Aygo-forts: Ses Casetes

I

La veritat: ne tench enveja. Ets uys me tornan verts cada vegada que pens que casi tothom té un allá que jo no tench, y ses dents me prúan de veure qu’ es dissaptes hora-baxa, no quedan á dins Ciutat més qu’ es qui no ténen altre remey que quedarhi.

D’ aquests ne som jo, y per únich consol, m’ entretench observant es qui surten, lo mateix qu’ aquells cans que s’ asséuen al costat des qui menjan, y s’ aconhortan sentint cruxí ets òssos y recuhint sa satisfacció que véssan per sèt costats es qui sense repararlos s’atepexen.

Es ben cért que molts des qui s’ en van allá (y allá es á una possessió, á una vila, á un poblet, á una casa de camp, á una caseta ó á una barraca,) no se devertexen tant com ells matexos s’ ho volen fé creure. Lo mes estrany es que si ‘u mirau bé, es qui diuen qu’ hey van per feynes, ó per orde de metge, solen essé es qui vertaderament hey van per gust; y al contrari, es quí diuen que surten á fé un alé, solen essé es qui hey van per forsa ó á lo menos per conveniencia.

Si veys passá, un día á mitjan setmana després de la Mare de Deu d’ Agost, un carro de parey, amb una váneva mallorquina ó un llensol més blanch que la néu per vela, carregat de criades ben netes y amb sos brassos coló de rave rebetjat, ríguent y folgant y donant pessigades á n’ es pareyé; esperauvos un poch y veureu que no se turba á seguirlo una calessa, break véy, ómnibus desllustrat ó galereta nova, amb un ó dos senyós de casquete, mudadeta de llista blanquinosa, uyeres verdes y sabata blanca. Solen acompanyarlos algunes senyores, qualque dida, alguns infants pelats de fresch y un capellá amich de la casa.

Aquests van á Son Fulano, seguint sa costum inmemorial. Allá se passetjan, cassan, sa senyora fa novenes á sa capella, es capellá diu missa á s’ hora que volen es senyós, y es majoret ley serveix. Quant l’ ha dita, pren amb ells xocolate, llegeix es diari, fent comentaris á  gust des consumidós, y ensenya de lletra á n’ es ninets. Sa criada més llesta pesca es missatge més graciós, y es criat més atrevít sol dursèn qualque floret de cosses de sa figueralera que pareix més aturada.

Per á Tots-Sants ó per la Puríssima, solen torná á Palma aqüestes families benaventurades, sense havé fet falta, mes que á madó Catalin’ Ayna, una pagesa grossa. mostatxuda y aduladora, que sempre ha habitat á la casa, qu’ un temps hey va serví y qu’ ara es una granereta de rebost ó una rata traginera, que sempre té una olleta á la casa y un’ altra á ca-séua, per dursen brou, y qu’ es sa providencia de ses criades que van derrera casá, y de qualque senyoreta, quant se tracta de passá una carta sospitosa.

L’ endemá hey compareix sa mestresseta magre, que conta á sa senyora, per centéssima vegada, sa lletanía de sa misèria y li anomena ses malaltíes des sèt infantons y ses necessitats des qui vé. No se torba á presentarse sa dona des taconeret des cantó, fabricant d’ aubatets, que cad’ any envía un embaxadó al cèl, y el cèl cad’ any li envía, en prova de bona correspondencia, un representant nou, especie de camvi d’ angelets bruts y angelets nets que no li dexan trèure es cap de s’ aygo.

Pero aquestes no son ses consecuencies de s’ estada per allá; son ses de s’ estat de la casa. Aqüestes families van y vènen de fora, sense sorprendersèn y sense cap ilusió.

Lo mateix se pot dí d’ ets homos de carrera, que fan passá á ses families gran part de s’ estiu en es camp, més ó menos lluny de sa capital.

Ja s’ ha fet una costum de tothom coneguda. Acaban ses feynes, prenen un carril y s’ en van, á les dues, á descansá des trebay d’ aquell día, per baxá es matí siguent, y axí passan sa temporada. Son es résts d’ una sinia que dona aygo á un saferetx que sempre véssa, y que si ells no se capfican, prest mor tot de sèt. Pero de totes maneres, es bò qu’ es résts prengan un poch es sol, perque no se podrescan.

Encara que viscan á sa caseta, solen essè homos de molts ó pochs estudis, y no ténen fe en sos miracles de s’ hortet; están desenganáts de sa vida artificial y no poden creure que sía molt natural sa que fan á Son Sardina, el Terreno, Son Serra, es Moliná, es Pont d’ Inca, ni fins y tot sa de Son Rapiña. Veritat es que no costa molta pena veure ben dematí ó á posta de sol, una joveneta amb bata, trunyelles amollades, sombrilla de manech llarch, y una novela devall xélla, trescant per dins es jardí de dèu passes en cuadro, amb ayre sentimental y amb un modo d’ aná que demostra creure de tot bon cor, que se passetja y está en es camp.

Pero, com he dit abans, totes aqüestes families y aquestes persones, fétes algunes baxes, ó van á fora per costum, ó per necessidat ó per passatemps. No ténen entusiasme per sa caseta, no en fan son únic pensament ni s’ únic objecte de sa séua ambició, ni en parlan amb aquell frenesí ni amb aquell foch amb qu’ en parla Mèstre Felip…

II

Ja veig qu’ es méus lectors se quedan amb un pam de boca uberta devant es nom de mèstre Felip.

Es molt natural, pero no ‘u será tant quant los diga que parl de mèstre Felip es méu veynat, que fa corets, creus y pintes de banya. Un homo de bé á carta cabal, casat amb una dona grassa, vermeya, plantosa, ceyuda y molsudeta; pare y mare de dos infants morts y de tres qu’ alenan.

Es majó es una famella camali, mal garbada, amb mans llargarudes com á manades d’ espárechs y que sempre va enmidonada y té una passió d’ indio bravo per triá y posarse es flochs y banderetes que més li ploren y més aspres colós ténen. De dos atlots, es majoret té catorze anys, tres manco que Na Consuelo, nom Lekandro, y son pare l’ ha posat á una barbería perque se fassa; es més petit qu’ ha nom Zidro, encara va á escola.

Mèstre Felip es un homo alt, sech, moreno, y visatge que pinta es séu carácte innocent, y á més d’ axò, ha estat nacional dues vegades.

Diu qu’es Iliberal, pero crestiá; va á missa es diumenges y féstes, y té es billets de sa parroquia de cad’ any, séus y de sa séua familia, enrevoltats per un retrato den Espartero, que té per damunt es cap una aureola que diu amb lletres com á fasòls: «Cúmplase la voluntad nacional.»

Mèstre Felip diu qu’ allò es una profecía y que á España es nacionals arribarán á comandá; pero jo, que may som des séu paré, li dich qu’ es més fácil que arribin á comandarhi ets estrangés.

Pretengué, á pesá des séu lliberalisme, una vésta de la Sanch, pero may pogué lograrla: de lo qu’ ell s’ en quexa amargament, y diu qu’ á Mallorca s’ artista no es recompensat.

Cada vespre fa confegí es diari, que se cuyda de manllevarme, á n’ es majoret; y mentres tant, ets altres tres s’ adormen y ell fuma una pipada de filet, si es día fené, y un puro de cèntim si es diumenge.

Per pagarme es narcòtich que li proporcion amb so diari, me taya ets uys de poll; y com aquests son ses banyes des pèus humans, tench en mèstre Felip unes mans d’ or per trabayarlos, perque á la fi, es tot un artista en banyes.

Encara que ses noticies de la guerra y de la Prusia y de la Fransa li donan es séus maldecaps, tots s’ esborran devant sa séua passió pe’ sa caseta. Es final de ses séues convèrses, que sol tení amb mí cada vespre, fa sempre referencia á n’ aquesta idèa ficsa que ‘l du venut. Si parlam de desgracies á un ferro-carril, després des comentaris originals que sols ell sab fé, acaba diguent:
—Estich content que sa méua caseta estiga lluñy des de Mallorca.

Si parlam des saqueig d’ un poble, ell s’ esclama:
—Perque sa sanch arripia per allá, ¡ja n’ hi ha d’ havé de queleo!

Si veu en es diari un anunci d’ abres fruytals, diu:
— ¡Llástima qu’ á s’ hortet ja no n’ hi cápian mes!

Si sént una noticia de pèste á la India:
—Tocarèm el dos cap á sa caseta.

Sa caseta es es corroich gros de totes ses séues convèrses.

Més de dos anys seguits m’ ha fet la bona: m’ ha rebaxat ets uys de poll fins á s’ ós; m’ ha curat de moquillo quatre gallines; m’ ha anat á triá mitja dotzena de melons bons; m’ ha comprat móques es día de ses matanses, valentse de ses séues relacions amb sos carnicés que li proporcionan ses primeres materies; m’ ha regalat una piqueta p’ es capsal des llit, tota d’ una pessa, y sa pessa era d’ un toro d’ ets idem, qu’ enviá sèt cavalls al altre mon; amb una paraula, no ha sabut que ferse sols per lográ sa séua pretensió: aquesta no era altra més que sa de que jo anás á fé una bauxa, á passá un dia á sa caseta, á fé un alé per allà…

Tant me pregá, de tantes maneres m” ho va dí, amb tant d’ entussiasme me mostrava cada dilluns dematí es manadet de totes-herbes cuhit á s’ hortet, qu’ á la fí vaig allargá es coll; ja no era possible negarme.

Li vaig posá per condició que no havia de fé cap extraordinari; ell m’ ho prometé, si jo me conformava á no cuydarme de res.
—S’ espaseta mos hi durá en un santiamèn; vosté, senyó Pau, no ha de cuydarse més que de devertirse.

M’ havia descuidat de di que s’ espaseta es una mica d’ animal, entre xòt y cavall sardo, véy y desproporcionat que du sa cabeyera per devant la vista, amb so mateix corte de s’ Edat mitja, qu’ ara es moda entre ses senyores.

S’ espaseta rossega un carretonet sense molles, que mèstre Felip se cuyda de tení á dins sa méua entrada, perque axí fa casa que pot.

Me volia dexá tení s’ espaseta dins es méu magatzem; pero jo li vaig dí que no merexía tant de favó, y el té á un reconet de sa séua botiga, amb una caxa de petróleo penjada á sa paret, per menjadora.

De cap manera volia jo aná á fé sa divertissió en diumenge: pero ell s’ hi encará diguent que s’ artista heu havia de mirá tot. Hey vaig consentí, y es dissapte horabaxa, entrada de fosca, ja vaig veure passá es méu amich amb una senaya devall es bras, tapada amb un cányom, de saqueta, pero no tant que no pogués destriá dos còs y lléus, més estufats que dos canonges joves, enrevoltats de déu ó dotze mitjes llunes, coues d’ altres tants de pexos que per cèrt eran llampugues.

Dins un instant es carré s’ omplí de fregitina, y poch després vaig sentí qu’ es fabricant de creuetes dava orde a n’ en Lekandro perque pujás á matá dos conís joves, d’ es que té en cría dalt es pòrxo.

Quant heu tengué tot arreglat, s’ en pujá á casa amb ayre de una falsa tranquilidat, com un general es vespre abans d’ una batalla.

S’ assegué, li vaig dá un coracero, ne picá un tròs, carregá sa pipa, li pegá foch, escupí en térra y va rompre diguent qu’ ella, s’ hereu, sa nina y es caganius partirían á las dèu, á la fresca, y qu’ en Lekandro tornaría amb so carruatje per anarsèn amb noltros demá dematinada.

Quant vaig sentí axó de dematinada, me vaig escarrufá; pero ja estava consentit á sacrificá un dia á la salut d’ aquell sant homo.

—He dit á n’ es sareno, (me digué) que me críd’ á les quatre, y jo ja ‘l cridaré á vosté á punt d’ aná á missa á Sant Felip Neri.

M’ assegurá qu’ alli no hey havian de du res, res nat del mon, y que mos devertiriam tant y tant y tant.

Coneguent que mèstre Felip tenía ganes de sentí lletgí es diari, y haventme es metge casualment ordenat un vomitiu, hey vaig vení á bé, perque á la fi tot se quedava en casa.

A les dèu s’ en aná aquell homo, que ja disfrutava á bon conte de lo qu’ ell creya que jo havia de disfrutá l’ endemá.

Desde mitjan escala torná arrera y tocá, per dirme amb veu misteriosa que dormís descansat. perqu’ ell no ‘s descuydaría de cridarme d’ hora.

III

Mèstre Felip cumplí sa séua paraula.

Sortits que fórem de missa, enganchá s’ espaseta y partírem cap á n’ es Moliná.

En Lekandro manava es cavall y son pare me buydava es cervell mostrantme y fentme repará ses delicies des camí.

Sense cap contratemps arribárem á n’ es Portitxol, passárem ca’n Coscoy y mos n’ entrárem per dins aquell carreró que no está molt lluny. Abans de prendre ‘l, sentírem grans crits derrera, y va essé en Zidro que sortía amb un satrí d’ oli de sa taverna abans anomenada, y mos havia vist passá. S’ encará á pujá, y jo vaig creure que lo més prudent era devallá y axí heu vaig fé, á pesá de ses protestes des méu amich que m’ acompanyá á péu. Seguírem per endins y mos trobárem devant es sancta sanctorum, devant sa caseta de mèstre Felip.

Crech qu’ es per demés pintá s’ aspècte de sa tal caseta; es com solen essé totes ses de per allá, amb sa sola diferencia que le distingeix de casi totes, que no té mirada á la mar. Sa fatxada principal té un’ altra caseta devant, una á cada costat y es jardí derrera.

Tota s’ alegría d’ aquella caseta s’ ha de cercá dins ses quatre parets; y mèstre Felip, que conegué sa mala impressió que me feya á primera vista, me digué qu’ allò era es punt més quiet de la terra.

En es balconet, que té fermades á cada costat des fèrros unes quantes canyes de pescá, mos esperavan sa mestressa Pixèdis y na Consuelo, que s’ havian endiumenjades fins á parexe dos guacamayos. Mos féren moltes capades y baxaren á rebrermos á sa botiga.

Abans de sèure, vaig havé de menjá un rollet y beure un glop de palo, per desenturá sa boca, y mentres es dos atlots arreglavan s’ animal á dins sa matexa botiga, donantli una manada d’ aufaus, sos pares me féren entrá á n’ es jardí, perque m” admirás.

Axí va succehí; pero de lo que me vaig fé creus, va essé de veure que s’ atrevían á doná es nom de jardí á un corralet quadrat d’ una trentena de pams per banda; amb un ribell de pastá enterrat en mitx amb una figureta de terra, en remuy, emblanquinada, cabeys de fum d’ estampa, vista de lo mateix, galtes d’aumángara y tapa-rabos de vert de persiana. Dos caminals de copinyes posats en creu, separavan es jardí en quatre parades fétes amb teules, y tots es baxos de sa paret que tanca sa propiedat estavan pintats de blau rabiós com ses parets d’ un pati.

Voltant per sa paret vaig veure tres tomatigueres de tot l’ any, una mota de tabach, un poch de ruda, dos ó tres pebrés de cirereta, un redolet de moraduix, herbasana, vinagrella y totes-herbes, y un galliné á un recó, fét amb dogues de bota y capás per tancá quatre gallines.

P’ es costat des caminals feyan com qui morirse un parey de dalies degenerades y uns quants estranys esgrogahits, no faltanthi mirabajans morats, un roseret y un clavellé de tot l’ any.

En quant á n’ es fruytals, era altra cosa. Cada parada tenia es séu: una pomereta de Sant Juan, un melicotoné tísich, una figuera sense brancá y un fassé dins un tést, estavan un en miítx de cada sementé.

Cada un d’ aquests abres té sa séua historia, y á més d’ axó, es melicotoné y sa figuereta foren sembrats es dia des naxement des dos atlots, y sa pomereta es dia que vengué al mon na Consuelo.

Mèstre Felip se quexá amargament des moxos veynats qu’ entravan á pèu plá dins es jardí, sense aturarse p’ es culs de tassó y colls de botella que té enguixats damunt sa paret.

Alabat abastament es jardí, me féren pujá dalt, per una escaleta que dona á sa carrera, á n’ es costat de sa porta de sa botiga. Es pis té un balconet (des que ja he parlat) y dues finestres á sa fatxada principal y una que mira á dins s’ alegría, vulgo corralet, de la casa. Es trispol es de mescla, y es sòtil du es ròst de sa teulada de s’ aygo-vés que tapa tota sa casa.

Una cambra á cada costat de sa saleta es tot lo que hey ha, perqué sa cuyna y es rebost están abaix.

Tot axó no té res de particulá, perque á la fí se tracta d’ una caseta com casi totes. Lo digne d’ estudi. lo pintoresch, es sa manera de está moblada. Entrant, s’ hi troba una tauleta pintada de vermey ab tapete d’ hule estampat; damunt s’ hi veu un tinté ample, de banya, y un quínqueròt de petróleo, y per allá damunt un aplech de romansos en papés de coló, cosits d’ un en un, dos jochs de cartes aferradisses y un pronòstich atrassat.

Aquell pare entussiasmat (com molts altres) pe’ ses obres des séus fiys, me mostrá picant es derré tros de coracero des vespre abans y carregant sa pipa amb ayre de triunfo, déu ó dotze dibuxos féts des majoret, á s’ Academia, copies infernals d’ aquells dibuxos de Julien qu’ han estat sa cenrada de s’ art á Mallorca. També me mostrá alguns minyons copiats en es vidre y repassats á ploma.

Pardemunt sa taula. hey havía una guiterra mal garbada, embotida y cerolosa. Mèstre Felip se girá á na Consuelo, que com sa mare y es dos germans, mos anavan derrera-derrera, y li maná que tocás es derré bolero qu’ havía aprés. S’ atlota s’ empagahí y digué que no ‘l sabía: son pare s’ enfadá y ella no tengué més remey qu’ obehirlo.

Graponetjá es bolero des Puig de Sant Pere, y á ses méues mostres d’ admiració, mèstre Felip s’ arrambá diguentme á s’ oreya:
— ¿No troba que té sandunga? En ses séues mans sa guiterra parcix un piano; un barbé des carré de Sant Miquel la m’ ensenyá amb números, y ja sab quatre tocades.

Vaig veure que no m’ escaparía d’ una revista de totes ses habilidats de sa familia, y axí va essé. En Zidro ja tenia aquell aplech de romansos; y sense encornenarse á Deu ni á Santa María, totduna que na Consuelo penjá sa guiterra, rompé á lladrá es romanso de la Fiera malvada. Son pare li digué, bavant, que glosás de cò es de Cuan Portela, y aquell cosset prengué es trot:

Escuchad señores míos
os diré de Cuan Pórtela
el ladrón más afamado
que…. etc., etc., etc.

Vaig doná s’ enhorabona á n’ aquells pares ditxosos, alenant á la fí, per veure acabats aquells exámens generals que m’ aglassavan.

Es temps que jo feya quatre vérbes amb na Consuelo, sobre si festetjava ó no festetjava, vérbes que son pare prengué en sèrio, diguentme que no poría pensá amb axó perque havía de descansá sa mare, vaig repará qu’ aquesta havía baxat á sa cuyna, y poch després torná pujá per dirmos qu’ es berená estava á punt de pastora mia.

Abans de debaxá, me cridaren s’ atenció ets altres mobles: una fitora dreta á un recó, un gambané damunt dues estaques, una barca de suro amb veles d’ indiana perduda, un cuadro pintat d’ un nostramo, germá d’ ella, representant una real féta amb daus negres y blanchs y quatre banderes ben estirades; una canyeta, unes quantes cadires verdes amb sitial de bòva, un canapé y una reconera amb una banya duyta de Porto-Rico y d’ un tamany extraordinari. Axó era tot lo que donava un espècte partículá á sa caseta de mèstre Felip.

Berenàrem en mitx de sa botiga, de frit amb pebres y beguérem es ví en tassó, pero abocantley de dins una borratxa de badana y broquet de canya. No va succehí res de notable més qu’ es bot que pegá, desde es plat d’ en mitx, una tayada de lléu tirós, que sa mestressa volía fitorá y que vengué á caure entre ses dues solapes des méus guardapits, damunt sa camía, dexant un regalim coló de brou de llantia, que no tenía res de agradable.

Una cosa me cridá bastant s’ atenció, y fou lo molt que begué sa mestressa Pixèdis. S’ homo, qu’ estava á n’ es méu costat, devant per devant ella, me doná una trepitjada espantosa pensant ferlí una senya á ella, y vaig notá que cada vegada que m’ allargava es tassó perque li servís d’ aquella mistura, na Consuelo la pessigava.

Quant acabárem de berená eran les déu; y abans d’ axecarmos de sa taula mèstre Felip va devallá sa fitora, per despenjá un meló aygordenté de dotze qu’ en tenia embarriolats y penjats á sa traginada, perque agontassen fins á Nadal; y Ilavó, girantse á mi, me digué molt sèrio:

—¿No troba qu’ aquí sa pressona menja de més bon gust que á dins Ciutat? Lo qu’ es á mí, que me lleven sa caseta y me llevarán sa vida,.. Ara podríam aná á doná quatre passes; y veurá una volta alegre. ¿A n’ á quina hora tendrás es diná á grau Pixèdis?

—A s’ hora que dirá el senyó Pau, perque ja sab qu’ aquí es dispòtich.

Los vaig dí que m’ era igual qualsevol hora; y partírem mèstre Felip y sa séua víctima… Sa victima era jo!!

IV

Armantse amb un bastó qu’ altre temps havía estat mánech de paraygo, y encapillantse un estorí amb cofa, s’ artista me va fé una senya tot gojós, y partirem amb un sol qu’ era bó per fregí òus de lloca.

Tothom coneix sa campinya que verdetja sa barriada des Moliná; es lo més trist d’ ets entorns de Palma, per sa senzilla rahó de que estant casi á nivell de la mar, es lo més enclotat que puga essé. Ido bé: mèstre Felip s’ encará á ferme creure qu’ allò era lo més poètich de Mallorca, y en certa manen tenía rahó, perque mos trobávam en es Carnatge.

Brollávam de suó; aquell sol de Setembre sense un alé d’ oratge m’ aufegava; y quant mos trobárem prop de sa torre den Pau, me vaig declará en uberta insurrecció, digüent á n’ es méu tirano:
—Fins aquí hem arribat, pero m’ en torn arrera.

L’ homo no tengué altre remey, pero abans tregué de dins sa butxaca una castanya de totes-herbes y m’ obligá á beure un glop, perqué no s’ estroncás sa suó.

Tornávam pe sa carretera des Coll den Rebassa, y dos amichs méus que passavan amb una galereta, s’ aturaren per demanarme si havía tornat loco ó si venía de fé meditacions en es Carnatge, sobre ses miseries de la vida y ses relliquies de la mort. Vaig desferme d’ ells axí com vaig sebre; pero si no s’ en duguéren es méu cós, s’ enduguéren s’ ánima: ¡tanta enveja me féren!

Quant arribárem á sa caseta, una fumassa y una fregitina espantoses omplían sa botiga. Mèstre Felip amb un bot se tirá dins sa cuyna; jo ‘l vaig seguí, y mos trobárem una pella plena de fetge amb ayet, que flametjava y amb ses tayades fétes carbons. Na Consuelo estava encamallada damunt es rentadoret, amb so cap passat per un ñnestró que donava á n’ es corral des veynat. Axí com sa finestra era molt petita, es cap casi hey ajustava, y es fum y sa fregitina no sortían per allá, y ella no se havía adonada de res. Encara no era jo dedins, y ja vaig veure sa pella al ayre y na Consuelo que pegá per avall. Son pare l’ havía agafada per un pèu y amb sa primera estirada la fé botá des rentadó.

Vuy callá lo que passá. Mèstre Felip se posá fét una fiera; cridá, mogué renou, tirá es capell p’ en térra y va doná sa culpa de tot á na Pixèdis sa séua dona. Aquesta s’ havía posada damunt es llit per descansá, y es dos atlots eran á n’ es Portitxol á fé nadá una barqueta de suro.

Me preguntaréu ¿qué feya na Consuelo, tan embadalida amb so cap á sa finestra? — No ‘u sé; pero vaig veure passá depressa, y com un gat qu’ ha fet maíg, á un jove sabaté, que menava un bulldog y que fumava amb pipa. Era es cigüeño de sa fía de mèstre Felip, sa causa de tot s’ escándol.

A forsa de bones rahons, vaig lográ que ses sanchs se refredassen un poch, y quant ses coses ja tornavan á son estat natural, després d’ havé atupat, sa mestressa y es mèstre, es dos atlots perque s’ havían banyat ses sabates, quant ja m’ havía atrevit á proposá que beguéssem un glopet, (perque sé que sa botella es sa llum de ses tempestats de botígó), y que féssem unes quantes malilles, sentírem es riny-riny d’ un carril, y ¡tach!… vat’ aquí que s’ en entran moguent bogiot y pegant bots set ó vuyt infinits, nins y nines, y una pareya de bona casta. Veure sa cara que posaren es méus amichs, era cosa de no podé fotografiarla. Tornaren verts, grochs, blaus, vermeys,… y no digueren una paraula.

Tant se vá trastorná sa mestressa Pixèdis, que no tengué forsa per durse á sa boca una copa d’ anís que tenia en sa ma. Ja está dit tot.

Sa dona qu’ acabava d’ entrá, quedá un poch enfrescada quant me vé; pero pensant que sols hey era per visita, s’ atropellá per di:
— Avuy que fa bona diada he dit á n’ aquest: «Toni, ¿qu’ anam á menjá una sobrassada am na Pixèdis?» y ¡tach!… hem près un carril, y ja mos tens.

Aqui comensá lo bò. Un infantó vengut de fresch prengué un crespell á n’ en Zidro, y axò bastá per pegá foch á sa pahissa. Hey va havè un san-quintín. Ses dues mestresses, que son germanes, se treguéren es cambuix, es dos mèstres se defiaren á qualsevol cosa, ets infantons sortiren plorant y cridant, sa grexonera de llampuga amb pebres trebucà dins es foch. Na Consueio se desmayá, y jo vaig creure que lo milló era tancá totes ses portes, y dexá sa botiga á les fosques. Bona la vaig fé!

Una cadirada per poch m’ obrí es cap; pero primé vaig volé obri sa porta de sa carrera, y abans de que sa claró hagués entrat, jo ja havia sortit d’ aquell infern que m’ havían pintat coló de cel.

¿No es veritat que pareix que s’ havían d’ omplí de caseta per tota la vida? Idò heu de sebre que l’ endemá dematí, mèstre Felip tengué cara per dirme, de damunt es portal y fumant sa pipadeta:

—Idò, senyó Pau, ¿no me dirá que li agafá? No pot pensá lo que mos devertírem, y justament vostè ja no hey era… Senyó Pau, vostè mos va fé una mala acció… pero es mal va essè per vostè.

Vaig tancá es balcó per no tirarli una cadira… Pero després el vaig perdoná, perque á la fi, aquell pobre homo era víctima d’ una loquería: sa loquería de sa caseta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *