I
Ja ‘s sab que no tractant de pintá un gitano, difícil ha d’ essé pintá cap homo que no sia de ca-séua, ó que ca-séua no sia d’ ell.
Pero com en aquest mon totes ses coses se fan al revés d’ axi com se diuen, y se diuen al revés d’ axí com son, ha resultat que per molt que cada homo sia de una casa, n’ hi ha molt pochs que se pugan anomená homos de ca-séua.
S’ homo de ca-séua ja neix homo de ca-séua. Axò pot parexe fatalista; pero es veritat. Y per més qu’ aquest tipo va desapareguent á pas de bancarrota, encara tench esperansa de trobarne un per necessari.
Un homo de ca-séua quant es infant de mamar, quan es de llet, mama sempre que no dorm y dorm sempre que no mama ó que no se xupa es punys ó es dit gros des pèu.
Es d’ aquella casta d’ infants que parexen saquetes de carn humana y que fan dí á sa mare quant los serva y conversa amb ses veynades:
—Fieta méua estimada, no hey ha brassos que l’ aguantin.
Y que fa exclamá á son pare tot gojós:
—Será un hombrón mostralós aquexes cuxarrasses…
Quant comensa á caminà, may cau de cara; sempre se dexa caure… d`anques.
Quant comensa á aná á costura, parla poch, toca ets orguets amb una llesca de pamboli y se fa es rotlo de sa coua.
Si hagués de seguí passa á passa tota sa séua carrera, sería cosa d’ escriure un tom; y com aquest article ha d’ essè estampat amb altres á un llibret que tot en gròs costará nou o dèu sous, m’ assembla que no hey ha motiu perque un escriptó (donemli bon nom) hey don tota sa sanqueta.
Per aquesta rahó y per moltes altres, ara que bé poreu dí que l’ heu vist néxe, el vos vuy mostrá un homo fet.
Deix dins es tinté tot quant se refereix á sa séua jovintut. Sols vos vuy indicá qu’ es d’ aquells atlots carregats de front, de ceyes y d’ espatles, que quant miran sa gent, sempre la miran de coua d’ uy, y que abans d’axecá es cap, quant no s’ en poden escapá, solen pegá una xucladeta.
També es d’ aquells que solen contá, fent retxes de carbó á sa paret de cert lloch escusat, quantes setmanes hey mancan per s’ indiot, per sa toissa, p’ es temps de ses baldufes y p’ es temps de ses pilotes.
II
Fins ara l’ he manetjat axí com he volgut, perque ja’s sab qu’ ets atlots, amb una betcollada, son bons de fé entrá en sivella mentres no los mostrin ses dents; pero ara que l’ he de tractà homo cumplit, ja son figues d’altre sostre, y no sé si m’ convé aná á abordarlo á ca-séua ó… No res: ja som dalt.
Son les cinch des matí d’ un diumenge d’ estiu. Ja fa mitja hora que s’ está en calsonets blanchs assegut á n’ es balcó, fumant un xigarret derrera s’ altre y escupint á n’ es carré, á fi de trèure sa verinada. Quant toca sa mitja den Figuera, s’ axéca, tira sa punta, escup sa derrera vegada, s’en entra, la crida á ella, y se vést.
No té tants de trajos com un elegant; pero los té més variats que molts de còmichs.
Ara se posa un calsons de llisteta blava y blanca y jach de lo mateix, un capell de pauma fet á n’ es presili y amb una trinxa d’ hule per floch; ses sabates solen essé de pell massa blanca per perexe negra, y massa negra per parexe blanca. En quant á n’ es guardapits y á sa corbata, no son propis de l’ hora; sa camía es de llista morada y may falta demunt ella s’ entreforch d’ un cordó negre amb el qu’está dat fondo, dins es butxacó des calsons, un rellotje de plata de tres capses que podrían seví per fé es ranxo á un retgiment.
S’ en va á missa á la Sèu; y tot quant d’ amich, conegut ó benefactò troba desde ca-séua fins allá, reb es sagramental saludo de «Bon dia y bon any que Deu mos dó;» lo qual no l’ atura per entrarsen de passada á prende una cama, un jay ó un nerret á ca’n Gil, á ca’n Bestard, ó á ses Copiñes, pero cercant sempre es respectius portals falsos.
Tira sa punta dins s’ escanzell, pero se lleva sa gorra dèu passes abans d’ arribarhi.
Quant pren aygo beneyta, muya tota sa ma y esquita per tot lo redó, se fa una creu á n’ es front amb s’ ungla des dit pols y desprès se fa juèus amb tota sa ma devant sa fisonomía.
Ou sa missa axí com ets altres, pero may déxa de trobà lloch á n’ es banchs, perque amb una colzadeta y una premuda se sab fé axamples; lo qual queda tot compost diguent (quant ja está acomodat):
—Amb llecencia.
O si hey ha dones prop:
—Es banch es fet p’ ets homos.
En sortí de misseta, es de lley anarsen daxo-daxo, amb qualque companyó antich, cap á sa Plassa majó, y després d’ haverla rodada tota y d’ haverse mesclat amb totes ses bregues de criades y de plasseres, després de havé fet un covèrbo amb cada carnicé, aná á recaure á sa Pescatería. Allá passa revista á totes ses taules y pren sa filiació á cada peix, resultant d’ aquest examen práctich, que en temps séu es peix era altra cosa.
Fa quatre vèrbes (innocents) amb alguna pescadora d’ antiga conexènsa, y li compra un pexet fresch ó un poch de sanch de tortuga, que s’ en dú demunt una fuya de col. Abans de sortí de sa Pescatería, mostra totes ses provisions d’ aquell dia, que dú dins un mocadó de llisla de daus, y sa sanqueta qu’ acaba de comprá, á alguns d’ ets exclaustrats que solen acudí allá ahont hey ha peix fresch, ó á qualque celadó des repés, d’ aquells que no reben may cap regalo per no perdre sa forsa d’autoridat.
Ja que l’ homo es allá, sería de gats no entrá á n’ es Replá á prendre un refòrs y á fé un xigarret, y quant arriba á ca-séua sempre son les nòu tocades.
Es fogó encés ja l’ espera, y es temps qu’ ella li planxa sa camia blanca, y li espolsa es pebrebò de sa levita de paño, y li passa sa sivella des guardapits de satí, y li lleva es fang des borceguins amb un guinavetó véy, y li allisa es pel (si ‘n ténen) des calsons negres-verts-satinats, y li pentina es capell alt amb un mocadó véy de crespó coló de canari; ell arregla sa sanqueta, s’ en menja la mitat, beu un cortó de vi, fa quatre rots, fa un xigarret, y quant l’ ha fumat, ella li renta es coll amb aygordent, y li trèu s’ arna des cap amb una pinta de banya.
Llavó se vést, y no l’ ha menesté á ella més que per posarse sa sivella des borceguins, per embotonarse sa camía, per estreñerse es guardapits y per afiná sa mànega esquerra de sa levita.
En quant á lo de fé es nú corredís á n’ es mocadó de satí que serveix de corbata, axò es cosa d’ ella. ¡Los es tan natural á totes ses done!!!
Tota aquesta mudada es de quant se casá; amb aquesta mudada ha anat á tots es combregás, vetlatoris, rosaris, entèrros, funerals, casaments, batetjos, misses noves, processons y verbals, ahont l’ han convidat ó l’ han cridat per testimoni.
Aquesta mudada l’ ha tret des dol de sos pares, desde dotze cuñats y cuñades, des de cinch sogres (Deu les haja perdonades) des de ses dues costelles que té devall terra, y… si ‘l mon no trebuca, li servirá per anarsen en cotxo cap á lo qu’ es poble soberano diu ses Quatre Campanes, encara qu’ á mi me parexen sis.
Ja son les dèu y mitja quant surt de ca-sèua.
¿Ahont va aquest anacronisme viu?
Entrau á sa séua iglesia parroquial: hey ha corant’ hores.
¿Veys aquell banch forrat de friseta verda amb rivets grochs? ¿Veys aquella taringa d’ homos que parexen estàtues de cera ó diputats (des que s’ usavan altre temps?) Observaulos bé y prest destriareu es nostro amich. Allá fa lo que fan ets altres: vench á dí, no fa res.
Quant s’ha d’ ajonoyá, trèu de dins s’ avench des capell un mocadó de seda crua coló d’ ous amb tomátiga, y quant ha acabat l’ Ofici, s’ en entra á la sacristía per felicitá s’ oradó, y no se descuyda de dirli qu’ell també va estudiá un poch de retólica á Sant Francesch.
Cumplides aquestes sagrades obligacions, y després d’ havé fet una riayeta amb s’ escolá, després d’ havé fét una bèrba amb qualque vice-capellá d’aquests qu’ hey sol havé á moltes parroquies, y qu’ un pagès diria capellans de bassiva; saluda al señor Rector y s’ en va cap á ca-séua á cercá s’ escayola y á llevarse allò. Allò es sa mudada.
P’ es camí no coneix cap amich des que l’ acompanyan á fé ses estacions á ses altres iglesies; y abans de passá vestit per devant una taverna de ses séues, fa volteres de tres y quatre carrés.
Després d’ havé dinat, fuma un xigarret qu’ estima més qu’ es menjá, y s’ en vá á tombá demunt es llit, diguentli á ella per despedida:
—Ja m’ cridarás á les quatre y mitja.
III
Sa mudada des capvespre es sa matexa des matí, es sa de tots es diumenges que no hey ha niguls ni reñidero.
Una particularidat pero s’ ha de notá, y es sa que demunt es guardapits de satí negre, hey rellúu fent paraleles, diagonals y elíptiques, una especie d’ antorxat indescifrable. Son ses sis brasses de cordoncillo que li quedan com á recort de ses dues dones mortes y de sa que encara Deu li conserva.
Aquesta alhaca es de reglament, tractantse d’ un dia d’ encierro; pero es dia del Corpus y es Dijous Sant, deu havè d’ afegirshi un topacio des tamany d’ una metla, engastat amb or i formant guyeta.
Desde les cinch y mitja, hora en que surt de ca-séua, fins á les sèt y mitja, hora en que comensa sa funció parroquial, es de caxó anarsen daxo-daxo, cap á La Sanch; mirá si entre setmana s’ ha afegit cap miracle nou, y després d’ havè fétes ses devocions, devallarsen per la Rambla, aturarse á pegá una uyada á n’ ets anuncis des Teatro, y passá p’ es Born mirant de coua d’ uy ses pareyes de criades y d’ assistents que santifícan ses festes á sa séua manera.
Es final des séu passeig profá, sol essé la Glorieta, ahont fa es derré xigarret, mentres s’ entreten mirant com es pexos se menjan es trossos de coca-bamba que ses dides, ses tetes y ses criades los tiran per entretení y fé callá es patriotes futurs; ni més ni menos qu’ es Govern sol tirá promeses y torrò a altres pexos per entretení y fé callá altres patriotes, que casi casi ja son passats.
No m’ vuy aturá á descriure lo que se diu un encierro; tots heu sabeu, y ninguns ignorau sa magestat cesárea amb qu’ es nostro amich desempeña es séu cárrech.
Son detalls dignes de notá, es de que va doblement satisfet, ja per lo imponent de s’ acte, ja perque casi se pot di que se fa amb señós.
Sempre sol dú s’ atxa faxada amb so mocadó de seda crua y á s’ altari des cordoncillo.
Ella no falta may á n’ aquestes funcions, y no es raro que tots es que no son sords y li están prop séntin exclamá quant passa sa processó:
—Axò es ell!… ¡axó es es méu!
Aquest article se fa més llarch de lo que convé, y si hagués de pintá s’ homo de ca-séua en totes ses situacions més principals de sa vida, sería cosa de may acabá. He procurat pintarlo en sos actes públics y més característichs que ‘l distingexen. L’ he descrit xòrch, no perquè jo crega que molts d’ homos de ca-sèua sien xòrchs, sino perque sé que molts de xòrchs son homos de ca-séua.
Si ténen infants, solen essè son pare mirat amb uns gemelos á s’en revés, vench á di, son infants que tenen tots es defectes d’ ets homos, y homos que ténen tots es defectes d’ els infants.
Los fan confessá amb un jesuíta nou ó amb un frare véy, y los obligan á essè de totes ses confraries, germandats, congregacions y demés sociedats aislatives; quant los obrin sa porta de sa gabia, ó quant logran rompre un jonch, pégan sa volada molt més llarga que tots ets altres.
Ja que vaig contant, axi com crech que convé, es principals rasgos des nostro amich, no vuy dexá de dí, que cad’ any quant comensan á dú melons de guardamá, quant comparexen ses puses y quant ses mares beneytes compran ramellets de cireres (ó de cirera) à n’ ets infantons, no pot escusarse de ferse dues sangries, després d’ havé prés en dejú per espay de tres setmanes, un bon tassó de gram ó d’ herba sanguinaria. Aquesta necessidat sol atribuirla s’homo de ca-séua á que en aquest temps comparexen ses sanchs noves.
Es tipo de s’ homo de ca-séua es més difícil de descriure que cap altre, perque está enclavat demunt sa frontera de dues classes. D’ ell en amunt, tots son senyós; d’ ell en avall, tots son homos. Per contemplarlo en quant á senyó, l’ han de mirá es diumenge de les dèu en amunt: per contemplarlo en quant homo, l’ han de considerà tots ets altres dies de sa setmana.
Vuy acabá aquest escrit diguent que s’ homo de ca-séua, si no es molt desgraciat, sol tení bones veyeses á forsa de trabay y d’ economies: y no vuy dexá de dí qu’ amb so intentá descriure aquest tipo tan mallorquí, no he vulgut de cap manera ridiculisarlo.
Crech que si sa majoria d’ ets homos fos d’ homos de ca-séua, hey hauría menos juntes directives, menos conseys de vigilancia, menos comissions d’ adornos; crech qu’ hey hauria menos instrucció y menos noveles á cèntim sa dòsis… Pero sé ben cert qu’hey hauria també més cases tranquiles, més relacions de vertadera amistat, més educació y més homos honrats.