I
Fora barret! Demá es sa gran diada. Demá es sa gran festa. Demá es qui creuen en tot y es qui no creuen en res; es qui duguéren barretina de llana vermeya y es qui duen barretina de seda negra; es mariné de clotell amb daus y es pajés de mans acalapotades; sa senyora y sa criada; es mosson y es titulat, s’ homo de conexement y es retgidó, tots van á ajonoyarse devant s’ antiga figura que reb adoració á l’ iglesia de l’ Hospital.
No sé si es per sa situació providencial de sa capella de La Sanch, enclavada entre sa Loquería, l’ Hospital y la Misericordia, que venen á essé tres hospitals, es de s’ enteniment, es des còs y es de sa bossa; que pareix, y més en tal dia de bon dematí, que hi reina sa vertadera igualdat social. Es toldo llistat ombretjant es pati, s’ aroma de sa murta escampada, es renou d’ entornpeus, es moviment des ventays, que vists sense mirarlos, parexen un esbart de papayones pintades, sa fresqueta des mati, es saludos cariñosos des cigüeños, que tréuen es traque de llista y es panamá nous, á ses atlotes que també tréuen es vestit nou d’ escambray amb escotadura cuadrada; tot axó fá que en aquell pati posat entre el bé y el mal, entre es qui patexen y es qui esperan, com un terré neutral entre Deu y el mon s’ hi passeig un poch ufanosa sa carn y no deix de ferhi cualque passada el dimoni.
A dins l’ iglesia es altra cosa. Es llums á forfollons devant sa figura adornada amb sa túnica milló entre ses millós, es miracles espolsats, la gent atropellantse per pujá á adorá, es remugament de tantes veus sortides, unes des có, altres de sa boca, totes des llabis, fa que un se senti conmogut devant tanta fé per creure, tanta esperansa per resá y tanta caritat per pagá la festa. Tot lo que se puga dí per espressá s’ universalitat mallorquína de sa devoció á La Sanch, es poch. Demunt ses voreres d’ aquella pica d’ aygo beneyta s’ hi posan com á palomes que van á beure d’ estiu á un cocó, mans blanques just la neu, mans enclitanades amb núus, que parexen de bambú; mans amb ses ungles gastades demunt es mánech d’ una eyna; mans que per no perdre sa costum, dexen cinc regates en es màrmol; y mans que si no fan s`aygo sanguinosa es perque no la tocan, ¡tanta sanch duen entre carn y ungla, aplegada graponetjant dins ses entranyes des germá prohisme!
En aquesta térra, sa gent més descreguda creu en La Sanch. Es qui dexan sa cuyera á n’es colegí d’es carré de Sant Miquel, ó fan estudis per anarse á graduá á Ceuta, se cuydan molt bé de ferli part de ses seues economies; es mariners honrats qu’arriban de viatje amb sos cabeys lluents, amb sa saladina des darré cop de mar, si no hi van en pelegrí, descalsos y carregats de cadenes, s’ hi presentan amb sa dona y es gavinons á darli gracies per s’ arribada; y de ses sacerdotisses de Vènus no ‘n poden di qu’ encengan un llum á Deu y s’ altre á n’ el dimoni, perqué á ca-séua tenen un llantó devant s’ estampa, y á sa capella posan un ciri devant sa figura de La Sanch.
La Sanch aquí heu abriga tot, y per axó aquells infants que no son de nigú, perque poden essé de tothom, se diuen que son de La Sanch. La Sanch, després de tot, té bones espatles.
Dins poch temps hem vist caure institucions que parexian etèrnes, homos que parexían segús, dinastíes qu’ estavan arrelades. Unes idèes han aufegat altres idèes, uns principis han desacreditat altres principis; tot se muda, se crivella ó s’ esbravaeix; pero La Sanch sempre es La Sanch. Jo conech homo que se diu llibre pensador, que vol que l’ enterrin á s’ hortet d’ es cementeri, pero amb una estampa de La Sanch á dins es baúl. He sentit negá á Deu, insultá es Sants, calumniá á persones respetables, devant un homo que deya qu’ axó no li alsava es ventrey, pero á n’ es mateix li he vist omplí sa cara de dits á un curro forasté que posá sa llengo demunt La Sanch. He sentit una definició tan original per explicá aquesta devoció, que no puch passá sense dirla. La Porísima, deya aquest, (qu’ era un sabateró passat per aygordent) es la Sanch des Señorío; El Còrpus, es la Sanch de sa gent de ploma y arpa; y La Sanch es la Sanch de tuthom.
II
Havía fet propòsit de no remoure ossos morts. Volía aclucá ets uys devant ses ombres respetables que en anomená La Sanch se presentan devant la vista; pero no pot essé; no puch dexá de rendirlos amb ma pobre ploma el grat homenatge de sa meua admiració y de sa meua enveja.
¿Qué s’han fet, ahont son, qui sustitueix aquells homos de ca-séua, menestrals honrats que formavan sa disolta prohomonía de La Sanch? Jo no conech s’ historia d’ es seus servicis; no m’ importa conexe ses interioritats d’ una associació á sa qu’ amb el temps confiava pertanye, pero sé que sa processó d’ es dijous Sant ha perdut tot lo que tenía de edificant, d’ ensá qu’ ells hey faltan, encara que hi vajan es bomberos, que casi tots son manobres.
Recordaulos; serios, ben plantats, rebassuts ó estirats de cames, tots tayats amb un patró, lo que prova que ja venían á n’ el mon predestinats á tan alt destino; amb sa satisfacció des seu carrech pintada á sa cara, amb patilles retayades, amb sa part baxa de sa fisonomía y es clotell més sá qu’ un gra d’ ay, afeytats de fresch, amb gotes de suor suplint sa granadura des pels, barret de seda negra amb so borlí tirat en derrera, panxeta al ayre, panxeta verge continguda amb sa percinta de plata, neta com sa conciencia des qui le duyan, amb ses cinch llagues repolsades demunt s’ escut de la casa servint de blindatje á n’ aquells llombrigols qu’ honravan sa tant desitjada vesta, que parexia més negre baix d’aquells colls enmidonats y blanchs com la tefa de la neu.
Tota Mallorca sab lo gelosos qu’ eran per sa seua germandat, y lo que costava arribá á ocupá un lloch buydat per la mort. No som fort amb etimologíes, pero se cèrt qu’ es nom de vestas amb qu’ es poble los conexia, venia dret en candela de ses sacerdotisses de Vesta, de ses Vestals, sacerdotisses romanes, que se cuydavan d’ afegí estellicons á sa flamada que cremava nit y día demunt s’ altá de sa diosa. Y segurament deuen aquest nom á n’es rigor per ses faltes possibles; y si aquelles verges feyan morir emparedades á ses que descuidavan ses seus obligacions, ells, segons deya sa veu pública, haurían fet morir envidriat á n’es qui no hagués estat homo per cumplí amb ses dolses costums y ardents adoracions á ne que s’ entregavan aquells benemèrits devots, que dexavan ses feynes moguts p’el desitx de cultivá sa vinya del Senyor, inflamats amb lo pur amor de l’ esperit diví.
Ells… Pero no acabaría may, si hagués de parlá de totes ses seues cualitats y fer mèrit de tots es qu’ els adornavan. Parlant d’ ells he dexat de parlá de La Sanch; encara que ben mirat tot vé á essé ú, perque entre La Sanch y ells no hey havía pa partit. La Sanch era per ells una especie de germá majó fet de llenyam, que encara que enclavat á dins es seu ninxo, los tenia á son servici, y per sa seua honra y gloria trabayavan com á negres. Ells feyan sa cera y demés sustancies destinades á cremá, be fos á dins sa santa capella, bé fos á dins ses devotes entranyes que amb tant d’ ardor la cuydavan. He dit que no acabaría may, y sería vé. Tirem sa capa demunt es qu’ han caygut.
III
Es tant y tant lo que hey ha que dí sobre ses formes qu’ entre sa generalitat pren sa devoció á La Sanch, que no es possible parlarne. A dins moltes famílies, La Sanch es es pèrn de sa moralitat y de ses bones costums á sa seua manera. Com una petita mostra, entre mil qu’ en poría presentá, acabaré aquest article recordant paraula per paraula una conversa que l’ any passat vaig sentí, tenguda entre un municipal retirat y un mariné amb pelatje de vey-marí.
Son les sèt des matí de sa diada de La Sanch: s’ ex-municipal dona sa má á n’ es majoret, nin de sèt anys, xato, ben enmidonat y manetjant una vergueta amb pom com á de plata. Es mariné pren aygo beneyta, ne dona á n’ es companyeros, després d’ esquitá tothom de cuatre passes voltant, y surten de l’ Iglesia.
Mariné.—¿Qu’ hey ha, Toni? ¿Axò que ja ‘s teu?
Ex-municipal..— Nat á ca-meua, cosí ‘n Tèm; (á s’ atlot) digues criat vostro.
M.—Xel aná: ¿no veus que s’ atlot no está llatí?
Ex.—¡Ca hombre! es que no dú mès idea que s’estampa qu’ he promès que li compraría á sa taula. Avuy hem esclafat sa lladriola y vuy cumplí sa paraula. Ell ja ‘u sab: mentres me crega, no li faltará res. Ara ja té missa, més tart vendrá á la festa, y en haver dinat tornarém.
M.—Axó es encaminá bé s’ atlot.
Ex.—Ja ‘s de rahó!! Ja fa dos anys qu’ es caperutxa; vaig gastá sèt pessetes amb una llenterna de martiris, y sa mare, ella, li dexa es mocadó de nipis qu’ es cunyat li enviá de Filipines, y li dona una pesseta en pessa, sense contá sa cera, per comprá confits, perque s’ atlot puga queda bé.
M.—Axò es encaminá s’ atlot conforme.
(Compran s’ estampa, y prenen cap á sa costa).
Ex.—Y mira que en el dia d’ avuy puja un jovent!! No hey ha cristiandat, ni relligió, ni res nat del mon; tot son cassinos, societats, quedèmis y altres herbes. Si aquest pren aquest rumbo, li rompré una espatla.
M.—Y bé que farás; m’ agradas perque encaminas bé s’ atlot.
Ex.—Cada diumenge y festa, m’ agrada doná es recreo á n’es còs. Si hey ha toros, toros; si hey ha tancats, tancats; si hey ha reñidero, reñidero; si hey ha títeres, títeres; si no hey ha res d’ axò, cap á ses Enramades á fé cuatre tútis y beure mitx aumüt; pero es remato, s’ atlot ja ‘u sab: cap á La Sanch.
M.—M’ agradas. Axò es es tocá natural, y encaminas bé s’ atlot. Y mira que sa capella está á punt de pastora mía, dona les dotze y pareíx una copeta d’ or.
Ex.—Com de facto no hi manca res, ¡y mira que n’ hi va de gernació!
M.—Hombre, axò es de cada any: ¡una que en no essé ó moro, ó heretje, ó lluterá, ¿qui es que no vá á La Sanch tal dia com’ vuy?
Ex.—Sa meua ja ‘s deu cremá, y axò sí, lo qu’ es ella porá essè tan repropi com vulgas, pero cada dilluns horabaxa heu dexa tot per aná á La Sanch amb aquest. Cada vegada li mostra sa robeta penjada per miracle; perque, com aquest treya es barram, el tenguérem ara badaya ara no badaya…
M.—Jo també hey estich mapat á un miracle al oli, que está á l’ esquerra com pujam; vaig caure á la mar, y si no ‘s per La Sanch, es taurons haurían sopat de quèrn catalinera. Jo pens que com més vá, més devoció té; ni repoblicans, ni federals, ni crups, ni heretjes, ni protestants, ni ningú l’ han poguda descreditá.
Ex.—¡Ja ‘s de rahó! mira quants d’ anys hey ha hagut vestas!…
M.—Jo t’ ho dich: ni rey, ni general, ni birbe es capás á descreditarla.
Ex.—¡Lo més bo de fé del mon!…
M.—(badant es uys).—¡Rebenta, hombre!
Ex.—Que la dugan á la Sala!
No vaig sentí res més, perque s’ en entraren á sa taverna de ca ‘n Moreno.