Aygo-forts: Ses Peparrines

I

Apunta, Pepita: un ebanico… tant; una piesa de pecho de oro… tant; un reloj de tres capsas… tant:

Axó dictava, ajupida demunt una tauleta iluminada amb un quinqueret set-mesó, la senyora Jusepa á sa seua nora Na Pepita. Aquesta escrivía ses notes, casi taquigráfiques, á un llibret de contes cerolós y escantellat, que per espay de vint anys va essé es confident econòmich manetjat p’ el senyó Pepe, un ex-sargent andalús amansat per la senyora Jusepa, y refredat á Mallorca fins á quedarse baldat á una cadira de repós, més de vuyt ó déu anys seguits.

Antes de passá endevant, será lo milló establí sa personalidad més ó menos civil, des qu’ han de figurá, de present ó per referencia, en aquesta pobre historieta.

La senyora Jusepa, de qual jovintut no convé parlarne molt, va posá ses mans demunt un sargent, estirat y fiero y andalús, que va prende sa llecencia poch després d’ acabada sa guerra d’ Africa. Va dexá de serví el rey per vení á essè esclau de la senyora Jusepa,

Penjá, el senyó Pepe, com á recordansa des centenars de moros escabetxats, es sabre, es ros, es poncho y es demés trastos de matá; pero regalá es calsons, com á regalo de casament, á sa novia.

A molts d’aquests homos forts, per andalusos y per guerreros que sian, los ne pren com á n’ es vi de fogoneu. quant está dins es cup, en es plè des bull, mata sa gent que sols s’ hi arramba; pero una vegada trascolat… no res: brou de llántia.

Axí n’ hi prengué á n’el senyó Pepe; encara qu’ estava á la flò del mon, passá molt poch temps de trascolat desde es cup de sa milicia y des bull des fadrinatje á dins es tonell des matrimoni; y ja no tenía forsa, no solament per matá una mosca, sino que sempre parexía que tenía pò de que ‘l matassen á ell. ¡A ell, que deya molt serio, que tots es peixos y taques de ranxo des séu uniforme, eran esquits de cervell de moro y de sanch de biduí!…

La senyora Jusepa se posá es calsons, y no ‘l dexava piulá. Fins y tot li doná orde de parlá en mallorquí, si volia que l’ entengués, y que dexás aná ses forasterades que no més servían per darse tò.

D’ aquesta exigencia resultá un mestay d’ andalús y pollensí, (ella nasqué á Pollensa,) que era cosa de llogarhi cadiretes.

A pesá de s’ apocament y d’ haverse esbravehit tan aviat el senyó Pepe, el cel enviá á n’es matrimoni un ínfant qu’era com un moxet escorxat; y que surá, gracies á n’es viveró y á sa cabra, que manetjava y pasturava es papay nou, convertit de Marte lletós en didot sech.

La senyora Jusepa tenia altres feynes; y com ja havía consentit á no tení sucessió, perque era granadeta, li va caure tòrt que vengués aquell reborday, y solía di quant el mirava:
—¡Ja se coneix que heu ests, fet de llepadures!!

Tal vegada en s’ única cosa qu’el senyó Pepe tragué sa llarga va essè en so lográ qu’ á n’ es nin li posassen per nom Leopoldo. No hi valguéren rahons ni rabietes, ni tampoch que la senyora Jusepa digués qu’ era un sant raro y que no ‘l tenía tractat. Més que tot axó, pesava demunt sa voluntat y sa memoria des veterano d’ Africa, es recort y sa veneració p’ es general O’Donnell.

Cresqué magre y anyívol s’ infantó, y perque comensá á pintá amb carbó ninots y cases y abres y velzíes y vapors amb so fum enrevoltillat, demunt ses parets que trobava, sos pares determinaren que fos artista. Arribá á fé d’ escultó á ca un tallista, y sempre dèbil y malaltís, sa mare el va casá amb na Pepita, qu’ ella li triá de cama á cama y qu’ era sana com un gra d’ ay.

Com en aquella casa no hi havía més voluntat que sa de la senyora Jusepa, digué un día:
—«Leopoldo, casèt.»

Y en Leopoldo allargá es coll, y s’ en va aná á casá, lo mateix qu’ hauría anat á prende una entrada p’ es toros.

Al cap d’ un any, una tossineta seca y ses oreyes transparents com á plegamins deyan ben clá ahont aniría á passá s’ hivern; y es dissapte dels Morts l’enterraren.

El senyó Pepe va aná ben prest á ferli companyía; perque es reumátich va prende cartes, y á pesá de tots es curanderos qu’ en passaren, no va fé més qu’aumentá de cada dia es patiments. Encara no havían vengut en carro triunfal ses untures ni es licor de la Sabana, y per axò li durá tant sa malaltía.

Casi es ben segú que allá, á dins sa tomba, costat per costat, pare y fill, amb sa tranquilidat de sebre que la senyora Jusepa no mouría escándol, devían fé bones xerrades, contantse moltes cosas qu’ aqui, demunt la terra, haguéren de callá per forsa.

( R. I. P. )

II

Ja sent ara qualque estèlich rectilíneo que se pregunta á ell mateix:—«Y bé, ¿que ténen que veure ets apuntes des comensament, amb tota aquesta historia mal pintada?»…— A n’ axò anam.

Viudes, no pensaren la senyora Jusepa ni na Pepita en mudá de modo de viure, sino en disfrutá de tots es medis de llibertat qu’ es nou estat y es no havé de cuydá es malalts, los donavan.

Una viuda es, en certes ocasions, una barca sospitosa; y tant pot issá gayardet de guerra, com bandera negra de pirata, com pavelló de comèrs, axí com més li convenga, segons ses aygos per hont navega y ses embarcacions á la vista que se propós abordà; axò si no cassa escotes de firme, per passà qualque bulto de contrabando.

En ses séues juventuts, havia estat la senyora Jusepa una dona agradable sense essè guapa; pero á les hores en que la vaig conexe viuda, no conservava res de tal agrado. Morena y fumada, de boca y baxos de cara, tenia, tota sa importancia de fisonomía en aquell joch d’uys que no eran fets per cara humana. Jo crech qu’ ets angelets esburbats, qu’ ajudan per divertiment á Deu nostro Senyor á pastá gent novella, se degueren equivocá de capsa, posant á sa futura senyora Jusepa uns bessons d’ uy des qu’ allá dalt ténen reservats p’es tigres.

Aquella mirada sèua donava cal-frets quant la desparava contra es qui ella volía trastorná. Amb aquella vista felina havia acovardat, després d’ etcisarlo, á n’es soldat d’ Africa, que sense pipelletjá havia vist vení es fiblons de sa cavalleria del Desert; y s’infelís no tengué mès remey qu’ usá sempre, després des matrimoni, unes uyeres de quatre vidres verts, perque deya, per amagá sa veritat, que «aci lo veia tóo más alegre y á zu mujé menoz clara.»

Na Pepita era un’ altra cosa. Tenía un ayre d’ innocencia y una cara d’ángel gòtich astorat, que ben observada, sempre dexava es dupte de si tenia llástima de sa gent ó de si feya befa, de part de dins, del mon y la bolla.

Casi es per demés dí que sa sogra vestía, feya ja molts d’ anys, d’ hábit morat de la Sanch, y sa nora d’ hábit del Carme, amb corretja de xarol y escutets de plata.

Poques vegades s’havia vist una unió més perfecta entre sogra y nora, com aquella que ‘n feya de ses dues Pepas, si no una sola personalídat, à lo menos una sola idea, un sol fi y una voluntat única.

Qualsevol pensament, per pervèrs que fos, nascut dins es front d’ una d’elles, trobava totduna que brollava en forma de paraules per una boca, sa conformitat amb sa mitja riaya de s’altra boca. De carácter oposat, d’ edat diferent, de gusts contraris, jamay havían tengut una disputa; perque na Pepita se doblegava com una canya, y ses furies de la senyora Jusepa, no tenguent ahont fé destrossa, no arribavan á sortí de dins sa gabia d’òssos des séu pit.

III

Ningú en aquesta terra mallorquina, ahont tothom sab quina sopa menja cada dia tothom y de quants de punts se calsan es vehinats y es que no ‘u son, conegué jamay cap finca ni cap renda á la senyora Jusepa. Sempre havia viscut amb s’orgull girat á s’enrevés, que consisteix en aparentá pobresa, pero en realidat no privarse de res; menjant molt y bò, á estil de sauvatgina: á dins es cau y amagant ets òssos.

No li faltaren comodidats, ja que li faltava respecte y consideracions, á n’ aquell pobre senyó Pepe, que assegut á sa cadira de la paciencia, sèrio, acartonat, coló d’oliva sabatera y amb ses vidrieres verdes devant la vista y en es costat des polsos, no tenía més entreteniment que pitjarse ses bolletes de cotó que li tapavan ses oreyes y que no dexava may de dú, segons ell deya, por un zuzurro cogido allà baix ab ses homitats dez campaments, pero en realidat, per ferse un poch sord, axí com se feya un poch cego amb ses uyeres, tot en obsequi de sa seua zeñora.

Aquestes obres de defensa, y sa famosa de n’ Alarcón, «Diario de un testigo de la guerra de Africa,» eran ses úniques distraccions que solían alterná amb so fuyetjá es llibret de contes y anotarhi ses partides qu’ ella li dictava y qu’ ell escrivia, amb sa lletra clara, llampant, espanyola y molt rasgueada propia de ses plomes de sargents.

Pero, ¿d’ hont sortían ses misses?

IV

Poques eran ses cases de senyó ahont no tengués entrada y fos ben rebuda la senyora Jusepa. Era una especie de Providencia inevitable, perque no hi havia matrimoni, naxement, malaltia, mort ò altre fet ò circunstancia extraordinaria, (sense contarne d’ altres de que parlarèm,) en que no se trobás, casi per art d’ encantament.

Si un ninet d’ aquelles cases de qui fa fè se feya un trench encara no l’ havian axecat y ja la trobavan. à ella, amb un papé d’ estrassa empapat en ví y sucre; y no hi havía cap senyora que ‘u fos per tení un flato ò cosa des nirvis, sense trobarse sa retjola de sal, calenta, enrevoltada amb franèl·la, ó sa tassa de camamit·la ó tilo amb flò de tarongí, ó s’ ampolleta d’ éter, en mans de sa Peparrina.

Aquest mal nom ley havian posat ses dònes de qualque casa, y es ben segú que vé derivat, y dret en candela, de paparra.

Pero ses séues especialitats visibles eran ses de matrimonis, naxements ó morts. Se passava de sol a sol trescant botigues y botiguetes, maretjant, cercant mostres, regatetjant, desplegant pèsses, y fent torná locos argentés y modistes y brodadores.

Encara no s’ havia trèt n’ Adela sa manta, y ja se trobava sa Peparrina que li feya senyes y escolts; encara es capellá més acostat á la casa no comensava á di còses á un malalt més ó menos agonisant, y Ella ja ho esquítava tot d’ aygo-beneyta, encenía sa candela, s’ ajonoyava, sortia, comanava veta negra per sa coxinera d’ es baul, medicina per mal de có (de ses dònes), corría per tendes y convents per comaná roba per s’ hábit, ó perque comensássen es ramellet de plata, ó sa corona de roses blanques, ó es vestidet de Bon-Jesus, si se tractava d’ un aubatet.

Conexia tots es recons de dèu ó dotze cases de senyó; y encara que sempre sol haverhi en tals cases una dona véya, qu’ es es factótum, v que se sol posá gelosa fins y tot de qualsevol iniciativa de sa senyora, no tenía cap de elles res que di de ses culetjadorades de sa Peparrina, perque elles eran ses primeres en aprofitarse de sa gran influencia que demunt es senyós tenia.

Perque axò sí: no ‘s posible trobà res més dols, més complacent, més amable y més amerengat qu’ es carácte que la senyora Josepa gastava á fora-casa. Es clá; com havia tirat tant de verí y fèl y vinagre dins ca-sèua, ja no li quedava dins el cos, quant posava pèu á carré, més qu’ es baxos de melassa d’ hont havia sortit abans s’ esperit de… contradicció y es geni repròpi de mula ressabiada.

Es séu manto protectó y es séus servicis devallavan desde dalt es cap des senyós fins á ses sabates de sa derrera mossa de cuyna de ses cases ahont tenia lado y vara alta.

Axi se compren es vot universal, s’ aclamació continua, que l’ arribaren á fé necessaria per tals cases, y que duyen á n’ es senyós de ses matexes á no podè moure un pèu sense la senyora Jusepa.

Si una dóna patía de mal de cap, li posava es dos pegadets a n’ es polsos; si hi havia enamorat de cuynera, Ella passava recados, y no se feya dolenta perque se véssen un instant á part ó banda; si sa senyoreta jove tenia qualque oficialet que no agradás á sa senyora vèya, ses cartes anavan y venían entre ses séues mans, y á dins s’ estudiet de ca-sèua sa Peparrina los donava á ells noticies, conseys, esperanses y seguritats, qu’ eran sempre agrahits á preu d’or.

A devall sa matexa manta ahont amagava una beguda per una cambrera capet, s’ en duya, de part de sa senyora, un ciri de mitja lliura á San Ramón de la Mercé; y apenes una novia comensava á avorrí sa sopa de carn, y ja á la senyora Jusepa li faltavan cames per escampá sa noticia per llevant y per ponent, y no se torbava molts de dies á comparexe amb un ciriet escrit, un papé plè de defensiuets y evangelis brodats d’ or y platayons, y á anuncià sa llista de relliquies que, á convents y á cases conegudes, tenia compromeses per quant fos hora.

Per aquest camí no acabaríam may sa relació de servicis qu’ abans he anomenat visibles, en comparació amb altres qu’ eran absolutament secrets, y en realitat es principals, es grossos y es productius, ademés d’ essè aquells en que na Pepita feya més papé.

V

Cada vegada qu’ un barco de guerra, d’ aspecte formidable y més net y cuydat qu’ una copeta d’ or, dona fondo á sa nostra badia, no puch dexá de pensá en quants de recons mal adesats, rovey per sa cala, y rates y altres miseries deuen está amagats á bordo, á pesá des gran esment y disciplina may descuidada. Idò bé: hey ha cases, de ses que parexen més ben muntades y conservades, que tenen es seus recons misteriosos, necessitats no sospitades, miseries morals y materials, ó vicis y debilitats, que costan menos d’ amagá que de combatre y desterrá pera sempre.

Circunstancies hey ha també, nascudes de vicis que duen coua y que qualque dia vènen á no tení espera ni consideració ni respecte a noms, á classes ni á categoría.

Per aquests glops amarchs ó verinosos, eran salseres de mèl ses Peparrines.

Fins aquí ha fet poca vasa na Pepita; pero ara veurèm si amb aquella cara d’ esperitada, era es bras dret de sa sèua sogreta y de qualcú més.

A na Pepita no la veyan p’es carré de dia. Era com ses òlibes, que no surten més que amb sa fosca, y no podían mirarla sense pensà que tenia cosa d’ ave nocturna, per mor d’ aquells uys redons y esglayats.

Mentres sa sogra corría y feya sa rata traginera per cuynes, cambres, alcoves, sacristíes, convents y botiguetes, ella guardava la casa. La casa estava á un carreró arreconat, y ademés d’ una botigueta adesada y petita, qu’ estava á la vista de tothom, tenía uns estudiets fondos, que travessavan á un piset amb sortida á un altre carré bastant enfora.

A s’ enfront de sa botiga, hey havía una ménsula de fusta aguantant un llantó, que cremava nit y día devant una estampa de Sant Cayetano; y ademés des retrato des general O’ Donnell á cavall, fet en litografía, es des dos morts de la casa, pintats al òli per un aficionat.

Es per demés di qu’ el senyó Pepe estava mapat de uniforme y demunt un fondo de moros destrossats, per entre figueres de moro.

Sa matexa cadira de repòs demunt sa que tantes vegades va tremolá de pó aquell león de las batallas, estava allá mateix; sols qu’ á les hores l’ ocupava, enrevoltillada y mitx adormida, una cusseta d’ aygo, amb so nas lluent y homit y amb un regalim de xocolate á cada uy, y amb ses llanes des devants dexades á modo de lleó amb manquitos y borleta á sa coua.

Res havia canviat en aquella casa desde trenta anys enrera, y tenia tot s’ aspecte de donà cobro à una familia de menestrals honrats, retirats de sa feyna.

Les servía á ses Peparrines una vèya, de tota confiansa, muda de naxement y parenta de sa sogra; y encara que cuynás, cuynava per ella casi sempre; perque ses dues senyores, encara que pobres, se menjavan lo milloret, que d’ amagat los duyan d’ una fonda.

A hora d’ encendre es llums, no faltava may la senyora Jusepa á ca-sèua. Fos allà ‘hont fos, feya una escapada, si no podía dexá del tot, y amb sa nora donava conte de tot lo qu’ havia fet y dexat de fé, passantse ses faldes de dú per dins la casa y ses sabatilles de canyamás, si no havia de torná sortí, com casi may sortia.

Tancava sa botiga, tornava á pujá dalt s’ estudiet, y dictava á na Pepita aquelles notes, per ses qu’ hem comensat, ó altres consemblants, que deyan: —Apunta, Pepita: dose cubiertos de plata, tant; una piqueta antiga, tant, una miniatura en diamantes, tant.

VI

Totduna que quedavan fets ets asientos, na Pepita se vestía amb gran esment, y mentres se passava s’ aclaridó y se donava quatre cops de borla, y amb unes quantes guyes de cap negre á sa boca se posava sa manta y s’ arreglava es flequillo devant es miray des tocadoret, sa sogra li dava ses noticies precises, que eran instruccions per lo que importava fé, aclarí, averiguá ó impedí aquell mateix vespre.

Cap general ha donat may ordes més clares amb més poques paraules, ni cap gefe d’ Estat-majó les ha enteses tampoch més aviat y amb més inteligencia.

Partia s’ estiu tota sola, y s’ hivern, acompanyada de sa tia (sa criada).

¿Ahont anava? Si l’ haguèssem de seguí passa per passa, podriam omplí un llibre, sols descriguent ses visites d’ una sola vetlada.

Solia entrá à ca’ una mestresseta véya, encarregada d’ aná per ses cases de préstamos à trèure ó empenyorá alhaques, á ca’ una pagesa alta y grossa com una torre de molí, amb sa cara de formatje de Gruyère, que tenía comissió de dides, que criavan à la vila. Pochs vespres dexava d’ aná á ca’ una senyora que l’ apreciava molt y li feya vèrbes, y allá hi trobava senyós de certa edat, estat y posició, y dels quals necessitava noticies y ells alguna informació, y ademés, qualque alhaca que, per evità vertadés conflictes, havían de rescatá de entre mans foradades.

Aquells personatjes que en es sigle parexían la capseta del bon seny, li comanavan unturesy begudes, qu’ eran especialidats de sa sogra.

Qualque vespre, partia amb un carril, y s’ en anava devés Son Rapiña, á veure si en es casull qu’ allá tenía per dexarlo á ses amigues y fé un favó en cas d’ extrema necessitat, hey havia res de nou; y dexava menjá per alguns dies á n’ es mussol y á n’ es moix negre, ó feya sa prova de ses candeles verdes… en combinació amb altres experiments trascendentals, que preparava la senyora Jusepa á ca-sèua.

Tenia entrevistes llargues, á una algorfeta de devés es Puig, amb un patró que feya es tráfech á Algé; y mentres algunes vegades ella li duya bultos que pesavan molt, s’ en duya altres vegades, quant aquell havia tornat de viatje, qualque rodill de papés francesos.

Pujava una escaleta que no tenia fí, á un carreró no molt lluny de sa Ferreria; y allá dalt, á un porxo fosch y arreconat, dins un rebost interió, hey trobava, després d’ havè fet moltes senyes y contrasenyes perque li obrissen, un jove magre, bisco y escabeyat, de pel coló d’ aram, que tenia vista d’ águila pexetera per conexe s’ or fi y unes ungles d’ acé per desmuntá pedres fines y muntarne de falses á qualsevol pessa, y qu’ era capás á retorce y á forjá un grilló de ferro de presidiari, y ferlo passá per pectoral històrich d’ un arcabisbe.

Tenía daus de tres o quatre pisets buyts…

Pero axò no tendría acabament, y me pareix que lo apuntat ja basta.

VII

Sempre entrava à ca-sèua per sa botiga. Si no hey havia llum á s’ estudiet, era senyal de que sa sogra tenia visita; y axò era lo acostumat.

Sense fé renou, perque tenía derrera sa porta unes sabates de goma, s’ en pujava, y per un foradet ubert á derrera un quadro, penjat en es quarto des piset vehinat, ahont tenia la senyora Jusepa es sèu xibiu, ella veya ó escoltava lo que li convenía; y poch després, se presentava, diguent sempre que venia de fé ses séues devocions.

Se fa imposible detallá ses entrevistes que allá dalt hi tenían persones respectables, y ses escenes que s’ hi desplegavan. Lo que més ressaltava era s’ importancia principal que na Pepita allá representava, fins á n’ es punt, que antes d’ arribá ella, sa sogra jamay se comprometía ni determinava res.

No queda més remey que parlá de tals escenes y entrevistes en forma de sumari.

Hi anava una mare honradíssima, de familia principal, per demanarlos un remey segú, per rompre s’ etcís d’ una polissona, qu’ havia servit á ca-séua, y que duya es seny begut á n’ es séu fiy majó.

Hi anava una fadrina veyarda, tan rica de bens com despossehida de gràcies, que volia que li féssen ses cartes, costás lo que costás, per veure si era cert lo que li deya es cap y havia somiat tres vespres seguits, respecte de una persona que tenía interés per ella.

No hi faltava qualque viuda, cap de casa, que li duya, perque ho venés per sotamá, una dotzena de cuberts amb sa cifra mitx llimada y un medalló ó ventay ó retrato de miniatura y de gran mèrit, que dexavan anà, quant los treyan des papès descolorits y d’ ets estuches picats, s’ aroma d’ antiguedat que no ‘s pot falsificá.

Alguna xòrca orgullosa, pero lletja, los demanava uns polvos per fé parlá, d’ adormit y somiant, es sèu espòs, perque ella tenia algunes sospites… y volia sorti de duptes… per está tranquila.

Una viuda, jove y plantosa, hi anava, feta un mar de llágrimes, y los contava pedres menudes, sa traició d’ un subjecte mal ánima, que l’ havia enganada per massa bona y per massa bon cò; y ja qu’ ell no li volia torná s’ honor, volia que ley proporcionássen, pero prest, ses Peparrines.

Una criada vèya, de s’ absoluta confiansa des sèus senyós, hi anava perque aquests tenían necessitat d’ una dobla de vint, per fé callá per ara sa botiguera, es fariné, es sabaté y demés genteta, que ja los perdían es respecte, y tenían sa desvergonya, —perque avuy en día no hey ha criansa,— de entregarshi á demaná es contes…

Una mare, que no tenía bé a la memoria si es día abans li havían dit ellas si per assegurá s’ enamorat de sa fia, (un bon partit de Porto-Rico), havía de fermá, devall sa cadira des novio, un dragó per sa coua, ó pes coll, ó per ses cames… amb un cabey d’ ella.

Una senyora, que flastomava, y era tota una senyora, —segons deya,— hi anava per durlos un saquet de nit plè d’ alhaques, perque les fèssen corre, ja que ‘s duenyos que les davan per perdudes, perque la jostici hi havía posat ma, tant mateix no ‘n tendrían profit, y no volia que la comprometéssen á ella… perque eran de varies pressones… (que les havían robades).

VIII

Quedavan totes soles sas Peparrines.

Antes d’ aná á n’ es llit, y en poques paraules, tenían resolta sa manera més profitosa (per elles) d’ arreglá cada un d’ ets assuntos qu’ aquell vespre havían cayguts en ses sèues mans. ¡Tantes eran ses bones relacions, sa sèua práctica y es sèus medis!

Compresa sa naturalesa de tals assuntos y ses poques maníes y escrúpols de ses dues viudes, es cosa fácil endeviná que desprès de ferse d’ or, tenían assegurada, per sa complicidat, cada dia més estesa, ab moltes famílies, sa bona correspondencia y s’ estimació (á lo menos externa) de tots es qui s’ havían servit d’ elles, ó se podían veure en es cas d’ haversen de serví…

Sortia es sol, (perquè surt per tothom), y altre pich la senyora Jusepa vestida de morat y amb so rosari en sa ma y sa cara trista, tornava á fé de Providencia p’ es qui la conexian menos ó la necesitaran més.

Se ponía es sol… y altra vegada, á encesa de llums, tornava á ajupirse demunt sa tauleta iluminada p’ es quinqueret nanell, y dictava:

—Apunta, Pepita; un ebanico… tant; una piesa de pecho de oro… tant; un reloj de tres capsas… tant.

IX

Fa pochs dies que la vaig veure a la senyora Jusepa. Está feta una jaya, y apart d’ algunes taques negres que li han sortit desde sa conciencia á sa cara, y de lo ruat des polsos y galtes, té s’ aspecte respectable, perque á forsa d’ havè duyt, per espay de tants d’ anys, ben fermada sa máscara de s’ hipocresia, ha arribat á soldá amb sa pell viva; y ara aquell caramull d’ infamies passetja una cara de santa de cartó… encara que tacada.

Pero aquells uys de tigre tenen més brillo que may, y no es possible mirarlos sense calfrets.

Anava amb una crosseta y es rosari; sa manta molt endevant, y acompanyava dues jovenetes de bona casa.

M’ agafà d’ apart, y ma va di que na Pepita havia fuyta amb un senyó, cap a Barcelona, y que li havían fet casa-santa (?) Y fent sabonereta p’ es recons de sa boca, morada y humida, y espiretjant ets uys felinos, me deya:

—¡No sé qu’ hauria fet aquella descarada, si jo no li hagués dat bons exemples!… Hey ha faltat poch per desacreditarme devant es señorío.,.

Aygo-forts: Escola práctica

I

La senyora Rosa acabava d’ apagá sa candela de sèu amb una sabatilla. Pero es cremayó, que dins aquella oscurítat de s’ alcova malsana parexía s’ uy de la Providencia vetlant demunt ses misèries del mon, dexava veure tots ets objectes blanchs y lo que demunt ells resaltava per oscur.

Axí es que en es capsal des llit s’ hi veya un Ecce Homo núu de còs, amb so dogal en es coll y molta sanch per sa cara; abaix d’ ell, una piqueta (que per forsa havia d’ essè sa piqueta de sa sanch), y en es peus des llit, penjats á claus ganxos, sa roba de la senyora Rosa y sa mudada del senyó Toni, qu era es sèu espòs, y que á son costat tossía.

Aquells bultos negres penjats á sa paret, vists casi á les fosques, parexían víctimes convertides en penjoys, ó pelleròfes de persones qu’ havían perdut es bessó.

Axò de que fossen pellerenques sense bessó, no hauria estat cosa rara; perque aquell matrimoni xupava un senyó de bona casa, axí com un llimpia-botes xupa una nespla madura; y lo cert es qu’ es joves (y qualque vèy) qu’ aquella santa pareya protegia, encara qu’ haguessen nascut á casa que pot, se quedavan ben prest á la fresca, si no entravan á la Misericordia ó á las Hermanitas.

Acaba de tossí el senyó Toni; la senyora Rosa, lo mateix qu’ una fragata qu’ ha dat fondo, va desvaporá per totes ses vàlvules, y desprès d’ havè cercat, marit y muller, cadascú es sèu jayent, comensáren sa xerrada de capsal.

—Creume. Toni, (deya la senyora Rosa), creume; pero axí com anam, ja som á mitjan costa des Camp-Roig. Sè cèrt que no has cobrat res de D. Cuanito; sé cert que á D. Duardo li dexarás es docents duros amb un trist pagaré de cinchcents… ¡y axò qu’ haurás d’ esperá tres mesos per tornarlos á posá ses mans demunt!… si les hi pòsas; perqué si ara té un empleo des que vessunyan, demá pot essè un pèrdis cessant… Ja sé que es forasté y que té sa senyora plantosa… ¡M’ haurías de sortí llibertino!…

—Calla, Rosa, calla, si pots… Ja sé que ‘m pèrt per massa noble; pero axó deu essè per allò que diu: dime con quien tratas… y que m’ arruin per massa generós… y axò deu essè de resultes de tant d’ habitá amb tu… perque s’ exemple, Rosa, hey fa molt.

—Toni, Toni, no ‘m vengues amb xinites.

—Cap xinita, Rosa; pero quant mos casárem, no teníam per capital més que fe y esperansa, y no me recort que tú ‘m duguèsses per dot cap mica de caritat.

—¡Bona l’ hauríam feta, Toni! Aquesta virtut, en el dia, no serveix mès que per fé nials ses altres dues.

—Bé; idò per lo mateix te vuy dí que á forsa de fè favós de trenta en amunt, per cent, y de protegí fiys de familia (amb sòques) desgraciats per un cavall…..

—O per una sota…

—O per un rey… de copes… hem feta una lladriola…

—No m’ agrada aquesta paraula…

—¡Idó, hem fet un capitalet y un fiy missè; y tot ha sortit d’ aquí!

—Vaja, Toni; no t’ exaltis; ¡m’ has rapat un bras!…

—Pitjó seria que m’ hagués romput un’ ungla.

—¿Que téns negoci per demá?

—Tench un aucell enlluernat; pero per posarli es cinch dits demunt y penjarlo ‘m á sa bandolera, he menesté qu’ En Pepito, es nostro missè, mos ajudi; perque se tracta d’ un sebatlí escalivat.

—Idò demà dematí, li esplicas s’ assunto, y crech qu’ es nostro hereu no quedará malament; á la fi no es bort… pero no t’ asembla cap pel…

—Rosa, dexem aná aquests pels: encara el té rucá ¡y passa des vinticinch!…..deu essè en es Teatro. L’ he enviat á sa cassola perqué estás á l’ aguayt de quins parroquians hey havia, y perque vés quines pubiles marruquetjan D. Paquito y D. Lekandro. L!avó havia de fé una passada per un parey de sociedats-xibius, per veure quins torts hey cauen, y per sebre quin pols ténen; perque si tènen sòrt y van farts, vomitan, y si tènen sèt, prenen á qualsevol prèu. Pero no crech qu’ haja fet res á son endret.

—¿No l’ has enviat á s’ encierro?

—Hey ha temps per tot.

—Ara que parlam d’ encierro: aquell senyó…

—¿Quín?

—Aquell qu’ executárem.

—¡N’ hem volgut executá tants. Rosa!

—Bono, aquell que sempre conta lo que li costá un elican á Barcelona.

—¡Ah! es pagès.

—Pagès ó ciutadá, té bon’ ombra. Mos ha duyt un animal.

—¿Un altre?

—Un gallet de lo mès maco. Per mí, té flato.

—¿Es gallet?

—No, ei senyó Silvestre, perque he reparat que feya sa torniola y estava més blan qu’ un guant de retgidó.

—Bono; per ara ja ha comensat á dexá plomes… més envant mos quedarèm amb la resta. Mira, Rosa; se fa tart y me pareix que ja basta de predicá. Rosa ses téues devocions y no remuguis fort, que estich cansat. Bona nit, y no fasses oratge amb so tapament. Arrambèm s’ escopidó, que de tant de tossí, pens que me trauré sa frexura.

—O sa verinada.

—Vaja, Rosa, creume; resa y no me provoques. ¡Ah! mira; demà dematí, ja que te axecas primé que jó, fé devallá En Pepito; digalí que entr’, perque trob que s’ atlot no surt tan fi com jo voldria… No du curolla en so negoci.

—¿Que vols que fassa, més de lo que fa?… Enseñèl.

—Pèrt es temps pe’ ses bardisses, y ja no es hora de que se contenti amb cassá llagosts. Ja hauria de sebre aprofità ses caygudes, y esperá es conís derrera ses mates, y conexe ses que fan llentrisca.

—Bono, bono; dòrm y dexém resá. ¡Bona nit!

Axí va acabá, per aquell vespre, es balans de sa diada. Aquella pareya duya en es pensament s’ idea clara de lo qu’ ha d’ essé, per dedins, un cau ahont una còlla de genetes descansa, llepant y cruxint ets òssos des llebretons y coniets de canonge qu’ han atrapat, es dia abans, en es jás.

¡Aquella alcova feya tufo de seuvatginal

La senyora Rosa va mastegá fasòls una estona; el senyó Toni va tossí algunes vegades; y es cap de mitja hora, aquells dos exemplars de sa rassa felina batiada roncavan com á dos benaventurats.

¡Lo que pot una conciencia tranquila!


L’ endemá dematí, y molt abans de que fos de dia, la senyora Rosa botá des llit, pegá una uyada de llástima á n’ es sèu homo, se posá sa roba d’ aná á misseta y á plassa, á cercá s’ escayola, y seguida de sa servitut (una cucaratxa de Campos,) ja va essè partida, després de dí dues paraules, p’ es forat de sa clau des cuarto des sèu fiy y d’ havé pres un satriet d’ oli pe’ sa llantia de sa capella de s’ Ecce Homo.

En lo físich, era la senyora Rosa una venadera mestresseta, d’ aquelles que per amunt que se fassen y per molt qu’ arribin á aplegá, heu aplegan tot y prenen á ses victimes tot quant tènen, fora sa bona educació, ses bones formes y sa delicadesa, circunstancies que per lo mateix que qui les té no les pèrt may, qui no les té, may les pot aplegá.

Era d’ aquelles senyores qu’ encara que tengan roba, quant més enllestides van, més mostran sa filassa; y que si duen túnica de vellut amb aplicacions, un, sense volé, los cerca per baix sa sabata en tapinada, vulgo xoquí.

Naturalment, que la senyora Rosa solía aná de trapillo: y aquella cara cotiflada, peluda, fosca y amb so nas vermey d’ escaldó de fetge, acompanyava la resta de sa figura, baxa, gruxada, afavorída d’ espatles y més que afavorída de muya.

Tenía es brassos curts y ses arpes llargues, y recordava s’ ayre d’ una foca ó vey-marí.

Patía un poch de romátich y de flatos y de estèrich.

S’ oló de tabach l’ acubava; posava canya á n’ es café (que li agradava claret, á ca-sèua) pe’ ses festes anyals; duya guants coló de llimona p’ es Dijous-Sant y anava á ca ‘n Solé es vespre del Corpus.

A forsa d’ influencia, havía arribat á fé devot de la Sanch es séu Toni; y cada divèndres horabaxa hey anavan á resá un credo y á ferli una llimosna de quatre cèntims.

Dexem aná la senyora Rosa que fassa sa sèua vía y se pas unes quantes hores observant lo que gasta cada criada de cada deutor séu, y disputant amb ses placeres y ses pescadores y es carnicés, que quant la sentían, quedavan convensuts de que les havían d’ havé amb qui entenía, més qu’ ells matexos, sa manera de descorterá un anyell, y fins y tot un moltó.

II

Per ses retxilleres des finestró de s’ alcova del senyó Toni comensá á entrarhi sa claró de Deu; y tossint y remugant, cercá es xoquins aquell sant homo.

Ara que sa claró heu permet, y ja qu’he presentat es croquis de sa dolsa esposa, no puch passá sense pintarlo á ell amb quatre cops de làpis.

Alt, sech, carregat d’ espatles (y de males intencions), el senyó Toni tenía á les hores una sexantena d’ anys.

Cara xupada, ceyes que li penjavan com á fenás p’ es cantell de ses còves d’ ets uys, que allá dins parexían dos botonets de vidre coló de cél, embotonats á dos traus vermeys, y tota sa fesomía afeytada.

Amb sa cara sense pel, li resaltava y sortía més es nas de béch de falcó, y se veyan al descubèrt totes ses rúes, contorns, reconets y mistéris d’ aquella boca de sátiro volteriá, de llabis coló de vinagre, y que per un moviment nerviós, nascut de sa práctica y des pensament, feyan de tant en quant s’ acció de pegá una xupada.

El senyó Toni no havía fumat may; pero havía xupat sempre entranyes ó canyellons ó artèries, d’ hont pogués trèure sustancia ó popes ó sanch. Era un homo de rapiña.

Quant se llevá es barret de cotó blanch y el passá á un des poms des llit, va descubrí una calva de voltó, que bastava per doná idea de lo verinós qu’ era es such d’ aquell cervell, que, travessant sa closca, matava ses rèls des cabeys.

Es nostro personatge se vestía remugant y pensant sa manera com aprofitaría milló aquell jornal, quant sonaren dos toquets a sa porta, y entrá En Pepito.

—¡Bon día tenga, papay!

—Bon día y bon any que Deu mos dó.

—¿Com ha passat sa nit?

—Renegant; pero no tant com renèch de día, de part de dins.

—¿Que té res de nou?

—¡Ojalá! ¡Lo pitjó es que se fa véy! Sèu, sèu, qu’ hem de parlá una estona d’ asseguts. Mira, Jusep; no sé d’ hont has sortit…

—Madò Clara heu sab…

—No sé de quina rél véns…

—Sa mamay…

—Mira, Pepe, jo no som ta mare. A mi no ‘m taparás la vista amb quatre gracies ni amb quatre moxoníes, ¿estás tu?… perque jo conech es coxos d’asseguts, y no ‘t figures que perque sies missè, m’ hajas de dá gat per llebra, ¿estás tu? ¡Missè!! Vaja: vat’ aquí un missè nou… un missè casi calent de sa derrera fornada. Ha vengut de Barcelona, es cap de sis anys de fé es vago per allá, amb un quadro que me costa més que si tengués ses lletres de diamants. ¡Ja tenim es titol de missè penjat dins sa quadreta!! ¡Ja tenim s’ atlot missè!! ¡Ja té carrera!! ¡Ja tenim la Sèu plena d’ ous!!
¿Qu’ has fet, d’ ensá que venguéres? ¿En que m’ has ajudat? ¿En que he conegut que fosses missè? ¿Quins deutós renegats has trèt des cau per una oreya? ¿Qui has executat?

—¡Pero, papay!…

—No hey ha papay que hi valga, ¿estás tu? Te vaig entregá un pagaré, un poch carregat d’ espicies; te vaig dí «fén sòus»… y fa quinze dies, y no has tengut manya per embragá sa respiració á Don Llorens. Ahí mos topárem, y com té per costum, me va dí á s’ oreya «¡lladre!» ¿De que vos ensenyan? Te vaig dá una plagueta de llogué: te vaig di: «trèume aquell pèrdis des piset»… fa un mes; y ahí, quant jo passava per baix, me tirá unes ganyes de llampuga, y sa criada me cantá cansons de picat.

Més bé saben estrenye es corbatí á un secrestat, es pixatinteros y es bergantells qui traginan processos y ets esgotzins, que voltros. ¿Que vos ensenyan á s’ Uníversitat?

Vos deuen ensenyá d’ aná ben estirats, de dú bones robes, de dú colls drets, de dú corbates vermeyes amb dragonets d’or, de dú es cabeys demunt es front, com ets hermanos des Miots, y ses botxeres á lo pinxo… pan y toros il·lustrat… y sabates del rey En Jaume, y es dit petit encercolat d’anells…

Quant estudiavas, quant encara no tenías una posició, al manco me podía vestí amb ses téues despuyes; ara no puch aprofitá cap pessa teua, perqué les t’ has de passá en dejú, si hey vols entrá dedins.

¡Y jo, torpe de mí, que confiava amb ses tèues y amb moltes altres!… ¡Ja tench un fiy missé!…

No fasses s’astorat ni siulis sa marsellesa, ¿estás tu? Mirèm de cara, y respòn: ¿Com tens es secresto del senyó. Mirèm de cara, y respòn: ¿Com tens es secresto del senyó Rafèl? ¿Com tens s’execució del senyó Silvestre?

—Pero, papay, ¿vosté que se creu qu’he estudiat d’ abogat ó de mata-rates? ¡Qualsevol se pensaría qu’ á s’ Universitat estudiam de tòrce colls en lloch d’ aprendre de tòrce lleys, y que aprenim de tirá dret en lloch d’ aprendre dret… y que mos fa cátedra es botxí… y qu’ es quadro des títol es un nombrament de verdugo!… Vostè no pensa més qu’ amb execucions…

—Que sols no sabs per hont les comènsan, perque es reo, vench á dí, es deutó, no s’ escap, ni sisquera puga anguiletjá. Ja veig que t’ en hauré d’ ensenyá…

—¿De qué?

—De procehiments…

—¡Pero, sant homo!…

—Mira, no ‘m faltis, ¿estás tu? ¡no ‘m faltís! y diguès com pensas arreglarte per fermos nostro lo que li queda á D. Silvestre Tenim armes y dret.

—D’ axó de ferse séu tot quant té un homo, no mos n’han ensenyat, francament; perque qui paga lo que deu. queda cabal.

—¡Bon cabal tendríam! ¿Pagá lo que deu? ¡Ara veig qu’ hey ha ases amb lletres! Pero si jo no vuy que D. Silvestre me pach; si jo, ¿estás tu? cobrás y hagués cobrat sempre lo que ‘m deuen, sería un pelat, y tu no durías molt de pel. Jo lo que vuy es que me deguin lo que no poden pagá; pero qu’ es deute no sia bestrèt per mí.  Vuy,  d’ una cantidat petita donada á panxons, ferne un deute gros, demanat quant manco s’ ho esperan: vuy que s’ acumulin amb sos interessos, es perills, es maldecaps, sa mala cara que ‘m fan, s’ òdi que ‘m ténen, ses calumnies que ‘m posan, sa pobresa qu’ he de figurá, sa saliva que m’ he d’ enviá, y fins y tot es saludos que ‘m négan. ¿Com t’arreglas per cobrá tot axó de D. Silvestre? ¿Quins procehiments vos ensenyan per fé aqüestes liquidacions?

—Ja heu he dit antes, papay: mos ensenyan de defensarmos amb ses Ileys contra sa mala fé; pero no mos ensenyan de ferles serví de dogal, ni di capitalisá òdis, ni de fé axó que vosté, per un excés de modestia, ne diu liquidacions.

—Vaja, vaja; molta parola, molta legalidat… y menjá y vestí y trunfá amb sa suó d’ets altres. Avuy t’ he tapat es cap… Pero, perque vejas qu’ un pare sempre es pare, te vuy doná amb un’ hora més instrucció, més escola y més ensenyansa profitosa, que no t’ han donat aquells farsantes de Barcelona en sos sis anys de predicá.

—Pero, papay…

— ¡Calla, y ascolta y aprèn y fe ‘t creus y dona gracies! Lo qu’ ara t’ensenyaré, ben aplicat, es una fortuna… es sa méua… es sa téua, si ‘t portas bé… perque axí he fet es capitalet y axí t’ hem pogut sostení á Barcelona… Puja á n’es porxo, y devalla es gallet que ahí va dú el senyó Silvestre. Devalla també una grapada d’ ordi.

—Pero, papay…

—Calla, creu y espolsèt… ¡Nonèns! ¡Missè de panfonteta!

III

Mentres En Pepe, (qu’ era un infelis amb títol, segons son pare), pujava á debaxá es gallet, el senyó Toni, qu’ al mateix temps que feya cátedra teòrica s’ havía vestit, s’ arromangá ses mánegues de sa levita coló de plom y se posá ses uyeres de plata, que no més solía usá quant tractava cara á cara qualque negoci pelut, quant cobrava y quant menjava peix bollit.

Entrá En Pepito amb s’ animal devall xella; y encara que conexia ses rareses de son pare, tenía molta curiositat per veure en que paravan aquelles misses.

El senyó Toni li prengué es gall, el posá dret demunt una tauleta de llenya blanca, y vá obligá á n’ es fiy y dexeble y missé á que segués, recordantli antes que ni amb sanch de ses venes podría ell ni ningú pagá may es favó que li anava á fé… sols per amor paternal.

S’ assegué en Pepe: es catedrátich amollá es gall, qu’ era sá y bo y polit, y naturalment, s’animal fugí tot d’ una, botant cap á n’ es llit.

El torna agafá el senyó Toni, el posá altra volta demunt sa taula, y digué molt sèrio, aguantantlo p’ es coll:

—Ja ‘u has vist!… Aquest animal representa el senyó Silvestre… ó qualsevol altre. S’ ha posat á tir: li hem posat ses mans demunt; pero tot d’ una que s’ ha sospitat (tan animal com es) que no li convenia está demunt sa taula, ha fuyt. ¿Que s’ ha de fé per subjectá un homo antes d’escalivarlo, y fins y tot antes de que se pugá perpensá?

—¡Que sé jo!

—Fermarlo curt. Y encara es milló clavarlo, si es possible.

Amb axó, tregüé dues puntes de París y un martellet, de dins es calaix de sa tauleta, y clavá es gall p’ es tel d’ entre es dits.

Es pobre animal esperonetjava, pero s’arribá á aquietá.

— Mirèl!… qualsevol se creuría qu’ está aqui per gust; perque lo principal es tenirlo clavat sense qu’ es públich, ni ell mateix, sápian com. Ni una gota de sanch. Aquest animal du molta fam. Degué menjá es derré pich, dins es corral del senyó Silvestre.

¿Veus? Ara li podría dá tot s’ ordi que tench, y el se passaría… ¡May, á un que necessita una cantidat, li has de dá lo que demana! Y sobre tot, may has de dá á un homo lo suficient per treurel d’apuros. Una necessitat ne du un’ altra, y sa necessitat no té lley… Y aquí comensan es negocis… fora de sa lley.

Si li don tot s’ ordi, no ‘m tornará mirá de cara… Li don uns quants granets… Mirèl, mirél si ‘n du de rusca. Axó li serveix per ferli més gana.

Si sabés firmá y pogués fé tractos, ara aquest animal, per s’ ordi que queda y que li fas satsá devant la vista, no miraría amb un vint, ni amb un trenta, ni amb un coranta per cent.

Per aquesta grapadeta, firmaría un pagaré d’un aumut ó d’ una barcella. Axí com ley don, no li fa profit, ni ‘l pot assaciá, y sempre el tench cap baix y cresta torta devant mí.

¿Comensas á entendre es modo de fé préstamos?

—Me pareix que sí; pero támbé me pareix una tiranía.

— ¡Tiranía!… Tots es qui ténen enveja, diuen aquesta paraula. Tench pó que á Barcelona, primé t’ haurán fet torpe, y llavó lliberal.

¡Tiranía!… Tractant de negocis, sa caritat dú cap dret á l’ Hospital, ó  á  la  Misericordia;   que  per axó mateix ja se diuen cases de caritat.

¡Tiranía!… Miréu: ara el desclavaré y me vendrá derrera. Si fos deutó, no ‘m podría veure, just p’es favor que li he fet: ¿estás tu?

Ara, fés contes que ja s’ ha menjat tot lo que vuy que menj’. Com més menjá li don, més magre está: vench á dí, com més cantidats li donas á un deutó, més pobre torna.

Ja ha passat es temps de ses contemplacions. Ja ha arribat s’ hora de rematá es negoci. Cauen interessos, véns un pagaré… acaba un plasso… No pot pagá. ¿Com t’ ha de torná aquest gall lo que s’ ha menjat? Ell haurá posat, perque es gall, popes; haurá aumentat de carn, tendrá mes sanch… Pero heu té ell; y es cosa clara que de qualque manera has de cobrá, si no vols havé perdut tot lo qu’ ell ha guanyat.

Aquí pensava que m’ haurías ajudat, y per axó t’ he fet missè; pero ara veig que no puch dexá ses carreres véyes per ses novelles.

Si li arrancas una ploma, mòu un escándol á forsa  d’escayná. Si n’ hi arrancas dèu… lo mateix!… y ses plomes ténen poca llecó.

Encara qu’ el plomes tot, no tendrás més qu’ es renou que fará y s’ òdi que demunt tu cridarás,

No hey ha ningú que no s’aborronás y tregués pell de gallina, si’l veya á n’ aquest animal, p’ es carré, plomat de viu en viu; pero es matexos cors tèndres veuen cada dia pares morts á disgusts, infants que mòren á forse de maltractos, y diuen amb molta tranquilitat: «Hey ha d’ havé de tot en aquest mon».

Un deutó que duga pintada sa miseria demunt ell, te fa més mal que sa miseria de quatre deutós; perque ses animes sensibles se fan trossos per dí que l’ has plomat, que li has treta sa frexura. ¡Bons estaríam si passavam es temps treguent frexures!

¡Vaja, missé, vaja! ¿Com t’arreglarías per recobrá lo téu, sense escándol y sense fé llástima á ses conciències justes?

—Papay, axò me repugna…

—¡Te repugna!… pero d’axò vius y d’ axò has flocat, d’ ensá qu’ alenas.

Ja deus sebre qu’ un gall se pot aprofítá de dues maneres: una escandalosa, y s’ altra prudent. S’ escandalosa, es ferli un tayet, un través de dit baix de s’oreya esquerra, y tirá ses plomes p’ es balcó. Sa prudent es sa milló: torcerli es coll, y plomarlo demunt un ribell d’ aygo. Es vé que sa sanch li queda dins el còs; pero á dins el còs la hi trobas.

Lo mateix passa amb un deutó. A n’ el senyó Silvestre no li podèm fé lo que farèm á n’ es gallet; pero vé á essè lo mateix; amb sa gran diferencia, que per aprofitá un homo, se pot emprá es sistema mixto, qu’ es es méu. Arrambarli sa guinaveta de la Curia (¡que taya!) y li fa sanch, que may se pèrd, y llavò salvarlo, decantantli aquella arma, perque no don tota sa sanch, y torcerli es coll depressa.

¿No m’has entès?… T’ ho esplicaré més clá, ¿estás tu?

Haurás notat que abans de fé es tay en es coll d’ un animal, el ploman un poch, perque sa vena sia més bona d’afíná. Idò, abans d’ entregá el senyó Silvestre á n’ es tribunal, li aniré arrancant es plomissó des coll; vench á dí, ses quatre alhaquetes, cubèrts, anells, medallons y cordoncillos que solen tení, es jugadós més qu’ ets altres.

Tallant á una timba, un brillant á un dit enlluèrna es punts de llet y es pipiolis.

Llevò, quant no hey ha res que plomá, y que ses alhaques franques de mans no han valgut casi res, se li obri s’ execució.

Ell se trastorna; perque axò qu’ es vulgo coneix per la Justicia es una ratera amb sos gats dedins. S’en vé; fa promeses, fa ofèrtes, du garantíes (sempre més dolentes que sa séua); y á la fi me durá s’ acta, (ara el veig) de s’ única pessa de terra que sa séua dona dugué per llegítima, y qu’ ha volgut conservá sempre (perque may ha volgut firmá), per podè doná pa á  n’ es cinch gavinons, quant D. Silvestre haurá perdut es derré duro á n’ es derré elican que fassa.

Ja he fet estimá sa terra per sota-má. Val tres vegades més que lo que resulta de sa liquidació, encara que sia feta méua.

Y per llástima, y perque no l’ hajan de veure rossegá p’ es tribunal, y perque no l’ acaben de destruhí, li cercaré un bon compradó (que tench comprat) per sa pessa de terra. Falta que sa senyora vulga firmá. Pero firmará; perque per no doná un escándol tan gros, y amb s’ argument d’ una pistola que figura á un cuento que li contaré y li ensenyaré á D. Silvestre, quant sia s’hora, ella no tendrá mes remey que firmá. ¡Vaja si firmará! y lo qu’es en havè posat sa firma… ¡mirèt el senyó Silvestre!

Y tot entusiasmat, agafá es gall, y sense pipelletjá, li dá dues voltes en es coll. dexant es pobre animal estès y estirant es pèus demunt sa taula.

—Ara, aprèn, recorda y tresca, perque es tart, y tench fam… y vèla.


Amb sa febre de sa llissó, no havía notat el senyó Toni qu’ En Pepe perdía es colós per moments, com sa cresta des gallet… y encara tenía aquell pobre animal ets esperits vius, quant tota sofocada entrá la senyora Rosa, més encela qu’ un lléu y pegant uyades de hiena á n’ es séu nin es missé.

Sense di bon dia, anava á agafá es séu espòs per un bras, per durlosèn á dins es menjadó y parlá amb ell; quant reparant amb sa primera víctima, que se refredava demunt sa tauleta, s’ exclama:
—¡Jas, jas! ¡may vé una desgracia tota sola!… ¿L’heu trobat mort?… ¡Avina, avina, Toni!… avina, que jo esclat…

¡Mirèl, mirèl á n’ es gran endigno!… ¡Mirèl, quina cara de divènres sant! Jo vuy que ‘u sápies… ¡Ay, ay!… aviat tendré s’ hestèrich… jo…  jo, que quant era fadrina, venía frexures de xòt. y he arribat á forsa de deligencia, á cómprarne de propietaris!… tú… tú, Toniet… Toniet méu, que comensáres per afeytá y vestí morts de casa pobre, y has arribat, á forsa d’ homonia de bé, á afeytá y despuyá vius de casa rica…

—Pero, dona, ¿que téns?… ¡Rebenta, dona, rebenta, si pòts!…

Amb axó, y antes que la senyora Rosa de ses frexures rebentás, se presentá D. Silvestre. L’ homo venía més fresch qu’ una cama-rotja, y procurá posá pau y tranquilisá aquella gent, qu’ á dins tal alcova presentava un quadro vertaderament pintoresch y digne d’ essè fotografiat.

Asseguts tots; entregat es gall á na Francinayna (amb orde reservada de la senyora Rosa perque li fés dá sa sanch), D. Silvestre va trèure una cartera, y preguntá molt serio:

—Senyó Toni, ¿me vol dí que li dech, segons sa séua liquidació?

—Avuy no estich per axó. De totes maneres, vosté no m’ ha de pagá per ara.

—Idò bé: jo duch sa liquidació feta… y segons aquest altre document, vosté me deu dos mil duros, rebaxat es méu deute.

Aquí el senyó Toni quedá de pedra. La senyora Rosa mirava á s’ Ecce-Homo y á D. Silvestre… En Pepe era més mort que viu, perque estava desmayat.

A la fí, el senyó Toni pogué parlá, y preguntá á don Silvestre:

—¿Qu’ es aquesta farsa de document? ¿Que diu de document? ¿estás tu?

—Un recibo en tota regla. Per un excés de confiansa, no duch més qu’ una copia. Es séu fiy me regoneix es deute que li he dit, á més de sa liquidació, com á apoderat de vosté.

—¿Es meu fiy?… ¿Aquest?… ¿En Pepe?… ¿Es missè?… Ni té podè, ni ‘n tendrá may, ¿estás tu?

—Idò, tendrá presili. O podè ó presili. ¡Elican!

—Pero, Don Silvestre… vosté, ¿com l’ha pagat?

—Amb un entrés, una sota patas-arriba y varios cavalls desbocats… ¡Bon día tengan! ¡Otro talla!

—¿Estás… tu…?


La senyora Rosa havia tombat demunt es llit, graponetjant amb s’ estèrich; y entre gemech y gemech de cabra empenyalada, que feyan tremolá la casa, deya xinglotant:

—M’ ho ha dit ara, á plassa, una pressona de cara y uys y de qui fa fé. Aquest polissó… ha armat una corista grassa… li ha comprat una pessa de pit de diamants… li ha mort una senadeta… ¡polissóóó!!… ¡Axó, Toni… axó ha aprés es téu fiy á Barcelonal No m’assembla cap pel: tira sa rèl dels téus. ¡Mala rèl! ¡Mala rèl!… ¡una corista grassa!!… ¡Llibertino!!…

***

Al cap de tres dies, després d’ aquestes escenes, dues files de pobres de la Misericordia y d’ orfanetes de ses Minyones y d’ acullits á ses Hermanitas, s’ esperavan á baix de s’ escaleta del senyó Toni, per acompanyarlo á n’ es cementeri.

Molts d’ aquells malanats l’ havían tractat, y ara li tornavan es favó, acompanyantlo á Son Tril·lo, ja qu’ ell n’ havía acompanyats tants des matexos á ses santes cases que representavan…

Dins un parey d’ anys, no s’ en cantá gall ni galina de la senyora Rosa ni des capitalet.

Es missè pará á presili.

¡Sa rèl del senyó Toni havia aferrat!

Aygo-forts: Es frach

(Cuadro de males costums)

¡¡Sabs si s’ enveja fos tinya
Qu’ en veuríem de barrets!!

Lo qu’es es panyo era de lo milló. Sa mestressa el va triá á Can Bil·la, y no vengué á una pesseta. Panyo ras, de bon negre, atapit y més fí qu’ una seda: amb una paraula, ella demaná panyo de Retgidó, y la serviren bé. El va tayá un sastre capás de doná á un indio bravo es perfil d’ un diplomàtich, (perque en aquestes ocasions ses sastresses no se pican), y tant es fòrros, com es botons, com s’ hechura, donavan les dotze.

Encara com qu’ el veja, amb ses ales axamplades demunt es llit de matrimoni, es dissapte abans de estrenarlo per aná á la Sèu, demunt es cubertó blanquinós d’ indiana de xinos, amb ses mánegues allargades en actitud de súplica, y que com qu’ aquella pell demanás un còs, axí com es còs havia de desitjá un’ ánima. Cada dèu minuts sa mestressa obria ses vidrieres de s’alcova, hey entrava de puntes, per no alsá pols, y el contemplava amb so mateix carinyo qu’ un naviero mirava, altre temps, es séu barco, antes de tirarlo á la mar. A forsa de mirá es frach, li arribava á parexe que s’ enredonía, que se remenava, qu’ aquella pelleròfa d’ homo s’ axecava feta un Retgidó, y fins y tot una persona. Bé es veritat que sa mestressa era dona de gran imaginació. Per gracia especial, el va mostrá á n’ es majoret, quant arribá d’ escola, amb sa matexa magestat que Deu hauria mostrat s’ argila es dia abans de forjá s’ homo.


Sa funció comensava á les dèu y mitja, pero á les sis des matí tota la casa anava en rauja. Contra costum, ella l’ acompanyá á missa, á ell, perque deya, y tenía rahó, qu’ amb so havè de tení esment á n’ es Mèstre de cerimonies y á ses coses, no devia valè l’ ofici, un dia axí. Contra costum, aquell dia ell va berená de xocolati en lloch des fritet de reglament, perque aquestes coses pujan; y contra costum també, es sabó d’ oló va desterrá s’ aygordent per rentá es clotell, sa gargamella y sa post des pits á mèstre Quietano.

A les vuyt y mitja ella comensá á vestirlo amb tota sa conciencia y sa simetría possibles. Tot va ana bé fins á n’ es posá sa corbata blanca, pero los tragué d’ apuros una vehinada modista, que té unes mans d’ or per aquestes coses. Havia près sa colada tendre, y l’ homo estava á punt de que li encapillassen es frac, pero encara no eran més que les nòu. A les dèu feya contes aná á la Sala, pero aquella hora no passava may.

Mèstre Quietano se passetjava per dins ca-séua, en guardapits; pegava una uyada á sa mètlera, posava una fuyeta de lletuga á n’ es canari, fumava un xigarret, qu’ á mitjan lloch se desfeya y s’ apagava; sortia á n’ es balcó, y comensava á posarse es guants antes de posarse sa pessa, perqué sa mestressa trobava qu’ es polvos y es borregó de sa cabritilla li tirarían á pèrdre ses solapes.

A la fí tocaren es tres quarts, y ella li posá es frac. Li queya una pintura… y sa bava á sa mestressa. A mèstre Quietano no li queya res, perque s’ emoció el tenía trastornat. Traginá un frac impòsa; per afegirhi un flòch de colorins y una medalla, ja ‘s cosa de lo alto.

—Demá mateix vuy que t’ en vajas á retratá, (li deya sa mestressa), ja no ests cap nin, y tots hey tenim es péus.

Sortí de la casa mèstre Quietano, y en es balcó, ella, es tres nins, sa nina, es quissó y es moxet y totes ses vehinades. Entre empagahit y satisfet, l’homo atropellava, vermey com un pebre, y caminant desorientat, com una rata empebrebonada.


Encare mèstre Quietano no havia mastegades ses ales des frac demunt es vellut des banch de la Sèu, y just devant ell, ja ‘l miravan de fit á fit y sense pipelletjá, sa séua dona y es quatre infants. El se menjavan amb la vista.

Renyines de capsal, males nits, dides, apuros, caygudes, trenchs, males temporades, poca feyna, bregues amb sògres, patates á nòu… tot, en aquell moment desaparexía de devant ets uys de mèstre Quietano, y desde aquell tròno de gloria no veya més qu’ una escampadissa de mantes, empedregades de cares, y cares brufades d’ uys que ‘l miravan, y entre totes ses mantes y ses cares y ets uys, ets uys y sa cara y sa manta de sa séua esposa.

¡Ja ‘u devia essè sabi es qui va inventá es frach! Devía conexe es moviments d’ es cor humá, milló qu’ un rellotgé es moviments d’ es resortes d’ un rellotge. Un frac no s’ embotona may; y encara que tots s’ embotonassen, s’ hauria de faltá á sa regla p’ es fracs nous d’ es Retgidós novells, perque ó rebentaria es frac ó es Retgidó faria un trò. Heu he observat molts de pichs; quant un Ajuntament nou va per primera vegada á la Sèu, succeheix tot lo contrari de lo que passa á una diligencia. A n’ aquestes, quant partexen, no hi caben es passatgés; pero encara no han passat ses Enramades, y ja hi balderetjan; pero á s’ Ajuntament, á mitjan funció ja fan òli, y s’ estrenyen, y se fregan ses caderes, y s’ han de fé corre es derrés. Axò que pareix raro no ‘u es, perque sa satisfacció propia que creix amb sa admiració esterna, tantes mirades envejoses, tanta veneració y respecte de part d’ es compatriotes, conciutadans, y qualque vegada, contribuyents, bastan y sobran per estufarlos, enredonirlos y inflarlos com á serps atupades amb canons de pipa.

Entre es més esponjosos estava esponjós mèstre Quietano, y tenía motiu. D’ es banquet d’ un telér enrevoltat de dos y dos, havia saltat á n’ es banch de vellut vermey galonetjat d’ or, y s’ ho merexía. A l’ esquerra tenia un propietari, á la dreta un hisendat, més enllá un senyó, més amunt un noble… y sa mestressa no cabia en pell. Ell la mirava es temps des sermó, perqu’es s’ únich temps en que no han de está alerta á ses maniobres, y més de dues vegades una llàgrima imprudent havia guaytat per aquells dos pareys d’ uys remollits per s’ emoció.

Cada pich que sa medalla s’ eclipsava derrera una solapa des frac, ella li feya un gesto, y ell la posava á plom; cada pich qu’ es temps de sa funció, el s’ axecava, ella li feya senyes antes de que se tornás asseure, perque tengués esment á alsarse ses ales, pues li parexía qu’ en no anarhi alerta, més qu’ ales de frac parexerían coues d’ ay, per lo mastegades.

Acabà sa funció, perquè tot acaba en aquest mon (menos sa miseria, sa mala fè y ses obres fetes á jornal) y sa mestressa ja esperava la Ciutat (avuy Ajuntament) dreta amb sos infants devant sa pica des portal d’ Almoyna.

Aquells sabaterons amarats, vestits de poriòl soldat, rompéren es redobles, y à sò de tambó, anaren passant, sèrios, graves y estirats, aquells pares putatius que se sacrifican per nosaltres. Cap frac hey havia tan lluent, tan coriós, tan fí, de tan bon negre, ni tan poch maltractat, com es de mèstre Quietano. Allá, amb so rellum d’ es ressòl de sa plasseta, que pega de repèl á n’ es panyo, es quant se veu si un frac té pèu de blau ó ala de mosca; allà se coneix si un capell es nòu ó replanxat ó remuntat, ó si ja ha pres negre de… cavall de carril. Es capell de mèstre Quietano parexía de llauna xarolada, sense cap pel alsat a n’ es cantell, perque li havia dat tres passes de mocadó de seda, amb dissimulo, y s’ havia esborrat ses jonoyeres, que va essè lo primé que li mirá sa mestressa. Aquesta corregué derrera, derrera, un tros; pero llavò adressá p’ es primé carré, per anarlò á esperá á ca-séua.


Perduda aquella especie de virginidat ruborosa (desde ‘s moment que se trobá mesclat amb sos altres), y que li feya pesá es frac demunt ses espal·les com si hagués estat de ferro fús, ja no se trobava l’ homo tan mal aplè. Sa sanch ja li circulava amb certa llibertat per ses mans alliberades des guants, totduna que va essè possible; es capell de tròna ja no li xupava s’ enteniment, y es frac ja no li era una camía de forsa. Axò no vol di qu’ es nostro Retgidó tengués s’ us complet de totes ses facultats ni que estás amb son plé conexement; pero ja conexía es coneguts y ja sabia per ahont caminava. Axí es que quant sortí de la Sala per anarsen á retiro, era un homo nòu, aparte des peus, que amb ses botines de xaròl li havían près es rebull, y no podia doná passa.

Quant va embocá es séu carré, sa mestressa ja l’ esperava en es balcó amb sos tres nins, sa nina, es quissó y es moxet, y ja havían sortit á tots es portals, balcons, finestres, y porxos, tots es vehinats que no dinavan ó no feyan l’ hora. Prova que mèstre Quietano estava més tranquil, s’ haverse aturat á fé una vèrba amb sa barbera d’ es costat, que li paupá y li mirá sa medalla per cada cara y que va cridá s’ homo perque la vés.
—Mírala bé, (li digué molt serio es Retgidó), mírala bé, que ja no ‘s fácil que la vejas de més pròp.

Es caga-nius movía un escándol, cridant:
— ¿Pay, que ‘m duys? ¿Pay, que ‘m duys?

Y l’ homo s’ en pujá á ca-séua, perque segons assegurava, á més des mal que li feyan ses botes, trobava qu’era hora de diná, perque ja tenia l’ ánima á n’ es pèus. Jò ‘n conech d’ altres que la hi ténen tot l’ any, maldement hajan dinat.


Es dilluns dematí, després de darli una uyadeta de sòl y de dexarla que no parexía tocada de mans, sa pessa quedá penjada á dins es guarda-robes… Aquí comensa á faltarme való…

Aquell frac amparava, amb ses seves ales, totes ses il·lusions cumplides d’ un matrimoni antich; y quant el posavan cada diumenge demunt es llit, perque no s’ arnás, amb ses mánegues y ses faldes axamplades en creu, parexía un mònstruo domesticat per protegí aquella casa contra ses envestides de sa dissòrt. Y aquella medalla penjada p’ es coll d’ una Divina Pastora qu’ estava dins un escaparate demunt es cantarano, parexía s’ emblema de s’autoridat divina, respectada y venerada per sa guarda d’ anyellets envernissats qu’ amb so cap baix y còp-piu mos representavan á noltros… contribuyents.

Per una d’aquestes fatalidats que per tot lo mon passan, pero que d’ Espanya no ‘n surten, á mèstre Quietano el dimitiren de Retgidó… ¡y axò que sa mudada li havía costat cincuanta lliures, dessèt sòus y onze dinés! y axò que no feya tres mesos que la tenía y no l’ havia duita més qu’ aquell pich!

Totes aquestes rahons no bastáren per fé caure es plat de sa balansa de sa part des nostro Retgidó y… un hora-baxa, foscando, á sa matexa hora en que ses rates-pinyades (més ó menos municipals) surten á fé revoltèris, y ses òlibes giscan dalt ses terrades, un ministre tocá á ca’ mèstre Quietano… y des coll de sa Divina Pastora, sa medalla desitjada, que ha acariciat tants de pits patriòtíchs (?), va passá, després d’haverla besada es matrimoni, á ses mans d’ aquell ministre, que ‘u va essè de mort, per ses ilusions de mestre Quietano, per ses satisfaccions de sa mestressa y per s’ honor de tot es barrio.


Per molt que sa ma d’ es Temps, graponetjant dins es cor de s’ homo, ho arranqui tot, inclús es mals instints, no logra may desarrelá s’ esperansa. Cap Govern ni cap Governadó se recorda de mèstre Quietano; pero cada diumenge es frac estén ses quatre antenes demunt es llit de matrimoni. Sa mestressa, que ja comensa á veurehi cla amb aquest assunto, ha cercat desfersen, per devall má, venentlo á alguna comercianta de levites emprades; pero may ley han volgut comprá, perque diuen qu’ un frac no serveix per rès; perquè es qui l’ han de menesté el volen nou, y es qui no l’ han menesté no ‘l poden dú ni ‘n poden fé més qu’ un jaquet de chulo que en aquesta terra no s’ estila.

Crech que encara qu’ hagués trobat compradó per sa pessa, no s’ hauria atrevida á vendrerla, per no havè de teni es primé escàndol amb so séu homo, Pero axò si, cada diumenge decapvespre, quant mestre Quietano amb sos colzos demunt sa taula, després de diná, fa es xigarret amb molta calma, ella entra dins s’ alcova y surt amb so frac estès amb actitut de dá un recorte, y després de darli quatre espolsades al ayre, li diu:

—Y bono, que n’ hem de fé d’ aquest trasto? ¿Vols que veja si ‘n sortirà una pessa de còs p’ en Sidoro?

—No.

—¿Vols que veja si mos ne farán russes per s’hivern?

—No!

—¿Vols qu’ en fassem uns guardapits p’ en Pepito?

—No!!

—Idò, en no essè qu’en fassem agafadors de planxa…

Aqui mestre Quietano li despara una uyada despreciativa bastant elocuent perqu’ ella giri en redó y estoji, fins es diumenge que vé, lo qu’ antes era prenda d’ aliansa y ara es esca de renous. Abans d’estojarlo, mestre Quietano hey sol entrá, escuses de tancá bé ses portes des guarda-robes, que se solen entrecualcá; y quant surt, casi sempre ets uys li espiretjan. Respectem aquets dolors.

Ja sent que me preguntarán: ¿Y quant espera mestre Quietano podé encapillarse es frac? ¿Creu torná essè Retgidó?… De cap manera: mestre Quietano ja sab que amb so séu frac no esclafará més es vellut vermey de la Sala… pero espera planxá sa friseta verda de la parroquia.

Carlos quint va entrá á Yuste… Mestre Quietano entrará á sa prohomonia del Sagrament.

Allá hey durà sa séua bona fé y es séu bon frac.

¡Deu fassa que l’ any qui vé los vejem á sa processó del Corpus!

Aygo-forts: Ses Casetes

I

La veritat: ne tench enveja. Ets uys me tornan verts cada vegada que pens que casi tothom té un allá que jo no tench, y ses dents me prúan de veure qu’ es dissaptes hora-baxa, no quedan á dins Ciutat més qu’ es qui no ténen altre remey que quedarhi.

D’ aquests ne som jo, y per únich consol, m’ entretench observant es qui surten, lo mateix qu’ aquells cans que s’ asséuen al costat des qui menjan, y s’ aconhortan sentint cruxí ets òssos y recuhint sa satisfacció que véssan per sèt costats es qui sense repararlos s’atepexen.

Es ben cért que molts des qui s’ en van allá (y allá es á una possessió, á una vila, á un poblet, á una casa de camp, á una caseta ó á una barraca,) no se devertexen tant com ells matexos s’ ho volen fé creure. Lo mes estrany es que si ‘u mirau bé, es qui diuen qu’ hey van per feynes, ó per orde de metge, solen essé es qui vertaderament hey van per gust; y al contrari, es quí diuen que surten á fé un alé, solen essé es qui hey van per forsa ó á lo menos per conveniencia.

Si veys passá, un día á mitjan setmana després de la Mare de Deu d’ Agost, un carro de parey, amb una váneva mallorquina ó un llensol més blanch que la néu per vela, carregat de criades ben netes y amb sos brassos coló de rave rebetjat, ríguent y folgant y donant pessigades á n’ es pareyé; esperauvos un poch y veureu que no se turba á seguirlo una calessa, break véy, ómnibus desllustrat ó galereta nova, amb un ó dos senyós de casquete, mudadeta de llista blanquinosa, uyeres verdes y sabata blanca. Solen acompanyarlos algunes senyores, qualque dida, alguns infants pelats de fresch y un capellá amich de la casa.

Aquests van á Son Fulano, seguint sa costum inmemorial. Allá se passetjan, cassan, sa senyora fa novenes á sa capella, es capellá diu missa á s’ hora que volen es senyós, y es majoret ley serveix. Quant l’ ha dita, pren amb ells xocolate, llegeix es diari, fent comentaris á  gust des consumidós, y ensenya de lletra á n’ es ninets. Sa criada més llesta pesca es missatge més graciós, y es criat més atrevít sol dursèn qualque floret de cosses de sa figueralera que pareix més aturada.

Per á Tots-Sants ó per la Puríssima, solen torná á Palma aqüestes families benaventurades, sense havé fet falta, mes que á madó Catalin’ Ayna, una pagesa grossa. mostatxuda y aduladora, que sempre ha habitat á la casa, qu’ un temps hey va serví y qu’ ara es una granereta de rebost ó una rata traginera, que sempre té una olleta á la casa y un’ altra á ca-séua, per dursen brou, y qu’ es sa providencia de ses criades que van derrera casá, y de qualque senyoreta, quant se tracta de passá una carta sospitosa.

L’ endemá hey compareix sa mestresseta magre, que conta á sa senyora, per centéssima vegada, sa lletanía de sa misèria y li anomena ses malaltíes des sèt infantons y ses necessitats des qui vé. No se torba á presentarse sa dona des taconeret des cantó, fabricant d’ aubatets, que cad’ any envía un embaxadó al cèl, y el cèl cad’ any li envía, en prova de bona correspondencia, un representant nou, especie de camvi d’ angelets bruts y angelets nets que no li dexan trèure es cap de s’ aygo.

Pero aquestes no son ses consecuencies de s’ estada per allá; son ses de s’ estat de la casa. Aqüestes families van y vènen de fora, sense sorprendersèn y sense cap ilusió.

Lo mateix se pot dí d’ ets homos de carrera, que fan passá á ses families gran part de s’ estiu en es camp, més ó menos lluny de sa capital.

Ja s’ ha fet una costum de tothom coneguda. Acaban ses feynes, prenen un carril y s’ en van, á les dues, á descansá des trebay d’ aquell día, per baxá es matí siguent, y axí passan sa temporada. Son es résts d’ una sinia que dona aygo á un saferetx que sempre véssa, y que si ells no se capfican, prest mor tot de sèt. Pero de totes maneres, es bò qu’ es résts prengan un poch es sol, perque no se podrescan.

Encara que viscan á sa caseta, solen essè homos de molts ó pochs estudis, y no ténen fe en sos miracles de s’ hortet; están desenganáts de sa vida artificial y no poden creure que sía molt natural sa que fan á Son Sardina, el Terreno, Son Serra, es Moliná, es Pont d’ Inca, ni fins y tot sa de Son Rapiña. Veritat es que no costa molta pena veure ben dematí ó á posta de sol, una joveneta amb bata, trunyelles amollades, sombrilla de manech llarch, y una novela devall xélla, trescant per dins es jardí de dèu passes en cuadro, amb ayre sentimental y amb un modo d’ aná que demostra creure de tot bon cor, que se passetja y está en es camp.

Pero, com he dit abans, totes aqüestes families y aquestes persones, fétes algunes baxes, ó van á fora per costum, ó per necessidat ó per passatemps. No ténen entusiasme per sa caseta, no en fan son únic pensament ni s’ únic objecte de sa séua ambició, ni en parlan amb aquell frenesí ni amb aquell foch amb qu’ en parla Mèstre Felip…

II

Ja veig qu’ es méus lectors se quedan amb un pam de boca uberta devant es nom de mèstre Felip.

Es molt natural, pero no ‘u será tant quant los diga que parl de mèstre Felip es méu veynat, que fa corets, creus y pintes de banya. Un homo de bé á carta cabal, casat amb una dona grassa, vermeya, plantosa, ceyuda y molsudeta; pare y mare de dos infants morts y de tres qu’ alenan.

Es majó es una famella camali, mal garbada, amb mans llargarudes com á manades d’ espárechs y que sempre va enmidonada y té una passió d’ indio bravo per triá y posarse es flochs y banderetes que més li ploren y més aspres colós ténen. De dos atlots, es majoret té catorze anys, tres manco que Na Consuelo, nom Lekandro, y son pare l’ ha posat á una barbería perque se fassa; es més petit qu’ ha nom Zidro, encara va á escola.

Mèstre Felip es un homo alt, sech, moreno, y visatge que pinta es séu carácte innocent, y á més d’ axò, ha estat nacional dues vegades.

Diu qu’es Iliberal, pero crestiá; va á missa es diumenges y féstes, y té es billets de sa parroquia de cad’ any, séus y de sa séua familia, enrevoltats per un retrato den Espartero, que té per damunt es cap una aureola que diu amb lletres com á fasòls: «Cúmplase la voluntad nacional.»

Mèstre Felip diu qu’ allò es una profecía y que á España es nacionals arribarán á comandá; pero jo, que may som des séu paré, li dich qu’ es més fácil que arribin á comandarhi ets estrangés.

Pretengué, á pesá des séu lliberalisme, una vésta de la Sanch, pero may pogué lograrla: de lo qu’ ell s’ en quexa amargament, y diu qu’ á Mallorca s’ artista no es recompensat.

Cada vespre fa confegí es diari, que se cuyda de manllevarme, á n’ es majoret; y mentres tant, ets altres tres s’ adormen y ell fuma una pipada de filet, si es día fené, y un puro de cèntim si es diumenge.

Per pagarme es narcòtich que li proporcion amb so diari, me taya ets uys de poll; y com aquests son ses banyes des pèus humans, tench en mèstre Felip unes mans d’ or per trabayarlos, perque á la fi, es tot un artista en banyes.

Encara que ses noticies de la guerra y de la Prusia y de la Fransa li donan es séus maldecaps, tots s’ esborran devant sa séua passió pe’ sa caseta. Es final de ses séues convèrses, que sol tení amb mí cada vespre, fa sempre referencia á n’ aquesta idèa ficsa que ‘l du venut. Si parlam de desgracies á un ferro-carril, després des comentaris originals que sols ell sab fé, acaba diguent:
—Estich content que sa méua caseta estiga lluñy des de Mallorca.

Si parlam des saqueig d’ un poble, ell s’ esclama:
—Perque sa sanch arripia per allá, ¡ja n’ hi ha d’ havé de queleo!

Si veu en es diari un anunci d’ abres fruytals, diu:
— ¡Llástima qu’ á s’ hortet ja no n’ hi cápian mes!

Si sént una noticia de pèste á la India:
—Tocarèm el dos cap á sa caseta.

Sa caseta es es corroich gros de totes ses séues convèrses.

Més de dos anys seguits m’ ha fet la bona: m’ ha rebaxat ets uys de poll fins á s’ ós; m’ ha curat de moquillo quatre gallines; m’ ha anat á triá mitja dotzena de melons bons; m’ ha comprat móques es día de ses matanses, valentse de ses séues relacions amb sos carnicés que li proporcionan ses primeres materies; m’ ha regalat una piqueta p’ es capsal des llit, tota d’ una pessa, y sa pessa era d’ un toro d’ ets idem, qu’ enviá sèt cavalls al altre mon; amb una paraula, no ha sabut que ferse sols per lográ sa séua pretensió: aquesta no era altra més que sa de que jo anás á fé una bauxa, á passá un dia á sa caseta, á fé un alé per allà…

Tant me pregá, de tantes maneres m” ho va dí, amb tant d’ entussiasme me mostrava cada dilluns dematí es manadet de totes-herbes cuhit á s’ hortet, qu’ á la fí vaig allargá es coll; ja no era possible negarme.

Li vaig posá per condició que no havia de fé cap extraordinari; ell m’ ho prometé, si jo me conformava á no cuydarme de res.
—S’ espaseta mos hi durá en un santiamèn; vosté, senyó Pau, no ha de cuydarse més que de devertirse.

M’ havia descuidat de di que s’ espaseta es una mica d’ animal, entre xòt y cavall sardo, véy y desproporcionat que du sa cabeyera per devant la vista, amb so mateix corte de s’ Edat mitja, qu’ ara es moda entre ses senyores.

S’ espaseta rossega un carretonet sense molles, que mèstre Felip se cuyda de tení á dins sa méua entrada, perque axí fa casa que pot.

Me volia dexá tení s’ espaseta dins es méu magatzem; pero jo li vaig dí que no merexía tant de favó, y el té á un reconet de sa séua botiga, amb una caxa de petróleo penjada á sa paret, per menjadora.

De cap manera volia jo aná á fé sa divertissió en diumenge: pero ell s’ hi encará diguent que s’ artista heu havia de mirá tot. Hey vaig consentí, y es dissapte horabaxa, entrada de fosca, ja vaig veure passá es méu amich amb una senaya devall es bras, tapada amb un cányom, de saqueta, pero no tant que no pogués destriá dos còs y lléus, més estufats que dos canonges joves, enrevoltats de déu ó dotze mitjes llunes, coues d’ altres tants de pexos que per cèrt eran llampugues.

Dins un instant es carré s’ omplí de fregitina, y poch després vaig sentí qu’ es fabricant de creuetes dava orde a n’ en Lekandro perque pujás á matá dos conís joves, d’ es que té en cría dalt es pòrxo.

Quant heu tengué tot arreglat, s’ en pujá á casa amb ayre de una falsa tranquilidat, com un general es vespre abans d’ una batalla.

S’ assegué, li vaig dá un coracero, ne picá un tròs, carregá sa pipa, li pegá foch, escupí en térra y va rompre diguent qu’ ella, s’ hereu, sa nina y es caganius partirían á las dèu, á la fresca, y qu’ en Lekandro tornaría amb so carruatje per anarsèn amb noltros demá dematinada.

Quant vaig sentí axó de dematinada, me vaig escarrufá; pero ja estava consentit á sacrificá un dia á la salut d’ aquell sant homo.

—He dit á n’ es sareno, (me digué) que me críd’ á les quatre, y jo ja ‘l cridaré á vosté á punt d’ aná á missa á Sant Felip Neri.

M’ assegurá qu’ alli no hey havian de du res, res nat del mon, y que mos devertiriam tant y tant y tant.

Coneguent que mèstre Felip tenía ganes de sentí lletgí es diari, y haventme es metge casualment ordenat un vomitiu, hey vaig vení á bé, perque á la fi tot se quedava en casa.

A les dèu s’ en aná aquell homo, que ja disfrutava á bon conte de lo qu’ ell creya que jo havia de disfrutá l’ endemá.

Desde mitjan escala torná arrera y tocá, per dirme amb veu misteriosa que dormís descansat. perqu’ ell no ‘s descuydaría de cridarme d’ hora.

III

Mèstre Felip cumplí sa séua paraula.

Sortits que fórem de missa, enganchá s’ espaseta y partírem cap á n’ es Moliná.

En Lekandro manava es cavall y son pare me buydava es cervell mostrantme y fentme repará ses delicies des camí.

Sense cap contratemps arribárem á n’ es Portitxol, passárem ca’n Coscoy y mos n’ entrárem per dins aquell carreró que no está molt lluny. Abans de prendre ‘l, sentírem grans crits derrera, y va essé en Zidro que sortía amb un satrí d’ oli de sa taverna abans anomenada, y mos havia vist passá. S’ encará á pujá, y jo vaig creure que lo més prudent era devallá y axí heu vaig fé, á pesá de ses protestes des méu amich que m’ acompanyá á péu. Seguírem per endins y mos trobárem devant es sancta sanctorum, devant sa caseta de mèstre Felip.

Crech qu’ es per demés pintá s’ aspècte de sa tal caseta; es com solen essé totes ses de per allá, amb sa sola diferencia que le distingeix de casi totes, que no té mirada á la mar. Sa fatxada principal té un’ altra caseta devant, una á cada costat y es jardí derrera.

Tota s’ alegría d’ aquella caseta s’ ha de cercá dins ses quatre parets; y mèstre Felip, que conegué sa mala impressió que me feya á primera vista, me digué qu’ allò era es punt més quiet de la terra.

En es balconet, que té fermades á cada costat des fèrros unes quantes canyes de pescá, mos esperavan sa mestressa Pixèdis y na Consuelo, que s’ havian endiumenjades fins á parexe dos guacamayos. Mos féren moltes capades y baxaren á rebrermos á sa botiga.

Abans de sèure, vaig havé de menjá un rollet y beure un glop de palo, per desenturá sa boca, y mentres es dos atlots arreglavan s’ animal á dins sa matexa botiga, donantli una manada d’ aufaus, sos pares me féren entrá á n’ es jardí, perque m” admirás.

Axí va succehí; pero de lo que me vaig fé creus, va essé de veure que s’ atrevían á doná es nom de jardí á un corralet quadrat d’ una trentena de pams per banda; amb un ribell de pastá enterrat en mitx amb una figureta de terra, en remuy, emblanquinada, cabeys de fum d’ estampa, vista de lo mateix, galtes d’aumángara y tapa-rabos de vert de persiana. Dos caminals de copinyes posats en creu, separavan es jardí en quatre parades fétes amb teules, y tots es baxos de sa paret que tanca sa propiedat estavan pintats de blau rabiós com ses parets d’ un pati.

Voltant per sa paret vaig veure tres tomatigueres de tot l’ any, una mota de tabach, un poch de ruda, dos ó tres pebrés de cirereta, un redolet de moraduix, herbasana, vinagrella y totes-herbes, y un galliné á un recó, fét amb dogues de bota y capás per tancá quatre gallines.

P’ es costat des caminals feyan com qui morirse un parey de dalies degenerades y uns quants estranys esgrogahits, no faltanthi mirabajans morats, un roseret y un clavellé de tot l’ any.

En quant á n’ es fruytals, era altra cosa. Cada parada tenia es séu: una pomereta de Sant Juan, un melicotoné tísich, una figuera sense brancá y un fassé dins un tést, estavan un en miítx de cada sementé.

Cada un d’ aquests abres té sa séua historia, y á més d’ axó, es melicotoné y sa figuereta foren sembrats es dia des naxement des dos atlots, y sa pomereta es dia que vengué al mon na Consuelo.

Mèstre Felip se quexá amargament des moxos veynats qu’ entravan á pèu plá dins es jardí, sense aturarse p’ es culs de tassó y colls de botella que té enguixats damunt sa paret.

Alabat abastament es jardí, me féren pujá dalt, per una escaleta que dona á sa carrera, á n’ es costat de sa porta de sa botiga. Es pis té un balconet (des que ja he parlat) y dues finestres á sa fatxada principal y una que mira á dins s’ alegría, vulgo corralet, de la casa. Es trispol es de mescla, y es sòtil du es ròst de sa teulada de s’ aygo-vés que tapa tota sa casa.

Una cambra á cada costat de sa saleta es tot lo que hey ha, perqué sa cuyna y es rebost están abaix.

Tot axó no té res de particulá, perque á la fí se tracta d’ una caseta com casi totes. Lo digne d’ estudi. lo pintoresch, es sa manera de está moblada. Entrant, s’ hi troba una tauleta pintada de vermey ab tapete d’ hule estampat; damunt s’ hi veu un tinté ample, de banya, y un quínqueròt de petróleo, y per allá damunt un aplech de romansos en papés de coló, cosits d’ un en un, dos jochs de cartes aferradisses y un pronòstich atrassat.

Aquell pare entussiasmat (com molts altres) pe’ ses obres des séus fiys, me mostrá picant es derré tros de coracero des vespre abans y carregant sa pipa amb ayre de triunfo, déu ó dotze dibuxos féts des majoret, á s’ Academia, copies infernals d’ aquells dibuxos de Julien qu’ han estat sa cenrada de s’ art á Mallorca. També me mostrá alguns minyons copiats en es vidre y repassats á ploma.

Pardemunt sa taula. hey havía una guiterra mal garbada, embotida y cerolosa. Mèstre Felip se girá á na Consuelo, que com sa mare y es dos germans, mos anavan derrera-derrera, y li maná que tocás es derré bolero qu’ havía aprés. S’ atlota s’ empagahí y digué que no ‘l sabía: son pare s’ enfadá y ella no tengué més remey qu’ obehirlo.

Graponetjá es bolero des Puig de Sant Pere, y á ses méues mostres d’ admiració, mèstre Felip s’ arrambá diguentme á s’ oreya:
— ¿No troba que té sandunga? En ses séues mans sa guiterra parcix un piano; un barbé des carré de Sant Miquel la m’ ensenyá amb números, y ja sab quatre tocades.

Vaig veure que no m’ escaparía d’ una revista de totes ses habilidats de sa familia, y axí va essé. En Zidro ja tenia aquell aplech de romansos; y sense encornenarse á Deu ni á Santa María, totduna que na Consuelo penjá sa guiterra, rompé á lladrá es romanso de la Fiera malvada. Son pare li digué, bavant, que glosás de cò es de Cuan Portela, y aquell cosset prengué es trot:

Escuchad señores míos
os diré de Cuan Pórtela
el ladrón más afamado
que…. etc., etc., etc.

Vaig doná s’ enhorabona á n’ aquells pares ditxosos, alenant á la fí, per veure acabats aquells exámens generals que m’ aglassavan.

Es temps que jo feya quatre vérbes amb na Consuelo, sobre si festetjava ó no festetjava, vérbes que son pare prengué en sèrio, diguentme que no poría pensá amb axó perque havía de descansá sa mare, vaig repará qu’ aquesta havía baxat á sa cuyna, y poch després torná pujá per dirmos qu’ es berená estava á punt de pastora mia.

Abans de debaxá, me cridaren s’ atenció ets altres mobles: una fitora dreta á un recó, un gambané damunt dues estaques, una barca de suro amb veles d’ indiana perduda, un cuadro pintat d’ un nostramo, germá d’ ella, representant una real féta amb daus negres y blanchs y quatre banderes ben estirades; una canyeta, unes quantes cadires verdes amb sitial de bòva, un canapé y una reconera amb una banya duyta de Porto-Rico y d’ un tamany extraordinari. Axó era tot lo que donava un espècte partículá á sa caseta de mèstre Felip.

Berenàrem en mitx de sa botiga, de frit amb pebres y beguérem es ví en tassó, pero abocantley de dins una borratxa de badana y broquet de canya. No va succehí res de notable més qu’ es bot que pegá, desde es plat d’ en mitx, una tayada de lléu tirós, que sa mestressa volía fitorá y que vengué á caure entre ses dues solapes des méus guardapits, damunt sa camía, dexant un regalim coló de brou de llantia, que no tenía res de agradable.

Una cosa me cridá bastant s’ atenció, y fou lo molt que begué sa mestressa Pixèdis. S’ homo, qu’ estava á n’ es méu costat, devant per devant ella, me doná una trepitjada espantosa pensant ferlí una senya á ella, y vaig notá que cada vegada que m’ allargava es tassó perque li servís d’ aquella mistura, na Consuelo la pessigava.

Quant acabárem de berená eran les déu; y abans d’ axecarmos de sa taula mèstre Felip va devallá sa fitora, per despenjá un meló aygordenté de dotze qu’ en tenia embarriolats y penjats á sa traginada, perque agontassen fins á Nadal; y Ilavó, girantse á mi, me digué molt sèrio:

—¿No troba qu’ aquí sa pressona menja de més bon gust que á dins Ciutat? Lo qu’ es á mí, que me lleven sa caseta y me llevarán sa vida,.. Ara podríam aná á doná quatre passes; y veurá una volta alegre. ¿A n’ á quina hora tendrás es diná á grau Pixèdis?

—A s’ hora que dirá el senyó Pau, perque ja sab qu’ aquí es dispòtich.

Los vaig dí que m’ era igual qualsevol hora; y partírem mèstre Felip y sa séua víctima… Sa victima era jo!!

IV

Armantse amb un bastó qu’ altre temps havía estat mánech de paraygo, y encapillantse un estorí amb cofa, s’ artista me va fé una senya tot gojós, y partirem amb un sol qu’ era bó per fregí òus de lloca.

Tothom coneix sa campinya que verdetja sa barriada des Moliná; es lo més trist d’ ets entorns de Palma, per sa senzilla rahó de que estant casi á nivell de la mar, es lo més enclotat que puga essé. Ido bé: mèstre Felip s’ encará á ferme creure qu’ allò era lo més poètich de Mallorca, y en certa manen tenía rahó, perque mos trobávam en es Carnatge.

Brollávam de suó; aquell sol de Setembre sense un alé d’ oratge m’ aufegava; y quant mos trobárem prop de sa torre den Pau, me vaig declará en uberta insurrecció, digüent á n’ es méu tirano:
—Fins aquí hem arribat, pero m’ en torn arrera.

L’ homo no tengué altre remey, pero abans tregué de dins sa butxaca una castanya de totes-herbes y m’ obligá á beure un glop, perqué no s’ estroncás sa suó.

Tornávam pe sa carretera des Coll den Rebassa, y dos amichs méus que passavan amb una galereta, s’ aturaren per demanarme si havía tornat loco ó si venía de fé meditacions en es Carnatge, sobre ses miseries de la vida y ses relliquies de la mort. Vaig desferme d’ ells axí com vaig sebre; pero si no s’ en duguéren es méu cós, s’ enduguéren s’ ánima: ¡tanta enveja me féren!

Quant arribárem á sa caseta, una fumassa y una fregitina espantoses omplían sa botiga. Mèstre Felip amb un bot se tirá dins sa cuyna; jo ‘l vaig seguí, y mos trobárem una pella plena de fetge amb ayet, que flametjava y amb ses tayades fétes carbons. Na Consuelo estava encamallada damunt es rentadoret, amb so cap passat per un ñnestró que donava á n’ es corral des veynat. Axí com sa finestra era molt petita, es cap casi hey ajustava, y es fum y sa fregitina no sortían per allá, y ella no se havía adonada de res. Encara no era jo dedins, y ja vaig veure sa pella al ayre y na Consuelo que pegá per avall. Son pare l’ havía agafada per un pèu y amb sa primera estirada la fé botá des rentadó.

Vuy callá lo que passá. Mèstre Felip se posá fét una fiera; cridá, mogué renou, tirá es capell p’ en térra y va doná sa culpa de tot á na Pixèdis sa séua dona. Aquesta s’ havía posada damunt es llit per descansá, y es dos atlots eran á n’ es Portitxol á fé nadá una barqueta de suro.

Me preguntaréu ¿qué feya na Consuelo, tan embadalida amb so cap á sa finestra? — No ‘u sé; pero vaig veure passá depressa, y com un gat qu’ ha fet maíg, á un jove sabaté, que menava un bulldog y que fumava amb pipa. Era es cigüeño de sa fía de mèstre Felip, sa causa de tot s’ escándol.

A forsa de bones rahons, vaig lográ que ses sanchs se refredassen un poch, y quant ses coses ja tornavan á son estat natural, després d’ havé atupat, sa mestressa y es mèstre, es dos atlots perque s’ havían banyat ses sabates, quant ja m’ havía atrevit á proposá que beguéssem un glopet, (perque sé que sa botella es sa llum de ses tempestats de botígó), y que féssem unes quantes malilles, sentírem es riny-riny d’ un carril, y ¡tach!… vat’ aquí que s’ en entran moguent bogiot y pegant bots set ó vuyt infinits, nins y nines, y una pareya de bona casta. Veure sa cara que posaren es méus amichs, era cosa de no podé fotografiarla. Tornaren verts, grochs, blaus, vermeys,… y no digueren una paraula.

Tant se vá trastorná sa mestressa Pixèdis, que no tengué forsa per durse á sa boca una copa d’ anís que tenia en sa ma. Ja está dit tot.

Sa dona qu’ acabava d’ entrá, quedá un poch enfrescada quant me vé; pero pensant que sols hey era per visita, s’ atropellá per di:
— Avuy que fa bona diada he dit á n’ aquest: «Toni, ¿qu’ anam á menjá una sobrassada am na Pixèdis?» y ¡tach!… hem près un carril, y ja mos tens.

Aqui comensá lo bò. Un infantó vengut de fresch prengué un crespell á n’ en Zidro, y axò bastá per pegá foch á sa pahissa. Hey va havè un san-quintín. Ses dues mestresses, que son germanes, se treguéren es cambuix, es dos mèstres se defiaren á qualsevol cosa, ets infantons sortiren plorant y cridant, sa grexonera de llampuga amb pebres trebucà dins es foch. Na Consueio se desmayá, y jo vaig creure que lo milló era tancá totes ses portes, y dexá sa botiga á les fosques. Bona la vaig fé!

Una cadirada per poch m’ obrí es cap; pero primé vaig volé obri sa porta de sa carrera, y abans de que sa claró hagués entrat, jo ja havia sortit d’ aquell infern que m’ havían pintat coló de cel.

¿No es veritat que pareix que s’ havían d’ omplí de caseta per tota la vida? Idò heu de sebre que l’ endemá dematí, mèstre Felip tengué cara per dirme, de damunt es portal y fumant sa pipadeta:

—Idò, senyó Pau, ¿no me dirá que li agafá? No pot pensá lo que mos devertírem, y justament vostè ja no hey era… Senyó Pau, vostè mos va fé una mala acció… pero es mal va essè per vostè.

Vaig tancá es balcó per no tirarli una cadira… Pero després el vaig perdoná, perque á la fi, aquell pobre homo era víctima d’ una loquería: sa loquería de sa caseta.

Aygo-forts: La Sanch

I

Fora barret! Demá es sa gran diada. Demá es sa gran festa. Demá es qui creuen en tot y es qui no creuen en res; es qui duguéren barretina de llana vermeya y es qui duen barretina de seda negra; es mariné de clotell amb daus y es pajés de mans acalapotades; sa senyora y sa criada; es mosson y es titulat, s’ homo de conexement y es retgidó, tots van á ajonoyarse devant s’ antiga figura que reb adoració á l’ iglesia de l’ Hospital.

No sé si es per sa situació providencial de sa capella de La Sanch, enclavada entre sa Loquería, l’ Hospital y la Misericordia, que venen á essé tres hospitals, es de s’ enteniment, es des còs y es de sa bossa; que pareix, y més en tal dia de bon dematí, que hi reina sa vertadera igualdat social. Es toldo llistat ombretjant es pati, s’ aroma de sa murta escampada, es renou d’ entornpeus, es moviment des ventays, que vists sense mirarlos, parexen un esbart de papayones pintades, sa fresqueta des mati, es saludos cariñosos des cigüeños, que tréuen es traque de llista y es panamá nous, á ses atlotes que també tréuen es vestit nou d’ escambray amb escotadura cuadrada; tot axó fá que en aquell pati posat entre el bé y el mal, entre es qui patexen y es qui esperan, com un terré neutral entre Deu y el mon s’ hi passeig un poch ufanosa sa carn y no deix de ferhi cualque passada el dimoni.

A dins l’ iglesia es altra cosa. Es llums á forfollons devant sa figura adornada amb sa túnica milló entre ses millós, es miracles espolsats, la gent atropellantse per pujá á adorá, es remugament de tantes veus sortides, unes des có, altres de sa boca, totes des llabis, fa que un se senti conmogut devant tanta fé per creure, tanta esperansa per resá y tanta caritat per pagá la festa. Tot lo que se puga dí per espressá s’ universalitat mallorquína de sa devoció á La Sanch, es poch. Demunt ses voreres d’ aquella pica d’ aygo beneyta s’ hi posan com á palomes que van á beure d’ estiu á un cocó, mans blanques just la neu, mans enclitanades amb núus, que parexen de bambú; mans amb ses ungles gastades demunt es mánech d’ una eyna; mans que per no perdre sa costum, dexen cinc regates en es màrmol; y mans que si no  fan s`aygo sanguinosa es perque no la tocan, ¡tanta sanch duen entre carn y ungla, aplegada graponetjant dins ses entranyes des germá prohisme!

En aquesta térra, sa gent més descreguda creu en La Sanch. Es qui dexan sa cuyera á n’es colegí d’es carré de Sant Miquel, ó fan estudis per anarse á graduá á Ceuta, se cuydan molt bé de ferli part de ses seues economies; es mariners honrats qu’arriban de viatje amb sos cabeys lluents, amb sa saladina des darré cop de mar, si no hi van en pelegrí, descalsos y carregats de cadenes, s’ hi presentan amb sa dona y es gavinons á darli gracies per s’ arribada; y de ses sacerdotisses de Vènus no ‘n poden di qu’ encengan un llum á Deu y s’ altre á n’ el dimoni, perqué á ca-séua tenen un llantó devant s’ estampa, y á sa capella posan un ciri devant sa figura de La Sanch.

La Sanch aquí heu abriga tot, y per axó aquells infants que no son de nigú, perque poden essé de tothom, se diuen que son de La Sanch. La Sanch, després de tot, té bones espatles.


Dins poch temps hem vist caure institucions que parexian etèrnes, homos que parexían segús, dinastíes qu’ estavan arrelades. Unes idèes han aufegat altres idèes, uns principis han desacreditat altres principis; tot se muda, se crivella ó s’ esbravaeix; pero La Sanch sempre es La Sanch. Jo conech homo que se diu llibre pensador, que vol que l’ enterrin á s’ hortet d’ es cementeri, pero amb una estampa de La Sanch á dins es baúl. He sentit negá á Deu, insultá es Sants, calumniá á persones respetables, devant un homo que deya qu’ axó no li alsava es ventrey, pero á n’ es mateix li he vist omplí sa cara de dits á un curro forasté que posá sa llengo demunt La Sanch. He sentit una definició tan original per explicá aquesta devoció, que no puch passá sense dirla. La Porísima, deya aquest, (qu’ era un sabateró passat per aygordent) es la Sanch des Señorío; El Còrpus, es la Sanch de sa gent de ploma y arpa; y La Sanch es la Sanch de tuthom.

II

Havía fet propòsit de no remoure ossos morts. Volía aclucá ets uys devant ses ombres respetables que en anomená La Sanch se presentan devant la vista; pero no pot essé; no puch dexá de rendirlos amb ma pobre ploma el grat homenatge de sa meua admiració y de sa meua enveja.

¿Qué s’han fet, ahont son, qui sustitueix aquells homos de ca-séua, menestrals honrats que formavan sa disolta prohomonía de La Sanch? Jo no conech s’ historia d’ es seus servicis; no m’ importa conexe ses interioritats d’ una associació á sa qu’ amb el temps confiava pertanye, pero sé que sa processó d’ es dijous Sant ha perdut tot lo que tenía de edificant, d’ ensá qu’ ells hey faltan, encara que hi vajan es bomberos, que casi tots son manobres.

Recordaulos; serios, ben plantats, rebassuts ó estirats de cames, tots tayats amb un patró, lo que prova que ja venían á n’ el mon predestinats á tan alt destino; amb sa satisfacció des seu carrech pintada á sa cara, amb patilles retayades, amb sa part baxa de sa fisonomía y es clotell més sá qu’ un gra d’ ay, afeytats de fresch, amb gotes de suor suplint sa granadura des pels, barret de seda negra amb so borlí tirat en derrera, panxeta al ayre, panxeta verge continguda amb sa percinta de plata, neta com sa conciencia des qui le duyan, amb ses cinch llagues repolsades demunt s’ escut de la casa servint de blindatje á n’ aquells llombrigols qu’ honravan sa tant desitjada vesta, que parexia més negre baix d’aquells colls enmidonats y blanchs com la tefa de la neu.

Tota Mallorca sab lo gelosos qu’ eran per sa seua germandat, y lo que costava arribá á ocupá un lloch buydat per la mort. No som fort amb etimologíes, pero se cèrt qu’ es nom de vestas amb qu’ es poble los conexia, venia dret en candela de ses sacerdotisses de Vesta, de ses Vestals, sacerdotisses romanes, que se cuydavan d’ afegí estellicons á sa flamada que cremava nit y día demunt s’ altá de sa diosa. Y segurament deuen aquest nom á n’es rigor per ses faltes possibles; y si aquelles verges feyan morir emparedades á ses que descuidavan ses seus obligacions, ells, segons deya sa veu pública, haurían fet morir envidriat á n’es qui no hagués estat homo per cumplí amb ses dolses costums y ardents adoracions á ne que s’ entregavan aquells benemèrits devots, que dexavan ses feynes moguts p’el desitx de cultivá sa vinya del Senyor, inflamats amb lo pur amor de l’ esperit diví.

Ells… Pero no acabaría may, si hagués de parlá de totes ses seues cualitats y fer mèrit de tots es qu’ els adornavan. Parlant d’ ells he dexat de parlá de La Sanch; encara que ben mirat tot vé á essé ú, perque entre La Sanch y ells no hey havía pa partit. La Sanch era per ells una especie de germá majó fet de llenyam, que encara que enclavat á dins es seu ninxo, los tenia á son servici, y per sa seua honra y gloria trabayavan com á negres. Ells feyan sa cera y demés sustancies destinades á cremá, be fos á dins sa santa capella, bé fos á dins ses devotes entranyes que amb tant d’ ardor la cuydavan. He dit que no acabaría may, y sería vé. Tirem sa capa demunt es qu’ han caygut.

III

Es tant y tant lo que hey ha que dí sobre ses formes qu’ entre sa generalitat pren sa devoció á La Sanch, que no es possible parlarne. A dins moltes famílies, La Sanch es es pèrn de sa moralitat y de ses bones costums á sa seua manera. Com una petita mostra, entre mil qu’ en poría presentá, acabaré aquest article recordant paraula per paraula una conversa que l’ any passat vaig sentí, tenguda entre un municipal retirat y un mariné amb pelatje de vey-marí.

Son les sèt des matí de sa diada de La Sanch: s’ ex-municipal dona sa má á n’ es majoret, nin de sèt anys, xato, ben enmidonat y manetjant una vergueta amb pom com á de plata. Es mariné pren aygo beneyta, ne dona á n’ es companyeros, després d’ esquitá tothom de cuatre passes voltant, y surten de l’ Iglesia.

Mariné.—¿Qu’ hey ha, Toni? ¿Axò que ja ‘s teu?

Ex-municipal..— Nat á ca-meua, cosí ‘n Tèm; (á s’ atlot) digues criat vostro.

M.—Xel aná: ¿no veus que s’ atlot no está llatí?

Ex.—¡Ca hombre! es que no dú mès idea que s’estampa qu’ he promès que li compraría á sa taula. Avuy hem esclafat sa lladriola y vuy cumplí sa paraula. Ell ja ‘u sab: mentres me crega, no li faltará res. Ara ja té missa, més tart vendrá á la festa, y en haver dinat tornarém.

M.—Axó es encaminá bé s’ atlot.

Ex.—Ja ‘s de rahó!! Ja fa dos anys qu’ es caperutxa; vaig gastá sèt pessetes amb una llenterna de martiris, y sa mare, ella, li dexa es mocadó de nipis qu’ es cunyat li enviá de Filipines, y li dona una pesseta en pessa, sense contá sa cera, per comprá confits, perque s’ atlot puga queda bé.

M.—Axò es encaminá s’ atlot conforme.

(Compran s’ estampa, y prenen cap á sa costa).

Ex.—Y mira que en el dia d’ avuy puja un jovent!! No hey ha cristiandat, ni relligió, ni res nat del mon; tot son cassinos, societats, quedèmis y altres herbes. Si aquest pren aquest rumbo, li rompré una espatla.

M.—Y bé que farás; m’ agradas perque encaminas bé s’ atlot.

Ex.—Cada diumenge y festa, m’ agrada doná es recreo á n’es còs. Si hey ha toros, toros; si hey ha tancats, tancats; si hey ha reñidero, reñidero; si hey ha títeres, títeres; si no hey ha res d’ axò, cap á ses Enramades á fé cuatre tútis y beure mitx aumüt; pero es remato, s’ atlot ja ‘u sab: cap á La Sanch.

M.—M’ agradas. Axò es es tocá natural, y encaminas bé s’ atlot. Y mira que sa capella está á punt de pastora mía, dona les dotze y pareíx una copeta d’ or.

Ex.—Com de facto no hi manca res, ¡y mira que n’ hi va de gernació!

M.—Hombre, axò es de cada any: ¡una que en no essé ó moro, ó heretje, ó lluterá, ¿qui es que no vá á La Sanch tal dia com’ vuy?

Ex.—Sa meua ja  ‘s deu cremá, y axò sí, lo qu’ es ella porá essè tan repropi com vulgas, pero cada dilluns horabaxa heu dexa tot per aná á La Sanch amb aquest. Cada vegada li mostra sa robeta penjada per miracle; perque, com aquest treya es barram, el tenguérem ara badaya ara no badaya…

M.—Jo també hey estich mapat á un miracle al oli, que está á l’ esquerra com pujam; vaig caure á la mar, y si no ‘s per La Sanch, es taurons haurían sopat de quèrn catalinera. Jo pens que com més vá, més devoció té; ni repoblicans, ni federals, ni crups, ni heretjes, ni protestants, ni ningú l’ han poguda descreditá.

Ex.—¡Ja ‘s de rahó! mira quants d’ anys hey ha hagut vestas!…

M.—Jo t’ ho dich: ni rey, ni general, ni birbe es capás á descreditarla.

Ex.—¡Lo més bo de fé del mon!…

M.—(badant es uys).—¡Rebenta, hombre!

Ex.—Que la dugan á la Sala!


No vaig sentí res més, perque s’ en entraren á sa taverna de ca ‘n Moreno.

Aygo-forts: Un homo de ca-séua

I

Ja ‘s sab que no tractant de pintá un gitano, difícil ha d’ essé pintá cap homo que no sia de ca-séua, ó que ca-séua no sia d’ ell.

Pero com en aquest mon totes ses coses se fan al revés d’ axi com se diuen, y se diuen al revés d’ axí com son, ha resultat que per molt que cada homo sia de una casa, n’ hi ha molt pochs que se pugan anomená homos de ca-séua.

S’ homo de ca-séua ja neix homo de ca-séua. Axò pot parexe fatalista; pero es veritat. Y per més qu’ aquest tipo va desapareguent á pas de bancarrota, encara tench esperansa de trobarne un per necessari.

Un homo de ca-séua quant es infant de mamar, quan es de llet, mama sempre que no dorm y dorm sempre que no mama ó que no se xupa es punys ó es dit gros des pèu.

Es d’ aquella casta d’ infants que parexen saquetes de carn humana y que fan dí á sa mare quant los serva y conversa amb ses veynades:

—Fieta méua estimada, no  hey ha brassos que l’ aguantin.

Y que fa exclamá á son pare tot gojós:

—Será un hombrón mostralós aquexes cuxarrasses…

Quant comensa á caminà, may cau de cara; sempre se dexa caure… d`anques.

Quant comensa á aná á costura, parla poch, toca ets orguets amb una llesca de pamboli y se fa es rotlo de sa coua.

Si hagués de seguí passa á passa tota sa séua carrera, sería cosa d’ escriure un tom; y com aquest article ha d’ essè estampat amb altres á un llibret que tot en gròs costará nou o dèu sous, m’ assembla que no hey ha motiu perque un escriptó (donemli bon nom) hey don tota sa sanqueta.

Per aquesta rahó y per moltes altres, ara que bé poreu dí que l’ heu vist néxe, el vos vuy mostrá un homo fet.

Deix dins es tinté tot quant se refereix á sa séua jovintut. Sols vos vuy indicá qu’ es d’ aquells atlots carregats de front, de ceyes y d’ espatles, que quant miran sa gent, sempre la miran de coua d’ uy, y que abans d’axecá es cap, quant no s’ en poden escapá, solen pegá una xucladeta.

També es d’ aquells que solen contá, fent retxes de carbó á sa paret de cert lloch escusat, quantes setmanes hey mancan per s’ indiot, per sa toissa, p’ es temps de ses baldufes y p’ es temps de ses pilotes.

II

Fins ara l’ he manetjat axí com he volgut, perque ja’s sab qu’ ets atlots, amb una betcollada, son bons de fé entrá en sivella mentres no los mostrin ses dents; pero ara que l’ he de tractà homo cumplit, ja son figues d’altre sostre, y no sé si m’ convé aná á abordarlo á ca-séua ó… No res: ja som dalt.

Son les cinch des matí d’ un diumenge d’ estiu. Ja fa mitja hora que s’ está en calsonets blanchs assegut á n’ es balcó, fumant un xigarret derrera s’ altre y escupint á n’ es carré, á fi de trèure sa verinada. Quant toca sa mitja den Figuera, s’ axéca, tira sa punta, escup sa derrera vegada, s’en entra, la crida á ella, y se vést.

No té tants de trajos com un elegant; pero los té més variats que molts de còmichs.

Ara se posa un calsons de llisteta blava y blanca y jach de lo mateix, un capell de pauma fet á n’ es presili y amb una trinxa d’ hule per floch; ses sabates solen essé de pell massa blanca per perexe negra, y massa negra per parexe blanca. En quant á n’ es guardapits y á sa corbata, no son propis de l’ hora; sa camía es de llista morada y may falta demunt ella s’ entreforch d’ un cordó negre amb el qu’está dat fondo, dins es butxacó des calsons, un rellotje de plata de tres capses que podrían seví per fé es ranxo á un retgiment.

S’ en va á missa á la Sèu; y tot quant d’ amich, conegut ó benefactò troba desde ca-séua fins allá, reb es sagramental saludo de «Bon dia y bon any que Deu mos dó;» lo qual no l’ atura per entrarsen de passada á prende una cama, un jay ó un nerret á ca’n Gil, á ca’n Bestard, ó á ses Copiñes, pero cercant sempre es respectius portals falsos.

Tira sa punta dins s’ escanzell, pero se lleva sa gorra dèu passes abans d’ arribarhi.

Quant pren aygo beneyta, muya tota sa ma y esquita per tot lo redó, se fa una creu á n’ es front amb s’ ungla des dit pols y desprès se fa juèus amb tota sa ma devant sa fisonomía.

Ou sa missa axí com ets altres, pero may déxa de trobà lloch á n’ es banchs, perque amb una colzadeta y una premuda se sab fé axamples; lo qual queda tot compost diguent (quant ja está acomodat):
—Amb llecencia.

O si hey ha dones prop:
—Es banch es fet p’ ets homos.

En sortí de misseta, es de lley anarsen daxo-daxo, amb qualque companyó antich, cap á sa Plassa majó, y després d’ haverla rodada tota y d’ haverse mesclat amb totes ses bregues de criades y de plasseres, després de havé fet un covèrbo amb cada carnicé, aná á recaure á sa Pescatería. Allá passa revista á totes ses taules y pren sa filiació á cada peix, resultant d’ aquest examen práctich, que en temps séu es peix era altra cosa.

Fa quatre vèrbes (innocents) amb alguna pescadora d’ antiga conexènsa, y li compra un pexet fresch ó un poch de sanch de tortuga, que s’ en dú demunt una fuya de col. Abans de sortí de sa Pescatería, mostra totes ses provisions d’ aquell dia, que dú dins un mocadó de llisla de daus, y sa sanqueta qu’ acaba de comprá, á alguns d’ ets exclaustrats que solen acudí allá ahont hey ha peix fresch, ó á qualque celadó des repés, d’ aquells que no reben may cap regalo per no perdre sa forsa d’autoridat.

Ja que l’ homo es allá, sería de gats no entrá á n’ es Replá á prendre un refòrs y á fé un xigarret, y quant arriba á ca-séua sempre son les nòu tocades.

Es fogó encés ja l’ espera, y es temps qu’ ella li planxa sa camia blanca, y li espolsa es pebrebò de sa levita de paño, y li passa sa sivella des guardapits de satí, y li lleva es fang des borceguins amb un guinavetó véy, y li allisa es pel (si ‘n ténen) des calsons negres-verts-satinats, y li pentina es capell alt amb un mocadó véy de crespó coló de canari; ell arregla sa sanqueta, s’ en menja la mitat, beu un cortó de vi, fa quatre rots, fa un xigarret, y quant l’ ha fumat, ella li renta es coll amb aygordent, y li trèu s’ arna des cap amb una pinta de banya.

Llavó se vést, y no l’ ha menesté á ella més que per posarse sa sivella des borceguins, per embotonarse sa camía, per estreñerse es guardapits y per afiná sa mànega esquerra de sa levita.

En quant á lo de fé es nú corredís á n’ es mocadó de satí que serveix de corbata, axò es cosa d’ ella. ¡Los es tan natural á totes ses done!!!

Tota aquesta mudada es de quant se casá; amb aquesta mudada ha anat á tots es combregás, vetlatoris, rosaris, entèrros, funerals, casaments, batetjos, misses noves, processons y verbals, ahont l’ han convidat ó l’ han cridat per testimoni.

Aquesta mudada l’ ha tret des dol de sos pares, desde dotze cuñats y cuñades, des de cinch sogres (Deu les haja perdonades) des de ses dues costelles que té devall terra, y… si ‘l mon no trebuca, li servirá per anarsen en cotxo cap á lo qu’ es poble soberano diu ses Quatre Campanes, encara qu’ á mi me parexen sis.

Ja son les dèu y mitja quant surt de ca-sèua.

¿Ahont va aquest anacronisme viu?

Entrau á sa séua iglesia parroquial: hey ha corant’ hores.

¿Veys aquell banch forrat de friseta verda amb rivets grochs? ¿Veys aquella taringa d’ homos que parexen estàtues de cera ó diputats (des que s’ usavan altre temps?) Observaulos bé y prest destriareu es nostro amich. Allá fa lo que fan ets altres: vench á dí, no fa res.

Quant s’ha d’ ajonoyá, trèu de dins s’ avench des capell un mocadó de seda crua coló d’ ous amb tomátiga, y quant ha acabat l’ Ofici, s’ en entra á la sacristía per felicitá s’ oradó, y no se descuyda de dirli qu’ell també va estudiá un poch de retólica á Sant Francesch.

Cumplides aquestes sagrades obligacions, y després d’ havé fet una riayeta amb s’ escolá, després d’ havé fét una bèrba amb qualque vice-capellá d’aquests qu’ hey sol havé á moltes parroquies, y qu’ un pagès diria capellans de bassiva; saluda al señor Rector y s’ en va cap á ca-séua á cercá s’ escayola y á llevarse allò. Allò es sa mudada.

P’ es camí no coneix cap amich des que l’ acompanyan á fé ses estacions á ses altres iglesies; y abans de passá vestit per devant una taverna de ses séues, fa volteres de tres y quatre carrés.

Després d’ havé dinat, fuma un xigarret qu’ estima més qu’ es menjá, y s’ en vá á tombá demunt es llit, diguentli á ella per despedida:

—Ja m’ cridarás á les quatre y mitja.

III

Sa mudada des capvespre es sa matexa des matí, es sa de tots es diumenges que no hey ha niguls ni reñidero.

Una particularidat pero s’ ha de notá, y es sa que demunt es guardapits de satí negre, hey rellúu fent paraleles, diagonals y elíptiques, una especie d’ antorxat indescifrable. Son ses sis brasses de cordoncillo que li quedan com á recort de ses dues dones mortes y de sa que encara Deu li conserva.

Aquesta alhaca es de reglament, tractantse d’ un dia d’ encierro; pero es dia del Corpus y es Dijous Sant, deu havè d’ afegirshi un topacio des tamany d’ una metla, engastat amb or i formant guyeta.

Desde les cinch y mitja, hora en que surt de ca-séua, fins á les sèt y mitja, hora en que comensa sa funció parroquial, es de caxó anarsen daxo-daxo, cap á La Sanch; mirá si entre setmana s’ ha afegit cap miracle nou, y després d’ havè fétes ses devocions, devallarsen per la Rambla, aturarse á pegá una uyada á n’ ets anuncis des Teatro, y passá p’ es Born mirant de coua d’ uy ses pareyes de criades y d’ assistents que santifícan ses festes á sa séua manera.

Es final des séu passeig profá, sol essé la Glorieta, ahont fa es derré xigarret, mentres s’ entreten mirant com es pexos se menjan es trossos de coca-bamba que ses dides, ses tetes y ses criades los tiran per entretení y fé callá es patriotes futurs; ni més ni menos qu’ es Govern sol tirá promeses y torrò a altres pexos per entretení y fé callá altres patriotes, que casi casi ja son passats.

No m’ vuy aturá á descriure lo que se diu un encierro; tots heu sabeu, y ninguns ignorau sa magestat cesárea amb qu’ es nostro amich desempeña es séu cárrech.

Son detalls dignes de notá, es de que va doblement satisfet, ja per lo imponent de s’ acte, ja perque casi se pot di que se fa amb señós.

Sempre sol dú s’ atxa faxada amb so mocadó de seda crua y á s’ altari des cordoncillo.

Ella no falta may á n’ aquestes funcions, y no es raro que tots es que no son sords y li están prop séntin exclamá quant passa sa processó:
—Axò es ell!… ¡axó es es méu!

Aquest article se fa més llarch de lo que convé, y si hagués de pintá s’ homo de ca-séua en totes ses situacions més principals de sa vida, sería cosa de may acabá. He procurat pintarlo en sos actes públics y més característichs que ‘l distingexen. L’ he descrit xòrch, no perquè jo crega que molts d’ homos de ca-sèua sien xòrchs, sino perque sé que molts de xòrchs son homos de ca-séua.

Si ténen infants, solen essè son pare mirat amb uns gemelos á s’en revés, vench á di, son infants que tenen tots es defectes d’ ets homos, y homos que ténen tots es defectes d’ els infants.

Los fan confessá amb un jesuíta nou ó amb un frare véy, y los obligan á essè de totes ses confraries, germandats, congregacions y demés sociedats aislatives; quant los obrin sa porta de sa gabia, ó quant logran rompre un jonch, pégan sa volada molt més llarga que tots ets altres.

Ja que vaig contant, axi com crech que convé, es principals rasgos des nostro amich, no vuy dexá de dí, que cad’ any quant comensan á dú melons de guardamá, quant comparexen ses puses y quant ses mares beneytes compran ramellets de cireres (ó de cirera) à n’ ets infantons, no pot escusarse de ferse dues sangries, després d’ havé prés en dejú per espay de tres setmanes, un bon tassó de gram ó d’ herba sanguinaria. Aquesta necessidat sol atribuirla s’homo de ca-séua á que en aquest temps comparexen ses sanchs noves.

Es tipo de s’ homo de ca-séua es més difícil de descriure que cap altre, perque está enclavat demunt sa frontera de dues classes. D’ ell en amunt, tots son senyós; d’ ell en avall, tots son homos. Per contemplarlo en quant á senyó, l’ han de mirá es diumenge de les dèu en amunt: per contemplarlo en quant homo, l’ han de considerà tots ets altres dies de sa setmana.

Vuy acabá aquest escrit diguent que s’ homo de ca-séua, si no es molt desgraciat, sol tení bones veyeses á forsa de trabay y d’ economies: y no vuy dexá de dí qu’ amb so intentá descriure aquest tipo tan mallorquí, no he vulgut de cap manera ridiculisarlo.

Crech que si sa majoria d’ ets homos fos d’ homos de ca-séua, hey hauría menos juntes directives, menos conseys de vigilancia, menos comissions d’ adornos; crech qu’ hey hauria menos instrucció y menos noveles á cèntim sa dòsis… Pero sé ben cert qu’hey hauria també més cases tranquiles, més relacions de vertadera amistat, més educació y més homos honrats.

Aygo-forts: Donya Juanita

I

Som fiy segon d’ un arrendadó pagès y per fugí de terrossos y llegum, vaig caure dins una casa d’ estudiants pagesos; pero prest me cansá tanta continuació llegumera.

Un onclo meu, germá de mon pare, me recuhí quant sabè lo malament que me trobava dins aquell niu d’ espartans forsats.

Aquest onclo es mal gèni, avaro y egoísta: pero es homo de bé: cosa no molt rara, quant ne veym tants que son amables, generosos y caritatius, y no dexan d’ essé uns grandissims pillastres,

Mon onclo En Mateu es un fadrí més que veyardo, tonsurat per capellá, ó capellá de bassinet; aquell trajo li dona es privilegi de podè aná brut y despellissat sense perill de tronxades. Sempre ha viscut amb una criada qu’ un temps no era tan veya com es ara y que sempre l’ ha cuydat com á cosa propia.

Encara no m’ puch esplicá es motiu que l’ mogué á n’ aquest sant homo, de carregá amb sos gastos de tení un nebot; y després d’ haverme romput es cap moltes vegades per endevinarho, no veig altre remey que atribuirho á qu’ es molt anímalé.

En quant á Na Rosa, sa criada, tench que dí, per no faltá á la veritat, que si bé no ha pogut may cuydarme com una mare, sempre m’ ha tractat com una tia: cosa que m’ ha fet creure si ella en tendría un poch de cama.

Estampat aquest clássich empadronament, y després de dí que mon pare morí de cortanes á’ s cap de dos anys que jo vivía amb so méu onclo, y que ma mare ja era morta quant vaig passá á Palma, me sembla que puch comensá á correspondre á n’ es títol d’ aquesta malanada historieta.

II

No ‘s que puga dí d’ una manera certa es temps qu’ ha passat desque conech á Donya Juanita; pero per lo poch ha de fé vint anys, perque me recorda qu’ era es primé que jo vivía á Ciutat, y duya un jaquet de panyo negre molt escanyat de sises, y ja me cridava s’ atenció aquesta bona senyora, que en aquell temps era una nina de dues dotzenes de Janés, morena, d’ uys sét-mesons, afavorida d’ espatles y amb sos pèus un poch girats pe’ ses botigues.

Encara que jo ‘par que m’ fassa tròssos per fé resaltá es séus defectos, no li faltavan certs atractius, y á mes d’ axò, tenía una manera de mirá molt espressiva, un conato de mostaxillos que li feyan molta gracia, y cèrta positura general que dexava endeviná que quant fos acabada de fé, seria dona de pit, y que no dexaría passá cap ocasió sense fé tot lo possible per traginá un catòlich á n’ el cèl, per s’ aspre camí del sant matrimoni.

Poca pena me costaría omplí unes quantes planes per doná á n es méus lectors sa fotografía á la menuda d’ aquesta nova amiga nostra: pero me sembla qu’ es trabay escusadó, tota vegada que aquests tipos son molt coneguts á Palma, y sobre tot per la vila d’ avall. Figurauvos una d’ aquelles senyores fetes á punta de compás y que per lo mateix heu ténen tot redó, tot fora sa llengo, que solen tenirla en forma de llanceta, y moltes d’ elles es nas un poch aficionat á s’ astronomía, perque sempre mira per amunt.

Com es temps vola depressa per tothom (fora per ses classes passives,) amb un tancá y obrí d’ uys vaig trobarme fet un homonet y com no ‘s bò may faltà á ses santes conveniències socials, vatx tení es gust, gràcies á sa generositat des meu onclo y á sa cantidat que cobrava de ca-méua, de sorti de dins aquell jaquet, amb tanta satisfacció com sa de sa crisilida cuant surt de dins s’estreta ballaruga, per axamplá ses ales… d’ una levita llarga y fonada, de panyo comú.

A un homo de dessèt anys que per certes rahons tan fortes com un bastó. no pot beure ni fumá, no li queda més remey qu’ enamorarse, perquè aquesta es s’ única gatería que fa sa destrossa de part dedins; y ja qu’ havia determinat triá una atlota, vatx fé com ets atlots quant van á sa Porta de Sant Antoni á triá una anyella amb sos pares; la vatx triá de cinch cortes, grossa, grassa, ben plantosa y ben morena, amb una paraula, sa que me paresqué més acabada de tot el mon de senyores que jo conexía; perque es menesté sebre que ses columnes d’ Hércules del mon conegut per mí, eran ses dues segones de la Sèu.

Mes enllà, passavan novíes y canonges fent giscá ses séues sedes; atlotes y subtinents, fent renou amb sos ventays ó sabrets; pero jo no guardava dins sa meua memoria cap fisonomia, fora de ses que cada diumenge y festa miravan l’ ofici, ensistades entre el cor y l’ altá major, y entre totes elles brillava en mitx, com ses llevós d’ un girasol, s’ hermosa Donya Juanita.

III

Desque me vatx determiná á essé s’ adoradó de aquella hermosura, es meus uys pagáren la festa. Abans mirava de plè l’ altá majò y de coua d’ uy ses nines; després vatx mirá de plè sa nina des méus pensaments, y de coua d’ uy s’ altá.

No se torbà molts de diumenges á mirá ella amb ménos devoció ses estampes des séu distraccionari, per clavarme ets seus uys negres cada vegada que girava fuya, y les girava ben sovint; sa séua boca ja no se movia tant, perquè confegia més poch, ni se pegava tantes llepades instantánees á n’ es mostatxillos quant havia endevinat, sense returarse, una paraula de més de quatre sílabes; fins qu’ un dia quant s’ axecá per ajonoyarse. vaig veure que me mirava fent sa mitjriaya.

¡¡Donya Juanita era méua!!

No puch descriure lo que passá per dins es méu cor. Sa sanch tornava arrera per dins ses méues venes, aturantme sa respiració; es llums me semblavan estrelles enrevoltades d’ espires; ses columnes se bellugavan…, y lo pitjó de tot es que me parexía qu’ ella sentia lo que jo sentia, qu’ ella passava tot lo que jo passava; y fora de mí, loco, perdut, mort, enamorat, vaig fé una reverencia mal feta, fugint atropellat de l’ Iglesia.

¡Ja era hora!

S’ ayre pur des Miradó me serená un poch, y totduna que vaig tení conciencia des meus actes, totduna que vaig podé reflexioná, no se presenta devant es meus uys esglayats altre camí més curt per durme dret, dret, á sa felicidat, que corre á comprarme un capell de copa alta y un bastonet amb borlins. ¡Era precis posarme á s’ altura de ses circunstancies!

Encara no havia acabat l’ ofici, y ja estava jo recolzat á sa paret de devant es portal d’ Almoyna, esperant amb una postura de seductor de novela que sortís ella; y mentres tant, procurava agontá s’ equilibri des capell, cosa no molt fácil en dia de mestral, per un que ‘l tragina per primera vegada.

Sortí ella donantme totes ses proves d’ admiració y d’ amor y fentme veure ses estrelles á cada uyada y á cada atibada de mosques que feya amb so chal de punt de red.

Y tan frágil es s’ humanidat, que vaig determiná seguirla, fent renou amb sa vergueta!….

¡En Pau se féu llibertino!!!!

IV

Cada diumenge acostumava Donya Juanita, acompanyada de sa séua mumay, fé un poch de voltera abans de retirarse; y es qui saben com se pesca al bou, no estranyaran axò.

Pero aquell dia s’ en va aná cap dret á caséua, lo mateix qu’es falcons quant han pogut aferrá un colom més torpe ó més atrevit qu’ ets altres.

Jo, seguintla de ben prop, recuhia amb sa matexa febre qu’ En Ney-Ney recuheix ses puntes de xigarro, ses mirades que dexava caure, cada pich que girava cantó ó que se componia es chal, fins qu’ es sol des meus pensaments se va pondre dins una escaleta de devant sa Llonja.

S’ hora-baxa d’ aquell mateix dia, vaig passà per devant es séu balconet.

Per casualidat ella prenia la fresca, encara que mos trobássem á mitjan Jané, y me saludá amb tal expressió de benaventuransa, que me faltá valor per mirarla dues vegades y per voltá es cantó de sa Dressana. Per lo mateix, vaig passetjá y passetjá fins que ‘s fé fosch, y llavó vaig aturarme á saludarla.

Ella me contestá, li vaig dí que feya molta caló, y me responguè que per axó cada dia á n’ aquella hora prenia la fresca, y qu’ havia sortida més dejorn que de costum perque se trobava afectada des nervis.

Axò, naturalment, me doná ales, y li vaig mitx dí que desitjava parlá despay amb ella.

Se posá á riure, y sense volè, me mostrá dos enfïlays de perles, preguntantme amb molta gracia amb qui conversava llavò.

Aquesta sortida tan original me va dexá un poch enfrescat.

Pero després, amb so coratge que sempre m’ ha estat característich, li vaig di que desitjava conversá amb ella d’ una manera tranquila, á un’ hora que passássen menos inglesos gats y menos pescadores renoueres; y després des diálech que en tals circunstancies es de caxó, quedárem en que á les nou sortiria, aquell mateix vespre, á n’ es balconet; y tot, per supuesto, d’ amagat de sa mare.

V

Aquesta cita, (y d’ amagat), y devant sa Llonja, y á les nou d’ una nit de Jané, y essent sa primera á sa que jo comparexía, era per mí y per ses circunstancies que l’ acompanyavan, unes cartilles de seductor; y amb s’ alegria natural á n’ es qui se troba en camí d’ arribá á sa realidat des seus sòmits, amb quatre gambades vaig trobarme devant sa porta de casa, qu’ era una entrada des carré de la Pau.

Per tení més pit, vaig engolirme un tall de taléch amb un cantó de pa moreno, y ma vaig encapillá una madrileña peluda coló de pansa, que m’ havia costat més costipats nominals que duros efectius per arribá á despenjarla d’ un bazar de robes cosides.

Mostrant ses gires y ses sota-gires y sortetjant ses ratxes de mestral perque no se desbaratás s’ embós, vaig prendre es rumbo cap á n’ es paradís terrenal, que p’ es vulgo ignorant era una escaleta acubada, ab ratjoles de Valencia plenes de figures grotesques que volían essè nans y nanes.

Quant girava es cantó des carré des Ví, es méu cor pegava bots dins es méu pit, lo mateix qu’ una guátlera esquiva engabiada de fresch; tanta era s’ emoció y es torbament que jó sentía.

A la fí vaig conseguí arribá devant la casa.

S’ hora-baxa, quant anava á despedirme, me havia dit ella penjantse molt á n’ es ferros des balcó:

—¿Quina senya me vol fé, Pau?

—En Figuera tocará les nou.

—Bé, pero vea, com vostè pot tardá un rato ó anticiparse un breu instant, y…. no ‘u dich pe’ sa serena;…. pero es veynats…

—¿Vol di qu’ es passá serena no l’ incomoda á vostè?

—Ja veu, hey estich tan acostumada… quant veraneava á Son Tivoli.

—Que cau á la muntanya?

—No senyó, á n’ es Moliná.

—Diga vostè, Juanita, ¿quina senya vol que fassa?

—Sa que vusté vulga. Pot imitá qualsevol animal, perque per aquí no n’ hi haurá d’ altre.

Pero, la veritat, encara que jo tench grans disposicions per escarni, d’ ase en avall, casi totes ses criatures irracionals, en aquell moment no me sentia inspirat, y mentres procurava prendre un poch d’ alè, recolzat á sa porta de s’ escaleta, vaig senti sa mare que li deya baix-baix á ella:

—¡Que no sia un altre pipioli com es cadete!

—No, mumay, lo qu’ es aquest, me pareix un galan de moltes prendes, molt formal y molt amable….

—Es vé que li he reparat, á la Sèu, es coll de sa camia y ses solamentes de ses botes, y no hey he vist ni mitjes soles ni rivet de dol… ¿Vols posá qu’ encara no t’ ha dit amb que conta per mantenirte segons se téua classe?…. ¡Amable, amable!… també son amables es potons d’ una moxa abans de treure ses ungles!…

—Pero, mumay, vostè se sulfura sense motiu, encara no he tengút temps de sondeá ets arcanos de sa séua posició social …

—Mira, si vols que t’ entenga, conversa clá, pero jo te dich á tú, que en temps méu, sense gastá tants de cortillos amb entregues, y sense parlá tant porificat, en veure un en-jove, d’ una llego lluny ja sabia quin pa l’ assaciava y de quants de punts se calsava…

—¡Les nou!…

—Axò te dich: enllepolil, qu’ es dols fa gomitá… y no ‘l m’ escalives…

Aquesta conversa, en lloch de ferme fugí més que depressa, va ferme enamorá més y més, per sa senzilla rahó de que me fé avorrí de mort á la senyora Catalina (sa mare); y aplanava d’ aquesta manera totes ses dificultats que porían aturarme es que jo la pogués mirá com á sogra méua…

Amb una paraula: desde aquell moment vaig comensá á essè gènre.

Es balconet s’ obri y comparegué ella quant jo siulava es final de la Luccia, y quant per casualidat molt poch rara en Jané (època de temporada,) es Don Juan gatuno d’ aquell barri cantava un duo de La Traviata amb una moxa viuda, dalt una terrada de sa Llonja.

No sé per quina senya sortí es llumenaret blau de ses méues esperanses, pero lo cert era que ja la saludava tot gojós, y passárem una hora llarga canviant beneytures méues amb coqueteries séues.

Qualsevol pescadó hagués passat y mos hagués sentit conversá dèu minuts, ja hauria vist ben clá qu’ es balconet era sa tenassa, es carré la mà, es peix jo, y ella sa tiradora de ray.

No passavan instants sense que ‘m recomanás amb gestos y paraulas que conversás molt baix, perque sa mare no prengués qualque sospita; lo qual ajudá molt á que jo no perdés ni una paraula de ses que sa mare li apuntava de derrera ses persianes.

VI

Vengué es temps de ses carxofes, vengué es temps des melons, vengué es temps de ses figues flòs, y es setembre amb sos pebres de quatre cornalons y ses llampugues y pàmpols; y jo no faltava cap vespre á n’ es jornalet, festetjant sense planyerme y posant demunt ses armes tota sa méua inteligencia, per no entendre ses indirèctes que queyan com á calabruix demunt mí, y que no m’ dexavan prendre alé, sobre es mostrá cara, es conversá des veynats, y s’ hivern que s’ acostava.

Es per demés dí que sa mare d’ ella no sabía res, encara que cada vespre jo li sentía dictá sa llissó á sa méua cándida paloma.

Un vespre, (sempre m’ recordará, era es dissapte de Sant Miquel,) vaig trobarla á ella molt freda, y totduna vaig atribuirho á una aygada qu’ havia caygut aquell matí; pero després d’ un instant, era cosa clara, per mí y tot, qu’ estávam en crisis.

A forsa de vomitá juraments, protestes, promeses y paraules de desesperat, vaig lográ qu’entre llágrimes tendres y gemechs amarchs me digués que jo l’ enganava, qu’ era un tirano, un asesino de cors amorosos, un vampiro d’ ánimes pures…. Amb una paraula: puch ferme de la Commune, y estaré ben descansat que no hey haurá cap néo de dues soles que de mi diga lo qu’ ella deya de mi.

Derrera tot axò, vengué sa part més llastimosa, vench á dí, sa part romàntica, especie de recopilació de totes ses ridícules tempestats de s’ ánima, qu’ havia lletgides entre números romans y punts suspensius, á ses novelles casi de balde que prou bons doblés li costavan.

No hi faltaren tombes fredes, soledats tristes, convents ombrívols ni coves misterioses, ni s’ eterna cansoneta que serveix sempre de trò final á n’ aquests fochs artificials de ses ánimes artificioses:

—Si no som esposa téua, sols heu seré de Jesucrist!

La veritat: jo no sabía lo que m’ passava.

May l’ havia trobada tan alegre ni tan complacent, ni tan poch fia de sa mare, com es vespre abans; y no vaig caure en que es tigres, lleons, hienes y demés animals elàstichs, may s’ acalan tant com abans de dá un salt per fé presa.

Quant jo comensava à creure qu’ allò era bilis estentisa y que per molta que n’ hagués tenguda, n’ hi havía de quedá ja ben poca, me sortí en qu’ encara que no fos més que pe’ sa renyina de sa mare, no tenia un mes de vida; perque á pensá qu’ havía fet tot lo possible perque Donya Catalina no’ s sospitás, sa mare ja ‘u sabía tot, y tot lo dia li preguntava si jo era bort ó fiy de rey, perque ó bé no poría passá envant, ó tenía per á menos pujá aquella escaleta.

He vist braus recelosos y mal intencionats, novillos que la sabían llarga; pero no n’ he vist sortí may cap de viu de dins sa plassa.

Bé vaig tirá arena enderrera, bé vaig saltá sa valla, bé vaig fé es retgiradís; res va valè. Si no m’ posava bé per una estocada, me posava de lo milló per descabellarme; y á la fi vaig envestí sa muleta, es dí, vaig quedá en que l’ endemá (diada senyalada) mostraría cara!

¿Ma demanau si vaig dormí aquella nit?…. Ni un criminal romá condemnat á ses fieras estava més retgirat que jo.

Presentarme jo, pobre estudiant pagés, devant una sogra, y de la ribera, y mossona…

No tenía altre remey: ¡ó mostrá sa cara… ó mostrá un’ altra cosa!!

VII

Més pentinat qu’ un cavallet de rey en dia de gran parada, y tot es cantaranet demunt, vaig entregarme á les dotze en punt á la casa.

Quant sa méua má prengué es cordó de sa campaneta per tocá, me parexía qu’ anava á tocá sa méua extremonció.

Alguns fadrins pot sè que s’ rigan de aquest temor; pero no ‘u lletgirá un sol casat sense qu’ ets uys li espiretjin, y no será d’ alegría.

Se torbaren cinch minuts á obrirme, perqué no me pensás que m’ esperavan, lo cual no aturá que abans d’ entrá, ja hagués vista sa sogra que m’ estava á l’ aguayt per un oual, y me mirava vení amb un vidre d’ aument devant la vista, per ferse s’ ilusió de que estava més prop.

No hey ha cap castañolera de ses que vènen gallets de pasta real y generals de sucre en mitx de sa Plassa majó, que rèbia tan bé un nin de casa que pot, com me rebé á mí Donya Catalina.

Entre cumpliment y cumpliment, jo mirava aquella casa, axí com un novici deu mirá sa séua cel·la es primé vespre qu’ es prió ley acompanya y el dexa tot sol, amb sos temors y ets instruments de sa penitencia futura.

En aquell instant féu sa séua sortida, sa més teatral que veuré may, s’ encantadora Donya Juanita.

Acabats tots es cumpliments possibles, vaig mostrá cara, ó per milló dí, elles la me feren mostrà tant, que casi la me giraren á s’ enrevés. Fèren com aquells confessors que se conféssan p’ es seus penitens de sèt anys, fentlos preguntes que vénen á essé respostes amb un gesto de coniet de guix, fet pe’ s’ atlotet retgirat.

Poca pena me costaria omplí tres ó quatre tomets regulars descriguent aquella casa, aquell niu, amb totes ses pretensions de casa forta y acomodada. Pero aquest article se fa massa llarch, y es hora de fugi de ses descripcions de notari.

Bastarà dí que si un quimich gegant fés un alambí ahont hey cabéssen totes ses mossones y totes ses mossoneríes del mon, y ne tregués sa quínta-essencia, estaria molt enrera aquesta, de fé es graus mossonescos que feya s’ ayre que havían respirat un pich, sa mare ó sa fia.

Ja sé que més de quatre estranyarán que coneguent jo, en cert modo, es defectes qu’ he anat diguent, no m’ separás d’ aquella casa, qu’ encara que honrada, tan poch simpática era á n’ es méu carácte. Tots es qui dirán axó, donarán proves de no havè estat may enamorats; perque es menesté sebre qu’ un enamorat es com un ca de cassa: com més bastó li donan, més arreu ensuma. Coneix tots es defèctes, pero no ‘n veu cap.

Y encara que vés totes ses costums ridícules y totes ses inconveniències, encara serviría per enamorarlo més y més; perque se feria sa reflexió de que allá ahont pareix que no hi plou, no hi poden está de goteres.

S’ experiencia m’ ha fet conexe qu’ hey ha sogres, dich, mares qu’ aspiran á tan dolcíssim nom, que fan tot lo que saben y encara més, per ferse odioses á n’ es pretendents de ses séues fiyes, perquè axi aquestes guanyan lo que pèrden aquelles; y si no logran despatxarles per contraste, logran amb ses séues inconsecuències y amb s’ antipatia qu’ es futur gènre los cobra, que s’ infelis se casi més prest, per més prest dexarla de veure; axò, quant es pobre homo no té sa pretensió d’ alsarse Topete d’ aquella casa, treguent á sa fía amb honra de ses arpes tiràniques de sa mare.

Després de tot axó, es menesté pensá que jo, á les hores, tenia devuyt anys, y qu’ á tal edat mos agrada trobà tot lo més dolent y estravagant, per sa senzilla rahó de que axò es lo més contrari á lo que mos han ensenyat y á lo qu’ han procurat que sempre véssem.

Moltes rahons de més pès podría afegí á ses dites; pero me pareix qu’ aquestes ja bastan per fé entendre que Donya Juanita me tenia etcisat.

Com més de prop la mirava, ménos defectes li veya y més cariño me demostrava; à més d’ axò, era d’ aquelles atlotes axi, com á desjuntades, que caminan fent ones com ses gramaneres, y que saben trèure partit de tot, per aturá més y més es pobre aucell enviscat.

Si estava costipada, s’ asseya amb sos brassos cayguts y es cap à la banda com una Magdalena arrepentida. Si se sentia bona y xalesta, me cantava á mitja veu acompanyantse amb sa guitèrra y mirantme amb uys de vòga estentissa, unes cansons andalusses y seguidilles de pinyol vermey.

¿Qui no adoraria à Donya Juanita?

De cad’ hora, hey anava jo més abruxat, y per lo mateix m’ entregava més dejorn á la casa; y també de cada dia Donya Catalina se cuydava d’ avansá més y més s’ interrogatori comensat es primé dia, encara que indirectament, sobre es méus germans, es méus possibles, sa méua part, y es testament de mon pare; si bé es veritat, que no hey havía sessió en que no me fés descubrí qualque nova habilidat de sa séua pubila.

Donya Juanita sabía fé de tot lo que descriuen certs periòdichs de modes: canastretes de papè blanch, ventayes de papé de colós, papeleres de papé satinat, flors de papé trasparent, flors de badana, matrimonis de marisch, barques de vidre, lassos de granissa negra, collars d’ azabache, bosses de granissa de colós, assientos de cadira de tisora, amb una lleona de canyamás; amb una paraula, sabía de tot, dexant sense dí s’habilidat que Deu li havia dada per pintá demunt vidre sants, que parexían dibuxats p’ el dimoni, per brodá de cabeys, cifres á mocadós de nípis, per dibuxá amb cabeys, tombes, desmays y angelets que regavan pensaments, demunt mare-perla. Feya de cabeys, collás, adressos, cadenes, pulseres y tot lo que puga imaginarse s’ argenté més enginyós.

Tot aquest pèl, y encara més, sortia de mi; jo era sa mina qu’ ella esplotava perque no li faltassen ses primeres materies.

Per bon amor, comensá á demanarme pèl y cabeys, fins qu’arribà á un punt que jo parexia un tinyós, y axó, que per consey d’ ella m’ havía dexat sa primerenca barbeta de segay maltès, y una poyera (vulgo melena) de moneyé, que no servia, segons deya Na Rosa, més que per encerolá coxineres, colls de vellut y suadós de capell.

Una vegada, s’ empenyá en retratarme al temple, demunt una tela de ventay blanca; pero axí com es vespre no s’ possible, en lloch d’ aná á escola, anava á posarme sèrio devant ses dues artistes, just un ca de carabinero desenfeynat.

Sortí es ditxós retrato com si l’ haguéssen pintat es méus acreedors, y me recorda qu’ una amiga de s’ autora li va dí un dia devant mí, sense sospitá qu’ alló fos jo, que parexía un orangutan malaltís.

No vuy parlá d’ es frenesí que duya en sos cortes de ses salapes y mánegues y amb sos dibuxos d’ entredós y ferfelans, modes de cinturons y formes d’ escotadura. Sempre   me consultava sobre punts tan delicats, y jo no responía may acertat, més que quant se tractava d’ escotadures, que sempre triava sa més grossa, per darli gust á ella.

No hey havia cap novedat d’ aquelles que no costan res, y modes que s’ afican amb guyes, com son lassos vermeys p’ es cap, vellutets, barrioles de grans blanchs, y flos de musselina, que no fos observada amb exageració.

Aquell cap era un picadero ó escola práctica de pentinadores; les feya torná loques á forsa de ferles amagá clí y estopa tenyida dins bollos, bucles, fregays y trunyelles plenes; ella volia bandós, espinetes, rissos per s’ esquena y per devant sa cara, y li posavan tants de rissos, que aquell front parexía una paret mal axeubada y mitx tapada d’ éura.

De polvos y potingos y pintures no n’ hem de dí res perque aquella tauleta-tocadó parexia un taurell de potecari. Colorins per pintá morros, tintes per allargá uys, y altres tintes per ses ungles, potets de pomades, cold-cream, polvos d’ arròs y de perles orientals, per estucarse sa cara, brassos y mans, que semblava com si Donya Catalina l’ hagués feta rodá per dins un barril de farina.

Tenía ella tanta passió per ses fisonomies blanques (encara qu’ era tan morena com jo, gracies á Deu,) qu’ un dia s’ empenyá á omplirme de polvos, fins que la vaig fé desistí de tal manía, fentli veure qu’ allò era fé ses coses á s’ enrevés y que tan mateix es polvos no hi aferrarían demunt mí.

Estich tan enterat de tot axò, perque elles procuravan enterarmen; pero de tot lo que se refereix á bens, modo de viure, servici y modo de menjá, no ‘n sé més sino qu’ es pare de Donya Juanita era un empleadet manyá, y que desprès de mort havian viscut y vivían fent de prestamistes á sòu mensual per duro, duguent sa contabilidat per partida doble amb tayes de canya.

Per més que molts de diumenges estava jo en feyna á la casa fins passat la una, may arribava á n’ es méu nas cap tufillo de cuyna; lo que me feya sospitá si s’ alimentavan com ses sèrps; una menjada cada més pero bona.

Cada instant me parlavan d’ aná un dia á fé una bauxeta á Son Tivoli; pero jo no hauria tengut pit per faltá una vegada á sa taula de ca-méua.

VIII

Ja havia passat s’ aniversari de s’ entrada á la casa, y de cad’ hora me tractava més bé sa méua futura sogra.

Encara no quèyan ses primeres brusques de Sant Bernat, y ja me trobava una salefa per emboticarme es pèus; en veure moscart prop de mi, ja era perseguit de mort, estadal en ma; en parlá de costipats, ja veya totes ses portes tancades.

Acostumat com jo estava à n’ es tracto d’ una pagesa vèya que en sa séua vida no havia cuydat més qu’ es méu onclo y na Brusca, una cusseta bufona, trobava una gran diferencia de ses moxonies de Donya Catalina á ses atencions de Na Rosa, que per seguí es camí comensat tota sa vida, havia acabat per ferse beata.

Pensava jo que aquella vida duraria fins que essent homo fet y granat, me casás amb Donya Juanita; contant sempre, abans de tot, amb sa mort de Donya Catalina.

Perque no me tenguèssen per desagrahit, feya tot lo que me permetían es méus possibles y ses méues forses; d’ hivern les acompanyava á cercà betlèms, á menjà bunyols, y qualque vespre á veure el Trovador, de dalt sa cassola. D’ estiu, anávam (en fé lluna) á passetjá per sa murada, á prendre un gelat á ca’n Soler, y á menjá qualque melonet de Guarda-mar baix de sa farola des cap des Moll.

Es dissapte de Sant Juan, abans de mostrá cara, havía regalat á Donya Juanita un medalló de plata dorada, que deya eterno amor demunt, y dedins tenía sa méua fotografía. Ella me doná es séu, fet de cabeys méus demunt satí, amb una actitut bastant original.

Quant vengué s’ any siguent, que ja era mes de casa, li vaig entregá devant sa mare (que me renyà) un anell d’ òr esmaltat, amb un coret blau coronat de pèrles; y ella per correspondre, m’ arreglá una trunyella de cabeys méus enrevoltada per una tumbaga de sa mare.

Quant fórem tres o cuatre dies abans de Santa Catalina, vaig consultá á sa méua si trobava que estaria bé regalá un ventay bò á sa mare, per durla contenta, y ella me contestá que de cap manera m’ hi atrevís, perque s’ incomodaria tant y tant Donya Catalina; que lo més, si tan empenyat hey estava, permetria que l’ obsequiás amb unes recadetes, no perque sa mare no ‘n tengués per vendre, sino perque tenia gran afició á tals alhaques.

Es dia de sa festa, m’ hi vaig entregá tot satisfet devés la una, y després d’ havè felicitat á Donya Catalina, li vaig mostrà ses recades, que li agradaren molt perque no feyan buyt; afegint jo per més solemnidat aquest cumpliment piadós:

—¡Deu fassa que puga usarles molts anys en companyia de Na Juaniteta!

Ni si li hagués dit sa veritat.

Totduna se posá molt sèria, y fentme senya amb sa má, me fé entrá dins sa quadreta.

S’assegué, me fé assèure y comensá:

—Vostè ja deu sebre, Pau, es temps que fa que vé pe’ sa méua fia. No l’ hem anat á cercá ni tenim cap quéxa de vostè ni cap mal informe des séu modo de procehí. Abans de vostè, sa méua fia ja havia tenguts partits més bons á grapades; pero ¡que hi farèm!… ‘par que vostè li haja donat mal bocí… perque, fieta méua!… es un etcisament que du amb vostè. Ja fa mès d’un any que vostè entrá à la casa y encara no m’ ha dit com va hermano, verbo casament. Jo m’ he pensat que vostè estava encorregut y ley he volgut di, perque es es cas qu’ hey ha un senyó molt de ca-séua, que també está enamorat de sa méua fia, y que m’ ha fet parlá per una pressona. Sa méua fia no sab res; pero jo sé que totduna ell vol posá fil á s’ aguya. No se pénsiga que jo tenga sa méua fia molt casadora; pero demá puch aclucá ets uys, y ja veu… Ja ley dich: si vostè no vol que axò pas envant, es precís que demá venga amb s’ onclo ‘n Mateu á demanarme sa méua fia per casá. Axí veuré si vostè venia per riuresèn de sa méua sanch.

Una bomba que cau y rebenta baix des pèus d’ un quinto, no ‘l déxa tan fret com jo vaig quedá.

Totduna me comparegué una boyra devant la vista, y mitx esglayat vaig contestarli que ‘u diría á s’ onclo.

Donant per escusa un mal de cap fort, vaig anarmen á casa amb una febrada encesa.

IX

Aquell dia, na Brusca dinà per mi.

Passà es capvespre, y jo no tenia altre remey que estarme totsol per reflexioná.

¿Com havia de dí á s’ onclo ni una paraula de ses qu’ havia promès dirli?

Jo li havía dat entenent que passava ses vetlades repassant sa llissó amb uns estudiants amichs méus, y, ¿com li havia de di que me demanás una atlota per casà?

Sa campana den Figuera tocava aquell vespre, y tot lo dia havia tocat, més fort y més espesses vegades; y de tota sa nit no vaig tancá ets uys.

Quant rompé es dia, ja m’ passetjava com un desesperat.

S’ onclo solia vení á les vuit, de plassa, amb dos dits de sa ma passats entre ses ganyes d’ una mussòla y un doblé de raves devall xella; jo no sortia de casa fins á les onze.

A les dèu y mitja, entrà per veure si me trobava malalt; li vaig di que si, y es mateix temps me passà p’ es cap una idea de desesperat.

—¿D’ hont te quexas? (me digué aquell sant homo.)

—Des pit, y m’ han dit que prop de sa Llonja hey ha un metje tan fi per axó, qu’ ha vengut de Paris fa poch.

— Vamos idò, depressa, posèt sa levita y anemhí.

Dit y fet: se passa sa lloba, y amb sa capa mitx embolicada y es capell à la miorxa, ja som partits.

P’ es camí jo no conexia ningú, y sense es méu onclo no hauria afinat es portalet. Abans d’ arribarhi, ja veya derrera ses persianes mare y fia que mos aguaytavan.

Pujam, tocam, òbrin, y entre mil reverències d’elles y saludos amb poca gracia de s’ onclo, aquest los preguntá p’ el senyó doctó.

Elles quedaren fredes…

Jo ja feya estona qu’ estava gelat.

Sa mare, que se sospità cosa, tartamudetjá y mos fé entrá dins sa quadreta, y sense dà temps de parlá de metje ni de metjessa, tengué manya per di en dos minuts á s’ onclo ‘n Mateu lo que jo no li havia sabut dí en més de vint hores.

Aqui hauria de posá punts suspensius per sortirne barato.

May havia sentit flastomá s’ onclo, may li havia vist fé un gesto indecent ni una acció indecorosa;… pero llavó flastomava, jurava, insultava, feya juèus, banyes, y tot lo que pot fé y di un infladó des Matadero.

S’ onclo havia fét per espay de xexanta anys una lladriola de flastomies, males paraules, indecencies y accions grosseres… Y aquell dia la rompé demunt es cap de Donya Catalina.

Ella no quedá malament, perque giscava mes fort y estava més vermeya.

May he sentit dues llengos tan companyeres com aquelles!… Si un la deya grossa, s’altre ley deya més. Si los faltava un gesto per acompanyá un insulto, l’ inventavan… Y Donya Juanita, ¡ella, sa méua!, havia caygut desmayada dins es brassos de s’ única cadira que ‘n tenia y amb una actitut encantadora.

Quant Donya Catalina y s’ onclo perderen s’ alè, repararen s’ heroína, y amb so tremoló y s’ atach de nèrvis no acertava Donya Catalina á ferla tornà en si, quant veig desde es recó ahont estava jo amagat, que s’ onclo s’alsa sa lloba, trèu un trinxet y l’ obri en canal… tayant es cordons des corsé.

No vaig sentí res més qu’ un parey de puntades de pèu á cert lloch, y tres manotades á n’ es clotell; y vaig trobarme en mitx des carré que estava tot alt.

X

Es cap de dues hores, ja caminava cap á la vila, assegut demunt es terrat d’ una diligencia y recolsat cuantre es méu pellet.

Un tom de reflexions filosòfiques sería poch per dí tot lo que jo sentía.

Abans de partí, s’ onclo m* havia encarregat á n’ es diligencié, amb una carta que havía de entregá á un amich de la vila, perque totduna le entregás amb jo á sa possessió de ca-méua, ahont es germans vivían.

Vaig arribá á casa á les nou. Es germá majó lletgí sa carta, y m’ enviá á colgá després d’ haverme dat per sopá sopes de lladre, que eran ses qu’ ell y es demés menjavan.

L’ endemá dematí, me feren axecá quant claretjava, y ses entrecavadores ja havian saquetjat es méu baul.

Una se posava es guants coló de perla; s’ altre s’ havia posat es lentes de vidres naturals, que jo per consey d’ ella havia comprat y usava.

Tot axò entre crits, befa y ríayes; y quant ja comensava á enfadarme, entrá es barbé, que me fé asseure y me dexá com un xino sense coua.

Melena, mostatxillos, barbeta, tot va ana á térra, amb acompanyament de gloses y mansballetes.

De sol á sol me feyan está en es camp, y parexía que s’ onclo havia dat orde de que me cremassen tots es llibres y sa roba de ciutadá, perque no tengués perill de torná á Palma, suposat qu’ ell ja me considerava instruït per demés.

Ja havia perdut de vista totes ses relliquies que me podían recordà aquells vint y tres mesos d’ enamorament actiu: sols me quedavan dins es cor ses rèls d’ aquella herba arrancada tan brutalment.

Moltes vegades passava dies y setmanes sense pensá amb aquella morena encantadora; y tenia motiu per olvidarla, estant sempre entre ses cuhidores y demés atlotes des camp, que no ténen res de romántiques. Pero sempre l’ estimava.

D’ aquesta manera passaren dos mesos; y un diumenge, quant sortia de l’ ofici, es carté de la vila m’ entregá una carta molt finament dirigida.

Vaig conexe sa lletra, y es méu cor me trebucá d’ alegria.

Donya Juanita, aquella pura y hermosa Donya Juanita, que m’ havia promès tantes vegades que ningú la separaría de mí, y que ó sería méua ó de Jesucrist, comensava á cumplí ses séues promeses.

Amb aquestas idees vaig obrí sa carta, que deya axí:

«No se afigure V. señor Don Pablo que me haya quedado sin consuelo por la infame conducta de V. y de su tio.

«Mi corason me disia que V.no habia de ser mi felicidad porque las riquezas y los bienes no sirven para hacer la felicidad de una virgen como yo.

«Pero para que V. vea que he encontrado las aspiraciones de mi amante corazón le partisipo en la presente que mañana me caso y le convido á las bodas. Para el consuelo de V. y mio debo desirle que aunque no sea tan hombre de pesetas como V. es hombre mas hombre y que hará mas ruido que V.

«Sin mas etc. etc

Aquesta carta me dexá bò de tot.Després vaig sebre que Donya Juanita tenia rahó de dí qu’ es séu homo faria més renou que jo.

¡¡S’ havia casada… amb un sargent d’ artilleria!!

Aygo-forts de Gabriel Maura

Aygo-forts o aigoforts es la publicació mes rellevant de Gabriel Maura. El títol pareix que el devem a Joan Alcover, i es una recopilació de petits quadros de costums publicats a revistes com L’Ignorancia o La Roqueta. Aquest llibre ens transportara a l’actualitat del autor, es a dir, finals del segle XIX, mes concretament a la realitat dels menestrals de Palma, i es això el principal tret que hi veurem, realitat, per amarga que sigui.

Gabriel Maura no escriu, conta. Ens ho relata amb un llenguatge absolutament col·loquial. Es un llenguatge que no esta polit, no es literari podríem dir, fora artificis deliberats, i ens fa veure a la vegada com lo que no esta polit es el que xerram avui en dia, com hem perdut en un segle i quart molt vocabulari pel camí.

No es una lectura senzilla, tanmateix no la publicaré de cop per fer-ho mes lleuger.