L’amo de So-Na-Moixa

Això era un Amo de So-Na-Moixa, de s’any de sa neu, criat dins ses erasses, i que menjava faió per llarc. Qualsevol li poría donar entenent que ets ases volaven, i que la Mare de Deu havía nom Juana.
Sa madona havía de dur es calçons, i s’havía de cuidar de tot.
Un diumenge dematí que ella s’en anava a la vila per feines (ell no hi poría anar perque ets al·lots li corríen derrera i li cridaven alei), li digué:
—Mira! has de pensar aixecar sa lloca que tenim posada dins sa botiga. No sia cosa que t’en descuidis, i que s’animalet haja de fer un dejuni mascle, sensa tenir-ne cap obligació.
—Bé, bé, no tengues ansia, respongué es betzol.
Sa madona s’espitxa, i ell quedá assegut a’s mig de la casa, tot embabaiat, pensant en l’amor de les tres taronges.
Devers mig-dia comença a sentir córrer rates per dins sa panxa, i això el va treure de s’abil·lament.
—¡Es cotri! diu ell, que em pens que me convendría fregir un poc de xuia!
Fa foc, e-hi posa sa pella amb un parei de taiades de xuia, i hala frig qui frig.
—¡Es cotri! diu ell, cop-en-sec. Sa madona em mata: no he pensat a aixecar sa lloca. Ara que hi pens, me n’hi vaig.
Deixa sa pella demunt es foc, s’en va dins sa botiga; aixeca sa lloca, li posa grianses devora, dins un cul de gerra, i sa lloca no va fer menció de res.
—¿Que esperes que jo t’ho don a sa boca? diu ell. Ja menjarás com voldrás.
S’en va a sa cuina i troba es moixos que s’en anaven com a coets amb una taiada per-hom.
—¡O grans dimonis! diu ell, pitjant-los derrera: ¿i sa xuia frita em preniu? ¡Venga-la, dic!… ¡venga-la, que l’he frita per mí, i no per voltros!… ¡Per robada la tendreu!… ¡No la vos perdón!… ¡no la vos perdón, si no la deixau!
Figurau-vos es moixos si el se devíen escoltar molt, en no esser per anar-se’n més atacats.
Un va pendre per un vent, s’altre per s’altre: l’homo se detengué per veure quin havía d’encalçar. Com e-hu tengué resolt, es moixos ja eren a ca-Liorna, i ja teníen mig païda sa xuia.
S’en torna a ses cases, tot mostii, i troba sa lloca que no era coneixedor que hagués pegada cap espipellada.
—Això será que té set, diu ell: i molta que en deu tenir… Ja sé que faré: la m’en duc an es pou, i la hi tir de dins; així porá beure fins que esclat.
La se’n hi du, la hi tira, i li diu:
—Ja pegarás un crit en trobar que te basta i vendré a treure’t.
S’en va a ses cases es més descansat del mon, i li vengué aquesta idea:
—Ara si an aquesta bleda li pega per estar molt dins es pou, ets ous se refredarán, i bona nit llocada, i jo encara seré qui s’en durá ses tornes. No res, fins que ella crit, ja covaré jo.
S’en va dins sa botiga, i plaf! se seu demunt ets ous; i está qui está, esperant que sa lloca cridás: vina atreure’m, que no tenc pus set.
Bona estava sa lloca per cridar, si ja era morta i re-de-morta.
I s’aubarcoc assegut demunt ets ous cóva qui cóva, i espera qui espera.
Es vespre arriba sa madona, troba la casa a les fosques, no veu ningú, i crida:
—¡Alabat sía Deu!
—¡Per a sempre sia alabat! respòn l’amo de dins sa botiga.
—¿I a on éts? ¿Què vol dir tenir la casa d’aquesta manera? ¡Hala, si surts depressa!
—No puc: cóu.
—¿Què dius?… ¿però a on éts?
—Te dic que cóu, per que ets ous no refredin… ¡Tota s’aigo des pou s’haurá beguda aquest diantre de lloca! ¡De mig-dia ençá beu!
Com sa madona va sebre es pas, agafa unes corretges, l’envest, i ell e-hu doná a ses cames amb so pagat d’ets ous esclafats a ses anques; i encara que fés s’espès, fonc a temps a una partida de simades bones.
***
Des cap d’un parei de díes, sa madona li diu:
—T’en haurás d’anar amb s’ase an es molí a veure si tenen sa farina feta, que es pa s’acaba, i se fa precís pastar.
S’en hi va, i sa farina ja l’esperava dins es sac feia dos díes.
Prova de carregar-lo-se i casi no li pogué fer deixar sa terra.
—No res, diu ell, lo millor será treure un parei de grapades de farina.
Les treu, i es vent, que bufava ben fort cap a So-Na-Moixa, ja hu crec que les hi pren, i de d’allá.
—¿Així va això? diu ell. ¡De vent nostro! ¡Que estás tu de fener!… No, i cap a So-Na-Moixa que la t’en has duita… No res, espera un poc, i la te en durás tota. Ja la deixarás a sa madona… ¡Pense-hi per amor de Deu!
S’en puja demunt sa terrada, buida es sac, es vent bufava a-les-totes, i a l’acte veren un trebolí de farina espantós que prengué per amunt, i de d’allá. Aviat tot se va esser aspergit.
I l’amo daixo daixo, cap a So-Na-Moixa.
—¿I sa farina? diu sa madona com lo veu amb so sac buit an es coll.
—¿I que no l’ha deixada es vent? respòn ell.
—¿Què vol dir es vent?… ¿Que estás biel?
—¡Ara es hora de biels… Jo l’he entregada an es vent, que tan meteix s’en venía de buit cap aquí, i devant es meus uis l’ha presa, i la s’en ha duita més que depressa.
—Pero ¡bestia, més que bestia! ¿No t’en haíies menat s’ase per dur-la?… ¿Per que no has posat es sac demunt s’ase i fermat amb so lliga-beiasses?
—¡Ja hu sabré per un altre pic! diu ell.
—Pero ¡a veure ara d’on pastam! diu sa madona, fent sa fel.
Enfadada de tot, s’aborda a ell amb ses corretges, i l’amo ja ha girat en coa, i vos assegur que en tenía poca de peresa de remenar es galindons. Així meteix fonc a temps a un parei de simades que l’endoblaren, i li feren fer mitja volta.
Des cap d’un parei de setmanes, sa madona li diu:
—Mira, treu s’ase, i ves-te’n a dur es porc des figueral, veiam si ès matador o què.
L’amo va creure, i s’en hi va.
Treu es porc de dins sa soll, i diu:
—Lo millor que puc fer és creure sa madona. M’atupá perque no havía fermat es sac demunt s’ase: ja hi formaré es porc.
Justament passava un homo, el crida per que li aidi, i tot-dos posen es porc entrevessat demunt s’ase, i ben agarrotat amb so lliga-beiasses.
—¡Ja será el dimoni si cau! deia l’amo; i ja li ha envelat cap a So-Na-Moixa.
Es porc cuidava a fer ui de gronyits i d’esperonetjar. Abans de mitjan camí quedá esclatat i aufegat.
Com arribá, i sa madona veu allò, retxava ses espases. Manco mal si hagués tengut es pebre, i ses guinavetes, i la gent convidada; pero no tenía res enderc, perque no comptava fes ses matances fins des cap d’una mesada.
—¡Bestia, més que bestia! deia ella. ¿Qui ha vist mai dur un porc gras fermat demunt un ase! ¿Com no hu veies que no l’arribaríes viu?
—Idò ¿com e-hu havía de fer?
—L’havíes de menar derrera derrera.
—¡Ja hu sabré per un aitre pic!
¡Tant com sa coa des moix e-hu sabrás!…
Si ets una bestia!… Normés te falten ses dues potes de devant!… ¡Jo m’her d’assaciar de tu!
I ja tengué ses corretges, pero ell no l’esperá, sino que hu doná a ses cames.
Ella li pitja derrera, i encara li assetjá un vestit nou que el feu espolsar de casta forta.
Sa madona no tengué altre remei que anar a la vila a dur pebre, manllevá ses guinavetes, convidá es veinats i parents; i amb sos que hi pogueren anar, feu ses matances.
I l’amo tot content com veia que podría tastar porc fresc.
—¡Mira, li diu sa madona, treu s’ase, enselle’l i ves-te’n a So’n Fortesa a dur sa caldera i per coure es camaiots: que la mos manllevaren, i no la mos han tornada.
S’en hi va, la hi donen, i diu s’aliardo:
—Sa madona m’atupá perque no havía menat es porc derrera derrera. No res, si no hi vaig menar es porc, ja hi menaré sa caldera, veiam si encara esqueinará.
¿Què m’en direu? Ell la ferma a sa coa de s’ase, i sa caldera, rany-arrany! rossega qui rossega per demunt es sobams i reclaus des camí, com va esser a So-Na-Moixa ja no tengué cul.
Quant sa madona veu allò, se volá de tot: pega grapada a ses corretges, i l’amo ¡cametes me valguen, de d’allá! i sa madona ¡derrera ell! i, en arribar-li, ¡bones simades!
—¡Jo t’he de matar! deia ella; ¿qui ha vist mai dur una caldera rossegant de tan enfora?
—Idò ¿com e-hu havía de fer? responía s’alcatrás, sensa deixar es córrer.
—¡L’havíes de compondre amb paia dins ses beiasses, troç de corda! deia sa madona, etzibantlit tot-d’una que li arribava.
—¡Ja hu sabré per un altre pic! ¡No peguis pus!
A la fi el deixá anar, s’en torna a ses cases, i per coure es camaiots, varen haver d’anar a So’n Jusep a manllevar sa caldera.
L’amo no torná fins que feu fosca negra, i lo endemá dematí sa madona li diu:
—Mira, treu s’ase, i ja pots esser partit cap a Taiet, a veure si mos deixen ses güies per cosir ses sobrassades.
L’homo s’en hi va, li deixen ses güies, duia ses beiasses plenes de paia, i diu:
—Sa madona me tupá ahir perque no vaig compondre sa caldera amb paia dins ses beiasses: no res, ja hi compondré ses güies.
¿Qué Am’en direu? Ell afica ses güies per dins sa paia, i cap a So-Na-Moixa falta gent!
—¿I ses güies? diu sa madona, com el veu.
—Dins ses beiasses les duc, compostes amb sa pala, i ben compostes, ¡jo t’ho assegur! compartides en-çá i en-llá per que no se copetjassen ni s’esculassen com sa caldera.
—¡A troç d’animal! diu sa madona, feta una lleona. ¡Tu segons veig me vols fer morir verda! ¡Això no va pus! ¡No hi haurá més remei que fermar-te amb una cadena a sa menjadora!… que no et mereis altra cosa!
Mentres deia això, pega grapada a ses llenderes, i l’amo s’esquitxá més que depressa, i ella derrera ell, i l’encalçá un bon troç, i li doná més llenya que a un ase de llenyater.
Sa madona ja no l’enviá en lloc pus; pero un diumenge que s’en hagué d’anar la a vila, i ell quedava tot-sol, li digué menant-lo dins es rebost:
—Aquí hi ha fetge, aquí hi ha llom. En porás fregir per dinar.
—¿I es vi? ¿Que no he de xarumbar gens?
—No, perque no pensaríes a tapar sa bota.
Sa madona s’en va, i ell, com començava a estar bé de panxa amb sa fritada que s’havía engolida, diu:
—I ¿un dia a l’any que me veig a menjar fetge i llom, no he de beure vi?
S’en va a destapar sa bota, que estava dins la casa, umpl una escudella, la se cala, i no pensa a tapar.
Com s’en temé, tota la casa aná vi.
—¡Aquesta si que m’es bona! diu es marxando. ¡Ell ara sa madona, en venir, no podrá passar que no s’embrut ses sabates. No, i ella que es tan esquitarella. Es millor remei será posar-li passadores.
Com prou hi va haver pensat, tirá peçes de formatge vei, fent filera des portal de devant fins a sa cambra i a sa cuina; i, tot es formatge que hi hagué, escampá.
Com sa madona a’s vespre arriba, i veu s’endemesa, no en taiá pus: gira en-coa cap a la vila, i s’en va a donar part an es bal·le contra l’amo, que no era sofridor, ni servía p’es pla ni per sa muntanya.
—Fieta, diu es bal·le, no sé com heu tenguda tanta paciencia! No res, vos enviau-lo’m demá meteix, que jo tenc un ofici bo per ell.
Sa madona le hi enviá, i el va fer bal·le de barri.

Sa fia del sol i de la lluna

L’any tirurany el sol i la lluna tengueren una fia, garrida, gentil, resplandent com ells, viva com una centella, plena d’etcís i d’encant: robava es cor de tots es qui la veien.
Quant va esser grandeta, un dia agafa sa mare, i li diu:
—Ma mare, jo vui venir amb vos; tenc unes ganes que’m roeguen de trescar i veure coses.
—Per amor de Deu, diu sa lluna, lleve’t això des cap, fieta meua estimada. ¡Lleve’t-ho per amor de Jesucrist! ¡Sabs quin camí tan llarg que he de fer cada día, i que hi he d’anar depressa!… A ses quatre passes ja’t tendríem retuda.
—¿I tan flonja em mirau? diu sa pitxorina. No em don per cap al·lota a caminar. No hauría d’esser fia vostra i de mon pare.
—Es ver, diu sa lluna, que hu éts caminant; pero, per poder-me seguir ¡sabs que n’haurás de roegar de trossos de pa encara!
—¿Que no hu veuré jo, reprenía sa fia, que, si mos provávem, només vos veuria partir? Vos lo que heu de fer, donar-me sa má, i ¡e-hu veurem si vos seguiré o no vo-s seguiré!
Sa lluna a la fi, per no sentir-la pus, i més de mig enfadada, l’agafa per-un braç, i diu:
—¡Encaradiça que éts! ¡Hala, idò, anem!… ¡Depressa!… ¡O quina al·lota, Deu meu! ¡No, i ja pots trompitxar de casta forta i posar-los a bon lloc an aquests galindons teus!
Partiren, i hala qui hala per amunt i de d’allá, just la bala.
¡Ja s’en hi anaven ben afuades, i vos assegur que en feien de camí!
A la llego se coneixía que sa mare no s’havía de esforçar gens, i que es seu pas era natural com s’aigo qui brolla d’una eufana, pero que sa fia hu havía de fer de tot, pero de tot, i encara li venía tan just tan just es seguir.
Des cap d’un parei d’hores sa mare ja la s’en havía de dur mig rossegant. A la fi acaba es menuts de tot, ses cames se cegaren, i exhala crit:
—¡Ma mareta, no puc pus!
—¿E-hu veus? diu sa lluna: no m’has enganada de res.
—¡Ma mareta, vos dic que no puc pus! ¡Ai aqueix braç que me teniu, que se romp! ¡Ai aquestes cametes meues, aquests peuets meus! ¿Que no los veis que em ratgen sang?
—Més te’n mereis, diu sa lluna. No, i jo no’m puc aturar ni manco tornar arrera… ¡Ja m’has posada dins un bon marruell!… No res, ara mos trobam a s’endret d’una plaja; te plantaré unes casetes a sa vorera de s’aigo, t’hi deixaré; i, si tu faç bonda, no te faltará res de lo necessari, perque ton pare de día, i en sa nit jo o es nostros cosins ets estels, no te perdrem de vista mai.
—Pero ¿i si s’ennigula?
—Per niguls que passin, no s’aturarán dalt ses casetes: los arruixarem.
Era ver que se trobaven a s’endret d’una plaja, de bones taies, uberta, lluny de tot alberg d’homos, arrecerada de muntanyes vestides de pinars i de garrigues. A’s mig feia una tenaça, que ses ones, boetjant amb s’embatol, besaven lleugeres i amoroses: allá dalt plantá ses casetes sa lluna, unes casetes blanques i garrides per defora, pero més blanques i garrides per dedins. E-hi havía de tot; no hi faltava un amèn.
Allá hi deixá sa seua fieta, més regositjada que una reina.
La mar no va treure alga pus per que tengués ben clara s’aigo per nadar, i ben neta s’arena per passetjar-s’hi, i jeure-hi si hi volía jeure.
Ets embatols no duien més idea que atabuixar-li es vestit, fregar-li ses galtes i jugar amb sa seua cabeiera, que era ben llarga, i la duia amollada. Es niguls no li taparen pus sa cara de son pare i de sa mare: per molts que n’hi hagués devegades, i per gruixats que fossen, sempre li deixaven forat o retxillera per ont rebia sa seua mirada vitenca i resplandent. Ses muntanyoles, puigs i comellars li tremetien p’es vent mil flaires i remors, i li oferíen fruits seuvatges, lo més sanitosos i mangívols. No s’hi acostaren pus barrumbades, ni mai hi resplandíen trons, ni hi coetjaven vergues de llamp, ni s’hi avalotava gens la mar. Els aucells casi no dormíen per tenir més temps de fer-li cantades, ses més garrides que sabíen: es més empegueïdors la se miraven d’enfora tot embadalits i elevats; es més atrevits no teníen aturai voletetjant entorn seu, i se posaven demunt es seu cap, dalt ses seues espal·les i dins sa seua meteixa má. Es peixos, lluents i llambriners, treien es capet a flor d’aigo per contemplar-la més a-pler, i vos assegur que la s’hi miraven arreu; pegaven mil fues i enfuites; eren com a llampons anant i venint per entretenir-la i fer-la riure; se deixaven agafar d’ella, i xalaven de bo com se veien dins ses seues mans.
I allá tota-soleta, an aquella plaja riolera amb aquells puigs i muntanyoles que l’arredossaven, amb ses ones que li besaven es peus, amb tants d’abres i flors i peixos i aucells i la mar i el cel blau, que l’embadalíen, i sobre-tot amb son pare i sa mare que no li llevaven ets uis de demunt i cuidaven a perdre es seny amb ella, se passava la dona sa vida més xelesta i entretenguda que haja passada ningú mai.
I heu de creure i pensar que des cap de temps el rei d’aquells paratges, un dia de primavera, cassant, sensa voler, se feu enfora dets altres cassadors, i devers mitjan cap-vespre se troba demunt un puig d’ont se destriava de lo millor tot es badiu d’aquella plaja. Ja hi havía una partida d’anys que no hi era estat, i fonc lo mateix que si no l’hagués vista mai.
¡O que li agradaren tants de pujols, muntanyoles i comellars, que com que li rendissen homenatge, agenoiats an es seus peus, tots vestits de verdor, plens de vida, d’aromes i d’aucells.
¡Que li va venir de nou la mar, com la veia tan blava, tan riolera, tan bellugadiça, tan amatent, amb aquella entrada tan atrevida i airosa que feia dins sa terra, lo meteix que si se fos acostada per poder-li dir de més aprop: Deu lo guard, Senyor Rei.
Mira qui mira, afina aquelles casetes blanques que lluíen a’s mig de sa plaja, i que d’allá dalt pareixía que estaven dins mar.
—¿Qué diantre son aquelles casetes? digué. Mai les hi havía reparades. Ja les vui jo veure d’aprop.
Dit i fet, s’hi espitxa amb unes bones passes, i no se donava raó an ets uis mirant un cop ets abres, un cop s’herbei i ses flors, un cop la mar; pero encara lo que li robava més ses mirades eren ses casetes blanques, que, com més s’hi acostava, més veia que hu eren grans i de veure, i que per força hi havía d’estar qualcú de qui hi ha dalt.
E-hi arriba, i veu que están demunt una tenaça, amb una carrera, voltant voltant, de sis o set passes d’ample, aont arribaven ets esquits, per poc que ses ones s’alçurassen.
Encara no hi va esser, com a sa banda que hi feia ombra, surt an es portal sa Fia del sol i de la lluna, amb una filoa d’or an es costat i un fus d’or amb ses mans, fila qui fila.
Com el Rei la se va veure devant, tan bella dona, tan gentil, tota resplandent d’encant i galanía, quedá sensa polsos, abil·lat. Vos assegur que no pipelletjava, com que la si hagués de menjar amb sa vista. No li llevía fer res pus que mirar-la, i tornar-la mirar; i li pareixía que ets seus uis no n’havíen d’estar assaciats mai.
Com ella el va veure tot empantanat i ferit-l’ha, l’escomet tot-d’una:
—¡Bones tardes tenga, senyor Rei! ¿Vossa Reial Majestat per aquí? ¿I quin vent l’ha duit? ¡Que s’acost, i seurá a la fresca an aquesta ombra! ¡Que venga i dessuará!… que bé es veu que du una bona soleiada demunt.
Li treu una cadira, el Rei s’hi acosta i se va asseure, tot enlluernat, embarbollant paraules, espressant-se no-més a redols… No s’en poría avenir de sa garridesa i de sa galanía d’aquella al·lota. No n’havía vista cap mai, ni creia possible que se’n trobás una altra que li arribás de cent llegos.
Ella, per sortir d’aquells emblavins, se va treure aquesta:
—Vossa Reial Majestat ara m’ha de dir que vol pendre, que es lo que li ha de donar més gust.
—Un poc d’aigo fresca respòn el Rei, no’m vendría malament.
—Aviat en tendrá.
Allá devant e-hi havía una cisterna, amb un coll de pedra mabre tot d’una peça, amb un poal de plata demunt.
Ella difué sensa moure-se ni deixar sa filoa:
—Poalet, treu aigo p’el senyor Rei.
Encara no hu va haver dit, com es poal pega capficó dins sa cisterna, i surt ben al raset, i s’en va dins ses mans del Rei.
El Rei begué fins que va tenir set, i es poal s’en torná tot mès, demunt es coll de sa cisterna.
Llavò sí que hi estava el Rei astorat i fora de si. Se passava sa má p’es front, i se paupava per assegurar-se de que allò no era un sòmit, tan gros e-hu trobava.
—Ara que ha begut, diu ella, m’ha de dir de que vol berenar, perque ja n’es ben hora, i es segur que, potoiant per aquestes muntanyes, ha aplegada talent.
—Per amor de Deu sia, respòn ell: no som capaç de menjar res.
—Just una bocinada: sols que tast qualque cosa. No vui que se puga dir que el senyor Rei es vengut an aquesta casa, i no-més li han donada aigo fresca.
—Tot está per rebut.
—Jo no m’entenc en cumpliments; i que’m perdón. Menjará per sa talent que tendrá: diga que vol.
El Rei ses derreres que tenia amb so menjar; pero, com va veure que ella s’hi posava tan forta, no la volgué fer fellona.
—No res va dir, sols per dar-te gust, pegaré una bocinada. Treu lo que vulgues: sia lo que sia, per força hu he de trobar saborós de tot; basta i prou venga de sa teua má.
—¿Li agradaría un poc de peix frit?
—Venga peix frit, diu el Rei fent un alè ben llarg.
Aquí ella, sensa moure-se de demunt es portal i sensa deixar sa filoa, comença aquest cap de fil.
—Carbonet; pose’t dins es fogonet.
I es carbó pega enfuita de dins sa carbonera, i tric! ja está dins es fogó, i diu:
—Senyoreta, ja hi som.
—Armolletes i paleta, diu ella, descolgau es foquet, i duis ses brasetes demunt es carbonet.
I ses armolletes i pala peguen enforinyada an es foc colgat, tiren ses brases demunt es carbó, i diuen:
—Senyoreta, ja les hi té.
—Ventadoret, diu ella, venta ben depressa an escarbonet fins que estiga ben encès.
I es ventadoret, treca-trec! treca-trec! venta qui venta, que cuidava a fer ui. Aviat tengué es carbó ablamat, que feia flamaradeta, i diu:
—Senyoreta, ja está encès.
—Pelleta, diu ella, pose’t demunt es fogonet; i tu, setrieta, aboca oliet dins sa pelleta.
I sa pelleta, que estava penjada a un clau, gic! se despenja, i se planta demunt es caliu ablamat, i diu:
—Senyoreta, ja hi som.
Encara no havía uberta boca, com sa setrieta surt de dins es rebost volant fins a s’endret de sa pella, i, glec glec! e-hi ratja oli i més oli, la deixa prop de mitja, i s’en torna dient:
—Senyoreta, ja n’hi he abocat.
Al punt s’oli comença a fer xiu xiu, i fum per llarg, i aviat el sentiren, que deia:
—Senyoreta, ja bull.
Aquí ella tira sa filoa, i el Rei la veu que s’en va tot-dret an es fogons: planta una má dins sa pella, i surten cinc pagells frits, que cada un valía un sou: llavò hi planta s’altra má, i surten cinc molls, frits també, que valíen, no un sou, set sous cada un.
¡Vaja quins cinc pagells, quins cinc molls! No ponder gens: hauríen fet rompre un dejuni a un sant, si es sants no fossen tan forts an es dejunar.
—Pelleta, diu ella, lleve’t de dalt es foc; i tu, canyemet, vina aixugar-me ses manetes.
I les va treure degotant, de dins s’oli bullent, pero sensa cap cremaionada ni bofegueta, tan fresques, tan homils, tan polides, tan netes, com si les tregués de dins aigo de roses.
Sa pelleta se lleva de dalt es foc, es canyemet li aixuga ses mans, i ella diu prenint altra volta sa filoa:
—Tauleta, ves-te’n devant el senyor Rei; tovaietes, esteneu-vos demunt sa tauleta; platets, taçonet, forqueta, saleret, torca-boquets, guinaveteta, panet, olivetes, posau-vos demunt ses tovaietes an es lloc que vos pertoca.
I sa tauleta, zas! se planta devant el Rei, s’hi estenen demunt ses tovaietes, i s’en venen, volant com estels, empenyent-se, perque tots volíen arribar primer, dos platets d’obra fina, un dins s’altre, un taçonet de crestai, una forqueta de plata, un saleret d’or, un torca-boques de fil, net com les flors, plegat amb tres caires, una guinaveta que s’hi poríen mirar de lluenta que era, un panet de xeixa blanc blanc i ben estufadet, i un platet d’olives, verdes, molsudes, lluentes, com amel·lons de grosses. Cada cosa se posava an es lloc que li establía, i encara no s’hi eren posades, com deien:
—Senyoreta, ja hi som.
Llavò ella diu:
—Pelleta, aboca es peixet, i alerta a fer cap gota.
Sa pelleta pren el vol, i com es ben a s’endret des dos platets, zas! se gira en sec demunt devall, i es cinc pagells, es cinc molls i tot quant d’oli hi havía pegaren dins es plat de demunt, i no va caure defora ni una gotineua que va esser una gotineua.
—Senyoreta, ja está abocat, diu sa pella, i s’en torna an es seu clavet, i s’hi penja.
—Senyor Rei, diu ella, quant tenga gust.
El Rei estava amb sos cabeis drets de veure tot allò, tenía pell de gallina, no sabía que li passava.
Diu un pare-nostro, se senya, xapa es pa, pren sa forqueta, afitora un pagell, el tasta i no se recorda d’haver menjada cosa més saborosa mai. ¡Ja hu crec que el s’acaba! i aviat! Ell en va pendre un altre i un altre, i… fins que n’hi hagué cap. Llavò quedaven es molls; ¡es molls si que en feien de mengera! L’homo estava incorregut d’haver-los d’envestir, havent gastada aquella paraula: no tenc talent. Baubetja una mica, tot pensatívol. Ella s’en tem, i ja li diu:
—¡Hala, senyor Rei, que los tast! ¡sols que los, tast! pero més contenta me fa si los s’acaba.
L’homo cobra coratge, n’afitora un, li dona clau; i, si saborosos eren estats es pagells, molt més e-hu foren es molls.
¡O quina menja més esquisida!
I ¿que m’en direu? Ell com s’en va haver calat un, s’en cala un altre i un altre, i los se calá tots cinc.
—¡O senyor Rei! diu ella. ¡Sab que m’hi ha feta de contenta! Això es lo que m’agrada a mí, que s’ho acabin: ¡que no me venguen amb fitol·los!
Ja era hora-baixa, i el Rei va veure que no hi poría fer gaire puces per allá, perque si sa fosca l’aplegava devers aquella plaja, n’hi hauría de raons per tornar-se’n.
¡Que li sería vengut de bé que es sol, abans de pondre-se, fos quedat en-lá com sa jaia Miquela, maldement fos estat set o vuit hores, perque es temps li passava i no si en temía, contemplant aquella al·lota i rallant amb ella.
Lo que le-hi esborrossonava tot, era esser casat, i no s’aturava de dir, entre sí meteix.
—Si la Reina se moría ¡Deu li do molts d’anys de vida! no hi ha vel, me casava amb aquesta.
L’homo no poría compendre com dimontre hi havía allá aquelles casetes, com e-hi poría estar tota-solina aquella al·lota, sa més descansada del mon, i tan ben servida sensa cap criat ni criada. Ja hi estava mal-a-pler, i en tenía de mal-de-caps sobre qui poría esser, de quina nissaga devía venir, quins devíen esser es seus pares. Bé la preguntá i la torná preguntar sobre aquest punt; pero tot va esser temps perdut, perque tantes voltes com li demaná de quines gents venía, tantes voltes va respondre:
Ma mare es blanca, mon pare es ros!
No hu aclariría de qui som fia,
sía el que sía,
fos el qui fos.
I no la va poder treure d’aquí, i s’en hagué de anar… sensa res an es fus.
Es sol ja era post i re-de-post com trobá es caçadors, que ja començaven a tenir ansia d’ell de casta forta, i ja eren partits a cercar-lo.
Arriba amb ells a ca-seua, i no pogué estar que no digués a la Reina:
—¡O fieta, quina passada sa d’avui de-capvespre!
—¿Què es estat? demana la Reina.
—¡Què ha de esser estat! respòn el Rei: jo t’ho contaré.
I li conta fil per randa tot lo que li havía succeït i havía vist dins aquelles casetes blanques.
—¡Jesús! ¡jo també hi vaig a fer-ho an això! diu la Reina com el sent.
S’en va tot-d’una dins sa cuina, i se posa a dir:
—Hala, carbó, pose’t demunt es fogó; ventador, venta; pella, pose’t demunt es foc; setría, aboca oli dins sa pella… ¡Hala, espediu, fora sòn! ¡hala dic!
Bé va cridar, però ni es carbó se va, moure dins sa carbonera, ni es ventador se va bategar gens, ni sa pella ¿se despenjá des clau aont estava penjada, ni sa setría sortí des rebost, ni un fòtil mort.
—¿E-hu veus? deia el Rei: ¿e-hu veus?
La Reina, lluny de donar-se per perduda, sortí amb aquesta:
—Es que ès sa primera vegada, i no les tenc criades a ses coses. Tot vol cremar-hi oli: deixe’m-hi pegar amb temps, i veuras tu.
Crida ses criades i les diu:
—Posau-me foc an es fogó i sa pella demunt amb s’oli corresponent per fregir cinc pagells i cinc molls; i, en començar a bollir, digau-m’ho.
El Rei bé l’estirava que hu deixás anar; però ella e-hu volgué arribar a s’enfront.
Com ses criades anaren a dir-li que s’oli ja bollía, se planta devant es fogons, s’arromanga fins an es colzos, i plaf! entima ses mans dins s’oli bullent; i vos assegur que les hi va treure ben aviat, pero ja no s’escapa d’una bona cremaionada.
Bé n’hi posaren de vermei d’ou i de coques de crespinella: la cosa va pendre tan malament, i li va caure tan avall es no haver sabut fer lo que havía fet sa fadrineta de ses casetes blanques, que foren dos mals que se donaren ses mans contra ella, i dins quatre dies la s’en varen haver duita a l’altre mon, i tot-hom ¡plors i descapdell!
***
Des cap d’un any, es nobles se presentaren an el Rei, i li digueren:
—Senyor Rei, se fa precís que se torn casar, Vossa Reial Magestat ja hu veu: la Reina, al cel sía ella i tots los morts, no li deixá cap fii, que puga, dur sa corona es dia que Vossa Reial Majestat falt, Deu li do molts d’anys de vida. Perque ja es sab: o prest o tart, la mort a tots mos aplega, no en deixa cap per llevor. Ara bé, per jove que sia Vossa Reial Majestat, i per anys que visca, que mai serán tots es que noltros voldríem, vendrá un dia que tan meteix s’haurá de morir. ¿I que sería de noltros si aquest dia l’aplegava sensa cap fii an-e qui deixar sa corona? ¿Que sería de noltros i demés vasalls sensa un rei que mos comandás, que fes justicia a tot-hom, que anás ajuda an es petits, que capturás es dolents, i que mos fes fer un cos cuantra tots es nostros inimics? Vossa Reial Majestat ja hu veu: així no porem estar, se fa precís que se torn casar. Veja quina és s’al·lota que més li agrada, i que hi faça vía: lo que s’ha d’empenyorar, que se venga.
El Rei troba que tenien raó, i tot-d’una li vengué a la memoria aquella fadrineta de ses casetes blanques vora mar.
—Allò es una al·lota, deia ell, que en val de milies: val tot quant pesa i set vegades més. Cap n’hi ha que m’agrat tant ni d’un bon troç. Pero es mal és que no sé d’on ès sortida, ni a on ès nada: no-més sé que ès s’al·lota més guapa, aguda i galanxona que haja vista mai. Ja no es possible que n’hi haja una altra que m’agrat més, ni tant… ¡Si al manco sabéssem de qui es fia! però no hu sabem, ni ella hu vol dir per cap vent del mon. Bé le hi vaig demanar, però no vaig poder treure en nèt més que sa mare es blanca i son pare era ros, i fé’t si’t vols fer. Sobre tot, no hi ha que fer comptes d’ella, mentres no s’explic més clar; perque ¿què diríen ets altres reis, que diríen es meus vasalls, si me casava amb una al·lota que no saben d’on surt, ni qui es son pare i sa mare? ¡Me mouríen un renou ferest! ¡Sería una afronta per mí i per ells. Vaja ¡no hi ha res que fer amb ella; no hi ha que pensar-hi pus!
Veent el Rei que en cap manera poría casar-se: amb sa que volía, comaná an es nobles de la Cort que n’hi cercassen una: ells li varen treure sa fia d’un comte veinat, molt gran senyor. El Rei va dir que sí, i los enviá a demanar-la: es comte hi vengué a bé, tornaren amb s’al·lota, i se va fer es casament, i no en faltaren d’alimares i de sarau.
Des cap d’un parei d’anys un dia el Rei, caçant caçant, com s’en va tèmer, se torna trobar demunt aquell puig d’ont destriaven tan bé tot es badiu d’aquella plaja encantadora i aquelles traidores casetes blanques.
Estendre-hi la vista el Rei, i reverdir-li totes ses nafres de s’altre pic, fou tot-u. Se va presentar cop-en-sec dins sa seua memoria aquella fadrineta així com la va veure sa primera vegada, filant amb una filoa d’or an es portal de ses casetes blanques, amb ses ones an es seus peus que li feien festa; i aquí tots es seus bons propòsits s’en anaren en orri, es seu seny quedá térbol, i una força contra la qual va creure que no hi valía posar peu fiter, el se’n va dur per avall p’es tombant d’aquells pujols i muntanyoles tot-dret a ses casetes blanques; i no s’aturá fins que hi va esser devant, i va haver vista sa Fia del sol i de la lluna, que filava amb sa filoa d’or a sa carerra, just devora s’aigo.
Si garrida i gentil l’havía trobada s’altre pic, molt més la hi trobá ara. Tal fonc es seu astorament com la se va veure devant, que romangué ferit-l’ha, sensa poder donar passa, tot embabaiat.
Sa pitxorina s’en tem, i ja l’ha escomès.
—¡Senyor Rei! ¿Vossa Reial Majestat per aquí altra volta? ¿I quin vent l’ha duit? Com se campa? ¡Vaja, que s’acost… que s’acost, i seurá, maldement no més sia una estoneta. Això no vol dir que, si hi seu molt, no em faça més pler.
Li treu una cadira, ell s’asseu, i ella ja torna pendre es filar, rallant p’es colzos, i dreta com un fasser, just an es cantell de sa tenaça, fila qui fila, i venguen agüiers i més agüiers, tan bons i llargs, que cada pic es fus, cuidant estellar-se fent sa ballaruga, amb so tenrum fería ses ones.
Assetsuaixí, sensa voler o amb dret seny, li dona sa vogada tan forta, que li cau dins mar.
—¡Aquest beneit de fus! diu ella a on s’en ha hagut d’anar a pegar un capficó?
—¿I ara com e-hu farás? diu el Rei.
—¡Jesús, que d’aviat será fora! respòn ella, i pega crit:
—Guinaveteta, vina me taiarás sa maneta, perque m’ha d’anar a treure es fuset que m’es caigudet a la mar.
Encara no hu va haver dit, com s’en vé volant sa guinaveta, i zas! li taia sa má; sa má pega capficó dins s’aigo i al punt surt amb so fus, pren sa fua cap an es braç, tocá, i romangué confegida com si mai l’haguessen taiada, i la dona seguí filant i rallant lo meteix d’un cadellet de molí.
El Rei se mirava tot allò amb uns uis que li cuidaven a botir, com un encensat, sensa un fil de roba que li tocás sa pell.
Ella li va fer ofertes de beure i de berenar, però ell les tenía a ses soles des peus an aquestes ganes: lo que ell volía era que li digués lo que havía nom, de quines gents venía, qui era son pare i sa mare. Bé n’hi va fer de preguntes i re-de-preguntes; però no li pogué treure més paraula que aquesta:
Ma mare es blanca, mon pare es ros!
No hu aclariría de qui som fia,
sía el que sía,
fos el qui fos.
I amb aquest sò l’enterraren, vui dir, amb aquestes claricies s’en hagué de tornar el Rei hora-baixa de tot, com acabá de veure que es demanar i gremoletjar era ben per demés.
Quant arribá an es caçadors ja feia fosca negra, i los troba que el cercaven com a rabiosos. S’espitxa amb ells a ca-seua amb un cap com una ferrada.
Tot-d’una que veu la Reina, li conta sa passada que li havía succeïda.
—¿Per això tanta cosa? diu la Reina, com el sent. Jo també hi vaig a fer-ho.
—¿Tu? diu el Rei. ¡E-hu es verd es juveverd!
—¡No, ell será ben madur! respòn sa bajana.
Sa seua cambra tenía una finestra que mirava a mar: pega grapada a sa primera filoa que veu, la enserrega tropell tropell, pren es fus, se posa devora aquella finestra, i ja es partida a filar, fila que fila. No li sortía cap agüier condret, es fil tot eren primarells, regruixos i berrugues, es fus no se volía ballugar dins esseus dits. Com troba que era hora, pataplum! el tira amb tota sa força dins mar, i pega crit:
—Guinaveta, vina a taiarme sa má, que m’ha de treure es fus, que s’en es anat a fons.
Sa guinaveta no se va moure.
—¡Guinaveta dic! torna cridar la Reina, ¡vina depressa!
Sa guinaveta no la s’escoltá.
—No hi ha remei, diu la dona: tot vol cremar-hi oli. Es es primer pic que li man feines, i encara no la tenc criada.
I ¿que fa ella?
Se’n va, pren sa guinaveta, i se taia una má; pero ja no la tira dins aigo, perque va perdre el mon de vista, caigué estesa com un tronc, i sang i més sang. N’hi sortía un broll esglaiador i al punt feu una bassa que abrigava un parei de passes.
Allá dins la trobaren més de mig morta a sa mesquina. Si no la s’en duen ben depressa dins es llit i no li estanquen ses venes, colava la vida, allá meteix.
Sa ferida li prengué tan malament, i s’aficá tant dins es cap es no haver sabut fer lo que havía fet sa fadrineta de ses casetes blanques, que se posá a no tastar res, se va fondre se va fondre, i un desmai la s’en dugué, i tot-hom ¡plors i descapdell!
***
Des cap d’un any es nobles de la Cort se tornen presentar an el Rei, i li digueren:
—Senyor Rei, Vossa Reial Majestat ja hu veu, ja tornam estar enrocats. La segona senyora Reina, al cel sia ella i tots los morts, mos ha feta sa meteixa passada de sa primera; s’es morta sensa deixar-li cap fii que puga dur sa corona com a Vossa Reial Majestat, Deu li do molts d’anys de vida, li sia arribada s’hora; i que qualque dia li arribará, no hi ha que posar-hi duptes, perque ja’s sab: per llarg o per curt, mos ne toca una per-hom, i no tenim que brancatjar. Per això, que mos ho perdón si tornam a enfadar-lo: Vossa Reial Majestat ha de veure per que hu feim. Sa questió ès que se toma fer precís que se cas. Així no hi porem estar; perque la mort i la vida Deu la té, i com sempre hem de fer es comptes demunt es mal, si Vossa Reial Majestat, Deu no hu permeta, faltava, i no deixás cap infant ¿què sería de noltros, què sería de tot es reinat, sensa un rei que mos comandás, que fes justicia a tot-hom, que anás ajuda an es petits, que capturás es dolents, i mos fes fer un còs a tots cuantra es nostros inimics? Senyor Rei, e-hu faça per amor de Deu i per amor de sa Mare, que trii s’al·lota que més li agrat, i que se cas abans de mès raons, que Deu ja diu: aide’t i t’aidaré.
El Rei així meteix trobava que havien pensat bé, pero com ja estava renegat a no casar-se si no era amb aquella fadrineta de ses casetes blanques, i sa pitxorina no li volía dir qui era son pare ni sa mare, l’homo se veía estret de tot. Estava lo que se diu empenyalat: ni poría passar envant ni enrera ni per cap vent, ni poría estar aturat; si movía un peu, pegava dins un fondal esglaiador, sensa fons; si no’n movía cap, el s’en havía de dur per força un pur desaire. Es nobles l’estiraven per que se casás, i no tenía més remei que casar-se. Ell, sensa fer un desbarat que li costás perdre es viatge per a sempre, no se poría casar en no esser amb aquella fadrineta; pero sa gran traidora no li volía dir de qui era fia, i ell, que no hu hagués aclarit, per cap vent del mont s’hi poría casar, perque tothom s’alçaría contra ell, i tendría males hores ferm.
Després de pensar-hi molt, va resoldre anar-se’n a ses casetes blanques i no tornar que no hagués aclarit allò que es no sebre-hu el capturava tan fort.
Dit i fet, pren un cavall, i ja es partit cap allá, pensa qui pensa com s’en desfaría d’aquells trumfos. Quant devallava ses muntanyoles de sa plaja, va dir:
—Ja hi som demunt, i encara no sé finis finis de quin enginy m’he de valer. Tornar-le-hi demanar tot-dret, es per demés: prou m’ha fet tocar amb ses mans que no hu vol dir. Si no me valc d’altres medis, m’en hauré d’estrènyer es cap… No res, ja sé que faré: com tots ets abres i herbei de per aquí duen tanta toria, tanta esponera, m’amagaré un troç lluny de ses casetes, que jo la veia a ella i ella no’m veia a mí. En veure-la que surti se fa gens enfora, jo m’en hi entr, m’amac dins un auberjó qualsevall i allá ja traçarem es pla de batalla. De totes maneres ¿tan desgraciat seré, que no puga arribar a cap claricieta, sobre sa nissaga d’aquesta gran traidora?
Al punt va esser devora ses casetes; havía deixat es cavall, enrera, mirava ben arreu si la veia guaitar per cap finestra o portal… No la veu lluïr en lloc… s’amaga dins un remolí ben espès de pins, sibines i ciprells; i ell veia tot lo que se feia a ses casetes, i de ses casetes no el poríen veure a ell.
Allá s’estigué hores i més hores, sensa afinar fressa de res. No hi havía cap porta tancada, tot estava ben esbadellat; pero no guaitava en lloc aquell diantre de fadrineta que li torbava tan fort l’enteniment.
—¡Sabs que havía d’esser morta! pensava entre sí meteix. ¡Sabs que s’en hauría d’esser anada! Pero no, tot está ubert de pint-en-ample, just com ses altres vegades. Si hi hagués altres habitants, sempre hauríen feta mica de mudança a part o banda. No, es cor me diu que no ès morta, que ès viva, i que ès aquí…
Debanant fil d’aquesta manera, se fa mig-día, se fa mitjan cap-vespre, se fa hora-baixa… L’homo ja perdía es coratge de tot de poder entrar d’amagat dins ses casetes, quant assetsuaixí la veu que surt demunt es portal, polida i xelesta com s’auba, i que pren arenal, més lleugera que una titina, un cop ran ran de s’aigo, que ses ones, com veníen, li remuiaven es peus; un cop fent-se’n enfora per demunt aquella arena tan neta, tan blanca, tan fina, aont no se veien més petjades que ses seues i ses tavelles que es vent e-hi feia, just onetes conglaçades. Per allá la dona cercava copinyes, cornets, sipies i pedretes llises d’aquelles tan garrides que se fan per ses plajes.
Com el Rei la veu tan entretenguda amb això, surt falaguer de dins s’amagatai i ¡de puntes cap a ses casetes! S’en hi entra, i s’enfonya dins es rebost, derrera un parei d’aufabies d’oli, més arrufat que un eriçó.
Ella no es va tèmer de res. Com començava a fer fosqueta s’en torna a s’alberg: pren sa filoa i es fus, i hala fila qui fila, sensa perdre cala mai. Passa tota rabenta la Corona i un enfilai de pare-nostros a un sens-fí de sants; i el Rei que la sentía, i deia derrera, pero ben petit ben petit, que es collaret de sa camía no el sentís, quant-i-més sa fadrineta; i no es bategava, pensa qui pensa com s’ho faría per sortir-ne en bon nom de tal marruell.
Ella com se va esser senyada, diu.
—¡Verge santíssima des meu cor! ja será hora de fer es sopar. Hala si en sortim: —Carbonet, pose’t dins es fogonet.
I es carbonet pega enfuita de dins sa carbonera, i tot-dret dins es fogó, i diu:
—Senyoreta, ja hi som.
—Armolletes i palateta, diu ella, descolgau es foquet i duis ses brasetes demunt es carbonet.
I ses armolles i sa pala ja están abordades an es foc colgat, i tric! tiren ses brases demunt es carbó, i diuen:
—Senyoreta, ja les hi té.
—Ventadoret, diu ella, venta depressa an es fogonet, fins que estiga ben encès.
I es ventador ja es partit treca-trec! treca-trec! que cuidava a fer ui, venta qui venta. Al punt va tenir es carbó que feia flamaradeta, i diu:
—Senyoreta ja está.
—Greixonereta, diu ella, pose’t demunt es foquet; i tu, setrieta, aboca dins sa greixonereta oli fins que estiga bé; i tu, guinaveta, taia es grellet, es juvevertet, un parei de tomatiguetes, un pebret, estorfeia una cabeceta d’ais, i pose-hu tot dins sa greixonereta; i tu, cuiereta, remene-hu fins que haja sofregidet bé; i tu, saleret, deixe-hi caure sal abastament. ¡Alerta que no n’hi caiga massa!…, que fa tornar ximples, i no convé esser-ho.
I heu de creure i pensar que encara no hu va haver dit, com sa greixonera ja se posa demunt es foc; i s’en vé tota mesa sa setría, i hi tira un bon raig d’oli; i se presenta tot xarpat es saler, tomba un poc, i hi deixa caure sal que benetjás. Mentres-tant sa guinaveta taia es grell, es juveverd, tres tomátigues, un pebre vermei ben cruixent, pega cop amb so mánec demunt sa cabeça d’ais, l’estorfeia ben estorfeiada; i, hala viatges demunt sa fuia cap a sa greixonera! i, fins que le hi tengué tot, que sofregí; i sa cuiereta ja hi acudeix, i ¡bones remenades an es sofrit per que no se cremás!
—Senyoreta, ja está! diuen tots com e-hu han fet.
—Idò tu guinaveteta, diu la dona, torque’t, i llesca ses sopes dins un plat; i ¡alerta! primes les vui. Bé hu sabs que no som afectada de tascons.
Sa guinaveta s’aixugá bé a un cányom que hi havía ben net, penjat per un cornaló a un clau, i ja es partida a llescar sopes, i les feia que claretjaven, just neules.
—Senyoreta, diu sa cuiera, es sofrit ja está bé.
—Idò tu, gerreta, diu la dona, aboca dins sa greixonera s’aigo que s’es mester.
I a l’acte se presenta sa gerra, tota resolta, i, rrreee! aboca s’aigo que li havíen comanat, i s’en torna dient:
—Senyoreta, ja está abocada.
Aquí sa guinaveta crida:
—Senyoreta, es plat ja es ple de llesques.
—Idò tu, platet, respon ella, aboca ses sopetes dins sa greixonereta, i ¡alerta a vessar-ne cap!
I es plat, tot generós pren el vol cap a sa greixonera, i com es ben a s’en-dret zas! se gira demunt devall, i totes ses llesques, plaf! peguen dins sa greixonera; i no va fer cap esquitx ni va vessar res.
I sa cuiera que feia sa viona de tot pitjant i ationant ses llesques a fi de que se compartissen i se componguessen bé, i feia pujar es sofrit.
Mentres tant sa Senyoreta diu:
—Hala, tauleta, pose’t a’s mig; tovaietes, esteneu-vos-hi demunt; platet, cuiereta, forqueta, guinaveteta, olivetes, taçonet, capsaneta, torca-boquets, posau-vos allá on vos pertoca.
I tot-d’una sa tauleta se posa a’s mig, i ja s’hi estenen ses tovaies, i compareixen, volant com estels, es plat, sa cuiera, sa forqueta, sa guinaveta, es platet de ses olives, es taçó, sa capsana i es torca-boques; i tots se posen allá on los pertocava.
—Senyoreta, ja hi som, diuen ells, mentres sa cuiereta crida:
—Senyoreta, ses sopes ja están bé.
—¡Hala idò! diu ella, greixonereta, pose’t demunt sa capsaneta, i farem vía, que bona talent duc.
I sa greixonera, glec glec! s’alça des foc, i no s’atura fins que s’asseu demunt sa capsana, i diu:
—Senyoreta, quant tenga gust.
Aquí la dona deixa sa filoa i es fus, diu es pare-nostro a Sant Francesc, que mos don el pa de cada dia, i ses tres Ave-Maríes: se senya, se fa plat; i hala qui hala, bones bossinades.
—Poalet, diu ella des cap d’una estona, du’m aigo fresca.
I es poalet pega capficó dins sa cisterna, surt ben al raset, i se planta demunt sa taula.
Ella beu, acaba de sopar; i ja torna pendre sa filoa i es fus, i hala fila qui fila, dreta a’s mig de la casa; i venguen uns agüiers d’una braça i es fus que cuidava estellar-se fent sa ballaruga.
I el Rei que estava arrufat derrera ses aufabies, sensa sebre que s’havía de fer, tirant plans i més plans, pero tots esguerrats, que es millor no valía un gafet ni una güia escossada.
I sa senyoreta fila que fila, sa més descansada del mon, esperant que li vengués sa sòn, ¡no n’hi venía.
Sa llantieta al punt comença a fer mala cara, i exhala aquesta veu:
—Senyoreta, m’apac!
—Setrieta, diu la dona, posa oli a sa llantieta.
Aquí el Rei s’aixeca, sa setría estava demunt aquelles aufabies, i l’agafa amb ses dues mans.
—Ara hu veurem si n’hi posara! diu ell, i la tenía ben estreta. ¡Ja será el dimoni si n’hi posa!
Ja hu crec que sa setría no se va moure.
Sa llantia al punt torna dir:
—¡Senyoreta, m’apac!
—¡Setrieta! respon la dona, ¿no t’he dit que posasses oli a sa llantieta?
—Senyoreta, me tenen! va respondre sa setría.
—¿Te tenen? ¡Vaja, deixa ses berbes per una altra hora! ¡Fé via!
—Senyoreta, m’apac de tot de tot! clamá sa llantia, amb una veu que casi no la sentíen.
Com sa senyoreta veu allò, ella que tenía un genió com a foc, se crema de tot, i pega crit:
—¡Setrieta! ¿no t’he dit i re-dit que posasses oli a sa llantieta? ¡¡¡Com som FIA DEL SOL I DE LA LLUNA, que, si venc, en faré una!!!
Com el Rei sent allò, ja ha amollada sa setría, surt corrents de dins es rebost, se planta devant ella tot xaravel·lo, i diu:
—¡Aquesta paraula em basta!… ¡aquesta paraula esperava de sa teua boca!… ¡Ja sé de qui éts fia! ¡Ara em puc casar amb tu! ¡Si me vols, digue-hu: i, com més prest, millor!
Ella va dir que sí, i el Rei cuidá a perdre es seny de gojós i content.
—No res, diu ell; tu espera’m aquí, i ara meteix m’en vaig a ca-meua a enrengar la cosa, i demá vendré amb tot s’acompanyament per menar-te’n, i se fará s’esclafit.
¡Que l’havía de capturar sa fosca an el Rei! s’en anava tan peus alts, que amb cada passa feia un destre: arriba an es cavall, hi pega bot, i de d’allá cap a ses cases. Va fer aixecar tot-hom, va cridar tots es nobles de la Cort, los diu que ja té s’al·lota que li agrada; que es… sa Fia del sol i de la lluna, sa cosa més garrida, aguda i gentil que enteniments d’homos se puguen imaginar; ¡que se facen tots es preparatius per anar-la a cercar i fer ses noces lo endemá meteix.
Així hu feren. Lo endemá el Rei i tota la Cort s’en anaren a ses casetes blanques d’aquella plaja. Trobaren sa Fia del sol i de la lluna demunt es portal, i, com la veren tots quedaren amb un peu alt. Tots deien que no n’havíen vista cap mai de tan garrida, ni era possible que n’hi hagués una altra que li arribás de cent llegos.
Menaven un cavall blanc per ella, amb tot s’ensellament de plata, or i seda. Amb un bots hi posá demunt; i, costat per costat del Rei, partiren amb tota s’acompanyada, que cuidaven a treure-se ets uis, mirant-la-se i fent exclamacions. Per allá ont passaven, com ja havía corregut per tot sa notícia de sa galania i gentilesa mai vista de la Reina novella, se despoblaven ses viles i ciutats, i tot-hom s’abocava, i si empenyíen, i feien ones per poder-la veure bé i contemplar-li d’aprop totes ses perfeccions. I la se cuidaven a menjar amb sa vista, i li tancaven es pas, i no hi havía que dir-los res ni comanar-los que fessen amples; i tot-hom clamava:
—¡O que hu es de garrida! ¡O que hu es de bella dona! ¡Gros mos ho havíen fet, pero encara no havíen dit la mitat de lo que es ella! ¡Quin possible es no embabaiar-s’hi devant aquesta cara seua! ¡Bon gust té es nostro Rei!
Tanta era sa gent que s’abocá, i tan poca via pogué fer s’acompanyada, que, com arribaren a ca-el Rei, ja feia fosca negra; i hu trobaren tot encès, que es llums se tocaven per tot, i aquell grandiós casal com que hagués de fer flamada.
Idò bé: tot-d’una que hi entrá sa Fia del sol i de la lluna, costat per costat del Rei, tanta claredat deixava anar sa seua cara, que tots els llums que hi havía s’aturaren cop-en-sec de fer claror, lo meteix que si los haguessen trets defora al fi del mig-día.
No vos dic res el Rei com devía estar, i es crits de ¡visca!, i es bots i ses mans-belletes que tot-hom feia: cuidaren a tornar boigs.
Tot ja estava a punt de pastora mia, i lo en demá dematí se va fer es casament, i llavò ses noces. El Rei convidá tot-hom, i menjaren i begueren fins que se pogueren aguantar. A-les-hores s’armá un ball d’allò més vitenc, i sa ballera fou un mal que se prengué, ballaren fins a la mala-hora.
El Rei y la Reina arribaren a tenir una partida de fiis, lo més avenguts i galanxons, visqueren anys i més anys lo més a-pler i amb santa pau amb tothom; i, si no se moriren, encara son vius. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torre Nova, Janer 1896.

En Pere tort

Això era un rei que només tenía una fia, s’al·lota més llesta i sabuda que escaufava el sol. Sabía del llim de les olles, tenía llengo per setze, i per coses envitricollades que li diguessen, mai la poríen confondre ni capturar.
Son pare va fer unes dictes: que es fadrí que li diría una endevinaia que no sabés desllatigar, se casaría amb ella. Ara si la desllatigava, an aquell que li hi hauría dita l’havien de fer xeroi de ses dues oreies.
Ja hu crec que començaren a presetar-s’hi fadrins i més fadrins, i e-hi anaven es més desperts i que preteníen més de cames primes; i bé n’hi deien d’endevinaies enrevisclades i fondes: pero ella, encara no les e-hi acabaven de dir, com ja los ho entimava p’es morros desllatigades.
I allá hi havía dos criats amb unes tisores de tondre per-hom amb-una má, i amb s’altra ja me teníen es pobre fadrí p’es cabeis.
—No esperonetjes, li deien, si no vols que et devallem un tros de galta.
Pegaven estreta, ses tisores feien xiiic, i ses dues oreies botíen en-terra, ratjant sang; i es pobre xeroi e-hu donava a ses cames, abans de més raons, i corría fins que tenía alè.
I per molts que n’hi anassen, i per desxondits que fossen, a tots sa fia del rei los deixava an es siti, i ses tisores des criats n’havíen de fer de feina per llarg. Per ont-se-vuia un s’en anás, no veia més que fadrins xerois.
—¿Així va això? arriba a dir un bergantellot d’un llogaret, Pere de nom, fil d’una pobre viuda, més traïdor que un gat negre, més embuyós que una colla d’escrivans, tort d’un ui, pero que amb so que tenía condret e-hi veia més que els altres de quatre en quatre, per dematí que s’aixicassen. I lo bò era que, si no’l sospesaven bé, pereixía una gallina orba, un beninoni, un beneit; pero no més e-hu era per no pagar s’hostalatje.
—¿Així va això? diu ell. ¿A tots los fan xerois? ara veurem si m’hi farán a mí.
Un dia agafa sa mare, que era una mica puranda, i li diu:
Ma mare, he pensat d’anar-me’n a dir una endevinaia a sa fia del rei, a veure si la me fas meua.
—¡O fiï meu! diu ella rompent en plors. ¿Que t’has begut es seny? ¡Deixa anar això, fiï meu! ¿Veus que tants com hi son anats, tots son tornats xerois, i ara hi anirías tu a fer caramull? ¿Tan mal a-pler les tens a ses oreies?
—Ma mare, diu ell, no us cal plorar ni fer-me es cuc de si oreia malalt: allá me’n vaig i foris. Si voleu res de ca’l rei, digau-ho; que demá dematí, abans de s’auba, ensellaré En Baulos i de d’allá.
En Baulos era un ase retut que teníen.
Sa mare, com el sentí, va fer un escándol, s’esqueixá es rebocillo, se rapá sa cara, s’estirava es cabeis, va alçá es carrer: no hi poría allargar es coll a que es seu fiï se’n hagués d’anar per esser xeroi tota la vida.
—¡An-a-qui! deia a ses veinades. ¡Jo m’estimaría més veure’l allargat dins es baül, que sensa oreiam! Ell que ja es tort, i llavò xeroi, ¡o quina faristea que fará! ¡Més m’estimaría veure’l amb sa mortaia!
Una veinada, que se hauría rigut d’un enterro, li arribá a dir:
—Lo millor que pots fer, fieta meua dolça des meu cor, es una coca amb matzines: la hi poses dins ses baiasses, ell li donará clau, batrá es peus, i no t’haurás de veure a s’afronta de tenir-lo xeroi tota la vida.
—Trop que has pensat bé, diu sa beula.
Va fer sa coca amb matzines; i com En Pere lo en-demá, abans de s’auba, li diu: —¡Hala, ma mare, si voleu res des marxando; ja malevetjareu a estar boneta, i amb Deu siau;— ella li feu de resposta:
—Ja veurás una coca dins ses baiasses que t’hi hi he posada per passar es cami: fes bonda, i Deu te guard de perill.
—Amèn, diu ell.
Pega bot demunt En Baulos, i ja es partit daixo daixo cap a ca’l Rei.
Camina caminarás, devers les onze s’animal ja no’n volía pus, i sensa dir-li ou, s’atura devall un uiastre que feia una ombra ben espessa. En Pere el desensella, el ferma. Perque hu trobava massa prest per dinar, prova de dormir una estona, i quedá més adormit que una rabassa.
En Baulos no’n tenía tanta de son: sa fam l’alçava en pes, i no veia paia ni herba en-lloc aont abordar-se. Sentí s’oloreta de sa coca, afica es cap dins ses baiasses, la troba, i ja hu crec que no li tocá voreres.
Tan maleites eren ses matzines d’aquella coca, que, tot-d’una que les tengué dins el cos, el feren tornar blau, caigué en-terra, i cosses i cosses, i aviat hagué aixamplats es potons.
Amb aquell estabeig se despert En Pere, i el me veu. El se mira una bona estona tot astorat, se’n va a ses baiasses, i sa coca no hi va esser.
—Ah polissó de Baulos, diu ell: ja éts tu que la t’has menjada.
Se’n va a obrir-li sa boca, i encara n’hi afiná bocinets encletxats entre caixal i caixal.
—No hi ha remei, diu ell: la t’has menjada a ella, pero ella t’ha mort a tu. ¡Ja hi bouetjarás una altra vegada!
Com prou va haver pensat de quin cap faría estelles, deixa En Baulos estès i seguí cap envant.
Afina dos corps que se’n veníen vola qui vola, passen p’es seu endret, los segueix amb sa vista, i veu que se posen demunt En Baulos, i espipellada ve, espipellada va, se’n atepiren fins que no pogueren dir pruna.
—Ell pareix que el troben bò, deia En Pere, que s’era assegut i los vel·lava.
S’alçaren i de d’allá, i ell derrera derrera, sensa perdre-los de vista, i notá que anaven sorrers ferm. Aquells animals tenien cosa.
Vaja si en teníen: sa carn enmatzinada d’En Baulos dins es gavaig, que al-punt los feu tornar tota sa sang més negre que ses seues plomes, i, acabats de-tot, caigueren secs docentes passes devant En Pere. Ell se’n hi va corrents, pero ja hi troba dos barbatxos, que justament passaven.
—Mirau, germá, li digueren, quines gallines negres mortes. No, i mortes de l’hora: encara son calentes.
I les teníen, i los paupaven sa còrpora i les ensumaven.
—¡Si son dos corps! deia En Pere.
—¿Corps? ¡dues gallines son ell!
—¡Vos dic que son corps! ¡Si jo los he vists caure!
Bé va fer En Pere, pero aquells no el volgueren creure.
Fort i no’t mogues que eren gallines, les plomaren, feren foc, i les varen torrar sensa esmocarles, i zas zas les se calaren com a murtons de floquet.
Més redons que porcellins, s’ajegueren; i al punt començaren a estar mal-a-pler: tornaren blaus, ja no teníen posa en-lloc, se bolcaven p’en terra, feien sabonera, i des cap d’una hora ja varen haver donat a rebre.
—¡Besties, més que besties! deia En Pere. ¡Més se’n mereixen! ¡M’haguessen cregut! I no es que jo no los ho digués que eren corps, que los feríen mal; pero ells caparruts, set n’han entrades i set n’han d’aixir, los s’han volgut clavar dins l’ánima, i… ja los hi tenen.
Com prou se va esser descapdellat contra es dos barbatxos, digué:
—Pero ¡ase de mí! Me plang dels altres, i som jo que necessit plányer. Es s’hora-baixa i encara no m’ha passat res p’es canyó, i he perdut tot quant tenía. No, i si no fas es cap viu, un pur desaire me’n durá a veure Sant Pere, abans d’arribar a ca’l Rei.
L’homo partí sensa sebre cap aont, cerca qui cerca qualque cosa que menjar. Sa fam li feia veure bellumes, tenía tombs de cap, no sabía aont posava es peus.
I heu de creure i pensar que sopega a una pedra redoladissa, i ja’l tenguérem de copes.
—¡Re-cent mil dimonis! diu ell. ¡Malapendi sa pedra!
S’aixeca, l’agafa, i tot rabiós la tira amb tota sa força a una penya que hi havía trenta passes envant, i pega dins una esparreguera que sortía d’una encletxa. Justament e-hi tengué es jaç una llebra, i l’aplegá tant bé, que en feu una coca.
En Pere se’n aná a mirar si sa pedra polissona s’era feta llenques, i me troba sa llebra morta i esclatada.
Aquella llebra estava per a fer set llebretones.
—¡Vaja quina pedrada més avenguda! diu En Pere. ¡Això se diu tenir bon dret! Sobre-tot, ja tenc per dinar i sopar. Bons siguem noltros, que Deu no falta.
Fa foc, i com tengué una bona caliuera, e-hi tira sa llebra escorxada i ses set llebretones. Com foren ben torrades, zas zas, les s’enfloca amb quatre roegs.
—No-res, digué torcant-se, jaguem una mica, i sa panxada toará.
S’ajeu, i des cap d’una estona cop en sec ja está aixecat, i se pega un esclafit as mig des front.
—¡Re-cent mil carretades de carretons de dimonis boiets! digué cridant com un loco i fent uns bots fora mida. ¡Re-cent mil querns de guimes! ¡Jo que no me’n era temut, i en lo que m’ha succeït avui tenc s’endevinaia composta per dir a sa fia del rei!… ¡Coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos: me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia, i m’en vaig menjar set que no eren nats!… Messions gos a qualsevol que no n’hi han dita cap a sa fia del rei d’endevinaia com aquesta. Me pareix que no la se treurá tossint, i que, per bé que s’espols, no la s’arruixará an aquesta mosca. Sobre tot ¡m’engana que sia jo es xeroi: me sembla que será ella! ¿Quin possible es que en trega agüier d’aquest cap de fil tan envitricollat: coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos; me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia, i me’n vaig menjar set que no eren nats?… No-res; ja té, va dir En Trompa… i tenía sa cama de s’ase; pero jo confiï d’arribar a tenir un altra cosa més prenidora: sa má de sa fia del rei.
En Pere, més xalest que una fadrina que li parlen de casar, s’ajaça baig d’aquella penya, hi va fer la nit, i lo en-demá ben dematí se posa ses cames an es coll, i de d’allá cap a ca’l rei.
Camina caminarás, e-hi arriba demunt les onze; i troba un parei de criats a sa carrera, i los escomet sensa més revolteries:
—¡Venc per dir una endevinaia a la Princesa!
—Germá, digueren es criats com el veren tot polsós, tort i mig afortunat, ¿i qué no sabeu an a que vos esposau?
—A esser gendre del Rei, respòn ell sortint com un pinyol de cirera.
—I també a romandre xeroi de ses dues oreies.
—¡Ell no en deuen xeroiar cap que no hi siga.
—Es ben segur.
—Idò deixau estar s’ansia per mí. Voltros avisau sa fia del rei, que a-posta vos tenen aquí per fer ses feines que es presenten; i no us afiqueu allá aont no vos demanen, si no hi voleu esser demés.
Es criats baixaren bandera, i van a dir an el rei lo que passa.
—Digau-li que entr, va dir el rei.
En Pere entra, i li fa sa cortesía.
—¿Se conté veritat que vols dir una endevinaia a sa meua fia?
—Sí, senyor, i de tant que en fris, m’escapa.
El rei el se mira de dalt a baix, i li va fer mals averanys.
—Tort i mitx afortunat, va dir entre si meteix, ¡fiau-vos-ne que no se’n trega qualcuna que el dimoni que l’endevin! ¡No mos ne mancaría altra! Pero no hi ha remei, paraula de rei no pot mentir.
Crida sa fia, li diu tot lo que passa; i, si poc havíen agradat ses ombres d’En Pere an el rei, manco agradaren a la Princesa.
Feren venir es criats amb ses tisores, i s’entregaren ben peus alts, perque en teníen unes ganes rabioses de ses oreies d’En Pere, veent-lo tant desenfreït i faleguer de llengo.
—¡Hala, amolla-l’hi, tant que en frisses! s’esclamá el rei malembrós.
—Ja li amollaré ja, respòn En Pere, i aviat. Vela-t-aquí sa meua endevinaia: Coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos; me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia i me’n vaig calar set que no eren nats.
Sa fia del rei vos assegur que la s’escolta bé a s’endevinaia, i que hi posá tots es cinc sentits, i més que n’hagués tenguts, per afinar-li sa llivanya i aglapir-la, perque s’estampa d’En Pere li agradava tan poc com a un gat sa ceba crua. Pero ell no hi va haver dona; no va esser capaç de fer-li res.
Veent-se més embuiada que un escaravat entre borres, i per veure si mentres-tant trobaría portell o forat, digué des cap d’una bona estona:
—Veam, torna-la dir, que me som distreta un poc com la m’has dita, i me son fuites un parei de paraules.
—No-res, respòn En Pere, ja la tornaré dir: no me costará gaire; pero que escolt bé per amor de Deu, i que estiga amb mí i no amb sa paret. Sa meua endevinaia es aquesta: Coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos: me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia, i me’n vaig calar set que no eren nats.
I ja tornarem tenir sa fia del rei capficada i pensa qui pensa: un cop fixava els uis en-terra, un cop a ses bigues. Allá li hauríau vist fer-li fer feina an aquell cap seú; i lo meteix d’un ca afamegat que li tiren un os, i s’hi aborda amb ses barres; i li clava ses dents, i les se fa croixir amb ses estretes que li pega si veu que no li pot entrar ni esbrellar-lo, i el tira, i el torna pendre, i el torna tirar, i arriba a estar rabiós de-tot, que se tornaría a un puat; lo meteix li succeí a sa fia del rei amb s’endevinaia d’En Pere: bé n’hi dona de voltes, bé la se mirá a sen-endret i a sen-revés, per demunt i per devall, per devant, per derrera i p’es costats: en lloc li afiná llivanya ni li pogué veure gens es demble. Bé s’hi va rompre ses banyes: no la pogué desllatigar, ni va sebre per ont e-hi anaven.
La dona suava a les totes, son pare i sa mare teníen cal-frets, tots es de la Cort estaven astorats. En Pere es més xalest del mon, rient-se de la feta i dient amb sos uis si no amb sa boca:
—¡Ai idò! ¡dau-li terra an aquest cep! ¡Ara e-hu veurem qui será es xeroi!
Des cap d’una bona estona digué amb to de fisconada:
—Sobre-tot, ell la puc tornar dir, si no l’ha entesa bé; i si amb ses dues enfuites que li ha pegades no la s’ha poguda fer seua, per ventura amb sa tercera la s’hi fará.
La Princesa no obrí boca. El rei, per allò que no se pogués dir que no hu havíen provat tot, va respondre per ella:
—No-res, torna-la dir, si no te ha de sebre greu.
—¿A mi greu? respòn En Pere. N’estic ben lluny. Vaja, idò, que escolt bé, que espedesca, i no tenga pus sa porfessó entretenguda.
Torná dir s’endevinaia. Sa fia del rei ja no cernía de son cedás, es cap li bronía, no hi veia de cap bolla, va acabar es menuts de tot, torná més blanca que la paret, torcé es coll, caigué de baticor…
La se’n varen haver de dur, just morta, dins un llit, i se creien que passava.
A força d’untar-li es polsos d’aigor-dent i de ventar-la, l’arribaren a retornar.
El rei, com prou va haver sucats els ais amb sos de la Cort, per desfer-se d’aquells trumfos, agafa dos criats, i los diu:
—Menauvos-ne En Pere a passetjar, mostrau-li totes ses coses més de veure, veam si, xarrant xarrant, li arrabassau encara que només sia mitja paraula, d’aont puga pendre punts sa meua fieta per deslletigar aquest dimoni d’endevinaia, que mos té a ses tres pedretes.
Es criats se’n hi van, i li diuen:
—¡Homo Pere, anem a passetjar una mica, i mos estirarem ses cames, que sempre es bò!
—Jo les tenc estirades demés, respòn s’estornell. Tant e-hi tengués es gavaig, que tot son rues de buit que’l duc. Voltros abordau-me un plat d’arròs, maldament no sia engrogat i un tassó d’un forc de vi, deixau-me fer amb ells una estoneta, i llavò ja mos passetjarem tot quant voldreu.
Es criats li aborden un plat gran d’arròs i un tassó de vi d’un forc: amb quatre grapades ja les hagué esbessonats, i, torcant-se, diu:
—¡Ara passetjem-mos tot quant volgueu.
I ja foren partits, volta qui volta carrers: i el menaren per devant ses botigues millors, per allá aont hi havía més bons casals, per ses iglesies més grans i més adornades, per tots quants de passeigs i jardins saberen: le hi mostraren tot. I, com se creien veure’l més descuidat, bé provaren per tots es vents i caires de fer-li sa garangola i sa traveta amb mil preguntes lo més atuades i traïdores; pero En Pere no sedeixá acostar d’un quart lluny, i sempre sortía a un altra tancat; com li demanaven de s’endevinaia. No li pogueren fer sang; tot va esser rentar es cap a s’ase, perdre es temps i es lleixiu. I es que ja hu diu s’adagi; si sa bistia no va de beure, no hi ha que ciular.
Veent que es ciular era per demés, cansats i morts, i amb so cap que los feia rum rum, se’n hagueren de tornar a ca’l rei.
—Senyor rei, digueren, ell no li hem poguda treure mitja parauleta que es mitja parauleta. Com li demanávem d’Andraitx, mos sortía a Capdepera. ¡No hauría d’esser tort!
—¡Ja será una bona passada aquesta! deia el rei, remanant es cap, i amb més ganes de pegar que d’altra cosa. ¡No hi ha remei! ¡La mos fará aquest diantre d’homo! ¡Pobre fieta meua!
Com va haver cridat i aspergiat una bona estona, agafa es meteixos criats, i los diu:
—No-res, anit manau-lo-vos-ne a jeure amb voltros a veure si en estar mig condormit o adormit de tot, a força de ponyir-lo, n’hi arrabassau cap de mitja parauleta que puga donar gens de llum o fum a sa meua fia per sortir des mig des fang.
—Bé, no tenga ansia, digueren ells; farem tot quant sabrem.
Agafen En Pere i li diuen:
—¡Hala, si sopam!
—¡Sopem! respòn el!
Se posen en taula, i hala enforna qui enforna; i allá ii abocaven vi per llarg.
—¡Beu, Pere! li deien, ¡ara que hi éts!
Lo que cercaven era engatar-lo; pero ell, sempre responía:
—¡Compás i viurás! S’ase i tot e-hu coneix com li basta, ¿i noltros no hu coneixerem?
Ell no foren capasses d’aficar-le-hi an es gat dins s’esquena, i no es que no fessen tots es possibles.
Se’n van a jeure, el se posen a’s mig, i un cop un, un cop s’altre, no s’aturaven de ponyir-lo i de dir-li:
—¡Pero, Pere! ¿Per qué no la m’has d’explicar a s’endevinaia, ara que som tot-sols! ¡Explica-le’m, petit a s’oreia! ¡Vaja ara que ningú mos sent! ¡Ara que s’altre s’es adormit!
—La nit es per dormir, el dia per treballar, deia En Pere, i se girava d’un altre costat, i ¡bons roncos!
Des cap d’una estona aquell ja feia com que dormir ben arreu, i s’altre ja tornava:
—¡Hala, Pere, si la m’expliques a mí! ¡No hu diré a ningú! ¡t’ho promet! Ja s’es vist ben clar que no s’hi pot posar amb tu sa fia del Rei. ¡Si no hi ha homo per tu! ¡ben bé que s’es vist! ¡Vaja explica-le’m, tan amics com som! ¡Vaja!
—La nit es per dormir, el dia per treballar, tornava dir En Pere, i ja el teniem girat de s’altre costat, i ¡bons roncos!
Bé el ponyiren, bé li borinetjaren a s’oreia, bé varen gremoletjar; pero no li pogueren treure sino que la nit era per dormir i el dia per treballar.
—Senyor Rey, digueren es criats lo endemá dematí: ell no tenim res an es fus. ¡Es el reverent dimoni! ¡no l’hauran a cames! ¡E-hi perdrá amb ell tot quant e-hi posará!
El Rei no sabía per ont pendre ni que fer-se, i En Pere que s’hi presenta, i li diu:
—Senyor Rei, pactes son pactes: sa seua fia vui; la m’he guanyada, i cadascú que tenga lo que es seu. ¿No li he dita una endevinaia que no l’ha sabuda desllatigar?
—Sí, pero ¡també es una casta d’endevinaia, que no sé d’ont la t’has treta!…
—La m’haja treta d’ont la m’haja treta, ha bastat per capturar sa seua fia. ¿Es així o no es aixi?
—Es ver…
—Idò que se cumplesquen ses dictes que Vostra Reial Majestat ha fetes.
El Rei se doná per perdut, crida sa seua fia i tota la Cort i diu:
—Paraula de rei no pot mentir: vaig prometre sa fia an es qui li diría una endevinaia que no sabés desllatigar. En Pere la hi ha dita; amb En Pere s’ha de casar; i n’hágem rallat prou.
Ningú gosá contradir, pero s’alçá un gros rum rum.
—¡Pobre fieta meua! deia la Reina fent sa llagrimeta; —¡Pobre princesa! deia tot-hom. ¡Qui la hi hagués hagut de dir que havía de parar an això! ¡Aont s’es vist mai una fia de rei haver-se de casar amb un tort!
—¡A poc a poc! va respondre aquí En Pere. ¡Si som tort, e-hu som per desgracia, per un cop que vaig errar!
—¿Qué vol dir per un cop que vares errar? demaná el Rei.
—¿Qué vol dir per un cop? demanava tot-hom.
—Jo vos ho contaré amb quatre paraules, respòn s’estornell, i voltros meteixos ja direu llavò si amb raó me poren dir una paraula perque me falta un ui. Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que an es meu poble, qui més, qui manco, tot-hom es afectat de dolç; i, per no fer tant de llait, en lloc de pegar an es sucre, que per allá no se’n hi fa, i l’han de comprar si’n volen, peguen a sa mel, que en poren tenir a voler, si armen un banc de beies. Qui no pot armar un banc, arma lo manco una caera; si es tota-sola, la solen tenir dins es corral. Mon pare que Deu tenga, n’hi tenía, pero se va morir com jo no feia s’alçada de tres ous, i ses beies s’aboliren. Tot-d’una que vaig esser al·lotell, ma mare m’agafa, i me diu: —A veure si trobes cap aixam i armarem beies, que també es massa sobrat no haver de tenir mel per sa despesa de la casa. —No tengueu ansia, vaig dir jo: deixau que s’acost es’bril. —¡Es’bril! diu ma mare. ¡Ca, homo, no has de tenir tanta patxorra! Sempre sentía dir a ton pare, en gloria sía ell i tots los morts, que a mitjan març ja començava es triquet d’aixamenar. —No res, vaig dir jo, que s’entreg es març, i deixau estar s’ansia per mi, que, devota poreu esser vos de sa mel, pero jo no’m don per ningú. Arribá mitján març, i ja som partit cada dia de bon sol, ja grandiet, cerca qui cerca aixams; perque lo que es diu aquests revel·lers no van d’alçar-se si no veuen bon solei. Jo en trobava a belquena, pero hi havía banc o caera devora: mirava si era vuitanta passes lluny, i ses vuitanta mai arribaven, i m’havía de pegar un cop a la barra; per-que ja es sab: sa llei és que s’aixam posat a manco de vuitanta passes de banc o caera, és de l’amo des banc o de sa caera; ara si passen ses vuitanta passes, és des qui primer el troba i l’aixeca o hi deixa una senya. A la fi en trop un com sa cofa d’un capell, que no tenía banc ni caera cent passes al redó. Deix senya, me’n vaig de quatres a dur una caera, l’aixec, i cap a ca-nostra, i ma mare ben contenta. El pos dins es corral, i ja es partit a trescar. Es veinats, envejosa que es sa gent i no poren sufrir que un alç xella, començaren a dir: —¡Jès! ¡sa viuda que ha posades beies! ¡no n’hi mancava altre per malcriar es seu fii! ¡E-hi perdrá s’ase i ses magranes!— Sobre tot, los va caure tan tort, que se’n venen un dia plegats, i mos diuen: —Heu posades beies, i ara se mesclarán amb ses nostres, les mos desbaratarán, i el dimoni meteix no será capaç de triar-les; i es mancabs serán nostros. Si no les llevau abans de més raons, anam a donar part cuantra voltros. —¿Això es tot? vaig dir jo. —¿Que trobes que no basta? respongueren ells, amb uns uis que los espiretjavem. —Ell no hu paga es parlar-ne. ¿Teniu por de que se mesclin, i de llavò no porer-les triar? No res, jo senyaré ses meues, i es mal será mort. Dit i fet, me’n vaig a comprar un dobler d’aumángara, la pos dins un test amb aigo, faç un solpasseret d’unes quantes serres, i lo endemá dematí, abans de sortir es sol, me plant devant sa caera amb so solpasser muiat amb una má i es test amb s’altra. Començen a sortir beies, i tantes com en sortien, los feia una creu de Sant Antoni demunt s’esquena. Justament en sortiren dues d’embolicades, només vaig porer senyar sa de demunt. Pitx derrera s’altra, amb so solpasseret muiat, per veure si li arrib i li fas sa creu. I ella de d’allá, i jo derrera ella, i hala qui hala per envant, i sa dimoniera que no desmaiava gota, i jo que hu havía de fer de tot.
A la fi dins un barranc la vaig arribar a retre: va tenir la mala sort de ferir a un penyal, amb sa fua que duia tota s’esclatá, i se posa a ratjar mel i mel. No ponder gens, pero en devallava un saragai, com es còs d’un homo: jo m’hi aboc, i pec una panxada que me dura set dies. —¿I tanta mel s’ha de perdre? vaig jo dir. Perque heu de pensar i creure que, com més anava, més bon roi en venía: a-les-hores ja n’hi havía una embassada que feia feredat. I ¿qué faç jo? Me pas Sa má dins s’esquena, me trop dues puçes, en faç dos odres, i los umpl de mel. Sent picor an es clotell, grat, trob un poi, l’esclaf, i hi va haver dedins un ase amb uns escorbeis, En Baulos, un ase lo més abrinat i falaguer. Li pos un odre a cada banda, i —¡Arri, Baulos!— li enfloc simada, i cap a ca-nostra. M’era fet tan enfora, que per arribar-hi vaig haver de passar per un poble, aont la gent era més llépola que ses serps. Jo hu vaig conèixer tot-d’una que hi vaig esser, perque vaig reparar que tots teníen uns morros prims prims; i es senya que no ment: morros prims, llepol segur. Jo vaig dir: aquí hi ha un sou que guanyar. I ja som partit crida qui crida! —¡Hala, qui me barata ous amb mel! ¡hala, dones, una mel de primera! Bona la vaig haver dita! Al punt vaig estar enrevoltat de dones, que s’en veníen amb sos ous dins es devantals o dins un paner, i totes volíen esser ses de devant per por de no esser-hi a temps. Tota sa mel amb una exhalació va haver volat, i més n’hagués duita. Ets ous casi no caberen dins dos covos; los ferm demunt ets escorbeis, i cap a ca-nostra s’es dit. Com ma mare va veure es viatge, no s’en poría avenir. —¿I ara qué hem de fer tants d’ous? —¡Bon fony! dic jo: posau lloques i farem una llocada orbe. Posárem set lloques, i, hala cova qui cova; i les aixicávem dues vegadas cada dia, los donávem bon blat, i aigo ben clara; i encara no pegaven sa derrera espipellada, ja les teníem colgades altra volta per que ets ous no refredassen. Dins ses tres setmanes de coats los tocava es néixer; pero ell passaren ses tres setmanes, passá un més, i un altre mes, passaren set mesos, i encara no hi havia cap poll que hagués picat, ni se veia senya de res. —¿Qué no veus, deia ma mare, que aquests ous son de guix? ¡Ja te pegaren bon porro ja! ¡Més te en mereis! ¿qui t’havía fet cocouer a tu? Tu haguesses duita sa mel… —Ma mare, vaig jo dir, ni per això ni per altre tant no mos hem d’apurar. ¿Es polls no neixen perque no piquen? Ja hi haurá qui picará per ells. No endevinaríeu quina la vaig fer? Pos ets escorbeis an En Baulos i ets ous dins dos covos, i cap a una era s’es dit. En trob una que m’agrada. Los hi estenc, prenc es cap des sedeny, me pos a’s mig, encivell simada i altre an En Baulos, i s’animal ja es partit a batre; i bat qui bat ets ous. I heu de creure i pensar que de cada ou que En Baulos fería, zas! sortía un pollet més sé que un gra d’ai i tot etxerevit, i tot-d’una ja se’n anava corrents a pasturar. ¿Qué me’n direu? Dins mitja hora vaig tenir tants de polls com ous havía duits a s’era. Me n’ho men tot a ca-nostra, i dins un parei de setmanes no hi havía qui s’hi oís de polles i de gallets que hi capllevaven. Un dia jo abeurava En Baulos a un ribell, i un dianxa de poll no tengué altra part aont picar més que sa coa de s’animal. S’animal li tira cossa, i li engruna sa cresta. Sa ferida pren malament, comença a emmaleïr-se de bon-de-veres. —Aquesta cresta mos dura un mal resultat, diu ma mare. —Lo millor que poreu fer, diu una veinada, posar-hi reina. M’en vaig a un pinar a dur-ne, en duc, n’hi pos, sa cresta s’adoba; pero com m’en tem, m’hi va esser nat un pi. —¡Jès! deia la gent que el veia, ¡aquest gallet que li es sortit un pi a sa cresta! I es pi que creixía més que una carabaçera: al punt va esser com sa teulada, llavò com es campanar, al punt pegá an es niguls, i ja no li destriaven s’ui. Feia un parei de rames i vaig reparar que a una un corp e-hi tenía es niu. Me pos a tirar-li pedres i terroços per descarabutar-le-hi; vaig notar que feia un gran empapussat, i dic: —¿Amb aquestes he d’estar? Ja m’enfil per sa soca, i per amunt i per amunt. Arrib a sa primera rama, i m’hi trob un hort, sa cosa més de veure: allá uns pebrers que pegaven p’es pits, allá tomatigueres com un llençol, allá carabaçeres amb unes carabaçes i carabaçots com a botes de mena, allá sindries i melons que feien més d’un quintar. N’alui una de sindria disforja i que feia cara de bona ferm. —La petgellarem an aquesta, vaig jo dir. —Me trec es guinavet, le hi afic, m’hi cau dedins. E-hi enfony es braç. Faç es forat més gran fins que hi vaig poder passar, i me’n hi entr. Si, fiets, dins sa sindria vaig haver d’entrar per treure aquell traidor de guinavet. Cerca qui cerca, p’en-lloc el veien lluïr. Des cap d’una estona passa un homo, i diu: —Germá ¿i qué cercau, si no es massa preguntar? —Un guinavet que m’es caigut dins aquesta sindria. —¡Un guinavet! diu ell. Ja hu poreu deixar anar, que jo fa set anys que cerc una guarda d’egos, esquellades de nou, que m’hi escaparen, i no me som aturat de cercar, i ni les he trobades ni sabudes noves. —Germanet, dic jo, per amor de Deu sia de s’avís que m’heu donat. Surt de sa sindria a l’acte; alç es cap, veig que es pi tenía una altra rama més amunt; m’enfil per sa soca, i fins an aquella rama; i me trob que encara en té una altra part-demunt; e-hi puig, i vaig pujar fins a set rames. S’ui de més amunt casi arribava an el cel. Llavò me vaig recordar que ma mare sempre’m feia passar pare-nostros per Na Xinoi[18], una germaneta meua que s’era morta, ja dona feta, com jo mamava: i dic: —Tan aprop que som del cel, me convendría cridar Na Xinoi, veiam que conta. I ja me pos a cridar: ¡Xinoi! ¡o Xinoi! ¡Xinoi, dic! En Pere som, es teu germanet. ¡Vaja si treus es cap una mica! Tant vaig cridar, que assetsuaixí s’obrí una finestra, i guaita una fadrineta com un sol. Jo no he vista una cara més guapa i més agradosa mai, ni crec que n’hi haja. —¡Pere! ¿tu per aquí? diu ella. —¿I tu éts sa meua germana? dic jo, tot esglaiat, ¡sabs que éts de garrida! —Ell aquí-dalt no hi ha res lleig ni res dolent, diu ella: pero, ¿quin senyal per aquí? —Fieta meua, dic jo, has de creure i pensar que me som enfilat per aquest pi, he volgut arribar an es cucuió, i aquí me tens. Pero ¡i tu pareis una reina! sabs que vas d’enllestida! ¡sabs que hu éts de guapa!… ¡o fieta meua!… ¡embelleis! ¡Ja t’hi deus campar bé per aquí dalt! —¡Bé de tot! diu ella, —I ¿com no m’hi deixes pegar un aguait? dic jo. Ella me feu de resposta: —Da’m sa má. La hi don, me pega tirada, m’alça en pes, i ja me té dins el cel. ¡O fiets! Com jo me veig allá dins i estenc un poc la vista, romanc tot-d’una enlluernat de tanta claror, garridesa i galanía. De tant que vaig veure, no sé lo que vaig veure; de tant que m’agradá, de tant que m’omplí es cor, no sé lo que em metjenc com en parl! No en vui parlar per por de soiar-ho. ¡Que havía de sebre jo lo que me passava! i ¡qué havía de pensar a devallar, Deu meu de la gloria! P’es meu gust e-hi sería Quedat per a sempre; pero sa germana me digué: —Fiet, te’n haurás de tornar a córrer, fins a la fi, sa carrera que Deu te té destinada. —¿I no pot esser per cap vent del mon es quedar jo aqui dalt? —No, fiet, diu ella: anem a sa finestra, i t’amollaré demunt sa cucuia des pi. Guaitárem per sa finestra, i es pi ja no era an aquell endret, sino més de mitja hora lluny; perque an es diantre de gall, com jo estava embadalit dins el cel, li pegá per anar-se’n a encalçar llagosts, i com es pi estava demunt sa seua cresta, ja hu crec que es pi s’en aná amb ell, i me deixa plantat. —¡Aquesta si que m’es bruta! vaig dir jo: ¿i ara com e-hu farem? Na Xinoi e-hi pensa una mica, i diu: —No res, jo tenc una mala-fi de capdells de fil, perque an el mon era molt filadora i aquí dalt poques vegades me veuen sensa sa filoa i es fus. Idò nuarem tots es capdells un amb altre, te fermaré p’es dit gros des peu, t’amollaré a poc a poc, i amb tant de fil com e-hi ha, es segur que bastará per arribar-te en-terra; i, si no basta, lo que falt será un tres i no res. Dit i fet s’en va a dur es capdells, i no n’havía vists tants mai: feien es comú d’una muntanya. Com los tengué tots nuats, me ferma un cap an es dit gros des peu endret, i me diu: —No res, senye’t que no tengues cap de-nou; i ja me comanarás molt ma mare, i feis bonda, que se’s mester. Me seny, trec es cap a sa finestra; i per avall; i ja es partida a amollar-me; i amolla qui amolla fil, ¡jo per avall; i per avall. —¡Ah gallet del dimoni! deia jo ¿aont dimoni t’en havíes d’anar a caminar? ¡Les has de pagar cares an aquestes passes, jo t’ho assegur! ¡No te’n escapes! ¡t’he de menjar frit! —I Na Xinoi amolla qui amolla fil, i jo per avall i per avall, i casi no era coneixedor que m’hi acostás a sa terra. —¡El dimoni será per esser endins! deia jo ¡ja no hi arribaré mai! A la fi sent Na Xinoi, que deia: —¡Ja no hi ha pus fil! —¿No hi ha pus fil? ¡Bona l’hem feta! Faltaven set-centes braces per arribar en-terra. Me pos pensa qui pensa de quin cap faría estelles, i acap per dir, cridant amb tota sa força: —¡Encara hi falten unes quantes braces per arribar abaix; pero amolla així mateix, i será lo que Deu voldrá! M’amolla, i ¡allò hu va esser una fua que vaig pegar cap avall! Vos assegur que hi devallava depressa, i sensa engaltar-me gens, fin que, claclac, pec abaix amb so cap devant, i, amb sa meteixa grufada i sa força que duia es meu còs, es cap va quedar sembrat set pams dins sa terra. —¡Bona l’hem feta, dic jo, com veig es pas; ja tornam tenir es ram dins es revell. Ell ara, per treure es cap no me queda altre remei que anar a cercar un cávec de ca-nostra per decantar sa terra des costats. —Me’n hi vaig, duc es cávec, me pos a pegar cavegades, i ben alerta que hi anava i prou esment que hi tenía a no ferir ni de resquillada es pobre cap meu; però pec cavegada per arrabaçar un mac que estava fort ferm, i, sensa voler, en lloc de ferir es mac, me fer aquest ui, i el me vaig fer benes. Per això es que som tort… ¿E-hu veis com e-hu va esser un cop que vaig errar? Ara voltros meteixos digan si amb raó ningú me pot dir una paraula perque me falt un ui.
En Pere aqui acabá es seu cap de fil.
El Rei, la Reina, sa seua fia, tots els de la Cort, boca badada sempre, no li havíen perduda mitja parauleta, i se feien creus de tot allò que havien sentit. Com los va haver espassat una mica s’esglai, tots varen caure a dir:
—Pero bé, ¿i des cap què en feres?
—¡Què n’havía de fer! respòn ell, més fresc que una cama-rotja. El me vaig posar demunt ses espal·les, se confegí de tot, me’n vaig a ca-nostra, i sa primera que vaig fer, fonc menjar-me frit es gallet que m’havía feta tan bona endemesa.
Aquí tot-hom acabá de veure que tota aquella contarella tan llargaruda i desbaratada, En Pere la s’havía treta des cap per riure-se des sant i ses xeremíes. Li feren explicar s’endevinaia, i tot-hom quedá convençut de que, tort poría esser i mig afortunat, pero que era més viu que una centella, que donava set voltes a tots es més desperts, que bolcava tot-hom, i ningú el bolcava a ell; que per estret que se vés, sempre trobava portell o forat per ont sortir, i que per això era s’homo més trempat i més avengut, que era fet a-posta, per sa fia del Rei, i per un dia dur sa corona.
Tot-hom, i el Rei es primer, trobava que era així, també hu trobá la Princesa, que el se començá a mirar amb bon ui i a posar-li voluntat, i arribá a dir:
—Per part meua mos porem casar en voler.
—¡Idò endevant ses atxes! digué En Pere, fent un alè ben gros i pegant un bot ben alt.
Enrengaren la cosa, i se va fer s’esclafit, se casaren. El Rei los doná sa corona, i ells dos varen viure anys i més anys amb molta pau i concordia ells amb ells i amb tot-hom; i… encara son vius, si no son morts; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torra Nova, agost 1896.

La pomerrina

Això era una gallineta que un dia se’n aná a passetjar.
Pren per avall per avall per dins un pomerar, passa per baix d’una pomera que s’esbrancava de pomes que duia, i zas, n’hi cau una demunt es cap, i amb un poc més le-hi esflora.
—¡Ai! digué tot-d’una sa gallineta, rompent amb un plors desfet; ¡ai, ma mareta meua! ¡ai, aquest capet meu! ¡ai quin mal!
—Sobre-tot, digué com prou va haver plorat i esqueinat; girem abans de més raons: no vui jo anar pus per avall per avall, que, a lo que veig, el mon s’es es girat demunt devall.
Gira i pren per amunt, i de d’allá.
Troba un gall.
—¿Aont vas, compare en gall?
—Per avall per avall.
—¡No vajes per avall per avall, que el mon s’es girat demunt devall!
—¿Qui t’ho ha dit, comare gallina?
—¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina!
Es gall gira, i per amunt, i de d’allá, devant devant, i sa gallina derrera ell, perque qui tenía cames les treia, per por de no esser-hi demés.
Troben un xot.
—¿Aont vas, compare en xot?
—Per avall per avall.
—¡No vajes per avall per avall, que’l mon s’es girat demunt devall!
—¿Qui t’ho ha dit compare en gall?
—Comare gallina.
—¿I a tu ¿qui t’ho ha dit, comare gallina?
—¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina!
I es xot pren per amunt, i de d’allá, devant devant, i es gall un tros derrera es xot, i sa gallina un tros derrera es gall, perque qui tenía cames les treia, per por de no esser-hi demés.
Troben un bou.
—¿Aont vas, compare en bou?
—Per avall per avall.
—¡No vajes per avall per avall, que el mon se’s girat demunt devall!
—¿I qui t’ho ha dit, compare en xot?
—Compare en gall.
—¿I a tu qui t’ho ha dit, compare en gall?
—Comare gallina.
—¿I a tu qui t’ho ha dit, comare gallina?
—¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina!
I es bou ja ha girat en coa, i per amunt i de d’allá, devant devant, i un tros derrera es bou, es xot, i un tros derrera es xot es gall, i derrera de tot sa gallina, perque qui tenía cames les treia, per por de no esser-hi demés.
Troben una llebre.
—¿Aont vas, comare llebre?
—Per avall per avall.
—¡No vajes per avall, per avall, que el mon se es girat demunt devall!
—¿Qui t’ho ha dit compare en bou?
—Compare en xot.
—¿I a tu qui t’ho ha dit, compare en xot?
—Compare en gall.
—¿I a tu qui ti ho ha dit, compare en gall?
—Comare gallina.
—¿I a tu qui t’ho ha dit, comare gallina?
—¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina!
I sa llebre ja ha girat, i, cametes me valguen per amunt, i es bou, es xot, es gall i sa gallina derrera ell, i de d’allá.
***
Arriben a una pleta, i s’hi tiren dedins.
—¡O que estaré de bé aquí diu sa gallina: tendré cuquets, llentiscla, llagosts, tarantes, de tot.
I ja es partida a cercar-ne.
—¡Jo si que hi estaré bé! diu es gall: ¡vaja quina pastura que tendrem jo i sa gallina! ¡Ja mos hi posarem bons! ¡Ja’m poré donar bon mai de cantar demunt tantes mates i uiestrells! ¡Ja l’allargaré an es coll, i la refilaré a sa veu, i m’hi sentiran d’enfora! ¡será ferest!
I ja va esser partit a fer-ne de ses seues.
—¡Jo si que hi estaré bé! digué es xot: tendré a betzef olivó, pel de ca, floreta blanca; no m’acanyissarán, me’n podré anar per ont tenga es cap girat. Només me faltará ronya per gratar.
I ja va esser partit, pastura qui pastura, i tresca qui tresca.
—¡Oh! va dir es bou: ¡ja m’hi aniré en popa dins aquesta pleta!… ¡fenás a voler! ¡lleva-mans, que no los mi acabaré! ¡fletx, tant roeg! ¡carts, que no hi faré senyal, per bé que m’hi enredonesca!… ¡sol en s’estiu, tot es qui vulga! ¡I en venir sa mosca dins es Maig, m’ajec per dins aquestes mates, revells i llampúdols! ¡Ja n’hi faré de carrera per aquí! ¡Aviat no quebré en pell! ¡Vaja, estic dins lonja!
I ja es partit a pasturar, hala qui hala.
—¿I que en direm de mí? diu sa llebre: ¡jo si que hi faré hora per llego aqui dins! Aquí rel de porrassa a forfollons, aquí pelaina a rompre, aquí elletsons una cosa mai vista; i, sobre-tot, tants de llocs bons per fer es jaç, i tant d’enfonys i amagatais per un cas de casos en venir cassadors.
I ja va esser partida a pasturar i a córrer.
***
Passá temps i temps, i aquells cinc animals no eren tot berbes lo bé que se campaven dins sa pleta, i ses gambades que hi feien i si en teníen pocs de mal-de-caps.
***
Pero ¿que me’n direu?
Ell sa gallina arribá a dir:
—¿I jo tan grasseta, amb aquestes plometes tan fines, tan lluentes, tan atepides, tan agraciada com som, haver d’estar tota-sola, sensa cap amiga ni veinada per esmolar-me sa llengo, i amb qui poderme desengavatxar? ¡Ca! ¡ca! ¡a cercar companyones me’n vaig abans de més raons! que així no puc estar. A la vila es segur que en trobaré.
Dit i fet, surt de sa pleta, i per avall s’ha dit cap a la vila.
Com e-hi arribava, surt sa criada des Rector, i diu com la veu:
—¡O la gallineta, que ve de grasseta! ¡Jo que no sabía de que havía de fer dinar an es senyor!… ¡ja m’hi caurá bé!… la farcirem!
Li pitja derrera, l’assoleix, li tors es coll, la ploma, la farceix; i, bona nit cent sous, ja no se’n resá pus de la comare gallina.
***
Des cap d’un parei de dies es gall diu:
—¿I jo amb aquesta cresta tan vermeia i enrevenada, amb aquests esperons tan afilats, amb aquesta pitera que trec tant pintada, tant lluenta, amb aquesta coa tan dreta, tan estufat com vaig, amb aquesta piula que trec tan alta i refilada, que no’m don ni p’es gall de ca’l rei, jo m’he d’estar dins aquesta pleta perdut, fent tant de paper com En Palou a Sa-Pobla, sensa que ningú sapia si som an el mon; allá aont n’hi ha tants ¡tants que no arriben a mitjos galls, que no son per besar-me es peus, i la gent los té per una cosa grossa? ¡Ca! ¡ca! ¡No vui jo estar pus amb aquestes! ¡Que hi estiguen es beneits per aquí! Que lo que es diu jo a la vila me’n vaig ara meteix a fer-me parlar des meus cabeis; i ¡e-hu veurem si n’hi haurá cap que me arrecón!
Dit i fet, amb una volada surt de sa pleta, i hala per avall cap a la vila.
Just com e-hi arribava, surt sa criada des Bal·le, i diu com el veu:
—¡O el gallet, que ve de grasset! ¡Jo que no sabía de que havía de fer dinar an es senyor! ¡ja m’hi caurá bé!… ¡el posarem amb tomátiga!
Li pitja derrera, l’aplega, li tors es coll, el ploma, el posa amb tomátiga; i bona nit cent sous; ja no se’n resá pus del compare en gall.
***
Des cap d’un parei de dies, es xot diu:
—¿I jo tan ben llavorat, tan plantós, amb aquesta llana tant llarga i tan estufada, amb aquestes popes que passeig, tan llambriner com som, jo haver d’estar per aquí tot-sol, sensa ningú que’m mir ni que’m delit, allá aont n’hi ha tants i tants que fan vasa, i no son per posar-se amb mí; i tot-hom los va barret en má peu enrera, i tot perque sempre los veuen p’es mitx i s’afiquen aont sevuia, i sa vergonya los basta per tot? Això també es massa mai de sofrir: ja’m basta de viure arreconat: vui sortir a rol·lo; vui que sapien qui som jo, i qui té braons, que los trega. ¡A la vila me’n vaig ara meteix!
Dit i fet, bota sa paret, i, trot trot, per avall cap a la vila s’ha dit.
Com e-hi arribava, surt es carnisser, era un dissapte hora-baixa, i diu:
—¡O el xotet, que ve de grasset! ¡Jo que encara no sabía que havía de taiar!… ¡ja m’hi vendrá bé! ¡No i se coneix que se’n hi ha composta molta de popa devall aquesta llana! ¡será com una fira en temer-se’n ses criades.
Ja hu crec que li pega füa, l’embarriola, ja li ha aficat es guinavet, l’infla, i escorxa; ies vespre meteix ja era tot trossos demunt sa taula de plaça, i e-hi acudí tanta gent, que no n’hi hagué per qui en volía. Ja no se’n resa pus del compare en xot.
***
Des cap de temps es bou, diu:
—¿I jo tan sepadet, amb aquestes trossades tan garrides, amb aquestes banyetes tan agudones, amb aquest pel tan lluent, amb aquest recoll més gruixat que una aufabia, tan fantasiós i etxerevit com som, m’he d’estar com un mussol per dins aquesta pleta, sensa que ningú me veja, sensa que ningú sapia si som viu, ni si som mort, ni si som nat ni si he deixat de néixer? ¡A veure de que servesc jo aquí dins! ¡també, haver d’esser no-res, es massa sobrat! ¡el dimoni qui hu aguant! Sobre tot, això no es viure: i no hi vui estar pus dins aquesta pleta, i a la vila me’n vaig abans de més raons: i allá ja veurem de quin cap feim estelles.
Dit i fet, bota sa paret de sa pleta, i trot trot, per avall cap a la vila.
Com e-hi arribava, surt es carnisser, era es dissapte des Patró des poble, veu es bou, i diu:
—¡O el bovet, que ve de grasset! ¡Jo que me trobava sensa carn abastament per demá!… ¡ja m, hi vendrá com l’anell al dit! ¡Ja hu será bò! ¡Si que se’n lleparán es dits es golafres! ¡se pendrán es trossos de dins ses mans!
Cerca un parei d’homos, enrevolten es pobre bou, li passen una corda per ses banyes, li afiquen un clau an es clotell l’escorxen, el trossetjen: i encara es trossos no tocaven sa taula, com ja pegaven dins sa partida de paneres de ses criades, que esperaven amb una devociò que no es de dir; i prompte tot va haver volat. Ja no se’n resá pus del compare en bou.
Dins sa pleta ja només quedava sa llebre, que digué:
—¡Ell pareix que tots aquells se’n son anats, i m’han deixada tota-sola! ¡Bella basca’m dona! ¡Millor!… estaré més ample, i no hi haurá perill que’m fassen es comptes. Jo estic bé, i qui está bé que no es moga; que aquell ja hu diu:
qui barata,
es cap se grata.
Per mon mester tenc herbeta,
i no surt per res de sa pleta.
Així hu va dir, i així e-hu va fer tenir ver.
I per aquestes cinc-centes
qui llebre vol menjar,
a sa pleta l’ha d’anar a cercar.
I sa rondaya ja está dita.
¿Vos agrada? Menjau-la-vos frita.
Si no us agrada,
Tirau-la dalt sa teulada.
Octubre de 1896.

Es soldadet de sa motxilla

Això era un al·lotellot, fiï d’una pobre viuda, que li pegá per fer-se soldat.
Bé plora sa mare, pero ell, fort i no’t mogues, cap a servir el Rei. Acabat es servici, l’enviaren a ca-seua amb un pa i tres doblers per passar es camí; i amb aquest cabal l’homo toca el dos.
En aquell temps el Bon Jesús, i els Apòstols anaven p’el mon.
Estaven asseguts dins un pinar, que reposaven, i es soldadet, sensa temer-se d’ells, los passá per devora.
El Bon Jesús, com el va veure si-centes o set-centes passes enfora, diu al apòstol Sant Juan:
—Juan, ves a demanar almoina an aquest soldadet.
Sant Juan s’en hi va, cridant amb tota sa força:
—¡Qualque coseta, soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta!
—¿Que dius? cridá es soldat, com el sentí.
—¡Un poc de caritat per amor de Deu!
—Jo només tenc un pa i tres doblers, i encara poría anar a combregar, diu es soldat; pero no res, acoste’t, i mos ho partirem com a bons germans.
Ell xapa es pa i n’hi dona mitx.
—Jas aquest dobler, li va dir llavò, i n’hi dona un. Te’n toca mitx més: com no’l porem xapar, el boleierem. ¡Vaja! digués: ¿cara o creu?
—Deixau-ho anar, diu Sant Juan; ja’m basta lo que m’heu donat. Per amor de Deu sia, i que Deu vos guard.
—¡Amèn! això es que hem mester, diu es soldat, i seguí cap envant i Sant Juan cap enrera:
—¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿Ho veis com té bon cor aquest soldadet? Mira tu, Jaume, ves-hi també, i demana-li qualque cosa més per amor de Deu.
Sant Jaume ja es partit. Com es soldadet s’en anava ben acanalat, hagué de trompitxar ferm per agafar-lo.
D’un troç enfora se posa a cridar:
—¡Qualque coseta soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta!
—¿Que ja torna esser un altre? digué es soldat. ¡Ell venen espessos ferm! ¡I per paga jo puc fer moltes llargueses! No-res, faré vía i per ventura no m’agafará.
I allargá més es pas. Sant Jaume s’en tem, i arranca de córrer, crida qui crida:
—Per amor de Deu qualque coseta!
—¡Ja t’he sentit i re-de-sentit! deia es soldadet. ¡Ja he donat a un altre la mitat de tot quant duia! ¡I he de passar un camí ben llarg, i encara no he tastat res!
Com veu que aquell no s’atura de cridar i que ja li es ben aprop, l’homo, ja més de mig cremat, pega tirada a un rebroll d’un uiastre que hi havia su es camí, i diu brandant es venable:
—¡Acoste’t, veurás si t’en donaré qualcuna de coseta amb aquest!
Sant Jaume no s’aturá fins que li va esser just devant; i heu de creure i pensar que es soldadet en va tenir tal compasió, que sa verga li cau de ses mans, fa dos trossos des mig pa i n’hi dona un.
—Jas, li diu llavò, en tendrem un per-hom.
I li doná un dobler.
—¡Deu vos pag la caritat! digué Sant Jaume, i se’n torná correns a comptar la feta.
—¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿E-hu veis si té cor aquest soldadet? No-res, ves-hi tu ara, Bartomeu a demanar-li també qualque coseta.
Sant Bartomeu pren es bobiot, i de d’allá corre qui corre. Destría es soldadet, i se posa a cridar amb tota sa força:
—¡Soldadet! ¡o soldadet! ¡qualque coseta per amor de Deu! ¡per amor de Deu qualque coseta!
—¡Altre bony m’ha eixit! digué ell quant el sentí, i el va veure que s’en venía tan atacat. ¿Qué se deuen esser pactats? ¡No; i estic bò jo per donar, i encara no ha passat res avui p’es meu canyó! No res, arrancaré de córrer, i per ventura no m’agafará.
I ja li va haver estret, i de d’allá, tant com en poría treure.
Sant Bartomeu s’en tem, i si es soldadet corría molt, ell corria més, i hala qui hala tot dos, aquesta es teua aquesta es meua; i com més anava, més viva i més forta resplendía sa veu de Sant Bartomeu cridant: ¡Qualque coseta per amor de Deu! ¡per amor de Deu qualque coseta!
Es soldadet, veent-se perdut de tot, pega tirada a un altre rebroll d’uiastre que, afina su es camí, s’ atura per esporgar-lo, i fent uns alens ben grossos, se posa a dir:
—¡Aquí t’esper, gran traïdor! Arrambe’t, per un gust… i veurás si te’n donaré de cosetes més que no’n voldrás. ¡Grans balitres! ¿Un roagó de pa que me queda, el me voleu espampolar? ¿Que sereu el dimoni per esser molts i per demanar? ¡Vos dec haver de mantenir tots jo, quant necessit que’m mantenguen a mí!
Pero ¿que me’n direu? Ell com se va veure Sant Bartomeu devant, que ja el poría tocar amb sa má, torna sentir dins es cor una compassió tan viva, tan fonda, que sa verga li cau de ses mans; i diu:
—¡Vaja! vau-t-aquí tot, tot quant duc, i Deu ja proveïrá, i en sortirem d’una vegada!
I li dona es troç de pa i es dobler que li quedaven.
—¡Deu vos pag la caritat! diu Sant Bartomeu, i se’n torna correns cap an el Bon Jesús a contar-li la feta.
—¡Qué tal! digué el Bon Jesús: ¿E-hu veis si té bon cor aquest soldadet? Sobre-tot, s’ha guanyat bé un premi, i le-hi hem de donar. Jas tu, Felip, aquesta motxilla. Dula-hi, i fes-li a sebre que en dir a qualsevol cosa: —¡hala tu dins sa motxilla!— no tendrá més remei que haver-hi d’entrar.
Sant Felip pren sa motxilla, i ja es partit.
A força de córrer molt, arriba a colombrar es soldatet, i se posa a cridar ben fort:
—¡Soldadet! ¡o soldadet! ¡Escoltau un poc! ¡aturau-vos una mica! ¡Esperau-me, per amor de Deu! ¡Aturau-vos!
—¿Que ja hi tornam esser? digué es soldat, com el sentí. Sobre-tot ¡ell será mal de fer que jo don res!
I Sant Felip que no s’aturava de cridar com un desesperat:
—¡Uei! ¡aturau-vos! ¡aturau-vos! per amor de Deu!
—¿Que dimoni voleu, tant de cridar? arribá a dir es soldadet. Ja hu he donat tot; ja estic com un jonc de fuyes.
—¡Aturau-vos dic, si voleu estar bé! diu Sant Felip.
—¿Que deis que fareu? digué tot cremat es soldadet, i s’aturá.
—¿Que faré? Vet-aquí aquesta motxilla.
—¡Buida?
—Sí-fa.
—¡Vaja quin present! ¿i que l’he de reprémer?
—Mirau, en dir a qualsevol cosa; —¡hala tu dins sa motxilla! aquella cosa no tendrá més remei que haver-hi d’entrar.
—Dassau idò, i per amor de Deu sia, diu es soldadet.
—Tot sia per amor de Deu, diu Sant Felip.
I cadascú pren per sont vent.
Es soldadet, camina caminarás, arriba a una ciutat, i no vos dic res si en duia de rusca i de rues an es gavaig.
Passa per devant un forn, veu una postada de pa, tret de l’hora, que feia menjera:
—¡Hala un pa d’aquets dins sa motxilla! digué tot remolest.
I un pa d’aquells zas s’en aná dins sa motxilla.
—Bé me va, diu es soldadet.
Afiná més envant una botiga de porquim, farcida de sobressades, cuixots, corters de xuia i botifarrons. Ja hu crec que digué:
—¡Hala un fil de sobrassades i un fil de botifarrons dins sa motxilla!
I un fil de sobrassades i un fil de botifarrons zas s’en anaren dins sa motxilla.
—No-res, digué ell, ja tenim per dinar i sopar.
S’asseu as mig d’una plaça, devora una font, xapa es pa i una sobrassada i un botifarró, i venga una bocinada de cada cosa, i ben espesses que les pegava, i amb una gana mai vista.
Se posa una panxa com unes xeremíes, i ja es partit a passetjar la ciutat.
Tresca qui tresca carrers, topa un flotó de gent. S’hi acosta, i va veure que enrevoltaven una senyora que demostrava estar tota afligida i acongoixada.
—¿Que hi ha res de nou? digué l’homo, tot rabent.
—¡Maldement no hi hagués tant! digué sa senyora. ¿Que sou estern vos?
—Si, senyora, per servir-vos.
—Idò mirau si e-hi ha de nou… o de vei; que jo som senyora d’aquesta gran casa que teniu devant, i fa una partida de setmanes que m’en he haguda d’anar perque e-hi surt por, i fins ¡tot els homos més valents i acorats no hi volen jeure, quant i més estar-hi.
—¿No e-hi volen jeure? Ell los basta poc, segons veig.
—I vos ¿que hi jauríau?
—Anit meteix, i un bon favor que’m fareu si m’hi deixau jeure, que no hauré d’anar a cap hostal.
—Vos sou qui em feis es favor, diu sa senyora. Jau sa clau.
Es soldadet la pren, l’afica dins es pany, obri, entra, tresca tota la casa, no veu fressa de res. Vengué sa fosca, encén es llum, fa foc, se senya per passar el Rosari, i, resa qui resa, frig una pellada de taiades de xuia, sobrassada i botifarrons.
Quant llevava sa pella des foc i trabucava, sent una veu per sa xemenea, que deia:
—¡Jo caic! ¡jo caic!
—¡Cau! diu es soldadet. ¡Com no éts en-terra ja!
I tutup, caigué un dimoni. ¡Jesús Sant Antoni! i ja es partit a enrevoltar sa taula.
Es soldadet, com si res fos estat, se posa es plat devant, diu es Pare-nostro, se senya i venguen taiades; i vos assegur que totes ses dents, claus i caixals feien feina per llarg.
Al punt torna sentir una altra veu que devallava per sa xemenea, i deia:
—¡Jo caic! ¡jo caic!
—¡Cau! diu es soldadet. ¡Ja hauries d’esser enterra!
I tutup, cau un altre dimoni ¡Jesús Sant Antoni! i ja es partit derrera es primer, enrevolta qui enrevolta sa taula.
I es soldadet, dassa qui dassa, bones bocinades, lo més xalest, sensa fer gens de cas d’aquells enrevoltadors banyarruts.
¿Que m’en direu? Ell en caigueren fins a nou de dimonis per sa xemenea i tots enrevolta qui enrevolta sa taula.
Un que era més alt que tots, i tenía més bon banyam i sa cova més enrevoltada, diu an els altres:
—¡Vaja, preníu-li una taiada an aquest revel·ler, que menja tant descansat!
—¡A-poc a-poc! diu es soldadet; ¡fins aqui serem amics!
_¡Preníu-n’hi una, vos dic! torna cridar aquell.
—¡Veam idò, qui será s’estirat que s’hi atanç, s’esclama es soldadet. Les he frites per mí, i no per voltros.
Es dimonis petits no gosaven cumplir ses ordes des gros, que com més anava, més fort cridava:
—¡Preníu-n’hi dic! ¡depressa!
Es soldadet al punt digué:
—¡Ja m’heu fet mal-de-cap amb tant d’estabeig! ¿Veam si no’m deixareu sopar a-pler, fòtils morts?
Llavò se perpensa, i diu:
—¿I amb aquestes he d’estar?
Pega grapada a sa motxilla, l’obri, i crida amb tota sa força:
—¡Hala, tots dins sa motxilla!
Ell aquells dimonis e-hi hagueren d’entrar com dos i dos fan quatre.
Tot-d’una que los hi tengué, ferma sa boca ben estreta, i ca’s ferrer falta gent.
E-hi arriba, i diu:
—¡Mestre, una calda depressa an aquesta motxilla!
Es mestre crida es fadrins, posen sa motxilla demunt s’encruia: agafen es martell i es mais, i hala petits tum-tatam, tum-tatam, tutatatam, fins que tot esseu cos brollá de suor.
—Ja li valdrá, diu es soldadet.
Obri sa motxilla; i vos hauría fetes moltes riaies veure aquells dimonis, un amb ses banyes rompudes, s’altre sensa, aquest amb sa cova capolada, aquell amb so cap esflorat, tots caminant a la biorxa, traguent foc p’es queixals i espires p’els uis, amb sa coa a’s mitg de ses cames, i fogint així com poríen.
Es soldadet aná a contar es pas a sa senyora de la casa, ¡estigué amb ella una quinzena de dies, ben menjat i ben begut.
An aquella casa no hi torná sortir por.
Sa senyora, tota agraïda, volía carregar de dobles de vint es soldadet, pero només n’hi pogué fer pendre un quern.
I parti, més xalest que un passarell.
Camina caminarás, arriba a una altra ciutat, i la troba tota alçada, que no hi havia qui s’hi oís.
—¡Que es això? demana ell.
—¡Qué ha d’esser, soldadet! li contestaren. Que es nostro Rei tenía una guerra amb un altre, no guanyava mai; i, perdut de tot, va invocar el dimoni. El dimoni li surt, i li diu: Te faré guanyar, pero dins un any i un dia hem de passar contes, i m’has de donar lo que’t demanaré. I ell va dir: Feta está sa barrina. Va guanyar sa guerra. Demá fa un any i un dia, i el Rei veu segur que’l dimoni lo que li demanará, será s’ánima. Per escaparse’n, ha enrevoltat ca-seua de centinel·les: en té una bona partidaa cada portal, i ell diuen que está dins sa cambra de més endins, voltat de tot es senyoriu i de tots es majors, i es lo meteix d’un sentenciat a mort.
—¿I això es tot? diu es soldadet.
—¿Que trobau que no basta?
—¡Ell no hu paga es parlar-ne!
I lo en-demá matí se presenta a ca’l Rei.
Ses centinel·les des primer portal no el volíen deixar passar; pero ell parlá tan granat i va moure tal alguer, que a la fi el deixaren passar.
Encara li costá més passar es segón portal, i sobre tot es tercer. No tengué aturai fins que posá es peus dins sa meteixa cambra del Rei.
Tots el se miraren de cap a peus; ningú e-hi va haver que el conegués.
—¿Será cas que sia el dimoni aquest? pensaren tots, i ja estigueren drets amb s’espasa desenveinada.
El Rei no sabia aont posar-se. Duia sa corona i es soldadet el va conèixer.
—¡Senyor Rei, li diu, no haja por de res! ¡Mentres me tenga a mí, estiga descansat! Bé en poren venir de dimonis, pero ¡desgraciat des qui s’atans a tocar-ii ni un fil de sa roba!
Com el Rei i es demés el sentiren i el veren tan resolt i determinat, cobraren una mica de coratje. Des cap d’un poc, tac, compareix un escabotell de dimonis, dient:
—Senyor Rei, tractes son tractes. Li férem guanyar sa guerra; avui fa un any i un dia: venim a passar comptes. Es comptes son que ha de venir amb noltros.
—¡Vos sereu atropellats un poc massa amb so xarrar! ¿Ai anem amb noltros? ¿I que no e-hi ha més?
—Tractes son tractes, deien es dimonis. ¡Que mos donen lo que es nostro! ¡Lo que mos importa es s’ánima del Rei!
—S’ánima del Rei, diu es soldadet, bé está allá aont es; i no es amb ell que les heu d’haver, es amb mí: i m’engana que en sortigueu amb bon nom.
Es dimonis el se miraren bé, quant el sentiren parlar tan estirat, i tots a la una cridaren:
—¡Ja es es soldadet de sa motxilla! ¡qui es pot salvar, que es salv!
I hu donaren a ses cames, i no s’aturaren fins an es recó més endins del infern.
Era que dins s’escabotell hi havia aquells nou de sa calda.
El Rei i los seus feren un alè ben gros; i anaren a donar una aferrada p’es coll an es soldadet.
Pero estant amb aquestes, tac, se presenta un altre escabotell de dimonis, i ben envidats i xarpats que anaven, xarrant p’es colzos, i dient:
—Senyor Rei, pactes son pactes, li ferem guanyar sa guerra. Avui fa un any i un dia. Venim a aclarir comptes. Es comptes son que ha de venir amb noltros.
—¡Altre pic, Toni Colau! s’esclama, tot cremat, es soldadet. ¡Mirau que’n teniu poca de criança! ¡Quin marinatje, senyor! No res; ¡acostau-vos, paparrers, no-ninguns, taianassos! ¡Veam qui es s’atrevit de voltros que’l toca an el Rei!
Es dimonis venien tan comptes fets, i tan poc se fixaren en so soldadet, que s’aborden a sa presa, i ja anaven a clavar-li ses ungles.
Pero es soldadet obri sa motxilla, i los pega crit:
—¡Hala, tots dins sa motxilla!
Bé esperonetjaren, bé en feren de potadetes; pero tots, un derrera s’altre, s’hagueren de aficar dins sa motxilla.
Es soldadet, com los hi tengué, ferma sa boca ben estreta, i diu:
—¡Senyor Rei, a ca un ferrer tenim ses feines!
Se’n hi van i diuen:
—Mestre, una calda an aquesta motxilla.
La posen demunt s’encruia; es mestre i es fadrins ja han agafats es martell i es mais, i hala qui hala amb tota sa força tum-tatam, tum-tatam, tutatatam, fins que pogueren tornar alè.
Es soldadet obri sa motxilla, i aquells dimonis tot esconrats, arrenyonats, ablanits i afollats, així com pogueren, cametes me valguen cap al infem abans de més raons, i no varen voler sebre res pus del Rei ni de qui pregava per ell.
El Rei carregá de dobles de vint es soldadet de sa motxilla, que se’n aná a ca-seua, i trobá encara sa mareta viva, i fadrina s’al·lota que festetjava abans d’anar-se’n an es servici. Se casaren i va viure amb elles ben a-pler una mala fi d’anys; i sempre que volgué tirar un quem de dobles de vint, el tengué dins sa butxaca. Així e-hu veiem de tots noltros si convé; i Deu no mos deix morir que no mos haja perdonats. Amèn.
Torre Nova, Janer 1896.

En Pere Poca Por

Això era una viuda que només tenía un fii, que havía nom Pere: un al·lotell galanxó, desxondit, sá com un gra d’ai, agoserat, que no l’espantava vent ni aigo.
Un dia agafa sa mare, i li diu;
—Ma mare, fa molt de temps que vaig enderrer de sebre que es por: en voldría veure de prop, veam quina cara treu. Jo bé demán que me’n mostren, que me diguen per ont caplleva; pero aquesta es s’hora que sia estat senyor de trobar-ne en lloc una mica que es una mica. I son tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt anar-me’n a trescar mon, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta.
—Pero, fii meu; deia sa mare. ¿Que has tornat loco? ¿Qui ha vist mai anar a cercar por? ¿Que no sabs tu que es una cosa que vé sensa que la cerquen?
—Ma mare, responía ell, no teniu que predicarme: me som passat això p’es cap, i e-hu he d’arribara s’enfront, surta des llevant, surta des ponent. ¡O es coll e-hi anirá o jo aclariré que es por!
—No hi ha remei: caparrut com ton pare, deia la pobre, llagrimetjant.
—Qui sembla a los seus, no fa tort a ningú.
Sa mareta, com prou va haver pregat i plorat, li digué:
—Fii meu, ja que no’m vols creure, una cosa te comán: que, allá ont se ponga es sol, t’has d’aturar i allá meteix has de fer sa nit.
—No tengueu ansia, diu ell, lo que es en vers d’això vos creuré.
Pren un cavall i doblers, i ja es partit.
Camina caminarás, passá terres i terres, i mirava ben a dreta i a esquerra per veure si afinaría a a part o banda sa por ditxosa; i a tot-hom qui veia demanava si en sabíen gens en lloc. Sa gent com el sentía, no se’n poría avenir, i uns el donaven per loco, i ets altres per beneit.
Com se’n va tèmer, es sol se va pondre.
—Es sol s’es post, diu ell; vui fer lo que ma mare m’ha comanat: fora caminar pus.
Veu su-llá un abre de molta rama, i diu:
—E-hi farem sa nit devall.
S’hi acosta, i repara que hi ha tres homos penjats amb un pam de llengo defora.
—¡Fosca d’auba! diu ell, ¡jo que tenía ansia de jeure rostit anit! ja tenc per fer es jaç, i el faré tot d’una, que estic cansat, i així podré acabar sa son.
Taia sa corda an aquells, i caigueren com a troncs. En posa dos un as costat de s’altre i es tercer entrevessat demunt es cap d’aquells dos, i zas s’hi ajeu, i al punt estigué més adormit que un sauló.
¿Que m’en direu? Aquells tres encara no s’eren aufegats de tot com En Pere los desfermá; i, amb sa calentor d’ell i amb so jeure en-terra, des cap d’un parei d’hores comensen a cobrar, i a bategar-se un poc i a exhalar qualque gemec. Sobre tot, tant arribaren a fer, que desperten En Pere.
—¿I ara? diu ell, badant els uis i mirant-los-se fit a fit, es més descansat del mon, fins que los arriba a dir:
—¡Aquesta si que m’es blaua! ¡i voltros sou vius! ¡Cap com aquesta! Lo que no sé com no vos he acabats d’aufegar amb so pes de sa meua còrpora.
Aquells homos cobraren de tot, i podeu pensar, quedaren tan agraïts, que li hauríen donada sang des seu cor.
Eren tres senyors ben rics que eren, caiguts en mans d’un contrari seu molt gros, i n’havía fets tres penjerois an aquell abre. Se’n menaren En Pere a ca-seua, le hi tengueren una partida de díes, el volíen carregar de dobles de vint; pero ell no’n volgué cap, sino que li diguessen aont devers trobaría por.
—I com mos veres penjats, li digueren, no’n trobares gens?
—Ni cap mica, va dir ell.
—Idò no sabem aont en pugues trobar.
L’homo torná pendre els atapins, i de d’allá.
Camina caminarás, passa terres i terres, demana qui demana a tot-hom qui veia: per aont trobaría por.
—¿Por cerques tu? li deien. ¿I qui ha vist mai cercar-ne, i tot-hom en fuig tant com pot? ¡Deu te’n alliber, fiet!
Sobre-tot, arribá es vespre, i no tenía res an es fus. Com es sol se ponía, se trobava devora unes cases de possessió.
—Es sol s’es post, diu ell: fora caminar pus. Vui observar sa paraula de ma mare.
No molt lluny e-hi havía dos pareiers qui ja desjonyíen. S’hi acosta i los escomet.
—Que sou d’aquestes cases.
—Sí-fa.
—¿Que no poré romandre anit?
—Ell aquí no hi román ningú perque e-hi surt por es vespres.
—¡Que me deis! esclama En Pere. ¿I aquesta es vera? ¿Aquí e-hi surt por?
—Vaja si n’hi surt. Figurau-vos que l’amo ha hagut de llogar un’altra possessió no gaire lluny, perque ni ell ni gent seua ni cap missatje per res del mon e-hi volen romandre. Ell heu de pensar que, tot-d’una que vé sa fosca, se posen a retronar cuecs, bels, remeulos, brams, bramuls, que pareixen trons del cel, ses bigues cruixen, ses parets tremolen, i com que tot se’n haja d’entrar.
Així es que aquí no-més e-hi venim i e-hi estam de dia per fer ses feines, e-hi barenam i dinam; pero, en pondre-se es sol, aplegam es trastets, i cap a s’altra possessió falta gent. Lo que es a l’hora d’ara, en treure noltros, ja no e-hi ha una ánima dins es lloc. Tots en som anyívols de sa por, i en fogim com el dimoni de la creu.
—¿I que vos pareix! diu En Pere, que li sabrá greu a l’amo si jo fas sa nit aquí, dins ses cases?
—¡Que ha de sebre greu a l’amo! diuen es pareiers. ¡A vos pot esser que vos ne sapia esser-hi romás!
—No-res, deixau estar s’ansia per mí. Ara meteix me’n hi vaig.
—No e-hi aneu si no teniu sa vida avorrida; que de més acorats que vos n’hi son anats, i han perduts es cabeis des cap, i no son estats homos pus.
—¡Bones gèl·leres devíen esser ells! diu En Pere. Sobre-tot, vaig deixar ma mare per trescar el mon fins que trobás por, i ara que’n som tan aprop, ¿no voleu que m’hi esquitx? ¡Ni un retgiment de soldats m’aturaría!
—¡O sou loco o beneit! deien es pareiers. ¡No e-hi aneu per amor de Deu!
En Pere ja havía girat es cavall, i no los sentí. Arriba a ses cases, e-hi havía sa clau an es pany: obri, entra, mira per tot per veure si sa por estava a amagada dins cap auberjó o enfony; no veu gens de fressa en-lloc.
—No res, diu ell, vendrá amb sa fosca. Esperem-la, que no es pot torbar gaire: ja m’atabacaría fort si anit justament tenía peresa de venir. Perque anau a fer es comptes a locos: i que ella deu esser loquença no hi pos dupte. Tot-hom me diu que vé sensa que l’envíen a demanar; i no es venguda a mí que fa tant de temps que la cerc. Pero no passem s’arada devant es bous, ¡no diguem bé ni mal del dia fins que passat sia.
L’homo entrá es cavall dins una boaleta, li dona recapte, amb tot espai fa foc, treu de dins es rebost xuia i sobrassada i un parei d’ous, fa una bona truita; i, encara no la tengué demunt sa taula, com ja li pega clavada i altra, i fins que n’hi hagué gens.
—Sobre-tot, digué torcant-se, ell sa fosca ja es aquí, pero no e-hi ha sa por. No m’ha enganat de res. Deu esser loca fermadora. Anit que e-hi ha qui l’espera amb tan bona devoció, anit no es venguda. No; i sa son me doblega de tot. No-res, anem a jeure; i si acás sa polissona vé més tart, si es tan renovera com diuen, ja mos desxondirá.
Dit i fet, se’n va dins una cambra, troba un llit fet, s’hi tira demunt i apaga es llum.
I heu de pensar i creure que al-acte esclatá dins aquelles cases, un telabastaix aborranador; tot eren cadenes que rossegaven, bigues que croixíen com sí se rompessen a set bandes, parets que tremolaven i feien bots com si volguessen ballar un copeo, giscos ferests, cuecs esglaiadors, remeulos que resplandíen dins es cervell, brams que aixordaven, i bramuls tan escardats que pareixíen trons del cel d’aquells que fan més feredat.
—¿Que dimoni es tant de renou? digué En Pere asseguent-se demunt es llit. ¿Qui es, dic? ¡Acostau-vos, i mos veurem ses caretes! ¿O sou cans nanells, que no-més lladrau d’enfora? ¿Qui sou, dic?
—¡Dimonis, respon una veu.
—¡Dimonis! ¿I ja no teniu altra lloc aont pegar-la? ¿Justament ara que jo havía de dormir, heu hagut de moure aquest rebumbori aquí dins?
—Es que tenim un deute demunt aquesta casa, digué sa veu, i no el mos paguen.
—¿I que en som jo de sa mort d’En Berga? ¿Que l’he fet jo an aquest deute?
—Pero el tenim demunt aquesta casa, i aqui venim a cobrar.
—Pero ¿i que heu de reprémer aquí, si es qui vos deu no e-hi es? Anau allá aont caplleva; i, si no paga, feis-li renou fins que esclat ell o esclateu voltros.
—Pero ¡si es qui va fer es deute ja el tenim que cou dins una caldera d’aigo de foc!
—¿El teniu a ell, i veniu a moure alguer per aquí? ¡Si que hu sou el dimoni!
—¡Volem cobrar es deute de sa casa!
—Idò esperau que ella vos pag.
—¡E-hi farem renou mentres no mos paguen fins a dobler i maia!
—No hi ha remei: vos donau a coneixer per lo que sou, i e-hu demostrau que en duis un de banyam farest demunt es carabassot; i en aficar-lo a part o banda ¡hala, petits, fins que feis ui!… Pero bé ¿quin es aquest deute, si es pot sebre?
—Que, quant feien aquesta casa, havien de posar una pedra, i de feixuga que era, no poríen, i varen dir: —«¡Que la pos el dimoni!». Noltros venguérem, i la posárem; i es s’hora que encara no ha llegut es pagar-mos.
—¿I amb aquestes estau? respòn En Pere. ¡Mai m’ho hauría cregut que fosseu tan aturats! ¡ell, segons veig, vos negau dins un bassiot! ¿No vos paguen sa pedra que posáreu? Tornau-la-vos-ne allá aont la vareu trobar, i si sa casa arriba a caure, ja l’aixicará son amo. ¡Hala! ¡Depressa a durla-vos-ne! ¡Com es vel·la llissa, si no feis via! ¡Una mosca pus no vui sentir, que ja es la mala hora, i no hi veig de son, i bona marxa m’espera demá! ¡Com jo hu veig!: ¡Tresc el mon per veure si trobaré por en-lloc; m’havíen promès per cosa certa que aquí dins en sortía cada vespre, i ara resulta que sou voltros que sortiu i no ella! ¡Quin engán de mitjes!
Com es dimonis sentiren aquelles comandassions, pensaren entre sí meteixos:
—¿Cerca por, i diu que no n’ha trobada? ¿Qui deu esser ell si noltros no n’hi hem feta? ¡Donem-ho a ses cames abans de més raons!
Tots a la una pegaren grapada an aquella pedra, la treuen de sa paret, la se’n duen, la tiren allá meteix aont l’havíen aplegada; i, amb sa coa devall ses cames, tocaren el corn més que depresa cap a l’infern.
Tots de rabia s’abordaren an aquell que teniín dins sa caldera d’aigo de foc, que havía fet es deute, i n’hi pegaren de fitorades i banyades fins que tengueren alè.
En Pere lo-en-demá s’aixeca ben de-matí, i diu:
—Sobre-tot: ell sa por no es venguda. No m’ha enganat de res. No’m queda altre remei que fer sa meteixa via dels altres díes; que barca aturada no guanya nòlits, i qui espera se desespera.
Com se posava demunt es cavall, que es sol acabava de sortir, arriben aquells dos pareiers que se’n eren anats es vespre antes. Com el veren tan fresc i xalest, no se’n poríen avenir.
—¿I éts viu? li digueren. ¿I no has perduts es cabeis des cap?
—¡Com es vernedíssim! digué En Pere. ¿Veam si encara vos afisconareu? ¿No déieu que aqui hi sortía por, i que venía amb sa fosca?
—¿I que no en sortí?
—Tanta com en surt ara.
—Pero ¿i no sortí tot-d’una que s’acabá sa claror del dia?
—Pot esser que sortís, pero jo no la vaig porer guipar. I vaig estar fins a la mala-hora, espera qui espera. Encarara puc esperar…
—¡Veam si mos farás tornar beneits a-poc a-poc! ¿I tu no sentires giscos, i cuecs, i bramuls, i rossegar cadenes, i tremolar ses parets i croixir ses bigues?
—¡Vaja si’n vaig sentir i bé! Pero ¿que en farem si no va sortir sa por? Sobre-tot, una altra vegada mirau-vos’hi més en so xarrar i en so dir: aquí hi surt això aquí hi surt allò; que amb bona conciencia no hu poreu fer d’enganar un homo, i per pitjor sa primera vegada que parlau amb ell.
Es pareiers se miraven un amb s’altre, sensa sebre per ont pendre devant aquelles sortides de En Pere, que pegá cimada an es cavall, i ja va esser partit de d’allá.
Camina caminarás tot lo sant dia, i demana qui demana de sa pora tot-hom qui topava, no va aclarir res. Es sol comença a fer-se avall i avall, fins que se va enramar de-tot.
En Pere se trobava devora un castell.
—Ja n’hi ha prou per avui, digué: es sol s’es post; vui fer bona sa paraula de ma mare.
S’acosta an es castell, veu sa portassa uberta: entra, crida, ningú li respon. Tresca sales i corredors, topa a sa cuina, afina tres olles grans demunt es foc amb un moltó dins cada una, i tres ribells d’arròs engrogat i tres pans disforjos demunt sa taula, i tres gerres somerals devora, plenes d’aigo.
¿I que fa ell? Pren un parei de cuiarades acada ribell, esvorella una mica cada pa, pega una espipellada a cada moltó i un glop a cada gerra, amb quatre grapades passa el Rosari, i se’n va a veure si troba cap llit. En troba tres de fets dins una cambra molt gran; i, panxa plena; s’ajeu dins un, i al punt va fer uns roncos que tot allò retronava.
Aquest castell era de tres gigants que batallaven p’el Rei cristiá contra el Rei moro, i se’n anaven el matí i no tornaven fins el vespre.
Si hu deixaven tot esbadellat, era perque tenien mals arrambatjes ferm, tot-hom los menava una por que no es de dir, i no hi havía perill de que ningú sensa orde seua s’atrevís a acostar-s’hi d’un quart lluny, quant-i-més passar es portal.
Figurau-vos lo denou que los havía de venir an es tres gigants com arribaren, fosca negra, i s’acostaren a sa taula i an es fogons, i notaren que los havíen espipellats es moltons, i esvorellats es pans, i que faltaven un parei de cuierades a cada ribell i que s’aigo de ses gerres s’era feta avall. No se’n poríen avenir.
—Pero ¿qui pot esser s’atrevit que mos haja feta aquesta? deien ells. ¡Tant meteix se necessita tenir coratje i sa vida ben avorrida!
Ja son partits cerca qui cerca, per veure si afinaríen es lladre, i no el poríen afinar en-lloc.
A la fi digueren:
—Si no es dins un llit nostro, mos n’haurem de estrènyer es cap.
Se’n van dins sa cambra, i ja hu crec que le hi trobaren an En Pere, colgat i dormint com un peix.
—¡Ja el tenim! ¡Ja el tenim! digueren cridant i fent lulea.
En Pere tot-amb-ú obri els’uis, i, com los se veu enrevoltats, diu, més fresc que una cama-rotja:
—¿I ara que cercam?
—¿Que cercam, demanes? Ara e-hu sabrás, diuen ells.
I ja hi están abordats com a llocifers.
—¡Uei! diu En Pere sensa bategar-se: ¡Deixau-me fer, que no estic per moixoníes! ¡Tenc son per vendre, i necessit dormir! Si voleu res, ja en parlarem demá.
Es gigants, com el sentiren, com notaren que li venía tan poc de-nou veure-los-se devant, com si fossen estats tres ropits, i que no era gens coneixedor que li haguessen feta gota de por, se varen acovardar, perque pensaren: ¡Com no l’hem retgirat, es que té més força que noltros! ¡Alerta, mosques!
Ell recularen abans de més raons, i sortiren de sa cambra amb sos cabeis drets, de veure que un homo tot-sol, dins es seu castell, per més burla i afronta, los havía feta aquella passada. No hi poríen pendre peu.
A la fi soparen i se’n anaren a jeure.
No tengueren altre remei que acostar es dos llits que los quedaven, i s’hi varen haver de compondre per por de ventim, tan acoquinats estaven.
Lo en-demá dematí com s’aixicaren, varen trobar En Pere vestit i amb uns uis ben espolsats.
Los va fer una escomesa lo més xalesta, com si fossen estats amics veis corals; i ells, cada vegada més sorpresos, li demanaren qui era, d’ont venia i que cercava.
—Jo vos ho diré, respòn ell. Jo som un al·ltot que vaig enderrer de sebre que es por. Per veure si’n trobaré gens en-lloc, me passeig d’assí i d’allá; pero fins al present me som passetjat debades: no tenc res an es fus. I lo pitjor, que tot-hom me diu que sa por es una cosa que vé sensa que l’envíen a demanar, i que surt sensa que la cerquen. De manera que ja comens a estar més de mig empipat perque tresc i tresc, i tant tenc avui com demá. ¿I voltros no me’n donariau noves d’aquesta bona de por? ¿No’m diríau per aont caplleva?
—¡Vaja quina casta d’homo que es aquest! deien es gigants, com el sentien. ¿I d’aont mos deu sortir?
Llevò li feren aquest pla:
—Mira, si estás tan enderrer de sebre que es por, vina amb noltros, i t’asseguram que hu porás tocar amb ses mans.
—¿Aquesta es vera? respòn En Pere. ¿I no anau de berbes que la’m mostrareu a sa por.
—¡Ara es hora de berbes! diuen es gigants. Figure’t que noltros e-hi ha una mala fi d’anys que batallam p’el Rei cristiá contra el Rei moro, i guardam aquets paratjes perque es contraris no fassen de ses seues per aquí. I hu hem de fer de-tot per capturar-los…! que de moretons n’hi ha més que mosques, i com més en mates, més en surten. Perque això es lo més gros: avui en deixes una estesa, que dins es redol de trenta o coranta corterades no pots posar peu que no’n trepitjes un de mort o mal-ferit; i lo en-demá dematí ja no en trobes cap d’estès i te tornen envestir tan rabents i acorats com sempre. Sobre-tot: o tenen set vides com es moixos o crien més que ses coníes.
En Pere los s’escoltava tot xalest, i encara no varen haver acabat, con ja los diu:
—¡Vaja, idò! ¡Anem depressa que no fassem curt!
—No temes, homo, li digueren. Ja hi serás a temps ja. ¿I que no dus cap arma?
—Cap n’he mester. En haver vista sa por, ja puc girar en voler.
—¡Ai de bò! ¡Ell per-ventura no’t deixaran fogir! ¿Que et penses que no hi haja més que dir fogírem? i sobre-tot ¿a la guerra te’n vols anar tu amb ses mans buides?
L’arribaren a ginyar a pendre una espasa, una llança i un escut; es tres gigats s’armaren de cap a peus, i partiren, berenant p’es camí, perque En Pere tenía foc dins ses sabates, i los dava més pressa que el dianxa.
Camina caminarás, quant foren demunt un coll, que pogueren estendre la vista allá deçá, colombraren una taca negrenca que parava una partida de planiols, comallars i turons; i s’hi alçava una polsaguera que tapava es sol, i s’hi sentía un rebumbori de giscos, remeulos i eguins que aixordaven, pero de-tot. Era s’exèrcit del Rei moro que se’n venía manades fetes i ben peus-alts. Devía dur una hora d’orde.
—¿Això son es moros? demaná En Pere tot xalest. ¿Ells menen sa por?
—Això son, ells la menen, responen es gigants. No, i ja et pots posar demunt sa sella i prepare’t per sa primera sobatuda, que es sa més perillosa.
—Deixau estar s’ansia per mi, diu ell.
I se posa a cridar com un loco:
—¡Viva! ¡viva! ¡ara va de-bò! ¡ara va de-bò! Es moros ja los eren demunt, i se posen a tirar pedres i fletxes, i començá es foc. Tot allò resplandía de crits i estabeig, s’armá un aiguer de los cent mil dianxes, sa cosa més faresta i aborronadora.
Es gigants i En Pere no recularen una passa, enrevoltats de moros per tots els vents, vos assegur que’n feien de destrossa: tomaven caps com un que toma aubons ventant un garrot dins un aubonar ben espès devers es Març.
Tot-d’una es moros los estrenyíen i les feien ses pessigoies ben endins; pero, com veren que finis, finis queien a sostres i feien una solada demunt s’altra, començaren a recular devant es cristians i a fer-los amples. Pero, com eren tants, com estaven més espessos que es cabeis des cap, uns amb altres s’embarassaven i s’ambuiaven. I es gigants i En Pere que mai s’aturaven de fer-se envant i sempre envant, i com més avansaven, més caps feien botir: ¡estaven ja tots remuis de sang, no més dels esquits que botíen des que natraven o mataven.
I En Pere que cridava com un desesperat:
—¡O gran polissona de por! ¡aont éts! ¿aont t’éts amagada? que no et veig en-lloc blanca ni negra. ¡Surt, gran traïdora, i mos veurem ses caretes!
—¿Aont es, dic? cridava girat an es moros. ¿Que estau per besties, que no responeu?
I ja los havía encivellat ventai i altre ventai, i ja veien botir al-aire set o vuit caps de moro.
Sobre-tot, es sol se feu tan avall, que se va pondre: aquella moretada tan faresta del dematí tota havía fet ui: o eren morts o estaven mal ferits o e-hu havíen donat a ses cames.
I En Pere tot cansat i rabiós perque sa por no havía comparegut, ni l’havía poguda afinar en-lloc; i deia an es gigants que una altra pic anassen a enganar negres, i no l’enganassen a ell.
Es gigants, tot astorats, no sabíen quina resposta donar-li.
—No res, digueren, anem a romandre an es castell.
—Això si que no hu faré, respòn En Pere. Ma mare me comaná que sempre passás sa nit allá aont veuría pondre es sol: així e-hu he fet sempre, i així e-hu faré anit, si Deu ho vol i María.
—¡Vaja, anem! digueren ells.
—Deixau-me fer, que es per demés es sucar ets ais, va respondre En Pere.
Se’n anaren i ell quedá tot-sol es mig de tants de milenars de morts i ferits que badaiaven; i va dir:
—A veure aont mos ajassam anit, que no m’aguant de son.
¿I que fa ell? Ja es partit a posar morts i morts, un demunt s’altre, pujant tres parets redonenques, que se teníen, en forma de barraca, i n’entravessa uns quants demunt, per fer sa teginada.
—Ja tenc redòs per anit, diu tot xalest: ni el rei dins sa seua cambra dormirá tan a la regalada com jo. Aixi no hi haurá perill que sa serena hem prenga.
Passá el Rosari amb quatre grapades, pegá un parei de roecs des concert que duia, i en nom del Pare, del Fill i del Esperit Sant se senya i tu-tup! ja está allargat demunt es sol rònec de sa barraqueta, i quedá adormit en sec, i bons roncos.
Com va haver fet es primer sò, devers mitjamit, se despert, s’aixeca i surt a mirar els estels per sebre quina hora era poc sa poc lla: i heu de creure que afina un llumet no gaire lluny que assetsuaixí caminava i assetsuaixí estava aturat.
—¿Que diantre pot esser aquest llumet? diu ell. ¡Sabs que havía d’esser sa por, que d’amagat anás de ses seues per aquí! ¡Fiau-vos de gent loca! Sobre-tot, me’n hi vaig a tocar-ho amb ses mans.
Amb quatre bots va esser devora es llumet, i va veure que era una jaia que se’n anava de mort en mort, i de ferit en ferit. S’hi acostava, los tocava una mica, i tot-d’una ells amb una rebel·lada ja estaven drets, i fogíen com la bala.
—¡Uei, vos! ¿que vos diuen? cridá En Pere plantant-s’hi devant amb un llongo. ¿I ara quina la feim?
Sa jaia, com el sent i el veu, queda astorada. Tot-d’una no podía parlar; pero arriba a rompre i diu:
—¡O germanet, no me digueu res, per amor de Deu! ¡Som una pobre jaia, que no fas mal a ningú! Pos un poc de bálsam d’aquesta ampolleta an aquests germanets meus, i es qui están ferits queden bons i es morts reviscolen.
—Mostrau com, diu En Pere.
Sa jaia tira unes quantes gotes demunt dos o tres moros estesos amb so cap fet una coca, i encara ses gotes no los tocaren, com peguen bot tots sencers, i cametes me valguen per avall.
—¡Re-cent mil raccions de dimonis boiets! diu En Pere devant aquell pas. ¿Vol dir noltros los matam, i tu los fas reviscolar? ¡O gran dimoniera!
Mentres deia això, ja li ha pegada grapada a s’ampolleta, i ventai amb s’espasa a cau d’oreia, i li feu botir es cap set passes enfora.
—¡Cap com aquesta! deia l’homo sensa poderse’n avenir. ¡Veiés com es gigants los havien d’esveïr an es moros, si com eren a dormir en es castell aquesta mala bruixa los feia reviscolar! ¡Com no se’n havíen de regalar es moracos si ios feien acabar els alens, quant teníen qui los ho tornava es temps de dir Jesús! ¡Com no s’havíen d’aficar just beies! Així s’ase i-tot e-hi va a fer valentíes… Pero ¿qui havía d’anar a creure que era aquesta jaia qui posava terra tan fort a s’escudella des gigants? Sobre-tot: ¡beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de ma mare!
L’homo s’en torna amb s’ampolleta a sa barraca, s’ajeu, pogué agafar es sò altra volta, i no se despertá fins que es sol li pegá per sa cara.
Arriben es gigants, i veuen casi sa meteixa estesa de morts que havíen deixada es dia antes.
—¿Que será estat això? se deien tots atordits. ¡En no esser que els uis mos fassen dos!
—¡Bona casta de fer dos! va respondre En Pere, sortint de sa barraqueta. ¡Acostau-vos’hi, i e-hu veureu com son ben morts! ¡No es mourán, pus, no tengueu ansia! Pero ¡vaja quins papalomeos que sou! ¡Ell com que hageu menjat faió ¡Rompre-vos ses banyes aquí matant moros de sol a sol, díes, setmanes, mesos i anys, sensa avançar una passa sempre aferrats amb sos meteixos! ¡Com es vel·lallissa! ¿I que no vos ne serviu gens gens des carabassot? ¿I no filáveu que per força hi havía d’haver cosa aquí, quant per moros que deixásseu morts s’hora-baixa, lo en-demá se’n presentaven altres tants de vius? ¡I voltros es més descansats del mon tot-d’una que veieu en vermei que s’enfonyava, hala anem an es castell a posar els ossos de pla i dormir a la regalada, i es moros per aquí que fassen trucs i baldufes!
—¡Pero bé! que es estat això? ¿que ha succeït? deien es gigants, tot confusos, sensa sebre que pensar-se.
—Matem primer es qui queden, respòn En Pere, i llavò ja vos ho contaré fil per randa.
Així meteix n’hi havía un bon raig de vius encara, i paraven una partida de corterades, pero anaven més ala baixa, i no movíen tant d’estabeig: s’estesa de germans seus que hi havía per en-terra los feia feredat. Estaven armats i en orde de batalla, pero no envestíen com solien fer sempre.
—Si voltros no envestiu, digueren es gigants i En Pere, ja vos envestirem noltros.
Dit i fet, s’hi tiren demunt com a cans de bou.
Es moros tot-d’una així meteix pararen clot, i feren de la guerra pota per aguantar sa sobatuda, i l’aguantaren una estona; pero com veren que no feien més que anar de copes i grufar per llarc, es qui pogueren e-hu donaren a ses cames, i qui en tengué les va treure.
Es gigants i En Pere los encalçaren fins que tengueren alè, i si no los poríen aspidar amb sa llança, los adormíen amb un còdol.
Vos assegur que’n romangueren pocs que hu poguessen contar.
Es gigants s’arribaren a aturar, brollant de suor i tots remuis de sang. Com pogueren tornar alè, que se miraven aquella estesa esglaiadora de morts, i veien esveïda tota sa morería, varen dir:
—Hala, Pere, conta-mos fil per randa que es estat això d’anit.
I los comptá de com s’era aixecat a la mala-hora, i havía afinat es llumet qui corría, i que e-hi aná, i va esser sa jaia que amb so bálsam de s’ampolleta curava es ferits i reviscolava es morts, i va acabar amb aquestes:
—¡Veiès com los havíau d’esveïr, si aquella bruixa vos feia aquella endemesa! I mentres-tant voltros ¡bons roncos dins es castell! ¡I ben alerta a vel·lar mai si ningú en sa-nit vos traía!
Es gigants estaven amb sos cabeis drets, feien uns uis com uns salers, i no sabíen que los passava.
Esperaren lo en-demá per veure si e-hi hauría sa meteixa estesa de morts, i si en vendríen altres de vius; i ja hu crec que lo en-demá des morts no n’hi va haver cap que se fos mogut, e-hi va haver just es meteixos. A s’entrellum, demunt es turons, destriaren una partida de moros que guaitaven. Bé los varen esperar, i bons estaven ells per acostar-se. Com veren que tots es que havíen deixats estesos, estesos estaven, no volgueren sebre qui l’havía encalçada, i fogiren com la pols.
Es gigants estaven com a beneits, e-hu veien i no hu creien.
—¡Vaja quina passada que es aquesta! s’esclamaven. ¡N’hi ha per perdre es corbam! Pero ¿quin possible es que es bálsam de s’ampolleta tenga tal virtut?
—¡Vaja si la té! respòn En Pere. I sobre-tot, ara meteix porem fer ses proves. ¡A veure quin es que vol que li taiem es coll, veureu que d’aviat el tornará tenir confegit!
—¡Jo no hu vui! respòn un, i els altres dos feren es meteix cantet.
—¡Amb aquestes estam! diu En Pere. ¡Fassem-la amb mi a sa prova?
—¿I e-hu dius de-bò?
—I ben de-bò. Hala, depressa.
¿Que me’n direu? Ell un gigant ja li venta s’espasa i li fa botir es cap, un altre le hi agafa, i s’altre le hi unta de bálsam amb quatre grapades, i zas le hi planten demunt es coll, i al-acte quedá tan ben confegit, com si en la vida e-hi hagués hagut tai; pero llavò se temeren que havien posada sa cara derrera i es clotell devant…
Quedaren sensa polsos, blancs com la paret, aborronats: qui e-hi quedá més que ells va esser En Pere com se va veure d’aquella manera, com notá que tenía sa cara girada. Se posa a tremolar com una fuia de poll, va perdre totes ses colors, no treia fesomia d’homo, ses cames li feren figa, no sabía aont s’havía de posar: era lo meteix que si hagués vist el mal-esperit.
Ala fi va poder rompre, i digué amb una veu lo més esglaíada i planyent:
—¡Per amor de Deu tornau-me taiar es coll, i posau-me bé aquesta cara, si no voleu que sa por me mat! ¡Ara l’he trobada a sa por que cercava! ¡Ara veig que es por! ¡Ara veig que es lo que fa por: un homo amb sa cara girada!
Es gigants li tornaren taiar es cap, le hi untaren de bálsam, le hi planten demunt ses espal·les amb sa cara devant i es clotell derrera, queda tot ben confegit; i aquí En Pere se despedí des gigants i se’n torná a ca-seua dient:
—Prou m’ha costat, pero e-hu he aclarit que es por, que es lo que’n fa més de tot: un homo amb sa cara girada.
Deu n’alliber a tota criatura. Amèn.

Es port de sa cibolla blanca

Això era un patró molt ric que tenía un fii que havía nom Robert.
Son pare un dia li va dir:
—Ja som tornat vei, els anys me pesen massa: vat-aquá sa barca, i navega tu que éts jove. Lo que te comán, que no toques may an es port de sa cibolla blanca, perque s’hi campen malament.
—No tengueu ansia, mon pare, diu En Robert. Sa mare li digué:
—Fii meu, tén aquesta de mí: sempre i aont sevuia sies fes bé i no mires an a qui; qui bé fa, bé trobará.
En Robert un dia, abans de s’auba, amb sa barca al tip de concert, saupá áncores, i, vent an popa, de d’allá:
Troba un port topadís, ven sa barcada, i n’hi donaren més doblers que no volía.
I’home tornava ric i ple, i un dia demana an es mariners:
—Escoltau: ¿i es port de sa cibolla blanca aont es?
—No’n som molt enfora.
—Idò anem-hi, veam si s’hi campen tan malament com diu mon pare.
—Amb ell no mos hi aturárem mai.
—¡Vaja, no sieu coquins! ¡allá s’ha dit!
Es mariners varen haver de creure, per greu que los sabés.
Al punt e-hi foren devant: entraren, i veren que hi havía una gran ciutat.
Donen fondo, i En Robert, com si hagués tengut foc dins ses sabates, ja salta a terra, i a trescar s’ha dit.
Com se’n tem, se troba as mig d’una plassa ben gran, aont e-hi havía una cibolla blanca, tan grossa, que tenía ses fuies com entenes de molí, i s’ui com un abre de barca des més gruixats. Abaix de sa cibolla e-hi havía un remolí de gent. S’hi arramba, i veu que tenien un mort enrevoltat, i una partida li escopíen.
Com s’ho va haver mirat una estona, no pogué pus, i romp:
—¿Pero que diantre es això que feis?
—¿Que feim? responen aquells. ¿I això demanau? ¿Que sou nat d’avui i batiat d’ahir, o veniu de ses Erasses.
—Som un homo que no era estat mai an aquesta terra, i veig ara una cosa que no havía vista en sa meua vida.
—Idò heu de sebre, li digueren, que aqui e-hi ha sa costum de que, si un se mor amb deutes, el posen devall aquesta cibolla, i no’l poren enterrar que no estiga cabal, i tots aquells an a qui devía tenen dret d’escopir-li fins que estiguen pagats i satisfets. Aquest mort va fer s’endemesa de morirse amb més deutes que cobrances: per això está així com está, i li fan lo que li fan. ¡Fort! ¡més se’n mereix! hagués pagat allá aont devía! Perque ¿quina llei es aquesta de manllevar i endeutar-se i fondre sa suor dels altres, i que llavò es qui han fet es favor de deixar, es qui han feta sa somereta, s’hágen de pegar un cop a sa barra? Per això, ¿no vols que’t duguen devall sa cibolla en esser mort? Paga, com un dimoni, allá ont deus.
Com En Robert sent tot aquell manifest, recordant-se de ses paraules de sa mare: fes bé i no mires an a qui, s’esclama:
—¿I si n’hi hagués un qui pagás per ell, no’l poríen enterrar an aquest mort?
—Ja hu crec que sí! ¡i ben aviat! pero, ¿qui será es beneit que vaja d’aquestes merques?
—Jo, diu En Robert.
Haver gastada aquesta paraula ell, i deixar-se d’escopir es qui escopien, va esser tot-u.
—¿Que deis? ¿que deis, germá? cridaven tots enrevoltant-lo. Pagau, pagau fins a dobler i maia, i veureu que de prest hi estará tapat de terra aquest polissó.
—¡Uei! no insulteu es morts, que Deu ja los ha judicats.
—No res, pagau, i si’l mos tornam passar per sa garrova ¡que mos tiren d’una passa!
En Robert se va treure un serronot de dobles de vint, que feia por, i dany dany va monyir fins que va haver pagats tots es deutes d’aquell mort; i foren tants, que’l deixaren més aixut que una pellissa. An es pobre serró el va poder girar lo meteix d’una calça, i no hi hagué perill que’n caigués cap de duret d’or, dobleta, ni doble de vint: totes havíen volat… per enterrar aquell diantre de mort.
Així meteix l’homo va perdre ses riaies, i se’n torná a sa barca, tot mostii i consirós, pensa qui pensa:
—¡No es estada mala berba aquesta! ¡Tan meteix tenía raó mon pare de fer-me de present que no m’aturás an es port de sa cibolla blanca! Pero també e-hi ha que ma mare me va comanar que sempre fes bé i no’mirás an a qui. No res, ja hu veurem que será en esser cuit. ¿E-hu he fet? ¡Vaja per ben fet! i ¡fora engronyaments ni funestedats per això ni per altre tant!
Arriba a sa barca tot xaravel·lo, i es mariners no conegueren res.
—¿Que es anat bé, patró? li demanaren.
—Bé de tot, respòn ell.
I partiren, i no s’aturaren fins a ca-seua.
Com En Robert saltá a terra, son pare i sa mare ja l’esperaven, i poreu fer contes s’abraç i ses besades que li degueren donar i s’alegría que tengueren, veent-lo més sá que un gra d’ai i més xalest que una novía.
Pero com los contá sa passada des port de sa cibolla blanca, perderen ses riaies i quedaren de pedra. Son pare li doná un dalt-a-baix, que el se cuidá menjar, perque deia que ja le-hi havía advertit devant que no’n passás, i que per sa seua caparrudeça se’n havía duit tan gros perboc: ara sa mare, considerant que en so pagar es deutes d’aquell mort no havía fet més que observar lo que ella li havía comanat, torcía es coll, i deia:
—Un poc salat mos es sortit es fer bé aquesta vegada, fii meu; pero no e-hi ha remei: qui bé fa, bé trobará; i desgracies més grosses mos poríen haver succeïdes. ¡Deu mos n’alliber, si convé!
Des cap d’una mesada En Robert un dia agafa son pare, i li diu:
—Mon pare, ¿i que no hem de fer un altre viatje?
—Sí, pero no sia cosa que tornes passar p’es port de sa cibolla blanca. ¡Ara e-hu tenc de veu re si t’haurás escalivat de no creure! ¡Si’n passes, no et tornes presentar dins aquesta casa; que’t treuré defora!
—¡Jesús, Robert! deia sa mare; ¡no’n passes per amor de Deu! ¡creu ton pare! ¡pero creu també ta mare: fes bí i no mires an a quí, fii meu!
—¡No tengueu ansia! deia ell; tot anirá bé si Deu e-hu vol i María.
Se posa dins sa barca, ben carregada de pertret, seuparen áncores, i vent en popa i vela plena, de d’allá. Cerca que cerca un port topadís, volgué Deu que en trobás un; despatxá tot es carragament, i n’hi donaren més doblers que no volía: li ompliren un serronot que feia por, tot de durets, dobles de sis lliures, de dotze i de vint.
Ja se’n tornava a ca-seua ric i plè, i heu de creure i pensar que li envestiren unes ganes tan fortes de passar p’es port de sa cibolla blanca, i varen créixer tant i tant, que no pogué pus, i diu an es mariners:
—¡Cap an es port de sa cibolla blanca tenim ses feines!
—Pero, ¿i que dirá vostro’n pare? ¡Ell que era tan entès, tan avengut, no’n volía passar mai!
—¡Cap an es port de sa cibolla blanca dic! ¡Allá aont e-hi ha patró, no manden mariners!
Ells acalaren es cap, i varen creure.
Dins set o vuit hores, ja foren dins aquell port ditxós, donen fondo, i En Robert ja salta a terra, i a trescar la ciutat s’ha dit.
Com se’n tem, se troha dins sa meteixa plassa de s’altre pic, devant aquella cibolla disforja, i ara sí que era gros es remolí de gent que e-hi havia.
—¿Que farem? diu En Robert. ¿Que será un altre mort carregat de deutes?
S’hi arramba, i va veure que no era un mort que tenía enrevoltat, sinó una fadrineta que cuidava a fer ui de plorar, i que, encara que no tragués fesomía i dugués pintada demunt s’angunia aclucadora que roegava es seu cor, se veia que era sa cosa més garrida i gentil que s’hagués vista mai. Estava atracada a sa soca de sa cibolla per aguantar-se; devora ella e-hi havía un senyorot boca closa i que feia uis ferm. Un esgotzí, que s’arrabassava una cara de Caifás lo més al viu, anava i venía per dins es rol·lo que la gent deixava buit, i deia amb una veu que esquerrinxava ses oreies i resplandía dins es cervell:
—¡Mil lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Hala, qui e-hi diu més! que sa pessa e-hu paga. ¡Mil lliures, a la una!…
—Pero, ¿que dimonxe es això? diu En Robert, com va haver vista la feta.
—¡Que ha d’esser! li respòn un devora. ¿Que no badau els uis? Encanten aquesta fadrineta, i si e-hi voleu dir, afanyau-vos; que per-ventura no hi sereu atemps. Es corsaris han arribada avui una barcada de catius i catives, i han tenguda tanta pressa que ja només queda aquesta al·lota. L’han estojada per lo derrer perque e-hi hagués més temps de veure-la i fossen més es qui la volguesen comprar.
Encara aquell no havía acabat es seu cap de fil, com se sent una veu que crida:
—¡Mil lliures més!
I s’esgotzí llavò sí que va cobrar coratje, i cuidava afer ui cridant:
—¡Dos milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Depressa! que, com voldreu, no hi sereu a temps. ¿Que no hu veis que aquesta al·lota val tots els doblers del mon? ¡N’hi ha per tornar-hi locos! ¡Dos milia lliures a la una! ¡Hala qui e-hi diu més!
—Patró, digué aquell an En Robert; ja el sentiu an es rossinyol. Si e-hi heu de dir, espediu, que això va a má de fer-se amunt. En treurán més doblers que no voldrán. ¡Ell, si va a dir ver, no n’havía vista cap mai d’al·lota més prenidora!
En aquest entre-mig tornen sentir una veu que diu:
—¡Mil lliures més!
I s’esgotzí, ja hu crec, just un rabiós, cuidant a esgargamellar-se, ananti venint com una llançadora, no s’aturava de cridar:
—¡Tres milia lliures a la una! ¡Hala qui e-hi diu més! ¡fora sòn! ¡fora vessa! ¡qui té doblers, que los trega! que ara es s’hora. ¿Que no la veis tan gentil, tan bella dona, maldement ara tenga pena? ¿Que no hu veis que no es pagada a qualsevol preu? ¡Tres milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més!
—No hi ha remei, torna dir aquell an En Robert: aquests cossaris avui se fan sa barba d’or. ¡Vaja quina pressa! ¡Hala, patró! Si’n teniu ganes, no fasseu pus s’orbet, que poría esser que la cosa se fes amunt ferm, i vos costaría des pebre.
En Robert no va respondre: estava cap-ficat, tot pensatívol. Li havía agafada tal compassió d’aquella fadrineta, e-hu trobava tan lleig que s’hagués de veure dins una esclavitut per tota la vida, i que son pare i sa mare l’haguessen de plorar perduda per a-sempre; li feríen tant es cor ses llágrimes i es plant que ella feia; que s’aficá dins es cap que no tendría perdó de Deu si amb sos doblers que duia i que havía tenguts tan bons de guanyar no la treia d’aquell enderivell tan ferest.
I li acabaven de donar sa sempenta ses paraules de sa mare: fes bé i no mires an a qui; pero llavò li veníen a sa memoria ses amenasses de son pare i ses ateses que li faría si se tornava presentar bossa buida. Estava el pobre entre s’espasa i sa paret: si prenía per un vent, mal; si prenía per s’altre, mal també.
A-les-hores se sentí una altra veu cridar:
—¡Mil lliures més!
S’esgotzí aquí se desbaratá de tot, aixordant tot-hom amb sos seus crits i estufornos:
—¡Quatre milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Hala, depressa! que qui voldrá, no hi será a-temps si bada un poc. ¡Hala, que ja está a la crema! ¡S’al·lota més garrida que es passeig, que banya s’oreia de saliva a totes! ¡Quatre milia lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més!
Aquí En Robert no pogué pus.
—¡La fas, i venga lo que venga! digué ben fort.
S’afica p’es mig de sa gent, i a força de colzades a dreta i esquerra, se planta devant s’esgotzí, se treu es serronot, que duia es forjo d’una poltrú de ses més grosses, i amb sos uis que li espiretjaven i tot el còs que li tremolava, diu:
—¡Aquest serró, tot ple d’or, tenc per aquesta al·lota!
S’esgotzí va romandre ferit-l’a; es cossari, boca badada; es qui estaven en revoltats, amb sos cabeis drets; es qui e-hi havíen dit sensa polsos; i començaren a fer-se enrera, i si no amb sa llengo, amb sos uis i sa cara deien:
—¡Mos han arronçats amb aquesta!
—Lliura! diu es cossari a s’esgotzí.
—¡Aquest serró ple d’or, a la una! digué s’esgotzí, signant es d’En Robert. ¡Hala, qui e-hi diu més? a la una! ¡a les dues! ¡Hala, qui e-hi diu! ¡a les tres!… Vostra es, diu des cap d’un poc, girant-se an En Robert.
Es cossari s’aixeca, En Robert li buida es serró dins un mocadorot estès, i e-hi va haver un caramull d’or que feia feredat.
En Robert se gira a sa fadrineta i li diu:
—No plores pus: sapies que no éts cativa ni esclava. Es ver que t’he comprada, que he donat tot quant duia per comprar-te; pero no hu he fet perque fosses meua, sino per tornar-te a ton pare i a ta mare. Digues-me aont son i ara meteix porem partir.
Aquella al·lota se creia somiar: havía sentides ses paraules d’En Robert, el veia a ell que no feia cara d’anar de berbes; però no s’ho poría aficar dins es cap que allò fos ver.
Prou li costá an En Robert fer-le-hi creure: li va haver de parlar ben fort.
La dona no-hi cabía de goig; plorava d’alegría; una gaubança que no era de dir l’envestía per tots es vents; estava com una beneita.
—¿Éts fadrio casat? va dir cop en sec.
—Fadrí, diu ell.
—Sapies, idò, que jo som fia de rei, que es cossaris me varen pendre i m’han duita aquí. Som fadrina, i, si me vols, mos porem casar, i, com més prest, millor: som teua, i cadascú que tenga lo quees seu.
No vos dic res si li agradá aquet sò an En Robert, i si hu va trobar que hi estava ben pensat.
—Fieta meua, digué ell, tu ja hu veus: per treure’t de ses ungles des cossaris he donats tots es doblers que duia; tot es meu cabal. Men una barca, pero es de mon pare, i com veurá que torn sensa una creu, no sé que’m fará. Això es lo que hi ha: si te’n aconhortes, t’assegur que no estarás per mí.
—¡Tu m’has rescatada, diu ella, t’éts esposat a tot per tomar-me sa llibertat! Bellament me puc esposar jo: vui córrer sa teua sòrt, sia bona, sia mala. Casem-mos, i no anem a aclarir pus raons.
Se casaren, s’embarquen, i els mariners feren uiots ferm com veren aquella al·lota que s’entregava amb so patró i que era tan garrida i ben carada.
—Es sa meua dona, los va dir En Robert: respectau-la per tal.
—¿Vol dir vos sou casat?
—Sí-fa, ¿que no trobau que he tengut bon gust?
—¡Bò de tot! ¡pero de tot! deien ells sensa poder-se’n avenir.
—Fieta, diu En Robert a sa dona, ara tu mos has de dir es reinat de ton pare aont devers mos cau.
—No me’n parles, respòn ella: com es cossaris me prengueren vaig perdre l’aluiar, i amb tant com he plorat i sa pena que he passada, que sols Deu del cel e-hu pot dir, ni sé per on venguerem, ni aont me trob, i manco per aont hem de pendre.
—Lo millor será, diu ell, que mos n’anem a ca-nostra, i d’allá ja farem cames per afinar-ho. Ella va trobar que havía pensat bé, i partiren cap a ca’n Robert.
E-hi arriben, i, com son pare los veu tots dos i sab es manifest, com veu que es seu fii se’n vé sensa una treseta i amb aquella dona per afegitó, li va caure tan avall i-hu va pendre tan tort, que no se volgué entendre de si ella era fia de rei ni reietó, ni si era caiguda en mans de cossaris, ni si e-hi havía deixat de caure: los va treure defora a tots dos amb caixes destrempades, i los digué que no s’hi tornassen presentar en tots es dies de la seua vida.
En Robert hagué de sortir de ca-seua amb ses mans demunt es cap, poreu fer contes amb quin coret:
—No mos queda altre camí, digué ell, que anar-mos-ne p’el mon pelegrinant, i no aturar-mos fins que hájam trobat ca-ton pare.
Camina caminarás, passaven terres i més terres, demanant a tot-hom noves de lo que cercaven.
Molts no havíen sentit anomenar mai tal rei ni tal reinat. Es qui’n tenien indicis, tots los deien que era tan enfora i tan enfora, i que abans d’arribar-hi, serien morts de caminar.
Ells per res del mon perdien es coratje i sempre de d’allá cap aont los deien qu’era.
El pobre rei que havía perduda sa fia, que no’n tenía altra, com prou va haver plorat, que es pensaven que se moriría de pena, enviá nobles de la seua Cort a cercar-la per tots els vents fins que l’haguessen trobada, i los va fer aquest pla devant devant:
—No heu de dir a les-clares que es sa meua fia que cercau, perque això vos poría dur molts d’emperons i embrutar-vos sa pesquera, pero de tot. Vat-aquí lo que he pensat per fogir d’aquest mal: sa meua fieta, com bé sabeu, es sa millor brodadora que s’haja vista mai: allá aont ella posa ses mans, que no e-hi vaja un’altre a posar-les-hi, perque fará els ous en terra. Jo vos donaré una bandera brodada seua; voltros la vos ne duis, i vos n’anau de vila en vila i de ciutat en ciutat, i només heu de fer això: heu de mostrar sa bandera a tot-hom, i heu de dir: A s’al·lota que’n brod una com aquesta es nostro rei li donará sa corona. Sa qui mos ne present una d’igual, no té més que venir amb noltros, i tot-d’una que arrib, ja tendrá sa corona demunt es cap, ja será la reina. Com ningú, en no esser sa meua fia, es capaç de brodar-ne una d’igual, no vos poreu errar. Si e-hu trescau tot i ella es viva, quant passeu per allá aont ella es, la trobareu tot-d’una. ¡Vaja, idò; ja poreu esser partits, i no torneu sensa ella!
Los dona sa bandera, que era una maravella, sa cosa més preciosa que vos pogueu imaginar, i partiren al-acte.
Camina caminarás, se’n anaven tresca qui tresca terres i més terres, reinats i més reinats: mostraven a tot-hom sa bandera i deien lo que feia al cas; ses al·lotes de per tot no feien més que brodar banderes, i vos assegur que hi posaven bé es cinc sentits, i que treien tot s’estam; pero totes se quedaven amb ses ganes, totes feien quetxa: ses banderes que brodaven eren morques devora sa que es nobles duien.
Ja feia set anys que ells corrien p’el mon cercant qui los ne presentás una que fos just igual, i no los ne presentaven cap que li retirás gens: sempre feien calada buida; no la porien trobar a sa mata llentisclera.
Ja havíen perdut es coratje de tot, quant Deu va compondre que passasen per sa meteixa ciutat aont En Robert i sa seua dona se trobaven a-les-hores seguint sa seua pelegrinació.
Varen caure a veure aquells nobles, i ella los va conèixer; pero no digué res, sino que va pendre sa seua.
—¿Vols que hu prou de fer-ne una de bandera com aquesta? diu an En Robert.
—¿I que’t dones amb coratje tu? respòn ell.
—¡Vaja si m’hi don!
—Idò endevant.
Trobaren una bona ánima que los deixás sa roba i es fil que se necessitava, ella se’n va a mirar-se bé sa bandera, demana quinze díes de temps, los hi donen, posa fil a sa güia, i dins es quinze dies la tengué llesta. La du an aquells nobles, es nobles la posen as costat de sa que el rei los havía donada, i va esser just just aquesta, ni més ni pus. Des cap d’una estona que les se varen haver passades totes dues per ses mans mirant-les-se, ja no saberen distinguir quina era una i quina era s’altra.
Es nobles feren esplicar aquella dona i es seu homo, i llavò si que veren ben clar que havíen trobat lo que cercaven: sa fia del rei.
Poreu pensar quina alegría més grossa no havíen de tenir uns i altres.
Es nobles digueren:
—Es camí més curt es posar-mos dins una barca, que ja hi hauríem d’esser a ca’l rei. Se posaren dins sa barca, i, vent en popa, de d’allá.
Com feia un parei de díes que navegaven, el dimoni de s’enveja, que no deixa res per verd, i que, allá aont no s’afica ningú, s’afica ell, començá a pegar enforinyades an aqueis nobles; i, com se’n temeren, ja los va haver entrat, i no s’aturava de dir-los:
—¿I ara consentireu que aquest papalomeo d’En Robert, pobre i retut, que fins ara per tenir p’es bec, havía de córrer la gandaina de porta en porta captant qualque coseta per amor de Deu, consentireu que un així haja de esser es vostro rei? ¿I que no e-hu veis que e-hu será? Tot-d’una que arribeu, el rei los donará sa corona: no vos n’escapau. ¿I sereu tan poca cosa que allargareu es coll a passar per tal afronta?
An aquells nobles los entraren tant aquestes impugnes que tots s’ensumaren, i varen dir:
—Lo millor será entretenir-lo un parei conversant a un lloc perillós, i que dos o tres, de cop-descuit, amb una senpenta el tirem a la mar, i així, matant sa vaca, desmamarem es vadell. Direm que hi es caigut de desgracia; un de noltros se casará amb ella, i tot mos dirá en candela.
¿Que me’n direu? Ell les feren tenir veres an aquelles paraules. Aquell dia meteix mouen conversa an En Robert; ralla qui ralla, el duen a un costat de sa barca, i, tot-d’una que’l veuen una mica descuidat, li enverguen sempenta, i el pobret va caure emplomat dins mar, i no’l veren pus.
—¡En Robert que mos es caigut a la mar! se posaren a dir aquells polissons, fent crits i renou. ¡O quina desgracia! ¡quina desgracia!
Sa fia del rei los sent; surt corrents, mira per tot, se mira aquells, escampa la vista tant com pot, afica ets uis per tots ets endrets… en lloc veu En Robert: li ve baticor, tors es coll, i cau estesa lo meteix de morta.
Bé li banyaren es polsos d’aigordent, bé la ventaren: no la pogueren retornar.
Llavò si que s’hi trobaven enfangats i endidalats es nobles.
Arriben a la Cort, el rei los surt a camí, veu sa seua fieta d’aquella manera, i no sabía que li passava. Per una part tenía una alegría grossa de veure-la, quant ja la creia perduda per a-sempre; per altra part sa pena el croixía i l’estrangolava, veent-la allargada, sensa sentits, sensa polsos, que casi no es coneixía que alenás.
Senyor rei, deien es nobles, es estada s’alegría de veure que ja arribava, que li ha fet venir aquest desmai. No tenga ansia, ja li espassará si Deu ho vol.
Pero no li espassava gens, i el rei i tota la Cort estaven amb un coret com una llantía, no sabíen per ont pendre, i tot era plors i descapdell.
A la pobreta la posaren demunt un llit, tots es metjes que teníen un poc de fama e-hi acudiren, i no s’aturaven de tirar consulta i de provar coses per retornar-la; pero tot era debades.
En Robert, tot-d’una que pegá dins s’aigo, sentí uns brassos que el varen pendre i que el se’n duien per endins, fent més via que un delfí.
Des cap de tres díes surt a una plaja.
Tot-d’una que toca s’arena, se tem que es brassos que’l duien s’aferren a un còs, i se troba dins es brassos d’un homo. Aquell homo li diu:
—¿Que no’m coneis?
—Ni tenc record d’haver-vos vist mai, respòn En Robert.
—Idò jo som aquell homo que tu trobares mort dins es port de sa cibolla blanca, i que li pagares es deutes, perque el poguessen enterrar. Aquí som per tornar-te es favor que llavò em feres. Com pegares dins s’aigo, es meus brassos foren que te reberen, i que t’han portat aquests tres díes. Te tiraren a la mar per enveja, perque no fosses el rei; sa teua dona caigué esmortida i encara e-hi está. Ja es a ca-son pare, i tots es metjes plegats no saben com retornar-la.
Aquell homo se posa sa má dins es pits i se treu una guiterra.
—Jas aquesta guiterra, i, sona qui sona, ves-te’n per devant ca’l rei.
Se’n hi va, i vos assegur que cuidava a fer ui sonant. ¡O que hi sonava de bé, i quins sons que treia més fins i puriticats!
La reina sent aquells sons, guaita, veu En Robert amb sa guiterra, i diu:
—Feis-lo pujar: ja que ningú troba remei per sa meua fieta, per ventura es sò d’aquesta guiterra li sería bò.
Fan pujar En Robert, el menen dins sa cambra aont estava ajeguda sa fia del rei, i ja se posa a tocar, i-hu feia de tot.
Romp a cantar, i se destira d’aquesta:

—La tonada del patró,
que cativa vos trobá;
la tonada del patró,
que amb bons doblers vos comprá.
Aquí sa fia del rei comença a cobrar colors i colors.
—¡No t’atures de tocar! ¡toca més! digueren el rei i la reina cobrant coratje.
I En Robert, ja hu crec, toca qui toca.
—Canta, canta, li digueren.
Ell torna a cantar:

—La tonada del patró,
que amb ell vos vareu casar;
la tonada del patró.
¡set anys de pelegrinar!
Aquí sa fia del rei ja obrí ets uis i mirava i mirava, sobre-tot devers En Robert, i son pare i sa mare.
El rei i la reina anaven a tirar-s’hi demunt per abrassar-la i tapar-la de besades.
—¡Que no la toc negú per amor de Deu! diu En Robert, ¡deixau-me acabar!
El rei i lareina se varen detenir, i li digueren:
—¡Hala, idò, fes la teua via! ¡Depressa!
En Robert, sona qui sona, continuá es seu cap de fil, refilant se veu tant com poría:

—La tonada del patró,
que a fons el varen tirar;
la tonada del patró,
Deu del cel li da sa má.
Aquí sa fia del rei obrí sa boca, i va dir sospirant:
—¡Ai, estimadet de la meua ánima!
—¡Per amor de Deu que no diga res ningú! clama en Robert. ¡Que no’s moga ningú!
Ningú motá ni’s bategá, i ell, com un desespetat, se destira d’aquesta, endolcint sa veu tot lo que va sebre:

—La tonada del patró
que vé per fer-vos cobrar;
vet-aquí los vostros pares,
vet-aquí el qui vos salvá.
Encara no va haver acabat es derrer mot, sa fia del rei amb una rebel·lada s’aixeca asseguda, pega bot des llit, sana i bona i atxerevida, i se tira dins es brassos d’En Robert; el rei i la reina los abrassaren a tots dos, plorant d’alegría com a nins petits; i no sabíen que’s feien ni quin cap los anava devant.
Se seua fia i En Robert comptaren tot lo que els havía passat. Tot-hom quedá amb sos cabeis drets; no se’n porien avenir.
An aquells nobles que havíen comès es crim, perque el confessaren i el ploraven amb llágrimes de sang, los perdonaren sa vida, pero los tancaren dins s’olla d’un castell, i no veren pus sol ni lluna.
El rei maná que se fessen tres dies de festa grossa, i un dinar cada dia per tots els seus vasalls, pero un dinar d’aquells que tiren d’esquena ets homos. I vos assegur que tots se’n aprofitaren bé, i que n’hi va haver de trui i de sarau tot lo que va esser bò.
El rei doná sa corona a sa seua fia i an En Robert, que foren uns reis de primera, i varen viure anys i més anys a-pler ells amb ells i amb tot-hom, i encara son vius si no son morts. I al cel mos vegem tots plegats. Amèn.
Torra Nova, agost 1896.

En Pere de sa coca

Això era un homo que havía nom Pere, i un any va dir:
—Si tenc bon any a sa rota, he de fer una coca amb taiades com una roda de carro.
Va tenir una anyada orbe, i va fer sa coca amb taiades de sa mida que havía dit.
Com estava dos per tres per donar-li clau, passen el Bon Jesús i Sant Pere, que en aquell temps anaven p’el mon.
—Alabat sía Deu! digueren.
—Alabem-lo per a sempre! diu En Pere. Si voleu seure, vet-aquí cadires.
—¡Quina coca tan grossa! ¿Tota la t’acabaràs?
—I més n’hi hagués.
—Dona-mos-ne un poc, diu el Bon Jesús.
—No, diu En Pere, perque feis parts i quarts: a uns los voleu an el cel, i als altres no.
—¡I si an el cel només hi póden entrar es bons!
—No m’empatx de raons. No vos ne vui donar de coca, i no suqueu pus els ais.
El Bon Jesús i Sant Pere se’n van, i des cap d’una estona passa el Dimoni.
—¿Que no n’hi haurá per tots? va dir, veent En Pere que no se donava raó a ses barres, menja qui menja coca.
—Pero no n’hi haurá per tu, diu s’estornell.
—¿I per quines cinc-centes? diu el Dimoni.
—Fas parts i quarts: a uns los te’n dus, i alsiaitres no.
—¡Ah cap de porc! ¿Que es pert per mí, si no los me’n’duc tots? ¿Que’t fas contes que per durlos-me’n no hi haja més que pegar grapada, i per avall? ¿I no sabs tu de sa manera que me taiá ses cames es meu contrari més gros? Ell per dur-me’n cap, primer l’he de ginyar a venir; i per ginyar-lo, m’he de valer de mil enginys i embuis, i ha d’esser a força de dur-lo enganat i de donar-li figues per llenternes, i gat per llebre, i fer-li veure es blanc negre, i donar-li entenent que la Mare de Deu havia nom Juana. I com prou m’he rompudes ses banyes, i-hu he fet de tot, llavò encara molta volta el me saupen.
—¿Sabs que son això? diu En Pere. Raons foradades: per dematí que t’aixeques, fas parts i quarts. ¡I no te’n donaré de coca! ¡e-hu sapies!
El Dimoni se va haver de pegar un toc a sa barra. No e-hi hagué perill que li fés gens de mal-de-ventre sa coca d’En Pere.
Des cap d’una estona passa la Mort.
Veu En Pere aferrat a sa coca, i que ja l’havía feta més ge mitja, i diu:
—¡Re-quemiscle, Pere! ¡quin troç de coca! ¿I com era antes d’ensatar-la?
—Com una roda de carro.
—E-hi pensares, idò a fer-ne. ¿I que no la’m deixaràs tastar?
—A tu sí, perque no fas parts i quarts: a tots los te’n dus; no’n deixes cap per llevor. Jas, fieta.
I n’hi dona més de la mitat de sa que li quedava.
La Mort, tan afamagada com sempre, amb quatre xuclades la se va passar.
—Mira, li va dir com se torcava, te vui pagar es favor que m’has fet: en veure un malalt, repàra si li brun una mosca devora es cap o devora es peus. Si li brun devora es cap, dins tres díes estará bò. Si li brun devora es peus, dins tres díes será mort.
Com En Pere sent això, esclama:
—¡Que’m tiren d’una passa, si torn agafar cap eina en tots es díes de sa meua vida!
Va vendre es blat que havía tengut a sa rota, se compra un vestit de metje, se’n va a Ciutat i hala passetja qui passetja carrers, més estirat que un parpal i més inflat que un lleu en ceba.
La gent ja e-hu crec que’l repará, i tot-hom:
—¡Un metje nou! ¡un metje nou!
—¿Aont es? aont? deien es que teníen malalt a ca-seua.
—Vamet-aquí, deia En Pere. ¿Que voleu?
—Senyor doctor, li deien, per amor de Deu i per amor de sa Mare, veniu veureu un malaltet, veam si li trobareu remei.
En Pere entrava dins sa cambra, s’acostava an es llit, més serio que una patata. Escometía es malalt, feia com que polsar-lo, deia que no volía sentir gens d’estabeig; i tot-hom boca closa, que casi no alenaven. En Pere, escolta qui escolta i mira qui mira, reparava aont li bronía cap mosca an es malalt.
Si li bronía an es peus, deia:
—No hi ha res que fer; dins tres díes será mort.
Ara si li bronía an es cap, deia:
—Això no es res; dins tres díes estará bò.
I se treia un bocí de paper, e-hi feia quatre burots amb un carbó, i deia a la casa:
—Jau això. Anau a ca es potecari. Vos fará unes cuierades, i que les prenga.
—Senyor doctor, ¿que importa súu?
—Per part meua; pot suar fins que tenga suera.
—¿I que pot menjar gens?
—¡Que menj, si té talent!
—¿Qualsevol cosa pot menjar?
—Un llamp forcat i tot, si se’n agrada.
Sensa més cumpliments, En Pere se’n anava; i per ofertes de doblers que li fessen, no prenía res.
—Ja tornaré d’aquí a tres díes, deia ell; i si es malalt no ha feta sa via que he dita, estarem cabals; i si l’ha feta, me donareu lo que voldreu.
Si sa mosca havía bronit, a su es peus, dins tres díes es malalt era mort; i com es metje nou se presentava, en no esser que fos una gent ferrassa de tot, sempre li donaven qui més qui manco, una pesseta. Ara si sa mosca havia bronit su es cap, dins tres díes es malalt estava sá i bò; i com se presentava es metje nou, tot-hom s’aferrava per ell, i no los se poría desllepissar; i qui més poria, més li donava. Si era una casa un poc polent, li omplíen ses butxaques de doblers.
—Una cosa e-hi ha, senyor doctor, li solien dir com la cosa ja s’era apassivada.
—Digau quina es, deia ell.
—Que es malalt no ha preses ses cuierades. No hi va haver cap potecari que entengués aquella recepta. A tots anarem.
¿Com l’havíen d’entendre, si En Pere sabía tant d’escriure com s’ase d’ensafranar?
—¿I que son agafats amb cans aquests potecaris de per aqui? deia s’estorneil. ¡Veam si a-poc a-poc jo m’hauré de fer potecari també!
La gent, com veien que es metje nou endevinava tots es malalts i no n’hi fallava cap, estaven ben segurs que se perdía p’es potecaris, que no sabíen desllatigar ses receptes, de fondes que eren.
—¡Vaja, quin metje! deia tot-hom. Basta que los veia an es malalts per curar-los, si tenen cura. ¡Veiés que sería si es nostros potecaris no fossen tan bancs, i li sabessen deslletigar ses receptes!
Al punt dins Ciutat no hi va haver cap metje amés que En Pere que tengués cap visita.
L’homo no se poría seure de tot lo dia, i havía d’anar a buidar es doblers a s’hostal un parei de vegades es matí i un parei es cap-vespre: tants eren es que li posaven dins ses butxaques.
Des cap de mig any va trobar que ja’n tenía que li bastaven per tota la vida, tant gastás.
Se lleva es vestit de metje, i se’n torna a la vila. Va haver de llogar un carro per dur-se’n sa gran doblerada que havía feta. Com arribá, tot-hom li feia la bona, tot-hom volía esser amic seu; i ell que cuidava esclatar d’inflat i d’entonat que anava, i se feia respectar una cosa de no dir. Va comprar un parei de possessions, i vivia com un sí senyor.
Tenía un jardí sa cosa més de veure i més alegrívola del mon, i e-hi solía anar tots els hora-baixes a prendre-hi la fresca.
Passaren anys i més anys, i En Pere no duia altre nat més que atepir-se bé, i donar tots es guts an es seu còs, i lo de-més anava com anava.
Un dia seia a la fresca dins es jardí i s’hi presenta la Mort.
—¡Alabat sia Deu! diu ella. ¿Que li pegam a seure?
—Sí fa, diu En Pere. I si n’éts, arrambe’t. I tu no’l devíes haver vist an aquest jardí meu? Mal m’está dir-ho però es un jardí de primera: no-hi falta un amèn.
—E-hu es hermosot; pero jo’n tenc un que li guanya.
—¡Un poc ne llevarem! ¿I tu vols posar amb mí? ¿Que no t’éts mirada bé? ¡Sabs que en dus poca de popa!
—No res, diu la Mort, mos podem treure es gat des sac. El te puc mostrar.
—Ara mateix, diu en Pere; i ja estigué aixacat.
—No síes tan cuitor, diu ella. Aquest jardí meu quant fa més bon veure es en sa nit.
—¡Vaja quina vista deu esse!
—Tu mateix me’n tornarás resposta.
Feren la pretxa fins que va esse fosca negre.
—¿En cara no? arribá a dir En Pere tot impacient.
—No-hu haguesses dit, repòn la Mort, anem.
Parteixen, i el se’n mená devers una hora en-fora. Troben un tancat de paret: e-hi havía un portell, obri ses barreres, i li diu:
—Hala, ja hi som: entra.
—Pero ¿i això es tot es jardí? diu ell com un beneit.
—Això, diu la Mort. Entra depressa.
En Pere passa es portell, i, mira qui mira, no afiná més que una llumenaria devers es mig des tancat.
—Pero, dona de Deu, diu ell ¿no’m diríes aón son ses plantes i els arbres d’aquest jardí?
—Ell només n’hi ha un d’arbre. PEo ¡sabs quin abre que es! No n’has vist cap mai de consemblan. Acostem-mos-hi, el veuràs d’aprop.
S’acostaren a sa llumenaria, i va esser un abre disforjo, sensa cap fuia, ben reblit de bracam, i a cada cap de brancó e-hi tenía una candela encesa. Ses candeles eres primes, altres mitjanceres, altres ben gruixades; unes llargues llargues, que com que tot just haguessen enceses, altres ja eren més de mitjes, altres que ja preníen es blau, i altres que ja l’acabaven de tot, i només hi havía una micoia de cremaió.
An En Pere aquell abre i aquelles candeles li feren mals averanys, i casi ja se penedóía d’esser-hi anat.
Per engegar sa funestedat que li començava a entrar, diu a la Mort:
—I ¿que dimoni son tantes candeles?
—Jo t’ho diré, respòn ella. Això son ses vides d’els homos. Ses primes son des qui han de viure poc temps; ses gruixades, des qui han de viure molt. Ses qui comensen, son des qui naixen; ses qui acaben, des qui se moren.
En Pere sentí un cal-fret per tot es seu còs.
—¿I sa meua també e-hi es? demanà tot acongoixat.
—Ja e-hi es ja, diu la Mort. ¿Veus aquella tan curta?
I agafa un macolí, el tira, i en fer una que ja cremava es verd.
—¿La veus an aquesta? li torna dir la Mort.
—Sí, diu En Pere.
—Idò, es sa teua.
En Pere sentí que es cap li rodava i que ses cames li feien figa. Se va haver d’asseure.
Estava més blanc que la paret, obría uns uis com un salers; badava sa boca, ¡no li sortía cap paraula. Li agafa un tremolor per tot el còs, ses barres li prengueren es trot, i rompé en suor i amb altres coses que voltros meteixos poreu pensar.
—¡Barata-la’m a sa candela per amor de Deu! pogué dir a la fi, plorant com un nin petit. ¡Barata-la’m amb una de ses més llargues!
—No pot esser, digué la Mort.
—¿Per que no la m’has de baratar? ¡Tan amics com som!
—¿No’m convidares tu a menjar coca, perque no feia parts i quarts? Hala, hala, ves-te’n a ca-teua a fer sa trocelleta; i espedeix, que com te’n temerás ja hi seré.
En Pere cop en sec se va trobar tot-sol dins es seu jardí.
¿Per on havía pres la Mort, s’abre de ses candeles i es tancat de paret?
No e-hu va sebre, i va esser tan aubercoc, que com e-hi va haver pensat una estona, va dir:
—Això devía esser un sòmit: posem-ho an es conte vei. ¿Sa meua vida esser tan curta, i estic més sá que un gra d’ai? Ell per dur-me’n Na Magre, e-hi haurà d’haver més de dos doblers de raons.
Arriba a ca-seua, ja li teníen es sopar demunt sa taula, i per acabar de fer-se fogir aquelles idees tristes, va pegar una panxada feresta.
—¡Si esclatam, ja va! deia s’animal, mentres s’atepía.
Més redó que un porc que ha escapat dins un favar, se’n va a jeure. Encara no tocá llit com sent bronir un dimoni de mosca an es peus.
—¡Aquesta sí que m’es bruta! diu ell.
Crida es criat, i li diu:
—Vés a fer venir quatre homos al-acte.
Es criat los hi mena, i En Pere los diu:
—¿Girau-me de cap a peus.
E-hu feia per enganar sa mosca.
El giraren; pero tot-d’una que va tenir es cap allá aont primer tenía es peus, sa mosca ja no hi broní pus, sino que se’n aná tot dret an es peus, i allá brun qui brun.
—¡Tornau-me girar! diu En Pere an ets homos.
El giren, ¡encara no’l varen haver girat, com tornaren tenir es diantre de mosca bronint an es peus.
Bé feren i malevetjaren; pero mai la pogueren fer bronir an es cap, sempre volgué fer es saluet an es potons d’aquell aubercoc. ¿Que me’n direu? Ell En Pere va fondre tot es temps que li quedava, malevetja qui malevetja per enganar sa mosca, i s’enganat va esser ell. Com se’n va tèmer, la Mort li fonc demunt, i ja li va haver encivellat ventai amb sa faus, i el deixá sec: no tirá cap cossa.
De sa faus de la Mort pegá dins ses arpes dEn Barrufet, que vel·lava per allá i digué com el va haver assolit:
—¡Ja sabrás ara perque no’m volgueres donar coca!
Ell li va fer pegar un capficó ferest dins sa foganya del infern, i, com le-hi tengué, se posa adonar-li tionades i tionades, i encara n’hi dona si no s’es aturat.
Deu no permete un tal de ningú de noltros, i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Guardau-vos de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig

Això era i no era… Bon viatge faça la cadernera. Un aumut per voltros, i per mi una barcella…
Heu de creure i pensar que una vegada hi hagué un pare que tenía dos fiis, i era tan pobret que, com estava per a morir, los crida, i los diu:
—Fiis meus, voltros e-hu veis, no vos puc deixar doblers ni terres, perque no’n tenc; però així meteix vui fer testament, i vet-aquí lo que vos deix: vos deix aquest consei: guardau-vos sempre de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig.
Aquell homonet se va morir (al cel sía ell i tots los morts); i En Juan, es fii major, cansat de patir fam, un dia arriba a dir:
—Me’n vaig a córrer mon, a veure si trobaré gens de ventura; que es massa sobrat haver d’anar sempre gavatx buit.
Se posa ses cames an es coll, i ja es partit.
Camina caminarás, arriba a un torrent que venia ben gros. Afina una filera de passadores, i pren per demunt elles. N’hi va haver una que, en lloc de quadradenca com ses altres, va esser redona; e-hi posa es peu demunt, sensa recordar-se gens des consei de son pare; es peu li llenega, sa pedra redola, i ja me tengueren En Juan de copes dins es torrent, graponetjant per dins s’aigo, bevent a la vela. Gracies que va sebre nadar; si no’n sab, es torrent el se’n hauría duit.
—¡Mal viatge sa pedra redona! digué com va esser sortit. I no es que mon pare no m’ho deixás ben estirat an es testament que’m guardás d’aquesta casta de pedres.
Estava tot xop, se treu sa roba, l’estén an es sol, i aixuta la se torna posar, i e-hu dona a ses cames de bell nou i de d’allá.
Camina caminarás, des cap d’un parei de dies passa per devant ses cases d’una possessió.
E-hi havía a’s mig de sa carrera un canot, boca closa i d’un aspecte ben dolent. Es ca comença a acostar-se, cap baix cap baix. Es beneit d’En Juan li pegá una uiada i seguí es més descansat del mon; i deia entre si meteix:
¡Vaja quin animalot! ¡Ell e-hi ha ca i mig! Però té ses ombres mortes ferm. Per mi no més deu esser bo per esbutzar pans i buidar niarons.
Com acabava de dir això, sent tot-amb-u un renou d’ungles i una tenaiada feresta an es ventre de sa cama.
Era es canot, que li havía pitjat derrera; i com va veure sa seua bona, li pegá fua i clavada, i gira en redó cap a ses cases, com si res fos estat.
—¡Ai! cridá tot-d’una s’aubarcoc d’En Juan, girant-se derrera, i passant la vista des ca qui fogía a sa ferida qui ratjava; i de sa ferida qui ratjava, an es ca qui fogía. ¡Ai dic! I e-hu es estat aqueix dimoni que m’ha mossegat! ¡Mai li hagués pegat un llamp! ¡Ai dic! ¡Ai, que’m fa de mal! ¡Ai que la m’ha capolada! ¡Ja no caminaré pus! ¡Ai, Bon Jesuset meu i tots es Sants del cel! ¡Aí!
Ell se va haver de seure. Tenía es calçons esquixats i plens de sang; sa sang li regalimava raig seguit, i sa varca tota n’estava remui.
I li veien es forats des claus, i se sentia unes ponyides que li feien veure estels, i això que ja era prop de mig-día.
Afina un pou un troç lluny, i se’n hi aná, així com pogué, a rentar-se sa ferida. Dins un forat des coll des pou veu un niu d’aranya, se posa terenyina demunt ses clavades, s’ho ferma amb un troç de faldar de sa camía que se va esqueixar; i coixeu, coixeu torná prendre es bobiot.
—¡Ja es estada una bona passada aquesta! deia, fent sa llagrimeta. ¡I es dimoni feia es santo baixo! ¡Això que jo’l m’havía mirat, i hu’via reparat que no lladrava! Però ¿aont m’havía de creure que a les sordes me pegás tal estreta? I no es que mon pare no m’ho deixás ben estirat an es testament que me guardás de ca qui no lladra! No hi ha remei! ¡planetes que hem de córrer!
Camina caminarás, passava terres i més terres sensa veure ningú. Feia sa nit allá aont li agafava sa fosca, i manjava lo que trobava p’es camp. A la fi un día, hora baixet, colombrá unes cases de possessió.
—Aquí m’aturaré, diu ell, veiam si me donarán cobri per anit.
Com e-hi arribava, surt demunt es portal l’amo d’allá, que era un roig mal-pel, que, es veure’l no més, ja afartava.
—¡Alabat sia Deu! diu En Juan.
—¡Per a sempre! diu l’amo. ¿I aont tirau, germá?
—Me’n vaig a descubrir mon.
—I ¿que heu d’emperiolar?
—¡Fosca! Ja-hu veis. Som un pobre que no tenc aont caure mort, i he dit: me’n vaig a veure si trobaré cap ventura.
L’amo el se mirá bé, i tot-d’una ja va veure de quants de punts se calçava; i li diu:
—¿Que vos voleu llogar amb mi?
—Ja que hu heu dit, peguem-mos de barrina.
—Mos hi porem pegar; però abans te vui fer de present una cosa.
—Digau.
—¿Se conté veritat que es tractes son així com los fan?
—Sí que es ver.
—Idò si clovem sa barrina, ha d’anar amb aquests pactes; que has de fer tot quant te manaré, i just així com t’ho manaré; que es qui primer se penedirá de sa barrina, li han de treure un aixinguer[2] de s’esquena; i que, en cantar es mussol, sa lloga ha d’haver acabat.
—Bé, bé, va dir En Juan sensa pensar-hi gens.
Ell se pegaren de barrina, la feren i va quedar. Bé li costá des pebre. Aquell amo era es més polissó que es sol escaufava, i sa madona per lo meteix. Llogaven missatges amb aquests pactes, los mataven de feina, ells se’n volien anar; sols que no los haguessen de treure s’aixinguer de s’esquena s’afluixaven de sa saldada; en haver-n’hi qualcún de pel arreveixinat i que no se deixava cualcar, sa madona se’n pujava demunt es lledoner de devant ses cases, sabía escarnir es mussol de lo millor, l’escarnía, i l’amo tot-d’una deia:
—¡Ei, estornell! ¿Sents es mussol? Sa lloga ha acabat. Entregue’m es llençol, i si no te’n vas més que de-pressa, te prenc penyora.
I es missatge no tenía més remei que prendre ets atapins.
¡En bon amo era caigut En Juan!
Eren ses messes des sembrar. Lo endemá ben dematí l’amo el crida, li entrega es parei i dos sacs, de cortera cada un, i li diu:
—¡Hala’ veste’n an es sementer, i ja hi hauríes d’esser. I mira bé lo que’t dic. Has de tirar tota aquesta llevor sensa desfermar es sacs. I bé sabs quins son es nostros pactes: que has de fer tot quant te diga.
—Bé, bé, diu En Juan. ¿I que no hem de pegar una roegada així mateix?
—Pren un tasco de pa i una grapada de figues seques, diu l’amo, i no vengues a mig-día. Sa criada ja’t durá es dinar.
En Juan se posa demunt es parei; i menja qui menja, se’n aná cap allá ont li digueren que era es sementer.
E-hi arriba, descarrega es sacs, i diu:
—Però bé, ¿quin possible es fer lo que l’amo m’ha comanat? ¿Com he de sembrar? ¿Com he d’escampar sa llevor, si no puc desfermar es sacs? ¿Que se deu fer comptes l’amo que jo sia cap bruixot? Sobre tot, que sembr el dimoni, si no va a desfermar es sacs.
—¿Sabs que faré jo? digué, des cap d’una bona estona de sucar ets ais, per veure com se’n desfería d’aquells trunfos. Encendré sa pipa, i fumarem; i qui ha fet avui, fará demá.
Així hu va fer, i ben passat mitg-día s’entrega sa criada.
—¿I que dinau tart ferm an aquesta terra? li digué com la va veure.
—¿Tan tart trobes que es? respòn ella, i encara no veig que hages tirada gens de llevor ni hages fet cap solc? ¿O no més penses en s’enfornar?
—¿I com he de tirar llevor, diu En Juan, si l’amo m’ha comanat que no desfermás es sacs? Veiam tu que éts tan llesta, tire’n sensa desfermar-los! Sa lloga’t juc si la faç an aquesta proesa.
—Això no es feina meua. I sobre tot, te fosses mirat amb-e qui te llogaves i quins pactes te posaven a sa lloga. ¿Tirar sa llevor sensa desfermar es sacs, trobes gros? Escolta, idò, ses comendacions que l’amo t’envía; i m’ha dit que, si no el creus, sabrás qui es ell.
—¿Quines son aquestes comendacions?
—Ara les sentirás. Vet-aquí s’olla des cuinat, sa carabaça des vi i es pa. Idò l’amo ha dit que t’has de menjar es cuinat sensa destapar s’olla, i es pa sensa ensatar-lo per ses voreres, i t’has de beure es vi sensa treure es tap a sa carabaceta.
Com En Juan la sentí, badá uns uis com uns salers.
—¿Però quin possible es fer això? digué tot cremat.
—¡Arretgle’t! digué sa criada, i pren cap a ses cases.
—¡Te’n ho pots tornar, així com e-heu has duít! diu En Juan. ¡Te dic que te’n ho pots tornar!
Ell sa criada se’n torná, i En Juan que ja començasa a tirar asperges de bon de veres.
—¡Bona lloga hauré feta! deia tirant llamps i pestes. ¡Mal no hi hagués pensat a fer-la!
Es sol se va pondre, començá a venir sa fosca, i no tengué més remei que tornar posar es sacs demunt ses mules, i se’n aná tot mostii a ses cases[3].
Com l’amo el va veure, li diu:
—¿I que me tornes tota sa llevor? ¿No t’havía comanat que la tirasses?
—¿Però quin possible era tirar-la sensa desfermar es sacs? diu En Juan ¡Vaja quines coses que teniu! ¡Ell, segons veig, no hi ha qui habit amb vos! I ¿aont treu cap manar aquesta casta de feines? I ¿qui ha vist mai també, voler que me menjás ses faves sensa destapar s’olla, i es pa sensa ensatar-lo per ses voreres, i beure es vi sensa llevar es tap a sa carabaceta?
—Escolta, estimat, ¿i que no sabs quins son es nostros pactes? ¿No sabs tu que has de fer tot quant te diga?
—¡Idò manau coses fedores! ¡coses possibles!
—No res, no res, diu l’amo, com prou se varen esser escobletjats. Això vol dir que te’n penets d’haver-te llogat amb mi.
—¡De manera que me’n penet! I ¿qui no se’n penediría? diu En Juan.
—¡Ja’t tenim idò! ¡Ja’t pots llevar sa camia i ajeure’t de panxa, que t’hem de treure s’aixinguer de s’esquena!
—¡Això hu veurem! diu En Juan.
—¡Ara meteix! diu l’amo. Fa una senya an ets altres missatges, i ja hu crec que l’agarrotaren an En Juan, vulgues no vulgues, l’ajegueren de panxa dalt una banqueta, i zas! zas! amb una guinaveta de desxuiar porcs ben esmolada, se posen a treure-li trinxes de pell de demunt s’esquena.
—¡Ai! deia ell. ¡Ai dic! ¡Som mort! Ja no’n faré pus! ¡Més ne meresc per bestia que som! ¿Aont havía d’anar jo a llogar-me amb un homo roig? ¡Prou m’havía encarregat mon pare an es testament que me’n guardás!
—¡Calla! deia l’amo. ¡Si no calles, te desxuiam de tot!
—¡Fet a comptes, deien es missatges; ja que hi som, no hu deixem a mitges astes!
I En Juan que feia un escándol de crits, ais i remeulos; i un cop demanava misericordia, iun cop tirava raigs de flastomíes an aquells llocifers que l’escorxaven, i un altre cop les se tirava a sí meteix.
—¡Som mort! deia s’aubarcoc. ¡Ben guanyat m’ho tenc! ¡M’hagués guardat d’homo roig! ¡Som un ase! ¡som un porc!
—¡Per això t’escorxam! deien uns.
—I si no te desxuiam de tot, deien altres, será que tendrás bo amb qualque sant.
¿Que me’n direu? Ell n’hi tregueren de trinxes de pell fins que’n tengué gens demunt s’esquena.
Li posaren sal i vinagre per que s’assecás, i l’amollaren.
Pareixía que no s’havía de poder moure; però hu va fer de tot de tot, i se’n aná abans de pus raons, bufant com es moixos, i ben peus alts, per por de que no’l tornassen aplegar i li fessen seuvatge sa pell que encara li quedava.

En Bernat se cansá també de fer dijunis per força. Un dia alça es cap, i ja es partit, hala qui hala.
Camina caminarás, troba aquell meteix torrent, que també venía ben gros. Pren per demunt ses passadores; però, com afina aquella redona, diu:
—A poc a poc! Per qualque cosa m’he de servir des testament de mon pare. Me deixá dit que me guardás de pedra redona. Ven-taquí una. ¡Alerta idò!
Torna arrera, se posa a tirar pedres i pedres a s’en-dret de sa passadora redonenca, i aviat e-hi va tenir un claper que sortia a flor d’aigo.
Llavò passá casi peu aixut, i que havía de llenegar ell!
Camina camirás sempre cap envant, arriba an aquelles meteixes cases de possessió, i e-hi havía també defora es canot, que se mirava la feta, boca closa.
—¿Qué farem? diu En Bernat. Com no lladra aquest revel·ler, no pot esser cosa bona.
Veu un uiastre su allá, pega tirada a una tanyada ben revenguda, l’esporga ben esporgada, i ja es partit cap an es ca.
S’animal va veure es joc mal parat, i se’n entra ben depressa dins ses cases.
—¿I ara que és? diu es pastor, sortint demunt es portal.
—¡Que será, que será! diu En Bernat. Aquest ca, que pareix que s’agrada tant de garrotades com jo meteix.
—¿I que havía fet s’animal, per haver-li de pegar?
—¿I qui li ha pegat?
—¿Idò per que duis aquest venable?
—Per fer xicotines an es qui me’n vulga fer a mi. ¿Que no sabeu vos que val més sa qui guarda que sa qui cura?
Es pastor, com senti aquell rossinyol, s’enfonyá dins ses cases, i En Bernat va fer es seu cap envant, ben xelest i uis espolsats.
Camina caminarás, volgué la bona sort que topás a ses altres cases de possesió que havía topades En Juan, i que també sortís l’amo demunt es portal a veure qui era.
Com En Bernat el colombra, diu:
—¡Re cent nius! ¡Un homo roig! ¡I ben roig que és! Però ¡ell s’haurá d’enravanar fort, que’m safalc a mi! ¡Es testament de mon pare és que m’¡nteressa tenir bé dins es cap!
Mentres tant, s’acostava, s’acostava a l’amo.
—¡Alabat sia Deu! digué d’un troç en-fora.
—¡Per a sempre! diu l’amo. ¿I de qué anau, germanet, si no es massa preguntar?
—¿De que vaig? diu En Bernat. De veure si trobaré cap ventura. ¿No hauríeu mester cap missatge?
—Si-fa. S’altre diaça se’n aná un, i encara no n’he trobat cap que m’agradás. ¿Que te voldríes llogar tu?
—Si mos aveníem des preu.
—Idò peguem-mos de barrina.
S’hi pegaren, i la varen fer.
L’amo llavò va dir:
—Una cosa m’es passada per alt.
—Digau quina es.
—Idò que sa barrina ha d’anar amb uns pactes: que has de fer tot quant te manaré, i just així com t’ho manaré; i an es primer qui s’en penedirá, li han de treure un aixinguer de s’esquena, i llavò que sa lloga ha d’haver acabat en cantar es mussol.
En Bernat e-hi pensá una estoneta, i a la fi diu:
—Per sa meua part vaja per fet.
—Idò ja pots romandre, i començarás ara meteix.
—Idò sí, diu En Bernat.
Entrá dins ses cases, mirá bé tots es passos, portals i finestres, se posá a fer preguntes de mil coses a l’amo, a sa madona, a tothom qui veia.
Al punt los hagué sospesats a tots, i ja va sebre quants de graus feia s’aigordent de cada un.
Lo endemá dematí, l’amo el crida, i li sortí tot-d’una vestit de dins es sostre, i més xelest que un reietó.
—Mira, li diu l’amo. Vetaquí es parei i dos sacs de cortera de llevor. Veste’n an es sementer, i l’has de tirar tota, amb so ben intès que no pots desfermar es sacs.
—Bé, bé, diu En Bernat. Escoltau, l’amo, ¿I que vos sab greu si faç un poc espès?
—A mí lo que m’interessa es que me tirs tota sa llevor, però sensa desfer es sacs.
—No tengueu ansia idò. Sereu servit. ¿I que he de venir a dinar o el me durán?
—El te durán.
—Idò fins es vespre, diu s’estornell, i ja es partit.
Arriba an es sementer, posa es parei a sa arada; en lloc de llevar es sacs de dalt s’esquena de ses mules, los hi ferma ben fort, que no poguessen tombar, obr es trinxet que duia dins sa colga des calçons amb un correig, pega trinxotada a cada sac i cimada a cada mula, pren es mantí amb una má i ses corretjades amb s’altra, i ja es partit, canta qui canta, derrera es parei, que se’n anava de d’allá casi trot trot.
Havía fet un trau a cada sac, que hi poria passar sa má, i ja hu crec que de cada un queia un roi seguit de blat.
Com va haver fets set o vuit solcs, es sacs varen esser buits, però ben buits.
A força de solcs arribá a tapar un poc aquella blatada, i encara no eren les onze com ja va desjonyir, i se posa fuma qui fuma, es més descansat del mon.
Devers mig-dia s’entrega sa criada. Veu es sacs buits, i de dalt a baix des solcs clapes de blat ençá i enllá.
—¿I que has fet? diu ella, mirant-se es tu-autern.
—¿Que he fet? diu En Bernat. Lo que l’amo m’ha dit. He tirada tota sa llevor.
—¿I no has desfermats es sacs?
—E-hi som anat ben alerta. Mira-los-te; tu meteixa te’n convencerás.
Sa criada los se mira, i hu va veure que estaven sensa desfermar. No se’n poría avenir.
Per sortir des pas, se destira d’aquesta;
—No hu sé que dirá l’amo, en veure aquests solcs i aquesta sembrada.
—Bella basca’m dona lo que dirá o deixará de dir. Jo no he fet més que cumplir lo que m’ha comanat. Si no li acomoda, que s’hi mir més una altra vegada amb so manar feines. Però bé ¿i es dinar? ¿Encara no el m’has tret? ¡Vaja si el me treus, que ja sent córrer per dins sa panxa una partida de rates i ratolins.
—Veltaquí, diu sa criada.
I li treu una olla de faves, un pa i una carabaça de vi.
—Mira, diu ella: Lo que l’amo m’ha comanat que’t digués, que t’has de menjar ses faves sensa destapar s’olla, i es pa sensa ensatarlo per ses voreres, i t’has de beure es vi sensa llevar es tap a sa carabaça.
—¿T’ha comanat res pus? diu ell.
—No, diu ella.
—Idò, espera un poc i tu meteixa li porás dir si l’he cregut o no.
¿I que fa ell? Agafa es pa, amb sa punta des trinxet li lleva un poc de crosta de devall; a brancó se posa a ponyir-hi; i puny qui puny, començaren a caure miques i miques, i les feia pegar dins s’escudella, que era com un ribellet. Ell tant va arribar a ponyir amb so brancó i tantes miques va fer caure, que buidá tot es pa, deixant sa crosta rònega.
—Jas, al·lota, digué a sa criada, tirant-ii es pa buit, du’l a l’amo; que es segur que té bones dents, i fa vega de ses crostes, com no més vol que peguem a sa molla.
—Ara que tenim ses sopes fetes, diu ell, abocarem es cuinat.
Agafa s’olla per una ansa, la posa a s’endret de s’escudella, i amb una pedra, tac! an es cul, li fa un bon forat; i ja hu crec que tot quant de cuinat hi hagué de-dins, glec-glec, pegá demunt ses miques dins s’escudella.
—Jas, al·lota, li diu, allargant-li s’olla. Estoja-la p’es derrers dies[4] i porás fer un present a qualcú.
Sa criada no la volgué.
La posa en terra, passa un Pare-nostro, se senya, i, dassa bones cuierades; i vos assegur que no’n feia cap de llobada[5]. E-hu duia tot ben arreu.
Aviat dins aquella escudellaça no hi va haver més que unes quantes llepaines.
—Al·lota digué tot xaravel·lo, m’ho has fet un poc salat an això. No res, amb una tímbola de vi me pareix que així meteix se porá compondre.
Agafa sa carabaça, li clava sa punta des trinxet a un costat, li fa un foradí, i ja hu crec que començá a ratjar vi, i ratja qui ratja, i En Bernat qui parava amb sa boca. I va parar tan bé, que no n’hi escapá ni una gotineua que va esser una gotineua.
Sa criada, com veia allò, estava com astorada, i ets uis com que li haguessen de botir, de badats que los tenía.
—¡Ell faç uiots ferm! diu En Bernat, mirant-la-se de coa d’ui. Tu meteixa hu has vist que no me som desmandat un punt de lo que l’amo m’ha comanat. M’he menjat es pa sensa ensatar-lo per ses voreres.
—Però l’has buidat.
—Però té ses voreres ben senceres. M’he menjat es cuinat sensa destapar s’olla.
—Però l’has esculada.
—Però no li he llevada sa cubertora. I llavò m’he begut es vi sensa treure es tap a sa carabaça.
—Però l’has foradada.
—Però no li he tret es tap. Al·lota, creu-me, torna-te’n a ses cases, i diga-le-hi a l’amo que l’he cregut, i que el comán molt, i que li pos unes messionetes que no n’ha tenguts gaire de missatges més ben creents que jo.
Sa criada, tota enmorronxada, no li torná resposta; aplegá es trastets, i tocá el corn cap a ses cases.
—L’amo, digué com hi va esser. Me pens que haureu mal comprat amb aquest missatge nou.
I li contá fil per randa tot es bugat.
L’homo, com la sentí, va perdre ses riaies. Ja se penedía d’haver-lo llogat; però aná ben alerta a fer res coneixedor devant En Bernat, que, post es sol, s’entregá demunt es parei, cantant copeos i meteixes amb tota quanta veu poría treure i fent uns bons esclafits amb ses mans.
Quant arribá, alçá tot allò a crits. Movía tot-hom que veia.
Entra es parei dins sa boal, li dona recapte, se’n va dins ses cases, i me troba l’amo dins sa cuina, devora es foc, cap-baix, mostii.
—Bon vespre, l’amo! digué. ¿Com campau? Jo vos esperava allá baix. Me creia que vendríau a veure sa sembrada.
—He tengudes altres feines, digué l’amo.
—¡Sabeu que es anat de bé! Un poc espès será, i llavò que no me fii de no havervos fet un poc d’escandalari[6]; però lo que és sa llavor l’he tirada tota, i sensa desfermar es sacs. Velostaquí. Vos meteix mirau-los-vos per un desengán vostro.
I los hi presenta.
L’amo los se mira un poc, i hu va veure ben clar que es fermai no estava tocat.
No va badar boca de tota sa vetlada, i no dormí de tota sa nit, pensa qui pensa sa feina que havía de donar lo endemá an En Bernat, que l’apurás de bon de veres. S’aixeca ben dematí, se’n va an es sostres, i com cridá: —¡Bernat! —En Bernat ja li compareix vestit i amb uns uis ben espolsats, fent-li una escomesa lo més xalesta.
—Mira, li digué, te’n anirás a dur una carretada de llenya dreta.
—I ¿que ja está taiada?
—No; du-te’n una destral, i ja la taiarás tu.
—¿I aón he de taiar?
—Allá on será taiador.
—Corrent, diu En Bernat. ¿Vol dir ha d’esser llenya dreta?
—Sí fa, diu l’amo. I si la dus torta no la rebré.
—¿E-hi ha res pus que advertir?
—No, diu l’amo; i se’n torna dins ses cases.
En Bernat entre derrera ell; pren berenar i dinar, una destral, una aixada i cordes; posa sa bastimenta an es carro, juny, amb un bot se tira demunt es capcional de devant, pega cimada a ses mules, i aqueixes perteixen trot trot per avall, per unes ginyes que teníen molt atiranyades.
En Bernat badava bé ets uis per veure si afinaría en lloc llenya dreta, sa que l’amo volía.
Seguint ses ginyes, passa es camp de sa pastura, i no’n veu; atravessa un mitjá de matul·los, esparagueres de gat i estepes, i bé mirá, però no en va veure gens de llenya dreta; passa s’uiastrar i tot s’olivar, i en va veure manco. A la fi arriba a un comallar molt llarc, tot plè d’ametlers mudats de dos anys, tots amb so palo corresponent, que havíen aferrat de lo millor, i que donaven goig de mirar.
—¡Ou! diu En Bernat a ses mules. Aquí haurem topat. Ja’m pensava no trobar-la an aquesta dimonia de llenya dreta. ¡I ben dreta que es! ¡com un fus! ¡Aquesta será bona! Ja n’hi mostraran an En Roig de manar feines virollenques. Es una llástima haver-los de taiar an aquests ametlerets; però se’n mereix més. Si ell se figura capturar-me ¡e-hi beurá fresc!
¿Que me’n direu?
Ell En Bernat pega bot des carro; i amb sa destral, destralada vé ¡destralada va, i amb cada destralada un ametler abaix. Com en va tenir un parei de centenars d’estesos, diu:
—Aquesta ja es fumadora.
S’asseu, posa tabac i esca a sa pipa, treu foc amb sa pedra foguera, i, hala bones xuclades i fum i més fum p’els oronells, que pareixíen dos fumerals.
Com prou va haver fumat i xuclat, s’aixeca, i ja es partit a replegar els ametlers i es palos taiats, i hala dins es carro.
En va tenir una carretada ben grossa. La va fermar amb ses cordes ben fermada, s’encamella demunt es nas, pega cimada, i ses mules partiren daixo daixo, perque’s viatje los era soberc, i n’hi havía de croixits de camella per llarc.
—¡Ou! diu En Bernat, com foren devant ses cases.
L’amo sent es renou des carro, i surt demunt es portal.
—¡Alabat sia Deu! diu En Bernat. ¿Que tal, l’amo? ¿que no estau trempadet? Molt m’ha costat, però n’he trobada de llenya dreta; i ¡ben dreta que es! Veniu, la vos mirareu, veam si la trobareu rebredora.
Com l’amo va reparar que sa carretada tota era d’ametlers joves i de palos, quedá de pedra. Si l’haguessen sainat, no n’hi haurien treta gota. Aquelles fisconades d’En Bernat eran pitjors que galtades per ell.
Sa rabiada que li pujá faresta i que li feia tremolar es morros i espiretjar ets uis, anava a esclatar en paraules; però l’homo pensá en s’aixinguer que havíen de treure de s’esquena de’s primer que se penediría de sa lloga, i va estrènyer ses barres, i se va beure es cop just sa figuera.
—¿Que vos ne penediu, l’amo, d’haver-me llogat? digué En Bernat, com el va veure que’l dimoni el se’n duia de rabia.
—¡No me’n penet! digué En Roig, i se’n entrá dins ses cases, i no li veren pus alçar els uis ni badar boca de tota sa vel·lada.
—¿Aont voleu que pos sa llenya? aná a demanar-li En Bernat.
—¡Posa-la a ca’l dimoni! digué; i li girá s’esquena.
En Bernat descarrega, du es carro devall sa porxada, entra es parei, li dona recapte, i se’n va dins ses cases a moure la gent i a fer lulea.
L’amo no torná dormir de tota sa nit, pensa qui pensa quina feina hi hauría que pogués apurar aquell dimoni d’homo.
Lo en-demá abans de s’auba se’n va dins es sostre, i crida:
—¡Bernat!
—¡Que mana, l’amo! diu s’estornell, i li bota devant, vestit i amb uns uis ben espolsats.
—¿Quina tasca m’heu de donar avui, l’amo?
—Anirás a dur una carretada de llenya torta, diu ell amb una cara ben sarracena.
—Que ha d’esser ben torta, ben torta? demana En Bernat.
—Si no-hu es, no la dugues, perque no la’t rebré.
—¿E-hi ha res més que dir?
—Ja está dit tot, diu l’amo, i gira en coa.
En Bernat pren pa a taleca, una destral i una aixada, posa es coixins i ses cadenes a ses mules, juny, aixinguera[7], se tira amb un bot demunt sa sola des carro, pega cimada i ses mules de d’allá.
Si es dia abans havíen près per l’en-dreta, aquest dia prengueren per l’esquerra, cap avall per unes ginyes.
L’homo mirava ben arreu per veure si afinaría en-lloc sa llenya torta que l’amo li havía comanada.
Passa per s’ermás, i no’n veu gens; atravessa es figueral, i va trobar que ses soques ni es brancatjes tampoc no eren d’allò més tort més tort. A la fi troba una vinya d’una quinzena de corterades, que no l’havíen politxonada mai, i estava a la flor del mon!
—¡Re cent mil carretades de sanaies de sanaíons de nius! diu En Bernat. Ara l’haurem trobada a sa llenya torta que l’amo vol! ¡Sí que hu son ben tortes aquestes soquetes! ¡més tortes que sa josticia! ¡Ell d’enrevoltillades que están, son com a cabeis reülls! ¡Es coll juc que dins tot es lloc, per bé que tresquen, no trobarán llenya més torta que aquesta!… ¡Vaja idò, si feim carretada!
Dit i fet, agafa s’aixada, se posa a un cap de tira, i venga una bona xadada a cada soca, i ja veuen es ceps amb ses rels per amunt. Com es a s’altre cap de tira, se posa a un altra i no s’atura fins que’n tengué una partida passades an el dimoni.
—¡Fumem! digué des cap d’una bona estona, i pega foc a sa pipa.
Com prou hagué xuclat, treu de dins sa taleca es recapte que duia; el s’empessola, i ja’l tornaren tenir amb sa pipa an es morros.
Sobre-tot, a mitján cap-vespre, ja es partit a replegar es ceps arrabassats, fa sa carretada; i vos assegur que hu era grossa.
La ferma ben fermada, s’encamella demunt es nas, pega cimada a ses mules, i cap a ses cases falta gent.
Com e-hi arribá, l’amo, que havía sentit s’estabeig, era sortit demunt es portal per veure quina era sa llenya torta que duría.
—¡Alabat sia Deu! crida En Bernat tot-d’una que’l veu. ¡Bon vespre, l’amo! ¿Que no estau ben trempat? Homo sant de Deu, molt m’ha costat; però l’he arribada a trobar a sa llenya que volíeu. Mirau-la-vos, veureu que hu es de torta. ¡Que’m taien es collaret si no es més torta que una tafarra, i més que ses banyes d’En Barrufet, si m’apurau un poc. Sobre-tot, Deu no m’ho tenga en retret ni en vana-gloria, i lleig m’está es dir-ho; però vos gòs unes massionetes que no n’heu tenguts gaire de missatjes que vos creguessen com jo.
A l’amo el dianxa el se’n duia com sentía aquelles fisconades d’En Bernat, i veia aquella carretada de ceps a la flor del mon taiats, i que ja no li farien pus reims. Tenía una embaçada de flastomíes, llamps i pestes i paraulotes lletjes que ja li sortien p’els uis, i, forti no’t mogues, volíen esbroncar per sa boca; però va esser a temps a estrènyer ses barres. Amb s’estreta se mossegá sa llengo. ¿Com no se’n havía de regalar de sa mossegada, si se veia devant s’aixinguer, aquell aixinguer aborronador, que havíen de treure de s’esquena des primer que se penediría de sa lloga?
I lo que’s diu En Roig s’estimá més quedar-se amb totes aquelles flastomíes, llamps i pestes i paraulotes lletjes dins el còs, que haver de quedar sense cuiro desde es clotell fins a s’os mestre, i desxuiat d’en viu en viu.
En Bernat ho va conèixer, i li digué:
—¿Qué vos ne penediu, l’amo, de sa lloga?
—¡No me’n penet! digué, i girá en-coa cap a dins ses cases.
—¿Aont l’he de posar a sa llenya torta? li va dir En Bernat.
—¡Posa-la a ca’l dimoni! respòn ell.
I ja no’l veren pus de tota sa vel·lada. Se tancá dins sa seua cambra, que ningú’l ves, i no dormí tampoc de tota sa nit, pensa qui pensa com trobaría una feina que apurás En Bernat. Com prou va haver sucats els ais, se pega un toc a’s mig des front, i bota des llit, clamant:
—¡Ara n’he trobada una, que será’l dimoni si la’m fa!
Se’n va a cridar-lo, i ja’l trobá vestit i an es portal des sostre, que sortía.
—¡Bon dia, l’amo! diu En Bernat. ¿Quina l’hem de fer avui? ¿que hem d’anar de llenya també?
—No, diu l’amo. Haurás de guardar ses euveies, perque he mester es pastor per altra feina.
—|Bé, bé! ¡tendré més bona vida! diu ell. ¡Ja m’hi feis ben content!
—Però e-hí ha una til·la que afegir, diu l’amo.
—¡Afegiu til·les, no temeu! diu En Bernat.
—Idò a sa partió des cap de-vall de s’ametlerar, hi ha unes coranta passes sensa paret, i no vui que estiga pus així. Per això te’n hi menes ara tot-d’una ses euveies; dona-los una vorera, que no les perdes de vista, i mentres tant farás es troç de paret que hi falta. I per mig-dia ha d’estar llesta.
—¿Que ja hi ha ses pedres acostades?
—¿Ai ses pedres acostades voldries? Ja les acostarás tu. I mira, no han d’esser unes pedres qualsevols.
—Veam quines han d’esser, idò.
—Unes negres i ses altres blanques. I si hi ha cap pessa d’altra color, no te rebré sa paret.
—Hi ha més til·les que posar? diu En Bernat.
—Ja’t bastarán aquestes, diu l’amo.
—¡Ca, homo! ni altres tantes, diu En Bernat.
I se’n va, pren pa a taleca, un martell i una senaia; treu ses euveies, les se passa devant; i cap a s’ametlerar falta gent.
No s’atura fins que va esser a sa partió aont faltaven ses coranta passes de paret. Se mira un poc la cosa, i cop-en-sec diu:
—¡Fosca, Roig! ¡t’hi posarás sa má! Vols que tap això de paret aquest dematí, i no m’has donat ningú que m’acost ses pedres, i no n’hi vols cap que no sia negra o blanca? ¡Que d’aviat me’n hauré desfet d’aquests trumfos! A mi tota herba me fa feix. Ses euveies unes son negres, ses altres blanques. Ja tenc, idò, ses pesses per sa paret. I-hu será així com En Roig la vol!
Obri es trinxet, se’n va a una euveia, i ¡zas! una trinxetada a sa gargamella, i aquella euveia en terra, derramant tota sa sang. Se’n va a una altra; i a una altra, fins que n’hi hagué de vives, i a totes los taia es carcabòs. Les se’n du a sa partió, i ja es partit a posar-les una an es costat de s’altra, fent filada. Com la té que arribava de cap a cap des portell que havía de tancar de paret, comença una filada de bell-nou demunt; i va fer filades fins que tengué euveies, i en va tenir per fer una paret de sa meteixa mida de s’altra que feia partió. No devien esser les deu com va haver feta tota aquesta faixina.
—¡Com es Vel·la-llissa, diu ell, que m’ha sortida una paret guapa de tot! En Roig es segur que s’hi embadalirá. No n’hi ha cap de pessa que no hu sía negra o blanca. ¡Val uis per mirar!
Pega foc a sa pipa, des·sua una estona, s’espitxa a ses cases, i p’es camí troba l’amo, i li diu d’un troç en-fòra:
—¡Ola, que ja vos entregaveu?
—Sí fá. ¿Que la tens llesta?
—¡De manera que si, homo! ¡Vaja, idò, anem, la rebreu.
—A l’amo li varen caure molt avall aquelles paraules d’En Bernat.
—Veam quina l’haurá feta, deia entre si meteix.
Estava de lo més mal-a-pler. En Bernat rallava p’es colzos, però no li poria treure una paraula de sa boca.
Com la varen destriar bé a sa paret, se posa a dir-li:
—¿Que no la veis, l’amo? ¡Vaja quina paret més garrida! No me’n puc avenir que sia tan bon paredador. ¡I no havía paredat mai! Mirau-la-vos bé, ¿veam si n’hi veureu cap de pessa que no sia blanca o negra. ¡Si vésseu lo que m’ha costat triar-les!
A l’amo sa cara li torná de mil colors: treia espires p’els uis, ses dents li croixien com veia totes ses seues euveies mortes i acaramullades i sentía ses fisconades d’En Bernat.
¡O, si no fos estat per sa por de s’aixinguer, que n’hi hauría tirades de flastomíes, que n’hi hauría dites de paraulotes lletjes; però torná estrènyer ses dents, se mossegá sa llengo, no digué res!
I En Bernat, que veia massa bé sa força que se feia i sa rabia que l’alsava en pes, li demaná:
—¿Que vos ne penedíu, l’amo, de sa lloga?
No li torná resposta, el deixá en-porret, i tocá el dos cap a ses cases.
No va dinar ni sopar.
Tancat dins sa seua cambra, obrí sa boca, i sortiren a reina-solta, a bolics, a forfollons totes ses flastomíes, tots es llamps i pestes i paraulotes que sa por de s’aixinguer havía aturades de sortir devant En Bernat. Va esser farest.
—Sobre-tot, va dir a sa madona. Això no pot durar pus. Aquest polissó es el reverent dimoni. El dimoni no més li guanya de banyes. Ha d’esser sa meua mort i sa meua destrucció si no’l me lleu de devant. No-hi tenim res que fer noltros amb ell; hem mester menar per sa má, mos dona set voltes. Lo millor será posar-lo en mans d’aquell gigant amic nostro i comanar-li que’n fassa un acop, i en sortirem d’una vegada.
—¡Ben pensat! ¡ben pensat! va dir sa madona; i així quedaren.
Lo en-demá abans de s’auba l’amo se’n va an es sostre, i crida:
—¡Bernat!
—¡Ola, l’amo! ¡bon dia i bon any que Deu mos dó! diu En Bernat, sortint ja vestit i amb uns uis ben espolsats. ¿Que no heu passada bona nit? ¿I aont l’hem de pegar avui? ¿Que hem d’anar de llenya dreta o de llenya torta o de parets? Manau feines aquí; no temeu.
A l’amo li hauría caigut millor un quern de bots demunt sa butza, que aquella escomesa d’En Bernat.
—Mira, li va dir, signant una muntanya que se colombrava a s’entrellum ¿veus aquella muntanya?
—Sí fá, l’amo.
—Idò allò es d’un gigant amic meu. Es una muntanya molt alegrívola p’es bestiar, i ell no més té porcs; i he pensat que te’n hi vajes amb sos porcs i amb ses egos. Un altre t’aidará a menar-los-hi, i tu tot-sol ja te’n avendrás per allá, perque com tot es muntanya i está voltat de paret, basta i sobra un guardiá per un parei de guardes.
I aont he de fer cap? diu En Bernat.
—A ca’s gigant. Tu li dius que éts missatje meu i perque t’hi envii, i t’admetrá al-acte. Dins un parei de dies ja vendré.
—¿Teniu res més que comanar-me? diu En Bernat.
—No; pren berenar, i veiés quin company vols per menar-te’n ses guardes.
—Tots me son bons, diu En Bernat.
Un s’oferí, berenaren, treuen ses egos i es porcs, i ja son partits hala qui hala cap a sa muntanya des gigant.
Com varen haver caminat un bon troç, zas! de devant ells s’alça un esbart de perdius.
En Bernat ja les ha pitjat de-rrera. Tenía unes cames ben falagueres i un alè ben llarc, i a córrer en volía amb qual-se-vol. Tant los s’estirá an es galíndons, que n’agafa una de perdiu. La se posa dins sa taleca, i se’n torna a ses guardes.
—¿Que n’has aplegada cap? li demana s’altre.
—¿Com les han d’aplegar, si volen més que el dimoni? diu En Bernat, i seguiren cap envant.
Dins un parei d’hores caigueren a passar per de-vora un forn de calç.
En Bernat afina una pedra tot calç viva, que es segur que era caiguda de desgracia a qualque traginer; i ¿que fa ell? La se posa també dins sa taleca.
—¿I ara? diu s’altre. ¿Que has de reprémer sa pedra?
—No convé deixar perdre res, diu En Bernat.
Més envant troba un barrobí de fusta, i ja l’ha cuït, i dins sa taleca.
—¿Que serás el dimoni per trobar-ho i aplegar-ho tot? diu s’altre.
—No bades ets uis tu i no aprofites ses caigudes, i fé es roïssos grossos, veurás que’t succeirá.
A la fi, hora-baixa de tot arribaren a sa muntanya.
Veuen ses cases, s’hi acosten, i trobaren es gigant demunt es portal.
Li varen dir qui los enviava i perque hi anaven, i es gigant no-hi va fer dos mots, los va admetre a ells i ses guardes.
S’altre missatje se’n aná lo en-demá ben dematí, i hora-baixenc arribá l’amo.
En Bernat repará bé s’escomesa que se feren, i que conversaren de petites per llarc, i va dir:
—M’engana que tots dos no dugueu mala ombra: però, si’m voleu haver a cames, vos haureu d’enravanar fort. Poca es sa por que vos men, per dematí que vos aixequeu.
L’amo digué an es gigant que En Bernat era un polissó, que no feia tracto bo, i que le-hi havía enviat amb s’escusa des porcs i ses egos perque li fes acabar els alens com més prest millor.
—Ell això será bo de fer, diu es gigant.
En Bernat li vel·lava es batuts una cosa de no dir, i des cap d’uns quants dies, com veníen de pegar un aguait an es bestiar, li digué, mirant-lo-se fit a fit.
—¡Re-cent nius! ¡que hu sou de gran i gros, i que en feis d’ambelum! Però m’engana que no sieu gran esglesia i pocs perdons. Jo, en que sia petit i roí, hi voldría un arrap amb vos.
—¿I ara no veus, diu es gigant, que si jo’t posava una má demunt, no’t veuríen pus?
—Llengo teniu vos, diu En Bernat amb una cara de poca vergonya.
—¿Que mos sortirás llenguerut ferm? diu es gigant.
—Vos dic, respòn En Bernat, que tenc més fets que paraules. No’m don per vos: en voler mos podem provar.
—¿An-a que?
—A qual-se-vol passada.
Es gigant aqui acabá sa paciencia, i digué:
—¡Vaja idò! provem-mos; i t’assegur que te’n has de penedir d’esser anat a ponyir es vesprer.
—¡Sabeu que hi anau de calçat per aigo!
—¡Vaja! ¿an-a que mos hem de provar?
—¿An-a que? diu En Bernat. Tirarem una pedra en-terra, veam qui la fará més miques.
—¡Sí que’n som! diu es gigant. Hala idò, qui tira primer.
—Tant m’es tirar primer com derrer.
A la fi resolgueren que es gigant tirás devant.
Agafa una roca com una barcella, i amb tota quanta força tengué, pataplum la tira en-terra. Sa roca va fer un clot, quedá xapada en creu i se’n anaren una partida de llenques de ses voreres.
—Ara’m toca a mi, diu En Bernat; i ja es partit a fer com que cercar una pedra p’en-terra, acalat acalat.
De cop descuit se treu aquella de calç que duia dins sa taleca, i fa com que aixicar-la.
—Ara n’he trobada una de bona, diu ell.
Pega un parei d’engronsades per donar-li més força, i, pataplum, la tira.
Sa pedra pega en-terra, i se va fer mil benes. ¿Com no s’hi havía de fer, si era calç viva?
Es gigant quant va veure que es bocí més gros no feia es comú d’una avellana, quedá amb sos cabeis alts.
—¿Que-tal? va dir En Bernat. ¿Qué vos guany o no vos guany? ¿No-us ho deia jo que ereu gran-esglesia i pocs-perdons?
Es gigant de rabia que tenía i de confús que estava d’aquella feta, que no sabía com esplicar-la-se deixá En Bernat amb sa paraula a sa boca, i se’n aná coa baixa, pensant entre sí meteix:
—¡Fosca d’auba! ¡quin revetler que es aquest! ¡no hu sé si será tan bó d’enllestir com mos pensavem! Convé pensar-hi bé abans.
En Bernat havía estat ben alerta que es gigant no li vés aquell barrobí que va trobar.
Des cap d’un parei de dies, d’amagat d’ell, l’agafa, i se’n va a s’auzinar. Tria una soca ben gruixada i ben closa; hi afica sa punta des barrobí, i, rodada va i rodade ve, pronte va tenir un forat fet que se’n entrava més de mig pam. El tapa amb una mica d’escorxa, que no fos gens coneixedor que le-hi haguessen fet.
Lo en-demá veníen de deixar es bestiar dins sa muntanya, i passaven, conversa tirada, per dins s’auzinar. Aquella auzina que tenía es forat de barrobí a sa soca, los venía de passada, i En Bernat romp en sec sa conversa que duien, i diu:
—¡Com es vernedíssim! que m’han envestit suara unes ganes de provar-me, que me roeguen. Amb qui’s present me voldría provar; i que me tiren d’una passa, si no guany.
—Ell éts com-a loco, diu es gigant. ¡Mira que te peguen unes idees!
—Unes idees que vos guany. I sinó, provem-mos, i se veurá.
—¡Fet trons tu i es provar-se!
—¿Sabeu que son això? Escuses de mal pagador.
—¿No veus que no’t sent? diu es gigant, més de mig empipat.
—¡Maldement no’m sentísseu tant! diu En Bernat. Sobre-tot, vos dic que sou una cuca molla, que sou manco que allò que put, si no vos voleu provar amb mi.
Es gigant ja tenía totes ses formigues an es cap des tió. Estava blau de rabia.
—Vaja, idò, provem-mos, i ¡com som gigant! que t’he d’escalivar. ¡Vaja, per que vejes sa poca por que’t men, tu meteix diguès al-acte an-a que mos hem de provar. Digue-hu; que si no hu dius; el dimoni te’n du.
—¡No vos enfadeu! respòn En Bernat més fresc que una cama rotja; que tendreu ses feines d’haver-vos de desenfadar. Ja hu diré ja, i aviat. Mos hem de provar a veure qui fará un forat més endins a una soca d’auzina pegant-li fitorada amb un dit.
—¡Vaja, idò! diu es gigant. ¿Qui pega primer?
—Ja pegaré jo, diu En Bernat.
A-les-hores se trobaven devora aquella auzina que tenía es forat de barrobí.
—¿Veis aquesta soca tan gruixada, tan closa, tan llisa? diu En Bernat. ¿Estau conforme que li pec?
—Pega-hi, ¡hala! ¡depressa! cridá’s gigant.
En Bernat s’hi acosta, se mira bé allá aont hi havía es forat tapat, i pega fitorada amb so dit just demunt aquella mica d’escorxa; s’escorxa passa per en-dins, i es dit s’enfonyá tot, i, si més dit hi hagués hagut, més dit se sería enfonyat.
Figurau-vos En Bernat si hu devia esser de sentir.
—¡Vaja! deia ell, ¡acostau-vos, grandolás de l’engán! ¡acostau-vos, i e-hu veureu si hu es en-dins es forat que he fet!
Es gigant s’acosta, veu tot es dit enfonyat dins sa soca, i queda sensa paraula.
—¡Vaja! li diu En Bernat, llevant es dit des forat, mirau-vos-ho; i, si no vos ne serviu dels uis, posau-los-vos allá aont no dic!
Es gigant se mirá es forat una bona estona, i arriba a dir:
—No hi ha remei, es fet de l’hora.
—No res, ara vos toca a vos, diu En Bernat.
Es gigant no tenía gens de ganes de pegar sa fïtorada; però no’n pogué defogir.
Aluia una soca, se fa enrera una partida de passes per etzibar-l’hi més fort, pren sa fúa, i li enteterra tal ponyida, que soca, brancatje i rama, tot va fer sentiment; però no més tomá una mica d’escorxa, i va fer un poc de resquillada an es viu.
Qui se’n dugué ses tornes va esser es pobre dit, que se va rompre, s’ungla se xapá i quedá girada, i tot esclatá en sang.
—¡A¡! digué es gigant, amb uns crits i uns remeulos lo més esglaiosos. ¡Ai dic! ¡Pobre dit, afollat per-a sempre! ¡O mal no e-hi hagués pensat mai a fer tals provatures! ¡Ai dic!
—¿Per un dit tants d’espants? diu En Bernat. Ell no hu paga es parlar-ne. Però no’m diríau de que vos serveix sa grandaria? ¿que’n teniu de ser gigant? Segons veig, no més serviu per fer embalum, per fer por d’en-fora.
Es gigant s’acovardá de tot, i va trobar que estava bé sa llengo dins sa boca, i s’estimá més gemegar, que tornar ses pilotes an es joc.
—¡Re-cent dimonis! deia ell tot-sol. ¡Dos ja’n duim de perbocs! ¡Bò estic jo per fer-li acabar ets alens an aquest! A mi les me fará acabar, si’m descuit un poc. ¡Mal fos vengut girat com els odres En Roig, quant vengué a fer-me s’encárrec! ¡Amèn que hi fos vengut!
En Bernat deixa passar un quants dies sensa demanar de noves an es gigant. Un dia que acabaven de dinar, i estaven tots dos pipa encesa demunt es portal, conversa a té qui té, as-set-su-així En Bernat diu:
—¡O quin mal-de-ventre que m’ha pegat su-ara! ¡quin mal-de-ventre tan fort!
—Homo, diu es gigant, ¡si tu t’atepeis massa! ¡Ell te menjaríes un am per sa punta!
—Però si menj, al manco me’n aprofit. No som com vos que no sóu bò a res a res; ara, per llevar concert des vent, en voleu amb qui alena.
—¿I ara aont treu cap tot això? ¿No deies que teníes mal-de-ventre?
—De manera que’n tenc, i fort; i no’l m’ha fet es dinar, sinó ses ganes que tenc de provar-me amb vos.
—Torna-m’hi, Tonina. Ja t’assegura…
—Vos he d’escopir a sa cara, si no e-hi voleu tornar.
—¡Re cent dimonis, Bernat! que això acabará malement. Tu, segons veig, t’has passat per s’escudeller d’acabar-me sa paciencia i fer-me fer un desbarat.
—Lo que jo m’he passat per s’escudeller es demostrar-vos que, com més grans, més besties, i que vos guany a tota passada.
—¿Que no veus que m’ho tenc a manco es provar-me amb tu?
—¡Bon tenir a manco! i de dues vegades que mos hem provats, dues vegades vos ha tocat es perdre. Sobre-tot, vos dic que vos guany a tirar en-fora. I si no vos voleu provar, ja vos ho he dit, vos he d’escupir a sa cara.
Es gigant, cremat de tot, diu:
—¡Au!
—¡Idò au! diu En Bernat. I vos toca esser es primer aquesta vegada.
Es gigant pega grapada a una pedra com sa cofa d’un capell i amb tota quanta força tengué la tira.
Tan fort la tirá i tan brunent, que degué caure dos mil passes lluny.
E-hí van, i allá aont la troben, e-hi fan un claperet per sebre aont era.
Es gigant estava ben segur de guanyar s’acció.
—¡Hala, tira tu! diu tot impacient an En Bernat.
—¡Massa que tiraré! diu aquest.
I ja es partit, acalat acalat, fent com que cercar una pedra bona. De cop-descuit posa sa má dins sa taleca i treu sa perdiu, aquella perdiu que havia agafada p’es camí i que havía anat ben alerta a mostrar an es gigant!
—¡Ara va! diu ell, i se posa a voltar es braç amb sa perdiu dins sa má ben estreta, volta qui volta lo meteix que una entena de molí, per donar-li més força i arribar més en-fora, fins que, ¡zas!, obri sa má, fent com que tirar sa pedra; sa perdiu, com se veu lliberta, ja ha aixamplades ses ales, pega fúa, i de d’allá, com la bala. Bronía de via que feia.
Es gigant, males quimeres poques que allò no fos una pedra, ben segur de que hu era, la seguia amb sa vista, li tenía ets uis clavats, i esperava de moment en moment veure-la caure. Mai va poder conèixer que prengués gens cap-avall, i la va perdre de vista, i encara se’n anava tan dreta que com sortí de ses mans d’En Bernat…
Es gigant, devant aquella passada, quedá sensa polsos: es cap li rodá, ses cames se cegaren, li agafaren cal-frets i un tremolor per tot el cos. Se va haver de seure.
Mentres-tant En Bernat se destirava d’aquestes:
—¿Que tal, Pascual? ¿E-hu veis com amb vos no n’hi ha per començar? ¿E-hu veis que no vos hi podeu posar amb mí? ¿E-hu veis com aquesta còrpora vostra disforja no vos serveix més que per fer embalum? Ja poreu veure si la baratau a sa primera fira que venga! I desd’ara vos dic que si no topau un beneit, en no esser amb ferro vei, no la vos baratarán, si no feis moltes tornes… ¡Vaja! ja el m’he espassat an es mal-de-ventre que tenía; i gòs de messions que sou vos que el teniu ara, però redoblat.
Es gigant, fent sa fel i taiant claus, se’n entra dins ses cases, sensa badar boca, per por d’esser-hi de més.
En Bernat s’espitxa an es bestiar, i no torná fins que va fer fosca negra.
Es gigant, com prou va haver maleída s’hora que l’havía admès i es qui le-hi havía enviat; resolgué aquell vespre meteix sortir-ne d’una vegada.
—En no esser jugant amb traïdoría, digué, no hi tenc res que fer amb aquest dimoni. No res; es vespre, com dormirá, agaf un espigó d’arada[8] i li enteferr espigonada, i en fas una coca i llavò ja s’afisconará tot lo que vulga.
Tots dos jeien dins es sostre. Se’n van a colgar, i apaguen es llum.
Es gigant tenia s’espigó amagat devall sa paia; però En Bernat ja desde es primer dia que se provaren i li va guanyar, per por de sa por, amaga una caera[9] devall sa paia; i cada vespre, com havíen apagat es llum i sentía es gigant roncar, a poc a poc destapava sa caera, la posava dins es seu jaç, i se’n anava de-puntes de-puntes a s’altre cap de sostre, i s’hi ajeia.
Aquest vespre també ho va fer així, i això el salvá; perque es gigant, que no se’n va tèmer de res, tan segur i tan tapat anava, com va creure que En Bernat dormía com un sauló, s’hi acosta sensa fer gens de renou, paupa; troba s’embalum de sa caera, i cregut de que era En Bernat, alça s’espigonot i enteferra espigonada amb tota sa força.
Sa caera va quedar feta benes, i En Bernat pega crit de s’altre cap de sostre.
—¡Uep! va dir. ¡Això es manera de pegar, troç d’animal? Si pegau un poc més fort, me croxiu sa post despits. Ell vos, segons veig, fort-i-no’t-mogues, voleu tastar es meus caps de dits. Aviat sabreu quin gust tenen.
Es gigant, que se creia haver-ne fet una coca, com el sentí tan remolest, se doná per perdut de tot, i s’estimá més tocar soletes que esperar-lo gens. Tira s’espigó, pren portal i camp; i cametes me valguen, i de d’allá.
D’atacat que se’n anava, se fería amb sos talons per ses anques.
En Bernat li pitja derrera, i li doná un encalç de los cent mil dimonis.
I li deia cridant:
—¡Ai, cames-llargues, si t’arrib!… m’he de fer unes xeremíes des teu cuiro!
Com prou el va haver encalçat, el deixa fer, i se’n torná a jeure.
Es gigant no s’aturá fins a ca-l’amo Roig. Ja era dia clar com hi va esser.
—¿Que hi ha de nou? li diu aquest, com el veu que se’n venía trot trot, amb un pam de llengo de-fora, brollant de suor, amb un pantaix farest.
—Maldement no-hi hagués tant, diu es gigant. Aquest missatje que m’enviares es el dimoni. El m’enviares perque li fés acabar els alens, i poc hi ha faltat per ell fer-los-me acabar a mi.
—¿Que me dius? s’esclama l’amo, tot esglaiat.
—Lo que sents, diu es gigant. Te dic que es el dimoni. Ell me defiá a qui faría més bocins d’una pedra tirant-la en-terra; mos provárem, i me guanyá. Llavò me defiá a qui faría un forat més endins a una soca d’auzina, pegant-li fitorada amb un dit, i es dimoni me torná guanyar. Llavò me defiá a tirar en-fora; mos provárem, i ja-hu crec que me torná guanyar, com dos i dos fan quatre. Per sortir-ne d’una vegada, anit passada, com estiguérem colgats, que ell ja dormía, tenía jo un espigó d’arada, m’has d’escoltar bé: no era una caramutxa ni un jonc: un espigó d’arada. Idò bé, li enteferr espigonada, sent es croixit que es seus ossos feren; jo el me figurava engrunat, fet benes. Idò bé, llavò es dimoni me surt dient: —Si’m pegau més fort, me croixiu sa post des pits. I amb sa meteixa seguida me fa amanasses de puny. Jo m’ he vista la mort derrera s’oreia, i he dit: —Si no-hu dón a ses cames, está fet de mi, me desxuia. Espitxar-me jo, i ell pitjar-me derrera, es estat tot-u; i m’ha vengut tan rinxo-rinxo esser escápol de ses seues ungles. No sé amb quin sant he tengut bò.
L’amo, com sentía allò, es cabeis no li tocaven demunt es cap. A-set-su-així estava boca badada, tremolant-li es morros, sensa poder dir res; a-setsu-així rompía en llamps i pestes i gotes corals i demés enciam. El dimoni hi ballava de capoll.
Es gigant a la fi diu:
—Tu fes es contes que vulgues, però aquest homo no’l vui pus dins terra meua. Dins un parei de díes, que ja li haurá espassada un poc sa malicia, hi aniré a veure si a-les-bones el puc dur a que se’n vaja. I qualsevol cosa me demán per anarse’n, le-hi donaré més que de-pressa. Sobre-tot, sa vida es bona i no estic per haver-la de colar s’hora menos pensada.
—¿I ses guardes? deia l’amo tot congoixat.
—Que’s fassen trons totes, deia es gigant, que jo m’estim més es meu collaret.
Se passaren tres díes pensa qui pensa com se’n desfaríen d’aquells trumfos, fins que resolgueren que lo millor era oferir an En Bernat sa soldada de tot l’any, i a-les-bones abreviar-lo cap a ca-seua a fi d’esser escápols d’ell.
L’homo estava es més tranquil i xalest devers sa muntanya, sensa ningú que li digués: fet ensá ni fet enllá, i deia.
—¡Sabs que no hauría de tornar aquest beneit de gigant! No res, per ara estic bé. Ja-hu veurem aont se jeurá En Gelat.
Dins un parei de dies es gigant se presenta.
—¡Ola! diu En Bernat. ¿Vos sou? ¿Com vos sou campat aquests dies?
Es gigant no estava per solfes, i allisant-li es pel tan bé com va sebre, li arribá a dir:
—Vaig veure l’amo teu, i parlárem de ses guardes, i hem pensat que jo tot-sol bellament puc guardar ses meues i ses seues, i que es ben escusador d’haver de tenir guardiá. Però com ja et té a tu i t’está molt agraït p’es bon servici que li fas, m’ha encarregat que te digués si vols cobrar avui meteix tota sa soldada, i te’n poríes anar al-acte a ca-teua o allá aont bé vulgues.
—¡Ca, homo! diu En Bernat, com el sent. Jo no som cap al·lot de mamella. A mí ni vos ni l’amo m’heu de rentar sa cara amb un pedás aixut, ni m’heu de dar cresta per ballesta. Si vos no’m voleu aquí, res que dir e-hi tenc, perque cadascú a ca-seua fa lo que vol, i cap tracto tenc amb vos. Ara amb l’amo ja son altres cinc-centes. Es amb ell que tenc es tracto, i jo i ell mos hem de veure ses caretes.
Es gigant com sentí es rossinyol, va perdre es coní, i no sabía que havía de respondre.
—Homo sant de Deu, digué En Bernat, per això ni per altre tant no mos hem d’apurar. ¿Sabeu que farem? Triarem ses guardes, i jo me’n tornaré ses que vaig menar, i no tengueu mal-de-caps d’elles.
Es gigant e-hi pensá una estona, va dir que hi convenía, i lo en-demá sol sortint se’n van a s’auzinar a triar es porcs.
—Lo primer de tot, diu En Bernat, hem de sebre quin senyal tenen es vostros porcs. ¿Es una fè, una oreneta, una escapsada, una guinxa, una osca, un forat, dos forats[10]?
—Una fè no més, diu es gigant. ¿I es teus quin tenen?
—¿Es meus? diu En Bernat. Ses oreies pándoles[11].
—¿Ses oreies pándoles? diu es gigant. ¡Vaja quin senyal!
—Un senyal de primera, diu En Bernat.
Se posen a replegar es porcs, i aquí foren ses bones.
Trobaven un porc amb una oreia xapada.
—Aquestes meu, deia es gigant.
—¿Vostro? deia En Bernat. Meu es ell. Té ses oreies pándoles.
—Però e-hi té una fè.
—¿Una fè? un xap fet de desgracia es ell.
—O no-hu es. Me recorda es dia i tot que la-hi vaig fer: es dia de Cap-d’any.
—¿No veis que somiau? deia En Bernat. Sobre-tot, té ses oreies pándoles, té es meu senyal, i n’hájam parlat prou.
Es gigant, per por de sa por, perque tenía En Bernat més mal-a-pler que una busca dins un ui, i per sortir-ne com més prest millor, encara que s’hagués de deixar taiar un troç de capa, maldement fos grosset, baixava bandera, i allargava es coll a perdre aquell porc.
Llavò succeía que’n trobaven un altre, també amb s’oreia xapada; i En Bernat tornava aficar bolenga que allò no era senyal, que era fet de desgracia, i que, com tenía ses oreies pándoles no se poría negar que es porc era seu. I com més anava més crits feia i més baledretjava; i es gigant tot acoquinat, que finis finis allargava es coll a tot, sols que En Bernat se’n anás.
I d’un porc vengué s’altre, i d’en un en un vengueren tots, i no hi valgueren xaps ni fens, no hi valgué res. Com tant es porcs d’En Bernat com es des gigant teníen ses oreis pándoles, com les hi tenen i les hi han tengudes sempre tots es porcs, En Bernat feu passar per seus tots es que hi va haver dins aquella muntanya.
Amb ses dues guardes de porcs i amb sa de ses egos, devant devant, i amb un «a re-veure, amb Deu siau», i «en coses que siem bons manau i disponeu», se despedí des gigant, i ja es partit de d’allá, camina caminarás.
Podeu pensar com va romandre es gigant.
Feia es fetje per sa boca, taiava claus, torná més blau que la paumella, se tirá en-terra, i se bolcava per dins sa pols, i tirava cosses, i feia sabonereta, cridant i flastomant, fins que arribá a dir:
—I tan ase e d’esser, que he de consentir que un polissó, que una bréndola que no val ses paies d’allá aont jeu, se’n haja de riure d’un homo de bé com som jo, i m’haja de deixar despuiat com un Sant-Cristo? Ja hi he d’anar jo a veure si l’aplec i jugarem es tot p’es tot. Qui tendrá ungles, les treurá.
Dit i fet, ja es partit correns per allá aont se’n era anat es revetler.
En Bernat ja era en-foret, i desiara es girava derrera, per veure si es gigant l’encalçava; perque no se’n poría avenir que fos estat tan beneit que s’hagués deixat despuiar d’aquella manera, i deia:
—Si se refá, i se revest de coratje, estic perdut. Vendrá, i me menja frit.
Tenía una vista llarga ferm, i ja-hu crec que prest el va haver destriat que se’n venía com un cavall an es cos.
¿I que fa En Bernat? Se treu es trinxet, pega trinxetada a una trutja, li treu sa butza, i la se posa dins sa faldriguera; i ja es partit ben depressa de d’allá, cuidant a fer ui, arruixant es porcs i ses egos.
Topa un pastor.
—Germanet, h’diu, ¿no’m faríau un favor per amor de Deu?
—Si puc, sí.
—¡No heu de poder! Jau aquest trinxet, i pegaume trinxetada a sa butza: que la tenc massa grossa, i m’embarassa per córrer.
Es pastor tot-d’una quedá astorat; llavò va dir:
—Això sí que no-hu faré. Jo vos mataría.
—Deixau fer s’ansia per mí. Un gigant m’encalça; si m’agafa, me matará; i si no deix aquesta butzota, es ben segur que pronte m’haura agafat. ¡Vaja! depressa! Jau es trinxet: pegau-me trinxetada.
—No’m basta cor.
—Mirau, si no la’m voleu treure a mí a sa butza, ja vos treuré jo sa vostra.
I mentres deia això envest es pastor amb so trinxet ubert.
—¡Esperau! ¡esperau! diu es pastor. Ja la vos treuré, si tan encarat e-hi estau.
Pren es trinxet, li pega trinxetada, li xapa sa camía, sa butza de sa trutja cau; i En Bernat se’n aná com la bala per avall.
Es pastor va romandre tot astorat devant aquella passada, se’n feia creus, no se’n poría avenir.
Des cap d’una estona passa es gigant ben acanalat, que amb cada passa feia un destre.
—Germanet, diu an es pastor, ¿no hauríau vist passar un homo amb una guarda de porcs i una guarda d’egos?
—Sí que es passat, i me’n ha feta una que’n estic com un beneit.
—¿I que vos ha fet?
—Que m’ha dit que fogía de vos, perque no’l matásseu; i fort-i-no’t-mogues, ha volgut que amb una trinxetada li tregués sa butza, perque ha dit que l’embarassava per córrer. La-hi he treta; i en lloc de caure ell i sa butza en terra, no més es caiguda sa butza, i ell se’n es anat com cent mil llamps de d’allá.
—¿I aquesta es vera? diu es gigant.
—Passa de vera. Ve-la’t-aquí a sa butza; miraula-vos.
I li mostrava sa que havía quedada allá en-terra, que encara era ben calenta.
Es gigant s’ho va beure que allò era d’En Bernat, i pensá entre si meteix:
—No e-hi ha remei: si no me fas treure sa meua, no l’aplegaré an es dimoni. Ell se’n deu anar com es vent, sensa butza.
I diu an es pastor:
—No res, trais-la’m a mí també; perque, en que el dimoni en pas, l’he d’agafar.
—¿I e-hu deis de bò? demana es pastor.
—Tant de bò, que si no la me treis vos menj.
Ell es pastor no tengué més remei que creure. Pega trinxetada a sa butza des gigant. La-hi xapa, i la-hi obri tota; es gigant pegá un crit esglaiador, cau en terra tan llarc com era; i allá colá la vida s’aubercoc.
Bò estava ell per assolir En Bernat.
En Bernat, a força d’atropellar, se va fer ben lluny, i tac, troba dos mercaders.
—¿Que sou mercaders de bestiar gros voltros? los digué.
—I de bestiar petit, digueren ells.
—Vos vènc ses dues guardes.
—Les vos compram. Demanau preu, i demanau bé.
—Es meu demanar no será gens lleig. Però devant devant vos fas de present que des porcs me vui aturar ses coes i llavò una trutja, i de ses egos sa més veia i llavò ses esquelles.
—Conformes, diuen es mercaders. Tretes aquestes minves, pegau ara una dita.
Demana, li prometeren, s’escobletjaren una estona, i clouen sa barrina.
En Bernat taia ses coes an es porcs i s’atura sa trutja i s’ego més veia, i lleva ses esquelles a ses altres; i es mercaders, dany dany, monyiren fins a dobler i maia.
Ells se’n anaren amb sos porcs i ses egos; i ell amb ses coes i ses esquelles, i es dos animals, cap a ca’n Roig falta gent.
Mig quartet lluny de ses cases e-hi havía una bassa amb molt de llot. E-hi soterra sa trutja, i e-hi afica ses coes des porcs, que no més los vessen sa punta. Mata s’ego, la buida, i s’hi amaga dedins.
Comensen a comparèixer corps i voltors. Se posaven demunt s’ego i bones espipellades. Com se’n temien, En Bernat los havía agafats per ses cames i los fermava. Com en tengué una partida, los penja ses esquelles, los desferma, i los amolla.
Es corps i voltors, ja-hu crec, se’n anaren al-aire, volant com a dimonis, i ses esquelles dony-a-dony, dony-a-dony.
En Bernat parteix correns cap a ses cases cridant com un dessesperat:
—¡L’amo! ¡L’amo! ¡Sortiu! ¡veniu per amor de Deu! ¡L’amo, dic!
Tant s’acosta a ses cases i tan fort cridava, que l’amo l’arribá a sentir, i surt de-fora a veure que será allò.
—¡L’amo! deia En Bernat. ¡Veníu, depressa, que el dimoni se’n du es porcs al infern, i ses egos han pres el vol! ¡Veniu, que no-hi seréu a temps.
L’amo alça es cap, i sentí es renou de ses esquelles al-aire.
—¡Però bé! deia ell tot confús, tot esglaiat. ¿I qui ha vist mai ses egos volar?
—Mai s’havía vist, però se veu ara. ¿Que no sentiu ses esquelles? ¿o sóu sort?
—¡Però no veig ses egos!
—¡Si son tan amunt, que casi ja no les destrien! ¡Ja no més pareixen com a corps. Reparau-ho bé.
—¡Re-cent mil dimonis! deia l’amo cap-alt. ¡Sí que tens raó! ¡O mal s’hi pegás…!
—¡No flastomeu, l’amo, per amor de Deu!…
—¿No flastomeu, i he quedat sensa cap ego?
—¡Idò anau-les a córrer derrera amb un pa calent!… No res, anem an es porcs, a veure si en salvam cap. ¡Anem an es porcs!
L’amo no sabía quin cap li anava devant, no sabía per ont pendre.
—¡Anem an es porcs dic! cridava En Bernat, ¡Anem-hi vos dic, que no-hi serem a temps!
—¿I aont son?
—An aquesta bassa de su-qui.
S’hi esquitxen, i En Bernat anava devant devant, i arriba cinquanta passes primer.
—¡Feis via, l’amo! deia es traïdor. ¡Feis via, que ja no més los veuen ses coes! Feis via, per ventura encara en podrem aturar qualcún… ¡Alerta a estirar massa fort, que no los ho arrabasseu!
En Bernat agafa ses coes, i casi no estirava gens.
L’amo arriba, i ja está aferrat a una; pega estirada, i caigué, d’esquena. Va romandre just amb sa coa dins ses mans. S’afúa a una altra, i li succeieix lo meteix.
—¿No vos ho deia jo, cridava En Bernat, que no estirásseu tan fort? Vet-aquí lo que heu guanyat de no creure’m.
Mentres deia això, se’n va a sa trutja soterrada, li pega estirada a sa coa, i ja-hu crec que va treure coa i trutja.
—¡Una n’hem salvada, l’amo! No crec que en salvem altra, va dir aquella pòlissa.
—Bé estiraren, però no més arribaren a ses coes.
¿Com havíen de treure es porcs, si es dimonis des mercaders Deu sab aont los teníen ja?
Poreu fer comptes l’amo com se’n degué tornar a ses cases. No treia figura d’homo.
—¿Que vos ne penediu de sa lloga? li demana En Bernat.
No li torná resposta, i se tancá amb sa dona dins sa cambra.
—Aquest polissó, digué com prou va haver flastomat, mos ha de fer fer ui de tot: no mos n’escapam; son faves comptades. Mos va tudar sa llavor, mos va passar an el dimoni els amel·lers joves, i sa vinya, i ses euveies; ara mos hi ha passades ses egos i es porcs. Ara no més falta que mos hi pas a noltros. Si no l’abreviam, mos hi passará. Però, ¡veam qui es capás de fer-lo fogir…!
—Però bé, diu sa madona. ¿Es pactes no son que en cantar es mussol, sa lloga ha d’haver acabat?
—Sí.
—Idò, jo d’amagat d’ell d’aquí una estona me’n puig demunt es lledoner, fas es mussol, i es mal será mort.
Començava a fer fosqueta, i sa madona, com qui no n’ès, surt a de-fora, s’enfila an es lledoner. Se posa a fer es mussol, i canta qui canta. El feia de lo més bé.
—Bernat, diu l’amo, ¿sents es mussol? Pactes son pactes. Sa lloga ha acabat. Vina, te pagaré, i te’n anirás, que no’t vui pus dins terra meua.
—Esperau un poc, l’amo, diu En Bernat, veam si es mussola o mussol això que canta.
Encara no-hu va haver dit, com ja va essera de-fora; agafa una pedra com es puny, la tira cap allá hont sentía sa veu; i va tenir tan bon dret, que endeviná su mussola su’s mig des front. Li xapa sa closca, li botí es cervell, i va caure seca.
En Bernat quedá tret. No volía fer tan llarc.
Llavò va pensar, i va dir:
—¡Més se’n mereixia per polissona qu’era!
—¡Veniu! li deia, ¡veniu per amor de Deu! ¿No déieu que era mussol qui cantava? ¡Mussola es estada ell!
L’amo surt correns, i veu sa madona estesa i morta…
Figurau-vos lo que degué dir i degué fer.
—¡Oh! deia ell, ¡mal no haguesses trobat es camí, com vengueres! ¡mal no e-hi hagués pensat mai a llogar-te!…
I se posaatirar-li llamps i pestes i gotes corals i totes ses coses més dolentes que puguen venir a criatures; i no les hi tirava d’en una en una, sinó a cents, a mils, a milions de senaiades i de carretades, i tan espesses i atapides com poría.
En Bernat el deixá esbravar una bona estona fins que a la fi digué:
—¿Vol dir vos ne penediu d’haver-me llogat?
—¿I encara tendrás sa poca alatxa de demanar-ho si me’n penet? va dir l’amo volat de tot ¿I qui sería sa bestia que no se’n penediría d’esser posat amb un animal, amb un polissó, amb un no-níngú com éts tu?
—¡Ola! Ara vos tenc, va dir En Bernat. Pactes son pactes. Es pactes son que an es primer que es penedirá de sa lloga li han de treure un aixinguer de s’esquena. Jo no me’n penet gens; vos sóu que vos ne penediu. Vos meteix ho heu confessat… Al·lots, va dir, girant-se an els altres missatjes, ara es sa nostra.
Tots la duien de l’amo una cosa de no dir, tots s’hi abordaren; l’ajegueren demunt una banqueta, li esquixaren sa camía, i amb una guinaveta de desxuiar porcs En Bernat meteix ja va esser partit a treure-li s’aixinguer; i li va treure trinxes i correigs fins que n’hi tengué gens de pell demunt s’esquena.
El deixaren fer demunt sa banqueta cridant com un desesperat. De tant que s’estamanetjava, va caure en-terra; i des mal que li havíen fet desxuiant-lo, i de sa rabiada que va prendre va batre es peus, i el dimoni el se’n va dur en cos i ánima.
En Bernat quedá l’amo d’aquella possessió; tots es missatjes volgueren seguir amb ell, i no se penediren gens. Va sortir un dels amos més avenguts, alegres i comportívols. S’arribá a casar; i ric i plè, amb salut i alegría, amb sa dona, els infants i es missatjes va viure… fins que se va morir; i al cel mos veiem tots plegats. Amèn.

Un pas que li succeí a Sant Pere amb El Bon Jesus i ets altres apostols

Quant el Bon Jesús anava p’el mon amb St. Pere i ets altres Apòstols, s’estrevengué una vegada que feia tres dies que no’ls era passat res p’es canyó més que sa mica de saliva, i, com poreu pensar, sa talent los comensava a petxucar de casta forta.
El Bon Jesús assetsuaixí pren muntanya i ¡per amunt s’ès dit! i diu an ets Apòstols:
—Agafau una pedra perhom, carregau-la-vos i veniu-me darrera.
Així hu feren ets Apòstols; pero es qui trià sa pedra més menuda fonc St. Pere, amb s’idea de tenir-la més bona de dur.
Quant foren a sa cucuia d’aquella muntanya, el Bon Jesús ¿què fa? Dona la bendició an aquelles pedres, i totes tornaren pa; i ets Apòstols ¡ja hu crec! ¡nyama! ¡nyama! an aquell pa amb sa talent rabiosa que me duien.
An es que li digué tort, fonc St. Pere, perque com era tan petita sa pedra que s’havía carregada per no cansar-se, es bossí de pa també va esser es més menut.
L’homo, com se va veure tan nafrat, s’exclama:
—Ja’m valdrà per vegada!
—¿Què me’n direu? Ell dins un parei de dies el Bon Jesús amb sos Apòstols i St. Pere pren muntanya de bell fresc, i diu an ets Apòstols:
—¡Hala si agafau una altra pedra, i pitjau-me a darrera!
Ets altres Apòstols agafen una pedra perhom per l’estil de s’altra vegada: ara St. Pere, per no tornar romandre atxul·lat i amb so pa més petit que ets altres, s’aferra a una pedra tres o quatre tants més grossa que ses d’ets altres.
Pero ses raons foren a arribar aquella pedrassa an es cucaió d’aquella muntanya. Com e-hi arribaren, St. Pere suava tanta de gota, i casi no poría tornar alè.
I ¿què vos figurau que digué an ets Apòstols el Bon Jesús a-les-hores? Les digué:
—Posau aqueixes pedres en-terra! i asseis-vos-hi damunt!
Ets altres Apòstols, sensa recapitoletjar gens, s’asseuen damunt aquelles pedres i ben bon seure que hi feia, tan cansats com anaven des pujar sa muntanya carregadots amb sa pedra.
Es cap-turat va esser St. Pere, que confiava de que el Bon Jesús tornaría pa aquella grandiosa pedra que li havía costat tant de pujar; pero l’homo ¡ben alerta a badar boca! perque el Bon Jesús no n’hi tiràs qualcuna d’aquelles que deixaven ets homos sensa polsos.