Això era un rei que tenía set fiis, i anava tot morrotós perque volía una fia i no en tenía cap. Se va tèmer de que sa comare duia intencions d’acostar-se per ca-seua amb un present des que ses comares solen fer, i diu: —Si no es una nina, fas matar es set fiis que tenc. La Reina hu sentí, i, com prou hagué plorat, los diu an aquells malanats: —Lo millor serà que vos n’aneu tots, d’amagat de ton pare, per ses muntanyes d’aquí prop; i cada dia mirareu a sa torre més alta d’aquest palau. En néixer s’infant, si es una nina, hi faré posar una filoeta ben enserregada; si ès un nin; una espasa ben lluenta. Si veis sa filoeta, veniu tot-d’una; si veis s’espasa, anau-vos-ne tan lluny com sabreu. Aquells set al·lotets se’n anaren a trenc d’auba, plorant plorant, i d’amagat de tot-hom, cap a ses muntanyes que sa mare los havía dit. Deu va compondre que la Reina tengués una nina, i li posaren nom Aineta. El Rei ja estava tot content. La Reina diu a una criada: —Puja a sa torre més alta: dins un enfony que fa sa paret, trobaràs una filoeta enserregada i una espasa ben lluenta. Pren sa filoeta, i afica-la allà damunt, ben dreta, que la puguen veure bé d’enfora. Aquella criada que havía nom Juanota, era una cap-buit, que es cap li volava. Se’n puja corrents a sa torre, i, esburbada com era, en lloc dc prendre sa filoeta, tropell tropell, agafa s’espasa, i zas l’afica damunt sa punta més alta, i ja es partida per avall, botant ets escalons de quatre en quatre. Es set fils del Rei, que d’aquelles muntanyes no feien sino mirar devers ca-seua, per veure si afinaríen senya de res, colombraren sa lluentor de s’espasa damunt aquella torre. Tots set esclataren en plors, i ploraren fins que tengueren alè. Llavò fogiren tan lluny com varen sebre, per que son pare no los pogués trobar ni fer tenir vera sa paraula que havía gastada. Com foren ben enfora, trobaren un bosc que los agradà ferm per cassar-hi, i s’hi aturaren. De ses pedres que per allà hi havía, feren unes casetes; i allà va esser ca-seua. Vivíen de sa cassa que agafaven i de sa mica de fruita que se feia en tot aquel badiu. Passaren díes i díes, i la Reina esperava d’en hora en hora es seus fions que tornassen. Veent que no venien, crida Na Juanota i li diu: —Escolta, ¿i tu feres lo que te vaig comanar? ¿Aficares sa filoeta enserregada damunt sa torre que’t vaig dir? —Sí, senyora! contesta Na Juanota. —¿A veure si hi aficares s’espasa? diu la Reina. —No, senyora! contesta s’esburbada. La Reina, mal a pler de tot, crida una altra criada, i l’envía a sa torre,…

Això era un pollastrellot que havía nom Pere. Un dia sa mare li diu: —Ves-me a comprar carn sensa ossos. Vet-aquí un sou. No’n vulgues donar més. En Pere se’n va a Ca’s Carnisser i diu: —Ma mare ha dit que’m doneu carn sensa ossos. —¡Carn sensa ossos! diu es carnisser. Una butza no’n té cap. —¿I que val? diu En Pere. —Quatre doblers, diu es carnisser. —¡Quatre doblers! diu En Pere. Ja vos bastarà un sou. Ma mare no vol que vos ne don més. —¿Pero no’t diuen que no més val quatre doblers? —Pero, si ma mare no més vol que’n don un sou, ¿que hi puc fer jo? diu En Pere. —¿Que hi pots fer? No esser tan carabassenc! diu es carnisser. A la fi es carnisser pren es sou, i li dona una butza plena, com se suposa. En Pere l’agafa, i la du a sa mare. —¡Una butza! diu sa mare, com el veu. ¡Ah tros de banc! ¿Què ès lo que dus? —Carn sensa ossos, diu ell. Ni cap que no’n té. Paupau-la veureu. Sa mare, com prou va haver esqueinat, diu: —No res, tu l’has duita; tu l’hauràs de fer neta. Ves-te’n a mar a fer-le-hi. En Pere se’n hi va. Arriba, i frega qui frega, pero per defora no més. Mentres tant, una barca saupà àncores, issà veles, i se’n anava ben atacada per endins. En Pere, cansat de fregar, se posa a cridar amb tota sa forsa. —¡Mariners de la barca, tornau a terra! ¡Mariners de la barca, tomau a terra! Tant va cridar, que es mariners, creent-se que aquell homo tenía un denou, giren sa proa cap a terra. Quant foren a sa vorera, En Pere, mostrantlos sa butza, digué: —¿Que ès neta, vos pareix? Los va caure tan tort aquesta sortida, que un parei salten a terra, i li donaren una ablanida, que se pensaven haver fet llarc. —Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere. —Deu vos do bon vent, li contestaren. Se posa sa butza dins sa faldriguera, i ja ès partit cap a la vila. Comensa a moure-se vent. Troba dos picapedrers que enteulaven una casa nova, i es vent los prenia ses teules. En Pere los afina, i com passava per baix d’ells, los enfloca: —¡Deu vos do bon vent! —¡Bon vent, i si’n feia un poc més, pegariem abaix! s’exclamen ells; i ja davallen i n’hi donaren de galletes més que no’n volgué. —Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere. —Deu vos aferr, li contesten es picapedrers. L’homo seguí cap envant, i en troba dos que se baraiaven. —¡Deu vos aferr! los diu per tota escomesa. —¡Ja estam aferrats demés! i, en lloc de departir-mos, te’n vens amb aquestes? digueren. I ja se varen esser desferrats, s’aborden a ell, i xisclet vé xisclet…

Això era un homo que li deien Juanet. Ell, sa dona i set infants seus, de pobrets que eren, estaven dins una gerra. Un dia passá un homo amb una garba de faves, i li cau una bajoca dins aquella gerra. Per agafarla, e-hi hagué tantes sempentes i grapades entre ets al·lots d’En Juanet, que l’esfloraren tota, i perderen un bassó, que va romandre tapat de terra. Aquell bassó tregué, i sortí una favera, que se va fer tan bona i tant va créixer, que al punt arribá an el cel. Un dia sa dona va dir an En Juanet. —Enfile’t per sa favera, puja-te’n an el cel, i demana an el Bon Jesús que mos don una barraca, i no estaríem tan estrets dins aquesta gerra. —Ben pensat! va dir ell. I ja estigué enfilat per sa favera, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc! —¿Qui ès? va dir Sant Pere. —En Juanet de sa gerra! diu ell. —¿Què demanau? diu Sant Pere. —Una barraqueta, diu En Juanet, perque sa dona troba que estam massa estrets dins sa gerra. —Esperau un poc! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu. Sant Pere al punt torna amb sa resposta: —Está concedit lo que demanau. —Per amor de Deu sia! va dir En Juanet. Quant va esser abaix, troba sa barraqueta que havía demanada; i, més content que un pasco, s’hi muda amb sa dona i ets infants. Des cap d’una temporadeta sa dona diu: —¡Torna-te’n an el cel, i diguès an el Bon Jesús que mos concedesca una caseta! Que aquesta barraca, per porcellins i tot, ès comuna, quant i més per cristians. En Juan ja estigué enfilat, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc! —¿Qui ès? diu Sant Pere. —En Juanet de sa gerra! diu ell. —¡Ja vos conec! diu St. Pere i ¿que demanau? —Una caseta, perque aquella barraca li fa poquet a sa dona! diu En Juanet. —Esperau una mica! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu. Sant Pere al punt torna amb sa resposta: —Está concedit lo que demanau. —Per amor de Deu sia, diu En Juanet. Quant va esser baix, troba sa caseta, feta de bell nou. S’hi muda amb tota sa niarada; i no hi cabíen de satisfacció. Des cap d’una temporadeta sa dona diu: —¡Toma-te’n an el cel, que aquesta casa ès massa petita, i no hi ha qui hi habit! Demana una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons. En Juanet ja estigué enfilat; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc! —¿Qui ès? diu Sant Pere. —En Juanet de sa gerra! diu ell. —¡Altre pic! diu St. Pere. I ¿què demanau? —Una…

Això eran dues fadrines veiardes que havíen nom sa Jaia Xeloc i sa Jaia Bigalot. Casera sempre n’havíen tenguda per vendre: lo que mai havíen tengut era estat un homo que amb cap d’elles hagués volgut posar es coll devall es jou del sant matrimoni. Eren tan lletges, que a negú li havía bastat cor. Na Xeloc comandava Na Bigalot, que era tan biduïna que sempre se xuclava dos dits, i ja hu crec que los arribá a tenir ben blancs i fins. I heu de creure i pensar que el Rei se cansá d’esser fadrí, i fa fer unes dictes que havía determinat de casar-se; i per això, que li acusassen totes ses al·lotes más fines que n’haguessen fets tretze i no haguessen doblegats es vint i un; i prendría sa més fina de totes. N’hi acusaren una mala fi; pero era tan prim cernut, bufava tant an es brou, que totes les trobava comunes. Bè n’hi presentaven, però cap n’hi havia que li entrás per s’ui dret. Al cap i a la fi, sa Jaia Xeloc s’hi presenta. —Senyor Rei, digué, tenc una fadrineta, sa cosa més fina i purificada del mon. —¡Ai de bo! diu el Rei. ¿I que no la podríem veure? —Li diré, senyor Rei: ella per res del mon surt de ca-nostra. —¿I, per venir aquí, no voldría sortir? diu el Rei. —No senyor, diu Na Xeloc. ¡Si no s’ho pot figurar lo fina i empegueïdora que ès! —No res idò, vendrem a ca-vostra, diu el Rei, i pensá amb ell mateix: —¡Ja hu deu esser bufarella! quant n’están tan gelosos es de ca-seua. ¡Ja hu veurem que será sa pessa! Sobre tot el Rei se presenta a la casa, i Na Xeloc diu: —Vostra Real Majestat deu venir a veure sa nostra fadrineta. —Sols que m’hágeu entès! digué el Rei. ¿A on ès ella? —Senyor Rei, dins sa seua cambra, diu Na Xeloc. —Idò que surta! diu el Rei. —Es que no vol sortir! diu Na Xeloc. ¡Sab que hu ès d’empegueïdora! i llavò que es tan fina, que sa cosa més mònica basta per ofendre-la. —Però ¿com he de sebre jo si es tan fina com vos deis? s’exclamá el Rei, més de mig enfadat. —¿Sabeu que farem? diu Na Xeloc. Per una retxillera de sa porta treurá dos dits, i Vostra Real Majestat los hi podrá veure. I així, si acás no li fa, no se podrá dir que ningú l’haja vista. El Rei e-hi va consentir. Se’n van a sa porta de sa cambra, i Na Bigalot treu per una retxillera es dos dits que sempre se xuclava, única part des seu còs que fos blanca i fina. El Rei se mirá bé aquells dos dits i s’exclama: —¡O que hu són de blancs! ¡que hú són de fins! —¡I…

Això era un rei i una reina que no teníen gens de bo amb sa comare, i n’estaven ben fellons! ¿Qui sab lo que hauríen donat per un nin o una nina? La Reina era sa dona més garrida que se fos vista; pero encara se figurava esser-ho més que no hu era. Sempre la teníen davant es mirai, contemplant-se a sí mateixa; i desiara que deia: —Mirai, ¿som bella? —Si, senyora Reina! deia es mirai. —¿N’hi ha d’altra de més bella? demanava ella. —No, senyora Reina! deia es mirai. I la dona quedava més satisfeta que un ca amb un os. Un dia menjava una magrana a sa finestra, i li cau un gra en-terra. —¡Criats i criades! digué, correu! que me ès caigut un gra en-terra. Es criats i criades corregueren, le hi troben, le hi duen, i llavò s’exclama: —Tant m’agrada aquesta magrana, que, si tenía una fia, li posaría nom Magraneta. Aquella paraula no va caure en terra. No sé si la degué sentir sa comare. Lo cert es que la Reina des cap de nou mesos tengué una ninona, sa cosa més fina i purificada; i li posaren nom Magraneta. I heu de creu i pensar que va créixer; i se va fer tant i tant, que aviat cuantrapassá, pero d’un bon tros totes ses dones d’aquell temps, en vivor i gracia, en galania i garridesa. No vos dic res, es fiis de rei, quant se’n varen témer, si la demanaven a son pare. La Reina continuava cada dia contemplant-se dins es mirai i fent-li ses mateixes preguntes: —Mirai, ¿som bella? —Sí, senyora Reina! deia es mirai. Pero un dia com li demaná: —¿N’hi ha d’altra de més bella? Es mirai va respondre: —Si, senyora Reina. —¿I qui ès aquesta poca vergonya? digué ella tota enfabiolada. —La vostra fia Magraneta, va respondre es mirai. —¿Si? digué ella. Idò la faré matar. Quant se va esser calmada, des cap d’un parei de díes, així mateix va trobar que havía fet gros; pero s’idea no més de que hi hagués d’haver una altra dona més garrida que ella, maldament fos sa seua fia, la treia des solc, i li feia perdre sa tramuntana de vista, i cridar com una desesperada: —¡Una dona més garrida que jo! ¿Quin possible ès suportar-ho?… ¡Que muira! ¡que muira! I quant notava que Na Magraneta, com més anava, més garrida era, i tot-hom parlava de Na Magraneta, i no més parlaven de sa mare per dir que, davora sa fia ja no era miradora, sa rabia l’alsava en pes; fins que un dia agafa dos negrets, pages seus, i los diu, posant-los dins ses mans una capsa: —Mirau, menau-vos-ne ma fia Magraneta dins es cotxo; i, en esser ben enfora, matau-la i duis-me es seu cor dins aquesta capsa. Si no hu…

Això era una al·lota pobila, garrida ferm, que havía nom Catalineta. Anava a costura, i sa Mestra sempre li deia: —¡O fieta meua, que t’estim! ¡Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare! —Pero no hu sou, deia s’al·lota. —E-hu sería, deia sa Mestra, si matasses sa que tens. Jo me casaría amb ton pare, i cada dia per berenar te donaria pa amb mel. —¡Pa amb fel me donaríeu vos! deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat. I heu de creure i pensar que un día, arribant de costura, damaná pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havía a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenía allá dins; Na Catalineta, jugant jugant, s’enfila a una cadira, posa sa má a sa tortuga, que tenía travada sa cuberta; sense temer-se’n, li dona mitja volta; sa cuberta escapa i, plam! cau damunt es cap de sa mare, i li va rompre s’ansa des coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat. Na Catalineta, tot-d’una queda freda, llavò va rompre amb un plors que cuidava a estellar-se. Sense sebre que’s feia, fuig de ca-seua com una bòtxa, troba sa Mestra, le hi conta, i sa Mestra li diu: —Mira, si no’m creus a mí, está fet de tu: dirán que l’has morta aposta. —Digau-me que tenc de fer, s’exclamá sa malanada. —¿Que has de fer? digué sa Mestra. Anar-te’n a ca-teua, posar-li un tros de botifarró dins sa boca i un tros de pa amb ses mans, i surts a’s mig des carrer i te poses cridar: ¡O mesquina de mí, que ma mareta s’ès aufegadeta menjant pa i botifarronet. La gent s’ho creurá; ton pare sa podrá casar amb mí, i jo seré ta mare. Na Catalineta va fer lo que sa Mestra li havía comanat; i tot-hom se va beure que sa mareta s’era aufagadeta menjant pa i botifarronet. Des cap d’una temporada, son pare se casa amb sa Mestra, que tenía una fia que havía nom Juanota, sa més grossera, malfenta i gropelluda que haguessen vista mai, i an el mateix temps sa més entonada i sa més superbiosa que es sol escaufava. Com veia Na Catalineta tan garrida i agudona, no hu poria sufrir i sa mare per lo mateix. Es primers dies li donaven, per berenar, pa amb mel; pero no s’estorbaren molt a donar-li pa amb fel i moltes ofertes de verdanc. Un dia dematí, sa Mestra li entrega una vedella i un muixell de llana ben gros. —¡Hala, li va dir, a pasturar aquesta vedella i a filar aquest muixell! Si’s vespre sa vedella no vé ben redona i no’m dus set fuades de fil, sabras jo qui som. Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell,…

Un dia, hora-baixet, es ca d’En Bua, sortí a fer quatre passes. Passa per davora s’era d’En Pejuli, e-hi veu es moix i li diu: —¡Hala, si anam a estirar-mos ses cames qualque poc! —No hu haguesses dit! diu aquell. ¡Au! Piquen de talons, i de d’allá. —¿Que tant mateix tocarem pel? diu es moix. —No hu sé que mos farem, diu es ca. I encara no hu va haver dit, com zas! mou un coní; i ja li ha pitjat darrera, i nyip-nyep! nyip-nyep! Es coní afina una soca d’uiastre que feia com una lloriguera, i s’hi afica com un llamp. Es ca romangué empantanat. Es moix pega enforinyada derrera es coní i ja hu crec que l’aplegá, i el va treure. —Ja tenc per sopar, va dir. —A, poc a poc, estimat! va dir es ca. En tot cas seré jo que en soparé. Es coní es meu! —¿Teu, i que jo l’haja agafat? diu es moix. ¡Ca, homo! ¡Ja hi beurás fresc! —Sabs que tens tu? Molta xerrera! diu es ca. ¿I tu éts cassador, ni’n fas olor? ¿No sabs tu que es coní es des qui’l mou i sa llebra des qui l’agafa? —Jo lo que sé, diu es moix, que, si jo no trec es cuní, encara seria dins sa lloriguera. Es ca, com veu allò, cremat de tot diu: —Tu no vols amollar ni jo tampoc? Es tribunal mos ho haurá d’aclarir. Anem a Manacor! —Ara mateix, respòn es moix! i ja son partits cap a Manacor. Devers Ca-s’Ueu[14] troben un xot. —Xot, diu es moix, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo? —Perque éts tu, vendre! diu es xot. I tots tres, camina camínarás. Davora es Collet de Sa Punta troben un gall. —Gall, li diu es ca, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo? —Perque éts tu, vendre! diu es gall. I tots quatre, hala qui hala, camí camí. Quant foren devora Ca’n Vicens, ja comensava a fer fosca. —Cavallers, diu es gall, jo no hi veig ja; no pas més envant. Bé’l pregaren ets altres, pero no’l pogueren tòrser. A la fi digueren: —No res idò, anem a Ca’n Vicens a romandre, i demá ben damatí prendrem ets atapins. Arriben a Ca’n Vicens, i senten que de dins deien: —Jo’n tenc nou. —Jo’n tenc deu. —Jo’n tenc deu. —Jo’n tenc nou. Es ca va dir: —Això son lladres que es reparteixen es doblers que han robats. Veureu quin retgiró se’n durán. S’acosta a ses portes, toca i crida: —¡Obriu p’el Rei! Es lladres, quant sentiren allò, peguen bot, i, fent-se trons des doblers i de tot, fogiren com cent mil llamps; i ¡que s’havíen de girar darrera! Corregueren fins que pogueren tornar alè. Mentres tant, es ca,…

Això era un taconer que fogia de fam i de feina, i s’estimava més quatre festes seguides que un dia fener. Havia nom Martí. Una vegada taconava defora, an es sol, i repará un bolic de mosques aficades a un capoll de figa seca que havía tirat. Amb sa forma los encivella mansiula, i va veure que n’havía mortes quatre i baldades vuit. —¿Així va això? diu ell. ¿Es a dir que amb un cop n’he morts quatre i baldats vuit? No vui jo fer pus feina. An el Rei vui anar a contar-ho. Va vendre ses formes, sa sola, tots ets ormetjos de l’ofici; se compra un vestit nou, i tot mudat, ja va esser partit cap a ca’l Rei. E-hi arriba, s’hi presenta, i li diu: —Senyor Rei, vemet-aqui. Venc a fer-li a sebre que som un homo que m’anomèn Don Martín Tacón, que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho. —¿Aquesta m’és vera? diu el Rei. —Passa de vera! diu En Tacó. —Idò a tu t’havía mester! diu el Rei. —Estic a son manar! diu En Tacó. El Rei lo endemá dematí el crida, el fa berenar, i li diu: —E-hi ha un animalot com tres bous, que d’en tant en tant se’n entra dins la Ciutat; i no’s pot dir sa destrossa que’m fa. No sé es compte de gent que’m mata cad’any. Tot es meu poder no ha bastat per llevar-lo des mig; i, des que som rei, m’hi pec. Tu idò que éts tan valent, quedes encarregat da matar-lo; amb so ben entés que, si a’s vespre no l’has mort, te matarern a tu. Pren sa forsa que vulgues, i ja pots esser partit. Vos assegur que En Tacó no’n tenia cap de riaia; pero no s’atreví a recapitolar, per por de sa por. Després de pensar-hi bé, s’exclama: —Morir per morir, m’estim més provar-me amb s’animal, i será lo que Deu voldrá. Pren coranta soldats, i diu: —¡En davant ses atxes!… ¡Allá on caplleva s’animalot tenim ses feines! —Hala idò, digueren es soldats i partiren. P’es camí li contaren ses proeses de s’animal, que amb cada brúfol tomava un homo d’esquena; i, en estar cansat d’engolir-se gent, com tenia una banyota de dues brasses a’s mig desfront, se’n hi duia ponxits nou o deu, per etzibar-los-se, en revenir-li sa talent. En Tacó no hi veia de cap bolla des retgiró que duia. Quant varen haver caminat un bon tros, entraren dins un pinar molt gran, que feia un pujol lluny; i digueren an En Tacó. —Don Martín, veis aquell pujol? —Si-fa! diu ell. —Idò allá es s’animal! diuen es soldats. Cop en sec senten uns bramuls lo més forts i esglaiadors. —¡Ès ell! ¡ès ell! cridaren es soldats, i giraren en coa; i tots, ¡cametes me valguen! Don Martín fogia…

Això era un carboner que tenia un fii, una fia casada i dues fadrines. Un dia el Rei, cassant cassant, passa per davant sa barraca des carboner, i troba sa seua fia darrera, una fadrineta de setze anys, sa més galanxona, que havía nom Catalineta. El Rei, com la va veure, va romandre embadatit, i li digué: —Alabat sía Deu. —Pera sempre, senyor Rei! diu s’al·lotona. —¿Quina la fas? diu el Rei. —Cuin damunt davall són, diu ella. —¡Damunt davall són! s’esclama el Rei, i repará una sarria que feia embalum. —¿Que hi ha dins aquella sarria? demaná. —Xerrim baix, digué Na Catalineta. —¡Xerrim baix! s’esclamá el Rei, sense que li ocorregués que poría esser allò i va dir: —¿A on ès ton pare? —A treure gent de ca-seua, diu ella. —¿I ta mare? diu el Rei. —A plorar es pler de l’any passat, respòn s’al·lota. —¿I es teu germá? diu el Rei. —A cassar. Deixa sa cassa que ha agafada, i du sa que no ha poguda agafar, diu ella. El Rei quedá tot confús amb aquesta partida de coses que aquella pitxorina li havía enflocades. —Dirás a ton pare que venga es vespre a veure’m, li digué i se’n aná. Es vespre es carboner se presenta a ca’l Rei, i diu: —Bona nit temga senyor Rei. ¿Está bonet? ¿Que vol de mí? —Bo estic, gracies a Deu, diu el Rei. Som passat avui per sa teua barraca, i tens una fia més viva que una centena. Li he fetes un parei de preguntes, i m’ha respost d’una manera que m’ha deixat confús. M’ha dit que cuinava damunt davall són. —Tenía raó, diu es carboner. Eren ciurons, que, quant s’olla bull, pugen i davallen, i un cop són damunt i un cop davall. —¡El diantre ès aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit també que dins una sarria hi havía xerrim baix. —Es ver! diu es carboner: e-hi havía s’altra fia despuiada, perque totes dues no més tenen un vesit; el duen un dia per hom; i sa qui no’l du, está dins sa sarria; i, en venir ningú estern, xerra baix, porque no se temin d’ella. —¡El diantte es aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit llavò que tu eres a treure gent de ca-seua. —Es ver, diu es carboner: era a treure rabassons. —¡Sí que endevinava idò! diu el Rei. I llavò m’ha dit que sa mare era a plorar es pler de l’any passat. —I massa que hi era! diu es carboner. Entany casárem una fia, i despuisahir se morí, al cel sía ella i tots los morts; i sa dona hi era, ja hu veu, per donar cap. I ella i noltros plorávem i ploram, es pler que l’any passat tenguérem des casament. I es carboner va rompre en plors. —No plores, digué…

Això era un rei cristiá i un senyor moro, amics corals ferm. Un dia se’n anaren a cassar. uant tornaven, a’s vespre, veuen una d’oneta veia que filava, amb un llum penjat an es nas. —¿Que li tir? digué el Rei. —No li tireu, digué es moro. El Rei era d’un geni, que, en pensar-la, l’havia de fer, i no pogué estar pus: apunta a sa véia, li despara sa fletxa, li toma mig pam de nas, i es llum li va caure, i tots es copinyats li soiá. Aquella véia era fada, i més maleïda que foc, i tot-d’una digué: —Per fat i fat, que la mía mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sía ver i veritat: que es qui m’ha tirada aquesta fletxa, no tenga conort fins que haja trobada s’Hermosura del mon. El Rei tot-d’una se posá trist i funest i engronyat. Res e-hi havía que li das pler. —Si no anam a cercar s’Hermosura del mon, está fet de mí, digué lo endemá an es senyor moro. —Ara mateix, s’esclama aquest; i partiren totd’una. Camina caminarás, sa nit los agafa devora un pinar. Veren un pi molt gros, i resolgueren ajocar-s’hi devall. Per no tenir un denou, varen compondre que mitja nit per hom un vel·laría i s’altre dormiría. Es moro vel·la primer, i sentí, quant el Rei ja dormía com un tió, una áliga que demunt es pi feia unes riaies sa cosa més fresca, i ets aligatons que deien: —Ma mare, ¿que teniu? —No hu heu mester sebre! —Digau-mos-ho! —Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará. —No parlarem ni motarem. —Idò reia perque aquí baix e-hi ha un rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon. —¿Que la trobarán? —Jo no hu sé. —¿I qui hu sab? —Una germana meua que está dins un altre pinar. Es senyor moro les se posá bé dins es cap an aquestes paraules. A mitja nit crida el Rei, fa sa seua dormida, i lo en dema dematí partiren altra volta de d’allá. Camina caminanás, sa nit los agafa baix d’unes muntanyes molt aspres, devora un pinar. Veren aprop un pi molt gros. —¿Que mos hi ajocam? dígué es senyor moro. —Ajoquem-mos-hi digué el Rei. I així hu varen fer. Es moro s’oferí a vel·lar fins a mitja nit, i el Rei se’n alegrá molt perque estava cansat i mort, i tenía una sòn que el roegava. S’ajegué, i al punt dormí més arreu que un seuló. Dins una estona es senyor moro sentí unes riaies sa cosa més fresca damunt aquell pi. Era una áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li: —Ma mare, ¿que teniu, tant de riure? —No hu heu mester sebre! —Digau-mos-ho! —Qui parlará o…