L’amo de So-Na-Moixa

Més informació sobre l'article L’amo de So-Na-Moixa

Això era un Amo de So-Na-Moixa, de s’any de sa neu, criat dins ses erasses, i que menjava faió per llarc. Qualsevol li poría donar entenent que ets ases volaven, i que la Mare de Deu havía nom Juana. Sa madona havía de dur es calçons, i s’havía de cuidar de tot. Un diumenge dematí que ella s’en anava a la vila per feines (ell no hi poría anar perque ets al·lots li corríen derrera i li cridaven alei), li digué: —Mira! has de pensar aixecar sa lloca que tenim posada dins sa botiga. No sia cosa que t’en descuidis, i que s’animalet haja de fer un dejuni mascle, sensa tenir-ne cap obligació. —Bé, bé, no tengues ansia, respongué es betzol. Sa madona s’espitxa, i ell quedá assegut a’s mig de la casa, tot embabaiat, pensant en l’amor de les tres taronges. Devers mig-dia comença a sentir córrer rates per dins sa panxa, i això el va treure de s’abil·lament. —¡Es cotri! diu ell, que em pens que me convendría fregir un poc de xuia! Fa foc, e-hi posa sa pella amb un parei de taiades de xuia, i hala frig qui frig. —¡Es cotri! diu ell, cop-en-sec. Sa madona em mata: no he pensat a aixecar sa lloca. Ara que hi pens, me n’hi vaig. Deixa sa pella demunt es foc, s’en va dins sa botiga; aixeca sa lloca, li posa grianses devora, dins un cul de gerra, i sa lloca no va fer menció de res. —¿Que esperes que jo t’ho don a sa boca? diu ell. Ja menjarás com voldrás. S’en va a sa cuina i troba es moixos que s’en anaven com a coets amb una taiada per-hom. —¡O grans dimonis! diu ell, pitjant-los derrera: ¿i sa xuia frita em preniu? ¡Venga-la, dic!… ¡venga-la, que l’he frita per mí, i no per voltros!… ¡Per robada la tendreu!… ¡No la vos perdón!… ¡no la vos perdón, si no la deixau! Figurau-vos es moixos si el se devíen escoltar molt, en no esser per anar-se’n més atacats. Un va pendre per un vent, s’altre per s’altre: l’homo se detengué per veure quin havía d’encalçar. Com e-hu tengué resolt, es moixos ja eren a ca-Liorna, i ja teníen mig païda sa xuia. S’en torna a ses cases, tot mostii, i troba sa lloca que no era coneixedor que hagués pegada cap espipellada. —Això será que té set, diu ell: i molta que en deu tenir… Ja sé que faré: la m’en duc an es pou, i la hi tir de dins; així porá beure fins que esclat. La se’n hi du, la hi tira, i li diu: —Ja pegarás un crit en trobar que te basta i vendré a treure’t. S’en va a ses cases es més descansat del mon, i li vengué aquesta idea: —Ara si an aquesta…

Continueu llegintL’amo de So-Na-Moixa

Sa fia del sol i de la lluna

Més informació sobre l'article Sa fia del sol i de la lluna

L'any tirurany el sol i la lluna tengueren una fia, garrida, gentil, resplandent com ells, viva com una centella, plena d’etcís i d’encant: robava es cor de tots es qui la veien. Quant va esser grandeta, un dia agafa sa mare, i li diu: —Ma mare, jo vui venir amb vos; tenc unes ganes que’m roeguen de trescar i veure coses. —Per amor de Deu, diu sa lluna, lleve’t això des cap, fieta meua estimada. ¡Lleve’t-ho per amor de Jesucrist! ¡Sabs quin camí tan llarg que he de fer cada día, i que hi he d’anar depressa!… A ses quatre passes ja’t tendríem retuda. —¿I tan flonja em mirau? diu sa pitxorina. No em don per cap al·lota a caminar. No hauría d’esser fia vostra i de mon pare. —Es ver, diu sa lluna, que hu éts caminant; pero, per poder-me seguir ¡sabs que n’haurás de roegar de trossos de pa encara! —¿Que no hu veuré jo, reprenía sa fia, que, si mos provávem, només vos veuria partir? Vos lo que heu de fer, donar-me sa má, i ¡e-hu veurem si vos seguiré o no vo-s seguiré! Sa lluna a la fi, per no sentir-la pus, i més de mig enfadada, l’agafa per-un braç, i diu: —¡Encaradiça que éts! ¡Hala, idò, anem!… ¡Depressa!… ¡O quina al·lota, Deu meu! ¡No, i ja pots trompitxar de casta forta i posar-los a bon lloc an aquests galindons teus! Partiren, i hala qui hala per amunt i de d’allá, just la bala. ¡Ja s’en hi anaven ben afuades, i vos assegur que en feien de camí! A la llego se coneixía que sa mare no s’havía de esforçar gens, i que es seu pas era natural com s’aigo qui brolla d’una eufana, pero que sa fia hu havía de fer de tot, pero de tot, i encara li venía tan just tan just es seguir. Des cap d’un parei d’hores sa mare ja la s’en havía de dur mig rossegant. A la fi acaba es menuts de tot, ses cames se cegaren, i exhala crit: —¡Ma mareta, no puc pus! —¿E-hu veus? diu sa lluna: no m’has enganada de res. —¡Ma mareta, vos dic que no puc pus! ¡Ai aqueix braç que me teniu, que se romp! ¡Ai aquestes cametes meues, aquests peuets meus! ¿Que no los veis que em ratgen sang? —Més te’n mereis, diu sa lluna. No, i jo no’m puc aturar ni manco tornar arrera… ¡Ja m’has posada dins un bon marruell!… No res, ara mos trobam a s’endret d’una plaja; te plantaré unes casetes a sa vorera de s’aigo, t’hi deixaré; i, si tu faç bonda, no te faltará res de lo necessari, perque ton pare de día, i en sa nit jo o es nostros cosins ets estels, no te perdrem de vista mai. —Pero ¿i si s’ennigula? —Per…

Continueu llegintSa fia del sol i de la lluna

En Pere tort

Això era un rei que només tenía una fia, s’al·lota més llesta i sabuda que escaufava el sol. Sabía del llim de les olles, tenía llengo per setze, i per coses envitricollades que li diguessen, mai la poríen confondre ni capturar. Son pare va fer unes dictes: que es fadrí que li diría una endevinaia que no sabés desllatigar, se casaría amb ella. Ara si la desllatigava, an aquell que li hi hauría dita l’havien de fer xeroi de ses dues oreies. Ja hu crec que començaren a presetar-s’hi fadrins i més fadrins, i e-hi anaven es més desperts i que preteníen més de cames primes; i bé n’hi deien d’endevinaies enrevisclades i fondes: pero ella, encara no les e-hi acabaven de dir, com ja los ho entimava p’es morros desllatigades. I allá hi havía dos criats amb unes tisores de tondre per-hom amb-una má, i amb s’altra ja me teníen es pobre fadrí p’es cabeis. —No esperonetjes, li deien, si no vols que et devallem un tros de galta. Pegaven estreta, ses tisores feien xiiic, i ses dues oreies botíen en-terra, ratjant sang; i es pobre xeroi e-hu donava a ses cames, abans de més raons, i corría fins que tenía alè. I per molts que n’hi anassen, i per desxondits que fossen, a tots sa fia del rei los deixava an es siti, i ses tisores des criats n’havíen de fer de feina per llarg. Per ont-se-vuia un s’en anás, no veia més que fadrins xerois. —¿Així va això? arriba a dir un bergantellot d’un llogaret, Pere de nom, fil d’una pobre viuda, més traïdor que un gat negre, més embuyós que una colla d’escrivans, tort d’un ui, pero que amb so que tenía condret e-hi veia més que els altres de quatre en quatre, per dematí que s’aixicassen. I lo bò era que, si no’l sospesaven bé, pereixía una gallina orba, un beninoni, un beneit; pero no més e-hu era per no pagar s’hostalatje. —¿Així va això? diu ell. ¿A tots los fan xerois? ara veurem si m’hi farán a mí. Un dia agafa sa mare, que era una mica puranda, i li diu: Ma mare, he pensat d’anar-me’n a dir una endevinaia a sa fia del rei, a veure si la me fas meua. —¡O fiï meu! diu ella rompent en plors. ¿Que t’has begut es seny? ¡Deixa anar això, fiï meu! ¿Veus que tants com hi son anats, tots son tornats xerois, i ara hi anirías tu a fer caramull? ¿Tan mal a-pler les tens a ses oreies? —Ma mare, diu ell, no us cal plorar ni fer-me es cuc de si oreia malalt: allá me’n vaig i foris. Si voleu res de ca’l rei, digau-ho; que demá dematí, abans de s’auba, ensellaré En Baulos i de d’allá. En Baulos era un ase retut que…

Continueu llegintEn Pere tort

La pomerrina

Això era una gallineta que un dia se’n aná a passetjar. Pren per avall per avall per dins un pomerar, passa per baix d’una pomera que s’esbrancava de pomes que duia, i zas, n’hi cau una demunt es cap, i amb un poc més le-hi esflora. —¡Ai! digué tot-d’una sa gallineta, rompent amb un plors desfet; ¡ai, ma mareta meua! ¡ai, aquest capet meu! ¡ai quin mal! —Sobre-tot, digué com prou va haver plorat i esqueinat; girem abans de més raons: no vui jo anar pus per avall per avall, que, a lo que veig, el mon s’es es girat demunt devall. Gira i pren per amunt, i de d’allá. Troba un gall. —¿Aont vas, compare en gall? —Per avall per avall. —¡No vajes per avall per avall, que el mon s’es girat demunt devall! —¿Qui t’ho ha dit, comare gallina? —¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina! Es gall gira, i per amunt, i de d’allá, devant devant, i sa gallina derrera ell, perque qui tenía cames les treia, per por de no esser-hi demés. Troben un xot. —¿Aont vas, compare en xot? —Per avall per avall. —¡No vajes per avall per avall, que’l mon s’es girat demunt devall! —¿Qui t’ho ha dit compare en gall? —Comare gallina. —¿I a tu ¿qui t’ho ha dit, comare gallina? —¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina! I es xot pren per amunt, i de d’allá, devant devant, i es gall un tros derrera es xot, i sa gallina un tros derrera es gall, perque qui tenía cames les treia, per por de no esser-hi demés. Troben un bou. —¿Aont vas, compare en bou? —Per avall per avall. —¡No vajes per avall per avall, que el mon se’s girat demunt devall! —¿I qui t’ho ha dit, compare en xot? —Compare en gall. —¿I a tu qui t’ho ha dit, compare en gall? —Comare gallina. —¿I a tu qui t’ho ha dit, comare gallina? —¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina! I es bou ja ha girat en coa, i per amunt i de d’allá, devant devant, i un tros derrera es bou, es xot, i un tros derrera es xot es gall, i derrera de tot sa gallina, perque qui tenía cames les treia, per por de no esser-hi demés. Troben una llebre. —¿Aont vas, comare llebre? —Per avall per avall. —¡No vajes per avall, per avall, que el mon se es girat demunt devall! —¿Qui t’ho ha dit compare en bou? —Compare en xot. —¿I a tu qui t’ho ha dit, compare en xot? —Compare en gall. —¿I a tu qui ti ho ha dit, compare en gall? —Comare gallina. —¿I a tu qui t’ho ha dit, comare gallina? —¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina! I sa llebre ja ha girat, i, cametes me valguen per…

Continueu llegintLa pomerrina

Es soldadet de sa motxilla

Això era un al·lotellot, fiï d’una pobre viuda, que li pegá per fer-se soldat. Bé plora sa mare, pero ell, fort i no’t mogues, cap a servir el Rei. Acabat es servici, l’enviaren a ca-seua amb un pa i tres doblers per passar es camí; i amb aquest cabal l’homo toca el dos. En aquell temps el Bon Jesús, i els Apòstols anaven p’el mon. Estaven asseguts dins un pinar, que reposaven, i es soldadet, sensa temer-se d’ells, los passá per devora. El Bon Jesús, com el va veure si-centes o set-centes passes enfora, diu al apòstol Sant Juan: —Juan, ves a demanar almoina an aquest soldadet. Sant Juan s’en hi va, cridant amb tota sa força: —¡Qualque coseta, soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta! —¿Que dius? cridá es soldat, com el sentí. —¡Un poc de caritat per amor de Deu! —Jo només tenc un pa i tres doblers, i encara poría anar a combregar, diu es soldat; pero no res, acoste’t, i mos ho partirem com a bons germans. Ell xapa es pa i n’hi dona mitx. —Jas aquest dobler, li va dir llavò, i n’hi dona un. Te’n toca mitx més: com no’l porem xapar, el boleierem. ¡Vaja! digués: ¿cara o creu? —Deixau-ho anar, diu Sant Juan; ja’m basta lo que m’heu donat. Per amor de Deu sia, i que Deu vos guard. —¡Amèn! això es que hem mester, diu es soldat, i seguí cap envant i Sant Juan cap enrera: —¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿Ho veis com té bon cor aquest soldadet? Mira tu, Jaume, ves-hi també, i demana-li qualque cosa més per amor de Deu. Sant Jaume ja es partit. Com es soldadet s’en anava ben acanalat, hagué de trompitxar ferm per agafar-lo. D’un troç enfora se posa a cridar: —¡Qualque coseta soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta! —¿Que ja torna esser un altre? digué es soldat. ¡Ell venen espessos ferm! ¡I per paga jo puc fer moltes llargueses! No-res, faré vía i per ventura no m’agafará. I allargá més es pas. Sant Jaume s’en tem, i arranca de córrer, crida qui crida: —Per amor de Deu qualque coseta! —¡Ja t’he sentit i re-de-sentit! deia es soldadet. ¡Ja he donat a un altre la mitat de tot quant duia! ¡I he de passar un camí ben llarg, i encara no he tastat res! Com veu que aquell no s’atura de cridar i que ja li es ben aprop, l’homo, ja més de mig cremat, pega tirada a un rebroll d’un uiastre que hi havia su es camí, i diu brandant es venable: —¡Acoste’t, veurás si t’en donaré qualcuna de coseta amb aquest! Sant Jaume no s’aturá fins que li va esser just devant; i heu de creure i pensar que es soldadet en va…

Continueu llegintEs soldadet de sa motxilla

En Pere Poca Por

Més informació sobre l'article En Pere Poca Por

Això era una viuda que només tenía un fii, que havía nom Pere: un al·lotell galanxó, desxondit, sá com un gra d’ai, agoserat, que no l’espantava vent ni aigo. Un dia agafa sa mare, i li diu; —Ma mare, fa molt de temps que vaig enderrer de sebre que es por: en voldría veure de prop, veam quina cara treu. Jo bé demán que me’n mostren, que me diguen per ont caplleva; pero aquesta es s’hora que sia estat senyor de trobar-ne en lloc una mica que es una mica. I son tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt anar-me’n a trescar mon, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta. —Pero, fii meu; deia sa mare. ¿Que has tornat loco? ¿Qui ha vist mai anar a cercar por? ¿Que no sabs tu que es una cosa que vé sensa que la cerquen? —Ma mare, responía ell, no teniu que predicarme: me som passat això p’es cap, i e-hu he d’arribara s’enfront, surta des llevant, surta des ponent. ¡O es coll e-hi anirá o jo aclariré que es por! —No hi ha remei: caparrut com ton pare, deia la pobre, llagrimetjant. —Qui sembla a los seus, no fa tort a ningú. Sa mareta, com prou va haver pregat i plorat, li digué: —Fii meu, ja que no’m vols creure, una cosa te comán: que, allá ont se ponga es sol, t’has d’aturar i allá meteix has de fer sa nit. —No tengueu ansia, diu ell, lo que es en vers d’això vos creuré. Pren un cavall i doblers, i ja es partit. Camina caminarás, passá terres i terres, i mirava ben a dreta i a esquerra per veure si afinaría a a part o banda sa por ditxosa; i a tot-hom qui veia demanava si en sabíen gens en lloc. Sa gent com el sentía, no se’n poría avenir, i uns el donaven per loco, i ets altres per beneit. Com se’n va tèmer, es sol se va pondre. —Es sol s’es post, diu ell; vui fer lo que ma mare m’ha comanat: fora caminar pus. Veu su-llá un abre de molta rama, i diu: —E-hi farem sa nit devall. S’hi acosta, i repara que hi ha tres homos penjats amb un pam de llengo defora. —¡Fosca d’auba! diu ell, ¡jo que tenía ansia de jeure rostit anit! ja tenc per fer es jaç, i el faré tot d’una, que estic cansat, i així podré acabar sa son. Taia sa corda an aquells, i caigueren com a troncs. En posa dos un as costat de s’altre i es tercer entrevessat demunt es cap d’aquells dos, i zas s’hi ajeu, i al punt estigué més adormit que un sauló. ¿Que m’en direu? Aquells tres encara no s’eren aufegats de tot com En Pere los desfermá;…

Continueu llegintEn Pere Poca Por

Es port de sa cibolla blanca

Més informació sobre l'article Es port de sa cibolla blanca

Això era un patró molt ric que tenía un fii que havía nom Robert. Son pare un dia li va dir: —Ja som tornat vei, els anys me pesen massa: vat-aquá sa barca, i navega tu que éts jove. Lo que te comán, que no toques may an es port de sa cibolla blanca, perque s’hi campen malament. —No tengueu ansia, mon pare, diu En Robert. Sa mare li digué: —Fii meu, tén aquesta de mí: sempre i aont sevuia sies fes bé i no mires an a qui; qui bé fa, bé trobará. En Robert un dia, abans de s’auba, amb sa barca al tip de concert, saupá áncores, i, vent an popa, de d’allá: Troba un port topadís, ven sa barcada, i n’hi donaren més doblers que no volía. I’home tornava ric i ple, i un dia demana an es mariners: —Escoltau: ¿i es port de sa cibolla blanca aont es? —No’n som molt enfora. —Idò anem-hi, veam si s’hi campen tan malament com diu mon pare. —Amb ell no mos hi aturárem mai. —¡Vaja, no sieu coquins! ¡allá s’ha dit! Es mariners varen haver de creure, per greu que los sabés. Al punt e-hi foren devant: entraren, i veren que hi havía una gran ciutat. Donen fondo, i En Robert, com si hagués tengut foc dins ses sabates, ja salta a terra, i a trescar s’ha dit. Com se’n tem, se troba as mig d’una plassa ben gran, aont e-hi havía una cibolla blanca, tan grossa, que tenía ses fuies com entenes de molí, i s’ui com un abre de barca des més gruixats. Abaix de sa cibolla e-hi havía un remolí de gent. S’hi arramba, i veu que tenien un mort enrevoltat, i una partida li escopíen. Com s’ho va haver mirat una estona, no pogué pus, i romp: —¿Pero que diantre es això que feis? —¿Que feim? responen aquells. ¿I això demanau? ¿Que sou nat d’avui i batiat d’ahir, o veniu de ses Erasses. —Som un homo que no era estat mai an aquesta terra, i veig ara una cosa que no havía vista en sa meua vida. —Idò heu de sebre, li digueren, que aqui e-hi ha sa costum de que, si un se mor amb deutes, el posen devall aquesta cibolla, i no’l poren enterrar que no estiga cabal, i tots aquells an a qui devía tenen dret d’escopir-li fins que estiguen pagats i satisfets. Aquest mort va fer s’endemesa de morirse amb més deutes que cobrances: per això está així com está, i li fan lo que li fan. ¡Fort! ¡més se’n mereix! hagués pagat allá aont devía! Perque ¿quina llei es aquesta de manllevar i endeutar-se i fondre sa suor dels altres, i que llavò es qui han fet es favor de deixar, es qui han feta sa somereta, s’hágen de…

Continueu llegintEs port de sa cibolla blanca

En Pere de sa coca

Això era un homo que havía nom Pere, i un any va dir: —Si tenc bon any a sa rota, he de fer una coca amb taiades com una roda de carro. Va tenir una anyada orbe, i va fer sa coca amb taiades de sa mida que havía dit. Com estava dos per tres per donar-li clau, passen el Bon Jesús i Sant Pere, que en aquell temps anaven p’el mon. —Alabat sía Deu! digueren. —Alabem-lo per a sempre! diu En Pere. Si voleu seure, vet-aquí cadires. —¡Quina coca tan grossa! ¿Tota la t’acabaràs? —I més n’hi hagués. —Dona-mos-ne un poc, diu el Bon Jesús. —No, diu En Pere, perque feis parts i quarts: a uns los voleu an el cel, i als altres no. —¡I si an el cel només hi póden entrar es bons! —No m’empatx de raons. No vos ne vui donar de coca, i no suqueu pus els ais. El Bon Jesús i Sant Pere se’n van, i des cap d’una estona passa el Dimoni. —¿Que no n’hi haurá per tots? va dir, veent En Pere que no se donava raó a ses barres, menja qui menja coca. —Pero no n’hi haurá per tu, diu s’estornell. —¿I per quines cinc-centes? diu el Dimoni. —Fas parts i quarts: a uns los te’n dus, i alsiaitres no. —¡Ah cap de porc! ¿Que es pert per mí, si no los me’n’duc tots? ¿Que’t fas contes que per durlos-me’n no hi haja més que pegar grapada, i per avall? ¿I no sabs tu de sa manera que me taiá ses cames es meu contrari més gros? Ell per dur-me’n cap, primer l’he de ginyar a venir; i per ginyar-lo, m’he de valer de mil enginys i embuis, i ha d’esser a força de dur-lo enganat i de donar-li figues per llenternes, i gat per llebre, i fer-li veure es blanc negre, i donar-li entenent que la Mare de Deu havia nom Juana. I com prou m’he rompudes ses banyes, i-hu he fet de tot, llavò encara molta volta el me saupen. —¿Sabs que son això? diu En Pere. Raons foradades: per dematí que t’aixeques, fas parts i quarts. ¡I no te’n donaré de coca! ¡e-hu sapies! El Dimoni se va haver de pegar un toc a sa barra. No e-hi hagué perill que li fés gens de mal-de-ventre sa coca d’En Pere. Des cap d’una estona passa la Mort. Veu En Pere aferrat a sa coca, i que ja l’havía feta més ge mitja, i diu: —¡Re-quemiscle, Pere! ¡quin troç de coca! ¿I com era antes d’ensatar-la? —Com una roda de carro. —E-hi pensares, idò a fer-ne. ¿I que no la’m deixaràs tastar? —A tu sí, perque no fas parts i quarts: a tots los te’n dus; no’n deixes cap per llevor. Jas, fieta. I n’hi dona més de…

Continueu llegintEn Pere de sa coca

Guardau-vos de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig

Això era i no era… Bon viatge faça la cadernera. Un aumut per voltros, i per mi una barcella… Heu de creure i pensar que una vegada hi hagué un pare que tenía dos fiis, i era tan pobret que, com estava per a morir, los crida, i los diu: —Fiis meus, voltros e-hu veis, no vos puc deixar doblers ni terres, perque no’n tenc; però així meteix vui fer testament, i vet-aquí lo que vos deix: vos deix aquest consei: guardau-vos sempre de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig. Aquell homonet se va morir (al cel sía ell i tots los morts); i En Juan, es fii major, cansat de patir fam, un dia arriba a dir: —Me’n vaig a córrer mon, a veure si trobaré gens de ventura; que es massa sobrat haver d’anar sempre gavatx buit. Se posa ses cames an es coll, i ja es partit. Camina caminarás, arriba a un torrent que venia ben gros. Afina una filera de passadores, i pren per demunt elles. N’hi va haver una que, en lloc de quadradenca com ses altres, va esser redona; e-hi posa es peu demunt, sensa recordar-se gens des consei de son pare; es peu li llenega, sa pedra redola, i ja me tengueren En Juan de copes dins es torrent, graponetjant per dins s’aigo, bevent a la vela. Gracies que va sebre nadar; si no’n sab, es torrent el se’n hauría duit. —¡Mal viatge sa pedra redona! digué com va esser sortit. I no es que mon pare no m’ho deixás ben estirat an es testament que’m guardás d’aquesta casta de pedres. Estava tot xop, se treu sa roba, l’estén an es sol, i aixuta la se torna posar, i e-hu dona a ses cames de bell nou i de d’allá. Camina caminarás, des cap d’un parei de dies passa per devant ses cases d’una possessió. E-hi havía a’s mig de sa carrera un canot, boca closa i d’un aspecte ben dolent. Es ca comença a acostar-se, cap baix cap baix. Es beneit d’En Juan li pegá una uiada i seguí es més descansat del mon; i deia entre si meteix: ¡Vaja quin animalot! ¡Ell e-hi ha ca i mig! Però té ses ombres mortes ferm. Per mi no més deu esser bo per esbutzar pans i buidar niarons. Com acabava de dir això, sent tot-amb-u un renou d’ungles i una tenaiada feresta an es ventre de sa cama. Era es canot, que li havía pitjat derrera; i com va veure sa seua bona, li pegá fua i clavada, i gira en redó cap a ses cases, com si res fos estat. —¡Ai! cridá tot-d’una s’aubarcoc d’En Juan, girant-se derrera, i passant la vista des ca qui fogía a sa ferida qui ratjava; i de sa ferida qui ratjava, an…

Continueu llegintGuardau-vos de pedra redona, de ca qui no lladra i d’homo roig

Un pas que li succeí a Sant Pere amb El Bon Jesus i ets altres apostols

Quant el Bon Jesús anava p’el mon amb St. Pere i ets altres Apòstols, s’estrevengué una vegada que feia tres dies que no’ls era passat res p’es canyó més que sa mica de saliva, i, com poreu pensar, sa talent los comensava a petxucar de casta forta. El Bon Jesús assetsuaixí pren muntanya i ¡per amunt s’ès dit! i diu an ets Apòstols: —Agafau una pedra perhom, carregau-la-vos i veniu-me darrera. Així hu feren ets Apòstols; pero es qui trià sa pedra més menuda fonc St. Pere, amb s’idea de tenir-la més bona de dur. Quant foren a sa cucuia d’aquella muntanya, el Bon Jesús ¿què fa? Dona la bendició an aquelles pedres, i totes tornaren pa; i ets Apòstols ¡ja hu crec! ¡nyama! ¡nyama! an aquell pa amb sa talent rabiosa que me duien. An es que li digué tort, fonc St. Pere, perque com era tan petita sa pedra que s’havía carregada per no cansar-se, es bossí de pa també va esser es més menut. L’homo, com se va veure tan nafrat, s’exclama: —Ja’m valdrà per vegada! —¿Què me’n direu? Ell dins un parei de dies el Bon Jesús amb sos Apòstols i St. Pere pren muntanya de bell fresc, i diu an ets Apòstols: —¡Hala si agafau una altra pedra, i pitjau-me a darrera! Ets altres Apòstols agafen una pedra perhom per l’estil de s’altra vegada: ara St. Pere, per no tornar romandre atxul·lat i amb so pa més petit que ets altres, s’aferra a una pedra tres o quatre tants més grossa que ses d’ets altres. Pero ses raons foren a arribar aquella pedrassa an es cucaió d’aquella muntanya. Com e-hi arribaren, St. Pere suava tanta de gota, i casi no poría tornar alè. I ¿què vos figurau que digué an ets Apòstols el Bon Jesús a-les-hores? Les digué: —Posau aqueixes pedres en-terra! i asseis-vos-hi damunt! Ets altres Apòstols, sensa recapitoletjar gens, s’asseuen damunt aquelles pedres i ben bon seure que hi feia, tan cansats com anaven des pujar sa muntanya carregadots amb sa pedra. Es cap-turat va esser St. Pere, que confiava de que el Bon Jesús tornaría pa aquella grandiosa pedra que li havía costat tant de pujar; pero l’homo ¡ben alerta a badar boca! perque el Bon Jesús no n’hi tiràs qualcuna d’aquelles que deixaven ets homos sensa polsos.

Continueu llegintUn pas que li succeí a Sant Pere amb El Bon Jesus i ets altres apostols