colorit
ell tot ja ho pintava: la presa, el captiveri
la mort de tots los altres companys entre el misteri
del bosc sagrat, la seva futura immolació
dins la caverna augusta, semblant a la mansió
d’Aidés, rei de les ombres, i en fi la inesperada
ventura de sortir-ne per obra no explicada
d’una Deessa o verge de nom desconegut.
Tal resolució d’anar-se’n amb la major prestesa
i reclamar les forces del poble vencedor
per esvair la tribu que feia tal horror.

* * *

A l’hora en què sortia del mar la roja lluna,
també des de les ones pujava Nuredduna,
quan va sentir sobtada remor, remor creixent.
Volgué escapar lleugera, mes entre llums i gent,
se va trobar perduda. Qui allà feia de guia
era el mateix qui el vespre passat ja l’emprenia
contra ella amb mots malignes damunt del talaiot.
Doncs, aquell cap de cendra llavors digué: -Qui pot
manifestar l’oracle dels Déus en nit sagrada
sinó la verge altiva que d’ells és inspirada?
Un Déu, com ella deia, manà que el bell catiu
per víctima en la cova quedàs de viu en viu…
Per tant, cal que nos mostri la profetissa pura
com eix catiu se troba lligat dins la foscura,
si no és que ja invisible s’es fet com aqueix Déu…
Ton poble, o Nuredduna! vol veure lo que és seu,
vol registrar la cova! -Per l’alta portalada
en tant la profetissa se n’era ja pujada,
i des d’aquella boca sublim, sobre la mar
i la salvatge turba se veu va ressonar:

-Oberta està la porta del cau; podeu entrar-hi
sens mi, cors de geneta, qui set de sang teniu…
Mes l’home qui vos guia no hi cerca ja el catiu:
ell cerca Nuredduna, que odia el sanguinari.
Doncs, ara ma paraula darrera ja sentiu.

Jo l’he sentida clara la veu de l’Invisible,
jo l’he pogut entendre dins un batec d’amor;
i diu que no li plauen les víctimes d’horror,
que vanament vessada la sang li és avorrible,
que ell per voler carnatge no és tigre ni voltor!

Ja veig, ja veig com l’auba d’aquella edat futura
en què, segons l’enigma, la Verge infantarà.
Quan l’Invisible a l’home parlant se mostrarà,
del cel nova rosada, plourà tendresa pura,
i a son semblant cada home li sabrà dir germà.

Salut claror llunyana, perduda en les tenebres,
que en ales del meu càntic me mostres un besllum!
Ma vida a tu s’exhala com un lleuger perfum…
Enfora, armes horribles i sanguinàries febres
d’uns Déus i sacrificis de bestial ferum!

Enfora d’aqueix temple! Que aquí la gent impura
no taqui meravelles que construir no pot…
Si tant voleu, les roques tacau del talaiot,
que antics gegants bastiren, segons llur estatura…
D’aquí sols l’Invisible n’és Déu i sacerdot!-

Així la profetissa parlà, i una pedrada
brunzí de cap a ella, mentre una veu irada
cridà: -L’haveu sentida? Dels Déus ha blasfemat,
i qui dels Déus flasfema bé mor apedregat.-
Tantost una ruixada de pedres rebotia
entorn de Nuredduna, i algguna la feria,
mentre ella se n’entrava corrent dins la foscor
de la sagrada cova. Per un secret terror,
seguir-la no gosaren aquells armats. Darrera
del gran portal sentiren com amb pedra foguera
un llum ella encenia, i per l’immens coval
sols varen veure un rastre de llum com espectral.

* * *

Endins, endins seguia per l’antre solitari
la verge apedregada. La pau del santuari
amb sa besada freda li serenava el front.
Mes ai! Que feia un rastre de sang arreu, per on
ja lenta caminava. Les forces li dequeien
sos peus ja s’entorpien, sos ulls quasi no hi veien…
Per fi el seu llum en l’ara pogué clavar tot just,
i es reclinà rendida baix d’aquell bloc august.
Allà, mig desmaiada, sentí vibrar perdudes
remors en ses orelles; després les ombres mudes
a l’esperit donaren com un llenguatge clar,
i veus del gran silenci talment varen cantar:

«Reposa entre nosaltres, reposa, verge humana,
enfora de les vides que un temporal s’endû.
Dins la fondària pura que el teu gran cor demana
alabastrines verges te volem dir germana,
intactes dones d’aigua volem plorar amb tu!»

«O flor d’aqueixa terra, corpresa de misteri,
oblida tos boscatges on tot s’esfulla i cau,
oblida ta família de sang i captiveri
dins nostra eflorescència de perennal imperi,
dins nostre tabernacle de la suprema pau!»

«Aquí l’obra dels segles les roques transfigura,
i sens dolor ni obstacle tranquil·la prossegueix
polint aquest abisme la mà de la natura…
Ah! no és així entre els homes: bé ho saps, o prematura
poncella d’una raça qui sols no te coneix!»

«Mes, cal que en tota cosa la llei sia guardada.
Dins l’univers batega potent aspiració;
i així en terrers i pobles, en pau o lluita airada,
amb plors o degotissos, a poc a poc formada
creix l’obra sense fites, cercant la perfecció…»

«Sortada tu, donzella que un Déu ocult inspira:
saltant sobre ton segle, n’ets víctima sublim!
Pren de l’altar, que és teva, pren la deixada lira…
Per un batec de l’ànsia amb què ton cor expira
daríem les centúries de calma que tenim.»

«Sortada tu! Ta vida, breu com de lliri o rosa,
fins l’infinit avença pel cor i el pensament.
Mor ja, que l’Invisible son ric anell te posa.
Dormir pots a son tàlem, tot esperant, o esposa!
mentre ton astre puja vetllant pel firmament…»

«Ah! dorm entre nosaltres, reposa, verge humana,
enfora de les vides que el temporal s’endû.
Dins la fondària augusta que el teu gran cor demana
d’alabastrines verges seràs la sobirana:
intactes dones d’aigua ja plorarem per tu!»

Part III

La deixa del geni grec: Part I, de Miquel Costa i Llobera

Aquesta és la primera de tres parts de la gran poesia èpica de Miquel Costa i Llobera, La deixa del geni grec. La poesia ens narra les desventures del rapsoda Melesigeni, capturat a Mallorca junt amb altres navegants grecs que feien ruta cap a la península. El seu destí, el sacrifici.

Costa i Llobera construeix un personatge, Nuredduna, que ha arrelat tant dins la nostra cultura, que a alguns sorprèn que fos invenció del gran poeta pollencí.

El present text, extret del llibre Liriques, de 1923, difereix lleugerament del text que apareix a Tradicions i fantasies de l’editorial Moll al igual que el que surt a la Poesia Completa publicat per El Gall Editor. 


 

«Cabirs qui de la terra viviu en les entranyes
covant tresors o saba que fa reviure el camp,
arquers de les altures que desparau el llamp,
genis del bosc ombrívol, del mar i les muntanyes,
ombres de nostres avis, terror de gent estranyes,
rebeu ja el sacrifici, que grat a tots s’escamp!

«Beveu, o Déus! La tribu que a beure vos convida
vos vessa sobre l’ara més rica libació…
Si us plau la sang calenta del bou o del moltó,
molt mes la sang humana de més costosa vida.
Vostre ira s’hi sadolla, i en sacietat oblida
l’ofensa i la venjança… De sang brolla perdó!»

Aixi cent veus cantaven a chor sota el ramatge
de la sagrada alzina; i amb majestat salvatge
se dilatava el càntic pel bosc i per la nit.
Per entre focs de teia, cent joves tot seguit,
formant guerrera dansa, voltaven la gran soca
de l’arbre antic de dies i el gran altar de roca.
Colrats, fornits i àgils, vestits de rasa pell,
cenyida al cos la fona de triplicat cordell,
portant elms amb cimera crestada, a on domina
la ploma de milana o d’àguila marina,
lluïen noves llances i nous escuts d’aram,
que a preu d’esclaus hagueren d’uns mercaders d’Hiram
que feien proa a Tarsis. Amunt, cap a les rames,
ja el foc sagrat alçava fatídiques les flames
pel sacrifici, sobre l’altar del talaiot.
Prop de l’altar ciclòpic estava el sacerdot
de llarga cabellera i barba, que en blancura
la llana li vencien de l’ampla vestidura,
amb verd-obscur fullatge d’alzina coronat.
Robust en sa vellesa, de l’arbre venerat
tenia tot l’aspecte, hieràtic, impassible,
per dominar en calma solemne tot lo horrible.
Vuit sacerdots ministres servien al gran vell.

Gentil i consirosa s’asseia davant d’ell,
a un feix d’herbes sagrades, collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví…
Cenyia-li la testa un tany de romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera,
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
La vesta li estrenyia pel cos un cinturó
de bàrbara riquesa, i un afilat falço
d’argent sobre sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja-lluna serena, però trista.
Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres
dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après
de les antigues Sagues tot l’art dels sacrificis
i d’herbes remeieres, de somnis i d’auspicis.
Ella guardava els himnes, i les tradicions
del poble, i en nous càntics li deia visions
a on una llum nova pels cors apareixia…
Flor de sa raça, n’era la verge poesia!

Al peu de la gran soca lligats, immòbils, muts,
dotze catius estaven en tristes actitutds
de víctimes futures. Amb llur vestit i traça
del bell país hel·lenic mostraven bé la raça.
Grecs eren de les illes airoses de llevant
qui, cap a l’ampla costa d’Hespèria navegant,
havient fet escala vora la platja bella
de Bócchoris, colònia de Boken-Rau novella,
des d’on sa llei donava d’Egipte vencedor
a les tribus de Clumba, la Balear major.
Tot just aquella tribu, no encara dominada,
allà els havia presos enmig d’una emboscada
quan ells, costejant l’illa, d’un cap al bell abric
eren vinguts en terra com en país amic,
deixant sobre el navili llur forta companyia.
Així ells, ja en l’espera cruel de l’agonia,
ulls baixos, fora queixes, com a valents escau,
giraven vers la pàtria record trist i suau
i de la llar sentien més forta l’enyorança.

Entre ells hi havia un jove gallard, com a semblança
del Déu fill de Latona, l’Arquer amb lira d’or.
Melesigeni es diea, i estant ell a la flor
dels anys, duia amb les armes, tot just allà rompudes,
la lira dels rapsodes. Sobre les cordes mudes
crispava ell per estones la mà forta i gentil.
Veient-ho un d’aquells presos, més vell i més tranquil,
llavors li va fer seya, dient: –Melesigeni,
si tu de l’alta musa retens encara el geni,
per què no cantes ara nostre mortal adéu?–
S’incorporà el rapsoda, i present a l’entorn seu
vibraren d’un preludi les notes encantades.
En va tronaren contra les veus avalotades
de tota aquella tribu, puix des del talaiot
la verge Profetissa, manant-ho el Sacerdot,
féu signe de silenci. Callà tothom, i pura
la veu de l’alt rapsoda sonà per l’espessura.

«Adéu, pàtria dels hèroes, país de l’harmonia!
Adéu, casal i pares, germans, amics, parents!
Adéu, llum viva d’Hèlios, esplèndid rei del dia,
terres on tota raça d’homes parlants se cria,
mar de remors sens nombre, dolç aire dels vivents!»

«Adéu!… Per mars i terres, seguint carreres vanes,
aquí a trobar vinguérem nostre final prescrit,
segons la trama fosca d’aquelles tres germanes
qui los destins cantussen filant vides humanes,
les velles Moires, filles de l’Èreb i la nit”.

“O Clumba! en tu no crèiem trobar-hi sort tan dura,
al veure ocm sorties d’un mar i un cel tan blau
com els de nostra pàtria, i en roques i verdura
com una de les Cíclades mostraves ta figura,
ai! com la santa Delos somrient a nostra nau.”

“Tes ones me semblaven deport de les sirenes,
tos camps com els de la illa on el diví Odisseu
dins un alberg de nimfes quasi oblidà ses penes;
i veia ja en tes costes asprives i serenes
l’ocult palau de Tetis, les coves de Proteu.”

“A Bòcchoris, la vila dels Keptes ben fundada,
d’una colònia nostra somniava ja el nou mur…
Mes, ai! sort ben diversa nos era aquí guardada
en mas d’aquesta tribu, de Cíclops engendrada,
que habita munts de roques per dins del bosc obscur.”

“I veu’s aquí que enfora dels himnes de victòria
avui nos precipita la Mòira més cruel
al regne de les ombres, sense deixar memòria…
Almenys allà poguéssem cantar l’antiga glòria
dels hèroes morts, qui vaguen pel camp de l’Asfodel!”

Així cantà el poeta. La tribu allà, escoltant
sens entendre, bevia les ones d’aquell cant,
com l’herba seca i aspra que beu pluja novella.
Mes, com la tendra rosa boscana, que en poncella
patia set, queixant-se’n al cor del sec estiu,
per fi, banyada en pluja, inclina el cap i viu;
així també llavores la verge Nuredduna,
caigut lo front bellíssim de cabellera bruna,
un nou encant bevia del càntic no comprès…
I sobre la figura tan noble d’aquell pres
fixant ella la vista, pietosa i admirada,
d’un novell món esplèndid sentia revelada
la vida, del rapsoda semblant a un immortal.

De sobte el vell jerarca va fer una senyal,
i alçant-se Nuredduna brandà la falç lluenta.
Llavores començava la immolació cruenta.
Sonava un corn sinistre. Parelles de guerrers
de peus i mans lligaven a terra els presoners,
portant-los a la per fatal del sacrifici.
Ja el vell deia amb misteri breus mots, i llur servici
prestaven sos ministres, i ja el primer catiu,
dada la sang, cremava sobre el sagrat caliu.
Llavors la profetissa, que amb el seu vel de llana
solia el cap cobrir-se davant la mort humana,
se descobrí, i al caire més alt del talaiot,
amb l’actitud resolta de qui callar no pot,
alçant al cel los braços desnús i la mirada
d’uns ulls a on llampega l’encant d’una inspirada,
axí parlà: –Sentiu-me, ministres i guerrers!
Precís és que aquest jove cantor dels estrangers
aqui la sang no vessi. Per víctima escollida
el Déu Ignot vol ara que l’entreguem en vida
allà dins la gran cova, son temple misteriós.
Allà en dies d’angústies un poble temerós
penetra per dexar-hi sa víctima més pura…
Deixem viu aquest jove dins la caverna obscura–

No bé acabà la verge, que un home malaltís,
d’ulls fondos, que li lluen entre pelatge gris
com a calius de brasa dins carbonissa i cendra,
digué: –La profetissa tal volta és massa tendra,
i el Déu que l’ha inspirada pot ser la compassió.
Les tribus no se troben en temps de dar perdó
avui que tota l’illa sotmeten gents estranyes,
avui que sols ja resten en mig d’eixes muntanyes
aquestes roques lliures per nostre foc sagrat.
O tribu de l’Alzina, no vulles pietat!–

Al so de tals paraules, sorgí el gran vell: –Qui posa
sospites en la verge sagrada, que ha descolsa
la voluntat divina? Jo vull que aqueix catiu
per Déu de les cavernes reservat sia viu…
Bé prou allà li espera més espantós suplici,
i així més acceptable serà aqueix sacrifici.
Honor a la donzella, que flor és de ma sang!
Qui diu un mot contra ella, m’escup al cabell blanc!–
Regnà dins la gentada silenci de respecte,
i baix del vell altívol de venerable aspecte
les testes inclinaren ministres i guerrers.
Mentres arreu finien els onze presoners,
tot sol Melesigeni quedava, i no sabia
ni entendre lo que deien, ni veure qual seria
la sort que li esperava; més esperà la mort.
En tant, l’horrible càntic se repetí més fort,
se féu entorn de l’arbre l’aspersió feresta
i amb lo foc de la pira finí també la festa
quan de la mar pujava l’estrella del matí.

* * *

No encara era de dia i feien ja camí
per bosc, cap a les coves, al raig d’incerta lluna,
els sacerdots, les sagues entorn de Nuredduna,
els caps d’aquella tribu i, entre guerrers lligat,
l’harmoniós rapsoda, que anava desarmat,
però portant encara sa lira prestigiosa.
Vora la mar sortiren quan l’aigua remorosa
al primer bes de l’auba somreia amb sa blavor,
i somnioses boires, vestint-se de color,
a poc a poc s’alçaven, celístia matinera.
Seguien en silenci, seguien la ribera
per un camí de roques, passant per entre pins
i fent de pas alçar-se l’estol de corbs marins.
Quan el sol, roig i enorme, damunt la mar guaitava,
davant la comitiva sorgí la penya brava
del Cap Vermell, coberta de púrpura oriental.
Com un alberg titànic, al flanc d’aquell penyal
s’obria horrenda arcada que, oberta, pareixia
la gola d’algun monstre que riu engoliria.

Aquella gent cansada, pujant un aspre rost,
entrà per la gran boca, perdent allà tantost
la llum del cel i el vari renou de mar i terra.
Eterna nit callada… silenci fosc que aterra…!
L’espant com una llosa cobrí el jove abatut
quan de la llum del dia un últim raig perdut,
blavós, somort, tristíssim, per l’ombra se fonia
com la besllum darrera que un moridor destria…

* * *

En tant, enceses falles de roja resplendor
per graus ja descobrien aquell interior
de temple, qui demostra, replè de meravelles,
la mateixa art divina que el buit omplí d’estrelles.
Columnes d’alabastre de prodigiós bosell,
com mai sobre la terra n’esculpirà el cistell,
s’apleguen, formen pòrtics i vastes galeries
i sembla que allà esperen, com exornades vies,
un triomfal passatge de mítiques legions…
Majors altres columnes, sorgint de l’ample fons,
s’aixequen solitàries a tan suprema altura
que amunt se perd de vista llur pròdiga escultura
a on la llum no arriba de falles ni festers.
Riquíssims tabernacles i trones amb dossers
de filigrana, tendes d’esplèndid cortinatge,
estàtues revestides de pleguejant ropatge,
sepulcres, ares, ídols i monstres ideals;
tot quant inventarien deliris immortals
de més sublim bellesa i encisador misteri,
davall superbes voltes que el poder d’un imperi
tan sols no imitaria, tot forma una visió
que amb força sobirana rendeix l’admiració.
Allà té cort secreta la majestat augusta
de l’Invisible, i sembla que per idea justa
del seu poder, exposa trofeus sobre aquells murs,
dels enemics qui foren, dels enemics futurs.
Així per les cornises s’hi veuen en fileres,
teixides d’alabastre, les màgiques banderes
que cent i cent victòries pareixen pregonar.

* * *

En mig d’aquella cova sorgia un gran altar
sens ídol ni altre emblema, trossam d’estalacmita
sagrat al Déu Incògnit. Aquella era la fita
a on s’encaminava la llarga processó.
Davant l’altar caigueren en muda adoració
els sacerdots i sagues. Llavores Nuredduna
d’un ram de flors que duia collides a la lluna
ne féu una corona i en coronà el catiu
per víctima escollida, segons la llei prescriu
del Déu ocult. Un calze després li donà a beure
del poderós narcòtic que fa dormir i creure
visions consoladores, calmant el patiment.
Begué Melesigeni, com qui ja a tot consent,
rendit a l’infortuni fatal, i res espera.
Llavors l’encadenaren a l’ara, de manera
que no se’n pogués moure i, havent-lo assegurat,
deixaren-lo amb la lira suspesa a son costat.

En tant que Nuredduna la libació vessava,
la processó terrible de bell nou s’ordenava,
i a l’entonar un càntic, prenia son camí
cap a la llum oberta ia a l’horitzó sens fi…
I allà Melesigeni tot sol ja romania,
tot sol amb el silenci, la fosca i l’agonia,
tot sol, un plaç de vida més trist que tota mort.
A cada instant més fosca la veu del càntic fort,
a cada instant més pàl·lids aquells festers que teia…
En fugitives ratxes, ja es veia, ja no es veia
la processó, perdent-se per aquell bosc sagrat
de troncs de pedra viva… La mòbil claredat,
fugint, dava a les ombres un moviment de vida,
i monstres figurava que en negre estol sens mida
volant aletejassen entorn del jovencell.
Així les meravelles del lloc eren per ell
com una immensa tromba d’horror que l’abismava.
I quan, perdent-se enfora, per fi se dissipava
fins aquell últim rastre de veus i de claror,
sentí Melesigeni l’impuls d’extrem furor:
saltà, mes va aturar-lo dringant l’aspra cadena
que els peus li engrillonava. Llavors amb sa veu plena
llançà a les ombres mudes un crit, horrible crit,
que fou amb veu d’escarni per l’eco repetit.
Després tancà ssa boca desesperat mutisme,
i sols pogué sentir-se pel fons d’aquell abisme
l’eterna gota d’aigua del degotís plorós,
qui compta el pas dels segles i el fa més esglaiós.

Part II
Part III

El Gorg Blau, de Miquel Costa i Llobera

Adeu, tristor encastellada
del pla de Cúber i Almaluig ! .
Seguint arreu l’aigua qui fuig
d’aqueixa terra desolada,
sorprèn mos ulls 1a portalada
d’un Paradís…
L’aigua s’atura a son encís
i com que diga : reposau !
—Dolça és la calma del Gorg Blau !
Les colossals penyes bessones,
formant un freu meravellós,
sols deixen caure un raig dubtós
sobre l’estany pur i sens ones.
D’encantament blavors pregones,
com un safir,
aquest estany fan resplendir
i com que diguen : somniau !
—Dolç és el somni del Gorg Blau.

L’antic camí tot solitari
voreja l’aigua, recobert
baix del penyal, i sembla obert
per un exèrcit llegendari…
Passant del Gorg al mur contrari
pel rústic pont,
somriu la coma de la font
com un idil·li tot suau.
—Dolç és l’oasi del Gorg Blau.
Sortint del Gorg, per entre molsa,
ramatges, eures i ramells,
l’aigua jugant fa amb els aucells,
seguit, seguit, música dolça.
La neta escuma que ella espolsa
singlota o riu?
Al qui l’escolta pensatiu
com que li diga : meditau !
—Dolça és la parla del Gorg Blau.
Per entre flors, per entre espines,
lo que era estany se fa torrent,
i avall, endins, se va perdent
per un rocam com en ruïnes…
No hi troba ja murta ni alzines,
molsa ni flors,
quan allà baix, desfeta en plors,
dins la gran Fosca , l’aigua cau…
—Ai ! com la vida és el Gorg Blau !

Líriques, de Miquel Costa i Llobera

Fa uns mesos, passejava per Ciutat. Era el primer puc que passava per davant Llibres Mallorca des de que van tancar, i anava capbaix pensant on compraria jo ara les petites joies que tant m’agrada llegir. Va ser llavors quan, carrer amunt, vaig descobrir una petita tenda de figueres de plom i llibres de segona mà.
Aquesta setmana passant per allà, m’hi vaig aturar, i vaig descobrir una petita joia. Líriques, de Miquel Costa i Llobera, el meu poeta preferit. Clar que ja tinc les obres completes, però aquesta edició te una peculiaritat: És de 1922, l’any en que va morir el gran pollencí. Que te d’especial? Idò que és una edició que ben segur no esta subjecte a drets d’autor ni edició, i la puc començar a digitalitzar aquí, per domini públic, com ja vaig disposar els aigoforts de Maura i les rondalles de Mossèn Alcover.

Desolació

Dels quatre grans autors mallorquins de 1900, Mossen Alcover, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver i Joan Alcover, és aquest darrer per qui manco simpaties profes, i així i tot, no puc negar la seva grandesa. Un home que va sofrir molt en vida, va escriure l’equivalent poètic al Lacrimosa de Mozart.


 

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
oberts i sens entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

El pi de ribera

Aquest és el títol original, segons el manuscrit, d’el pi de Formentor, la novena simfonia de la poesia mallorquina. Aquí transcric aquest manuscrit del magne Miquel Costa i Llobera, inèdit, pel que veig, a la xarxa.


El pi de ribera_

Al meu cosí y amich estimadissim P.Ll.

Electus ut cedri.

I.

Mon cor estima un arbre! | Mes bell que l’olivera,
Mes poderós que’l roure, | mes vert que’l taronjer,
Conserva de ses fulles | l’eterna primavera,
Y lluita ab les tronades | y ‘ls vents de la ribera,
Lluita com un guerrer.

II.

No guayta per ses fulles | la flor enamorada,
No va la fontanella | ses ombres á besar,
Mes Deu ungí d’aromes |la testa coronada
Y li doná per trono | l’esquerpa serralada,
Per font l’inmensa mar.

III.

Quant, lluny, damunt les ones | renaix la llum divina,
No conta per ses branques | l’aucell qu’encativam:
Lo crit sublim escolta |de l’águila marina
Ó del voltó que puja | sent l’ala gegantina
Remoure son fullam.

IV.

Del llim d’aquesta terra | sa vida no sustenta;
Revincla per les penyes |sa poderosa’rel:
té plujes i rosades | y vents y llum ardenta,
Y, com un vell profeta, | reb vida y s’alimenta
D’espes amors del Cel!

V.

Arbre sublim! Del geni | n’es ell la víva imatge.
Domina les montanyes |y guayta l’infinit;
Per ell la terra es dura, | mes besa son ramatge
Lo Cel que l’enamora, | y té’l llamp y l’oratge
Per gloria y per delit.

VI.

Oh! si: que quant alloure |bramulan les ventades
Y sembla entre l’escuma | que tombi lo penyal,
Llavors ell riu y canta |mes fort que les onades,
Y, triunfador, espolsa | damunt les nubolades
Sa cabellera real!

VII.

Arbre, mon cor t’enveja! .|.. Damunt la terra impura
Com una prenda santa | duré ton bell recort.
Lluytar, combatre y véncer, | renyar sobre l’altura
Y alimentarse y viure | de Cel y de la llum pura…….
Oh vida, oh noble sort!

VIII.

Amunt, ánima forta: | traspassa la boyrada
Y arrela dins l’altura | com l’arbre dels penyals:
Veuras caure á tes plantes | la mar del mon irada,
Y tes cançons tranquiles | ‘niran pèr la ventada
com l’au dels temporals!

-Formentor . Septembre . 1875.

L’olivera mallorquina

Des de el meu humil punt de vista, Josep Lluís Pons i Gallarza es el poeta mes rellevant de la renaixença a Mallorca. Vingut del continent, fill de pares mallorquins, exercí de docent al Institut Balear, on fou professor entre d’altres de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Maura. Casi res.

L’olivera mallorquina es probablement el seu poema mes conegut. El simbolisme del paisatge ens farà venir al cap El Pi de Formentor, i es que costa molt poc caure rendit a la inspiració del paisatge de la nostra terra. L’estrofa final es una apoteosi magnifica que donara pas a l’època mes gloriosa de la literatura mallorquina.

Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.

Ton delicat fullatge
que sota el cel blau l’embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta, pel vent l’arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa
creixes sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

L’àrab i sa mainada
respirant – ne tes flors pel maig sortien
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.

Ah, quin dol, escoltant – ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tots brots, donant – ne
empriu a l’host de la guanyada terra!

I el jorn de la conquista
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí, amb l’infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les bruies tendres
i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.

Com reposava, a l’ombra,
deslliurant lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!

I de son puny volant-ne
lo manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant-ne
i els tendres cims dels branquillons vinclava.

Quan era una alta ermita
aqueix claper de trossejada runa
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son de deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.

Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
i amb flaviol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l’ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.

Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de t’eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara,
tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Es reim del Rei-Moro amb set pams de morro

Això  era i no era una fadrineta, de nom Catalineta, etxerevida i bona al·lota ferm. Son pare era viudo, naturalment, perque sa dona sa morí.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei que hi havía, era tan esquitarell sobre viudos, que no los poría veure amb uis que tengués. Deia que no donaven passa dreta i que tots mereixíen passar a ses mines des sofre.

I s’arribá a enforiolar tant i tant contra’s viudos aqueix Rei, que feu fer unes dictes que dins un més si havíen d’embarcar tots quants n’hi havía dins tot es reinat, i que es qui tornaría a Mallorca sensa esser casat, li faría taiar es cap i es coll per compostura.

I allá hauríeu vist tot es viudim, viudam i viudum fer s’aviona a veure si trobaríen cap bergantella amb-e quí porer-se carregar la creu del sant matrimoni, i no haver d’abandonar Mallorca sensa més ni pus.

I es que veien que no’n trobaríen cap d’al·lotellota que volgués posar amb ells es coll devall es jou del sant matrimoni, ja foren partits a fer sa trocelleta per donar-ho a ses cames abans des día senyalat a ses dictes del senyor Rei.

Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis que no va tenir tranc de trobar-ne cap de tan blaia que’l volgués; i per aquest motiu, arribat es dia que ses dictes del Rei marcaven, se va haver d’embarcar amb una tracalada més de viudos que havíen tengut tan poc tranc com ell per ginyar cap dona a posar amb ells es coll devall es jou.

L’homo deixa comanada Na Catalineta a una dona véia un poc parenta seua, i an es moment de partir digué a s’al·lotona:

—¡Vaja, Catalineta! ¡a veure que vols que’t duga de fora-Mallorca, a’s día que jo’n puga tornar!

—No importa que’m dugueu res, diu Na Catalineta; lo que importa que torneu vos ben prest.

—Bono, diu ell, idò te duré un reim, es més gros que trobaré en-lloc.

Amb això ell s’embarca amb sos altres viudos, i Na Catalineta, bé hu poreu pensar, plora qui plora, tota desconsolada, que no hi havía qui la pogués aconhortar.

Aquella tracalada de viudos, com foren a fora-Mallorca, cadascú pren per son vent, uns per la dreta, altres per l’esquerra, uns cap a llevant, altres cap a ponent, uns cap a tremuntana, altres cap a mig-jorn, tots amb un cap ben viu i uis espolsats, vel·lant totes ses caigudes, perque lo que ells pensaven:

—Si noltros no miram per noltros ¿qui hi mirará? Si noltros no feim es nostros comptes, ¿qui els-e fará? Ell ja’s sab que «qui poc t’atany, poc te plany».

Aviat varen veure es desbarat que havíen fet de no casar-se a Mallorca, fos amb qui fos, per allò que diu s’adagi: val més lo dolent conegut que lo bò a conèixer.

I ¿que no sabeu quina la feren aquells viudos, amb s’anyorança de Mallorca que els-e petxucava massa fort? Se posaren a cercar dona com uns rabiosos per porer-s’hi casar i copar-li cap a «sa Roqueta».

No poríen triar gaire perque ses dones de per allá així meteix e-hi feien nassos a s’haver-se d’embarcar, pero acabaren per allargar-hi es coll, perque ¿que ha de fer una dona, si l’enviden per casar? i més si ja es empesa d’anys i encara negú l’ha escomesa sobre aquesta cosa que du tant sa gent en revolt.

I així que se casaven aquells viudos, s’aficaven amb sa seua «costella» dins sa primera barca que trobaven, i ¡cap a Mallorca falta gent!

Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis. N’arribá a trobar una de beneita que li feu bon sò; se casaren, i dins pocs dies ja prengueren barca cap aquí.

Pero heu de creure i pensar i pensar i creure que, com varen haver saupades áncores i esteses ses veles, sa barca va dir: —No’m moc.

I allá patró i mariners tot apurats perque sa barca no se bategava; i allá tot-hom: —¿Que será això? que no será? com es i com no es que ara sa barca ha posat peu fiter?

Es patró, a força de fer-se cloquetjar es cap, arribá a dir:

—¿En no esser que siga que qualcú de noltros haja fet cap descuit? Pensau-hi tots bé a veure si n’heu fet cap!

I allá mariners i passatgers tots pensa qui pensa si havíen fet cap descuit, fins que son pare de Na Catalineta, s’enverga un grandiós toc an es front, dient:

—Ja som jo que he fet es descuit! Vaig prometre a sa meua fieta que li duría un reim, es reim més gros que trobaría, i no hi havía tornat pensar pus.

—Hala idò! diu es patró. Ja poreu esser partit més que depressa que barca aturada no guanya nòlits.

—Pero ¿i aont m’en hauría d’anar, per trobarne prest de reims grossos? diu aquell.

—Aont? diu es patró. Anau a ca’l «Rei-Moro amb set pams de morro», que es allá ont n’hi ha de més grossos de reims. Es un grandiós verger que fa un cucaió a’s mig, i just an es cucaió e-hi ha ses cases del Rei-Moro i devant ses cases es parral que fa aqueis reims. Té ubert per tot, e-hi poren entrar peu pla. Si no feis gens de fressa ni trepig de res, vos ne poreu dur es reims que volgueu, i negú vos dirá com va la vida. Ara si feis gens de trepig o cap mica de fressa de res, sortirá el Rei-Moro, i vos ne fará qualcuna que vos sabrá greu, perque les té massa gelosos an aqueis reims.

I ¿que fa son pare de Na Catalineta? Se posa ses cames an es coll, i ja li ha envelat cap an es verger del «Rei-Moro amb set pams de morro». Camina caminarás i cap envant te farás, arriba aquell homonet an aquell ditxós verger. Va conèixer que hu era perque era gran gran, i feia un turó agüionat a’s mig amb unes cases an es cucaió i un grandiós parral devant, i tot ubert i esbadellat: portals, portaces, finestres i finestrons, sensa que vessen lluir cap ánima en-lloc.

Aquell homo inspeccioná una mica la cosa per veure ses entrades i ses sortides d’aquell verger a fi de porer-se’n escapar més que depressa tot-d’una que hagués cuït es reim, i que no’l poguessen haver a cames.

Badant uns uis com uns platets i anant descalç i de puntes de puntes, per no fer gens de fressa ni trepig, s’acostava s’acostava a ses cases per un caminal ben ample i ben llis que hi duia. Bé mirava a fit a fit cap envant, cap enrera, a la dreta i a l’esquerra a veure si guiparía negú nat del mon, i res.

Fent-se sempre cap envant, com s’en va tèmer se trobá baix des parral de devant ses cases des verger.

¡O quina reimada que duia aquell parral! ¡quins reimots tan grossos i tan grossos, amb uns grans com a mel·les, pero no de ses menudes, sino de ses més afavorides!

Pero, quant e-hi allargá es braç per cuir-ne un, notá que tots teníen set campanetes penjades; i uns les teníen de plata i ets altres les teníen d’or.

—Es que les tenen d’or, diu ell, serán es millors. Pero ¿i com poré cuïr cap reim d’aqueis sensa remenar aqueixes campanetes? I si en remèn cap, sonará, i ja estará fet de mí! Sortirá el Rei Moro, me posará ses mans demunt, i ja no’n cantarán pus galls ni gallines de mí!

Pensa qui pensa com en sortiría de tal enderivell, li vé una idea del dianxa. An aquella carrera hi havía pols, ell e-hi fa un roi, fa fanquet i pastat, n’umpl ses set campanetes d’un d’aquells reims més disforjos a fi de que’s batai no s’engronsás gens i no tocás. Per això agafa aquelles campanetes d’una en una, i amb una má la subjectava per que no se mogués i no engronsás ses altres, i amb s’altra má l’omplía d’aquell pastat. Així les empastissá totes, i a-les-hores, maldement s’engronsassen, ja no tocaven.

Llavò l’homo cui aquell reim disforjo, l’embarriola amb un parei de llenderines que duia aposta; i, com el tengué ben embarriolat que ja anava a donar passa per fogir més que depressa, e-hi va haver un dimoni de mosquit, que s’en anava volant volant, sensa mirar per ont prenía i zas! pega de cop descuit dins un aranell des nas d’aquell homo, i ja hu crec que li fa fer un atxem ben fort.

Fer aquell atxem i sortir tot rabent el Rei-Moro amb set pams de morro, va esser tot-u.

—¡Ah gran re-de-polissó! diu el Rei-Moro. ¿Vol dir, sensa demanar-me d’orde, te’n dus aqueix reim? ¡Ja sabrás jo qui som! ¡com tenc set pams de morro!

El Rei-Moro li embotona un braç i li ferma una cadena allá meteix; i aquell malenat se posa a dir amb un plors desfet:

—¡Amollau-me, senyor Rei! amollau-me per l’amor de Deu i per amor de sa Mare! ¡Jo vos assegur que no hu feia per mal! ¡jo vos ho jur! Es que tenc una fia a Mallorca; i, com me vaig embarcar li vaig prometre que, en tornar-hi, li duría un reim, es més gros que en-lloc trobaría… i com es reims d’aqueix parral e-hu son es més grossos que mai hagués vists en-lloc, per això es que havía cuït aquest. Pero si tan de greu vos sab, senyor Rei, jo el deixaré an aquest reim, sols que’m deixeu fogir i tornar a Mallorca.

—Ah! diu el Rei-Moro, ¿vol dir tens una fia tu?

—Sí, senyor Rei, que ha nom Catalineta, s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra! diu ell.

—I ¿que es fadrina? diu el Rei-Moro.

—Sí, senyor Rei! diu aquell. ¡Si encara corre es setze anys!

—Bono idò! diu el Rei-Moro. Ara meteix t’amoll, pero amb uns pactes: que li has de dur aquest reim, ella el s’ha de menjar tot sensa tirar cap gra, i d’aquí a un any i un dia la m’has de dur a ella aquí; i jo t’assegur que ni ella ni tu no vos queixareu de mí!

Aquell homo, per escapar-se de ses ungles del Rei-Moro, va dir que sí a tot: i carregat amb aquell reim disforjo ja li ha copat a sa barca, que estava dins es moll espera qui espera.

Arriba a sa barca, i tot-hom mira qui mira aquell reimot, i negú se’n poría avenir.

Tornen saupar áncores i estendre ses veles es mariners i aquella barca pren sa fua, i cap a Mallorca vent en popa!

Lo endemá ja hi arribaren. Com aquell ja no era viudo i venia amb sa dona, prou que no l’aturaren de desembarcar. Se presenta a ca-seua amb sa dona i aquell reim disforjo, i poreu fer comptes Na Catalineta si hi degué estar contenta de tornar veure son pare, maldement tornás casat. Pero lo que li vengué més de nou, va esser aquell reim que li duia son pare que li digué que’l duia just per ella, i que negú en poría tastar cap gra ni aixengló més que ella, que el s’havía de mejar tot.

Na Catalineta el va pendre per compte seu an aquell reim, i en menjá fins que n’hi hagué gens, i ben saborós que el trobava, com un sucre; pero poc s’ho pensava ella que aquell reim li hagués de arribar a dur sa coa que li dugué.

Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que, com Na Catalineta s’hagué acabat aquell reimarro, —lluny de la vista, lluny del pensament, —ja no hi torná pensar pus, i anava lo més xaravel·la amb son pare i sa mare manllevada, que la tractava com si fos estada sa mare propia, de bona al·lota que era aquella infanta.

No anava tan xaravel·lo son pare, sobre tot quant comença a acostar-se s’any i un dia de sa feta des verger del Rei-Moro i de sa promesa que va fer de menar-hi Na Catalineta.

L’homo se posá a anar mújol i mújol, mostii i funest.

—Mon pare, ¿que teniu? li demanava des-i-ara Na Catalineta.

—Res, deia son pare.

—No, deia s’al·lotona, vos teniu cosa. Sa vostra cara no ment! Vos teniu qualque corcor que vos roega. Es cor m’ho diu que teniu cosa; i ja hu sabeu que es cor no ment.

Tres dies abans de cumplir-se s’any i es dia que el Rei-Moro li havía donat de temps per menar-li Na Catalineta, crida aquesta dins sa cambra, s’hi tanca amb ella, i tot-d’una romp amb un plors desfet.

—¡Catalineta, fieta meua estimada des meu cor! li va dir amb un xinglot ben alt de punt. ¡Se fa precís dir-t’ho! Amb s’idea de dur-te de fora-Mallorca es reim que t’havía promès, me vaig aficar dins es verger del Rei-Moro, perque, me digueren que hi havía es reims més grossos de tot lo mon; i com en vaig haver cuït un, faç un ois, el Rei-Moro me sent, surt, me posa ses ungles demunt, i me fa benes si no li arrib a prometre que dins un any i un dia jo te menaría allá. De manera que hauría colada la vida jo si no faç aqueixa promesa. La vaig haver de fer; pero ara no’m basta cor per cumplir-la.

—No, mon pare, va dir s’al·lota. Lo promès sía atès. Jo no vui que faceu sa vostra paraula dolenta. Me vareu prometre an el Rei-Moro? Menau-m’hi, i será lo que Deu voldrá! Deu no abandona negú mai!

I son pare allá plora qui plora com un nin petit.

—¡Com jo hu veig! deia ell. ¿Aont havía d’anar jo an aquell bo de verger del Rei-Moro? ¿Aont vaig tenir es cap amb so anar a prometre aquesta fiona meua an el Rei-Moro? ¡No tenc altra cosa més que aquesta fiona, i haver-la de dur an aquest bo de Rei…!

I per aquí l’haurás. Aquell homo no hi sabía donar passada a tot allò; pero no tengué altre remei que posar-se dins una barca amb se seua fiona Na Catalineta; i es dia que feia s’any i un dia de sa promesa, arriben an es verger del Rei-Moro.

El Rei-Moro els havía vists venir, i ja les surt a l’encuantra amb sos set pams de morro; i, com veu Na Catalineta tan garrida i gaiarda, no vos dic res si li entra per s’ui dret i si li agrada a caramull!

—Escoltau, son pare! diu el Rei-Moro. Aquesta fia vostra val un mon. Jo no vos vaig dir que la’m menásseu per tenir-la per criada ni per esclava ni per cap altra cosa lletja, sino per casar-m’hi, si m’agradava. I com m’agrada massa, la vos deman per casar.

Aquell homonet i sa seua fia, com sentiren allò, romangueren sensa polsos; se pensaven somiar; e-hu veien i no hu creien, tan gros i tan gros e-hu trobaven.

—Vaja, diu el Rei-Moro, digau una paraula, un bon sí o un bon no.

—I tu que hi dius, Catalineta? s’exclama son pare.

—¡Jo faré lo que vos direu! respòn s’al·lotona, tota empegueïda.

—A un qui l’han de matar, diu aquell homo, li donen tres dies. Donau-mos-ne tres també, senyor Rei, per pensar-hi.

—Bono idò, diu el Rei-Moro, arribau, i estareu dins es meu casal, aont no vos faltará res que vulgueu. En voler res, digau: —«Ombres del Rei, tal cosa o tal altra». ¡I tot-d’una sortirá una ombra, i vos durá aquella cosa.

Dit això, el Rei-Moro va descomparèixer, i no’l veren pus blanc ni negre aquell horabaixa, ni lo endemá ni lo endemá passat.

Na Catalineta i son pare se’n entren dins es casal des mig des verger, així com el Rei-Moro les havía dit; i va esser un casal que no tenia fi de gran i de ben amoblat i de ben enllestit; no hi mancava un amèn.

I tot eren ombres que anaven i veníen des-i-ara, i totes zas! una bona capada de cortesía a Na Catalineta, com si fos el Santíssim.

¿Que me’n direu? Ell com va esser fosc que ja era hora de sopar, una ombra d’aquelles fa senya a Na Catalineta i a son pare de que la seguissen.

La seguixen, i els-e mena dins es menjador, les fa seure a sa taula que estava parada per tot-dos.

S’hi asseuen, i compareixen un estol d’ombres, una amb una greixonera de sopes ruiades amb ous, una altra amb uns escaldums, un altra amb un pollastre rostit, amb una oloreta que feia tot allò i una menjera, que no us poreu figurar.

¿Que m’en direu? Ell Na Catalineta i son pare cobraren coratge, i feren una sopada de primera, perque no havíen tastadet res en tot lo sant dia, amb so trastorn que duien.

Com varen haver sopat, aquella ombra que les havía mostrat es menjador, les mostra una cambra per-hom, dues cambres veinades, que era mal de dir quina estava més ben endiumenjada de totes ses coses que escauen a una cambra.

Cadascú entra dins sa seua, i posa ets ossos de pla damunt es llit, acluca ets uis, i fins lo endemá dematí, sol sortint, no les tornaren badar, tan a pler dormiren Na Catalineta i son pare.

Sobre-tot, ell s’aixecaren; com va esser hora de berenar, una ombra els-e fa senya d’entrar an es menjador; e-hi entren, s’asseuen en taula, altres ombres les duen una truita d’ous i sobrassada, que no la se pogueren acabar. Llavò surten a estirar-se ses cames per dins es verger; i, com va esser hora de dinar, una ombra els-e va a cercar, i els-e mena dins es menjador, les fa asseure a sa taula, i no hu volgueu sebre es dinar que aquelles ombres els-e dugueren; arròs engrogat, aufegat dolç, porcella rostida, greixonera de brossat, tota classe de fruita i un vi d’aquell més entremeliat. Redons de tot, s’alçen de sa taula, se’n tornen per dins es verger, prenen redòs dins es casal com se la hora-baixando, a hora de sopar ses ombres fan lo meteix que s’altre vespre, i després a jeure falta gent!

¿Que m’en direu? Així se passaren es tres dies, tractats Na Catalineta i son pare com a papes. No més e-hi havía que no veien lluïr cap altra persona nada més que aquelles ombres que no parlaven ni motaven i que un no sabía si eren persones o que eren.

Com se cumpliren es tres dies se presenta de bell fresc el Rei-Moro amb set pams de morro, i mirant-se de fit a fit Na Catalineta i son pare, els-e diu:

—Bono! ¿i quin pensament heu fet? Ja poreu esser partits a dir-ho!

Na Catalineta acalá es cap d’empegueïda, i son pare va dir:

—Senyor Rei, si es sa vostra voluntat de casarvos amb sa meua fia, lo que vos deman, que la me tracteu bé, que no’n tenc d’altra, i llavò que la’m deixeu venir a veure.

—Poreu venir totes ses vegades que voldreu, diu el Rei-Moro.

I llavò se gira a Na Catalineta, i li enfloca aquesta:

—Bono, ¿i tu que hi dius? ¿Que vols que mos casem o que?

—Jo no desfaç sa paraula de mon pare. Per part meua, en voler!

—Santa paraula! diu el Rei-Moro.

I a l’acte fa comparèixer totes ses ombres que hi havía dins aquell grandiós casal, i allá devant totes se casa amb Na Catalineta, i les va dir:

—Ara ja no es Na Catalineta, sino la senyora Reina, i per tal l’heu de tenir i respectar.

I totes aquelles ombres, una derrera s’altra passaren per devant Na Catalineta fent-li una gran capada de cortesía per demostrar-li que la regoneixien per reina i senyora.

Na Catalineta i son pare n’estaven com uns beneits de tot allò; no se’n poríen avenir.

Son pare, com va veure que la cosa pintava tan garrit i que ja tenía sa seua fiona casada amb el Rei d’aquell verger, aont feia tan bon estar, demana per tornar-se’n a ca-seua.

El Rei-Moro li va dir que sí, i que poría venir, totes ses vegades que voldría, a veure Na Catalineta;

Aquell homonet se despedí de sa seua fia i del Rei-Moro, que l’acompanyaren fins a sa sortida des verger, i el pobret no se poría aturar de plorar, maldement vés que Na Catalineta estaría bé allá dins, ben respectada i regositjada com una reina, pero al cap i a la fi l’havía de deixar, no se’n poría tornar amb ella a ca-seua.

Fins que ja no’l veren p’es cami, el Rei-Moro i Na Catalineta no se varen moure des portal des verger, i a Na Catalineta bé hu poreu creure que també li queien ses llágrimes d’ets uis, ancque hu fés de tot per no plorar.

Quant son pare se va esser allunyat tant p’es camí que ja no’l colombraven, el Rei-Moro amb set pams de morro diu:

—Catalineta, tornem an es casal, que t’he de confiar un secret.

Se’n tornen an es casal, totes ses ombres els esperaven a s’entrada, i les feren totes una gran capada de cortesía, el Rei mena Na Catalineta dins sa cambra principal, se tanca amb ella allá dins, i li diu:

—Escolta bé, Catalineta, lo que ara te diré: D’avui endevant aquesta es sa teua cambra i aquí dins i no a altra banda has de jeure fins altra orde. Jo som un encanteri; i, fins que m’hagen desencantat, no-més som homo una hora cada trenta dies de mitja nit a la una. Fora d’aquest temps no som més que una ombra com aquestes que hi ha aquí dins que te serveixen. Aquí dins no’t mancará res que tu vulgues, pero de mí no esperis més que aquesta hora cada trenta dies de mitja nit a la una. Fora d’aquesta hora, si t’acostes a mí i me toques, veurás que no som més que una ombra; per moltes coses que me digues, no te respondre, perque ses ombres, ja hu sabs, no parlen…

¿Que me’n direu? Ell encara el Rei-Moro amb set pams de morro no havía acabat de dir això, com se va fondre de tot i descomparegué d’ets uis de Na Catalineta.

Poreu fer comptes com degué romandre aquella al·lotona.

Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que Na Catalineta s’estava tota solina dins es grandiós casal del Rei-Moro, sensa veure negú més que aquelles ombres, que la servíen com cap reina ni emperadora del mon s’es vista mai. Si es berenar era bo, es dinar era millor i es sopar contrapassava es berenar i es dinar. No-més era que aquelles ombres no parlaven ni motaven ni s’acostava negú nat del mon an aquell casal més que el Rei-Moro amb set pams de morro cada cap de més de les dotze a la una de la nit. Na Catalineta prou que l’esperava d’aixecada, i allá comversaven i s’esplaiaven tot-dos tot sols; pero, en caure la una el Rei-Moro amb set pams de morro se fonía, i Na Catalineta no’l tornava veure fins des cap d’un altre més.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que un d’aqueis caps de més, com el Rei-Moro amb set pams de morro li va haver comparegut, va romandre cop en sec més adormit que un socot de figuera de moro. Na Catalineta el se mirava fit a fit, li repara una cadeneta d’or que duia passada p’es coll, i que d’aquesta cadeneta penjava una claveta d’or. Se posa a mirar-la-se, i al punt s’exclama:

—¡Aquesta claveta demana un panyet! ¿Aont deu esser aquest pany? ¿aont deu obrir aquesta claveta? ¿Qui es capaç d’aclarir-ho?

Mira qui mira el Rei-Moro amb set pams de morro i dormint ell ben arreu ben arreu, li afina un foradí an es pit endret, un foradí just fet aposta per aficar-hi aquella claveta d’or. Le-hi afica, prova de rodar, i zás! s’obri una porteta an es pit del Rei-Moro, i va esser un finestró dins una cambra.

Ja hu crec que na Catalineta no pogué estar que no hi guaitás, i va veure aquella cambra tota plena de filadoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fila qui fila amb una filoeta d’or i un fuset d’or, amb un bon muixell de bri com la neu de blanc: i, si una una filava molt, s’altra filava més; si una feia es fil fi, si altra le hi feia més.

Na Catalineta no pogué estar que no els-e digués:

—¡Deu vos guart, filadoretes! ¿No’m diríeu per qui es que filau? ¿per qui vos afanyau tant?

—¡Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen aquelles.

Pero varen respondre tan rebentes i resoltes, que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se desxondeix tot amb-u, cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i filadoretes tot se va fondre com una boira del cel.

Poreu fer comptes com degué romandre Na Catalineta. No se’n poría avenir de tot això ni s’ho sabía treure des cap.

I allá tornen passar dies i més dies, i Na Catalineta tota solina dins aquell grandiós casal, tan ben servida d’aquelles ombres com e-hi puga haver estada mai cap reina ni emperadora an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de més, que el Rei-Moro amb set pams de morro va comparèixer a les dotze de la nit en punt, aviat li agafá son; i ja’l me tornaren tenir més adormit que un socot de figuera de moro, i allá dorm qui dorm.

No’n tenía tanta de sòn Na Catalineta, que li tornava mirar sa claveta d’or que li penjava de sa cadeneta d’or que duia ell p’es coll. Li afina altra volta Na Catalineta aquell foradí an es pit endret, e-hi afica sa claveta d’or, roda, i zas! se torna obrir de bat en bat aquella porteta an es pit del Rei-Moro; i torna esser un finestró dins una cambra grandiosa tota plena de telessos i una teixidoreta a cada telé, i tix qui tix ben aviat i bones cantades!

Ara figurau-vos si li degué tornar venir de nou a Na Catalineta tot allò; i no pogué estar que no digués a tot aquell teixidorum:

—¡Deu vos guart, teixidoretes! ¿No’m dirieu per qui es que teixíu?

—Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendiciò! responen aquelles.

Pero respongueren tan rabentes i resoltes que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se despert, tot amb-u cau la una an es rellotge, i el Rei-Moro i teixidoretes tot se va fondre com una boira del cel.

No vos dic res si’n torná romandre ben esglaiada Na Catalineta de tot allò. No hi sabía donar passada ni treure-s’ho des cap.

I mentres tant seguí ella tota solina allá dins aquell grandiós casal servint-la aquelles ombres com cap reina ni emperadora s’es vista mai servida an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de més, que el Rei-Moro amb set pams de morro va comparèixer de bell fresc a les dotze de la nit, Na Catalineta prou que l’esperava aixecada; pero a ell aviat ja l’agarrotava una sòn rabiosa, i al punt ja el tengueren adormit com un tronc.

I Na Catalineta allá mira qui mira sa claveta d’or que el Rei-Moro duia p’es coll; pero encara se mirava més aquell foradí que tenía an es pit endret.

I ja hu crec que no pogué estar pus que no aficás aquella claveta d’or dins aquell foradí, roda clau, i zas! se torna obrir de bat en bat aquella porteta an es pit endret del Rei-Moro; i torna esser un finestró dins una cambra tota plena de cosidoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, que si una cosía depressa, s’altra hi cosía més; i si una cosia fi, s’altra cosia més fi, i totes allá ¡bones cantades!

Ara figurau-vos si li degué tornar venir de nou a Na Catalineta tot allò; i no sabé estar que no digués a tot aquell cosidorum:

—¡Deu vos guart, cosidoretes! ¿No’m diríeu per qui es que cosiu?

—¡Per la senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen aquelles.

Pero respongueren tan rebentes i resoltes, que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se despert, tot amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i cosidoretes tot se va fondre com una boira del cel.

I ja tornaren tenir; bò es de veure, Na Catalineta tota estafaril·lada i com una beneita de tot allò. No se’n poría avenir de que li hagués tornat succeir tota aquella cosa ni aont aniría a parar.

I Mentrestant ella seguía tota soleta dins aquell grandiós casal, servida d’aquelles ombres com cap reina ni emperadora s’es vista mai servida an el mon.

¿Que me’n direu? Ell com vengué s’altre cap de mes que el Rei-Moro amb set pams de morro torna comparèixer a les dotze de la nit, prou que la troba aixecada a Na Catalineta que: l’esperava amb bona devoció.

Conversen una estoneta i zas! ja torna romandre ell adormit com un tronc; i ¡que havía d’esser capaç Na Catalineta de desxondir-lo per més que l’estamanetjás!

I Na Catalineta allá mira qui mira sa claveta d’or passada per sa cadeneta d’or que’l Rei-Moro duia p’es Coll. Pero encara se mirava més aquell foradí que tenía ell an es pit endret.

I li vengueren unes ganes tan fortes d’aficar aquella claveta dins aquell foradí, que la hi afica, roda clau i zas! se torna obrir aquella porteta an es pit endret del Rei-Moro, i va esser un finestró dins una cambra, tota plena de calçateretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fent calça com unes desesperades que no’s donaven raó a ses mans, i era molt mal de dir quina era sa que s’afanyava més i sa qui feia sa feina més garrida, perque totes e-hu feien de tot per dur-se’n sa pauma de tot vent.

Bé hu poreu veure que Na Catalineta hi havía de guaitar per aquell finestró, i les s’havía de mirar ben arreu an aquelles calçateretes; i no pogué estar que no les digués:

—¡Deu vos guart, calçateretes! ¿No’m dirieu per qui es que feis tantes de calcetes?

—Per la Senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen totes a la una.

I respongueren tan rabentes i tan resoltes que amb s’estabó que mogueren, el Rei-Moro se desxondeix, tot-amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i calçateres tot se va fondre com una boira del cel.

—I altra volta va romandre tota estafaril·lada, sensa porer-se avenir de tota aquella cosa, i ¡que s’ho havía de porer treure des cap la pobreta!

I mentres tant seguiren dies i dies, i ella tota solina allá dins aquell grandiós casal, servida d’aquelles ombres com mai s’hi sia vista an el mon cap reina ni emperadora.

¿Que me’n direu? Ell com arriba s’altre cap de més se torna entregar en punt de les dotze de la nit el Rei-Moro amb set pams de morro.

Prou que l’esperava d’aixecada Na Catalineta. Se posen a conversar i assetsuaixí zas! ja se torna dormir ell com un tronc.

I Na Catalineta ¡hala a estamanetjar-lo! pero ca! no hi va haver remei de desxondir-lo.

I ¿que fa Na Catalineta? Se posa a mirar-se sa cadeneta d’or que el Rei-Moro duia passada, p’es coll i sa claveta d’or que’n penjava, i sobre tot aquell foradí des pit endret d’ell. A-les-hores ja no’s va porer detenir ella. Agafa sa claveta d’or, i afica an es foradí, roda clau, i zas! se torna obrir aquella porteta des pit endret del Rei-Moro, i va esser un finestrò dins una cambra tota plena de brodadoretes, totes ben xaravel·les i lleventes, totes fent s’aviona a brodar tan aviat i tan bé com sabíen, cada una amb s’idea de guanyar a totes ses altres.

Ja hu crec que Na Catalineta no pogué estar que no los digués:

—¡Deu vos guart, brodadoretes! ¿No’m diríeu per qui es que brodau?

—¡Per la Senyora Reina quant tendrá fruit de bendició! responen totes a la una.

I respongueren tan rabentes i resoltes que amb s’estabó que varen moure, el Rei-Moro se desxondeix, tot-amb-u cau la una an es rellotge, i Rei-Moro i brodadoretes tot se va fondre com una boira del cel.

I Na Catalineta tota estafaril·lada i com una beneita de tota aquella cosa que no sabía com acabaría, pero que veia que aviat hauría d’acabar d’un vent o altre.

I allá seguí ella tota solina dins aquell casal grandiós servida d’aquelles ombres com no s’esvista mai servida an el mon cap reina ni emperadora.

I heu de creure i pensar i pensar i creure que a’s cap d’un any i un dia d’esser casada Na Catalineta amb el Rei-Moro amb set pams de morro, servida sempre d’aquelles ombres dins aquell grandiós casal com cap reina ni emperadora s’es vista mai an el mon, Deu li concedí fruit de bendició; una ombra d’aquelles, enrevoltada de totes ses altres, un dia sol sortint li posá dins es seus braços un ninó ros com un fil d’or amb una careta com un sol.

Poreu fer comptes quina alegría no degué tenir Na Catalineta i si el se degué cuidar a menjar de besades an aquell fió des seu cor. No sabía que li passava a Na Catalineta i totes ses ombres que li feien mil cortesíes, pero sensa badar boca com se suposa.

¿Que me’n direu? Ell assetsuaixí aquelles ombres s’arramben a uns grans mirais que hi havía per ses parets d’aquella cambra de dalt a baix, i les toquen just amb un ditet, i tot-d’una aquells mirais digueren:

—Qui es que mos toca?

Com ses ombres no poríen parlar, no respongueren, pero tornen ponyir aquells mirais, que clamaren de bell nou:

—Pero qui es que mos toca?

Ses ombres tampoc varen respondre, pero tornen ponyir es mirais, que sortiren altra volta com un pinyol de cirera, cridant:

—Pero qui es que mos toca?

Amb això compareix cop en sec el Rei-Moro amb set pams de morro, agafa aquell minyonet seu i l’estreny demunt es seu cor, llavò abraça Na Catalineta i llavò se gira an aquells mirais, i les diu:

—¿Que no ho veis ¡o miraiS! qui es que vos toca? son ses ombres que habiten dins aqueix casal i que serveixen la senyora Reina, sa meua esposa benvolguda!

—¿Que volen, idò, el senyor Rei i la senyora Reina? digueren aquells mirais.

—¿Que hem de voler sino que vos obrigueu i deixeu en mans nostres es tresor que guardau! diu el Rei-Moro amb set pams de morro.

I encara no hu hagué acabat de dir, com zas! tots aquells mirais s’obriren, i varen esser uns altres tants de guarda-robes estibats de roba sa més fina i més preciosa que vos pogueu imaginar: tot roba per Na Catalineta i p’es seu ninet.

¡O quin menudai més preciós que hi havía per aquell infantó! ¡i quina partida de vestits per Na Catalineta, vestits de devall i vestits de demunt, un bo, s’altre millor!

Tota aquella robada era lo que havíen filat, teixit, cosit i brodat aquells estols de filadoretes, teixidoretes, cosidoretes, calçateretes i brodadoretes que Na Catalineta havía sorpreses obrint es portelló des pit endret del Rei-Moro amb aquella claveta d’or; allá hi havía totes ses calces que aquelles calçateres havíen fetes, ses calçateretes que Na Catalineta havía afinades obrint amb sa claxreta d’or es pit endret del Rei-Moro. Allá hi havía calces per s’infantó i per sa mare per tots es dies de sa vida, tant visquessen un i altra.

Aquí aquelles ombres agafen Na Catalineta; i es ninet, i les lleven tota quanta roba duien i les vesten de sa roba d’aquells guarda-robes.

Pero heu de creure i pensar i pensar i creure que son pare de Na Catalineta i sa madastra, com va fer un any ¡un dia que no teníen Na Catalineta, alçen es cap, s’embarquen i s’entreguen an es-casal del Rei-Moro amb set pams de morro.

Entren dins es casal, i —«Qui hi ha aquí? qui hi ha aqui?»— no veuen negú nat del mon ni cap ombra perque totes se trobaven just llavò dins sa cambra de Na Catalineta, vestint Na Catalineta i s’infant amb sa roba millor que hi havía dins aquells guarda-robes que les havíen engarbullada aquells estols de filadoretes, teixidoretes, cosidoretes, brodadoretes i calçateretes que Na Catalineta havía afinades dins es pit endret del Rei-Moro amb Set pams de morro.

I ¿que me direu quina cosa va succeir tot-d’una que son pare i sa madastra de Na Catalineta posaren es peus dins aquella cambra?

Idò que aquells mirais, com veren aquells dos dins sa cambra, digueren:

—¿Qui son aqueis dos atrevits que se son atansats a aficar-se aquí dins, mentres vesten la Senyora Reina i es seu infantó? ¿Aont s’es vist mai tal atreviment d’entrar sensa demanar llecencia?

—Jo som son pare! diu aquell homo.

—I jo som sa mare-manllevada! diu aquella dona.

—¿Mare manllevada? diuen aquells mirais. ¡Ja no pot esser cosa bona!

I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei-Moro amb set pams de morro se gira an aquells dos, i pega crit amb tota sa força:

—Maleïts! Maleïts! M’heu redoblat s’encantament.

I encara no va haver dit això com fa un tro d’aquells més escardats i un llamp d’aquells més enlluernadors, i Rei-Moro, ombres, casal i verger tot se va fondre com una boira del cel; i se trobá Na Catalineta a’s mig d’un ermás amb una camía de drap, un gipó tot aldá i uns gonellons tot esfilagassats i s’infantó just amb uns drapets d’estopa.

¿Per ont havíen pres son pare i sa mare-manllevada? Na Catalineta no hu va sebre. Es net era que no les veien lluir en tot allò ni les torná veure pus mai.

Poreu fer comptes aquella pobre al·lota quin esglai i quin enuig no degué prendre. Es bo de veure que va rompre en plors, i allá plora qui plora sensa consol ni conhort.

Com prou va haver plorat, arriba a dir:

—Es precís veure de quin cap feim estelles. Poca cosa aclariré aquí amb aquest plant. No me queda més remei que veure si trob per aquí devora qualque caseta aont me vulguen acobitjar.

Dit i fet, se carrega s’infantó, i de d’allá camina caminarás.

Hora-baixa de tot colombra unes casetes, s’hi acosta i, com e-hi va esser devant, surt una dona d’edat demunt es portal.

Na Catalineta l’escomet, i li demana posada per aquella santa nit, i aquella dona va esser de tan bon manament que va dir:

—Pots romandre anit, i fins i tot, si vols, porás estar amb noltros. Jo som viuda i tenc dues fies que una guarda ses euveies i s’altra es porcs, i amb aqueixes guardes mos vivim; pero jo he de fer totes ses feines de la casa, i m’es un poc massa soberc. Si tu me vols aidar a fer aquestes feines porem estar totes com unes reines.

—¡O Madoneta! s’exclamá Na Catalineta, ¡prou que vos aidaré tot quant voldreu! ¡Som una pobre al·lota que he perdut mon pare i ma mare i es meu homo, i no sé per ont paren! ¡No me queda res nat del mon més que aquest infantó i sa roba que duim demunt.

La pobretano gosa dir res de tot quue li havía passat an es casal del Rei-Moro amb set pams de morro, ni que fos casada amb aquest.

Al punt s’entregaren amb ses guardes de bestiar ses dues fies d’aquella madona, totes xelestes; i com veren Na Catalineta tan garrida i amb cara de tan bona al·lota i aquell infantonet tan galanxó, i sa mare les va haver explicat tot es misteri, en varen estar ben contentes d’aquella aidadora tan agradosa que els era compareguda, li donaren una bona aferrada p’es coll i un bon raig de besades an es ninet, que a dir ver feia besera, tan galanxonet com era, i llavò que donava gust es servar-lo perque mai plorava ni feia mai cap mala endemesa com solen fer sovint ets infants d’aqueix tenor an es qui els-e serven.

Com an aquelles casetes només e-hi havía tres cambretes amb un llitet dins cada cambreta, sa madona i ses dues fies varen dir a Na Catalineta:

—Mira, jaurás amb noltros: un vespre amb una i un vespre amb una altra.

—Massa mercè me feis! Deu vos ho pac! diu Na Catalineta.

I així hu feren: un vespre Na Catalineta jeia amb sa madona, s’altre vespre amb sa fia major i s’altre vespre amb sa fia derrera.

Aviat tocaren en ses mans sa Madona i ses seues fies que Na Catalinera era lo que no hi havía de bona al·lota i fenera i bona per totes ses feines, i ja hu crec que li posaren un bé fora mida, i sobre tot a s’infantó, que ja el miraven com a seu.

¿Que m’en direu? Ell com e-hi va haver un any i un dia que Na Catalineta era an aquella casa amb aquella madona i ses dues fies, es vespre se colga amb s’infantó i sa fia major de la casa, sa me’s descansada del mon; i heu de creure i pensar i pensar i creure que a les dotze de la nit se fa una gran claredat dins aquella cambreta, i hi compareix el Rei-Moro amb set pams de morro, pren s’infant a Na Catalineta, i allá besa qui besa aquell infantó i entre besada i besada deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Amb això Na Catalineta i sa fia major de la casa que jeia amb ella, se desperten, i me veuen aquell endiumenjat del Rei Moro amb set pams de morro aferrat amb s’infantó i dient aquelles coses. Poreu fer comptes si els havía de venir de nou, i si’s retgiraren; pero ni una ni s’altra gosaren bategar-se ni badar boca, fins que el Rei-Moro amb set pams de morro va dir:

—¡O Catalineta! Si tu te volíes amollar de dalt a baix d’una torre que jo’t mostraría, me llevaríes s’encantament!

Na Catalineta no gosá respondre, i el Rei-Moro li deixá s’infantó devora, i se va fondre ell i sa claredat com una boira del cel.

Bé poreu creure que Na Catalineta ni sa fia major de la casa ja no pogueren tornar cloure ets uis tota aquella nit, des gran trastorn que duien, d’haver vist comparèixer i descomparèixer tota aquella cosa dins aquella cambreta.

Sa madona i s’altra fia lo endemá matí e-hu varen conèixer, i a força de forces les feren dir tot lo que les havía succeït, i Na Catalineta les ho va contar tot lo des reim que son pare li dugué de ca’l Rei-Moro, lo de que son pare l’hagué de menar a ca’l Rei-Moro a’s cap d’un any i un dia, i que ella se casa amb el Rei-Moro, que des cap d’un any i un dia tengué aquell infant, ¡que perque son pare i sa mare-manllevada hi comparegueren i entraren dins sa cambra sensa demanar llecencia, va fer un tro i un llamp, i tot allò va descomparèixer, i ella se va trobar tota solina amb s’infantó a’s mig d’un ermás.

—I això que vos es sortit anit passada, li digueren aquelles, es es teu homo?

—Es meteix! va dir ella.

—Idò ¿per que no li has respost? li diu s’a madona.

—¿Perque no he gosat! diu ella.

¿Que me’n direu? Ell es vespre que va venir devant, Na Catalineta i s’infantó ¿se colguen amb sa fia derrera, i totes dues no s’aturaven de dir:

—¡Veiam si anit tornará sortir allò!

Sa sòn els agarrota així meteix, però en punt de les dotze torna comparèixer dins aquella cambreta aquella gran claredat i el Rei-Moro amb set pams de morro, que tot-d’una pren s’infantó a Na Catalineta, i allá besades i més besades an aquell ninet; i entre besada i besada, que deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Amb això Na Catalineta i sa fia derrera de la casa que jeia amb ella ja estaven despertes; pero de tant retgirades no gosaven bategar-se ni badar boca.

I el Rei-Moro que no parava de dir:

—¡O Catalineta! ¡si tu te volíes amollar de dalt a baix d’una torre que jo te mostraría, me llevaríes s’encantainent!

I Na Catalineta tota retgirada, sensa gosar badar boca.

—¡O Catalineta! digué el Rei-Moro. ¿Com es que no bades boca? ¿Com es que no’m dius: sí? Mira que ja no te sortiré ni t’ho diré més que un altre vespre!

Sobre tot, Na Catalineta no tengué coratge de respondre, i cop en sec claredat i Rei-Moro se varen fondre com una boira del cel.

Lo endemá matí Na Catalineta i sa fia derrera contaren tot lo que les havía succeït, i que Na Catalineta no havía tengut pit per respondre an el Rei-Moro.

—No res, va dir sa Madona, anit jeurás amb mí; i, si mos toma sortir això i tu no respons, Catatineta, respondre jo.

¿Que me’n direu? Ell es vespre Na Catalineta i s’infantó se colguen amb sa Madona, sa son els agarrota; i en punt de les dotze torna dins aquella cambreta sa gran claredat i el Rei-Moro amb set pams de morro.

Sa Madona amb això obri ets uis, i me veu tot allò i desxondeix Na Catalineta, mentres el Rei-Moro li prenía s’infantó, i allá besades i més besades an aquell infantó; i entre besada i besada, que deia:

—¡O fii meu dolç i ros!
¡dalt quatre paietes estau vos!
Si la mia mare hu sabía,
amb drap d’or vos bolcaría!
pero, com no hu sab,
amb drap d’estopa anau bolcat!

Així meteix sa Madona se trastorná una mica de veure tot allò, i no’n parlem de Na Catalinata si hi estava trastornada, i més com el Rei-Moro se posá a dir-li:

—¡O Catalíneta! si tu te ¿volíes tirar dalt-abaix d’una torre que jo te mostraría, me llevaríes s’encantament! ¿Que hi dius an això Catalineta? ¿Com es que no’m respons? Mira que si no’m respons a l’acte, ja no’t tornaré sortir ni’m tornarás veure pus mai!

Aquí sa Madona se posa a ponyir Na Catalineta, i li deia!

—¡Hala beneita! respon més que depressa! Respon-li que sí! ¡No síes beneita! ¡Fora por!

Na Catalineta aquí badá boca i va dir:

—Idò sí que m’hi vui tirar dalt-abaix de sa torre que tu me mostrarás!

—Idò bé, diu el Rei-Moro, sol sortínt serás mitja hora lluny d’assí, anant tot-dret cap a llevant.

—E-hi serem! diu sa Madona.

I encara no hu hagué acabat de dir, com claredat i Rei-Moro se varen fondre com una boira del cel.

Ni Na Catalineta ni sa Madona ja no pogueren aclucar ets uis de tota la nit; i una hora abans de s’aubar s’aixequen, criden ses dues fies, i totes cinc amb so ninet an es braç una estona per-hom, tot-dret tot-dret cap a llevant.

Poreu fer comptes Na Catalineta amb-e quin coret e-hi devía anar: que sería d’ella? que sería des seu infantó? ¿Cauría morta o que, tirant-se dalt abaix d’aquella torre? Sería alta aqueixa bona de torre? Sería baixa? Era possible que es seu homo per desencantar-se ell, volgués que morís sa seua dona, sa mare des seu fió?

Tot això anava pensant Na Catalineta p’es camí, i per un vent creia que es seu homo no voldría que en morís d’aquella, i per altra vent tenía por ferm de morir-hi, fins que a la fi digué:

—No res, será lo que Deu voldrá i no-més.

Sobre tot, com va fer una estona que caminaven, comencen a destriar dins s’entrelluu cap a llevant una cosa com una torre. Com se’n temeren, ja hi foren devora.

¿Que me’n direu? Ell e-hu va esser sa torre del Rei-Moro amb set pams de morro.

A’s cap demunt de tot els esperava ell i com les va veure arribar, els-e fa senya de que pujassen.

Pujaren totes, i veren que el Rei-Moro amb set pams de morro no era més que una ombra, pero Na Catalineta va conèixer quesera així com sortía dins aquell grandiós casal, aont ella havía passat un any i un dia.

Aquella ombra fa senya a Na Catalineta, aont s’havía de posar per tirar-se de dalt abaix, pero també li fa-senya que esper una mica.

S’ombra devalla abaix, se planta en-terra just a s’endret d’allá ont guaitava Na Catalineta; i a-leshores torná de carn i os, just així com compareixía a Na Catalineta cada cap de mes a les dotze de la nit dins aquell grandiós casal.

—¡Hala, Catalineta! diu el Rei-Moro, ¡fóra por! ¡coratge! ¡amolle’t demunt mí, t’assegur que no t’en penedirás!

Na Catalineta, plena de coratge i posada tota sa seua confiança en Deu. se senya tres vegades, i plaf! se tira de dalt abaix d’aquella torre.

I ¿aont diríeu que va anar a caure? Idò demunt es morro de set pams que el Rei-Moro tenía que li penjava.

Amb so tutup li toma aquell grandiós morro an el Rei-Moro, que an es meteix temps la va sebre abraonar de manera que no la deixa arribar a sa terra; i abraçats tots-dos quedaren asseguts demunt un sofá de plomes, sans i forts, sensa res que los fés mal, ¡aquella torra torna aquell grandiós casal aont Na Catalineta havía passat un any i un dia, i totes aquelles ombres que hi havía tornaren senyoretes i senyorets joves tots ben xelests i xaravel·los, fent la cort an el senyor Rei, desencantat i a la senyora Reina i an es seu infantó, que se mirava tot allò amb uns uis com uns salers.

I encara en feien més d’uis aquella madona i ses seues dues fies, que el senyor Rei i la senyora Reina feren quedar amb ells per estar-hi tota la vida.

I allá tots plegats, el senyor Rei i la senyora Reina amb so seu infantó i aquella madona i ses dues fies d’aquesta i tot aquell estol de senyoretes i senyorets, se passaren anys i més anys dins aquell grandiós casal, contents i alegres i xaravel·los; i encara son vius si no son morts. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Es poal florit

Això era un capitá de lladres que, allá ont queia amb sa seua companyía, feia maig.
S’en anava a confessar així meteix una volta en l’any; pero com es confés lo primer que li deia, era que no’l poría absoldre si no deixava aquella vida, se treia un punyal, i matava es confés.
Això se va estendre, i arribá que no trobava cap capellá que’l volgués admetre a confessió.
Un any, devers el Ram, se presenta a sa portería d’un convent, demanant per confessar-se.
Es llec el conegué, i s’en va correns i tot retgirat a fer-ho a sebre an es Prior.
Es Prior tot confús, crida’s frares, i los diu:
—Fiets, ara mos trobam amb aquestes.
—Si voleu que hi vaja jo, respon un, digau-ho, i veureu que de prest l’hauré enllestit.
—Pero ¿i que no veis que vos matará? diu es Prior.
—No tengueu ansia: ja m’en desfaré.
Es Prior arribá a dir que sí, i es frare ja es partit. S’en mena’s lladre an es confessionari, el fa agenoiar, i ell s’asseu i li diu:
—Vaja, tu meteix pots descapdellar.
Fins que hagué acabat, es confés no badá boca.
Llavò li demaná:
—Tens res pus de que acusar-te.
—No, pare, respòn ell; i ja tenía es punyal amb ses mans per fer-lo servir, segur com estava de que li diría: no te puc absoldre.
Es seus comptes foren errats, perque es frare no li digué més paraules que aquestes:
—Ja estás llest; t’en pots anar. Sa penitencia que te don es que lo que no vols per tu, no ha vuies per negú.
Es frare s’aixeca, i s’en va; i el me deixa tot abil·lat, sensa sebre per ont pendre; tant de nou li vengué aquella penitencia.
A la fi s’estoja’s punyal, i ja es partit cap a sa cova.
Camina caminarás, i pensa qui pensa amb aquelles paraules: lo que no vols per tu, no ha vuies per negú, no les se poría treure des cap per via nenguna; i no es que no hu provás de bon de veres.
Arriba a sa cova, i es companys ja conegueren que duia cosa.
Li demanaren si hi havía res de nou, si no estava bò; va respondre que’l deixassen fer; i no li pogueren treure altra paraula.
Aquell día no tastá res ni se mira negú de cara.
—¿I que no hem de sortir anit? li demanaren es companys, com vengué sa fosca.
—Jo no estic per res, diu ell. Feis lo que volgueu, mentres me deixeu en pau.
Era que l’homo, aont se vuia se girás, veia escrites, resplandents com a vergues de llamp, aquelles paraules: lo que no vols per tu, no hu vuies per negú; i allò el tenía acovardat de tot.
—¿Com he d’anar a pendre lo d’els altres, se deia entre sí meteix, si jo no vui que’m toquen lo meu?
Es companys s’en anaren a pegar un salt a una possessió que feia temps teníen aluiada.
Ell, tot-solet dins sa cova, arriba a estar tan mal-a-pler; tan fort li ponyíen i li roegaven sa conciencia sa mala fi de crims i atentats que havía comesos en tants d’anys d’esser capitá de lladres, que no pogué pus; i fogí més que depressa cap an aquell convent aont s’era confessat.
E-hi arriba sa dematínada, toca, li obrin. Demana aquell frare, i com el se veu devant, li diu:
—Vos me donáreu per penitencia que lo que no volgués per mí, no hu volgués per negú. Tot-d’una no vaig veure aont anava a parar això. Vaig començar a pensar-hi, i les m’he aficades tant dins es cap an aquestes paraules, que no les me puc treure, i veig que no les puc observar si no deix s’ofici que tenc, si no deix d’esser lo que som, lladre. Me som posat tan mal-a-pler, que ja sería mort si no fuig de sa cova i no deix aquest dimoni d’ofici. Ja l’he deixat; pero de tot i per a sempre; i venc a fer una confessió vertadera de tota sa meua vida, abans que la Justicia me pos ses mans demunt i me penj, que es lo que me tenc guanyat.
Es frare’l feu entrar, s’en va an es Prior a contar-le-hi; i varen compondre de tenir-lo amagat un parei de díes, per que tengués temps de repassar bé sa conciencia i de plorar es seus pecats.
E-hu feren així, i l’homo seconfessá de tota sa vida sensa deixar res.
Com es confés va veure tants de pecats i tan grossos i ferests, s’esclamá:
—Tan possible es que Deu te perdón, com que es poal des pou floresca.
An es lladre li entrá tan endins aquella paraula, que ni menjá ni begué de tot lo día.
Lo endemá, gran-diet, notaren que sa cel·leta aont jeia estava tancada.
Tocaren a sa porta; no respongué. Obriren, i el me trobaren mort dins es llit.
Es dolor que tengué d’haver ofes Deu amb tants de pecats, fonc tan viu, tan fort, que’l va matar.
¿Que m’en direu? Ell un frare llec s’en aná a treure aigo des pou, i me troba es poal tot florit, amb unes flors lo més atepides, lo més fresques, lo més fines, amb una oloreta que embalsamava, just una olor del cel.
Aquell frare que havía confessat es lladre, llavò se recorda que li havía dit: tan possible es que Deu te perdón, com que es poal des pou floresca.
Era que Deu l’havía perdonat.

Sa comptesa sense brassos

Aixó era un comte més jugador que ses cartes. No tenía cap fii, i hauría fet s’uiastre esbrancat demunt sa creueta des campanar per tenir-ne un.
Un día que havía perdut tot es cabal, i s’en tornava a ca-seua ben ala-baixa, li compareix un senyorot que duia mala ombra de tot, i li diu:
—Tendreu un infant si em promets dur-lo’m, en fer set anys, i no et faltaran doblers pus, tant juguis i tant gastis.
—¡T’ho promet! diu es comte, sensa sebre que es mentgencava, d’encallat que se veia.
—Idò el m’has de dur dins un bosc que trobarás, en haver caminat set díes cap an es ponent.
—No tengues ansia, el t’hi duré.
Sa comtessa des cap de temps tengué una nineta sa cosa més garrida. Valía uis per mirar.
Com va haver cumplits es set anys, son pare (greu de mort li sabía, pero no tengué altre remei) la se posa a ses anques des cavall, i ja es partit cap an es ponent.
Camina caminarás, passen per devant una ermita de la Puríssima, i de defora veien sa figura, que era ben polida ben polida.
Com aquella nineta la repara, diu tot-d’una:
—Mon paret, deixau-me devallar, i aniré a dir ses tres Avemaríes i sa Salve a la Purissimeta.
Son pare la devallá, i ella si en entra dins s’ermita, i diu ses tres Avemaríes i sa Salve.
Com acabava, la Puríssima obri sa boca, i li diu:
—Acoste’t, fieta meua estimada!
Sa nina s’hi acosta tremolant.
—No hages por de res, diu la Puríssima, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sies una bona al·loteta, me tendrás an es teu costat.
—Vos promet que hu seré, diu s’al·lotona.
La Puríssima se treu un rosari ben preciós, i le-hi dona, dient:
—No te cansis mai de passar-lo: amb ell arronsarás tots es teus inimics.
Aquella nineta pren es rosari, surt de s’ermita, son pare la torna posar a ses anques des cavall, i de d’allá, camina caminarás. I s’al·lotona passa qui passa el Rosari; i com més resava, més ganes li venien de resar.
—¡Veiam si no acabarás mai! deia son pare.
Des cap des set dies de caminar cap an es ponent, se trobaren dins un bosc per ont no passava ningú mai.
Al punt los compareix es senyorot, i llavò si que hu trobá es comte que en duia de mala ombra.
No hi poría consentir a haver-li de deixar aquella fieta des seu cor; pero no pogué passar per altre vent, i s’en aná plorant.
Era sang viva lo que li ratjaven els uis, i ses llágrimes li bofegaven ses galtes.
S’al·lotona també plorava, pero resant amb una bona devoció i tota aconhortada.
Es senyorot la se mirade dalt-abaix, la veu que no para de resar i de fer córrer llágrimes i gloriapatris des rosari, i llavò si que en va fer de mala cara. No eren tot berbes.
—¡Que tant de resar! diu des cap d’una estona. ¡Ja m’has fet es cuc de s’oreia malalt!
Ella abaixa més la veu, que casi no la sentíen, i hala petita, venguen Avemaríes i Parenostros i Gloriapatris.
Es senyorot, com veu allò, tot enforiolat, li pega grapada an es rosari, le-hi pren, i le-hi tira set hores lluny.
S’al·lotona, com se veu sensa rosari, en-lloc de aturar-se de resar, va pendre sa fua més forta, i llavò si que deia arreu; i comptava amb sos dits.
Es senyorot aquí cuidá a fer es tro: se treu s’espasa, i li taia es brassos fins an es colzos.
S’angelet no comptá pus amb sos dits perque no en tenía: duia es compte de cap, i li veien es morrets que se remenaven ben depressa.
Es Parenostros i ses Avemaríes li brollaven rabents des cor, i s’en anaven cap al cel com a fletxes bronint.
Es senyorot, veent que no hi tenía res que fer amb aquella al·lotona, que tot quant e-hi posaría perdría, fogí corrents, més que depressa, fent flamada i flastomant.
Ella quedá tota-solina dins aquell bosc; i passaren dies i més dies, i setmanes, i mesos, i anys; i allá vivía de ses erbetes i de sa mica de fruita que poría abastar amb ses dents.
Com no tenía més roba que sa que duia demunt, arribá anar mig despuiada.
Un día es senyor d’aquell bosc, que era un comte, encara fadrí, passa cassant.
Ella sent s’estabó, i d’empegueïda que estava de que la vessen d’aquella manera, s’amaga dins una mata.
Es criats des comte senten mica de trepig i noten que es brancons d’aquella mata se balluguen.
S’en hi van corrents amb sos cans, no sabent quina cassa poría esser aquella.
Com veuen que es una al·lota mig despuiada, s’en van corrents a dir-ho an es senyor.
Es senyor s’hi acosta, i li tira sa capa, per que la s’abric, i surta de sa mata.
Com la s’hagué abrigada, surt, i es comte s’en compatí i s’en enamorá tan fort, que la se posa a ses anques des cavall, i cap a ca-seua.
La entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses robes millors que hi havía a la casa.
Com la tengueren rentada i enllestida, tot-hom va quedar astorat de lo hermosa que era i agraciada. Corría es setze anys.
Ningú n’havía vista cap mai de més garrida i gentil.
—¡Quina llástima que no tenga braços! deien tots es qui la veien. Si’n tenía, el rei i tot sería poc per ella.
Es comte se feu trons de que li mancassen es braços, ¡diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi feu dos mots.
Se casaren i se feren unes noces de pinyol vermei, i un ball maleit, i sarau per sa mare i per sa fia.
Des cap d’una temporadeta se mou una guerra. Es comte s’en hi hagué d’anar, i deixa comanat que, en haver-hi res de nou, le-hi enviassen a dir.
Lo que hi hagué de nou des cap d’una temporadeta, que sa comtessa jove tengué un infant, un minyó com un sol; i li posaren nom Guiemet, com son pare.
Sa seua careta deixava anar tanta de resplandor, que es vespres servía per fer llum.
Allá ont el teníen, ses criades e-hi veien a cosir.
Sa comtessa véia escriu an es comte:
—Tenim un nin com un sol.
Dona sa carta a un criat, es criat parteix, i camina caminarás, cap allá ont era es senyor.
Es vespre queda a un hostal; i, mentres dormía, e-hi compareix aquell senyorot, que era el dimoni (¡Jesús, Sant Antoni!), i li gira sa carta, i li posa: —Sa teua dona ha tengut un mostro: no sabem si es animal o criatura. Tot-hom xerra, i diuen que es més clar que s’aigo que una al·lota trobada dins una mata a un bosc no pot esser més que una polissona. Si no la treim defora abans de més raons, mos camparem malament.
Es comte, com lletgeix això, s’en du un enuig ferest.
Agafa sa ploma, i escriu.
—Sía lo que sía lo que ella ha tengut, guardau-ho fins que jo venga, i a ella teniu-la tan regozitjada com si fos jo meteix.
Parteix es criat; i, la mala sort, torna romandre an aquell meteix hostal.
Com dormía, el dimoni hi compareix, i de bell nou li gira sa carta, i li posa: —Que s’en vaja més que depressa aquesta gran polissona amb s’infant o lo que sía. Si en jo venir los trob dins sa casa, a tots vos trec defora.
Es criat entrega sa carta a sa comtessa véia, que va romandre com una beneita.
E-hu veia, i no hu creia que es seu fii hagués escrit allò.
Agafa es criat, i li demana:
—¿I es comte t’ha donada aquesta carta? ¿Ell meteix la t’ha donada?
—Sí, senyora, ell meteix.
Llavò sí que hi romangué confusa la dona.
Lo que fa ella, remet an es seu fii en seguida:
—Me dius en sa carta que trega defora s’infant i sa mare; i que, si en venir los hi trobes, mos treurás defora a tots. Veig que es sa teua lletra; pero no puc creure que sies tu que hages escrit això. No mouré cap peu, que no tenga altra contestaciò teua. ¡Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! ¡No hi ha dona per fer-ho!
Entrega sa carta an es meteix criat, que partí a l’acte cap allá ont era es comte.
Camina caminarás, se fa es vespre, i román an meteix hostal.
Com dormía, e-hi compareix es senyorot, i fa sa meteixa endemesa. Gira sa carta i posa:
—Estic empagueïda de sortir an es carrer. Tota sa gent me signa amb so dit perque consent a tenir dins sa casa una polissona com sa teua dona, que Deu ja la castigá llevant-li es braços, i encara no ha bastat: l’ha haguda de castigar fent-li néixer un mostro tan ferest. Sobre tot, si ella ha d’estar pus aquí dins, no hi estaré jo: ja estic redecansada de que sa gent m’haja de posar sa llengo demunt, essent-ne ben neta, com en som.
Com es comte veu això si que s’enutjá fort.
—¡Veiam si el dimoni e-hi haura bufat! deia remenant es cap i amb més ganes de fer-ho a tocs que d’altra cosa.
Agafa sa ploma, i remet a l’acte:
—No comprenc lo que’m deis. Vaig dir que, fos lo que fos s’infant, el me guardásseu a ell i sa mare, tant bé com si fos jo meteix. Això vaig dir, i això dic. No vui sebre que es lo que es nat: lo que vui, que m’ho guardeu; i vos valga per vegada.
Es criat parteix amb sa carta, i de d’allá.
Se fa es vespre, román a s’hostal; i, cansat i mort, s’en va a jeure, Tot-duna que ronca, e-hi compareix el dimoni, i li gira sa carta, i li posa:
—He dit i torn dir que la tregueu defora a ella i s’infant. Mirau quina hora vos ho dic: si en jo venir los hi trob, a tots vos mat. I be’m coneixeu vos: som més capaç de fer-ho que de dir-ho. Som jo que comand: això man que faceu. No vos contestaré que no m’envieu a dir que hu heu fet.
Com sa mare veu aquesta carta, romp en plors, i se va haver de jeure. No hi havía qui la pogués aconhortar.
¿Com li havía de bastar cor de dir a sa nora lo que passava, si l’estimava més que si fos estada una fia propia; si veia que tot-hom estava elevat amb ella, i sobre tot amb aquell ninet seu, tan garrit, just un xerafinet, i que la gent e-hi acudía a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldement no-més fos una micoia? ¿Com li havía de bastar cor de treure defora aquell angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvolguda.
Pero se feia precís cumplir ses ordes des comte, que no poríen esser més clares i més estirades.
No sabent com dir-le-hi a sa nora, a la fi li entrega, tota plorant, aquella carta feresta, per que ella meteixa la lletgís, i s’en enterás.
—¡Jesús, ma mare, diu la pobreta com la va haver lletgida; no ploreu per això ni per altre tant! ¡Si jo mai no m’en poría avenir que un senyor tan gros i tan polent m’hagués volguda! ¡No sé com m’ha poguda sufrir tant de temps!… ¿Sabeu que farem? Posau-me una talequeta devant, i es ninet dedins, i així li poré donar mamar; i m’en tornaré an aquell bosc d’ont me va dur, i aont vaig estar una partida d’anys sa més regalada del mon.
Com la sentí sa comtessa véia, llavò si que n’hi sabía de greu de que s’en hagués d’anar; pero no li quedá altre remei que allargar-hi es coll.
Li feu una taleca amb una trencafila a’s mig: a una part li posa s’infant i a s’altre un serró de doblers, un boliquet de roba, i un parei de pans i fils de sobrassades; i li passa sa taleca p’es coll.
Carregada d’aquella manera, sortí sa mesquina de la ciutat cap an aquell bosc.
Camina caminarás, i es ninet mama qui mama, arribá á estar aixuta de tot i a tastanetjar.
Cansada i morta amb tant de pes que duia, i abrasada de set, troba un pou, amb una aigo ben clara, pero sensa corda ni poal ni ningú per allá que hi entrás a treure’n-hi un glopet per remuiar-se una mica sa boca.
—¡O si jo pogués arribar an aquesta aigo! deia ella guaitant dins es pou. ¡O si jo hi arribás! Beuría a voler, i cobraría forces per passar envant.
Tantes ganes li feia aquella aigo, i tant e-hi guaitava, que s’acalá un poc massa, i es ninet li surt de sa taleca, i li cau dins es pou.
—¡Verge Santissimeta! ¡mare meua estimadíssima! diu ella fent un crit esglaiador, i cuidant a perdre es seny. Si heu de fer un miracle per mí, ¡ara es s’hora! ¡Si sou mare meua, si jo som fia vostra, valeu-me, Reina i gran Senyora!
Encara no hu va haver dit, com s’aigo des pou, justifet una olla que pren es bull, ja es partida a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava sonrient.
Aviat s’aigo fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.
—¡O si jo ara tenía es braços sencers! digué la pobreta, i allargá es dos troços que li eren quedats.
Allargar-los i sortir-li es troços que li faltaven, ses mans, fonc tut u.
Ja hu crec que pega grapada an es nin més que depressa, l’estreny demunt es cor ben fort, i el se cuida a menjar de besades.
Feu milions de gracies an el Bon Jesús i a la Purissimeta per aquell miracle tan gros que havíen obrat per ella, i los oferí una volta més es seu fiió.
Pensá una estona quin camí havía de pendre. Amb sa malicia que es seu homo demostrava amb sa carta, cregué que lo millor sería anar-se’n ben enfora per lo que pogués esser.
Camina caminarás, arribá a una ciutat. A s’entrada hi havía un grandiós convent, i, just devant, una caseta, i an es portal una dona qui filava.
Entra a l’iglesia, oeix un enfilai de misses. Com no’n sortiren pus, sortí ella, i encara hi havía an es portal d’aquelles casetes sa meteixa dona qui filava.
An aquesta li vengué de nou aquella jova esterna, tan gentil i senyorívola, amb aquell ninet com el sol.
Ja hu crec que no pogué estar que no hi anás a demanar-li de noves per sebre qui era, d’ont venía, i que cercava per allá.
Sa jova le hi contá tot, i ella va dir:
—Fieta meua, si vols estar amb mí, me farás un bon favor. Jo rent sa roba an es frares d’aquest convent, i, com son tants, e-hi ha feina bé per totes dues. T’assegur que estaríem ben bé, plegadetes com a dues germanes.
E-hi va quedar, i com a dues germanes foren sempre. Mai tengueren mitja parauleta de res.
I es nin al punt va esser grandet, i sempre era amb sos frares, que li mostraren de lletra i de servir missa, i el feren escolanet.

Des cap de set anys es comte torna de la guerra.
Arriba a ca-seua, i no hi troba sa dona ni s’infant.
Prengué una volada feresta.
Sa mare per tota resposta li presenta ses dues cartes que havía rebudes d’ell.
—¿Escrigueres això, diu ella, i ara t’en vens amb aquestes?
Es comte les se mira, i queda sensa polsos.
—Es ver, digué que això es just sa meua lletra; pero més ver es encara que jo no he escrit tal cosa, sino tot lo contrari. Jo lo que vaig escriure per dues vegades, que la regozitjásseu a ella i s’infant, fos lo que fos. Això i no pus vaig escriure jo, com vos m’enviareu a dir que no sabíeu s’infant si era animal o criatura, i que tot-hom mal-parlava de sa mare, que deien que no poría esser més que una polissona, i que vos no volíeu estar pus amb ella.
—¿Jo enviava a dir això? clamá sa comtessa véia, tota astorada.
—Sí, això, respòn es comte.
—Jo no vaig escriure tal cosa, diu sa mare. ¿Com e-hu havía d’escriure si era tot lo contrari? ¡si es nin era com un sol, que ningú mai n’havía vist cap de tan garrit! ¡si tot-hom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora! ¡si beneíen s’hora en que t’hi eres casat! ¿Com havía d’enviar a dir jo que no volía estar amb ella, si l’estimava més que si fos estada fia propia?
Si confús estava un, més e-hi estava s’altre, i no hi sabien dar volta sobre lo que poría esse estat allò.
—¿I cap aont va pendre? diu es comte a la fi.
—Cap an es meteix bosc aont l’havíes trobada, diu sa mare.
—Idò m’en hi vaig ara meteix, i no tornaré que no torn amb ella i amb s’infant.
Pega bot demunt es cavall i parteix més que depressa cap an aquell bosc.
El tresca tot, i no va veure una ánima ni afiná rastre de res.
—Sobre tot, diu ell, trescaré fins que l’haja trobada. Si no la trob, trescaré fins que caiga mort.
I ja fonc partit tresca qui tresca camps, viles i ciutats, i camps viles i ciutats, demanant indicis a tothom que veia.
Ningú n’hi sabia donar.
No-més trobá un pastoret que li digué que se recordava d’haver-ne vista una de dona, feia molt de temps, que no’n tenía de braços, i que’n duia un de nin que resplandía de garrit que era. Pero no li va sabre dir pus.
L’homo seguí tresca qui tresca.
Des cap de temps arriba a una ciutat.
Just a s’entrada afina un grandiós convent, amb una caseta devant i dues dones, una més jova que s’altra, que filaven an es portal.
Era el dematí, sent tocar una missa, i diu an aquelles dones.
—Germanetes, ¿no me deixarieu fermar es cavall aquí, i aniría an aquesta missa que toquen?
—Sí, senyor, digueren elles.
Sa més jova li clava la vista, i el coneix.
—¡Ja estam perduts! diu entre si meteixa. ¡Es ell que mos cerca per matar-mos!… ¡No res, será lo que Deu voldrá1… ¡Purissimeta Verge, mare meua amantíssima, no mos desampareu!
Es comte s’en entra dins l’esglesia, surt sa missa, i la servía un escolanet d’una onzena d’anys, que tenía una cara com un xerafí, i era com un santet. En tot es temps de sa missa ni alsá’ls uis ni’s bategá més que per fer ses cerimonies que pertocaven.
Es comte no havía vista servir una missa tant bé mai. Més esment tengué an es servidor que an es frare qui la deia.
I en sortí una altra, i le serví es meteix escolanet; i, si bé havía servida sa primera, millor serví sa segona.
I totes ses que sortiren, les serví ell meteix, sensa desmaiar un punt.
Es comte hauría jurat que allò era un angelet del cel que Deu havía enviat perque servís ses misses així com toca servir-les.
Mentres sortiren misses, es comte no’s va moure.
Com va veure que ja no’n sortíen pus, sortí ell, amb un cap com una ferrada, sensa poder-se avenir d’aquell escolanet.
Tot-d’una que es a defora, i veu ses dues dones que li havíen deixat fermar es cavail a sa seua carrera, ja los ne parla.
—¡O germanetes, quin escolanet que hi ha en aquest convent! ¡No n’havía vist cap mai, ni es possible que n’hi haja un de consemblant! ¡Allò no es un al·lot! ¡allò es un ángel en carn humana!
—¡Ja és es teu! diu sa veia a sa jove.
En aquest entremig se presenta s’al·lotó, lo més xaravel·lo.
—¡Veltaquí! clama es comte; ¡aquest es!… ¡Ditxosa vos si sou sa mare! diu girat a sa jova.
Sa jova a l’acte agafa s’al·lotó per sa má, i li diu:
—Guiemet, besa ses mans a ton pare.
Es comte romangué sensa poisos.
—¡Això no pot esser! diu cridant. ¡Sa meua dona no tenía braços!
Aquí ella los s’arromanga fins ben amunt, i los hi mostra: teníen una costura an es colzos per tot lo redó. Se coneixía que havíen estats taiats, i los havíen confegits.
Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fii.
S’abraçaren tots tres, i cuidaren a fer ui d’alegría i de gaubansa.
Es nin volgué quedar per frare d’aquell convent, i fonc Sant Guiem.
Son pare i sa mare s’en anaren a ca-seua, i visqueren en pau i alegría anys i més anys, fins que foren morts; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.