Aygo-forts: Donya Juanita

I Som fiy segon d' un arrendadó pagès y per fugí de terrossos y llegum, vaig caure dins una casa d' estudiants pagesos; pero prest me cansá tanta continuació llegumera. Un onclo meu, germá de mon pare, me recuhí quant sabè lo malament que me trobava dins aquell niu d' espartans forsats. Aquest onclo es mal gèni, avaro y egoísta: pero es homo de bé: cosa no molt rara, quant ne veym tants que son amables, generosos y caritatius, y no dexan d' essé uns grandissims pillastres, Mon onclo En Mateu es un fadrí més que veyardo, tonsurat per capellá, ó capellá de bassinet; aquell trajo li dona es privilegi de podè aná brut y despellissat sense perill de tronxades. Sempre ha viscut amb una criada qu' un temps no era tan veya com es ara y que sempre l' ha cuydat com á cosa propia. Encara no m' puch esplicá es motiu que l' mogué á n' aquest sant homo, de carregá amb sos gastos de tení un nebot; y després d' haverme romput es cap moltes vegades per endevinarho, no veig altre remey que atribuirho á qu' es molt anímalé. En quant á Na Rosa, sa criada, tench que dí, per no faltá á la veritat, que si bé no ha pogut may cuydarme com una mare, sempre m' ha tractat com una tia: cosa que m' ha fet creure si ella en tendría un poch de cama. Estampat aquest clássich empadronament, y després de dí que mon pare morí de cortanes á' s cap de dos anys que jo vivía amb so méu onclo, y que ma mare ja era morta quant vaig passá á Palma, me sembla que puch comensá á correspondre á n' es títol d' aquesta malanada historieta. II No 's que puga dí d' una manera certa es temps qu' ha passat desque conech á Donya Juanita; pero per lo poch ha de fé vint anys, perque me recorda qu' era es primé que jo vivía á Ciutat, y duya un jaquet de panyo negre molt escanyat de sises, y ja me cridava s' atenció aquesta bona senyora, que en aquell temps era una nina de dues dotzenes de Janés, morena, d' uys sét-mesons, afavorida d' espatles y amb sos pèus un poch girats pe' ses botigues. Encara que jo 'par que m' fassa tròssos per fé resaltá es séus defectos, no li faltavan certs atractius, y á mes d' axò, tenía una manera de mirá molt espressiva, un conato de mostaxillos que li feyan molta gracia, y cèrta positura general que dexava endeviná que quant fos acabada de fé, seria dona de pit, y que no dexaría passá cap ocasió sense fé tot lo possible per traginá un catòlich á n' el cèl, per s' aspre camí del sant matrimoni. Poca pena me…

Continueu llegintAygo-forts: Donya Juanita

Aygo-forts de Gabriel Maura

Aygo-forts o aigoforts es la publicació mes rellevant de Gabriel Maura. El títol pareix que el devem a Joan Alcover, i es una recopilació de petits quadros de costums publicats a revistes com L'Ignorancia o La Roqueta. Aquest llibre ens transportara a l'actualitat del autor, es a dir, finals del segle XIX, mes concretament a la realitat dels menestrals de Palma, i es això el principal tret que hi veurem, realitat, per amarga que sigui. Gabriel Maura no escriu, conta. Ens ho relata amb un llenguatge absolutament col·loquial. Es un llenguatge que no esta polit, no es literari podríem dir, fora artificis deliberats, i ens fa veure a la vegada com lo que no esta polit es el que xerram avui en dia, com hem perdut en un segle i quart molt vocabulari pel camí. No es una lectura senzilla, tanmateix no la publicaré de cop per fer-ho mes lleuger.

Continueu llegintAygo-forts de Gabriel Maura