Hi ha dues maneres de conèixer el ball obert: Aprenent-lo des de el naixement o veient-lo ja d'adult. A mi em va tocar lo darrer. Vull escriure idò un descobriment d'una cultura que he tengut davant tota la vida, i que tampoc m'es estranya, ja que jo soc ballador, però de ball de mostra. Soc hereu d'una llarga tradició de ball perfecte.   El ball de mostra s'ha forjat durant segles, i a cada lloc te les seves particularitats que cada poble defensa com les mes autentiques, i de tots els pobles, el meu es el que mes les defensa i mes defenestra a les altres. El dia del patró, a la nit, tenim un lloc construït especialment per aquest dia, per aquest moment, per aquesta hora i mitja de celebració ancestral on rendim culte als nostres avantpassats que van decidir que, a un ball especific, quan sonàs una nota concreta, els homes havien de moure el peu dret i les dones el peu esquerra. Aquelles nits de Sant Llorenç toca agafar el millor vestit, no el de cada setmana, cal tenir-ne un d'específic, un d'especial, un vestit vistos i que provoqui comentaris del estil "quin al·lot mes curro". Guardapit i calçons de colors lluents, faixa i mocador vermells sang, una camisa blanca impol·luta, i unes sabates negres acabades de fer ben netes. Els xeremiers anuncien que arriba el moment mes important de les festes, estendard en alt, els musics i balladors arriben a l'explanada i agafen posicions dalt del cadafal: els guitarristes comproven els micròfons, els cantadors afinen la veu, i els balladors son objecte de desenes de fotografies, fins que arriba el moment. El batle presenta la vetllada, i anuncia el primer ball, com sempre, un copeo de muntanya. Tres balladors formen fila davant tres balladores. Hi ha nirvis, duen ballant tota la vida, duen ballant aquest mateix ball cada setmana durant tot l'any, però es igual, avui vespre es especial. Mirades tímides, cares series i qualque rialla també, fins que sona una guitarra, tot ha començat; però fins que no sonin les veus dient tira-li cosetes, ningú es bategara. Peu dret envant i començam. Sempre es comença amb el peu dret, per qualque raó. Tot ha de ser perfecte. Els sis balladors han de començar amb el mateix peu al mateix instant precís, no pot ser d'altra manera, i si per algun acte de nerviosisme, un pobre ballador ho fes amb el peu mengo, o un poc després, o un poc abans, o amb l'esquena ben perpendicular al terra, les madones del poble que han ballat davant reis i emperadors, a pobles i ciutats llunyanes, que han estat dignes de les màximes distincions; idò aqueixes madones, sense pietat, destorçaran amb les seves mirades a aquell pobre al·lot innocent que avui no s'hauria d'haver aixecat del llit. Es la perfecció màxima feta ball, esmolada durant…