I

Apunta, Pepita: un ebanico… tant; una piesa de pecho de oro… tant; un reloj de tres capsas… tant:

Axó dictava, ajupida demunt una tauleta iluminada amb un quinqueret set-mesó, la senyora Jusepa á sa seua nora Na Pepita. Aquesta escrivía ses notes, casi taquigráfiques, á un llibret de contes cerolós y escantellat, que per espay de vint anys va essé es confident econòmich manetjat p’ el senyó Pepe, un ex-sargent andalús amansat per la senyora Jusepa, y refredat á Mallorca fins á quedarse baldat á una cadira de repós, més de vuyt ó déu anys seguits.

Antes de passá endevant, será lo milló establí sa personalidad més ó menos civil, des qu’ han de figurá, de present ó per referencia, en aquesta pobre historieta.

La senyora Jusepa, de qual jovintut no convé parlarne molt, va posá ses mans demunt un sargent, estirat y fiero y andalús, que va prende sa llecencia poch després d’ acabada sa guerra d’ Africa. Va dexá de serví el rey per vení á essè esclau de la senyora Jusepa,

Penjá, el senyó Pepe, com á recordansa des centenars de moros escabetxats, es sabre, es ros, es poncho y es demés trastos de matá; pero regalá es calsons, com á regalo de casament, á sa novia.

A molts d’aquests homos forts, per andalusos y per guerreros que sian, los ne pren com á n’ es vi de fogoneu. quant está dins es cup, en es plè des bull, mata sa gent que sols s’ hi arramba; pero una vegada trascolat… no res: brou de llántia.

Axí n’ hi prengué á n’el senyó Pepe; encara qu’ estava á la flò del mon, passá molt poch temps de trascolat desde es cup de sa milicia y des bull des fadrinatje á dins es tonell des matrimoni; y ja no tenía forsa, no solament per matá una mosca, sino que sempre parexía que tenía pò de que ‘l matassen á ell. ¡A ell, que deya molt serio, que tots es peixos y taques de ranxo des séu uniforme, eran esquits de cervell de moro y de sanch de biduí!…

La senyora Jusepa se posá es calsons, y no ‘l dexava piulá. Fins y tot li doná orde de parlá en mallorquí, si volia que l’ entengués, y que dexás aná ses forasterades que no més servían per darse tò.

D’ aquesta exigencia resultá un mestay d’ andalús y pollensí, (ella nasqué á Pollensa,) que era cosa de llogarhi cadiretes.

A pesá de s’ apocament y d’ haverse esbravehit tan aviat el senyó Pepe, el cel enviá á n’es matrimoni un ínfant qu’era com un moxet escorxat; y que surá, gracies á n’es viveró y á sa cabra, que manetjava y pasturava es papay nou, convertit de Marte lletós en didot sech.

La senyora Jusepa tenia altres feynes; y com ja havía consentit á no tení sucessió, perque era granadeta, li va caure tòrt que vengués aquell reborday, y solía di quant el mirava:
—¡Ja se coneix que heu ests, fet de llepadures!!

Tal vegada en s’ única cosa qu’el senyó Pepe tragué sa llarga va essè en so lográ qu’ á n’ es nin li posassen per nom Leopoldo. No hi valguéren rahons ni rabietes, ni tampoch que la senyora Jusepa digués qu’ era un sant raro y que no ‘l tenía tractat. Més que tot axó, pesava demunt sa voluntat y sa memoria des veterano d’ Africa, es recort y sa veneració p’ es general O’Donnell.

Cresqué magre y anyívol s’ infantó, y perque comensá á pintá amb carbó ninots y cases y abres y velzíes y vapors amb so fum enrevoltillat, demunt ses parets que trobava, sos pares determinaren que fos artista. Arribá á fé d’ escultó á ca un tallista, y sempre dèbil y malaltís, sa mare el va casá amb na Pepita, qu’ ella li triá de cama á cama y qu’ era sana com un gra d’ ay.

Com en aquella casa no hi havía més voluntat que sa de la senyora Jusepa, digué un día:
—«Leopoldo, casèt.»

Y en Leopoldo allargá es coll, y s’ en va aná á casá, lo mateix qu’ hauría anat á prende una entrada p’ es toros.

Al cap d’ un any, una tossineta seca y ses oreyes transparents com á plegamins deyan ben clá ahont aniría á passá s’ hivern; y es dissapte dels Morts l’enterraren.

El senyó Pepe va aná ben prest á ferli companyía; perque es reumátich va prende cartes, y á pesá de tots es curanderos qu’ en passaren, no va fé més qu’aumentá de cada dia es patiments. Encara no havían vengut en carro triunfal ses untures ni es licor de la Sabana, y per axò li durá tant sa malaltía.

Casi es ben segú que allá, á dins sa tomba, costat per costat, pare y fill, amb sa tranquilidat de sebre que la senyora Jusepa no mouría escándol, devían fé bones xerrades, contantse moltes cosas qu’ aqui, demunt la terra, haguéren de callá per forsa.

( R. I. P. )

II

Ja sent ara qualque estèlich rectilíneo que se pregunta á ell mateix:—«Y bé, ¿que ténen que veure ets apuntes des comensament, amb tota aquesta historia mal pintada?»…— A n’ axò anam.

Viudes, no pensaren la senyora Jusepa ni na Pepita en mudá de modo de viure, sino en disfrutá de tots es medis de llibertat qu’ es nou estat y es no havé de cuydá es malalts, los donavan.

Una viuda es, en certes ocasions, una barca sospitosa; y tant pot issá gayardet de guerra, com bandera negra de pirata, com pavelló de comèrs, axí com més li convenga, segons ses aygos per hont navega y ses embarcacions á la vista que se propós abordà; axò si no cassa escotes de firme, per passà qualque bulto de contrabando.

En ses séues juventuts, havia estat la senyora Jusepa una dona agradable sense essè guapa; pero á les hores en que la vaig conexe viuda, no conservava res de tal agrado. Morena y fumada, de boca y baxos de cara, tenia, tota sa importancia de fisonomía en aquell joch d’uys que no eran fets per cara humana. Jo crech qu’ ets angelets esburbats, qu’ ajudan per divertiment á Deu nostro Senyor á pastá gent novella, se degueren equivocá de capsa, posant á sa futura senyora Jusepa uns bessons d’ uy des qu’ allá dalt ténen reservats p’es tigres.

Aquella mirada sèua donava cal-frets quant la desparava contra es qui ella volía trastorná. Amb aquella vista felina havia acovardat, després d’ etcisarlo, á n’es soldat d’ Africa, que sense pipelletjá havia vist vení es fiblons de sa cavalleria del Desert; y s’infelís no tengué mès remey qu’ usá sempre, després des matrimoni, unes uyeres de quatre vidres verts, perque deya, per amagá sa veritat, que «aci lo veia tóo más alegre y á zu mujé menoz clara.»

Na Pepita era un’ altra cosa. Tenía un ayre d’ innocencia y una cara d’ángel gòtich astorat, que ben observada, sempre dexava es dupte de si tenia llástima de sa gent ó de si feya befa, de part de dins, del mon y la bolla.

Casi es per demés dí que sa sogra vestía, feya ja molts d’ anys, d’ hábit morat de la Sanch, y sa nora d’ hábit del Carme, amb corretja de xarol y escutets de plata.

Poques vegades s’havia vist una unió més perfecta entre sogra y nora, com aquella que ‘n feya de ses dues Pepas, si no una sola personalídat, à lo menos una sola idea, un sol fi y una voluntat única.

Qualsevol pensament, per pervèrs que fos, nascut dins es front d’ una d’elles, trobava totduna que brollava en forma de paraules per una boca, sa conformitat amb sa mitja riaya de s’altra boca. De carácter oposat, d’ edat diferent, de gusts contraris, jamay havían tengut una disputa; perque na Pepita se doblegava com una canya, y ses furies de la senyora Jusepa, no tenguent ahont fé destrossa, no arribavan á sortí de dins sa gabia d’òssos des séu pit.

III

Ningú en aquesta terra mallorquina, ahont tothom sab quina sopa menja cada dia tothom y de quants de punts se calsan es vehinats y es que no ‘u son, conegué jamay cap finca ni cap renda á la senyora Jusepa. Sempre havia viscut amb s’orgull girat á s’enrevés, que consisteix en aparentá pobresa, pero en realidat no privarse de res; menjant molt y bò, á estil de sauvatgina: á dins es cau y amagant ets òssos.

No li faltaren comodidats, ja que li faltava respecte y consideracions, á n’ aquell pobre senyó Pepe, que assegut á sa cadira de la paciencia, sèrio, acartonat, coló d’oliva sabatera y amb ses vidrieres verdes devant la vista y en es costat des polsos, no tenía més entreteniment que pitjarse ses bolletes de cotó que li tapavan ses oreyes y que no dexava may de dú, segons ell deya, por un zuzurro cogido allà baix ab ses homitats dez campaments, pero en realidat, per ferse un poch sord, axí com se feya un poch cego amb ses uyeres, tot en obsequi de sa seua zeñora.

Aquestes obres de defensa, y sa famosa de n’ Alarcón, «Diario de un testigo de la guerra de Africa,» eran ses úniques distraccions que solían alterná amb so fuyetjá es llibret de contes y anotarhi ses partides qu’ ella li dictava y qu’ ell escrivia, amb sa lletra clara, llampant, espanyola y molt rasgueada propia de ses plomes de sargents.

Pero, ¿d’ hont sortían ses misses?

IV

Poques eran ses cases de senyó ahont no tengués entrada y fos ben rebuda la senyora Jusepa. Era una especie de Providencia inevitable, perque no hi havia matrimoni, naxement, malaltia, mort ò altre fet ò circunstancia extraordinaria, (sense contarne d’ altres de que parlarèm,) en que no se trobás, casi per art d’ encantament.

Si un ninet d’ aquelles cases de qui fa fè se feya un trench encara no l’ havian axecat y ja la trobavan. à ella, amb un papé d’ estrassa empapat en ví y sucre; y no hi havía cap senyora que ‘u fos per tení un flato ò cosa des nirvis, sense trobarse sa retjola de sal, calenta, enrevoltada amb franèl·la, ó sa tassa de camamit·la ó tilo amb flò de tarongí, ó s’ ampolleta d’ éter, en mans de sa Peparrina.

Aquest mal nom ley havian posat ses dònes de qualque casa, y es ben segú que vé derivat, y dret en candela, de paparra.

Pero ses séues especialitats visibles eran ses de matrimonis, naxements ó morts. Se passava de sol a sol trescant botigues y botiguetes, maretjant, cercant mostres, regatetjant, desplegant pèsses, y fent torná locos argentés y modistes y brodadores.

Encara no s’ havia trèt n’ Adela sa manta, y ja se trobava sa Peparrina que li feya senyes y escolts; encara es capellá més acostat á la casa no comensava á di còses á un malalt més ó menos agonisant, y Ella ja ho esquítava tot d’ aygo-beneyta, encenía sa candela, s’ ajonoyava, sortia, comanava veta negra per sa coxinera d’ es baul, medicina per mal de có (de ses dònes), corría per tendes y convents per comaná roba per s’ hábit, ó perque comensássen es ramellet de plata, ó sa corona de roses blanques, ó es vestidet de Bon-Jesus, si se tractava d’ un aubatet.

Conexia tots es recons de dèu ó dotze cases de senyó; y encara que sempre sol haverhi en tals cases una dona véya, qu’ es es factótum, v que se sol posá gelosa fins y tot de qualsevol iniciativa de sa senyora, no tenía cap de elles res que di de ses culetjadorades de sa Peparrina, perque elles eran ses primeres en aprofitarse de sa gran influencia que demunt es senyós tenia.

Perque axò sí: no ‘s posible trobà res més dols, més complacent, més amable y més amerengat qu’ es carácte que la senyora Josepa gastava á fora-casa. Es clá; com havia tirat tant de verí y fèl y vinagre dins ca-sèua, ja no li quedava dins el cos, quant posava pèu á carré, més qu’ es baxos de melassa d’ hont havia sortit abans s’ esperit de… contradicció y es geni repròpi de mula ressabiada.

Es séu manto protectó y es séus servicis devallavan desde dalt es cap des senyós fins á ses sabates de sa derrera mossa de cuyna de ses cases ahont tenia lado y vara alta.

Axi se compren es vot universal, s’ aclamació continua, que l’ arribaren á fé necessaria per tals cases, y que duyen á n’ es senyós de ses matexes á no podè moure un pèu sense la senyora Jusepa.

Si una dóna patía de mal de cap, li posava es dos pegadets a n’ es polsos; si hi havia enamorat de cuynera, Ella passava recados, y no se feya dolenta perque se véssen un instant á part ó banda; si sa senyoreta jove tenia qualque oficialet que no agradás á sa senyora vèya, ses cartes anavan y venían entre ses séues mans, y á dins s’ estudiet de ca-sèua sa Peparrina los donava á ells noticies, conseys, esperanses y seguritats, qu’ eran sempre agrahits á preu d’or.

A devall sa matexa manta ahont amagava una beguda per una cambrera capet, s’ en duya, de part de sa senyora, un ciri de mitja lliura á San Ramón de la Mercé; y apenes una novia comensava á avorrí sa sopa de carn, y ja á la senyora Jusepa li faltavan cames per escampá sa noticia per llevant y per ponent, y no se torbava molts de dies á comparexe amb un ciriet escrit, un papé plè de defensiuets y evangelis brodats d’ or y platayons, y á anuncià sa llista de relliquies que, á convents y á cases conegudes, tenia compromeses per quant fos hora.

Per aquest camí no acabaríam may sa relació de servicis qu’ abans he anomenat visibles, en comparació amb altres qu’ eran absolutament secrets, y en realitat es principals, es grossos y es productius, ademés d’ essè aquells en que na Pepita feya més papé.

V

Cada vegada qu’ un barco de guerra, d’ aspecte formidable y més net y cuydat qu’ una copeta d’ or, dona fondo á sa nostra badia, no puch dexá de pensá en quants de recons mal adesats, rovey per sa cala, y rates y altres miseries deuen está amagats á bordo, á pesá des gran esment y disciplina may descuidada. Idò bé: hey ha cases, de ses que parexen més ben muntades y conservades, que tenen es seus recons misteriosos, necessitats no sospitades, miseries morals y materials, ó vicis y debilitats, que costan menos d’ amagá que de combatre y desterrá pera sempre.

Circunstancies hey ha també, nascudes de vicis que duen coua y que qualque dia vènen á no tení espera ni consideració ni respecte a noms, á classes ni á categoría.

Per aquests glops amarchs ó verinosos, eran salseres de mèl ses Peparrines.

Fins aquí ha fet poca vasa na Pepita; pero ara veurèm si amb aquella cara d’ esperitada, era es bras dret de sa sèua sogreta y de qualcú més.

A na Pepita no la veyan p’es carré de dia. Era com ses òlibes, que no surten més que amb sa fosca, y no podían mirarla sense pensà que tenia cosa d’ ave nocturna, per mor d’ aquells uys redons y esglayats.

Mentres sa sogra corría y feya sa rata traginera per cuynes, cambres, alcoves, sacristíes, convents y botiguetes, ella guardava la casa. La casa estava á un carreró arreconat, y ademés d’ una botigueta adesada y petita, qu’ estava á la vista de tothom, tenía uns estudiets fondos, que travessavan á un piset amb sortida á un altre carré bastant enfora.

A s’ enfront de sa botiga, hey havía una ménsula de fusta aguantant un llantó, que cremava nit y día devant una estampa de Sant Cayetano; y ademés des retrato des general O’ Donnell á cavall, fet en litografía, es des dos morts de la casa, pintats al òli per un aficionat.

Es per demés di qu’ el senyó Pepe estava mapat de uniforme y demunt un fondo de moros destrossats, per entre figueres de moro.

Sa matexa cadira de repòs demunt sa que tantes vegades va tremolá de pó aquell león de las batallas, estava allá mateix; sols qu’ á les hores l’ ocupava, enrevoltillada y mitx adormida, una cusseta d’ aygo, amb so nas lluent y homit y amb un regalim de xocolate á cada uy, y amb ses llanes des devants dexades á modo de lleó amb manquitos y borleta á sa coua.

Res havia canviat en aquella casa desde trenta anys enrera, y tenia tot s’ aspecte de donà cobro à una familia de menestrals honrats, retirats de sa feyna.

Les servía á ses Peparrines una vèya, de tota confiansa, muda de naxement y parenta de sa sogra; y encara que cuynás, cuynava per ella casi sempre; perque ses dues senyores, encara que pobres, se menjavan lo milloret, que d’ amagat los duyan d’ una fonda.

A hora d’ encendre es llums, no faltava may la senyora Jusepa á ca-sèua. Fos allà ‘hont fos, feya una escapada, si no podía dexá del tot, y amb sa nora donava conte de tot lo qu’ havia fet y dexat de fé, passantse ses faldes de dú per dins la casa y ses sabatilles de canyamás, si no havia de torná sortí, com casi may sortia.

Tancava sa botiga, tornava á pujá dalt s’ estudiet, y dictava á na Pepita aquelles notes, per ses qu’ hem comensat, ó altres consemblants, que deyan: —Apunta, Pepita: dose cubiertos de plata, tant; una piqueta antiga, tant, una miniatura en diamantes, tant.

VI

Totduna que quedavan fets ets asientos, na Pepita se vestía amb gran esment, y mentres se passava s’ aclaridó y se donava quatre cops de borla, y amb unes quantes guyes de cap negre á sa boca se posava sa manta y s’ arreglava es flequillo devant es miray des tocadoret, sa sogra li dava ses noticies precises, que eran instruccions per lo que importava fé, aclarí, averiguá ó impedí aquell mateix vespre.

Cap general ha donat may ordes més clares amb més poques paraules, ni cap gefe d’ Estat-majó les ha enteses tampoch més aviat y amb més inteligencia.

Partia s’ estiu tota sola, y s’ hivern, acompanyada de sa tia (sa criada).

¿Ahont anava? Si l’ haguèssem de seguí passa per passa, podriam omplí un llibre, sols descriguent ses visites d’ una sola vetlada.

Solia entrá à ca’ una mestresseta véya, encarregada d’ aná per ses cases de préstamos à trèure ó empenyorá alhaques, á ca’ una pagesa alta y grossa com una torre de molí, amb sa cara de formatje de Gruyère, que tenía comissió de dides, que criavan à la vila. Pochs vespres dexava d’ aná á ca’ una senyora que l’ apreciava molt y li feya vèrbes, y allá hi trobava senyós de certa edat, estat y posició, y dels quals necessitava noticies y ells alguna informació, y ademés, qualque alhaca que, per evità vertadés conflictes, havían de rescatá de entre mans foradades.

Aquells personatjes que en es sigle parexían la capseta del bon seny, li comanavan unturesy begudes, qu’ eran especialidats de sa sogra.

Qualque vespre, partia amb un carril, y s’ en anava devés Son Rapiña, á veure si en es casull qu’ allá tenía per dexarlo á ses amigues y fé un favó en cas d’ extrema necessitat, hey havia res de nou; y dexava menjá per alguns dies á n’ es mussol y á n’ es moix negre, ó feya sa prova de ses candeles verdes… en combinació amb altres experiments trascendentals, que preparava la senyora Jusepa á ca-sèua.

Tenia entrevistes llargues, á una algorfeta de devés es Puig, amb un patró que feya es tráfech á Algé; y mentres algunes vegades ella li duya bultos que pesavan molt, s’ en duya altres vegades, quant aquell havia tornat de viatje, qualque rodill de papés francesos.

Pujava una escaleta que no tenia fí, á un carreró no molt lluny de sa Ferreria; y allá dalt, á un porxo fosch y arreconat, dins un rebost interió, hey trobava, després d’ havè fet moltes senyes y contrasenyes perque li obrissen, un jove magre, bisco y escabeyat, de pel coló d’ aram, que tenia vista d’ águila pexetera per conexe s’ or fi y unes ungles d’ acé per desmuntá pedres fines y muntarne de falses á qualsevol pessa, y qu’ era capás á retorce y á forjá un grilló de ferro de presidiari, y ferlo passá per pectoral històrich d’ un arcabisbe.

Tenía daus de tres o quatre pisets buyts…

Pero axò no tendría acabament, y me pareix que lo apuntat ja basta.

VII

Sempre entrava à ca-sèua per sa botiga. Si no hey havia llum á s’ estudiet, era senyal de que sa sogra tenia visita; y axò era lo acostumat.

Sense fé renou, perque tenía derrera sa porta unes sabates de goma, s’ en pujava, y per un foradet ubert á derrera un quadro, penjat en es quarto des piset vehinat, ahont tenia la senyora Jusepa es sèu xibiu, ella veya ó escoltava lo que li convenía; y poch després, se presentava, diguent sempre que venia de fé ses séues devocions.

Se fa imposible detallá ses entrevistes que allá dalt hi tenían persones respectables, y ses escenes que s’ hi desplegavan. Lo que més ressaltava era s’ importancia principal que na Pepita allá representava, fins á n’ es punt, que antes d’ arribá ella, sa sogra jamay se comprometía ni determinava res.

No queda més remey que parlá de tals escenes y entrevistes en forma de sumari.

Hi anava una mare honradíssima, de familia principal, per demanarlos un remey segú, per rompre s’ etcís d’ una polissona, qu’ havia servit á ca-séua, y que duya es seny begut á n’ es séu fiy majó.

Hi anava una fadrina veyarda, tan rica de bens com despossehida de gràcies, que volia que li féssen ses cartes, costás lo que costás, per veure si era cert lo que li deya es cap y havia somiat tres vespres seguits, respecte de una persona que tenía interés per ella.

No hi faltava qualque viuda, cap de casa, que li duya, perque ho venés per sotamá, una dotzena de cuberts amb sa cifra mitx llimada y un medalló ó ventay ó retrato de miniatura y de gran mèrit, que dexavan anà, quant los treyan des papès descolorits y d’ ets estuches picats, s’ aroma d’ antiguedat que no ‘s pot falsificá.

Alguna xòrca orgullosa, pero lletja, los demanava uns polvos per fé parlá, d’ adormit y somiant, es sèu espòs, perque ella tenia algunes sospites… y volia sorti de duptes… per está tranquila.

Una viuda, jove y plantosa, hi anava, feta un mar de llágrimes, y los contava pedres menudes, sa traició d’ un subjecte mal ánima, que l’ havia enganada per massa bona y per massa bon cò; y ja qu’ ell no li volia torná s’ honor, volia que ley proporcionássen, pero prest, ses Peparrines.

Una criada vèya, de s’ absoluta confiansa des sèus senyós, hi anava perque aquests tenían necessitat d’ una dobla de vint, per fé callá per ara sa botiguera, es fariné, es sabaté y demés genteta, que ja los perdían es respecte, y tenían sa desvergonya, —perque avuy en día no hey ha criansa,— de entregarshi á demaná es contes…

Una mare, que no tenía bé a la memoria si es día abans li havían dit ellas si per assegurá s’ enamorat de sa fia, (un bon partit de Porto-Rico), havía de fermá, devall sa cadira des novio, un dragó per sa coua, ó pes coll, ó per ses cames… amb un cabey d’ ella.

Una senyora, que flastomava, y era tota una senyora, —segons deya,— hi anava per durlos un saquet de nit plè d’ alhaques, perque les fèssen corre, ja que ‘s duenyos que les davan per perdudes, perque la jostici hi havía posat ma, tant mateix no ‘n tendrían profit, y no volia que la comprometéssen á ella… perque eran de varies pressones… (que les havían robades).

VIII

Quedavan totes soles sas Peparrines.

Antes d’ aná á n’ es llit, y en poques paraules, tenían resolta sa manera més profitosa (per elles) d’ arreglá cada un d’ ets assuntos qu’ aquell vespre havían cayguts en ses sèues mans. ¡Tantes eran ses bones relacions, sa sèua práctica y es sèus medis!

Compresa sa naturalesa de tals assuntos y ses poques maníes y escrúpols de ses dues viudes, es cosa fácil endeviná que desprès de ferse d’ or, tenían assegurada, per sa complicidat, cada dia més estesa, ab moltes famílies, sa bona correspondencia y s’ estimació (á lo menos externa) de tots es qui s’ havían servit d’ elles, ó se podían veure en es cas d’ haversen de serví…

Sortia es sol, (perquè surt per tothom), y altre pich la senyora Jusepa vestida de morat y amb so rosari en sa ma y sa cara trista, tornava á fé de Providencia p’ es qui la conexian menos ó la necesitaran més.

Se ponía es sol… y altra vegada, á encesa de llums, tornava á ajupirse demunt sa tauleta iluminada p’ es quinqueret nanell, y dictava:

—Apunta, Pepita; un ebanico… tant; una piesa de pecho de oro… tant; un reloj de tres capsas… tant.

IX

Fa pochs dies que la vaig veure a la senyora Jusepa. Está feta una jaya, y apart d’ algunes taques negres que li han sortit desde sa conciencia á sa cara, y de lo ruat des polsos y galtes, té s’ aspecte respectable, perque á forsa d’ havè duyt, per espay de tants d’ anys, ben fermada sa máscara de s’ hipocresia, ha arribat á soldá amb sa pell viva; y ara aquell caramull d’ infamies passetja una cara de santa de cartó… encara que tacada.

Pero aquells uys de tigre tenen més brillo que may, y no es possible mirarlos sense calfrets.

Anava amb una crosseta y es rosari; sa manta molt endevant, y acompanyava dues jovenetes de bona casa.

M’ agafà d’ apart, y ma va di que na Pepita havia fuyta amb un senyó, cap a Barcelona, y que li havían fet casa-santa (?) Y fent sabonereta p’ es recons de sa boca, morada y humida, y espiretjant ets uys felinos, me deya:

—¡No sé qu’ hauria fet aquella descarada, si jo no li hagués dat bons exemples!… Hey ha faltat poch per desacreditarme devant es señorío.,.