I Apunta, Pepita: un ebanico... tant; una piesa de pecho de oro... tant; un reloj de tres capsas... tant: Axó dictava, ajupida demunt una tauleta iluminada amb un quinqueret set-mesó, la senyora Jusepa á sa seua nora Na Pepita. Aquesta escrivía ses notes, casi taquigráfiques, á un llibret de contes cerolós y escantellat, que per espay de vint anys va essé es confident econòmich manetjat p' el senyó Pepe, un ex-sargent andalús amansat per la senyora Jusepa, y refredat á Mallorca fins á quedarse baldat á una cadira de repós, més de vuyt ó déu anys seguits. Antes de passá endevant, será lo milló establí sa personalidad més ó menos civil, des qu' han de figurá, de present ó per referencia, en aquesta pobre historieta. La senyora Jusepa, de qual jovintut no convé parlarne molt, va posá ses mans demunt un sargent, estirat y fiero y andalús, que va prende sa llecencia poch després d' acabada sa guerra d' Africa. Va dexá de serví el rey per vení á essè esclau de la senyora Jusepa, Penjá, el senyó Pepe, com á recordansa des centenars de moros escabetxats, es sabre, es ros, es poncho y es demés trastos de matá; pero regalá es calsons, com á regalo de casament, á sa novia. A molts d'aquests homos forts, per andalusos y per guerreros que sian, los ne pren com á n' es vi de fogoneu. quant está dins es cup, en es plè des bull, mata sa gent que sols s' hi arramba; pero una vegada trascolat... no res: brou de llántia. Axí n' hi prengué á n'el senyó Pepe; encara qu' estava á la flò del mon, passá molt poch temps de trascolat desde es cup de sa milicia y des bull des fadrinatje á dins es tonell des matrimoni; y ja no tenía forsa, no solament per matá una mosca, sino que sempre parexía que tenía pò de que 'l matassen á ell. ¡A ell, que deya molt serio, que tots es peixos y taques de ranxo des séu uniforme, eran esquits de cervell de moro y de sanch de biduí!... La senyora Jusepa se posá es calsons, y no 'l dexava piulá. Fins y tot li doná orde de parlá en mallorquí, si volia que l' entengués, y que dexás aná ses forasterades que no més servían per darse tò. D' aquesta exigencia resultá un mestay d' andalús y pollensí, (ella nasqué á Pollensa,) que era cosa de llogarhi cadiretes. A pesá de s' apocament y d' haverse esbravehit tan aviat el senyó Pepe, el cel enviá á n'es matrimoni un ínfant qu'era com un moxet escorxat; y que surá, gracies á n'es viveró y á sa cabra, que manetjava y pasturava es papay nou, convertit de Marte lletós en didot sech. La senyora Jusepa tenia altres feynes; y…

I La senyora Rosa acabava d' apagá sa candela de sèu amb una sabatilla. Pero es cremayó, que dins aquella oscurítat de s' alcova malsana parexía s' uy de la Providencia vetlant demunt ses misèries del mon, dexava veure tots ets objectes blanchs y lo que demunt ells resaltava per oscur. Axí es que en es capsal des llit s' hi veya un Ecce Homo núu de còs, amb so dogal en es coll y molta sanch per sa cara; abaix d' ell, una piqueta (que per forsa havia d' essè sa piqueta de sa sanch), y en es peus des llit, penjats á claus ganxos, sa roba de la senyora Rosa y sa mudada del senyó Toni, qu era es sèu espòs, y que á son costat tossía. Aquells bultos negres penjats á sa paret, vists casi á les fosques, parexían víctimes convertides en penjoys, ó pelleròfes de persones qu' havían perdut es bessó. Axò de que fossen pellerenques sense bessó, no hauria estat cosa rara; perque aquell matrimoni xupava un senyó de bona casa, axí com un llimpia-botes xupa una nespla madura; y lo cert es qu' es joves (y qualque vèy) qu' aquella santa pareya protegia, encara qu' haguessen nascut á casa que pot, se quedavan ben prest á la fresca, si no entravan á la Misericordia ó á las Hermanitas. Acaba de tossí el senyó Toni; la senyora Rosa, lo mateix qu' una fragata qu' ha dat fondo, va desvaporá per totes ses vàlvules, y desprès d' havè cercat, marit y muller, cadascú es sèu jayent, comensáren sa xerrada de capsal. —Creume. Toni, (deya la senyora Rosa), creume; pero axí com anam, ja som á mitjan costa des Camp-Roig. Sè cèrt que no has cobrat res de D. Cuanito; sé cert que á D. Duardo li dexarás es docents duros amb un trist pagaré de cinchcents... ¡y axò qu' haurás d' esperá tres mesos per tornarlos á posá ses mans demunt!... si les hi pòsas; perqué si ara té un empleo des que vessunyan, demá pot essè un pèrdis cessant... Ja sé que es forasté y que té sa senyora plantosa... ¡M' haurías de sortí llibertino!... —Calla, Rosa, calla, si pots... Ja sé que 'm pèrt per massa noble; pero axó deu essè per allò que diu: dime con quien tratas... y que m' arruin per massa generós... y axò deu essè de resultes de tant d' habitá amb tu... perque s' exemple, Rosa, hey fa molt. —Toni, Toni, no 'm vengues amb xinites. —Cap xinita, Rosa; pero quant mos casárem, no teníam per capital més que fe y esperansa, y no me recort que tú 'm duguèsses per dot cap mica de caritat. —¡Bona l' hauríam feta, Toni! Aquesta virtut, en el dia, no serveix mès que per fé nials ses altres dues. —Bé; idò…

(Cuadro de males costums) ¡¡Sabs si s' enveja fos tinya Qu' en veuríem de barrets!! Lo qu'es es panyo era de lo milló. Sa mestressa el va triá á Can Bil·la, y no vengué á una pesseta. Panyo ras, de bon negre, atapit y més fí qu' una seda: amb una paraula, ella demaná panyo de Retgidó, y la serviren bé. El va tayá un sastre capás de doná á un indio bravo es perfil d' un diplomàtich, (perque en aquestes ocasions ses sastresses no se pican), y tant es fòrros, com es botons, com s' hechura, donavan les dotze. Encara com qu' el veja, amb ses ales axamplades demunt es llit de matrimoni, es dissapte abans de estrenarlo per aná á la Sèu, demunt es cubertó blanquinós d' indiana de xinos, amb ses mánegues allargades en actitud de súplica, y que com qu' aquella pell demanás un còs, axí com es còs havia de desitjá un' ánima. Cada dèu minuts sa mestressa obria ses vidrieres de s'alcova, hey entrava de puntes, per no alsá pols, y el contemplava amb so mateix carinyo qu' un naviero mirava, altre temps, es séu barco, antes de tirarlo á la mar. A forsa de mirá es frach, li arribava á parexe que s' enredonía, que se remenava, qu' aquella pelleròfa d' homo s' axecava feta un Retgidó, y fins y tot una persona. Bé es veritat que sa mestressa era dona de gran imaginació. Per gracia especial, el va mostrá á n' es majoret, quant arribá d' escola, amb sa matexa magestat que Deu hauria mostrat s' argila es dia abans de forjá s' homo. Sa funció comensava á les dèu y mitja, pero á les sis des matí tota la casa anava en rauja. Contra costum, ella l' acompanyá á missa, á ell, perque deya, y tenía rahó, qu' amb so havè de tení esment á n' es Mèstre de cerimonies y á ses coses, no devia valè l' ofici, un dia axí. Contra costum, aquell dia ell va berená de xocolati en lloch des fritet de reglament, perque aquestes coses pujan; y contra costum també, es sabó d' oló va desterrá s' aygordent per rentá es clotell, sa gargamella y sa post des pits á mèstre Quietano. A les vuyt y mitja ella comensá á vestirlo amb tota sa conciencia y sa simetría possibles. Tot va ana bé fins á n' es posá sa corbata blanca, pero los tragué d' apuros una vehinada modista, que té unes mans d' or per aquestes coses. Havia près sa colada tendre, y l' homo estava á punt de que li encapillassen es frac, pero encara no eran més que les nòu. A les dèu feya contes aná á la Sala, pero aquella hora no passava may. Mèstre Quietano se passetjava per dins ca-séua, en guardapits; pegava una uyada á sa…

I La veritat: ne tench enveja. Ets uys me tornan verts cada vegada que pens que casi tothom té un allá que jo no tench, y ses dents me prúan de veure qu' es dissaptes hora-baxa, no quedan á dins Ciutat més qu' es qui no ténen altre remey que quedarhi. D' aquests ne som jo, y per únich consol, m' entretench observant es qui surten, lo mateix qu' aquells cans que s' asséuen al costat des qui menjan, y s' aconhortan sentint cruxí ets òssos y recuhint sa satisfacció que véssan per sèt costats es qui sense repararlos s'atepexen. Es ben cért que molts des qui s' en van allá (y allá es á una possessió, á una vila, á un poblet, á una casa de camp, á una caseta ó á una barraca,) no se devertexen tant com ells matexos s' ho volen fé creure. Lo mes estrany es que si 'u mirau bé, es qui diuen qu' hey van per feynes, ó per orde de metge, solen essé es qui vertaderament hey van per gust; y al contrari, es quí diuen que surten á fé un alé, solen essé es qui hey van per forsa ó á lo menos per conveniencia. Si veys passá, un día á mitjan setmana després de la Mare de Deu d' Agost, un carro de parey, amb una váneva mallorquina ó un llensol més blanch que la néu per vela, carregat de criades ben netes y amb sos brassos coló de rave rebetjat, ríguent y folgant y donant pessigades á n' es pareyé; esperauvos un poch y veureu que no se turba á seguirlo una calessa, break véy, ómnibus desllustrat ó galereta nova, amb un ó dos senyós de casquete, mudadeta de llista blanquinosa, uyeres verdes y sabata blanca. Solen acompanyarlos algunes senyores, qualque dida, alguns infants pelats de fresch y un capellá amich de la casa. Aquests van á Son Fulano, seguint sa costum inmemorial. Allá se passetjan, cassan, sa senyora fa novenes á sa capella, es capellá diu missa á s' hora que volen es senyós, y es majoret ley serveix. Quant l' ha dita, pren amb ells xocolate, llegeix es diari, fent comentaris á  gust des consumidós, y ensenya de lletra á n' es ninets. Sa criada més llesta pesca es missatge més graciós, y es criat més atrevít sol dursèn qualque floret de cosses de sa figueralera que pareix més aturada. Per á Tots-Sants ó per la Puríssima, solen torná á Palma aqüestes families benaventurades, sense havé fet falta, mes que á madó Catalin' Ayna, una pagesa grossa. mostatxuda y aduladora, que sempre ha habitat á la casa, qu' un temps hey va serví y qu' ara es una granereta de rebost ó una rata traginera, que sempre té una olleta á la casa y un' altra á ca-séua, per dursen brou,…

I Fora barret! Demá es sa gran diada. Demá es sa gran festa. Demá es qui creuen en tot y es qui no creuen en res; es qui duguéren barretina de llana vermeya y es qui duen barretina de seda negra; es mariné de clotell amb daus y es pajés de mans acalapotades; sa senyora y sa criada; es mosson y es titulat, s' homo de conexement y es retgidó, tots van á ajonoyarse devant s' antiga figura que reb adoració á l' iglesia de l' Hospital. No sé si es per sa situació providencial de sa capella de La Sanch, enclavada entre sa Loquería, l' Hospital y la Misericordia, que venen á essé tres hospitals, es de s' enteniment, es des còs y es de sa bossa; que pareix, y més en tal dia de bon dematí, que hi reina sa vertadera igualdat social. Es toldo llistat ombretjant es pati, s' aroma de sa murta escampada, es renou d' entornpeus, es moviment des ventays, que vists sense mirarlos, parexen un esbart de papayones pintades, sa fresqueta des mati, es saludos cariñosos des cigüeños, que tréuen es traque de llista y es panamá nous, á ses atlotes que també tréuen es vestit nou d' escambray amb escotadura cuadrada; tot axó fá que en aquell pati posat entre el bé y el mal, entre es qui patexen y es qui esperan, com un terré neutral entre Deu y el mon s' hi passeig un poch ufanosa sa carn y no deix de ferhi cualque passada el dimoni. A dins l' iglesia es altra cosa. Es llums á forfollons devant sa figura adornada amb sa túnica milló entre ses millós, es miracles espolsats, la gent atropellantse per pujá á adorá, es remugament de tantes veus sortides, unes des có, altres de sa boca, totes des llabis, fa que un se senti conmogut devant tanta fé per creure, tanta esperansa per resá y tanta caritat per pagá la festa. Tot lo que se puga dí per espressá s' universalitat mallorquína de sa devoció á La Sanch, es poch. Demunt ses voreres d' aquella pica d' aygo beneyta s' hi posan com á palomes que van á beure d' estiu á un cocó, mans blanques just la neu, mans enclitanades amb núus, que parexen de bambú; mans amb ses ungles gastades demunt es mánech d' una eyna; mans que per no perdre sa costum, dexen cinc regates en es màrmol; y mans que si no  fan s`aygo sanguinosa es perque no la tocan, ¡tanta sanch duen entre carn y ungla, aplegada graponetjant dins ses entranyes des germá prohisme! En aquesta térra, sa gent més descreguda creu en La Sanch. Es qui dexan sa cuyera á n'es colegí d'es carré de Sant Miquel, ó fan estudis per anarse á graduá á Ceuta, se cuydan molt bé…

I Ja 's sab que no tractant de pintá un gitano, difícil ha d' essé pintá cap homo que no sia de ca-séua, ó que ca-séua no sia d' ell. Pero com en aquest mon totes ses coses se fan al revés d' axi com se diuen, y se diuen al revés d' axí com son, ha resultat que per molt que cada homo sia de una casa, n' hi ha molt pochs que se pugan anomená homos de ca-séua. S' homo de ca-séua ja neix homo de ca-séua. Axò pot parexe fatalista; pero es veritat. Y per més qu' aquest tipo va desapareguent á pas de bancarrota, encara tench esperansa de trobarne un per necessari. Un homo de ca-séua quant es infant de mamar, quan es de llet, mama sempre que no dorm y dorm sempre que no mama ó que no se xupa es punys ó es dit gros des pèu. Es d' aquella casta d' infants que parexen saquetes de carn humana y que fan dí á sa mare quant los serva y conversa amb ses veynades: —Fieta méua estimada, no  hey ha brassos que l' aguantin. Y que fa exclamá á son pare tot gojós: —Será un hombrón mostralós aquexes cuxarrasses... Quant comensa á caminà, may cau de cara; sempre se dexa caure... d`anques. Quant comensa á aná á costura, parla poch, toca ets orguets amb una llesca de pamboli y se fa es rotlo de sa coua. Si hagués de seguí passa á passa tota sa séua carrera, sería cosa d' escriure un tom; y com aquest article ha d' essè estampat amb altres á un llibret que tot en gròs costará nou o dèu sous, m' assembla que no hey ha motiu perque un escriptó (donemli bon nom) hey don tota sa sanqueta. Per aquesta rahó y per moltes altres, ara que bé poreu dí que l' heu vist néxe, el vos vuy mostrá un homo fet. Deix dins es tinté tot quant se refereix á sa séua jovintut. Sols vos vuy indicá qu' es d' aquells atlots carregats de front, de ceyes y d' espatles, que quant miran sa gent, sempre la miran de coua d' uy, y que abans d'axecá es cap, quant no s' en poden escapá, solen pegá una xucladeta. També es d' aquells que solen contá, fent retxes de carbó á sa paret de cert lloch escusat, quantes setmanes hey mancan per s' indiot, per sa toissa, p' es temps de ses baldufes y p' es temps de ses pilotes. II Fins ara l' he manetjat axí com he volgut, perque ja's sab qu' ets atlots, amb una betcollada, son bons de fé entrá en sivella mentres no los mostrin ses dents; pero ara que l' he de tractà homo cumplit, ja son figues d'altre sostre, y no sé si…

Aygo-forts o aigoforts es la publicació mes rellevant de Gabriel Maura. El títol pareix que el devem a Joan Alcover, i es una recopilació de petits quadros de costums publicats a revistes com L'Ignorancia o La Roqueta. Aquest llibre ens transportara a l'actualitat del autor, es a dir, finals del segle XIX, mes concretament a la realitat dels menestrals de Palma, i es això el principal tret que hi veurem, realitat, per amarga que sigui. Gabriel Maura no escriu, conta. Ens ho relata amb un llenguatge absolutament col·loquial. Es un llenguatge que no esta polit, no es literari podríem dir, fora artificis deliberats, i ens fa veure a la vegada com lo que no esta polit es el que xerram avui en dia, com hem perdut en un segle i quart molt vocabulari pel camí. No es una lectura senzilla, tanmateix no la publicaré de cop per fer-ho mes lleuger.