(Cuadro de males costums)

¡¡Sabs si s’ enveja fos tinya
Qu’ en veuríem de barrets!!

Lo qu’es es panyo era de lo milló. Sa mestressa el va triá á Can Bil·la, y no vengué á una pesseta. Panyo ras, de bon negre, atapit y més fí qu’ una seda: amb una paraula, ella demaná panyo de Retgidó, y la serviren bé. El va tayá un sastre capás de doná á un indio bravo es perfil d’ un diplomàtich, (perque en aquestes ocasions ses sastresses no se pican), y tant es fòrros, com es botons, com s’ hechura, donavan les dotze.

Encara com qu’ el veja, amb ses ales axamplades demunt es llit de matrimoni, es dissapte abans de estrenarlo per aná á la Sèu, demunt es cubertó blanquinós d’ indiana de xinos, amb ses mánegues allargades en actitud de súplica, y que com qu’ aquella pell demanás un còs, axí com es còs havia de desitjá un’ ánima. Cada dèu minuts sa mestressa obria ses vidrieres de s’alcova, hey entrava de puntes, per no alsá pols, y el contemplava amb so mateix carinyo qu’ un naviero mirava, altre temps, es séu barco, antes de tirarlo á la mar. A forsa de mirá es frach, li arribava á parexe que s’ enredonía, que se remenava, qu’ aquella pelleròfa d’ homo s’ axecava feta un Retgidó, y fins y tot una persona. Bé es veritat que sa mestressa era dona de gran imaginació. Per gracia especial, el va mostrá á n’ es majoret, quant arribá d’ escola, amb sa matexa magestat que Deu hauria mostrat s’ argila es dia abans de forjá s’ homo.


Sa funció comensava á les dèu y mitja, pero á les sis des matí tota la casa anava en rauja. Contra costum, ella l’ acompanyá á missa, á ell, perque deya, y tenía rahó, qu’ amb so havè de tení esment á n’ es Mèstre de cerimonies y á ses coses, no devia valè l’ ofici, un dia axí. Contra costum, aquell dia ell va berená de xocolati en lloch des fritet de reglament, perque aquestes coses pujan; y contra costum també, es sabó d’ oló va desterrá s’ aygordent per rentá es clotell, sa gargamella y sa post des pits á mèstre Quietano.

A les vuyt y mitja ella comensá á vestirlo amb tota sa conciencia y sa simetría possibles. Tot va ana bé fins á n’ es posá sa corbata blanca, pero los tragué d’ apuros una vehinada modista, que té unes mans d’ or per aquestes coses. Havia près sa colada tendre, y l’ homo estava á punt de que li encapillassen es frac, pero encara no eran més que les nòu. A les dèu feya contes aná á la Sala, pero aquella hora no passava may.

Mèstre Quietano se passetjava per dins ca-séua, en guardapits; pegava una uyada á sa mètlera, posava una fuyeta de lletuga á n’ es canari, fumava un xigarret, qu’ á mitjan lloch se desfeya y s’ apagava; sortia á n’ es balcó, y comensava á posarse es guants antes de posarse sa pessa, perqué sa mestressa trobava qu’ es polvos y es borregó de sa cabritilla li tirarían á pèrdre ses solapes.

A la fí tocaren es tres quarts, y ella li posá es frac. Li queya una pintura… y sa bava á sa mestressa. A mèstre Quietano no li queya res, perque s’ emoció el tenía trastornat. Traginá un frac impòsa; per afegirhi un flòch de colorins y una medalla, ja ‘s cosa de lo alto.

—Demá mateix vuy que t’ en vajas á retratá, (li deya sa mestressa), ja no ests cap nin, y tots hey tenim es péus.

Sortí de la casa mèstre Quietano, y en es balcó, ella, es tres nins, sa nina, es quissó y es moxet y totes ses vehinades. Entre empagahit y satisfet, l’homo atropellava, vermey com un pebre, y caminant desorientat, com una rata empebrebonada.


Encare mèstre Quietano no havia mastegades ses ales des frac demunt es vellut des banch de la Sèu, y just devant ell, ja ‘l miravan de fit á fit y sense pipelletjá, sa séua dona y es quatre infants. El se menjavan amb la vista.

Renyines de capsal, males nits, dides, apuros, caygudes, trenchs, males temporades, poca feyna, bregues amb sògres, patates á nòu… tot, en aquell moment desaparexía de devant ets uys de mèstre Quietano, y desde aquell tròno de gloria no veya més qu’ una escampadissa de mantes, empedregades de cares, y cares brufades d’ uys que ‘l miravan, y entre totes ses mantes y ses cares y ets uys, ets uys y sa cara y sa manta de sa séua esposa.

¡Ja ‘u devia essè sabi es qui va inventá es frach! Devía conexe es moviments d’ es cor humá, milló qu’ un rellotgé es moviments d’ es resortes d’ un rellotge. Un frac no s’ embotona may; y encara que tots s’ embotonassen, s’ hauria de faltá á sa regla p’ es fracs nous d’ es Retgidós novells, perque ó rebentaria es frac ó es Retgidó faria un trò. Heu he observat molts de pichs; quant un Ajuntament nou va per primera vegada á la Sèu, succeheix tot lo contrari de lo que passa á una diligencia. A n’ aquestes, quant partexen, no hi caben es passatgés; pero encara no han passat ses Enramades, y ja hi balderetjan; pero á s’ Ajuntament, á mitjan funció ja fan òli, y s’ estrenyen, y se fregan ses caderes, y s’ han de fé corre es derrés. Axò que pareix raro no ‘u es, perque sa satisfacció propia que creix amb sa admiració esterna, tantes mirades envejoses, tanta veneració y respecte de part d’ es compatriotes, conciutadans, y qualque vegada, contribuyents, bastan y sobran per estufarlos, enredonirlos y inflarlos com á serps atupades amb canons de pipa.

Entre es més esponjosos estava esponjós mèstre Quietano, y tenía motiu. D’ es banquet d’ un telér enrevoltat de dos y dos, havia saltat á n’ es banch de vellut vermey galonetjat d’ or, y s’ ho merexía. A l’ esquerra tenia un propietari, á la dreta un hisendat, més enllá un senyó, més amunt un noble… y sa mestressa no cabia en pell. Ell la mirava es temps des sermó, perqu’es s’ únich temps en que no han de está alerta á ses maniobres, y més de dues vegades una llàgrima imprudent havia guaytat per aquells dos pareys d’ uys remollits per s’ emoció.

Cada pich que sa medalla s’ eclipsava derrera una solapa des frac, ella li feya un gesto, y ell la posava á plom; cada pich qu’ es temps de sa funció, el s’ axecava, ella li feya senyes antes de que se tornás asseure, perque tengués esment á alsarse ses ales, pues li parexía qu’ en no anarhi alerta, més qu’ ales de frac parexerían coues d’ ay, per lo mastegades.

Acabà sa funció, perquè tot acaba en aquest mon (menos sa miseria, sa mala fè y ses obres fetes á jornal) y sa mestressa ja esperava la Ciutat (avuy Ajuntament) dreta amb sos infants devant sa pica des portal d’ Almoyna.

Aquells sabaterons amarats, vestits de poriòl soldat, rompéren es redobles, y à sò de tambó, anaren passant, sèrios, graves y estirats, aquells pares putatius que se sacrifican per nosaltres. Cap frac hey havia tan lluent, tan coriós, tan fí, de tan bon negre, ni tan poch maltractat, com es de mèstre Quietano. Allá, amb so rellum d’ es ressòl de sa plasseta, que pega de repèl á n’ es panyo, es quant se veu si un frac té pèu de blau ó ala de mosca; allà se coneix si un capell es nòu ó replanxat ó remuntat, ó si ja ha pres negre de… cavall de carril. Es capell de mèstre Quietano parexía de llauna xarolada, sense cap pel alsat a n’ es cantell, perque li havia dat tres passes de mocadó de seda, amb dissimulo, y s’ havia esborrat ses jonoyeres, que va essè lo primé que li mirá sa mestressa. Aquesta corregué derrera, derrera, un tros; pero llavò adressá p’ es primé carré, per anarlò á esperá á ca-séua.


Perduda aquella especie de virginidat ruborosa (desde ‘s moment que se trobá mesclat amb sos altres), y que li feya pesá es frac demunt ses espal·les com si hagués estat de ferro fús, ja no se trobava l’ homo tan mal aplè. Sa sanch ja li circulava amb certa llibertat per ses mans alliberades des guants, totduna que va essè possible; es capell de tròna ja no li xupava s’ enteniment, y es frac ja no li era una camía de forsa. Axò no vol di qu’ es nostro Retgidó tengués s’ us complet de totes ses facultats ni que estás amb son plé conexement; pero ja conexía es coneguts y ja sabia per ahont caminava. Axí es que quant sortí de la Sala per anarsen á retiro, era un homo nòu, aparte des peus, que amb ses botines de xaròl li havían près es rebull, y no podia doná passa.

Quant va embocá es séu carré, sa mestressa ja l’ esperava en es balcó amb sos tres nins, sa nina, es quissó y es moxet, y ja havían sortit á tots es portals, balcons, finestres, y porxos, tots es vehinats que no dinavan ó no feyan l’ hora. Prova que mèstre Quietano estava més tranquil, s’ haverse aturat á fé una vèrba amb sa barbera d’ es costat, que li paupá y li mirá sa medalla per cada cara y que va cridá s’ homo perque la vés.
—Mírala bé, (li digué molt serio es Retgidó), mírala bé, que ja no ‘s fácil que la vejas de més pròp.

Es caga-nius movía un escándol, cridant:
— ¿Pay, que ‘m duys? ¿Pay, que ‘m duys?

Y l’ homo s’ en pujá á ca-séua, perque segons assegurava, á més des mal que li feyan ses botes, trobava qu’era hora de diná, perque ja tenia l’ ánima á n’ es pèus. Jò ‘n conech d’ altres que la hi ténen tot l’ any, maldement hajan dinat.


Es dilluns dematí, després de darli una uyadeta de sòl y de dexarla que no parexía tocada de mans, sa pessa quedá penjada á dins es guarda-robes… Aquí comensa á faltarme való…

Aquell frac amparava, amb ses seves ales, totes ses il·lusions cumplides d’ un matrimoni antich; y quant el posavan cada diumenge demunt es llit, perque no s’ arnás, amb ses mánegues y ses faldes axamplades en creu, parexía un mònstruo domesticat per protegí aquella casa contra ses envestides de sa dissòrt. Y aquella medalla penjada p’ es coll d’ una Divina Pastora qu’ estava dins un escaparate demunt es cantarano, parexía s’ emblema de s’autoridat divina, respectada y venerada per sa guarda d’ anyellets envernissats qu’ amb so cap baix y còp-piu mos representavan á noltros… contribuyents.

Per una d’aquestes fatalidats que per tot lo mon passan, pero que d’ Espanya no ‘n surten, á mèstre Quietano el dimitiren de Retgidó… ¡y axò que sa mudada li havía costat cincuanta lliures, dessèt sòus y onze dinés! y axò que no feya tres mesos que la tenía y no l’ havia duita més qu’ aquell pich!

Totes aquestes rahons no bastáren per fé caure es plat de sa balansa de sa part des nostro Retgidó y… un hora-baxa, foscando, á sa matexa hora en que ses rates-pinyades (més ó menos municipals) surten á fé revoltèris, y ses òlibes giscan dalt ses terrades, un ministre tocá á ca’ mèstre Quietano… y des coll de sa Divina Pastora, sa medalla desitjada, que ha acariciat tants de pits patriòtíchs (?), va passá, després d’haverla besada es matrimoni, á ses mans d’ aquell ministre, que ‘u va essè de mort, per ses ilusions de mestre Quietano, per ses satisfaccions de sa mestressa y per s’ honor de tot es barrio.


Per molt que sa ma d’ es Temps, graponetjant dins es cor de s’ homo, ho arranqui tot, inclús es mals instints, no logra may desarrelá s’ esperansa. Cap Govern ni cap Governadó se recorda de mèstre Quietano; pero cada diumenge es frac estén ses quatre antenes demunt es llit de matrimoni. Sa mestressa, que ja comensa á veurehi cla amb aquest assunto, ha cercat desfersen, per devall má, venentlo á alguna comercianta de levites emprades; pero may ley han volgut comprá, perque diuen qu’ un frac no serveix per rès; perquè es qui l’ han de menesté el volen nou, y es qui no l’ han menesté no ‘l poden dú ni ‘n poden fé més qu’ un jaquet de chulo que en aquesta terra no s’ estila.

Crech que encara qu’ hagués trobat compradó per sa pessa, no s’ hauria atrevida á vendrerla, per no havè de teni es primé escàndol amb so séu homo, Pero axò si, cada diumenge decapvespre, quant mestre Quietano amb sos colzos demunt sa taula, després de diná, fa es xigarret amb molta calma, ella entra dins s’ alcova y surt amb so frac estès amb actitut de dá un recorte, y després de darli quatre espolsades al ayre, li diu:

—Y bono, que n’ hem de fé d’ aquest trasto? ¿Vols que veja si ‘n sortirà una pessa de còs p’ en Sidoro?

—No.

—¿Vols que veja si mos ne farán russes per s’hivern?

—No!

—¿Vols qu’ en fassem uns guardapits p’ en Pepito?

—No!!

—Idò, en no essè qu’en fassem agafadors de planxa…

Aqui mestre Quietano li despara una uyada despreciativa bastant elocuent perqu’ ella giri en redó y estoji, fins es diumenge que vé, lo qu’ antes era prenda d’ aliansa y ara es esca de renous. Abans d’estojarlo, mestre Quietano hey sol entrá, escuses de tancá bé ses portes des guarda-robes, que se solen entrecualcá; y quant surt, casi sempre ets uys li espiretjan. Respectem aquets dolors.

Ja sent que me preguntarán: ¿Y quant espera mestre Quietano podé encapillarse es frac? ¿Creu torná essè Retgidó?… De cap manera: mestre Quietano ja sab que amb so séu frac no esclafará més es vellut vermey de la Sala… pero espera planxá sa friseta verda de la parroquia.

Carlos quint va entrá á Yuste… Mestre Quietano entrará á sa prohomonia del Sagrament.

Allá hey durà sa séua bona fé y es séu bon frac.

¡Deu fassa que l’ any qui vé los vejem á sa processó del Corpus!