Els patrons dels pobles de Mallorca

Mallorca és una terra de profundes arrels cristianes, i això queda evidenciat en les nombroses celebracions religioses que hi feim. N'hi ha de comunes a tota la cristiandat, com Nadal, altres no tan esteses i que només compartim amb certes regions, com els Reis; i altres que si bé compartim amb altres llocs, a Mallorca les feim diferents, com és especialment el cas de Pasqua. Els patrons dels pobles Sant Antoni a l'església de Sant Joan A partir d'aquí, ja ens trobam amb les particularitats de cada poble. Podem observar una constant en els pobles mariners, que comparteixen els patrons dels pescadors, Sant Pere, i la patrona dels mariners, la Mare de Déu del Carme (curiosament enlloc se celebra l'antic patró, Sant Elm).La resta de patrons de Mallorca ja queden repartits d'una forma un poc aleatòria, amb diferents motius. Per citar exemples, al Llibre del Repartiment, Biniamar correspon al paborde de Tarragona, la patrona de Tarragona és Santa Tecla, i aquesta esdevé la patrona de Biniamar. Altres casos es deu al fet que una presència d'una relíquia salva a la població, com passa amb Sant Sebastià i Palma.Una altra curiositat és que hi ha pobles amb més d'un sant, com és el cas de Sa Pobla amb Sant Jaume i Santa Margalida, a pesar que tots associam Sa Pobla amb un sant que genera més veneració: Sant Antoni. No és l'únic cas, passa de forma idèntica a Manacor. Un cas similar és a Porreres, on el sant més celebrat, és Sant Roc, quan els patrons són Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista.Pareix que el límit de patrons de Mallorca és de 2, a vegades d'igual categoria (Santa Margalida i Sant Agustí a Felanitx), o un d'estiu i un d'hivern (Sant Jaume i Sant Honorat a Algaida), o un patró i una patrona. També hi ha casos en els quals hi ha dos patrons, en aquest cas perquè per motius històrics sempre van junts, com Sant Cosme i Sant Damià o Sant Abdon i Sant Senén. Igualment s'ha de tenir en compte, que hi ha pobles, que sense que sigui patró, professen veneració cap a un altre sant, com Santa Maria la Major a Inca, o la Mare de Déu de Lourdes a Santa Eugènia. Els patrons de l'illa La Mare de Déu de Lluc, patrona de Mallorca Sants Mallorquins n'hi ha tres, Sant Alonso Rodríguez, que tot i néixer a Segovia, va venir a viure a Mallorca; i els dos sants autòctons, Santa Catalina Thomàs, la Santa Pagesa; i Sant Juníper Serra de més recent canonització. Curiosament, només Santa Catalina Thomàs és patrona, en aquest cas del seu poble natal, Valldemossa, on hi ha una gran veneració.Finalment, convé afegir que Mallorca té dos patrons, la Mare de Déu de Lluc, i Sant Alonso Rodríguez. La Mare de Déu de Lluc desplaça amb el…

Continueu llegintEls patrons dels pobles de Mallorca

La deixa del geni grec: Part III, de Miquel Costa i Llobera

Com ampla torrentada qui remorosa avença,si troba un mur de roques qui d'ella se defensa,contra el rocam s'estrella saltant amb més furor;i si llavors arriba que un núvol tronadorespessa pedregada li llança, més s'irritai amb més terribles ones bramant s'hi precipita;així feia l'exèrcit potent de Bocken-Raupel camp d'aquella tribu negada a tota pau.Al muradal ciclòpic ja s'era encastelladatota la tribu, i des de l'altura defensadabrunzentes feia ploure les pedres dels fonersdamunt les alteroses onades d'estrangers.Fent ones se movien avall armes, senyeres,cavalls, carros i força de màquines guerreres,ostentació superba d'un gran poder temut.Com semidéus brillaven per dins la multitudguerrers amb armadures lluentes, de tons varis,i negrejar s'hi veien mig nus els sagitarisde Núbia que a l'espatlla sols duien un buiracde fletxes verinoses cobertes amb pell de drac.Com un estol sinistre qui quasi el sol oculta,volaven les sagetes. L'enorme catapulta,si no podia abatre les roques d'aquell mur,bé prou feia destroça dins aquell clos obscur.Mes lo que va causar-hi destroça més funestafou l'obra allà mai vista d'una gegant ballestaqui d'enclità i estopa llançava sos dardellsterriblement encesos damunt los arbres vellsde la sagrada selva. Per entre aquelles ramesguspirejant prenien les voladores flames...Se propagà l'incendi, i arreu pel sagrat llocplovia del ramatge fatal la pluja de focdamunt aquella tribu, qui veia aterradorestombar així contra ella les rames protectoresdels seus passats. L'incendi creixia per instants... Cremaven les alzines com a festers gegants.I vells, infants i dones, sens veure a on, corriend'ací d'allà, i en terra caient se retorciendins un braser amplíssim de cendres i calius,o bé esclafats morien sota els cimals aspriusque amb cruixidissa horrenta dequeien de l'altura.Per fi l'alzina mare de tota l'espessura,la que a sos peus tenia l'altar sanguinolent,rendí les mortes branques damunt la morta genti, símbol de la tribu, tomà l'antiga soca. Això de lluny miraven guaitant sobre una rocadel puig de les cavernes units los sacerdotsqui des d'allà clamaven als Déus i feien votsper esforçar a l'últim la tribu mai retuda.Llavors l'august jerarca, veient-la perduda,s'arrabassà frenètic la intacta majestatde sos cabells i barba, honor del cap sagrat.-O fills! -digué, -ja és hora: la tribu de l'Alzinano viu sobre una terra que l'estranger domina!Anem cap a les coves... Dins aquell sant horrordeixem els nostes ossos sustrets a l'invasor!-Anem-hi! -respongueren arreu tots els ministres. I des d'aquella altura baixant, muts i sinistres,collien rames seques i teia de pins vells,que a feixos carregaven sobre els més joves d'ells.Així junts arribaren fins a la portaladade les grandioses coves. Tot just al fer-hi entrada,a mitja veu digueren els noms, allà perduts,dels hèroes de la terra i de sos Déus vençuts.Llavors a llum de falles i amb orde funerari,en dins s'introduïren al cor del santuari,portant encara els feixos de llenya. A l'arribaren mig de la gran cova i al peu del gran altar,allí descarregaren la llenya cremadora.Ne feren una pira, i prest enlluernadorad'entre fumosa boira la flama ne…

Continueu llegintLa deixa del geni grec: Part III, de Miquel Costa i Llobera

La deixa del geni grec: Part II, de Miquel Costa i Llobera

Quina claror furtiva pel gran avenc baixava? Tot just Melesigeni del somni es despertava, quan lluny, li semblà veure com un llumenaret qui poc a poc venia, venia al seu endret. Se fregà els ulls plorosos, dubtant si lo que veia seria encara un somni; i un somni més ho creia quan més a prop mirava l'estranya aparició. Era la Profetissa que amb ulls de compassió serena el saludava dient: -Fill de l'aurora, no moriràs! Allunya la pena qui t'acora. Jo et salvaré la vida, jo t'obriré el camí... Si jo davant mon poble vaig fer per dur-te aquí i encadenar-te a l'ara del Déu Incògnit, era ja amb un ocult designi d'alliberar-te... Espera! - Així parlant, la jove desfeia el gros fermall que unia les cadenes amb l'ara per davall. Si el grec res comprenia d'aquella parla estranya, pel to de veu dolcíssim i el fer que l'acompanya, bé prou pogué conèixer la inesperada sort amb què una dona el treia dels braços de la mort. -O tu! -exclamà, -divina visió, si no ets deliri sens altre engany, conforme destina el Fat cruel... Mes no, tu no m'enganyes: ta veu, com l'hidromel, amb sa dolçor reviva mon abatut coratge... Series per ventura, o verge del boscatge! la coronada Artemis que guia els caçadors? T'envia el germà Apol·lo, que invoquen els cantors i vers el qual volava mon càntic cada dia? Deixa que els peus t'adori flairosos d'ambrosia, i salva'm, o divina! -Tal deia deslligat de la fatal cadena i en terra prosternat, l'airós Melesigeni. Llavores Nuredduna li féu signe d'alçar-se, prengué en la mà tot d'una la teia lluminosa i un punyal d'os ben llis, i li manà amb un signe resolt que la seguís. * * * La verge i el rapsoda sense dir mot anaven de cap a la sortida, i a penes si miraven les grans magnificiències d'aquell coval august. Ella amb son cor poètic assaboria el gust de les gentils paraules que poc abans sentides i no compreses, duien dolçors indefinides com veus d'una tonada perduda dins la nit... Ell, sols amb viva pressa de veure's ja sortit d'aquell immens sepulcre batia fort les ales del cor, i dins del màgic espai d'aquelles sales davant sos ulls atònits, mirava solament la verge misteriosa que el duia a salvament. Sortint de la caverna llarg temps ja feia via, i ni un sol fil encara de la claror del dia se veia entre columnes filtrar. Potser perdut era el camí que feien... ¿Per l'alta quietud del prodigiós abisme tal volta s'esbarraven, i tot cercant la porta, dins ell ja s'enterraven, sense remei? Tal dubte terrible i angustiós sentí Melesigeni, i ja el pas recelós a deturar anava, quan més amunt oberta veié la portalada, mostrant la llum incerta, blavosa i moradenca d'un cel crepuscular. Ell corregué a…

Continueu llegintLa deixa del geni grec: Part II, de Miquel Costa i Llobera

La deixa del geni grec: Part I, de Miquel Costa i Llobera

Aquesta és la primera de tres parts de la gran poesia èpica de Miquel Costa i Llobera, La deixa del geni grec. La poesia ens narra les desventures del rapsoda Melesigeni, capturat a Mallorca junt amb altres navegants grecs que feien ruta cap a la península. El seu destí, el sacrifici. Costa i Llobera construeix un personatge, Nuredduna, que ha arrelat tant dins la nostra cultura, que a alguns sorprèn que fos invenció del gran poeta pollencí. El present text, extret del llibre Liriques, de 1923, difereix lleugerament del text que apareix a Tradicions i fantasies de l'editorial Moll al igual que el que surt a la Poesia Completa publicat per El Gall Editor.    «Cabirs qui de la terra viviu en les entranyes covant tresors o saba que fa reviure el camp, arquers de les altures que desparau el llamp, genis del bosc ombrívol, del mar i les muntanyes, ombres de nostres avis, terror de gent estranyes, rebeu ja el sacrifici, que grat a tots s'escamp! «Beveu, o Déus! La tribu que a beure vos convida vos vessa sobre l'ara més rica libació... Si us plau la sang calenta del bou o del moltó, molt mes la sang humana de més costosa vida. Vostre ira s'hi sadolla, i en sacietat oblida l'ofensa i la venjança... De sang brolla perdó!» Aixi cent veus cantaven a chor sota el ramatge de la sagrada alzina; i amb majestat salvatge se dilatava el càntic pel bosc i per la nit. Per entre focs de teia, cent joves tot seguit, formant guerrera dansa, voltaven la gran soca de l'arbre antic de dies i el gran altar de roca. Colrats, fornits i àgils, vestits de rasa pell, cenyida al cos la fona de triplicat cordell, portant elms amb cimera crestada, a on domina la ploma de milana o d'àguila marina, lluïen noves llances i nous escuts d'aram, que a preu d'esclaus hagueren d'uns mercaders d'Hiram que feien proa a Tarsis. Amunt, cap a les rames, ja el foc sagrat alçava fatídiques les flames pel sacrifici, sobre l'altar del talaiot. Prop de l'altar ciclòpic estava el sacerdot de llarga cabellera i barba, que en blancura la llana li vencien de l'ampla vestidura, amb verd-obscur fullatge d'alzina coronat. Robust en sa vellesa, de l'arbre venerat tenia tot l'aspecte, hieràtic, impassible, per dominar en calma solemne tot lo horrible. Vuit sacerdots ministres servien al gran vell. Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell, a un feix d'herbes sagrades, collides a la lluna, la gran vident del poble, la verge Nuredduna. Sos ulls irradiaven entorn somni diví... Cenyia-li la testa un tany de romaní, i en rulls ne desbordava la negra cabellera, flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera. La vesta li estrenyia pel cos un cinturó de bàrbara riquesa, i un afilat falço d'argent sobre sa roba lluint, feia a la vista llambreigs de mitja-lluna serena, però…

Continueu llegintLa deixa del geni grec: Part I, de Miquel Costa i Llobera

El Gorg Blau, de Miquel Costa i Llobera

Adeu, tristor encastellada del pla de Cúber i Almaluig ! . Seguint arreu l'aigua qui fuig d'aqueixa terra desolada, sorprèn mos ulls 1a portalada d'un Paradís... L'aigua s'atura a son encís i com que diga : reposau ! —Dolça és la calma del Gorg Blau ! Les colossals penyes bessones, formant un freu meravellós, sols deixen caure un raig dubtós sobre l'estany pur i sens ones. D'encantament blavors pregones, com un safir, aquest estany fan resplendir i com que diguen : somniau ! —Dolç és el somni del Gorg Blau. L'antic camí tot solitari voreja l'aigua, recobert baix del penyal, i sembla obert per un exèrcit llegendari... Passant del Gorg al mur contrari pel rústic pont, somriu la coma de la font com un idil·li tot suau. —Dolç és l'oasi del Gorg Blau. Sortint del Gorg, per entre molsa, ramatges, eures i ramells, l'aigua jugant fa amb els aucells, seguit, seguit, música dolça. La neta escuma que ella espolsa singlota o riu? Al qui l'escolta pensatiu com que li diga : meditau ! —Dolça és la parla del Gorg Blau. Per entre flors, per entre espines, lo que era estany se fa torrent, i avall, endins, se va perdent per un rocam com en ruïnes... No hi troba ja murta ni alzines, molsa ni flors, quan allà baix, desfeta en plors, dins la gran Fosca , l'aigua cau... —Ai ! com la vida és el Gorg Blau !

Continueu llegintEl Gorg Blau, de Miquel Costa i Llobera

Líriques, de Miquel Costa i Llobera

Fa uns mesos, passejava per Ciutat. Era el primer puc que passava per davant Llibres Mallorca des de que van tancar, i anava capbaix pensant on compraria jo ara les petites joies que tant m’agrada llegir. Va ser llavors quan, carrer amunt, vaig descobrir una petita tenda de figueres de plom i llibres de segona mà. Aquesta setmana passant per allà, m’hi vaig aturar, i vaig descobrir una petita joia. Líriques, de Miquel Costa i Llobera, el meu poeta preferit. Clar que ja tinc les obres completes, però aquesta edició te una peculiaritat: És de 1922, l’any en que va morir el gran pollencí. Que te d’especial? Idò que és una edició que ben segur no esta subjecte a drets d’autor ni edició, i la puc començar a digitalitzar aquí, per domini públic, com ja vaig disposar els aigoforts de Maura i les rondalles de Mossèn Alcover.

Continueu llegintLíriques, de Miquel Costa i Llobera

Desolació

Dels quatre grans autors mallorquins de 1900, Mossen Alcover, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver i Joan Alcover, és aquest darrer per qui manco simpaties profes, i així i tot, no puc negar la seva grandesa. Un home que va sofrir molt en vida, va escriure l'equivalent poètic al Lacrimosa de Mozart.   Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta; mes branques, una a una, va rompre la tempesta, i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí. Brots de migrades fulles coronen el bocí oberts i sens entranyes que de ma soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava, i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort: Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca; sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

Continueu llegintDesolació

El pi de ribera

Aquest és el títol original, segons el manuscrit, d'el pi de Formentor, la novena simfonia de la poesia mallorquina. Aquí transcric aquest manuscrit del magne Miquel Costa i Llobera, inèdit, pel que veig, a la xarxa. El pi de ribera_ - Al meu cosí y amich estimadissim P.Ll. - Electus ut cedri. I. Mon cor estima un arbre! | Mes bell que l'olivera, Mes poderós que'l roure, | mes vert que'l taronjer, Conserva de ses fulles | l'eterna primavera, Y lluita ab les tronades | y 'ls vents de la ribera, Lluita com un guerrer. II. No guayta per ses fulles | la flor enamorada, No va la fontanella | ses ombres á besar, Mes Deu ungí d'aromes |la testa coronada Y li doná per trono | l'esquerpa serralada, Per font l'inmensa mar. III. Quant, lluny, damunt les ones | renaix la llum divina, No conta per ses branques | l'aucell qu'encativam: Lo crit sublim escolta |de l'águila marina Ó del voltó que puja | sent l'ala gegantina Remoure son fullam. IV. Del llim d'aquesta terra | sa vida no sustenta; Revincla per les penyes |sa poderosa'rel: té plujes i rosades | y vents y llum ardenta, Y, com un vell profeta, | reb vida y s'alimenta D'espes amors del Cel! V. Arbre sublim! Del geni | n'es ell la víva imatge. Domina les montanyes |y guayta l'infinit; Per ell la terra es dura, | mes besa son ramatge Lo Cel que l'enamora, | y té'l llamp y l'oratge Per gloria y per delit. VI. Oh! si: que quant alloure |bramulan les ventades Y sembla entre l'escuma | que tombi lo penyal, Llavors ell riu y canta |mes fort que les onades, Y, triunfador, espolsa | damunt les nubolades Sa cabellera real! VII. Arbre, mon cor t'enveja! .|.. Damunt la terra impura Com una prenda santa | duré ton bell recort. Lluytar, combatre y véncer, | renyar sobre l'altura Y alimentarse y viure | de Cel y de la llum pura....... Oh vida, oh noble sort! VIII. Amunt, ánima forta: | traspassa la boyrada Y arrela dins l'altura | com l'arbre dels penyals: Veuras caure á tes plantes | la mar del mon irada, Y tes cançons tranquiles | 'niran pèr la ventada com l'au dels temporals! -Formentor . Septembre . 1875.

Continueu llegintEl pi de ribera

El nom del ball

El President Cañellas contava que un any, entre els actes del dia de les Illes Balears, va voler organitzar un concurs de ball, i donar premis al millor bolero, a la millor jota i a la millor mateixa. Llavors un grapat de representants de les diverses associacions  li demanaren una reunió per anunciar-li que no hi anirien. Que qui podia dir si està mes ben ballada una mateixa de Sencelles o una de Valldemossa quan son dues coses diferents. No mos posam d'acord per ballar una mateixa, ni ens posam d'acord per donar nom al conjunt de mateixes, jotes, fandangos, boleros i copeos que formen el nostro patrimoni mes preuat. Xerrant amb Madò Llucia discrepàrem sobre el tema del nom, i mes concretament d'aquell ball que te una coreografia en front d'aquell que es improvisat. Ella, que havia escrit un excel·lent article titulat Boleros, ball de bot o ball de pagès i que en ma opinió no treia conclusions clares, així que vaig decidir aprofundir un poc mes. Vaig ficar la plagueta dins la taleca i cap a la biblioteca.   Allà vaig poder consultar una serie de llibres, i aquí en mostraré els extractes que ens interessen: A la magnifica Gran Enciclopèdia de Mallorca, com a referencia a ball, l'únic que trobam es el següent: Ball de bot Qualificatiu genèric col·loquial, aplicat a les danses de ritme ternari, que inclou els boleros, les jotes, els fandangos i els copeos. Per anunciar una festa de ball, s'empraven els termes de ball de xeremies, ball de boleros, ball regional o ball típic. És antònim de ball de marxa, de ritme binari. Poques conclusions hi podem treure donat que especifica que el terme Ball de bot es col·loquial, de les altres opcions que dona, pot ser ball de boleros sigui el mes usat. Al primer volum del Cançoner Popular de Catalunya hi trobam la següent definició: Pagès, Ball. Nom genèric donat als balls de parelles que es fan a la pagesia mallorquina, tals com Mateixes, Copeo, Jota, etcètera. Els balls de figures, com Cossiers i Cavallets, no entren en aquest gènere de Balls de pagès. És, pot ser aquí, on es té una intenció mes evident de posar nom al ball ordenat de totes les que he trobat. A Etnología y tradiciones de las Illes Balears l'únic que ens diu es: Pero aquí y en éste sólo se quiere dejar constancia con breves apuntes de la gran diferencia existente entre aquellos bailes rituales que han ocuapdo la primera parte de este fascículo, y el llamado ball de bot o, mejor, ball de pagès, que jamas hay que confundir. Al Cançoner musical de Mallorca de Josep Massot i Planes el capítol I es titula Balls a l'estil del país, anomenats balls de pageses però no torna a fer menció al nom comú del ball mallorquí. Antoni…

Continueu llegintEl nom del ball