Com ampla torrentada qui remorosa avença,si troba un mur de roques qui d'ella se defensa,contra el rocam s'estrella saltant amb més furor;i si llavors arriba que un núvol tronadorespessa pedregada li llança, més s'irritai amb més terribles ones bramant s'hi precipita;així feia l'exèrcit potent de Bocken-Raupel camp d'aquella tribu negada a tota pau.Al muradal ciclòpic ja s'era encastelladatota la tribu, i des de l'altura defensadabrunzentes feia ploure les pedres dels fonersdamunt les alteroses onades d'estrangers.Fent ones se movien avall armes, senyeres,cavalls, carros i força de màquines guerreres,ostentació superba d'un gran poder temut.Com semidéus brillaven per dins la multitudguerrers amb armadures lluentes, de tons varis,i negrejar s'hi veien mig nus els sagitarisde Núbia que a l'espatlla sols duien un buiracde fletxes verinoses cobertes amb pell de drac.Com un estol sinistre qui quasi el sol oculta,volaven les sagetes. L'enorme catapulta,si no podia abatre les roques d'aquell mur,bé prou feia destroça dins aquell clos obscur.Mes lo que va causar-hi destroça més funestafou l'obra allà mai vista d'una gegant ballestaqui d'enclità i estopa llançava sos dardellsterriblement encesos damunt los arbres vellsde la sagrada selva. Per entre aquelles ramesguspirejant prenien les voladores flames...Se propagà l'incendi, i arreu pel sagrat llocplovia del ramatge fatal la pluja de focdamunt aquella tribu, qui veia aterradorestombar així contra ella les rames protectoresdels seus passats. L'incendi creixia per instants... Cremaven les alzines com a festers gegants.I vells, infants i dones, sens veure a on, corriend'ací d'allà, i en terra caient se retorciendins un braser amplíssim de cendres i calius,o bé esclafats morien sota els cimals aspriusque amb cruixidissa horrenta dequeien de l'altura.Per fi l'alzina mare de tota l'espessura,la que a sos peus tenia l'altar sanguinolent,rendí les mortes branques damunt la morta genti, símbol de la tribu, tomà l'antiga soca. Això de lluny miraven guaitant sobre una rocadel puig de les cavernes units los sacerdotsqui des d'allà clamaven als Déus i feien votsper esforçar a l'últim la tribu mai retuda.Llavors l'august jerarca, veient-la perduda,s'arrabassà frenètic la intacta majestatde sos cabells i barba, honor del cap sagrat.-O fills! -digué, -ja és hora: la tribu de l'Alzinano viu sobre una terra que l'estranger domina!Anem cap a les coves... Dins aquell sant horrordeixem els nostes ossos sustrets a l'invasor!-Anem-hi! -respongueren arreu tots els ministres. I des d'aquella altura baixant, muts i sinistres,collien rames seques i teia de pins vells,que a feixos carregaven sobre els més joves d'ells.Així junts arribaren fins a la portaladade les grandioses coves. Tot just al fer-hi entrada,a mitja veu digueren els noms, allà perduts,dels hèroes de la terra i de sos Déus vençuts.Llavors a llum de falles i amb orde funerari,en dins s'introduïren al cor del santuari,portant encara els feixos de llenya. A l'arribaren mig de la gran cova i al peu del gran altar,allí descarregaren la llenya cremadora.Ne feren una pira, i prest enlluernadorad'entre fumosa boira la flama ne…

Quina claror furtiva pel gran avenc baixava? Tot just Melesigeni del somni es despertava, quan lluny, li semblà veure com un llumenaret qui poc a poc venia, venia al seu endret. Se fregà els ulls plorosos, dubtant si lo que veia seria encara un somni; i un somni més ho creia quan més a prop mirava l'estranya aparició. Era la Profetissa que amb ulls de compassió serena el saludava dient: -Fill de l'aurora, no moriràs! Allunya la pena qui t'acora. Jo et salvaré la vida, jo t'obriré el camí... Si jo davant mon poble vaig fer per dur-te aquí i encadenar-te a l'ara del Déu Incògnit, era ja amb un ocult designi d'alliberar-te... Espera! - Així parlant, la jove desfeia el gros fermall que unia les cadenes amb l'ara per davall. Si el grec res comprenia d'aquella parla estranya, pel to de veu dolcíssim i el fer que l'acompanya, bé prou pogué conèixer la inesperada sort amb què una dona el treia dels braços de la mort. -O tu! -exclamà, -divina visió, si no ets deliri sens altre engany, conforme destina el Fat cruel... Mes no, tu no m'enganyes: ta veu, com l'hidromel, amb sa dolçor reviva mon abatut coratge... Series per ventura, o verge del boscatge! la coronada Artemis que guia els caçadors? T'envia el germà Apol·lo, que invoquen els cantors i vers el qual volava mon càntic cada dia? Deixa que els peus t'adori flairosos d'ambrosia, i salva'm, o divina! -Tal deia deslligat de la fatal cadena i en terra prosternat, l'airós Melesigeni. Llavores Nuredduna li féu signe d'alçar-se, prengué en la mà tot d'una la teia lluminosa i un punyal d'os ben llis, i li manà amb un signe resolt que la seguís. * * * La verge i el rapsoda sense dir mot anaven de cap a la sortida, i a penes si miraven les grans magnificiències d'aquell coval august. Ella amb son cor poètic assaboria el gust de les gentils paraules que poc abans sentides i no compreses, duien dolçors indefinides com veus d'una tonada perduda dins la nit... Ell, sols amb viva pressa de veure's ja sortit d'aquell immens sepulcre batia fort les ales del cor, i dins del màgic espai d'aquelles sales davant sos ulls atònits, mirava solament la verge misteriosa que el duia a salvament. Sortint de la caverna llarg temps ja feia via, i ni un sol fil encara de la claror del dia se veia entre columnes filtrar. Potser perdut era el camí que feien... ¿Per l'alta quietud del prodigiós abisme tal volta s'esbarraven, i tot cercant la porta, dins ell ja s'enterraven, sense remei? Tal dubte terrible i angustiós sentí Melesigeni, i ja el pas recelós a deturar anava, quan més amunt oberta veié la portalada, mostrant la llum incerta, blavosa i moradenca d'un cel crepuscular. Ell corregué a…

Aquesta és la primera de tres parts de la gran poesia èpica de Miquel Costa i Llobera, La deixa del geni grec. La poesia ens narra les desventures del rapsoda Melesigeni, capturat a Mallorca junt amb altres navegants grecs que feien ruta cap a la península. El seu destí, el sacrifici. Costa i Llobera construeix un personatge, Nuredduna, que ha arrelat tant dins la nostra cultura, que a alguns sorprèn que fos invenció del gran poeta pollencí. El present text, extret del llibre Liriques, de 1923, difereix lleugerament del text que apareix a Tradicions i fantasies de l'editorial Moll al igual que el que surt a la Poesia Completa publicat per El Gall Editor.    «Cabirs qui de la terra viviu en les entranyes covant tresors o saba que fa reviure el camp, arquers de les altures que desparau el llamp, genis del bosc ombrívol, del mar i les muntanyes, ombres de nostres avis, terror de gent estranyes, rebeu ja el sacrifici, que grat a tots s'escamp! «Beveu, o Déus! La tribu que a beure vos convida vos vessa sobre l'ara més rica libació... Si us plau la sang calenta del bou o del moltó, molt mes la sang humana de més costosa vida. Vostre ira s'hi sadolla, i en sacietat oblida l'ofensa i la venjança... De sang brolla perdó!» Aixi cent veus cantaven a chor sota el ramatge de la sagrada alzina; i amb majestat salvatge se dilatava el càntic pel bosc i per la nit. Per entre focs de teia, cent joves tot seguit, formant guerrera dansa, voltaven la gran soca de l'arbre antic de dies i el gran altar de roca. Colrats, fornits i àgils, vestits de rasa pell, cenyida al cos la fona de triplicat cordell, portant elms amb cimera crestada, a on domina la ploma de milana o d'àguila marina, lluïen noves llances i nous escuts d'aram, que a preu d'esclaus hagueren d'uns mercaders d'Hiram que feien proa a Tarsis. Amunt, cap a les rames, ja el foc sagrat alçava fatídiques les flames pel sacrifici, sobre l'altar del talaiot. Prop de l'altar ciclòpic estava el sacerdot de llarga cabellera i barba, que en blancura la llana li vencien de l'ampla vestidura, amb verd-obscur fullatge d'alzina coronat. Robust en sa vellesa, de l'arbre venerat tenia tot l'aspecte, hieràtic, impassible, per dominar en calma solemne tot lo horrible. Vuit sacerdots ministres servien al gran vell. Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell, a un feix d'herbes sagrades, collides a la lluna, la gran vident del poble, la verge Nuredduna. Sos ulls irradiaven entorn somni diví... Cenyia-li la testa un tany de romaní, i en rulls ne desbordava la negra cabellera, flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera. La vesta li estrenyia pel cos un cinturó de bàrbara riquesa, i un afilat falço d'argent sobre sa roba lluint, feia a la vista llambreigs de mitja-lluna serena, però…