Des de el meu humil punt de vista, Josep Lluís Pons i Gallarza es el poeta mes rellevant de la renaixença a Mallorca. Vingut del continent, fill de pares mallorquins, exercí de docent al Institut Balear, on fou professor entre d'altres de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Maura. Casi res. L'olivera mallorquina es probablement el seu poema mes conegut. El simbolisme del paisatge ens farà venir al cap El Pi de Formentor, i es que costa molt poc caure rendit a la inspiració del paisatge de la nostra terra. L'estrofa final es una apoteosi magnifica que donara pas a l'època mes gloriosa de la literatura mallorquina. Conta'm, vella olivera, mentre sec alenant sobre la roca, noves del temps d'enrera que escrites veig en ta surenca soca. Jo vinc a recolzar-me a tes nuades rels, trist d'enyorança, perquè vulles tornar-me dels béns que n'he perduts sols l'esperança. Ton delicat fullatge que sota el cel blau l'embat oreja és de la pau la imatge, de tots los goigs de la ciutat enveja. Ta rama verda i blanca com cabellera d'àngel t'emmantella; i a ta esqueixada branca falta, pel vent l'arrabassada estella. Quan jove i vincladissa creixes sobre el marge de la coma, xermava ta verdissa la falç del llaurador fill de Mahoma. L'àrab i sa mainada respirant - ne tes flors pel maig sortien i ta oliva escampada sos fills, per la tardor, la recollien. Ah, quin dol, escoltant - ne del corn aragonès lo toc de guerra, tallà tots brots, donant - ne empriu a l'host de la guanyada terra! I el jorn de la conquista amb llàgrimes del cor senyant sos passos, sense girar la vista, sortí, amb l'infant més xic estret als braços. Los cavalls trepitjaren dins lo solc sarraí les bruies tendres i els ferros enfonsaren de l'alqueria en les calentes cendres. Com reposava, a l'ombra, deslliurant lo baró dels durs arnesos, mentre els llebrers sens nombre jeien al sol assedegats i estesos! I de son puny volant-ne lo manyac esparver dalt tu es posava, les ungles encreuant-ne i els tendres cims dels branquillons vinclava. Quan era una alta ermita aqueix claper de trossejada runa lo místic cenobita aquí s'agenollava al clar de lluna. Al toc del monestiri mans plegades al pit, pregàries deia, i el cel en son de deliri per lo reixat de ton ombratge veia. Ara aquí el temps enganya lo pastoret que embadalit s'atura i amb flaviol de canya gira el ramat que al comellar pastura. Mentre l'ovella tosa amb lo clapat anyell entorn apila, la cabra delitosa tos tanys novells per rosegar s'enfila. Arbre amic del qui plora, dosser sagrat d'eternitat serena, jo et sento grat de l'hora que m'has aidat a conhortar ma pena. Tu al cor m'has donat força, tu apar que em tornes joventut perduda, com de t'eixuta…