En Pere de sa butza

Això era un pollastrellot que havía nom Pere.
Un dia sa mare li diu:
—Ves-me a comprar carn sensa ossos. Vet-aquí un sou. No’n vulgues donar més.
En Pere se’n va a Ca’s Carnisser i diu:
—Ma mare ha dit que’m doneu carn sensa ossos.
—¡Carn sensa ossos! diu es carnisser. Una butza no’n té cap.
—¿I que val? diu En Pere.
—Quatre doblers, diu es carnisser.
—¡Quatre doblers! diu En Pere. Ja vos bastarà un sou. Ma mare no vol que vos ne don més.
—¿Pero no’t diuen que no més val quatre doblers?
—Pero, si ma mare no més vol que’n don un sou, ¿que hi puc fer jo? diu En Pere.
—¿Que hi pots fer? No esser tan carabassenc! diu es carnisser.
A la fi es carnisser pren es sou, i li dona una butza plena, com se suposa.
En Pere l’agafa, i la du a sa mare.
—¡Una butza! diu sa mare, com el veu. ¡Ah tros de banc! ¿Què ès lo que dus?
—Carn sensa ossos, diu ell. Ni cap que no’n té. Paupau-la veureu.
Sa mare, com prou va haver esqueinat, diu:
—No res, tu l’has duita; tu l’hauràs de fer neta. Ves-te’n a mar a fer-le-hi.
En Pere se’n hi va. Arriba, i frega qui frega, pero per defora no més.
Mentres tant, una barca saupà àncores, issà veles, i se’n anava ben atacada per endins.
En Pere, cansat de fregar, se posa a cridar amb tota sa forsa.
—¡Mariners de la barca, tornau a terra! ¡Mariners de la barca, tomau a terra!
Tant va cridar, que es mariners, creent-se que aquell homo tenía un denou, giren sa proa cap a terra. Quant foren a sa vorera, En Pere, mostrantlos sa butza, digué:
—¿Que ès neta, vos pareix?
Los va caure tan tort aquesta sortida, que un parei salten a terra, i li donaren una ablanida, que se pensaven haver fet llarc.
—Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere.
—Deu vos do bon vent, li contestaren.
Se posa sa butza dins sa faldriguera, i ja ès partit cap a la vila. Comensa a moure-se vent. Troba dos picapedrers que enteulaven una casa nova, i es vent los prenia ses teules. En Pere los afina, i com passava per baix d’ells, los enfloca:
—¡Deu vos do bon vent!
—¡Bon vent, i si’n feia un poc més, pegariem abaix! s’exclamen ells; i ja davallen i n’hi donaren de galletes més que no’n volgué.
—Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere.
—Deu vos aferr, li contesten es picapedrers.
L’homo seguí cap envant, i en troba dos que se baraiaven.
—¡Deu vos aferr! los diu per tota escomesa.
—¡Ja estam aferrats demés! i, en lloc de departir-mos, te’n vens amb aquestes? digueren.
I ja se varen esser desferrats, s’aborden a ell, i xisclet vé xisclet va, fins que s’hagueren espassada tota sa rabia que duien.
—Idò ¿què havia de dir? los damanà s’aubarcoc.
—Deu vos departesca! digueren aquells dos.
L’homo seguí cap envant, i en troba dos que venien de casar-se.
—¡Deu vos departesca! los diu tot remolest.
—¡Ara mateix venim de casar-nos, i ja damanes que mos departem! digueren ells.
S’hi afuaren novii i novia, i n’hi donaren de bescuit tot lo que va esser bo:
—Idò ¿què havia de dir? demana En Pere tot atzufat.
—Que pogueu estar molts d’anys plegats, digueren es noviis.
L’homo seguí cap envant, i en troba dos que eren romasos sembrats dins un encallador, i un acabava de sortir i aidava a s’altre, pero no’l poria treure en via ninguna.
—¡Que pogueu estar molts d’anys plegats! diu En Pere, com los ès devora.
—¿En lloc d’aidar-mos a sortir diu es quiera fora, te’n vendràs amb aquestes?
Deixa s’encallat, i pega fua an En Pere; i matalofada vé i matalofada va, amb un poc més l’esbalteix.
—Idò ¿què havia de dir? demana s’atupat.
—Que així com ès sortit un, que surta s’altre, diu aquell.
En Pere seguí cap envant. Troba un tort, i ja li diu:
—¡Així com ès sortit un, que surta s’altre!
—¡Un que’n tenc, encara’l me planys! s’exclama aquell; i ja li ha entaferrada mansiula iaitra, i n’hi deixa un bon esplet damunt ses costelles.
—Idò ¿què havia de dir? demana En Pere.
—Deu el vos conserv! diu es tort.
L’homo seguí cap envant, i com entrava dins la vila, en troba un amb un bony com es dos punys su’s mig des front.
—¡Deu el vos conserv! li digué ben rabent.
Li va caure tan avall an es bonyarrut, que l’agafa p’es coll, i, si no le hi prenen, l’aufegava.
En Pere com se va veure llibert, ja no volgué demanar pus: ¿Idò què havia de dir? Se trobava aprop de l’esglesia, i anant de la banda de la banda, així com pogué, s’hi aficà, per que no li arribassen pus.
Va caure que feien es sermó de la santa bul·la; i es predicador, bul·la d’un vent, bul·la de s’altre; sempre tenía la bul·la dins sa boca.
En Pere, que, amb tantes de planissades com se’n havia duites, ni hi sentia ni hi veia de cap bolla, sempre que es predicador deia bul·la, se creia que deia butza.
—Ja la me deu haver afinada! deia ell; i s’agotzonava tant com poría, i no decantava ses mans d’allà on tenía sa butza.
I es predicador, que, com més anava, més anomenava la bul·la, i En Pere que més se creia que la hi havia afinada. A la fi, no pogué suportar-ho pus, i cridà ben fort:
—¡Malangra sa butza i qui prega per sa butza! ¡Velataquí, si la voleu!
La tira en mig de sa gent, pegà damunt es cap d’una dona, s’esclata tota, n’aixumorà una partida, i foren com a picades d’aranya. S’aubarcoc fuig, li pitgen totes darrera, l’assoliren una passa allà dessà’s portal, i amb sa primera fitorada el fan anar de copès; s’hi tiren totes damunt, i el se cuidaren a menjar a picades.
El deixaren per mort. I un parei de bones persones el se carregaren i el se’n dugueren a sa mare, que l’esperava que vengués amb sa carn sensa ossos neta, per fer una vega d’aquelles d’aquelles.
Sa mare, com va veure allò, no tengué més remei que colgar-lo; i de rabia el feu jeure amb sos talons darrera. I encara hi jeu, si no s’ès aixecat.
Sa Punta, Agost de 1895.

Continue Reading

En Juanet de sa gerra

Això era un homo que li deien Juanet. Ell, sa dona i set infants seus, de pobrets que eren, estaven dins una gerra.
Un dia passá un homo amb una garba de faves, i li cau una bajoca dins aquella gerra. Per agafarla, e-hi hagué tantes sempentes i grapades entre ets al·lots d’En Juanet, que l’esfloraren tota, i perderen un bassó, que va romandre tapat de terra.
Aquell bassó tregué, i sortí una favera, que se va fer tan bona i tant va créixer, que al punt arribá an el cel.
Un dia sa dona va dir an En Juanet.
—Enfile’t per sa favera, puja-te’n an el cel, i demana an el Bon Jesús que mos don una barraca, i no estaríem tan estrets dins aquesta gerra.
—Ben pensat! va dir ell.
I ja estigué enfilat per sa favera, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? va dir Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¿Què demanau? diu Sant Pere.
—Una barraqueta, diu En Juanet, perque sa dona troba que estam massa estrets dins sa gerra.
—Esperau un poc! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia! va dir En Juanet.
Quant va esser abaix, troba sa barraqueta que havía demanada; i, més content que un pasco, s’hi muda amb sa dona i ets infants.
Des cap d’una temporadeta sa dona diu:
—¡Torna-te’n an el cel, i diguès an el Bon Jesús que mos concedesca una caseta! Que aquesta barraca, per porcellins i tot, ès comuna, quant i més per cristians.
En Juan ja estigué enfilat, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¡Ja vos conec! diu St. Pere i ¿que demanau?
—Una caseta, perque aquella barraca li fa poquet a sa dona! diu En Juanet.
—Esperau una mica! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, diu En Juanet. Quant va esser baix, troba sa caseta, feta de bell nou. S’hi muda amb tota sa niarada; i no hi cabíen de satisfacció.
Des cap d’una temporadeta sa dona diu:
—¡Toma-te’n an el cel, que aquesta casa ès massa petita, i no hi ha qui hi habit! Demana una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons.
En Juanet ja estigué enfilat; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¡Altre pic! diu St. Pere. I ¿què demanau?
—Una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons! diu En Juanet.
—¡Donau-li fil a s’estel! diu St. Pere. No res, veurem el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia! s’exclama En Juanet.
Quant va esser baix, troba sa casa que sa dona volía. S’hi mudaren, botant i ballant de s’alegria que teníen.
Des cap d’una temporadeta sa dona torna dir:
—Torna-te’n an el cel, i demana que’t fassen a tu metge, a mi metgessa i an ets al·lots metjons. Perque es ver que tenim una bona casa; pero ¡sabs que’m feim de poc de paper! Tant com En Palou a Sa-Pobla.
En Juanet s’enfila per sa favera; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—No poria esser altre! diu Sant Pere. l ¿que demanau?
—Sa dona troba que feim poc paper; i demana que’m fasseu a mi metge, a ella metgessa i ets al·lots metjons, diu En Juanet.
—¿Nou metges en casa? ¡Será ferest! diu Sant Pere. No res, aniré a veure el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta, i diu:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, s’exclama En Juanet.
Quant fonc abaix, ja va esser metge, i sa dona metgessa i ets al·lots metjons.
S’escampá sa noticia per tot, i aviat aquella casa va esser com un jubileu. Tots es malalts los demanaven, i tots ets escotifats s’hi volíen mostrar; i no hi havía qui hi parás.
Sa dona aviat n’estigué fins an ets uis de tant de malaveig, i digué ben resolta an En Juanet:
—Ves-te’n an el cel, i que mos donin un altre ofici; que aquest, maldement trega qualque cosa, ès massa sobrat. Diguès que’t fassen a tu bal·le, a mi bal·lessa i an ets al·lots bal·lons.
En Juanet no tengué altre remei que enfilar-se per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¿Que ja tornau a demanar? diu St. Pere.
—Es sa dona que troba que s’ofici de metge es massa sobrat, diu En Juanet.
—Ella sí que hu ès! diu St. Pere. I ¿quin vol?
—Diu que’m fasseu a mi bal·le, a ella bal·lessa i ets al·lots bal·lons! diu En Juanet.
—¡Ai de bo! diu St. Pere. Sobre tot, si’l Bon Jesús no fos es qui ès, ja vos hauría enviats allá on no hi plou. No res, aniré a veure que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau. ¡Ara hu tenc de veure si encara tornareu a gremoletjar!
Quant En Juanet va esser abaix, ja fonc bal·le, sa dona bal·lessa i ets al·lots bal·lons; i ¡venguen retgidors i municipals i caminers! i ¡hala a sa Casa de la Víla! i ¡questions d’un vent, i assuntos de s’altre, i feines per llarc! Allá hauríeu vist navegar es bal·le, esqueinar sa bal·1essa i capbuitetjar es bal·lons.
Sa dona un dia, acabada de veure tanta trifulga, va dir:
—¡Això no ès viure! Per haver de tenir tantes de feines, ja valdría més que fosses tu rei, jo reina i ets al·lots reietons. ¡Cap al cel tens ses feines a dir an el Bon Jesús que mos hi fassa!
En Juanet, per por de sa por, s’enfila per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¡Gos messions que torna esser En Juanet de sa gerra! se va exclamar Sant Pere.
—Per ell me tenc! va respondre s’aubarcoc.
—¡El diantre sou per pujar! diu St. Pere. Veiam que demanareu aquest pic.
—Sa dona… diu En Juanet.
—¿I vos? diu St. Pere. ¿Que ja está cansada des bal·leratge…?
—¡Sols que hu hágeu endevinat! diu En Juanet. Vol que’m fassen a mi rei, a ella reina i ets al·lots reietons.
—No té mal gust, sa toixarruda! diu Sant Pere. Veiam si’l Bon Jesús será tan bo, que encara no vos pos a ca-vostra.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—¡Vos’ha concedit lo que demanau! pero m’engana que es ser tan golafres no vos surta tort.
¿Que me’n direu? Ell quant En Juanet va esser abaix, se va trobar vestit de Rei, sa dona de Reina i ets al·lots de reietons. Romp sa marxa real, i ¡venguen salves d’artillería, i tropa i més tropa, i un diluvi de gent voltant seu i cridant ¡viva! i ¡cap a palacio, i festa i altra festa, i sarau i altre sarau. Pero, com no hi ha cap-avall que no tenga el seu cap-amunt, comensaren a venir ses feines i mal-de-caps propis d’es nou estat, que pujaven, sense comparansa, molt més que ses feines i mal-de-caps que un metge i un bal·le poren tenir. I heu de creure i pensar que la Reina promte no pogué aguantar pus, i s’exclama:
—¡Quin engán de mitges! ¡Esser reis! ¡Es qui no hu ha provat, no sab que ès! ¡Si una pressona no es senyora de sí mateixa! Ca! ca! ¿Tanta de feina per tants pocs doblers? Juanet, torna-te’n an el cel, i que’t fassen a tu Bon Jesús, a mi la Puríssima i ets al·lots Bon-Jesusons; i en sortirem d’una vegada!
En Juanet va esser tan ruc, per dir-ho així com ès, que vestit de rei i tot, s’enfilá per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—Ja ès En Juanet de sa gerra! s’exclama Sant Pere.
—Si que hu som! respòn s’aubarcoc.
—¡Si sabésseu dur es calsons tant bé com enfilar-vos per sa favera…! diu St. Pere.
—Idò ès sa dona, diu En Juanet, que troba que en s’ofici de reis e-hi ha massa feina per tants pocs doblers.
—¡Ai! diu Sant Pere. ¿Que no se recorda de quant estáveu dins sa gerra.
—¡Foi! diu En Juanet: i ¿que vos tenc de dir? Es que vol que’m fassen…
—¡Veiam! diu St. Pere: ¡ara hu tenc de veure que vol que vos fassen sa toixarruda!
En Juanet, tot enfrascat, no sabia com envestir.
—¡Vaja! ¡amollau-li! torná dir Sant Pere.
En Juanet va fer un esfors suprem, i arribá a dir:
—Idò sa dona diu que, per sortir-ne d’una vegada, que’m fassen a mi Bon Jesús, a ella Puríssima, i ets al·lots Bon-Jesusons.
Quant el Bon Jesús va sentir aquell aubarcoc, d’allá on era digué tot-d’una.
—Pere, ¿i què ès aquest desenfreïment? ¡Ell com més los donen, més demanen! Que se’n tornin dins sa gerra, més que depressa, i ses raons siguen acabades!
—¡Vaja! digué Sant Pere; ¿e-hu heu vist? Vetaquí lo que heu guanyat! ¡I no ès que jo no vos avisás!
En Juanet baíxá es cap, i fets ets seus uis dues fonts, amb ses ales des cor que s’acopaven, prengué per avall per avall per sa favera.
La reina i es reietons l’esperaven abaix, i se creien que los seria sortit bé com ses altres vegades. ¡Figurau-vos si hi degueren romandre ben escaldats i sense polsos quant En Juanet los doná sa noticia!
Ell, com se’n temeren, es vestit tan polit que duien los va descomparèixer, se trobaren vestits amb quatre pelleringos, lo mateix de quant sortiren de dins sa gerra; i dins sa gerra se’n hagueren de tornar com dos i dos fan quatre; i… encara hi son si no los han trets ni son sortits.
Tots aquells que, quant més tenen més volen, i no están assaciats mai, que prenguen llum d’En juanet de sa gerra, si volen acabar la festa en pau.
Manacor, Janer de 1890.

Continue Reading

Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot

Això eran dues fadrines veiardes que havíen nom sa Jaia Xeloc i sa Jaia Bigalot.
Casera sempre n’havíen tenguda per vendre: lo que mai havíen tengut era estat un homo que amb cap d’elles hagués volgut posar es coll devall es jou del sant matrimoni.
Eren tan lletges, que a negú li havía bastat cor.
Na Xeloc comandava Na Bigalot, que era tan biduïna que sempre se xuclava dos dits, i ja hu crec que los arribá a tenir ben blancs i fins.
I heu de creure i pensar que el Rei se cansá d’esser fadrí, i fa fer unes dictes que havía determinat de casar-se; i per això, que li acusassen totes ses al·lotes más fines que n’haguessen fets tretze i no haguessen doblegats es vint i un; i prendría sa més fina de totes.
N’hi acusaren una mala fi; pero era tan prim cernut, bufava tant an es brou, que totes les trobava comunes.
Bè n’hi presentaven, però cap n’hi havia que li entrás per s’ui dret.
Al cap i a la fi, sa Jaia Xeloc s’hi presenta.
—Senyor Rei, digué, tenc una fadrineta, sa cosa més fina i purificada del mon.
—¡Ai de bo! diu el Rei. ¿I que no la podríem veure?
—Li diré, senyor Rei: ella per res del mon surt de ca-nostra.
—¿I, per venir aquí, no voldría sortir? diu el Rei.
—No senyor, diu Na Xeloc. ¡Si no s’ho pot figurar lo fina i empegueïdora que ès!
—No res idò, vendrem a ca-vostra, diu el Rei, i pensá amb ell mateix: —¡Ja hu deu esser bufarella! quant n’están tan gelosos es de ca-seua. ¡Ja hu veurem que será sa pessa!
Sobre tot el Rei se presenta a la casa, i Na Xeloc diu:
—Vostra Real Majestat deu venir a veure sa nostra fadrineta.
—Sols que m’hágeu entès! digué el Rei. ¿A on ès ella?
—Senyor Rei, dins sa seua cambra, diu Na Xeloc.
—Idò que surta! diu el Rei.
—Es que no vol sortir! diu Na Xeloc. ¡Sab que hu ès d’empegueïdora! i llavò que es tan fina, que sa cosa més mònica basta per ofendre-la.
—Però ¿com he de sebre jo si es tan fina com vos deis? s’exclamá el Rei, més de mig enfadat.
—¿Sabeu que farem? diu Na Xeloc. Per una retxillera de sa porta treurá dos dits, i Vostra Real Majestat los hi podrá veure. I així, si acás no li fa, no se podrá dir que ningú l’haja vista.
El Rei e-hi va consentir. Se’n van a sa porta de sa cambra, i Na Bigalot treu per una retxillera es dos dits que sempre se xuclava, única part des seu còs que fos blanca i fina.
El Rei se mirá bé aquells dos dits i s’exclama:
—¡O que hu són de blancs! ¡que hú són de fins!
—¡I si vésseu la resta! deia Na Xeloc. ¡Si vésseu la resta! ¡Jo vos ho assegur! Ell aqueis dos dits encara son lo més negre i més raspallós des seu còs.
El Rei s’ho va beure.
—Ella será sa venturosa! digué. Dins vuit dies mos casam.
Se prepara tot p’es casament, i per unes nosses amb tota l’orde.
Arribat es dia de fer-se s’esclafit, se presenta a ca’l Rei Na Xeloc menant Na Bigalot ben tapada amb un vel gruixat que li pegava fins abaix.
S’era escampada sa veu que sa novía era sa cosa més fina, i tot-hom e-hi acudía per treure-se es gat des sac.
—¡O que hu deu esser de fina! deien com la veien tant tapada.
Arribá s’hora de fer-se es matrimoni, i tot-hom que damanava:
—¿I que no s’ha de destapar?
El Rei també era d’aquest parer; pero sa jaia Xeloc contestava:
—¡Per amor de Deu no parleu d’això! ¿Quemo veis que s’empegueïria massa davant tanta gernació? ¡Si no ha mostrada cara mai! Sobre-tot; primer no se casará, si s’ha de destapar!
Quant veien que no la volíen destapar, més se creia la gent que hu sería fina, i més ganes teníen de veure-la; pero es qui les tenía més fortes era el Rei.
Se va fer es casament, comensá es sarau, i Na Bigalot ¡ben alerta a destapar-se!
Arribá s’hora de anar-se’n a colgar; i, com el Rei se va veure tot-sol amb ella, diu tot rabent:
—¡Vaja! ¡fora vel!
—Ja’l m’alsaré demá, digué ella.
—¿Demá? digué el Rei: anit! anit!
—¡Demá! torná a dir ella, tota llastimosa.
—¡No, ell ha d’esser ara mateix! digué el Rei fet tot un Nero.
I encara no hu va haver dit, com pega tirada an es vel, es vel quedá dins ses seues mans tot esbenat, i aparegué davant es seus uis… sa jaia Bigalot.
Com el Rei va veure aquella por, aquella cara tan negre, tan ruada, sense cap dent, sense cabeis, va romandre fret. Llavò li pujá tal rabiada, que encivella cossa i sempenta an aquella bruixa, i la tirá per sa finestra dalt abaix.
Aquella finestra becava dins es jardi, i Na Bigalot pega damunt una llimonera.
Tota se va omplir de pues; es seu còs brollava sang viva de cap a peus; i li escapaven uns ais i uns gemecs lo més esglaiosos.
Sa dematinada passaren tres fades; la veuen d’aquella manera, i li damanaren que feia allá.
Los ho digué, i elles s’exclamaren:
—Noltros la podríem fer feliç an aquesta malanada. Vaja idò.
Sa primera diu:
—Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, lo que ara diré, que sia ver i veritat: que aquesta jaia torn de denou anys.
I Na Bigalot torná de denou anys.
Sa segona digué:
—Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, lo que ara diré, que sia ver i veritat: que aquesta fadrineta torn sa més garrida i sa més fina que hagen vista mai.
I Na Bigalot torná a l’acte sa fadrineta més garrida i més fina que haguessen vista mai.
Sa tercera digué:
—Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, lo que ara diré, que sia ver i veritat: que sempre que parl aquesta al·lota, sa música toc i fassa una tonada ben polida.
I així va succeïr tot-d’una que Na Bigalot, no quebent-hi d’alegria, digué a ses fades:
—¡Deu vos pac la caritat, fietes meues dolses!
Badar boca i tocar sa música, va esser tot u. Allá hauríeu sentida una tonada d’aquelles d’aquelles d’aquelles!
El Rei, sol sortint, pega bot des llit, i diu:
—Veiam que será estat d’aquella mellenga, d’aquella fantasma de nit passada!
Obri sa finestra, escampa la vista p’es jardí, i afina damunt sa llimonera una fadrineta com un sol, que no era possible mirar-la-se, sense quedar-ne ecsisats.
Era Na Bigalot.
El Rei la se mirá una bona estona ben arreu; i com més anava, manco se’n poría avenir.
A la fi digué:
—¿I això es aquella que jo vaig tirar anit passada per aquesta finestra? O jo estava gat o no es ella!
I se posa a cridar-la.
—Escolta, garrideta: ¿i tu éts sa dona que jo vaig tirar anit passada per aquesta finestra?
—¡Sí que hu som! digué Na Bigalot, i sa música se posa a tocar, amb uns sons lo més dolsos i purificats.
El Rei llavò si que hi va romandre astorat, i continuá damanant:
—¿I amb tu va esser que’m vaig casar jo ahir?
—Amb mí! amb mí! contestá aquella.
I sa música toca qui toca; i cada volta que Na Bigalot parlava, sa música cuidava a fer ui de tocar, i treia uns sons que embadalíen.
—¡Criatsi criades! digué el Rei, ¡anau-me a pujar a l’acte aquella vida meua!
E-hi anaren; la hi pujaren; pero l’hagueren de colgar, perque sa serena de sa damatinada l’havía presa, i tota tremclava de fret, i no s’agontava de són.
Na Bigalot ja era la Reina.
I tenia un sens fi de dames i cambreres que li anaven darrera i no la deixaven tocar amb sos peus en-terra.
Na Xeloc e-hu sab, i pica de talons cap a ca’l Rei a veure-la.
Digué que era germana de la Reina, negú hi donava fe, ella jurava i perjurava que hu era, i va moure un escándol.
Tant va sucar ets ais, que per llevar-la-se de davant, la hi deixaren entrar.
S’afica dins s’alcova, se planta davant es llit, i acosta ets uis a sa cara de sa seua germana, fins que la ferí amb so nas, que era ben afavorit.
Quant la va veure tan jove i tan bella, s’exclama: _
—O es meus uis me fan dos o tu no éts sa meua germana!
—No te fan dos no ets uis! digué la Reina. Som sa teua germana!
—Pero ¡si tu eres més véia i més lletja que jo mateixa, i ara no pareis de vint anys, i embelleis de garrida que éts! s’exclama Na Xeloc.
—Es que hi som tornada! va dir Na Bigalot.
—¿I com? damana Na Xeloc.
—M’he feta planetjar! respòn Na Bigalot.
—¿I qui t’ha planetjada? li damana Na Xeloc.
—Un fuster que hi ha aquí davant! contesta Na Bigalot.
—¡Ja hi vui anar jo! exclama Na Xeloc.
—Sí que has pensat bé! diu la Reina. Te llevarán, com a mí, sa crosta ruada; i romandrá sa pell ben llisa, atesada, blanca i vermeia.
—No res; me’n hi vaig a l’acte, diu Na Xeloc.
—Ves-hi! diu la Reina. Digues que jo t’hi envii.
Na Xeloc, lo mateix que si hagués tengut foc dins ses sabates, deixa en porret sa germana dins es llit, i ja li ha estret cap a ca’s fuster. I no s’aturá fins que hi va esser.
—Ave María Puríssima! digué tota rabenta. ¿No sabeu per que venc?
—Si no vos explicau, germaneta! diu es fuster.
—Idò venc de part de la Reina per que me planetgeu! diu Na Xeloc.
—¿A vos? diu es fuster.
—A mí! a mí! diu ella. ¿Com que fasseu es desentès!
—Germaneta, diu es fuster: jo no vos entenc.
—No, i jo parl ben clar, gracies a Deu! diu Na Xeloc.
Com es fuster la va veure tan encarada, i la sentí que deia i tornava dir que venía de part de la Reina, acabá per dir-li:
—No res, ¿voleu que vos planetgem?
—A posta som venguda! diu Na Xeloc.
—Idò, allargau-vos damunt aquest banc! diu es fuster.
Ell Na Xeloc s’hi allargá.
Es fuster agafa sa plana més grossa que tenía, i se posa a passar-le-hi per damunt, i hala qui hala.
I aquí li arregussava un tros de galta i allá se’n duia una oreia, i ara li desxobría qualque costella; i suara li feia botir una llenca des ventre de sa cama.
I Na Xeloc que, entre gemec i gemec, no més deia:
—¡Sufrir per embellir! ¡suportar per jove tornar!
Tantes eren ses ganes que tenía de tornar jove i garrida, que sufrífins que no pogué aguantar pus.
S’havia fet dur un mirai, i s’hi mirava desiara per veure si se’n anaven gens ses rues i si li comensava a comparèixer rastre de bellesa; pero com més anava, més por feia.
Arribá que ja no tenía figura de criatura humana. Era un mostro de lo més ferest.
A la fi digué que no planetjassen pus, i va batre es peus.
Deu l’haja perdonada.
Amen.

Continue Reading

Na Magraneta

Això era un rei i una reina que no teníen gens de bo amb sa comare, i n’estaven ben fellons! ¿Qui sab lo que hauríen donat per un nin o una nina?
La Reina era sa dona més garrida que se fos vista; pero encara se figurava esser-ho més que no hu era.
Sempre la teníen davant es mirai, contemplant-se a sí mateixa; i desiara que deia:
—Mirai, ¿som bella?
—Si, senyora Reina! deia es mirai.
—¿N’hi ha d’altra de més bella? demanava ella.
—No, senyora Reina! deia es mirai.
I la dona quedava més satisfeta que un ca amb un os.
Un dia menjava una magrana a sa finestra, i li cau un gra en-terra.
—¡Criats i criades! digué, correu! que me ès caigut un gra en-terra.
Es criats i criades corregueren, le hi troben, le hi duen, i llavò s’exclama:
—Tant m’agrada aquesta magrana, que, si tenía una fia, li posaría nom Magraneta.
Aquella paraula no va caure en terra.
No sé si la degué sentir sa comare.
Lo cert es que la Reina des cap de nou mesos tengué una ninona, sa cosa més fina i purificada; i li posaren nom Magraneta.
I heu de creu i pensar que va créixer; i se va fer tant i tant, que aviat cuantrapassá, pero d’un bon tros totes ses dones d’aquell temps, en vivor i gracia, en galania i garridesa.
No vos dic res, es fiis de rei, quant se’n varen témer, si la demanaven a son pare.
La Reina continuava cada dia contemplant-se dins es mirai i fent-li ses mateixes preguntes:
—Mirai, ¿som bella?
—Sí, senyora Reina! deia es mirai.
Pero un dia com li demaná:
—¿N’hi ha d’altra de més bella?
Es mirai va respondre:
—Si, senyora Reina.
—¿I qui ès aquesta poca vergonya? digué ella tota enfabiolada.
—La vostra fia Magraneta, va respondre es mirai.
—¿Si? digué ella. Idò la faré matar.
Quant se va esser calmada, des cap d’un parei de díes, així mateix va trobar que havía fet gros; pero s’idea no més de que hi hagués d’haver una altra dona més garrida que ella, maldament fos sa seua fia, la treia des solc, i li feia perdre sa tramuntana de vista, i cridar com una desesperada:
—¡Una dona més garrida que jo! ¿Quin possible ès suportar-ho?… ¡Que muira! ¡que muira!
I quant notava que Na Magraneta, com més anava, més garrida era, i tot-hom parlava de Na Magraneta, i no més parlaven de sa mare per dir que, davora sa fia ja no era miradora, sa rabia l’alsava en pes; fins que un dia agafa dos negrets, pages seus, i los diu, posant-los dins ses mans una capsa:
—Mirau, menau-vos-ne ma fia Magraneta dins es cotxo; i, en esser ben enfora, matau-la i duis-me es seu cor dins aquesta capsa. Si no hu feis així, es cap vos botirá de dalt ses espal·les!
Aquells negrets quedaren de pedra, pero no gosaren recapitolar perque la coneixíen.
Lo endemá la Reina fa enganxar es cotxo.
—¡Hala! digué a Na Magraneta, anirás a passetjar amb sos negrets.
S’al·lotona, que era sa més creent del mon, anc que trobás fora de lloc aquell sortir a passetjar tota sola amb sos negrets, se posá dins es cotxo amb ells, i partiren.
I ses mules trota qui trota, i passaven plans i turons i plans i turons.
—¿A on anam? deia desiara Na Magraneta, entre sorpresa i astorada.
—A fer una volta, responien es negrets, amb una cara ben trista.
I es cotxo sempre corre que corre, i ses mules que no desmaiaven gens.
—Pero ¿no’m diríeu a on anam? tornava a demanar ella. ¡Tornem arrera per amor de Deu!
Es negrets no sabien que li havíen de respondre, ni alos bastava cor per fer lo que la Reina los havía manat.
Després de moltes de vegades de demanar-los Na Magraneta a on anaven i que tornassen arrera, a la fi, trobant-se dins un bosc que no hi havía qui l’acabás de travessar, feren aturar es cotxo; davallaren, i romperen en plors.
—Magraneta, digueren, se fa precís haver-t’ho de dir: te duim a matar. Ta mare mos ho ha manat, i ha dit que, si no te matam i no li duim es teu cor, mos fará matar a noltros.
—No’m mateu per amor de Deu! ¡no’m mateu! deia Na Magraneta plorant; i es negrets que ploraven més que ella.
Amb això passa una cabra amb una cabrida.
—No res, digueren es negrets, matarem aquesta cabrideta, li treurem es cor, el durem a ta mare, se creurá que ès es teu, i tu per aquí ja t’enginyarás a viure.
E-hu feren així, i la Reina los va creure, i va fer un alè ben gros.
¡Quin baf d’infern degué sortir de sa seua boca!
Na Magraneta queda tota solina dins aquell grandiós boscatge.
Plora qui plora, caminava i s’aturava, sense sebre per on prendre ni què fer.
Quant se’n va tèmer, es sol va esser post, i sa fosca comensá a venir.
—¡Mesquina de mí! digué. ¿A on he de passar la nit? ¡Hauré de jeure damunt sa terra broixa!… Pero ¿i si venen animals ferosos?
Pensa qui pensa i mira qui mira, afina un pi, i s’exclama:
—Ja sé que faré: pujaré dalt aquest pi, i podré dormir descansada.
E-hi puja, escampa la vista, i repará… lo que encara no havía reparat amb so trastorn que duia: un grandiós castell que tenía davant su allá.
Dins un forat de sa torre més alta d’aquest castell e-hi feia es niu, e-hi havía una mala fi d’anys, una colometa, sa cosa més fina i aixerida.
Allò era es Castell de la Colometa.
S’al·lotona sent una veu que diu:
—Portes, obriu.
S’obrin ses portes, i surten tretze homos tan grandolassos que pareixíen gegants, i se’n van de d’allá.
Na Magraneta nota que es darrer que sorti diguè:
—Portes, tancau.
I ses portes se tancaren.
De retgirada que estava, no’s gosá moure i passá la nit mig dormint, mig vel·lant. Un poc abans de s’auba tornaren aquells tretze, s’aficaren dins es castell, i ses portes no’s tornaren a obrir fins es vespre que vengué, quant ells altra volta prengueren es bobiot.
Na Magraneta estava encara damunt es pi, morta de fam, que tastanetjava.
Se revestí de coratge, i quant va creure que ja no hi havía negú per allá, davalla, se planta davant ses portes des castell, i diu:
—Portes, obriu.
Ses portes s’obrin, Na Magraneta entra per endins, i ¡venguen sales i corredors i sales i corredors!
Troba sa cuina: e-hi havía tretze fogons amb tretze olles, i tretze taules amb un pa i una carabassa de vi damunt cada una. Destapa ses olles, i dins cada una hi hagué un capó.
—Ja sé que faré, diu ella. Pegaré una espipellada de cada capó i de cada pa, i un glopet de cada carabassa. No hi faré senyal, i me podré enredonir.
E-hu va fer d’aquesta manera, i quedá ben redona.
Va repará tretze portals de filera, los obrí, foren tretze cambres amb un llit dins cada una.
Agrena ses cambres, fa es llits, adesa sa cuina, sales i corredors, i surt depressa, dient:
—Portes, tancau.
Ses portes se tancaren, i ella s’enfila per sa soca des pi, i ¡fins an es cucuió!
A trenc d’auba tornaren es tretze homos, i s’afiquen dins es castell.
Reparen que tot está agrenat i adesat: sales, corredors, cuina, cambres; i que es llits están fets.
—¿Qui mos ha fet això? se damanen uns amb altres. Negú sab res. Miren si hi ha qualcú amagat, i no troben negú. Miren si los falta res, i noten que falta una espipelladeta a cada capó i a cada pa, i un glopet a cada carabassa.
Es vespre, com se’n varen esser anats, Na Magraneta davalla des pi, entra dins es castell, torna agranar i adesar sales i corredors, cuina i cambres; torna fer es llits, pega un altra espipellada an es tretze pans, i un altre glopet a ses tretze carabasses. Surt ben depressa, s’enfila p’es pi, i ¡fins an es cucuió!
A trenc d’auba arriben es tretze homos; reparen que tot los ho han agrenat i adesat de bell nou i los han fets es llits. Miren per tot, no troben negú; se temen que los torna faltar una espipellada a cada capó i a cada pa, i un glopet a cada carabassa. Tiren junta per veure què havien de fer: determinaren que es vespre en quedás un d’amagat, per que aclarís qui era que los entrava, i no’l deixás fogir, fos el qui fos, fins que ets altres tornaríen. Tregueren sorts, tocá a un; i quant es demés se’n anaren; se posa a un lloc que no’l poguessen veure gens i ell e-hu pogués veure tot.
Dins una estona sent una veu argentina, com a de rossinyol que deia:
—Portes, obriu.
Veu que ses portes s’obrin de pint en ample, i entra, lleugera just una titina, una fadrineta; garrida com un sol, que amb un aire i un tranc lo més ecsisador ja es partida agrena qui agrena, adesa qui adesa sales, corredors, cuina i cambres; fa amb quatre grapades es llits; i hu deixa tot tan afeitat i espinzellat, com si a cada cosa hi hagués passades hores senceres.
Pegava ja ses derreres espipellades i es darrers glopets, quant cop en sec surt aquell amagat, i se planta davant ella, i román tot esglaiat com la veu tan garrida.
La pobreta queda de pedra.
Li agafá un tremolor per tot el còs; volía fogir, pero ses cames li feren flaca, i se va haver d’asseure a un banc que hi havía allá davora.
Aquell homo va momprendre es gran trastorn, sa viva angunia qui engrunava’s cor d’aquella al·lotona i se posa a dir:
—No tengueu por! no tengueu ansia, senyoreta mia! No hi som per fer-vos res de mal ni enfadar-vos cap mica. Lo que’m sabría més greu del mon sería fer-vos fellona. Tot es meu desig ès de complaure-vos. Si no hu sabeu, vos trobau dins es Castell de la Colometa; i dins aquest castell mai s’hi ès campada malament cap dona.
Li va dir tot lo que va sebre per donar-li coratge; le hi va dir de sa manera millor que pogué.
Quant la va veure un poc més tranquila i més animada, li contá quines eren ses ordes que tenía, que fins que venguessen es capitá i demés com-panys, no la poría deixar fogir; que se tancás dins sa cambra que volgués; i, si tenía sòn, que dormis ben descansada.
Na Magraneta se tancá. Arribá a tirar-se damunt es llit; pero no pogué cloure’ts uis.
A trenc d’auba vengueren aquells dotze. Na Magraneta los sent, i surt.
Aquells homos quedaren sense polsos quant se veren davant una al·lota tan bufarella.
Los contá tot lo que li havía passat, pero sense destapar sa mare. Tots romperen en plors com la sentiren.
—Mira! li digué es capitá, amb tota veritat ara mos has de dir a on vols que te duguem, o si vols quedar aquí, i jo te tractaré com si fosses germana meua i aquests te respectarán com a senyora seua. Si vols que te duguem en lloc, t’aclucarem, i, en esser-hi aprop, t’amollarem. Ara si vols quedar, mos farás contents de tot, i des d’ara te jur que dins un convent no estaríes més ben guardada i segura.
Na Magraneta, no sabent a on anar que no estigués pitjor, digué!
—Quedaré amb voltros, i será lo que Deu voldrá!
Es capitá a l’acte li entregá ses claus, li omplí es dits d’anells i tumbagues d’or i pedres precioses, li doná collars de perles i moltes altres joies, una bona s’altra millor.
Desde aquell dia tots estaven seny a perdre per ella; no sabíen que fer per regositjar-la i donar-li gust, i li teníen un esment fora mida, i li menaven un respecte que no vos ho poreu pensar.
I ella los tractava com a germans, los ho tenía tot ben net i adesat, i sa Colometa de sa torre més alta, en veure-la, ja hi anava, i s’hi posava damunt, perque sempre l’afalagava, i li donava menjar.
Mentres tant, la malareina, segura, seguríssima de que Na Magraneta era morta i re-de-morta, estava més inflada que un calápet, creent-se sa dona més garrida que hi havía baix de la capa de Deu.
De sa vegada que’s mirai li havía dit que Na Magraneta hu era més, de rabia i per por de sa por, no li havía tornat fer cap pregunta.
Un dia, com feia una bona estona que s’hi mirava i estava més alabada que mai amb sa seua galanía, a la fi digué:
—Mirai, ¿som bella?
—Si, senyora Reina, respòn es mirai.
La dona prengué coratge, i s’amollá més, dient:
—¿N’hi ha d’altra de més bella?
—Sí, senyora Reina, digué es mirai amb una veueta prima, dolsa, taiant i aficadissa com sa fuia d’un raor.
—¿I qui ès aquesta mala fembra? s’exclama la reina, treguent espires p’ets uis i foc p’es caixals.
—La vostra filla Magraneta, que está dins es Castell de la Colometa, torná dir es mirai amb aquella veueta tan maleïda.
—¡Ments i no sabs que’t dius! cridá la Reina. ¡Fa més d’un any que es morta! Es seu cor me dugueren dins una capsa.
—La vostra filla Magraneta, que está dins es Castell de la Colometa, repetí es miraí amb sa mateixa veueta, pero més prima, més dolsa, més taiant, més aficadissa.
Tant e-hu va esser, que xapá’s cor de la mala Reina de mig a mig. Se posa feta una lleona; no hi havía qui s’hi acostás: estigué tres díes i tres nits tancada, sense menjar ni beure, flastomant com un carreter, arrabassant-se es cabeis, ungletjant-se sa cara; fins que envía a demanar una mala véia que era una fada, i li diu:
—Sa meua fia Magraneta es viva, dins es Castell de la Calometa. Si no hi vas ara tot-d’una, i no la’m mates, te faré fermar a ses cóves de quatre cavalls.
—¿A on es aquest castell? demana sa jaia.
Cerque’l si no’l sabs, crida la reina fora de sí.
Sa mala véia agafa una grapada de pols, la tira a l’aire, i per allá on va prendre sa pols, va prendre ella.
Camina caminarás, des cap de set díes destría un castell damunt uns penyals, s’hi acosta; va esser es Castell dela Colometa.
Na Magraneta estava a una finestra, escampant la vista.
Sa fada l’afina, l’escomet, li mou conversa, i acaba per dir-li:
—Com éts tota solina, no deus tenir negú que t’espluc i te fassa sa cóva. Davalla, fieta meua dolsa estimada, i jo t’esplugaré i te pentinaré.
—Per amor de Deu sía, germaneta! Jo me sé enllestir tota sola.
—¡Ves si’m faríes aquest despreci! ¡No hu crec que’l me fasses! deia aquella polissona, fent caruces i estabetxos.
Na Magraneta consentí a davallar; sense pensar mal ningún, s’agotzona davant sa mala véia; li posa es cap damunt sa falda. Amb so pentinar-la i esplugar-la se condormí. Sa fada ja li ha posat an es dit petit de sa má esquerra un anell de ferro, i fuig com la bala.
Na Magraneta va romandre estesa en terra, lo mateix de morta.
Així la trobaren es capitá i es dotze companys com s’aixecaren de dormir.
Bé la cridaren, bé l’estamanetjaren. Ni va respondre, ni doná cap senyal de vida.
Tots romperen en plors, i cuidaren a fer-se trossos.
A la fi, la posaren dins una caixa, la se’n dugueren dins una còva d’allá prop, i li varen encendre tretze antorxes que cremassen dia i nit; i, en acabar-se, n’hi duien d’altres, esperant que comensás a fer olor per enterrar-la.
I passaren díes i més díes, i setmanas i mesos; i sempre hi havía ses tretze antorxes enceses, perque Na Magraneta no se tramudava gens: era lo mateix que si estigués adormida.
I heu de creure i pensar que el Rei d’aquells paratges, un dia, cassant cassant, se separá des seus criats, sense fer-ho a posta, i, quant-se’n va tèmer, se troba davora aquella còva. Veu tanta de llumenaria, s’hi arramba, troba ses tretze antorxes enceses entorn d’aquella fadrineta allargada dins sa caixa, sense cap senyal de vida.
Com la va veure tan ben taiada, tan garrida, no se’n poría avenir, i passa un parei d’hores mirantla-se.
¿I que fa ell? Apaga ses antorxes, tapa sa caixa, l’entravessa damunt es cavall, i ja es partit cap a ca-seua. E-hi arriba, no diu anegú que hi ha dins aquella caixa, la tanca dins sa cambra millor que tenía. Cada dia hi entrava tot-sol, alsava sa cuberta, i estava contemplant una bona estona Na M’agraneta, que era lo mateix de morta perque ni alenava ni feia es més petit moviment en tot es seu còs, i era lo mateix de viva, pero dormint, perque conservava tota sa seua galanía, exhalant una oloreta lo més bona.
El Rei s’embadalía contemplant-la, i ben alerta que anava a fer-ne part a negú.
Arribá a passar-hi casi tot es dia dins aquella cambra.
Es criats i criades notaren allò, i los entraren unes ganes rabioses de sebre que tenia el Rei allá dins.
N’hi va haver una de més atrevida que totes, que un dia que’l Rei era a cassar, té la bona sort de trobar sa clau d’aquella cambra. Se’n va a sa porta, pega rodada, obri, entra i veu una caixa a’s mig. S’hi acosta, alsa sa cuberta, i veu aquella al·lota allargada de dins, lo mateix de morta.
Be poreu pensar si hi degué quedar freda, si li degué venir de nou.
Se posa a mirar-la-se de cap a peus; i mira qui mira, repara que du es dits plens d’anells; li afina aquell de ferro que sa fada li havía posat. Pareixent-li que era massa ordinari per estar amb sos altres, prova de treure’l, l’estira una mica, i tot-d’una Na Magraneta exhalá un ¡ai! molt fondo.
Sa criada pren un retgiró de mort, i fuig corrents, sense tapar sa caixa, sense rodar clau.
—¡El Rei me mata! deia ella, i no sabia a on posar-se, no sabia que’s feia.
Arriba el Rei, troba sa cambra uberta i sa caixa destapada.
Se posá com un picat d’aranya.
Crida tota sa servitut, tota la Cort.
—¿Qui ès, digué, que m’ha uberta aquesta cambra i m’ha destapada sa caixa que hi tenc? Qui ès estat, que hu diga; si no vol que’n fassa un penjeroi d’ell.
Aquella criada s’agenoiá davant tot-hom.
—¡Perdó! misericordia! senyor Rei! digué plorant i amb un tremolor tant fort com si li hagués entrada una terciana maleita. ¡Misericordia, senyor meu! ¡Som estada jo! ¡jo som estada!
El Rei feu sortir tota s’altra gent.
—Conte’m lo que ès estat, li digué.
Sa criada le hi conta tot fil per randa.
—Anem-hi! s’exclama ell, i li farás lo mateix.
E-hi van; sa criada s’acosta a Na Magraneta, li estira s’anell de ferro, le hi treu.
Na Magraneta exhala un parei d’¡ais!, comensa a bategar-se, obri ets uis, i los bada tan grossos com los tenía.
Com ella se veu allargada dins aquella caixa, dins una cambra tant magnífica, davant el Rei, mirá i mirá, i quedá com astorada.
—¿Que somii o estic desperta? digué a la fi, ¿a on me trob? ¿qui sou voltros?
Si esglaiada estava ella, més esglaiats estaven el Rei i sa criada com sentien aquella veu tan dolsa, i contemplaven aquell còs tan ben taiat, aquella cara, mirai de tota gracia i galania.
Aviat Na Magraneta va veure que estava ben desperta, i que era dins sa cambra d’un rei, que ja demostrava estar enamoradíssim d’ella.
El Rei era fadrí, Na Magraneta a la flor del mon; i ja poreu veure què havía de succeïr per forsa: que un va dir:
—¿Que mos casam?
I s’altra va respondre:
—Ja hu hauríem d’esser!
Dins quatre díes tot estigué preparat, se reuní tota la Cort, acudiren tots es reis veinats, se va fer es casament, i hi va haver unes nosses com no n’havien vistes mai.
Quant acabaven de dinar, el Rei diu:
—Cadascú que con un pas gustós.
Se’n contaren molts que feren riure per ses butxaques tothom.
Quant tocá a na Magraneta, no fé més que contar sa seva vida. Tothom va rompre en plors. Som pare i sa mare hi eren, com a reis veinats convidats, i no l’havíen coneguda.
Son pare aná correns a abrassarla, sa mare taiava claus, i clamava sa terra que la s’engolís.
Tot-hom s’alsá cuantra ella, manco Na Magraneta, que demaná que la perdonassen.
Lo més que pogué conseguir, salvar-li la vida.
La tancaren dins una torre, i hi estigué fins que va esser morta.
Aquells tretze lladres des Castell de la Colometa, que desde que trobaren Na Nagraneta estesa en terra com a morta, no havíen tenguda alegría pus, quant saberen que el Rei s’era casat amb ella, s’hi presentaren per que los perdonás, fent-li a sebre que, si los perdonava, se’n aniríen a Roma a confessar-se amb el Papa, per sebre sa penitencia que havíen de fer, i que sa passarien la vida plorant es seus pecats.
Se va fer així, tot-hom n’estigué ben content, i el Rey i Na Magraneta visqueren com a Jusep i María amb molta pau i concordia, fins que se moriren; i al cel mos vegem tots plegats.
Manacor, Agost de 1895.

Continue Reading

N’Estel d’or

Això era una al·lota pobila, garrida ferm, que havía nom Catalineta.
Anava a costura, i sa Mestra sempre li deia:
—¡O fieta meua, que t’estim! ¡Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare!
—Pero no hu sou, deia s’al·lota.
—E-hu sería, deia sa Mestra, si matasses sa que tens. Jo me casaría amb ton pare, i cada dia per berenar te donaria pa amb mel.
—¡Pa amb fel me donaríeu vos! deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat.
I heu de creure i pensar que un día, arribant de costura, damaná pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havía a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenía allá dins; Na Catalineta, jugant jugant, s’enfila a una cadira, posa sa má a sa tortuga, que tenía travada sa cuberta; sense temer-se’n, li dona mitja volta; sa cuberta escapa i, plam! cau damunt es cap de sa mare, i li va rompre s’ansa des coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat.
Na Catalineta, tot-d’una queda freda, llavò va rompre amb un plors que cuidava a estellar-se. Sense sebre que’s feia, fuig de ca-seua com una bòtxa, troba sa Mestra, le hi conta, i sa Mestra li diu:
—Mira, si no’m creus a mí, está fet de tu: dirán que l’has morta aposta.
—Digau-me que tenc de fer, s’exclamá sa malanada.
—¿Que has de fer? digué sa Mestra. Anar-te’n a ca-teua, posar-li un tros de botifarró dins sa boca i un tros de pa amb ses mans, i surts a’s mig des carrer i te poses cridar: ¡O mesquina de mí, que ma mareta s’ès aufegadeta menjant pa i botifarronet. La gent s’ho creurá; ton pare sa podrá casar amb mí, i jo seré ta mare.
Na Catalineta va fer lo que sa Mestra li havía comanat; i tot-hom se va beure que sa mareta s’era aufagadeta menjant pa i botifarronet.
Des cap d’una temporada, son pare se casa amb sa Mestra, que tenía una fia que havía nom Juanota, sa més grossera, malfenta i gropelluda que haguessen vista mai, i an el mateix temps sa més entonada i sa més superbiosa que es sol escaufava.
Com veia Na Catalineta tan garrida i agudona, no hu poria sufrir i sa mare per lo mateix.
Es primers dies li donaven, per berenar, pa amb mel; pero no s’estorbaren molt a donar-li pa amb fel i moltes ofertes de verdanc.
Un dia dematí, sa Mestra li entrega una vedella i un muixell de llana ben gros.
—¡Hala, li va dir, a pasturar aquesta vedella i a filar aquest muixell! Si’s vespre sa vedella no vé ben redona i no’m dus set fuades de fil, sabras jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell, i amb sa vedelleta davant davant, de d’allá ben atacada.
Quant fonc a fora-vila rompé amb plors, i sa vedelleta li damana:
—¿Què tens, Catalineta?
—¡Que he de tenir! diu ella. Que ma mare m’ha dit que, si’s vespre no t’he enredonida i no he filades set fuades, sabré qui ès ella.
—Si això ès tot, diu s’animaló, no ploris, fieta meua. Ponxi’m es muixell a ses banyes i que penj per davant de manera que jo li puga arribar amb sa boca; tu cerque’m erbeta, i veurás que promte t’hauré fetes ses set fuades.
Na Catalineta li ponxí es vell a ses banyes, le hi feu penjar així com li havía dit; i sa vedelleta zas! zas! amb sa boqueta estirava’s muixell; i, remugant remugant, al punt va haver fetes ses set fuades.
Na Catalineta li cercá una erbada fora mida, i sa vedelleta va pegar una panxada de primera.
Com es vespre sa Mestra va veure ses set fuades de fil que li entregá Na Catalineta i sa vedella tan redona, es feia creus, i no se’n poría avenir.
Lo endemá matí li torna entregar sa vedella i un muixell, més gros encara que’s des dia abans, i li diu:
—Ves-te’n a pasturar sa vedella; i, si es vespre no la’m menes ben redona i no has filades set fuades d’aquest muixell i no les me dus espiades i tot, sabrás jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell; i amb sa vedella davant davant, de d’allá s’ès dit.
Quant va esser a fora-vila, romp en plors, i sa vedella li damana:
—¿Que tens, Catalineta?
—¡Que he de tenir! diu ella. ¡Que ma mare m’ha dit que, si es vespre no te men ben redona, i no he fetes set fuades des muixell i no les hi duc espiades, sabré qui es ella!
—Si això es tot, diu sa vedelleta, no ploris, fieta meua. Ponxi’m es muixell a ses banyes com ahir; jo t’ho filaré; llavò me passarás ses fuades per ses banyes, i t’ho espiaré. Mentres tant, me cercarás erbeta com ahir, i me podrás tornar ben redona.
Na Catalineta li embolicá per ses banyes es muixell, penjant per davant; i sa vedella, amb sa boqueta zas! zas! l’estirava, remugant remugant. Amb una exhalacíó va haver fetes ses set fuades; i quant les va tenir passades per ses banyes, les aspiá de lo millor. Mentres tant Na Catalineta li cercá una erbada fora mida, i va poder pegar una panxada d’aquelles d’aquelles.
Sobre-tot, quant a’s vespre sa Mestra va veure sa vedella tan redona i ses set fuades filades i aspiades, no se pogué espassar ses ganes que tenía d’amassolar Na Catalineta.
Na Juanota, envejosa que era, digué aquell vespre mateix:
—Jo també hi vui anar a fer lo que ha fet aquesta.
—Si que hi anirás, digué sa mare.
Ell lo endemá dematí pren sa filoa i un muixell; i, amb sa vedelleta davant davant, cap a fora-vila.
Malfeneranda i desmanyotada que era, prová de filar un poc, i li sortía un fil ple de nuus i berrugues; tirá sa filoa i es muixell an el dimoni i se posá a jugar. Se guardá prou de cercar un brinet d’erba a sa vedelleta, i aquesta ¡ben alerta a fer-li ofertes de filar-li ni aspiar-li!
A’s vespre Na Juanota s’entregá a ca-seua amb un pam de morros, sense cap fuada filada ni aspiada i amb sa vedelleta que tastanetjava de prima.
Lo endamá sa Mestra torna enviar Na Catalineta a pasturar sa vedella i a fer set fuades i aspiar-les. Na Catalineta va partir; Na Juanota la vel·lá; va veure que era sa vedella que filava i aspiava; aná a contar-ho a sa mare; i a’s vespre de rabia totes dues, quant veren sa vedella, l’agafen, la maten; i lo endemá dematí manaren a Na Catalineta que se’n anás a fer es budells nets a un riu que passava per allá davora.
S’al·lotona los posá dins un garbellet, pren una guinaveta; i ja es partida.
Arriba an es riu; es riu duia molt de rost an aquell endret, i li prengué es budells, es garbell i sa guinaveta.
Na Catalinons, plora qui plora, parteix correns, vora vora, riu avall.
Troba una doneta veia.
—Germaneta, li diu, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?
—Si, fieta! diu sa jaia. Segueix riu avall i los trobarás; pero escolta: passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—¿Que has trobat? li damana sa veia.
—Perles i diamants! diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.
Sa jaia set treu una vellaneta, i diu:
—Jas, fieta meua. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha dada. No l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; i pren sa vellaneta, la s’amaga, i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia, i li diu:
—Germaneta, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que’s riu m’ha robadets.
—Sí, fieta meua! diu sa jaia. Segueix riu avall i los trobarás; pero ascolta: passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—¿Que has trobat? li damana sa jaia.
—Perles i diamants! diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.
Sa jaia se treu una mel·leta, i diu:
—Jas, fieta meua, aquesta mel·leta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. No l’has’de xapar fins que te veges ben apurada.
—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; s’amaga sa mel·leta, i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia, i li diu:
—Germaneta, ¿no haurieu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que’s riu m’ha robadets.
—Los he vists i los tenc! diu sa jaia.
—¿Los me voleu donar, per amor de Deu, que ma mare no m’atup? diu s’al·lotona.
—Sí, fieta meua estimada! diu sa jaia. Jo los te vui donar; pero abans m’has de passar sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Catalineta la hi passá.
—¿Que hi has trobat? li damana sa jaia.
—Perlesi diamants! diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.
Sa jaia se treu una noueta, i li diu:
—Jès, fieta meua aquesta noueta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. Mira, no l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; i pren sa noueta i la s’amaga.
Agafa sa guinaveteta i es garbellet amb sos budellets, que, de tant de rossegar per dins es riu, s’eren fets més nets que la plata.
Com sa veieta la va veure partir, no pogué estar que no li donás una aferrada p’es coll i una besada.
—Deu te guart, fieta meua, li digué. Ara p’es camí sentirás bramar un ase i cantar un gall. En bramar s’ase, no te girs darrera; en cantar es gall, giret.
Na Catalineta tocá soletes, i de d’allá.
Al punt sent un ase bramar; i ella ¡ben alerta a girar-se darrera!
Més envant sent cantar un gall.
Se gira, i li surt un estel d’or an es front.
Arriba a ca-seua. Sa madastra i Na Juanota la veuen amb aquella resplandor a sa cara, vermeia com la grana; més garrida que mai.
Se posaren fetes unes lleones; l’agafen, i li diuen:
—Si no mos contes tot lo que t’ha succeït, no en farás altra: te matarem.
—M’ha succeït, digué ella, que’s riu m’ha pres es garbellet, es budellets i sa guinaveteta. Corre qui corre, vora vora, riu avall, encuantr una veieta i me diu: Corre més i hu trobarás, que es riu se’n ho du. Encuantr una altra veieta, i me diu lo meteix: -Corre més, i hu trobarás, que es riu se’n ho du. Encuantr una altra veieta, i m’ha dit: Jo hu tenc, veutaquí. M’ho ha donat, e-hu he pres i hu he duit.
—¿I que més? digué sa Mestra, treguent foc p’ets uis.
—No res pus, digué Na Catalineta, més fresca que unes flors.
—Tira, idò, ves-te’n a rentar aquest front, diu sa madrasta.
—¿Que me som mascarada? ¿que hi tenc? digué s’ángel; i s’hi va dur sa má, i la se mirava, per veure si hi tenía gens de brutor.
—Ves-lo-te a rentar més que depressa! si no vols un quern de galtades! digué sa Mestra.
S’al·lotona aná a rentar-se es front, i renta qui renta, com més el se rentava, més li resplandía.
Quant Na Juanota veu allò, diu:
—Ma mare, jo també vui anar a fer uns budells nets an es riu. A Na Catalina li es sortit un estel an es front, i jo també n’hi vui un, surta d’on surta.
—Ben pensat, fieta meua dolsa, digué sa Mestra. Li aná a comprar uns budells, los hi posa dius un garbell, li doná una guinaveta, i diu:
—Hala fieta meua, espedeix. I si pots tornar amb dos estels, no torns amb un, i si pots tornar amb tres, no torns amb dos.
—No tengueu ansia: duré tots es que podré, exclama Na Juanota; i li estreny cap an es riu, carregada amb sa guinaveta, es garbell i es budells.
Feu aposta que sa corrent le hi prengués tot, i arranca de córrer, vora vora, riu avall.
Troba una doneta véia, i li diu;
—Mala veiota, ¿no hauriau vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que es riu m’ha presos?
—Sí que los he vists! diu sa jaia: i ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer vía; pero abans passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Juanota la hi passá.
—¿Què has trobat? li damana sa jaia.
—Pois i xinxes! diu Na Juanota.
—Idò pois i xinxes tendrás! diu sa jaia.
Na Juanota, tota esmussa davant tals comendassions, segueix vora vora, riu avall.
Troba una altra doneta véia, i li diu:
—Mala veiota, ¿no hauríeu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que’s riu m’ha presos?
—Si que los he vists! diu sa jaia i ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer vía; pero abans passem sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Juanota la hi passa.
—¿Què has trobat? diu sa jaia.
—Pois i xinxes! diu Na Juanota.
—Idò pois i xinxes tendrás! diu sa jaia.
Tota esmussa davant tals comendassions, Na Juanota segueix vora vora, riu avall.
Troba una altra doneta véia, li diu:
—Mala veiota, ¿no haurieu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que’s riu m’ha presos?
—Si que los he vists! diu sa jaia: i los he aplegats, per que no’s fessen mal bè.
—Vengau-los idò! diu Na Juanota.
—Vaja una manera de damanar ses coses que tens! diu sa veieta. M’engana que no sies ben malambrosa. No tengues ansia que me’n estoig cap d’aquestes enderies teues; pero abans passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Juanota la hi passa.
—¿Què hi has trobat? damana sa jaia.
—Pois i xínxes! diu Na Juanota.
—Idò pois i xinxes tendrás! diu sa jaia.
Esmussa de tot, Na Juanota davant tals comendassions, agafa sa guinavetota, es garbellot i es budellots, i ja li ha estret sense dir per amor de Deu sia ni amb Deu siau.
—Ascolta, dona, diu sa jaia: així mateix poríes esser un poc més considerada amb ses pressones. Ascolta bé aquesta comanda que ara et faré: p’es cami sentirás bramar un ase i cantar un gall. En cantar es gall, no’t girs darrera! en bramar s’ase, gire-t’hi.
Na Juanota pica de talons, més alisa que un que que ha venut a espera.
Camina caminarás, sent es gall cantar, i ella ¡ben alerta a girar-se darrera!
Més envant sent bramar s’ase, se gira ben rabenta, i li sortí una cóva d’ase en mig des front.
Quant se va veure sa covota, tot-d’una quedá de pedra, sense paraula. Llavò va rompre amb un raig de flastomíes; digué totes ses que li venagueren a sa boca; se tirá en terra; se bolcá una bona estona per dins sa pols; s’omplí sa cara d’unglades; s’arrabassava es cabeis. Prová d’arrabassar-se sa covota, i estirava tan fort com poría; pero no li pogué fer res. Va acabar per esclatar en plors i quedá feta un mar de llágrimes. Jurá i perjurá que no tornaria a ca-seua mentres dugués aquell penjaroi an es front; pero va venir es vespre, comensá a fer-se fosc, li agafá por, i envestí cap a ca-seua.
Poreu fer comptes que degué dir i que degué fer sa mare quant la se va veure davant amb aquell creixull part damunt ses ceies.
Totes dues cuidaren a tornar bòtxes, i qui pagá la festa va esser Na Catalineta. Com a lleones s’hi abordaren, i li varen dar llenya fins que tengueren alè. La vestiren de quatre pelleringos, li passaren un dogal p’es coll i per sa cinta i la fermaren davall sa pastera. Allá estava nit i dia, fora de s’estona que l’amollaven per fer-li fer ses feines de la casa més feixugues; i no més arribava a quatre roagons que li tiraven; i havía de beure dins un cul de gerra, això quant pensaven a abocar-li aigo. No hi havía qui s’hi acostás ni li fés cap moixonía en no esser un canet que hi havía a la casa, que s’enfilava per ella, i li feia mil xicotines i afalagadures; i això li valía moltes cosses i poc pa de Na Juanota i de sa Mestra.
En aquell temps el Rei, que encara era fadrí, se cansá d’esser-ho; i va fer unes dictes que se faría un ball que duraría tres díes; que hi convidava totes ses al·lotes des seu reinat; i volía que no hi fessen falta, a fi de que pogués triar sa més garrida, sa que més li agradaria per casar-se.
Es dia que aquest ditxós ball comensá, gran era ca’l Rei, pero tot se va omplir.
Vos assegur que n’hi havía d’al·lotes per llarc.
Poques foren ses qui no s’hi presentassen; i cap n’hi havía que no hi anás ben convençuda de que havía d’esser sa preferida.
Na Juanota en tenía unes ganes d’anar-hi, que l’alsaven, pero no gosava dir-ho.
A la fi no poguépus, i li amollá.
—Anem-hi, ma mare! anem-hi! digué sa toixarruda.
—¡Si! ¡ja faries bona planta amb sa covota d’ase! va dir sa mare, tota enfadada.
—Jo la m’afeitaré, digué sa jembla.
Ell com dos i dos fan quatre, la s’afeitá; s’embolicá un mocador p’es front per que no li vessen s’afeitadura; i mare i fia rodaren clau, i tocaren soletes cap an es ball.
Com se suposa, deixaren Na Catalineta fermada davall sa pastera. Poreu pensar si’n devia tenir de pena de veure-se allá davall i tancada. La pobreta se va posar tan funesta, li va envestir una por tan gran i una tristor tan aclucadora, se sentí tan acongoixada, que se creia acabar la vida.
Li vengué s’acudit de xapar sa vellaneta que sa primera doneta véia li havía donada davora es riu.
La xapa; i de dins e-hi va haver un cotxo d’or i plata amb quatre cavalls i quatre cotxers, i un vestit per ella de satí groc a on e-hi havía pintats tots es peixos de la mar, i uns tapinets sa cosa més preciosa del mon.
Es cotxers la desfermen, se posa’s vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i ¡cap a ca’l Rei!
Tot-d’u-na que va entrar dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan aixerida, amb aquell estel d’or an es front, tot-hom va romandre amb un peu alt, sobre tot el Rei, que se plantá davant ella, i se cuidá a treure ets uis mirant-la-se fit a fit. Volgué ballar amb ella, i ja no li va lleure mirar-se’n altra.
—Ma mare, això es Na Catalineta, deia Na Juanota, des recó a on s’havía haguda de posar, per que tot-hom li feia amples, com la veien tan gropelluda.
—¡Què ha d’esser Na Catalina! deia sa mare. ¡Davall sa pastera es ella!
Quant Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el Rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera, i de d’allá.
—¡Criats i criades! digué el Rei amb uns grans crits, ¡correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades pitgen darrera’s cotxo d’or i plata, corrents tant com en poríen treure.
¿Que fa Na Catalineta quant veu allò? Enfonya sa má dins sa butxaca, i se posa a tirar dobles de vint i dobles de vint.
Es criats i criades, com les veren tan grosses i tan grogues, s’acalaren a aplegar-les; i vos assegur que n’hi va haver de sempentes i estirades, perque cada un volía aquelles patenes per ell.
Quant alsaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
Se’n tornen a ca’l Rei, més empegueïts que no sé que’m diga i contaren es pas.
El Rei va prendre una rabiada feresta, pero ben feresta: los se cuidá a menjar.
Quant Na Juanota i sa mare arribaren a ca-seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
Lo endamá per tota la ciutat no es parlava més que de sa dama des vestit de satí groc amb so cotxo d’or i plata, de quatre cavalls i quatre cotxers, que era sa qui havía agradat més an el Rei, sa qui se’n havía duita la pauma de sa garridesa i galanía; i ningú sabía qui era, ni per on havía pres, ni on parava.
Es vespre continuá es ball; i, si moltes d’al·lotes e-hi havía hagudes es vespre abans, més n’hi hagué aquell.
Na Juanota aná ben alerta a fer-hi falta. S’hagué d’afeitar altra vegada es front perque sa covota amb ses vinticuatre hores li havía crescut tant com si mai la s’hagués escapsada.
Na Catalineta, com se torná veure tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordá de s’amel·leta que sa segona doneta véia li havía donada davora’s riu.
La xapa; i de dins e-hi va haver un cotxo d’or i plata amb vuit cavalls i vuit cotxers, i un vestit de satí verd amb tots ets animals de la terra i ets aucells de l’aire pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa del mon.
Es cotxers la desfermen; se posa aquell vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i ¡cap a ca’l Rei s’ès dit!
Tot-d’una que entrá dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan aixerida, amb aquell estel d’or an es front, tot-hom va romandre amb un peu alt, sobre-tot el Rei, que se plantá davant ella; i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sos uis. Ja hu crec que volgué ballar amb ella, i ja no li va lleure mirar-se’n cap altra pus.
—Ma mare, deia Na Juanota, des recó d’on miraven la feta; vos dic que això es Na Catalina.
—No sies bajana! deia sa Mestra. ¡Davall sa pastera es ella!
Quant Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el Rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzía, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera, i de d’allá.
—¡Criats i criades! digué el Rei amb grans crits, ¡correu de pressa! ¡correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades ja han pitjat darrera es cotxo d’or i plata, i vos assegur que los hi remenaven ben aviats an es galindons.
¿Que fa Na Catalineta com veu allò? Enfonya sa má dins sa butxaca, i se posa a tirar perles i diamants.
Es criats i criades, com veren caure aquell ruixat de pedres precioses, ja estigueren de grapes; i grapada vé grapada va, qui més en poría aplegar, més n’aplegava.
Sobre-tot, quant alsaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
Se’n tornen a ca’l Rei, més empegueïts que no sé que’m diga; i no tengueren més remei que contar es pas.
El Rei va prendre una rabiada com no n’havía presa cap mai. No hi hagué nom lleig que no los digués; i los va prometre que, si lo endemá aquella senyora tornava i los feia sa mateixa endemesa, los faria penjar tots.
Quan Na Juanota i sa mare arribaren a ca-seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada davall sa pastera, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
I lo endemá per tota la ciutat no se parlava d’altra cosa més que de sa dama des vestit de satí verd amb so cotxo d’or i plata, de vuit cavalls i vuit cotxers, que era sa qui havía agradat més an el Rei, sa qui se’n havía duita la pauma en garridesa i galanía; i negú sabía qui era ni per on havía pres, ni per on parava.
Es vespre continuá es ball; i si molta de gent e-hi havía haguda es dos primers dies, moltissima més n’hi va haver es tercer, amb s’idea de veure en que pararía allò.
Com se suposa, no hi faltá sa Mestra amb Na Juanota, front embenat i tot ple de tais; perque sa covota, cada volta que la s’afeitava, tornava treure ses cerres més revengudes i granades; i no hi havía raor qui les volgués prendre. Eren com a rebrolls d’uiastre i d’una creixensa mai vista.
Comensá es ball, pero se coneixía prou que ses al·lotes ja comensaven a perdre’s coratge; i encare que los costás un greu de l’ánima, no poríen deixar de regonèixer que, si aquella dama desconeguda tornava, i no fogía de sa manera que fins llavò havía sabut fogir, elles no hi tendrien res que fer a ca’l Rei, s’hi seríen deixades veure i ballat debades.
Na Catalineta, com se torná trobar tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordá de sa noueta que sa tercera doneta véia li havía donada davora’s riu.
La xapa; i de dins e-hi va haver un cotxo d’or i plata amb dotze cavalls i dotze cotxers, i un vestit per ella de satí blau amb tots els estels del cel pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa.
Es cotxers la desfermen, se posa’s vestit i es tapinets, s’afica dins es cotxo, i ¡cap a ca’l Rei!
Quant entrá dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan aixerida, amb aquell estel d’or an es front, tot-hom va romandre amb un peu alt, sobre-tot el Rei, que se plantá davant ella, i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sa vista. Ja hu crec que volgué ballar amb ella, i ¿com li havía de lleure mirar-seh cap altra pus? si no li bastaven es dos uis, i deu més que n’hagués tenguts, per Na Catalineta.
Sa pitxorina, quant hagué ballat una bona estona amb el Rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzía, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allá.
—¡Criats i criades! digué’l Rei amb grans crits, ¡correu depressa! ¡correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades ja son partits darrera es cotxo d’or i plata, i vos asegur que debanaven de casta forta.
Pero si ells feien via, molta més en feiaes cotxo, i sempre los reprenía una cosa de no dir.
Na Catalineta, com los va veure que ja no poríen pus, se treu un tapineti los ho tira.
Es dotze cavalls pegaren una fua lo mateix de falcons que se tiren damunt un esbart de coloms, i es cotxo aviat hagué desaparegut.
Es criats i criades aplegaren es tapinet, se presenten an el Rei, le hi entreguen, li conten lo que ha passat, i li va venir molt de nou.
S’aconseiá amb sos nobles de la Cort, i tots li digueren que aquell tapinet no poría esser més que de sa que l’havía tirat; i que, per aclarir qui era ella, lo més avengut sería assetjar es tapinet a totes ses al·lotes de la ciutat; i que aquella an-e qui li vengués bé, sería sa dama que es tres vespres des ball havía guanyat a totes en garridesa i gallardia i que s’era demostrada sa més digna de portar corona i de seure amb ell an es trono.
An el Rei li agradá aquesta idea, i va fer unes dictes que aniríen de casa en casa a assetjar a totes ses al·lotes aquell tapinet; i que aquella an-e qui vendría bé, seria, sa qui sa casaría amb ell.
I hu va fer tenir ver. Ja va esser partit amb sos criats de casa en casa. Entraven allá on e-hi havía al·lotes, i los assetjaven es tapinet; pero cap en trobaven que li estigués bé.
Ja estaven cansats de tantes provatures, i ja hu volien deixar anar, quant arribaren davant ca-sa Mestra.
—¿Que entram aqui? damanaren es criats.
—No res, diu el Rei, entrem-hi; que sa pell ja ès des llop.
Hi entren.
—¿Quantes d’al·lotes teniu? diu el Rei.
—Una, diu sa Mestra.
I sorti Na Juanota.
—Hala, treu es peu, li digueren.
I sa biduina el tregué, i va esser un peu tan gros, tan disforjo, tan lleig, que ja no provaren si hi cabía dins es tapí.
No hi hauria cabut maldament l’haguessen escapsat un pam.
—¿Teniu altra al·lota? damana el Rei.
—No senyor, diu sa Mestra, mastegant fesols.
El Rei va conèixer que aquell no era un sí que no volíen que fos sí.
Estrengué de passos sa Mestra; i la dona no va tenir més remei que fer sortir de davall sa pastera Na Catalineta.
Quant la veren amb s’estel an es front, tota resplandent de bellesa i galania, el Rei i tots es qui l’acompanyaven s’embadaliren contemplant-la de cap a peus.
Li assetjaren es tapinet, i li va venir tan ben ajustat i avengut, que no era possible que l’haguessen fet per un altre peu.
—¡Ja ès ella! ¡ja ès ella! s’exclamá tot-hom, i el Rei es primer de tots.
El Rei va dir a Na Catalineta:
—No res, no’t mogues, i jo me’n vaig a menar tot s’acompanyament que’t correspòn com a esposa meua que has d’esser i al punt som aquí. Prepara lo que has de preparar.
¡Bon preparar tengué s’al·lotona!
Tot-d’una que el Rei se’n va esser anat, sa Mestra la torna fermar a sa pastera.
Enllestí i endiumenjá Na Juanota lo millor que va sebre; pero no va esser possible afeitar-li sa covota d’ase, perque de sa darrera vegada tenía es front ple de crosteres, i ses serres eren tan gruixades, que no hi hagué cap estisores a la casa que les volguessen taiar.
Lo que feren va esser encambuixar-li un vel ben espès, que li tapava sa cara i casi tot es còs.
Dins una estona se presenta’l Rei amb tot s’acompanyament, amb tota la Cort.
Sa Mestra pren per sa má Na Juanota, que pareixía, ni més ni pus, un bolic de pedassos, i diu:
—Senyor Rei, velat-aqui! en voler!
Vengué molt de nou a la Cort i sobre tot an el Rei que sa novía anás tan tapada.
—¿De què fretura aquest vel? damanava tot-hom.
—Ah! deia sa Mestra, fent estabetxos, ¡sabeu que es d’empegueïdora sa meua fieta! ¡No sería capaç de suportar ses mirades de tanta gernació! A l’hora d’ara ja li hauria agafat baticor. ¡Per amor de Deu no parleu de destapar-la!
El Rei, tan enamorat estava de sa que ell se creia tenir davant, que doná fe a sa Mestra.
Feu pujar sa tapada damunt sa mula que havíen menada aposta, amb un ensellament tot de plata i seda, ell se posá an es seu costat; i, acompanyats de tota la Cort, ja foren partits.
Aquell canet de ca-sa Mestra, que no trobava negú dins aquella casa que’l se mirás amb bon ui, en no esser Na Catalineta, i s’enfilarva per ella, i un amb s’altre se feien xicotines i afalagadures, quant va veure que’l Rei i la Cort partíen, i se creien dur-se’n Na Catalineta, i se’n duien Na Juanota, se posa a lladrar com un desesperat, correns darrera darrera: i, entre llatr i llatr, no s’aturava de dir:
—¡N’Estel d’or davall pastera! i ¡Na Cóva d’ase cualca en sella! ¡N’Estel d’or davall pastera! i ¡Na Cóva d’ase cualca en sella!
—¡Aquest dimoni de ca! deia sa Mestra. ¡Pegau-li!
—¡Pegau-li! deia sa tapada de damunt sa mula.
—¡Pegau-li! repetíen el Rei i es demés per seguir la voga.
Bé li pegaven i li deien ¡fora! pero ell, com més anava, més fort i més clar deia:
—¡N’Estel d’or davall pastera! i ¡Na Cóva d’ase cualca en sella!
Tant arribá a lladrar i acridar, que la gent posá atenció an aquelles paraules, i van a dir an el Rei lo que passa.
El Rei se malpensa, i diu:
—¡Que s’atur tot-hom!
I tot-hom s’aturá.
—¡Alse’t es vel! digué a sa tapada.
Sa tapada no’s bategava.
—¡Alse’t es vel, dic! cridá’l Rei, malpensant-se més i més, i treguent espires p’ets uis.
—¡Estic massa empegueïda! va dir ella amb una veu més llastimosa.
—¡Ja el t’alsaré jo! cridá’l Rei tot cremat.
Li pega tirada, es vel va caure en terra, i va aparèixer damunt sa mula, a la vista de tot-hom, Na Juanota, lletja i malfenta, amb sa covota d’ase, amb aquell esplet de serres tan reblides, tan goixades, tan llargarudes, tan enravanades, lo mateix de pues de porc singlar.
El Rei, davant aquell pas tan ferest, no’n va taiar pus. Enviá Na Juanota i sa mare a mal viatge, i torná arrera a cercar N’Estel d’or.
Es canet los mostrá a on era.
La desfermaren i tot-hom cridá:
—¡Això ès ella! ¡això ès ella!
La fan pujar damunt sa mula, el Rei se posa an es seu costat, partiren amb tota la Cort; arribaren an es palau real, la cosa ja estava a punt de pastora mía, i secasaren.
¿I que havía de succeïr?
Que se feren unes nosses de pinyol vermei i unes festes mai vistes i un ball vitenc de tot. I el Rei i N’Estel d’or visqueren una mala fi d’anys amb pau i alegría; i encara son vius si no son morts.
Manacor, juny de 1895.

Continue Reading

Es ca d’en Bua i es moix de’n Pejuli

Un dia, hora-baixet, es ca d’En Bua, sortí a fer quatre passes.
Passa per davora s’era d’En Pejuli, e-hi veu es moix i li diu:
—¡Hala, si anam a estirar-mos ses cames qualque poc!
—No hu haguesses dit! diu aquell. ¡Au!
Piquen de talons, i de d’allá.
—¿Que tant mateix tocarem pel? diu es moix.
—No hu sé que mos farem, diu es ca.
I encara no hu va haver dit, com zas! mou un coní; i ja li ha pitjat darrera, i nyip-nyep! nyip-nyep!
Es coní afina una soca d’uiastre que feia com una lloriguera, i s’hi afica com un llamp.
Es ca romangué empantanat.
Es moix pega enforinyada derrera es coní i ja hu crec que l’aplegá, i el va treure.
—Ja tenc per sopar, va dir.
—A, poc a poc, estimat! va dir es ca. En tot cas seré jo que en soparé. Es coní es meu!
—¿Teu, i que jo l’haja agafat? diu es moix. ¡Ca, homo! ¡Ja hi beurás fresc!
—Sabs que tens tu? Molta xerrera! diu es ca. ¿I tu éts cassador, ni’n fas olor? ¿No sabs tu que es coní es des qui’l mou i sa llebra des qui l’agafa?
—Jo lo que sé, diu es moix, que, si jo no trec es cuní, encara seria dins sa lloriguera.
Es ca, com veu allò, cremat de tot diu:
—Tu no vols amollar ni jo tampoc? Es tribunal mos ho haurá d’aclarir. Anem a Manacor!
—Ara mateix, respòn es moix! i ja son partits cap a Manacor.
Devers Ca-s’Ueu[14] troben un xot.
—Xot, diu es moix, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo?
—Perque éts tu, vendre! diu es xot.
I tots tres, camina camínarás.
Davora es Collet de Sa Punta troben un gall.
—Gall, li diu es ca, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo?
—Perque éts tu, vendre! diu es gall.
I tots quatre, hala qui hala, camí camí.
Quant foren devora Ca’n Vicens, ja comensava a fer fosca.
—Cavallers, diu es gall, jo no hi veig ja; no pas més envant.
Bé’l pregaren ets altres, pero no’l pogueren tòrser.
A la fi digueren:
—No res idò, anem a Ca’n Vicens a romandre, i demá ben damatí prendrem ets atapins.
Arriben a Ca’n Vicens, i senten que de dins deien:
—Jo’n tenc nou.
—Jo’n tenc deu.
—Jo’n tenc deu.
—Jo’n tenc nou.
Es ca va dir:
—Això son lladres que es reparteixen es doblers que han robats. Veureu quin retgiró se’n durán.
S’acosta a ses portes, toca i crida:
—¡Obriu p’el Rei!
Es lladres, quant sentiren allò, peguen bot, i, fent-se trons des doblers i de tot, fogiren com cent mil llamps; i ¡que s’havíen de girar darrera! Corregueren fins que pogueren tornar alè.
Mentres tant, es ca, es moix, es gall i es xot s’esclataven de riure de veure aquell pas.
Se’n entren dins la casa, troben damunt una taula un caramull d’or i plata, i dins sa cuina, damunt es fogons, una olla plena de carn i arròs que bollía a la vela.
—¡Quen diantre! diu es moix. Es ca pretén que es coní es seu, jo pretenc que es meu. Si’l duim an es tribunal, ni será meu ni seu, sinó d’ets animals de ploma que caplleven per allá. ¡Sabeu que val de més que’l tirem dins s’olla, i el mos menjarem tots plegats; i lo que ès estat, sia estat!
—Ben pensat! ¡ben pensat! s’exclamaren tots.
I ¿que fan ells? Escolen sa carn i s’arròs perque ja era cuit, tiren es coní dins s’olla amb so brou, e-hu tornen posar damunt es foc, i amb una exhalació va coure. Mesclaren arròs, carn i coní, s’hi abordaren, i se varen posar com tudons.
Llavò se repartiren es doblers, i se’n anaren a jeure.
Es moix se colgá dins es fogó, es gall damunt una represa que hi havia davora, es ca darrera sa porta, i es xot a la fresca a sa carrera.
Es lladres, cansats i morts de córrer, s’arribaren a aturar.
Quant varen haver reposat, un diu:
—¿I hem d’esser tap covarts, que no hem d’anar a veure si recuperam lo que hem perdut?
—No hu haguesses dit! s’exclamaren ets altres, i partiren.
Quant foren aprop de Ca’n Vicens, s’aturen tots.
Era que sa por los era tornada i no gosaven pasar envant.
A la fi un se revest de coratge, i diu:
—No res; voltros esperau-me, i jo aniré a pegar un aguait.
Fent tant poc renou com sabía, s’acosta a Ca’n Vicens. E-hi arriba; no repara es xot, empeny ses portes, veu que están en pes; obrí a poc a poc, entra. No senten una mosca, tot está a les fosques, no hi veuen dos dits lluny. Paupa qui paupa, entra dins sa cuina; per prendre un lluquet, s’acosta a sa represa, e-hi posa sa má. Encara no la hi va tenir, com es gall zas! amb una picada li treu un ui. Per no fer renou, va sufrir sense dir res, resolt a passar envant. Com ja tenía es lluquet, s’arramba an es fogó: veu dues cosetes que lluíen, se creu que son dues brasetes, e-hi afica es lluquet; i varen esser ets uis des moix, que va fer ¡¡¡fuu!!! i li clava a sa cara totes ses ungles de ses cames de davant i de darrera. L’homo no pogué aguantar pus, i hu dona a ses cames. Es ca s’hi aborda, i li devalla una anca, i a sa carrera es xot s’hi afua, i li pega una sucada tan feresta que li va rompre es budell cular.
Aquell malanat, ja hu crec, va caure de folondres més de mig mort, amb uns ais i uns gemecs lo més llastimosos. Així com pogué, se torna aixecar, i a estones de grapes, a estones coixetjant, s’acostá un poc an es seus compayons, que sentiren es gemecs i es sospirs, i s’hi arrambaren.
—¡Ai! deia ell. ¡Ai! ¡ai! ¡Som mort! ¡ja no’n faré pus!
—Pero ¿què ès estat? deien ets altres. Diga-mos què ès estat.
—¡Ai! deia ell. ¡Ai! Vos dic que som mort.
—¡Que has d’esser mort! ¡Massa tu meules granat encara! deien aquells. ¡Vaja! digue-mos que ès estat.
—¡Què ha d’esser estat! va dir ell. Som entrat; la casa estava a les fosques. M’acost a sa represa a veure si hi havia un lluquet, i n’hi he trobat un; pero també hi ha hagut un sabater, i amb sa lena m’ha tret un ui. Volía encendre es lluquet a dues brasetes que he vistes dins es fogó, i hi ha hagut un pentinador que m’ha posada sa cara com un llatze. Som fuit, per no colar la vida, i darrera sa porta hi hagut un ferrer, i m’encivella tal tenaiada, que m’ha davallada una anca; i per acabar-me d’aclotellar, a’s mig de sa carrera s’aborda un barber, xeringa amb ma, i m’ha enflocada tal xeringada, que m’ha romput es budell cular… ¡Ai! ¡ai! ¡ai! ¿No vos ho dic jo? Som mort, som mort.
Ets altres el se carregaren, i el se’n varen dur dins una còva d’una muntanya de per allá
Es gall ben damatí ja va haver acabada sa son; crida es moix, es ca i es xot, i bé de panxa i millor de bossa sén tornaren cadascú a ca-seua.
I jo me’n vaig venir amb un retalonet de formatge, i es moixos p’es camí, meu! meu! m’hi arribaren, i no me’n deixaran bocí.
Torre Nova, Joriol de 1895.

Continue Reading

En Martí Tacó

Això era un taconer que fogia de fam i de feina, i s’estimava més quatre festes seguides que un dia fener.
Havia nom Martí. Una vegada taconava defora, an es sol, i repará un bolic de mosques aficades a un capoll de figa seca que havía tirat.
Amb sa forma los encivella mansiula, i va veure que n’havía mortes quatre i baldades vuit.
—¿Així va això? diu ell. ¿Es a dir que amb un cop n’he morts quatre i baldats vuit? No vui jo fer pus feina. An el Rei vui anar a contar-ho.
Va vendre ses formes, sa sola, tots ets ormetjos de l’ofici; se compra un vestit nou, i tot mudat, ja va esser partit cap a ca’l Rei.
E-hi arriba, s’hi presenta, i li diu:
—Senyor Rei, vemet-aqui. Venc a fer-li a sebre que som un homo que m’anomèn Don Martín Tacón, que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho.
—¿Aquesta m’és vera? diu el Rei.
—Passa de vera! diu En Tacó.
—Idò a tu t’havía mester! diu el Rei.
—Estic a son manar! diu En Tacó.
El Rei lo endemá dematí el crida, el fa berenar, i li diu:
—E-hi ha un animalot com tres bous, que d’en tant en tant se’n entra dins la Ciutat; i no’s pot dir sa destrossa que’m fa. No sé es compte de gent que’m mata cad’any. Tot es meu poder no ha bastat per llevar-lo des mig; i, des que som rei, m’hi pec. Tu idò que éts tan valent, quedes encarregat da matar-lo; amb so ben entés que, si a’s vespre no l’has mort, te matarern a tu. Pren sa forsa que vulgues, i ja pots esser partit.
Vos assegur que En Tacó no’n tenia cap de riaia; pero no s’atreví a recapitolar, per por de sa por.
Després de pensar-hi bé, s’exclama:
—Morir per morir, m’estim més provar-me amb s’animal, i será lo que Deu voldrá.
Pren coranta soldats, i diu:
—¡En davant ses atxes!… ¡Allá on caplleva s’animalot tenim ses feines!
—Hala idò, digueren es soldats i partiren.
P’es camí li contaren ses proeses de s’animal, que amb cada brúfol tomava un homo d’esquena; i, en estar cansat d’engolir-se gent, com tenia una banyota de dues brasses a’s mig desfront, se’n hi duia ponxits nou o deu, per etzibar-los-se, en revenir-li sa talent.
En Tacó no hi veia de cap bolla des retgiró que duia.
Quant varen haver caminat un bon tros, entraren dins un pinar molt gran, que feia un pujol lluny; i digueren an En Tacó.
—Don Martín, veis aquell pujol?
—Si-fa! diu ell.
—Idò allá es s’animal! diuen es soldats.
Cop en sec senten uns bramuls lo més forts i esglaiadors.
—¡Ès ell! ¡ès ell! cridaren es soldats, i giraren en coa; i tots, ¡cametes me valguen!
Don Martín fogia amb ells tot-d’una. Llavò se returá, i diu:
—Pero ¡bestia de mí! ¿a on me’n vaig? A ca’l Rei per que’m matin? Ja vaI més esperar s’animal, i será lo que Deu voldrá!
S’animal havía sentida s’olor; duia rusca ferm, i havía arrancat de córrer cap an En Tacó. Se’n venía ben acanalat, amb set pams de boca uberta, i amb cada estravada, si feria un pi, el rompía en sec.
Don Martín, quant el se va veure damunt, prová de fogir; pero com més anava, més li reprenía s’animal. L’homo, perdut de tot, se posa darrera sa soca d’un pi. S’animal amb sa fua que duia, no’s pogué returar; amb sa banyota pega an aquella soca, i la s’hi aficá un forc i míg, i va romandre enrocat.
Don Martín se treu un guinavet, i ¡guinavetades a s’animal p’es pits i per sa panxa! Al punt el va tenir mort; li va rompre sa banyota amb una pedra.
Es soldats s’eren aturats damunt un turó, i se creien que es taconer ja era roegat i mig paït.
Assetsuaixí senten crits i crits. Tot-d’una no sabíen qui era. Des cap d’un poc, un diu:
—Que’m tiren d’una passa, si això no es Don Martín que mos crida!
Ell e-hu va esser.
Era partit correns, cridant-los com un desesperat.
—¡Veniu, veureu! deia ell. Veniu! que l’he mort! Veniu, i el veureu!
—¡Això no pot esser! deien es soldats, ¡no pot esser, Don Martín!
Tornaren arrera i anaren amb ell an es lloc de la feta, i trobaren s’animalot amb sa banyota rompuda, i tot guinavetetjat, dins una bassa de sang.
—¡Pero, Don Martín! s’exclamaven es soldats, ¿i com dimoni l’heu mort?
—L’he agafat per sa banyota, i bones ¡guinavetades! deia ell; i es soldats que s’exclamaven:
—¿I com dianxa teniu tant de pit i tant de braó?
—Si voltros no’m coneixeu! deia ell. ¡Si som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho.
Taiaren es caparrot a s’animal, per que el Rei el ves.
Don Martín el volgué dur, i el duia p’es tros de banyota que era quedat.
El Rei, quant el va veure, quedá amb sos cabeis drets.
Sa noticia s’escampá per tota la ciutat, tot-hom botava d’alegria, tots volien veure Don Martín, i el passetjaren amb triumf per plasses i per carrers.
I tot-hom que li deia:
—¡Pero, Don Martín! ¿i que sou vos que l’heu mort?
—¡Veiam, deia ell, si sereu voltros, cuques molles! ¡Ell no’m coneixeu no! ¡Si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
El Rei el carregá de dobles de vint.
Tant gros era es viatge, que li vengué ben just arribar a ca-seua.
Se posá a fer vida de senyor, i feia raig i roi per allá on passava.
—¡Es doblers! (deia ell, quant qualcú li aconseiava que no gastás tant). Ell les feren redons a posta per que redolin.
I no feia més que anar de festes i bauxes.
Així passá un parei d’anys.
I heu de creure i pensar que a sa ciutat a on el Rei estava, e-hi va comparèixer un altre animalot, més ferest que aquell primer, i que tenía set caps.
Es seu amagatai era un barranc molt fondo; i, en tenir fam, sortia, i se’n anava allá on veia que havía de fer més maig, i tot e-hu arregussava: homos, dones, al·lots, bestiar. No deixava res per vert. Cuantra ell no hi valíen armes, ni tropes, ni forces humanes.
Tota la ciutat era un dol.
El Rei, apurat de tot, fa fer unes dictes que es qui matás aquell drac, sa casaria amb sa seua fia.
Es drac feia tanta de feredat a tot-hom, que negú tengué pit per sortir a combatre amb ell.
Cap n’hi hagué que no s’afluixás de sa fia del Rei.
El Rei, veent que negú’s presentava, i de cada dia es drac feia més destrossa, s’esclama:
—No hi ha més remei que enviar a demanar Don Martín Tacón. Ell que ès tant valent, ell que matá s’altre, que mat aquest.
Dit i fet, envía un parei de criats a cercar-lo.
—Partiu ara mateix, digué, i no torneu que no’l meneu.
Es criats partiren, i cerca qui cerca Don Martín Tacón. A la fi l’arribaren a trobar.
—Don Martín, li digueren: el Rei vos envía a demanar.
—¿Que dimoni vol? diu ell.
—Anem amb noltros, i hu sabreu de sa seua boca, digueren es criats.
E-hi va; i el Rei, que l’esperava amb prou devoció, li digué:
—Si no te dic per que t’he enviat a demanar, no hu sabrás.
I li contá des drac, de sa molta de gent que matava, de tot lo que havíen provat per llevar-lo des mig, ses dictes que havíen fetes, que negú s’era presentat; i acabá per dir-li:
—T’he enviat a damanar per que tu que éts tan acorat, tu que matares s’altre, matis aquest. Si’l mates, te cases amb sa meua fia; si no’l mates a ell, ell ja se cuidará de matar-te a tu. Pren idò es soldats que vulgues, i parteix ara mateix.
En Tacó, quant senti aquestes comendassions, poreu pensar, romangué sense polsos. Llavò va rompre en flastomíes, i se posa a dir:
—¡Oh! ¡Mal no haguessen trobat es camí es criats que vengueren a cercar-me! ¡Mal no l’hagués trobat jo, quant vaig venir s’altra vegada! I ¿qui m’ha fet a mí matador d’animals ferosos? ¡Que vaig matar s’altre! ¡I com no l’havía de matar, si va quedar amb sa banyota aficada dins sa soca des pi? I si no té sa desgracia d’aficar-la-s’hi, ¿què n’hauría fet de sa meua còrpora? Lo que’n fará aquest drac… No, i diuen que té set caps per falta d’un.
I l’homo va prendre aquest cap de fil, i no hi va haver flastomía que no se tirás, fins que a la fi s’exclamá:
—Es conversar es per demés. No han d’esser ses paraules, sino ses obres que m’han de treure de dins es fanc. Qui té es ball, balla, i foris. Mal camí passar-lo prest, i lo que s’ha d’empenyorar, que se venga.
L’homo pren coranta soldats.
—¡Hala cap an es drac! digué, i es soldats, de males retranques ferm, partiren amb ell.
Quant foren un quartet lluny des barranc a on solía capllevar es drac, es soldats digueren:
—Don Martín! vet-allá es barranc. Seguiu camí camí, i no vos poreu perdre. A veure si tornau gendre del Rei.
—A poc a poc! diu En Tacó. Ell m’heu d’acompanyar!
—No será ver! diuen ells. Ja hem fet prou i massa de mostrar-vos es barranc.
—En que’l dimoni en pas, m’acompanyareu! s’exclamá En Tacó.
Mentres estaven amb aquestes, sentiren uns bramuls lo més esquerdats i aixordadors per sa part des barranc.
—¡Es drac! ¡es drac! cridaren es soldats, i giraren en coa, i fogiren carrera uberta.
En Tacó, sense sebre que’s feia, fogia també. Llavò se returá, i va dir:
—¡Pero bestia de mí! que he de fer de fogir? Si fuig des foc, m’he de tirar dins ses brases. Més en meresc; no m’ho hagués cercat. I sobre tot, d’homos covardos no se’n canten romansos. Cap an es drac s’ès dit! i será lo que Deu voldrá!
Encara no havía acabades aquestes paraules, quant li resplandiren dins es cap un parei de bramuls més forts i més aborronadors que’s primers.
Era que’s drac l’havía aglapit de dins es barranc, i se’n venía com la bala. Treia foc p’es caixals, i pegava uns brúfols que feien arrissar es cabeis.
En Tacó hu doná a ses cames; i vos assegur que, si no los remenava més aviat an es galindons, era perque no poria pus; pero es drac li reprenía cada vegada més.
L’homo, perdut de tot, afina un grandiós forn de cals, buit i ubert, i se posá a voltar-lo, i volta qui volta. Es drac desiara li arribava a sa roba i per ses anques, pero no’l poria aturar perque En Tacó feia s’espès tot quant sabía. Enrabiat de tot es drac, per trencar-li el devant i sortir-ne d’una vegada, pega fua i llongo tot dret. No pogué arribar a s’altra vorera, i cau dins es fondal.
En Tacó tot-d’una ja es partit a tirar-li pedres i pedres i més pedres; es drac s’enfilava per sa paret, pero era tan closa que no poria aferrar; i, sí aferrava qualque mica, tornava a caure, porque En Tacó no parava de fer-li ploure una calabruixada de pedres damunt. Tantes n’hi tirá, que l’arribá a estormeïr, i li va esclatar tot quants de caps tenía.
Parteix correns a veure si agafaria es coranta soldats, per donar-los sa bona nova.
Los va veure que fogien, i se posa a cridar-los com un desesperat.
Es soldats el sentiren, s’aturaren, i l’esperaren, dient:
—¡El dimoni ès Don Martín! ¡Ell ès ell que se’n vé! ¡Ja l’haurá mort! ¡ja hu veureu!
Quant Don Martín arribá i los ho digué, no s’ho poríen creure.
Per treure-se es gat des sac, se’n anaren an es forn de cals, i veren es drac estès i fet una coca.
Quedaren en sos cabeis drets.
En Tacó ja tornava esser tan fanfarró com sempre, i prou se guardá de dir que es drac fos caigut de desgracia dins es forn de cals.
—Pero, ¿que dimoni heu fet? deien es soldats.
—¿Que he fet? ¡L’he mort! diu En Tacó.
—Pero ¿com e-hu heu fet? li damanen es soldats.
—Ell m’ha envestit, diu En Tacó, i jo me som posat a tirar-li pedres, i n’hi he tirades fins que ha haguts aixamplats es potons.
—¡El dimoni sou! s’exclamaven es soldats tots admirats.
—Si voltros no’m coneixeu! tornava dir En Tacó. ¡Si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
Taiaren es set caps an es drac, los enfilaren a una corda, i En Tacó volgué presentar-se carregat amb s’enfilai an el Rei! i s’hi presentá.
El Rei no se’n poría avenir; no se’n poría avenir negú. Al punt la ciutat estigué alta, i tot-hom volía veure Don Martín, i no hi havía boca que no cridás ¡viva Don Martín!, i el passetjaren en triumf per totes ses plasses i carrers.
—¿I vos sou que heu mort es drac? li deien.
—¡Idò, veiès qui será si no som jo! deia ell. I ¡si no’m coneixeu! ¿Sabeu que sou voltros, tots plegats, per molt que vos arromangueu? ¡Quatre quigolles! ¡quatre paparrers! ¡quatre galines orbes! ¿Sabeu que’m pareixen? Formigues. Si vos posava ses mans damunt, no vos veurien pus. ¿I que no m’heu mirat bé? ¡Aquí hi ha pit qui no recula! ¡Si jo amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho! I si no, ¡que en venguen d’animalots amb banyotes a’s mig des front! ¡que en venguen de dracs amb set caps! ¡veiam si es temps de dir un pare nostro no serán tots benes!
I la gent que com el sentien parlar tan granat, no hi posaven cap dupte de que era més capaç de fer-ho que de dir-ho, i no s’aturaven de cridar ¡¡¡viva Don Martín!!! ¡¡¡vivaaa!!!
El Rei li digué:
—Paraula de Rei no pot mentir. Has mort es drac: t’has de casar amb sa meua fia.
—¡Ell que hu véssem! va dir En Tacó.
Lo endemá se casaren, se feren unes grans nosses i sarau per llarc; i tot-hom: Don Martín per aquí, i Don Martín per allá, i Don Martín per allá-dassá, i tot era Don Martín.
El Rei i sa seua fia no eren res devora ell.
Pero Don Martín era un homo tan estrambòtic, que fumava amb pipa, i treia foc amb una pedra foguera i esca; i dins es llit li pegava per fumar, i tot anava esca, i soiava es llansols, ses coixineres, i hu soiava tot.
Sa fia del Rei estava ben apurada, i no hi havía que dir-li res, perque sempre sortia amb aquestes:
—I a on me veniu? ¡I si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
Sa fia del Rei aguantà un parei de mesos, fins que no pogué pus, i hu conta a son pare que no hi havía qui hi habitás amb Don Martín.
—No res, va dir el Rei, després de pensar-hi una estoneta; el matarem. Anit mateix faré posar quatre soldats devall es llit, i quant roncará, sortirán, i l’enllestirán.
El Rei passa aquesta orde a quatre soldats.
Don Martín aquell dia se passetjava més inflat que un lleu amb ceba, i vos assegur que en duia de vent a sa flauta. Una doneta veia s’hi acosta i diu:
—¡Don Martín, escoltau! ¡escoltau, Don Martín!
Don Martín tant sols no s’hi girá.
Des cap d’una estona sa veieta, que li anava sogueu sogueu, li torna dir:
—¡Don Martín, escoltau per amor de Deu! ¡No hi som per mi! ¡E-hi som per vos, Don Martín!
—¡Que tant de martinetjar! diu ell. ¡Si no’m das compte a Deu, amb una cossa vos esbudellava! ¿No sabeu que jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho?
Aquella doneta calla, pren per un altre carrer, i fa de topar-lo, i se posa a dir-li:
—¡Don Martín, jo hi som p’es vostro bé! No vos enfadeu; ascoltau-me, per amor de Deu. Vos ne penedireu, si no m’escoltau; ¡mírau quina hora vos ho dic, Don Martín!
—¡Veiam que llamp voldrá aquest dimoni de dona! s’esclamá ell, i s’atura.
Aquella doneta li diu:
—Anit vos han de matar en estar adormit. E-hu sé des quatre soldats que d’orde del Rei s’han de posar davall es vostro llit; i, en sentir-vos roncar, vos han de fer botir es cap de damunt es coll!
Don Martín va prendre sa seua, i en lloc d’ajeure-se, s’asseu damunt es llit, i fuma qui fuma, i bones pipades; i venga esca i més esca.
—¿I ara no t’ajeurás? deia sa dona.
—¡Sabs que’n tenc de poca de jeguera! diu ell.
—Idò fes de tenir-ne, que ja ès ben hora! diu ella.
—¡Ell ès prest ferm! diu ell. ¡I si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
—Ja hu saben! contestava ella ben enfadada.
I ell xucla qui xucla, i venga esca i més esca, i crits i renou.
—Pero ¿i no veus que no deixes dormir una criatura? deia sa fia del Rei.
—¡I si jo m’anomèn Don Martín! deia ell.
—¿Don Martín? ¡Don carabassenc! diu ella.
—¿Que dius que farás? ¡Amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho, ¡alerta mosques! s’exclama En Tacó.
I no’l treien d’aquí, i com més anava, més estabeig movía.
Des cap d’un parei d’hores diu:
—Aqui dins e-hi qualcú. Jo sent alens.
—Deus sentir es teus i es meus, digué sa dona.
—Sent es teus i es meus i es d’altri! diu ell.
—¡Som noltros dos tot-sols, beneit! diu ella. ¡Es que somíes!
—Te dic que aquí dins e-hi ha qualcú! diu ell. ¿I ara no sents aquests alens?
Aquí un soldat digué an ets altres:
—No aleneu tan fort! que mos sent.
I alenaren tot lo més petit que saberen, per que no les sentissen poc ni gens.
Don Martín torná a sucar ets ais sobre que sentia alens, i sa fia del Rei que le hi negava.
A’s cap derrer ell diu:
—Encén es llum, i mirarem devall es llit.
—Jo no’m moc, digué ella.
—Ja’m mouré jo, diu ell.
Volta cama, encén es llum, alsa sa davantera, i me troba aquells quatre malanats, qui tremolaven com una fuia de poll.
—¡Re-cent mil llamps! digué ell. ¿I que feim aquí davall, no-ninguns, més que no-ninguns? ¿No hu deia jo que aquí dins e-hi havía qualcú?
—¡Don Martinet, misericordia! ¡misericordia, Don Martinet! li deien es soldats, plorant com a nins petits.
—¡No! deia ell. ¡No hi ha misericordia que hi valga! ¡Tots sou difunts!
—¡Don Martinet! deien ells. ¡Si no mos ho haguessen manat, no hu hauriem fet!
—¡Ah no! deia Don Martín. ¡Qui la’m fa, la’m paga! ¡De mí no s’escapen ni ses rates! ¡I si amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
A forsa de pregaries i més pregaries, de súpliques i més súpliques, per amor de Deu i per amor de sa Mare, deixa fugir aquells quatre malanats, que fogiren com cent mil diables.
El Rei, quant va sebre es pas, digué a sa seua fia:
—Fieta meua, aquest homo teu es el reverent dimoni. ¿Soia es llensols d’esca? Paciencia! ¿No hi ha qui li vaja en torn? Paciencia! ¿Li pega per fumar tota la santa nit? Paciencia! que tal quin ès l’haurem de sofrir.
Sa fia del Rei hu va fer aixi, i de llavò ensá va viure de lo més a pler amb Don Martín; i com son pare va esser mort, reinaren ells dos una mala fi d’anys amb molta de pau i concordia i alegría des seus vasalls; i encara son vius, si no son morts.
Palma, Maig de 1895.

Continue Reading

Sa fia des carboneret

Això era un carboner que tenia un fii, una fia casada i dues fadrines.
Un dia el Rei, cassant cassant, passa per davant sa barraca des carboner, i troba sa seua fia darrera, una fadrineta de setze anys, sa més galanxona, que havía nom Catalineta.
El Rei, com la va veure, va romandre embadatit, i li digué:
—Alabat sía Deu.
—Pera sempre, senyor Rei! diu s’al·lotona.
—¿Quina la fas? diu el Rei.
—Cuin damunt davall són, diu ella.
—¡Damunt davall són! s’esclama el Rei, i repará una sarria que feia embalum.
—¿Que hi ha dins aquella sarria? demaná.
—Xerrim baix, digué Na Catalineta.
—¡Xerrim baix! s’esclamá el Rei, sense que li ocorregués que poría esser allò i va dir:
—¿A on ès ton pare?
—A treure gent de ca-seua, diu ella.
—¿I ta mare? diu el Rei.
—A plorar es pler de l’any passat, respòn s’al·lota.
—¿I es teu germá? diu el Rei.
—A cassar. Deixa sa cassa que ha agafada, i du sa que no ha poguda agafar, diu ella.
El Rei quedá tot confús amb aquesta partida de coses que aquella pitxorina li havía enflocades.
—Dirás a ton pare que venga es vespre a veure’m, li digué i se’n aná.
Es vespre es carboner se presenta a ca’l Rei, i diu:
—Bona nit temga senyor Rei. ¿Está bonet? ¿Que vol de mí?
—Bo estic, gracies a Deu, diu el Rei. Som passat avui per sa teua barraca, i tens una fia més viva que una centena. Li he fetes un parei de preguntes, i m’ha respost d’una manera que m’ha deixat confús. M’ha dit que cuinava damunt davall són.
—Tenía raó, diu es carboner. Eren ciurons, que, quant s’olla bull, pugen i davallen, i un cop són damunt i un cop davall.
—¡El diantre ès aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit també que dins una sarria hi havía xerrim baix.
—Es ver! diu es carboner: e-hi havía s’altra fia despuiada, perque totes dues no més tenen un vesit; el duen un dia per hom; i sa qui no’l du, está dins sa sarria; i, en venir ningú estern, xerra baix, porque no se temin d’ella.
—¡El diantte es aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit llavò que tu eres a treure gent de ca-seua.
—Es ver, diu es carboner: era a treure rabassons.
—¡Sí que endevinava idò! diu el Rei. I llavò m’ha dit que sa mare era a plorar es pler de l’any passat.
—I massa que hi era! diu es carboner. Entany casárem una fia, i despuisahir se morí, al cel sía ella i tots los morts; i sa dona hi era, ja hu veu, per donar cap. I ella i noltros plorávem i ploram, es pler que l’any passat tenguérem des casament.
I es carboner va rompre en plors.
—No plores, digué el Rei. Deu ho ha fet, i ell sab que fa, i no pot errar. Una altra cosa que m’ha dita aquella polisseta, i ès sa que m’ha deixat més confús. M’ha dit que es seu germá era a cassar; i que deixava sa cassa que havía agafada, i duia sa que no havía poguda agafar… ¡A veure qui hu entén an això!
—Jo le hi diré, diu es carboner: era esplugar-se: deixava morts es pois que agafava, i duia damunt el còs tots es qui no havía poguts agafar.
—¡El diantre es aquesta al·lota! digué el Rei tot admirat. Mira, si no la puc confondre, m’he de casar amb ella.
I ¿que fa ell? Agafa tres ous, lo trenca dins un plat, los rebat una bona estona i diu an es carboneret:
—Jès! du aquests ous a sa teua fia. Que les pos, i tendrem aviram en casar-mos.
—¡Pobre fieta meua! ¿com n’ha de sortir d’aquesta? deia es carboneret quant se’n tornava a sa barraca.
E-hi arriba, conta es pas a sa fia, i ella s’exclama:
—D’això estau embarassat? Esperau, vereu.
Agafa unes quantes grapades de civada, la mol ben mòlta, i li diu:
—Jau aquesta farina. Duis-la an el Rei. Que la sembr, i tendrem civada per dar a s’aviram en casar-mos.
Es carboneret se’n hi va, va fer sa comanda de Na Catalina, i el Rei va quedar sense paraula.
Després de pensar-hi molt, pren un tros de roba, el fa bocins menuts menuts, com una ungla.
—Jès, li digué. Du-los a sa teua fia; que fassa es menudai per quant mos casem i tenguem cap infant.
—Pobre fieta meua! ¿com n’ha de sortir d’aquesta! deia es carboneret tot enfadat, quant se’n tornava a sa barraca.
E-hi arriba, dona a Na Catalineta sa comanda del Rei, i ella s’exclama:
—¿Això ès tot?
Agafa un parei d’ensenais, los esmenuca tot lo que pot, los dona a son pare, i li diu:
—Jau, duis-los an el Rei, i que’n fassa’s bres per un si a cas.
Ell ja ès partit cap a ca’l Rei, li dona sa comanda de Na Catalina, i el Rei ¡què havía de sebre respondre! Se posa pensa qui pensa, per veure com l’apuraría; i a la fi, pren un paner, i diu:
—Jès, du’l a sa teua fia, que l’umpli de riaies.
—¡Pobre fia meua! ¡aquesta vegada no’n surt! deia es carboneret, tornant-se’n a sa barraca. I amb so cap dins es paner se posava a fer ¡ja ja ja! riu que riu amb unes riaies lo més forsades; i ¡que havía d’omplir es paner! ¡Tant com es moix!
Tot-d’una que arriba i Na Catalineta el sent, li diu:
—¿D’això estau embarassat? Anau a agafar tres dotzenes d’aucellons. Los posau dins aquest paner, tapau damunt amb un pedás, vos n’anau a ca’l Rei, esperau que estiga entaula; li, entregau es paner de part meua, i que’l destap.
Es carboneret e-hu va fer així. Justament el Rei tenía una bona partida de convidats. Fa destapar es paner, surt aquell esbart d’aucellons, i uns, se tiren per dalt ses gerretes de s’aigo i es garrafs de ví, altres voletetjant feren plats i tassons; altres peguen per demunt es cap i ses espal·les des convidats; altres los freguen amb ses ales, front, galtes i oreies, i hi hagué qualque nas afavorit que se’n va dur més d’un quern de fitorades; i venguen esquitxos, i raigs, i rois, taques, i crits, i renou; i tot-hom no pogué estar que no esclafís de riure, i cuidaden a fer ui de riaies.
El Rei, apurat de tot, veent que sempre quedava davall, a forsa de sucar ets ais, se’n va treure una que se creia que havía de capturar sa carbonereta.
—No res, va dir a son pare. Diga-li que venga ni vestida ni sensa vestir, ni p’es camí ni fora camí, ni cualcant ni a peu.
—¡Pobre fia meua! ¡Aquesta vegada no’n surts! deia es carboneret, tot enfadat, tornant-se’n a sa barraca.
Quant e-hi va esser, i Na Catalina el sentí, li diu:
—¿D’això estau embarassat? Anau a Ses Planes[11], menau un boc muntanyenc, ben seuvatgí.
Son pare hi va, compra es boc, i le hi mena. Ella se desmuda, s’embolica un filacs, se posa damunt s’animal; i ja es partida cap a ca’l Rei.
Es boc, ja hu crec, feia bots i escaravits, i tot eren fues i xecalines. Assetsuaixí servava camí, assetsuaixí no’n servava; la tomava, ella s’hi tornava posar damunt; i la tornava tomar, i ella s’hi tornava posar.
De manera que ni anava vestida ni sensa vestir, ni p’es camí ni fora camí, ni cualcant ni a peu.
El Rei, com la va veure, digué:
—Paraula de Rei no pot mentir. No t’he poguda confondre; mos hem de casar.
—Ell que hu véssem, va dir ella.
—Aviat ho veurem, si Deu ho vol, diu el Rei. Però va amb uns pactes.
—¿Quins pactes son aquests? diu ella.
—Que no pots donar conseis a negú, diu el Rei.
Si’n dones cap, te’n haurás de tornar a sa barraca de ton pare.
—¿I no me’n he de porer dur res? diu ella.
—Vaja, per que no’t pugues queixar, te’n podrás dur una joia, diu el Rei.
—¿Una no més? ¿grossa o petita? diu ella.
—No res; sa que tu voldrás, diu el Rei.
Ella hi pensá una estoneta, i s’exclama:
—Feta está sa barrina.
Se casaren; el Rei tirá sa casa per sa finestra; e-hi hagué un ast i olla de lo més alt de punt, i es sarau que’s va fer no hu poren dir persones nades.
Des cap d’una mesada, aná a romandre a ca’l Rei un mahonès amb una ego.
—¿A on pos aquesta bistieta? digué.
—Dins s’estable, li varen respondre.
E-hi guaita, i hi veu un cavall, i diu:
—¿Que l’he de posar devora es cavall?
—Posau-le-hi, li varen dir.
I la hi posá.
Lo en demá matí s’ego va haver feta una pollina.
El Rei la volía, perque deia que, essent nada dins s’estable a on no hi havía altra bistia seua més que es cavall, per forsa l’havía d’haver feta es cavall.
—Pero ¡si hi havía s’ego des mahonès! li deien.
—No m’empatx de raons, deia ell. No m’heu de dir voltros a on ès el Carme ni el Sant Esperit. Jo no tenía altra bístia dins s’estable; ¿ès nada una pollina? Idò ès des cavall.
Es criats, com el veren tan encabotat, el dixaren anar.
Es mahonès aná també ben alerta a fer-li cuantra.
La Reina hu va sebre, i li mostra una bassa seca que hi havía allá aprop, i li diu:
—Anau-hi amb una canyeta i una ginya, i feis com que pescar. El Rei, en anar-se’n a sa cassada, en passará, i vos dirá: —¿Que feis? I heu de dir: —Pesc. —¿Que pescau? dirá ell. —Sardines, heu de dir vos. —¿Quin possible ès, dirá ell, sensa aigo a sa bassa, pescar-hi sardines? I vos: heu de dir: —Tant possible ès, sensa haver-hi aigo, agafar-hi sardines, com que un cavall fassa pollines.
Es mahonès seguí es consei de la Reina.
Passá el Rei per devora sa bassa, el veu amb sa canyeta i sa ginya lo mateix d’un pescador que espera una gran peixetada, i li diu:
—¿I ara que fas?
—Pesc! diu es mahonès.
—¿Que pesques? diu el Rei.
—Sardines! diu es mahonès.
—¡De tros de banc! diu el Rei. ¡No hi ha una gota d’aigo dins sa bassa, i hi vols agafar sardines! ¿quin possible ès que n’agafis cap?
—Tant possible ès, digué es mahonès, sensa haver-hi aigo agafar-hi sardines, com que un cavall fassa pollines.
El Rei va quedar taiat davant aquesta sortida, i per desfer-se d’aquells trumfos, digué:
—Anau a ca-meua, i menau-vos-ne s’ego i sa pollina i espitxau-vos més que de pressa cap a ca-vostra.
Es mahonès e-hu va fer així; i el Rei pensa entre sí mateix:
—Ja ès la Reina que li ha aconseiat que’m fés aquesta.
Gira en redó cap a ca-seua, i li diu:
—Ets tu. Negú pot esser més que tu.
—¿I ara? diu la Reina.
—Suara! diu el Rei. Has donat un consei an es mahonès: no hu pots negar.
—Le hi he donat per que no fesses s’injusticia de prendre-li sa pollina! diu la Reina.
—No m’empatx de raons! diu el Rei. L’has donat i no’l poríes donar. ¿Sabs quins son es pactes que’t vaig posar quant mos casarem?
—Sí! diu la Reina.
—Idò te’n pots anar en voler! diu el Rei.
—¿Que no porem dinar abans? diu la Reina.
—No res idò, diu el Rei: dinarem, i llavò te’n anirás.
Dinaren, i sa traidora li dona dormissons.
Quant el tengué ben adormit, fa enganxar es cotxo, le hi posa de dins, i dona orde de partir cap a sa barraca de son pare.
Al punt e-hi foren; i feu posar el Rei damunt es caramull de sa carbonissa.
Ses teranyines de sa canyissada li pegaven per sa cara.
El Rei se despert, i quant se va veure allá davall, se creia somiar.
—¿A on me trob? digué ¿Que somii o estic despert?
—No somíes no, digué Na Catalineta. Ets a ca mon pare. Es pactes eren que, si me’n havía d’anar de tu, me’n podría dur sa joia que volgués. I bé he mirat, però cap joia he vista dins ca-teua com tu; cap n’he vista que m’agradás tant. Per això te’n he duit.
Quant el Rei la sentí, digué:
—Lo que ès estat, siga estat: tornem-mos-ne a ca-meua, i dona tots es conseis que vuies, mentres sien bons.
E-hu feren així, i visqueren amb molta pau i concordia una mala fi d’any; i encara son vius, si no son morts.
Santa Sirga, Setembre de 1889.

Continue Reading

S’hermosura del mon

Això era un rei cristiá i un senyor moro, amics corals ferm.
Un dia se’n anaren a cassar.
uant tornaven, a’s vespre, veuen una d’oneta veia que filava, amb un llum penjat an es nas.
—¿Que li tir? digué el Rei.
—No li tireu, digué es moro.
El Rei era d’un geni, que, en pensar-la, l’havia de fer, i no pogué estar pus: apunta a sa véia, li despara sa fletxa, li toma mig pam de nas, i es llum li va caure, i tots es copinyats li soiá.
Aquella véia era fada, i més maleïda que foc, i tot-d’una digué:
—Per fat i fat, que la mía mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sía ver i veritat: que es qui m’ha tirada aquesta fletxa, no tenga conort fins que haja trobada s’Hermosura del mon.
El Rei tot-d’una se posá trist i funest i engronyat. Res e-hi havía que li das pler.
—Si no anam a cercar s’Hermosura del mon, está fet de mí, digué lo endemá an es senyor moro.
—Ara mateix, s’esclama aquest; i partiren totd’una.
Camina caminarás, sa nit los agafa devora un pinar.
Veren un pi molt gros, i resolgueren ajocar-s’hi devall.
Per no tenir un denou, varen compondre que mitja nit per hom un vel·laría i s’altre dormiría.
Es moro vel·la primer, i sentí, quant el Rei ja dormía com un tió, una áliga que demunt es pi feia unes riaies sa cosa més fresca, i ets aligatons que deien:
—Ma mare, ¿que teniu?
—No hu heu mester sebre!
—Digau-mos-ho!
—Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem.
—Idò reia perque aquí baix e-hi ha un rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon.
—¿Que la trobarán?
—Jo no hu sé.
—¿I qui hu sab?
—Una germana meua que está dins un altre pinar.
Es senyor moro les se posá bé dins es cap an aquestes paraules. A mitja nit crida el Rei, fa sa seua dormida, i lo en dema dematí partiren altra volta de d’allá.
Camina caminanás, sa nit los agafa baix d’unes muntanyes molt aspres, devora un pinar. Veren aprop un pi molt gros.
—¿Que mos hi ajocam? dígué es senyor moro.
—Ajoquem-mos-hi digué el Rei.
I així hu varen fer.
Es moro s’oferí a vel·lar fins a mitja nit, i el Rei se’n alegrá molt perque estava cansat i mort, i tenía una sòn que el roegava. S’ajegué, i al punt dormí més arreu que un seuló.
Dins una estona es senyor moro sentí unes riaies sa cosa més fresca damunt aquell pi.
Era una áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li:
—Ma mare, ¿que teniu, tant de riure?
—No hu heu mester sebre!
—Digau-mos-ho!
—Qui parlará o motará un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem n i motarem!
—Idò reia tant perque aquí baix e-hi ha el Rei cristiá i un senyor moro amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon. Per trobar-la, han de passar aquestes muntanyes; i menen un cavall per hom; i per passar-les, no hi valen cavalls, sino unes bones cames.
—I en haver-les passades ¿que la trobarán?
—Jo no hu sé.
—I ¿qui hu sab?
—Una germana meua que está dins un altre pinar.
També les se posá bé dins es cap an aquestes paraules es senyor moro. A les dotze cridá el Rei, i va fer sa seua dormida fins a sortida de sol.
Se desxondí, i digué:
—An es meu entendre, s’Hermosura ha d’esser derrera aquestes muntanyes.
—Pero ¡n’hauríem de deixar es cavalls!
—Los fermarem a un pi.
Los hi fermaren, i tot-d’una partiren costa amunt. Aquesta es teua, aquesta es meua, enfilant-se per penyals i timbes, aferrats per mates i carritxeres, arribaren a sa cucuia, i devallaren s’altre tombant.
Ja va esser fosc com foren abaix, i tot era pinar.
Es moro afina un pi gros, i diu an el Rei.
—¿Que hi feim sa nit devall?
—Si-fa.
—Vel·laré jo primer, ¿no es ver?
—Ja hu has dit s’exclamá el Rei, i tutup s’ajeu; i al punt va fer uns roncos que el sentíen d’un quart lluny.
Es moro no’n tenía tanta de sòn.
Esperava cosa d’aquell pi.
Dins una estona comesá a sentir riaies i més riaies, fresques de tot.
Era un áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li:
—Pero, ma mare, ¿que teniu, tant de riure?
—No es conte vostro!
—Digau-mos-ho!
—Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem!
—Idò reia tant perque aquí baix e-hi ha el Rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hemosura del mon, que es dins aquell castell de s’entrelluu.
—¿I qui es s’Hermosura del mon?
—¡Ah fiis meus!, Es una fadrineta de setze anys, sa cosa més hermosa, garrida i agraciada que s’haja vista mai. Es senyor d’aquest castell es son pare, i n’está tan gelós, que, per que no la hi prenguen, la té tancada dins sa torre més alta i més forta. An aquesta torre hi entren per un portalet que se tanca amb una porta de ferro amb set forraiats; i no té més que un parei de finestres amunt de tot i llavò sa terrada, voltada d’un empit ben alt.
—¿No hi pot guaitar per demunt aquest empit s’Hermosura del mon?
—¡Que ha de poder guaitar, en no esser el cel!
—Idò ¿com l’han de trobar aquest Rei cristiá i aquest senyor moro?
—Per trobar-la no hi ha més que un camí; fer un canti d’or; que el Rei s’hi pos de dins, i es senyor moro, que’l passeig per devora es castell, cridant: —¡Qui’m compra aquest canti d’or! ¡qui’m compra aquest canti d’or! Si ella el sent, voldrá es canti. Demanará a son pare que le hi compr. Son pare le hi comprará, per tenir-la contenta i le hi fará pujar. Ella, en esser tota sola, el destapará, i hi afinará el Rei. Si vol fogir amb ell, se podrán amollar nuant llensols amb llensols, i fermant un cap a una de ses puntes que té sa torre demunt de tot.
—¿I que fará el Rei, si s’Hermosura del mon vol fogir amb ell?
—Fogirán, i se casarán.
—¿Que tendraán infants?
—Sí, una partida; però es primer…
—¿Que fará es primer?
—Tendrá una serpent dins es cap. Es cap comensará a inflar-se; i, si no le hi taien, sortirá sa serpent, i se menjará el Rei, la Reina i tot-hom qui trobará.
Podeu fer comptes quins uis devía badar es senyor moro com sentía tot allò. Lo que més l’apurava era haver de tornar un tros de pedra mabre, si parlava ni motava a ningú de totes aquelles coses.
A mitja nit crida el Rei, i ell va fer sa seua dormida.
Se despertá sol sortint, i diu:
—¿Voleu que trobem s’Hermosura del mon?
—Com més prest, millor.
—Idò jurau-me que no’m demanareu es per que de res que vos diga, i la trobarem.
—T’ho jur.
—Idò mirau, anem a ca un argenter a comanar un canti d’or.
E-hi anaren. Es senyor moro doná ses mides, va dir així com havía d’estar.
S’argenter los ho va fer.
Quant tengueren es canti, se’n van cap an es castell. No n’eren gaire enfora, i es senyor moro diu an el Rei.
—S’Hermosura del mon es dins una torre d’aquest castell. Per entrar-hi i dur-la-vos-ne, vos heu de posar dins aquest canti, i deixau-me fer a mí. Ses vostres feines serán no badar boca ni moure-vos per res, fins que vos trobeu dins aquella torre tot sol amb s’Hermosura del mon.
El Rei se posa dins es canti, es senyor moro el tapa ben tapat; el se carrega, s’acosta an es castell i ja es partit a voltar-lo, crida qui crida:
—¡Qui’m compra aquest canti d’or! ¡hala qui’l me compra!
S’Hermosura del mon sent aquesta veu una i una altra vegada.
—¡Un canti d’or! diu ella. ¡O que deu esser de preciós! ¡O que m’agradaría!
Crida una criada i li diu:
—¡Ves a dir a mon pare que per amor de Deu me compr aquest canti d’or que passetgen!
Sa criada hi va; son pare, per no fer fellona aquella fia seua tan volguda, el compra, i le hi fa pujar.
—¡O que ès de feixuc deien es criats quant le hi pujaven. ¡Quina joia més bufarella!
Es canti estava tapat, ningú’s sospita de res.
L’entraren dins sa cambra a on era s’Hermosura del mon, i le hi deixaren.
I ella se posá a mirar-lo-se de prim compte.
¡O que le hi trobava de garrit i preciós!
No sabía que li passava. I el se mirava, i el se tornava mirar, i se cuidava a treure ets uis.
Li afiná sa tapadora, que clovía de lo millor, i destapa.
Mira de dins, i hi troba… el Rei cristiá.
Poreu fer comptes quin retgiró se’n degué dur.
La pobreta queda sensa polsos, i se va haver de seure.
El Rei pegá bot, i ja va esser fora des canti.
—No tengues ansia de res, li digué ell. No tengues por jo no’t vui fer res que’t desagrat. Te dic que no tengues por de res.
La dona veentlo tant admetent, tan compost i tan remirat, se va tranquilisar, i aviat es retgiró li va esser espassat.
El Rei com la veia tan jove, tan atxaravida, tan gallarda, tota resplandent de gracia i d’hermosura, ¡sabeu que hi estava d’embabaiat, contemplant-la de cap a peus! Ell no pipelletjava ni alenava casi casi.
Tot-dos llavò s’explicaren, i resultá que, si cotent estava el Rei de haver-la trobada dins sa torre, més contenta estava ella d’haver-lo trobat dins es canti.
Pensaren a veure com s’ho faríen per fogir, i digueren:
—Lo millor será nuar llensols amb llensols fins que mos bastin per arribar a baix de sa torre, i anit, quant tot-hom des castell dormirá, mos amollarem.
Arribá es vespre, se va fer mitja nit. Tot-hom ja dormia dins es castell.
El Rei i s’Hermosura del mon ja teníen es llensols nuats, miraren si arribaven en terra, n’hi varen haver d’afegir un parei més; fermaren un cap a una de ses puntes més gruixades que feia sa torre a lo més amunt de tot; i per-avall s’ha dit. A’s temps de dir tres pare-nostros ja foren a baix.
Es senyor moro los hi esperava, i tots tres e-hu donaren a ses cames.
Lo endemá de matí, es sol alt, varen esser a s’altra banda d’aquelles muntanyes, trobaren es cavalls fermats, s’hi posaren demunt, i de d’allá cap a ca’l Rei.
El Rei ja tenía alegría; ja havía trobada s’Hermosura del mon.
Arribaren, se varen casar, se feren unes nosses de pinyol vermei; i unes festes mai vistes.
Des cap d’un any i un dia la Reina tengué un nin.
A’s primer diumenge que vengué, es senyor moro, que encara no s’era mogut de la Cort de ses nosses ensá, digué an el Rei i a tots es demés:
—Anau a missa, i jo ja guardaré s’infant i sa mare.
Se’n hi anaren. S’infant estava dins es bres, i es senyor moro li nota que’s cap s’inflava, i que ja era partit a crivellar-se.
Recordant-se de ses paraules de s’áliga, se destira de s’espasa, i li taia es cap que redolá p’en terra.
La Reina el va veure de dins es llit, i podeu fer comptes quin crit degué pegar, quin esglai degué prendre i quin plors degué fer.
Al punt el Rei torna de missa, i troba s’infant sensa cap i coll, i la Reina que no la podíen retornar.
Es senyor moro confessá que era ell que havía taiat aquell cap, i el Rei digué:
—Qui mata, ha de morir.
I condamná a mort es senyor moro.
El pugen a la forca, i d’allá dalt demana una gracia, sa gracia de poder contar es com i es perque havía taiat es cap de s’infant.
El Rei la hi concedí, i comensá aquest cap de fil.
—A cercar s’Hermosura del mon mos n’anárem el Rei i jo. Romanguérem es primer vespre devall un pi; i mentres el Rei dormía, i jo vel·lava, vaig sentir riure una áliga dalt es pi i que contava an es seus aligatons lo que noltros dos anavem a cercar.
Quant va haver dit això, es peus i ses cames li tornaren de pedra mabre.
El Rei se’n va temer, i diu:
—No contis pus.
Pero ell no pogué aturar-se, i continuá:
—Es segon vespre romanguérem devall un altre pi; i, quant el Rei dormía i jo vel·lava, vaig sentir riure una altra áliga, i que contava an ets seus aligatons que noltros, per trobar s’Hermosura del mon, hauríem de passar unes muntanyes que hi havia allá devora.
Quant va haver dit això, li tornaren de pedra mabre ses cuixes i sa cinta.
—No contis pus! deia el Rei, veent allò.
—Que no coi pus! cridava tot-hom.
Pero ell no podía aturar-se, i continuá:
—Es tercer vespre romanguérem devall un altre pi, i jo vel·lava; vaig sentir una altra áliga riure i que contava an es seus aligatons que s’Hermosura del mon estava tancada dins un castell; que, per trobar-la, s’havía de fer un canti d’or, i el Rei s’hi havía de posar de dins; i que, si es senyor des castell comprava es canti per s’Hermosura, aquesta hi trobaría el Rei, i el Rei hi se’n podría dur i casar-se amb ella; i des cap d’un any tendríen un infant; i que es cap de s’infant s’inflaria; i si no le hi taiaven, sortiría una serpent, i se menjaría el Rei, la Reina i tothom de la Ciutat. Amb lo que aquella áliga va dir; trobarem s’Hermosura del mon; el Rei s’hi casa, tengueren un infant.
Tot-hom era a missa i jo’l guardava, i vaig veure que es seu capet s’inflava i anava a crivellar-se. Per salvar-vos sa vida a tots, li vaig taiar aquest cap, i per això m’han condamnat a mort.
Quant va esser aquí, no pogué dir res pus, ja tenía de pedra mabre es ventre i es pits, es brassos, es coll i es cap.
No més li quedava viva sa llengo, i de pedra torná també mateix tot-d’una que va haver acabada sa derrera paraula.
Havía parlat i motat sobre lo que ses tres áligues havien dit damunt es pi an es seus aligatons, i per això era tornat un tros de pedra mabre.
El Rei, la Reina i tot es poble romperen en plors devant aquell cas tan aborronador, i no hi havia qui los pogués aconhortar.
Tot amb u se sent una veu que crida:
—¡Ah idò! Ja hi tornarán a tomar mig pam de nas a una dona de bé! ¡Més se’n mereixen!
Era una jaia ruada i mostatxuda i amb sa pinya escapsada; era aquella véia fada que’l Rei li havia feta s’endemesa de desparar-li an es nas.
La gent l’enrevoltá, se posaren a preguntar-la, li varen treure una partida de paraules que li hauría valgut més no dir, van a contar-ho tot an el Rei, el Rei la fa comparèixer, i li diu:
—Tu que has pres aqueix greix de veure-mos plorar a tots, fé que aquest malanat no sía pus un tros de pedra mabre. Si no hu fas, te fermarán a ses coues de quatre cavalls i cadascú prendrá p’es seu vent, rossegant es tros que se’n duga de sa teua còrpora.
Quant sa jaia sentí allò, va perdre ses riaies de tot.
Se posa cabila qui cabila, i des cap d’una estona diu:
—Que fassen un caramull de llenya fins a tapar es tròs de pedra mabre i que li peguin foc. Al punt som aquí.
—¡Uei! digué el Rei. Tu no’t mourás d’aquí que’s meu amic no sía tornat de carn i os. Digués què ès i a on e-hu tens i t’ho durán.
—Idò, digué sa jáia, que vagen a ca-meua, que òbriguen sa caixa: e-hi ha una redoma, i que la duguen.
Mentres e-hi anaven, es caramull de llenya ja era alt ferm, i li pegaren foc.
Al punt va fer una flamada com un campanar.
Dugueren sa redoma a sa jaia.
De dins e-hi havía es tros de nas que’l Rei li havía tomat, i se conservava fresc, com si fos tomat de l’hora.
Sa jaia demana:
—¿Están ablamats ja es tions?
E-hu miraren i hi varen estar.
I que fa ella? Tira sa redoma dins aquella foqueteria, i va fer un tro que tirá tot-hom d’esquena i va rompre tots es vidres de la ciutat.
De sa gran calivera no més queda un munt de cendra; i es senyor moro, sá i bo, com si res fos estat, en sortí, i se’n aná a donar un abrás an el Rei.
No’s pot dir s’alegría que tengué tot-hom, i se va armar un sarau de los cent mil diantres per celebrar aquella feta.
I el Rei i s’Hermosura del mon volgueren donar an es senyor moro un premi ben gros per tant i tant com havia fet per ells i per tots es seus vasalls. Conseguiren que se convertís, el feren sa segona persona de tot es reinat, i el casaren amb una de ses al·lotes més avengudes, més garrides, nobles i riques que se porien trobar; i tots plegats varen viure contents i alegres fins que se moriren.
I al cel mos vegem tots plegats. Amen.
Torre Nova, abril de 1895.

Continue Reading

Un festetjador

Això era una mare que tenía un fii, bajoca de tot, que havía nom Pere.
Ja havía doblegats es trenta, i no era estat capaç mai d’escometre cap al·lota.
Sa mare li arribá a dir.
—¡Hauríes de veure si vas a festetjar, qualque poc!
—¡Si jo no sé que tenc de dir! va respondre ell.
—Mira, digué sa mare des cap d’un parei de dies, ses raons sien acabades; a festetjar has d’anar, surta d’allá on surta!
—¿I a on voleu que vaja? diu ell.
—¡Bon re-cotri! diu ella. Ves a Na María-Aina des fil.
Na María-Aina des fil era fia d’una que per temps era estada veinada seua.
—¿I que li he de dir? demana En Pere.
—¡Foi, que li has de dir! diu sa mare. Tot-d’una convé que digues: ¿com va? ¿que li pegau a seure?
En Pere se’n va a ca-Na María-Aina un diumenge a’s cap vespre, i la troba an es portal amb sa mare, que se’n anaven a l’esglesia.
—¿Com va? digué s’aubarcoc. ¿Que li pegau a seure?
—¿No hu veus tu si seim o si estam dretes? digué Na María-Aina, i li girá s’esquena, i partiren totes dues, rodaren clau, i se’n anaren cap a l’esglesia. En Pere va quedar a’s mig des carrer com es gat d’En Para-canyes, fins que a la fi se’n torná a ca-seua.
—¿Com ès anat? li demaná sa mare.
—Malament, digué ell; i li contá es pas.
—Idò en tornar-hi, digué ella, has de dir: festgem, festgem.
—Ja hu diré idò, s’esclama En Pere.
Des cap d’un parei de dies, se’n hi va; i justament Na María-Aina tengué son pare mort, i trobá sa casa plena de gent, plorant o fent una cara ben trista.
Afina Na María-Aina asseguda a una cadira, que tenía ets uis com a tomátigues de plorar.
S’hi acosta i li diu:
—Festetgem, festetgem.
—¡Ah tros de bestia! se va esclamar tot-hom. ¿Amb so mort còs present, amb sa pena i trastorn d’aquesta casa, vens a cercar festetjaments? ¡Treislo defora! ¡treis-lo defora!
I le hi varen treure amb caixes destrempades.
L’homo se’n torna a ca-seua i sa mare li demana:
—¿Com ès anat?
—Malarnent, digué ell; i li contá es pas.
Sa mare, quant el sent, li diu:
—Idò havíes de dir: al cel lo vegem.
—Ja hu sabré per un altre pic, va respondre ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament los troba que feien matanses, i comensaven a desxuiar es porc.
—Ave María Puríssima! diu En Pere de damumt es portal.
—Concebuda sens mácula! li varen respondre.
L’homo se mira una mica es porc, i diu:
—Al cel lo vegem.
—¡Es porc vols veure‚ al cel, tros de banc? s’ excrema tota cremada sa mare de Na María-Aina. Si no’n dus més de fresques, te’n pots tornar per allá on éts vengut.
En Pere no tengué més remei que fer-ho així.
—¿Com ès anat? li demaná sa mare.
—Malament, va respondre ell; i conta es pas.
Sa mare li digué:
—Havías de dir ¡molts i grossos!
—Ja hu sabré per un altre pic; va dir ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament troba Na Maria-Aina! que li curaven un bony que li era sortit an es clotell.
—Ave María Puríssima! digué, i entrá.
—Concebuda sens mácula! li contestaren.
—¡Molts i grossos! digué ell, mirant-se la feta.
—¡Un tot sol casi m’ha morta, s’exclama ella, i tu demanarás que me’n venguen molts i grossos? ¡Bestia més que bestia! ¡sortim d’aquí dins, abans de més raons!
En Pere, se’n va haver d’anar com un ca atupat, amb sa coa a’s mig de ses cames.
—¿Com ès anat? li demaná sa mare.
—¿Com ha d’esser anat? ¡Malament! digué ell; i contá es pas.
Sa mare, quant el sent, se va treure aquesta:
—Idò havíes de dir: que s’assec i no reverdesca.
—Ja hu sabré per un altre pic, s’exclamá ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament troba Na María-Aina que sembrava un claveller.
—Que s’assec, i no reverdesca! digué En Pere, tot-d’una que la veu.
—¿Que ja el tornam tenir a s’alicorn a dir bajanades i a fer nosa? digué ella tota plena de malicia. ¡Arruix! ¡passa fora, ca pelut!
I En Pere no tengué més remei que anar-se’n.
—¿Com ès anat? li demaná sa mare, quant el va veure.
—Malament, digué ell; i li contá es pas.
Sa mare se destirá d’aquesta:
—Idò havíes de dir: brui per defora i rel per de dins.
—Ja hu sabré per un altre pic, s’exclamá ell.
Des cap d’una mesada hi torna.
Justament troba Na María-Aina que li treien una espina de garanyoner que s’havia aficada ben endins a un peu, i li feien un mal que no era suftidor.
—Brui per defora i rel per dedins! digué En Pere tot-d’una que entrá, i va haver vista la feta.
Quant el sentiren, s’afuaren a ell; li varen dir ses mil llástimes, li feren ses galtes vermeies de galtades i l’acompanyaren fins devora ca-seua amb dues vergues de bou, i amb cada cimada li feien fer volta redona.
De s’atupada va haver de jeure vuit dies, i li espassaren de tot ses ganes de tornar a festetjar; i, en veure casa d’al·lotes, voltava.
Gat escaldat d’aigo freda tem.
Manacor, desembre de 1889.

Continue Reading
Close Menu