Això era un homo que tenía una pollina, una cusseta i un jardinet. Era molt afectat de pescar; però sempre duia es frare, vui dir, no tocava escata mai. Un dia agafà un peixet lo més airós i garrit; i, quant li treia s’am, sentí que deia: —¡No’m menges, si vols estar bé! ¡No’m menjes, si vols estar bé! —¡Ves si’t tiraré, tant com m’has costat! digué aquell homo. —No m’has de tirar; diu es peix. M’has de rentar amb aigo dolsa, ben rentat. La mitat d’aquesta aigo l’has de tirar a ses rebranques des portal de ca-teua; s’altre mitat l’has de posar dins dues ampolletes, i guarda-les ben guardades. De mí n’has de fer tres bocins: es cap done’l a sa dòna, es còs a sa pollina, i sa cova a sa cussa. Aquell homo hu va fer així; i heu de creure i pensar que de cada rebranca des portal va sortir una espasa de tan bon trempe, que taiava un cabei a l’aire, i s’hi poríen mirar de tan lluenta que era; i des cap d’una temporadeta sa dòna tengué dos bessonets; tant consemblants, que qui’n veia un, veia s’altre; i sa pollina dos cavallets rotjos, tant consemblants també, que qui’n veia un, veia s’altre, tant s’assemblaven; i sa cussa dos quissons, i també qui en veia un, veia s’altre, de tan que s’assemblaven. Es dos bessons se feren grans, i eren lo més ben plantats i més vius que una centella. Un havía nom Juan, s’altre Bernat. Es dos cavallets i es dos quissons se feren grossos de tot. Valíen uis per mirar; i tant per córrer, com a forsa com a brega, no hi havía qui los fés arreconar. En Juan i En Bernat en teníen un per-hom. Son pare estava tot alabat amb tan bona nescia. Un dia treu ses dues ampolletes d’aquella aigo, i diu an En Juan i an En Bernat: —Jau això. A ningú pot pertocar millor que a voltros. Mentres estiguen estil·lades, com ara, serà senya que vos duis bé; tot-d’una que s’embuiaràn, serà que vos diu malament. En Juan un dia alsa es cap, i diu an En Bernat. —Me’n vaig a cercar el món; Te’deix sa meua ampolleta. Quant la veges que s’embui, ja sabràs que significa. A reveure! Pren sa seua espasa, se posa damunt es seu cavall, crida’s seu ca, i toca soletes. Camina caminaràs, des cap d’una partida de díes se’n entra dins un barranc molt fondo i estret, i assetsuaixí sent un plant tendre i viu, que xapava es cor. Camina un poc més, i troba fermada a un uiastre, una fadrineta d’una quinzena d’anys, gallardíssima, amb una cara com un sol, amb uns cabeis rossos, que li pegaven més avall des genois. L’homo va romandre sense polsos, boca closa, però amb sos uis…

Això eren tres germanes fadrines, sense pare ni mare. Sa major havía nom Margalida, sa segona Antonina, sa darrera Espardenyeta, que anava encara a costura. Per anar-hi, havía de passar per davant ca’l Rei; i sempre el trobava guaitant p’es balcó. —Bon dia tenga, senyor Rei, deia ella. —Bon dia, Espardenyeta, deia ell. I a on vas? —A costureta! li contestava. Com s’al·lotona era una pintura, blanca i vermeia, amb uns cabeis rossos rossos, que li pegaven casi p’es talons, i era més viva que una centella, ja hu crec qne el Rei la se mirava ben arreu, com a fadrí que era i ben casador que anava. Se va entre-sentir quina era sa seua costura, i fa de veure sa Mestra. —Senyora Mestra, li diu, vui fer por an Espardanyeta, perque sempre que passa per davant sa casa i me veu, com que se’n riga de mí. Me pareix més pòlissa que una geneta. —E-hu ès molt, digué sa Mestra. —No res, diu el Rei. Jo m’amagaré un dia damunt es vostro sòtil. La hi enviareu amb una escusa o s’altra; i veureu quin retgiró se’n durà, i si los hi davallarà an els escalons de quatre en quatre. —¿Justament li ha de fer aquesta? diu sa Mestra. —Justament! Paraula de Rei no pot mentir! contestà ell. Sa Mestra, perque era el Rei, no li gosà contradir. Ell un dia s’hi presenta ben dematinet. Se’n puja dalt es sòtil, se vest de negre, s’emmascara bé sa cara, se posa a un recó; i espera qui espera. Arriba N’Espardenyeta a costura. —Ves allà dalt, diu sa Mestra, a davaliar ses tisores. Son damunt sa caixa. Ella hi puja, botant botant. Tot just quant agafa ses tisores, el Rei li pega fua; però sa polisseta gira en redó, pren escala, i amb quatre bots ja ès abaix. —¡Senyora mestra, aquí dalt e-hi ha negres! digué alenant ben espès i tota retgirada. Sa Mestra va fer en desintès. Lo en demà dematí, quant anava a costura, el Rei estava an es balcó. —Bon dia tenga, senyor Rei, digué ella. —Bon dia Espardenyeta, diu ell. I, com la va veure que ja era un tros enfora, se posa a cridar: ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres! ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres! —Ja era ell es negre que me sortí damunt es sòtil. ¡La m’ha de pagar! digué N’Espardenyeta. I heu de creure i pensar que es vespre va tenir manyes per amagar-se dins ca’l Rei. A la mala hora de la nit se’n entra dins sa cambra, a on ell dormía. Anava desfressada de la mort; amb una mà duia un llumet i amb s’altra un plat amb set cagaions de ca, per dir-ho aixi com ès. S’acosta an es llit, i se posa a dir amb una veu de…

Això era i no era… Bon viatge fassa la cadarnera. Un aumut per voltros i per mí una barcella. An aquell temps que ets animals parlaven… com ses roques ara, e-hi va haver un homo que un dia de poques feines se’n anà a estirar-se ses cames. Camina caminaràs, troba un lleó embarassat dins un romaguerat disforjo. Es lleó va dir. —¡Germanet, treis-me per amor de Deu d’aquí dins! —No, que me menjaràs! digué aquell homo. —No vos menjaré! va dir es lleó. S’homo el se va creure, i li aidà a sortir d’aquell envitricollat, i tots dos se’n anaren conversa qui conversa. Es lleó era estat molt de temps dins es romagueral, li quant es retgiró li va haver espassat, li comparegué sa talent. Al punt ja li varen venir ganes de pegar una clavada a s’homo. —Mirau! li va dir, jo vos hauré de menjar. Sa talent que duc, no es sufridora. —¿I a on ès sa teua paraula? diu s’homo. ¿No m’has promès que no me menjaríes? —Jo lo que sé, diu es lleó, que tenc una talent que m’alsa. Aquell homo, poreu fer comptes, si degué comensar a estar-hi mal a pler. Vos assegur que n’hi feia fer de feina an es seu cap. A la fi diu an es lleó. —¡Vaja! perque no sia sa teua ni sa meua, anem a cercar un qualsevol, li contarem lo que ha passat; i, si troba que m’has de menjar, me menjaràs; i, si troba que no m’has de menjar, no me menjaràs. —Ja hu has dit, s’exclama es lleó. Al punt toparen un homo, i li contaren es pas. Aquell homo escoltà bé, i diu girant-se an es lleó. —Sa meua sentencia ès: que, si tu no te poríes desembarassar tot sol, no’l te pots menjar; ara si tu’t poríes desembarassar tot sol, el te pots menjar. —Però ¿i com e-hu hem de sebre si podía o no podía? demanà es lleó. —¿Com? diu aquell. Anant allà on estaves embarassat. Te posaràs així com estaves, i llavò podrem veure si tot sol en seríes sortit o no. —Anem-hi en voler, diu es lleó. E-hi van. Es beneit s’afica dins es romagueral, fent tot lo que va sebre per posar-se així com estava s’altre pic; es dos homos que li ajudaven, feren tot lo possible per embarassar-lo més fort, i llavò li digueren. —Veam, si’n surts tot sol! Es lleó bé va malavetjar, però no va esser capaç. —¡No puc! va dir des cap d’una bona estona, brollant de suor, cansat i mort. —¿No pots? Idò ¡esperonetja, tot lo que vulgues! digueren es dos homos, i se’n anaren. —¡Això no va! deia es lleó. ¿Què vol dir, deixar-me d’aquesta manera? Això no ès pas de fer. —¿I ès pas de fer voler-te menjar es qui t’havía tret s’altra…

Això era un pare que tenía quatre fiis, que havíen nom Bernat, Antoni, Miquel i Juan. Quant se morí no més los deixà un corp, un gall, un moix i una faus. Es major s’aferrà amb so corp, es según amb so gall, es tercer amb so moix i es darrer amb sa faus. En Bernadet un dia alsa es cap, i diu: —Me’n vaig a cercar el mon. Pren es corp, i de d’allà. Camina caminaràs, des cap de set dies, devers mitjan cap vespre, arriba a unes cases de possessió. E-hi havía un lledoner davant, que parava mig cortó, i sa soca era buida i plena de retxilleres. —Dins aquesta soca estaré bé per reposar una estona, va dir. S’hi afica, i des cap d’un poc mirant-se aquelles retxilleres que claretjaven, diu: —¡Mal estar e-hi deu fer aquí dins, amb tants de forats, un dia d’ivern! Per lo que ha d’esser bo, es per vel·lar. Ell deuen poder veure per tot. ¿I que fa ell? Se posa mira qui mira per ses retxilleres. Es portal de ses cases era just allà davant, i l’homo veia casi tant bé dins la casa, com si hi fos estat. I reparà que sa senyora i sa criada duien un trafec lo més alt de punt. Assetsuaixí sa criada surt de sa cuina amb un plat de bunyols de vent, i los tanca dins un rebost; i surt sa senyora amb un plat d’oreianes, i les tanca dins un altre rebost. Les veu que arreconen ets ormetjos, que agrenen, i adesen, i prenen altra feina, com si res fos estat. Se fa vespre, arriba es senyor, i entra. Com ja feia fosca negre, En Bernat surt de s’amagatai. Se’n va a ses portes, i toc! toc! —¿Qui ès? diuen de dadins. —Un pobret que damana posada per aquesta santa nit, diu En Bernat. Li obrin, li diuen que sí. Com reparen es corp, li damanen: —¿I això que duis, què ès? —Un endevinador, contesta En Bernadet. —¿Un endevinador? I endevina tam meteix? digué aquella gent, que com que no’l cregués. —No’m mancaría altra que no endevinàs! deia En Bernadet. No l’acabaven de creure. Es senyor se’n entre-sent, se presenta, i diu: —¿I això endevina? —Sí, senyor! contesta En Bernat. —Veiam, feis-li endevinar qualque cosa? diu es senyor. —Ell costarà poc, diu En Bernat. —Vaja idò, diu es senyor, no sabent com aquell aucellot negre pogués fer res de bo. Sa senyora i sa criada sí que s’ho creien poc que endevinàs. —¿I què voleu que endevin? diu En Bernat. —Qualsevol cosa, diu es senyor. —¿Voleu que endevin que hi ha dins aquest rebost? diu En Bernat apuntant a un des dos que havía vists de dins sa soca des lledoner. —Si fa, diu es senyor. En Bernat tot-d’una diu an es corp:…

Això era un al·lotet que havía nom Agraciat. Quant corría tretze anys, va caure en mans de bandetjats, que el se’n dugueren a sa seua cova, i li feien comensar foc, agrenar i escurar. Un dia el Rei sortí a fer una cassada. Un parei de cassadors pegaren an aquella cova, es lladres eren a córrer la gandaina, i N’Agraciat s’assoleiava. Es cassadors s’hi acostaren i li digueren: —Al·lotet, ¿què fas per aqui? —Som es criadet d’una partida de lladres que estàn an aquesta cova. Me varen prendre, i m’he de cuidar d’enllestir-los ses coses. Aquells homos se compatiren d’ell, i li varen dir: —¿Vols venir amb noltros, que som cassadors del Rei? —¿Si vui venir? Més que de pressa! diu ell. Se’n hi anà, i el presentaren an el Rei. Quant el Rei el va veure tan galanxonet, li va dir: —¿Vols esser paje meu? —Si, senyor, contesta N’Agraciat. —Idò hu seràs, diu el Rei. Des cap d’un parei d’anys, el Rei se volgué casar. Reuneix es nobles de la Cort, i diu: —A veure qui ès que me vol anar a menar la Princesa des cabeis d’or, que me tenc de casar amb ella. —I ¿a on ès? li damanaren. —Cercau-la, i la trobareu, diu el Rei. Vetaquí ses senyes que vos puc dar: ès sa dona més garrida que hàgeu vista mai. —Jo no’m don amb cor, digué un. —I jo tampoc, digué un altre. I no n’ hi va haver cap que no fes sa meteixa resposta. Quant N’Agraciat veu tal endemesa, s’exclama: —Senyor Rei, sempre’m teniu a mí. —¿Que vol dir? diu el Rei. ¿I tu hi aniries a menar-le’m? —En voler, puc esser partit, contesta N’Agraciat. —Are mateix! diu el Rei. —¡Idò endavant! digué es paje. Damana un cavall, una espasa, una ballesta i fletxes. Les hi donen, i ja ès partit. Camina camínaràs, des cap de set dies troba un riu, i veu dins un bassiot de sa vorera un peixet que verduquetjava fort ferm, perque s’aigo li comensava a faltar. N’Agraciat, tot compatit, davalla des cavall, agafa es peixet per sa coua, i el tira dins es riu. Es peix, ja hu crec, va romandre a pler tot-d’una que tocá aigo bona. Tregué es capet, i diu: —¡Ah Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat! N’Agraciat seguí, camina caminaràs. Des cap de set dies troba un mussol que tenía es niu dins sa soca un d’uiastre, i una serpetota que s’hi enfilava, per engolir-se es mussolets. N’Agraciat, compatit d’aquells animalons, apunta amb sa ballesta an es cap de sa serp, despara, i sa fletxa le hi passa de part a part: sa serp pega revinglada, cau lo mateix d’un rest de corda, i, quant va esser enterra, ja va haver badaiat. Es mussol llavò digué: —¡Ah,…

Això era un homo que li deien En Salom, més pobre que un ropit i més afavorit d’infants que un ase magre de mosques; pero era més viu que una centella, i taiava un cabei a l’aire. Un dia que dins ca-seua no hi havía cap roagó de pa ni d’on fer-ne, se’n va a Ca’s Bal·le. —Senyor Bal·le, li digué, ¡qualque coseta per amor de Deu! Tres díes fa que a ca-meua tots tenim ses barres girades an es vent, i no hi entra res, en no esser qualque mosquit descuidat. —¿I un homo com tu, amb una brassa d’espalles, diu es Bal·le, tendrá cara d’anar a demanar res? —Idò que he de fer? diu En Salom. —Ves a robar, que ja tens s’edat, diu es Bal·le. En Salom se perpensà una mica, i diu: —Ja hi aniré idò. Es Bal·le havía enviat un pareier de bous a llaurar una terra seua. Davora aquella terra hi havía un pínar molt gran i molt espès. En Salom, se’n hi va, i s’hi amaga. Era un gran sonador de fabiol, i se posa sona qui sona, ti-tu-ti ti-tu-ti; i, com més anava, més reprenía, i més vius i xalests eren es sons. Es pareier, com sent aquelles sonades tan garrides, s’atura per sentir-les i ensaborir-les millor. —¿Qui dimoni deu esser aquest fabioler? s’esclamá fora de sí. Ara hi tenc d’anar a veure-hu. Deixa es bous en banda. Se’n entra dins es pinar. En Salom se’n tem, i llavò sí que hu feia de tot, sona qui sona. I comensa a fer-se en fora i en fora, i es pareier darrera ell; i ell revolts d’aquí i d’allá; i assetsuaixí sonava a rompre, i assetsuaixí ben petit ben petit, i llavò callava, i d’es cap d’una estona tornava reprendre. Al punt tengué es pareier cansat i mort i embuiat per dins aquells pins i pinotells. —¡Que’s fassa trons es fabiol i es qui’l sona! digué a la fi aquell beneit. Se tirà en terra, brollant de suor i amb un pantaix que’l sentíen de trecentes passes lluny, flastomant s’idea que havía tenguda d’encalsar aquell des fabiol. Mentres tant En Salom se’n va com un coet cap an es parei, el desjuny; i amb ses corretjades mateixes des pareier, bones cimades an es bous, i cap a la vila falta gent. Es pareier, com va haver des·suat un poc, diu: —¡Es cobrombos! ¡que he deixats es bous en banda, i si es Bal·le vé i no m’hi troba, me farà xeroi! S’aixeca, se’n torna a sa llaurada, i no més e-hi troba s’arada i es jou. —¡Aquesta sí que m’ès bruta! Pero ¿i es bous? ¿i es bous? deia cridant i més blanc que sa paret. Parteix correns a veure si los trobaría. Demanava a tot-hom que veia; ningú los havía vists blancs…

Això era una beata que tenía un tros de blat segador. Va llogar un homo per que le hi segás; li dona es dinar i es càrritx, i li digué: —No sé si’m lleurà venir. —Veniu, mentres pogueu, va dir ell, de boca, perque de cor s’estimava més que no hi anàs. Quant es segador va arribar an es tros de blat, ja va esser es sol alt, i diu; —Casi’m convendría berenar, i ja segaría llavò. Berena, i, berenat, encén sa pipa, i li entra un xubec d’allò d’allò, i diu: —Casi’m convendría dormir una estona, i ja segaría llavò. S’ajeu, se dorm, i bons roncos. Devers mig dia se despert, se mira es sol, s’asseu, i diu: —Casi’m convendría dinar, i ja segaría llavò. Dina, s’atepeix fort, i ja hu crec que sa vessa l’agarrotà de casta granada, i se pensà aquesta: —Casi’m convendría posar ets ossos de pla un poc, i ja segaría llavò. Torna fer la tómbola, i dorm qui dorm. Devés mitjàn capvespre se despert, pega foc a sa pipa, i xuclada vé i xuclada va, pero no veníen ses ganes d’agafar sa faus. Se passetja una mica per estirar-se ses cames, i darrera una mata va trobar una gran cosa, un munt d’escaravats com una cofa de capell, que feien lo que voltros mateixos poreu pensar. ¿Que fa es segador? Se’n va a dur sa gerra, e-hi posa tota s’escaravatada dedins, i s’exclama: —Diré a sa beata que es un aixam. Després va dir: —Casi’m convendría berenar, i ja segaría llavò. Va berenar, torna encendre sa pipa, i está qui està. Se fa hora-baixenc, es segadors d’aquell contorn ja havíen acabat i se’n tornaven a la vila cansats i morts; i l’homo comensa a dir: —¡Es cobrombos! tot-sol per aquí m’agafarà por. ¡Que es fassa prendre sa beata i es blat, que me’n vaig i foris! Aplega es trastets, agafa sa gerreta, i de d’allà cap a la vila. I arriba a ca-sa beata. —Bon vespre, diu es segador. —Bo será, si Deu ho vol, contesta sa beata. —¿I per que no sou venguda? damana ell. —No m’ha llegut, diu ella. ¿Que no ès anat bé? —Pero de tot! Dos jornals he’guanyats! s’exclama es jornaler. —¿Que me deis? diu sa beata tota retgirada. —Lo que sentiu! diu es segador. He guanyat es jornal de sa segada, i llavò he trobat un aixam. —¿Dins sa meua terra? damana sa beata. —Si fa, contesta ell. —Idò s’aixam ès meu, s’exclama ella. —¿Vostro? diu es segador. Meu será ell. No’m mancaría més, jo que l’he trobat… —Pero jo vos tenía llogat, diu ella. Sobre-tot, això se veurà. —Se pot veure en voler, diu ell. Anem a ca’s Bal·le. —Anem-hi! pero abans vos vui pagar lo que heu guanyat. I sa beata pagà es jornal an es segador;…

Això era un rei que tenía set fiis, i anava tot morrotós perque volía una fia i no en tenía cap. Se va tèmer de que sa comare duia intencions d’acostar-se per ca-seua amb un present des que ses comares solen fer, i diu: —Si no es una nina, fas matar es set fiis que tenc. La Reina hu sentí, i, com prou hagué plorat, los diu an aquells malanats: —Lo millor serà que vos n’aneu tots, d’amagat de ton pare, per ses muntanyes d’aquí prop; i cada dia mirareu a sa torre més alta d’aquest palau. En néixer s’infant, si es una nina, hi faré posar una filoeta ben enserregada; si ès un nin; una espasa ben lluenta. Si veis sa filoeta, veniu tot-d’una; si veis s’espasa, anau-vos-ne tan lluny com sabreu. Aquells set al·lotets se’n anaren a trenc d’auba, plorant plorant, i d’amagat de tot-hom, cap a ses muntanyes que sa mare los havía dit. Deu va compondre que la Reina tengués una nina, i li posaren nom Aineta. El Rei ja estava tot content. La Reina diu a una criada: —Puja a sa torre més alta: dins un enfony que fa sa paret, trobaràs una filoeta enserregada i una espasa ben lluenta. Pren sa filoeta, i afica-la allà damunt, ben dreta, que la puguen veure bé d’enfora. Aquella criada que havía nom Juanota, era una cap-buit, que es cap li volava. Se’n puja corrents a sa torre, i, esburbada com era, en lloc dc prendre sa filoeta, tropell tropell, agafa s’espasa, i zas l’afica damunt sa punta més alta, i ja es partida per avall, botant ets escalons de quatre en quatre. Es set fils del Rei, que d’aquelles muntanyes no feien sino mirar devers ca-seua, per veure si afinaríen senya de res, colombraren sa lluentor de s’espasa damunt aquella torre. Tots set esclataren en plors, i ploraren fins que tengueren alè. Llavò fogiren tan lluny com varen sebre, per que son pare no los pogués trobar ni fer tenir vera sa paraula que havía gastada. Com foren ben enfora, trobaren un bosc que los agradà ferm per cassar-hi, i s’hi aturaren. De ses pedres que per allà hi havía, feren unes casetes; i allà va esser ca-seua. Vivíen de sa cassa que agafaven i de sa mica de fruita que se feia en tot aquel badiu. Passaren díes i díes, i la Reina esperava d’en hora en hora es seus fions que tornassen. Veent que no venien, crida Na Juanota i li diu: —Escolta, ¿i tu feres lo que te vaig comanar? ¿Aficares sa filoeta enserregada damunt sa torre que’t vaig dir? —Sí, senyora! contesta Na Juanota. —¿A veure si hi aficares s’espasa? diu la Reina. —No, senyora! contesta s’esburbada. La Reina, mal a pler de tot, crida una altra criada, i l’envía a sa torre,…

Això era un pollastrellot que havía nom Pere. Un dia sa mare li diu: —Ves-me a comprar carn sensa ossos. Vet-aquí un sou. No’n vulgues donar més. En Pere se’n va a Ca’s Carnisser i diu: —Ma mare ha dit que’m doneu carn sensa ossos. —¡Carn sensa ossos! diu es carnisser. Una butza no’n té cap. —¿I que val? diu En Pere. —Quatre doblers, diu es carnisser. —¡Quatre doblers! diu En Pere. Ja vos bastarà un sou. Ma mare no vol que vos ne don més. —¿Pero no’t diuen que no més val quatre doblers? —Pero, si ma mare no més vol que’n don un sou, ¿que hi puc fer jo? diu En Pere. —¿Que hi pots fer? No esser tan carabassenc! diu es carnisser. A la fi es carnisser pren es sou, i li dona una butza plena, com se suposa. En Pere l’agafa, i la du a sa mare. —¡Una butza! diu sa mare, com el veu. ¡Ah tros de banc! ¿Què ès lo que dus? —Carn sensa ossos, diu ell. Ni cap que no’n té. Paupau-la veureu. Sa mare, com prou va haver esqueinat, diu: —No res, tu l’has duita; tu l’hauràs de fer neta. Ves-te’n a mar a fer-le-hi. En Pere se’n hi va. Arriba, i frega qui frega, pero per defora no més. Mentres tant, una barca saupà àncores, issà veles, i se’n anava ben atacada per endins. En Pere, cansat de fregar, se posa a cridar amb tota sa forsa. —¡Mariners de la barca, tornau a terra! ¡Mariners de la barca, tomau a terra! Tant va cridar, que es mariners, creent-se que aquell homo tenía un denou, giren sa proa cap a terra. Quant foren a sa vorera, En Pere, mostrantlos sa butza, digué: —¿Que ès neta, vos pareix? Los va caure tan tort aquesta sortida, que un parei salten a terra, i li donaren una ablanida, que se pensaven haver fet llarc. —Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere. —Deu vos do bon vent, li contestaren. Se posa sa butza dins sa faldriguera, i ja ès partit cap a la vila. Comensa a moure-se vent. Troba dos picapedrers que enteulaven una casa nova, i es vent los prenia ses teules. En Pere los afina, i com passava per baix d’ells, los enfloca: —¡Deu vos do bon vent! —¡Bon vent, i si’n feia un poc més, pegariem abaix! s’exclamen ells; i ja davallen i n’hi donaren de galletes més que no’n volgué. —Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere. —Deu vos aferr, li contesten es picapedrers. L’homo seguí cap envant, i en troba dos que se baraiaven. —¡Deu vos aferr! los diu per tota escomesa. —¡Ja estam aferrats demés! i, en lloc de departir-mos, te’n vens amb aquestes? digueren. I ja se varen esser desferrats, s’aborden a ell, i xisclet vé xisclet…